Si coneixeu aquesta sintonia és que sou una gent molt intel·ligent i que sou assidus a aquesta emissora i sobretot a aquest programa que es diu García i Tarribas. Molt bé, un programa que fem el senyor Guillem Tarribas. I el senyor Pere García. Amb les vies de so. Espera't.
Gràcies, gràcies, gràcies, molt amables. Ja podem començar. Molt bé, a veure, amb què comencem, senyor Pedro? Comencem amb música, aquesta setmana jo n'he fet res, aquesta setmana li toca portar la música a vostè, a veure'm aquells deleits. La música que avui posarem és d'aquelles que a vostè li molesta perquè n'és davant de su...
sinó que el director de la pel·lícula li ha agafat una peça, en aquest cas molt coneguda, perquè hi ha versions fins i tot de pop i totes aquestes coses que... A veure, què és?
No, aquesta no. És la que m'has posat, eh? Sí, però has de posar la de... la que hem buscat, la d'en Saco Marenti. Ah, però bé. Sí, aquesta la posarem més tard. Ara el vaig estipar i tot, doncs. Va.
I és una cançó que fa temps que va sortir, i parlem de la pel·lícula Siempre es Inverno. La pel·lícula que comentarem més endavant, perquè és de les que arriba aquesta setmana. Avui s'estrena. És una pel·lícula d'ara, dirigida per en David Rueva, i que a més a més...
la compositora d'aquesta podrem dir de la banda sonora és la Maica Maria Koski però en aquest cas la cançó que posarem és una cançó que posen en un moment determinat que és d'en
Franco Batieto. Val, me sona el nom, però la cançó segur que no ens sonarà, perquè és aquest senyor que només conec el nom. Sí, que ens sonarà, ja veràs. I a més a més és un senyor que tenia una cançó molt coneguda que s'ha versionat ara, en versió pop, allò de pop, pop, pop, aquella soroll, que de fet en la seva època ja també començava una mica així. És Borglio...
i aquesta se sona a la pel·lícula aquesta ja en un moment determinat sona a la pel·lícula i la prova és que d'aquí una estona tenim un tall de veu que ens ha passat Edmund Rock sí, que és el productor i que precisament parla d'aquesta cançó molt bé, doncs vinga Franco Batiato
Voglio vederti danzare, come i dervish turnau, che girano sulle spine dorsali, al suono di cavigliere del catacali.
Fins demà!
I radio tira la trasmette musiques balcaniques mentre danzatori bulgari a piedi nudi sui braciai ardenti. Nell'Irlanda del nord, nelle balerestive, coppie di anziani che ballano al ritmo di sette ottavi.
I ritmi ossessivi la chiave dei ritmi tribali
Bona nit.
Fins demà!
Avui, senyor Pere, li hem tret la música del Rialto perquè diu, s'ha de canviar les mústres. Les falques, ja no les canviem mai. No les canviem mai. És que tenim tanta feina. Hi ha programes internacionals i que tenen un milió d'audiència i que fa 20 anys que tenen les mateixes i ara vostè és farostret aquí que vol canviar després d'un any les sintonies. La gent s'ha d'anar acostumant per tenir-la com a referència. Si li va canviant cada any no sap de què va acabar les coses. Val, doncs vinga, falca del Rialto.
Molt bé, doncs a veure, què ha passat en el Rialto aquest cap de setmana? Ui, moltes coses per començar. He vist que vostè ha fet molt de teatre, eh? Sí, vostè no ha anat a veure res aquesta setmana. No, perquè jo he fet molta literatura. A veure, el Cacero, jo vaig anar a l'entrega dels Premis Cacero. I què? Bé, bé, bé, bé. Una cosa, vostè se'n recorda de qui eren els finalistes?
Sí, al final i s'hi era en Benet Salellas, amb els Jardins de Nona, i Ramon Marcià amb Ingràvids. Val, doncs molt bé. No me va agradar d'aquest homísfis parlant en Benet Salellas perquè el coneix molt i l'altre pobre no va dir res. En Ramon Marcià, sí. Vam estar parlant que no havia publicat mai res, que estava molt content i el que havia dit a en Josep Maria Funalleres li havia agradat molt. Ah, però com el record, no que havia dit res.
que vostè, si fa un cop de caps, jo... O sigui, primer vaig parlar amb Salelles, que va ser rapidíssim. Li vaig dir, vine tu aquí, i d'allò. I va, res, va dir dues coses. I llavors vaig cridar l'altre, i en l'altre hi vaig estar-hi més, perquè a més a més li vaig dir, què t'ha semblat allò d'en Foraneres? Bé. I llavors li vaig dir, escolta, i tu has publicat alguna vegada? Diu, no, doncs tranquil, perquè aquest any te publicaran. Per tant, hi ha una cosa... Jo vaig estar parlant... Vostè sempre està manipulant les notícies.
No, no, és que jo no recordo que aquell noi parlés. Pobre, ell estava... En Salelles de seguida el va cridar. Perquè el tenia allà al costat i era dels dos finalistes. En Salelles el tenia... Era el primer que jo tenia allà. O sigui, estaven posats. Salelles.
l'altra noia, el finalista, en Ramon Macià, i el guanyador que era en Roger Vila-Pedró amb Hortanaga. Per tant, el primer que tenia era en Benet Salelles, i per tant tant era en Benet Salelles com a... No, no, l'acte va estar bé, aquell puntalbat, aquell puntalbat.
curt que va fer amb tots els premis que hi havia hagut, molt ben muntat m'agrada que faci aquestes coses les hores que hi ha allà un treball ben fet buscar imatges de 45 anys ja era en Joan de Sagarra ja era aquell dia el Saló de Descans no, era la Mercè
Era la Mercè? La Mercè, sí. Segur, no. Senyor Pere, no me vulguis... No, no, no. Perquè aquella imatge l'he utilitzat, la tira de vegades, muntant el tros ferment que havia de dir, que m'ho havia de dir i tot això. Vale, doncs no, no, molt bé. Era la Mercè. L'entrega de premis va estar bé. O sigui, ja he comprovat que hi ha un públic addicte, que cada any hi és. L'acte està bé, l'acte està bé, vull dir.
