García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
Doncs sí, tornem a estar aquí amb tots vostès, el senyor Pere García, el senyor Guillem Terribas, per fer el programa més important de la Girona FM. De les zones girudines. I del món mundial. Això mateix. A l'Arnau també hi és. Exacte. Te faríem 100 euros.
A veure, i comencem després d'aquells calorosos aplaudiments, a parlar de música, i la música aquesta setmana la porta el senyor Terribas. Me vaig fer un embolic amb el que vaig veure, o sigui, a veure, digui-me quines músiques hi ha aquesta setmana. Per complicar-li una mica la vida. No, no, no, digui a veure quines són. Començarem avui amb una de...
Jules et Gim, la pel·lícula Jules et Gim. Jules et Gim, molt bé. Jules et Gim, de François Trifó, de l'any 1962, amb la Jean Magot, Oscar Werner, Enric Serré. Jules de l'Eure... De la Rí. És l'autor d'aquesta música que estem sentint de fons, que és el tema de vacances, que se'n diu, de la pel·lícula. El tema que surt en un moment determinat. A part de la cançó famosa que canta la Jean Magot... La Turbillon. La Turbillon, hi ha aquesta...
que és tema que se'n diu concretament Vacances. Per tant, doncs, una cançó que a mi m'agrada molt i, per tant, que m'agrada la vull compartir amb tota la gent. Molt bé, endavant, doncs, Gils i Jim.
Fins demà!
Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Què hi ha de nou pel Rialto?
Doncs vinga, amb aquest old jazz anem pel realto que hi ha hagut moltes coses, però de totes les coses que hi ha hagut des de divendres passat fins avui, en destacaria una. Vull destacar els 25 anys del cinema Trifó que va tenir lloc la festa el dimarts dia 18.
La festa va ser esplèndida, magnífica. Me va agradar molt tot. Me va agradar com parlaven els polítics. Una cosa estranya perquè normalment això és per sortir corrents. Va ser fantàstic.
Fa tot un de tot el senyor Terribas, jo crec que va ser el que el vaig felicitar i torno a fer-ho ara aquí davant de tots vosaltres. Una festa fantàstica per celebrar una cosa fantàstica, 25 anys del cinema Trifó, que ara ja m'ha quedat, que és el cinema del poble. Senyor Terribas, enhorabona per la festa. Moltíssimes gràcies i m'agrada molt perquè també dedico el disseny...
També va ser meu. Doncs va estar molt i molt bé, ja ho crec. Al començar pagant llums, o sigui, i fer aquell curt de les 100 persones que més o menys... Va ser molt maco. Li va semblar bé? Sí, va semblar bé. Va, no sé si faltaven gaires més en allà. Faltaven alguns.
però no gaire. No, no, no, va estar molt bé allò, ja dic, i tot l'altre. O sigui, si hagués de dir l'única cosa que no em va acabar de fer el pes, em va agradar, però va ser la pel·lícula. Mira, Nobel no em va motivar gaire. Això que me l'esperava amb ganes. Ja.
Però l'acte vaig trobar-lo fantàstic. Puc dir que, per desgràcia, que no passa res, perquè la veuré en el seu moment. Jo no vaig poder veure la pel·lícula perquè, esclar... Sí, exacte, expliqui. Al mateix temps, vull dir, per si la gent no el acabava de veure, els polítics, quan acabaven, desapareixien. Vull dir, allò que Quim Nadal, per exemple, va sortir pel costat i ja no va tornar a seure. Ah, doncs no ho vaig veure, marxar. No, no, va sortir per allò de l'escenari, o sigui...
Ah, sí, sí, sí. Ja no va tornar, eh? No, ja se'n va anar. En Lluc Salelles també va sortir. La Paneque també va sortir corrent. En Quimallats també. I l'Àngel Quintana, en Paco de la Llosa també van sortir pel costat.
perquè havíem d'anar corrents cap a l'Auditori de Girona, on el Diari de Girona estava donant els premis a fets importants de persones i entitats, que és el quart any que ho feia,
i a nivell cultural el donava al cinema Trifó, per això hi va haver un moment que vàrem canviar, al principi s'havia de fer la set, el del Trifó, i es va avançar a dos quarts de set, i el del Diari de Girona havia de començar a la set i es va començar a dos quarts de vuit perquè tinguéssim temps tots d'anar d'un costat a l'altre.
Per tant, la pel·lícula no la puc dir jo perquè no vaig veure els 5 minuts de res. La pel·lícula, potser el que em va agradar més és que la gent que representava la gent, o sigui, l'actor que representava Trifó, l'actor que representava Eric Romer,
Tota aquesta gent s'assemblaven amb ells. I jo vaig trobar-ho bé, perquè normalment ara veus biografies en cinema i completament diferents que no tinguin que veure amb la darrera. Doncs aquesta em va agradar. I en Godart també s'hi retirava, amb les mirees fosques. En Godart també s'hi retirava. Sí, sí, sí. En Godart s'hi semblava molt, trifos s'hi semblava de jove. No, no, no, bé. Però ja dic, però jo me va agradar molt. Me va agradar molt quan va parlar en Nadal. Me va agradar molt fins quan va parlar en Lluc.
Que va ser molt bon, com el vas presentar, què vas dir? No, vaig dir... Va estar millor. Sí, sí, no, vaig dir que en representació sortiria el primer alcalde, que era en Quim Nadal, que és el que va iniciar l'aventura,
I acabaríem amb en Lluc, que és el que... Bueno, com es diu en el Gadi, llavors vas dir allò de... que bé, de totes maneres, ell ho va comprar, però és l'Ajuntament, l'Ajuntament és el poble, i si l'Ajuntament és el poble, el cinema de Trifó és el cinema del poble.
Aquesta és una de les... Fa temps que estic dient la cosa que, de fet, tot el modern era un ateneu que era de la fàbrica Grover. Sí, el foment de cultura, que hi ha anat a col·legi allà. Doncs allà era per als treballadors de la Grover, hi havia una sala de lectures, hi havia... Allà ensajava l'Orfeo Cans de Pàtria. Per exemple, hi havia el teatre i cinema, un bar, hi havia tota una sèrie d'instal·lacions que era pels treballadors.
de la Grover, i llavors hi anaven amistats i coneguts, però era pensat pels treballadors. Quan l'Ajuntament la compra ja no és pels treballadors d'una entitat, sinó que és pel poble, i per tant el Trifó és el cinema del poble, aquesta és la deducció. Però quan vaig cridar amb en Lluc, em sembla que vaig dir... Sí, vaig dir alguna cosa. Han passat molts alcaldes que sempre ens han dit que la feina que fèiem era bona, i ara parlarà en Lluc
que ara dirà si realment ho fem bé o ho fem malament o està d'acord. Més o menys vas dir una cosa així. Ara reafirmarà si és veritat això que estic dient. A veure si està d'acord. Va estar molt bé. I el que va dir en Paco Vilanyonga també va ser molt maco aquell escrit. Va ser una sessió molt maca, molt reivindicativa,
Però la reivindicativa civilitzada. Sí, no, no, molt, vull dir, res d'atacar a ningú. No, no, no, molt bé. I sobretot, això ho van tenir molt clar des del principi, els importants no eren només la gent que havíem invitat, actors, directors... Ah, sembla humà, quan aquí penso els homenatges tant als Gratacós com als Agustí. Sí, això també és cosa meva, eh? Doncs ja m'està molt bé. Si puc ensenyar-me alguns missatges.
