Tornem a estar aquí tots vostès en aquest programa esplèndid fantàstic que es fa des de Girona FM, però que es pot escoltar també a Ràdio Caldes i a Ràdio Sali, que es diu, senyor Pere? García i Tarribas Associats. El senyor Pere és el que dic García Associats i ment de l'herenda sóc en...
Direm terribes. Molt bé. Comença, doncs, el programa i avui la música va a càrrec, l'ha triat el senyor Pere García. I és un copion perquè les de dia vaig anar al Petit Príncep i què posarà avui de música? O Petit Príncep.
A veure, els musicals que escoltarem avui tenen a veure amb dos fets que van tenir lloc diumenge passat, dia 1 de febrer. Què va passar? Per exemple, el Teatre Paral·lel 62 de Barcelona va acabar la dotzena temporada del musical El petit príncep, una adaptació de l'obra d'Antoine de Saint-Exupéry feta per l'Àngel Llàcer i en Marc Cartigau, i que pel que fa a la música, obra d'en Manu Guix. En Manu Guix i l'Àngel Llàcer, a més a més, la van dirigir.
I la lletra de la música és d'en Manu Guix i de Marc Artigal. Molt bé. Doncs, com hem dit, són 12 temporades i es pot dir que, com els pastorets, s'han convertit en un clàssic de Nadal. El senyor Terribas l'ha tornat a veure per tercer o quart cop.
No, jo vaig veure el dia de l'estrena i ara aquesta vegada. Ah, dos cops, jo hi posava tres o quatre. La meva neta de set anys quatre cops. Molt bé. I l'altre tres cops. Doncs Déu-n'hi-do, ja han donat vida en els autors. I vostè cap vegada. A veure, ja hi ha anat per mi. A veure, direm d'aquen guany el repartiment l'han format la Mariona Escoda, en Xavi Duc, l'Àngel Llàcer, la Carme Milán, en Marc Pochiello i en Didac Salabert ha estat el petit príncep. Sí.
Com hem dit, van acabar diumenge les representacions per aquesta temporada, però ja estan a la venda per la tretzena temporada d'aquest 2026. L'any que ve, sí. No, aquest any, el Nadal, fins al febrer de l'any que... del 27, exactament.
Nosaltres ara escoltarem a la Helena Gadel, que del primer repartiment, o sigui, el repartiment original, el que va veure senyor Terribas, ens canta el bonic tema de La Rosa. Ui, ui, aquesta la sap tothom, aquesta. Doncs vinga. En el teatre tothom es posa a cantar-la. Ah, sí? Doncs vinga, a veure si l'aprenem i l'any que ve la cantarem. La Rosa
Uns no em toquen per les espines. Saben que els meus colors sempre deixen ferides. Pobrets no ho poden evitar. Si el que vols és la flor, t'hauràs de punxar.
Fixa't, sóc tan bonica, que quan em miren, tots hipnotitzant. I toca'm, sóc tan bonica, tan presumida, que sento
com em desitgen. Vostres s'atesten, sempre decidits, em saben delicada,
Què he fet per ser així? Pobrets, em volen arrencar només una vegada, després s'haurà acabat.
Estic desitjant.
Fins demà!
I què ha passat vostè, o què ha fet durant aquest cap de setmana? Oh, hi ha fet molta cosa, un cap de setmana ben productiu. Van anar a dormir les dues de la matinada. Exactament, perquè vaig anar a veure Tristan Isolda, la darrera representació d'aquest muntatge que ha dirigit la Bàrbara Lluc, i són quatre hores i mitja de funció, va començar a les set de la tarda, i amb tot l'embolí que hi ha a la Rambla de Barcelona per agafar autobusos, vam arribar aquí a Girona a quarts de tres, o sigui...
Va valer la pena, perquè, per exemple, aquest Tristan Isolda, que jo no havia vist mai, potser el vaig trobar una mica massa llarg, 4 hores i mitja són moltes hores d'òpera. Quantes mitja parts? Dos, dos mitja parts, una per menjar i l'altra per anar a fer les necessitats. Bé, el muntatge va ser molt bonic, molt senzill, però molt elegant, una il·luminació perfecta, va ser el que em va agradar més,
que ajudava molt a donar joc a totes les setes que passà, són tres actes diferents, tres llocs diferents, més o menys el mateix, però sobretot el gran èxit, el gran tronfo, el té una il·luminació perfecta. Direm que era la darrera representació que canta, bueno, la darrera, però aquell dia va cantar l'Alicent Davidson, la soprano que ara està molt de moda,
que es podrà veure quan facin aquesta versió en el Metropolitan, que es veurà en el Cinema Trifó. I també vindrà a Girona, si no m'erro, em sembla que és aquesta que ve a Girona. No, ve a Nadine Sierra. Ah, sí, sí, també ve aquesta. Ah, veus, ve a Girona. Sí.
Sí, si ve l'auditori, el que no recordo quin dia, però jo vaig estar mirant-li el programa i són coses de xuber que aquí no hi arribo, doncs ja m'estalvio d'anar. No hi arribo, un dia o altre ja has d'arribar. No, no, no, ja passo perquè ja barco massa, ja no m'interessa barcar res més. Molt bé. Doncs bé, bé, aquest Tristan Isolde, recordem això, que l'Elicep Davidsen serà l'auditori de Girona,
I ella va ser la gran triomfadora de la nit. Jo no havia vist mai en el Liceu que sordissin tantes vegades a saludar com el dia d'aquest Tristan Isolda. De debò que... El diumenge a la tarda va venir a dinar a casa teva el teu fill Jordi Garcia i et va dir, escolta, has d'anar a veure l'obra de la Planeta. És que va estar molt i molt bé, eh?
