García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i disseptes a les 11 del matí obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
Una setmana més a les zones de ràdios com Gerona FM, Ràdio Caldes o Ràdio Sal, tornem a estar aquí amb tots vostès, el senyor Pere García, el senyor Guillem Terribas, i a les vies de so, el gran Arnau.
Per cert, hi ha un teatre, no?, que es deia... L'Arnau, sí, un teatre de revista, que llavors va ser cine, va tornar a ser teatre i ara està en ruïnes, m'assembla. Esperem que l'Arnau no, l'Arnau no, més a més, l'Arnau s'ha tallat els cabells i està molt guapo, la veritat. Ah, sí?
A veure, sí, sembla més jove. Vinga, va, què has de fer, Guillem? A veure, hem de fer la música, no? Sí, avui no em toca pas a mi. No, em toca, avui farem una música de... quasi, quasi dedicada a vostè, perquè va anar a veure una pel·lícula que era de...
Aquest noi tan conegut i que canta tan i tan... Ah, Neil Diamond. Neil Diamond va a veure la pel·lícula i li va agradar molt. Molt, molt, molt. Johnson Blues, sí. I és Johnson Blues. I llavors aquí em va venir la idea que hi ha una pel·lícula de l'any 1973 que es diu Juan Salvador Gaviota. Ah, molt, molt. Ja tinc el disc aquest, és molt maco.
Molt bé, doncs per tant és una banda sonora que a més a més la música és del propi Neil Diamond i també d'un altre compositor
que ha fet diferents pel·lícules, com, per exemple, un que es deia, la música en el diamant, i ara, espera, que m'he perdut amb un altre... Bé, un altre... No, la música és d'allò, i qui ha posat tota l'estructura i tot l'arranjament és un altre autor que ja t'ho diré d'aquí un moment...
i a més a més la pel·lícula és la història d'aquestes gavines i que està rebasada en una novel·la que es va vendre en latí, es va fer traduccions com era Richard D. Buck i era Joan Salvó, gavina, hi ha una edició i explica la història d'aquesta gavina que és avorrida de viure amb totes aquelles gavines paràsites que no foten res i que a més a més no saben volar
i ella es posa al cap que vol volar com els autèntics ocells que volen bé i que fan virgueries i per tant tota la història és de superació i de fet aquest llibre va tenir un gran èxit perquè de fet era dels primers llibres que es feien
d'autoajuda, o sigui, és d'aquells llibres que hi havia, a través de les gavines, l'explicació de com les persones, a base d'esforços i a base d'intentar superar tota una sèrie de coses, poden arribar a fer grans coses i ser feliços i totes aquestes coses. I la música era maquíssima, que era aquesta del Nil al món.
Per cert, que a les gavines parlen i qui hi posa la veu són actors coneguts com en Richard Crema o James Francisco o la dona Dima Gira. Són actors que posen veu a les gavines. Això no sabia. Sí.
I saps que Neil Diamond també, a part d'haver posat la música en aquesta pel·lícula de Joan Salvador Gavina, que estava dirigida per Hans Badlent, que era un senyor que va morir als 70 anys i que va fer poques pel·lícules. Una d'elles era Los hijos de Sánchez, qui treballava amb l'Antoni Quinn. Doncs sabia vostè que Neil Diamond va interpretar una pel·lícula, va ser protagonista d'una pel·lícula? No, no sabíem.
que se'n deia El cantor de jazz. Ah, sí, ja la vaig veure. Era un remei de la... Sí, home. Molt bé. Ja la recordo. Era un remei de la primera pel·lícula parlada. De la primera pel·lícula parlada. Doncs aquesta pel·lícula la va dirigir en Richard Fleischer l'any 1980. Doncs sí, sí, ja la recordo. I saps qui feia de pare del cantor de jazz? No. O sigui, en aquest cas era en Neil Diamond, era Sir Lawrence Oliver. Ah.
Doncs jo no vaig veure aquella pel·lícula. Llavors era quan el Pic, quan jo era gran fan d'en Neil Diamond. Podem apostar si li va bé, senyor, des del començament, que és una cançó per escoltar-la tota.
Lonely looking sky, lonely sky, lonely looking sky And being lonely makes you wonder why Makes you wonder why Lonely looking sky Lonely looking sky
Lonely looking sky Lonely looking night Lonely looking night Lonely looking night And being lonely Never made it right Never made it right Lonely looking night Lonely looking night
Lonely looking night Sleep We sleep And we may
While we may dream We dream For we may wait
One more day One more day Glory looking day, glory day, glory looking day
And in its glory it told a simple way Behold it if you may Glory looking day Glory looking day Ah, lonely looking sky
Doncs molt bé, ja hem escoltat en Neil Diamond una molt bonica cançó i ara anem a passar pel Rialto perquè des de divendres passat fins avui han passat moltes coses i hem de dir ja que parlem de divendres passat que el senyor Torribas no es va recordar d'explicar
que havia anat a veure una funció prèvia de l'obra Una festa a Roma, del seu amic Marc Cartigau, al Teatre Lliure de Gràcia de Barcelona, i ara us ho explicarà, o sigui, què tal Una festa a Roma, què tal el treball, i què tal si hem d'anar-la a veure a Girona el dia 24 de maig. Val la pena que esperem tant per anar a veure Una festa a Roma...
Val la pena esperar i si no el podeu comptar encara es pot anar a veure en el lliure de Gràcia, que és un lloc que vostè coneix molt bé i ha fet grans estades. Molt, molt. Va haver-hi un temps que m'encantaven allà al teatre, lliure de Gràcia, el carrer Montseny. Per cert, en el teatre, que és allà on s'ha assejat i s'ha preparat i tot això,
és molt acollidor i és una obra que és molt interessant veure que està bastant a prop dels actors, de la història, dels personatges. Això no sé si s'aconseguirà del tot d'allò, en el municipal. Quan hagués quedat més bé la Planeta o massa petita? La Planeta, home, el lliure de Gràcia hi deuen que haurien 200 persones. I la Planeta hi queben 170, vull dir que tampoc és molt diferent.
