El que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Els Quatre Rius, amb Saïd Esvall. Una finestra a tot el que passa per sobre al Güell, l'Unyà, el Galligans i el Ter. Sintonitza al 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina. 11 i 5, benvinguts als Quatre Rius.
Dijous 20 de març de 2025. Avui ho puc dir amb totes les paraules del món. Vaga encoberta dels treballadors de la Renfe, Adif o com es digui. El que ha passat aquest matí a l'estació de Figueres ha estat una meravella que no pot passar desapercebuda. En resum, un tren, el que fa servir la gent per anar a treballar a les 8 de Girona, amb sortida a les 7 i 8, l'anuncien finalment a la via 1 a les 7 i 18.
N'hi ha una altra a una altra via, la via 3, i a les 7 i 10 anuncien que està espatllat. En aquest cas el maquinista hi demana que baixem. Em despisto, se'm tanca la porta a la cara, no baixo, el tren accelera a les 7 i 11 mentre unes 200 persones al·lucinen des de l'andana. Un tren tard per una via que no toca a l'hora que li ha donat la gana, una persona que ens fa baixar i els que no ens ha donat temps a fer-ho hem arribat a Girona a temps. Això és Renfe i això és el que tenim.
I si la ràdio és puntualitat, n'estic segur que si fos director general de Renfe i d'Adiv, tot aniria molt millor. Seria un món molt més meravellós. Arnau Vila, bon dia. Molt bon dia. Ha estat al·lucinant, o sigui, de veritat. Sí, sí, ho has explicat durant tot el matí. I això, Banyoles, no passa amb el Tren Pinxo, eh?
Ah, que teniu tren, vosaltres. Home, i tant, teniu el tren pitjor. Perfecte. Tu sempre has d'escombrar cap al pal. Home, i tant. Jo no sé com t'ho fas, tio. De veritat, al final t'hauran de posar un carrer a nom teu. Que no sigui pòstum. O sigui, no ens esperem a que la rosqui, però... Home, potser no cal, però sí que és veritat que hauríem de millorar una miqueta. No perdem els papers.
No parlem els papers abans d'hora, i mira, això em serveix també per donar intro a la primera entrevista que tindrem avui, i és que parlarem d'un llibre bastant útil, aquesta és la paraula, i és On són els papers, de Judit Lucas. Seguirem també parlant de música, avui és moment que vingui la Marina Freixas, i parlarem una miqueta també d'aquesta artista...
Gironina d'adopció, però natural d'Igualada, i també acabarem amb la bona de l'Estel Soler, que passarà per aquí a presentar, ni més ni menys que el Premi Ramon Llull, que passarà a presentar aquest tros de vida, aquest tros de llibre, que també vindrà a comentar d'aquí una estona. En qualsevol cas, Arnau Vila, nosaltres no anem tard, tampoc en una sintonia diferent, ningú ens està demanant que desconnectem la ràdio, per tant, com que això no és renfe, si et sembla anem per feina.
I on són els papers? Bona pregunta que ens fem sovint, un llibre que ens ha arribat com a resposta de la mà de l'advocada Judit Lucas, que ens ha regalat aquest full de ruta per tenir una preocupació menys que prou en tenim últimament. Judit Lucas, bon dia, bona hora. Hola, bon dia, Saïd, què tal? Primer de tot, jo t'he de preguntar, entenc que aquest llibre també surt ja no d'una necessitat, potser, sinó
surt de les vegades que has hagut d'explicar-ho a clients, amics, coneguts i saludats que al final potser has agafat i has dit, mira, saps què? Faig un llibre i qualsevol cosa ho consulteu.
Surt de l'experiència, surt de haver de demanar els papers en els clients cada vegada que et venen al despatx, que tenen un problema, que et venen amb la demanda, que l'has de contestar i els comences a demanar, necessito això, això, això, i em diuen, i això on t'ho busco? I dius, vale, hola, què tal? Comencem bé, hauries de tenir-ho aquí, aquí, aquí. Ah, no, jo això no ho he tingut mai, doncs vés-ho a buscar aquí, aquí, això, altre. Si tenim sort i tenim temps, perfecte, si no, a vegades anem en plan bombera. Apaga el foc allà on puguis i busquem la documentació quan puguis.
A vegades es pot trobar, a vegades no es pot trobar i quan no podem trobar, evidentment, el resultat no és el que desitgem, ni pels clients ni per mi. Tenim un problema ara mateix respecte als papers barra burocràcia.
El problema ja ha set sempre, i ha set sempre perquè no s'ha donat importància, els papers. Els tenim a casa, els tenim allà en un calaix la majoria de vegades, si ho necessito, jo què sé, tens un problema a casa perquè has tingut una fuita d'aigua, sí, tens l'assegurança, aquí era, ostres, no ho sé, ho havia fet amb aquest senyor, però ara aquest s'ha jubilat, ara no sé amb qui haig de trucar, on te tens la pòlissa? Suposo que hi ha aquell calaix de per allà a l'habitació...
Si no sabem, si no partim de la base que és que els papers que tenim a casa són importants, se'ns trenca tot.
I hem de donar la importància que toca els papers. N'hi ha que no són importants, que els tens allà per records, per nostàlgia, però n'hi ha que sí. I aquests són els que sí que hem de tenir controlats. Clar, jo t'anava a dir, per exemple, el meu pare té factures del que hi havia abans d'Endessa, em sembla, algun en trobaríem del 98, fins i tot. Ja em pot fer foc. El pròxim Sant Joan que faci feina. L'hi podries explicar, sisplau? Perquè porto tota la vida dient-li que hi ha moltes coses que no cal, però n'hi ha d'altres que sí.
Sí, n'hi ha d'altres que sí, factures no calen, estan pagades. A veure, si hi hagués algun problema amb alguna factura, és que només tenim un límit per poder reclamar i no són tants anys. Tres, tres, tres anys, data factura. A veure, fem foguera, no cal, no cal tenir allà una muntanya de papers. El que passa és que quan obres el paper i dius, ara els organitzo, veus tot allò i dius, no, jo no em poso a barrigar tot això que tinc aquí i et tires enrere.