L'obra de la Planeta, que porta partit del 1938, jo no l'havia tingut en compte, ell també me la va recomanar, suposo que li durant donar comissió, no. Ell va fer una postfunció el dissabte d'aquesta obra a la Planeta i, esclar, ens va fer venir ganes i el dimenge vam anar-hi. I està molt i molt bé. 1938 és l'any que va haver-hi els grans bombardejos a Barcelona per part de la...
de l'aviació italiana, que estava d'acord amb els feixistes d'aquí, i de debò que la funció, sense dir ni una sola paraula, la parella formada per l'Anna Casals i en Raül Martínez, estan sensacionals. De debò que aquesta sí que la fessin amb algun altre teatre o torno a la planeta, la tornaré a anar a veure perquè...
Està tan i tan bé, o sigui, a part que aprens, o sigui, te n'enteres del que va passant allà, veus una obra maca, romàntica, ben treballada, fantàstic de debò, el 1938, la recomanaria a tothom.
El divendres li va tocar estar al meu costat, amb una obra que m'agradar, estava ple... Ai, poc em recordo! Ah, és clar! Quina va peu, el divendres! Sí, home, Martín Gaiten. Ah, sí, vam veure Capirucit en Manhattan, sí! No, no, no, no... No em va desagradar, vull dir, de debò, tenia el temps just, vull dir, no era allò de dir una obra llarga que ha passat...
No, però no va acabar-me de fer el pes, la veritat, ni els actors, ni... O sigui, la Caperucita es veu que a Madrid la va interpretar aquella noia que feia... El Saben, aquell... Exactament, això mateix. I aquí per aquí no va venir. Aquí no, va venir una altra noia. Jo penso que l'obra, el muntatge estava bé, tot estava bé, els de trius treballàvem molt bé, però jo allà li faltava...
Algú que organitzés tot aquell... Perquè allò que pujessin, baixessin, fessin participar la gent, preguntessin, ho has trobat una mica de no saber com omplir l'obra. És que de debò, ara, mentre anava a la rondat, anava pensant a veure què vas veure i recordo això, recordo que sortia la mama en García...
que no era la protagonista, que va tenir un nombre amb un espectador, que allò em va fer pensar molt molino, però hi havia altres coses que no m'hi feien pensar. No, no, de debò que per mi aquesta caperocita... I llavors hi ha tota aquella escena de finestres, amb tot el públic aplaudint, fent allò...
No sé per què hi havia tanta gent al teatre. Tants seguidors pot tenir la Carme Martín Gaiti. Jo no ho sé. És una obra que l'havien deixat bé, que venia per ser... Sí, sí, les crítiques eren molt bones. Suposo que no era el nostre dia. Segurament devia ser això. Jo tinc un problema en aquell cas.
Jo crec que la gent, quan va al teatre, va veure espectacle. No fer espectacle. Per tant, això, que vagin i et facin fer coses i que t'agafin, heu trobat una falta de respecte al públic que ha pagat per anar a una cosa. Per participar en aquella obra. Perquè moltes vegades se n'enfoten. Perquè et fan fer coses rares. Si diguem això, l'obra que fa en Pere Ferrer
No, en Tomàs. En Quim Masferrer vol dir. Això mateix. Aquella obra ell no fa res. En Quim Masferrer hi ha una cosa. Ell s'ha fet, jo crec que en Quim és un molt bon actor, que va fer coses boníssimes.
i el fet del foraster, li ha donat una fama, que va pel carrer i va preguntant a la gent i té una certa gràcia i té una habilitat de fer treure a la gent coses que jo no entenc com li diuen, perquè diu, hola, hola, com anem, com estem? Bé, estava aquí fangant. Ah, estaves fangant, sí, perquè aquí vaig enterrar la meva dona. I comença a dir coses que l'altre queda allò parat. Però, per exemple, com fa una obra de teatre en el teatre, què els hi diuen? No, no és una obra de teatre. Llavors, ell davant d'això... Sí...
ha fet un muntatge que se'n diu, que bona gent, que és sortir a fer, en comptes de fer un foraster, és sortir i explicar alguna anèdota i després diu, a veure, a veure, i baixar, tu, i aquí comença a fer, com el foraster, a preguntar, el foraster pregunta a gent que surt pel carrer, diu, puc parlar amb tu? Doncs l'espectacle, bona gent,
baix a baix per explicar que hi ha molt bona gent i per tant pregunta a la gent i sempre la gent pica i explica coses que potser no explicaria ningú d'altre i ell queda allà parat i es veu que quan te posen un micro a la boca ho dius tot confesses tota la teva vida
I d'aquí, amb Quim Mars Ferrer s'ha portat molt bé. Però això és diferent. Tu quan vas veure un espectacle amb Quim Mars Ferrer, és possible que et pregunti si tu li dius, no, escolti, que jo no tinc res. Hàbilment s'anirà perquè sap que d'allà no entraurà res i que li enfonsarà l'espectacle. Ara la que ve un tio que mira així i diu, aquest ha picat. Home, i per tant té un...
Ara, aquell que, durant l'espectacle, que estan fent una obra i de cop i volta baixen o baixen, comencen a... No, no, ja tothom no m'agrada. I a sort que no mantrien mai. És el que ara fan els pallassos, aquests que tot el dia demanen que aplaudeixin i que riguin i tant, tant, tant, treuen un tio per fer-li fer tonteries.
Doncs això La Caperuceta en Manhattan no tenia molt. No tenia sentit durant l'obra que anava mantinguent-se bé sobre la història actual del que és perillós anar per Manhattan i tots els personatges que vas trobant fins a arribar a casa de l'àvia. Molt bé, a veure, una cosa que sí que a mi em va agradar molt és la pel·lícula Martín Suprem. A mi també. Molt, eh? Martín Xamelat. Sí, sí.
en el Trifora només la fan amb una hora intempestiva a les 4 de la tarda no, la fan a dues hores a dues hores vostè només ha mirat dilluns i dimarts però si mira dimecres la tornen a fer a les 4 de la tarda o al quart de 5 i a les 8 i pico a les 8 i pico dura 3 hores si comencen a un quart de 5 més 3 hores quan són? un quart de 8 a dos quart de 8 comença
Ja, i llavors acaba tres quarts d'onze. Doncs hi vaig un quart de cinc. Bueno, no, jo ja vaig anar amb una... I devia anar-hi a les sis de la tarda i em va sortir a les nou quarts de deu. Això mateix, aquesta era l'hora que me va bé. Però bueno, la que vostè és que la pel·lícula me va agradar molt. És que vostè va, ho troba molt bé, que vagi al Sera, però no és que així digui, només la fa...
