Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat, als Quatre Rius, amb Said Esbai. Una finestra a tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Tert. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio, la Gironina. Onze i cinc, benvinguts als Quatre Rius.
Fins demà!
Dilluns 25 de novembre de 2024, dia internacional per a l'eliminació de les violències vers les dones. Un d'aquells dies marcats al calendari, un d'aquells dies que esperem passi a ser normal quan la realitat de moltes dones no sigui la que és. I dic violències perquè n'hi ha de tota mena. Es parla de la sexual, la física, la psicològica, l'emocional, totes i cadascuna de les formes de violència que malauradament no arribo a entendre, però sí a pensar que no són xifres, són vides.
Com fa dies que prediquem des d'aquest petit estudi de ràdio a Girona que la vergonya canviï davant d'un.
I com no podia ser d'altra manera, si és dilluns, toca que torni a passar per la porta d'aquests estudis al carrer Valmés número 15 de Girona, i és igual que sigui diumenge també. Arnau Vila, bon dia i bona hora. Sí, el dissabte o cap de setmana, de vegades sempre la creuem, aquesta morda.
Molt bon dia, com esteu? Bon dilluns. Un dilluns que es va atapant i comença a baixar les temperatures que diuen que hagin de pujar, però de moment encara veig la gent que va passejant aquí al carrer de Balmes amb abrics. Està començant a fer fresca, eh? Que ja és normal. Sí, ja veus que si hem d'anar a la platja un novembre malament, eh? No me faltaria, per això et deia com ha anat el cap de setmana a Nou Vila. Bé, tranquil també, eh? Sí? Sí. Calmat, no? Sí, sí. Passejant per la ciutat, per la ciutat de Banyoles... Home...
Per aquí hi ha una mica de país de proximitat. Tu ets apartor Tarnau Vila. Com et deia avui, 25 de novembre, dia internacional per a l'eliminació de les violències verts, les dones, per tant animar tothom.
a participar a les diferents activitats que hi haurà avui, també al llarg de la setmana, especialment a les concentracions, sigui aquí a Girona, sigui a Barcelona, sigui a Figueres, és igual on, que al final aquests dies ho han de servir per a alguna cosa. En aquest cas, mira, jo veig, avui tenim vàries coses, el que passa que ja veig entrant per la porta la Marc Ams i companyia per intentar liar la troca, o sigui que, si et sembla, ens hi posem. Vinga va.
Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat, als quatre rius, amb saïd es vaig. Una finestra a tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Tert. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio, la Gironina.
Un dilluns més, comencem a liar la troca, i com no podia ser d'altra manera, ho farem de la mà de Marc Camps, periodista, qui ja m'acompanya aquí als Estudis de Girona FM. Bon dia i bona hora, Marc. Hola, bon dia. Li has agafat el gust això de liar la troca? Sí, està bé, està bé. Avui continuem amb la troca del mes passat, però per continuar desfilant, sí. Clar, perquè com que no en tenim prou, hem obrit troques diferents que volem encara liar-la més la mateixa, no? Correcte. Quin remei. Em sembla que seguirem parlant de gentrificació?
Sí, exacte, perquè l'altre dia vam parlar des d'un punt de vista, vam escoltar la veu de veïns i veïnes que havien recollit un projecte que es deia Projecte SOS, que era un recorregut immersiu, creat pels artistes Cesc Cidera i Raquel Morón,
Però avui volem parlar amb una persona experta, la Isabel Salamanya, que també va ser regidora de l'Ajuntament de Girona entre el 1991 i el 2011, és a dir que pot saber molt bé com s'intervé en aquest espai públic, en el barri Vell.
Però és que també la Isabel, que no ho hem dit abans, també és doctora en geografia humana de la Universitat de Girona. I per dir-vos, la Isabel ha estat regidora, va ocupar principalment les regidories de mobilitat, coordinació territorial, seguretat, medi ambient i sostenibilitat, entre d'altres. I avui mirarem que ens ajudi a entendre i a explicar com Girona ha arribat fins aquí.
i si es podia haver evitat aquesta situació que actualment es viu al barri vell i si hi ha alguna alternativa perquè els barris segueixin sent barris i no operadors o decorats turístics. Bon dia Isabel, bon dia. Un plaer que estiguis avui aquí.
Ho comentàvem ara fa poc. Ja parlaves de gentrificació fa set anys, el 2017, quan hi havia gent que encara no coneixia aquest fenomen o que el negava que passés a la ciutat. Aleshores, els primers a denunciar-ho va ser l'Associació Cultural Burg de Sant Pere Galligants i la problemàtica aleshores, que en parlava, ho girava entorn sobretot de l'augment de pisos turístics. Exactament, sí, sí.
De fet és un fenomen global. L'hem de situar no a la ciutat de Girona sinó és un fenomen global. Global no només d'Europa sinó també està passant als Estats Units o passa a països llatinoamericans. Per tant ens arriba la globalització d'una manera claríssima en els nostres municipis
i per això és més difícil de detectar, perquè és una mica soterrat. Com que això funciona a través de xarxes, és complexe. Tothom anava a començar a fer turisme d'una manera massiva. Penseu que també és l'època dels reianers, dels baixcos, i per tant, tot i que estem en la crisi, perquè els reianers anteriors, però que hi ha molta gent que viatja, i que passa una cosa que no en som conscients i que segurament tots hem estat usuaris de pisos turístics.
Però esclar, quan tu fas de turista no valores quin impacte té la teva acció sobre el territori. I esclar, aquest té realment molt d'impacte sobre les poblacions locals i sobre el problema de l'habitatge arreu. Sí, un problema global que ens el vam trobar des de casa nostra, però jo, per exemple, recordo quan tenia 15, 16 anys que venia sola a Girona i així, jo no veia que era una ciutat turística.
