García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
Doncs això, tornem a estar en tots vostès, el senyor Pere García, i el senyor Guillem Terribas, i a les vies de so, el senyor Arnau. Molt bé.
Per cert, aquí tenim un estudi que hi ha unes quantes cadires per públic. Un dia hauríem de invitar gent que vinguin i que aquests aplaudiments en comptes de ser enllaunats fossin de gent que tenim aquí que segueix el programa. Seria molt trist veure una sola persona aquí mirant el programa. Perdona, hi ha moltes maneres d'omplir, eh? Ah, vale, doncs així ja és una altra cosa. A veure, omplim el programa. Veus una vaca, eh?
A veure, omplim el programa amb diversos materials, parlarem de teatre, de cinema, de música, de tot. I ara comencem a parlar de música, no? Exacte, que aquesta setmana li toca a vostè. I per més que vaig intentar veure, ja sé, són evidentment les músiques que ha triat, però compositors no les coneixia de res. Digui-me.
Bé, doncs el compositor de la música que esteu escoltant ara, que és la pel·lícula Tu i jo de Leo Macari, de l'any 1957, que per cert, hi ha una versió anterior que es diu Love Affair, una affair de mort, de l'any 1939, del mateix Leo Macari. És que el títol original, en Love Affair, és el títol original, que aquí se'm ha dit tu i jo no sé per què.
Doncs, home, tu i jo... Home, sí, sí, ja ho sé, però... Irene Dune i Charles Boyer eren els protagonistes de la primera versió en blanc i negre que va fer el director Leo Macaré, que és un... El director Leo Macaré era un artesà d'aquests que podia fer el que fos. Però, sobretot, va fer la direcció de moltes pel·lícules d'Stan Lauren, Oliver Hardy, el gras i el sec, i els germans Marx. Per exemple, la millor pel·lícula que se'n diu dels germans Marx, per mi, és Sopa de Ganso, està dirigida per Leo Macaré.
Molt bé, el 1934 fa aquesta versió amb l'Irena Dunn i Charles Boyer i llavors, doncs, l'any 1957 recupera aquesta història ja amb Technicolor i Cinemascope i amb dos actors de primera línia com Gary Grant i Deborah Kerr. Sí, senyor, no crec que els altres que ha dit...
Ella qui és? Ella en Charles Boyer. I ella qui era? L'Irena Dutma. L'Irena Dutma, crec que tinguessin el carisma que tenien en Gari Gran. Però era l'any 39. Que per cert, aquesta pel·lícula és una de les seves preferides, perquè quan va fer 50 anys o quants anys va fer? Vaig anar a la projecció. Va, que jo vaig dir, escolta, fareu el tràiler. No, no, tota la pel·lícula que dura 100, 200, 120, 119 minuts. Molt bé, molt maca pel·lícula. I tota aquesta gent es quedarà a veure la pel·lícula i diu, és l'únic que poden fer. I us hi van quedar...
Oh, es va quedar perquè encara no havia embrenat, eh? És una pel·li que a mi em va marcar molt, perquè és la 1957, jo la devia veure al 58-59, en el cinema Núria, i em va quedar marcat, que recordo més aquella versió de quan tenia 8 anys,
que no pas la versió que he anat veient posteriorment, em va marcar molt i molt i no ho he entès mai, és d'aquelles coses com és que un nano de 8 anys li agradés una pel·lícula llarga i li agradés una pel·lícula sobre una història d'amor que no... Que queden allà sobre l'Empire State i que no pot arribar-hi per unes circumstàncies que ara no direm per...
perquè la gent... No, però ja la lèvora que era allà estirada amb un sofà tapada amb una manta, això ja fa pensar el pitjor. Bueno, però ja saps el que ha passat. Molt bé, doncs a veure tu i jo que de veritat em va marcar, però hi ha una música fantàstica. A veure, la música doncs és de Hugo Friedhoff.
Un senyor que va néixer el 1901 i va morir el 1981 als 80 anys. Va estar nominant nou vegades a l'Òscar com a millor compositor. I va guanyar un Òscar quan va fer la música de Los Mejores Anos de Nuestra Vida. Impressionant. Ara li diré pel·lícules que ell ha dirigit i vostè quedarà amb la boca oberta. A veure. Hilda. Que ell ha dirigit. No, que ha musicat. Hilda, molt bé.
El gran carnaval. La Danquírdula? Molt bé, sí. Veracruz. Burlan Castrigueri. Cooper Sanita Mundial. Molt bé. El baile de los malditos.
El baile de los malditos Marlon Brando El negre, com es deia Semidevis El rostro impenetable Marlon Brando Pina És igual, Pina Angeli No, no, Pina, Pina se deia Mas durar serà la caída D'en Humphrey Boga I més a més 135 pel·lícules més Per tant, és un compositor superconogut
Doncs anem a... El compositor de la primera, atenció, de la primera versió del 39, també deu nédo si era conegut. Es deia Roy Webb i va morir als 94 anys. Va néixer el 1888 i va morir el 1982. I també li diré pel·lícula que a vostè li sona molt. Per exemple, La fiera de mi niña. Garigran Katrin Herpum.
Encadenados. Encadenados, Ingrid Bergman. I Gary Grant. Gary Grant, sí. I llavors també el retorno al pasado amb Robert Mitchum, una pel·lícula policiaca fantàstica. Aquesta no la recordo. És boníssima, el retorno al pasado.
Molt bé, doncs anem a escoltar aquesta versió, la música, que és fantàstica. Hi ha molta gent la versionada, la més coneguda és la de Naki Cole, però avui anem a escoltar. Llavors va haver-hi una pel·lícula nova, que se'n deia alguna cosa per recordar amb la Mergaia i en Tom Hanks. Oblidable. Ah, sí, sí, alguna cosa.
Que també van a l'emvaira. Aboquen aquesta pel·lícula. La que és per oblidar és un tercer remei d'aquesta pel·lícula que estava interpretada per Warren Beat i la seva dona. I la que feia de senyora Grant era la Catherine Herbham. Insuportable, pesada, dolentíssima, oblidable. Va, anem a escoltar la bona. Molt bé.
Fins demà!
Gràcies.
Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Què hi ha de nou pel Rialto?
Molta cosa de nou hi ha a Pol Rialto, sobretot una que serà l'última que comentarem, que és l'entrega dels Premis Gaudí, allà on va anar el senyor Guillem Terriba. M'he deixat una cosa, li volia portar... Què em podia portar? No, allà donaven una... Una polsera, per mi. No, la polsera no me la van donar a la gent de malviure, a tot el poder, aquella fila del poder i tot això.