Per això la primera part del llibre és no us faci pobrir. Traieu els papers, els escambeu al cim de la llit, els escambeu al menjador, aneu fent pilonets i ja farem feina. Jo n'estava pensant, i sempre és aquella situació que a vegades ens ve al cap, que és si ara hi hagués un incendi a casa, què agafaríem? I jo sempre he pensat que hi hauria d'haver-hi un petit malatí
diguen-li carpeta, diguen-li el que sigui, plena de les escriptures de la casa, a partides de naixement, si es cau, perquè, bueno, després vas a demanar la còpia i avall que fa baixada. O sigui, tots els papers són remplaçables. Tots, tots. Però el que també et recomano al llibre és còpia digital.
la pots consultar on vulguis, i si malauradament se't crema la casa o passa una altra dana o el que sigui, que evidentment ho destruirà tot, tu amb la teva clau d'accés els atens al núvol, els atens a la plataforma que convingui, els atens a l'acte. És la gran assignatura pendent. I tant. És el tema de digitalització, vull dir, el fet d'entendre que no cal
tenir tot allò, sinó que al final ara, bueno, escolta, ja que la tecnologia ha arribat per quedar-se i totes aquestes coses, com bé dius, una còpia digital o tenint un certificat digital. La gent té el certificat digital a part dels autors. Hi ha molta gent que no. Hi ha molta gent que no. El certificat digital et ve ja d'origen en el DNI. Però et posen una contrassenya hipermegallarga que a més a més no et deixen canviar.
On tens el paper aquell que hi ha a la contrasenya? Un altre tema. I a part és petitet el paper. Sí, a part és petitet i et diuen si l'has perdut torna a venir. Però per què? Perquè te'n donin una altra 25 vegades més llarga. Ostres, fotem-ho més fàcil que no costa tant. Ens hem passat potser a vegades intentant
o sigui invertir en seguretat això em recorda molt alguns dispositius electrònics que coneixem tots i que tenim tots que a vegades et demanen 55 contrasenyes 3 validacions per telèfon i 4 correus electrònics diferent i que en 15 dies et truquen per verificar que ets tu ens hem passat una mica
potser, a l'hora de les verificacions no és que ens hagin passat perquè tot i així hi ha vulneracions de seguretat i hem d'anar molt tant a un tema de protecció de dades perquè el DNI nostre es pot servir per qualsevol cosa és que ara entres a qualsevol plataforma de finançament amb el teu DNI et donen un crèdit a l'acte i poder no ets tu
No, no, totalment. Per tant, cuidado, amb el tema verificació, jo no dic mai que estigui de més. Passatge de frenada, ja t'ho dic, jo crec que no. El que passa és que, evidentment, anem amb compte. Anem amb compte on te verifiquem, on te donem les dades. Això és un plus ja nostre propi de seguretat. Acabem d'identificar moltes problemàtiques de cop. La pregunta és, quina solució ens planteges tu en aquest llibre? Hem parlat d'una primera part, per exemple, que és la d'ordenar una mica què és el que tenim. Què faríem més?
Jo vaig donant diferents passos perquè tothom s'acolli allà on li vagi millor. T'escolto atentament. Vale, perfecte. El primer que els dic, si teniu el calaix aquest tipi que molta gent té a l'habitació, treus el calaix, fas els pilonets. Allà ja veuràs que hi ha tota una sèrie de documentació que no necessites i que aquest Sant Joan podem fer feina. A partir d'aquí, si vols tenir la còpia en paper, que ja és...
romanticisme per tocar el paper. A veure, jo soc una enamorada del paper, per això el llibre el tinc en paper i no ha sortit en un e-book. No sé si sortirà, però jo soc de les que a mi m'agrada tocar. I jo els meus papers els tinc també en paper encara, però ja tinc la còpia digital. Clar. Val?
Que els hi dic, si els voleu tenir papers, em sembla perfecte, però fem carpetes, sisplau. Però fem carpetes, no allà tot, pam, pam, pam, pam, perquè després agafarem carpetes i no en farem de res, irem buscant. Costa res, una etiqueta, aquí poso això, això, això i això. Trauràs la carpeta i tindràs el paper que necessites en el moment. Si no vols accedir, perquè, ostres, és que això de pujar el núvol és una feinada. Jo no sé si algú m'ho pot agafar, o algú m'ho pot veure, o algú m'hi pot entrar. Jo ho entenc, vull dir...
Tens molta particularitat i molta casuística de clients, gent més jove, gent més gran, i a vegades la gent més gran, això de pujar el núvol, em dius, perdona, on te tinc? Qui els té? Què m'estàs dient? Cap problema, no hi ha problema, ho fem d'una altra manera. I els hi vaig donant les pautes aquelles perquè esperin allà on ets vulguin. Jo no els obligaré a fer res. Han d'estar tranquils. I sí, és el que els dic, si teniu el calaix com el teniu i dormiu tranquils, jo més. Ara, el dia que tingueu el problema, ja hi serem.
Quant de temps perd la gent buscant papers? Buf. Jo tot puc dir, per l'experiència de gent que m'ha vingut amb temps, de dir, hòstia, acabo de rebre això. Què necessites? Què hem de fer? Al mateix dia de la visita, sortir amb la llista? Jo tenia la feina feta, dient, necessito aquest document, pam, pam, pam, tenint, per exemple, la contestació de la demanda, pum, per entrar, i el dia abans dic, com ho tenim? És que no ho trobem. I han tingut 20 dies.
I això presses, perquè saben que ho hem de presentar. Si no tens pressa... Ui, això ja... Ja la cosa... És que em sembla que a tots ens ha passat, Arnau Vila, a tu t'ha passat això, no? Vull dir, d'haver de fer algun tràmit burocràtic, etcètera, i haver de buscar un paper. Sí, però vaja, és el que dius, la carpeta tenia ben classificat, i sobretot el no vol. El que passa és que és el que dius, la gent gran, de vegades, la desconfiança sol ser regnar, en aquests casos. Sí, sí.
Millor tenir-ho ben classificat, si pot ser. Jo sembla que a casa... Bueno, a casa dels meus pares sembla l'arxiu provincial de Girona. Bueno, però a casa dels teus i segurament a casa... Jo a casa dels teus vaig organitzar el calaix de casa dels meus pares. Vam fer neteja. Ara que he llegit el teu llibre, diu, vine un dia a casa. Ja seria punyetera, ara també.
És que clar, jo ho estic pensant, i tu com a advocada, jo crec que podem parlar amb plata, l'administració tampoc ho posa fàcil. És a dir, sempre demanen, si amb tres papers ja podríem tirar endavant, en demanen 75 bis, amb algunes condicions, i originals alguns, perquè pobra de tu que vagis amb una fotocòpia allà, perquè una cita que has demanat a tres mesos vista, te la fan repetir tres mesos després. Per tant, si ja l'administració no ho posa fàcil, aquest és el nostre camp de batalla, per entendre'n.