Era l'any que hi havia més gent. Doncs hi havia molta gent. Sí, sí, sí. Hi havia 175, 180 persones. Molt bé, molt bé, molt bé. La planeta gairebé plena. Plena, plena estava. Molt bé. I el guanyador va ser Roger. Una mica esquifit, només d'una copa, però va, ja està bé. Sí, això també jo hi he estat d'acord. És molt esquifit. Jo crec que s'hauria de... I a més a més, tractat-se de 45 anys. Però he de dir, jo soc responsable...
dels actes del Cacero, o sigui tot el que es fa paral·lelament, lo de Quim Espanyol, lo de la Marta Pera fent de Sílvia Plat, tot el que es fa, i de l'acte del Cacero Jaume Guillemet, que va estar fantàstic, de fer el muntatge, de fer la presentació, i llavors tot el que ve després, ja no me'n cuido, me'n havien cuidat durant 40 anys, però ja no me'n cuido.
I jo penso, d'ara seré crític, jo penso que, tratant-se dels 45 anys, havia d'haver estat més generós. Per exemple, jo vaig acabar bevent aigua. I... I va haver-hi una copa de capa. Vostè encara va haver-hi una copa de capa. I jo em sembla que una mica de pica a pica no hauria estat malament. I hauria estat molt bé. Però...
Ara un altre acte que també el vaig veure, que també hi participava. La presentació del llibre de l'Esteve Rimbau, la pel·lícula de mi vida. Van presentar l'acte el senyor Terribas, el senyor Àngel Quintana i l'Esteve Rimbau, que era l'autor del llibre. I va estar molt bé. L'acte va estar també molt bé. A mi em va agradar molt. És que sí? No, no, és que va estar molt bé. I el temps just. Una hora. Exacte. Doncs ben fet, ben repartit...
Me va donar la sensació que l'Àngel, tot el comentari que va fer, és tot el que jo he llegit del llibre, que deuen ser unes 30 planes, l'altre... No, perquè també parla de la part final i tot això. Sí, també va explicar que estava partit amb parts, que jo això no ho he vist. A veure, l'Àngel va fer una cosa molt difícil d'un llibre d'unes 500 pàgines, comprimida la lletra, que no perdoni tot això...
i que hi ha molta, molta, molta informació, molta, i molts de records, sobretot, records i experiències, està ple de records, ho va sintetitzar-ho en 10 minuts i de pressa, vull dir que era difícil fer el que va fer l'Àngel Quintana. La presentació, bé, ha llegit tot el llibre? No.
jo tampoc jo estic al començament i m'estic preguntant volia preguntar-li a ell però no vaig veure-ho què explica amb les 400 planes que jo al moment que vaig parlar vaig dir és un llibre perquè és com jo l'he anat llegint i jo he llegit molta part del principi
I llavors vaig anar veient altres capítols, sobretot per tenir una idea general, perquè vam quedar que el llibre el presentaria l'Àngel Quintana. Qui parlaria del llibre seria l'Àngel Quintana, i jo el que faria seria introduir l'acte i de què aniria, què és el que vaig fer. Molt bé, sí, sí, sí. El que sí que vaig comprovar, i a més a més és que és un llibre que l'obres, i si ets un home de cinema, si ets una mica cinèfil,
t'enganxa de seguida. Sí, perquè sempre hi ha coses, pel·lícules que t'agraden, o que te n'han agradat, o que te n'han parlat, i així... Per exemple, allò que vàrem parlar de l'Erit Romer, és una obertura de llibre i trobar... Erit Romer és una... I vaig llegir aquest fragment, que ho vaig trobar fantàstic, relacionat amb Canes, i la manera que Erit Romer fa les entrevistes, i ho va explicar-ho molt i molt bé, doncs,
Estaven posant, ja dic, tots tres en una taula, amb micròfon, però tenen la maleïda costum de parlar fora del micròfon. I ja va haver-hi coses que no me vaig enterar. Per exemple, quan va parlar d'en Josep Maria Pou, què deia? O sigui, en Pou què ha fet en el llibre?
No, no ha fet res. No, no. Ell és molt a mit d'en Josep Maria Pou, és fantàstic, i amb en Josep Maria Pou van tenir aquella experiència d'Alsol Wells, que a Girona només s'ha fet una vegada, no s'ha fet mai més, i era difícil. Jo també vaig quedar meravellat perquè mal em fa dir-ho, o bé em fa dir-ho, vaig muntar-ho jo, i va ser ajuntament amb en...
el director del Teatre Municipal, recordi'm el nom, en Gip Sánchez, que li vaig anar a vendre el producte, és a dir, ve en Pou a fer aquesta obra de teatre. L'Esteve Rimbau té un documental sobre aquesta, no es podria fer la pel·lícula i després l'obra de teatre, o al revés, ja no recordo. Sí, sí.
i vam estar mirant com ho podíem fer hi havia el projector del teatre dels Pastorets que encara estava allà i a més a més hi havia el ciclorama dels Pastorets i que va servir de pantalla i va ser un acte fantàstic perquè hi va venir l'Esteve Rimbau, van presentar el documental llavors en Pous van presentar l'obra i va ser un acte
que mai més s'ha pogut veure el documental sobre com es va fer, com es sejava l'obra. Jo vaig veure aquest acte, vaig sortir i vaig veure que asseguts allà, sota les voltes, estaven asseguts, jo no vaig voler quedar-me. Vaig passar i vaig marxar. Ah, bueno, és el seu problema, però no ens amagaven pas, eh? Estaven allà oberts a tothom, eh? Vull dir que no... No, no.
no te quedo, no me quedo d'aquí bueno, doncs esclar lo de sempre lo de jo que fa 300 anys que vaig en Pou no el coneixia ningú perdona, jo el vaig conèixer a través seu a través seu, sí, però vull dir
Va venir aquí a Girona a fer una obra de... Quan ja va anar amb la companyia d'en Flotants va ser quan es va començar a parlar aquí d'en Pou. En Pou havia sigut sempre un secundari de les obres, o sigui, la companyia Maria Guerrero era l'últim de la llista. I estava a Madrid. Exacte, vull dir, llavors va venir a Barcelona i jo ja com que el coneixia del programa que fèiem a la ràdio...
de sobre musical va ser quan jo ho vaig conèixer que devia ser a través seu, repeteixo els anys finals del 80 llavors va venir aquí a Girona a fer una obra de Benet i Jornet, Desig l'Àngels Poc ell, no sé l'altre home qui era en Lluís Soler aquell dia en Benet i Jornet s'enfilava per el teatre municipal doncs aquell dia en Pou va venir a casa meu a berenar miri per on
I llavors vaig veure que, esclar, quan en Pou... Però això, com es diu vulgarment, no quita que possiblement l'Esteve Rimbald ja ho coneixés. No, bon, potser sí. Això ja no ho sé. Llavors en Pou va anar agafant categoria fins a ser l'actor que és. Sempre he sigut un bon actor, però era un actor secundari, la veritat sigui dita. I ningú no el recorda, això. Tothom veu un Pou, un Pou... Jo per això li vaig preguntar a en Rimbald, escolta'm, i de l'actor què m'has de dir? I va dir que de l'actor no veia res.
