La teva ràdio, la gironina.
Doncs sí, tornem a estar aquí amb tots vostès, el senyor Pere García, el senyor Guillem Terribas, i a les Vies de So, l'Arnau. Molt bé.
Molt bé. L'Arnau, pel que digui el seu nom, aplaudeix. Pròxima vegada, quan digui Pere García, també hi ha llibres de posar. Aplaudiments pel públic. Digui, digui, senyor Perrill. No, no, digui, digui. Avui serà un programa on la música la porta el senyor Pere García. Parlarem de llibres, parlarem de cinema i també parlarem amb la Ivan Morales, el director...
d'aquest, podríem dir, obra de teatre que es farà a Salt, que se'n diu el dia de... Molt bé, doncs quina música porta? Avui escoltarem fragments d'un musical Boop, un musical que té lletra de les censors de la Susanne Birkenhead i música de David Foster.
que es va estrenar amb funcions prèvies a Chicago de novembre a desembre del 2023 amb Jasmine Amy Rogers de protagonista amb unes crítiques fantàstiques. Va estar un temps en hibernació. Fins que el 5 d'abril del 2025 es va estrenar oficialment al Bordhars Teatre de Broadway i va tancar el 13 de juliol d'aquest any després de 25 funcions prèvies i 112 funcions normals, és a dir, un flap.
Un fracàs, altra vegada. És que, darrerament a Broadway, tots són fracassos tret d'alguna abcepció. I ara la pregunta del milió. Què vol dir BUP? B-O-O-B. Doncs bé, és el cognom de la Betty. Betty BUP. Aquella noia... Aquella personatge tan famós dels anys 30 o 40 que era... Sí, senyor. Aquella noia de llargues pestanyes popular dels dibuixos animats. Sí, senyor.
Com podeu veure, de tot es fa un musical. D'aquelles vinyetes ja va sortir Annie, han sortit l'Snupi, doncs també va sortir la Betty Boop. El musical va estar dirigit i biografiat per Jerry Mitchell i per Broadway va tenir la mateixa protagonista de Chicago, la Jasmine Amy Rogers, que va estar nominada als Premis Tony.
L'argument de Betty Boop és senzill, surt del món del blanc i negre dels diaris per entrar en un món de color on va viure grans aventures, com per exemple conèixer un músic de jazz en qui té un embolic en el Nueva York d'avui en dia. Betty Boop és una icona feminista de 1930, però segueix defensant molt dels ideals avui dia. Sols és una dona que vol fer el que vol,
Lliurement, amb passió, amb amor i alegria. Se suposa que Betty representa tot el que les dones són capaces de fer. A Chicago les crítiques van ser de si a si a positives. A Nova York encara més positives, amb 11 nominacions al Premi Desc dels que en va guanyar 3 i també 3 nominacions pels Premi Toni del que no en va guanyar cap.
112 representacions, el que es pot dir que és un fracàs. Sordosament van tenir temps de registrar el compacte i avui el podem escoltar. I el primer tema que escoltem és el titulat Sounding Show About, que el com per cridar, i el canta la protagonista Jasmine Amy Rogers. I want...
Something to shout about. Something to spin me around. Something mysterious, something miraculous, earth-shaking, life-changing, cosmic, profound.
Something to stun me, to fill me with fire and feats. Something to shout about whatever it is I want.
Bona nit. Bona nit.
Something to make me Someone I never was Something to shout about Whatever it does I will
I have no clue, but I'd be sure to hurry up and claim it If only I could leave it Some days I am in doubt about whether to get up or not Nothing entices me, nothing amazes me Unless it's scripted and I'm in the shot
Fins demà!
Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Què hi ha de nou pel Rialto?
Doncs, des de divendres passat hi ha hagut moltes coses per real, tu entres, que el senyor Terriba se'n va anar a Dublín, a veure com es diu allò, els morts, eren de Dublín? Sí, sí, sí, James Joyce. Això mateix. Bueno, i què a Dublín? I l'Oscar Aguay també està per allà, allà els vaig veure. És una ciutat bonica. És molt bonica. Jo ja hi havia estat fa uns 10 anys, hi havia estat i també havia voltat una mica...
I ara he estat a Dublín i en un poble d'uns 40 quilòmetres que no me'n recordo com se'n diu, molt maco, que està bé i que... És curiós com aquests llocs, ciutats, que fa fred, feia una fred que pelava, estava a 7 graus i allò perquè hi ha vent.
Però viu al carrer, o sigui, aquí fa una mica de fred. Ells també viuen a les casques, que són molt confortables i agradables, la calefacció ja estava funcionant. Però la gent al carrer és fantàstica. El diumenge, tu estàs per Girona un diumenge, per dir un exemple, a les 8 del vespre, i...
Ja està tot mort, la gent ja està enganxant la casació preparant-se molts dilluns. Encara que vagis a la plaça de la Independència o a qualsevol lloc, ja hi ha una baixada d'invenció. No vas a aquest poble a qualsevol lloc i veies gent, poca re, gent i tot.
I això també em va passar quan vam anar a Amsterdam. Amsterdam, que era el mes de febrer, que feia molta més fred. Encara més fred que Dublín, encara. Home, al febrer fa més fred que no pas a l'octubre. Ah, bueno, sí. Esclar, era per això, vull dir, ja estàvem a zero. Però, vull dir, la gent feia copes allà fora i parlava i anava amb bici i totes aquestes coses, vull dir que bé. No, Dublín és molt maco, molt de verd, molta aigua.
Només per explicar, l'aigua és un bé necessari, la prova és que l'hem patit aquests anys que no hem tingut aigua de bòlit. Allà, per tenir un exemple de la quantitat d'aigua que hi ha, és que la gent no paga l'aigua, o sigui, l'aigua que arriba a casa és gratuïta. Ah, no s'ha de pagar l'aigua? No s'ha de pagar l'aigua. L'aigua és gratuïta, pots veure... Ui, m'aniria molt bé perquè jo em gasto molt. Doncs mira...