És l'única manera que nosaltres tenim per intentar agilitzar-nos una miqueta més la vida burocràtica. Clar, i en el moment que t'ho demanen, pom, ho envies, ja ho tens, i no esperes. No tens aquells dies, ostres, ara ho vaig a buscar, ho vaig a demanar aquí, o demanar un altre, no, ja ho tinc, pom. Quin és, si m'haguessis de resumir en cinc, per exemple, quins són els papers que creus que sí que hauríem de tenir, si són tres, són tres, eh, vull dir, però, que dius, aquests els hauríem de tenir per anar bé.
Per anar bé localitzats, evidentment la pòlissa d'assegurança, sigui la de casa, sigui la del cotxe, i dir, sisplau, que quan ens faci alguna cosa sabem a qui hem de trucar, més que res, perquè hi haurà la de la gent, però també hi haurà el telèfon de la companyia, perquè potser en aquella gent ara ja no hi és, o s'ha jubilat, el té una altra persona, però l'última.
No, la primera. Saps que m'acabes de fer un cop de puny a la cara sense voler-ho? Ho sento. No, perquè l'altre dia estava conduint, estava tornant cap a l'Empordà i de cop vaig pensar, vaig dir, clar, jo vaig renovar una pòlissa d'assegurances molt bona, o sigui, vaig pagar molt poc i em cobrien moltes coses, dic, però com es deia la punyetera? És que no me'n recordo ni de la companyia. Bueno, tindràs el càrrec al banc?
No, clar, però d'aquí a trobar-lo, perquè vaig de trobar fa un any. Ah, va, vale, doncs... Mira, ja saps què toca, el llibre. Primer cop de puny, les assegurances, que si no, no paguen. La segona? La segona, si vius de lloguer, el contracte de lloguer, indispensable, totes les clàusules que hi ha allà. I més ara, amb tota la normativa nova que tenim, amb els índexs de lloguer i canvis, indispensable. No podem confiar gaire en la còpia del propietari, per si de cas...
Bueno, si la copia del propietari està assignada per tu, si no, cuida-ho. Perquè aquí diu que no te l'ha canviat, si no hi ha la teva assignatura. I assignada a tots els fulls. A tots els fulls. No només l'últim, que moltes vegades els haig de tornar als clients i dir tot, ho vull firmar tot. Bueno, però si ja t'he firmat al final, dic ja, vale. Dic, doncs a partir d'aquí, ara en el segon et posarà que aquest procediment, en comptes, per exemple, de costat a mil euros, te'n costarà 10.000. Me l'haurà assignat. Clar.
Ara què? Ah, no, no, no, doncs ja et firmo. Vale, doncs ja està. A vegades els has de posar, els has de confrontar, no? En cas de propietat, tant l'escriptura de la finca com la hipoteca són coses que podem trobar al registre. Sí, es pot anar a la noteria, em sembla, i trobaran. Es pot anar a la noteria i trobes el d'allò. El que sí que recomano i tal, llibre de família. Val.
Per què? Perquè el necessitem per més coses que molta gent es pensa. Clar, i a part és un merder recuperar-lo. Bueno, t'han de fer un duplicat, i has de justificar per què el necessites. Imagina't. Presentació ara a l'abril, em sembla? Sí, a Bescanó, el dia 16, a la biblioteca, 6 de la tarda. Ai, que bo. Doncs mira, ja tenim plan, intentarem ordenar els papers abans, a veure si arribem amb els deures fets, o no podem trobar el llibre.
Mira, aquí a Girona és a la 22. Torrulla de Montgria al Cocut. A finals de setmana ja el tindré a Bescanó a la llibreria. I la setmana que ve serà el Draca Olot. I aviam si surt a Nibuc també, que ens aniria de cony a molta gent. Això és una reticència meva de moment. Ja veurem, ja veurem això. Judit Lucas, on són els papers? Moltíssimes gràcies per aquesta estoneta amb nosaltres. Gràcies a vosaltres.
Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Els quatre rius, amb saït esvall. Una finestra a tot el que passa per sobre al Güell, l'Unyà, el Galligans i el Ter. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina.
Fa temps, fa temps, que no soc conscient. Fa temps, fa temps, que m'agrades i no sé què tens.
Bé, doncs seguim amb el temps de música. És moment de parlar amb Marina Freixas, jove artista gironina que passa pels micròfons de Girona FM per explicar-nos una mica la seva història, aquesta vegada, això sí, parlant. Marina Freixas, bon dia i bona hora. Hola, bon dia. Mira que la vida és difícil i com de complicada és a vegades que vas i et fots artista.
És molt frustrant, però és una carrera de fons molt i molt guai de fer. Sí? Sí, de veritat és el que t'apassiona i a on vols arribar. De moment, els sweetbugs són bons o...? Sí, sí, sí, sí. Jo ho noto cada vegada més, clar. Porto així dedicant-me sèriament al projecte d'ara tres anys seguits. Són pocs.
Bé, més enllà d'aquests tres anys, vull dir, com va començar això? Clar, això de la música és una mica potser tòpic, però ve de família. Sí? Sí. Llavors, com que tinc família d'artistes, indirectament he anat agafant aquestes dinàmiques de voler-me expressar d'aquesta manera, i això ve des que sóc petita.
Des de ben petita suposo que amb algun instrument, segurament al principi directament cantant. Sí, i després ja agafava inspiració amb altres artistes i vaig voler aprendre a tocar el piano, llavors toco el piano i una mica la guitarra. Ho has aconseguit, t'ho dic perquè jo encara no, eh? No, al 100% no, és molt complicat, sempre t'has d'anar formant, però per composar i per defensar-me en directe, sí.
En aquest sentit, recordes el dia en què tot va canviar, aquell punt d'inflexió on vas agafar i vas dir, mira, jo vull dedicar-me a això...
Sí, a batxillerat. Sí? Em va anar molt a l'examen d'aquell dió. No, però típic que, bueno, acabes i on vas, què fas? Futura estable, seguirem fent Mundo Artisteu, ho deixarem com un hobby. M'ho vaig replantejar i, bueno, tampoc m'ha costat gaire. Jo vaig dir, jo vull tirar per l'artístic, costi el que em costi. Recordes el primer single?
El primer cingill. Sí, sí, el record. Hem vingut a obrir calaix, eh? Veig que hi ha motxilla. Què passa aquí amb el primer cingill? Era un cingill en castellà, perquè jo abans no contemplava la idea de cantar en català. Jo, més que res, perquè escoltava molta música en castellà. Llavors, el que jo escoltava era el que jo feia. Mm-hm.