Donaven una mena de diari amb entrevistes i tot el que sigui. Una fulla, no sé si s'hi va fixar, que tothom tenia una mena de diari. Jo vaig veure les cadires abans de començar que hi havia un paper sobre. Aquest paper, doncs li volia portar aquest paper i me l'ha deixat, però ja l'hi guardo.
A veure, vas a arribar als Gaudí, i divendres passat jo vaig anar a l'auditori a veure una vegada més un espectacle de la firma Simfonova, que porta en Marcel Burgori, que portava per títol aquesta vegada, Maria Cala és una tragèdia grega. I encara està, boca amada.
Sensacional, sensacional espectacle, però ara sé que aniran a final de mes al Teatre del Liceu a fer-ho. De debò que sensacional, tant l'orquestra com el cor, però sobretot en Marcel Gurgori amb els seus coneixements i la manera que té de dir les coses. I que n'hi ha de llet que fa, content, feliç. No, no, és que de debò, va ser una cosa, primera,
El millor de l'òpera, o sigui, tots els fragments, el més conegut, el més popular, però cantat amb una... dos sopranos i una mezzo-soprano fantàstiques, l'orquestra sonava de meravella, el cor era molt bo, la Montse Guellar feia de Maria Calas interpretant, o sigui, ella llegia, però a més a més interpretava, estava, a part de la Gamte, va fer-ho superbé, però ja dic, jo el que en trec al barret és davant del senyor Marcel Gorgori, la manera que té de lligar les coses, vull dir...
espectacle impecable. Si podeu, hi teniu ocasió, Maria Calas, una tragèdia grega de Sinfanova, no us la deixeu perdre. Què més? Menys vostè, se'm va anar a veure la pel·lícula de l'Isabel Cuixet. Sí, l'ha vista, li va agradar. Sí, està bé. Me va agradar els 20 minuts finals.
Ah, sí? Sí, l'altre, mira. Ah, doncs el que la gent no li agrada, perquè jo vaig trobar una senyora, m'ha agradat molt, llàstima del final, que és tan trist, no m'agrada, vull dir, no li agradava el final. Treu fantàstic els 20 minuts finals. Doncs molt bé, no, no, la pel·lícula de l'Isabel Cuget jo me va agradar, la veritat seguirita. Llarga.
Sí, però no, no, bé, bé. I s'allarga. Bé, el diumenge a la tarda absolutament ple la sala 2. Per què no la fan a la sala 1, aquesta pel·lícula? Jo no en tinc mai, això. Ja es va fer a la sala 1. Doncs a la sessió que hi va migint, que és la de les 6 de la tarda, no. La feina a la 2. Jo també vaig anar a la sala 2 i no passa res. No, ja, però, esclar... Es va combinant. Llavors, la de les 6, però llavors torna a fer-se a dos quart de nou. Ja, però... Que també per caps de setmana i tot això també va bé.
Sí, sí, sí. Vostè, senyor Pere, no se li fa mai res. Vostè deu anar, quan va al restaurant, no deu trobar un cap perfecte a la seva vida? Sempre deu ser una mica serrat? No, no, no, sí, sí, que trobo, sí, que trobo. I la pel·lícula també. Jo vaig estar encantat de la vida, vaig arribar a temps, em vaig poder seure, no vaig tenir cap problema. A la primera fila? No, no, la segona. La primera ja estava plena, veus? Ja em van fumar crits perquè sempre som molt romancem. Jo vaig anar a la segona i vaig veure una perfecta. No, no, jo també vaig veure-ho molt bé, però des d'allà vaig veure
molta gent que marxava, molta gent que no podien entrar i se'n havien d'anar. Cosa molt emprenyada, la veritat, sigui dita. Sí, però, escolti, perdoni. Sí, sí, sí. Unes sales de 50 i l'altra de 150. Molt bé, molt bé. Doncs no, la pel·lícula està bé, jo crec que està bé. Em va agradar molt en Francesco Carril, que jo pensava que era un actor italià i és un actor català. No, ja l'hi vaig dir, jo, ja l'hi vaig dir. I que, a més a més, totes les pel·lícules en Troiba, en Jonas Troiba, hi surt.
i llavors el treball sensacional de la protagonista l'Alba també t'ho vaig dir que havia fet és creïble totalment l'únic que no em va agradar va ser aquella tonteria del ninot aquell de Carteró ah, doncs està molt bé és una manera de parlar amb la solitud i al final allò
no té sentit de romanticisme i no ha estat mai sol el dia que vostè sigui sol ja verrà com no posaria algú a l'armari també perdona, el tenia per tot al final el va posar a l'armari per dir ei, ja s'ha acabat
Va estar millor, a més a més es veu clarament, la càmera segueix, enfoca l'armari i vaig dir ara sortirà. No, mai surt. Molt bé, no, no, tres adioses d'Elisabel Cuixet, és potser de les pel·lícules que m'han agradat més d'Elisabel Cuixet. Bé, no recordo gaire les altres, però me va agradar molt. De fet aquest tema ja l'havia tocat en una altra pel·lícula que era interpretada per una triu americana...
que ara no recordo el nom, però se'n deia... Que també estàvem amb l'alta. Exactament, el mateix, i es va acomiadant de la gent, és la mateixa història. Val, val, val. Però aquesta està basada en una novel·la d'una autora italiana. A part que Roma sempre serà Roma, que és tan bonica, doncs que la pel·lícula està molt bé, i de debò que m'agradar-me, i és d'aquelles pel·lícules que, si la tornés a veure, no me cansaria gens.
Vostè és un dels afortunats que van escoltar l'en Xavier Albertí el dilluns o el dimarts? Exactament, va ser el dimarts. El dimarts va ser. Dimarts passat, a la biblioteca Antoni Adrué. Què parla aquest senyor? Ostres, és una meravella. Vull dir...
jo vaig anar-hi perquè m'havien dit que era per presentar un llibre que se'n diu l'Evangeli segons Caravaggio que ha fet ell va venir aquí a Girona a parlar de Caravaggio el llibre és un llibre prim de molt bon llegir i allà veus tants coneixements d'en Xavier Albertí saps les esglésies que hi ha quadres d'en Caravaggio saps que el van portar de l'un en un altre una mà de coses que no sé com els pots saber tantes coses
El bo és la normalitat en què tu ho expliques. Sí, però el bo va ser que llavors em vaig trobar que va parlar molt de Sagarra i de la Corona d'Espines que ha de venir a Girona. I vostè ja no vegis parlar de Sagarra i la Corona d'Espines. Exactament, molt, molt, molt, molt, molt. Diguin això ja ho direm més endavant, però vull dir que a Girona no vindrà a presentar la Corona d'Espines quan altres llocs sí que ho ha fet.