Quan van inaugurar, fa 25 anys, acabarem fent la Calle 5, 24, i van passar uns trailers de pel·lícules de François Trifó, vaig fer Manys i Mànegues perquè hi hagués Govau Gratacós, que eren els amos que havien estat del modern,
en Regàs de l'Albenis, el senyor Narcís Agustí de l'Otoni, i que hi fossin tots quatre, per dir-ho d'una manera, perquè veiessin la gent que no anàvem a fer una competència, sinó que anàvem a fer un complement
el que s'estava fent de cinema. 25 anys després, per demostrar que el que estem fent no està desencaminat i que no som competència de ningú ni ningú és competència nostra... No, les xifres ho marquen. L'altre dia vaig veure tota la gent com havia augmentat el públic i ara està en un lloc extraordinari. Estem molt bé, molt bé.
Però vull dir que m'emociona que els tres fills d'Agustí pensin i et tunin igual com el seu pare i que vinguessin, que ni aquell dia hi eren, els tres gratacors, pare i els dos fills, que són els que porten actualment als cinemes de Sabadell i molts altres cinemes,
que també fossin allà presents, i això jo crec que dona la sensació del que arriba a ser aquest cinema, però sobretot, repeteixo, si ho vàrem fent-ho en el Teatre Municipal és perquè en el Trifó no hi cabien 450 persones, i volíem que el públic vingués a festejar aquests 25 anys, perquè, de fet, si existeix el Trifó és gràcies al públic.
Doncs bé, moltes gràcies, perquè de debò és una gran festa, i enhorabona. A veure... També hi havia en Marcel Tomàs, perquè ara parlarà vostè d'en tot. En Marcel Tomàs també, sí. Sí, a veure, li va agradar molt la pel·li. Vaig anar a veure el tal César i em pensava que el farien pujar a l'escenari, no va pujar. No, passava pel meu costat, va dir...
Quan va agafar en Danichi, que ara em diu, podies haver agafat en Guillem? Diu, no, perquè m'aixafaria el paper, m'arrobaria el paper. Bé, doncs, un tal César de Marcel Tomàs està bé. I també li va dir que sortís vostè i no... No, no, jo no em van pas dir, jo em van dir que aguantés la cintenètrica com prenieu en vides. Ah, sí, és veritat. Doncs bé, bé, vaig estar bé. Me va agradar el tal César, més que no pas l'anterior del Quixote de la Manxa. Sí, sí, va agradar-me.
A veure, llavors el dissabte, això, el tal César va ser... Ja us la recomano, que l'aneu a veure, perquè nosaltres, tal com vàrem parlant amb ell i d'allò, vàrem veure les primeres sessions, però sempre les primeres sessions estan bé, ja d'allò, però a manera que es va fent, es va agafant ritme i d'aquí un mes o dos mesos que l'aneu a veure, que us la recomano, la viureu molt més intensament que no pas nosaltres.
A veure, això va ser el dissabte, i el diumenge vam trobar-nos també veient gegant l'obra d'en Marc Rosemblat interpretada per Josep Maria Pou. A veure... Quin final de la primera part amb la Clàudia Benito? Fantàstica, va ser del millor de l'espectacle. Em va agradar l'obra, m'agradava la Benito, em va agradar molt, en Pou també em va agradar que no fos tan superbedet tot el que podia ser-ho. Va donar molt de paper a la gent.
Molt, o sigui, exactament, i l'obra està bé. A la mitja part vaig trobar el senyor Terribas discutint, però no sobre l'obra de teatre. No, sí. Bé, però discutia molt sobre el problema palestí-jueu. Sí. D'aquí estava a favor, vostè. No, no, no. Ha estat d'acord amb l'escrit que va fer el Renoldoal aquest? Jo crec que va ser una mica bastant brut. A veure, jo allà parlava que és molt difícil d'explicar un problema si no estàs ben bé dits. I posava com a exemple...
Estàvem a favor d'ETA? No. No, no estàvem. Però en canvi, ETA era un grup revolucionari que volia fer un canvi que de fet no s'ha fet ben bé. Però vull dir, has d'estar allà per entendre que famílies van quedar destrossades, gent que van matar però també els van matar d'ells. És molt greu poder discutir una cosa com, per exemple,
hi ha molta gent de fora que no entén que els catalans voguéssim la independència o voguem la independència i has de viure-ho per conèixer des de fora és molt difícil entendre segons quines coses i el que es discutia és la barbaritat que està passant allà i en aquest cas jo crec que el problema és que fins ara els jueus
sempre havien estat aquella gent que els alemanys havien d'allò. I per tant, els alemanys, tots els alemanys són dolents? No. El que era dolent és la ideologia del seu govern. Per tant, en aquest cas, qui són els dolents? Tots els jueus? No. Però la ideologia del seu govern sí. I qui ha triat aquest govern? Els jueus. Per tant, tots hi estem una mica, hi estan una mica implicats en la mala baba que estan actuant, perquè...
jo crec que estan fent un genocidi, però total i ben programat, de la mateixa manera que Hitler va fer un genocidi contra els jueus. Per tant, estàvem discutint això, és que tot és molt discutible de com... Imagina't que l'estat espanyol, per dir-ho d'una manera, com que ETA feia el que feia, ha començat a bombardejar el País Basc i carregar-se tota la gent...
