Fins demà!
Hola, una vegada més estem aquí en aquest cap de setmana per oferir-vos les propostes que us vagi millor el senyor Pere García. El senyor Guillem Terribas. Us parlem de teatre, de música... I una mica de cinema. Sí, senyor. Tot això ha manit amb aquesta música, com he dit, i que avui la porta el senyor Pere García.
Molt bé, a veure, diríem que en un teatre de Barcelona s'està representant un espectacle que porta per títol El Gran Gatsby. Això em sona a novel·la, a pel·lícula i a música. Doncs vinga, El Gran Gatsby s'anuncia a Barcelona, però segons hem llegit és una lectura coreogràfica del mite de Gatsby, dirigit per Enrique Gassa.
Curiosament, en el Teatre Broadway de Nueva York s'està representant el musical El Gran Gatsby, el musical, el llibre d'Aquell Kerrigan i lletra i música de les cançons de Jason Howland i Nata Tyson, basada en la novel·la d'Escot Fitzgerald, que la va escriure l'any 1925, i és en el que dedicarem la música d'avui.
El Gran Gatsby, el musical, es va estrenar oficialment a Broadway, en el Broadway Teatre, el 25 d'abril del 2024, on es segueix representant i on a finals de febrer hi ha arribat a les 765 representacions. I encara feia una recaptació d'1.147.000 dòlars a la setmana.
En part perquè el lector Jeremy Jordan ha tornat a representar el paper de Jay Gatsby que ell va estrenar juntament amb Ebra Noblezada en el paper de Daisy Buchana. Tots dos van deixar el paper i les recaptacions van baixar totalment. Però ara, i per un temps limitat, Jeremy Jordan ha tornat i la cosa ha tornat a pujar.
Direm per cert que Jeremy Jordan està aquí temporalment, ja que properament substituirà a Jonathan Groff en el paper de Bobby Darin en el musical Extinct Time, que és un dels grans èxits de la temporada a Broadway. El gran Gatsby, com la majoria sap, és una bonica història d'amor entre el milionari Gatsby i el seu amor de joventut Daisy Buchana, que curiosament, ja casada, ha anat a viure a una casa propera a la seva residència a Long Island, Nova York.
El musical va guanyar per mi, Toni, per el vestuari de Linda Chu, però cap més. La música està prou bé, tot i no ser una partitura amavorable, amb bons temes per cada un dels protagonistes. I també per Noah Ricketts, que interpreta paper de Nick Carraway, cosida a la veici i que és qui recorda la història. Una història que, per cert, no acaba massa bé.
Recordem les dues versions cinematogràfiques del Gran Getsby que hem vist nosaltres. La primera, dirigida per Jack Clayton l'any 1974 amb Robert Redford i Mia Farrow, i la del 2013, dirigida per Buzz Lurman, Leonardo DiCaprio i Cary Mulligan. Ara doncs anem a escoltar el primer tema del musical, el canta en Jeremy Jordan i porta per títol Parella.
I've done it all for her Put up each one for her All the plans I laid All the options I weighed Every price I paid for her I went to war for her
Braved for and sure of order Bottled up the gilt, then I went full tilt Rivaled Vanderbilt for her Daisy, you'll fight and return Only to learn
My waiting is through If you bring her to me I'll be indebted to you I've come so far for her The finest caviar for her
Everything I own Every party thrown All the nights alone For her Daisy She slipped through my hands No one understands How she has changed me Daisy I need one more chance If you bring her to me
Oh, what a glance. Do this good turn for me, and I can guarantee when all is done I'll be forever in your debt. This time I won't let go, help me to make it so. Try as one might, you know that there is no forgetting all.
Gràcies.
I've done it all for her Put up each wall for her But this dumb squirrel Just one piece to go Now she has to know It's all
Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Què hi ha de nou pel Rialto?
Molt bé, doncs des de divendres passat fins avui han passat moltes coses per al Rialto. Jo, per exemple, una de les que m'han passat va ser la que vaig veure dissabte al Teatre Municipal, que era l'obra Leonora, d'Alberto Conejero, amb la Natalia Huarte com a Leonora Carrington. Sí, fins i tot la directora, l'Helena, m'ha estirat una mica les orelles perquè no hi vaig anar-hi en un espectacle tan bo com aquest.
Va estar molt i molt bé i és una llàstima que la resposta del públic no fos absoluta perquè l'obra era magnífica, el treball de la Natàlia Huarte per treure un sol barret i la gent, o sigui, la platea no estava plena del tot, estava més de la meitat però no estava plena i és una llàstima perquè era un gran espectacle interpretat de meravella i la història que explicava la biografia d'aquesta senyora, de la Leonora Harington, sensacional, vull dir, jo no la coneixia de res,
ara feia pocs dies la Lluïsa Feixeda havia fet una conferència parlant precisament sobre ella la Lluïsa era evidentment a veure l'obra de teatre vam estar comentant i quan vam passar per un lloc vam trobar l'autor, l'Alberto Conejero jo li vaig presentar a la Lluïsa jo me'n vaig anar i ells dos encara es van quedar parlant de la Leonora Carrington i de la importància que va tenir aquesta senyora en uns anys a principis del segle passat
Molt bon espectacle. Hi ha una pel·lícula de l'any 1995 que se'n diu Carrington, interpretada per la Emma Thompson i en John Price, i que està molt i molt bé, la Emma Thompson fa i de Carrington, i en Jonathan Price fa de l'escriptor Linton Blacksheet que vivia amb ella i que era homosexual i tenia un molt bon rotllo.
