Dijous, 13 de novembre de 2025. Bogeria absoluta per aconseguir una entrada per Ocas Grasses en el seu comiat. 55.000 entrades venudes en 21 minuts i milers de discussions familiars per no haver aconseguit una plaça del que és, de moment, l'últim concert dels osonencs. Ho dic així perquè hem aconseguit desvirtuar els adeus. S'ha banalitzat el concepte de marxar o acomiadar-se i quantes vegades algú ha dit adeu en aquesta vida sense saber si ho feia de debò o només era una patada endavant.
Sumem-hi una mica de fomo o por a perdre's alguna cosa i això acabarà amb un altre concert d'acomiat l'endemà. I d'aquí a uns anys, gràcies a la nostàlgia, el retorn per la Porta Gran. Però de primeres vegades només n'hi ha una.
Probablement acabo de dir una mentida molt i molt grossa en aquesta portada, perquè dic que de primeres vegades només n'hi ha una, però amb el bo de l'Arnau Vila i Elvira cada dia és una primera vegada. Bon dia. Sí, sí. Escolta'm una cosa, jo sóc dels que penso... Algun dia te n'aportaràs de mi. Bueno, això ja... Ja arribarà. Ja arribarà, ja el trobarem. No, però jo sóc dels que penso que tornaran.
Home, i tant, clar que tornaran. És que abans el que deien era que es feia una pausa. Abans la gent deia, no, faig una pausa per reflexionar i tal. Ara no. Ara tots són adeus i el problema, i això va més enllà de la música, és que passa amb tot. I és que la gent diu adeu molt ràpidament i de forma molt banal quan realment l'únic que és és una patada endavant. I després passa un mes, dos mesos, un any, cinc anys i ja no és un adeu.
és un retrobament nostàlgic sí, i la nostàlgia és el que et deia mira, hem venut per FOMO 55.000 entrades en 20 minuts també precisament per nostàlgia tornaran
Sí, que sí, que sí. Com es diu? Societat i vida de les emocions. A mi les cançons no em desagraden, ja m'agraden, però potser aquesta febre la veig una mica exagerada, que no em surti la paraula. Que aniràs al Xuxo Valdés avui. Queden entrades, eh? Encara en queden? Home, i tant. Els amics de l'auditori només faltaria.
Però bé, tenim una agenda molt compacta avui, Déu-n'hi-do. El dijous sempre se l'haveria, gent de compacta. Sí, sí, algú acaba de comentar en aquesta taula que els dijous són bastant trepidants. Doncs mira, parlarem ara de les dones mig partides, del Ramon Solsona, d'aquí uns instants. Presentació del llibre també, aquesta mateixa tarda a la Casa de Cultura. A més a més, parlarem també amb el Robert Fàbregas, que en aquest cas presenta juntament amb el Ramon Alcoverro i un servidor a la Fundació Balbi.
el llibre Natura de Ralf Waldo Emerson i acabarem amb el bo del Joan Boades el que ha estat o el que és de moment és cronista de la ciutat de Girona però a més arxiver durant molts i molts anys per intentar treure a la pols algun d'aquests capítols magistrals que té al llarg de la seva trajectòria en qualsevol cas Arnau Vila al final farem tots els capítols eh
No ho sé, però al final jo el que sí que crec és que la Seguretat Social vindrà aquí a preguntar un dia i dirà què passa amb aquest bon home, perquè ve aquí cada dia. Això ja ens hi trobarem. En tot cas, quan arribi el burofax, jo, com sempre, despatx de direcció. Que no me'l deixin. En qualsevol cas, a Raúl Vila, si et sembla, ens hi posem.
I l'escriptor Ramon Solsona ha estat guardonat amb el Premi Carla Raola 2025 per la seva obra Dones mig partides, un llibre que rescata de l'oblit 30 narradores catalanes que van viure entre l'esperança republicana i també la foscor del franquisme. Algunes, com Rodoreda, Aurora Bertrana especialment, també Campany o Pàmies, són noms més coneguts d'altres, com Teresa Bernet o també, en aquest cas, Anna Morià, només ara comencen a recuperar l'espai que potser els hi pertoca.
En qualsevol cas, per comentar la jugada. Ramon Solsona, bon dia i bona hora. Bon dia. I moltíssimes gràcies per venir.
Encantat, mira, jo vaig venir a Girona a recollir el premi a l'auditori, el premi Rahola, i ara torno, i clar, em ve molt de gust. Em ve molt de gust ser aquí presencialment. La notícia és que Renfe avui ha funcionat bé. Ha funcionat bé, que no passa sempre. És una incògnita, és com una sèrie de misteri, que dius, la ruleta cap on girarà avui, avui ha anat bé.
Precisament sobre incògnites, sobre misteri, en certa manera, vull dir, gira al voltant, dones mig partides, ho dic perquè a vegades és posar el foco en noms que havien caigut a l'oblit.
Mira, aquesta és una paraula que repeteixo molt amb la paraula enigma va haver-hi un llibre de Julià Guillemont que deia l'enigma Rosa Maria Arquimbau és una de les autores dels anys 30 que havia caigut en l'oblit i ell fa un llibre que diu l'enigma Arquimbau i jo de tant en tant ho vaig repetint
perquè és l'enigma Urriols, l'enigma Massip, l'enigma Soler, l'enigma Rodoreda, fins i tot. És a dir, totes aquestes autores, que havien publicat algunes abans de la guerra i algunes van aconseguir fer-ho després, van quedar tan difuminades, tan difoses, excepte la Mercè Rodoreda, cal dir-ho,
que he intentat rescar una mica en l'enigma de cadascuna. Jo t'he de dir que els de la meva quinta, jo que tinc 30 anys, per exemple, quan parlàvem d'història o fins i tot en imaginari col·lectiu, no hi havia absolutament res abans del franquisme, quan precisament potser va haver-hi aquella finestra
on culturalment hi havia tantíssima abollició que fins i tot se'ns escapa als nostres dies. Molta, però molta. Als anys 30 es va haver-hi una abollició social, política, cultural. En el camp de les dones va haver-hi un gran activisme en favor de les dones.