A part d'una cosa que vaig escriure, hi ha molts i molts moments que parlen tres o quatre persones a l'hora. Això, amb les lletres, com ho fan per posar lletres de tots els que ronen? S'entén perfectament. S'entén perfectament. Bé, jo la vaig veure i ni ho he notat que hi ha tres persones que parlen, perquè hi ha moltes pel·lícules que parlen quatre persones i s'entén perfectament seguida. Doncs, a doblada, s'entén perfectament. Esclar, jo vaig pensar això llegit, no sé com deu anar. Doncs igual, igual. Bé,
La qüestió és que la pel·lícula està molt bé. En Dimote Chamlet, que és un actor que no m'ha agradat mai, doncs aquí... Bueno, i quantes pel·lis li ha vist? No, bueno, només li... No, li he vist la de... Llama me porto nombre. Sí, la del homosexual. Sí. I què més?
no he vist algun altre ja buscaré doncs aquí vaig trobar-lo sensacional el Dune va fer Dune no l'he vist però n'hi ha un altre no, res més recomanar aquesta pel·lícula que encara la van fent ella està nominada a l'Òscar segurament que ho guanyarà i trobo que estarà molt bé perquè la veritat sigui dit en aquesta pel·lícula i la pel·lícula està bé
Una altra pel·li que vostè no l'ha vista perquè, bueno, jo la vaig poder anar a veure, que és La mujer zurda, aquesta pel·lícula. Ah, ja, ja, tenia ganes de veure-la. És una pel·lícula maca, d'aquestes que va passar l'estona i al final va rient perquè dius, és un conte de fades molt maco.
És la d'aquelles mares que com tenen una parada al mercat. Ah, això mateix. La mare i les filles. La mare i les filles, però que hi ha un moment, que aquí és quan explota la pel·lícula i que està molt bé, hi ha un casament a la manera de Tauany, tota una festa amb micros i anar parlant.
i allà es descobreix un marro familiar que enfonsa tot el... Bé, no he dit res més. La nena aquesta que es parla tant ho fa molt bé. Aquesta nena és una delícia, és fantàstica, t'enamores totalment de la nena. Bé, doncs haurem d'anar-hi, haurem de veure la mojera. 7 anys, però és esplèndida, fantàstica. Ja, ja, ja, doncs mira, molt bé.
A veure, doncs dit això, el meu cap de setmana ja no va donar més de 5. Déu-n'hi-do, no? 4 hores de... Bueno, 4 hores més 6, 7 o 8 hores de... Tancat en algun lloc. És això. Molt bé. Vinga, que ens posin una altra falca i anem amb un altre tema.
Esteu escoltant Garcia Iterribas. Anem al teatre! Comencem el nostre recorregut habitual pels teatres de la província amb programació de professionals i la primera parada la fem en el teatre de Lloret de Mar. Té, l'hotel i té maní als no professionals, eh?
No, no, no, no. Perdó, aclarim-ho d'una vegada. No és que li tingui mania. És que si haguéssim de seguir tot el teatre no professional, o sigui, a Mater's n'hi ha 50.000. I, esclar, nosaltres només tenim 60 minuts. O sigui que hem anat a buscar el professional. A veure, què passa? El Teatre de Lloret de Marta, avui divendres a les 8 del vespre, s'hi podrà veure, em dic Josep.
escrita i dirigida per Marc de la Varga. Té direcció musical d'Àlex Torío i està interpretada per en Daniel Higiénico, que abans, no sé si és el mateix, suposo que sí, era Daniel Higiénico, també treballa en la Montplans i en Pau Vinyals. L'acció a Barcelona fa uns anys. Quan la ciutat es movia, el so de nous ritmes comblien espais com, per exemple, la sala Celeste, per on circulava un tal Camille Clot,
Per molts era un músic amb un talent extraordinari, que va desaparèixer sense deixar rastre. A través de la història d'aquest músic desaparegut, el muntatge ens vol parlar sobre creació i afeccions mentals. On és la línia que separa el seny de la bogeria? Ens ho preguntarem mentre veiem aquesta proposta escènica que, com hem dit, porta per títol, en dic Josep, al Teatre de Lloret de Mar, avui divendres a les 8 del vespre.
No gaire lluit de Llorets, o sigui, a Blanes. Allà, al teatre, demà dissabte, a les 8 del vespre, Miquel Sitjà i David Olivares, dirigits per Carme Pla, de T de Teatre, representaran el parc, escrita per Miquel Sitjà.
De què va, senyor Pere, al parc? El parc retrata amb humor i tendresa la relació entre dos homes molt diferents. Un és un psicòleg divorciat i novell de pare, pel que fa a Esprit, que comparteix confidències, prostacions i moments delirants mentre són al parc, on porten els seus fills a jugar després de classe. Aquests dos pares converteixen el banc d'un parc infantil en un autèntic escenari de comèdies.
I ara una obra que no és una comèdia, sinó que és un documental sèrio, per dir-ho d'una manera, Isabel, 5 hores, de Toni Estrubel, que diumenge a les 6 de la tarda es podrà veure en el Teatre Pere Serrat dels Catòlics d'Olot. Allà hi ha la Carmen Sansa, que fa aquest personatge, i què més fa, senyor Pere?
Es posa en la pell de l'Isabel Vila, aquesta dona catalana, sindicalista i coretjosa activista d'un món industrial dominat pels homes. Del seu exemple ens hem d'enorgullir-ne tots. Ella crec que va aconseguir que els menors treballessin menys hores de les que les feien treballar. La Carme Sansa ja fa anys que fa aquest personatge i el té molt ben assumit i l'interpreta molt i molt bé.
