García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i disseptes a les 11 del matí obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
El senyor Pere García i el senyor Guillem Terribas i el senyor Rodau us donem la benvinguda en aquest gran programa que es diu García i Terribas Associats. Gràcies, gràcies. A veure quin dia no són falses aquests aplaudiments.
A veure, senyor Pere, avui la música seva i és d'un... a mi em sona de pel·lícula. És que és un musical que s'ha fet després d'haver-se fet una pel·lícula. Ah, per tant, aquí ens copieu els museus. No, no, el teatre també, sí, sí, sí. O sigui que a vegades m'ataques perquè dius això és un musical, aquesta musea... Doncs aquí ens heu copiat. Doncs vinc, anem a fer història.
Me deixes explicar una mica? Sí. És una pel·lícula que del 1999 dura 100 minuts, de Bim Benders, i que parteix d'una idea de Rick Order, que és una música que va composar la música de Paris-Texas, i que se'n va anar a Cuba, i allà hi va anar amb un altre compositor cantant, que és Ibrahan Ferrer, i allà va començar a trobar una sèrie de gent com Company Segundo,
i que se'n deien, l'altra pandilla, els deien els superabuelos. Varen fer una sèrie de concerts per Cuba i Amèrica i van acabar en el Cannigical de Nova York. Ara vostè expliqui què passa amb aquest musical. Fa dos programes vam escoltar un fragment del Musical Wicked per un tema interpretat per l'Ariana Grande i la Cíndia Eribo, guanyadores del Premi Grammy a millor duo. Però no vam posar música del guanyador perquè, per una simple raó, encara no havia sortit el compacte.
Ara sí, ara ja el tenim i aprofitem per escoltar-ne dos fragments. D'entrada, repetirem això, que els Premis Grammy, que es donen per l'excel·lència en el registrament de diferents composicions i artistes, es van donar el dia 1 de febrer a Los Ángeles i la d'enguany va ser la 68a edició. Bé, a l'apartat d'enregistrament d'obres de teatre musical, les nominades eren «It Becomes Fair», «La Reposició d'Egipci», «Just in Time», «Buena Vista Social Club» i «Maybe Happy Ending».
Excepte Gipsy, totes encara es representen a Broadway. La ganyadora, però, a millor enregistrament d'un obre de teatre va ser Buenavista Social Club, el que parlava en Guillem. Un musical que té llibre de Marco Ramírez i música que interpretava el grup Buenavista Social Club
que ara hi ha una orquestra de Broadway que també porta aquest nom. La producció de Broadway es va estrenar el 19 d'abril del 2025 al Gerald Schofield Teatre, on segueix representant-se i on la setmana passada havia arribat a les 375 funcions fent una recaptació setmanal de 911.000 dòlars, cosa que està gens malament per un musical en què totes les cançons estan cantades en castellà.
El musical està enviatat a l'Havana, a Cuba, i abasta des de la dècada de les 50 fins a la del 1990, seguint la vida de quatre músics destacats, l'efecte del comunisme, l'accent de Fidel Castro i les conseqüències que van tenir en els músics de l'època i la seva eventual col·laboració. L'any 1999, a l'àlbum emblemàtic Buenavista Social Club,
La música de l'espectacle es presenta, com hem dit, completament en castellà, amb els estils musicals de Don, Danson i Bolero, representats a la partitura. Tenen protagonistes destacats els personatges d'Omara Portuondo i Companys Segundo, interpretats per Natàlia Venetia Belcom, que va guanyar el Premi Toni com a millor actriu de repartiment, i Julio Monge.
Ara, doncs, els escoltarem, no, ara escoltarem en primer lloc un tema cantat per Wesley Braille i Santonieti i canten el popular tema Dos Gardèries. Això és Buenavista Social Club original Broadway Cast.
Fins demà!
Dos gardenias para ti, con ellas quiero decir, te quiero, te adoro. Mira, ponles toda tu atención, que serán tu corazón y el mío. Dos gardenias para ti,
que tendrán todo el calor de un beso, de esos besos que te di y que jamás encontrarás en el calor de otro querer. A tu lado vivirán y te hablarán como cuando estás conmigo
Y hasta creerás que te herirán. Te quiero, pero si un atardece las gardenias de mi amor se mueren. Es porque han adivinado que tu amor me ha traicionado porque existe otro.
y te hablarán como cuando estás conmigo y hasta creerás que te dirán te quiero pero si un atardecer las gardeñas de mi amor se mueren
Es porque han adivinado que tu amor me ha traicionado porque existe otro querer. Es porque han adivinado que tu amor me ha traicionado porque existe otro.
Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Què hi ha de nou pel Rialto?
A veure, senyor Pere, m'ha deixat acabar de recordar que si algú vol veure Bona Vista Social Club, la pel·lícula de Bill Mendes, la pot veure filmint. Ah, molt bé. I per tant també hi ha tota aquesta música d'aquella època. Doncs molt bé. A veure, què ha fet vostè? Vostè mai, mai, mai canviarà. Mira que anar a veure el cumbre esborrascosas.
Ja pot ment dir-ho, en aquest cas ja pot ment dir-ho. Però va fer una cosa que em va agradar i va anar-hi el dia que hi havia d'anar. El dimarts dos euros. El dimarts dos euros, com a mínim. També va valgar la pena perquè, escolta, el que és aquella pel·lícula... Aguantar tot allò, bueno, és igual. La vista? No, no, no. No puc, apartat, no puc... O sigui, no opino, però no... Una setmana bastant...
Jodida, diríem. O sigui, per començar, vaig anar a la Planeta a veure l'obra On s'acaba el món, escrita i dirigida per la Cristina Arenas. Jo hi vaig anar i hi havia el seu fill i això, van en parlar. I què?
Bé, és una obra d'adolescent que diu moltes coses i no els deixa anar coses, però això és molt normal de primeres. Això passa molt amb escritors que escriuen la seva primera novel·la, que sempre comencen explicant sensacions seves, però posades d'una manera que al cap d'uns anys, si ho llegeixen, els fa una cosa molt grossa.