Aquesta senyora és la que va conèixer la gent més important. Hi ha una altra pel·lícula de mexicana del 2025 i que està interpretada per la Olivia Vindall que se'n diu, sí, senzillament, Leonora. O Leonor. Leonora, en aquest cas.
Però és curiós perquè he mirat si estàvem en alguna plataforma i cap de les dues està en cap plataforma. Doncs ja dic, l'espectacle d'un coneggero és vell, ja fa dos anys que volta i l'Helena del municipal la devia recuperar i va ser una recuperació molt bona, la veritat sigui dita.
A veure, què més? Llavors també vaig anar al cine, vaig anar a veure Sorry Baby de la Eva Víctor. M'he deixat, li volia portar el full del trifó que va escrit en Paco Vilallocna, que potser li hagués aclarit una mica més les idees, però vaja... Una pel·lícula estranya... Pot entrar a la web del trifó que la podrà llegir. Molt bé, doncs una pel·lícula estranya amb una protagonista, era la mateixa directora, la Eva Víctor, també estranya, i la vaig veure amb un cine que el so tampoc no anava gaire bé, la veritat sigui dita.
O sigui que tot plegat va ser que vaig sortir de veure Sorry Baby una mica disgustat, la veritat. És una pel·li que sí que explica una història rara d'una persona rara, però que en canvi la història està ben... O sigui, és un tema que últimament s'està tocant molt sobre una dona violada i tot el que li pot passar.
però aquí està tratat d'una manera que podríem dir psicològica i que jo crec que està vist des d'un altre punt de vista, el que li pot passar interiorment a una persona que ha estat violada.
Llavors van llegir, per exemple, l'Esteve Rimbau, que li agrada molt, i diu que esclar, que no és una pel·lícula per la gent que va al cine esperant que li expliquin una història. Clar, vull dir, doncs, per què hi anem al cine? Ell deia això, que els que volem un argument posem per cas, no, que hem de fixar-nos en altres elements de la pel·lícula, doncs no sé quins són aquests elements.
Bueno, fixar-se en aquests elements interiors que té la història, aquest comportament podríem dir que la fa ser rara, allò que jo dic és una història rara perquè aquesta persona que li ha passat això té un comportament que ja no sap comportar-se i a més a més també hi ha la relació d'aquella noia que és la seva amiga íntima, que després doncs apareix amb
Llavors surt un noi, que també s'entén amb aquell noi, vull dir, s'entén amb tothom. Bueno, ell s'entén, bueno, o veí, o veí, no. Hi ha un moment que va trobar veí i diu, què vols? Diu, no, voldria follar, aquest et sembla. Diu, ah, vale, un moment que els deixo. I llavors li diu que li veu que no havia vist mai un estat de l'habitació, que tots els havia vist amb acció i aquesta estava penjant, vull dir que, no sé, una història rara.
Està bé, està bé. Llavors també vam anar a Osroel, allà ja el vaig veure. Sí, allà em va veure, sí. Aquesta emissora va guanyar un premi juntament amb Ràdio Palamós. A Ràdio Palamós. Però jo pensava que guanyaria absolutament. Bueno, ja va guanyar. No, va quedar empatada. No, ets a Equo, vol dir que guanya aquest i guanya aquest, però guanya el mateix premi. Però esclar, jo m'hagués agradat poder aplaudir en bunts o dir bé, bé, bé, bé, i esclar, quan haver-ho de compartir en dos ja no m'ho va passar.
Que més vol aplaudir a dues persones, fer-los feliços. Però totes dues és el mateix mèrit, o sigui, no és un primer i un segon. No, no, són dos primers. Dos primers i un finalista. La cosa és que si es veig quedat finalista dius, home, mira, ha quedat d'allò, però no, ha guanyat.
I Palamós també ha guanyat. No, la festa va estar bé, a més a més van anar molt de pressa a l'hora de repartir premis. Sí, va estar bé, va d'allò, i bueno... I el pica-pica era molt abundant. Algú tal això, bueno, jo no n'havien tard, perquè vaig saludant gent, i quan arribo, en Pere ja ha sopat.
Exactament, no sé què fa allà dintre, si sap que les taules són a fora. Allà també, si vols sopar, també ho pots fer-ho, però no sé si ho va fer, al circ. No, al circ, jo vaig anar a sopar però pagant-me jo el meu franc. Allà, aquell espai tan gran...