Molt bé, és una visió del passat que ens parla plenament del present, per desgràcia, o sigui, hem recolat una vegada amb una altra cosa de més.
Bé, i ara anem al comentari de cap de setmana cap a Girona i a Salt. I m'expliqui què passa a l'Auditori de Girona, que fa temps que no parlem, eh? Sí, a l'Auditori de Girona no el tenim gaire present i fan coses molt interessants. Per exemple, avui divendres a les 8 del vespre hi ha un nou concert de Sinfonova amb el títol de Maria Calas, una tragèdia grega.
Una idea, guió i direcció de Marcel Gorgori, ell dirigeix la part artística, mentre en Daniela Antoli Plaza dirigeix la part musical. Les actrius Montse Guellar i Júlia Cervera interpreten a Maria Calas, que musicalment estan representades per les sopranos Sara Banyeres i Eugenia Montenegro, i la mezzo-soprano Laura Vila.
Els acompanyaran musicalment l'Orquestra Filharmonia de Barcelona i el Cor Bigatà, un gran espectacle musical i operístic avui a les vuit del vespre a l'Auditori de Girona. Déu-n'hi-do, és per tenir un compte, eh? Ja hi sou a temps. Bueno, no tant, sí, teniu hores només. Sí, i poques entrades. Molt bé.
Va veure la versió, o vas veure tu, Pere, perquè jo no la vaig veure. Em sembla que sí que la va veure. L'Omissió de la família Toliman. Llavors li comentaré una cosa. A la temporada d'alta del 2007 a la sala La Planeta. L'any 2018 una versió en català es va veure en el Teatre Municipal de Girona i avui divendres a les 8 de la vespre al Teatre de Salt
per celebrar els 25 anys de la seva estrena a l'Argentina, torna ara a càrrec d'una companyia vinguda d'allà, el que vol dir que és una versió en la seva versió original en castellà. A veure, expliqui, què vol dir de l'omissió? L'omissió de la família Kole manté com a protagonistes els compaments d'aquesta família, evidentment, que viu en el límit de la disil·lusió, una disil·lusió evident però secreta, com sempre els dirigeix el seu autor Claudio Tolcachir,
I ara a veure, a veure, fem memòria. Jo recordo un dia que estava al bistró, al restaurant Le Bistró, sopant, i allà només hi vaig, quan vaig amb el senyor Terribas, no se l'honori... Doncs, per mi que aquell dia allà era. Quan vam sortir, vam trobar una companyia que entrava amb els que hi havia la Bruna Cosí. I em sembla que es va posar una embostela, la Bruna Cosí.
I aquests eren els que feien la versió catalana de la omissió de la família Coleman. Però, per tant, nosaltres veníem de veure l'obra de teatre. Nosaltres l'havíem vist... Nosaltres veníem de veure l'obra i vam anar sopant aquí. Podria ser que fos el dia que hi havia l'Elisenda Nadal,
I què hi feia l'Elisenda Nadal? Sopava. Ara jo ja m'he perdut. Elisenda Nadal va venir a presentar una pel·lícula sobre fotogrames que vostè hi va participar. No, no, això era una altra... Però jo dic, o en Jaume Figueres algú hi havia i per mi com van sortir, vostè parlava amb la Bruna Cosí.
Me'n recordo d'això. La Bruna Cosí la vaig conèixer quan va fer estius el 1992. Llavors era la versió catalana. La versió original. Exactament. Ja que parlem del teatre de sal... Ens fem grans, eh, senyor Pere? Molt grans ens fem. Molt que ens segueixi.
No, doncs ja que parlem del Teatre de Salt, i com que nosaltres no tornarem fins divendres, volem recordar que dijous dia 12, amb una funció afegida, i divendres dia 13, amb les entrades atzaurides, aquesta era la funció que estava programada, es van atzaurir les entrades i n'han programat una per dijous 12, torna aquest teatre un dels grans èxits de la darrera temporada alta.
Ai, la misèria ens farà feliços. Aquesta la vaig veure, aquesta sí que la recordo perfectament. Home, aquesta fa molt poc, si no se'n recordés... Home, vostè a vegades no se'n recorda de l'altre que va haver-ne la setmana passada i no se'n recordava de Manhattan, la que ha presidit en Manhattan. És veritat. Aquesta obra, escrita i dirigida per en Gabriel Calderón, té un repartiment de luxe, ni més ni menys que...
la Laura Conejera, en Pere Arquillué, en Joan Carreras i la Daniela Brown. Amb dos sarcàstics i tenien a Calderón i a la Barca molt a prop, l'autor uruguaià proposa un joc en el que la humanitat i els actors han deixat de ser útils. Què queda del ser humà si les màquines ho poden fer tot?
El decorat està molt bé. És una caseta a l'habitació d'una casa que està posada al mig de l'escenari i entra i surten pels costats. Té molta gràcia. Però jo els he vist tots vestits com de mecànics o d'alguna cosa. Perquè són treballadors i fan coses. Però té molta gràcia. Una mica...
s'ho realissa en alguns moments, però bé, bé, bé, aneu-la a veure perquè està molt i molt bé. A la sala del planeta, a veure què passa avui. A la sala del planeta, avui divendres, a les 8 del vespre tindrà lloc la representació de Groc, un recital poètic o qualcom més. Es tracta d'un joc poètic en què les actrius Marta Corral i Mónica Van Campen, dirigits per... Perdó. Elles són les autores, però és a partir
del poemari Groc d'en Feliu Formosa a les que l'autor a través d'àudios reflexiona amb les actrius i de manera desenfadada sobre el fet poètic o el dia a dia. Segons ens han dit es tracta d'en Feliu Formosa tal com raja i també ens han dit que segurament Formosa serà la representació d'avui a la sala La Planeta. Jo hi afegiria que em sembla que no és segurament si no cau al cel en Feliu Formosa serà la sala La Planeta. Doncs vinga, molt bé.