Ara ja he canviat, però sí, primer single, bueno, vols dir moltes coses, ets molt jopa, bueno, segueixo sent jopa, però vull dir, tenia 16 anys en aquell moment, llavors és com, de vegades et vols apoderar d'un discurs que potser per l'edat que tens no et pertoca,
I no me n'arrepenteixo, però em fa gràcia. Si ara l'escolto a nivell de producció, a nivell estructura, a nivell lletra, li falten moltes coses. Però sempre hi ha un primer pas, no? Però sempre hi ha un primer pas. O sigui, jo gràcies a aquella cançó l'agraeixo, es diu seguir. Seguim, no? Seguim, seguim i no, no m'arrepenteixo de res. Vull dir, gràcies a aquella cançó vaig seguir fent-ne, que és important.
Això des dels 16 anys, com ha evolucionat el projecte en aquest sentit? Perquè abans m'ho deies, és com... Uf, ha plogut molt des del 2022, i jo dic, bueno, em sembla que fos ahir. Sí, no, per mi he canviat molt, també. Poso que a mesura que et fas gran, madures, les persones que et trobes, les persones que s'ajunten amb tu, les que creuen en el teu projecte, és diferent. Clar, Marina Freixas, naixia sent Marina Freixas, i ja està. Marina Freixas i piano. I mai contemplava la idea de...
Sí, però, saps, me va sorgir sol de dir, ostres, ara em mudo de ciutat perquè jo soc d'Igualada. I, clar, vaig començar fent música a Igualada. Després vaig venir a estudiar aquí la carrera d'Arts Escèniques de Girona i és aquí on començo a fer contactes, a conèixer gent que també es volen dedicar a la música d'una manera o d'una altra, a nivell...
Jo vull ballar, jo vull produir, jo vull fer melodies, llavors vas coneixent gent que tu no contemplaves, que podrien sumar-se al teu projecte i gràcies a aquestes persones Marina Freixa es va agafant cada vegada més cara i ulls a nivell professional. I Marina Freixa s'ha sentit acollida a Girona?
En aquest sentit, en el sentit artístic, dic. Clar, la cosa és que jo vaig fer la carrera durant 4 anys, carrera d'Arts Escèniques, llavors la música estava una mica com per sobre durant la carrera, era més enfocat a nivell teatral, no tenia temps per dedicar-li...
A fondo, com estic fent ara a la mona. Llavors vaig acabar la carrera, vaig tornar a casa meva a Igualada. Mala decisió. Perquè vaig dir, ostres, allà, si Girona ja d'alguna manera s'acaba fent petita, Igualada ja ni té cuento. Bueno, i al final havies fet xarxa allà, aquí també, no? És com que vaig marxar just en un moment on s'estaven fent les connexions amb les persones que interessaven. Vaig marxar. Llavors, ara hem tornat.
Reset, no?, una altra vegada. Reset, literalment vam tornar a l'octubre. I des que estem aquí a l'octubre, ara que estem a març, us han passat un munt de coses superxules. Com per exemple? Com per exemple... Es puguin dir. Sí, no. Per exemple, vam aterrar, bueno, aterrar, vam tornar a venir aquí a l'octubre, inicis d'octubre,
19 d'octubre ens seleccionen per un concurs d'artistes emergents a Barcelona. Vam guanyar-lo i el premi és cantar les festes de Gràcia aquest estiu, per exemple. Va ser tal qual arribem, vinga, fem això. Jo en tinc molt bon record de les festes de Gràcia.
Doncs a veure si aquest any... No ho sé, fa molts anys que no hi vaig, que no trepitjo gràcia, però de moment amb Girona ja en tenim prou. Com et definiries tu com a artista en aquest moment, després de tantes etapes? Complicada pregunta, eh?
Sí, és com quan penso que m'estic construint i estic anant cap a un camí en concret, sento que m'he de construir per tornar-me a construir. Llavors, és com tinc clar el que vull fer, però quan ho tinc clar penso que no és suficient, llavors torno enrere. Sóc molt experimental.
Últimament molta gent em diu que el pitjor amic que té és ell o ella mateixa, em sembla que a tu et passa potser una mica això o no. Sí, però no és dolent, eh? De fet, de vegades, no ho sé, potser simplement tinc masses ganes de dir moltes coses, de fer moltes coses i m'he d'organitzar aquí.
Aquí vol dir el cap, eh? Això és ràdio, que la gent no ens veu. En qualsevol cas, entenc que, vaja, el balanç és positiu i suposo que t'ha donat moltes coses bones. La primera és Girona, segur, però més enllà d'això, entenc que, vaja, al final has de tirar d'empenta de ganes i d'il·lusió, especialment quan tot just comences, no? Sí. I, de fet, crec que també estic en aquest moment que t'he dit ara de construir, de construir i tornar a construir, perquè estem fent un disc.
Sí, ja està sortint? Bueno, s'està cuent. La idea és treure'l abans que acabi l'any.
I això, clar, són molts moments, moltes hores a l'estudi, moltes hores fora de l'estudi, hores assajant per fer els directes, llavors durant un assaig penses, ostres, potser hauríem d'anar cap a un altre cantó, després parles amb el productor, i saps, no és canviar la idea, sinó a partir de la idea que ja hi ha, doncs sumar-li més coses. Llavors és un procés creatiu molt interessant. És que ja ho has dit bé, potser és fer moltes coses en molt poc temps, i amb molta intensitat entre migs.
Sí, també perquè sóc una persona molt intensa. Bé, que he vingut al club, això ens passa a tots, eh? Vull dir... I perquè, evidentment, com a artista marxent que sóc, doncs la música no em dóna de menjar i he de treballar. Llavors, combinar la feina estable de 40 hores setmanals amb el poc temps lliure que tinc per fer música és una aventura. Aquest és el gran hàndicap, potser que et trobes en aquest sentit, o n'hi ha d'altres? És que el gran hàndicap és això, eh? És tenir temps. Mhm.
t'ho juro que per mi, però perquè potser una persona que té tot el temps del món no el valora i jo al revés, o la persona que té el més pasta del món no valora tenir no sé, llavors jo per mi ara és fonamental tenir temps o sigui, a mi si em donen dos dies de festa a la feina només a l'estudi, saps? no contemplo quedar-me a casa sense fer res no, no puc necessito seguir creant
Ja necessitaves treure un disc? Hi ha una fórmula que m'han comentat que va molt bé pel tema reproduccions, pel tema fins i tot de simplicitat d'agenda, que és el que dius ara de tema de temps, que és anar traient singles, de fet vas treure un EP el 2022, la resta eren tots singles, però entenc que potser tu ja tenies la necessitat també de dir, mira, eh, vull fer el meu primer disc.