La meva neta, que està en una casa, feia el sistema de dutxar-se i anar parant per no gastar aigua, i li van dir, escolta, que et dutxes tres vegades, diu, per què? S'accent el termo tres vegades, què passa? Diu, no, és que per estolviar aigua, diu, no, fot-li, que és gratuït. Molt de verd, el verd és autèntic, té un verd...
i en canvi el cel la llum d'aquí no hi ha no hi ha lloc que la puguis trobar bé, però ja han passat més coses a part d'això vostè ha anat a teatre i ja ha vist coses jo vaig anar diumenge passat
A veure Gisela en Liceu, els amics de l'òpera ens la van portar allà. Molt maca, Gisela. Sí, és molt maca i la producció que vam veure allà en Liceu estava molt i molt bé, sobretot la segona part vaig trobar l'esplèndida, la primera. Era francesa la producció. No, és una producció de Baviera.
del Ballet Estatal de Baviera de debò la segona part que és la dels tutus tot blanc vaig trobar-la fantàstica a més a més era la primera vegada que jo veia un ballet amb música en directe si sempre havia vist la música enregistrada doncs amb orquesta en directe vaig trobar-la molt i molt maca
Em va agradar Giselle, i em va agradar molt una obra de teatre que se'n diu Les Bàrbares, de Lucía Casballal, que es va veure en el Teatre Municipal dins Temporada Alta. Sí, dirigida per en David Selves, la Maria Pujante, la Francesca Pinyon i la Cristina Plata. Això era en castellà, l'obra. No, l'obra era en català i castellà. La Maria Pujante i jugava. La Maria Pujante deia moltes paraules en català, també. Per exemple, si una deia i això no pot ser, ella llavors contestava, bueno...
però això no pot ser tenia la seva gràcia i la història era molt maca i tots els tres ho fan bé la Cesca Pinyón, extraordinària la Maria Pujalte, molt bé i la Cristina Plazas va ser l'única que no sé si era prou to que tenia o és el meu problema d'audició moltes paraules seves me les vaig perdre
I una cosa que em va agradar molt la vaig veure a la sala La Planeta aquest dimecres d'aquesta setmana i és l'obra, una peça de Jenny Holland a càrrec de la funcional teatre de Figueres, una obra d'Àngel Burgues amb 12 o 13 actors que va agradar-me molt i molt i molt. L'obra està molt bé, la producció extraordinària, llums, projeccions, música, a un nivell que jo he vist en alguna companyia professional que no solia el nivell que van tenir
Aquest de la funcional dirigit per en Josep Maria Cortada. No sé si la tornaran a fer, però una peça de Jenny Holland val la pena veure-la allà on la representin. I també van a veure els domingos a l'Euda Ruiz de Zua amb la Blanca Sorba i la Patricia López d'Arnais i va tenir problemes de sol.
Sí, vaig anar amb una sessió molt accidentada. Va comentar, a veure què era, els hi va comentar vostè, a veure què havia passat, però no van saber dir què. A veure... Era la sala 2 del Trifó. Sí, la sala 2 del Trifó, que jo el dimecres vaig anar a veure aquesta pel·lícula.
I no hi era el noi que estava el diumenge, o sigui, els diumenges hi ha un altre... I li vaig comentar i no en sabia res, però sí que vaig dir, escolta, puja el volum de la sala perquè va fluix. Diu, sí, ja algú s'ha quejat, doncs puja'l, com el tens, a 4,5? A 4,8.
A veure, hi ha el problema de sempre amb les pel·lícules espanyoles, sobretot espanyoles, el sol directe, la gent parla, normal, i llavors aquí s'ha de treballar, això em vaig parlar-ne amb en Cesc Gall,
I vaig dir, escolta, ho he sentit tot perfecte, era un so per més fluix que parlessin el so, era perfecte. Diu, bueno, diguem-ho a mi, esclar, repassem tot el so i el nen pujant i baixant, i si hi ha música sota s'ha de separar i en canvi no ho fan i llavors la música tapa el so.
I esclar, aquí hi ha un... ens hi passem hores i hores i hores arreglant aquests... Ja ho crec. I esclar, i si el deixes, si no fas aquesta feina, llavors quin problema hi ha? Que parlen així xiugejant i dius, bueno, ells ho senten però jo no. Sí, sí, jo.
I aquest és un problema que està passant molt sovint i que el so és una de les coses més importants. També s'ha de dir que els que tenim una edat anem més fluixos de so. Però vull dir, hi ha molta gent jove fins i tot que ja mira, sobretot a la tele, ja ho mira amb subtítols. A part d'això, la pel·lícula què ha?
La pel·lícula està bé. Jo me va agradar, eh? Vull dir, no la trobo extraordinària, però va agradar. No, està molt bé la noia, em va deixar aquesta noia, la Patrícia, la Blanca, està molt... Està impressionant, aquella noia, és ben increïble, quan posa, quan riu, quan sent allò de dir, no, és que parlo tan vell i tot això. De totes maneres, és una mica...
Home, jo crec que aquesta pel·lícula està feta perquè la gent la discuteixi. Sí, perquè, esclar, la tia també deixa-la anar. Home, la tia és boníssima. Però deixa-la anar perquè té més problemes que no pas ella.