És ara que he vist que hi ha com una atracció, però fins fa relativament poc. Tampoc no es veia tant, no? No, és que no. A veure, Girona diríem, la part turística l'hauríem de relacionar o va relacionada amb el Reienherz. Per tant, els hauríem de situar als anys 2000, que és el moment que hi ha la pujada forta del Reienherz.
que arribem a uns 5 milions de turistes que ens visiten a la ciutat, però no estan... no els trobem, diríem, d'una manera... Són espais volants, de setmana no usen la ciutat d'una manera turística, d'aquelles de visitar.
Però, a partir dels 11, 12 i, de manera clara, els 14 i els 15, és quan hi ha un altre moviment que se'ns afageix en el del turisme, que anirà rellegat a un tema que és tot el tema dels ciclistes, en el qual comença a dir...
no només turistes, sinó també nous residents que ens ocupen aquest espai i que comenci a haver-hi una gran transformació del que serà el paisatge, diguem-ho així, del barri Vil de Girona.
Sí, sí, sí, és a dir que no només parlem del turisme, com has dit, sinó ara com s'està transformant la ciutat a partir de gentrificació, que seria gent amb un alt poder adquisitiu, que són sobretot nord-europeus o nord-americans, que venen aquí, molts treballen a distància, és el que s'aconeix per tot com a expats, que aquí té la característica que són molts ciclistes. Tot comença a partir dels 2000 també amb l'Amstrong, que ve a viure al carrer de la Força de Girona.
L'Amstrad ve una mica abans del 2000. L'Amstrad ens ve a Girona, s'instal·la a Girona, jo crec que... me'l calculo perquè arriba amb el periodo que encara hi havia en Quim Nadal i l'any 2001 ja comencem a tenir l'Anna Pagans, per tant és abans. Però aquell moment va lligat amb clubs ciclistes de...
amb gent ciclista professional que normalment participa a l'atur de França i a l'entorn de l'Anstron. A poc a poc aquesta gent es va instal·lant aquí, va tenir cases, va...
en forma de lloguer o no de lloguer, s'estableix amb la família, i sí que fan com una diferenciació que és aquest turisme professionalitzat. Ai, perdó, aquest ciclisme professionalitzat. Però a partir ja de cap al 2017 entrats, jo diria que estem als 11, 12, 13, és quan es comença a quedar clar que la ciutat es comença a especialitzar en ciclistes.
Hi ha un altre... ciclistes i també un que no estan ben bé aquí, però que també l'ocupa molt, que són els de tot el sector del golf. Ah, entesos. Que no és un sector que el tinguem aquí, que el tenim a Caldes, però que ocupa molts restaurants. És a dir, si aneu per la nit dels dies que hi ha temes de golf, és una ciutat molt masculonitzada. Hi ha una ocupació. I molts van relacionats amb el tema del golf i els altres amb el ciclista.
Per tant, ens arriba un turisme lligat amb dos esports que són esports d'èlit, perquè ja no és allò la bicicleta per anar a treballar, sinó que és la bicicleta esportiva, perquè hi ha una competència vinculada a un turisme, diríem,
odiem uns ciclistes de luxe i tot això comença a moure unes estructures que ja no és el pis, és el bar, és el restaurant, per tant es va configurant tot un nou escenari vinculat diríem al món del turisme, que també es fa una fira especial a Girona en relació al turisme, com bé sabeu.
Clar, en aquest sentit l'Ajuntament l'any passat va limitar els pisos turístics un 15% al barri vell, més o menys, un tant per cent bastant elevat les coses com són, un 4% a la resta de barris. Actualment parlem d'uns 450, 500 pisos turístics al barri vell. L'Ajuntament va denunciar aquest estiu passat 55 que no tenien llicència. L'administració sempre acaba arribant més tard que el que passa. La pregunta és, s'ha arribat massa tard? S'havia d'haver limitat abans això?
Sí, jo crec que sí, però a veure, a veure, aquest és un tema, com us deia jo, aquells moments, havia estat a Amsterdam, havia estat a Argentina, és a dir, és un problema global, amb el qual, com tu dius, l'administració arriba tard, però esclar, també, perquè ho hem d'explicar bé, no sempre la local té les possibilitats i l'altre potser arriba tot com molt més de rebot, no?
I és que en el primer moment que t'arriba tot molt bé, perquè això molt diners. I per tant, ningú mesura. Mesurem en termes econòmics, no en termes socials de conseqüència que això tindrà. Però sí que en aquells moments es comença a veure que Amsterdam mateix té problemes. Jo en aquells moments, als anys 12 o 16, que estava a Amsterdam, ja tenien molts de problemes. Sí que és una ciutat molt turística.
Per què? Perquè tot això dona un caràcter diferent. Fins aquell moment ens ocupaven hotels, però ara t'estan ocupant habitatges. I t'expulsa població. Per tant, es troben unes circumstàncies diferents.
El que passa és que, i tu pots reaccionar, però hi ha massa interessos entre ells, no polítics, sinó socials, també econòmics, de tot aquests diners que es mouen. I tothom està així una mica a la perspectiva. Què passa? Perquè en aquest moment que estudiem nosaltres què passa amb els pisos turístics, que és com ha dit la Mar, l'any 2017,
Escolta, està passant alguna cosa, però al teu entorn notes que hi ha gent que té pisos. I dic, a veure, qui és que té pisos aquí? I per això no fiquem treball amb els estudiants. Dic, nois, bé, ara ens estudiarem avui a veure què ens passa a aquesta ciutat. Perquè en aquell moment veus que hi ha inversors foranis, però hi ha ciclistes que estan invertint, però hi ha molta gent del país, hi ha gent d'aquí, de la ciutat, clar.
amb el qual gairebé tu deies, bueno, quin amic teu, entre cometes, efectivament, no té un pis per aquí, no? Després això, quan ja també contribueix a les certes economies locals, et penses, bueno, mira, mentrestant són rendes, però és clar que aquestes rendes, sí que tenen la teva renda, però quan aquí comencen després a comprar blocs de pisos, o invertint grans blocs de pisos, o quan ja comencen a expulsar població, que és quan ja realment tenim el problema, no? Que és aquest el problema.