I això s'ha de dir amb escriptors des de Funalleres, que va guanyar el Premi Cacera amb el rei del Mambo. Si li recordes, diran, allò és un pecat de joventut, o Quim Monzó, que va guanyar el Premi Prudència Bertrana amb l'udol de l'olor de les clavegueres, que t'he prohibit que el reditin, i tot això. Sí, prohibidíssim. Jo suposo que quan es mori d'amagat ho faran, però mentre sigui viu mai reditarà en aquesta novel·la.
Doncs vinga, on s'acaba el món és la primera obra escrita per la Cristina Arenas, que també l'ha dirigida, i evidentment, suposo que si segueix endavant, si segueix escrivent altres obres, potser arribarà un moment que l'oblidarà. La veritat, només me va agradar veure aquell espai escènic, allò estava bé, totes les coses penjades del sostre. I la llum, també. També. I els actors ho feien bé. No gaire. Hi havia un nano que tenia una veu molt potent a veure els actors. O que anava vestint de pollastre...
No. A l'altre? A l'altre no em va agradar gens. Aquell alt. Aquell alt de la barba no em va agradar gens. Però tenia una veu agradable, que, bueno, a veure, els altres no dic que ho fessin bé, els altres feien el que podien davant un... Exacte. I eren joves i també hi havia un problema de direcció i moltes altres coses, però la veu d'aquell nano al... Sí. Era potent. No sé si s'hi va fixar, no va sortir cap comentari a la plana a Facebook, tot i que va anar a veure l'obra.
Però ara s'està desfogant aquí. No, bueno, però... Però vull dir que... No, però la Cristina... Ja dic, per això s'he posat aquests dos exemples bastant significatius. Quim Monzó ara és possiblement l'autor més admirat en català i en Forneres deixa l'anar, que per certa, que ara ha tret un llibre sobre...
En Laporta, en Jan Laporta, a veure, un moment. El president del Barça. El president del Barça, l'editorial Ara Llibre, li demana un llibre. Llavors li posa en fono perquè li transcrigui el que ell diu. No és un llibre que hagi escrit en fono, sinó que en fono el que ha fet ha sigut posar en bordre una sèrie de coses. Molt bé.
Doncs bé, ja em dic que on s'acaba el món ja està vista i llavors, o sigui, en canvi veus, que no me va agradar, ja ho recalco aquí, en canvi me va agradar molt una pel·lícula que vaig veure que se n'hi ha històries del Buenball i de José Luis Guillén. Sí senyor, està bé, que maca. Molt bona pel·lícula. Molt.
Hi ha gent que fa maranya perquè es parla del barri o l'espai de Barcelona que és Vallbona. Sí. I diuen, ah, aquest ha traduït el títol en castellà...
No hi ha dret i tot això. Històries del Buenballe és una frase feta que té a veure molt amb la influència o el sentiment de pel·lícula Un Mönster i que a més a més també té un sentit de colonos que troben un ball i s'hi estan.
Però durant tota la pel·lícula parlen de Vallbona, no parlen del buen valle. No. Però en canvi hi ha gent que ha castellanitzat el barbi que és de Vallbona i ara li comencen a buscar tres peus. Això és buscar pèls als ous. És un nom que juga amb el nom de Vallbona
en poder posar allò, per a la cosa ja l'última balla, hi ha moltes pel·lícules de l'Oeste que paren del balla, doncs aquí ell ha volgut jugar amb això. No, la història és vaca, a més hi ha personatges que es fan entrenables, vas veient els mateixos personatges amb les seves històries que quasi bé...
te'ls emportaries perquè anessin seguint. Jo, aquells que es reuneixen en aquella barraca. Aquells que parlen, no? Sí. Català, castellà i que meixen d'aquella manera. Tu llegeixes molt i tu també jo no llegeixo, però... Jo sé moltes coses. No, no, no, la pel·lícula va agradar-me molt, la veritat sigui dita, i vaig quedar parat que a veure aquesta pel·lícula s'emplanés el Trifó 2, vaig...
El mes d'aquí a un mes, ara el Green es fora, s'ha anat a marxar, però l'abril vindrà perquè farem un pas especial per parlar d'aquesta pel·lícula. Hi ha una cosa que em va... Quan va fer Construccions, hi ha un moment en què és de nit i hi ha una passejada a Pols i des de les cases...
se sent la televisió. I estan fent una pel·lícula, reconeixes que la pel·lícula que estan fent és Tierra de Faraones, de l'Overhards. Aquí hi ha un moment que també hi ha una passejada i sents la televisió. I quina pel·lícula va... Estan fent una pel·lícula de l'oeste que no sé quina deu ser. Jo crec que és Río Grande de John Ford.
Però m'agradaria, oi, és d'aquelles coses que, de la mateixa manera que vaig saber de seguida, que era Tierra de Faraones, que també és una construcció de piràmides, és curiós, i aquí, doncs, una pleca de l'oeste, que també hi ha el ball aquell, és un cant també a la manera que deia dels colonos americans.
que jo no sabia on podia caure això, llavors al moment de terminar parlen de l'estació de Moncada que han de fer. Moncada i Reixat, sí. Està per allà, aquella part, i que els trens és fantàstic. Sí, els trens no paren mai de passar trens per allà. Ara no n'hi aneu a passar tants. La pel·lícula està molt bé, de demà va agradar-me molt, i en canvi l'altra que hem comentat, Combrés Borràs Cosses, ahir vaig veure la de l'any 1939,
I no és pas que s'aparti gaire. O sigui, el que és l'argument no és pas que s'aparti gaire. No, clar, l'argument no. Home, l'argument ja l'hi vaig explicar. Un home pobre o aquest, que és gitano, que està enamorat de la noia i està jugant junts, però la noia s'ha de casar amb un ric i llavors ell quan arriba ric hi ha tot el marro.
