García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i disseptes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
Bon dia, bona tarda, bona nit, senyor Pere, tornem a estar en tots vostès. Senyor Guillem, bona tarda, bon dia, bona nit. En García i Tarribas i les vies de so, el senyor Arnau, com la majoria de les vegades. Un programa que, com diu el seu inici, parlem de cinema, parlem de teatre, parlem de xafarderies a la vida, del que hem vist, del que pensem veure, i també un tot de llibres. I de música avui li toca al senyor Pere.
A veure, doncs avui el musical que escoltarem és Aplós, el llibre de Betty Comin i Adolf Green, que per cert són els guionistes de Cantando bajo la lluvia al cinema. Que és el millor que han fet. Exactament. No, han fet moltes coses bones, eh? La lletra de les cançons és de Lee Adams i la música de Charles Strow i es va estrenar al Palès Teatre de Nova York el 30 de març de 1970. Va guanyar el Toni a millor musical i va guanyar el Toni també la millor actriu protagonista que era l'actriu Lorín Bacal.
En aquell any tenia com a rival la Catherine Herbham per al musical Coco. Direm que el musical Aplós es basa en el guió del clàssic de Hollywood, Eva el desnudo, que l'any 1950 va dirigir Josep Elmanchievich. La protagonista és la veterana actriu Margot Channing, que inocentment acull una actriu novella sota la seva protecció, sense adonar-se'n que la despietada Eva li vol prendre la seva carrera i el seu marit.
De fet, li pren. Sí, exactament. El musical té algun canvi, com per exemple eliminar el personatge del crític Addison David, que en la pel·lícula interpretava George Sanders, i ha afegit el productor de l'obra en què Margot interpreta el paper protagonista.
Que deia la frase tan bona d'Abrotxos. Abrotxos i los cinturones que esta noche va a ser movida. Molt bé. També eliminen el personatge de Birdi, la seva assistenta, paper que feia la gran Thelma Ritter, ara aquí substituïda per un sastre gai. Com hem dit, es va estrenar el març del 70 i va baixar el taló definitivament el 27 de juliol després de quatre funcions prèvies i 896 de normals.
Protagonista absoluta era Lauren Bacall com a Margot Channing i l'acompanyaven en el repartiment Lenker U, Penny Fuller, Robert Mandan i Margot Agard. Quan l'any 1971 Lauren Bacall va acabar el contracte, els productors van voler contractar a Rita Hayward pel paper de Margot i ella va deixar Los Angeles per anar a Nueva York molt il·lusionada, sense que ningú sapigués que ja patia les primeres etapes del seu Alzheimer.
i no podia recordar les lletres i els diàlegs. Irònicament, Anne Baxter, que en el cinema havia estat Eva Harrington, va passar a ser Margot Channing, i jo la vaig veure fent aquest paper l'octubre del 1971, en el meu primer viatge a Nova York. Ara, però, escoltarem a l'Orin Bacall, la Margot original, cantant el tema Benvinguda al teatre. Benvinguda al teatre. Benvinguda al teatre. A la màgia.
to the fun where painted trees and flowers grow and laughter rings fortissimo and treacheries sweetly done. Now you've entered the asylum. This profession unique. Actors are children playing hide and ego seek.
So welcome, Miss Eve Harrington, to this business we call show. You're on your way to wealth and fame. Unsheathe your claws, enjoy the game. You'll be a bitch, but they'll know your name. From New York to Kokomo.
Welcome to the theatre. My dear, you'll love it so. Welcome to the dirty concrete hallways. Welcome to the friendly roaches too. Welcome to the pinchers from the stagehands. It's the only quiet thing they do.
Welcome to the Philadelphia critics, welcome Librium and Nebutol. Welcome to a life of laryngitis, welcome to dark toilets in the hall. Welcome to the flop you thought would run for years. Welcome to the world of fears and cheers and tears.
Welcome to the theatre. With some luck you'll be a pro. You'll work and slave and scratch and bite. You'll learn to kill with sheer delight. You'll only come alive at night when you're in a show. Welcome to the theatre, you fool.
Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Què hi ha de nou pel Rialto?
Ah, senyor Pere, en què li sona a vostè aquest soroll? Em sembla molt bé, però ara ja veig el que és, que no sabia de què venia, aquesta fressa, i ara veig que és el senyor. Ah, perdoni, aquest soroll és maquíssim. Bueno, un soroll que semblava música, però era fressa. Era un senyor que escrivia màquina, i ara és un senyor que pica sobre la taula, i aquest senyor és més ni menys que Gerri Lluís. I per què parlem de Gerri Lluís? Perquè el dia 16 de març ha fet 100 anys, hauria fet 100 anys del seu naixement, no?
I per tant el recordem aquí perquè en el món de la indústria de Hollywood està considerat com un dels millors còmics i que va fer aportacions fantàstiques, no només com a actor, sinó com a director i com a showman. Ell va actuar durant molts anys a Las Vegas. I aquí el que estem sentint, a veure un moment...
Això que té de pel·lícula és això? Sabeu que és Lío en los grandes almacenes? Sí, és Lío en los grandes almacenes, que hi ha un moment que va al despatx i veu una noia que està escrivint a màquina, que ell ha de parlar molt, sembla que és molt directe, li diu s'esperi un moment aquí, i l'altre va escrivint a màquina, i ell és quan després es posa davant d'una taula,
i fa veure que escriu d'allò, i que és molt coneguda, i que a més a més és curiós perquè hi ha un concert, es va fer un concert amb aquesta música, un orquest se la tocava, hi havia un dels músics que escrivia a màquina per fer aquests sorolls. Doncs jo Gerrilius no era pas dels actors que me feien més riure, aquestes mueques me'n cansaven una miqueta. Jo tinc una anècdota que un dia, vostè ho devia fer moltes vegades,
els anys 60-70, els cinemes començaven els diumenges a les 4, a les 6, i llavors a les 8 tornàvem a fer la de les 4, i anaven referent. Sí, i fins a les 10 de la nit que començava la sessió de nit, i encara, o sigui, sorties del cine a les 12 cada nit. Molt bé, doncs si volies anaves fent sessions i sessions, ja recordo t'haver vist el cinema d'outon i a dalt de tot, doncs un espia a Hollywood. Molt bé.
i la pel·li, no em va agradar, però ridícula, més feia mueques que era pesadíssim. Jo dic, jo les mueques era la que me feia menys gràcia. La pel·lícula era en Norman Taul, i que després la pel·lícula, vaig veure l'altra pel·lícula, que no recordo quina era, i llavors em vaig tornar a veure
un espia en Hollywood, i m'ho vaig passar pipa. No vaig parar de riure, però de les bestieses i tonteries que arribava a fer. Em va fer una Martínez Corsés últimament, que la vaig trobar horrible, aquella pel·lícula. Això que ja des que va fer el professor Chiflado havia agafat un estatus boc. Un cas com en Clint Eastwood, que havia començat fent Spaghetti Western i va acabar fent grans pel·lícules,
doncs aquest també, com va fer el professor Chiflado, va canviar i va començar a tornar-se actor de culte. Sí, però el professor Chiflado, precisament, ell era el director, però qui treballava l'Estel Stevens. A mi tampoc mai m'ha acabat de convèncer, a més a més és una pel·lícula que és un ego total d'en Jerry Levis fent els dos papers i totes aquelles coses.
I el rei de la comèdia d'en Martin Scorsese era, de fet, com es diu en Robert De Niro, que era un còmic que feia actuacions però que el seu ídol era en Jerry Lewis. I hi ha un moment que fins i tot li demana que li deixi el rellotge perquè ha de fer una imitació de Jerry Lewis
i el va veure i totes aquestes coses i en Gerre Levis fa de Gerre Levis doncs vingui hem recordat això que el dia 16 hagués fet 100 anys del seu naixement a veure, cap de setmana ocupat el vaig trobar al Teatre Divendres veient la Corona d'Espines què li va semblar? era la segona vegada que anàvem al Teatre Municipal i estàvem junts el costat de l'altre, sí senyor
A mi em va semblar molt bé, l'obra estava bé, i tal com explicava vostè i molta altra gent, el vers estava molt i molt ben recitat. Vostè explicava que li havia sorprès l'Àngel Suanyolons, que no recordava que tenia tanta presència l'obra.