Bé, escolta, jo no estic d'acord amb la gent terrorista de Palestina, però, hòstia, pobra gent, el que els estan fent els estan destrossant. Per tant, s'ha d'anar en compte, i l'obra aquesta et feia fer aquesta reflexió, cosa que si se'n recorda el senyor Pou, i vostè ho va recordar-ho,
La gent quan sortia en el barc d'allà davant... S'estaven fins a les 3 de la matinada discutint. Vostè quan va arribar allà estàvem en aquest punt... Sí, jo vaig trobar molt esbarat allà. Sí, perquè hem esverut. Però l'obra estava bé, estava molt ben interpretada. Són obres d'aquestes que dóna gust a jo, que puguis discutir, que puguis...
donar opinions diferents unes de les altres, però no, va estar bé, o sigui, de debò que Gegant va agradar-me molt més de com pensava, els actors tots molt bé, fins i tot el jardiner. Un dia m'agradaria preguntar amb algun actor, en Pou, per exemple, a veure quina escala hi ha de sous, o sigui, com cobra ell i com cobra el jardiner. No necessites.
Seria una bona pregunta. Hi ha de ser, per exemple, vostè que va treballar tant en una agència, hi havia l'ajudant de paleta, el paleta i l'encarregat de paletes. Hi havia tres estatuts, no? Doncs el paleta, el jefe d'allò, un preu, el paleta un altre i l'ajudant un altre. Doncs aquí deu anar així. Molt bé, què més ha vist aquest campíssim? No, vostè, no, ja que parlem d'en Pou, vostè, no ho sé, no per què no està en el guió, però els premis Butaca els va veure? No. Els
La xarxa, jo la vaig veure a través de televisió Empordà, per dir-ho d'una manera. Ostres, jo no sé ni trobar tota la televisió Empordà. Perquè vostè no costa res, ha de buscar programes i trobarà res. Així pot veure televisió de Girona. Sí, sí que la veig. Doncs estan allà mateix, tots estan allà mateix. Banyoles, Girona, jo moltes vegades veig l'Arnau. També? L'Arnau surt cada vegada a televisió de Girona. Ai, de Banyoles.
Bé, doncs els premis, no, és que amb ell li van donar el premi Analitzaran, que va estar fantàstic. Que sempre el donaven a dones, eh? No sé per què ha passat aquest any. O sigui, el Premi Analitzaran era un premi per donar-les a dones. Bé, és honorífic i que va estar molt i molt bé, però, per exemple, hi va haver-hi Carles Martínez, va guanyar per una obra també dirigida per Josep Maria Mestres, l'obra que se'n diu L'herència... Sí, clar.
De ser una de les grans guanyadores. Sí, sí, sis hores sobre el món gai a Nova York. Sis hores, eh? Ah, sí? I que, a més a més, es va fer... Es torna... O sigui, s'ha fet i ara es torna a repetir en el llibre. Va guanyar a triu secundària la Teresa de Sano, a la triu secundària en Carles Martínez...
Actor protagonista en Jordi Bosch per un comedian i la Rosa Novell per la majordoma, no? La Rosa Renom. Renom, pobre Rosa Novell, eh? La Renom per la majordoma, que anava a venir a Girona ara un dia d'aquests. I la Gavina, la Daniela Brom, va guanyar la interpretació i la revelació de la Gavina, aquesta versió que fa Julio Manrique.
I el millor text, atenció, per la Cristina Clemente, Dones de Ràdio, aquesta obra que va donant voltes al Dia de la Marmota, millor atriu la Diana Roig i la sonografia Henri Planes, però l'ànima va ser el musical que va guanyar pràcticament tots els premis i que, atenció, tornarà al Tívoli.
Va estrenar-se el Nacional i ara tornarà el Tiboli. Molt bé, doncs, si he dit tot això... Què més hi ha? No hi ha res més? No tinc res més. Ara escoltarem una música excelsa i llavors parlarem amb en Joan Manel Barceló.
Una furtiva lagrima.
Pavarotti ens acompanya a la introducció del personatge que ara tenim tots d'aquí per parlar sobre, precisament, la música clàssica, Senyor Pere, ens el pot presentar? Sí, senyor. Aquest èlixir d'amori, que serà la primera obra que veuran... No, la primera òpera que veuran aquest any els Amics de l'Òpera de Girona, concretament el dia 30 de novembre.
perquè ens parli d'aquest viatge, perquè ens parli de l'Alexir de More, que ens parli de tot el que vindrà tot després, tenim en Joan Manel Barceló, president de l'associació d'Amics de l'Òpera de Girona. Joan Manel, primer de tot, bon dia. Bon dia. A veure, el dia 30 de novembre serà la primera sortida que es fa aquest any per anar a veure Òpera després d'haver vist el ballat de Giselle. Exacte. Molta demanda per veure l'Alexir de More? Sí, molta demanda. Pensa que...
Haurem d'utilitzar tres autocars, força plens, i encara hi ha gent que estava demanant places i ja fa dies que no els podem servir. Amb els tres plens? Mira, som entre tots 165 persones.
un bus sol ser 60 són normalment l'estàndard que agafem doncs mira, quedaran 3 o 4 seients per deixar els abrits doncs encara hi acabaríem
A veure, a què pot ser degut això? O sigui, l'Eletzir del Morey és una òpera, tu diries que és molt senzilla, perquè com ara nosaltres, en Guillem i jo, estem a les vessaroles de l'Òpera, és una òpera senzilla? És d'aquestes que el que potser no està molt avançat és absolutament recomanable.
És una òpera que... A veure, hi ha òperes que tenen grans àrees, grans moviments, i la resta és música de qualitat, però ha de ser que tu estàs acostumat, t'agrada aquesta música de qualitat, però no frueixes allò amb facilitat a tots els moviments.
N'hi ha algunes, aquesta és una d'elles, que és de cabo a rabo. És a dir, no hi ha un moment en què diu «Mira, m'estic avorrint una mica perquè la música li s'agradava».
És el que té també en general, quan està bé, quan està feta amb Gràcia, l'òpera italiana, no? Que potser no és de tanta prestigi com altres... Si anem a veure un Wagner que te deixen allà clavat a la butaca... Sí, sí, al Wagner li passa molt, té coses excelses, moments, vaja, que ningú en el món mundial, però també és veritat que hi ha recitatius llars i moments que, bé, que també deuen tenir el seu interès segurament, però t'hi has d'anar fixant molt, eh?
A veure, aquesta gent que omplirà els tres autobusos per veure l'Elitia de More, què fan? Ells de què se n'enteren? Perquè, esclar, els amics de l'òpera no són... Quants n'hi ha d'amics de l'òpera? 240. Ah, sí, sí, ja podrien emplenar-ho tots els amics. Però, esclar, no tothom va a totes les activitats. Llavors, les solem fer pràcticament, la gran majoria, obertes, perquè...
