García i Terribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Terribas, explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina.
Sí, sí.
Doncs tornem a estar aquí el senyor Pere García. El senyor Guillem Tarrilbes. Per fer aquest programa tan interessant i que té una expectació. La gent està esperant que arribin els divendres. En candaletes estan esperant, exacte. Plèiem de treballar bastora per escoltar. La sort és que es pot escoltar després si no hi ha hagut allòs per a través d'internet i aquestes coses. A veure, el programa d'avui no varia gaire dels altres. Hi haurà, doncs, parlem de teatre, parlem de...
de cinema i d'algun llibre, i també tindrem un personatge que ens té el cor robat, sobretot perquè és molt intel·ligent, parla molt i molt bé, i clar, no com altres vegades que no se sent bé el que diuen, i que és Xavier Albertí. Per això en parlem d'aquí una estona, després d'haver presentat
La música que avui és banda sonora, una banda sonora triada pel senyor Terribas, que és una banda sonora que m'agrada molt. M'agrada més la banda sonora que no pas la pel·lícula. I m'agrada més el compositor de la banda sonora més que tot. Ara explicarà ell què és tot.
No sabia que eren fans de Bob Dylan. M'agrada molt. Bob Dylan, me'n recordo quan va entrar a Espanya CBS, que fa molts i molts anys, Columbia Broadcasting System, que vam entrar. Barbra Estressa, Laisa Minelli, Simoni Engarfunkel, Bob Dylan. Doncs tots aquests van... Santana, Chicago... Tots aquests van entrar de cop i volta de la mà de la CBS. I vaig començar a saber de Bob Dylan.
La primera actuació que va fer Goddilan a Espanya... No l'he vist mai, eh? Sí, va ser al camp de futbol de l'Espanyol, i que va fer una... Des de la llibreria 22, amb en Tia Sarelles, vam organitzar un autocar per anar-lo a veure. Molt bé. En actuava ell i en Santana. Llavors, fa pocs anys, el vaig tornar a veure a Cap Roig.
A veure, hem parlat de Bob Dylan però no hem dit res més. Bé, la pel·lícula és una pel·lícula de l'any 1973 que dura 122 minuts i es diu Pat Garrett and Billy Quill. Molt bé. Una pel·lícula que és sobre la vida de Billy Quill i Pat Garrett, que era el xèrif que havia estat a Mindell i que el persegueix.
Jean-Péquin Pafn és el responsable, un director maleït que feia pel·lícules interessantíssimes i que li agradava fer aquells moviments amb càmera lenta quan sobretot disparaven... Sí, que sortia tot disparat la sang i tot això.
Bob Dylan participa en la pel·lícula com a actor, que no diu pràcticament res, però està molt bé, va apareixent, però a més a més és el que ha fet la música. No és que sortia a cantar a la pel·lícula, no canta, no es posa a cantar, és un personatge de segona línia que acompanya i observa la vida de Bill Hickett.
Però n'hi ha una de Martín Escorsés que sí que surt ell, no? Martín Escorsés deu ser una pel·lícula sobre l'Ensana que sí, que és l'última o vals, però surt com a cantant, l'última o vals.
És un documental acomiadat d'un grup que encara no m'han recordat, en què toquen una sèrie de cantants i entre ells poden dir-ne l'acomiadament d'aquest grup, que a més a més hi ha una música composa que està... Un dia t'aportarem la música.
d'aquesta pel·lícula, L'últim opals. Bé, la pel·lícula està interpretada per Jens Korsbut, que està fantàstic, Chris Kristofferson, que a més a més era cantant de rock i de country, i que a més a més va fer pel·lícules tan importants com La porta del cielo amb Michel Cimino, que a l'altre dia vam comentar,
i una pel·lícula molt coneguda. La segona versió ha nascut d'una estrella i vostè acaba de parlar de Barbara Streisand, que estava interpretada per la Barbara Streisand, i el mateix Chris Christopherson, que, per cert, va morir als 88 anys, al 28 de setembre, fa pocs dies. També hi surt Bob Dylan, la Katy Jurado, que té un petit paper, i el Harry Dent Stanton, que també té un altre petit paper.
La banda sonora és fantàstica, tot és molt ben acompanyada, però hi ha una cançó que es va fer famosa i que continuament es toca, que és Tocant les portes del cel, que és la que ara escoltarem.
Mama, take this badge off of me. I can't use it anymore.
It's getting dark, too dark to see I feel I'm knocking on heaven's door Knock, knock, knocking on heaven's door Knock, knock, knocking on heaven's door
Knock, knock, knockin' on heaven's door Knock, knock, knockin' on heaven's door Mama put my guns in the ground I can't shoot them anymore
That long black cloud is coming down I feel I'm knocking on heaven's door Knock, knock, knocking on heaven's door Knock, knock, knocking on heaven's door
Knock, knock, knocking on heaven's door Knock, knock, knocking on heaven's door
Esteu escoltant García y Tarribas. Què hi ha de nou pel Rialto?