Sí, i la cosa és que els artistes o les persones en general, quan ens passen coses fortes a nivell emocional o a nivell personal relacionades amb qualsevol cosa, que et marquen a la vida, necessites treure-les d'alguna manera. I crec que la manera ideal de fer-ho ara mateix era fent un àlbum.
I els que no sabem cantar ho fem amb llibres, normalment. Amb llibres o escrivint o... Tothom d'alguna manera acaba fent alguna cosa relacionada amb l'artístic. Dius que fas moltes coses a la vegada, l'àlbum, abans de tenir-lo, ja estàs plantejant una miqueta què faràs amb coses del directe? Sí.
Sí i no, perquè jo quan vaig venir aquí a Girona no tenia pensat fer un disc. És que ja et dic, jo tenia pensat seguir fent el que feia fins ara, que era treure singles, perquè estaven funcionant bastant bé a nivell d'escoltes. I jo a dins meu necessitava treure un disc, trobar-li un sentit a la meva música, que no només fossin cançons comercials o per anar a buscar un oient...
un ullent així tan específic, llavors jo crec que fer l'àlbum, doncs... Necessitat vital. Necessitat vital d'ara mateix, sí. Sosa els dos és l'última peça que has tret, no? Si no m'equivoco. Sí. Aviam si ens la pots explicar una mica, t'ho dic perquè la posarem ara de fons mentre marxem.
bueno sols els dos és d'una relació d'amor que no ha acabat de la millor manera o simplement que n'hi ha començat o sigui tan il·lusionat els cassialgos aquells que diuen i res va d'això dues persones que es troben en un moment de la vida i una de les dues no està preparada per seguir endavant amb aquest tipus de relació
Nosaltres seguirem endavant amb el programa, però si de cas ho fem escoltant-te, aquesta vegada cantant Marina Freixas. Moltíssimes gràcies per aquesta estona. A tu, puc afegir una coseta? I tant, i dues i tres. Tira, tira. Ja que estem aquí a Girona, doncs fem una mica de promoció. Què tenim? Tenim 12 d'abril concert a la una de la matinada. A la primera. Val.
I després, aquest que tots ens fan il·lusió, però aquest que diré ara ens fa especial il·lusió, que és el 24 d'abril a les festes majors de la UDG. Ah, mira, aquí a Montilivi, no? A Montilivi, sí, a partir de les 6 i mitja. Però alguna cosa vaig estar 10 anys a la universitat, jo. Benina Freixas, ara sí, moltíssimes gràcies per tot. A tu, merci.
I quan s'apeguin les llums, treu-me la roba, tu em tornes loca, i aquest és el que toca. I quan s'apeguin les llums, treu-me la roba, tu em tornes loca, i aquest és el que toca.
Els Quatre Rius. El magasin matinal ober a la ciutat.
S'acosta perillosament al Sant Jordi i, com no podia ser d'altra manera, en aquesta casa toca parlar de llibres i més si tenim ganes de descobrir el premi Ramon Llull d'enguany. Parlem de la novel·la Aquest tros de vida d'Estel Soler. Anava a dir actriu, anava a dir escriptora, anava a dir gestora cultural, però ella ho és tota l'hora i em sembla que ho porta bastant bé. Estel Soler, bon dia i bona hora. Bon dia. Escolta, fas moltes coses a la vegada i em sembla que totes bastant bé, no?
No ho sé, això és la imatge que es té de fora després. La façana sempre és una cosa i portes endins tot es viu d'una altra manera. Si faig moltes coses des de fa molt de temps, jo crec que en el moment que decideixo dedicar-me a la cultura, que en el fons no deixa de ser una decisió de cada setmana, perquè les ganes d'abandonar en aquesta precarització global, però especialment en el sector cultural...
doncs m'han fet cada setmana dir, va, no, no busquis una feina estable, qualsevol cosa, no et rendeixis, la passió és aquí, per tant, alimentem la passió, però esclar, per sobreviure, doncs sí, he hagut de fer moltes coses. L'únic que et puc dir és que, a còpia de fer-ne i d'equivocar-me, em vaig aprenent, ara que les faig totes bé, ja et dic jo que no. Estem molt en el mateix mood, eh, i em sembla que ho comentarem després amb la novel·la, però ara feia dies, no?, que no venies a Girona, potser...
Ara feia bastant, no et sé dir, no et sé dir. Sí, he vingut força per... Últimament sempre complar, eh? I tant, i tant. Estem en l'estat de moda. Esteu bé aquí, esteu bé. En aquest cas, t'he de dir que és una de les portades que més m'ha agradat. De veritat, són els camps de llevant...
Sí, jo em feia por que no quedés com molt naïf, perquè sembla com... És cert que la portada a boca calma, a boca... No ho veus i dius, tens ganes d'anar-te'n'hi, però després la novel·la té com aquestes parts tan crues que jo penso... Ai, bueno, també pot ser que creu un efecte que la gent es pensi que això serà més endolcit del que després és, i no passa res, també està bé, no? També està bé.
És aquest doble joc, no?, també, que potser sembla una cosa cara a la galeria, però després... També. És veritat que hi ha gent que, quan explico que la novel·la té parts molt crues, parts narrades d'una manera gens adolcorada, volgudament, després alguna gent em diu, ostres, però al final és un final molt vitalista i molt d'anar amunt i de ganes de viure. És cert.
També després hi ha qui et diu, aquest final tan agradable, mai ho fem tot a gust de tothom. I després també hi ha una cosa que sovint ens n'oblidem, i jo també, com a lectora o com a espectadora de teatre, és igual, com a persona que va per la vida, que tot depèn molt de com estem nosaltres.
Tu pots, a vegades faig classes d'escriptura o entro als instituts a fer xerrades i sovint els poso aquest exemple, no ho sé, Shakespeare, Romeu i Julieta per posar un exemple, depèn de com tu estàs emocionalment pots percebre-ho com una gran tragèdia o bé com la història d'amor més bonica del món.
Aleshores crec que jo com a lectora, abans de fer una crítica ferotja d'alguna cosa, sí que intento dir com estic jo, en quin moment arriba aquesta lectura o aquesta obra que he anat a veure quan jo he entrat a la sala com estava. Llavors crec que és important no oblidar que al final la veritat és només nostra i és molt subjectiva. Per tant, sí, no sé. M'ha encantat aquesta frase de cal deixar d'enyorar per començar a viure.