Bé, s'havia d'actuar, jo crec que sí que podíem haver actuat abans, tant a nivell estatal com a nivell de la Generalitat o local, i hi ha fórmules per fer-ho, però quan tothom es treu una mica a veure què Europa digui, que l'Estat digui, que aquest no sé què, i per tant aquí ens creen realment problemes. I no hem d'oblidar que som, estem en una economia capitalista,
amb un llibre marcat i que, per tant, la mercantilització de tot està al poder. I aquest és el tema. Per tant, hi ha moltes lleis que et trobes frenat per la lliure comercialització. És a dir, Europa no és comunista, no és socialista, és lliure canvi. Per tant, és molt difícil també gestionar-ho.
Exacte, però també a vegades també molts polítics s'escuden amb les administracions superiors a ells, però també en el cas de Girona crec que també la ciutadania, els veïns i les veïnes poden reclamar també les mesures que es poden prendre a nivell municipal. Per exemple, algunes de les poques mesures que s'han pres des de l'any passat, per l'1 de maig, hi hagués per exemple tensions entre manifestants
i propietaris de negocis sobretot relacionats amb ciclistes o cafeteries era que l'Ajuntament havia dit també que impulsaria algunes lleis. Un de les poques que ha fet és que s'ha restringit la mobilitat de bicicletes a tres carrers. Tenim un problema... A veure, hem obert un meló molt gros, eh? Però aquí, ara, al barri Vell, hi ha un problema de mobilitat, que és la primera acció que han pres aquest govern,
Sí, no es resol amb les bicicletes això. És un conflicte més. Jo crec que al barri vell tenim un conflicte realment en l'espai públic. Tenim un conflicte d'ús i abús que l'espai públic, això que deia l'hem mercantilitzat.
s'ha prioritzat la mercantilització del barri públic, de l'espai públic. És a dir, que això que tu passis per sota unes voltes i hagis de passar a Casabé de Cantó, perquè les taules, hi ha taules cadires, bueno, diríem, s'ha turistificat tant que això és impossible.
És a dir, no és possible tant abus en el que se'ns hi afegeixen actes i més actes i més activitats. I és clar, per tant, tenim un problema de gestió per un abus d'ús. Jo crec que aquí sí que pot fer l'Ajuntament i molt, perquè l'espai públic és públic, és d'ús comú, és ús, és un bé del comú nostre.
La gent es pensa... Abans la gent, persones com jo, som molt grans ja per relacionar amb vosaltres, però em sento després jove. No tant, no tant. Bueno, la gent netejava fora, escombrava, sentia... Però no s'ho sentia a propietats, se sentia de la comunitat i netejava les escombrava. Ara no, ara què ens fan? Ens van posar andròmines, andròmines, andròmines i tenim un espai d'andròmines que és impossible. Clar, això no pot ser.
aquesta venda de l'espai públic això s'ha d'arreglar. I això sí, això ho té la capsa de l'Ajuntament. El que passa, que jo aquests molts anys polític que vaig estar, com tu has dit, vaig estar a Mèdic Vien, els primers anys portava totes les ocupacions a la via pública, que després me'n vaig emportar-ho a mobilitat, que ho dic, ho donàvem dissència per s'instal·lar terrasses, o segur que ens hi miràvem i molt. I fèiem una cosa, que era, no hi havia cap terrassa que es pogués delimitar.
perquè quedés clar que l'espai no era seu. Hi havia hores de poder passar entre cadires. Ara és impossible. És a dir, s'ha anat acotant... I què et diuen? No, perquè així es queda molt clar. O sigui, sí que queda molt clar, però per què jo no puc travessar, evidentment? Perquè hem tancat tota la plaça independència, que hi ha espais que avui són impenetrables entre les cues, entre els espais... És a dir, que hi ha flors, ja no sé què...
Això és la privatització de l'espai públic. I aquest és un problema molt greu. Jo crec que aquí l'Ajuntament hi té i hi té molt a fer. Isabel, jo he de fer la comparativa. Primer de tot, Girona és una ciutat de festivals. La pregunta és, està massa saturada de festivals per contra, per exemple, a l'altra banda, massa poca atenció als seus parcs, també als seus jardins, espais públics, etc. Suposo que a l'Ajuntament no li agradarà que ho digui, però sí, tens tota la vastitud.
Em sap greu, però és així. Jo parlo amb l'alcalde i parlo amb tothom. Hi ha una mica de confusió. Hi ha massa festival i més festivalets. Hi ha una idea que diu que està tot plegat.
tan concentrat al barri vell, descentralitzem i anem als barris. Però no és a compte de treure pressió sobre el barri vell. Fem més sobre el barri vell i després els portem als barris. Llavors, jo crec que ocupem espais que estan pensant per altres coses. I que no tot s'hi val. No tot s'hi val. És a dir, hem de tenir una mica de respecte pels nostres espais. I bé, a mi la veritat, en aquest moment, des de fa molts anys em preocupa molt com està el bar del migdia. Perquè el bar del migdia
doncs jo vaig participar directament al seu disseny, a la seva cura, i fa molta pena, perquè també necessitem espais bonics, si volem, amb vegetació adaptada, però tota aquesta cosa de la renaturalització necessita un debat seriós. Què vol dir renaturalitzar una ciutat alerta? Si de renaturalitzar, doncs parlem-ne. I és una llàstima, és una llàstima perquè provoca, doncs,
una deixadesa cap a aquests espais que són interessants de tenir-ne cura. I aquí penso que... Què passa? És molt fàcil organitzar coses, tothom vol organitzar, però també una mica de tranquil·litat, també ens agrada estar en un parc tranquils, i potser els nens i nenes també haurien de començar a saber que a casa també s'hi estan molt i molt bé, i que també tenir paciència a casa també seria bé.