Doncs vinga, Pol Rialto, aquest cap de setmana hi ha hagut moltes coses, la primera de totes. La primera de totes va tenir lloc dissabte passat. Dissabte passat, al Teatre de Salt, jo, i no sé si jo t'arribo, sembla que també, vam inaugurar la nostra temporada alta veient el monstre de Josep Maria Miró, interpretada per Laura Amárquez, en Joan Negrié i l'Albert Pratt. Albert Pratt cada vegada més alt.
I en aquí no va poder robar. És un actor que no treballaria mai amb ell perquè és un roba-scenes. Es mou, mira i roba la escena. Doncs en aquí no va poder fer gaire. Perquè jo, la veritat, el monstre, tot el meu respecte i admiració que tinc per en Josep Maria Miró, vaig trobar-lo d'obra que se va fer llarga, pesada. I el que la gent entra jo del monstre és una comedieta molt senzilleta que suposo que deu haver-hi molt i molt més
si la llegeixes o te l'explica l'autor. O te l'explica l'Àngel Quintana. Exacte, també l'Àngel Quintana. A veure... Si mireu, si algú una mica despistat sobre el monstre, si teniu Facebook, entreu a l'Àngel Quintana, hi ha com unes 36.700 pàgines... No tantes, però ho he provat. I quedareu fantàsticament entesos que no acabareu d'entendre res, però vaja, bé.
Jo vaig escriure la meva opinió dient que ha sigut més o menys el que he dit aquí i esperava que l'Àngel me digués alguna cosa i no em va dir res. Jo ja tenia preparada la resposta i la resposta era veure Àngel. Si per anar a veure una obra de teatre he de saber
que el llibre que llegeixen en aquell moment... No, això era una pel·lícula, perdó. Ja ho explicaré després. Molt bé. Doncs no, el monstre... A veure, l'obra... També s'ha de dir que tenim una edat i a vegades no hi sentim com ho hauríem de sentir, perquè ara, si no tenen micro, parlen... Jo, quan anava al fons de l'escenari, no la sentia de res.
perquè ara normalment van amb micros però aquests no anaven amb micro i per tant parlaven així d'estar... I això et feia perdre. I després aquest és un altre problema més meu que no pas de... La foscor no m'agrada a mi, m'agrada veure les cares com es mouen i totes aquestes coses. M'agraden les penumbres d'algun moment, algun foco. No ho sé, l'Arenpé d'Arquilluer, que era els animals del cos, com es deia,
L'obra d'en Josep Maria Miró. O cosa més bonica que mai hi ha hagut en aquell lloc. Hi havia un foco. Aquí també de tant en tant enfocaven amb molt poques vegades. Però amb un pet de 15. Vull dir que és un problema meu aquí. Si el senyor Miró em escolta que som molt amics, si ens coneixem, no. Jo em sembla que és més un problema meu que no pas d'ell.
Es va fer l'obra, El monstre, de Josep Maria Miró. Veurem altres obres d'intratemporàltes. Ja està, Premi Quim Mesó del 2024. Aquesta obra, El monstre va guanyar el Premi Quim Mesó l'any passat i en vistes això, aquest any després de la representació del monstre, van donar el Premi Quim Mesó.
A veure, un premi que van donar-lo, en el que el guanyador, que direm que el guanyador va ser el Llatge de García per l'obra Grans Berdisses, doncs no va poder dir res, no va poder donar-li les gràcies, no va poder dir de què anava l'obra, no va dir absolutament res. Li van donar allà una placa que deia guanyador i ja va estar.
Es va queixar. M'ho va dir una mica que no li agradava. És clar, m'he guanyat un premi i no podia dir ni gràcies. Doncs primera, aquesta. I segona, que la cosa va ser molt freda. O sigui, jo no sé de quina quantitat donaven, no sé qui la donava.
Em tinc que fer un acte que duri dues hores, com es feien a la Planeta, pot semblar molt llarg a la gent que organitza el premi, però és que el dissabte, tan escuet, tan limitat, que només van dir que el guanyador és Llànger i García per grans verdisses, vaig trobar una fredor terrible. No me va agradar l'acte.
No m'agrada posar llenya al foc però puc parlar poc perquè soc membre de la comissió organitzadora. Doncs li tiraré la cavalleria per sobre a vostè. Me la tiri perquè... Però bueno, què li va semblar?
Varen voler ser tan minimalistes que era tan escuet que, per exemple, jo soc el secretari, vaig fer un acte en què ja no sortia ni es va dir tot això. A veure, quantes obres s'hi varen presentar? No ho sé.
Com va anar l'àtac? Com es va anar a eliminar? Tampoc ho saps. Va sortir automàticament els finalistes. El que llegia aquella noia... Ara no em posaré por que aquella noia... Aquella noia va arribar el moment que va dir 19, el premi 19, que és el número que va abans del 20. Mare meva, per dir això. I el 29 abans del 30. És que va anar el 29 abans del 30 i el 39 abans del 40.