Algunes es reconeixien feministes, la majoria no, tot i que ho eren molt. Per què? Perquè el que feien era treballar molt per l'emancipació de les dones, per la culturització de les dones, pel dret al divorci, que es va aprovar als anys 30. Imagina't tu. Aleshores, algunes que eren molt joves...
podien publicar als anys 30, accedir a publicar articles en una revista, en la premsa diària, encara que fos articles de puericultura i de decoració. Però les dones podien accedir. I algunes, en forma d'articles, de mítics, de conferències, que se'n feien moltes, d'associacions en favor de la culturització de la dona, van fer molt. Algunes d'aquestes van arribar a publicar
llibres que avui considerem literaris, especialment novel·les, però no totes. De manera que ho van fer Carme Monturiol, Figarenca, per cert, ho va fer Teresa Bernet, dels anys 30, conegudíssima en aquell moment, ho va fer Rosa Maria Arquimbau, ho va començar a fer Rodoreda, però...
les que no van arribar a publicar als anys 30 però sí que havien conegut les llibertats republicanes, aquestes després...
durant el franquisme, pobretes, intentaven aprendre bé el català, cosa que es feia de manera clandestina, intentaven publicar, que era dificilíssim, perquè s'havia destruït el teixit editorial català, i ho van passar molt malament. I a més a més, quan vaig posar de títol Dones mig partides, 30 narradores, jo podia haver posat...
Narradores mig partides, podria haver posat escriptores mig partides, novelistes mig partides. Per què vaig posar la paraula dones? Perquè tot el país va quedar partit del tot per la guerra i sobretot pel franquisme, exilis, camps de concentració, presons, sumaríssims, tot el que vulguis, eh?
però les dones, pel sol fet de ser dones, van tenir un plus de càstig. De manera que se les va confinar a l'ideari franquista per les dones, era el que sintetitzava i duia a terme la secció femenina de la falange espanyola, i quin era el seu paper? Bones mares, bones esposes, bones catòliques i bones espanyoles. És a dir, parir un nen darrere l'altre
I anar a missa. Aquest era el seu paper. Llavors, les que tenien inquietuds culturals de creació, digue-li música, digue-li teatre, digue-li poesia, digue-li novel·les, igual, ho van passar realment molt malament. I els va costar molt algunes d'arribar a publicar i d'altres que ja havien publicat o van anar a l'exili o van quedar en silenci.
és que m'agrada molt, t'ho dic perquè i no ens enganyem, més enllà de Rodoreda potser i un parell de noms més és que fins i tot Aurora Bertrana fins fa relativament poc estava descatalogada, això fins a l'any Bertrana me'n recordo que es va poder recuperar molt l'obra seva és que fins i tot dels noms que podríem dir que ara ressonen més fins fa relativament poc estaven descatalogats jo he agafat narradores que tinguin almenys una novel·la o un llibre de comptes significatiu
N'he agafat 30 i no he trobat ningú, ningú, que mirant la llista les conegui totes. Diria que amb prou feina, algú que està molt al cas, la meitat, perquè d'altres no. Clar, jo he agafat gent, dones que havien escrit poesia, per exemple, que en un moment determinat fan una novel·la.
generalment de caire autobiogràfic i jo dic compro només que tinguin una novel·la ja em serveix per parlar d'elles per parlar de l'època, per parlar de les circumstàncies i per parlar d'una cosa que en el pròleg que ha fet la Montserrat Bacardí un pròleg
molt interessant, molt ben fet, perquè és una gran investigadora, diu que aquest és un llibre de llibres i un llibre de vides. Per què és un llibre de llibres? Perquè jo comento de totes almenys un llibre, almenys, i en comento una seixantena. Faig aquest comentari de l'obra, del que em sembla i això, però clar, si tu dius no sé, Laura Massip, qui és Laura Massip? Has de dir quatre coses de qui era i
Llavors fas un perfil biogràfic, t'acostes a la biografia i, escolta, són biografies de molt patiment, molta solitud, molta marginació, molt lluitar en contra i de portar una llavor a dintre d'inquietuds culturals, literàries, etcètera, durament reprimida per l'entorn.
A més, el que veig també, i m'agrada molt el títol de dones i no el d'escriptores, és que a vegades potser pel públic general sembla que separar la persona de l'escriptor és fàcil, però en aquest cas és un tema fins i tot identitàri en totes aquestes dones. Sí, i això es nota en l'obra. És a dir, la majoria de novel·les d'aquestes dones tenen protagonistes femenines.
Algunes seguint un model de literatura molt dels anys 30, tipus sentimental, entre la literatura intimista i psicològica i una mica de novel·la romàntica, si tu vols. Però tenen dones...