Que l'actor no volia parlar-ne, que era una persona molt sàvia, que agafava un avió per anar-se'n a Londres... Va dir que és un actor intel·ligentíssim, perquè aquesta obra la van veure junts a París, una versió dolentíssima, la de Corsoc Wells...
Però allà van veure que allò podia ser una gran cosa i que ell va ser el que ajuntament van fer l'adaptació i totes aquestes coses. Però llavors quan vostè li va preguntar el de gegant va dir, escolta, és que va anar a Anglaterra, la va veure i va veure que l'actor era igual que ell i es van entendre perfectament i ja sóc.
I és el primer país, o primera ciutat, a part de Londres, que es fa aquesta adaptació i tot és gràcies a aquest gran actor fabulós, fantàstic, que és en Pou. O sigui, que no va dir que no fos bon actor, ho va repetir-ho set o vuit vegades, senyor Pere. Vostè es devia connectar com aquell dia del carcero que al finalista no li vaig preguntar res.
Molt bé, doncs ja està, ja hem parlat de la presentació del llibre de l'Esteve Rimbau, la película de Vivida, en Guillem el recomana, jo de moment el que he llegit també m'agrada, i suposo que m'anirà agradant, però no m'imagino...
totes les 400 plates que me queden per llegir que puguin interessar-me però bueno ja ho diré ja ho diré d'aquí dos o tres mesos que serà quan l'hagi acabat he de dir que tot i que he dit que no l'havia llegit he llegit molt i tinc una llei general de tot
El final del llibre també està molt bé, quan ell es comença a preparar per la jubilació, les pel·lícules que està digitalitzant, el bum-bum amb la Rosa Vergés, la relació que té amb la Rosa Vergés, tot això, i la relació, per exemple, una cosa entranyable del llibre és l'enterrament d'en Ventura Pons.
Ah, no, doncs... No, és al final, això. Esclar, vostè enterrarà... Un any arribar-hi aquí, si va tirant així. Doncs l'enterrament d'en Ventura Pons està molt bé, quan realment ell hi tenia una bona relació, però no més. I, bueno, tot una sèrie de coses que van sortint, que tenen molta...
és un llibre que pels cinèfils és fantàstic, perquè et fa reviure de dir, hòstia, és veritat, jo també me'n recordo d'això, i va passar això altre, i els que no són cinèfils, allò que vaig dir, doncs, per curioso, va dir, hòstia, així és aquest, va fer això, i van fer allò altre. Volia dir-li, o sigui, ell parla d'Orson Welles, d'Stanley Kubrick, de Ford Coppola,
I l'altre quin era? N'hi havia un altre. No en recordo. A veure, el que sí que parlant d'aquestes coses va dir jo mai no parlo ni escric d'una persona que no conegui la seva llengua. Ah, val, val, val. Per exemple, mai parlarà d'un director alemany o polonès. Si no conec la seva llengua, no en parlo. Per exemple, en el cas d'Orson Welles, cada país té un especialista en Orson Welles.
Per exemple, ell és un especialista d'Orso Guells, però espanyol. Ja, ja, ja. O sigui, a França n'hi ha un altre que... I llavors volen ser... A vegades es troben, per parlar d'Orso Guells, el representant d'Espanya, el representant... O sigui, hi ha tot un món que ho tenen molt clar qui és que han de parlar cadascú. Entenen que un francès sap d'Orso Guells des de la perspectiva francesa.
i el cas d'Andalloco que en aquest cas Esteve Rimbau és un dels privilegiats perquè Orson Woods està enterrat aquí a Espanya Orson Woods va fer moltes pel·lícules a Espanya i per tant doncs és el que possiblement té més pel·lícules Sí, ara ha fet 70 anys Vinga Vostè no n'ha vist tantes com ell però n'ha vist més en el cine o ha fet més històries cinematogràfiques
Molt bé, vinga, dit això, ja em deixem arribar. A veure, vagi. Teatre, jo vaig de veure El dia del Batussi, l'obra basada amb la novel·la d'en Francisco Casabella, dirigida per l'Ivan Morales, 4 hores i 20 minuts de teatre. Però bé, no? Bé, no m'ho pensava pas que m'agradés tant. Em va agradar molt, però vaig quedar sobretot molt i molt i molt i molt parat i admirat i... Del substitut. Un actor que es diu Guillem Balart. Que era el substitut, de fet.
Sí, bueno, ell va substituint en l'Enric Cauquet, que és el que ens va explicar el director. I no m'estranyaria que en Guillem Balart, en molt temps, si has quedat a fer gaires vegades aquesta obra, també quedi una mica tocat del bolet.
perquè és apassionant veure que durant 4 hores i mitja sense moure's de l'escenari ho fa així tan i tan bé molt bona, si la podeu repescar en algun lloc el dia del Batú si us la recomano molt en canvi no diria el mateix de la mort i la primavera sí, va quedar decepcionant aquesta no?
Home, una obra que la companyia La Verona és una companyia de dansa, doncs bé, en aquí Casibé no n'hi ha. Fan tres o quatre moviments, o sigui, tres o quatre moviments coreogràfics, la resta són moviments corporals i no me va portar res. És curiós de què vaig veure Somora, que me va agradar molt i molt i molt la primera vegada que vaig veure-la,
Li vaig dir a la meva senyora, dic, mira, la segona, dic, anem-la a veure perquè són molt bons. La segona ja no ens va agradar gens. I aquesta tercera, que de la que veig, tampoc no m'ha agradat. Però bé... Per cert, tornant al Batussi, l'estimada Ana Larcon... Molt bé, però bueno, l'Ana Larcon també fa un paper que l'havia fet en Xavier Saez, o sigui, paper d'home. I ha llevat tota l'estona vestida d'home, sí, però jo m'hagués agradat més veure aquell paper fet per un home, la veritat, sigui dit, eh?
