Am saït es bai.
Avui és dijous 5 de febrer de 2026. Encarem ja el cap de setmana pràcticament. Comença a fer baixada això i tots pendents també de la pluja. La que arribarà aquí, però també la que tenim a la resta de la península amb un bon cop d'aigua Andalusia. Per a tota aquella gent que encara no creia en el canvi climàtic, només cal fer aquesta comparativa de l'efervescència que tenim aquests últims anys.
Passem de les sequeres a les lleventades en qüestió de mesos, amb destrosses materials i personals, aquí i allà, al Mediterrani, però també a la Cornissa Cantà, a l'Atlàntica. En aquest cas, el que és evident és que estem com estem, que ens hi haurem d'acostumar i que la millor solució que tenim ara mateix és posar una mica de seny. Llàstima, però, que haurem de confiar en aquelles cimeres internacionals per no acabar dient res.
I com sempre, un dia més intrepid i esbojarrat tot el temps de la ràdio gironina, sempre saludava, també sempre saludable, Arnau Vila i Elvira. Bon dia, bona hora i feliç dijous. Home, bon dia i bona hora. Heu de pensar que esteu parlant amb el relator especial de les Nacions Unides, eh? Sí, relator especial de Nacions Unides per assumptes de ràdio al carrer Jaume, al mes número 15 de Girona. Exacte, home, ja també sempre un relator cada cantonada. Home, si no fos cas que a Nacions Unides se li escapi alguna cosa, eh? Especialment per os rodolls obrides, això, eh? Ostres, no.
Jo crec que el de Rodalies dimitiria... Però per si no arribaria, no arribaria. També és veritat. Arribaria almenys fins a tot per tu. Ai, senyor. Què tal, senyor Vila? Com anem de dijous? Sí, home, de dijous. Esperant aquest cap de setmana que, vaja, Banyoles, ja fem el Carnaval, eh? Carles toltes. Ja feu Carnaval. No, Carnaval també està ben dit. Doncs Carnaval... El Carnaval Banyoli i tu. Sí, sí.
És ben bé, sou uns avançats, eh? Vull dir, tothom el celebra el cap de setmana següent i vosaltres... Bàsicament perquè, com que els grans són molt grans i tiren molt, doncs bàsicament és perquè no ens quedem quatre gats. És així, eh? Però això et dic que a part d'uns avançats a la vostra era també sou pillos, eh? Vull dir, allò, saps? Sí, sí. És ben bé.
I tenim un dia més. I després em sembla que després dels grans fan olot. O sigui, espanyoles, carnavals generals i olot. Cert, sí que pot ser. Sí, i tant. I després, dues setmanes més tard, fan el Barraval de Figueres. Ah, mira, què és el Barraval? El Barraval, és a dir, és una manera que es va inventar de poder fer una espècie de carnaval, evidentment desubicat en el calendari, és a dir, que no caigui el mateix cap de setmana, en format corrabars.
Llavors la gent es disfressa... Tot és bona excusa per desconnectar, diguem-ne. Sí, home, i tant, vull dir, la gent es disfressa i fan un correbars disfressats amb un concurs precisament de disfresses, millor fotografia i tot plegat, però sempre ho fan, ja et dic, no sé si és... Diria que són 15 dies més tard del carnaval oficial, però vaja, oficiosament nosaltres direm que això va cap a una altra banda.
Fins demà!
que munten figueres per a creacions en català i, a més a més, avui parlarem amb The Double Shame. No sé si els coneixes, Arnau Vila. Doncs haurem d'estar ben atents. Són un grup d'artesans de la música underground gironina que porten...
més de 20 anys de trajectòria, aviat has dit, sí, home, sí, tu i jo encara ens estàvem menjant pa amb xocolata i oli, eh?, vull dir, i sal, i encara en mengem, però en aquell moment començàvem, quan aquests encara tocaven la primera vegada amb guitarras. Tot això, però, al final del programa, ja que tenen, de fet, concert d'estrena aquest divendres, diria, sí, si no m'equivoco, és aquest divendres, el Yeah!
de Girona. Per tant, nosaltres, com sempre Arnau Vila, si passen 9 minuts al punt de les 11 del matí, doncs comencem.
I avui sortim de l'estudi perquè aquests dies ha incorporat, en aquest cas, al Museu del Cinema de Girona una col·lecció excepcional. Més de mil peces de cinema infantil del segle XX, una donació que porta nom i cognoms. La d'Enric Soleil Raspall, col·leccionista viatger i també enamorat del cinema des de petit. Projectors, pel·lícules, manuals i records que expliquen també com molts infants van descobrir la màgia del cinema, en aquest cas, a casa.
I a casa nostra ens acompanya avui Enric Soler-Raspall. Bon dia i bona hora. Hola, bon dia, Saïd. Bon dia, Arnau i Radio Agents. Escolta, això és casa teva si és que hi ha casa d'algú, eh, que deia el Cisa. Exactament. Escolta, Enric, jo et vull començar, primer de tot, preguntant-te com comença, anava a dir aquesta història, però em sembla que és una pel·lícula.
Sí, pràcticament, perquè com totes les coses d'aquest estil comencen d'una manera molt casual, jo no era pas col·leccionista absolutament de res, ni de sucres, ni de coses banals, de res, vaja. Però jo recordo que de ben petit anava a casa del meu cosí, que tenia una màquina sinanic, i passaven pel·lícules, allà darrere un llençol, el típic, no? I bé, jo tot i que soc nascut del 66, per tant soc més de...