O el teatre de sal també, però el teatre municipal de totes maneres ja està ple. Doncs molt bé, estupendo. Jo ja tinc l'entrada, almenys. Abans que s'estrenés, que va ser el dia 12, que de fet va ser el 13, perquè al 12 hi va haver aquell vent tan fort i tot això...
doncs hi havia, quedaven cent i pico d'entrades. Molt bé, és que esclar, és molt llaminera, directora la Clara Segura, actors, la Marta Angelat, en Xavier Boada, l'Isabel Rocat i Lluís Marco, l'Albert Frigola, o sigui, no, no, no, l'Albert Triola, no Frigola, l'Albert Triola, sí. L'obra està molt i molt i molt i molt bé.
Jo ja vaig quedar i li vaig comentar que la illa deserta havia estat, jo penso, una de les millors obres que s'havien estat fa dos anys. Doncs jo penso que aquesta va pel camí de ser la millor obra que s'estrenarà o que s'ha estrenat de producció pròpia d'autor i tot això aquest any. Marc Artigau ha arribat a una maduresa d'explicar unes històries entranyables
d'una cosa que podria ser dramàtica i de passar-t'ho malament que és el procés d'una dona de 70 i escaig d'anys de començar a tenir Alzheimer i és la relació amb el seu fill i després la relació amb altra gent quan estan en una mena de no de cils sinó de llocs que els cuiden i tot això i que està molt ben portat amb unes
L'obra és molt positiva i això és l'important. O sigui, dins la desgràcia que existeix, però aquesta gent es munten un món que per ells és a vegades fins i tot fantàstic perquè no existeix allò...
Ah, sí? Ah, no ho sabia. Doncs això, vull dir que hi ha una ingenuïtat bestial i que això la Marta Angelat ho fa... Hi ha moments que dius, escolta, on és ara la Marta? Perquè desapareix l'escenari només amb la mirada. I això, parlat amb el propi Marta Artigau...
que ell ara està visquent una mica a través del seu pare, per això es coneix molt el comportament, doncs diu, jo també, veient els aixos, veia que la Marta s'anava. Llavors, tots estan bé, en Lluís Marco. L'adredia van sortir per la televisió l'Artigau i en Lluís Marco i van estar molt bé tots dos parlant de l'obra.
La Clara Segura ha fet un muntatge fantàstic. Sí, està content l'Artigau del treball de la Clara Segura. Sí, en Marc Artigau que normalment va de vol i té nervis i va acabar sopant allà amb mi, la meva filla i tot això. Hi havia els teus germans que va estar amb ells i va venir. Jo li vaig dir, escolta, estàs molt tranquil avui. Diu, perdona, jo he fet el text? Jo ja l'he fet, el text. Diu, ara l'obra que ara l'està patint és la Clara Segura.
Perquè, per exemple, recordo quan van fer l'Illa deserta, aquell era l'autor del text i a més a més el director, a la que va la funció va desaparèixer, estava fet un desastre i ja no se'l va veure més, vull dir, va mareixar i estava amb els seus pares, és que pràcticament ni es va acomiadar del seu pare.
Sí, em sembla que ja ho havia fet una altra vegada, quan va guanyar un premi. No va venir, no va venir, jo li anava a dir, vine, perquè no li podia dir que havia guanyat. Jo li deia, vine, no, perquè no tal, que vindré a fer, ridícul, però vine, va. Doncs bé, avui, quan parlem de llibres, no en parlarem perquè ho porto tot ara.
Ja han editat l'obra de teatre? Sí, l'obra de teatre, que l'ha editat Coma Negra, que hi ha una coproducció amb el Teatre Lliure, tenen una col·lecció de teatre i en aquesta Fiesta Roma de Marc Cartigau ja ha sortit i és boníssim, jo ara he estat repassant textos i bé, si tenim temps a llegir un fragment, però ara ho deixarem. És que a la gent no li agrada llegir teatre, jo m'agradava molt, ara tampoc no llegeixo tant, però havia llegit molt de teatre, molt.
En Benet i Jornet una vegada em van dir, no ho entenc, la gent li agraden les històries o les novel·les, que hi ha molts diàlegs, perquè és ràpid. Diu, carai, més diàlegs que en el teatre no trobarà pas, perquè tot és diàleg en el teatre. Aquesta obra, per cert, ja es va...
L'obra de teatre es va publicar el desembre de l'any passat, o sigui, que ja faria esclar. Però és bo perquè diu, al començament diu, l'obra Una festa a Roma, escrita per Marc Cartigau i Caral, dirigida per Clara Segura, s'estrena al lliure de Gràcia el 12 de febrer de 2026 i s'hi representarà fins al 22 de març. Això escrit al mes de desembre. Ja, ja, ja.
I llavors diu, a l'hora de tancar aquesta edició, integren el repartiment per ordre alfabètic la Marta Angelat, Xavier Boada, Lluís Marcó, Gemma Martínez, Albert Riola, Oriol Vila, però falta una persona. Oriol Vila és el fill, no? Sí, falta un fill. Sí, però falta un personatge. Diu, el personatge de Josefa,
que era l'Isabel Arrocati no estava triat encara el desembre encara no estava el personatge de l'Isabel l'obra us la recomano perquè el text de l'obra és molt bo i per tant aquí el podeu repassar vostè que és un
Podria recuperar la lectura de les obres de teatre a través d'aquest... Ara veig aquí un apartat de la personatge de Josep, que és aquest de la... De l'Arbacat. Sí, doncs que té tota una plana de text. O sigui, veig tota una plana seguida. Déu-n'hi-do. Sí, sí, sí. Molt bé, doncs ja sabem això. Què vens? El...
A veure, jo vaig del Teatre Municipal, a veure, em vas prometre una història d'amor, una obra de teatre de l'Helena Tornero, dirigida per l'Israel Solà, que m'han parlat més la setmana passada. I li va agradar. No, no, no, és una comedieta d'aquelles per passar l'estona. Una noia que ha d'escriure una novel·la sobre explicar una història d'amor...
i té la seu mare que l'aconsella de la manera que ha de fer-ho, i es veuen les accions, l'obra comença a París, llavors van a Polònia, bueno, volten molt, i allà es va creant la història d'amor fins que al final ha estat tota la història ben feta. No és res de l'altre món, la veritat sigui dit, en dos dies, mireu, ja no me'n recordo a quina ciutat més van després d'anar a París, i això que fa una setmana encara no que l'he vista,
Però la veus, l'oblidarem, però mentre l'estàs veient, n'estàs gaudint i tu passes molt bé veient-la. Llavors, també cine. A veure, aquí està. Sí, un moment. Una Festa Roma, que vostè ha dit que es fa el 24 de demà. Sí, aquí Girona es podrà veure el 24 de demà. Però a Figueres el 22, em sembla, d'abril. Vull dir que abans va Figueres. Val, doncs ja parlarem. A veure, cine, cine, cine. A veure, aquí vull posar-lo contra la paret.