Per exemple, deia tal obra i feia una mica d'explicació. Aquella explicació s'hauria d'haver explicat que era el que opinava el jurat de cada obra, però de la manera que ho deien quedava allò penjat tota la ment.
Ara ja diré una cosa personal. Quan es va dir el jurat, a mi ja se me van encarregar. No soc del jurat, però soc membre del jurat com a secretari sense vot, però soc membre del jurat i vaig assistir a la deliberació i la vaig seguir. Teòricament, jo soc el que poso l'ordre i cada vegada me'n surto
més malament, però em poso i soc el que em va dir ara quantes votacions i tot això. Però bé, vàrem poder fer una cosa tan minimalista que fos tan ràpid que trobo que va faltar i això en aquell dia, o sigui, a la festa no em vaig voler parlar amb els companys.
Crec que és una cosa que s'ha de revisar. Per exemple, vaig preguntar a membres del jurat, van rebre la meva acta, perquè jo la vaig enviar a Vitor perquè no tenia l'adreça del jurat,
i no la van enviar. Jo els vaig enviar al jurat perquè, si està d'acord, no la van rebre. Va, perquè vaig preguntar... T'han plegat i em sap greu parlar-ne perquè és un premi que m'estimo. I tant, és que s'ha greu per això. Quan ens vam trobar per organitzar el premi com aniria, es va dir que es farà una cosa més senzilla, més escueta, que hi haurà un atriu que presentarà i dirà tot això.
Llavors, l'altre no sortia. Jo em pensava que m'acallarien i sortien, i van dir que no. Tot anirà, ell ho farà tot. Però és clar, no va fer res. I l'últim encara diu que hi ha un moment més esperat de tot.
El moment més esperat de tot no és el pica-pica, és saber qui ha guanyat i que digui per què ha guanyat i si està content. Saber quantes obres s'hi han presentat i tenir la gentilesa de dir primer qui ho organitza i qui ho patrocina. Perquè és clar, qui ho paga, la Ribes Álvarez, ho paga la Diputació i l'Ajuntament.
I Vitor també hi posa d'allò, però qui ho organitza, qui ho patrocina i qui guanya, quanta gent s'ha empresonat. Tot això per més. Eren cinc minuts més, era posar-li més coses.
A mi em sap greu, ja està. I sí, inclús gent molt propera, en Quim Masol, que li vaig fer una miqueta de greu com va anar l'acte, la veritat.
A veure, dit això, diumenge vaig de veure l'Estrany Riu. Em vaig equivocar d'hora, jo volia anar a veure una altra pel·lícula i vaig haver de veure l'Estrany Riu d'en Jaume Claret Moixart amb la música bonina en Jordi Oriol i un insuportable Jean Monter, que és el nen que fa de protagonista.
Jo la vaig anar a veure el dimecres i quan vaig sortir diu, el teu amic Pere ja ho deia com a... El què? Sobre què? Sobre... La pel·lícula aquesta. Una noia m'havia llegit al teu Facebook, que deia que la teva...
El teu amic ja ho deia. És una pel·lícula també minimalista. Que no hi ha diàlegs, pràcticament.
És el vell estiu, és el despertar la primavera, és el despertar del sexe, és el despertar que ja amb la família sortim, la família és avorrit i pesat perquè ens van per un costat i els altres. Tot això és més o menys el que vol explicar la pel·lícula i que ho explica, però amb tot el respecte sense gaire gràcia.
Molt poca gràcia, a part que hi ha coses que sembla que te les vulguin sugerir i no et sugereixen res. Ja dic, aquell noi on no vaig entendre ni una paraula de les que dèiem. I llavors, a més a més, ara sí que vaig a l'Àngel Quintana. L'Àngel Quintana fa un comentari al·lujant la pel·lícula que li sembla la mitjana meravella del món, i entre altres coses diu, per exemple, una cosa que diu, mentre la mare està llegint el llibre,
que no sé com ho va poder veure. Jo vaig intentar-ho i no vaig poder veure d'aquest llibre que estava llegint. Perquè l'he llegit amb el Presboot. Amb altres coses que parlen del Presboot. És una obra de teatre. Saber l'obra de teatre que és, que no es veu, doncs si no sols això, sinó que el protagonista d'aquesta obra de teatre era un que no sé què havia fet,
Escolta'm, per anar a veure una pel·lícula, tenir un tractat universitari, no m'interessa això, doncs jo el que vaig trobar del Gran Rio. Què més? Dilluns va haver-hi la presentació de les òperes que aniran a veure els amics de l'òpera de Girona. I es va saltar la Piel Suave.
A veure si la setmana que ve fem venir algú de l'Associació Mís de l'òpera de Girona i ens l'explica a nosaltres. Això va fer que no pogués anar a veure la Piel Suave de Francois Trifó. No es pot estar per tot. Jo no vaig poder venir a veure l'òpera perquè estava amb en Trifó.