Però no em va costar molt trobar taula, a part que esclar, anava tot sol, i jo... Va anar-hi tot sol. Sí, el bé que dona no suporta el circ, a part que li fa mal l'esquena. Un altre dia m'avisi a veure que hi ha la... Doncs a veure. Però jo només vaig a veure en un, eh? Jo vaig veure el vermell, que segons estic entès era el millor.
Ah, doncs jo vaig veure l'últim dia, que era espectacular. Vostè va veure l'últim dia, que era el resum del blau i el vermell. Lo millor, lo millor. Però dos dels premis eren vermells, per exemple, els trapassistes. No sé qui va guanyar el premi. Els trapassistes. Fantàstics, eh? El millor trapassistes que vist a la meva vida. I després va guanyar uns que vostè, no sé si els va veure, que eren molt... Què fèiem?
que feien malabarismes amb allò de la corda i anar pujant i que acabaven agafats pels cabells. Sí, ja la vaig veure també aquesta. Eren alts i grosos, ella molt guapa i riallera. No, no, i una parella que també... Fa masses coses d'això de penjar-se amb una cinta. Sí.
Però a Nou Vermell només n'hi havia dues. No, jo vaig veure tres almenys. La primera va ser molt bona, que també era pels cabells, i l'últim, que era un home molt forçut, que a més a més, eren els que van actuar últims, podrien dir les vedettes.
A més, vostè va fer una explicació de dir Home i Papà, per exemple, que és la música que estem escoltant. Sí, parlava de la pel·lícula Sonos de Circa. Sí, els de Sonos de Circa, que tocaven Home i Papà. Perquè, esclar, vostè va fer... Sempre ell fa un recordatori de tot el que ell ha vist. Home, jo explico... Tinc la seva vida perquè la gent sàpiga que sap de què va aquest noi. No, no, no, no, no. No poso més això de res. Només explico que jo ja de petit...
Ja hi anaves, ja hi anaves. El circ de Canadà, el Penito, la Bàrbara Rei, el Cristo Rei. No, aquests no me'l van agradar, aquests ja eren un circ que no m'agradava. Ah, doncs a mi sí que em van agradar, és un circ de dues pistes tenia aquest. Ah, bueno, però res. El home era grandiós aquell, el de la Bàrbara Rei. Jo amb el circ Cujars, que ja va ser el que va acabar. Jo, els germanos Amoros i Sibils Trini, que venien ells, venien, eren italians, i s'hospedaven. Aquests eren dels empresaris, la Bàrbara.
L'empresa Hermanos Amorós Silvestri, i locutora Senyorita Rosita posaven. Doncs s'hospedaven, dormien a l'hotel per insult. Molt bé. Doncs ja dic el Circo Royal, que ho posaven allà a la cantonada Carreol Tònia-Rulla, llavors el que posaven en aquella plaça que durant tants anys va haver-hi teixit Girona i el Rimbart, allà hi havia jo que anava a circos...
allà vaig veure-hi los tigris de bengala de la barfa a la Cors, i llavors a la Devesa, a l'entrada del parc de la Devesa, vaig veure-hi la pinita de l'oro, i llavors amb els nanos vaig anar a veure altres sirs, però ja no vull ni parlar-ne. A veure, què més? Doncs li va agradar, no, això? Sí, sí, sí. Jo només deixau una puny i acabem aquí, que dimarts passat a Salt les van donar ja als tradicionals premis 3 de març, que són els 3 de març, és el
El va donar el capellà de Salt? Sí senyor, el rector de Salt, que va fer una homilia molt bona. A quina parròquia està aquest senyor? La de Salt, perquè hi ha la parròquia del veïnat, que és la de Sant Jaume, i la de Sant Cugat. O sigui, quan a Salt només hi havia una parròquia, que era la de Sant Cugat, que se celebra la festa major el 25 de juliol.
Quan es va fer una parròquia nova, podríem dir, al veïnat, la varen fer a Sant Jaume perquè és el mateix dia. Sant Jaume i Sant Cugat era el dia 25 de juliol i així es podíem celebrar la festa tots junts. I aquest és el de sal. I només van donar-li millor i hi ha diversi gent.
No, només abans es donaven a una persona i a una entitat. I això es feia bastant llarg, tot plegat i tot això. I ara es fa un any a una entitat i un any a una persona. A la meva època, que era el 2008 que m'ho van donar, era que ara es feia a la persona, que era en aquest cas seu, i a una entitat que ara no me'n recordo. Ja, ja, ja.
Molt bé. Avui divendres, des de les 10 del matí fins a les 7 de la tarda, a l'Aula Magna de la Casa de Cultura i amb entrada gratuïta, tindrà lloc la quarta edició del concurs de joves cantants de Girona, organitzat per els Amics de l'Òpera de Girona. I diumenge, a les 6 de la tarda, però llavors ja és de pagament, a l'Aleviòria de la Mercè hi haurà un recital a càrrec dels guanyadors del concurs,
uns guanyadors que hauran sortit d'entre les votacions del públic que hagi anat avui a veure com canten i demà els veureu cantar. Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al teatre. Anem, doncs, a parlar de teatre i comencem per la sala a la CATE de Figueres que avui divendres a les 8 de la vespre la triu Júlia Triol de la Calòrica
Es posarà en la pell de la llogatera, títol de la funció de la que n'és autor Paco Gómez i la llogatera és una tràgica comèdia sobre la lluita per viure dignament en un sistema que t'expulsa quan no és suficient ser suficient.