Sí, que això fomenta absolutament la creativitat que tots necessitem. I qui pateix en tots aquests festivals, sobretot al Barri Vell, són els veïns. Escoltem ara un veí, que és en Joan, que fa 20 anys que viu al Barri Vell i parla de com els seus veïns veuen com van marxant i és un degoteig.
Em sembla veïns on estic ara, que fa cinc anys. Vaig començar sempre, evidentment, al més antic, i ara, ahir el més nou, clar, i ara ja soc el més antic. Vol dir que dels altres quatre pisos, els cinc que hi ha, amb aquests cinc anys, hem canviat tots quatre, hem canviat tots els veïns. I per què? Perquè puguem obrir la llençana forta, dir-ho el Barri Vell de Girona és bastant... A mi m'encanta, però tinc molts inconvenients.
Si t'espulsen els preus, si t'espulsen les activitats, ens tindrem un barri vell realment molt important. Si t'espulsen els preus, si t'espulsen les activitats, si t'espulsen les activitats,
molt pobrit i aquí sí que jo crec que s'hauria d'intervenir, s'hauria de ser molt imaginatiu i hauríem d'intentar fer el possible perquè els barri Vills com a mínim, un 60% com a mínim fos evitat per veïns de forma normalitzada,
per no teatralitzar-lo més i perquè tingui vida. I tenir vida amb equipaments i amb altres serveis. Com? A mi un 60% hauria de ser població i no hauria de permetre-se aquesta expulsió. I això jo crec que aquí l'Ajuntament hi hauria de treballar molt seriosament. Sí, doncs ara escoltarem l'opinió d'un altre veí de Girona que es diu Nil. Ell també és ciclista i pensa això que ara escoltarem.
També considero que el turisme que gira al voltant del sector del ciclisme és totalment compatible amb, en aquest cas, els comerços i les petites empreses tradicionals de tota la vida. És més, hi pot haver la botiga que a tots ens ve al cap de mallors de ciclistes i just al costat hi pot haver una carniceria. I aquesta carniceria se'n beneficiarà, també en traurà un...
un benefici d'aquest turista perquè pot fer la seva despesa en un producte que estigui venent. Per tant, jo veig que hi ha compatibilitat total. No hi veig perquè no. Si hi ha oportunitats, és a dir, si hi ha locals de lloguer, en lloguer en aquest cas, que n'hi ha una bona part de locals de Girona, i a més si en aquest cas l'Ajuntament posa facilitats,
en la gent, en el veí del barri vell, en aquest cas, perquè pugui obrir aquests locals, trobo que és totalment compatible i a més se'n poden beneficiar.
Són compatibles aquests negocis de bicicleta amb les butiques de tota la vida? Només cal passejar-se pel barri vell per veure que no. I per què no és compatible? Per preus. El preu, el cost de lloguer d'un comerç no l'aguanta una verduleria, no l'aguanta. No l'aguanta una carniceria. Per què? Aquestes persones, un turista?
o un ciclista, de tant en tant es farà el dinar. Però no se'l fa de manera normalitzada. A més, és un tipus de població que no fa carn d'olla, no està per fer un dinar fantàstic. Per tant, no és compatible per una qüestió de preus i perquè és un tipus de població que busca altres formes d'alimentar. Sí que un dia li pot fer gràcia anar a comprar l'entrecot, però de llonganisses només també de tant en tant. I quins preus són impossibles? Són impossibles.
Sí, doncs per veure un futur una mica més esperançador. Abans has parlat d'alternatives una mica imaginatives. Què projectes? També parlàvem una estona dels equipaments que es podrien fer des de l'Ajuntament perquè el lloc continua sent un barri.
Tenen sentit els equipaments si hi ha gent que hi viu, per tant això sí que és prescindible. Jo crec que hi ha una fórmula que em sembla que en algun lloc existeix, que és que els habitatges turístics haurien de ser forçosament reversibles. És a dir, tu tens una llicència per 5 anys i els altres 5 anys ha d'anar al mercat normalitzat.
I, per tant, que volia alloguer a persones que viuen o que estudien, els estudiants, que els hem expulsat, que no en parlem, perquè és molt important. De manera que no pots tenir una llicència per sempre. I, bé, que sigui reversible, que hi hagi moviments de canvis, de possibilitats.
Per això que t'he de garantir que hi haurà només un 15% que són molts. El problema és que han fet un 15% perquè ja no podien baixar, perquè els altres barris fan un 4% perquè no em demanen. Per tant, aquest és el tema. Com ho fem? Que els habitatges siguin...
recuperats cada 5 anys per crear realment un teixit social important. I després això, com dèiem, ha d'anar acompanyat de serveis, vol dir que han d'haver-hi escoles per sols, hi ha d'haver-hi potser fins i tot alguns equipaments que som del mateix Ajuntament, que siguin zones més quotidianes per a la gent gran,
que hi hagi una escola de música, que hi hagi una biblioteca al cor de la ciutat, activitats molt quotidianes i que funcionen. El trifó ben bé que funciona i és molt interessant i és un equipament municipal.
que porten els crítics del cinema, però és municipal. Hauríem d'anar per aquí. Per tant, ara que hem fet totes aquestes operacions amb temes eclasiàstics, que han passat a habitatge, que volem que està molt bé, però una part d'aquestes espais potser també haurien d'haver anat a favor d'equipaments. Perquè aquesta gent que vagi a viure necessitarà equipaments. Hem gaudit d'alguns equipaments que portaran els nens a l'escola.