Però sí que s'ha de dir que els amics de l'òpera cada dia estan fent més coses. És extraordinari la feina que fan de divulgació de l'òpera, perquè no només són els autobusos per anar-la a veure, sinó també totes les xerrades, totes les intervencions que fan musicals, tota la informació, els actes... És una cosa escandalosament fantàstica i tot això ha fet amb molt bona voluntat.
D'això ja no em queda res més per comentar. Llavors comentarem que hi ha el Gira Còmic i també el Festival de Cinema de Baú, però en parlarem més tard. Una última cosa que tenia a dalt. El monstre a sal. Problemes d'aparcaments de sal. Ah, sí, ho posa. Aparcaments fina del cistern. A veure, què va passar?
Jo vaig quedar que anar-hi perquè no ho sabia. I vaig veure l'Àngel Quintana. Avui ja hem citat moltes vegades l'Àngel Quintana. Quan ja voltava per allà als carrers buscant, vaig veure l'Àngel Quintana a peu i vaig dir que ahir aquest m'ha agonyat perquè ja l'ha aparcat.
i tot això, que conec una mica salt, era molt difícil. Això és un problema que... M'hauria de tenir en compte, que has de demanar molt, però un autobús llançador aniria molt bé.
Hi ha un aparcament molt lluny que és cap allà al marquès. És fosc, no hi ha gaire lluny, no és gaire d'allò.
No estaria malament això d'un autobús o d'arreglar. El problema de la sala és que hi ha molta gent i no hi ha pàrquings. No hi ha pàrquings ni d'aquests de pagament. No hi ha cap lloc que hagi fet un pàrquing subterrani en què hi hagi... No hi ha pàrquings.
tots els carrers estan plens d'oals. A cada porta? És tot complicat. Hi ha aquell pàrquing que hi ha al costat del reglament, allà anant cap a les deveses, que allà s'hi parcava tranquil·lament, però ara el carrer llarg no s'hi pot aparcar i a molts altres llocs ja queda totalment ocupat per la gent que viu per allà. Sí, que ja deixen el cotxe allà.
Tot un problema. Nosaltres vam poder aparcar marxant una hora abans. O sigui, a les 7 ja érem a salt. Ja em diràs, haver d'anar una hora abans al teatre per poder aparcar, et treu quasi bé les ganes d'anar al teatre. Però vinga, aquesta és una altra història. Vinga, ara veiem d'aquell, al control de sota anem l'Àlex, l'Àlex posa una falca i anirem al teatre. Esteu escoltant García Itarrivas. Anem al teatre.
No, no, no, no.
Doncs anem al teatre i comencem anant a Figueres al castell Monastral Figuereng, al carrer Ample 17, que des d'avui divendres i fins diumenge 26, en funcions els divendres i dissabtes a les 8 de la tarda i els diumenges a les 6 de la tarda, la funció del teatre, en direcció de Josep Maria Cortada, representen una peça de Jenny Holland.
Un espectacle que es podrà veure a la sala La Planeta de Girona el 28 d'octubre. I l'autor és l'Àngel Burgas. Això mateix. I si això es pot veure al Càsino Menestral de Figueres, des d'avui al Teatre Municipal al Jardí, diumenge que ve, dia 12, a les 6 de la tarda, Pere Quilloé, Laura Obert, Ivan Manet i Maria Rivera representaran un Déu salvatge de Jasmina Reza, una obra que ha dirigit en Pere Quilloé
i que ara torna a Maria Rivera, que se situa a la Laura Conejero, que va ser aquí que va estrenar el muntatge.
I al Teatre de Blanes, també diumenge a les 18.30, o sigui, a les 17.45, hi haurà una funció de teatre solidari amb la representació El destí de les violetes, una obra de Pet Escuder interpretada pel grup de teatre de quart i la companyia ISOM promoguda per l'AG, que és la Subvenció Gironina d'Empresàries destinada a recaptar fons a diferents causes i projectes solidaris.
Molt bé, doncs dit això, és tot el teatre que tenim als voltats de Girona i ara fem una petita pausa i ens anem de seguida a temporada alta.
I ara entrem de ple a la programació de temporada alta i per aquest cap de setmana que la cosa va apretada. Comencem dient que dilluns passat va tenir lloc el primer combat dels 15 torneig de dramaturgia catalana a la sala La Planeta que va enfrontar a la Laura Mas Miquel amb Marché i Aguilar. La guanyadora va ser la Marché-Aguilar amb bufons, fangs i cengres interpretada per Ester López i Ester Cort.
A veure, dilluns que ve hi haurà segueix. Dia 13, l'enfrontament serà de Miquel Masfiol i Francesc Cuellar.
També serà la sala La Planeta, on avui a les vuit del vespre s'hi podrà veure, nosaltres, el Sense Nom, a càrrec de la companyia Mos Maiorum, amb direcció de Irineu Tranis i dramaturgia de Joan Diago. Els actors, Diego Lorca, Álvaro Valldaura i Pau Vinyals. Avui també a les vuit, en el Canal Centre d'Arts Escèniques, un espantacle de dansa amb la representació de Gernika, amb autoria i direcció, sonografia i il·luminació de Martín Ariague.