La idea és, evidentment, els que hi estem de gaudir-ne, però també de promoure, perquè tinguem cada vegada més a prop més oferta lírica, ha d'haver-hi un públic que està al cas, que li agrada, i per tant és absolutament important que, a part dels que som socis i tal,
i anem quan ens vingui de gust, que la gent vagi coneguent i vagi apropant-se i, en aquest sentit, facilitar que no haguéssim d'anar sempre a Barcelona, que ja està bé d'anar-hi, però bé. Sí, sí, sí. Molt bé. A veure, aquest any, a part d'aquest Elie Sirda Mori, que es pot veure el dia 30, hi ha programades Tristan Isolda, la Gioconda, Manol Lescó, Berter, Lenoji de Figaro i Falstaff. Sí.
No hi ha cap altra òpera d'aquestes programades que tingui l'atracció de l'Elexia de Mori? A veure, no té potser la mateixa popularitat, però n'hi ha algunes que són potser, ara en parlàvem, tan o més prestigioses. La següent, la que vindrà a continuació, és anar a l'altre extrem. És el Tristany Isolda, que és una de les òperes...
potser més prestigioses musicalment. Haig de dir que estem perdent la por en els Wagner's. Jo explico sovint l'anècdota que jo tenia una bona al Liceu, que quan hi havia obres del Wagner me'ls saltava perquè no em volia anar a avorrir. Però, perdona, però en canvi Wagner estava, precisament a principis del cicle passat, molt valorat a Barcelona. Sí.
Però tu ho has dit molt bé, a principis del segle passat. Sí, sí, sí. Llavors hi ha encara una mica de mite de Barcelona com a ciutat wagneriana. Tanto. Segurament, a nivell del que és per aquí, inclús l'estat espanyol ideal, segurament que és de les ciutats que hi ha una sensibilitat wagneriana, però no és el mateix. Jo em vaig quedar parat. Quan van venir fa potser mitja o donzena d'anys, ara tornaran,
L'orquestra de Bayreuth. L'orquestra de Bayreuth, que en viatge molt poc, va venir a Barcelona. Va fer dos o tres funcions. No va anar a emplenar. Tres funcions. Ja, ja, ja, ja. Per tant, sí que hi ha gent molt forofa, perquè van anar amb això. Ja des d'aquí no el pot veure ni en pintura. Autèntics fanàtics. Llavors, sí que n'hi ha, però no és allò, aquell...
És una opinió meva, potser altres opinarien. També és veritat que això s'està refent. Ha sorgit, no fa massa, un Club Wagner, una associació específica, que està donant molt de dinamisme, que estan treballant molt bé, i tot és com tot, és com algú a Diana. És així, amb la música també.
Molt bé. A veure, guita, la propera aquesta que has parlat, Tristan Isolda, es veu el 31 de gener. Jo no l'he vista mai i Wagner soc d'aquests que també fan una mica de por. Però aquesta la vull veure per una cosa molt particular. Una pel·lícula que em va agradar molt i molt i molt fa molts anys...
a l'estil del gran Caruso, que era una mena de biografia d'Enrico Caruso, doncs aquesta era la biografia d'una soprano australiana, paper que interpretava la Leonor Parker. La pel·lícula se'n deia Melodia Interrumpida, eren ella i en Glen Ford.
I ella té un accident de cavall i cau. I fent Tristan i Zolda asseguda en una cadira de rodes, l'emoció la fa vibrar tant que s'aixeca i camina. Doncs jo per això tinc ganes de veure Tristan i Zolda. Em va agradar molt, perquè a mi m'agradava molt i molt. I la pel·lícula també era això. Fent Madame Butterfly, tots els...
És del que dèiem de Wagner. Wagner té uns moments, i en aquesta opera en concret, que són excels. Ara, en el tercer acte hi ha un moment que s'allarga una mica. Saps què passa? Sí, en el tercer acte hi ha un moment que s'allarga una mica. Opinió. Però, aquí no té un petit defecte. Home, i tant, i tant, amb una opera de quatre hores. Jo, anant amb una, que es podrà veure dissabte que ve, al cinema Trifob, jo voldria dir,
que en Joan Manuel Barcelona és el que fa els fulls quan la gent va a veure les òperes en el Trifols, ha fet tots ells i la gent està encantada perquè són molt ben explicats, ressenyats i tot això. I aquest dissabte precisament es fa a Arabella, que tal és? Mai no havia sentit a parlar. Per això vull que em parli una mica, dura 250 minuts. Sí, sí.
Mira, hi ha un amic que és de Barcelona i que et digui serà segur perquè és absolutament entusiasta d'aquest opes, l'altre dia m'ho comentava. De qui és, Amabel? Richard Strauss. Richard Strauss és un compositor curiós perquè...
Ell fa, a començaments de segle, una apuntar-se a la vanguardia i té un parell d'óperes absolutament vanguardistes que van crear escàndol, per exemple la Salomé. I com va passar amb tants artistes cap a després de la Primera Guerra Mundial,
hi ha un retorn al classicisme. La guerra, la inestabilitat espanta i alguns artistes, i Picasso inclús, tornen a un període clàssic. Doncs aquesta és una obra d'un autor de tradició magnerena, és a dir, que li agrada una música densa, molt treballada...
però a la vegada amb una cert retorn al clàssic, a la obtenció de les àrees, vull dir que és una òpera del segle XX, però, per dir-ho així, digerible per a persones que no esperen o que no els plau una música massa estrident, massa vanguardista.
Doncs vinga, ja sabem de què més o menys pot anar l'òpera que es veurà en el Cinema Trifo aquest cap de setmana. A les set de la tarda. Tornem a treballar dels amics de l'òpera. La gent, com se n'enteren que hi ha una òpera? Perquè, esclar, ens n'enterem els que són socis, posem per cas, però els que no són socis de què els hi ve. Sí, no, mira, hi ha uns grups de distribució d'informació a tota persona que en algun dels actes
que fem pot demanar, hi ha uns petits paperets que ho demanen, posen el seu correu i se'ls envia. Ahir, per exemple, que vam tenir una conferència, algunes persones van sol·licitar i han estat ja entrats en una base de dades que envia les activitats que es fan i també un bolletí mensual en què s'expliquen. Per tant, totes les persones... També hi ha el Facebook. Hi ha Facebook que també va... Es va donar informació. Sí, i una pàgina web en què hi ha
Hi ha un calendari amb totes les activitats de l'any, etc. Per tant, posant a Facebook, a internet, Amics de l'Òpera, tens molta facilitat, Amics de l'Òpera de Girona, doncs entres i trobes informació.