Doncs aquesta, però per exemple, mira, jo recordo que quan la vaig veure, la d'ara, la de l'any 2025, hi ha un personatge d'una noia, que és la germana, la germana de l'home en què es casa, que jo no el recordava aquest personatge, i quan vaig veure la pel·lícula, aquesta nova, dic, i aquesta d'un talant tret, això s'ho acaben d'inventar, i no, no s'ho van inventar, ja eren a la versió primera. La base és la mateixa, el que passa que...
Aquesta es dedica més a la part que a vostè li devia agradar molt, que és la part sexual. No, no és pas que hi hagués gaire cosa al que...
Està bé, vull dir, mirant, no és pas que estigui tan malament. No està bé, per exemple, perquè la Cati vagi prosperant, o sigui, vagi guanyant, que es vagi fent rica a part de casar-se amb un ric, doncs primer posen una escena en què està al llit amb ell, amb el seu marit, i l'altra escena ja es veu vestida molt maco.
altra vegada es veu la mateixa escena, ell al llit amb el seu marit, i encara més alegat, vull dir, com vulguin dir, s'ho va anar guanyant tot a base d'anar al llit amb aquell. Però bueno, ja està ben pensat, però no, no és això. Suposo que si l'Emili Bronter hagués vist aquesta pel·lícula hagués anat a morir de cop. A l'hora de dir què vol dir, a l'hora de dir?
No, l'hòrdia és en Jacob, l'hòrdia, el protagonista. Ah, perdona, és que semblava que era una altra cosa, Jacob, l'hòrdia. No, no, perdoni. La penícola està dirigida pel Emerald Fèder, la Margot de Ravíria i la Barbi de protagonista, i en Jacob, l'hòrdia, l'hòrdia fa de Kifri. Llavors, ja està tot el comentat a la setmana, ara comentarem, parlarem dels 20 anys de l'Auditori, amb en David Ibáñez, però això vindrà ara tot seguit.
Esteu escoltant Garcia Iterribas. Doncs ja tenim a l'altre costat del fil telefònic el director de l'Auditori de Girona, David Ibanyis. Hola, bon dia. Bon dia.
David, a veure, l'Auditori celebra 20 anys, es va inaugurar un dia que no he sabut trobar lloc de cap manera quin dia del mes de maig del 2006, o sigui que el mes de maig farà 20 anys. Hi ha celebració, però per què la celebració l'heu centrada en 3 dies del mes de maig? Sembla que són 22, 23 i 24 de maig. Per què s'ha entrat en aquells dies?
Mira, concretament, si no em falla la memòria, va ser el 26 de maig de 2006, amb un concert de l'OBC, Maria Bayo. Jo hi era, i era dir que estava al costat d'en Caminal, el que era director del Liceu. Ah, molt bé. Va picar de mans allò del so i diu, té molt bon so aquest auditori. És veritat, té una acústica extraordinària i...
I sobretot les grans orquestres i els grans directors que ens visiten sempre queden molt contents de la intensitat sonora i de la claredat del so. Però disculpeu que m'he despistat de... No, deies que havia passat què s'havia fet i jo t'he tallat explicant-la a nensos en caminar. Sí. No és la primera vegada que en un aniversari, quan hem fet 5, 10, 15...
doncs no només ens centrem en un dia concret, sinó que, com que volem explicar unes quantes coses, dediquem un cap de setmana. De fet, aquest any, amb el 20 aniversari, hem fet un esforç especial i, bàsicament, expliquem que l'estem celebrent de dues maneres. Per una banda, un cicle sencer d'homenatge a l'edifici i la seva arquitectura. Això és una cosa que ja venim fent, per tant, l'estem fent des que va començar la temporada 25-26,
I es diu l'edifici Artista Convidat perquè aquest any nosaltres sempre tenim un artista convidat i en aquest any, en aquesta ocasió, és el propi edifici. Li volem fer aquest homenatge i diversos artistes que ens agraden estan dialogant de formes trencadores amb la seva arquitectura. Ho va fer la Gio Sinfonia, que va fer un concert que es deia Gio Hall Escape, va ser al Hall, diguéssim,
sortint de la sala de concerts per portar la música clàssica al vestíbul. Ho va fer el laboratori audiovisual Plaimodes, que va fer un projecte amb lásers, també coincidint amb un concert de l'OBC, ara fa unes setmanes. Ho farà el Toni Mira, que farà una acció de dansa també en diferents espais. I finalment ho farà la Córcolés, la fonambulista gironina, que farà una ascensió a l'auditori exterior, en aquest cas, una ascensió de fonambulisme
concretament també en aquest cap de setmana de celebració. Per tant, el que hem fet és dues coses. Per una banda, dedicar un cicle d'homenatge a l'arquitectura de l'edifici, que creiem que s'ha de reivindicar, i una altra cosa, per celebrar l'intensió el 20è aniversari, és aquest cap de setmana d'aniversari, és a dir, dedicar-li un cap de setmana d'activitats. Per tant, fem aquests dos blocs d'activitats.
A veure, però hi ha artistes convidats per aquests dies concretament. Qui teniu? Qui portareu? Jo sé que hi ha en Miguel Povera, ja ets segur, però no recordo què més hi ha. Mira, hem volgut fer un aniversari deliberadament d'Auditori Palau de Congressos de Girona. És a dir, d'alguna forma reivindicant que l'aniversari no és només del projecte musical que tots coneixem, l'Editori de Girona, sinó que també...