Moltes gràcies, Isabel. Tant de bo t'escoltin des de la plaça del vi. Ha estat un plaer escoltar-te. I doncs, ens acomiadem. Jo voldré dir una frase final. Una frase de la Roser Bernat. Puc rebaixar jo primer el to perquè tu el tornis a pujar i així acabem a dalt? Doncs mira, de troca a troca i tiro perquè em toca. Marc Camps.
Doncs vinga, doncs acabem aixís amb aquesta reflexió perquè Girona no cabi sent, com diria la Roser Barnet amb aquest seu llibre que es diu L'Amitx del Món, no cabi sent un no lloc que no mostren ni reflecteixen cap fasomia. Esperem que Girona no cabi com acaben aquests llocs deslocalitzats, que només és 8 ple de 8. Doncs amb aquestes paraules acabem aquesta troca. Doncs vinga, redem el mes que ve. Moltíssimes gràcies per tot. A tu, adeu.
L'endemà continua l'aixecament, i afegirem més demandes, el motiu anava creixent, i l'altre dia, l'aixecament anava creixent, i l'altre dia, l'aixecament anava creixent.
Deportaran cent persones, en condemnaren set a mort. Els desordres no arribaran a bon port. Sense ideari ni lídies, la revolta es dissiparà, però la gesta, sens dubte, no puguem mar el rebombori del pas.
Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Als Quatre Rius, amb Said Esbai. Una finestra a tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Tert. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina.
Lídia Casademont, Badateca, molt bon dia. Bon dia. Avui em sembla que ens portes una recomanació nova aquí a Girona i que em sembla que hi hauríem de passar, eh? Sí, fa poquet que han obert un restaurant que es diu Bi, amb dosis, perquè relacionat amb el món del vi, és del German Rock, és un bar de vi, tapes i platillos.
i està situada a la plaça del Vi, és a dir que tot és en concordança amb aquest nom, i us recomanaria doncs uns quants plats, si em deixeu, que valen molt la pena, com ara els seus calamars a la romana, la seva ensaladilla russa, les croquetes de cecina i pernil ibèric, i la coca de pa, o bé el mollete de ronyons al xerez.
És que al final és un plenazo per poder-hi anar amb amics o per prendre alguna cosa més informal. Acabes sopat, però acabes sopat amb tapetes, amb platins... Exacte. Pots anar-hi a dinar, si vols, i també hi ha carta de tarda. És a dir, que també es pot fer un vi tant al migdia com a vespre, com tu dius, amb amics. Si fa bo, doncs a la seva terrassa. Si no, a dins, que el local és molt maco i acollidor. És a dir, que és un lloc que fa poquer que no ha obert, però té un èxit segur.
Lídia Casademont, Valeteka, gràcies. Gràcies a vosaltres.
Doncs avui volíem portar-vos una nova proposta literària bastant interessant, tant en missatge com també en forma. I és que avui presentem Somos dioses, pero lo hemos olvidado, de Noemí Alarcón, a qui ja aprofito per donar la benvinguda aquí als Quatre Rius. Noemí, bon dia i bona hora. Hola, bon dia. Gràcies per haver-te connectat amb nosaltres. Una nova proposta literària... Vaja, jo no sé si nosaltres som deus, això m'ho hauries d'explicar tu.
El llibre es titula Somos Dioses pero lo hemos olvidado, perquè significa que és una part que hem oblidat de la nostra divinitat, i que formem part de nosaltres tots, diguéssim. És també una visió que cadascú de nosaltres forma una unitat única, per entendre'ns?
Sí. Sí, sí. I que formem part a semblança i imatge d'aquest Déu que es parla tant. Clar, en aquest sentit també busca potser connectar una miqueta amb les emocions de tothom. Sí, sí, sí. En aquest sentit, com te aixeixes el llibre? És a dir, una miqueta, quina és la narrativa d'aquest?
Bé, tant el primer llibre que som els dies esperables, l'hem oblidat, com el segon, de todos somos bendecidos, són llibres que parlen dels valors. Parlen de la fe, de la família, del respecte. I jo volia enfocar-ho molt en aquest temps que és tan important, tots aquests valors que no passen de moda, i que últimament trobo que a tot arreu es falta molt, tant el respecte,
com demostrar l'amor, com parlar de la família, i llavors tant el primer com el segon llibre ho he volgut transmetre així, combinat amb obres d'art de la meva germana Montserrat Cot. Parles d'uns valors que certament no passen de moda però que sembla que de mica en mica aquesta societat va oblidant.
Sí, sí, són els valors de sempre, però cada vegada, com dius tu, es van oblidant més. Sobretot el respecte, la unitat amb la família, que és tan important. Parla'm una mica d'això que m'explicaves abans de la teva germana, de com heu teixit això, lletra, pintura, imatges, com ho heu fet?
Sí, mira, ja va començar amb les obres d'art i llavors una vegada va acabar tota la seva col·lecció que forma part dels meus dos llibres, doncs jo em vaig posar a escriure ja definitivament un llibre. I vaig començar a escriure,
i em vaig adonar que encaixava com un puzzle perfectament. Les obres d'art amb el que jo parlava des dels meus llibres. Llavors és obra d'art i també es parla de, per exemple, la unitat. Doncs hi ha un quadre, la família hi ha un altre quadre, i així s'ha anat fent sobretot el primer llibre. Clar, en aquest sentit és un diàleg, tant de lletra com d'imatge, que aneu mantenint al llarg de tota l'obra.