Aquí la protagonista és una noia que es veu obligada a deixar el seu pis de 38 metres quadrats. L'ha dirigit l'actor Rubén de Guia. I diumenge, dia 8, a les 7 de la tarda, a l'espai La Pineda de Sant Gregori, Fel Feixeda i Carles Xuriguera presentaran el gran èxit que és Les Mares, una de les obres amb més bolos dels darrers mesos. Aquí, Xuriguera i Feixeda ens parlen de les seves mares, o millor dit, les seves mares parlen de Xuriguera i Feixeda.
I, a més a més, aquí a l'Espai Lapineri que va molta i molta gent. Sforgi en terra, sforgi en terra...
Fins demà!
Fins demà!
I al Teatre Municipal de Girona, avui divendres a les 7 de la tarda i amb les entrades adseorides, la Fundació Òpera Catalunya presenta Norma, de Bellini, amb Carmen Buendia com a Norma, Carol García com a Adalgissa i el tonó Marc Sala com a Polione.
Direm que Norma és la vuitena òpera de Bellini i, sens dubte, una de les obres més paradigmàtiques del Belcanto. I, sens dubte, és la més coneguda d'aquest autor. En el paper de Palioni, ja em dic, hi ha el tenor Marc Salas.
Sí, jo volia aclarir una cosa. La que estem escoltant és la Maria Calas. Sí, que no vindrà. Només per aclarir que diu... No, la Maria Calas està interpretant, però... El Castaniba, però aquí el cantarà la senyora Carmen Buendia. Doncs això, fet aquest aclariment, segueixi. Molt bé, doncs hem dit que en Marçal, en de Petro Pei de Polioni, i hem pogut parlar amb ell, i li hem preguntat
A veure, ell no és el protagonista, però ha tingut unes crítiques extraordinàries amb les representacions que ja s'han fet. I hem parlat amb en Marc Sala sobre això. Efectivament, Norma és la gran protagonista d'aquesta òpera. No perquè l'òpera sigui així, que també el rol titular és Norma, sinó perquè aquest és el rol que té més protagonisme a nivell musical i dramàtic.
És el que canta més, sens dubte, el personatge que més canta, que té... Per tant, les pàgines de...
amb més virtuosisme, més polifacètic i també a nivell dramàtic. A nivell dramàtic és el motor de l'acció, és el personatge que és psicològicament més interessant, la norma que és el cap dels druides, diguéssim, la sacerdotessa que està en contacte amb la divinitat i que regeix el destí del seu poble, però alhora la part íntima, la part amant,
de mare, de dona traïda, que busca justícia... Doncs bé, tot això fa que el personatge de Norma sigui sens dubte la protagonista. Però sí, estic molt content perquè Polione també és un rol, el rol de tenor, que és emblemàtic, que...
els més grans tenors de la història l'han cantat i això és un repte, una oportunitat i un privilegi poder-lo cantar i cantar-lo a gust, fer-lo meu, portar-lo al meu terreny, que al final és el terreny del Bel Canto, que és el meu
que és el meu repertori natural i ben lini, tot i que aquest rol el va encantar i molt i molt bé i de manera molt espectacular tenors més pròxims a l'escola barista, una escola amb veus més potents, molt espectaculars.
però jo puc portar això, una manera de cantar més dúctil, una manera de cantar potser que és més fidel a la partitura, perquè la meva veu gaudeix cantant aquest tipus d'escriptura i la veritat que ha sigut un debut preciós, molt content i sobretot per com estic gaudint a l'escenari amb aquestes...
en aquest gran encast que estic compartint escenari, i a més per la rebuda del públic i de la crítica, així que no em puc queixar, molt content, molt content. Gràcies. Pere, i qui ha estat el director d'aquesta norma? Escènicament l'ha dirigit en Carles Ortiz, i l'ha dirigit a l'estil clàssic. Li hem preguntat a en Marc Sala si li agrada treballar en una producció d'aquest tipus en què la gent va amb túniques, barbes, espases, i en Carles ens ha dit això.
pel que fa al muntatge, és una versió totalment clàssica, fidel a la partitura, així que els amants de l'òpera diguéssim que no tindran cap pega en aquest sentit. Però vaja, per mi el més important no és tant que sigui clàssica o que la posada a l'escena tingui una, no sé,
una inspiració una mica més moderna o estigui revisitada. A mi el que més m'interessa, sobretot a l'hora de sortir a l'escenari,
és que valoro que el director d'escena i la seva idea respecti l'essència de la partitura, de la música, del que està explicant la música, del que estan explicant els personatges, que entenguin el que està passant, que facin entendre el que està passant, que siguin idees que arribin al públic de manera clara i que interpel·lin, diguéssim, el públic actual. Això em sembla molt bé i això es pot fer tant des d'una
Posar en escena clàssica i normal si hi ha una bona direcció d'actors, si les intencions estan clares, si la relació entre els personatges funciona, si la història viu, això és el més important per mi. I això es nota molt quan assages que quan un director d'escena coneix bé la música, coneix bé els personatges i això ens ajuda i ens dona ales a l'escenari.