Molt bé, escolti, jo vaig a veure Els Focs i vaig a veure la pel·lícula de Charles Aznavour. I què?
Doncs el mateix que em va passar va amb Bruce Springsteen. Jo soc un gran seguidor de Bruce Springsteen i la pel·lícula la vaig trobar sosa i la de l'Asnavour la supera. És més sosa encara que allò. I l'Asnavour, que a mi m'agrada molt, és un personatge que està molt bé. La pel·lícula no té gràcia. No, no, no, no, no, no, no està bé. I això que jo encara vaig tenir ni la sort de veure l'actuar en directe a Cap Roig i va estar fantàstic.
Molt bé, doncs, escolta, i llavors ja, ahir va haver-hi, ahir dijous hi va haver-hi la roda de premsa dels 25 anys. Ah, sí, i tant, que els Trifó. I què? Què serà aquesta celebració? Bueno, doncs, la celebració és que el dia 18 de novembre farà 25 anys
que el trifó funciona, podríem dir, legalment. I legalment també havia funcionat. Sí, i legalment havia funcionat amb l'empresa privada Gubau Gratacós, els amos del cinema modern, que ens van deixar, per dir-ho d'una manera, la sala B del cinema modern, que havia estat primer una mena de sala d'assaig, llavors una sala porno,
I llavors va ser una sala que ni sabia de què anava. I llavors va ser quan vàrem començar a fer, i amb ells vàrem estar amb l'empresa Gratacosp Gubau pràcticament 10 anys, fins que vàrem tancar, i llavors va ser quan l'Ajuntament compra tot l'edifici, habilita i arregla la sala...
la sala B, perquè la sala A encara està per allà abandonada, i es posa pantalla nova, es posa sonoritzat, sonoritza bé, butaques del coliseu que havien tancat, tot això. Doncs s'està celebrant aquests 25 anys, això...
es farà el dia 18 de novembre, és un dimarts, i es farà en el Teatre Municipal. Per què en el Teatre Municipal? Perquè resulta que hem invitat a molta gent, a tota la gent que d'una manera o altra ha participat en el Trifó, directors, productors, actors, tota una sèrie de gent que ha col·laborat i ha participat en el Trifó.
en el Trifó, però també volem que el més important del Trifó, que és el públic, també assisteixin aquí. I això en el Cinema Trifó no hi cabia 200 persones, creiem que vindran molt més. Tinc la sensació que el dia 18 hi ha alguna cosa per veure. No ha pas d'anar a veure els premis del diari de Girona, vostè, doncs és el dia 18. Sí, i vol que li digui una cosa, saps aquí per mi? En el Trifó, sí, sí. Per tant, és un gran problema que tenim perquè resulta
que la sala del municipal, el Trifol la tenim ja llogada, per dir-ho d'una manera, des del mes de febrer. Perquè no es pot fer, i a més, durant temporal, dir totes aquestes coses. Per tant, i a més a més, és el dia que fem els 25 anys. I llavors fa 15 dies me truquen del diari de Girona, el director, i me diu, escolta, tinc una cosa per dir-te, resulta que els premis que fem...
Que jo hi vaig cada any. Sí, jo no he dit mai, però tinc entrada per anar-hi aquest any. Doncs mira. I que anirà allà i no vindrà el Trifó. No, no, no, vostè s'ho perd. No, sí, no, sí. Jo hi he estat perquè no em permita el Trifó. No, no, però no, jo aniré als dos llocs, vull dir que... I per tant hem fet una cosa, el Trifó avancem mitja hora.
a dos quarts de set, i ells retracen un quart d'hora més o menys. O sigui que seran tres quarts de diferència. Llavors nosaltres fem la inauguració, hi haurà l'alcalde, en Lluc Salelles, i en Quim Nadal, que parla només dues persones, parla d'aquest món. En Lluc Salelles ha estat alguna vegada el Trifor veient una pel·lícula? Alguna va, poques, però alguna vegada hi ha estat. En Quim Nadal hi ha estat en inauguracions. Sí.
Bé, hi haurà, però en Lluc Serelles hi serà com, podríem dir, representant del poble, que és el propietari del Trifó. No és el propietari en Lluc, sinó el propietari és el poble de Girona, la ciutat de Girona. I el representant de la ciutat de Girona és en Lluc. Per tant, en representació de la ciutat de Girona parlarà en Lluc.
i en Quim Nadal, program de representació, que en aquell moment la representava Girona, i va ser el que va fer possible el Trifó. Quan acabi això, ens anem tots cap al diari de Girona, mentre es projecta una pel·lícula molt recomanable, molt i molt recomanable, que és un preestrena, que no es veurà fins aquí a mitjany, és l'estrena exclusiu, que és Nouvelle Barre.
És una pel·lícula, Nobel Vag, on ha sentit a parlar vostè. Home, de la Nobel Vag sí, però de la pel·lícula aquesta no. És una pel·lícula que va triomfar a Cannes aquest any i que està dirigida per Richard Linklater. Saps qui és el Richard Linklater? No. Doncs que vostè ha vist moltes pel·lícules de Richard Linklater.
Per exemple, antes de la nochecer, después de la nochecer, doncs és aquest mateix director. És el director de Nouvelle Vague, pel·lícula que anava a la història dels darrers, que hi ha en els darrers a la creació del moviment cinematogràfic francès conegut com la Nouvelle Vague. I a més a més parlen de Jean-Luc Godard, de Trifor i tot això. I surten, per tant, que diem que és la pel·lícula idònia per fer aquest dia.
Ens ha costat molt i molt poder-la aconseguir un preestrena, que ja et dic que s'estrenarà d'aquí mig any, entre altres perquè Netflix està entremig i hi havia problemes. Però s'ha aconseguit i per tant la fem. A més a més es donarà un anuari del tot l'any 2024. Exactament, un anuari que se'n diu crònica d'un any.