De moment allà va fer-ho, a la biblioteca, va estar molt bé, la gent el va seguir amb moltes ganes, algú va preguntar, i... No, no, però ja dic... Vostè també devia... Vostè devia assetxar-lo. No, no, jo vaig fer-li dues preguntes, i totes dues me va agradar molt. Una de les preguntes que li vaig fer, miri, va ser...
t'agradaria dirigir la Farida Lluminosa de Sagarra i va dir m'encantaria dirigir la Farida Lluminosa això que és un fullatí doncs diu que li encantaria dirigir la Farida Lluminosa Per què li va el rotllo amb en Valentí a Xavier Albertí? No, no, doncs molt bé en Xavier Albertí una tarda, un vespre tarda tarda-vespre molt ben aprofitada i aprenent perquè escoltant Xavier Albertí sempre és per aprendre vinga, els Gaudí amb què va anar-hi?
Què vol dir? En trenc, va anar-hi? En trenc, sí. I com va tornar? No, vaig tornar l'endemà. Ah, val. Em vaig quedar a dormir i vaig tornar l'endemà amb un cotxe d'aquests que truques que te portin perquè ja no... el que feia em vaga ja no em vaig... Ah, sí? Va venir un cotxe des de Barcelona? Sí.
Sí, vaig venir, hi ha un sistema que té la meva filla, que està en un grup i hi ha gent que va en cotxe i puja a gent. Ah, sí? No ho sé, això fa molts anys la meva germana que vivia a França, a Montauan, doncs una vegada ja va venir aquí a Girona amb una persona,
que venia d'allà, de més amunt, i la recull, i la deixa aquí i pagues un... Per exemple, en aquest cas, venir de Barcelona a Girona em va costar 5 euros. Ostres, que bé! Anava amb una altra senyora d'Ostal. Ja m'han de donar aquesta adreça. Anava amb una altra, però has d'estar conductat. Ah, mal, mal, mal. I és curiós perquè al final, perquè van deixar una senyora d'Ostalric i una altra, que ella anava fins a Perpinyà,
I jo vaig anar davant i llavors van anar per l'àrea i resulta que ho faig de productora teatral. Carai! Era la dona, o és la dona, d'en Borja, el que havia estat director del teatre de Perpinyà i director del... Sí, en Borja Sitxà. En Borja Sitxà. Doncs la dona d'en Borja Sitxà. Diu, ho faig com a divertimento, perquè no m'agrada anar sol. Ara m'està parlant de teatre, de temporada alta, d'en Sunyer i tot això.
Per tant, vaig tornar preveient que amb el tren no faria. De totes maneres, per anar-hi havíem d'agafar un tren a un quart de cinc, ja vàrem anar allò tranquils perquè això no començava fins als quarts de nou,
I vàrem arribar a Barcelona un quart de cinc, eh? Sí. Dos quarts de vuit. Déu-n'hi-do. I ens vàrem deixar a Sant Andreu Comptal. Ostres. El maquisser diu, m'han dit que... Que hi ha pare aquí. Que no entres a Barcelona i que paris guia, ho heu fet el bubo, baixant, ho heu fet el metre, que després anava a tope. Molt trist. Vinc, i llavors ja som al teatre del Liceu. Queda allà. Allà, doncs, hi havia una cua per l'entrant i anaves identificant i llavors, doncs, anaves trobant gent. Per exemple, abans d'entrar vaig trobar l'Albert Ohm, vaig trobar...
amb en Xavier Gracet amb en Xavier el president Xavier Antic anaves trobant gent i després també vaig parlar amb la Molins la Maria Molins que era una de les presentadores que estava guapíssima en Carles Benpart bueno
La gala ja no va semblar bé. La d'allò, també, al final, quan ja ens anàvem, vaig ajudar, que és curiós, que es va canviar les sabates, es va posar unes sabates més còmodes, la Carla Simó. Ah, molt bé. Es va quedar sense premi. Es va quedar sense premi. Jo ja he fet el meu camí. És molt bon. I vaig acabar amb en Sergi López, la Sílvia Munt i tota la pandilla. Què hi havia per menjar?
No, no hi havia res de menjar, res allà, a pèl, res, res, ja vam haver de menjar abans. Patates fregides? Res, ni això, res, res, res. Pels que vivien en el món, o sigui, els productors, els entors i tot això, sí que allà a la sala de miralls els hi anaven menjar, però la plebé no. I llavors, al final de tot el ticlado, que era cap a la una de la nit...
podies anar a Paral·lel 62, on allà sí que hi havia la festa, begudes, barra lliure i tot això. Però no, no hi vaig anar-hi, perquè arribar fins allà al Paral·lel, dels 62, que hauria sigut cap a dos o tres quarts de dues, entrar en vez de sortir les tres quarts de quatre...
al Petit Príncipe que com que no hi és allà s'hi fan eventos no, vaig anar al Cafè de l'Òpera i llavors allà ens hi van trobar la Sílvia Amunt en Ramon Manaula, en Sergi López que jo vaig trucar i va venir cap allà amb nosaltres, també va venir Cervantes, per tant érem tota una colla allà fins que varen tancar i la festa què? o sigui l'entrega de premis jo la vaig veure i vaig trobar d'aquesta
Tret d'aquella collonada dels colors del principi, encara dintre d'una cop van anar prou de pressa perquè mira que arriben a donar de premis. Sí, a veure, hi ha una cosa, era molt lleuger l'entrada de premis, molt ràpida allò, en canvi s'entretenia amb aquelles dues espantadores que van sortir tres vegades i va ser, bueno, la broma podia durar, però vull dir, ja van tenir més presència aquestes tres que no pas tot l'altre que passava. Sí, sí.
La Marina Rossell te la podien haver estolviat perquè sortia a destrossar la gavina. Home, és que el sol li va fallar totalment, no sé si és que no la van posar o... A nosaltres sí que ho sentíem bé. Ah, nosaltres malament. Doncs mira, a part d'allò, però vosaltres... Ja no sabia quin micròfon viat. Ah, res, això era el començament que es va posar en el primer, diu, ah, he d'anar al segon, va, no passa res.