A veure, Agente Secreto, la pel·lícula de Cleber Mendoza Filo. Tots els crítics en diuen meravelles. Jo què vol que li digui? Aquí té raó, els crítics o jo? Els crítics. Sí? Sí, home. No vaig trobar-hi gaire res. Vostè m'ha fet una pregunta, els crítics. És una obra que és una mica rocambolesca, però a mi m'agrada i està molt bé. Però aquest és un problema que jo ja tinc últimament.
o s'ho agafen molt tranquil·lament. No hi ha presses d'explicar, però també s'entén perquè el Brasil són una gent que s'ho agafen també tranquil·lament. Massa sol. Però jo vaig trobar que és una obra molt dura, violenta, agressiva i que a vegades és perillós.
Només una data. En el carnaval de... De Rió. De Rió, que és tan famós. Sí, sí. Bueno, 34 morts en dos dies. Sí, sí. Vull dir que una cosa que és festiva, fantàstica, és la cosa més terrible que arriba. 34 morts. Molt bé, molt bé. Això sí, és veritat. Però això, veient la pel·lícula, no em fa pas pensar res, jo, que diguin això. Que digui, hi ha hagut 34 morts en...
No, mira, ho veig i ja està. Doncs vostè no, però molta gent, i la gent que es dedica a la crítica i altra que no es dedica, sí que hi veu un rerefons de l'agressivitat i que la vida no val per res i que és un perill sortir al carrer. Això és el que ve a explicar una mica aquesta pel·lícula, entre altres coses.
Vaig quedar parat que hi havia molta gent a veure-la. Hi va molta gent. Mira, el dimecres passat gent es va quedar fora. Ja ho sé que la fan a la sala 2. Sí, sí. Però es va quedar gent a fora que no... No, el dia que vaig anar-hi jo també vaig veure gent que se'n tornava. Abans de començar... Vostè va tenir la sort d'entrar a primera i seure allò... Ja. En canvi jo ja vaig anar-hi... Ja vaig anar també... No vaig poder agafar la primera fila ja.
un altre que vaig veure també del mateix cine que són els Trifòs, sempre vaig allà sempre que puc Balandrau, la pel·lícula d'en Fernando Trullols què? és una pel·lícula que agrada molt a la gent però per què? perquè els hi han posat en cullerada a la boca i la gent quan els hi posen una cosa en cullerada a la boca els hi agrada no diuen això no vol res
Ei, no dic que la pel·lícula valgui res, però no em va portar res de nou aquesta pel·lícula. La veritat, ja sabia tota la història. A més a més, història inventada, ja ho poso a les lletres per quedar bé. O sigui, hi ha uns fets que són reals, però a l'entorn d'aquests fets reals posen unes discussions entre els caps i els no caps dels bombers. Hi ha molta... El 90% és veridic, eh? Sí, el 90% jo no diria tant.
Jo diria que, tal com diu vostè, és una pel·lícula que està pensada contínuament perquè la gent plori si trobi d'allò i sigui dramàtic i la gent sortir allò molt tocada i tot això és molt sensibilera i que va a tocar el punt. I a mi quan trobo una pel·lícula que vol que plori i que m'ho passi malament en això, no m'agrada. A mi m'agrada que me sorprengui. Ja.
ara la pel·lícula no vegis està funcionant a base d'anar-hi jo he de dir que vaig estar el dia 26 que van venir el director i els productors estava venuda el dia que venien els directors una setmana abans ja havien venut totes les entrades i la sessió d'abans ja estava ple la gent es va quedar a escoltar el que deien i fent preguntes i tot això i sortint tothom molt content
No, no, sí, ja ho crec, això. A més, a més, hi ha coses que em fan gràcia, perquè, per exemple, vaig llegir unes declaracions, ara no recordo d'aquí, era el poder de l'Albert Cervantes, diguent que, ui, que s'havien passat tan dur, i el diumenge passat va sortir una entrevista a l'Àram amb el Mar Martínez, que fa de bomber,
I diu, ens ho vam passar molt malament, però no pas filmant a sedes de la muntanya. Allà amb un estudi tancat van tirar-los-hi no sé quants quilos i quilos i quilos d'un material que semblava neu. Doncs esclar, ja et diràs. Però esclar, perquè tampoc la podíem fer in situ. No podíem anar a filmar allà mentre hi havia el torn. Precisament el director ho va passar molt malament i els anava dient, imagineu-vos el malament que ho passeu vosaltres, perquè us tirem i parem quan esteu cansats,
que els altres van estar 12 hores i allò no operava ni deu, eh? I el mateix director, perquè els productors anaven una mica espantats de com muntarien tot això, el director que havia treballat, tenia experiència de treballar amb altra gent i tot això.
Sí, no, no, i va estar amb altres pel·lícules. Doncs resulta que va explicar que allà on es havia fet tot això de la neu era amb un estudi que era més petit que la sala del Trifó. Ostres! I que allà hi havia neu, ventades i de tot, i que tot es feia veure que s'enfilaven...
diu, però de totes maneres havíem de parar el rosatge perquè no es veien. O sigui, de tant d'allò es perdien i llavors la càmera no els trobava. Ostres, no, no, ja té mèrit això, ja té mèrit la veritat. Ara tu vas allà i et penses que estan allà dalt i tot això, perquè està molt ben fet. Està ben fet, no, no, ja.
A veure, molt bé, llavors també el vaig veure aquesta setmana, el dia de la presentació... Però van a veure vostè la pel·lícula d'en Gerín, la del Ball Bona? Ja l'havia vist la setmana passada, ja l'havia vist, sí. Perquè jo la vaig anar ja... No, no, no, ja la vam comentar la setmana passada. Sí, sí, tots bé. Doncs el vaig veure el dia de la presentació del llibre d'en Benet Salelles, Els jardins de la Nora. Abans volia parlar que el que va estar molt bé el diumenge, que estava a tope fins a dalt de tot...