Aquesta obra tracta exactament d'això del bombardeig de la ciutat basca el 26 d'abril de 1937. I què passa al Teatre de Salt a partir d'avui a les vuit? Doncs al Teatre de Salt, quatre representacions.
Avui serà a les vuit, demà dissabte, a dues quarts de sis de la tarda, i a les vuit del vespre, i diumenge a les sis de la tarda, torna allà Dones de ràdio de Cristina Clemente, a l'escenari on es va estrenar, la dirigeix Sergi Belbel i Àngels Gunyalons, Sara Espíbul i Sara Diego segueixen sent les fantàstiques protagonistes.
Aquesta podria dir que és l'obra d'arany perquè no para. A veure, en 15 anys de recorregut internacional, demà dissabte a les vuit del vespre i diumenge a les sis de la tarda, arriba el Teatre Municipal. Què arriba, senyor Pere? Arriba el Hamlet de Thomas Ostermeyer. I fa gràcia dir això, el Hamlet de Thomas Ostermeyer, en comptes de dir el Hamlet de William Shakespeare. Aquí, el director alemany ha fet amb un menor fosc i una sonografia impactant una versió que segueix
punt per punt, l'obra de l'original, però amb la seva visió diferent. Direm que per aquest espectacle ha sigut molt difícil, al cap de 15 anys, aconseguir que l'actor protagonista Lars Eidinger pugui ser-hi. Doncs bé, Eidinger serà a Girona. L'obra té una durada de dos hores i trenta minuts, es representa en alemany en sobretítols en català. Hi haurà una prefunció a dos quarts de cinc de la tarda, del diumenge dia 12, o sigui que al dissabte no podrem anar a la prefunció,
a càrrec de la Carlota Gurt, organitzada pel club Ciutat Invisible. I acabem tot aquest recorregut a la sala La Planeta de Girona perquè diumenge a les 6 de la tarda l'actor David Bardeguer es posarà en la pell d'Oscar White interpretant una selecció de Deprofundis, la carta que des de la presó de Rèding Willdill va escriure al seu amant. D'això en parlarem amb en Laubertí, que el tenim aquí a l'altre costat del fil telefònic.
Doncs, com hem anunciat, diumenge a les 6 de la tarda a la sala La Planeta se podrà veure de profundis. La intrepren David Berdeguer, es posa a la pell d'Oscar Wild i el dirigeix en Xavier Albertí. I amb en Xavier Albertí, director d'aquesta funció, parlem ara tot seguit. Xavier, primer de tot, bon dia.
Molt bon dia. A veure, de profundis que veurem a la planeta diumenge, què és exactament? Una lectura dramatitzada o en David farà un llarg monòleg explicant l'emissiva que va enviar l'Oscar White des de la presó? A veure, què veurem? Més que veurem, sentirem sobretot, perquè és una lectura, és una lectura no de l'obra sencera, perquè si no, duraria
gairebé quatre hores, i ens hem assenyit a una hora i escaig de duració. És un terç més o menys de la gran carta que escriu Oscar Wilde a Lord Arthur Douglas, ja al final dels seus dos anys de reclusió a treballs forçats a presons angleses condemnat pel delicte de sodomia. I és sobretot una carta que ve de la profunditat, de la profunditat, com diu el títol, de l'ànima, d'una experiència per intentar
aconseguir que aquest noi que rebrà la carta i que sembla ser que en el moment que la va escriure no la va voler llegir o no va ser fàcil d'arribar, després es convertirà en un dels grans, grans referents de la literatura de finals del segle XIX. I, per tant, jo imagino que, una vegada mort d'Oscar Wild,
el noi aquest segurament devia veure com el seu nom sortia a totes les grans antologies de la literatura universal. A veure, Òscar Güell va escriure aquesta carta a la presó, a la presó a la que estava condemnat precisament per cometre actes de sodomia amb la persona a la que envia la carta. Aquesta pistola, que és reenconyosa, sigui ell que rega contra el culpable que el tengessin a la presó
Com reacciona, Òscar Agual, davant d'aquest fet? Doncs de totes maneres, perquè hi ha, evidentment, exposició dels errors comesos, però sobretot és una carta que intenta dir que hem d'aprendre del que les coses succeeixen. I intentant aprendre de tot allò que ens ha succeït, hem d'intentar ser millors persones. Finalment, és una carta redemptora.