No, però va tornar a sortir i vostès no la varen veure. Però ara sí que la varen veure de suportar. Ai, pobre. Perquè quan feien anuncis ens fotien la rosella allà. I després, saps el discurs de la presidenta? Sí, també. Poco ho varen per sentir tot, vostès.
Els de la tele, a mig discurs, ja va fer una pausa i van tallar per fer anuncis. Però tota l'estona que hi havia d'anuncis va seguir el discurs. Mira que li graven aquella senyora. Va sortir tres vegades a explicar el mateix discurs. Jo crec que, a veure, jo la conec, és molt bona dona, estrempadíssima i tot això, però al final, quan li donen a la millor pel·lícula...
Si he sortit dues vegades, que a més a més una de les vegades m'han hagut de baixar el micro vermell amb música i totes aquelles coses perquè va fer allò que va dir que no havien de fer, al final, a la millor pel·lícula et retires perquè hi fas parlar amb el productor. Ja són els que diguen, a la millor pel·lícula sempre són els productors els que... Els productors els que... Sí, sí, sí, com que la presidenta...
Molt bé, això ha fet alguna altra cosa. Era bo perquè estava en el segon pis i era molt bo perquè vèiem tota la gent com es movia, quan s'aixecava, quan, per exemple, la presidenta desapareixia, llavors desapareixia un, els que anaven a fer pipí, tot això ho controlàvem. Per tant, era divertit quan era avorrit fent coses que les que feien. Molt bé.
Què més ha fet? No ha anat a veure cap pel·lícula? Sí, vaig anar a veure... Bueno, a part de Tres Adioses vaig anar a la filmoteca a repassar una pel·lícula que havia vist fa molts anys en l'And Bonstrian, que se diu Melancholy. És una pel·li estranya, capaç, molt intimista, però sobretot és que una mena d'estel o d'estrella o de satèl·lit s'està apropant a la Terra fins a...
Esclatari. Està molt bé, però el que em va sorprendre és que no recordava, perquè sabia que hi treballava la Christian Durs, que és una actriu coneguda en pel·lícules com Entrevista con el vampir o Spiderman, però hi havia la Charlotte Gainsbourg, que saps qui és?
No, ara no em sona. Carai, senyor Pere, Charlotte Reichsburg és la filla de la cantant del Je t'en moi non plus, i que el seu pare... I el seu pare era Gaisburg, que era el compositor. Sergi Gaisburg, molt bé. Llavors hi treballava un altre fill de tot conegut, que és el Kiefer Sutherland.
i després la Charlotte Rampling i llavors doncs en espera't, el de valor sentimental, Stellan el mateix el que fa de director de valor sentimental també surt aquí i llavors també un petit paper d'en John Hurt s'escriu el John Hurt, el Jo Claudio i moltes altres pel·lícules un ator ingles d'aquests conegudíssims
Molt bé, i aquí s'acaba la història. Doncs vinga, falca i anem a un altre espai. Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al teatre.
Doncs vinga, anem al teatre i comencem el nostre recorregut pels teatres de la província en programació, sobretot professional. I la primera torrada que fem la fem ben a prop, concretament a l'Ateneu de Salrà. Allà demà dissabte a les 8 del vespre s'hi podrà veure Caballet de Mar, una obra de Pau Colla dirigida per Rebecca del Fresno amb l'actuació d'en Marc Torres Quintana de protagonista.
És una obra recomanada per majors de 16 anys, ja que el tema és delicat. El protagonista és un noi de 20 anys i en fa un que va iniciar la transició i va començar a administrar-se testosterona per modificar el seu cos. La seva vida fa un canvi el dia que descobreix que està embarassat de 3 setmanes. Encara que dit així pugui tenir gràcia,
És, per exemple, venir a dir, foteu-vos a tots aquells que encara insisteixen en negar la diversitat. Aquesta obra, com hem dit, es podrà veure a Salrà, és una obra ja per grans, concretament demà dissabte a les 8 del vespre a l'Ateneu.
Vostè ha parlat de la Corona d'Espines i comença el seu recorregut a aquesta obra de Josep Maria de Sagarra perquè el dia 22 serà el Teatre Jardí de Figueres. Quasi cada localitat per ell passarà.
dies abans el seu director, Xavier Albertí, que ara vostè es queixava perquè diu que aquí Girona no ho farà, però en canvi va estar... Ara tornem a dir-ho. Va estar dimarts aquí i tot això, molt bé. Doncs a Figueres, Albertí serà a l'Auditori Caputxins.
el dijous dia 19 o a les 7 de la tarda i per això... Ha estat lloret també el seu poble o estarà lloret el seu poble quan sigui l'hora i de moment a Girona no sabem que estigui prevista la seva presentació de la Corona d'Espines. Poder-te'l dir ocupat, senyor Pere? No, perquè queden molts de dies encara fins al 13 de març. Però no ho farà avui, sinó que ho farà quan s'estreni més o menys. Sí, no, no, però vull dir que no l'he vist... Ei, podria ser que es despenjaran i el faran venir. Poder el dia 10 de març desfora...
Val, val, val, val. Doncs bé, la Corona d'Espines a Girona es veurà el dia 13 de març amb les entrades superesgotades, de tota manera. Doncs bé, el Teatre Municipal de Banyoles, què passa? Diumenge dia 15, a les 6 de la tarda, s'hi podrà veure Hamlet.02, amb la rica brany de protagonista. És un text escrit i dirigit per Sergi Belbel. Però sembla ser que tant si es va veure Hamlet01. Vostè el va veure, em sembla, Hamlet01. Sí, em va encantar molt.
Com si no l'has vist, aquest Hamlet 02 es gaudeix igualment, sobretot per poder veure l'actor Enric Cabrany en Estat de Gràcia. Totalment. Aquí en aquest segon acte de Hamlet trobem el protagonista més boig als ulls de tothom i troba per fi una manera de dur a terme la seva venjança. I quina és aquesta manera? El teatre. Molt bé. Seguim. Ara, anem al Teatre de Balanes, també diumenge dia 15 a les 6 de la tarda que s'hi podrà veure.
S'ha de veure un espectacle estrany, un espectacle d'un monologuista, padre de família, càrrec de Miquidaic, un monologuista gadità, ara hi es tracta a València, que s'ha fet famós per les seves intervencions televisives a programes com Les Noixes del Club de la Comèdia i Comèdia Central. No té res a veure amb les del Santiago, segur. Deu ser una cosa més o menys semblant. De monologuistes, ara n'hi ha molts que es dediquen...
a fer espectacles. Inclús un dia d'aquests em sembla que hi ha una actriu que va a salt que jo recordo haver-li sentit a dir a mi no m'agrada el teatre. Doncs ara té un espectacle i el portarà a salt.