Potser allà on aquest tipus d'informació està més ordenada és en el web. Facebook va comentant les novetats, és més dinàmic, però si dius, jo vull mirar aquest any quines sortides hi ha al Liceu. Vas allà, inclús està posat a dalt perquè és un dels nostres destacats,
i veus les que hi ha. Per exemple, aquesta que estic dient a l'Isolda, ja està acabada. També farem tres autobusos. Això sí que ho trobo estrany. Wagner, tres autobusos. Jo també he quedat parat. És a dir, no m'ho hauria imaginat que en Wagner faríem ple. I bé, és així. Dir també que la cantant que vindrà...
Jo diria que en aquests moments és la més prestigiosa, l'Elis Davidson, que per cert, i la gent no sé si ens n'està assabentant del tot perquè veig que no s'han esgotat aquí a Girona les entrades. El mes de maig ve a Girona a fer un recital. La de Ina Sierra.
i el març, i el maig l'Elise Davidson. O sigui, dues grans personatges al món, possiblement les millors, eh? Tope, bueno, si en troessin deu de més d'aixòs, segur que siguin aquestes, i l'Elise Davidson, que diuen, a veure, jo no arribo a tant,
que té un tipus de veu amb unes, diguem, vibracions combinades, excepcionals, que fan que, jo diria que en aquests moments, és la més prestigiosa. I aquesta senyora ve a Girona.
Suposo en part, pels bones relacions que hi ha entre l'Auditori, el Liceu, per motius... I tenia el Omar que ha estat a Girona i d'alguna manera suposo que a Betlla. Perquè és excepcional que vingui a Girona. És que a Girona no ens ho mereixessin, però... Fa que sí. Ara...
i ho he explicat alguna vegada, van invitar també el Pieter Benzala, que seria la versió d'això, i no vàrem omplir ni, molt menys, la sala de... Gran de l'Auditori? No, la mitjana. Ostres! No, la vàrem omplir. Benzala era també...
El que passa és que a vegades no se sap. En tot cas, val la pena els que s'hi fixin perquè jo he estat en un recital. Després, quan siguin grans, doncs... Diran que ja vaig seguir. A veure, ara te posaré contra les cordes, Joan Manel. És el que a mi li agrada posar...
Queden dues entrades per una òpera determinada. Jo soc soci i tu no ets soci. I la demanem. En qui la donaràs les entrades? Si ho demaneu simultàniament en el soci. Si no, en el qual ha demanat primer. Ara, nosaltres fem una cosa que és la següent. Quan fem la programació, 15 dies abans l'enviem als socis i després la fem pública.
El soci que vol, el soci que està al cas, per tant, té la possibilitat d'això. Un cop ja s'ha obert el públic, a partir d'aquí la norma... Canvi que hi pugui. Jo penso que és un equilibri. Està bé, el criteri aquest és bo de seguir. És dolent, en Pere, eh? No, però avisa. A veure, què més podríem preguntar-li a en Joan Manel?
Hi ha una cosa que jo sempre que ha vingut he quedat meravellat perquè estem parlant de tots els viatges que es faran al Liceu, que és jo crec una de les millors coses que s'ha fet i que aquesta possibilitat i que a més a més la gent que hi va és de tots nivells, hi ha un estatus de classes altes, baixes, mitjanes, vull dir que és fantàstic trobar-se la gent que et troba.
Aquest també és un mite, sembla que només a la gent... Sí. No, no, això l'acrada. Jo per això ho digue això, que hi ha gent de tot tipus que està... Però el que també és un no parar, pràcticament cada setmana hi ha xerrades o la Mercè o la Casa de Cultura, o llavors els estius a Calaia de Palafrugell, i vull dir, aquest moure contínuament és impressionant, és una màquina per crear tot això. L'any passat vam fer una mitjana de més d'una activitat a la setmana.
de mitjana. Una setmana que no n'hi ha cap. Aquesta setmana hem fet dues conferències. Tot això s'ha de cuidar, s'ha de preguntar, monetàriament també deu costar diners. Sí, el pas és que hi ha activitats que més i que menys, les conferències normalment
si són conferenciants de fora, que els has venit lògicament, però no són imports tan grans. De fet, les conferències, per descomptat, es fan gratuïtament i si no, no es farien. Llavors, sí que haig de dir que hem començat a assolir des de fa un any i mig algunes subvencions.
sobretot perquè, a veure, si és per anar a liceu, cadascú es paga l'entrada per descomptat, etcètera, o per almenys unes conferències, tenim 200 i escaig socis i podem mantenir unes conferències. Però el que volem ara és potenciar, ho he dit abans, que no calgui anar pel món per tenir concerts lírics, recitals, ja s'organitzen alguns, l'Auditori especialment està molt actiu aquí, el Teatre Municipal, en ocasions,
Però el que volem és crear una mica, i és això que ens ha portat a demanar algunes subvencions que hem començat a obtenir, alguna de l'Ajuntament, alguna de la Diputació, i ara ens acaben de preseleccionar, sembla que sí, que ara ha de sortir oficialment, una de la Generalitat que ens servirà per potenciar el concurs de joves cantants que celebrarem el mes de març. Molt bé, molt bé, molt bé.
A veure, l'Associació d'Amics de l'Òpera de Girona, sobretot l'apartat aquest dels viatges al Liceu, no hi ha perill que es mori d'èxit? A veure, jo havia fet classes d'història...
I potser això em dóna la visió que tot pugi i tot baixa. Sí, senyor. Tot pugi i tot baixa. Hi haurà un dia que... Ara està dalt de tot i arribarà un moment que s'estabilitza. Sí, que la gent, els que gestionen es cansa una mica, els centres d'interès social canvien. Jo espero que no desapareixi, però que hi haurà més i menys.
Tampoc hi veig cap problema. És a dir, jo crec que l'important és que la gent tinguem opcions, possibilitats d'anar triant. Si en un moment determinat la gent prefereix, doncs jo què sé, els certaments literaris, doncs cap problema. És a dir, que hi hagi opció de triar i que t'ho posin a l'abast. Jo crec que aquesta és la nostra funció i mentre hi hagi bona acollida fantàstic i quan no n'hi hagi tanta hem de continuar igual.
Molt bé. Són respostes de mestre, aquestes, eh? Sí, però és veritat, les coses... Tu has d'anar fent i quan tens molt d'èxit, doncs, bueno, molt bé, i quan no en tens, també, ja està. Escolta, estaria molta estona aquí parlant, és fantàstic, perquè a més a més és tot una lliçó...
de coneixement i sobretot una cosa que ho he dit i ho torno a dir, els amics de l'òpera no són un grup de bojos que només els hi ha de l'òpera, sinó que els hi ha de parlar d'òpera, viure l'òpera, veure òpera i de tant en tant també fer algun tiberi amb l'òpera. He inspirat amb l'òpera, i tant. És això. I tant.