són 20 anys d'un projecte d'un motor econòmic i social com és la dimensió de Palau de Congressos del nostre equipament. Per tant, veureu en la informació que es combinen activitats una mica dels dos àmbits per sobretot reivindicar també aquest caràcter. Llavors, els actes són sis activitats concentrats en tres dies. Hi ha una jornada professional dedicada a tot el tema del turisme de reunions en aquests 20 anys, un
en divendres al dematí, divendres 22. Ja saltem el divendres a la tarda, el divendres 22 a les 19.15 tenim la primera ascensió de la Córcolis al sostre, diguéssim, a la taulada de l'edifici, un projecte que mescla fonambulisme i música. Tot seguit, a les 8 de la tarda d'aquest divendres 22 tenim el Miguel Poveda, que ens porta a un projecte molt especial per ell, perquè és la
la reestrena d'un projecte que va fer fa 20 anys, que es deia Desglàs, que va ser la primera vegada que ell, des del flamenc, va dialogar amb la poesia catalana. Llavors, un projecte molt especial, que comptarà, atenció, amb col·laboracions molt gironines, com és el Cor Geriona, que hi participarà, i la Copla Ciutat de Girona, que també hi participarà. Per tant, Miguel Pobeda, més gironí que mai. Això el divendres. Llavors, el dissabte 23,
tenim una conferència dedicada a la intel·ligència artificial que vol posar una mica en relleu aquest caràcter de transmissió del coneixement que té tota l'activitat congressual que venim fent. És a dir, sempre que hi ha un congrés, que n'hi ha molts i a vegades som més aviat de porta tancada, no és una cosa que la societat georonina ho sàpiga sempre, però sempre que hi ha un congrés hi ha un element de transmissió de coneixement i per això hem prevegut fer aquesta conferència que fa la Montserrat Rigall
dedicada al tema de la intel·ligència artificial. Tot seguit una altra ascensió de la Córcolis, també, el dissabte 23 als 19.15, i tot seguit un concert, si el divendres era un concert, diguéssim, en aquest cas de músiques modernes, per dir-ho d'alguna manera, doncs ara el dissabte és un concert de música clàssica i ho farà l'Alice Davidson, que potser no heu sentit de parlar molt d'ella perquè és una de les grans sopranos a nivell mundial i que, a més a més, ha fet un gran paper ara mateix al Liceu com a Isolda,
en el Tristana Isolda de Bagna. La vam veure, la vam veure. La vam veure i, de debò, que almenys allà, el Tristana Isolda, estava molt i molt bé, l'Elisa Davison, i ser persones que van anar tres vegades a veure el Tristana Isolda per escoltar-la amb ella. Doncs ara la tindrem aquí a Girona. Sí, un privilegi. Un privilegi tenir una de les grans soprans de l'any mundial, en aquest cas...
amb un repertori que no té res a veure, perquè és una selecció... Ja deuen haver-hi totes les entrades venudes, pràcticament, no? Bueno, n'hi ha moltes de venudes, però encara n'hi ha. Encara, encara es pot venir. Animem...
A tots aquells i aquelles que estiguin interessats. David Ibáñez, estem parlant dels 20 anys, tot això que hi haurà, però centrar-nos una mica, ara veig que aquest cap de setmana tens moguda, perquè el dissabte hi ha l'Andrea Motis i el diumenge hi ha un concert de Mozart, que és d'Ibercàmera, una cosa externa però que es fa a l'auditori. Com ho tens, això? Com està? Com està?
Bueno, la veritat és que serà un cap de setmana molt intens, la veritat, perquè el divendres hi ha un humorista, que és el Comandante Lara, que també és una activitat que no organitzen directament, però que, com molt bé dius tu, succeeix a l'auditori i estarà a ple. El dissabte tenim un concert de l'Andrea Motis, que fa un homenatge a l'Amy Wayhouse, que està
pràcticament, pràcticament tot venut. Si algú vol venir que corri a comprar les entrades, perquè realment queden molt poques. I el diumenge, doncs sí, tenim aquesta sinfonia concertant de Mozart amb el Pinkas Zuckerman, súper violinista a càrrec de Ibercàmera, la promotora que ens porta, com sempre, un projecte molt potent de la música clàssica.
I encara hi ha entrades, també. Sí, també es poden comprar. A veure, David Ibáñez, a l'Auditori de Girona, per aquests 20 anys es creu que han passat 1.900.000 persones que han visitat l'Espanya i hi ha hagut 2.400 concerts i 1.200 congressos i esdeveniments. Tu ets director de l'Auditori des de l'any 2020. Quant creus que has aconseguit, tu, d'aquests 1.900.000 persones que han anat a visitar-nos?
El millor 899.000. No tinc la més remota idea. En tot cas, hem fet el que hem pogut amb bona fe i treballant de valent. Això sí que t'ho puc dir. En tot cas, sí que s'ha de dir que les xifres... El que volen dir aquestes xifres que dius tu és que realment quan mires la feina acumulada de 20 anys és molta. Estem parlant de xifres impressionants, gairebé 2 milions de persones.
I en tot cas, reconèixer que la idea que es va tenir en un moment molt anterior a la inauguració de l'Auditori de crear un equipament com aquest, era una idea encertada. En primer lloc, perquè es va triar un model. Vosaltres sabeu que hi ha teatres auditoris, auditoris conservatoris, auditoris paraules de congressos, en fi, hi ha molts models. Però en aquell moment, Girona necessitava un aforament gran, perquè no en tenia cap,
per acollir tant la música com cert tipus d'esdeveniments. I és imprescindible disposar d'un aforament una mica gran perquè passin certes coses. És a dir, molts artistes, des de la Pati Smith, el Paco de Lucía, el Paolo Conte, o el cantant Flores, el Juan Diego Flores, el tenor, per dir alguns supernoms que han vingut. Aquests artistes venen
per dos motius. Primer, perquè Girona és una capital de província, per tant, és un lloc destacat, i segon, perquè hi ha un aforament que ho pot acollir. Si no tens l'aforament, aquestes coses ja no passen. Per tant, jo el que vull dir és que, tant des d'aquest punt de vista d'aforament de música, com a l'acollir cert tipus d'esdeveniments i congressos que són molt necessaris per la ciutat, per jo el turisme congressual, és un complement molt ideal per al turisme vacacional. Per què? Perquè ve fora de temporada, perquè és entre setmanes,
perquè és fora del centre, perquè és un turisme amb un poder exitual. Per tant, el que vull dir amb tot això, i disculpeu que m'enrotlli, el que vull dir amb tot això és que el model d'Auditori Palau de Congressos, el temps, per mi, ha demostrat que va ser una idea molt ben planificada i, a més a més, acompanyada per un edifici que, si l'hem volgut posar en valor, no és només per sentimentalisme, sinó perquè és un edifici vàlid, és un edifici que envelleix bé
és un edifici pràctic i és un edifici elegant. Per tant, jo el que voldria és totes aquelles persones, Quim Nadal i Anna Pagans i tots els diferents equips de govern que van impulsar aquest model, jo crec que s'ha de posar en valor la seva decisió.