De la tradició ja del cine-xin i cines posteriors amb màquines ja de cel·luloide, doncs quedava molt fascinat per aquestes pel·lícules que em passava el meu cosí. No sé exactament com va passar, que aquell cine el vaig heredar i recordo que durant molts anys de petit va ser la meva joguina preferida.
i el guardava sota un baix d'una escala on tenia d'altres joguines. Un dia van fer-me unes obres a casa i, de manera misteriosa, que ningú m'ha acabat de poder explicar, el cinema va desaparèixer. Llavors, doncs, bé, fins aquí, el primer capítol, és a dir, bé, vaig agradar un cinema que m'agradava molt, era una màquina grisa, metàl·lica, i va desaparèixer. I 20 anys més tard, treballant casualment aquí a Girona, que vaig estar treballant 13 anys, vaig
Se'n va ocórrer, visitant un dia el Museu del Cinema, vaig veure que hi havia un capítol especialment dedicat al Sinanic, i vaig recordar aquella màquina que jo tenia, i vaig pensar, ostres, com m'agradaria tornar-ne a tenir un de Sinanic, no? I vaig posar un anunci al diari, no era ni el Punt ni el Diari de Girona, sinó un diariet d'aquests de propaganda que corrient per l'època,
I me'n recordo que de seguida em va contestar una família d'aquí Girona que em va dir que se'ls havia mort l'avi, que tenien una capsa amb una màquina antiga i unes pel·lícules i que me la venien. Llavors vaig venir contentíssim a comprar el Sinanic i quan la vaig veure vaig dir, ostres, però que no és com el que jo tenia, era una màquina diferent, no?
I mentre tornava a casa, amb les pel·lícules que sí que eren originals, la màquina era diferent de la que jo tenia, era com més antiga, era de fusta, cartró i fusta, i bé, vaig tornar supercontentíssim a casa, i mentre tornava vaig pensar, ostres, però quantes màquines de cine diferents del cinènic hi ha?
I això va ser l'espoleta que va generar el meu afany col·leccionista, és a dir, més vessant investigador que per re, per tenir, per tenir. I a partir d'aquí, clar, vaig començar a veure que hi havia unes màquines que a sota portaven un número de sèrie, una enganxina amb un número de sèrie. Vaig descobrir, després anant fent visites al Museu del Cinema, que aquests de Joguina havien nascut el 1931 i havia mort més o menys el 1974.
que havia passat per un gran nombre de màquines diferents, és a dir, havia transmutat en models diferents, fins i tot havia passat la guerra amb escassetat de materials i havia sobreviscut, i el que és més interessant és que vaig descobrir que havien venut les patents a un gran nombre de països, Estats Units, el Canadà...
Alemanya, França, Itàlia, el Brasil, l'Argentina i molts d'altres. I aleshores, clar, això va engrandir molt la meva capacitat de cerca. Per sort vaig poder gaudir de l'inici una mica d'aquestes cerques per internet.
per ebay, per amazon per toda colección buscant per aquí per allà i vaig començar a acumular els cines nick o parents de fora per el caire que tenien distintiu tant de les màquines com de les pel·lícules és a dir, havien venut les patents però ells en els seus països respectius havien creat models molt diferents fins i tot i els d'aquí per aquesta enganxina que portaven i vaig començar a col·leccionar models, models, models
Fins a, jo diria, amb la meva modèstia, que tenia la segona o la tercera col·lecció més important de Catalunya barra Espanya barra Europa i fins més enllà. Per què? Perquè tenia moltes màquines i al mateix temps les màquines venien amb pel·lícules, amb catàlegs, amb coses que el Museu del Cinema no tenia.
i en Miquel que és l'altre col·leccionista important que hi ha a Torrelles de Llobregat que té una museu també important que s'ha fet ell dedicat al Sinanic i als parents del Sinanic doncs tampoc tenien llavors vaig començar
a preguntar i inicialment la idea que tenia era poder fer un museu del Cine Nic a Barcelona perquè la fàbrica havia nascut allà els germans Nic, que es deien Nicolau eren dos germans, després es va afegir un altre doncs eren de Barcelona i la fàbrica la tenien al Poble Sec llavors doncs la meva idea inicial era vendre tota la col·lecció o cedir a Barcelona per poder fer un gran museu del Cine Nic però
Però no s'ha arribat a materialitzar mai, això, per raons diverses. Vull dir, tampoc jo m'hi he pogut dedicar moltíssim, però no s'ha fet mai, això. Però sí que el que se va fer és que en converses més posteriors amb la Montse i en Jordi del Museu del Cinema de Girona, doncs, clar, et vas fent gran i vas pensant això, què passarà quan tu et moris? Perquè, clar, és un gran nombre de material que el tenia acumulat a casa...
i vaig pensar, doncs, en contactar amb ells amb la idea que ells s'ho quedessin tot. Mira, tinc tot això, us ho cadeu, us ho cedeixo, si hi ha diners pel mig, fantàstic, i si no n'hi ha, doncs, ho cedeixo, perquè jo vull que això quedi, diríem, pel bé de les generacions posteriors. Sí, Enric, una pregunta, és a dir, si no m'equivoco, fas una sessió de més de mil peces,
que cobreixen set dècades d'història. En quin moment te n'adones que allò que va començar com aquesta afició per intentar documentar i seguir el fil es converteix en un patrimoni?