És una carta en què l'Òscar igual li diu a aquest noi, intenta canviar, intenta ser honest, intenta aprofitar la vida, intenta ser profund, intenta que les coses siguin de veritat, i no aquesta ficció en la qual tu t'has muntat. Per dir-li això, evidentment, que es rememora moltes de les bestieses i atrocitats que han comès junts, la dilapidació d'una fortuna familiar, tot el procés judicial, que en van ser tres, finalment,
i tot el que va suposar per canvi de paradigma jurídic a l'Europa del seu moment. La homosexualitat... Primer que la paraula homosexualitat apareixerà precisament durant aquesta època, quan Weil descriu aquest... És una paraula que surt de la literatura científica alemanya, escrita per un hongarès, en el que intenta descriure amb una paraula mitjanament objectiva uns actes que no tinguin
condemna. Fins a aquest moment la paraula homosexualitat no existia, es deia sodomia, es deien impartits, es deien maricons, es deien uranistes, es deia tot que tenia unes qualificacions despectives. El que intenta la sociologia és trobar alguna cosa que no condemni el desig. I precisament si alguna cosa surt al text d'Oscar Wild és la hipocresia d'una societat
que, a través de condemnar el desig, intenta condemnar moltes altres coses de naturalesa, de poder i de naturalesa econòmica.
Xavier Albertí, com ha anat el treball amb David Berdeguer, que últimament el veiem més en cinema que no pas en teatre, com ha anat això? Doncs ha sigut un plaer. El David és una persona preciosa, ens hem entès molt bé, ens hem trobat aquí a casa amb tranquil·litat i hem pogut prendre cafè, hem pogut xerrar, hem pogut analitzar, hem pogut llegir, hem pogut sentir la preciosa veu del David. Realment ha sigut un treball que penso que els espectadors que ens volguin acompanyar aquest diumenge
disfrutaran molt del text, perquè és del que es tracta, i sobretot de l'energia que ho conté el text. Clar que es pot llegir des de la ràbia, des de l'odi, des de la violència, però nosaltres hem intentat fer un camí cap a la redemció, perquè crec que és el que vol Oscar Wilde. Oscar Wilde diu, si m'haguessin deixat sortir de la presó quan ho vaig demanar ara fa un any, no hagués après el que he après ara i ara he après a perdonar i a acceptar.
i d'aquest perdó i d'aquesta acceptació, d'aquest sortir del pedestal que la cultura anglesa l'havia col·locat, segurament hi ha una cosa molt dolorosa, però també hi ha una cosa d'experiència vital que m'emportaré d'aquesta vida.
A veure, ens has dit que si fessis tota la pistola, si hagués de llegir o de representar, estaríem quatre hores veient això. Quina selecció heu fet? O sigui, amb el que has triat o el que heu triat vosaltres, l'espectador, per exemple, que no sàpiga qui era Òscar Aguà, bueno, això deu saber tothom, però per exemple, qui era Alfred Douglas, que perquè el vinguin tancat a la presó, feu de manera que es pugui entendre tot el procés, el cas com va anar,
Certament. La selecció l'ha fet el Jani Garcia, que és un excel·lent dramaturg i traductor. Ha fet un treball en el que s'ha fet és bàsicament exporgar redundàncies, però tots els elements temàtics importants hi són. No és una carta autobiogràfica. L'Òscar Ewan no explica la seva vida, explica la seva experiència de profunditat a la prejora i, per tant,
independentment de que coneguis més o menys la vida i l'obra d'Oscar Wild, les antiques Desparaules permeten fer una reflexió molt profunda sobre l'existència humana i sobre la nostra capacitat d'equivocar-nos i d'autoperdonar-nos, també. Per tant, penso que els espectadors que no coneguin de profundis d'Oscar Wild, mirant corrents a la biblioteca o a la llibreria, llegir-la, perquè és una obra extraordinària.
Jànic Garcían ha fet l'adaptació, però ell també és traductor, però en canvi qui ha fet la traducció és l'Eloi Busquets. Com ha anat això? Perquè era una traducció que ja existia i per tant s'ha agafat la millor de les traduccions catalanes que es disposaven. I per tant no volia fer una nova traducció, no hi va haver ni una d'excel·lent. I això també li hem d'agrair al Jànic, que amb tota la seva generositat ha agafat aquesta excel·lent traducció.
Com a director, la feina que has tingut aquí, què ha estat? Acompanyar el nostre meravellós actor a comprendre, a decidir, a prendre opcions de caràcter emocional, que és la feina més complexa que té sempre un director quan treballes una lectura. Quan treballes un espectacle, el que fas és decidir si s'entra per la dreta o per l'esquerra, si s'agafa un got d'aigua, si es tira per terra, etcètera. Les accions aquí, com que les accions són purament llegides,
El treball de direcció és un treball d'acotar, viatjar en profunditat des de la paraula cap a l'emoció humana. O sigui que en David estarà davant darrere d'un faristol i irà llegint i allà irà interpretant alhora el que va llegint. Exactament. Serà així. A veure, digues, digues. Entonem fins als dalt baixos això que tu has anat dirigint, suposo. Certament. La paraula sempre és...
Un component a part ideològic, un component acústic. Totalment. I nosaltres hem treballat la part acústica i la part ideològica amb molt de pressió.
Doncs molt bé, diumenge a les 6 de la tarda, sense falta, estarem a la planeta per veure aquesta de profundis. M'agradarà saludant en Xavier i saludant en David. M'agradarà molt veure un espectacle d'una cosa que desconeixia totalment. Tot el que t'he preguntat ha sigut a base d'anar a averiguar, a veure aquest on te venia i on anava, i m'agradarà molt veure aquesta funció. Una funció que després de la planeta quina vida té, o quina vida pot tenir.