Aquesta era una dèria que jo tenia molt i que en els anys que començo a escriure la novel·la, 2020, previ 2018-19, hi havia donat molts toms, no?, aquesta idea de què hauria passat o com hauria estat la nostra vida si haguéssim triat altres camins, no?, i clarament jo crec que tots i totes hi ha hagut coses, persones, que hem decidit, vam decidir enyorar i no viure-les, no?,
Aleshores, una de les històries que hi ha aquí dins és la història, en aquest cas, de l'Abel, d'un venedor de vins, que és el coprota, diguéssim, de la novel·la, un home a la seva xeixantena, que en un moment donat decideix anar a trobar una dona...
del seu passat i una mica és una dona que ell ha fet veure que no però que porta dècades d'enyorant-la i tenia ganes d'explicar aquest sentiment i també de posar un focus positiu en la generació de la gent de 60 i tant, 70
Perquè també crec que socialment hem com arronyament considerat que és una època de capa caiguda i que ja no hi passa res, i menys coses vibrants o coses que puguin remoure positivament, no? I tenia ganes d'endinsar-me també en aquest sector d'edat. És a dir, la protagonista és l'Helena, és aquesta científica investigadora que ronda la quarantena...
acaba de ser mare i trobem tot un principi de novel·la que anem molt amb la seva veu, després comencem a intercalar la veu d'ella amb la de l'Abel, però així com al principi em centro més potser en la vida d'ella, potser en aquestes relacions de parella heterosexuals, la conciliació, la criança i què passa dins les cases que sovint no veiem, cap a l'última part de la novel·la volia enfocar aquest tram generacional que em sembla també interessant d'explorar.
És que és el que t'anava a dir, vull dir, trenques bastants guions en aquesta novel·la, dic guions preestablerts, és el que vius ara, per exemple, gent de 60 anys, del tema de la criança, per exemple, sembla que fins fa uns anys, molt pocs, estava tot molt guionitzat.
Sí, per exemple, en la història que ens trobem cap al final, aquí al mig del llibre hi ha com una mena de road movie, en la qual aquests dos personatges, que són l'Abel i la nena, són l'Helena, dos desconeguts, emprenen un viatge junts fins a Occitània, i llavors arribem aquí, quan hi arribem a Occitània, ens trobem aquest matrimoni, que són la Marga i el Benoit, i és un matrimoni força atípic, i també m'agradava explorar la idea de...
Per què actualment, quan parlem d'altres models relacionals o sexoafectius, de relacions obertes o de pactes que es puguin establir, pensem que això és cosa dels joves? I m'agradava descriure un matrimoni que porten pel capbaix 30 anys junts, que està allò als 60-70 anys,
però que fins que la sexualitat els ho ha permès, han establert els seus pactes i no tenen una relació necessàriament monògama. I em semblava que això ho havíem vist poc, perquè quan veiem aquest tipus de relacions també les veiem potser amb gent més jove i sí que amb això tenia ganes de trencar una mica patrons o veure què passava. Potser existia però no s'explicava.
Totalment, i quantes coses no s'explicaven, tampoc s'explicava quan una dona perdia una criatura, o està embarassada i tenir un avortament. És curiós, perquè ara jo parlo una mica d'aquest tema, de fet la novel·la comença així, i som moltes ara les escriptores o les cineastes o les...
artistes o agents culturals que n'estem volem parlar i fixa't que per part d'alguns homes ja se'ls fa pesat. Ostres, un altre cop, parleu d'aquest tema i a més a més ho cataloguen com a novel·la feta per dones dirigida a dones. Quin gran error pensar...
I que perillós pensar que el que escriu el 50% de la població, que és la femenina, va adreçat només a dones i en canvi el que escriviu els homes, que sou l'altre 50%, això sí, això és universal, això pot interessar els dos gèneres.
Per tant, bé, no sé, per una banda deia, ostres, ara tornarem a parlar d'això, perquè és veritat que, com ens passa moltes vegades a les dones en certes coses del feminisme, tenim la sensació que n'estem parlant massa perquè n'hem de parlar, però cada vegada que parlem d'aquest tema i veus una reacció masculina d'incomprensió, de faltar respecte, dius, no, no, no, és que a més és igual que creieu que ens fem pesades, hem de continuar parlant-ne, no? T'he de dir per això...
que fa ara dues setmanes que ha sortit el llibre, el que m'ha sorprès més és la reacció d'alguns homes, que m'ho han vingut a explicar. Sí, perquè justament jo pensava, sí, d'acord, jo com a escriptor un cop has acabat d'aixecar això, per més que hi ha moltes coses que encara són inconscients i no sé ben bé, sé molt bé el que he escrit i alhora gens, no sé com dir-t'ho,
sí que podia intuir clarament que moltes dones se sentirien representades però pensava i als homes? M'ha sorprès gratament que em vinguessin uns quants homes aquesta setmana a dir-me que s'havien llegit el llibre i que estaven molt remoguts que els havia tocat i els estava obligant a fer una revisió sobretot a homes heterosexuals amb parelles i que s'estaven mirant les dones amb uns altres ulls i preguntant-se
si estaven reconeixent prou els seus privilegis i adonant-se de dir no ens explica res que no sapiguem com a homes d'esquerra suposadament moderns i volgudament feministes però és veritat que ens ha fotut una bona patacada i just també l'altre dia a Instagram una dona en aquest cas deia crec que aquesta novel·la, aquest tros de vida és una novel·la que haurien de llegir molts homes
Clar, jo he intentat narrar molt des de dins, d'una manera una mica impúdica fins i tot, perquè hi ha escenes que... Jo volia fer que el lector es posés com si hi ha una discussió al rabador de la casa, com si el lector s'ho estigués mirant des de darrere la porta al lavabo, allò, ostres, s'han posat a discutir, ho estic veient tot, no? Narro, he intentat amb un hiperrealisme...
com poden ser les situacions domèstiques o les discussions o els desajustos en un matrimoni heterosexual amb criatures i amb la necessitat de conciliar i aquesta lluita que es dona, vulguem o no, de qui se'n retira del mercat laboral, qui renuncia als seus somnis, qui pot continuar amb la seva ambició i qui ha d'abocar-se amb un percentatge massa gros a la criança, no?