Per tant, a vegades hi ha coses que diuen que no cal que vingui més gent perquè ja són prou. Es pot anar fent gent i és fàcil a través de la web. Gràcies. Molt bé, moltes gràcies. A cada moment que tinguem dubtes sobre aquest món, sobre el que fa l'associació, et cridarem i tu ja veig que vinc sempre amb moltes ganes i nosaltres estem encantats de tenir-te aquí. Moltes gràcies. Adéu-siau.
Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al teatre! Entrem en el món del teatre i aquesta setmana veiem que hi ha força calma. A veure, per què hi ha calma, senyor Pere? No ho sé, perquè es deuen estar preparant per pastorets i coses semblants, però de moment, aquest cap de setmana, hem trobat teatre a la província de Girona en tres espais. Ara és que no.
A Bescanó, demà dissabte, dos quarts de nou del vespre, està anunciada la representació de La Presència, la comèdia dramàtica de la Carme Marfà i en Iago Alonso, que ha dirigit en Pau Carrió. Els seus protagonistes són l'Anna Saúl, en Pau Roca, en Marc Rodríguez i la Nausica Bonin. Jo no l'he vista i la veuré el dia 26, però en vistes de l'èxit han hagut de fer una funció afegida per dimarts dia 25. Això a Girona, perquè a Bescanó...
perquè ara hem fet un embolic. O sigui, ves que no, és demà dissabte a dos quarts de nou del vespre. El dimarts, dia 25, funció afegida al Teatre Municipal de Girona i el dimecres, dia 26, la funció programada a les vuit del vespre de La Presència. La vaixera jo en el seu moment i sí, té gràcia, està bé, està bé i sobretot el repartiment és molt maco.
A veure, de tant en tant hi ha un teatre del nostre entorn, sigui Torroella, que es despengi amb una funció inesperada. D'aquelles que vostè queda bocabadat. Exactament. Per què ells i aquí giren en or? Això mateix. Doncs aquest és el cas, per exemple, d'una obra que m'ha sorprès molt gratament i que em agradaria veure. Es tracta de El maestro Juan Martínez Estava Allí.
Un moment, senyor Pere, a veure... Un dia d'aquest se'm va a Madrid a veure una sarsuela. Sí. I no pot anar fins aquí... És que és el mateix dia. Però per altres vegades. No, ja vaig anar a veure en blanc... Com es diu?
en Casablanca, que em va agradar molt l'any passat, amb una obra sobre Vall d'Inclan. Doncs no, ara aquesta setmana, concretament, avui divendres, a les 8 del vespre, en el Teatre de Lloret de Mar, dirigida per en Xavier Albertí i aquesta obra, El maestro Juan Martínez Està Ballí, que té com a protagonista un actor molt i molt bo, que és en Miguel Rellan. Perquè ens parlin d'aquesta obra i perquè ens parli d'en Miguel Rellan, hem aconseguit unes paraules del director Xavier Albertí, escoltem-lo.
El maestro Juan Martínez que estava allí és una novel·la de Manuel Chávez Nogales. Manuel Chávez Nogales és un d'aquests grans periodistes de la generació de la República, entre les que hem de contar a Sagarra o a Pla o a Eugeni Jamar, una generació irrepetible de gent que feia periodisme fent literatura o feia literatura fent periodisme. Ell inventa una falsa entrevista
a un ballerí de flamenc que es troba a París després de la peripècia d'haver viscut la irrupció de la Primera Guerra Mundial a Turquia i com s'escapen de la guerra a través de Europa i acaben a Rússia i a Rússia els esclata la Revolució Soviètica i com entre l'any 14 i l'any 21 viuen totes les peripècies convulses d'una Europa convulsa, millor dit, impossible malgrat la redundància.
Jo vaig decidir fer-ne una versió teatral en forma de monòleg perquè era un encàrrec que d'alguna manera sorgia del Miguel Ratllant que tenia ganes de treballar amb mi. Esteu escoltant Garcia Iterribas. Anem al teatre!
Bé, després d'escoltar Xavier Albertí amb aquesta obra del maestro Juan Martínez Estavellí, seguim i ara ens anem ja aquí a temporada alta. Què passa? Mira, d'entrada direm d'aquest dilluns passat, dintre de la cinquena edició del combat de dramaturgia catalana,
que se celebra a la Planeta cada dilluns a les 8 del vespre, l'Ivan Campillo, amb l'obra Qui vol ser princesa?, interpretada per l'Ema Arquilluer i la Raquel Ferri, es va imposar a Miquel Masfiol, que competia amb l'obra Pànic Societat Limitada. Per tant, l'Ivan Campillo s'enfrontarà a Martí Torres Maineris a la gran final que tindrà lloc dilluns dia 1 de desembre,
Com sempre, la Maritxell Llanes és la presentadora. A veure si puc. De totes maneres, la Maritxell Llanes està fantàstica i quasi que val la pena per veure les seves animacions. Ja m'agradaria, ja m'agradaria.
A veure, què passa a Caixa Fòrum de Girona? Doncs vinga, que avui divendres en dues sessions, a les 4 de la tarda i a dos quarts de 8 del vespre, hi haurà dansa amb l'espectacle Picasso, una idea, direcció i interpretació de la Lorena Nogal, una coreògrafa que va sortir de la veronal dansa i que en Picasso planteja un espectacle que borra els límits que hi ha entre l'espectador i l'intèrpret.
Avui, però, a les sis de la tarda, mal dia i mal hora, s'ha de dir, a la sala La Planeta, un espectacle visual a càrrec de la companyia La Mula, que l'any passat, amb tau home, va sorprendre el públic gratament. Ara presenten Manual para seres vivos, una reflexió sobre el llenguatge i les històries que ens formen. Es tracta d'una proposta juganera, filosòfica, alhora, amb aquesta representació.
Molt bé. Direm que la creïdora belga Miet Barlof, reconeguda a tota Europa, arriba a Girona, sembla segons de temporada alta feia temps que li anaven al darrere, amb l'obra Miet Barlof, que es podrà veure en el Teatre Municipal de Girona avui divendres i demà dissabte a les 8 del vespre.
Aquest és un dels espectacles que penso veure. Doncs ens veurem. Angèlica Lidl serà de nou en el Teatre de Sal, demà de santa, dia 22 i diumenge, dia 23...