I aquestes dones, la majoria de dones, són dones que viuen d'una manera problemàtica, una relació de parella que és frustrant, aquelles il·lusions juvenils que després el matrimoni no...
no compleix les expectatives hi ha moltes d'aquestes novel·les la majoria en què la dona només pel sol fet de ser dona està victimitzada per les circumstàncies per l'entorn immediat per la societat pel marit, etcètera
Com ha estat aquesta recerca, Ramon? T'ho dic perquè deu haver estat un oceà. Sí, està ben vist. És un oceà, és a dir, tu pescar en un oceà, potser les balenes són molt grosses i es veuen molt, però jo vaig començar a estirar fils arran d'una cosa que s'ha de...
de destacar, i és que en els últims posem 20 anys el feminisme ha reivindicat molt l'obra creativa, en tots els àmbits creatius, de moltes dones que han passat desapercebudes després. Aleshores, clar, ja hi ha recerca feta, ja hi ha llibres que s'estan reivindicant de noms que he dit, la Teresa Bernet, l'Arquimbau,
la Carme Montoriol, Figarenca llavors dius ja hi ha aquest camí fet jo he anat estirant recollint el fruit d'aquestes investigadores, també d'homes i a més a més he anat col·leccionant vas buscant, buscant i hi ha un moment que dius escolta
Jo volia reunir unes quantes, en sortíem 17, després 21, després 24, 29, arribo a 30 i dic per favor que no m'han sortit més perquè si no em surt una bíblia aquí. I la veritat és que si busca surten.
No, i més enllà d'això, obre, per exemple, descatalogada, com ho has pogut fer? Mira, jo he comprat molta obra d'aquestes autores de segona mà per internet, i algunes a uns preus que em feia vergonya, 3 i 4 euros, és a dir, que costava més l'enviament per correu que el preu de compra del llibre dels anys 30, dels anys 40... Obres que no trobaries pas ara mateix...
No, jo visc al costat del mercat de Sant Antoni, que a Barcelona hi ha un mercat del llibre cada diumenge, però no hi vaig. Perquè, no, anar en aquests mercats és anar una mica... No has d'anar a buscar, has d'anar a trobar, que és diferent. Remenar i un dia trobes una cosa per sorpresa i això, però quan vols posar una cosa concreta...
per internet avui dia hi ha unes quantes webs que hi trobes molta cosa aleshores pràcticament de totes he comprat o he trobat la primera edició pràcticament de totes que en alguns casos és cara per exemple doncs si tu busques la plaça del diamant la primera edició et costarà mínim 300 euros que jo no l'he comprat no
no, però d'altres més assequibles doncs sí, les he anat trobant totes i la veritat és que et sap greu que estiguin tan poc valorades de l'Aurora Bertrana m'he comprat bastants llibres dels anys cinquantes vent de groc bueno, vent de groc també la tinc vent de groc és interessant perquè després se'n va fer una pel·lícula sí, sí, sí, això ho comentava sempre la Laia Regincós aquí de la Jaminada protagonitzada per un tal Joan Manuel Serrat
Correcte. Aurora Bertrana és un cas, per molts motius, és un cas molt significatiu. Perquè és filla del gran Prudenci Bertrana, no m'agenollo quan dic Prudenci Bertrana, però ho hauria de fer, perquè jo soc un gran debot, ja ho dic aquí, jo soc bertranià per part de pare, però ella va haver de...
d'exiliar-se. A l'exili de Ginebra ho va passar molt malament, després va venir perquè se li havia mort el pare i no va poder assistir i va dir almenys que no em passi el mateix amb la mare. I la publicació de les seves obres és un galimaties perquè escrivien en una llengua, després traduïen en l'altra, ho traduïen de qualsevol manera i s'ha de dir que la universitat, ho dic de memòria però crec que és així, la Fundació
Prudència i Aurora Bertrana i la Universitat de Girona tenen digitalitzada tota l'obra, tota l'obra, inclosos manuscrits, inclosos originals a màquina. Això com que l'any Bertrana va ser el 17, si no m'equivoco, en allà va servir molt per tornar a Catalunya. Tu des de casa pots accedir als documents i llegir... És una llauna accedir a documents que estan mecanografiats, a vegades amb paper carbó, però tu ho pots accedir i ho pots consultar des de casa, això és fantàstic.
Escolta'm una cosa, de tota aquesta recerca que has fet, sorpreses segur que te n'has emportat 1.500. Moltes. Però alguna que recordis especialment? No sé si la primera, l'última o la més... Jo destaco... Escriptores diríem gironines o de l'àmbit gironí,
Per una banda, hi ha les Figarenques, Carme Montoriol i Àngels Baireda, que Déu-n'hi-do, aquesta ja és més tardana, però Déu-n'hi-do l'obra de l'Àngels Baireda, que té una novel·la que jo crec que destila molta frustració femenina, a més, de la seva...
Vida a l'exili a Mèxic, com explica el bombardeig dels fugitius quan fugien cap a la frontera amb pesos pels franquistes, molt interessant.
Casos molt concrets. Girona, Assumpció Soler, un cas com un cabàs. Un cas com un cabàs, una dona que escriu poesia i quan guanya un premi de novel·la era mestra. L'inspector...
de Magisteri, l'inspector de primera ensenyança de Girona li diu no vagis a recollir el premi als Jocs Florals de París perquè perdràs la plaça de mestre i el premi li hauria donat Albert Camí en persona llavors el va recollir una altra gironina
que és la Maria Castanyer. Cada una d'aquestes són vides de novel·la, perquè la Soler era mare soltera, i això molt mal vist, no li deixaven, la van separar del fill que estava com adoptat per uns oncles a Barcelona, i quan ella l'anava a veure li deien al nen...
que no se li acudeixi dir-li mama en presència de terceres. Per cert, és la mare de Jordi Soler, l'Helios, el fotògraf i periodista de Girona, que era Nino Taire, també. Ah, no. Sí, sí. I ara que em preguntes això de casos, deixa'm dir-te una cosa que... Perdona, m'ha vingut ara al cap de cop i volta, eh?
que si no la dic aquí, potser ja no la diria. I és que, a vegades m'ha preguntat, escolta, tu com se't va acudir fer aquest llibre? Mira, se'm va acudir sobre la marxa llegint, m'agrada llegir, llavors m'agrada comentar i de passada he de fer biografies.