Es donarà una samarreta, una bossa, però dels 25 anys, però amb l'anagrama de la pel·lícula aquesta que farem de Nobel Vaga, i llavors, doncs... La té aquesta que l'ha dissenyada. Aquesta està dissenyada per Àngel Lil Pozo, el mateix que fa als Pastorets. Jo que diria que l'havia dissenyat vostè.
No, tota la nova imatge del trifó, anagrames i totes aquestes coses, i aquest llibre que vostè té aquí, doncs tot això és imatge d'Àngel del Pozo. Se li va encarregar que renovés tota la imatge del Pozo i tot això.
Bé, anirem parlant, perquè ens estem allargant massa. Avui m'hagués estalviat de fer res més, perquè, o sigui, ara que hi hem de parlar de teatre, doncs ens limitarem a anunciar les obres de teatre sense fer cap explicació, perquè, esclar, ja portem la tira de parlant. Exactament, o sigui, va, Arnau, posa'ns a la falca de teatre, sisplau. Esteu escoltant Garcia Iterribas. Anem al teatre.
Ataqui, senyor Pere. No, a veure, de la manera que ho farem així, direm, comencem a parlar de teatre amb el teatre que es fa a la província de Girona i comencem dient no farem cap explicació del que és l'obra de teatre, només direm el que es fa, perquè hem estat molta estona garlant i el temps...
Time is money. Doncs vinga. En el Teatre Municipal del Jardí, per avui divendres a les 8 del vespre, s'hi podrà veure Gola, un espectacle fet per l'Oriol Pla i en Pau Mates, que té com a protagonista l'Oriol Pla. Que, per cert, l'Oriol Pla està nominat als Premis Gemi-americans pel seu paper en la sèrie Jo Addicto. Però a veure, demà dissabte què hi ha.
Sí, demà dissabte, allà mateix, en el Teatre Municipal del Jardí, a les 8 de la vespre, hi haurà un acte públic amb motiu de la celebració dels 35 anys de la trajectòria de la Funcional Teatre. I què hi haurà? Presentaran un llibre, també, i també presentaran molt de material gràfic i documents i entrevistes i audiovisuals dels diferents espectacles que han fet la Funcional. O sigui, que enhorabona la gent de la Funcional Teatre.
A Lloret de Mar, què passa? Avui divendres a les 8 del vespre, l'Àngels Gullalons, la Sara Espigol, la Sala Arriego, amb les entrades exaurides, tornaran a ser dones de ràdio. L'obra de la Cristina Clemente, que ha dirigit en Sergi Belbel. Una altra obra que volta molt. Quina és?
Amor d'un comediant, una obra que vam veure estrenada en el Teatre de Salt i que ara es podrà veure en el Teatre Municipal de Palaforgell demà dissabte a les 8 del vespre. Està escrita per en Guillem Clua i dirigida per en Josep Maria Mestres, amb la Mercè Pons, en Francesc Marginat i un molt bon treball extraordinari treball d'en Jordi Bosch.
I a l'espai terç de Torrolla de Montgrí què passa? Diumenge dia 9, a les 6 de la tarda, en Josep Maria Pou comença la seva gira amb l'obra Gegants. Aquí interpreta el personatge d'en Ronald Dau, l'autor de Matilda o Charlie i la casa de xocolata. Sí, senyor.
Doncs això es podrà veure, com hem dit, en l'Espai Ter de Torroella, tenint en compte que gegant es podrà veure també en el Teatre Municipal de Girona el dissabte, dia 15, i el diumenge, dia 16, a les 6 de la tarda, amb una nova funció afegida pel divendres, dia 14, a les 8 del vespre. En Pou triunfa a base de bé. Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al teatre.
Per cert, senyor Pere, parlant d'en Josep Maria Pau i el bo que arriba a ser, dilluns que ve, Televisió de Catalunya convida a l'estrena de televisió, ràdio-televisió, el documental José María Pau, El hombre que respira teatro. És un documental i es farà en el cinema Girona, en el carrer Girona 175 de Barcelona, dilluns dia 10 a les 7 de la tarda, o
Això llavors haurà de passar-ho per la televisió, això. Suposo que sí. Amb pous per tot. Què passa a temporada alta, va? Doncs vinga, anem a temporada alta. Comencem dient que dilluns passat va tenir lloc una sessió més del 35è Torneig de Dramatúrgia Catalana.
En aquesta ocasió, l'Ivan Campillo es va imposar a la Catalina Flort amb l'obra Eternità. O sigui que passa a la semifinal, que tindrà lloc el dia 17 de novembre. Per dilluns que ve hi haurà un encontre, o sigui, hi haurà la primera semifinal entre la Merxa Aguilar i en Martín Torres-Baneris. Hi ha anat anant a...
No, vaig anar-hi un dia i de moment no he pogut perquè he estat molt enfeinat. Però a veure, tornem a temporada alta. Què passa demà dissabte a les 8 de la vespre? Doncs amb una funció afegida també demà dissabte, dos quarts de 6 de la tarda, en el canal Centre d'Arts Escèniques, tindrà lloc l'estrena de Nauta, el darrer espectacle del Cor de Teatre de Banyoles. Nauta és una creació d'en David Costa i en Fran Galeu que també han cuidat de la direcció. Hem parlat amb en David Costa sobre Nauta i preguntant-te-li primer de
tot. Què era? Ens ha dit això. Cor de Teatre és un projecte que va néixer el 1998 amb una efervescència cultural que sempre hi ha hagut a la ciutat de Banyoles i que després d'uns 10 anys i de treballar sense esperar res de la cultura, sinó treballant bé un projecte que sumés la vida cultural de la ciutat, ara mateix ja fa 17 anys que el projecte Cor de Teatre està professionalitzat i ens podem dedicar
a l'art, a crear, a produir, a cantar, a interpretar música, teatre, en aquest cas amb Nauta, amb en Frank Aleu també arts visuals i per tant va poder ser el 2010 que la companyia es va ja professionalitzar, que ja vam estar
el Teatre Nacional, com vam tornar al Teatre Nacional amb Troi el 2018, com hem fet gires internacionals de més de cinc anys amb diferents espectacles arreu d'Europa, hem estat voltant per als millors teatres de Catalunya, també de l'estat espanyol. Bé, doncs sí, ha estat possible i gràcies al talent, però sobretot a la generositat d'una companyia, que és Quarta Teatre,
que ha confiat en mi i en tot l'equip artístic que fa possible aquests espectacles i que fa possible que puguem professionalitzar-nos amb aquesta feina d'equilibrista. Per tant, molt contents i sí, és possible.