I també li hem preguntat quins projectes té d'ara endavant aquest jove tan nou barceloní que crec que va agafant fama arrel d'un te treball. O sigui, té planta per fer de galant perfectament i a part d'això té una veu molt bona. Ens ha dit els seus projectes que són aquests. Home, la veritat que sí que tinc molta feina i estic molt content. Ara mateix estic compaginant les funcions de norma amb també alguna funció de la traviata, la verdi, canto el fredo,
que és un rol també que m'estimo molt. I alhora estem estudiant l'Stabat Mater de Bojack, que he de cantar el dia 14 de març a Irún, o sigui que també estic molt enfeinat. M'espera també a l'abril dues funcions de Turandot al Palau de la Música, faig el paper de Pong, amb un cast estel·lar, amb Liana Harutunian, amb Carolina Ropev Navarro, sembla que es diu, amb...
Carres Patxón, bé, amb l'orquestra Franz Schubert Philharmonia, o sigui que també molt il·lusionat en aquest sentit, i moltes més coses, altres contractes per l'any que ve que encara no es poden dir perquè no estan anunciats, però sí que trobo que a partir de, sobretot de Don Gilde Alcalá, que vaig cantar al Teatro de
a Jerez, via Marta de Jerez, i ara amb aquesta norma em sento en plena forma vocal i jo crec que això portarà coses bones a cara al futur. Crec que és un bon moment ara, un dels millors moments de la meva carrera, diguéssim, de la meva forma vocal. Així que amb moltes ganes que arribin tot el que hagui d'arribar.
I després d'escoltar les opinions de Marc Sala, anem al Teatre Municipal. Del Teatre Municipal ens anem a la Sala Planeta, que aquest cap de setmana presenta dos espectacles diferents. A veure, per avui divendres i demà dissabte, a les 8 del vespre, la companyia La Intempèrie presenta Les cases dels altres, amb dramaturgia i direcció de Berta Camps i Eva Ferrer. De què es tracta, senyor Pere, que
Es tracta d'una història explicada per diferents testimonis que ens obren les portes de casa seva per ensenyar-nos alguns dels seus racons. Segons la parella Camps i Ferrer, autors, en preguntar per què han creat aquesta funció, la resposta diu que ve a partir de la idea que existeix la possibilitat que siguin expulsades de casa seva. I també els hi preguntem
Què és una casa per tu? Direm que la casa dels altres està interpretada per la Paula Fossati i l'Eva Ferrer, que alterna amb la Berta Camps. No sabem qui hi haurà exactament a la Planeta. Molt bé, doncs, sense deixar la Planeta, vull dir el diumenge, que digui el diumenge a les 6 de la tarda, la Planeta porta un espectacle entre teatre i clom, titulat Soc la Mercè, dirigida per Pep Vila i interpretada per Helena Ballester,
i es tracta d'una crònica fidel i de costums a la Catalunya de la postguerra i ve a posar llum a un poc conegut moviment de resistència, l'agrupació guerrillera de Catalunya. I sí, fa riure, però també toca el cor. I de quina manera?
Vinga, acabem l'apartat teatral en el Teatre de Salt, on demà dissabte a les 8 del vespre s'hi podrà veure l'Enterrador, escrita i dirigida per Gerard Vázquez amb Pepi Zapata de protagonista absolut. L'Enterrador sempre es va parlar allà mateix ara, darrerament. Sobre la nostra memòria històrica, ja que el protagonista ha d'enterrar cada dia els afusellats que li porten al cementiri.
Hem parlat amb Pepe Zapata i li hem demanat que ens expliqui exactament de què va l'obra de Gerard Vázquez i també la diferència entre la versió escènica que es veurà a salt i la que en alguns llocs han interpretat en un cementiri. Escoltem en Pepe Zapata. Hola, sóc en Pepe Zapata, productor de la companyia Teatre de Dos i a més intèrpret del monòleg L'Enterrador, que podreu veure aquest dissabte a Teatre de Salt.
és l'Enterrador en català, encara que va ser creada i escrita originalment en castellà. Però s'ha representat moltes més vegades en català i fins i tot en valencià. Portem més de 150 bolos, 150 actuacions diferents per tota la geografia estatal i fins i tot fora d'Espanya. Ho hem portat a Xile, fins i tot a Àfrica, a Cabo Verde. I és una obra de teatre que el que fa és parlar de memòria històrica, de la memòria...
sobretot d'herois anònims, que van viure i sobreviure a la Guerra Civil i que van haver d'enfrontar-se amb una situació social i política molt conflictiva. En concret, això està basat en fets reals, però no és una reproducció historiocista. Està basat en la vida de l'enterrador de Paterna. En Leóncio va dir a Navarro, el que li va tocar quan va tornar al seu poble després d'acabar la guerra.