Quina obra hi ha semblant a això i que he anat trobant sobre la marxa? Doncs l'obra d'un escriptor que jo recordo amb molt de sentiment, que és Vicenç Pagès. El Vicenç Pagès va fer uns comentaris que anava fent a la revista de Girona, que si no m'equivoco us deien clàssics revisitats. I va agafar autors només de les comarques gironines, agafava obres que van escriure fa 50, 100 anys o 30, el que sigui,
I les comentava a veure quin efecte feien avui. I en alguns casos coincidim amb algunes d'aquestes que he dit, eh? I amb d'altres no, eh? Però vull dir que tenim una mica una certa actitud paral·lela. Explicar qui eren i comentar alguna obra. I em ve molt de gust recordar la figura del Vicenç Pagès malauradament traspassat abans d'hora. I molt estimat aquí a Girona, eh?
I també és que et volia comentar el que dèiem ara de les vides d'aquestes dones, t'ho dic perquè de vida contemplativa poca. No, no, no. Vida dura, dura. Pensa que algunes de les que van anar a l'exili van fer feines de servei domèstic.
La mateixa Rodoreda, Teresa Jové, que per cert, Teresa Jové, amb una vida també... Es va jugar la pell a la resistència francesa, aquesta va estar condecorada després, es va jugar la pell aquesta, després es va retirar, es va quedar a viure, esclanyar. Aquí hi ha tot, doncs, les vides aquestes gens fàcils. Les que van anar a l'exili, en general, ho van passar molt malament.
Després algunes, quan els alemanys van entrar a França, van tornar, i les que van tornar o bé van quedar silenciades per sempre, ja no van tornar a fer res, com la Carme Montoriol, per exemple, o bé van publicar més tard, ja a veure una mica, però les que van publicar cap als anys 60 i 70 és dramàtic, perquè és com dir...
Escolta, jo he hagut aquí de mantenir la flama de la llengua, de la cultura, intentar tenir continuïtat amb tot l'esplendor que havia tingut la literatura i la cultura catalana als anys 30, però jo he escrit, jo tinc novel·les. Llavors es passejava, la pobra Dolors Urriols es passejava per les editorials amb...
original sota el braç, però és que l'any 70, per exemple, els gustos havien canviat, els temps havien canviat. L'any 70 el que es publicava i el que interessava era Quim Monzó, dic 70, vull dir els anys 70, era Quim Monzó, era la Carme Riera, era el Jesús Moncada, era el Jaume Cabré, i aquestes dones que havien quedat despenjades, també havien quedat descalçades ja respecte al seu temps. En aquest sentit, Ramon,
Una demostració clara que encara hi ha molta feina per fer és precisament aquest llibre. Sí, acaba amb una recomanació amb un correu particular amb l'Isabel Granya, que em va ajudar molt en un capítol concret i que li estic molt agraït. El llibre diu a veure si això serveix perquè les generacions més joves s'animin a continuar aquesta feina. I dic, doncs, ho posaré. I tanco el llibre...
encara que era un correu particular, diguem, es pot dir perfectament, em dius, escolta, això no culmina res, això és una continuació d'una feina de recerca i de reivindicació que ha fet altra gent, i doncs si això serveix perquè s'aprofondeixi més i es vagi més endavant, doncs perfecte. I anant una miqueta més endavant en aquest cas, en l'agenda, si no m'equivoco, avui a les 7 de la tarda, a la Casa de Cultura. Sí, i m'ho presenta la Maria Àngela Vilallonga, que havia estat...
és la presidenta de la Fundació Prudenci Aurora Bertrana i que havia estat, si no m'equivoco, comissària de l'any Aurora Bertrana i que és una dona d'una formació extraordinària i que ens tenim molta...
molta sintonia literària i, en fi, respecte a la cultura catalana, i tant. I ara et deixem donar un vol per Girona, no?, si de cas, vull dir, fent temps. Sí, no... Bueno, de feina hi ha temps, eh, també. Sí, sí, tinc més mitjans, vindré molt de gust, i al vespre, doncs, tinc aquest acte. Era gairebé obligat, diríem, un premi que es concedeix a Girona, que es concedeix amb molt...
de ringo-rango, que va ser molt emotiu, molt bonic, doncs havia de venir a Girona per tancar una mica el cercle de la presentació pública. Dones mig partides del Ramon Solsona, aquesta tarda a les 7 a la Casa de Cultura de la Diputació de Girona. No us ho perdeu. Ramon, moltíssimes gràcies per aquesta estoneta. Gràcies a vosaltres. Sempre és un plaer.
Fins demà!
Girona FM. 92.7 FM, la ràdio de Girona. Girona FM. Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80...
Escolta Girona FM els matins de diumenges de 10 a 12 i els dissabtes també de 10 a 12 però de la nit. És el temps del Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Programa divulgatiu de la cultura musical pop-rock. Recorda, diumenges de 10 a 12 del matí, dissabtes de 10 a 12 de la nit, aquí a Girona FM, 92.7 FM. Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, cocodril.