La primera sessió programada de Nauta va esgotar les entrades, em sembla, el segon dia d'haver-se posat a la venda les entrades de temporada alta. Allò va fer que haguessin de fer una sessió de més. I li hem preguntat també a en David Costa com veu o quina responsabilitat tenen el fet que hagin hagut de fer una funció més. Bé, estem molt contents de la resposta, i en poques hores es van exaurir les entrades de Nauta a temporada alta...
Però per mi era funció i es va obrir de seguida una segona funció. Bé, la responsabilitat és alta, com dius, però bé, és el nostre deure, és el que ens agrada més, portem 27 anys de trajectòria i el que volem és això.
explicar aventures, continuar produint, portem 27 anys produint espectacles ininterrompudament i Nauta, com us deia, és el primer espectacle audiovisual innovant sempre amb la interpretació i la música polifònica des de la companyia Cor de Teatre. Per tant, és un repte, però és el que estem acostumats, el que hem buscat.
I, cor de teatre, estem aquí per continuar emocionant i obrint noves possibilitats d'aquest repertori imprescindible musical i posar-lo damunt de l'escenari i debatre-lo amb el públic. Direm que el cor de teatre de Banyoles va començar com un cor de nois i noies que cantaven per afició. Però, esclar, en vistes de l'èxit d'Opereta han anat fent funcions i més funcions i li han preguntat a veure si ja és un grup professional. I en David Costa ens ha respost això.
Nauta és el primer espectacle audiovisual de la companyia Cor de Teatre aquesta vegada fent parella artística amb en Frank Aleu que és el creador de l'espai escènic i el creador de les videocreacions que es fusionen amb l'espai sonor i la reinterpretació d'un repertori imprescindible de la música clàssica reinterpretat per en Dani López amb instruments virtuals i que
combina aquest espectacle la tecnologia més actual i més delirant amb la delicadesa de la veu humana. Per tant, ens trobem un espectacle que fusiona diferents arts que conviuen per explicar temes socials,
i que estan a flor de pell en l'actualitat i que el més que el què és el com expliquem i com donem l'opinió, doncs, Cor de Teatre, de temes que estan, com us deia, en debat a la nostra societat. Per tant, un espectacle creat per Cor de Teatre i Frank Aleu, amb la música de grans compositors, amb la reinterpretació d'en Dani López,
i bé la il·luminació de l'Algust Viladumat i tot un equip al darrere que ha fet possible, amb Marc Aleu també, a la part tècnica, un gran equip per poder posar en aquest espectacle potent per activar tots els sentits, els oients i els espectadors que ens vinguin a descobrir.
Després d'escoltar David Costa, seguim a temporada alta i ara ens n'anem a la sala La Planeta. Què passa avui divendres? A la sala La Planeta, avui divendres, a les 8 del vispre, l'escriptora Carlota Gurt, que per cert ha fet alguna postfunció de temporada alta, serà la protagonista de l'obra Una aniquilació fallida, o la líbido, la història i jo, que la mateixa Carlota Gurt ha escrit i dirigit. Es tracta d'un monòleg punyent sobre la líbido femenina.
Seguim a la Planeta perquè diumenge a les 6 de la tarda què passa? S'hi podrà veure el desmuntatge, un espectacle creat per Jimena Márquez, una figura clau del teatre uruguayà. Desmuntatge, barreja documental, autoficció i reflexió sobre el poder, la memòria i el ritme escènic. Té com a protagonista la mateixa Jimena Márquez amb la intervenció de diferents testimonis. Direm que aquest espectacle té una postfunció a càrrec d'en Jordi Garcia.
Diumenge a les 6 de la tarda, en el Teatre Sal, què hi haurà? Els darrers 6 dies, de la cadena autora Marta Barceló. L'ha dirigit en Xevi Núñez i l'interpreten l'Alexandra Palomo, la Carme González, la Carina Karen Corina i l'en Sergio Baos. Diguem que la Marta Barceló va guanyar el premi del torneig de dramaturgia de l'any 2022 amb l'obra Tocamara. Ara, en els darrers 6 dies, signa una comèdia lluminosa sobre 3 germans que es reuneixen per acompanyar la mare en els seus darrers dies.
Totalment diferent serà l'espectacle de diumenge a les 6 de la tarda on es podrà veure en el Teatre Municipal de Girona. Què hi haurà? Doncs mira, de la mà d'en Josep Maria Miró i en dramaturgia d'en Xavier Albertí no, perdó, en dramaturgia d'en Josep Maria Miró i en Xavier Albertí dirigint
Es podrà veure Cicalíptiques, un espectacle en què el Cuplet reviuen un viatge musical pel paral·lel del segle XX que celebra la llibertat femenina i el poder provocador de l'art popular. Aina Sánchez, Carles Cors, Mont Plans i Le Coupier, que són sis músics, reviuen aquells anys ja oblidats per molts. Tenim la Mont Plans que ens diu unes quantes coses per l'espectacle.
Bé, Psicalíptiques és un espectacle que, amb la dramatúrgia d'en Josep Maria Miró i la direcció de Xavier Albertí, fa un recull d'aquell llegat que va ser tan important pel nostre país com és l'època daurada del Paral·lel. Un recull, no només la part més coneguda dels locals, els cafès i cabarets,
sinó també des de la vessant més avantguardista i revolucionària. Les primeres manifestacions de la cultura de masses, la rebifalla del català, els primers mítings,
L'espectacle Psicalíptiques aporta també una nova visió de les coplatistes, que no eren, com s'ha fet creure, dones dedicades només a la prostitució, sinó que realment van ser pioneres a la seva època. Eren artistes i empresàries de si mateixes i revolucionàries i decidents del que la societat esperava en aquell moment de les dones, no?
elles feien explotar l'escàndol quan la paraula feminisme encara no existia. Bé, el Xavier Albertí crec, bé, no, estic segura, que és la persona que més sap de la història del paral·lel i és un gran col·leccionista i coneixedor de tots els coplers, els seus autors i cantants. Tots els coplers que cantem
En Laina, com el Carles o jo mateixa, són peces, bé, són relíquies d'una època i s'han triat per il·lustrar el tema de l'espectacle, l'ecicalipsi, que és el doble sentit, però des de la intel·ligència...