Home, amb el marit, amb la família amb el germà, amb tot Déu té problemes És que jo crec que sempre en deu tenir però amb el cas aquest que la neboda li digui que vol ser monja encara se li agreuja Sí, però llavors hi ha el marit que també no s'entén i després hi ha el germà que s'estan discutint sort que hi ha la mare que ho va arreglant però quan la mare desapareix baixa tot, eh? Vull dir que teniu el problema per tant
tota la pressió que li fa amb ella perquè no ho faci també és allò de dir, bueno, escolta per tant sembla vostè no sé, però jo faria com el pare, no diria res sí, però aquest és el gran problema, o sigui, el millor és que, bueno, si ella vol fer això és que ho faci, que passa que no saps fins a quin punt es manipula i la pel·lícula no queda ben clar la manipulació si és més de la tia o de la monja
Sí, però la tia també, quan hi ha un moment que li diu, escolta, això, això, i a més a més una cosa que no és veritat.
no, no ho diem perquè hi hagi camí de veure però vull dir una cosa que no és veritat a la monja està manipulant el relat per a favor seu i aquell capellà jove aquell capellà jove és un des... bueno, és allò opus total no, el que volia dir és que és una pel·lícula que sí que s'ha de veure però s'ha d'anar amb compte perquè deixa molt bé l'actitud final
Molt bé, dit això, ja no té res bé. No, hi ha més coses. Ah, hi ha el cassero. No, sí, hi ha el cassero, però és que, a més a més, jo vaig caure... Jo soc un fan de Bruce Spring, l'he vist 7-8 vegades i la vaig anar a veure. I...
I li falta ànima, li falta ànima, és una pel·lícula que està d'allò, però no hi ha moment que t'aixequis i diguis... Però és un documental? No, és la vida d'un tros...
hi ha un noi que imita totalment i s'hi passa tota l'estona imitant, i a més a més el que canta és ell, fa el mateix que Bob Dylan. La pel·lícula Bob Dylan, que també era una biografia d'un fragment de la vida de Bob Dylan, l'actor que feia de Bob Dylan, que ara no recordo tot el nom, doncs era ell el que cantava i semblava que era, o sigui, imitava cantant Bob Dylan.
Aquí han volgut fer el mateix. El Jeremy Alan White també ha fet tots els esforços per imitar. I estan tant en voler imitar que a vegades es perd l'essència. Això millor fer com la pel·lícula aquella del The Queen, que ja no volien ni imitar-lo. Home, però s'hi retirava molt, The Queen també, i cantant també. Però...
la de Queen, per mi tenia ànima, fins i tot la de... el que toca el piano, el que toca la cançó... l'Elton John, hi ha una pel·li d'Elton John que també és meravellosa...
I la de Bob Dylan, però aquesta li falta ànima. El que està bé és tot el procés de gravar i tot el patiment perquè surti com ell vol a Nebraska. Sí, perquè la pel·lícula, ell encara no era famós, no? No, no, és a partir de Nebraska. A partir de Nebraska, però ja se sent una gravació de Thor Born in the Busse,
que serà el pròxim disc, però nevràs que és tota la manera de fer-ho i està molt bé la relació amb el seu mànager, però tot plegat no té la xispa que...
que té el propi Bruce Sprinting quan actua. Molt bé. Dit això, què més? Llavors, doncs, que ja han començat els actes del Jus Casero i com que avui gravem el programa no podem dir... Sí, avui no podem saber encara qui ha guanyat, ho sabrem la setmana que ve. Però sí que podem dir que l'acte que es va fer el dia 29, el dia Sant Narcís,
que era en Quim Espanyol llegint els poemes del seu últim poemari, que es diu Quan es fa fosc, que va estar fantàstic, va estar molt i molt bé, una intimitat, i ell va recitar... Com un autor llegeix les seves obres, o llegeix diferent que un altre que no sigui un autor, que un altre que llegeix... Segur, segur, però a part que segur que sí, perquè hi posa el sentiment que ell hi volia posar,
El que passa que a vegades hi ha autors que reciten molt malament, per exemple Espriu recitava molt malament, o recitava o explicava, o hi ha altres poetes que no, pel tipus de veu o pel que sigui, però...
Vull dir, cada persona no llegeix igual, vostè no llegirà un poema igual que jo. I en Quim Espanyol bé. Molt bé, molt bé, una vegada profunda bé. Va estar molt bé i el Premi Cacero, doncs, això, que està gravat, el gravem el dijous i és avui, doncs, dir-vos, per exemple, però que ara quan el programa s'emeti, que és el divendres,
doncs hi haurà un acte a la Planeta, també, que està bé, està bastant... que és tardor en vers, que són poetes emergents de l'aula d'escriptura del Centre Cultural La Mercè, que, coordinat per en Roger Costa Pau, han assajat, preparat una sèrie de poemes inèdits d'ells, que recitaran aquí amb música i ells mateixos ho recitaran.
I tot plegat acabarà el dia 1 de novembre, l'acte que deia del tardor en vers és a les 8 del vespre a la Planeta. El dissabte dia 1 de novembre a les 6 de la tarda serà l'últim acte, també es farà a la Planeta.
i és recordant la poeta Sílvia Plat, 1932-1963, i això es farà a través de la traductora i experta en Sílvia Plat, Marta Pera. Llavors hi haurà lectura d'una selecció de poemes de la Sílvia Plat a càrrec de la Cristina, la triu Cristina Arenas. I aquí acabarà tots els altres del casero. Doncs vinga, dit això, que ens posin una falca i anem a un altre apartat.
Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al teatre!
Doncs bé, comencem el recorregut del que hi ha aquest cap de setmana teatralment, a través de... ens anem al Teatre de la Górga de Palamós, perquè demà dissabte, dia 1 o a les 8 de la vespre, s'hi podrà veure un menú tancat. Comèdia de Jordi Casanovas, dirigida per Llàtzer Garcia.
i interpretada per Roger Coma, Joan Arquer i Òscar Muñoz. De què va aquesta bulla? Mira, un cuiner reconegut tanca el seu restaurant per sopar amb dos amics i els farà un menú extraordinari que els farà reviure moments del passat que ells preferirien olvidar, però mira, han de recordar-lo. Això és, com el veia dit, en el Teatre de la Gorga de Palamós, demà dissabte dia 1 a les 8 del vespre.
Al Teatre de Bascanó, el passat dia 18, estan programades dues representacions de l'èxit de l'any, Dones de Ràdio, la comèdia de Cristina Clemente, dirigida per Sergi Belbel i interpretada per l'Àngels Gunyalons, la Sara Espigol i la Sara Diego.