La principal de Girona FM, el programa dedicat al món de la sardana i la copla. Cada setmana, Montserrat Joventeny ens porta l'actualitat, la història i la gent de la dansa catalana a les comarques gironines i al conjunt del país.
Els diumenges, de 9 a 10 del matí. I quan vulgueu, en format podcast a gironafm.ca L'actualitat en 180 segons. Cada hora en punt arriba l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya, concentrat en 3 minuts als botlletins informatius horaris. A Girona FM, la gironina.
Entra al Jardí de l'ànima, el programa sobre benestar, consciència i transformació personal de Girona FM, amb Imma Garolera, Afra Quintanes i Lavinia Martorano. Cada dues setmanes, els dimecres de 3 a 4 de la tarda, i quan vulguis en podcast a gironafm.cat.
García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
Descobre Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb saït esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
I seguim nosaltres en directe als Quatre Rius de Girona FM passen 3 minuts del punt de dos quarts de 12 del matí d'avui dijous dia 13 de novembre de 2025 de la nova era que diria en Joan Boades que està a punt d'entrar però abans nosaltres seguim fent el nostre particular repàs d'agenda
I ho fem anant-nos-en fins a la Fundació Balbi, i és que aquesta setmana déu-n'hi-do-ret les activitats que hi tenen. Avui, per exemple, presentació del llibre Natura de Ralf Waldo Emerson, en aquest cas a càrrec de Ramon Fàbregas i també de Ramon Alcoverro. Per poder comentar la jugada, Robert Fàbregas, bon dia i bona hora. Bon dia. Primer de tot, vaja, volia preguntar-te, aquest llibre Natura, si ens pots contextualitzar una miqueta d'on ve...
Bé, ho farem breu. Natura és el text, l'assaig de Ralph Waldo Emerson, que l'hem de situar a 20 quilòmetres de Boston, Concord, i que es considera el text que dona origen al transcendentalisme nord-americà, que podria ser la primera filosofia pròpiament estatunidenca, si no tenim en compte la de les diferents, o dels índies americans, evidentment.
Bé, bàsicament és un romanticisme pesat amb l'idealisme de Kant, però portat a aquesta nova terra que és els Estats Units de l'època, estem parlant de 1836. Al final, nou món, tot per fer, com aquell qui diu, i en aquest sentit natura que també arribava cap allà.
Clar, ells fan un procés una mica diferent. Ells són calvinistes. Emerson era un pastor calvinista i l'any 1831 mor la seva primera dona amb 18 anys i llavors fa una cosa que ens pot sorprendre, però és que al cap de dos mesos de la mort ell decideix desenterrar-la i obrir el taüt. La veu en l'estat amb la que estava i llavors això amb ell el que li suposa és un trencament amb aquesta església. Ell deixa de ser pastor
i per tant el que fa és viatjar a Europa, coneix Carlyle, coneix Coleridge, coneix tots els poetes laquistes i també Kant, etc. I el que s'emporta una mica amb ell és que és a la natura on hi ha realment les lleis de la divinitat, que no cal buscar un déu fora del que és les lleis de la natura, no?
Llavors, a partir d'aquí ell comença una mica a experimentar amb tot això i és el 1836 a l'Old Man's, la casa familiar, on escriu aquest primer assaig que, evidentment, després es basarà amb Zuró, amb Nathaniel Hawthorne, Ellery Channing, Luis May Alcott, etc. Tot això avui en conversa amb el Ramon Alcoverro, si no m'equivoco.
Exacte, Ramon Alcoverro, professor jubilat, com ell diu, de filosofia de la Universitat de Girona, ell ha fet el pròleg d'aquest text i també l'ha revisat, i per tant, vaja, jo crec que és un privilegi comptar amb en Ramon, i sobretot per una editorial com a edició del Rere Mus, que és una editorial saltenca, petita,
però que ens hem proposat traduir i posar a l'abast tot aquest món transcendentalista en llengua catalana.
Doncs aquesta tarda, a partir de les 7, a la Fundació Balbi, a la Sala Miquel Martí i Pol, presentació de Natura, de Ralf Waldo Emerson, en aquest cas, amb el Robert Fàbregas i també amb el Ramon Alcoverro, també un servidor que traurà el cap per allà. Però si de cas ho diem, no fos cas que no ho podem engañar a ningú. Moderat per vostè mateix.
Doncs en qualsevol cas, Robert, ens veiem d'aquí una estona a la Balbi, a partir de les 7 de la tarda. Moltíssimes gràcies. Moltes gràcies a vosaltres. Una abraçada.
Girona FM 92.7 FM, la ràdio de Girona. Girona FM Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80...
Escolta Girona FM els matins de diumenges de 10 a 12 i els dissabtes també de 10 a 12 però de la nit. És el temps del Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Programa divulgatiu de la cultura musical pop-rock. Recorda, diumenges de 10 a 12 del matí, dissabtes de 10 a 12 de la nit, aquí a Girona FM, 92.7 FM. Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, cocodril.
La principal de Girona FM, el programa dedicat al món de la sardana i la copla. Cada setmana, Montserrat Joventeny ens porta a l'actualitat, la història i la gent de la dansa catalana a les comarques gironines i al conjunt del país.
L'actualitat en 180 segons. Cada hora en punt arriba l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya concentrat en 3 minuts als botlletins informatius horaris. A Girona FM, la gironina.