Bé, la veritat és que quan penso en això, en què passarà quan jo no hi sigui, perquè, esclar, no li pots deixar el mort, mai millor dit, a la família, què farà la família amb tot això? Jo tinc, havia escrit una vena de testament i vaig dir, si em passa alguna cosa, tot això, doneu-lo al museu, però, esclar, al museu, en Jordi i la Montse, quan van venir a casa, van veure tot allò, van dir, ostres...
Tot això no ens ho podem pas quedar, perquè moltes coses ja les tenim, són redundants, i el que sí que ens interessa molt és tot el que no tenim. Per tant, ells s'han quedat mil i escaig peces, però pensa que només amb màquines tenia gairebé més de 250 peces amb màquines.
Déu-n'hi-do. Sempre deia 180, però després he descobert que en tenia moltes més, perquè les anava acumulant. Jo, clar, anava comprant, anava catalogant, ho portàvem capses i totes les anava acumulant, acumulant, acumulant. I quan ells van venir van començar a veure realment què hi havia, evidentment ells havien de saber què hi havia per saber què es volien quedar i em vaig quedar parat de realment tot el que hi havia acumulat.
i ja et dic, i no només de màquines, que això, doncs, bé, ocupen més, però esclar, pel·lícules en tenia moltíssimes, manuals, follets, fins i tot amb volcalls de carmels, que a l'època d'en Tomàs Mallol sempre deia que quan feies caramel o cinematogràfico, doncs et donaven un sinanic, i clar, hi havia una lletra que faltava, sí, hi ha moltes anècdotes al voltant d'això, molt divertides, doncs també vaig aconseguir aquest tipus de materials, vaig estar furgant durant molts anys en molts llocs.
i potser l'avàlua més important del que s'ha volut quedar al museu del cinema són tots aquells projectors molt parents del cinènic però que aquí no hi eren perquè provenien d'altres molts països no sé què et passava més en aquest sentit si tu quan, per exemple, ara jo entenc que amb internet vas tenir un boom és a dir, a l'hora d'accessibilitat precisament aquest tipus de material però vull dir, no sé si passava més la peça rara o la història que portava darrere
Bé, jo sempre dic que el que és més impressionant d'aquesta joguina és que al darrere hi ha hagut
Un nen, una nena, un nen, un infant, darrere cada una d'elles. Totes aquestes màquines que tinc perquè estan utilitzades. No he tingut la sort com sí que va tenir en Tomàs d'anar a fons de museus o de comprar botigues, les botigues antigues que es traien fons. Jo això ja no hi vaig arribar, ni tampoc vaig poder anar a masses antiquaris perquè ja començava a no tenir-ne.
Però sí que vaig començar a comprar Cines Nick de famílies, de famílies que, pel que sigui, tenien un avi, una àvia, que tenien allò, se'ls ha sortit aquella rampoina, què fem amb això? Ho posaven a la venda i bé. I això és el que més m'ha impressionat i fins i tot el museu, que s'ho ha quedat, en bon encert, ja m'han arribat màquines que en si no són massa interessants o ja els tenia repetides...
Però amb pel·lícules que els nens havien generat, havien creat, havien dibuixat ells, dibuixades a llapis, unes pel·lícules amb una seqüència que es pot anar repetint. Llavors, clar, això és el que més m'ha impressionat. Totes aquestes màquines són tots aquests nenes i nens que hi han jugat de petits. Quina és la peça per tu, vull dir, no sé si la més emotiva de les que hagis pogut ser, no sé si la primera que vas aconseguir o hi ha alguna peça que diguis, ostres, aquesta...
Bé, hi hauria com una mena de rànquing, però evidentment... És com preguntar-li a un pare quin és el suport preferit, eh? Evidentment, el més preuat és el que se'n van dur els paletes o qui sigui quan van fer les obres perquè era el que tenia jo. No era ni molt més el més important ni el més rar. Era un sinènic habitual, metàl·lic, gris, dels anys 60-70, no? I...
i aquest és el que més em va d'altre però clar, també va ser l'inici de la col·lecció i després consegüentment el següent més important és el de la família aquí a Girona que vaig poder comprar perquè va ser l'inici d'aquesta gran col·lecció després podríem dir el més rar, el que m'ha costat més el més car, el que és més estrany però no deixen de ser diferències
sobre el mateix i és que el que va començar una mica tot això va ser aquests dos models i són aquests dos els que m'estimo més particularment i aquest primer model que no tinc no l'he trobat més però el segon model que és el que vaig comprar aquí a Girona aquest sí que me'l quedo jo Encara el busques el primer?
No, no, perquè ara ja he sabut que és un model molt habitual en l'època, no era gens rar, en tinc de molt més bons, al museu n'he cedit de molt més interessants, i bé, allò va ser una mica, doncs, això, l'inici d'aquesta falera, que ja et dic, era més una falera investigadora, jo sempre ho dic, que si ara pogués tirar endarrere...
Probablement faria alguna carrera d'humanitats, jo soc tècnic forestal i agropecuari, però faria alguna carrera d'humanitats i probablement la tesi la faria sobre el Sinanic, perquè és una joguina que...