Doncs bé, el dia 18, l'any de l'11 estava malalta i es van haver de suspendre les funcions. Però la gent de Bascanó van fer mans i mànigues per aconseguir que l'un dia que els quedava lliure, que era el diumenge, dia 2 de novembre, poguessin ser a Bascanó. Doncs bé, diumenge, Dones de Ràdio, serà el Teatre de Bascanó, amb uns canvis d'horari en relació als del dia 18.
És a dir, la funció programada a les 6 de la tarda passa a les 5 de la tarda, i la de les 20.30 a les 19.30 s'avancen una hora cada representació, però diumenge dia 2, Dones de Ràdio serà el Teatre de Bastó. Bé, això també ho vàrem fer nosaltres la setmana passada, que anem a avançar l'hora.
Sí, també, sí. Bé, passem al Teatre Municipal de Roses, perquè avui divendres a les 8 del vespre la International Ballet Company i representarà el Llac dels Signes, l'obra de Tchaikovsky i del Ballet Clàssic, que vàrem poder veure fa dues setmanes aquí a Girona. La companyia dels Signes, l'obra mestra de Tchaikovsky, fou creada juntament amb els guardonats i aclamants solistes moldaus, Cristina i Àlex Terentiev, que ho fan...
Molt i molt bé. Sí. I està formada per solistes de Moldàvia, Anglaterra, Itàlia, entre altres països. En l'Espai Ter de Torrulli de Montgrit, avant dissabte, dia 1, dos quarts de 2 del vespre, Mercè Arànega, Francesc Ferrer i Mia Salapatau hi representaran mesures extraordinàries. Escrita i dirigida per Carme Marfà i Iago Alonso.
L'obra explica la història d'una família que no es pot permetre sofregar un funeral posant el focus en el cos de la mort, així com en el negoci que hi ha al darrere. Atenció, però, perquè a mesures extraordinàries es podrà veure un. Es podrà veure a l'Espai Pineda de Sant Gregori el proper dia 8 de novembre, dins la programació de temporada alta.
També dins a temporada alta, diumenge a les 6 de la tarda, en el Teatre Municipal de Palaforgell, Fel Fagedes i Carles Xuriguedes, i representaran el seu gran èxit, que van poder veure l'any passat a Salt, Les Mares, un espectacle tendre i divertit sobre la família, l'humor del dia a dia i aquestes mares que sempre hi són.
És un èxit arreu on es representa que jo encara no l'he vist. Ah, doncs, realment està bé. Doncs vinga, l'apuntarem per veure si algun dia a terra més a la vora i l'anem a veure. Bé, doncs ara... Acabem el recorregut pels escenaris de la província i ens assentarem en temporada alta. Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al teatre!
Doncs bé, ara anem al teatre, però ens quedem a temporada alta. Què passa aquest cap de setmana a temporada alta, senyora? Doncs a d'entrada direm que en el canal Centre d'Arts Escèniques, per demà dissabte, dia 11, a les 7 de la tarda, no a les 8, a les 7, està programada la representació del Dia del Batussi, de Francesc Casavella, dirigida per l'Ivan Morales, Anna Larcon, Eduard Alves, Guillem Valar i Artur Busquets, entre altres.
D'aquesta obra es van esgotar totes les entrades a les representacions que la temporada passada es van fer al Teatre Lliure. Doncs ara, perquè ens ho expliqui més bé tot plegat, parlem amb l'Ivan Morales.
Ivan Morales, director i adaptador del Dia del Batusi, que com hem dit es podrà veure demà dissabte, dia 1, a les 7 de la tarda, en el canal Centre d'Arts Escèniques. A veure, primer de tot, Ivan, d'aquí va sortir la idea d'agafar la novel·la de Casavella i convertir-la, dramatitzar-la i convertir-la en una obra de teatre. De què va venir això?
Doncs la idea la va tenir aquest, el ment de l'herenda, George Trulli, que està a l'altra banda del telèfon. O sigui, el senyor Ivan. Sí, sí, no, no, és una bogeria que ningú em va demanar. Me la vaig demanar jo a mi mateix i me la vaig demanar perquè no sabia on m'estava ficant.
però molt content, eh? Molt content, però... Sí, sí. Escolta, Ivan, aquesta novel·la que es va publicar el 2002, entre el 2002 i el 2002, eren tres volums inicialment, eh? L'editorial Anagrama. Déu-n'hi-do, doncs, recopilar aquests tres volums per explicar aquesta mena de bogeries dels anys 70, 90, a Barcelona i la transició. Sí, sí, sí. Són tres novel·les i...
I són tres novel·les que ja en si són tres novel·les que podrien ser onorar a teatre cadascuna. De fet, al final, l'experiència que viurà el públic...
és la d'estar en una marató de teatre on hi ha tres peces que, evidentment, tenen una coherència i són un sol viatge, però tenen unes regles teatrals, fins i tot escèniques, diferents. Són un viatge on, com a la vida, diferents etapes de la teva vida, les vius i les perceps i les experimentes
de maneres diferents. I aquest és el viatge, acompanyar tota una vida d'una persona en una sessió de teatre. Aquesta versió que veurem aquí en el canal demà dissabte també torna lliure i per el que hem llegit anar lliure per petició popular. O sigui, tan bé us va anar la temporada 23-24 que ara la 25-26 torneu a repetir.