I ara anem cap a Girona i a Salt, perquè comença la Sala del Planeta, perquè avui divendres i demà dissabte a les 8 del vespre i diumenge a les 6 de la tarda la companyia Les Mississipi estrenarà l'obra on s'acaba el nom, escrita i dirigida per la Cristina Arenas i interpretada per Guillem Font, Aina Planagumà, Cristina Terci i Miki Iuris. La setmana passada ja va parlar la Cristina. Sí, ja va parlar amb la Cristina, sí. I aquesta setmana també la fa tornar a parlar,
La faig tornar a parlar perquè ens recordi, perquè ens digui exactament què és, on s'acaba el món, que com hem dit que cap de setmana es podrà veure a la planeta. Doncs on s'acaba el nom és un text efectivament, com deia abans, poètic, i per tant no té una estructura lineal o aristotèlica, minissin-nos i desenllaç, sinó que són fragments de vida. Són diferents històries que podrien ser del mateix personatge o de diferents personatges que representen un arquetip, perquè ens trobem el personatge de la mare,
el personatge de la filla, el germà i el foraster. Som família entre ells o no? Doncs és una pregunta que no té una resposta concreta. Podrien ser una mateixa família o podrien ser aquests arquetips de diferents famílies totes atrevessades per un tema de desarrelament i de desconnexió cultural. Segurament provengut d'una migració
forçada, o sigui, una migració... Sí, o sigui, de ser arrencats de la seva pròpia cultura i anar a petar a unes coordenades culturals que no són les seves. Com afecta això a una família? Llavors...
Bé, tot això, per acabar parlant dels temes com ara el gènere, la pertinença, la identitat... Una mica això és on s'acaba el nom. Són uns personatges atrapats en un replà que podrien ser fantasmes, podrien ser ecos de presències que han viscut en aquella escala. Tot això s'inspira una mica en el replà de l'escala de la meva àvia a Santa Eugènia. És una escala...
d'un barri que quan jo era petita estava atrevessat per migració de primera onada, del sud d'Espanya, i que ara, quan hi vaig, un dia que hi vaig anar me'n vaig adonar que la gent que hi vivia o ha anat morint o ha anat integrant-se culturalment i ascendint a nivell de classe, perquè el tema de la classe social també és un tema...
molt present a l'obra de forma poètica, potser no tan superconcret, però sí que hi ressona. Això em vaig a donar que ara, a aquella escala, hi viuen tot de persones d'altres onades migratòries. Però com aquell espai encarna aquest lloc de trànsit de persones que acaben d'arribar a una nova cultura, ja sigui per una onada migratòria o una altra. I com aquestes vides sempre...
Tenen una interseccionalitat de diferents tipus de violència, de gènere, de classe, bé, i tot tipus això de violències institucionals que reben. De forma poètica vindríem a parlar d'això, en aquest on s'acaba el nom.
I passem al Teatre Municipal de Girona, ja que avui divendres, dia 13 a les 8 del vespre, s'hi podrà veure La tempestat de Gull i amb Xèspir, dirigida per Oriol Brochi. I interpretada, hi ha un bon plantell d'actors, en Joan Arquer, en Bambau Xam, la Clara de Ramon, en Xavier Ripoll, en Jacob Torres, en Ramon Vila, i d'entre altres, en el paper protagonista, el retorn als escenaris, després de molts anys, de Lluís Soler, que interpreta bé de Prosper, l'antic dup de Milà.
Recordem que la tempestat és un dels textos més grans i màgics de Shakespeare, que es representa amb l'estètica essencial que té la companyia La Perla 29 de l'Oriol Roji, que ha representat ja molts Shakespeare's. Molt bé, Iassal, avui divendres, a les 8 de la vespre, s'hi podrà veure Ai, la misèria ens farà feliços, de Garaví al Calderón, amb traducció de Joan Sallent. Vostè ja l'ha vist.
Sí, sí, sí. Per cert, que parlant de coses que havíem fet en el Rialto, no he parlat que jo vaig anar a veure la família Coleman. Ah! Home, estava molt bé. Sí? Sí, sí, ara m'ha vingut parlant de sal, aquesta obra de Claudio Tocacci, que s'ha pogut veure amb la seva versió original. Argentina?
dirigida per ell i parlava amb Argentí que els primers 10 minuts vas una mica de bòlit agafant la locura d'aquella família i quan has entrat a la locura d'aquella família et tornas boig tu mateix entrant allà i et fots un fart de riure i a més a més la cosa més sorrista, bèstia divertida, trista i de tot, passa de tot. És que és un que van a veure una àvia i aprofiten a l'hospital i aprofiten per anar-se a butxar?
Sí, sí, sí, en un dels fragments passa això, que a la casa li han tret l'aigua i totes aquestes coses, però llavors resulta que ja una de les filles és de família. Bé, s'ha casat amb una persona, esclar, i s'entén, a més a més, amb el metge que porta l'àvia. I ella té por de les bèsties que són aquests. Són la família. I li diu, escolta, ho entès? I ell diu, està al lavabo, i surt amb els cabells ben moi, però què has fet? No m'he anat a tu, xovan, no?
Sí, ja me'l recordo. Recordo molt, o sigui, aquesta la vam fer la Planeta, primer de tot va ser la Planeta. Allò va haver-hi una versió catalana. Que jo no la vaig veure. Aquesta és la que vam veure un dia, que llavors vam trobar la companyia que arribava a l'amistró. Però jo no la vaig veure. Esteu va dir que no.
No, no l'he vista jo aquesta, la de la cosilla. Exacte. No, no, no l'he vista. Val, val. Doncs molt bé, com es deia allò, la soledat de la família... Omissió de la família Coleman. Omissió de la família Coleman, de Claudio Tolcatxer. Exacte. Doncs, perdona, segueixi ara parlant del teatre de sal. No, no, segueixi vostè parlant del teatre de sal. Avui divendres a les 8 del vespre, si podrà veure, ai, la misèria ens farà feliç. Expliqui'm alguna cosa d'aquest.