Entra al Jardí de l'ànima, el programa sobre benestar, consciència i transformació personal de Girona FM, amb Imma Garolera, Afra Quintanes i Lavinia Martorano. Cada dues setmanes, els dimecres de 3 a 4 de la tarda, i quan vulguis en podcast a gironafm.cat.
García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb saït esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
Més que la meva sang, més que tot l'or d'un banc, més que poder cridar, més que poder plorar, tu ets molt més important. Més que poder somiar, més que saber oblidar, no et canviaria res per poder despertar i que m'estiguis mirant.
Desitjar-me no és dolent, no cal que diguis res, que el que vulguis ja ho faré, jo ho sé. Més que la meva sang, més que poder saber el que hi ha més enllà, doncs no m'importa gens. El que passi demà, si et dic al meu davant, res no m'importarà.
I és moment avui de recuperar amb nosaltres el que podríem dir a vegades com la bíblia dels arxivers, probablement històries d'arxiver de Joan Boades. I avui, vaja, Joan Boades, bon dia i bona hora. Hola, bon dia.
Moltíssimes gràcies per venir. Encantat. T'ho dic perquè avui hi ha un tema que a vegades hem comentat per sobre però mai hem entrat en profunditat i menys en context gironí, que és el dels arxius per a la ciutat, per entendre'ns. Ara imaginem que jo, per exemple, el meu extens fons documental o arxiu personal, com li vulguis dir, el vull donar a un ajuntament o a una institució.
Com funciona això, exactament? Bé, en primer lloc, penso que quan algú es planteja de fer donació a aquest seu fons documental, la primera cosa que se li ha de reconèixer és un acte de generositat absoluta. És a dir, amb aquesta voluntat el que fa és una cosa que està en mans privades,
que és seva, passa a ser a mans públiques, és a dir, que és de tots. A vegades hi ha molts interessos diversos. Tu pots tenir un interès que vols que la memòria teva o dels teus avantpassats, els pares, els avis, les persones que t'han precedit, es conservi, perquè em sembla que és un acte de justícia.
Altres vegades dius, és que no sé què fer-ne d'això, moltes vegades passa, tinc una quantitat de documents, la gent en diu papers, o fotografies, o audiovisuals, o documents sonors, o...
i no sé què fer-ne, els llançaré, però abans no llancem, anem a veure si l'arxiu l'interessa. Per tant, la primera cosa que s'ha de fer quan hi ha un conjunt documental és entrar en contacte amb una institució pública. En el cas de la ciutat de Girona, els responsables són l'arxiu municipal de Girona. Això no és obstacle perquè els altres arxius que hi ha a la ciutat, l'arxiu de la Diputació, l'arxiu de la Generalitat,
que seria el que es diu arxiu, abans es deia provincial, que té jurisdicció sobre totes les comarques, o els arxius comarcals, és a dir, un arxiu públic, el que és important és un arxiu públic, perquè sembla una qüestió senzilla, però quan tu acceptes un fons documental, acceptes també tot un conjunt d'obligacions que comporten que allò ho has de conservar per sempre, per sempre, i sempre és sinònim d'eternitat.
Puc fer una pregunta? Hi ha hagut mai una, com ho podríem dir, batalla de competències per algun fons concret en tota la teva trajectòria? T'hi has trobat?
Mira, nosaltres a Girona jo diria que no, jo diria que no, però et faré un exemple que la gent m'ho tendrà de seguida, que va ser molt mediàtic i que sobrepassa la ciutat de Girona, però que és Catalunya, és a dir, el fons Centelles, el fons de les fotografies d'en Centelles, quan el Ministeri de Cultura va posar 700.000 euros a sobre la taula per quedar-se l'arxiu Centelles i portar-lo a Salamanca.
És a dir, això va haver-hi una competència ferotge entre dues administracions i, a més a més, una competència, diguem-ne, poc legítima per part del Ministeri, que la Generalitat de Catalunya oferia 500.000 euros per la fons fotogràfic, una part dels fons fotogràfics enteres, i les altres en van pagar 700.000. Jo vaig escriure un article dient que la competència entre administracions per beneficiar un privat em semblava totalment escandalosa
i que ningú oblidés que el xec bancari li posàvem nosaltres, amb els nostres impostos. Aquestes competències, a vegades, s'han produït. Però en el cas de Girona, jo diria que no, perquè la prioritat és que la documentació estigui ben custodiada i en lloc públic. Ara parlàvem, per exemple, de calés, aprofitant la benentesa, quina és la diferència entre un fons o un arxiu i una col·lecció? Mira, és una pregunta clau.
clau, determinant. Nosaltres hem establert, dic nosaltres, en la meva època d'arxiver i en molts altres llocs, hi ha una distinció claríssima entre un fons i una col·lecció. Posem-ho, per exemple, en un exemple clar, que la gent pot entendre-ho amb molta facilitat, en fotografies.
Un fons fotogràfic és un fons que el genera aquella persona que es dedica professionalment o també com a amateur a fer fotografia. Si tu tens un estudi fotogràfic, inevitablement generes un fons, inevitablement. Si tu tens un ajuntament, si tu administres una col·lectivitat, inevitablement generes un arxiu.
Si tu ets una persona individual, inevitablement generes una documentació que construeix el teu fons documental. És inevitable. Per tant, el caràcter inevitable dels arxius és un fet establert. Què és la col·lecció? La col·lecció és un acte voluntari. Jo demà decideixo col·leccionar fotografies de cotxes.