per sobreviure fer d'enterrador al seu propi poble, amb tanta mala sort que Paterna va esdevenir el paredón del llevant espanyol i en quatre anys i mig que va fer d'enterrador li va tocar enterrar 2.237 persones. Però tot i així el que més ens va culpir quan ens vam assabentar d'aquesta història, la companyia va ser la seva lluita per la dignitat humana, com va establir un sistema per ajudar a reconèixer els cossos dels afusellats i de tot això,
parlarem de la necessitat d'enterrar o de desenterrar o de les dues coses. El nostre passat, de tot això en parlarem a partir de l'enterrador. La versió de l'espectacle que veureu aquest dissabte és la versió original, creada per sales, creada per teatres, però a la vegada hi ha una altra versió amb el mateix títol, el mateix personatge i de fet el mateix text, però canviada totalment la dramatúrgia,
que la fem de nit en espais exteriors i per grups molt... Apenes 70-80 persones, que té un component més interactiu i que en moltes ocasions s'ha fet en espais emblemàtics, espais significats, entre ells els cementiris. Davant la teva pregunta, òbviament que un cementiri pot ser un espai fantàstic i fenomenal per posar de manifest la necessitat de repensar
la nostra relació amb el nostre passat i en concret amb la memòria històrica. Quin millor lloc, a més a més, que on d'alguna manera descansen o haurien de descansar els nostres desapareguts. De tot això ens existeix en parlarem segur aquest dissabte a Teatre de Salt. Us hi esperem. Esteu escoltant Garcia i Terribas. Anem al cinema.
I evidentment, com cada setmana, abans d'anar-nos al cinema, passem per la llibreria. I el senyor Terribas ens porta també un llibre d'aquella magnífica. Aquests es fan un tipus de treure llibres, aquesta col·lecció magnífica. En treuen un cada mes. Ah, doncs a veure. En treuen un i dos cada mes. A veure, exacte. Aquest de què va? No, però aquest no és nou. Aquest fa temps que ha sortit. Però vull dir, sempre hem de parlar de coses noves, però...
He volgut agafar aquest perquè es tracta d'una pel·lícula que fa temps que s'ha fet, però que és actual i que s'està revisant i s'està passant en cicles, en filmoteques, a la televisió i d'una manera continuada. I molta gent se'l posa en DVD o de la manera que sigui. Ah, això.
I a més a més, el llibre comemorava els 40 anys d'aquesta pel·lícula. Ja fa 40 anys? No, fa més de 40 anys de El resplendor. Doncs molt bé, El resplendor és la pel·lícula d'aquest llibre que Notorious tracta i que jo voldria tornar a recordar.
Recordar perquè hi ha pel·lícules de por, de terror, però vull dir que algunes són d'aquelles de sang i fetge que passen així ràpidament, però les altres són les que et queden i que hi vas somiant o que passen coses raves. Amb aquest, parem-ho, permet...
Perdoni que parli de la meva neta, la Martina, diu per exemple... Ella ja l'ha vista, el resplandor? Ha vist fragments però no s'acaba d'atrevir a veure-la tota perquè ell és molt aprensiva i llavors diu que no dorm i tot això. Però en canvi jo dic, però si vas a veure aquestes películacions que són al Viermen, saps aquestes del Viermen? Sí. O aquelles dels crims que et van matant i tot aquest... Diu, sí però allò és sang i fetge i és de mentida, ja saps què és mentida.
Però en canvi, el resplandor t'entra dintre aquells personatges que apareixen i desapareixen. I hi ha pel·lícules que són aquest tipus. Una altra que sempre torna i que va crear en el seu moment un furor greu, bèstia, i que es va reposant contínuament, és psicòsis.
Són dues maneres de veure les pel·lícules de terror, d'aquelles que et queden per dintre psicològicament i que jo encara recordo, i de gran, veure a la nit tot sol.
El resplendor i allò a girar-me. Que t'hi hagi enllà i que els són amunt en estral. Vull dir, perquè entren molt i molt bé. Bé, doncs aquell llibre el que fa... A veure, que per cert, esclar, fer un llibre sobre el veícola El resplendor, veig que és més prim que els altres, esclar. Evidentment, tot un llibre... El més gruixut de tots els que tinc, perquè mira que arribes a tenir aquests llibres...
És precisament d'en José Luis López Vázquez. És el doble que queda. Mira allà si hi ha per explicar. Però no, aquest no és prim. Tot el que sigui en prim té unes 200... No, 200 pàgines. Amb moltes fotografies, com sempre. I això, està explicat... Recordem que està basada en una obra de... Stephen King. Stephen King, sí. I que, doncs, bueno...