i el domini de la provocació. I després de la Montse Plans, recomanar-vos un espectacle que no es podrà veure fins dijous, dia 13, a les 8 del vespre, a l'interior de la catedral de Girona. Es tracta de Si vostre amor no em mata, on la triu Nora Naves, que està a primera línia, sobretot amb la pel·lícula amb la meva amiga Eva de Cesc Gai, recitarà textos clàssics sobre el desig místic. Molt bé.
si vostra mort no em mata, es podrà, això com he dit, el dia 13, per cert. Ahir dijous, en el diari de Geroni, hi havia mitja pàgina de la Dolors Vidal que parlava sobre aquest espectacle. Sí, i deixava bé, pot estar bé? Sí, ho deixava molt bé, sí, sí. Jo l'hem sabiat una cosa de la catedral, també, que va agradar-me molt. Home, el d'en Josep Maria Fonallera, sempre d'arquil·loer, sobre Bundis Prats. Vale.
Molt bé, doncs va estar molt i molt bé. A veure, seguim amb la temporada alta. Avui divendres, perquè no hi falti res, fins i tot hi ha circ. Avui divendres a les 8 i demà dissabte a les 5 de la tarda i 8 del vespre en el Teatre Municipal de Girona, la companyia canadenca. Circ Eloís presenta It Evolution. Direm que el Circ Eloís està considerada una de les companyies...
pioneres en el circ actual, que actua distemporada alta des de fa anys, o sigui, va ser l'any 2007, el 2016 i el 2019. I amb aquí, diguent això, acabem l'apartat teatral. Esteu escoltant Garcia Iterribas. Anem al cinema!
Doncs sí, anem al cinema, però abans sempre, ja ho sabeu, fem una parada en una llibreria, i el senyor Terribas, el llibreter emèrit, ens aporta un llibre, un llibre que aquesta setmana, jo no sé si és gaire cinematogràfic, veig que el seu autor sí que ho és, però el llibre no me sona gaire d'haver-lo vist en cap pendent.
Molt bé, doncs sí que és molt cinematogràfic, molt i molt, perquè resulta que sembla que avui anem de... sempre és invierno, perquè hem posat la música de Franco Batiato, que és el... hi ha un fragment a la pel·lícula de Franco Batiato que es diu...
Blitz és la novel·la en la que Rueva s'ha basat per fer la pel·lícula Sempre és invierno. Ah, val. És una novel·la que va escriure l'any 2015 i que ell... Rueva una vegada, jo després d'haver llegit quatre amigos, li vaig dir, escolta, aquí tens una novel·la total i està pràcticament fent el guió. Per què no en fas una pel·lícula?
Diu, no, jo mai faré una pel·lícula d'una novel·la meva, perquè jo tinc dues vessants, escritor i guionista cinematogràfic. Quan vull escriure una novel·la per llegir, l'escric i ja està. I quan vull fer una cosa pel cinema, faig pel cinema. Mai barrejo una cosa amb l'altra.
Però tal com va dir Sean Connery, no digues nunca, jamás, de fer el paper de James Bond, troba trencat la seva regla i ha agafat Blitz, una novel·la del 2015. Exactament, ara estic follejant-la i, per cert, veig a la primera plana una dedicatòria. Guillem, mi actor, una abraçada, David
Sí, 2015. M'hi ha actor, eh? Sí, sí, sí. Molt bé, doncs, a més a més, si llegeix el començament, ho faig vostè, que realment el començament és tal com comença la pel·lícula, per tant, ja et posa to. A veure, el mensaje decía, aún no le he dicho nada, me cuesta tanto, uf, que...
El mensaje no era para mí. No, no, pero ya una T y K. Te quiero y un cor. Aún no le he dicho nada. Me cuesta tanto. Uf, que te quiero. ¿Y qué digo? Pero el mensaje no era para mí. La vida cambia cuando los mensajes de amor no son para ti. Aquel mensaje de amor que llegó como un relámpago inesperado y eléctrico cambió mi vida.
molt bé, doncs escolta, així es comença la pel·lícula en un bar en en David Verdaguer s'ha hagut a la barra demanant uns cafès i al fons la barra una noia molt mòbil i aquí comença la història així es comença la novel·la la novel·la hi ha hagut alguns canvis perquè passa a Alemanya a Múnich i aquí l'ha passat a Liege d'allò a Bèlgica
i per tant també sobretot per l'actriu francesa que tenia. I sobre el Renault. Sí, hi ha una història molt maca que l'explicava l'altre dia en Troibá que aquesta triu la volia per una pel·lícula que havia fet fa molts anys ell en Troibá i que necessitava una professora de francès però que parlés castellà i va veure aquesta triu i la va demanar però no parlava gens de castellà i per tant s'ho van deixar córrer.
I ara, al cap d'un temps, diu, aquella és la que vull perquè parla francès i a la pel·lícula aviso que hi ha un 60% d'anglès, un 20% de francès i la resta en castellà. Vull dir que la versió original, que és la que crec que es passarà, que és aquesta, hi ha combinacions de... perquè ell només sap malament l'anglès, ella és francesa, però ell no sap francès, per tant s'entenen amb anglès.
i després amb els companys, poden dir espanyols, parla en castellà. Perquè la història de Blitz és la mateixa història de la pel·lícula, que és un jove que se'n va...
O sigui, a veure, sempre és invierno. És la pel·lícula d'en David Trouba, que està interpretada per en David Pernaguer, la Maia Salamanca i l'Isabel Rebord. Que la vaig veure fa 15 dies i, per tant... El Desamor arriba a un arquitecte paisagista quan viatja a Bèlgica. Senyor Pere, està llegint les sinopsis que ha llegit d'un lloc. Si vol, hi faig jo la meva sinopsis.
No, no, ràpidament, és la mateixa del llibre, és una tràgica comèdia entre un personatge que fora del seu ambient, que en aquest cas és alieix, queda abandonat i es troba allà, que no sap què fer, amb una maqueta sobre uns jardins, sobre una cosa de competició que hi ha anat, a més a més s'ha brellat amb un competidor...
però té la sort d'una de les organitzadores, que és una senyora madura, que està interpretada per la... Que és una meravella, és la que... David Verdegui són 116 minuts amb la pantalla, però ella està bastant estona amb ell, i es troba amb unes declaracions, si és veritat, el llibre...