Sí, tant el primer com el segon llibre. Al final el que busca també suposo és aquesta part il·lustrada per la gent, vaja, vull dir, que pugui arribar també una miqueta més enllà de la lletra. Sí, i també que no es perdi la part de la cultura, la part de l'art, que també és molt important. Quin és el feedback una miqueta de amics, coneguts, saludats, que t'hagis pogut trobar? Què t'han explicat del llibre?
Doncs que les ha anat molt bé. Els ha recordat... Bueno, és que aquests llibres connecten amb tu, amb el teu cor. Hi ha persones que li ha connectat la humildat, hi ha persones que li ha connectat la il·lusió... A cada persona, perquè són llibres molt profunds, estan tretes del més profund del meu cor i de les meves experiències i també d'històries que a persones m'han explicat la seva història de vida.
I llavors et connecta. Cada persona li sembla, obres una pàgina i diu, t'estimo. I només en una pàgina hi ha una paraula que diu t'estimo. I em vaig trobar una persona que em va dir que tota la seva vida ningú l'havia dit t'estimo.
i se'm va posar a plorar. Vaig obrir el teu llibre i vaig veure, només amb una pàgina, t'estimo. I llavors per mi és molt important la paraula i totes aquestes paraules de t'estimo, de tu pots, perquè et van enfortint de recordar-ho cada dia. En aquest sentit, Noemí, has parlat d'experiències i anècdotes d'altra gent. Amb quina et quedaries com a teva?
Bueno, la meva ha sigut poder escriure aquests dos llibres. Com a experiència ha sigut fantàstica. Suposo que també t'ha ajudat en aquest sentit a ordenar-te tu mateixa. Sí, perquè una cosa és la teva vida diària i una altra cosa és el teu propòsit. El teu propòsit de vida. Això no té res a veure amb la teva vida diària. Per exemple, jo porto 20 anys al món de la farmàcia,
i el meu propòsit de vida interior i el que jo em sento plena 100% és escrivint aquests llibres i fent totes les entrevistes que estic fent en ràdio, televisió i després presentar-ho a tota la persona i sobretot el que més m'omple és el que li arriba a la gent i el que li transmet. A part de diverses presentacions em sembla que has pogut tenir últimament.
Sí, vaig tenir la primera al Somos Dioses pero lo hemos olvidado en el Monasteri de Sant Daniel a Girona. L'any 2021 vam posar totes les obres d'art en el seu claustre fantàstic i tot el que és la comunitat benedictina, doncs per mi és molt important perquè em va obrir les portes de casa seva, del seu cos. I en el segon llibre tinc fotografies posades de les obres d'art al Monasteri de Sant Daniel al seu claustre.
Doncs som els dioses, però l'hem oblidat de Noemí Alarcón, aquesta proposta literària que us deixem avui. Ja ho sabeu que qualsevol cosa sempre més val agafar un llibre i llegir-lo, que no pas tant escoltar-nos. Noemí, moltíssimes gràcies per aquesta estona aquí al Quatre Rius.
Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Als Quatre Rius, amb Said Esbai. Una finestra a tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Tert. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
Sóc capaç de pensar, molt més lluny que un humà. Puc predir-me al futur, tinc el cor ordenat. Sóc més ràpid que el vol d'un mosquit qualsevol.
tan binari com tu però m'arreglo tot sol jo el que sé tantes coses jo el que invento el que mai ningú ha inventat penjaria les tecles en un camp de blat 0 0 0
0-0-0-1, mai no paguis la llum, que jo cavalco al meu rumb, mentre polso amb els vics, quatre bites plens de fum.
però sentiu tantes coses quan viviu la vostra càpsula espai i temps, això us canvia.
Jo que sé tantes coses, jo que invento el que mai ningú ha inventat, i penjaria les tetles en un camp de mar. 0-0-0 0-0-0 1-0-1-0-0-0
Els Quatre Rius. El magazine matinal opera la ciutat. Tres anys en dia.
I escoltem de fons, de cara a la paret, avui és moment de presentar disc, Temps de música, Temps de Cabulbaba, la Jam la Màtica, banda presenta 4, el seu nou treball d'estudi aquí als Quatre Rius. De moment saludem en Francesc Cúcol i Sisic, bon dia i bona hora. Bon dia. També ens acompanya Roger Alemany, bon dia i bona hora. Bon dia, bon dia. Primer de tot, entrem per la cançó que estem escoltant ara mateix, de cara a la paret. Què ens en podeu explicar?
Bé, bàsicament parla de l'època del referèndum d'un nano que va anar a Barcelona amb una manifestació i va acabar cremant containers i fent vandalismes i va acabar el teleu i una mica és d'això no, va acabar de cara a la paret.
parlant una miqueta de la realitat que hem viscut bastant i bastant afirmacent també les coses com són aquests últims anys. Sí, sí, va per aquí la pel·lícula. Va per aquí. Llavors, hi havia un altre single que volia comentar amb vosaltres que era el que puc fer per tu, que en aquest cas és el que tenc al disc, em sembla que és una mostra també bastant representativa de tot el que podem trobar en aquest quadre.
Sí, de fet és una mica del que va al disc, suposo. Has de buscar-te una mica la sortida quan tot comença a funcionar malament.
el que has d'intentar és ajudar algú o algú t'ajudi a tu. Roger, en aquest sentit, com t'hi has trobat tu? De fet, a mi és la cançó que més em va atrapar en el primer moment que va arribar al Local de Saig, que en Coco ens porta tot el sac de cançons que porta, moltes vegades treballant-hi, i jo quan vaig sentir, quan ell me la va passar, ja me la vaig imaginar molt ràpidament cantant-la,
i molt ràpidament com havia de sonar. De fet, des de les cançons que jo penso que del local a l'agravació hi ha hagut menys necessitat de fer-li coses, perquè la cançó estava espectacular.