Fins i tot en l'època va ser molt important, va ser una de les millors joguines durant moltes dècades, però a mi em va marcar fins a tal punt que hi he invertit una gran quantitat de patrimoni material, perquè aquesta col·lecció val molts diners. És una col·lecció que jo he invertit.
amb molts diners a la meva butxaca, amb la dèria aquesta, de poder treure l'entrellat de quants models diferents hi ha hagut. I bé, això ens ha obert portes estranyes, com per exemple al Japó, que sabem que es va poder vendre la patent, però no sabem...
si allà es va arribar a fabricar, a Alemanya, que sabem també que es va vendre la patent i han aparegut unes caixes molt estranyes amb pel·lícules al Sinanic, però amb unes màquines que no són alemanyes, o fins i tot aquí, que hi havia el Sinanic Souvenir, que era un Sinanic amb els colors groc i vermell,
que podrien ser tant la bandera espanyola com la bandera catalana, no ho sabem, però que anaven amb unes pel·lícules que eren de toros, i que és un cine que es va vendre molt a Portugal i per la zona d'Extremadura, però que n'hi ha poquíssimes màquines i molt poques pel·lícules. És a dir, que hi ha misteris,
llunyans i propers que encara romanen pels que vulguin seguir investigant el fònom del sinènic. És el que t'anava a dir, Enric, és que hi ha una dita entre els col·leccionistes i és que a vegades a les col·leccions arriba un punt en el qual el seu valor es torna incalculable.
Llavors, entenc que tu coincideixes amb aquest raonament, que una col·lecció arriba a un punt i més de, per exemple, més de mil peces documentades que simplement és incalculable i a partir d'aquí és cedir-les pel bé de tots?
El que fa que sigui incalculable, i d'aquí a la dèria de voler fer aquesta sessió, ja et dic, tant de bo s'ho haguessin quedat tot, perquè jo sempre parlo de la col·lecció sencera, em dola amb l'ànima haver-la de trossejar, i em dola amb l'ànima que ningú s'ho hagi volgut quedar tot, però el que ho fa incalculable és la col·lecció en si, o sigui, tota ella. Això és el que faig que em col·la, perquè si tu la disgregues,
Cada màquina té un preu i aquest preu ja ho varem, el pots vendre per internet o sigui, si ve un antiquari t'ho comprarà a pes o com sigui i el preu hi és, però realment el que la fa incalculable és que durant totes aquestes dècades hagi pogut aconseguir aquesta gran col·lecció, que ja et dic que és una col·lecció jo crec que immensa.
especialment de Sinanic, vull dir, després també, anant aparegueixent, doncs, clar, comprava a vegades petits lots i venia una llanterna màgica, doncs, també l'hi he afegit i el museu, doncs, feliçment se l'ha quedat, no? O, per exemple, hi havia una maleta de pell petita que hi havia el nom del nen
que era el propietari de la maleta on a dins hi havia el cine-nic amb les pel·lícules, dins d'una maleta de pell, doncs això també s'ho va voler quedar al museu, penso que són peces úniques en aquest sentit, però jo crec que el que la fa incalculable és l'abast, és a dir, tota la col·lecció en si, perquè és clar, això difícilment es podrà repetir en el món que vivim, simplement perquè ja no apareixen cines-nic quan fas endreces de cases d'algú que s'ha mort. És un tema generacional.
ara hi ha els que corren per internet i així sempre són els mateixos que van circulant, cada cop n'hi ha menys i els models més estranys doncs costen molt de trobar per tant doncs jo crec que això que la fa única és en si mateix i incalculable és tot a l'abast de la col·lecció en si, que ja et dic és molt gran. Enric, una cosa i és avui parlem moltíssim de pantalles de consumir ràpid, sobretot el tema audiovisual, vull dir
Què hem perdut com a espectadors respecte al que ens explica la teva col·lecció i el que tenim ara avui dia? Hem perdut el temps. Sí, el temps és or. Si algú podés inventar temps i vendre'l es faria riquíssim, riquíssim. Hem perdut temps. El temps. El temps que és nostre, des que naixem fins que morim és el nostre temps, l'hem perdut. Ja no som amos del nostre temps, encara que ens sembli que sí. No cal...
anar al Sinanic. Jo fa poc vaig intentar veure la sèrie Sandokan, que veia quan era petit, que hi ha alguns capítols del Kavir Bedi a internet, i me'n vaig adonar de com de lent que era tot. O sigui, com de lent que era tot. Com ens podíem veure allò tan lent? Ara estem acostumats a que tot passa ràpid, no? Flashbacks, flash forwards, cap amunt i cap avall, i...
Bé, una imatge inicial com és que arriben els pirates a la costa, estàs 10 minuts que no passa res, només veient les cares i arribant, no? O com aquells westerns, no?, espagueti westerns, no?, que estan allà, que li cau la gota de suor, primers plans, i no s'arriben a disparar fins que passen 6 minuts, no? Dius, però què ha passat aquí, no? Això és, hem perdut això, hem perdut el temps, la capacitat de gestionar el temps, de veure que és nostre i de gaudir-lo, et diria.
Una cosa hi és, al Museu del Cinema hi va moltíssima gent, les coses com són. De fet, és un dels cinemes més ben ubicats que mai he vist, perquè està allà a la plaça de l'Assumpció, vull dir que és un lloc perfecte. Molts turistes, però també moltíssimes escoles. Què és el que t'agradaria que un nen o nena s'emportés de visitar la teva col·lecció algun dia?
Home, la fascinació. La fascinació de com abans, amb molt poca cosa, o amb mitjans molt més rudimentaris, la mainada s'entretenia, passava l'estona, i la fascinació de veure aquelles imatges animades, que clar, eren...
la maquinària era molt senzilla no eren ni fotogrames sinó que era una tira llarga on a dalt hi havia la mà alçada a baix hi havia la mà abaixada llavors quan anaves passant veies el moviment ortopèdic gairebé allò quadriculat de les escenes que anaven passant i entremig hi havia alguns retalls de text que anaven explicant la història
Ostres, això, no? Que es quedin fascinats amb això, amb com de poca cosa un s'entretenia. Jo fa anys que no veig nens jugant a bales, no hi ha llocs per jugar a bales, surts, les places estan totes encimentades. Ja jugava al davant de casa, on has de jugar a bales? No tinc ni idea, no? A mitj de les caques dels gossos, o sigui, no ho saps, no? Jugar a goma, saltar a goma...
No ho veig, això. Jo crec que... No et diria tampoc que ho hem de recuperar. No és necessari. Però sí que aquesta fascinació, de veure com abans s'entretenien amb molt poca cosa, penso que és interessant i quan la Mainada visita el Museu del Cinema a Girona jo crec que s'emporta una mica aquesta idea, no?
Al final, a veure, la part del Sinaní que és una part petita, molt petita, el que és interessant és el precinema en si, i tenen màquines de vàlua incalculable, impressionants, i que es remunta molt més en el temps, vull dir que pots veure aquestes primeres imatges en moviment, com fascinava aquestes llanternes màgiques, que dius, mare meva, però com podia la gent tenir por d'això? I clar, era espectral, imatges espectrals, que veis allò al mig de la foscor apareixent. Llavors,
Jo crec que això és interessant. No tot ha de ser trepidant i ràpid i grans efectes especials i intel·ligència artificial que tu faci i tu cuini tot, sinó que en mitjans molt precaris, i de fet un dels tallers que em consta que feien al Museu del Cinema, suposo que encara el deuen fer, és amb infants que venen construir pel·lícules del Sinanic, no?,
I, clar, d'aquesta manera veuen com aquelles imatges planes que dibuixen adquireixen moviment. És el projecte de la teva vida, Enric.
No, no. Jo sempre dic que he sigut col·leccionista accidental. Jo sóc editor, ara professionalment, i escriptor. Bé, el projecte de la meva vida són els meus llibres. Són llibres de viatges, molts a l'Himàlaia, per altres llocs del món. Aquests sí que són els projectes de la meva vida. I la col·lecció...
Bé, els meus amics diuen que sóc un home del Renaixement, és a dir, que tinc com moltes sintonies amb coses diferents, el Sinanic és una d'elles, que va aparèixer d'aquesta manera tan curiosa, però no, no, no és el projecte de la meva vida i de fet...
o jo s'ha dit gentilment a qui s'hagués vol quedar la col·lecció sencera, només amb l'ànim que fos sencera en algun lloc museïtzable. Si ha sigut una part i ha sigut el Museu de Girona, doncs me n'alegro molt perquè sé que ja estarà molt intractada i quedarà per les generacions posteriors. Però el meu projecte són els meus llibres i els meus viatges.
Doncs m'acabes de donar una excusa sensacional per convidar-te un altre dia, que és per parlar dels teus llibres. Doncs quan vulgueu. Estaré encantadíssim. Enric Soler i Raspall, moltíssimes gràcies per tot i per tant. Gràcies a vosaltres, Saïd Arnau, gràcies.
Tens mobles vells, electrodomèstics espatllats o objectes grans que no saps com llençar? Utilitza el servei gratuït de recollida de voluminosos de Girona. Truca al 972 244 400 i acorda la recollida a prop de casa. Els residus, on toca i quan toca. No fer-ho pot comportar sancions de fins a 600 euros. Girona, Ciutat Circular. Ajuntament de Girona.
Vibre amb la 14a edició del Festival Internacional del Circa La Fandor de Girona. 24 atraccions mai vistes a Europa. Més de 70 artistes de 14 països. Només 5 dies, del 26 de febrer al 2 de març. Viu l'edició més espectacular del festival.
L'actualitat en 180 segons. Cada hora en punt arriba l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya concentrat en 3 minuts als botlletins informatius horaris. A Girona FM, la gironina. Des de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya us desitgem un feliç dia mundial de la ràdio.
Som Ràdio Local.
Arriba el GiroStudy, un projecte innovador de la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya que impulsa una nova manera de fer salut pública de proximitat. I participaran unes 4.000 persones de 18 municipis gironins d'entre 16 i 79 anys.
I les dades que obtindrem ens permetran ajustar les polítiques socials, ambientals i de salut a la realitat de cadascun dels nostres municipis. Si et truquem, digues que sí. La teva participació és clau. Girostudi, el gir que impulsa la nostra salut. El més clàssic i el més actual del Soul, cada dos divendres a les 10 de la nit, al 92.7 de la FM. I en podcast a gironafm.cat.
La Càpsula, el programa dedicat a la música sul, amb Oriol Mas.
Recupera tota la programació a gironafm.cat, tots els nostres continguts de quilòmetre zero. Informació, entrevistes, esports, cultura i tot el que passa a Girona. Descobreix el que tenim per oferir-te a gironafm.cat, disponible on i quan vulguis. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina.
I passen 4 minuts al punt de dos quarts de 12 del matí. Nosaltres seguim en directe als 4 rius de Girona FM del 92.7. I ara és moment d'obrir la nostra particular agenda. Jo la física, l'Arnau Vila la digital, perquè és més modern que jo segurament. I a partir d'aquí obrim l'agenda, mirem cap a l'Ala Empordà. Ens en anem cap a una segona edició, en aquest cas del Tot encat.
Per explicar-nos-ho, tenim el bo del Pau Garriga Comas, aquí ja aprofito per donar la benvinguda. Bon dia i bona hora. Hola, bon dia, Seidit. Merci per tenir-nos. Només faltaria, i més si vens de part del bo de l'Albert Terres i del Sergi Giró-Filiprim, només faltaria. Escolta'm una cosa, si estem parlant d'una segona edició, això vol dir que vam tenir una primera edició i entenem que va anar bé.
De fet, et diré que va anar més bé del que nosaltres mateixos esperàvem, perquè és un projecte que realment li teníem molta il·lusió quan vam arrencar-lo. Va néixer una miqueta de les sinergies que ja portem creant els tres canals de creació de contingut en català, que vam decidir tirar-ho endavant de forma física, i teníem moltes ganes, i vam posar-hi molta il·lusió...
i realment ens va sorprendre tant la reacció del públic com la de la gent que va venir convidada a la primera edició i, evidentment, només acabàvem dir això ho hem de repetir. Ja la idea ja era fer una cosa amb continuïtat, però quan et surten les coses bé encara anima més a seguir una segona vegada. Què és el Tot en Cat? El Tot en Cat és una trobada de creadors de contingut en català
que el que volem fer és donar a conèixer la realitat de la creació de contingut en català i demostrar que el català a la xarxa existeix, que el català a la xarxa es pot fer servir de la mateixa manera que qualsevol altre idioma i que hi ha molta gent que ho fa i que, mira, posar el nostre granet de sorra per aconseguir que si algú descobreix nous creadors, nous comunicadors,
Doncs, bàsicament aquest era el nostre objectiu, reivindicar que en català podem fer qualsevol tipus de contingut a xarxes que a vegades sembla que costa una miqueta. Doncs, què tindríem d'agenda per aquest cap de setmana? Perquè doneu el tret de sortida ja.
De fet, comencem, és una de les novetats que tenim aquest any. Hem ampliat d'una manera continguda els actes que fem. L'any passat teníem un sol dia. Aquest any fem un acte inaugural que tindrà lloc aquest divendres mateix, a les 7 de la tarda, al Museu del Joguet, on tindrem una primera xerrada amb el Leónia Playmobil, que és un noi de Figueres que és col·leccionista dels Playmobils, els clics de tota la vida que jugàvem nosaltres,
i en Sergi Giró, que ens parlaran una miqueta de tota la història d'aquestes joguines que avui en dia han esdevingut gairebé peces de col·leccionista. El gruix de l'acte en si comença el dissabte 17, tenim xerrades des de les 10 del matí fins a les 8 del vespre amb una petita pausa per dinar, per poder agafar forces i seguir. I arrenquem a les 10 del matí a la sala Toni Moncal de la CATE, la Catequística de Figueres. Home, i tant!
I ho fem amb els Forquilla de Metall, que és un podcast que parlen de música de metall. A més a més, amb la peculiaritat que ho fan fent esmolzar de Forquilla mentre es van xerrant. I ara, mira, ho podem fer públic perquè ells mateixos ho han fet. Ens porten de convidat en Quim Mandado, l'expedidat de Sancreït.
i faran una xerrada, deixant una mica de llibertat perquè facin el que ells els sembli millor. A continuació tindrem una xerrada sobre jocs de taula, per analitzar una mica aquest boom que té el sector dels jocs de taula avui en dia, que s'ha fet tan famós. Participaran l'Ivan Ledesma, que és molt conegut com a escriptor, guionista, però que veureu que té un bagatge molt gros també en quant a jocs de taula, i l'Alba d'Orca,
que és divulgadora també, a més a més és editora d'un editorial de Jocs de Taula catalana i que ens faran una miqueta cinc cèntims de com està el món actualment.
Després ve el podcast a les portes de Troia, que parlen de història, i vindran com a convidats amb en Patrick Urbano. També els hem deixat llibertat per triar-los el tema, a veure què ens expliquen. Tindrem una xerrada de divulgació de còmic en català, a càrrec dels bufacanyes i parlem de còmics, que els hem volgut unir per tenir una miqueta aquesta sinergia entre diferents podcasts, diferents creadors de contingut.
Farem pausa per dinar, això serà cap a les dues del migdia. Sempre important. Exacte. A més a més, aquest any, una cosa nova que hem volgut incorporar, que ho farem just després d'acabar la pausa per dinar, que és l'entrega d'un guardó.
Hem volgut, de manera personal, com als organitzadors del Tot en Cat, agrair a un creador de contingut tot el treball que està fent de divulgació, foment de la llengua, i a tres quarts de quatre entregarem allà en directe el primer guardó, Tot en Cat, en reconeixement a tota la feina feta com a divulgació i defensa del català. No fem públic encara qui és el premiat,
Qualsevol que vulgui saber-ho haurà de venir a la sala allà, a la CATE, amb nosaltres. A les quatre tornem a arrencar. En aquest cas ho fem amb també unió de dos divulgadors, que és l'Alfons Pérez, mal parlat, un divulgador del País Valencià, i un podcast que es diu Origo Mític, que forma part del Farfriki de l'Empordà, que ens parlarà sobre mitologia catalana.
A continuació, vindran els amics de Narrenacion, que juntament amb quatre daus de sis ens parlaran de la narrativa en els jocs de rol. Una conversa molt interessant perquè ells estan molt avisats a literatura, narrativa, i farem la barreja una mica d'aquestes dues temàtiques.