Parla molt del protagonista i ella queda més a segon terme. A la pel·lícula, Trouba li dona protagonista amb ella i a més a més és el cant, un cant a la dona madura. És una pel·li que s'ha de mirar amb tranquil·litat, no s'ha de tenir pressa. Les pel·lis d'en Trouba sempre va al seu ritme, tu has d'anar al seu ritme.
I de vegades passen coses que surts una mica decepcionat, perquè dius, home, jo esperava més. Amb una segona visió trobes totalment l'encant que volia explicar-te. A veure, això del llenguatge, o sigui, la font del trifó, aquesta pel·lícula...
I els altres cines com serà? També parlant en francès i en anglès? Sí, és clar, és la versió espanyola, és que no...
Si ell vés pogut fer la versió espanyola tota i castellà, ja l'hagués fet, però ell vol donar-li el sentit d'un ambient, d'un noi que es troba allà perdut, i esclar, si ho tradueixes, ja perds el 50% de la història. Molt bé, a veure, ha pogut parlar amb l'Edmond Rock, el productor de la pel·lícula, i què explica l'Edmond Rock? Doncs mira el que diu. Bon dia, i sí, molt content que s'estrenia Simples Invierno.
Una pel·lícula com totes les pel·lícules, vaja, que s'ha de veure en pantalla gran perquè és una pel·lícula que t'abrassa d'atmosfera, que vam rodar nosaltres a Liege aquest passat gener, mes de gener, febrer, que es diu sempre d'invierno i que feia moltíssima fred, tot l'equip va quedar refredat, el director, el David Trouba, el David Verdaguer, l'Isabel Reno, l'actriu, la Mai, a tothom.
i que és una pel·lícula que parla de persones. Saps el que fa molt bé el David? Els personatges sempre són persones d'una grandíssima autenticitat, els que els hi passen coses reals i dels quals vols saber més i dels quals vols aprendre. I aprendre vol dir no aprendre perquè siguin herois o perquè t'ho facin bé, sinó a vegades aprendre dels seus errors o de les coses que a vegades ens reconeixem en ells i pensem que potser haurien de fer d'una altra manera.
Parlar de les relacions entre nosaltres, les relacions també de quan algun noi surt amb una noia que és més gran que ell, com és el cas d'aquí, que li porta 20 o 25 anys, i de moltíssimes altres coses, com totes les pel·lícules del David Troeba, aquí, per exemple, d'en quantes caixes pot quebrar la nostra vida, com hi ha mesos en què passen moltíssimes coses i no s'acaben mai, hi ha mesos que ni ens recordem de què ha passat,
i amb tot el que t'agrada de la vida i de les coses que pots viure en cada moment. Jo crec que és una pel·lícula que permetrà a la gent sortir amb la sensació de saber més i de conèixer més coses i d'haver passat una molt bona estona al cinema, de haver disfrutat amb la música de la Maika Makowski, que és la compositora de la pel·lícula, de les cançons del George Brassens,
del Franco Batiato que també sona a la pel·lícula i sobretot d'una història molt tendra, molt bonica de persones que tenim al nostre voltant i que com sempre amb la mirada al David Troeba ens fa una miqueta millors perquè coneixem coses que no sabíem tant de bo us agradi molt a tots
És curiós el que explica Edmund Rock que després d'haver fet el Sabent Aquell va néixer una gran amistat i tots tres, David Verdaguer, David Trouba i Edmund Rock han tornat a estar junts per fer aquesta pel·lícula.
Per cert, aquesta cançó que se sent és d'una senyora que es diu Sarah Barnard, és anglesa, i, curiosament, aquesta música no surt a la pel·lícula, però si heu anat als cinemes al cine i al Trifó, que han passat al tràiler divers, és la música del tràiler. I de la pel·lícula de sol? No hi surt aquesta. Per tant, també és curiós perquè estem escoltant...
la música del tràiler que és aquesta que tenim que ja ha dit també és una compositora de pel·lícules i es diu Sara Barnard molt bé, doncs direm que sempre és invierno de David Treva segurament serà la pel·lícula de la setmana però per exemple...
N'arriba un altre, hi ha un altre nou atac, que és la primera pel·lícula de Carlos Solano, titulada Leo i Lu, que té com a protagonistes la Julia Solleiro, l'Isaac Ferris i la Marta Larrada. Aquí explica l'història d'una nena de deu anys que s'escapa d'un centre d'acollida per anar a participar en un concurs de pesca que li recorda els anys viscuts amb el seu pare. Pel camí troben el Lu...
un tipus rondinaire, especialista en ficar-se d'embolits, que la vol acompanyar. Així es comença un viatge, entra una nena que no parla i un home que no vol escoltar. Aquests són els arguments de Leo i Lu, l'altra pel·lícula que nosaltres... Perquè, no sé, també hauríem de parlar de pel·lícules de terremotos, de persecucions en cotxe, però no sé, a l'hora de parlar-ne m'agrada més parlar de l'escolt.
Parlem de les cronades que hi ha, i a partir d'aquí que el públic faci el que vulgui. Exactament. Dilluns hi ha Filmoteca, quina fan? Seguint el cicle de François Trifó, per dilluns que ve i que en tindrem dia 10, es podrà veure la nit americana, la notícia americana de François Trifó, amb en Jean-Pierre Rolot, la Jacqueline Bisset, la Natalie Bay i l'Alessandra Stewart. Molt bé.
La vaig veure a Madrid, aquesta pel·lícula. A veure, per cert, aquí veig una nota que diu totes les projeccions estan fetes en format DCP, excepte la nit americana, en format Blu-ray. Què vol dir això? DCP és la perfecció total que hi ha molt en el cinema. En Blu-ray és una mena de DVD amb molta qualitat, que una persona normal no ho nota la diferència.
Molt bé, doncs vinga, sapigueu això, dilluns dia 10, a les un quart de set i a dos quarts de nou, la nit americana, una molt bona pel·lícula, François Trifosti amb el cinema, doncs aquesta és una mostra de què sí, de què l'estim i l'estim.