De matinada. Un quart de set del matí perquè la gent pugui veure sortir el sol, per dir-ho d'una manera, però un quart de set encara no surt pas. A veure, és el que penso jo, o sigui, d'entrada, es fa l'obra amb un local tancat i segona, a l'hora de sortir el sol...
allà veurà molt poca cosa. A l'espatada, com es diu? Es diu Se poco el funeral de Mishima o El placer de morir. Un homenatge a Yuko Mishima. L'any passat va fer una obra, l'Angélica Líder, també a Salt, que durava sis hores. Aquesta no, dura una hora i mitja, però jo l'he anat a buscar a un quart de set del matí per veure quan surt el sol o els que estiguin al carrer. A part d'aquella hora no hi ha sol, encara un quart de set del matí.
No hi ha entrades ja, entrades ets obrides. Ja ho crec. Molt bé, dit això, totes les obres programades per aquest cap de setmana formen part de la secció Big Bang del Festival, que ve a ser una mena del que abans se'n deia la setmana dels programadors. Tots són productes a disposició de qui els vulgui contractar pels seus teatres.
Per exemple, també ho són, a part de les que ja hem comentat, Història de l'Amor, que demà a les 8 serà en el Centre Cultural de la Mercè a càrrec de l'Agrupación Señor Serrano, en direcció i dramaturgia de Pau Palacios i Àlex Serrano. Està protagonitzat per l'Anna Pérez Moya i també estan aquí en aquest grapat d'obres l'oficio de morir de la canesa autora i directora Marina Otero i que es podrà veure a la sala La Planeta demà dissabte a les 6 de la tarda i a les 10 del vespre.
El darrer espectacle del Big Bang serà al Canal, al Centre d'Arts Escèniques, on la coreógrafa Roser López Espinosa oferirà l'espectacle de dansa titulat Cèl·lula, coixent, sis, faula. Una coreografia que viatja entre cossos, fàbules i criatures fantàstiques. Es tracta, de fet, d'una dansa que és la ira, conte i viatge compartit.
Molt bé, i com hem dit, en parlada del Teatre de Bescanó, volem recordar això, que l'obra La Presència, dels autors de La Pell Fina, Carme Marfay i Agua Alonso, dirigida per Blanc Carrió, es podrà veure al Teatre Municipal de Girona el dimecres, dia 26, a les 8 del vespre, amb un ple absolut, i en vistes d'això han fet una funció per dimarts, dia 25, a la mateixa hora. I dit això, acabem ja tot l'apartat teatral que déu-n'hi-do que hi ha hagut avui.
Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al cinema!
Doncs bé, ballant el vals de My Fair Lady, anem primer de tot a la llibreria i llavors ja anirem al cinema, però de moment anem a la llibreria a veure el senyor Terribas que ens porta aquest cap de setmana. Bé, és un llibre que ha editat l'editorial Ara Llibres que es diu Per un Grapat d'Històries. No li sona? No, m'hanu el títol de Per un Grapat d'Històries que m'ha sonat. Ara, doncs, esclar, el llibre no li sona perquè no el havien comentat aquí, per dir-ho d'una manera.
Molt bé, per un grapat d'històries amb un subtítol que es diu Moments mítics del cinema. Està escrit pel periodista cinematogràfic tant en premsa com ràdio, que es diu José María Buñol Durán, que va néixer l'any 1975. Ell és autor d'altres llibres com 50 pel·lis essencials sobre el perú.
No, 50 pel·lícules essenciales sobre el periodismo. Ja hi ha 50 pel·lícules que traten del tema periodístic. Es veu que sí, que aquest senyor els ha trobat, però sí, sí. Home, n'hi ha bastantes. Sí, però ara més en bé primera plana. El Quarto Poder, però primera plana hi ha l'una nueva, primera plana... El Gran Carnaval... De la mateixa història n'hi ha tres interferències.
l'una nova i primera plana. Totes tres parlen del mateix tema. Són remeix i noves d'allò. I també un altre llibre que es diu, que no sé si vostè ho feia, jo també veia Bola de Drac. No. No, ja m'havia passat. De què va moments mítics del cinema? Doncs és un viatge a les curiositats i anètodes del món del cinema. Per exemple, la primera dona directora de l'Estat. Anna Mariscal.
No, Anna Mariscal va ser de les primeres i la més coneguda, però molt abans hi va haver-hi una que es deia Helena Jordi. No. I altres temes, com per exemple explicar com es van muntar els famosos estudis a Spluga City, on es van fer molts rodatges d'Espagueti i Wences, i que van arribar a ser els estudis de cinema més importants.
grans, o sigui d'espai i tot això, d'Europa. O per exemple, com va començar o com es van conèixer d'una manera circumstancial el gran Spielberg però amb la cara molt més gran i mítica Joan Cranford.
O, per exemple, històries de rodatges, anèdotes, moments interessants, escandalosos, divertits, xocants. Bé, tota una xafarderia que segur que vostè li donaria 10.000 voltes perquè en sap moltes. Aquest noi que va néixer el 75 ha buscat o n'ha sentit a parlar. Ah, perquè aquest 75... Però, bueno, però, escolti, investigant, senyor Pere...
Senyor Pere, amb un sopar amb vostè, jo podria fer després un llibre d'anècdotes que vostè pot explicar sobre anar a veure Sarsueles a Madrid o d'anar a Nova York amb els viatges de fotogrames o d'un viatge a Mallorca amb la Maruja Torres en el que es ven de la Sara Montil. Per tant, imagina que... Doncs tenim un passat. I jo em faig un llibre explicant anècdotes sobre el cinema espanyol. Ja està.
Molt bé. Doncs això és el que ha fet més o menys a base d'experiències, llegir i tot això en Josep Maria Ponyol durant aquest llibre que repeteixo que es diu per un crepat d'històries amb uns subtítols moments mètics del cinema i que es pot trobar editat per ara llibres. Molt bé. Què més hi ha? Què més arriba aquesta setmana? No, això vostè, eh? No, que va, vinga.
Bé, doncs parlem, comença, home, el Dràcula, l'anèsima versió cinematogràfica de la novel·la de Bram Stoker, ara de la mà del francès Lou Berson, que és un conegut director que fa cinema d'acció, i està interpretada que Caleb Landry Jones i Soy Bleu.
Aquesta pel·lícula va anar al festival de Sitges. Saps que Frankenstein de la Galicia es pot veure a Netflix? Ja. No, no, és que només està a Netflix. Però bueno, la vam fer al Cina la setmana passada, la feia. A Frankenstein vol dir... Sí.