Jo, si em digués Vicenç Arroyo, que és un col·leccionista que en el llibre que has esmentat abans surt, ha fet donació i fa donació permanentment de fotografies d'actors i actrius de cinema de tot el món, i d'una manera molt singular actors i actrius de cinema que han signat autògrafs les seves fotografies i autors i actrius que han tingut Òscars, aquest senyor inverteix els seus diners
en adquirir aquestes peces abans en els diferents mercats i així hi ha ara molta cosa per internet aquesta col·lecció ha sortit del mercat no ha sortit d'una activitat inevitable és voluntària nosaltres sempre diem els fons, en aquest cas tornem a les fotografies els fons fotogràfics no s'han d'adquirir
Altra cosa és que un dia en podem parlar i veure com es pot compensar la gent que fa donació d'aquest fons. Els fons fotogràfics no s'han d'adquirir, entre altres coses, perquè els fons fotogràfics parlem sempre de milers, centenars de milers. El fons Sants, d'aquí a Girona, té 700.000 imatges. El fons Lux en deu tenir 150.000, el fons Onal, etcètera, etcètera. Que tot s'ha de catalogar després i ordenar. I posar-hi recursos públics. Clar.
Per tant, el que no té sentit és que tu destinis recursos públics a comprar un fons i després hagis de destinar encara més recursos públics a organitzar-lo per posar-lo al servei de la col·lectivitat. La cosa és buscar fórmules que serveixin perquè quan hi hagi un ús lucratiu d'aquelles fotografies que t'han cedit,
i que tu has documentat i has posat a disposició de la gent, que aquells beneficis es reparteixin entre la persona que té els drets o els seus hereus i l'administració. Això és el que fem nosaltres, el 50%. Això és un tema que es pot explicar en un altre dia amb més detall. En canvi, la col·lecció, com que la persona que ha adquirit la col·lecció ha comprat,
Exemple que també en podem parlar, Tomàs Mallol. Tomàs Mallol decideix, en un moment determinat, en lloc de comprar un cotxe més gran, un iot, de l'esforç del seu treball, crear una col·lecció imbatible.
amb l'objectiu de fer un altre dia un museu del cinema, que ell ja no el volia fer, el volia veure, però no el podia pas fer ell. Aquesta col·lecció que s'ha format a partir d'una inversió de diners privats, òbviament, entra al mercat i si una institució la vol, doncs pot invertir els seus recursos i adquirir-la. Fons i col·lecció són dues coses diferents. Al final va ser el catalitzador del museu del cinema. Naturalment, naturalment.
Això, com a context general, ara entrant una miqueta més a la praxi, i em sembla que el primer nom me'l sé, que és el del mestre Antoni Barés. Sí, la primera constatació que algú podria dir és què hi fa, al fons, d'un privat amb un arxiu públic, amb fons documental. Hi fa una cosa que és molt evident. L'arxiu municipal no és l'arxiu de l'Ajuntament.
o per ser més precisos, l'arxiu municipal no és només l'arxiu de l'Ajuntament.
L'arxiu municipal és l'arxiu del municipi. I, per tant, tota aquella documentació que pot ser susceptible de tenir un interès de cares al present, al futur i a les futures generacions, és susceptible d'ingressar a l'arxiu municipal. L'arxiu municipal de Girona té quatre fons que venen de l'administració local. Només quatre. Ajuntament de Girona, Ajuntament de Palau Sacosta, Ajuntament de Sant Eugènia i Ajuntament de Sant Daniel.
que són els municipis agregats. Va tenir el de Sal i el de Serrià, però va haver de tornar, perquè naturalment... Aquests tres últims que has comentat, vull dir, entenc que tenien data d'inici i data de final. Sí, perquè quan queden accionats als anys 60 a la ciutat de Girona, l'arxiu ha de venir cap a... perquè l'arxiu és el lubricant de l'administració, sense documentació...
no pot haver-hi administració, i sense documentació no hi ha administració, és belligat. És el que dèiem, el caràcter inevitable dels arxius. Per tant, només hi ha quatre arxius de l'administració local, el de Girona i aquestes tres que he esmentat, d'un total de 134 fons i col·leccions. És a dir, hi ha 68 fons personals i patrimonials, és a dir, que va més enllà d'una persona, sinó més d'un patrimoni, d'una família, 14 associacions i fundacions,
27 d'establiments comercials i 8 d'entitats, algunes de medievals, com la taula de canvi, podem parlar en un altre moment. Per tant, el conjunt total, i en aquests moments ja són més, de 134 fons, volen donar una idea clara de quina és la realitat present, per tal que en el futur la gent, quan vulgui investigar aquest període, no tingui només un únic punt de vista, que seria el punt de vista de l'administració, si només guardéssim l'arxiu municipal, sinó un punt de vista de la societat.
I el que és important, i cada vegada més, és intentar recuperar aquells fons que moltes vegades eren invisibles, fons vinculats a les dones, n'hi ha, si miréssim, podria fer l'exercici, que no l'he fet, quants n'hi ha que són estrictament només de dones en tots aquests fons, segurament que n'hi hauria pocs, quant n'hi ha de minories,
de totes, minories ètniques, minories de qualsevol entitat que hem de preservar, per tal d'això, per tal que hi hagi una radiografia clara des del futur d'aquest present que estem vivint nosaltres. I esmentaves Antoni Berés.