Home, també Déu-n'hi-do, perquè també és sud-americà, el Carabiel Calderón, amb traducció de Joan Sellent. També és una història una mica d'aquesta gent perduda per la vida i que intenten fer coses, però s'hi surten malament, però al final se n'en surten. Un parla d'una cosa, l'altre parla d'una altra, i que viuen en una casa que van entrant i sortint.
i que, doncs, la gràcia de l'obra és que tots tres, o quatre, tots quatre estan impressionants. Molt bé, direm que aquells quatre són en Pere Arquilluer, la Laura Conejero, la Daniela Abron i en Joan Carreras. Doncs estan impressionants en aquesta història de... Mira, és una història molt actual. Actualment, doncs, hi ha vaga de professors, ja els trens no funcionen, surten els camions i els tractors,
actors i la vida va fent, doncs és una mica aquesta disbauxa humana que vivim actualment. Doncs aquesta obra, Ahir la misèria ens farà feliços, es va estrenar la darrera temporada alta en el Teatre de Salt i ara tornen, estava anunciada una representació per avui divendres a les 8 del vespre, es van esgotar les entrades de seguida i van haver d'afegir una per ahir dijous, suposo que també devia estar ple.
Ha parlat vostè amb en Joan... Exactament, en Joan Carreras, un dels protagonistes, i li he preguntat exactament si l'obra segueix com es va veure a la seva estrena o si des de llavors hi ha hagut algun canvi. I en Carreras ens ha dit això. La funció és la mateixa, però sí que és veritat que està més entrenada. Per tant, quan les coses s'entrenen, normalment sempre jugues millor. Passa en molts àmbits de la vida i en teatre encara més.
De quan ho vam estrenar a salt, va ser els primers dies que fèiem la funció, hem pogut tenir la sort d'estar aquestes sis setmanes al lliure i ja portem la gira engegada. És a dir, que els que vingueu dijous i divendres a veure la funció a salt de nou la trobareu més jugada, més viva. Però la funció segueix sent la mateixa i espero que la gaudiu.
Ai, la misèria ens farà feliços, com hem dit, està escrita i dirigida per Gabriel Calderón, que va dirigir a Carreres en aquell gran èxit que va ser la història d'un senglar. Li hem preguntat a en Joan Carreres com havia anat el retrobament amb el director, Uruguayà, i com es va entendre amb la resta del repartiment. Ell ja hi anava amb avantatge, perquè ja havia treballat en Calderón, però ens ha dit això de com van rebre les indicacions del director als seus companys de repartiment.
És veritat que jo jugava a favor perquè ja havíem viscut de prop a la història d'un senglar, ja li coneixia les seves maneres. El Gabriel Calderón és una persona fantàstica i un professional excepcional. Gairebé genial, podria dir. Per tant, ha sigut molt fàcil la convivència i el treball amb ell. La resta d'actors, tant el Pere, la Laura com la Daniel, estan més que encantats amb ell i tot l'equip, tant tècnic com artístic.
Sí que és veritat que per mi el senglar va significar un moment important perquè era un monòleg molt complicat i que el vam assajar i això que dèiem d'entrenar prou bé, de manera que va tenir un llarg recorregut, un espectacle que no descarto que algun dia el tornem a fer.
Per tant, ja li tenia una mica la mesura al Gabriel. Però cada espectacle és nou, per tant, mai pots reconfigurar o pensar-te que les coses sortiran. Però sí, ha sigut un viatge molt maco, amb uns assajos molt divertits, ens ho hem passat molt bé i cadascú ha pogut aportar la seva personalitat i ha pogut posar aquesta animeta, aquests animals que veureu del meu escenari. Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al cinema!
Fins demà!
I abans del cinema, com és habitual, anem a la llibreria, i avui el senyor Terribes ens aporta un llibre que no veig quin llibre és, ja m'ho dirà. Sí, és un llibre que ha escrit una periodista, Maria Estevez, que deu tenir uns 50 anys perquè no posa la informació de la seva edat, que va néixer a Madrid i va començar la seva carrera com a la revista Tiempo,
Però llavors se'n va anar a Nova York i es va instal·lar, a Londres i a Nova York, i es va instal·lar a Los Angeles. I allà va començar a col·laborar amb publicacions com Vogue o Metro World News. I després també va fer de corresponsal de la Sexta. És un amant del cinema, ha estat dintre el món del cinema, ha fet de presentadora de diversos programes i pertany al Woman Film, Critic Circle...
i totes aquestes coses que hi deuen haver-hi per allà a Amèrica, sobre el cinema, sobre la imatge, sobre totes aquestes coses. I ella ha fet un llibre editat per Roca Editorial que es diu Esto es Hollywood. Molt bé. Molt bé, doncs Esto es Hollywood és allò que amb altres vegades ja hem comentat, que són llibres que parlen. Per exemple, aquest porta un subtítol que diu Luces, Cámaras, Verdad. Todo lo que se esconde tras el glamour de Nueva York.
De Nueva York? Perdona, de Hollywood. De Los Angeles. Ah, m'he equivocat. No, no, no. Ho he dit malament. De Nueva York sí hauria de ser teatre. Los Angeles. No, no, és Los Angeles. I, per tant, hi ha tota una sèrie de, per exemple, d'explicar cosetes, xafarderies, situacions divertides, no tan divertides, entrevistes amb la Pena Olimpí Cruz, o, per exemple, amb l'Antonio Banderas, o, per exemple, amb en Robert Refford.
O sigui, el que ve a dir és, llavors acaba amb allò, l'eslògan del llibretòleg, vostè quisiera saber-se al Hollywood i no ho sap tot aquestes coses. Però, per exemple, ella, per animar-te a llegir un llibre, et fa una sèrie de preguntes com, jo ho diré en castellà perquè està escrita en castellà, com se prende la mitja d'una polèmica en Hollywood? O sigui...
¿Cómo se prende la mitja? Aquella l'altre dia es va liar amb un tio. Sí. I a partir d'aquí ja... Ah, sí, aquell... Ja es va fer força a la bola, sí. Anar fent la bola. Doncs, ¿cómo es fa? ¿Cómo sentar-se frente a una estrella mundial y estrecharle la mano
Antes de empezar a metrallar-lo a preguntes, que això és el que vostè faria, per exemple, llavors començaria fins a deixar-lo destrossat. Què és la manera que pot passar quan entrevistes a Tom Cruise? Què pot passar? Quan entrevistes a Tom Cruise...
No sé, jo és que no sabria què preguntar-li. No, no, la pregunta no és aquesta. Què és el més raro que pot passar quan entrevistes a Tom Cruise?