Sí, sí, sí. Aquí primer de tot també hem de dir que la direcció del lliure actual, la del Julio Manrique, ha estat molt generosa perquè no és habitual que una direcció...
reposi un espectacle fet per una altra direcció, per motius que potser no ens agradin, però moltes vegades les direccions volen mantenir el seu segell, no? I sí, aquest és un espectacle que ve de l'època on el Martell era el director del lliure, que ell va postar per aquest espectacle...
de primeres, o sigui, tan aviat li va presentar, va dir, sí, sí, anem, i de la mateixa manera que el grec també va ser un gran suport, no? I sí, va anar molt bé, va anar molt bé en aquell moment, vam escoltar, vam accelerir les entrades abans d'estrenar, també perquè havíem pogut fer un primer tast de l'espectacle, el primer acte en el festival grec,
anterior i ja jo crec que part de públic ja havíem entès una mica de què anava la nostra proposta i no només ens han convidat a tornar a lliure sinó que a més a més ens han convidat a tornar en un format més gran perquè ara passem de la sala del lliure de Gràcia a la Puigcerver aleshores està molt bé perquè també permet sobretot que en aquest moment on aquest moment simpàstic
on moltes vegades no ens permet anar arribant.
el moll de l'os tant com voldríem perquè estem pel mercat, estem obligats de fer uns temps concrets i de vegades podem inventar-nos dreceres o camins alterns per allargar els processos i com a mínim donar-los una miqueta més de profunditat en el temps però clar, l'oportunitat de tornar a remuntar aquest espectacle
doncs un any després i a més a més amb un altre format i amb un altre equip m'ha permès i ens ha permès a tots i totes doncs rascar encara més per poder donar al públic el viatge més radical possible perquè aquesta novel·la ho té, té aquesta potencialitat podria estar dirigint-la 10 anys i encara trobaria el format, noves coses
Escolta, de les mil o més de mil planes que pugui tenir aquest Dia del Batusi ara ja he mirat amb fred tu no veus que hauries pogut posar alguna cosa que t'has deixat o alguna que sobra ara com ho veus? La visió que en tens és la mateixa de quan la vas estrenar la temporada passada? No, no, no, en absolut de fet el primer que vaig fer quan me vaig replantejar
aquest remuntatge, va ser tornar a revisar totes les notes que tenia del llibre, no me l'he tornat a llegir, et seré sincer perquè són més una feina a llegir-me, però sí que vaig repassar totes les notes que tenia, que són un fotimer, i vaig veure quines coses que no vaig poder...
que no vaig poder traslladar a l'adaptació de fa una temporada, quines coses puc recuperar i també quines coses no funcionen amb l'espectacle. I de fet encara estic tallant i buscant matisos amb els actors i donant...
donant notes de coses molt concretes o fins i tot traient una pàgina sencera dient, va, jo crec que això ja ho hem explicat, no cal reiterar-ho. O sigui que sí, hi ha una feina de dramatúrgia que no s'ha acabat.
que segueixo fent i que ja et dic, és que els processos m'agrada molt quan pots aprofundir, aprofundir, aprofundir i hi ha coses que els fans de la novel·la potser van trobar a faltar en la versió que vam veure en el llibre de Gràcia que quan la vegin en el llibre o quan la vegin aquí al canal
podran dir, ostres, mira, allò que l'Ivan no va posar en aquella primera versió, ara sí que ho ha recuperat. Ah, molt bé. Ivan Morales, director del dia del Batusi, una curiositat seguint una mica per aquí, perquè resulta que Francisco Casabella va morir el 2008,
mentre escrivia una novel·la on tornava a recuperar el personatge de Fernando Atienza. Tu has tingut accés ja amb aquests escrits, el que va començar a fer? Doncs no, no, no, no. I mira que he parlat amb mi, he parlat amb la família, però no, no, no, a més és...
és... o sigui, jo sé que té molt de material el Francis però m'encantaria, m'encantaria tenir accés no ho sabia això, o sigui, com acabes de descobrir sí, sí, doncs es veu que sí, segons la relació la informació que dóna l'anagrama es veu que també estaven esperant aquesta continuació però va... va morir per això que podries ampliar veure la versió nova d'aquest personatge que està fent
Vaig a parlar amb l'anagrama, que anàvem i et pengem, que ha trucat, però parlarem amb l'anagrama, sí, sí, i tant. A veure, en la versió del 23-24 el protagonista era l'Enric Cauquer. Hem llegit que fins i tot va arribar un moment que va quedar en crisi a interpretar aquest paper protagonista. Ara qui fa el seu paper?
però l'Enric clar, l'Enric també t'ho pensa que és un actor meravellós però que ni ell s'havia enfrontat a una cosa així
ni jo tampoc havia dirigit una cosa així aleshores jo ho recordo jo volia que l'obra durés 3 hores i va durar 4 i pico hi ha moltes coses del procés de l'obra que les vam anar a descobrir mentre les fèiem i sí que l'enric a més és una mena d'actor que ell a més jo he treballat amb ell en audiovisual he participat a una sèrie on ell està de prota que es diu Rebalajar i realment
Ell realment té una manera de treballar que ho dona tot, és extremadament generós. I sí que és cert que, i a més en aquell moment de la seva vida, quan estava fent l'obra, tenir la capacitat de donar-ho tot un dimecres, i donar-ho tot un dijous, i donar-ho tot un divendres i un dissabte,
amb ell jo crec que això li va superar i bueno i realment també t'he de dir que l'Enric des del moment ja que vam començar a fer el Batussi em va dir faig aquesta temporada però no podré fer bolos no podré fer més perquè els meus compromisos familiars i laborals no m'ho permetran
Aleshores jo ja sabia que si volíem continuar donant-li vida a l'espectacle havíem de trobar un altre Fernando Atienza que no només pogués estar a l'alçada de la meravellosa feina que l'Enric va fer, sinó que a més pogués donar la seva perspectiva personal. I aleshores, davant d'aquesta decisió, em vaig trobar amb un a tot,
tan convert i tan sempre sorprenent com és el Guillem. Ja en el procés de fer el primer Batussi, perquè ell, el Guillem, interpretava el Pepito i uns quants persones més i se'n van portar uns quants premis per això i era...