És el concert organitzat per Ibercàmera, que hi va haver-hi, de violí i tota una orquestra, també, Sinfonia de Varsovia, Fumaki Miuna, el violí, que era un senyor japonès jove, i Pichas Sucerman, que tocava el violí, viola i direcció, amb peces de Bach, Killer, Mozart i Deborah.
Molt bé, ja que parla de l'Auditori... Tope, eh? Fantàstic. Ja ho crec. I com que no tornarem fins divendres que ve, direm d'aquest dijous dia 5, a dos quarts de 9 del vespre, a l'Auditori de Girona, hi haurà recitat la càrrec de Nadine Sierra, la soprano número 1 actualment en tot el món, que farà un concert aquí a l'Auditori de Girona. Dijous dia 5, a les 20.30, a l'Auditori Nadine Sierra. I em sembla que està tot venut o queda alguna poca entrada.
Va, molt bé, què, el llibre d'en Salelles? Va, molt bé, és fantàstic. La llibreria 22 organitzava l'acte, també? Sí, la llibreria 22... Va ser un èxit absolut, allò. La llibreria 22 que organitza també el Premi Jus Casero, aquesta era una obra finalista del Premi Casero, que tal com va sortir l'editora per l'Arnen, i en Jordi, el responsable de la 22, estava ple, jo no havia vist mai... Jo tampoc, no havia vist tan ple lloc.
Mira que hi ha fet coses allà, durant molts anys es va fer el lliurament del Premi Cacerona, però estava a la bandera, a dalt de tot. No, no, no, estava ben ple, sembla que hi havia gent dreta també. Gent dreta, però a més a més a dalt de tot. Van obrir a dalt, exacte. No, no, bé, o sigui, està bé. Home, el curiós és que, esclar, hi ha gent que pot parlar-te de la Nora protagonista del llibre, suposo que hi havia molta gent que coneixia el doctor Figueres i la seva senyora,
Bueno, van aixecar, o sigui, hi va haver un moment que hi va haver una pregunta que van dir quanta gent coneixia la història. I van fer aixecar mans i moltes mans es van aixecar. 30, unes 30 mans. Ja, molt bé. Bueno, i el primer fill hi havia els protes de la novel·la, o sigui, els fills de la Nora, i els fills de la Nora hi havia.
Molt bé, doncs estupend. S'ha de dir que la novel·la és molt i molt recomanable, està molt ben escrita i té una cosa que és molt interessant. Benet Salelles, tal com es va explicar, que a més a més la Isa Campo, que és guionista i allò, és la que li dona la idea de fer aquest llibre. I llavors amb la Isa li van dir, bueno, i tu quan faràs la pel·lícula? Perquè és molt cinematogràfica la història.
Està així que, bueno, es pot arribar a fer una pel·lícula. Però el que està molt bé és que ell té molta informació i a l'hora d'escriure la novel·la o explicar la història no fa allò que si tantes coses ho explico, no. Has sabut resumir-ho i explicar-ho d'una manera molt directa, molt concreta, la que de vegades algú necessita saber molt per escriure poc d'una cosa. Sí, és veritat.
I això en Benet ho sap utilitzar-ho molt bé. Vinga, doncs, fantàstic. I vinga, acabem dient que ahir dijous va iniciar-se la 14a edició del Festival Elefant d'Hort amb l'espectacle blau. Diríem que avui divendres serà el torn de l'espectacle vermell amb funcions a dos quarts de sis de la tarda i a dos quarts de nou del vespre. Que és la que jo veuré.
Demà dissabte, 3 funcions a l'espectacle blau a les 12, a dos quarts de 5 i a dos quarts de 9, i per diumenge repeteix l'espectacle vermell en funcions a les 11.30, a les 16 i a les 19.30. Però vostè hi va l'últim dia... El dilluns, dia 2, l'espectacle d'or, en funció a les 20.15, a la que seguirà la galà dels prèmits. Vostè va parlar amb en Genís Matagós, director del festival, i ens ha dit això... El que està bé, en Genís, que...
Porta tant d'entusiasme amb el que fa, que ara ho sentirem explicant tot el que hi haurà, tot el que fa i tot això, i després acaba explicant tots els premis, la importància que està considerat dels millors festivals. O sigui, el que és bo d'aquest engenit és que ho viu tan intensament que escoltem-lo, això que ara tu deies, escoltem-lo.
Aquest any, el Festival Internacional del Circ de Girona, que porta el nom de la Fandor, que és el seu trofeu principal, arriba a l'edició número 14 i se celebra ben aviat, del dijous 26 d'aquesta setmana fins al dilluns dia 2, o sigui, dilluns de la setmana vinent. Hem trobat arreu del món
un reguitzei de 24 atraccions mai vistes a Europa, que és el motiu d'aquest festival, és la seva insígnia, és aquell de presentar atraccions de circ inèdites en els circs europeus. Doncs n'hem trobat 24 que hem repartit en les seves semifinals, que són l'espectacle blau i l'espectacle vermell. Tots dos totalment diferents, amb 12 atraccions cadascun i que s'alternen. És a dir, que l'espectacle blau és el dijous i el dissabte i les funcions de diumenge i del divendres són l'espectacle vermell.
Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al teatre!
Fins demà!
I comencem el nostre recorregut pels teatres de la província amb programació professional en el Teatre de Bascanó, on demà dissabte, a dos quarts de nou del vespre, s'hi podrà veure Gothenburg, escrita i dirigida per Jordi Casanovas, amb la Maria Molins, el Roger Coma, la Berta Rabascall i en Jan Mediavilla de protagonistes. Gothenburg és un lloc on una parella es va conèixer i és un lloc on van recordar tota la seva vida, ara que un cop estan separats, quan han passat 18 anys.
I seguim a l'espai ter de Torrulla de Montgrí. Avui divendres, dia 27 a 24 de set de la tarda, hi arriba la mà de Martí McDonald, en traducció de Martí Sales, i dirigida per Pau Carrillo i interpretada per Pol López, Albert Prat, Mia Sala, Solibat Cressi. En aquest cas, Pol López ja havia interpretat en una obra de McDonald, La calavera de Conest Mara,
ara es torna a endinsar en l'univers d'aquest autor a la mà, una comèdia negra guanyadora del Premi Toni. Vostè va anar-la a veure, al Teatre Municipal, a la mà? Sí, i vaig anar-hi. T'ha bé, t'ha bé, t'ha bé. Doncs vinga, l'espai terç serà avui divendres a dos quarts de set de la tarda. I ara anem a Lloret de Mar, i aquí ja són paraules majors. Demà dissabte a les set de la tarda al Teatre de Lloret de Mar s'hi podrà veure el dia del Batussi. Són quatre hores de teatre, però teatre d'aquell món.