No ho sé, jo tampoc. Poden passar tantes i tantes coses. Doncs el llibre ho explica alguna cosa. Aquesta deu ser dels tres actors que s'ha trobat, aquest en Tom Cruise. Sabies que Spielberg no se pierde un solo capítol de Karl Darcian? Aquesta noia s'ha avoltat i tot això. L'únic que fa, aquí agafa quatre preguntes d'aquelles per fer-te llegió al llibre. Per parlar de Tom Cruise, però vull dir que hi ha molta més gent.
Molt bé, doncs, escolta, si li interessa bé es troba a les llibreries, repeteixo-te el títol, Esto es Hollywood, escrit per Maria Esteves, una periodista espanyola que viu a Los Angeles dins el merder del món de Hollywood. Ara que m'ha dit això de les preguntes i tal i igual...
el dimarts en la xerrada d'en Xavier Albertí els que estaven allà els del club de lectura de l'Antoni Adrué havien anat a veure la Corona d'Espines i la Corona d'Espines té un decorat molt simple, molt senzill és una taula plena de copes i de vasos i a darrere hi ha una porta molt grossa que s'obre aquella porta i surten unes imatges de quadros doncs en Xavier Albertí
per posar aquelles imatges de quadres no sé pas quants museus va recórrer per decidir aquells que hi ha allà i en un d'ells va explicar tot el sentit que tenien aquells quadres que hi ha darrere d'aquella porta tu ho veus i no saps
I un parla de la maternitat, tema que es toca la corona d'espines. Jo li vaig dir, és que els directors ara sou collonuts. Algú t'ha reconegut això? Aquest quadre que parla? I va dir que no. Però ell està conscient que ha fet un treball. A veure, moltes vegades un escriptor
no sé quantes biblioteques per trobar alguna cosa d'un personatge que escriu i llavors allò que ha buscat no ho escriu però té la tranquil·litat que parla d'un personatge amb coneixement encara que després no ho escrigui però el que escriu té força i ell volia que allò era important per ell era important perquè allò es fos creïble
Jo li dic, algú va reconèixer-ho, això diu, no, no, ningú no va dir res. Però jo sí que ho recono. A veure... Vinga, va, pel·lícules que arriben. Vostè, ruptades cape. Una pel·lícula de Bart Layton amb en Chris Hetsburg, que sembla ser un dels galants de moda, la Halle Berry, que feien molt de temps que no la veien, i amb Marro Fallo de protagonistes. El protagonista és un lladre, paper que interpreta en Chris Hetsburg.
que la pel·lícula no poden atrapar mai i que té pensat fer un robatori que li solucionarà la vida per sempre. Però darrere d'aquest robatori s'hi embolica un agent d'assegurances, també que interpreta la Halle Berry, que esclar, ella no vol que si roben hagin de pagar la seva companyia indemnitzacions per aquell robament. I llavors, a més a més, hi ha un policia, que és en Marc Rufalo, que arriba al darrere. Però...
La pel·lícula és això, un lladre que vol fer un cop, que vol donar un cop, vol fer un atracament, aquests dos que s'hi emboliquen i la pel·lícula no acabes veient si roba o no roba. La postura és que veus com se mouen tots tres, un per robar, l'altre per estalviar-se de pagar la indemnització i el tercer per enganxar-se. Doncs la pel·lícula pot ser curiosa, eh?
Cumbres borrascoses, a veure. A veure, vostè ha vist Cumbres borrascoses de William Wyler de l'any 1939? Sí, senyor, que vostè ni qui no ho posava, jo ho he buscat, i hi ha moltes versions, n'hi ha hagut sis, eh? Per mi només n'hi ha hagut.
una que és la de William Wyler de l'any 39. La millor és la de William Wyler amb la Irene... No, amb la Merleó Berón, amb la Lorenz Oliver i en David Niven. Amb Blanc Negre, que era boníssima, i després n'hi ha hagut d'altres, vostè aquí fa referència a la que va fer... La seva amiga Xavier Lepert, o què és? No, la Juliette Vinoj. No, la Juliette Vinoj i en Ralf Filt. Val.
Molt bé, a veure. Aquesta que arriba està dirigida per Emerald Fennell, els protagonistes són la Margot Robbie, la que va fer, com es deia, aquella de la nina, que va tenir tant d'èxit. Barbie. Barbie, o sigui, la Barbie. Llavors, en Jacob Elordi i Hong Chau. O sigui, evidentment és el clàssic d'Emili Bronte, però la pel·lícula segueix en aquí molt l'història de Hiflitz,
Aquell noi que recull una família i s'anamora de... Però aquí aquest home està amargat i té molta ràbia per haver-se vist rebutjat per la seva enamorada, que el deixa per anar-se'n amb un derrit. I la pel·lícula va molt sobre això, més que no pas amb la història de mort, que anava a la pel·lícula, almenys la de William Wagner. No, però també la de William quedava rebutjat i ell s'anava i tornava ric i llavors reivindicava...
Ah, doncs aquí no crec que... Perdona, l'Orença Libert és així. Sí, sí, sí, sí. Però no me'n recordava, que tornava a dir. Sí, home, se'n va i després és quan hi ha tot el tiglat. S'ha de dir que d'aquesta pel·lícula, que ja em dic que porten 7 o 8 versions...
La crítica està dispersa, alguns diuen que està bé, que és un fiasco això, el The Guardian, però n'hi ha un altre que diu divertida, sexy, pervertida i irreverent. Això ho diu el The Hollywood Reporter. I després n'hi ha un altre del Telegraph que li dona 5 punts sobre 5. Molt bé.
i tal com ha dit la directora que té 40 anys és la directora de Barbie i d'una sèrie que està molt bé que es pot veure a HBO que és Killing Eve és boníssima Com se'n diu la sèrie? Killing Eve? HBO i Killing...
Eva. Eva. És boníssima. S'ha de dir que la triu Margot Robbie també és la protagonista de Barbie. I la protagonista de Era ser una vez en Hollywood. Això no ho recordava. Molt bé. Té 35 anys i també va fer una pel·lícula sobre Hollywood que se'n diu Babylon.
Sí, aquesta ja la recordo, que al començament pugi un elefant. Ah, això mateix, eh? Doncs aquesta d'allò. I, va, doncs... Va, a veure, el Trifau, què fan? El Trifau fan una pel·lícula que és un documental de José Luis Garín que dura 122 minuts i es diu Histórias del Buen Valle. És sobre el barri de Vallbona, de Barcelona, que està rodejat, per dir una manera, per un riu, les vies de tren i l'autopista.