Doncs bé, a Netflix fa només que... Sí, sí, sí. Després a Sitges. Està a Netflix, doncs ja la buscaré, perquè aquella pel·lícula... No, cal que la busqui, que obres a Netflix i surt a Frankensteig contínuament. A veure, doncs, molt bé. Em parli d'aquesta pel·lícula de Dràcula, a veure. No, això, que és la pel·lícula de Dràcula, d'aquest director, Luig Bison, que curiosament aquí, en praules seves...
Aquest és un cas, aquest Dràcula, que en comptes d'anar a buscar la part morbosa, la part sexual, el monstre, el personatge que s'alimenta de sang, en el seu transcorre, a través dels anys, el retrobament de la seva estimada, el seu aliment en comptes de sang i coses morboses,
és l'art, cosa que està molt bé. Doncs aquest Dràcula està sobre el món de l'art a l'entorn del personatge de Dràcula. Però tant per tant podria inventar-se un altre personatge i no cal manipular el Dràcula.
També arriba als cinemes amb un any de diferència la segona part del musical Wicked, això de musical s'expliqui. Exactament, arriba la segona part al cap d'un any, que això no sé per què ho han fet, arriba la segona part de Wicked, que si no hi ha res de nou veuria demà dissabte tot entera en un escenari de Madrid.
veuré Wicked, que la vaig veure com vaig jubilar-me, o sigui, com vaig jubilar-me, que farà ja 20 anys, doncs vaig anar a veure Wicked, que estava a Londres en versions previs, doncs ara veuré la versió espanyola. Però bueno, a part d'això, la pel·lícula arriba, segona part. L'obra, la pel·lícula, perdó,
L'ha dirigit Joamem Matxú, evidentment que va dirigir la primera part, com també eren protagonistes, la Cintia Eribo, l'Ariana Grande, que són les bruixes i el Feba i Glinda, mentre que Jonathan Bailey serà el galant Fieiro. Tot i la seva rivalitat, en aquest cas, el Feba i Glinda ajunten forces per intentar canviar per sempre el destí d'Oz, on regna el mag Pavec interpreta, en aquest cas, Gif Goblin.
I dit això, diguem que també dintre de temporada alta, encara que sigui cinema, hi ha teatre. Demà dissabte a les 5 de la tarda, en el Cinema Trifó, s'hi podrà veure a la solitud dels Camps de Cotó, l'obra de Bernard Maria Coltés en direcció escènica del gran Patriz Xeró. És una filmació de l'any 1996 que serà un homenatge a un dels noms essencials, Patriz Xeró, del Teatre Europeu Contemporany.
També recordar que aquesta setmana toca operar en el Teatre Metropolitan de Nova York i en directe a les 7 de la tarda de dissabte es podrà veure a Navella de Richard Strauss i n'hem parlat abans amb en Joan Manuel Barceló que recordo que és el que fa als fulls que dona el telèfon quan la gent entra. Ja, ja, ja, molt bé, és molt trempat amb Barceló faig.
A part que si no té feina se la busquen, té moltes. Sí, sí, sí. A veure... I en el Trifó, doncs, continua el cicle Trifó i ara estan arribant les pel·lis que a mi m'agraden. L'altre dia jo és la dernière metro, que allà hagués hagut de venir el senyor Pere, que anava de teatre i estava molt bé. És que la tinc, o sigui, a veure... Igual jo també els tinc totes. Amb el cinema, amb el cicle Trifó, hi ha una sèrie de pel·lícules que no, que no les he vist des de l'estren. Una, per exemple, era La piel suave, la podús. Sí.
No sé què va passar aquell dia i no la vaig anar. Però les altres es pot dir que les veig molt sovint, totes no, però moltes les veig tot sovint. La fem de cotè també la veu molt sovint. També la tinc. La veu molt sovint, dic. No, no, no la veig molt sovint.
Aquesta sí que la veig subir. La fem de Cotet, la que es farà dilluns que ve, en dues sessions, a les 18.30. La de la Fanny Ardant, no? Sí, que és la primera pel·lícula de Fanny Ardant i que, d'una manera o altra, aquí va començar la seva relació amb...
amb en Trifó, que és l'última dona. De fet, en Trifó va tenir moltes... Mira, i sempre semblava que... Sí, totes. Caterina de Neves, Jean Magó, tothom va tenir una certa relació, tot i que ell estava casat amb una persona que estava en el món de l'espectacle, del teatre.
que no recordo tot el nom, i va tenir una filla que es diu Eva, i amb la Fanny Ardán en va tenir una que es deia Josefine. La Fanny Ardán va treballar amb la Fanny Acoté, amb Génard Depardieu, que havia fet la Dernier Metro, i l'última pel·lícula que els farà dilluns que ve, no l'altra, és Viva amb la dimanja, també amb la Fanny Ardán. Molt bé, aquesta setmana és exactament la Fanny Acoté.
Ah, fa amb el que té, sí senyor. I ara anem amb la música que ara estem escoltant i acabem el programa. La música pertany a una pel·lícula que se'n diu Els Professionals. De Richard Brooks. Molt bé, senyor Pere. Claudia Cardinale, Burlán Cáster. Me'n recordo que la jo era tres o quatre vegades, aquesta pel·lícula. Robert Ryan, Jack Palance, Lee Marvin. És com la de la Natalie Wood, o sigui, una que la tenen els indis i... Sí, pres diferent.
No, però en aquest cas és un senyor ric que contracta uns mercenaris perquè vagin a buscar la seva dona que ha estat segrestada per un indi. Arriba allà i resulta que no ha estat segrestada, que ha volgut deixar aquell desgraciat de marit i que no vol tornar i que ells la tornen per quan veuen el que passa.
que és el marit, la torren amb l'Indy que visqui i tot això. És un moment que... Estava bé aquella pel·lícula. En Barlan Caster diu una frase d'aquelles tan bones. Diu, mira, en el món hi ha gent que són fills de puta perquè, mira, ho són. Però no, són fills de puta perquè la seva mare era puta i ells no tenen cap culpa. Però n'hi ha d'altres que no ho era la seva mare. I ells ho són. Bé, doncs tot això... De qui era la música dels professionals?
El millor, possiblement... Mira, el mateix que va fer la música del Club de les Putes Muertos, de Gós, de Lorenz d'Aràbia, Único Testigo... Lorenz d'Aràbia? Doctor Chivago, El hombre que pudo reinar, El día más largo, El año que vivimos peligrosamente, Passaje a la Índia... Morís! Ja re! Ara! Aquest director de música que va fer 150 pel·lícules, va musicar...
i que va néixer a França l'any 1924 i va morir als Estats Units l'any 2009 quan tenia 84 anys. La música dels professionals i acabem nosaltres. Vinga, fins la setmana que ve si no hi ha res de nou. Adéu-siau.
Fins demà!