Ja sabies que era una cançó molt xula, a més que la gent sabies la resposta que tindria. A més a més hi ha una cosa que em sembla que l'acabes de tocar de forma indirecta i és que al final no deixa de ser una selecció de dotze temes, però que em sembla que en el sac n'hi havia molts altres. No sé si ha estat un dels grans reptes d'aquest disc.
Bé, sí, el que passa que a l'anterior disc que vam fer, que es deia Nou Dits, havíem posat 16 cançons i es feia llarg, es feia molt llarg. I amb aquest vam decidir que no podia ser tan llarg, al màxim havien d'haver-hi 12 cançons i ja ho teníem clar abans de començar que faríem 12 cançons, en teníem 25 o 30.
i al final abans d'entrar a l'estudi havíem escollit les 12 cançons. Vam fer un referèndum, cadascú va votar unes cançons... És de les coses més difícils, eh, perquè no saps tampoc... Tu pots tenir un criteri molt personal d'aquella cançó, si ha d'entrar o no ha d'entrar en un disc, però no saps la gent que diria.
i a mi m'ha passat tenir cançons a casa allà guardades que no han arribat a entrar en un disc i un cop ensenyar-les a algú i dir, hòstia, però aquesta cançó està molt xula, no? No va entrar per molts aspectes, moltes vegades perquè marquem uns límits de temps o de número de cançons, i creiem en aquestes coses, i l'altre és perquè
perquè aquella cançó poder no encaixa amb l'estil i prefereixes no entrar en un projecte i això és el més difícil, sempre què descartem perquè... bueno, és posar-se d'acord, és buscar l'acord i ja està. Al final és el gran problema sempre que tenim els artistes, perquè al final la vostra obra us impregna tant en aquest sentit que és allò que dius, ostres, dels meus fills quin és el més bonic i quin no, no? Exacte, quin és el lleig i quin és el guapo.
I sobretot quan ja has estat treballant. Si d'entrada moltes vegades és més fàcil filtrar cançons quan encara no hi has treballat, quan en Coco té uns esbossos, té unes maquetes, te les passa, i tothom diem, hòstia, a mi aquestes deu o aquestes dotze o aquestes quinze em semblen collonodes per començar-hi a treballar i tal. En aquell moment encara és més fàcil, però quan ja has començat a treballar i a vegades li has agafat carinyo o te l'has portat molt al teu terreny és complicat després que allò no acabi... allò acabi guardat en un calaix i ningú en sap res més.
En aquest sentit també al cap, dos temes que són la llibertat creativa, també interpretativa, suposo que al final és una feina que us es marca una miqueta d'altres projectes musicals i de la vostra trajectòria en aquest sentit. Sí, sí, el que vull demanar, una de les normes, és que pots fer el que te doni la gana, bàsicament, perquè si no ja no hi series. Amb tots els grups que estem, estem molt limitats per...
per una normativa directrius. O per un estil o per un espai. No saps què passarà. Realment quan algú et pregunta, esteu fent disc i tal,
Fins que no hi és i no el tens ni després és quan dius, ah, doncs sí, hem fet un disc o no. Però al principi anem tirant molt per intuïció i abans ho comentàvem, si algú té clar alguna cosa, tots a darrere. Si algú diu, ah, jo aquesta cançó la veig així i tal.
I tots fem així. Si algú té aquella creència molt clara i ha vist les portes del cel, tots a darrere. I si no, doncs... Sempre estem oberts a provar coses noves. Si algú ve i diu, hòstia, no, la podem provar d'una altra manera. Va, vinga, va, la podem. I tant, i tant. Sempre de tapots enrere.
Sembla que aquests punts d'orgull i d'egos ja fa molt temps que estan perduts i que ens deixem moltes vegades endur per sensacions dels altres i empatitzem moltíssim. Jo, si algú que té molt clar una sensació, hòstia, que aquesta cançó la faria... No sé, una de les cançons que vam posar al disc va acabar sent un rigui quan no era un rigui. Però algú va tenir molt clar en aquell moment i vam dir, doncs fem que sigui un rigui, per què no?
També és tenir confiança en els companys. Jo tinc molta confiança en ells. Si ells diuen així està bé, si tu dius que està bé jo te'n crec. És que com a artistes veig que el que vulveu obrir a vosaltres és més el divertimento de la música que no pas... Bàsicament ens ho passem molt bé. Fa molts anys que estem junts i no tenim cap problema ni cap problema d'egos ni de...
ni enveges, ni... bueno, no sé. No tenim por al fracàs, no tenim... o sigui, hi ha una sèrie de coses que normalment els artistes ens fan... ens donen molts mals de caps, perquè sempre pretenem que quan fem cançons tinguin una difusió i agradin, i alhora siguin personals, perquè tots podríem fer cançons que agraeixin molt fàcilment a tothom, per poder després de tu no et sentiries gaire identificat, o fins i tot et faria vergonyeta ensenyar-les.
però nosaltres ja fa molts anys que composem, perquè sobretot ens agradi a nosaltres. És allò típic a mi. Jo tenia un disc a casa que m'agrada moltíssim i no hagi agradat a ningú, em faria estar molt tranquil.
En aquest sentit parlem de la sonoritat. T'ho dic perquè és una miqueta un popurri, no? Tenim de tot rock, pop, reggae, com deies abans, a una velada, em sembla. Vull dir, en aquest sentit, com dèiem, calaix de sastre de la música? Sí, no tenim complexes. Qualsevol tipus de ritme, si encaixa amb la lletra i encaixa amb nosaltres, no tenim cap problema. I és...