Era Vox Populi, que no era cap descobriment, ja sabem tots que el Guillem és molt bo, però realment amb aquesta obra, doncs també va demostrar el seu talent. I aleshores jo tenia, davant de la lliure activa de buscar un nou actor i mantenir el Guillem amb el que feia, que ja ho feia excel·lentment, o fer aquesta cosa de la companyia antiga, que el segon do papel passa a ser el primer papel... I aviat, va...
Em va semblar una opció molt interessant perquè ell ja coneix el material molt i perquè també era una mena de repte i d'elicient. I reconeixement. En Guillem Valar va guanyar un premi a millor actor secundari, un premi votar que va guanyar pel seu paper? Sí, sí, sí. I el de la crítica, també.
T'asseguro que el Guillem realment està fent un Fernando molt sorprenent, amb molts matisos i amb la seva perspectiva i la seva sensibilitat que és molt especial. Està fent el seu Fernando i això és molt bonic.
Molt bé, a veure, 4 hores i 20 minuts, se passen bé, vull dir, la gent, perquè a Barcelona què feiu? Feiu dies diferents o feiu sempre tota seguida? No, no, som uns valents, som uns valents, la fèiem tota seguida i la farem tota seguida.
I això és part de l'exigència extrema que demanen els actors, però és així, vull dir, és així. No crec que ho torni a fer mai, però en aquest cas, aquest espectacle, el dia que proposem és seguit, i hi ha dues pauses, hi ha dues pauses. Jo, jo, mira, quan vaig tenir aquesta bogeria, aquesta idea boja de fer el dia del Batussi,
Una cosa que tenia claríssima és que l'escriptura de Casabella és tot menys avorrida.
És cert que tu un llibre el pots deixar de llegir quan vols i recuperar-lo, però... i una obra de teatre no. Però no podíem fer una obra avorrida, havíem de fer una obra amb ritme, una obra que es balli directament, que no es vegi, que es balli mentre estàs ballent. I aquesta és la nostra obsessió, i ho ha estat, i per això encara segueixo ajustant, retallant, i mirant per aquí, mirant per allà, perquè la nostra obsessió és aquesta, és que siguin...
que siguin unes 4 hores i mitja perquè ja són 4 hores i mitja que passin com una vida
No, no, digue, acaba, acaba, acaba, ràpidament. No, no, ràpidament davant dels ulls i dins del cor de la gent que vingui. Ivan, una cosa, quan s'està parlant d'aquesta obra de 4 hores i més com a espatador, em recorda una altra locura o bogeria de l'Àlex Rigola amb el 2066 de Roberto Balenyo.
Que també era una obra que durava unes sis hores, amb tres pauses i tot això. Aquella, la gent anava, podríem dir, per dir, acollonida de si aguantaria les sis hores. Però es van aguantar molt bé. I es van aguantar. En aquest cas sembla que també no hi ha cap problema. Ho dic perquè la gent no s'acolloneix i que...
que si van suportar 6 hores sense marxar, doncs poden aguantar 4 hores i 20 minuts amb una història que, segons sembla, també va per aquí, que passa de tot, en una època i en un moment important de la nostra història. Passem del 71 al 86. Quantes coses van passar aquí, del 71 al 86?
T'ells en el repartiment de l'Anna Larcon. L'Anna Larcon va ser la que t'ava llançat la fama, no tu, jo crec, o tu la vas llançar la fama amb ella. Treballes bé amb l'Anna Larcon, és una gran actriu. És fantàstica. Sí, mira, Anna és la protagonista també de la meva primera... Exacte.
el teu descobriment va ser llavors jo m'havia descobert fent el fill d'un senyor amb una sèrie de televisió, una novel·la de la tarda d'un senyor que parlava castellar no me'n recordo quina sèrie era tu eres el seu fill allà vas descobrir allà vas descobrir l'Ivan Morales llavors ja, com va fer aquell obre, com es deia la de l'Ada Laracón vale, doncs allà vaig dir mira, veus aquest també, que era actor, ara és director no penses ser més actor sempre seràs director, ara ja
No, no, no, jo vaig treballant. El que passa és que, clar, tinc la meva energia posada a escriure i dirigir, però jo quan em criden per fer alguna cosa com a actor, rarament dic que no. Si dic que no, normalment és perquè estic dirigint teatre, però a mi m'encanta actuar, segueixo actuant i, de fet, em ve molt de gust tornar a actuar al teatre. Em ve molt de gust. Molt bé. A veure, seràs a sala ara, dilluns, dissabte? Sí, sí, sí. Tindré moltes ganes de saludar-te.
Igualment, i també que sapigueu que hi haurà una prefunció Sí, ja he vist que hi ha una prefunció Sí, sí Encerrarem una mica i podem... I seràs, tu seràs a la prefunció o només hi haurà aquell noi que presenta? Val, val, val, val, doncs així ja et veuré allà
i dialoguem i parlem de l'obra i de la vida i de la vida moltes gràcies Ivan Morales ens veiem demà dissabte a les 7 de la tarda en comptes de les 8 a les 7 veient aquest dia del Batusi en el canal de Salt deixa'm dir una cosa que em fa molt feliç tornar a Salt
Tu parlaves de ser d'un lugar, vaig anar al teatre de sal per primer cop com a director en el meu primer espectacle, ja hi vas anar abans com a actor en algun moment, però amb ser d'un lugar...
doncs tinc un record preciós vam també col·laborar me'n recordo que estàvem asseguts en taules hi havia unes làmpares a les taules, vull dir, recordo tot això sí, sí, sí, això i després també vam anar amb jo mai amb el meu segon espectacle vull dir que tinc una relació molt maca amb Salt i que em fa especial il·lusió m'emociona tornar, la veritat doncs vinga, fins demà en el canal de Salt gràcies i vam per atendre'ns
Vinga, vosaltres, una abraçada. Adéu, que vagi molt bé. Adéu.