Molt bé, doncs vinga, aquest edifici celebra 20 anys. Escolta, hauré d'anar a les sessions aquestes d'arquitectura per aprendre, perquè, per exemple, un auditori no s'hi poden fer talers? No s'hi pot fer que llavors serveixi per alguna cosa més que per música? Bé, tens un auditori Palau de Congressos, que és el model que s'ha implementat, i nosaltres estem acollint al voltant de 80 esdeveniments, per una banda...
uns 120 concerts a l'any, dels quals potser 30 són externs. Per tant, molts d'ells són concerts que lloguen l'espai. Per tant, això genera ingressos per després poder portar endavant la nostra activitat. I el mateix amb la vuitantena d'esdeveniments, ja siguin congressos, jornades, entregues de premis o altres tipus d'esdeveniments,
que tenen lloc en aquest equipament i que també generen ingressos. Tot això fa possible que Girona pugui disposar d'un equipament, crec jo, que ben mantingut i ben disposat per acollir tot tipus d'activitats i que pugui, a més a més, impulsar una activitat cultural, creiem que rellevant i important, que evidentment necessita d'un suport extern i més enllà del finançament que pugui generar-se en la venda d'entrades.
Molt bé, doncs vinga, dit això ja està tot aclarit. Moltes gràcies i enhorabona i per molts anys. Moltes gràcies a vosaltres. Adéu, bon dia.
Gràcies.
I comencem el nostre recorregut pels teatres de la província en programació professional i el que tenim més a prop és l'Espai La Pineta de Sant Gregori. Allà, diumenge dia 22 a les 7 del vespre, si podrà veure, no ho hauria de fer. Un monòleg escrit i creat i interpretat per Roger Coma, en el que ell fa un recorregut pel que vol dir fer d'actor.
Sí, el que vol dir fer d'actor. Ell fa d'actor amb una sèrie diària, d'aquesta manera ha entrat en el, diguem-ne, Star System i explica també com suportar les converses farcides de tòpics que s'han de fer servir per donar un condol. I sobretot, saber dir sí quan el que vols dir és no.
Recordem que Roger Coma i aquest no ho hauria de fer es tracta amb el Teatre de Salt el dia 10 d'abril. El muntatge del Teatre Nacional de Catalunya de la Corona d'Espines de Josep Maria de Sagarra, dirigit per Xavier Albertí, ha començat la seva llarga gira i aquest cap de setmana el tenim per terra gironines.
Per exemple, avui divendres a les 8 de la vespre es podrà veure el Teatre de Lloret de Mar. L'hora està situada el 1793 i Sagarra la va escriure l'any 1930 al final de la dictadura de Primo de Rivera i poc abans de la proclamació de la República.
Obra escrit en vers que narra les trifulques d'un acord matrimonial entre una bobilla i un jove sense pares. Surten a la llum l'honor, tot el poder, l'amor impossible i sobretot l'hipocresia social en una tragèdia que esdevé una crítica de la societat de l'època i que també posem dir-ne actual, perquè tot això encara moltes vegades continua. Moltes coses, Fidel.
Àngels Guanyalons, sensacional, acompanyada de Belfol, Manuel Barceló i Oriol Genís. Són al davant d'una companyia d'11 actors que estan magnífics des del primer al darrer. Doncs aquesta mateixa Corona d'Espines serà diumenge dia 22 a les 6 de la tarda al Teatre del Jardí de Figueres.
Direm que, prèviament, ahir a la tarda, el director Xavier Albertí, a l'auditori dels Caputxins, va tenir una conversa amb el públic a l'entorn de Sagarra i la Corona d'Espines, obra que es podrà veure el 13 de març en el Teatre Municipal de Girona. El Teatre a la Gorga de Palamós, avui divendres a les 8 del vespre, té programada una estrena de dansa a càrrec de la companyia Cobos Mica, amb coreografia de Francesco Gaminio, titulada Sigil of the Year.
I amb això acabem tot el teatre que hem trobat al voltant de Girona en aquest cap de setmana.
I ara entrem a la programació de Girona i Salt i comencem per la sala La Planeta de Girona, on avui, a les 8 del vespre, tindrà lloc la lectura dramatitzada de l'obra Fúria, escrita i dirigida per Ferran Joan Miquel i interpretada per Paula Fossati.
Fúria és un text que s'endinsa en la fragilitat de les vincles familiars i la precarietat i la por a perdre allò que més estimem. Està centrada en el personatge de Caixa, una jove mare que viu amb el seu fill de 10 anys en un enrolot de càmping.
Direm que Fúria va guanyar el Premi Teatre Breu en català del concurs anomenat Andreu Solsona 2020. I ara anirem també sense moure'ns de la planeta perquè demà dissat a les 8 i diumenge a les 6 de la tarda, atenció, perquè torna Marcel Tomàs amb el seu escuder, l'actor Antoni Escriviano, i representen un tal César, una producció de casca i teatre creada i dirigida per Marcel Tomàs i Susana Lloret.
La vam veure, Pere, el senyor a la darrera temporada alta, que connecta el passat amb el present en un viatge a l'antiga Roma on es reviu personatges com Júlio César, Cleopatra, Marc Antoni i Agustèric. A vostè li va agradar molt. A mi me va agradar molt. I a més a més va sortir un moment. Bueno, va sortir. Sí, sí, sí. Va pujar les escales i estava a la punta. Sí, una cosa així. En Marcel sempre ens fa sortir de col·laboradors. Sí, sí.