Llavors, sí que tota la primera part de la novel·la hi ha molt això, no? Al final, quan hi ha una reflexió de la protagonista que torna a tancar amb aquest tema, hi ha una frase que crec que això, que és una de les que potser ressona més tant a homes com a dones, que és, ella li diu amb ell, l'Helena li diu al Dan, el seu marit diu, tu ets feliç? I ell li contesta sí. I ella diu, crec que ho ets perquè jo he deixat de ser-ho.
crec que aquest és una mica el punt clau que pots fer de mirall a moltes parelles, homes i dones és que jo el que he pogut llegir, vull dir, és que et toques bastantes tecles i també de forma molt intensa és que ara quan parlaves de l'avortament, per exemple és que és normal que es regirin coses ho dic, és a dir, al final algú que per exemple ho ha pogut viure com a home també, encara que sigui en paral·lel és que se li tiren a sobre moltes coses
Sí, mira, em sembla molt interessant això, també he intentat, he cuidat molt l'escriptura del personatge del Dan perquè no volia que fos ni un estereotip ni volia un carallot, no? Un inot. No, no volia un tio masclista, un carallot que diguessis home, no m'estranya que aquesta dona estigui així ofegada perquè és que em vaia tros de carallot s'ha casat, no, no, no.
Massa previsible, també. No, i que en realitat el que volia anar d'escriure és, no, vull un tio guai, un tio que intenta fer les coses bé, que és un tio que ja intenta cuidar la dona, que ha estat pare, que va fent i que ens cau bé, però que pel que veiem és evident que al sistema li continua anant a favor, no?
Aleshores, intentava generar aquesta empatia amb aquest personatge masculí i pel que fa a la intensitat és que jo no suporto que ens facin dissimular. Crec que la pregunta que ens hem de fer sovint és a qui li convé que jo ara dissimuli això? Qui surt guanyant? I crec que en general...
de portes en fora tots ens posem disfresses, tots actuem amb una suposada felicitat, les xarxes doncs han amplificat moltíssim això i després les coses que passen a dins fan molt mal perquè no trobem canals per treure-les i expressar-les perquè dir doncs no estic bé o acabo de passar un dol per X cosa
Com que hem tret la vida del centre i tot és produir, produir, treballar, treballar, passen moltes coses arran d'això. Passa que si tu no triomfes laboralment ja et sents fracassat perquè el sistema t'està dient tu ets la teva feina, tu ets els diners que fas treballant, no?
Això té a veure radicalment amb com la conciliació s'ha convertit en un unicorn inexistent. Tornem al tema de gènere, en com si les dones estem cobrant menys que els homes, ens seguirem en retirant nosaltres abans del mercat quan s'ha de criar una criatura i si els dos progenitors han de treballar vuit hores fora de casa i s'ha de pagar un cangur, moltes famílies acaben dient d'acord, abans de pagar algú, doncs va, ja redueixo jo jornada. Quina jornada reduirà? La de la dona.
La manera com vivim, i també jo crec que aquí hi ha una mica de crítica d'això, de lluita de classes, de crítica a aquest capitalisme salvatge que ens ofega i que per una banda ens empenya a ser meravellosos i ultraproductius i ultraperfectes a nivell laboral, però que alhora ens ha robat la vida. I hem tret tant la vida del centre que les coses que ens passen cosen dins...
han deixat de tenir importància i jo tinc la sensació que estem tots a punt d'implosionar i que callem i que amb un espectre més global hi ha molta gent d'aquell 1% de rics i d'oligarques que els va molt bé que nosaltres ofeguem tota aquesta ansietat comprant doncs veient sèries cada nit per no pensar, comprant-me aquest vestit perquè em fa sentir bé consumint, consumint i no deixem d'engreixar aquest sistema, no?
És que ha estat el gran èxit neoliberal, no?, vull dir, el d'ajuntar la seva necessitat de subsistència amb la nostra autoexigència que s'ha convertit en una necessitat. Totalment, totalment. Els tentacles d'aquest pop monstruós que és el capitalisme i d'aquests sistemes que hem alçat ens estan collant el coll, ens estan ofegant per moltes bandes. Aleshores, sí que jo crec que aquí hi ha aquest personatge que en un moment donat
malgrat la por... També ella parla de la dignitat. La dignitat, quan tu no tens diners al banc, és molt difícil ser lliure i dir deixo aquesta feina o mira, no soc feliç aquí, la ciutat m'ofega... No, tu no pots decidir quan no tens diners. Tu, pum, executes, executes i fas el que el sistema t'ha dit, omples el compte corrent per tornar-lo buidar i hi ha un moment que ens hem alienat tant, alienat que dius qui som i què volem. Aleshores,
Ella diu, a vegades, la dignitat és poder dir que no. No t'has sentit mai d'aquesta manera, amb aquesta soga que t'aguanti i que t'escanya? Ah, tota l'estona. Tota l'estona. I de dir, estem bojos, estem molt lluny de la vida. On és la vida? Saps? O sigui, jo al final a la que puc tenir una mica de temps per cuinar, o per parar i parlar de veritat profundament amb els amics, perquè fins i tot això a vegades ho hem...
I hem de quedar així, no? I quants missatges que es queden allà, que no? I quan quedem, quedo però... Se'm fa tard perquè... Aquesta acceleració la portem a dins. I és el que dèiem abans, aquí li convé a tothom que se'n pot enriquir i pot treure partit, no? I a vegades és complicat parar, però ho hem de fer, perquè al final això ens està portant tots a abocar-nos als ansiolítics,
que jo m'he barallat molt per si queia o no, i que entenc que són una medicació que en casos puntuals va molt bé, però que estiguem tots adormits, insisteixo, mentre estàs adormit no fas la revolució. És que jo llegint he descobert una nova emoció que només se definim amb una frase que he pogut llegir, que és la vida em fa nosa.