Bé, després d'haver parlat amb l'Ivan Morales, recordem una cosa que hem dit en la entrevista. Sí, tant jo he recordat l'Ivan. De la funció, el dia del Batusi, hi haurà una prefunció, també demà dissabte a la tarda, però serà a dos quarts de sis de la tarda i aquesta prefunció anirà a càrrec de Manuel Pérez Muñoz, però tindrà l'assistència del director Ivan Morales.
Molt bé, aquesta és una exclusiva que tenim, perquè ens ho acaba de dir, l'Ivan Morales, qui serà? Sí que jo, serà sal i farà la prefunció a ell. A veure, seguim amb temporada d'alta, dissabte dia 1, les 8 del vespre, i diumenge a les 6 de la tarda, en el Teatre Municipal, la companyia de dansa La Veronal, amb direcció artística i coreografia del multipremiat Marcos Moral,
Verem el darrer espectacle, La mort i la primavera. Aquest vellet està fet a partir de la novel·la del mateix títol de la Mercè Rodoreda. Aquest espectacle va omplir totes les sessions quan es va representar en el Teatre Nacional de Catalunya. Si l'obra de l'Ivan Morales tenia una prefunció, La mort i la primavera tindrà una postfunció demà dissabte cap a un quart de deu a càrrec del mateix senyor, Manuel Pérez Muñoz.
I a les feres hi ha el circ Ralu, però al Teatre de Salt també. Diumenge a les 6 de la tarda Manel Rosés hi presenta el seu Agri, un solo acrobati per a tots els públics que té com a protagonista una escala que serveix d'aparell de circ i escenografia a la vegada.
És un viatge emocional que busca connectar l'experiència de Manel Rosés amb l'espectador. Direm que Rosés ha treballat en formacions com poden ser EIA i el Cir di Soleil. Diumenge a les 7 de la tarda, al canal Centre d'Arts Escèniques, tindrà lloc una experiència participativa a càrrec de Elaine Greinling, la que es cuina. Perquè, a veure, què passa...
No, doncs que l'Elen Greiding, ella converteix la preparació d'un plat de nyoquis en un acte escènic. O sigui, jo soc molt vell i per mi el teatre era que pujava el tolo, hi havia un trasillo i ja explicaven coses. Ara ja veig de què la cosa ha canviat i l'acte escènic és com una senyora preparar nyoquis.
És una recerca participativa en la que esborra fronteres entre la vida, l'art, a través del plaer de la trobada. Direm que Elaine Grayling titula en aquest acte escènic com a Man a mano y el tempo es cobre.
Molt bé, i amb això acabem de... Després de menjar ñoquis, acabem el nostre recorregut teatral d'aquesta setmana i d'aquest programa. I anem amb un altre espai. Esteu escoltant Garcia Iterribas. Anem al cinema.
I ara és quan toca parlar de llibres, el senyor Terribas sempre pensa en portar-nos un llibre, si m'agrada que no li hàgim de recordar que ja li surti d'ell, i a veure avui què ens aporta. Avui porto-te un totxo que no hi ha fotos. Ui, si no hi ha fotos o dibuixos ja no me... Té 415 pàgines i està escrit per un jove que es diu Miguel de Lis i se'n diu...
La història no és com el que cuenta Hollywood. Això també està bé, això pot ser interessant. No, no, a vostè li agradaria perquè està ple de curiositats. Ah, doncs m'agrada molt així. Allò els entra darrere de què passa les manipulacions. Per cert, ara el tallo. Estic per començar el llibre de l'Esteve Rimbaud. Quin dia vindrà l'Esteve Rimbaud? El dia 7 de novembre.
És la setmana que ve, ja? A veure, l'1, sí, és la setmana que ve. És la setmana que ve? Sí, és la setmana que ve. És que, doncs, estic llegint el llibre... El 7 de novembre, a veure, no ho sé, espera, d'aquí ja... No, el 2024. No serveix. A veure, què cau el dia 7, Arnau? Ho saps tu? Què cau el dia 7?
No, novembre. És un divendres. Divendres que ve, mira, com hàgim acabat el... Podríem fer venir l'Esteve Rimbau la setmana que ve d'aquí perquè es parli del llibre. A veure, podríem fer-ho. O per telèfon. Molt bé. Vinga, doncs estic llegint el llibre de l'Esteve Rimbau i a veure, aquest que m'explica que diu que hi ha anècdotes. I què tal? Bé, però...
M'agrada més la que hi ha xafarderies que la que explica la història del cinema.
Molt bé, doncs escolta, la història no és com la cuenta Hollywood, i després diu «Ciento unas mentiras de la historia que te creíste gracias al cine». Bueno, a veure, i aquest senyor com ho sap, això? Escolti, perquè ha investigat, perquè ha mirat, perquè ha consultat, ha mirat guions, ha parlat amb directors, ajudants de direcció, vull dir, la gent investiga, un nano de vuit anys pot investigar coses que jo no sé...
I la meva neta, per exemple, que té 14 anys, sap infinitament coses, més que no pas jo. Però de cine també? I de cine, doncs, deixa-la anar. Deixa-la anar també, aquesta nana, perquè amb 14 anys, Déu ni del que... Però vull dir, jo conec un nano de 9 anys, de 9-10 anys, que m'envia tot el que està veient i jo moltes pel·lis no les he vist. Bé, a veure, eren els dinosaures com o els mostrots Jurassic Park?