A l'apartat musical l'ocupa preferentment aquesta incomèdia de golfos de Roma, amb música, la lletra li han posat ells, de l'admirat i recordat... A Stephen Songhai. Molt bé. O sigui, això ja em va donar veu perquè m'agradés. A veure, i parlem en el Teatre Municipal de Girona, on diumenge dia 22, a les 6 de la tarda, si podrà veure, tu em vas prometre una història d'amor.
escrita per la fegrenca Elena Tornero i que ha dirigit Israel Solà, director de la Calòrica, normalment. Tu em vas prometre una història d'amor, és la història d'una noia que coneix un noi, o la història d'un noi que coneix un altre noi, i moltes històries. Però, perquè ens ho expliqui molt bé, hem parlat amb el seu director, Israel Solà, a qui també hem preguntat què és exactament l'obra.
Doncs una història d'amor, tu em vas prometre una història d'amor, és un espectacle que el que veurem serà com una dramaturga. Li va prometre a la seva mare abans de morir que li escriuria una comèdia romàntica.
perquè és el que la mare volia sentir, però d'alguna manera en fer-ho ella s'enfronta a no voler repetir les històries típiques i tòpiques que ens han ensenyat al cinema. I clar, fent com l'intent d'escriure aquesta comèdia romàntica diferent, s'acaba passant per tots aquests tòpics i són tòpics plens d'humor i tòpics que reconeixem i que moltes vegades ens emocionen.
El que veurem ara són cinc actors que estan intentant, entre tots, produir aquesta comèdia, col·locant-se en diferents posicions, intentant, fent canvis en la història, d'alguna manera com accionant la història des del mateix escenari, dient no, no, però això no ho faríem així, això millor fem-ho així.
I d'aquesta manera acabem construint, intentant fugir d'ella, acabem construint la història més típica de comèdia romàntica, que hem vist tots a pel·lícules com Pretty Woman, com Oficial y Caballero, com Notting Hill o les més actuals.
I que més li vas preguntar a Pere? Mira, doncs em va fer gràcia preguntar-li i veure com havia sortit o d'on havia sortit la relació entre ell, director, i l'Elena Tornero, escriptora. I la seva resposta va ser aquesta.
La col·laboració amb l'Elena Tornero és una cosa que anés d'ella perquè nosaltres ens coneixíem, no érem amics ni molt menys, vull dir que érem persones que ens coneixíem perquè treballem en el mateix sector i respectàvem la nostra feina. I ella moltes vegades s'ha dirigit als seus propis textos, però aquesta vegada va tenir la intuïció que volia deixar-ho en mans d'algú altre.
Quan vaig parlar amb ella em va dir que, d'alguna manera, la meva capacitat, o el que havia vist de dirigir comèdia, però donar-li emoció i dramatisme, li semblava que era perfecte pel text que estava pensant. De fet, jo ho vaig acceptar abans de poder llegir el text sencer. Havia llegit només la primera meitat. I a partir d'aquí, jo vaig acceptar l'encàrrec i vaig decidir fer-me meu el projecte.
i disfrutar amb el que ella em proposava, que era una obra amb molta narració, escenes creuades, que no és una obra dramàtica, no és una obra a l'ús, com que només els personatges treballen des de la quarta paret, sinó que hi ha tota aquesta espècie de narració a públic enmig de les accions. I vaig pensar, aquí hi ha alguna cosa interessant que ens ho passarem molt bé. I vaig...
vaig començar a treballar amb ella, amb total llibertat, vam provar coses, com vam dir, ei, no, camiem això una mica, camiem això altra, o li vaig proposar algunes idees, que això és molt generós de per seva i va ser molt divertit, i és el que ha fet que tu em vas prometre una història d'amor, ja que va ser un petit espectacle, una petita joia del grec.
I acabem l'apartat teatral recordant que demà dissabte a les 8 de la vespre, al Teatre de Salt, l'humorista televisiva Judit Martín presentarà Not Tolent, un cant a la mediocritat o un xou que celebra el fracàs. Esperem que tots aquests ingredients al Teatre de Salt s'ompli. A mirar com estan les entrades? No, no ho he mirat. Mira...
la Judit Martín té els seus admiradors, molts, o sigui, la televisió va començar a fer aparicions i, de mica en mica, es va anar fent mestressa i ara ja em sembla que té un espai i tot. Però jo un dia li vaig sentir unes declaracions en què deia que a ell no li agradava el teatre i ara la veig que va pels teatres i la veritat que això no em fa gaire gràcia. Vostè li toca... Vostè té la pell molt fina. Home, tu...
Diu, ai, no, no, és que a mi no m'agrada el teatre. Vaig veure-ho, eh? Vull dir que no m'ho ha explicat ningú jo. Vaig veure-ho i vaig sentir com ho deia. Doncs, per què surts aquí a fer comèdia? Perquè feia comèdia, és aquella que es va vestida de mare de Déu, de no ser una i li van posar-la amunt. Ah, sí, sí. Aquella noia. I, la veritat, no he tingut interès per veure si el teatre de Sal s'omple, cosa que no m'estranyaria que sí que s'omplís. Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al cinema.
Fins demà!
Si no t'arribes a portar el llibre, volies que no l'he vist. Sí, el m'ho tinc aquí. Ah, sí, ja, vinga, va, doncs comenti, comenti el llibre. Bueno, el llibre se'n diu Otro Luis Buñuel. Otro Luis Buñuel? Otro Luis Buñuel. I en aquest cas està escrit per Miguel Marías. Qui és Miguel Marías? El recorda vostè? L'ha vist diverses vegades a la televisió.
Home, no, i llegia la seva plana al suplement del país fa molt d'anys. Va, doncs és aquest senyor... Aquest senyor està supermorn, no? No. Ah, no? Doncs llegiu un altre, perquè el que jo llegia es va morir. Maria és que... Sí, tu, José María... Era l'altre, un altre. Doncs aquella que coneixia... José María, sí.
No, per cert que era molt més jove aquest, té dos anys menys que vostè. Vostè té 76 anys. No, 46. 76, no. 76? Vostè quants anys té? 80. Vostè té 80 anys? Sí. Vostè ja té 80 anys? Ara m'ho ha fet dir davant de tothom. No, 81 encara no, eh?