Doncs mira, la farem al principis de desembre en un lloc especialment significatiu com són les ales de la presó model de Barcelona. Una presó on es va tancar també a moltes persones per desitjar allò que la llei deia que no era legal desitjar.
Ja no tenia res més a dir-te, a part de donar-te les gràcies per la teva atenció, que sempre estàs a punt, sempre estàs disponible. Gràcies, Xavier, i ens veiem diumenge a la Planeta a les 6 de la tarda per veure't de profund. Gràcies, Xavier. Que vagi bé. Adéu. Una abraçada molt forta. Adéu, adéu.
I nosaltres tornarem al proper divendres, però Tempura d'Alta ofereix espectacles entre setmana. Per exemple, dimecres dia 15 es podrà veure Ponfia amb l'Hololita Flores al Teatre Municipal de Girona. Dijous dia 16, Tobeta de Francesc Cuellar i Jordi i Judit Cortina a la sala La Planeta. I això és tot el que Tempura d'Alta ens ofereix per aquest cap de setmana.
Esteu escoltant García Itarribas. Anem al cinema.
Doncs anem al cinema, però abans inevitablement pesem per la llibreria, i avui el senyor Tarril es porta un llibre que de fora es veu molt maco, de norma editorial, però a la carretera no me sona de res. Ah, sí, és aquella pel·lícula d'Envigo Mortensen?
La Carretera és una pel·lícula que està basada en una novel·la de Gordon McCarty i que precisament, tal com diu, és dirigida per Walter Salles i la pel·lícula no, és una altra.
És que veia aquí un home i un nen i em semblava que podia ser aquella d'Enrico Bortelli. Sí, doncs va per aquí. És l'adaptació de la novel·la. Bé, comencem pel començament. És un llibre molt gros, molt ben presentat. Molt maco, molt maco.
Dibuixos preciosos. Era per explicar que d'una manera o altra volia comentar que a partir de demà dissabte i diumenge en el Palau Firal hi haurà una vegada més el 10 anys ja del Saló Girona Còmic, que és un saló dedicat al món del còmic que vostè no hi ha anat mai.
No, perquè no és el meu món. Hi ha molts mons inescrotats que no s'han d'escollir mai. És tenir la curiositat. És com el món del futbol o el món de l'esquí. A mi no m'agrada el futbol, però alguna vegada he anat al futbol per veure l'espectacle. Jo hi vaig un dia i plou, ja no hi torno mai.
Jo he anat tres vegades al Barça i al Girona i no m'agrada el futbol, però com a curiositat bé. Dèiem això perquè és recomanable, està funcionant molt bé, s'hi fan molts actes, trobades d'autors, signatures d'autors, trobades de gent que espestells de personatges.
Jo volia dir això, que el món del còmic és un món que el cinema ha utilitzat molt. Per exemple, la famosa Capitana Amèrica, l'Spiderman, el Thor, Los Vingadores, tot són...
i Tracy també tractava de còmics. És una factoria que fa còmics i llavors hi ha la DC, per exemple, que fa el Superman i fa altres. Vull dir que s'han portat al cinema i que són uns còmics. Ara avui he portat un que està molt ben il·lustrat. Molt maco.
es va portar al cinema, però està basada en una novel·la d'acord amb el Càrtido. És una novel·la que s'ha adaptat al cinema, però en aquest cas també Manu la Cernet l'ha adaptat al còmic i ho ha editat norma editorial.
Per tant, és un món que també té a veure molt amb el cinema i això, si aneu al Saló del Còmic, al Saló del Còmic, al Giro del Còmic, repeteixo, dissabte i diumenge al Palau Final, veureu també tot això del món del còmic, cinema i literatura. Molt bé, doncs dit això, anem a parlar de cinema i hi ha pel·lícules que arriben i una que arriba, per exemple, és la titulada Vieja Loca, de Martin Maborelli.
Aquí té un paper superprotagonista la Carmen Moura, que jo crec que es deu passar, però bé, primer hem d'anar-la a veure i llavors anirem si es passa o no. Aquí la història és bona. Un noi que es diu Pedro, rep un missatge de la CBX Xicota que li diu, diu, m'has d'ajudar, tinc la meva mare que està amb l'alta d'Alzheimer i necessitaria que tu anessis allà a cuidar-la uns dies.
I ell va allà a cuidar-la i resulta que al cap d'una estona veu que aquella dona sí està malalta, però no pas precisament del cèmeri. Vol sortir d'aquella casa pitant i la dona no el deixa marxar. Aquest és l'argument de vieja loca.
Quina més? N'hi ha una altra, no? Una altra que els seguidors de la saga, Domton... Domton Abbey. La cedira vostè, alguna vegada... Sí, l'he seguit força. Domton Abbey, que segur no se la parlaran. Aquesta porta per sota títol el gran final. I aquí la família protagonista, els Cranley i tota la gent del servei de la casa han d'enfrontar-se al desafiament de la dècada dels anys 30, amb grans canvis socials, econòmics i tecnològics.