Jo crec que sí, perquè... Doncs no, no era. A veure, a veure, tota la vida vas veure Juràssic Park, havia vist dinosaures i llavors vam veure la pel·lícula i eren iguals. Doncs què? Aquest ha descobert que són diferents? Vol dir així, jo veurà que són diferents en les maneres i tot això. Las pirámides fueron construidas por esclavos, como vemos en el príncipe de Egipto. Això ja no ho sé. Dije així.
les lutxes de gladiadores resultaven tan letals com a retrata gladiator què fa ell? què ha fet ell? ha mirat la pel·lícula i després ha buscat ha investigat de com eren les lluites de gladiadors en aquella època que es feia tot això llavors en cinema tot com és normal és més fantàstic més esplendorós existió realment Ragnar Lebruch el legendario guerrero de vikingos
Home, això ja... Bueno, doncs, ho sabrà, sí que el personatge és real o no. Vivió Pocahontas una història d'amor, com en la pel·lícula, o llevó en la vida marcada per la violència, doncs bé, tot això és... Hi ha moltes altres coses perquè té... Maria Antonieta, ¿fueron los lujos de una reina malcriada el motivo de la Revolución Francesa?
poden incitar la revolució a veure que tu passes gana i que la teva reina està allà gastant-se els cèntims fent comprar-se sabates. L'autor Miguel de Leyes és un divulgador històric molt reconegut i per tant ell el que fa és agafar una pel·lícula històrica. Anem a veure què va passar realment. Llavors juga això. És una manera de jugar. És com aquell que vostè ara expliqués. Vostè se creu més això que el que ha vist fins ara?
Perdona, el que ha vist en el cinema tot és pràcticament mentidor o manipulat, o sigui, a veure, tornem-hi. Tornem, lluites de gladiadors. A Gladiator en vaig veure una, però havia vist Fabiola, havia vist Cuobades i eren iguals. Més o menys, perquè cinema explica el mateix, però vull dir, realment...
Sí que hi ha un punt, perdoni, jo no he escrit el llibre ni he fet investigacions ni tot això, però, a veure, en el cinema tot és molt més fantàstic i hi ha una cosa, l'espectacle fa que no sigui realment d'aquella manera, que no sigui realment que es mataven entre ells, sinó que hi havia un pacte. No ho sé, tampoc he anat a investigar.
Mira, aquest llibre jo no el llegiria perquè em tiraria en l'aire tots els meus mitos i les meves idees. A veure, en el llibre aquest, que se'n diu el llibre de la història, no és com la cuenta Hollywood, la presentació la fa el senyor Andoni Garrido i diu El gran Miguel de Lis, que és l'autor del llibre, nos habla del gozo absoluto de ver com el cine tropieza con la història una y otra vez.
I així ens encanta, doncs si arribem a la conclusió que encara que ell digui això, nosaltres creguem-ho. Esclar, jo continuaré, els dies mandamentos me continuaran, encara que Moisés no ho va fer amb la vara, i per exemple, Moisés a la pel·lícula puja dalt i després baixa, però baixa amb una vara ballada i blanca. Transformat.
i com és que s'ha transformat perquè perquè es veu que la història real s'hi va passar allà mesos i mesos i temps i allò però allà puja i baixa tret això diguem pel·lícules que arriben vostè quina pel·lícula diu que arriba en el trifó aquesta setmana? arriba una que es diu The Masterman és una pel·lícula americana del 2021 dura 110 minuts
I està dirigit per una senyora que va néixer l'any 1964 que es diu Kelly Masterman. I, bé, parla la història de George O'Connor, que el... No, perdona, de... Perdona, George O'Connor és l'actor, el que interpreta aquest personatge.
que la història comença l'any 1970 a Massachusetts, que hi ha un senyor que es diu Monet, que és fuster però quedat a l'atur. I llavors, doncs, d'una manera o altra, no sabem d'especificar-ho tot, perquè llavors es converteix en un lladre d'art i organitza un robament que li funciona bé, i això funciona, però que en canvi té problemes després d'on posa les obres d'art.
I aquesta és la història d'aquesta pel·lícula. Que se'n diu, la pel·lícula? Se'n diu de Man Termin. I llavors també comença un altre d'un personatge que també no sé què em passarà perquè soc un fan, jo també, i el vaig anar a veure'l quan va venir Cap Roig fa deu anys Charles Nabor. Fan una bigografia de Charles Nabor. O el francès.
Sí, que està fet per un director que es diu Mehdi Edir, i és una bloca francesa del 2024, que s'estrena ara, s'estrena avui, que el que fa de... Els Nabor? Els Nabor és un senyor que es diu Taha Robbins.
i que té 44 anys, i bé, la història comença amb els seus inicis, sabem que Asnagur era franco-armeni, pobre, vespelgut, comença, i a partir d'aquí va pujant, va pujant, fins que troba l'Edith Piaf, que l'ajuda, i a partir d'aquí es fa famós,
Bé, tot això és el que explica, i que, bueno, a veure com surt aquesta. S'ha dit que Charles Navura, el coneixem per la música, però també va ser Tor, va fer diverses pel·lícules, una d'elles, per exemple, No tireu sobre el pianista, dirigida per François Trifó. Ah, no m'escenava, això, veu? És una de les pel·lis que s'han fet en el... En el cicle. En el cicle dedicat de Trifó. Val, val, val, val, val.
Bé, doncs, a part d'això del trifó, pel·lícules que arriben una setmana que, de veritat, sigui dita, no arriba gaire cosa bona, però tot i així crec que pot destacar una que se'n diu Los Tigres, dirigida per Alberto Rodríguez, amb Antonio de la Torre, Barbara Lenyer i Joaquín Núñez de protagonista.
Aquí hi ha la Torre Ilénia, són dos germans que tota la vida han d'estar relacionats amb el mar. Ell treballa com a bus, assajador industrial, i ell estudia el fons marí i ajuda el germà amb la seva barca. I tot i que cada dia s'ajuga la vida amb el seu treball, la situació econòmica és delicada. Però aquesta situació canvia quan investigant un vaixell de càrrega enfonsat en el port de Huelva el troben carregat de cocaïna.
Ràpidament, perquè el temps ens ha tirat a sobre, a peça de les ties, una altra pel·lícula que... Una pel·lícula americana de Josh Bond amb Alison Williams i McKenna Grace. D'aquí són una mare i una filla que la mare vol que a la seva filla no li passi el que va passar amb ella. Va quedar embarassada, es va casar i tots els seus somnis se'n van anar amb bornis. Vol que a la seva filla no li passi