Seguim. A veure, dissabte, què passa a la planeta a les 8 del vespre? Doncs mira, allà la coneguda companyia de dansa Cobos Mica, de Seeds Company, presentarà l'espectacle Heaven Help Me, Cels, ajudeu-me, en el que a través del cos s'expressen estats de fe i penedeïment en els que l'ésser humà es mostra amb tota la seva veritat.
A veure, i ara ens avancem pràcticament la setmana que ve, però ens interessa per dues coses, perquè és la sala de la Planeta i la sala de la Planeta ens té el cor robat, i també perquè es farà una obra, una estrena d'una obra que treballa la Cristina Arenas, que encara ens té més el cor robat. Molt bé, la Cristina Arenas, o sigui, l'obra porta per títol On s'acaba el nom, no el món, el nom. Vaig veure-ho d'escriure tres vegades perquè anava a posar On s'acaba el món, i és On s'acaba el nom.
Ella és la primera obra que escriu, o sigui, està escrita i dirigida, dirigit, ja ho ha fet més, per la nostra amiga Cristina Arenas. Es tracta d'una estrena i el debató com a dramaturga d'ella. Per això, avui hem volgut parlar i li preguntem com emprèn aquesta taca d'autora, a més a més de ser directora i actriu. I la seva resposta ha estat aquesta.
Doncs mira, és veritat que jo, tot i que tinc ara aquí una nova faceta, principalment soc actriu i així em defineixo i no sé si m'atreviria a dir encara que sigui directora i dramaturga com a professió. Però sí que és veritat que el tema de la direcció fa uns quants espectacles que vinc provant-lo i l'últim va ser justament amb aquesta mateixa companyia. Però el tema de la dramatúrgia és una mica més nou
I ve una mica que sempre m'ha agradat escriure, especialment poesia i així, de qui vam publicar amb la Laura Pujolàs el llibre Confins, que també em van fer l'espectacle a la sala La Planeta. I sempre havia fantasajat una mica amb la idea d'escriure un text teatral. I mira, m'hi he posat i ja està. I no sé si serà una faceta com a dramaturg o es quedarà en aquest espectacle, però de moment he trobat la complicitat d'aquest gran equip i ho estem experimentant.
Què més li ha preguntat a la Cristina Arenas? També li han demanat que ens expliqui què és on s'acaba el nom, i la seva resposta ha estat aquesta. Doncs on s'acaba el nom és un text, efectivament, com deia abans, poètic,
I, per tant, no té una estructura lineal o aristotèlica, minissinus i desenllaç, sinó que són fragments de vida. Són diferents històries que podrien ser del mateix personatge o de diferents personatges que representen un arquetip, perquè ens trobem el personatge de la mare, el personatge de la filla, el germà i el foraster. Som família entre ells o no?
Doncs és una pregunta que no té una resposta concreta. Podrien ser una mateixa família o podrien ser aquests arquetips de diferents famílies, totes atrevessades per un tema de desarrelament i de desconnexió cultural. Segurament provengut d'una migració forçada, una migració...
de ser arrancats de la seva pròpia cultura i anar a petar a unes coordenades culturals que no són les seves. Com afecta això a una família? Tot això, per acabar parlant dels temes com ara el gènere, la pertinença, la identitat... Una mica això és on s'acaba el nom. Són uns personatges atrapats en un replà
que podrien ser fantasmes, podrien ser ecos de presències que han viscut en aquella escala. Tot això s'inspira una mica en el replà de l'escala de la meva àvia a Santa Eugènia. És una escala
d'un barri que quan jo era petita estava atrevessat per migració de primera onada, del sud d'Espanya, i que ara, quan hi vaig, un dia que hi vaig anar me'n vaig adonar que la gent que hi vivia o ha anat morint o ha anat integrant-se culturalment i ascendint a nivell de classe, perquè la classe social també és un tema...
molt present a l'obra de forma poètica, potser no tan superconcret, però sí que hi ressona. Això em vaig a donar que ara, a aquella escala, hi viuen tot de persones d'altres onades migratòries, però com aquell espai encarna aquest lloc de trànsit de persones que acaben d'arribar a una nova cultura, ja sigui per una onada migratòria o una altra. I com aquestes vides sempre...
Tenen una interseccionalitat de diferents tipus de violència, de gènere, de classe, bé, i tot tipus això de violències institucionals que reben. De forma poètica vindríem a parlar d'això, en aquest on s'acaba el nom.
Tenim una tercera resposta. Sí, és que quan li hem dit què representa per ell estrenar-se com a dramaturga a la Planeta, quasi bé s'ha emocionat. De debò, ho he notat amb la veu, que quasi bé està emocionada la Cristina. La seva resposta ha estat aquesta.
Doncs mira, estrenar La Planeta em fa una il·lusió realment enorme. És de les coses que em fa més il·lusió i no té una sola resposta, sinó que a mi, evidentment, m'encanta estrenar La Planeta, però no va ser per una simple qüestió emocional o ideològica que hi estreni, sinó que també és perquè realment és casa. I quan vaig pensar, ostres, vull fer aquest espectacle...
També volíem demanar unes ajudes econòmiques de Girona, no ens enganyem, perquè sembla que hi ha tota una gran feina al darrere per intentar desprecaritzar aquesta professió, que sovint és tan difícil de sobreviure.
i de fet vaig acudir a La Planeta amb en Pere i l'Anna Carina per demanar si podies trenar allà i de seguida em van dir que sí i no només em van donar aquesta estrena sinó que podem fer-hi residència tècnica per provar i investigar tot allò que tens al cap i que realment funcioni escènicament
i com a directora novell i primer temps que estreno meu, doncs és de grandíssima ajuda poder estrenar a casa, poder fer-ho amb el caliu tant de l'equip que tinc, que són tot persones estimades i amigues,
Els propis tècnics de la Planeta són els mateixos tècnics que en Rubirola s'ha corret un espai sonor increïble per l'espectacle, en Juli està fent unes llums també magnífiques i tot l'equip, però que justament siguin els mateixos tècnics de la Planeta, doncs això, mare meva, com dir-ho, no? I moltíssimes facilitats per part de la Planeta i no podria estar més contenta i més ben rebuda i amb ganes de compartir-ho que aquí, que a casa.
S'ha de dir que la Cristina Arenas és fruit d'allò que se'n diu l'escola dels pastorets, perquè ella va començar fent àngel en els pastorets i després va començar fent lectures, quan en Joan Ribas muntava lectures d'històries que es feien, que també hi participava els teus fills, tant en Narcís com en Jordi, ella també hi era. I també hi ha fet diverses obres i per tant sí que la planeta forma part de la seva vida.
i encara tornarà sèrie amb un espectacle que ara no recordo com es diu, que canten avaneres. Els de l'Havana. No cal anar a l'Havana, no cal anar a l'Havana. Un espectacle de l'Havana que es va estar fa dos anys i que va escriure especialment per ells en Marc Artigau. Doncs vinga, vindrà ella i dos acompanyats més i és aquella que a l'entrada dona encremat. Ja en parlarem quan sigui l'hora. Ja en parlarem quan sigui l'hora. Ara de moment recordem això, que serà la setmana que ve, o sigui que la setmana que ve en tornarem a parlar. D'acord.
Doncs vinga, i ara ja dit això, anem amb un altre apartat, deixem el teatre i ens anem al cinema i a les llibreries. Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al cinema.
Fins demà!
Hem parlat de teatre, doncs ara parlarem de llibres i de cinema, i quan hem de parlar de llibres, el senyor Terribas ens porta un llibre que pot ser prou interessant si està ben fet, perquè això de les biografies té molta trampa. Si la biografia la fa el mateix biografiat, tot serà esplèndit per ell. Si la fa un altre, se'l carreguen i...
o sigui, de neutre, de biografia i quasi bé no n'hi ha cap a llegir aquesta i de qui és? No la he llegit perquè acaba de sortir i d'allò però com Groucho Marx el que deia és que les biografies s'hi puntaven el que volien i tot això i és normal perquè he de parlar malament d'un que encara en podem... Sí, no té gaire raó de ser. I a més a més no val la pena explicar misèries.
aquest cas és de Michael Caine, aquest gran actor anglès que a més a més era tan miop que es notava que molts ulls tenia una expressió fantàstica i la prova és que diu no mires atràs, tropezaràs per tant, d'entrada ja et diu que no cal que anem a mirar enrere amb mala bava perquè te la fotaràs i llavors és Michael Caine
mi guia de vida. De fet, el llibre no està escrit per ell, però sí que està explicat per ell. En aquell cas, i això sol passar molt sovint, hi ha editors que van trobar gent famosa de teatre, de cinema, pintors... Home, hauries d'escriure un llibre explicant la teva vida. L'altre diu, jo no sé escriure, a més a més no sé per on començar. Doncs posarem una persona i a partir d'aquí tu li expliques coses i aquesta persona farà el llibre. Per tant,
Aquest llibre és una recopilació de xerrades que ha tingut Mathieu D'Acònia, que és un professional, una persona periodista, sol ser, que se m'anmet, li posa un micro davant i diu, tu, escolta, i tu com vas començar? Perquè algú m'explica. I després va explicar, i aquest senyor el que fa és donar forma...
Aquesta conversa que han tingut, possiblement, durant un mes. Això, el famós llibre de conversaciones con Alfred Hitchcock, de Fred Satrufó, de fet, és durant una setmana, cada dia trobar-se amb Hitchcock i gravar unes converses i després passar-ho al cinema. Doncs en aquest cas el que fa Michael Caine és que ara que ha arribat a 90 anys...
Sí, per tant, el que ha fet és fer una mena de repàs de les coses que ha anat veient, del que ha anat aprenent, de les seves vivències, d'aquells moments que no ha oblidat, d'aquelles coneixences, també de mals moments, perquè també s'ha de parlar si ha tingut alguna malaltia o li ha passat alguna desgràcia. I tot això, doncs,
Per tant, parla de les seves pel·lícules, dels seus amics, de les seves aficions, d'algú consell per donar amb algun actor i la recepta per ser feliç, en aquest cas més que per ser feliç per arribar als 90 anys. Molt bé, jo recordo com el seu punt al·lícit va ser quan va fer la pel·lícula Alfie. Ah, mira, jo li volia dir parlar d'Alfie, sí. Doncs mira, va fer la pel·lícula Alfie
I abans havia fet Agentes Secrets, havia fet com una mena de James Bond. Era la rèplica a James Bond i no va funcionar. Llavors, esclar, era un actor que era més famós per galant, era guapo, tenia presència, era una mena de Sean Connery, però més senyor. Sí, més anglès. Això mateix. Però llavors, no sé, té pel·lícules bones. Vestida per a matar, per exemple. Vestida per a matar, exactament. Llavors, els...
La caixa de la cidra, com es deia. Sí, d'en John Irving, boníssima, boníssima. Bueno, moltes. Moltes, moltes. Bueno, i també ara últimament s'ha dedicat a fer de l'ajudant de Batman. Val, doncs això ja no el tenia pas a la gent. Totes les últimes pel·lis de Batman és el seu calcriat de Batman, el que li prepara tot i totes aquestes coses.
Michael Cany, mi guia de vida, no mires atràs, tropezaràs. Un llibre que té 220 pàgines, també hi ha fotos com sol passar amb aquests llibres, algunes en blanc i negre i altres amb color, i a més a més una cosa que no diries mai, saps qui era el seu ator de cinema preferit? Qui era? Que més li agradava?
Humphrey Bogart. Ah, doncs no tenim els mateixos gustos. Jo tampoc, jo soc... Humphrey Bogart, però com a autor era molt limitat. Doncs molt bé, el llibre. I ara anem al cinema que començarà vostè. A veure, pel·lícules que arriben, n'hem triat dues. Una porta per títol La Fiera.
dirigida per Salvador Calvo, amb en Carlos Cuevas, Miguel Bernardiu i Miguel Ángel Silvestre, de protagonistes. Diu que està basada en fets reals i representa tres amics que estan apassionats pels deports de risc que descobreixen la sensació més propera a desafiar la gravetat que és fer un salt amb un trajo amb bales.
En els fotogrames, per exemple, hi ha un cartell d'aquesta pel·lícula i es veuen ells arrossegant el vestit que sembla que siguin paracaigudes, però no, però el que veig aquí són trejos amb bales. Ho proven i s'enamoren de la sensació que els hi produeix el volar. És una història sobre perills i amistat. I acaba amb un viatge ple d'emocions en el que el desafiament més gran no és l'aire, sinó que el desafiament més gran som nosaltres mateixos.
Una altra pel·lícula que arriba la setmana passada, el dijous passat concretament, 44 persones la van poder veure ja, d'un preestrena que es va fer en el cinema Trifó. És la pel·lícula de l'Aïssa del Coixet que porta per títol... Tres adioses. Està interpretada per la Alba Robsbatchers.
Helio Germano i Francesco Carril. Tot i sent una coproducció entre Itàlia i Espanya, com a principal veig que no hi ha cap actor espanyol. Sí, ara li parlaré dels actors. A veure, la pel·lícula originalment està parlada amb l'italià i es veu que hi ha unes vistes fantàstiques de Roma. Què més? Què me diu això dels actors? Els actors, per exemple, hi treballa una triu boníssima que és l'Alba Robb Eicher,
Estrangera. Italiana. Italiana, sí. No, no, la pel·lícula és italiana, eh, hi parlen en italià. Ah, que vaig llegir que era italo-espanyol. Espanyola, sí, però parlen en italià, o sigui, la versió original és parlada en italià. Aquesta és una gran atriu, l'Alba, que havia fet pel·lícules com, per exemple, Lázaro Feliz, que també era d'una directora, no era la Isabel Cotxat...
que era una pel·lícula molt maga, fantàstica, en què intervenia en Sergi López. També va fer la pel·lícula de Maria Callas, aquesta pel·lícula que hi sortia l'Angelina Jolie i que estava dirigida per en Pablo, que va fer la pel·lícula de la Maria Callas i que està interpretada per l'Angelina Jolie i dirigida per en Pablo Lorraine.
Però, a més a més, vostè deia que no hi ha cap actor d'espanyol. N'hi ha un d'espanyol, que és ell. En Francesco Carril. És italià? No, és espanyol. Va néixer a Espanya, el que passa és que potser és de família italiana, però va néixer a Espanya. Aquest és un dels actors fetitges del gran Jonas Pagliari.
ha sortit en pràcticament totes les pel·lícules de Jonas Trouba i per tant n'ha fet bastantes, però sobretot també es va donar a conèixer a nivell popular de tot el món, amb una sèrie, de tot el món, sobretot a Espanya, amb una sèrie de Movistar que se'n deia Un dia i una noche. Era una sèrie que tenia uns 10 capítols o 12 capítols, que era durant 12 anys
una parella que es troba a diferents llocs de l'any no, no, cada any hi ha 31 i el dia 1 perquè ell havia nascut el 31 i ella el 1 i llavors hi havia la coincidència que era una nit i un dia o sigui, la diferència i cada any la sèrie es troba en un any després a cap d'un any es tornen a trobar i van explicant històries del que ha passat durant i està interpretada per aquest en Francesco Carrillo
Totes les penes d'en Jonàs i Sortell. L'Ala va veure, la pel·lícula aquesta? Quina? No, no la vaig poder veure. Perquè l'argument fa gràcia. O sigui, després d'una discussió lleu, la parella protagonista decideixen separar-se. Ell es volca totalment en la seva feina de cuiner, mentre aquella queda apagada, trista i sense gana.
Quan descobreix que el seu malestar amaga un problema de salut, la seva vida fa un canvi total. No veig gaire resumit això, vull dir, no sé de què deu anar aquesta història. Però bé, la fan el Trifó en versió original. També la faran el Trifó, si la podré veure en castellà o en italià. La podré veure en versió doblada i en versió original. I una altra pel·lícula que només la podrà veure en versió original, que és la primera vegada que una pel·lícula de l'Iraq
va als Òscars com a millor pel·lícula estrangera. Em refereixo a El pastís del president, que dic en català perquè està subtitulada en català. Bé, és una pel·lícula que dirigeix Hassid Hodin,
que és la primera pel·lícula que dirigeix, és un director jove, i la història està ambientada en l'època que hi ha a Hussein, que és pràcticament els últims anys de Hussein, però que encara hi ha la dictadura i les escoles cada dia fan allò que feia vostè quan era petit i anava a escola, que li feien cantar cançons de cara al sol i totes aquestes coses, o no li feien cantar? Vull reivindicar que mai vaig cantar cara al sol. Però no li feien cantar? No.
O sigui, jo anava, de debò, vaig anar a tres col·legis, vaig anar al Prat de la Riba, vaig anar al Foment de Cultura i vaig anar a la Salle, doncs, bueno, on vaig anar a Misteix va ser a la Salle. Doncs a la Salle formàvem, ens acobríem a cobrir-se, pujàvem la bandera, però no cantàvem res, mai no vaig cantar cara al sol.
M'hagués agradat cantar-la, no la vaig cantar mai. A Salt abans de la classe ens reuníem tots en una classe i allà cantàvem. I llavors també fèiem el Parà Nostre i totes aquestes coses. Però el Parà Nostre cada dia també. Jo sempre he estat en escoles nacionals.
He estat a escoles privades. He estat a l'escola nacional i llavors a l'institut i tot això, que també era nacional. Bé, doncs no, era una escola en la que Hussein, i llavors hi havia una cosa que passava, quan era l'aniversari de Hussein, totes les escoles ho celebraven amb un pastís.