La vida em fa nosa, sí, és una de les frases que ella diu en un moment d'aquests que es queda com superada per aquest primer sotrac. Sí, sí, clar. I a vegades ja no és que faci nosa... Fer nosa seria la millor de les coses, malgrat tot, eh? De la síndrome dels temps que vivim, jo crec que primer comença fent nosa i després ja és...
i també ho diu, no? Ella diu, jo no visc, jo vaig contra la vida, i la vida és tan grossa que m'ho feia, que em devora, no? Jo crec que tota aquesta primera part de la novel·la sí que hi he evocat tota la meva angoixa i tota la meva ansietat, i hi ha una imatge una mica com de...
de pulmons estrets d'ella a vegades durant tot el primer tros diu em noto els pulmons, me'ls torno a notar va descrivint moltes vegades aquest ofec i a mesura que es permet aquesta petita dignitat que és dir no a una cosa crec que la narració també es torna com més calmada més lleugera i aquesta imatge dels pulmons i de l'ansietat va quedant enrere d'alguna manera
Parles de dignitat també com aquesta força que és el que ens serveix per tirar endavant. Sí, dignitat, després hi ha la paraula resiliència, que també l'hem posat molt aquí, que la veritat és que a vegades hi ha paroles que els agafes mania de tant sentir-les, però al final resiliència no deixa de ser... Bé, a la vida hi ha coses que podem...
que podem, sobre les quals tenim poder, i d'altres no. Quan passen aquestes coses que ja no depenen de nosaltres, l'únic que ens queda és decidir com les volem viure, no? En realitat és curiós, sempre podem decidir a l'hora que no podem, no? I a vegades són les petites decisions com dir, jo ara paro. O sigui, encara que peti el món, per exemple, a mi això és una cosa que m'ha costat molt i quan li faig fer a la protagonista dic...
les ganes i tant de bo jo m'atrevís a fer de fa anys que vull dir paro, paro, paro, és igual m'és igual que penseu tot que caigui el que hagi de caure però jo ara vull 4 dies per mi per no fer el telèfon, per no fer res i no he pogut fer-ho
Per això, la por de fallar, la por de, ostres, si trenques el cercle laboral, la roda t'expulsa cap a fora i hauràs de tornar a entrar-hi, tinc dues criatures, quan estàvem parella, atendre la parella, els amics, tota l'estona és sentir que no fem prou, i així no es pot viure.
és que puc sortir d'aquí i que em mati un camió, agafar el cotxe és igual Game over també pel camí mentre els darrers anys se m'han mort uns quants amics i és una cosa que et posa molt a lloc de dir el tanto, el tanto també hi ha un moment que dic la vida sempre guanya malgrat la mort i a mi l'únic consol que no calma però l'única lliçó que he pogut treure és tu hi ets, aquests amics ja no
I a mi el missatge que em deixen les morts d'aquestes persones és no pots permetre't no intentar gaudir el que ara tens. Ser bona persona, perquè en concret un d'ells era una persona que em deixa aquest llegat d'intentar fer el bé sempre que pots, però també de recordar
que hi som i que és veritat que la vida preta però que per més petit que sigui al marge de maniobrar i de trencar la cadena encara el tenim en aquesta novel·la ja has deixat molta cosa teva
Sí, camuflada per aquí i dividida entre tots els personatges, però hi ha molt la meva veu. Jo intento, amb tot el que faig, intento cercar aquesta veu, la veu. I qui diu la veu diu aquest rigor, aquesta honestedat, i al final...
treballar i escriure des de l'entranya des de la visceralitat des de la veritat i per això a vegades per mi és tortuós escriure perquè jo a vegades penso mireu si veniu a rajar-me i a criticar-me us diré una cosa mai sereu el meu pitjor amic perquè el meu pitjor amic sóc jo
Qualsevol cosa dura que em pugueu dir, no en teniu ni idea. Jo m'ho diré deu vegades pitjor. Per tant, també això m'ha portat a concloure de oi que jo soc el meu pitjor amic? Doncs tant per tant faré el que realment vulgui. I aquest és el gran aprenentatge, de dir sí, tenim por de l'opinió aliena, però en realitat a mi el que em fa més pors de sebre amb mi mateixa. Per tant, surto amb honestedat
Rebo amor de qui me'l vol donar, rebo les crítiques, però l'important aquí és adormir-me sentint que no m'he decebut a mi mateixa. T'ha deixat molt de ressac emocional aquesta novel·la o què?
Sí, sí, mira, abans havia de cercar unes frases a la novel·la per una cosa, i llegia una de les pàgines i encara tinc com un punt d'alienació i d'estranyesa, i sí que se'm negaven una mica els ulls de... Clar, ara és quan ho veig de fora, no?, i encara tinc una sensació, jo encara tinc la sensació de dir, això ho has escrit tu, com...
Com te n'has sortit? Però una mica com, aviam si m'enteneu, com ens ha passat a tots amb la Covid, que van ser moments tan durs, però cada cop ara fa 5 anys i dius, mires enrere i per força notes que hem tapat coses d'allò i que ho hem, aquesta pressa, no? Ràpid, ràpid sortim i allà vam quedar tots molt tocats amb coses. Aleshores, sí, clar, en aquesta novel·la parlo de coses que m'han tocat o que em toquen, he baixat a la medula de l'os i
I clar, igual que si parlem de coses del confinament tan dures, encara els ulls se'ns humiteixen, doncs a mi em passa una mica igual, no? Això és molt de formació professional d'actriu, eh? Vull dir, molt del mètode, molt de sentir-nos des de dintre, veig. Bé, és que jo no puc no sentir la vida, ja m'agradaria, tant de bo, m'agradaria tenir un botó per dir... Jo t'hauria pensat això molt bé. Ja està, mira, fa un moment aquí, abans d'entrar, parlàvem de gas a tal, de dir...
Desconnectar, però fixa't quina paradoxa i que ha fotut, perquè en el fons estem connectats, en realitat no tenim el botó de desconnectar, però alhora estem massa desconnectats. El problema és que sentim molt, però què en fem de tot això? Aquest conflicte, però és igual, veus el senyor Trump, veus Putin cap a on va el món...
sentim massa, això fa massa mal, ens pensem que és gratuït i que ho hem naturalitzat i cert, i és perillosíssim, però alhora tot això va quedant per dins, saps? Des dels problemes més, que ens aparentment som més llunyans, fins als més propers, no? Per això en realitat penso, malgrat tot, quina sort que tinc de poder-me dedicar a escriure, perquè si no jo no sé on ho posaria tot això.
Mira, moltes vegades jo crec que per desconnectar va molt bé llegir. I en aquest cas perquè la vida no ens fa sinosa. Exacte. Aquest tros de vida. Esteve Soler, moltíssimes gràcies. A tu, un plaer. Moltes gràcies.
Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80, escolta Girona FM els matins de diumenges de 9 a 11 i les nits dissabtes de 10 a 12. És el temps del Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Recorda, dissabtes de 10 a 12 de la nit, diumenges de 9 a 11 del matí, a Girona FM, 92.7. Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, cocodril.
Recupera tota la programació a gironafm.cat tots els nostres continguts de Kilòmetre Zero. Informació, entrevistes, esports, cultura i tot el que passa a Girona. Descobreix el que tenim per oferir-te a gironafm.cat, disponible on i quan vulguis. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina. La Ràdio de Girona.
Girona FM. Els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio.