Els Quatre Rius, a Girona FM, amb Saïd Svai.
Dimarts 25 de novembre de 2025. Dia internacional per a l'eliminació de la violència contra la dona. I llegim també que en total els Mossos han instruït 14.455 denúncies per violència de gènere aquest any i preveuen que la xifra arribi a les 17.124 abans del 31 de desembre. Dades que formen part dels informes i que en aquest cas han acabat en denúncia.
El que ens hauríem de preguntar és quantes situacions no s'han denunciat i per què. En resum, un dia, el 25N, que hauria de ser avui, demà i així successivament, fins que totes les xifres arribin a zero. Avui en parlarem, com ho hauríem de fer cada dia per intentar portar el nostre granet de sorra, avui, demà i així successivament, fins que totes les xifres visibles o invisibles arribin a zero.
Poc és la fred que fa, però avui, sorprenentment, s'ha posat un jersei i sempre saludava Arnau Vilabondi. Molt bon dia a totes i tots. Què ha passat? Sí, home, a veure, les temperatures van començant a anar cap avall. És com una muntanya rosa, això, eh? Perquè primer fa calor, torna a fer fred, escolta'm, i vols refredar-nos a tope. Escolta, Arnau, l'altre dia hi havia un... com es diu això? Una onada de fred sivariada, no sé quant, i anaves amb camisa curta, tio. Sí, però portava la xiqueta aquí, eh? El matí sí que me la vaig posar, però després aquí no.
Però ara com ho hem de fer, això? Surt el sol, no? Bueno, vull dir rufo, eh? Sí, sí. I el vent, a veure com ens agafarà el vent aquí a Girona, eh? Ja veuràs, quan arribi a Figueres. Això és un xupa-xupa aquí a Girona, el vent, no? No, aquí això és... Res. Jo fa molt que no, allò, em toco una tramuntada forta, fa molt que no. Sí, clar, perquè no vas a l'Empordà. Un dia d'aquest any iré. El far de l'Empordà.
A mi mai se m'oblidarà un dia que van tancar el retiro de Madrid, quan jo vivia allà. Van tancar el retiro... És veritat, me'n recordo la notícia. Un merder enorme, vull dir no sé quantos... Jo vaig agafar, van dir, compta amb el vent, compta amb el vent, vaig sortir al carrer. Vaig dir això. Brisa, això era brisa. Això és un dimarts al matí qualsevol d'hivern de Figueres.
I vosaltres aquí tancant el retiro i aquestes històries, però bueno, en fi, en qualsevol cas. Parlant del temps, com sempre, per començar bé el dia, avui, Arnau Vila, parlarem amb valentes i acompanyades, no només per tota la tasca que fan avui, demà i cada dia, sinó també perquè avui, precisament, inauguren exposició aquesta mateixa tarda, a les 7, per tant, ja tens coses per fer a l'agenda. Molt bé. També parlarem d'agenda, en aquest cas, amb la Laia Vilaseca, que presenta l'Odol de l'Aigua. No el presenta pas. Avui el presenta
Avui som dimarts, no? Avui és dimarts. El dijous. El dijous. Es presenta dijous. Ja no sé ni quin dia de la setmana. Sí, però de fet t'hauria dit segurament dijous perquè dijous es presenta tot. Ja, de tot dijous. Doncs mira, sí. Dijous es presenta tot, com sempre, aquí a la ciutat de Girona. I acabarem parlant amb el bo de la Xavier Fàbregas d'aquí uns instants. Que vaja...
Doncs mira, sí, avui parlarem precisament sobre l'efecte de les addiccions en la violència de gènere. Ja que ell és especialista en tractament d'addiccions, doncs mira, que ens ho expliqui aquí. T'ho dic perquè m'ho acaba de confirmar ara per WhatsApp, saps? Això és allò ràdio directe, però... Sí, sí, passen 9 minuts del punt de les 11 del matí i nosaltres, si et sembla, Arnau Vila... Doncs ens hi posem.
I avui dia 25 de novembre ho hem comentat que precisament l'Associació Valentes i Acompanyades presenta una exposició, en aquest cas aquesta mateixa tarda, a partir de les 7.
però per comentar-ho podríem haver-ho fet de viva veu, però hem preferit fer-ho amb les protagonistes. En aquest cas, Carme Vinyoles, bon dia i bona hora. Bon dia. També ens acompanya Henda Diawara, bon dia i bona hora. Bon dia. I també ens acompanya Silham El-Kafrouné, bon dia i bona hora. Bon dia. Primer de tot, aquesta tarda, on hem d'anar tots i totes?
A l'ADAC de Girona, que a les set fa amb la inauguració d'una exposició de fotos que hem realitzat amb un fotògraf, l'Albert Udela, on representem diferents seqüències amb diferents emocions que pateix una persona que ha patit un matrimoni forçat. M'ho explicava la Carme ara fa una estona per jo poder fer els deures també, si no m'equivoco, les dues protagonistes d'aquesta exposició sou vosaltres dues.
Sí, exacte, som nosaltres dues, la Henda i jo, la Ciham. Com va anar una miqueta? És a dir, en el moment de plantejar aquesta expo, quan us ho van posar sobre la taula, o vau ser vosaltres que vau dir, no, mira, jo també vull sortir-hi, com va anar això, exactament?
Bé, un dia ens vam reunir amb l'Albert, vam fer una pluja d'idees, no sabíem qui serien les models, però bé, vam decantar que seríem les dues i bé, vam parlar en una reunió, doncs vam començar a veure quantes fotos havíem de fer, com seria...
i al final vam optar per agafar diferents emocions que pateix una persona una mica tot el seu procés i bé vam quedar no sé quants dies per fer fotos algunes ens agradaven, algunes no però bé, al final van sortir perfectes i aquesta tarda farem la inauguració espero que vagi molt bé aquesta tarda inauguració, és que vosaltres ho heu viscut des de dintre, aviam la Carme que m'explica Carme, tu que ho has vist
des de fora, podríem dir, no tan intensament des de dintre. Tu ja has pogut veure les imatges, suposo. Sí, sí, tenim les imatges des de fa un cert temps perquè, a més a més, hem fet uns escrits que acompanyen a cada una de les seqüències que estan ordenades perquè la gent també pugui anar entrant dintre aquesta situació d'una noia que...
que realment té tots somnis i expectatives i de cop i volta es veuen frustrades per la pressió i l'amenaça d'un matrimoni, i com ella s'enfronta primer amb solitud, amb por, a aquesta qüestió, perquè realment aquesta noia no vol seguir aquesta pauta i casar-se amb algú que ella no estima, sinó que voldria portar un tipus de vida lliure, però ha d'enfrontar amb la família i amb tot el grup això. Llavors, el guió de tota aquesta seqüència
dels moments tristos però també després dels moments de superació i de tirar endavant que és el final que acaba aconseguint una noia el guió l'han estat fent les dues companyes amb l'Albert Tudela i per tant ha sigut un treball molt compartit en el que l'Albert al principi deia que com moltes altres persones passa que no tenia pràcticament ni idea de què eren els matrimonis forçats ell buscava poder representar alguna cosa que tingués que veure amb violència masclista però no tenia idea
del que passa amb una persona, o amb tantes persones, perquè a Valentes i Acompanyades n'hem atès cap a 500 en bons anys, però és que ell no tenia ni idea del que passa amb tantes persones. Llavors ha estat una descoberta per part d'ell d'una temàtica que esperem que a través del seu bon art, perquè realment són unes fotos esplèndides,
Arribarà moltíssima gent i una col·laboració amb elles dues que han decidit posar el seu cos i la seva cara per poder representar molt gràficament, són una exposició molt expressionista, per dir-ho així, molt gràficament el que li passi. Pensem que això connectarà molt, no?,
Llavors és maca aquesta col·laboració que hem pogut fer en aquestes dues bandes i és un aprenentatge mutu perquè ell aprenia sobre aquests matrimonis i nosaltres també intentàvem entendre una mica ell com a artista què us demanava i es anava fent un guió una mica sobre la marxa.
Jo crec que s'ha parlat moltíssim sobre la por, històricament parlant, vull dir, en tots els àmbits, però sí que hi ha una paraula que ara acabes de dir que em sembla una miqueta com molt reveladora, que és la de solitud. Vull dir, al final vosaltres sou valentes i acompanyades, i precisament aquest acompanyament el que busca és precisament que la persona, o que la dona en aquest cas, no estigui sola.
Com ho heu plasmat, això, en l'Expo? O com ho heu plantejat amb l'Albert? Albert, eh? Albert Tudela. Per això, millor que la gent ho vagi a veure. Ah, clar. En canvi, potser sí que les companyes podrien explicar això que estàs comentant. Realment és així. Una dona, quan es troba amb aquesta problemàtica, normalment està sola, no? I la feina de les referents...
Pensa que una imatge val més que mil paraules, o sigui que tot el que comentem nosaltres aquí, tothom a les 7 de la tarda cap a l'Expo. Però una miqueta com heu intentat plasmar aquesta solitud.
Bé, doncs, com deia la Carme, anàvem fent el guió sobre la marxa. Doncs bé, ara fem aquesta foto, ara no ens agrada, ara fem aquesta emoció, no acaba d'encaixar. I pel que fa a la solitud, al final són noies que es senten soles, que creuen que no se'n sortiran.
i és tot aquest procés que passen soles fins que arriben a l'entitat i es troben en una referent que una referent és una persona que o ha patit un matrimoni forçat i s'ha pogut en sortir o són noies que coneixen una mica el context de la família perquè aquestes noies al final pateixen molta pressió social i familiar tota aquesta pressió comunitària fa molt de mal a les noies i es senten soles
i es senten que seran jutjades i per això valents i acompanyades perquè les acompanyem en tot aquest procés i a l'exposició considero que es pot observar bé com és tot el procés, que es senten soles fins que arriben acompanyades Una expo que la tenim marcada a l'agenda però una agenda on heu tingut moltíssimes coses últimament si no m'equivoco, per exemple les mencions especials als municipis lliures de matrimonis forçats
Sí, aquesta és una iniciativa que vam començar fa un any justament amb l'Ajuntament de Girona com una prova pilot que es va quedar lliure de matrimonis forçats i que durant l'any de curs del 2025 ja portem 22 municipis adherits bàsicament de comarques gironines.
i que recentment, totes plegades, n'hem fet una presentació oficial d'aquesta campanya, perquè l'objectiu és que, com a mínim, dintre l'any vinent, la majoria dels municipis de Catalunya s'hi declarin. Hi ha 220 i pico, només ens en falten 200, o sigui que segurament...
Un moment, això. Un moment. Llavors, bé, una miqueta l'objectiu és que sabem que els matrimonis forçats encara són una violència masclista molt invisibilitzada, perquè passa dintre, com deuen les companyes, en l'àmbit...
més privat de la família i fins i tot de l'entorn, i per tant també pensem que des dels municipis, que són administracions, els ajuntaments són administracions de proximitat a la ciutadania, és bastant més fàcil treballar, col·laborar amb valentes i poder tenir eines de detecció de situacions i per tant d'abordatge d'aquests casos.
Llavors, estem contentes d'aquesta implicació dels municipis. Ara ens falta molta feina, que els farà falta feina tècnica també per anar concretant les mesures de formació, de detecció de casos, de treball en els instituts, etcètera, etcètera, per prevenir, no?,
Però estem contents també perquè representa que políticament, i en el millor sentit de la paraula en aquesta ocasió, que políticament es veu o es visibilitza que és una violència masculista que no podem tolerar, perquè els està passant, com ells es diuen moltes vegades, està passant a les nostres companyes, a les nostres veïnes. Vull dir, tu estàs anant, doncs, potser a un bar...
i estàs prenent alguna cosa i hi ha una noia que potser està amb una problemàtica i una preocupació immensa que no sap com sortir-se, no amb un institut, o amb un centre de treball, o centre de salut. Llavors, aquesta campanya, que comença des de la base, des dels municipis, que és l'administració que tenim més propera,
El que vol és que ja d'una vegada per totes siguem tots plegats com a societat molt conscients que els matrimonis forçats existeixen aquí, al nostre costat, entre les nostres veïnes, i que no és només una qüestió de països llunyans, i que emprendre consciència d'això, que col·laborem societat civil, administracions, tothom, per fer el possible per erradicar-los.
També passem per la GENE, no?, si no m'equivoco. Sí. La Generalitat, esclar, té protocols i mesures d'abordatge, que és una administració d'un altre rang, per dir-ho així, i la GENE també dona suport i també es pot acudir quan tenim situacions complicades, no?,
Però, bàsicament, Valentes i Acompanyades el que ha fet és desenvolupar en aquests 11 anys un model d'intervenció propi, que segurament que les companyes poden explicar, que té a veure amb la prevenció, però també té a veure molt amb l'atenció d'una noia que ens truca a la porta perquè ja no pot aguantar més i ja diu prou, ha decidit dir no...
sap tot el que s'enfronta i llavors ve a demanar suport a Valentes. I Valentes té tot un programa, diguéssim, de seguiment amb cada una de les noies, començant per pisos d'acollida, tot un programa amb cada una d'elles que en aquests 11 anys ha anat millorant i que també l'ofereix a les administracions.
perquè d'alguna manera considerem que està molt bé i és correcte que els matrimonis forçats s'incloguin dintre del que és la violència masclista, perquè ho és, però també és una violència masclista molt específica, perquè no és el mateix que tu en maltracti una parella, no sé, a partir de 20 anys, 30, 40, que ja és difícil, moltes vegades, fer el pas i dir prou, però imagineu-vos una noia molt jove,
a vegades menors d'edat fins i tot, però molt jove, que el que li passa, que ha viscut molt correctament dintre de la seva família, però per una qüestió tradicional, profundament arrelada en alguns estrates culturals, doncs aquesta família considera que el millor parella és casar-la amb algú que ells, no? Però aquesta noia no ha estat maltractada per la família, no? Llavors, aquest tipus de...
És una agressió com més passiva que no tan activa en aquest sentit. No, ja ho és activa, també no et penses perquè finalment ella o ha de decidir seguir el que la família diu o dir que no i llavors té un conflicte amb la família. Però no era una família que la maltractés, és una família que té posada en la seva identitat cultural aquesta pràctica, que no la tolerem ni la justifiquem de cap manera, però que la té posada així i que no pensa que estigui perjudicant la seva filla
sinó que pensa que està fent un bé perquè li està donant una seguretat, per exemple, i em podeu dir-ho vosaltres també, que ho coneixeu culturalment d'una altra manera. Però, clar, si aquesta noia, la violència que pateix és abordada igual que una dona que té 40 o 45 anys i se la porta en un pis i no hi ha professionals especialitzats...
per poder entendre què li està passant amb ella i no hi ha tampoc referents, no? Llavors és molt difícil, no? Per tant, nosaltres oferim a l'administració el model que hem anat treballant en aquests anys perquè el coneguin, el millorin i potser perquè l'entomin perquè finalment no té gaire sentit que Valentís i Acompanyades siguem, després d'11 anys, l'única entitat, diguéssim, a Catalunya que pràcticament treballa amb l'atenció i amb l'acollida de nois que pateixen matrimonis forçats.
Quin seria aquest protocol d'intervenció que acabem de comentar? El trobo bastant interessant? Bé, nosaltres treballem amb tres eixos. Primer, intervenció. Quan ve una noia derivada per alguna institució o per les escoles o per alguna professora preocupada perquè li ha arribat el cas d'una noia que la volen casar,
Nosaltres el que fem, si és major d'edat, li fem una entrevista inicial per valorar el risc. Si és un risc imminent ja ens posem més les piles, és a dir, trucar a Mossos d'Esquadra. Si la noia vol denunciar, evidentment les noies per aquesta pressió comunitària no volen denunciar, al final és molt difícil denunciar els seus propis pares.
Depenent del risc, si no és un risc imminent, fem tot un seguiment. Si la noia ha de sortir de casa seva, l'entitat té tres pisos d'acollida i si tenim plaça disponible, amb una tècnica se li fa un pla individualitzat
I comencem a treballar amb ella. Tot el que és formació, si vol treballar, doncs començar a buscar camins per ella. Després sí que és veritat que l'entitat té un psicòleg que està especialitzat en matrimoni forçat.
i si la noia ho considera fa aquestes teràpies amb ell i també un advocat on normalment per la documentació moltes noies també si estan casades doncs la documentació depèn de la seva parella de l'home amb la que l'han casat
I és començar a moure per canviar la seva documentació. I també treballem amb sensibilització, les mocions, ara presentem a municipis la pel·lícula No, no quiero...
També per xarxes socials intentem fer molta sensibilització perquè al final considero que la societat no està sensibilitzada sobre el tema, que es pensa que el matrimoni forçat passa allà i passa aquí.
I bé, hi formacions. Fem formacions també a demanda, que si des de serveis socials d'algun municipi no saben ben bé com actuar davant d'un cas de matrimoni forçat, doncs se'ls fa formacions, ja sigui professor, ja sigui cossos de seguretat, sanitaris...
Creus que cada vegada més gent coneix la feina que feu, valentes i acompanyades? Potser no tant com agradaria, però que cada dia que passa avui dia hi ha més gent que us coneix.
No tant com ens agradaria, però considero que ara potser fent tota aquesta sensibilització, anant a municipis a presentar la pel·lícula i fer una mica de sensibilització, explicar la feina, doncs sí que potser estem arribant a més municipis i ens coneixen més. Però considero que encara queda molta feina i que ens convidin a altres municipis a conèixer-nos i a explicar la feina que realitzem.
I per conèixer-ho perfectament en una expo fotogràfica seria aquesta tarda a les 7, no? Exacte. A on? A l'ADAC. A l'ADAC. Perfecte. Tu hi seràs, no, Carme? Hi serem totes. Ah, clar, hi seràs totes. I tu? Té pinta que sí, clar. M'ho heu venut tan bé que hi he d'anar. Si és que no hi ha manera, perquè si no seré un malqueda i no hi hagi, escolti.
Com va això? Carme, gent de Sija, moltíssimes gràcies per aquesta estoneta i que vagi molt i molt bé i gràcies per tota la feina que feu. Mestis. A vosaltres.
Girona FM 92.7 FM La ràdio de Girona Girona FM
Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb saït esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
Entra al Jardí de l'ànima, el programa sobre benestar, consciència i transformació personal de Girona FM, amb Imma Garolera, Afra Quintanes i Lavínia Martorano. Cada dues setmanes, els dimecres de 3 a 4 de la tarda, i quan vulguis en podcast a gironafm.cat.
García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
La principal de Girona FM, el programa dedicat al món de la sardana i la copla. Cada setmana, Montserrat Joventeny ens porta a l'actualitat, la història i la gent de la dansa catalana a les comarques gironines i al conjunt del país.
Els diumenges, de 9 a 10 del matí. I quan vulgueu, en format podcast a gironafm.cat. El més clàssic i el més actual del Soul, cada dos divendres a les 10 de la nit, al 92.7 de la FM. I en podcast a gironafm.cat. La Càpsula, el programa dedicat a la música sul, amb Oriol Mas.
Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80...
Escolta Girona FM els matins de diumenges de 10 a 12 i els dissabtes també de 10 a 12 però de la nit. És el temps del Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Programa divulgatiu de la cultura musical pop-rock. Recorda, diumenges de 10 a 12 del matí, dissabtes de 10 a 12 de la nit, aquí a Girona FM 92.7 FM. Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego Cocodril.
no passaste de caigar, hasta bé el cocodrilo.
Saps tu, igual, tu que vius sotmès, amagat sota el que mostra el pic de l'Isabert, per tant de com veus el món, explica'm la por, com mateixes cada nit, com plores sense pis. Saps tu, igual, fem-nos de mirall, reflectides en l'enforça, calida del glas, ets aquesta per que ti mous el foc en mi, digue'm on és el dolor per fer,
Cridem i no callem, parlem d'allò que no se'ns ha permès. Trencarem, cadenes clamarem, orgembarem, fronteres serem lliures. Trencarem, cadenes clamarem, orgembarem.
Serem lliures. Sents, tu, ara, dim al present. Bateguem amb la constància del fet insurgent. Som l'essència del camí, no ho has de destí. Fem l'amor d'on neix calor per fer revolució.
Descobre Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius, amb Saïd Esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
Fins demà!
I passen dos minuts al punt de dos quarts de 12 del matí, quan nosaltres seguim en directe als Quatre Rius de Girona FM d'avui dia 25 de novembre. Ara seguirem amb el que toca, però abans volíem fer un petit kit-kat d'agenda, i és que aquest dijous a les 7 de la tarda a la llibreria 22, Laia Vilaseca, que ens presentarà l'odol de l'aigua de la mà de l'incombustible, com no podia ser d'altra manera Jordi Grau, que també...
i és pràcticament a tot arreu, Arnau Vila, en Jordi el tenim a la Tertúlia, el tenim aquí, el tenim allà, si em dius tu tira, no? En qualsevol cas, per poder comentar la jugada, ens acompanya Laia Vilaseca, bon dia i bona hora. Hola, bon dia. Escolta'm una cosa, suposo, quantes vegades has vingut a la 22?
Quatre, des de la noia del vestit blau, cada presentació l'he feta. Aquesta serà la quarta vegada. Ah, imagina't. Doncs res, t'anava a dir, ens presentes l'udol de l'aigua una miqueta, a veure si ens pots fer la sinopsi. Sinopsi de luxe, per cert. Una d'aquestes sinopsis ràpides seria, és una novel·la que és entre misteri i thriller rural, que jo sempre ho faig això, misteri i natural tot junt, aquesta vegada l'he ubicat a
al delta del Llobregat. Jo soc del Prat, per tant, és una zona que em conec molt. Sempre havia fet molt Pirineus i així, però tenia ganes de baixar una mica. El Prat sempre pensava, ostres, que és superurbà i no m'interessa, però sí que m'interessa, perquè tenim aquesta reserva natural, que és una bombolla que ha sobreviscut una mica l'avenç d'aquesta bèstia de capitalisme que es va carregar tot el parc agrari que hi havia al Llobregat en detriment d'altres coses. I llavors és una novel·la que...
que és de misteri, que és una família que viu allà en aquesta reserva, que és una família que està una mica dividida perquè hi ha gent que vol vendre els terrenys per ampliació de l'aeroport i hi ha gent que no, i llavors apareix un cadàver allà al mig de la finca.
i les coses comencen a complicar una mica més. Dit això, és una novel·la de misteri, però jo trobo que té moltes més capes i parlar d'un tema trobo molt interessant, perquè si no l'hagués escrit, evidentment, que és una mica la lluita aquesta entre la reserva, la natura, un sistema una mica més... una manera de funció més femenina, potser diria, i l'aeroport, el ciment, el capitalisme, potser una manera més del patriarcat.
És una novel·la molt que parla de límits, però no són només geogràfics. Llavors estableix una mica un simil entre la reserva i l'ampliesa de l'aeroport o el cos de la dona i els límits que no respecten a vegades. I com ha estat teixir una història així amb tantíssimes capes?
Perquè jo quan escric, escric molt del moment en què estic vivint i a mi em va pillar això fa un any i mig que vaig posar a llegir molts llibres, també per l'entorn, eh? Com que he tingut més amigues que m'han il·lustrat una mica més en el feminisme, he aprofundit una mica més en totes les capes que té. Estava llegint Dones que corren amb els llops de la Pincol Estès, que és un llibre que també em va marcar molt.
I jo tenia aquest tema que m'atreveçava i com que sempre crec que escric... Vull dir que per mi misteri és el com i la manera de narrar, no? Perquè jo sempre tinc un tema en algun moment que m'està removent per dins i el faig servir per crear. I doncs em va enganxar així. Tot autor s'emporta sempre una sorpresa de la seva obra. La pregunta és tu, amb l'udol de l'aigua, quina t'has emportat? Jo, més que una sorpresa, el que m'ha servit molt és per reconnectar del lloc on vinc.
Vull dir que jo soc del Prat, és veritat, però sempre he fet, soc molt del Llobregat perquè sempre he estudiat a Castelldefels, després a l'Institut de Barcelona, després m'han anat a viure fora. Llavors, el Prat era un lloc de sí que ho soc, però tampoc he fet tanta, tanta vida.
Però sí que estava molt connectada amb la platja, amb el territori aquest, no? Des de molt petit anàvem molt per a la platja, els avions... Tot aquest ambient m'ha servit molt per tornar-hi i per sentir-me més una altra vegada com a casa quan hi vaig, no? Que me n'havia com desvinculat una mica, potser. Al final no deixa de ser un retorn a les arrels de l'aigua sec, en certa manera? Sí.
Sí, penso que sí, perquè sempre he fet les arrels. Jo sempre tinc molt de lligam amb el Pirineu, amb el Berbedà, perquè he passat molt de temps i com per una altra part de família...
Però, clar, no havia tocat tant aquest tema més urbà que potser no l'havia tocat perquè no m'hi sentia tan còmode o perquè em faltava aquest punt de natura que sempre necessito. Més que la ciutat, és que no m'agrada. És que em sembla que no li agrada gaire últimament a ningú, eh? No, no ho sé, és complicat. Tot i que ara he vist que s'han jugat i estic superbé, eh? Però, vull dir que, bueno, trobo molt a faltar aquest contacte més amb la natura cada dia.
Bé, nosaltres per guanyar-nos el públic gironí sí que direm que Girona t'agrada molt, t'ho dic perquè com que véns aquest dijous a les 7 de la tarda... Girona no només m'agrada molt, sinó que el meu detectiu preferit viu a Girona, que surt a totes les meves novel·les, o gairebé totes, que es diu Levi, i la propera novel·la passarà a l'Empordà. Ah, sí? I mon pare és d'anglès, pel que pugui servir. Ai, ai, ai. Un pèl de gironina sí que tinc.
I dos i tres, diria, també. Sempre m'he sentit molt lligada a Girona. Jo sempre he dit, si no visquis aquí, diuria Girona. I dius que la pròxima serà... A l'Empordà. La pròxima passarà a l'Empordà. Estic delimitant exactament on i quants espais vull utilitzar. Tira cap a dalt. Tira cap a dalt perquè en aquesta taula m'han dit que ja n'hi ha un i així en tindràs un altre.
Ah, no, no, me'l faré empordar seguríssim. Ai, que bé. Bé, entretant, per anar matant el coquet per aquesta espera, aquest dijous a les 7 de la tarda, juntament amb Jordi Grau, a la llibreria 22, Laia Vilaseca, que ens presenta l'Odol de l'Aigua. Laia, moltíssimes gràcies i que vagi molt i molt bé aquest dijous. Gràcies a vosaltres.
Segut a la plaça del sortidor, aquí t'espero com si fos el primer bar. A Bohem on comença el carrer Blai, que és la petita rambla del poble sec.
Parlem de la pluja que ha plogut, imatges monyes dels miralls damunt l'asfalt. Potser és per això que el teatre està tan buit, potser és per això que avui sento tan buides les meves mans. Tornarem a posar els peus damunt la sorra a la platja de Barcelona alguna nit de juliol.
I escriurem que no ens vendran mai més la vida, que donem veu a les veles quan cantem rombes al port. Parlem de la vida que ha de vindre, de tots els homes que estimen els d'altres homes. Et pregunto si existeix la humanitat, si hem de declarar la guerra a algun exèrcit d'ignorants.
Mira, jo ja t'he vist plorar i creu-me quan et dic que em passa igual. Quan em cantes les cançons mentre treballes assenyalant-me els dubtes com martells dins del meu cap. Tornarem a posar els peus damunt la sorra a la platja de Barcelona alguna nit de juliol.
I escriurem que no ens prendran mai més la vida, que donem veu a les veles quan cantem rumbes al port. I mentre a la cuina s'acumulen els plats i els gots del sopar d'ahir a la nit, tinc por de posar ordre aquesta vida o de fer-ho quan ja sigui massa tard.
Penso quina sort tenir cançons per explicar-te que a vegades soc al fons i treure l'energia necessària per lluitar i sobreviure en aquest maleït.
Fins demà! Fins demà!
Tornarem a posar els peus damunt la sorra a la platja de Barcelona una nit de juliol. I escriurem que no ens prendran mai més la vida, que donem veu a les veles quan cantem rombes del port. Assegut a la plaça del sortidor, aquí t'espero com si fos el primer bar.
La bohem on comença el carrer Blai, que és la petita rambla del poble sec.
I ja encarant la recta final d'aquest programa d'avui, recta final dels Quatre Rius, camí del punt de 3 quarts de 12 del matí. Seguim en directe. En aquest cas, parlem de salut. En aquest cas, donem la benvinguda al doctor Xavier Fàbregas. Bon dia i bona hora. Bon dia. Com esteu?
Nosaltres molt bé, i tu què tal estàs? Anar fent. Anar fent, que ja és molt bé. És el que deies abans, també, el món està boig, tot està malament, però nosaltres mentre puguem anar tirant, com aquell qui diu. Com aquell qui diu. Escolta, avui un tema que em sembla que, vaja, crec que toca, 25N, ho hem comentat a l'inici del programa, Dia Internacional per a l'eliminació de la violència contra la dona,
i vostè és especialista en addiccions. Per tant, jo crec que la correlació és bastant evident en el sentit d'intentar saber de xifrar quin efecte poden tenir les addiccions en les violències envers les dones.
És un tema ja conegut des de fa molts anys. Les drogues són un amplificador d'aquestes violències, en el sentit que afavoreixen el deixar-se anar, el perdre els papers. Hi ha una sèrie de condicions que són específiques, com per exemple la salutípia dels alcohòlics, que és una situació que s'esdevé
amb aquelles persones que consumeixen alcohol d'una manera habitual, que n'abusen, i que comencen a tenir gelos, comencen a tenir aquella sensació que a la parella no els hi fa prou cas, que es mira massa amb un altre... Evidentment, això no apareix del no-res, o sigui, no és una qüestió que sigui directament depenent del consum d'alcohol o d'altres drogues, sinó que amplifica aquelles dificultats ja prèvies, aquelles inseguretats, aquelles pors, aquelles neures...
Ojo, perquè aquí acabes donant-me una clau molt forta, i és, hi ha moltes vegades, i passa també en seu judicial, on hi ha gent que justifica per l'efecte de l'alcohol, les drogues, o el que sigui, és a dir, aquest efecte...
no és motiu de, és amplificador de. Per tant, aviam, ja fa uns quants anys que ha canviat una mica el criteri de com utilitzar els consums de substàncies com atenuants dins dels judicis. Recordo fa molts anys que si tu justificaves que estaves enganxat a l'heroïna o que eres addicte a una substància, això permetia justificar el fet que haguessis robat pel carrer a punta de navalla per aconseguir diners per drogar-te.
Fins que se'm van donar compte que si la víctima era una iaieta que sortia de cobrar la pensió, t'ho robaves tranquil·lament, però si l'única víctima que podies trobar era un professor de karate de dos metres, et menjaves el mono a pèl. O sigui, no hi havia aquella història. I moltes vegades ens trobem a la feina gent que roba a casa seva, sapiguent que si robes a casa la mare et fotrà una bronca o el pare s'enfadarà, però no et portaran davant de la justícia, com si robessis un collaret pel carrer.
Llavors aquesta excusa no serveix perquè estem davant d'un fenomen que és preocupant, que és aquesta dificultat, aquesta inseguretat que tenim els homes davant dels nous papers de les dones que s'empoderen amb tota la raó del món perquè estem parlant del 50% de la població.
gent que ha de tenir els mateixos drets, els mateixos deures que qualsevol, però que en un moment donat això no s'accepta, perquè el paper era un paper sempre de subordinació. Aquestes persones que pretenen controlar la parella, amb qui parles, com et pasteixes, a qui veus, a quina hora arribes, totes aquestes qüestions que s'han anat derivant en un missatge de fons que és preocupant. El fet aquest que les dones menteixen quan...
denunciant abusos, que els homes són víctimes d'aquestes dones que els manipulen pel que sigui, i això crea un fenomen que és molt fotut, que és aquesta repercussió que tot això té a les xarxes socials i amb l'educació dels joves, on consideren aquesta idea de la igualtat com un problema. S'ha polaritzat, en aquest sentit, aquesta idea. Com totes les coses, o sigui, vivim en un món on necessitem cridar l'atenció,
per crear l'atenció has de fer una cosa que sigui impactant i què millor que tenir un enemic això és més bé que el mapeu i per tant d'alguna manera s'estan fomentant una sèrie d'històries que venen des de fa molt temps des d'aquesta dificultat d'acceptar que les coses estan canviant i estan canviant suposo que per bé amb aquesta progressió social que ens ha permès canviar moltes coses penseu que no fa tants anys les dones no podien votar
La meva mare, que té 96 anys i que està fantàstica, m'explicava que quan ella es va casar tenia que demanar permís per fer-se el passaport o per obrir una compte bancària. I totes aquestes imatges del nodo de les senyores del Movimiento i la sección femenina, això té 70 anys, o sigui, no estem parlant de dos segles enrere. Ara fa 100 anys de les sufragistes per aconseguir el vot femení.
O sigui, absolutament unes coses increïbles, però és que jo recordo els anys 80 estar als Estats Units i t'explicaven ja, perquè és una mica aquesta societat que marca una mica tendències, doncs que els homes, jo estava a Califòrnia en aquell moment i recordo que m'explicaven que es començaven a buscar parelles asiàtiques i parelles llatines perquè eren més sumises...
que les mateixes nord-americanes, que potser tenien feines més bones, que guanyaven més diners que tu, que no es deixaven trepitjar tan fàcilment, i hi va haver una espècie de moviment buscant això. Tots els homes aquests, amb totes les honroses excepcions, que s'anaven a Cuba a buscar una noia jove. Doncs aquestes maneres de fer són aquests estereotips de la societat que, desgraciadament, amb el consum de drogues que està absolutament estès, afavoreix que això encara vagi a més.
Clar, i ara tornant una miqueta al primer tema, que era l'amplificació d'aquests comportaments amb el consum de les drogues, al final, per exemple, vull dir, amb l'alcohol passa, amb la resta també, però també com han canviat aquest tipus de violències, perquè fins ara destacava sobretot la física, com aquell qui diu, però ara ja va a tots els àmbits, fins i tot el de les xarxes. És que les xarxes permeten fer aquest assetjament covard, on no tens la persona davant i pots dir el que et doni la gana,
aquest format forocotxes, on pots dir les bestieses més grosses, però no només amb aquest tema, sinó amb qualsevol història, des d'opinions polítiques, des d'opinions racistes, vull dir, tot això ha favorit aquest anonimat i aquest polític de linxament.
Una mica també, i sigui en específic, la pregunta que em feies, per exemple, la cocaïna és una substància dramàtica relacionada amb el consum de drogues perquè genera un desig sexual anormal, disparat, on afavoreix moltes vegades el fet aquest de l'abús, no?,
De fet, són les substàncies que hi ha en els prostíbuls. O sigui, no t'interessa tenir una substància que faci que la gent s'aplaqui, sinó una cosa que et faci pujar la parra, que convidis a tothom, que facis totes aquestes conductes de mascle alfa passat de rosca. I, per tant, moltes vegades també hi ha aquest factor punyetero. Hem de tenir en compte que a nivell biològic, els circuits de recompensa del sexe i de les drogues, com també els del joc i els del menjar, estan molt propers dintre del cervell.
Llavors, el fet que estimulem aquestes àrees, el fet de consumir drogues, també dispara aquestes conductes descontrolades en altres aspectes. Per això, aquella persona que està enganxada a les drogues i que juga a les màquines compulsivament, o aquest ús del sexe en forma de pornografia o en forma d'ús de la prostitució, com una anada d'olla, en el sentit que estàs excitat, estàs disparat, però d'una manera...
que no té cap mena de control racional. És a dir, és un deixar-se anar. I torno a dir que això no justifica aquests comportaments perquè estem parlant d'una situació que afortunadament té solucions. És a dir, si tu descobreixes que fas coses...
en aquest estat de deixar d'anar per culpa d'aquest consum, la teva obligació és deixar-ho de fer. Igual que si veus que condueixes fent el burro perquè has begut o perquè has pres drogues, doncs deixa de conduir. O sigui, no és excusa el fet de dir és que jo tinc aquest problema. O sigui, som una societat que s'ha fet cada cop més irresponsable
cada cop més justificadora de tota una sèrie de funcionaments i això comença a ser un problema molt gèstia. Ho has notat tu això també a les consultes com amb el pas del temps, vull dir, la gent cada vegada s'autojustifica molt més. Sí, perquè, aviam, hem normalitzat el fet d'una sèrie de comportaments que abans ens semblaven aberrants.
O sigui, igual que justifiquem que es puguin tenir comes atílics amb nanos molt joves perquè han begut massa, cosa que quan jo tenia la seva edat no havia vist mai. Com a persona que sorties de festa, doncs era estranyíssim que algú pogués tenir un come atílic perquè agafava una torrada descomunal. Avui en dia és una història... Que n'hi havia un a la nit, com a molt. I el comptaves amb els dits d'una mà i encara te'n sobraven quatre. O sigui...
Ara ho veus a les urgències d'un cap de setmana a un hospital d'una manera natural. Ara llegia, mentre m'esperava entrar a l'estudi, que l'Hospital Clínic atén una mitjana de dues violacions diàries a la ciutat de Barcelona. Imagineu-vos el número que significa aquesta història.
Recordem aquests judicis mediàtics, anava a dir maniàtics, que també, però mediàtics, com el cas aquell de l'Albes, que justificava el fet d'estar en una discoteca i veure una noia, i llavors aquesta noia el denunciava, però era una denúncia falsa. Totes aquestes qüestions que en realitat representen canviar l'imaginari col·lectiu, o sigui, valorar una guerra entre homes i dones, quan hauríem de col·laborar per intentar fer una societat millor.
Però hem perdut una mica l'oremus, estem en aquest món on la polarització és la moneda de cada dia per poder crear polèmica i per aixecar l'atenció, i els grans problemes no s'aborden. O sigui, ara tot això és una cosa que hem normalitzat, és el de cada dia, i per tant el que fem és intentar pal·liar-ho, posar-hi un...
algun tipus de pedaç, però sense anar a l'arrel del problema que és aquestes inseguretats, que és aquesta idea primigènia de superioritat d'uns sobre els altres o de drets adquirits que no sé d'on venen. Estem en una societat de malalta. Sí, això ho hem dit moltes vegades. Ho hem dit moltes vegades i em sembla que serveix perfectament per resumir-ho tot. Sí, però les malalties tenen aquest punt que ens alerten sobre un problema. És a dir, quan una cosa emergeix, quan tenim una...
Una sensació que una cosa no funciona és quan busquem ajuda. Imagineu, tens un dolor a l'esquena, preguntes aviam què t'ha passat, aviam si és el ronyó, aviam si és una èrnia, aviam si és qualsevol altra cosa que no saps d'on ve. Per tant, el fet que sapiguem que hi ha un problema ens obliga a buscar una solució, o hauria de ser això. La resignació no toca, i a més en un dia com avui, el 25N...
doncs és aquest moment on hem d'aprofitar una mica l'altaveu perquè es parla d'aquest tema del que s'hauria de parlar d'una manera més habitual però potser el fet que sigui excepcional que hi hagi aquesta diada doncs es permet poder parlar d'aquestes coses doncs fer una reflexió de fons
Seguirem buscant el nostre petit oasi, Xavier. Quin remei. Quin remei. Quin remei. Escolta'm una cosa. Feliç 2086, perquè tu i jo ja no ens veiem fins passat reis. Ja no ens veiem l'any que ve. Fins passat reis. Que tu tens molta feina també, encara que no ho sembli. Vull dir... Molta feina, no, en general? Molta feina, en general. Però bueno. Que no falti, perquè de vegades ens queixem del contrari. No, clar, sí, també.
Però el futur és que la feina que jo faig està molt en relació amb aquesta malaltia de la societat. Tant de bo que poguéssim fer altres coses i no estar preocupats per aquestes pujades, aquests pics de coses descontrolades, tant a nivell d'addiccions com de salut mental. Tu almenys arribaràs a la jubilació, jo no ho crec. Home, no ho creguis. Vaig anar l'altre dia a consultar. I què?
Hòstia. Com pinta la cosa. Hòstia, pinta que s'anirà allargant, que evidentment... Baixa per Déu. Bé, és això de fer números. Aquella idea de retirar-te per anar amb l'incerts o amb una camisa tropical, jo ja no ho contemplo. Em queden encara bastants anys d'hipoteca i ja... Prenem-nos un calma. Exacte, prenem-nos un calma i moltes gràcies sempre per trobar aquest petit forat per venir a aquest petit oasi de ràdio a comentar la jugada. Xavier Fàbregas, moltíssimes gràcies. Moltes gràcies a vosaltres.