L'any passat, la primera edició, vam tenir una xerrada sobre Star Wars. Aquest any, per no fer enfadar ningú, tenim una xerrada sobre Star Trek. Així tenim els dos universos contents. I tindrem la presència de l'Ignasi Arbat, del Ningú no és perfecte, en Sergi Toboso, del canal Cosas de Star Trek, i en Marc Vizcarro, que és el director del canal de podcast de Star Trek en català. I tots tres els unim. I ens parlarem una miqueta d'aquesta segona joventut que està vivint una mica l'univers Star Trek.
I per acabar, a partir de les 7 del vespre, tindrem una xerrada sobre l'estat actual del cinema, a falta d'idees a Hollywood, remakes, seqüeles, i també una miqueta com estan actualment les sales de cinema, amb la barreja del setè art, i el canal d'Instagram us la recomano. I amb això donem per acabat els actes del dissabte. Déu-n'hi-do, t'ho dic perquè, clar, si hem dit el Sergi Giró,
del Far Frigui Empordà. Si hem dit a l'Albert Terres de l'Abad Cova, em permetràs que t'acomiadi Pau Garriga Comas com el director frustrat? Faltaria més. Doncs escolta, que vagi molt i molt bé aquesta segona edició del Tot en Cat i segur que hi serem. Jo soc fill de Figueres, o sigui que ja passaré per la Cat, eh? Perfecte, allà ens veiem. Moltes gràcies.
Girona FM 92.7 FM La ràdio de Girona Girona FM
Tens mobles vells, electrodomèstics espatllats o objectes grans que no saps com llençar? Utilitza el servei gratuït de recollida de voluminosos de Girona. Truca al 972 244 400 i acorda la recollida a prop de casa. Els residus, on toca i quan toca. No fer-ho pot comportar sancions de fins a 600 euros. Girona, Ciutat Circular. Ajuntament de Girona.
Vibre amb la 14a edició del Festival Internacional del Cirque a la Fandor de Girona. 24 atraccions mai vistes a Europa. Més de 70 artistes de 14 països. Només 5 dies, del 26 de febrer al 2 de març. Viu l'edició més espectacular del festival.
L'actualitat en 180 segons. Cada hora en punt arriba l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya concentrat en 3 minuts als botlletins informatius horaris. A Girona FM, la gironina. Des de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya us desitgem un feliç dia mundial de la ràdio.
Som Ràdio Local.
Fins demà!
I ja estem escoltant de fons a Double Shame. En aquest cas, avui posem el focus en una banda que forma part del subsol musical de Girona des de fa més de 20 anys. Ja ho he dit al principi. Des d'abans que mengéssim nosaltres pa amb xocolata, oli i sal. Una formació que s'ha mogut sempre entre el post-punk, el rock i el noise pop amb una proposta, en aquest cas, directa i sense concessions.
amb dos discos a l'esquena, una etapa també recent, especialment prolífica, i un nou single sota el braç, que és Txernoboc, que podrem escoltar aquest divendres 6 de febrer. Avui volíem parlar amb el bo del Toni Brun, ell és veu i guitarra de The Double Shame, aquí ja aprofito per donar la benvinguda. Bon dia i bona hora, Toni.
Bon dia, salut i rock and roll. Espero que ja tot a punt, eh? Vull dir, demà divendres... Tot a punt, tot a punt. 6 de febrer, el dia de Girona. Vull dir, partir dels genolls ballant rock and roll el dia, estar convidadíssim a les 11 de la nit endavant. Vull dir, el show està a punt de començar. Escolta'm una cosa, després de 20 anys de trajectòria, entenc que ho plantegeu això com una festa de retrobament, fins i tot. No, no, perquè... Som una banda de veritat.
I malauradament, amb aquests 30 anys de trajectòria, doncs molta gent ha marxat, alguns han mort fins i tot. És a dir, que no hi ha tal cosa com la nostàlgia, crec jo, en aquest negoci. Per tant, mantenim la banda perquè anem enregistrant temes nous, anem creant, que és el que volem. Volem deixar llegat, crec. És a dir, deixar discografia, deixar gent que ens ha vist en directe i...
endavant, ni tan sols recuperant temes antics, no té sentit, és com cap endavant, cap endavant, cap endavant. Sent conscients que portem molt de temps i, per tant, hi ha un altre actiu especial. O sigui, jo crec que fa gairebé 10 anys que cada concert me'l pren com l'últim concert. Sí? Pot ser l'últim concert per milers de coses.
Per tant, l'energia està garantida, la intensitat està garantida i suarem i ens quedarem tots sense veu allà envoltats d'amics. Per tant, serà una celebració més del rock and roll. Què podem esperar demà de The Walshame? Per exemple, el nou single? Podeu esperar el que es veu poc a Girona, malauradament, perquè a Girona només hi ha el Llea, el Sunset i els altres llocs on s'hi volien, la Via Pedret...
l'alternativa a aquests locals magnífics ni tan sols han estat reemplaçats són locals tancats i entenc que l'escena rock no és una escena molt interessant per la ciutat, no ho entenc una ciutat com Girona que està plena de bandes i amb bandes boníssimes a Girona i que només necessiten dos, potser tres bars petits per poder tenir una activitat constant això genera una escena
que és el que emociona. Nosaltres venim de dues escenes, amb aquests 30 anys que comentaves abans. La primera escena que vam agafar va ser la de Barcelona als 90, l'explosió Nois, i 10 anys després vivíem a la plana de Vic, i a la plana de Vic hi ha un petit teixit, tot penjant del mercat de música viva, però hi ha bars, hi ha ambient, i és un lloc on és fàcil relacionar-te amb músics, rock, blues...