Això vostè en va sortir amb la boca oberta. Encantat de veure-lo en el canal i és sensacional. Aquesta funció l'ha dirigit l'Ivan Morales i està interpretada en el seu paper protagonista per en Guillem Ballard, que està sensacional. L'acompanyen l'Anna Larcon, l'Artur Busquets, la Raquel Ferri, la Vanessa Segura i en David Climent.
El dia del Batussi és una crònica vital de les barraques de Barcelona i la transició. És la carn B del somni olímpic i és una obra que té molt de premis de la crítica de Barcelona. El de millor espectacle, millor adaptació, millor director i millors actors. I ell va guanyar com a actor protagonista l'Enric Auquer, que ara no hi és, el s'estudieix en Guillem Balart, que va guanyar, quan es va estrenar l'obra, a millor actor de repartiment, i la Raquel Ferri, que també va guanyar el de millor actor de repartiment.
La veritat sigui dita, en Guillem Ballard està sensacional en el paper protagonista. Ara ens anem a veure les mares, que avui a les 8 del vespre es podrà veure en el Teatre de Balanes. Fel Feixedes i Carles Xuriguera segueixen creant espectacles d'humor a través de la història de les seves mares. Les mares en general fan un homenatge a una generació marcada per la postguerra i alhora també és la visió de dues mares sobre els seus fills còmics.
I de la comarca de la Selva, com era aquesta que ha comentat en Guillem de Blanes, passem a La Garrotxa, concretament al teatre principal d'Olot, on avui a les 8 del vespre tindran al seu escenari La Corona d'Espines, obra teatral en veres de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Xavier Albertí, que ha recuperat i redescobert un dels grans textos del patrimoni teatral català.
Direm que l'Ànjos Gonyolons, que està sensacional, l'Abel Folch, l'Amanel Barceló, l'Oriol Genís, entre deu més, són protagonistes. Aquí l'honor, el poder, l'amor impossible i la hipocresia social en una tragèdia que és també una crítica de la societat de finals del segle XVIII. Direm que la Corona d'Espina serà en el Teatre Municipal de Girona el 13 de març.
Tendre ment és el títol de l'obra escrita, dirigida i interpretada per Judit Colomer i Pau Vinyols, que es podrà veure a la Factoria d'Arts Escèniques de Banyoles, avui divendres a les 8 del vespre. Què fa la Judit Colomer, senyor Pere? No, la Judit Colomer és una escenògrafa i en Pau Vinyols és una toca que tots coneixem. Doncs presenten a Banyoles el seu primer espectacle de creació conjunta en el que a través de les seves experiències personals convertiran el públic en el còmplice del seu imaginari.
Opereta és un espantacle que porta molts anys de vol. És musical, capela, teatralitzat i en clau còmica i que repassa les obres més conegudes de la història de la música. Serà en el Teatre de la Gorga de Palamós, demà dissabte a les 8 del vespre. Els intèrpret són el cor de teatre, esceníficament la dirigida Jordi Portí i musicalment David Costa. Opereta és un joc clàssic i que s'ha de veure.
Molt bé, i acabem aquest recorregut a l'Auditori Narcís Masferrer de Sant Feliu de Guíixols, que dins l'apartat Guíixols escena primavera, encara que no estiguem a la primavera, demà dissabte a un quart de nou del vespre s'hi podrà veure Cràmic, escrita i dirigida per la Marta Butxaca i interpretada per l'Anna Moliner i Biel Durant. Cràmic és una comèdia romàntica, a més de ser un nom d'un os de pol·luís dels que venen a IKEA, del que n'està enamorada la protagonista. A partir d'aquí hi ha una veritable història d'amor. Música
Entrem ara a la programació de Girona i Salt i veiem que el Teatre de Salt de medissat a les 8 del vespre tindrà en el seu escenari el Joan Font, que és el fundador d'aquest meravellós, fantàstic grup que va ser Comedians. Joan Font presenta l'espectacle El Venedor de Fum, de la que juntament amb Piti Espanyol és autor de text. Per cert, hem parlat amb en Joan Font, que és aquest El Venedor de Fum,
i ens ha dit. Doncs el venador de fum forma part dels 50 anys de la celebració dels 50 anys de comedians. Seria l'any 2022, feia 50 anys que havia nascut comedians perquè vam engegar el 1972. I vam fer tot un seguit de propostes. La primera era fer un llibre memorable d'aquests tipus comedians gran, que eren històries d'una història,
Comedians 50 anys de vida. L'altre era fer un espectacle commemoratiu d'aquests 50 anys. Després hi havia a mi a l'Institut del Teatre, com a professor que havia sigut, amb una col·lecció que es diu Converses, em van convidar a fer un llibre que es diu Joan Font, la descoberta d'un nou llenguatge teatral, i el vaig fer amb el piti espanyol,
que és el guionista que he tingut molts anys. I eren unes converses, com diu molt bé el títol d'això, converses. I aquí vam plantejar aquest llibre i va sortir, després vam fer altres mogudes. Va venir la pandèmia entre mis, quan ho estàvem preparant, perquè això començava amb el 19,
i llavors, esclar, va venir tota una sèrie d'altabaixos, com és la pandèmia, i, bueno, ens va destiturar de tot. Però vam continuar endavant amb el projecte, i un cop vam fer el llibre, molta gent ens deia, el llibre meu, el del Joan Font, el de l'Institut del Teatre, o sigui, però això és un guió, això es podria fer una sèrie, això es podria fer una pel·lícula, això es podria... I de cop i volta vaig dir, mira, jo ja soc gran,
Em feia gràcia pujar dalt d'un escenari així per explicar i el venador de fum és unes memòries meves de la meva vida, però no de la meva vida natural, diríem així, sinó...
de la meva vida artística, de la meva vida creativa, de la meva vida que té a veu, i comença abans de néixer, jo soc d'Olesa de Montserrat, famosa per la passió, i comença que jo a la panxa de la meva mare ja estava en escena, i a partir d'aquí vaig seguint el fil de l'escena,
Fins que l'any 72 creo comedians, i continuo, i després entro en el món del text amb el llibre de les bèsties, i que després faig òperes, i que després viatjo per tot el món, i que faig les Olimpiades, i tot explicades en primera persona, jo. I és fantàstic, perquè jo penso que és maco aquest viatge,
d'això de la meva vida a través de la creació, a través de l'art, a través del...
del teatre, de les arts escèniques, i aquest viatge pels cinc continents, aquesta història, aquest viatge de comedians i aquests inventors d'un nou llenguatge. I això és el que explica un albonador de fum, que a través d'un llenguatge parval, evidentment, que és la història, però a través físic, a través de màscares, de petits objectes, d'elements, d'efectes especials en algun moment,
de fum, del tren, del carrilet que em porta d'Olesa a Barcelona per primera vegada, la porta del comiat de la vida, de la porta de les sorpreses, i s'utilitzen diferents llenguatges teatrals, que són els que jo he utilitzat en comedians i en les meves propostes personal. Això seria el venedor de fum. Tu em feies una pregunta que era
d'estar sol a dalt d'un escenari que sempre he estat acompanyat de molta gent i a vegades de cent de persones.
Bé, era un moment, precisament, perquè no vam poder fer l'espectacle commemoratiu dels 50 anys, com et deia abans, que era tot un viatge per la pandèmia i llavors ens va destirotatar. I...
al trobar aquest punt de partida del venedor de fum. Per què el venedor de fum? Doncs el venedor de fum és perquè el nostre art és efímer. El nostre art té sentit en el moment que el representa i és en tres dimensions, en viu i en directe. Una vegada acabat l'espectacle,
de les arts escèniques, no del meu, sinó de tot, del que és el teatre. Queda el record, l'emoció, un vídeo, fotos, crítiques, però les tres dimensions desapareixen i no en queda res. Sí, podrà quedar la pel·lícula, queda una pel·lícula, un llibre, queda un llibre, però de les arts escèniques no queda la realitat. El moment passa i se'n va, s'esvaeix
i aquesta emoció, aquest record, s'anirà esveint fins que desapareixi i aquella història ja no se'n parlarà moltes vegades mai més. Es parlarà del text o es parlarà de la crítica, es parlarà, però tornar a repetir-lo és impossible. Per això jo penso que les arts escèniques estan en un bon moment i estaran encara millor perquè
necessitem del viu i el directe perquè ara tot està subjecte a aquestes dues dimensions, no? Que s'està parlant molt ara últimament d'aquest fet. I per tant, això d'estar sol en escena
Bé, és un element, per mi molt nou, clar, com dius tu, no em havia passat mai. I tenia ganes de fer-ho, tenia ganes de provar-ho i així estic. Al mateix temps també estic fent, continuo amb les tres dimensions de lo grande, no? Ara acabo d'arribar de Toronto,
Toronto Entero, del Canadà, de muntar una Òpera al Barbero de Sevilla, que és la tercera vegada que la faig amb un teatre brutal de 2.800 persones, sí que és un teatre dels més grans d'Amèrica, i, bueno, ja dic, he fet, he repetit tres vegades, i ara me'n vaig a Houston, d'aquí un mes, just, me'n vaig a Houston a muntar també al Barbero de Sevilla com a comiat
de tots els meus viatges, perquè els productors d'Amèrica han sigut a Houston, un dels productors, els altres a Toronto, Canadà, els altres a La Mone de Brussel·les, el Liceu de Barcelona, el Tata Real de Madrid, però és aquest viatge de l'estil, de la forma de fer de comedians.
I en el venador de fum explico també la manera de crear de comedians, aquesta manera col·lectiva de viure conjuntament. Si vivíem junts, teníem que crear d'una manera diferent. Per tant, explico tot aquest viatge, ja dic, no només a través del món,
de les arts escèniques i dels grans teatres i dels petits, sinó també tant com les Olimpiades de Barcelona o l'Expo de Sevilla, o també tots els viatges, la recuperació del Carnaval de Venècia, el Festival de Tàrrega... En fi, és tot aquest viatge que em feia il·lusió explicar-la. I l'estar-sol escèn et permet fer una història que és improvisar en el moment present,
perquè he actuat a Canet de Mar, on el grup està ubicat. Ara faré aquí el vostre teatre, a Salt, i a Girona hi tinc una complicitat molt grossa, perquè com deies molt bé tu a l'entrada, vam fer-hi una pel·lícula, una gran pel·lícula, vull dir que una pel·lícula que ens ha marcat per tota la vida, que és el Carnaval,
amb el malaborat Carles Mira i que va guanyar el Premi de Cinema i que vam estar a Venècia, a la mostra de Venècia, com a cinema emergent dels primerencs i tal. Bé, en fi, llavors explico tot aquest viatge, sobretot, ja dic, m'ha quedat encara per explicar la meva vida. Aquí explico la vida en relació al teatre, aquest venedor de fum,
i em guardo la vida, perquè penso que també es pot separar, diuen que sí, però un dia m'agradaria explicar aquest viatge de la vida, de les famílies, dels amics, de coneguts, dels fills, de fer-te gran, no?
També hi ha una reflexió a fer que és de les noves tecnologies, com estan influint, com estan canviant la manera de crear, i això també es reflecteix amb el venedor de fum, perquè comences amb aquestes imatges de la meva iaia Olesa i les festes populars del meu poble, la passió, els pastorets, i arribes i acabes amb aquestes de les noves tecnologies. Per tant, aquest pas de temps de 50 anys on ha canviat
la manera de viure, la manera de mirar el món i això. Espero que et serveixi. Si fa falta alguna cosa, em truques i ho parlem directament tu i jo. I res, una abraçada molt grossa. Em sap greu que no ens puguem veure
el dissabte a Salt, però bé, ja t'ho explicaran i en tot cas ja en farem una altra. Vinga, una abraçada, que vagi molt bé, adeu. I també en el Teatre de Salt, diumenge 11 a les 6 de la tarda, s'hi podrà veure Vientos del Pueblo, espectacle dirigit i interpretat per en Pep Tuzà. En aquest cas es tracta d'un homenatge fet
a l'obra de Miguel Hernández, poeta d'una intensitat i compromís obsessionals. Els crèdits d'Avientes del Pueblo són de primera. Coreografia i dansa d'Andrés Corxero, guitarra de Mar López, violí i saxo d'èlia vestida i veu cantada de Carlos Dévia. Déu-n'hi-do. A la sala de la Planeta, avui divendres i demà dissabte a les 8 de la vespre i diumenge a les 6 de la tarda, la companyia Sistèmics presenta l'espectacle de teatre Clom titulat
Hem de xerrar amb dramatúrgia i direcció escènica del gran Pep Vila, aquest senyor que sap moure-se com vol, amb Jordi Corona i Miquel Noguer, de protagonistes. I acabem ja el nostre recorregut al Teatre Municipal de Girona, on avui a les 8 del vespre s'hi podrà veure Leonora, un monòleg escrit i dirigit per Alberto Conejero, que proposa un acostament poètic i lliure a la pintora, escultora i escriptora Leonora Carrington.
Hem parlat amb Albert Conejero i li hem preguntat més coses sobre Leonora i ella ens ha dit això. Hola, bon dia a tothom. És un plaer parlar amb vosaltres un altre cop. Parlant de la Leonora, aquesta obra de teatre és un apropament poètic i lliure a l'univers de la cèlebre pintora, escultora i escriptora surrealista, Leonora Carrington, amb especial atenció als seus anys de joventut,
i el seu pas per Espanya, ja és després de la Guerra Civil. És veritat que l'obra no té la pretensió de ser una captura, diguem, biogràfica, sinó de presentar en escena fragment de l'espírit sublim d'aquesta creadora, diguem, que tractem d'invocar a la Eleonora Carrington.
Crec que aquesta obra és una carta d'amor a la resistència, a la rebel·lia i al desig de llibertat d'Eleonora de Carrington en aquest temps de penumbra que tenim ara. Jo vaig conèixer l'Eleonora Carrington a Mèxic, de sobte vaig trobar una de les seves escultures al carrer,
I després llegint la seva biografia vaig descobrir que moments crucials de la seva biografia havien ocorregut al meu país on va ser assaltada a Madrid i violada per un grup de soldats de requetets. I després d'aquesta violació
la vam internar involuntàriament a un sanatori psiquiàtric de Santander. Ella, l'Eleonora, va donar compte de tots aquests fets en un relat que es diu Memòries d'Abajo, que ella va escriure ja quan estava vivint a Mèxic i diguent que aquest llibre, aquest dietari, les Memòries d'Abajo és el disparador.
del meu treball. També li han demanat a l'Alberto com ha estat el treball de protagonista, en aquest cas, la Natàlia Huarte. Ens ha de dir meravelles. Escoltem-lo i veureu que, amb el que diu, us faran ganes d'anar al Teatre Municipal a veure Leonora. Ha de dir que he tingut la gran sort, perquè és una gran sort de treballar, de trobar la Natàlia Huarte, que és una actriu obsessional.
Jo sortia de cada assaig pensant quina sort que tinc com a director escènic de treballar un dia més al costat d'aquesta actriu que té una precisió, diguem, volcànica. I això d'una precisió volcànica ho dic perquè és que és tan estrany trobar.
una actriu que tingui aquest control de la veu, del cos, aquesta tècnica tan gran i al mateix temps un caràcter volcànic, explosiu, que és excessional.
I la Natàlia ha convertit un text que té una naturalesa molt literària, que és gairebé un poema escènic. La Natàlia fa d'aquest poema veritable i gran teatre.
Jo he crescut moltíssim com a director treballant al seu costat, el seu talent, diguem, que m'ha permès arribar en aquest muntatge a un, diguem, a un joc molt nu, molt, molt, molt nu.
perquè no sé com es diu a català, crec que és un gens de pintura, l'escenari està en blanc i ella converteix aquest espai boí blanc en múltiples pintures, escenaris i relats gràcies al seu talent.
És una aposta molt alta jugar amb aquest espai buit i només és possible si comptes amb una actriu del gran talent com és la Natàlia Huarte. És que considero que la Natàlia és una de les grans actrius del nostre país ara mateix, del nostre estat i a més a més és una creadora excepcional i moltes de les coses que trobareu escena li pertanyen a ella, bona part del treball físic és seu i és que és un tresor la Natàlia Huarte.
Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al cinema!
Doncs anem al cinema perquè de llibres ja n'hem parlat a l'hora del teatre, perquè també en aquest programa parlem de teatre i de cinema i parlem poc de... Massa poc! I un dia ens ho hem de repensar. Hem parlat d'una festa roma de Marc Cartigau, però a veure...
Que vostè vol tornar a veure el Renacido? No sé si aniré però amb vistes a la cartellera que hi ha per aquest cap de setmana podria ser que anés a veure el Renacido que ara se la tornen a reposar perquè fa 20 anys que es va estrenar. Direm que és aquella pel·lícula dirigida per Alejandro González Iñárritu amb en Leonardo DiCaprio i Tom Hardy de protagonistes. Jo quan vaig llegir això
No sabia quina pel·lícula era. Jo sí, la recordo perfectament perquè és una pel·lícula que no ha entès mai que li donessin tants de premis a una persona que es passa tota la pel·lícula rastrejant-se per terra davant la neu. Perquè un nos l'ataca i li fa unes grans ferides. Alejandro González Iñarruti, que és un director que ha fet pel·lícules bones i que són interessants,
aquí, Setmana Hollywood, i es va dedicar... Té un començament molt bo, això sí. No, la pel·lícula... Jo sí que m'ho va agradar, aquella pel·lícula. I llavors, quan les pel·lícules, esclar, són tan reals, i expliquen una vida tan real, no entenc com al mig de la neu, però ben bé al mig de la neu, on no hi ha res. Només neu, una persona pot fer foc, pot encendre foc,
i posar-se racers sota la neu. Però vostè no sap com els homes primitius van fer foc? Sí, però en un moment ho feien a base d'anar-se picant amb una pedra i la d'allò, seca, eh? Però allà si va trobar alguna cosa per picar era sota la neu, que era ben molla, i si trobava alguna trosa... Vostè trobava pèls en els ombres.
No, però vull dir, esclar, a mi me fan una pel·lícula de gens bon, i el tio fa tot això volant, i llavors sí, m'ho crec, perquè tot és mentida, però aquí deia, però on t'ha trobat aquest noi per fer foc? I ell com l'ha encès?