De fet, és un barri perifèric on viu entre el trànsit del món rural i del món urbà. S'ha de dir que és intimista i tot va molt bé.
Però hi ha, per exemple, moltes... La qüestió de viure en comunitat, que és una de les coses que... Una l'any, la gent que hi participa, que és boníssim, i la crítica en general del que l'ha vist la deixen molt bé. I després fan una altra pel·lícula que aquesta a vostè li sonarà segurament, si és que la va veure...
que es diu No hay otra opción. És una pel·lícula del 2025, dura 139 minuts, és del Corea del Sud, i el seu director, que també és del Corea del Sud... No, això no hi ha res de Corea del Sud. No, ha fet altres pel·lícules, aquest senyor Park John Ward. Bé, la història és d'un home de mitjana edat, acomiadat, ara s'imagineu vostè que als cinquantets la fumen fora d'allà on treballava...
i és una empresa que ja ha treballat durant 25 anys. Quan busca treball sempre es troba amb altres rivals que ja s'hi han presentat i per tant només hi ha una plaça. Bé, què he de fer perquè no hi hagi rivals?
Està basada en una novel·la de Donald E. Westlake que va tenir molt d'èxit que es diu T.D.H. L'any 2005 es va portar al cinema a través del director grec francès Costa Graves.
i amb el títol d'Arcàdia. No l'he vista, això que de Costa Graves m'agrada veure tot. Doncs Arcàdia segur que es va fer el trifó. La pel·lícula està interpretada per un actor d'origen espanyol, o sigui, a França tenen dos actors ídols, podríem dir espanyols i català. El Sergi López? I...
Un seu pren. Ah, sí? José García. Ah, com sí? No, no és res. José García és un dels actors més preciats, valorats de... De França. De França i és oportunista d'aquesta història que la jo la vaig veure i que és boníssima perquè se'ls va carregant a tots.
Vull dir, podem dir d'això perquè és la gràcia de la història i ja de bon principi es veu que ha d'anar per aquí. Molt bé, doncs ja sabem dues pel·lícules més per anar a veure. Per cert, parlant del Trifou, una pel·lícula que es podrà veure dilluns dia 16, a dos quarts de set de la tarda i a dos quarts de do del vespre, a Shame, vergonya, una pel·lícula dirigida per Steve McQueen, que no té res a veure amb l'Steve McQueen del nostre temps, interpretada per Michael Fishbender i la Lucy Walters.
No sé qui ha triat això ni qui ho presentarà. Ho ha triat en Jordi Camps. Doncs Jordi Camps, perdona-me, però ha posat James com una de les millors pel·lícules vistes en el trifó. No, no, no, és que vostè sempre diu vistes en el trifó. A Girona, estrenades a Girona, no en el trifó.
Ho dic perquè hi ha moltes pel·lis, Mr. River no es va estrenar al Trifó, Antes de l'Atardecer no es va estrenar al Trifó, Carol no es va estrenar al Trifó, Triar Shein, com ho dic de les millors pel·lícules d'un any, ho trobo terrible, perquè la pel·lícula no val res, és dolenta, de debò que és dolenta aquesta pel·lícula, per més que em faig vindre que llavors estava en el seu moment, ara ja és vell. Moment, moment, moment, moment.
No té res a veure amb el Fasbinder, és que s'equivoca. Per què? Mitchell Fasbinder és l'actor. Sí, Mitchell Fasbinder és l'actor. I no és pas gran. No, era jove com feia aquesta pel·lícula i per més que sortia gairebé despullat, tenia ganxo per aquestes escenes eròtiques que pot haver-hi, però és que la pel·lícula no val res, de debò. No entenc com està posada aquí.
L'entenc perquè a en Jordi Camps li va agradar, a mi em va agradar i a molta, molta gent li va agradar. O sigui, hi ha 999.000 persones que li van agradar... I una que no. I una que no. Miri, escolti... Molt bé, doncs recordeu, Shein, vergonya, 16 de febrer, 18-30 i 20-30 del cinema Trifor. Què vol dir vergonya? La pel·lícula Shein vol dir vergonya.
Doncs vergonya, molt bé, perdó. Em pensava que era vostè de perdònia, és que ara jo anava de dir un topós, això. Molt bé. Doncs escolta, a veure vostè... Va, vés música. A veure, si escolta aquesta música, què li sona?
En Trump diré que me sona una pel·lícula de l'oest. Molt bé, premi. Molt bé. És una pel·lícula del 1948 que dura 127 minuts dirigida per John Ford i es diu Ford Apache. Molt bé.
Henry Fonda, John Wayne, Pedro Armandaris, Warwon i Víctor Marlagan, que no poden fallar mai a cap pel·lícula d'en John Ford, Warwon i en Víctor Marlagan. Falta en Walter Brigham, aquell senyor gran. Sí, però aquests dos sempre hi sortien. Molt bé, el compositor tampoc el deu conèixer. No, no, no, ja vaig mirar-ho. És Richard Harker.
A.G. Mann, que va néixer el 1882 i va morir, va néixer a Països Bassos, mira, i va morir el 1966 als Estats Units. Aquest no ha fet tantes pel·lícules com havia fet el que havien comentat abans, com es deia amb el de tu i jo, sí, que havia fet cent i pico de 135. Molt bé, en Hugo Friedrichshofer era. Doncs aquest, de fet, el director, que és en Richard Hahnemann,
n'ha fet 26, però d'aquelles vostè els ha vist, sobretot moltes pel·lis del John Ford amb un John Wendy, ara veient 7 índims, perquè a part del John Ford, aquesta Forapache, La Legión Inmecible, tres padrinos, La Caravana de la Paz,
El fugitivo, no la sèrie de televisió, sinó una pel·lícula interpretada per Henry Fondart, i Hombres intrépidos. Vol que li digui que John Ford era el director de cinema de l'OESC que m'agradava més, doncs n'he vist cap d'aquestes pel·lícules. La legión invencible és boníssima. Tres padrenos és divertida. La caravana de la paz està bé.
El fugitivo no és de l'oeste, però està passat a l'oeste i que està bastant bé. I hombres intrépidos també és de les que està bé. Però les tres primeres són de l'oeste. Molt bé, tornem a posar-la i nosaltres acabem aquí el programa. I la setmana que ve tornarem, el senyor Guillem Terribas, el senyor Pere García, l'Arnau Vila, que ha fet possible que això arribi allà on t'arribarà. Molt bé, adeu-siau, bona setmana. Adéu-siau.
Música
Fins demà!
Gràcies.