Tots han de decidir com conduir Danton Abbey cap al futur, però sense perdre les seves grans tradicions. L'Adrizitzai Montcortis i Laura Carmichel són els protagonistes, juntament amb Hugh Bonville i Michael Lockerty.
Més cinema? En aquest cas, recordar que des del dia 2 d'octubre fins al diumenge dia 12 d'octubre, a Belgú s'està portant un festival de cinema que ja fa uns anys que es porta, en què hi ha trobada de gent del món del cinema, conferències, xerrades, projeccions de pel·lícules, també algun guateca i alguna festeta i totes aquestes coses.
Per exemple, sé que el diumenge es passejarà per allà al festival a Corsè Coronado, i tot això aquí al costat, al festival de cinema de Begú, que, a més a més, es pot dir, i tot això és que donen un premi a una entitat o el que sigui, i aquest any li donen, precisament, al cinema Trifó pels seus vídeos. Li donen un premi al Trifó?
Ah, molt bé. Aquest festival de begut que jo no m'atreia gaire, doncs ja crec que saben de què va la cosa. Li donen aquesta cosa, el premi a 25 anys del Trifor i la seva feina. I també, una cosa que en parlarem en el seu moment, però deixa'n fer anar una mica en aquest sentit,
En Verdaguer, hem parlat amb en David Verdaguer. Ha parlat molt bé en Xavier. Fa poc, la setmana passada, vaig poder veure l'última pel·lícula interpretada per en David Verdaguer, que torna amb en David Treva, després de l'experiència del Sabent Aquell. Doncs, acabada la pel·lícula, automàticament vam rodar una que es diu Sempre és invierno. És una pel·lícula, Sempre és invierno.
i que la pel·lícula és en David Berdeguer, que és una pel·lícula que està bé i està basada en una novel·la que es diu Please, del mateix David Ruban. Parlarem en el seu moment, però és una pel·lícula que es necessita el seu temps i que té gràcia i en David Berdeguer està fantàstic, està molt i molt bé.
Una cosa és una pel·lícula que, curiosament, tot i que sigui en espanyol, ha produïda per l'Edmund Rock i dirigida per David Troba, un 60% està parlat en anglès, un 5% en francès i la resta en castellà. Deu haver de subvencionar la TV3. Hi ha una part de TV3, una part francesa, també.
Bé, una pel·lícula que també s'estrena aquesta setmana i és basca, en el País Basc. Se'n diu Carmele. És una pel·lícula espanyola de la Sierra Atura, que és un director que va néixer l'any 1969. És un basc que ha fet diverses sèries i pel·lícules i conegut en el País Basc. La pel·lícula dura 114 minuts i està en castellà i basc. Podríem dir més basc que castellà. I els trossos de basc estan subtitulats en castellà.
La pel·lícula passa l'any 1937 al País Basc a una família que refugia a França, la família de la Carmela, i allà hi viuen durant un temps, i ella entra a una organització que hi ha a Basque per a una mena de centre cultural en què continua fent música i conservant la cultura catalana a França.
Però en un moment determinat allà no estan bé i se'n van a Venezuela, però de Venezuela tornen al País Basc. Entremig s'ha casat amb un músic que toca la trompeta. Tota una sèrie d'històries en la que passen durant aquestes èpoques a partir del 37.
És una pel·lícula que, possiblement, vol més del que ofereix. Vol acaparar massa. Vol massa i no acaba d'explicar-ho. No és rodona, no és perfecta, però bé, és una de les pel·lícules que es podran veure aquesta setmana.
Aquesta la fan al cinema Trifó, que és allà mateix on dilluns dia 13, a dos quarts de set de la tarda i dos quarts de nou del vespre segueix el cicle François Trifó amb la projecció de Bessos robados, una meravella de pel·lícula amb Jean Pirlot, Claude Jett,
Jean Pierrot torna a ser l'Antoine de Banel dels 400 cops i la pel·lícula és una meravella. Aquesta és en color i una mica esborrejada. És una història romàntica molt esborrejada. Vostè és el senyor Pierrot, no? Sí, jo soc l'Antoine de Banel.
Acabem... Anuncia la música. Sí, aquesta música que anem sentint de fons i que ara doncs acabarà, que també pertany a la banda sonora de pat de Garde Tandemilikila, que és una pel·lícula dirigida per Sam Peckinpaf, l'any 1973, i que a mi m'ha fet el cor rovat sobretot també la música que és de Bob Dylan, i que ell hi treballa però no canta, sinó que fa de to. I així acabem, senyor Pere.
Vinga, doncs, si no hi ha res de nou, la setmana que ve en Guillem Terribas, en Pere Gracia i l'Àlex Casteller, guia d'això, serem aquí de nou amb un altre, Gracia, i terribles associacions. Adéu-siau.