és igual. L'os el deixa greument ferit, els seus companys el deixen tot sol i ell, sense armes ni d'equip, aconsegueix sobreviure. Això també ho fa Robert Refford amb una altra pel·lícula que també era... Les aventures de Jeremia Johnson. Sí, però no passa tota la pel·lícula rastrejant-se per la neu, ser ensurt de l'os que l'ataca i llavors va tirant i va escura, s'autocura i explica més coses la pel·lícula. Aquí es passa tota la pel·lícula rastrejant, apagant, tremis de la neu, però és igual, és un problema.
Doncs vinga, tenint en compte això, tenint en compte aquestes coses, que alguna cosa és cine, aquesta setmana és poc agraïda pel que fa a estrenes. Mira tant que o tornaré a anar a veure Renacido o aniré a veure una pel·lícula que se'n diu Epic Elvis Presley in Concert, dirigida per l'australià Baz Luhrmann, l'autor de Romeo i Julieta, de Moulin Rouge, d'Austràlia,
que amb aquest documental barreja imatges inèdites i restaurades de l'Elvis Presley amb actuacions en viu que mostra el cantant de Memphis, no sols cantant, sinó que, a més a més, explicant la seva pròpia història de manera íntima i personal.
Per tant, ho té claríssim, s'ha d'anar a veure aquesta part. Entre altres coses, perquè Pat Lurman és un director una mica histriònic i exagerat, però ha fet coses. Per exemple, el Molín Rouge, a mi m'encanta. És un musical ple de refregits de tot tipus de cançons i que està molt i molt bé i possiblement...
Bueno... No, no, sí, sí. Té molta gràcia. A veure, i en el trifó què fan? En el trifó? En el trifó fan cine. Quines fan? S'estreu una pel·lícula que està molt bé. No, no, s'estreu una pel·lícula que... És la primera pel·lícula d'una noia que n'ha fet el guió i n'ha fet també la direcció i la interpretació.
La pel·lícula se'n diu Sorry Baby, és una pel·lícula americana del 2025 i la prota, la guionista, la directora és l'Eva Victor. A més a més, a part d'aquesta noia hi treballa altra gent, però un d'ells és John Caron Lynch.
que és un actor d'aquests que a mi m'encanta perquè és un secundari que sempre funciona molt bé. Sortia a Gran Torino amb enclínisme, però sobretot allà on es va fer, podríem dir, famós, era en Fargo, que era el marit de la inspectora, que li preparava els esmorzars, li preparava tot, perquè ella era la xèrie. Tenia feina, sí.
Però va dirigir una pel·lícula que per mi entranyable i que em va agradar molt, que era Lucky, que era la història d'un personatge amb decadència i tal, que interpretava Harry Dane Steyton. És l'última pel·lícula d'aquest ator secundari que qui va fer de protagonista, que era Harry Dane Steyton.
Aquesta és la història íntima d'una jove que travessa un moment vital de la seva vida que la marca pràcticament per sempre. És una pel·lícula que parla sobre la fragilitat, la memòria i la resistència.
i això ho explica molt i molt bé Eva Píctor i a més a més ho interpreta tant que la crítica per exemple diu és un gran debut d'aquesta noia que cal tenir-la en compte ens en recordarem d'ella o per exemple té el seu punt també divertit fos però divertit i molt tendre o sigui s'ha jugat d'un tema que podríem dir dramàtic i no diré quin és perquè l'heu d'anar a veure i ho veureu
ho sap jugar-ho d'una manera que no és allò que pugui fer plorar com moltes pel·lícules ho intenten. Per tant, jo crec que és una pel·lícula que a vostè li agradarà. Doncs anirem a veure com se diu exactament aquesta pel·lícula. Es diu Sorry Baby. Ja, molt bé. Sí, n'he sentit a parlar d'aquesta pel·lícula. És el 2025. Doncs és una pel·lícula, això, que l'estrena i llavors continuen les altres a l'agente segre. Tot i que...
Ah, i el dilluns què hi haurà? El dilluns a la Filmoteca, si poden veure... Per la seva pel·lícula, no li va agradar molt. El Ilo Invisible, em va agradar molt. Molt, molt, va agradar. Una pel·lícula d'en Paul Thomas Anderson, que segurament guanyarà l'Òscar per aquella de guerra, que l'ha estrenat. Aquesta està interpretada per en Daniel Dulevis, Leslie Manville... Una batalla tras otra.
això, una batalla d'atres d'altra, també d'en Paul Thomas Anderson, i Vicky Kips. És la història d'un modista que ara fins i tot no ha fet un musical que s'està fent a Barcelona. I per mi l'invisible. Doncs això es podrà veure... Sí, la meva neta l'ha anat a veure i sap totes les cançons. Veu? Sí, sí, me les canta. Veu? Quina sort. Doncs això es podrà veure el dilluns dia 2 a les 19.30. Aquesta vegada com és que no fan dos sessions?
Dua sessions, perquè la pel·lícula no és tan llarga. La pel·lícula dura 130 minuts. N'hi ha que duren 180 i llavors és quan pateixen. Molt bé, doncs dit això jo, menys a mi, no em queda res més per dir. Vostè? Esclar, parli de la música de Nil Diamond. Sí, acabarem amb una altra cançó. Avui fem tema en Nil Diamond i així ja està. I fem el Joan Sala de la Gavina...
que va agradar tant les històries d'aquestes gavires que s'ha de dir que són unes brutes, són unes agressives i són un material que, per exemple, a les Illes Medes ja pràcticament no hi pots anar i està ocupada per elles.
Jo que s'havia hagut de posar unes menes de punxes en la rapisa de les finestres perquè me la deixaven fet un fàstig. I a més a més fan com les allons ataquen i es caguen sobre la gent. A mi un dia se me va passar en el pont... A veure quin dia tornen a fer els pàjaros d'Alfred Fisco i ens el vengem. No, doncs bé, el Joan Saló de Gavina, aquesta pel·lícula del 1973 i que Nil Diamon em va fer la música i ara escoltarem...
que anirà bé per acabar el programa i acabar tota la història que hem tingut avui. És una curta, però que, senyor Pere, ha estat un pler estar... Igualment, i la setmana que ve, si no hi ha res de nou, serem aquí? No hi haurà res de nou, perquè tornarem a estar aquí, però hi haurà moltes coses per parlar i discutir i comentar. Molt bé. Que vagi bé. Que vagi bé. Que vagi bé. Adéu-siau.
Fins demà!