I llavors es feia una mena de concurs o selecció d'una nena o un noi s'envia d'encarregar de fer el pastís i li toca fer amb una noia. I aquesta noia ha de trobar els ingredients d'allà on sigui per fer el pastís.
I la història explica, doncs, això, els entrebanys que té aquesta noia, però al mateix temps la part social del que passava en aquella època de Gusen. I llavors, una vegada més, ens trobem amb una triu que és la que porta tota la pel·lícula, una triu jove, però en aquest cas, en comptes de la mano izquierda que té 7 anys, en aquest cas té uns 14 anys, 13 o 14 anys.
per tant, és una pel·lícula que a més a més està nominada la millor pel·lícula estrangera molt bé, doncs com se'n diu aquesta pel·lícula? el pastís del president molt bé, doncs vinga, dit això ja no ens queda res més per dir doncs què fan a la filmoteca?
Què fan a la Filboneca? Una de les millors pel·lícules dels 25 anys del Trifó i quina toca aquesta setmana? Melancòlia. No la recorda vostè. És una pel·lícula de l'Arts Bons Trian i és una cosa com si fos la fi del món. És el 2011, dura 136 minuts.
i treballa la Christian Dors, la Charlotte Gainsbourg, i a més a més serà presentada per un membre del col·lectiu de crítics, la Carolina Martínez López. Molt bé. Això doncs serà dilluns? Això serà dilluns, sí. Molt bé.
Dit això, si ens queda temps, anem a escoltar música. I ja que hem parlat de què van passar dues coses diumenge passat, direm que dit diumenge passat dia 1, el Criptom com Arena de Los Ángeles va tenir lloc la 68a edició dels Premis Grammy, la gran festa de la música americana.
És una cerimònia en la que tenen cabuda tots els tipus de música, gravacions d'obres de teatre, música clàssica, música moderna, rap, tot relacionat amb la música i concretament amb els enregistraments musicals. Enguany, pel que fa a l'apartat, imagina't si n'hi ha d'apartats, millor interpretació pop de duo, el prèvi va anar a parar a la cantant Cynthia Eribo i Ariana Grande per al tema desafiant la gravetat de la banda sonora de la pel·lícula Wicked,
Les escoltem i amb elles acabem el programa. Sí, però abans, si em permet, li volia dir una cosa. El gran protagonista també dels Grammys va ser en Trump. Tothom li va tirar floretes. Floretes negres, eh? Tampoc no... Vostè en el guió no ha posat que diumenge i els premis Gaudí. Jo només miro els Tony. Vostè és americà, no? Els Oscars. No, els Tony, també miro els Tony.
Ah, els Tonis i els Gaudis no. No. Els Gaudis tampoc. Ah, els Gaudis, sí que els miraré. Per cert, serà diumenge i camí, dos quarts de deu, es pot veure per TV3 els Premis Gaudi. I anirà? Sí, aquí hi vaig, sí, sí. A un test, on t'ho fan, això del fòrum? Al Liceu. Al Liceu? Aquest any del Liceu, sí senyor.
Ah, molt bé. Caram. Ja li deia venir a liceu. No, a liceu ja vaig anar-hi la setmana passada, doncs potser encara trobar la cadira calenta, perquè eren 4 hores i mitja d'òpera, però bé. És a liceu, comença a les 8 del vespre, es fa per TV3, i allà hi passaran les pel·lis i tota aquella gent i tot això, i per cert, el dijous torno a anar a liceu,
Perquè allà es farà el lliurament del premi Seix Barral de novel·la. O sigui, es fa totes aquestes coses. Per tant, en parlarem de com ha anat? Sí, home. I en parlarem que al final de febrer hi ha els Goyes i que es fan a Barcelona?
També, tornarem. M'hauré d'apuntar-m'ho perquè d'aquí al febrer ja no... El febrer som ara ja. No me'n recordaré. Vinga, anem a escoltar a l'Ariana Grande i a la Cintia Arivo cantant desafiant la gravetat de Wicked. Adéu-siau, fins la setmana que ve. Que vagi bé.
Why can't you stay calm for once instead of flying off the handle? I hope you're happy. I hope you're happy now. I hope you're happy how you hurt your cause forever. I hope you think you're clever. I hope you're happy. I hope you're happy too. I hope you're proud how you would grovel in submission to feed your own ambition. So though I can't imagine how, I hope you're happy. Right.
Novi, listen to me. Just say you're sorry. You can still be with the wizard Once you've worked and waited for You can have all you ever want
But I don't want it. No. I can't want it anymore. Something has changed within me.
Something is not the same I'm through with playing by The rules of someone else's game Too late for second guessing Too late to go back to sleep It's time to trust my instincts
close my eyes.
And leave It's time to try defying gravity I think I'll try defying gravity And you can't pull me down Can't I make you understand You're having delusions of grandeur I'm through accepting limits
Cause someone says they're so Some things I cannot change But till I try I'll never know Too long I've been afraid of Losing love I guess I've lost Well if that's love It comes at much too high
Come with me. Think of what we could do together. Unlimited
Together we're unlimited Together we'll be the greatest team there's ever been Glenda Dreams the way we planned them If we work in tandem There's no fight we cannot win Just you and I
Are you coming?
I hope you're happy. Now that you're choosing this. You too. I hope it brings you bliss. I really hope you get it and you don't live to regret it. I hope you're happy in the end. I hope you're happy. My...
No! Leave her alone! She hasn't done anything wrong! I'm the one you want! I'm the one you want! It's me! It's me!
I'm meeting to the western sky. As someone told me lately, everyone deserves a chance to fly. And if I'm flying solo, at least I'm flying free. To those who ground me take a message back from me.
I'm defying gravity. I'm flying high, defying gravity. And soon I'll match the men really now. I'm limited.
Unlimited Unlimited Unlimited Nobody in all of us No wizard that there is or was Is ever gonna bring