N'acabo de fer 80. Vostè té 80 anys ja. Sí, no ho sembla, eh? Semblava que en tingui 90. No, no, no. Normalment la gent, quan jo recordo la gent de 80 anys que anava amb bastó... Jo ja no la recordo perquè es morien tots abans. O eren morts, eh? Exacte, jo no en coneixia cap de 80. Té dos anys menys que vostè, aquest senyor, i a veure, del 1986-1988...
Va ser director de la Filmoteca Espanyola i després va ser director general de l'ICA el 1988 i 1990. Vostè l'ha vist i alguna vegada segur més una vegada a la televisió espanyola
amb en Josí Luis García, que grande es decir. Però no sé quin d'ells podria ser. És un dels personatges que hi sortia. Va començar l'any 1966 com a crític, va estar-ho a diversos mitjans de comunicació, i ell té llibres sobre Manuel Murti, vostè el recorda aquest director de cinema, eh? Sí, sí, sí. I després Les raïces del drama, un altre llibre que es deia Leo Macari, Sonrises i lágrimes,
Bé, tot això és el que aquest senyor Miguel Marías escriu, la història d'aquest senyor com a crític, com a persona que sap del cinema i que ha fet aquell llibre que se'n diu l'autre Luis Buñuel, que edita un editorial que se'n diu Atenaica, dins la seva col·lecció. Com se'n diu l'editor? Atenaica, no és pas que sigui molt coneguda. No, coneguda de res.
Bé, aquest és un assaig sobre Lluís Bunyol que el senyor Maríes va tenir, Miguel Maríes, allò ha entretigut durant anys, anava parlant, anava escrivint i va arribar un moment que la gent ens pensava que mai sortiria, que quedaria allà al calaix, però finalment ha sortit aquest otro Lluís Bunyol
en què tothom més o menys sap que Lluís Banyol era un senyor bastant provocatiu, era un senyor que feia pel·lícules així de vegades estranyes i que va fer emprenyar bastantes vegades el govern espanyol, sobretot en Miridiana, que va anar al festival de Venècia i va crear un merender fantàstic
Fantàstic. Perquè em sembla que van passar la cladestinament. No, no, van anar-hi que no l'havien vist els de... La censura. La censura i van veure allò i esclar, va guanyar el premi i llavors què fem amb aquesta pel·li? Tot un merder. S'ha de dir que Buñuel, per exemple, recordem que
va fer la famosa pel·lícula Ancient Andalus amb en Luis Buñuel, que eren molt amics i, a més a més, va fer llargues estrades aquí a Cadaqués, a Port Alligat. Fins que, quan ell va marxar durant la guerra, es va exiliar a Nova York i estava a punt d'entrar al Departament de Cinema del Museu d'Art Modern de Nova York,
En Dalí va fer unes declaracions allà a Amèrica que deia que el meu amic Lluís Buñuel és comunista, ateo, maniàtic o sexual. I llavors, doncs, esclar, imagina't els anys 40 i pico, això d'un personatge...
va haver de marxar als Estats Units i fins i tot en Luis Buñuel el va citar allà a Bombarda i li diu t'he citat per fotre't una cara d'abans però ara veig que no val la pena perdre el temps amb tu i tot això jo el va deixar i se'n va anar a Mèxic i allà a Mèxic va crear tota la seva història cinematogràfica pel·lícules com Les Olbidadors que és una pel·lícula que jo vaig veure fa molts i molts anys
que és boníssima, però mai m'he atrevit a tornar-la a mirar. I això que tinc... Jo el vaig anar també amb un cineclub a Salt. Sí, jo era en condicions més encara... I quan vaig anar una vegada a la fira de Guadalajara, hi havia un llibre allà sobre los olvidados, que me'l van regalar...
i el Tim, però llavors hi ha la pel·lícula Nazarín o Tristana, per exemple, Paco Raval i Fernando Rey, que digui, es van fer famosos internacionalment a base de treballar amb en Luis Buñuel. Molt bé, doncs,
Aquell llibre, a part d'explicar aquestes coses... Però per què se'n diu un altre, Lluís Buñol? Vostè vagi escoltant i acabo. A part d'explicar aquestes coses, el que també va explicar és que Lluís Buñol era una persona normal i corrent, irònica, divertida i que tenia un gran respecte, li agradava l'ordre i li agradava tenir relació amb la gent i que no era...
Aquella fama que tenia d'això que li va dir i de ser també ateo, de totes les pel·lis sortien qüestions religioses. Vull dir, ell era molt respectuosa amb la gent i era un senyor que li agradava molt parlar i tenir tertulies.
Parla més a Miguel Marquez. O sigui, explicar l'altre bunyol. A vegades coneixem molt aquest. Però com era persona? Jo recordo que hi ha una biografia d'ell mateix que deia, soc un desgraciàtic. Diu, ara que soc gran i que tinc temps per fer tartulia, soc sort. I no sento-te ningú. I a més a més, diu, i ara que tindria força i que podria menjar de tot i que tinc diners, no puc menjar i no puc fer-te l'artulia. És un desastre.
No sé si va ser el llibre que avui portem i recomanem Miguel Marías Otro Luis Buñuel.
A veure, pel·lícules que arriben. Jo vaig veure el tràiler en el seu cine, en el Trifó. Vaig veure el tràiler de Balandrau, ben salvatge. És el cinema del poble. Exacte, no el cinema seu, el cinema del poble. Van veure el tràiler de Balandrau, un ben salvatge.
Sí, perdona, dissabte s'estrena aquí a Girona el divendres, però s'ha de dir que dimarts passat en el Trifó 120 persones ja la van veure amb una cosa especial d'Arraco que ho va fer-ho dimarts aquí a Girona i em sembla que dijous, ahir dijous ho va fer-ho a Barcelona. 120 persones ja l'han vista, això per un costat.