És molt curiós el fons de l'Antoni Barés, perquè d'aquí... Antoni Barés era un cineasta, és una persona que l'any 1909 neix a Llegostera i que abans de la guerra se'n va a París, a París és cartellista, està vinculat amb el món, no diré de la bohèmia, però diguem-ne de la creació a París, però després és un tema familiar, ha de retornar a casa seva a Llegostera i no pot continuar la seva carrera a l'exterior, però una vegada es casa, es casa amb Lluïsa de Batlle,
Viu a Girona i a Girona es dedica a fer de cinema, cinema amateur, és el primer cineasta amateur en el sentit que estimava la feina, no que fos poc professional. Al contrari, és un cineasta excel·lent, amb una qualitat que a vegades quan veus les seves obres dius com potser que una sola persona amb una càmera sola pugui ser capaç de fer això, que fa des de documental fins a ficció.
Pel·lícules com Salacofades o Fent l'Índio o El rapte de Maria Rosa, són pel·lícules que van sentar un precedent important, però es dona la circumstància que els anys 80, abans del 90, jo començo a treballar l'any 90, la seva família fa donació de tot un conjunt de pel·lícules a l'arxiu municipal.
I es dona, no la paradoxa, la casualitat, que una de les persones que treballava a l'Arxiu Municipal era el Vina Verés, i el Vina Verés era la filla, és la filla, d'en Toni Verés. Aleshores, cap al final de la seva etapa professional, el Vina Verés es va centrar, no en exclusiva, naturalment, però va tenir, jo diria, la sort, el privilegi,
de poder estar treballant sobre l'obra del seu pare, van fer successives donacions, cartells, programes de mà, ell també era dissenyador, una persona molt respectable i molt estimada, Girona, que va morir amb el Jolo, malauradament, i aquí és el cas que, tenint en compte allò que dèiem una mica abans, la diversitat de fons documentals que nosaltres hem de tenir per tal de deixar constància del que està passant en aquests moments, o del que ha passat,
els fons audiovisuals són extraordinaris i per això tenim els fons de televisió de Girona tenim els fons també de ràdio perquè tot això és molt plural i molt complex i aleshores quantes més informacions i dades deixem pel futur millor
Això respecte a tot el context general, a l'Antoni Berés, no sé si encara ens queda temps per poder destacar un o dos noms més. Mira, vinculats en el tema dels artistes, entre cometes, o els creadors. Alfons Joaquim Puigverg, que també està, Joaquim Puigverg, acaba de morir ara fa 15, 10 o 3 setmanes, als 97 anys, era farmacèutic a Biolubí i a Barcelona, però ell es va dedicar al tema de la fotografia i al tema de la creació audiovisual. I va ser un pioner
que tenim al seu fons nosaltres a la ciutat de Girona, a l'Arxiu Municipal, un pioner perquè als anys 50 va fer una sèrie de pel·lícules experimentals que ens els han demanat a diferents museus de diferents llocs del món, que era treballar directament sobre el cel·luloide, era pel·lícula analògica, i va fer 4 o 5 pel·lícules experimentals que han estat reclamades des d'Anglaterra i naturalment a l'estat espanyol, i s'han exhibit moltes vegades amb petits fragments, i fa poc van fer un cofre
fa tres anys o així, amb aquestes pel·lícules que es van comercialitzar, no? O en Paco Torres Monzó. En Paco Torres Monzó, encara tenim una mica de temps, l'escultor, el creador de les lletres toves, A, B, C, Q, les que estan davant de Santa Caterina, una persona excepcional, a part de ser un escultor
contemporani que va des del classicisme va evolucionar i els seus 90 anys llargs era potser l'escultor més modern que hi havia a la ciutat una persona que tenia un gran prestigi ens va fer donació i això és bonic també d'explicar ens va fer donació del seu fons personal bàsicament la correspondència
Clar, aquesta gent, avui dia no s'escriu tant, o s'escriu amb aquestes coses estúpides de 10 caràcters. No digitalitzeu mai WhatsApps, si us plou, us ho demano. És terrible. Doncs ens va fer donació del seu fons, ens el va donar, per exemple, l'any 2010, per dir una cosa o abans, i ens va dir, no vull que... No, ens el va donar als anys 90, no em recordo, però...
No vull que l'obriu al públic fins al cap de 25 anys, perquè jo ja farà molts anys que seré mort. No és veritat, va morir, per sort, va morir més de 95 anys, però va ser una condició, perquè esclar, ja hi havia dades molt personals que ell no volia comprometre i va dir que 10 anys després...
fins a l'any 2025, crec que era, ho dic de memòria. És a dir, posar un límit també a accedir a aquella documentació no ha de ser cap fre, perquè, esclar, a nosaltres ens va anar molt bé que ell hi fos, perquè els dubtes que generava la catalogació d'aquests fons, ell ens els podia resoldre. Tenim algun altre fons d'aquests, fons que estan limitats al seu accés,
I, bueno, és una cosa que s'ha d'entendre perquè l'honor, la intimitat, allò que pot afectar tercers, s'ha de respectar. És el que pensava ara, és també l'honor aquest del compromís, de dir, mira, jo et dono això, però vull dir... Clar, limitar-ho, perquè pots, amb una carta que tu has rebut, o que tu has emès, però que és correspondència que tu has rebut, algú pot dir, en saït és un no sé què, no sé què, no sé quantos, ja ha fet això... Tindria relació, és dolent, segur que tindria. No, però és això, eh?
Podem parlar molt breument d'en Damià Escudé, un altre artista i filòsof, que no tenim temps ara, o en Pico Olives, però anem un altre dia. Parlarem un altre dia. Joan Boades, moltíssimes gràcies per aquesta pinzellada de passat, present i futur amb nosaltres. Gràcies a vosaltres.