La pel·lícula és a l'estable i cubri, que amb en Jack Nicholson, i ella, com es deia, ella? Ella és la famosa, com es diu, espera't, la... Ens la fem molt bins, eh? No, no, espera't, que ja... Ai, ai, ai, ai, ai. La 6-6-6, no, 6-6-6, no. No, no, que la va... la va duplant aquí, també va haver-hi problemes amb el duplatge. En algun cas, si ho ha de haver dit tres o quatre vegades, i nosaltres encara no ho hem trobat. Sí, els que estan a casa, diu, burros, què és d'aquesta, d'allò...
la Shirley Duval doncs la Forqué va ser la que la va doplar i en Joaquim Hinojosa va doplar en en Jack Nicholson que va haver-hi un merdi greu perquè no era la veu habitual de Nicholson i la gent deia no és pas en Nicholson aquest i el Paul Hinojosa va fer el doplatge perquè els americans parlen molt l'anglès americès molt polnàs i en Nicholson parla molt així polnàs
I l'Hinojosa va fer tot el doblatge amb una agulla d'estent de roba en el nas perquè li somstís la veu d'aquesta verena.
que anava a dir, a l'últim de tot surt una fotografia que es veu que anys darrere en Jack Nicholson ja estaven allà, en aquella casa. Vostè se'n recorda per què era això? L'haurem de tornar-la a mirar. No, no, esclar, ell va tirant endavant i enrere i són els seus fantasmes i es troba allà amb el cambrer que l'està servint. Sí, doncs darrere al cambrer hi ha una fotografia i es veu ell allà amb una festa. Sí, perquè és tota la qüestió psicològica.
si colora aquell tio es torna loco total no, no, mira, sens falta avui la tornaré millor la tinc en un pack en un pack Stanley Kubrick fantàstic, l'única cosa que sap greu és que no hi ha l'olita, però vull dir, el que hi ha l'altre és la xaqueta mecànica 2001 l'altre aquella que... La paraula, la frase que està pintada és Reurum Reurum, que vol dir murder mort murder, exactament, mort
Molt bé, doncs és el llibre que comentem. No és nou, repeteixo, fa temps que ha sortit, però, al igual que la pel·lícula, sempre es vol revisar-ho. Molt bé, a veure, de cinema, jo aquesta setmana me fa l'efecte que no hi aniré cap dia si el trifó no em sorprèn amb alguna cosa meravellosa. Doncs el trifó la sorprendran. A veure... Vostè parli d'aquesta pel·lícula que se'n diu La nòvia. La nòvia és una pel·lícula dirigida per la màquina Gailen Hall, que aquesta sortia de la pel·lícula Broken Bad Mountain...
que té com a protagonistes de la Jessie Buckley, que és la protagonista d'aquestes cumbres borrescosses que encara fan anar tanta gent al cinema, amb ella hi ha la Christine Bale i el seu germà, en Jacques Gailenhall. L'altra més bona, aquí resulta que el monstre de Frankie Stay va amb una científica per demanar-li que creï una companya, o sigui una persona que sigui un monstre com ell. El resultat serà una criatura salvatge
que li serveix a ell per anar-se'n de lluna de mel però bueno, una lluna de mel plena de sang aquesta sí que és de la sang i fet la nòvia no és nou perquè hi ha la famosa pel·lícula de la nòvia La nòvia de Frank Stein devia ser després de fer aquesta no, però aquesta és molt vella la nòvia de Frank Stein que hi treballa ara que era la dona d'en Charles Lawton tenia memòria per les coses de 60 anys enrere
Bé, doncs, de cinema, més cinema, és El último vikingo. És una pel·lícula de Dinamarca del 2025, dura 116 minuts, i que està dirigida per Anders Thomas Gersen. I aquí treballa un personatge que pel nom poder no necessitarà, que és Mark Mikkelsen.
Bé, aquest... Vostè recorda una pel·lícula que se't diu O l'Otra Ronda, o La Tierra Prometida, o Indiana Jones i el Dial del Destino? Saps que no recordo cap d'aquestes. Indiana Jones? Vostè no ha mirat les pel·lícules d'Indiana Jones. Indiana Jones és l'última. I el Dial del Destino, és el dolent, fa de dolent alemany. Bé, doncs és un actor que si veu la fotografia dius carai, si li he vist moltes pel·lícules...
I aquest és el protagonista d'aquesta història que es diu El último vikingo i que explica la trama, és d'un personatge que surt de la presó després de 15 anys d'haver estat per haver robat.
Resulta que els diners robats es van amagar, el seu germà els va amagar en un lloc, enterrats. Quan surt de la presó diu, bueno, on és això? El seu germà durant aquesta època ha tingut un problema mental i no se'n recorda. I llavors tota la pel·lícula és anar buscant on poden trobar aquest tresor. Això és la trama inicial.
Però la gràcia és aquesta que té un ritme trepidant, que no para, i que hi ha moments divertidíssims però també hi ha els seus moments de crítica, de moments crítics que passen aquests dos germans.
És una virgueria d'interpretació per part d'aquest actor i la història t'enganxa des del començament. Una mica d'humor negre també. Aquesta és la única que fan. L'último vikingo, no? I també n'entra una que només hi haurà una sessió cada dia, de cada dia, però a dos quarts de nou del vespre, d'aquests horaris que a vostè no li va bé. No.