I el dissabte, el vespre, tarda vespre, vindrà el director i el productor i la presentaran. La sessió aquesta ja està tota venuda, però se'n fa una abans que també hi haurà el productor i el director.
Molt bé, direm que la pel·lícula està interpretada per l'Álvaro Cervantes, la Bruna Cosí i el Mar Martínez en els papers protagonistes. I és la història aquesta d'un 30 de desembre de l'any 2000, en què un grup de muntanyencs comença la pujada al Balandrau. El que comença com un dia perfecte, assolellat, fantàstic per pujar, es converteix en un malson quan apareix el torn i desencadena la tempesta més forta enregistrada mai en aquesta zona.
Entre l'esperança i l'horror, els seus destins queden marcats per la brutalitat de la natura. Això és malandrau ben salvatge. S'ha de dir que el productor ara m'ha vingut, és Paco... Tono Fogueres, Tono Fogueres, perdó. Tono Fogueres, que és un senyor que l'última vegada que va estar al Trifó, presentant-li una pel·lícula, va dir que Tono Fogueres fa pel·lícules per poder-les presentar al Trifó. Totes les pel·lis que ha anat produint, ha anat vingut.
S'ha de dir que, tal com vostè explica, és una pel·lícula que ja se sap al final. Vull dir que es pot fer espòiler perquè ja no passa res, però pel·lícules com La vida de Jesús també se sap al final i a mi s'han fet moltes pel·lícules. Vull dir que...
Una altra pel·lícula que arriba l'ha dirigit fins ara actor Bradley Cooper, que ja havia dirigit una pel·lícula, porta per títol Cinc Conexions, una pel·lícula que té com a protagonistes en Vilarnet, Laura Dern i Andrea Day, i en els propers protagonistes.
Aquí el protagonista, que és en Billy Arnett, s'enfronta a la seva mitja edat, s'enfronta als tràmits de divorci, o sigui que té una vida força complicada, mentre que la seva ex s'enfronta a les renúncies personals que va fer per la família i es replanteja també una nova identitat, o sigui que són dos perdedors,
que un cop separat intenten anar pel seu compte en aquesta vida nova que se'ls presenta quan cadascú va pel seu cantó. Això és 5 connexions davant l'E-Cover. Però crec que la gran pel·lícula de la setmana és la que porta per títol El Agente Secreto. Sí, senyor. També la fan al Trifó. Sí, senyor. Va, doncs expliqui. 159, expliqui. Bueno, dura 150 minuts d'entrada, eh? Vull dir que atenció.
150, 120 són dues hores, encara dues hores i mitja. Encara dues hores i mitja. Està dirigida per a Cleber Mendonça i està ambientada l'any 1977 durant la dictadura militar del Brasil i el protagonista es diu Marcello, que fuig d'un passat que té turbulent i tot és aquesta persecució i a més a més el que ve d'explicar molt bé
segons la gent que l'ha vist i la crítica, és l'ambient d'aquell moment, d'aquella situació al Brasil. Per exemple, es diu que és un gran thriller polític, molt coral, o sigui, no hi ha un sol bon actor protagonista i que, a més a més, és un enretrat cru i el mateix temps tendre d'un temps d'un país al Brasil.
Molt bé, doncs aquestes són tres pel·lícules que... És una pel·lícula d'atenció que ve avalada per... ha estat a Cannes, ha estat a Balló d'Elit i va als Oscars. Sí, està nominada millor pel·lícula estrangera i el protagonista també m'assembla l'actor que porta el tema endavant. L'actor és Wagner Moura. Wagner Moura, sí. Molt bé, doncs aquest també està nominat, no sé si actor... Sí, sí, em sembla que està nominat millor pel·lícula.
Sí, llavors ja gravia el Leoni Udo Kier, que aquest senyor és Udo Kier, si no m'equivoques és alemany. Ah, molt bé, doncs ho sabia. Doncs vinga, són tres pel·lícules que anirem a veure aquesta setmana, no, totes tres no, en veurem dues d'aquestes. Sí, aquí veurà l'Andrau i la gent secret. Això mateix, exacte, són les dues que veuré. Molt bé. O sigui que estaria el Trifó i ja ens veurem allà algun dia. A veure, i ara ja ens anem d'anar i acabem parlant una altra vegada de música, de Buenavista. Sí, però no anirà a veure Carol?
No, ja l'he vist dos vegades. Dilluns a la Filmoteca, Carol i atenció, perquè els dos passes que es faran, tots dos hi haurà l'Imma Merino presentant-la, amb tot el seu club de fans, perquè ja hi ha més clubs de fans a l'Imma Merino parlant de Carol que no pas club de fans de Carol.
I després també el dijous 26 de febrer fan un documental en el Trifor, que val la pena, que començarà a les 6 de la tarda, que se'n diu Darnius, poble de suro, d'en Pau Llosa. És un documental que dura 32 minuts, però per explicar una mica tot el procés dels suros, dels arnius, la història i l'actualitat. Molt bé.
Doncs vinga, com deia jo, anem altra vegada a escoltar un tema de Buenavista Social Club, com ha dit en Guillem, hi ha una pel·lícula de l'any 1999 dirigida per Bindbenders, i direm que Buenavista Social Club va ser nominada el Toni, l'apartat de millor musical, però no va guanyar, va guanyar Maybe a Happy Ending, però va guanyar en quatre altres apartats.
La protagonista, Natàlia Venezia Calbelcom, va guanyar el Toni com a millor actriu de repartiment i també va guanyar Toni el so, les orquestacions i la coreografia de Patricia Delgado i Justin Pec. També, a més a més, li van donar un Toni especial per la banda que toca en l'espectacle.
Ara escoltarem a Besley Bray, David Oquendo i l'orquestra en el tema Bruca Manigua. I amb això sí que us diguem adeu-siau, fins la setmana que ve. I que vagi molt bé. I que vagi molt bé.
Sin la libertad no puedo vivir. Mundo es leca bajo mi corazón. Tanto maltratar fue pota furia.
Siempre tango a luchar, que tapo mucho que yo lo diga. Siempre tan maltratada.