No sé, aquí Girona és una ciutat de teatre, això sens dubte, però oita, crec que hi ha un substrat rock superinteressant, no només rock, vull dir que jo tinc amics que són músics electrònics, tinc amics que són experimentals, però fringe, queden una mica fora del que seria el teatre i el jazz, que són les dues coses que es toleren bé a la ciutat, crec. Crec, Toni, que coincidim tots amb que la ciutat ha canviat.
Malauradament, sí. Nosaltres, ja et dic, hem tancat dos locals. Em sap molt de greu, perquè la impremta, per exemple, que era una cosa molt modesta, era un lloc fantàstic per anar-hi. Vull dir, era ben posat, bon so, entrat a ses equiples, com a Llega. I hi havia més d'un local, és a dir, podies fins i tot tocar un dia a tu a l'impremta i jo, sí, acaben el concert, anem a veure aquells que toquen a Llega. És com...
És allò que trobes a faltar, oi? Ja ho entenc perquè ens anem fent grans i no sé què i potser això desapareix, però no ho sé. A mi em sobta molt que això desaparegui de cop i no hi hagi res perquè no ho sé.
Tot i així, amb de double shame, abans m'ho comentaves, vull dir que era sobretot mirar cap endavant, seguir avançant, tornar a reescriure, no més que reescriure, tornar a escriure i seguir escrivint, com aquell lloc que diu. Tot i així, vol dir que hi ha llum. Sí, sí.
Dic, vol dir que hi ha... Aviam, perdó, que ens estic avalcant, perdó. L'única cosa que puc dir així en positiva és això que se fa el Música 21 al juny. Llavors, durant un dia, la ciutat es vesteix de música i et pots permetre el ple aquell d'anar d'escenari a escenari, aviam qui fa què, diferents estils. I no ho sé, jo és també la ciutat quan hi ha això, que és com...
per què no? S'estira una mica més i no ho sé. Cert que hi ha els Ateneus, que això és el que acabarem tots fent processors amb espermes als Ateneus, i és el lloc on te tracten com un humà i te sents bé. Moltíssimes gràcies sempre a l'Ateneu 24 de juny, que fan les mogudes aquestes tan guais allà i et sents com un rolling stone, realment. Per tant...
Seria que es mantingués això i no tenen els veïns o alguna cosa i dos, tres bars poguessin fer la seva cosa, que ja volen fer-ho, crec. Parlem de Chernobog. Chernobog és un personatge que em persegueix des que tenia sis anys, potser, sense saber-ho. Molt més recentment vaig mirar una sèrie que em va agradar molt que es diu American Gods, surten diversos déus, i sortia Chernobog. I em va com...
impressionar molt. És una mena de versió fosca de Thor. És a dir, és un déu eslau amb un martell que sempre està ple de sang. I és com la seva obsessió és donant de veure sang al seu martell. En la mitologia eslava és un dels déus primigenis. És Txernoboc, el déu de la foscor, i Bornoboc, el déu de la claredat. I fent la recerca per poder escriure de manera no patètica sobre aquest personatge...
Una de les coses que em va sortir a internet va ser el per què penso en aquest home des dels sis anys. Perquè apareix una cosa tan innocent com fantasia de Disney. Jo tinc 54 anys, per tant jo vaig veure això al cinema, i al moment on apareix aquest déu que és com un dimoni alat, vaig estar somiant amb això, espantadíssim. Després és allò de les casualitats, o no, de la música, que sempre acabes fent aquestes connexions...
Inversemblants, però que en realitat sempre estàs parlant de tu mateix o referint-te a tu mateix. I Chernobyl, que em vaig trobar amb allò i donant voltes, i està allà, i ha aparegut, i és el nostre Déu, d'alguna manera, perquè som fills del rock, que és fills de Johnny Cash, que és La Foscor, que és Velvet, que és Nada Negra, que és...
no sentir-te malament per la nit perquè està bé i el foscor i les coses fosques està millor fer-les en un concert que no haver-les de treure al psiquiatre realment en l'entorn artístic crec que la foscor és una cosa que es pot utilitzar Toni, demà quan pugis a l'escenari no sé si les ganes són les mateixes que fa pràcticament 30 anys o són diferents? són diferents molt diferents
Amb la mirada més entrenada? Malauradament, a mi m'ha costat potser 10-15 anys estar còmode en un escenari. Vull dir que al principi em costava moltíssim, molt, bevia molt cafè, com vaig deixar de beure molt cafè, bevia massa cervesa, però la sensació era de pànic. I com més gent hi havia, més pànic. Estàvem en una corpobent molt dolenta. He tingut experiències a la vida després, vaig tenir un atac de cor fa 7 anys,
i dansar només engaudeixo és com preparo tota l'obsessió és a dir, meticulosament però el moment del concert crec que és quan ho disfruto i no m'havia passat mai solia passar-ho bastant malament no torno a repetir-te potser el de demà és l'últim concert que faig per tant m'ho passaré tan bé com podré
Doncs demà divendres, dia 6 de febrer, a les 11 de la nit, a la sala Llea de Girona, una oportunitat perfecta per tornar a veure, com sempre però com mai, The Double Shame. Molt bé. Toni Brun, beu i guitarra, moltíssimes gràcies per aquesta estoneta i que vagi superbé demà, Llea. Moltíssimes gràcies a vosaltres, Ferit, pel suport i us esperem a tots esteu convidats. Salut i rock and roll.