Música fa molts anys, estem escoltant sempre i hem escoltat de tot. I la música ja va una música amb tots els estils. Què porteu? Més de 25 anys? La banda de fet porta això, rondant els 25 anys. Jo fa menys, molt poc menys, però menys qui soc. Va haver-hi dos discos anteriors.
que jo fos el cantant de Caboolbaba, tot i que ara ja, com dèiem abans, aquest disc porta el nom de 4, tot i que oficialment seria el 5è. Perquè va haver-hi un disc que va quedar entremig, que vam fer un projecte paral·lel, on érem nosaltres mateixos, però que en aquell moment ens va venir de gust fer-ho fora de Caboolbaba, tot i que si algú l'escolti dirà, cony això és Caboolbaba, no ens enganyeu.
Però sí que portem més de 20 anys treballant. I de fet, més que treballant, és el fet que quan ens trobem per fer alguna cosa serà com unes vacances amb els col·legues. De treball no té res.
I mirem de ser molt productius, això sí, entenem que anem a fer un disc, no anem a perdre el temps allà al local, que abans ens agradava més fer-ho, quan érem més joves moltes vegades us quedaves per assajar i el que feies és xerrar una estona i te n'anaves cap a casa i no havies tocat res. Però ara no ho podem fer i per tant hem de ser una mica més productius, però igualment no deixa de ser. Ara treballem més amb internet i els ordinadors. Hi ha més feina a casa, mirem de quan arribem al local
ja puguem començar a donar-li una forma bastant més concreta a les cançons, cosa que abans podies estar allà al local tocant, no saps ben bé què, fins que apareixia una miqueta a la verge i va, mira, anem per aquí. Podem definir que Vulva va com un sopar de Nadal? És a dir, és aquella excusa dels col·legues per veure's almenys de tant en tant i que... Per què no? Sí, per què no? Sí? Sí. I que ens agradaria veure'ns més? Jo diria més una nit de reis.
És com un regal. Tocar el que vulguis per mi és un regal. Tocar amb els companys, amb la gent que t'avents. Fas el disc que t'agrada. Graves el que a tu t'agrada, et sents molt recolzat. O sigui, gaudeixes molt perquè saps que jo almenys a la meva posició de cantant, jo cantar cançons i que a ells els abririen els ulls quan l'escolten, quan l'has cantat molt o molt.
I a més que fas una cosa que normalment és bastant complexa, gravar un disc és bastant complexa. De fet, és molt bonic, hi ha unes parts molt boniques però unes parts molt complicades, molt passadotes, d'estar en un estudi moltes hores fins que allò et surt com tu vols i tal. I en el cas... Les segones veus... Les segones veus que estàs allà dos mil dies gravant coros i coros i coros i coros i torna a repetir, torna a repetir, torna a repetir...
Però al final, el que dius en Cuco, és com un regal. Quan arriba el disc, dius, hòstia, no ha estat gens ferregós, no ha estat gens cansat, perquè hi ha aquesta actitud. No hi ha la pretensió, hi ha la pretensió únicament de fer un disc que a nosaltres ens agradi. En aquest sentit, penseu en algun moment tot això, traslladar-ho al directe, o és un pas que feu després, un cop ja tancat el disc?
En principi ho volem fer. L'any que ve a veure si podem fer un concert de presentació. Serà un concert de presentació i la idea és reunir tota la gent que ha passat pel grup i fer un concert que barqui tots els discos, alguna cançó de Canadés, recuperar el primer cantant.
perquè vingui, ara està a Mallorca, però segur que vindria a cantar dos o tres temes, recuperar algun dels guitarrers que ha tocat amb nosaltres i fer un gran concert de presentació, perquè també tots estem una mica perjudicats, de salut. A veure si ens podem recuperar una mica per fer un concert maco. Seria un altre regal que parlàvem abans de... Seria un altre regal.
Clar, en aquest sentit, després de 25 anys en total que vulva bar, què hi podem trobar de diferent en aquest disc, si és que hi podem trobar alguna cosa?
Bé, és força que vulgui, però és diferent. Més actualitat potser, més portat als nostres dies. Això ho podreu dir vosaltres, si per nosaltres és difícil. Jo crec que és més reposat. Més reposat amb les idees molt més clares, i que tot sona molt millor, i que tot està posat enlloc i no hi ha coses...
que siguin una mica aleatòries, no? Vull dir, penso que sí que és veritat que la veterania és un grado, no? I hi ha coses que amb els anys saps com fer-les, no fas tantes voltes, i almenys t'asseures que allò funcionarà, i que ho tens al cap més clar. Això sí.
Doncs fem una cosa, mira, us faré cas i ho deixem a la interpretació a la gent que ens hagi pogut escoltar. Si us sembla, mira, marxem amb balla perquè al final la música serveix per ballar. Ara. O sigui, no ens enganyem i heu anat directament a l'essència. Cuco, Roger, moltíssimes gràcies per haver-nos acompanyat. No, no, a vosaltres. Gràcies. La disco a vessar La sala està petada i vaig cap a la barra amb els colzes. Obrim pas, nena, posa'm una cervesa fresca
que estic fart de treballar com un bèstia de dilluns a divendres i les penes vull oblidar. Omple la taula de birres que la nit està a punt de començar. Moc l'escaleta amb el ritme
La nit et tomba oberta, que estic fart de treballar com un bèstia de dilluns a divendres i les penes vull oblidar. Vullo la nit de fantasmes del futur, el present i el passat. Al dimoni he venut la meva ànima, com si no hi hagués
És dilluns 25 de novembre i aquesta és l'actualitat del dia. Us parla Pau Villafanyes.