Molt bé, a dos quarts de nou, o a la sala 1, precisament. I quina pel·lícula és? El mago del Kremlin, una pel·lícula francesa del 2025, dirigida pel director superconogut, Oliver Assayas. La pel·lícula és llarga, 156 minuts. Atenció, eh? I treballa Paul Dono i Judy Love, que vostè el coneix. Molt bé, de què parla? Doncs parla dels anys 90,
A l'època postsoviètica, quan hi ha tot el canvi a Rússia, que sembla que serà democràtic, però res de res. Hi ha Vladimir Voronov, que és un jove que s'està obrint com a comunicador i com a artista a televisió. Ara ja sé quin és. Ah, ja sap quin és, molt bé.
Doncs, molt bé, coses de la vida el porten a ser assessor d'un agent de la KGB, amb un futur brillant. I com se diu aquest? Putin. Molt bé. Premi, premi. Està interpretat per Juryland. Molt bé, doncs aquesta és sobre... I aquesta és la que fan només a dos quarts de nou. Jo la volia veure, aquesta pel·lícula. Sí, doncs a dos quarts de nou, només a dos quarts de nou. No sé si l'altra setmana podrà canviar, però de moment, ja li dic...
que es fa a les 20.30, cosa que vostès en les velles èpoques anava al cine dels quardons de vegades, eh? Sí, sí, sí, però era una altra època. Bé, la història s'ha de dir que... Està bé, és curiosa la història aquesta. Està bé, una mica irregular, eh, també, vull dir, tampoc no... I toca un de rabiosa actualitat i bé, ja... El que està molt i molt bé es veu és en Judilaf.
Molt bé, doncs aquestes les dues, El mago del Kremlin, francesa d'Oliver Assayas, i després El último vikingo, que és aquesta pel·lícula de Dinamarca del 2025, d'Anders Thomas Gersen.
Molt bé, llavors direm això d'aquest dilluns dia 9, a les quarts de 8 del vespre, també en el trifòssi, per veure Drive My Car, una pel·lícula japonesa de l'any 2021, que ara me'n recordo mitjanament, que és la d'un senyor que accepta muntar l'obra a l'Oncleabània. Molt bé! Però no me'n recordo de res més. I que una de les protagonistes d'aquest Oncleabània és muda.
I és fantàstic la interpretació final del seu personatge, sigui impressionant. I per anar a assajar, aquest director té un contracte, un xòfer, perquè ja ha tingut problemes conduint, i és...
la visió de l'aixòfer que va veient com aquest personatge s'intimida amb l'aixòfer que no sap res de teatre i és molt bona la relació que tenen recordeu això, dilluns a dos quarts de nou aquesta en el Trifor dins el cicle aquesta de 10 pel·lícules als 25 anys de cinema estrenat aquí a Girona no en el Trifor
Ja en queden poques, ja en queden dues, de la setmana que ve i una altra, i s'ha acabat ja el cicle aquest. Molt bé, dit això, nosaltres ja gairebé ens n'anem, però abans escoltem altra vegada un tema de la Gran Gasby, el musical, i direm que aquest musical va tenir la seva estrena a Europa, en el London Coliseu de Londres, per una durada limitada, que va anar de l'11 d'abril al 7 de setembre del 2025, i ningú va trobar-ho a faltar, però bé, d'aquest musical ara escoltarem la protagonista, l'Eva Noblezada,
l'actriu que interpreta Adeyce Ibucana, i que la vam descobrir a Londres en una reposició de Missa Icon i va ser nominada als Toni pel seu paper en el musical Hadistown. Doncs bé, ara l'Eva Noblezada canta per millor o per pitjor. Això és del gran Gatsby, el musical. Molt bé, doncs aprofitem per dir-vos, la setmana que vi tornarà a estar en tots vostès, el senyor Pere. El senyor Guillem. I avui ens ha acompanyat la Marta en el control de so.
I després serà supervisat pel jefe, l'Arnau. Però la Marta cada dia ens ho fa millor. Molt bé, vinga, doncs. Que vagi bé. Tinc una bona setmana. Adéu-siau. For better or worse For rich or for poor
My husband has delivered on the rich part, but the better I'm not sure. And then to learn my soldier has returned. It's a blessing and a curse. Is it for better or for worse? To have until home.
Till death do us part So certain that my soldier had been lost And with him half my heart I spoke those words to gain security It was maybe a mistake And the only choice to make
And so I built a home beyond my childhood dreams I built the perfect place to stay Locked away For better or worse When we came out east I learned that it is not what feels the best It is what will hurt the least
When I thought that I might start again Got the thought out of my head Had a child with him instead I knew I had to build a home And make it last And fill it up with all the reasons Not to think about the past
Fins demà!
My vows have been made. I'm smart enough to know that I'd lose everything if I ever strayed. All the while my husband has his fun and the roles are not reversed. It's for the better and
A melody drifting across the bay A song of a summer from long ago
A chorus that amplifies Every last compromise What good comes from knowing that he survived What good comes from knowing what he became To know there's an open door Where there wasn't one before And I wonder what he'd do