Jo estava segur que el protagonista de la Corona d'Espines era el senyor David Puig, el paper que interpretava aquí en l'Abel Folt. Sí, doncs jo crec que el protagonista de l'obra precisament és l'Abel Folt. Fixa-t'hi que fins al quart final ella entra i surt i fa de millona i diu quatre frases. No, quatre frases no. Deu frases. Quinze frases, si vols. Davant de cent i pico de l'Abel Folt. Però l'últim quart que té aquell monòleg es menja,
Tot l'ho vist abans. Tot l'ho vist abans i es queda dient, però si la bona és ella. La protagonista és ella. Quan es va fer la primera vegada, perquè és del 1930, en Josep Maria Pou interpretava el paper del senyor de Bell Puig.
i jo tenia l'idea i vaig quedar sorprès i segurament deu ser per això perquè a l'últim parlament allò de quan la corona treu la corona d'espines ha florit i ell talla és que és per posar-te la pell de l'ell de casa. És que allà l'Àngels està...
divina. Ja, ja, ja. Durant tota l'obra va tinguent. A part que, no sé, hasta trobo un estrany que en Xavier Albertí fes aquella escena en què, enrabiat perquè li es bullen els plans, s'enfila sobre la taula i comença a donar patades posats sobre la taula. Allò vaig trobar una criaturada i no entenc aquella escena. De vegades fem criaturades, molt més criaturades que aquella. La propaga sobre la taula i fer un raro picant de peus no... Bé,
Doncs l'obren molt bé i per això s'està triomfant allà on va i allà on anirà. Teatre municipal ple fins a dalt. Jo vaig fer servir el bucle per escoltar i va ser una meravella. Vaig escoltar fins i tot el primer suspir que fa no el vaig sentir meravellós. Ara ja sempre més aniré. Expliqui el que és el bucle.
et donen un aparell que te'l poses allò com vas a fer una visita guiada que te donen l'audífon i te van explicant doncs aquí això vull dir, te poses això a les orelles ja pots graduar-ho a l'Oboix i sí, és fantàstic i te'l donen gratuïtament sí, sí, sí, prenen totes les dades allà a l'entrada suposo que perquè no se l'emporti ningú a casa seva que no sé de què en faria
Home, vam mirar la tele amb això. Sí. Doncs mira, bé bé, a partir d'ara, llàstima que no sigui per tot arreu, perquè l'endemà vaig anar a veure-ho a Principi d'Arquímedes en el Teatre de Salt i altra vegada vaig dir actors que parlen baix, jo no sé si són gent que no estan preparats per fer teatre, que estan acostumats a fer televisió, doncs no els entenc, però no sols no els entenc jo, no els entenia la meva dona. Aquí, per sort, al Principi d'Arquímedes,
el protagonista, en Marc Terrida, tenia la veu una mica més forta. Ara ja ens anem al Teatre de Sal. Sí, ara això és l'endemà, el dissabte al Teatre de Sal, a principi d'Arquímedes. Al cap de 13 anys tornava. L'obra està bé, té la seva gràcia, és una obra d'aquelles que es poden discutir i discutir, si aquell noi va fer un petó, en quin sentit va fer el petó, el perill que ara tenen els mestres, que si toquen un nen no rebin represàlies...
Tot això està bé. No, no, l'obra no em va cansar, però tampoc vaig entendre gaires coses. Hi ha la pel·lícula d'en Ventura Pons que està basada en aquesta... Sí, que té un nom diferent, no se'n diu al principi d'aquí, des d'aquella pel·lícula. Sí, sí, sí.
Vostè no va veure el principi d'Arquímenes perquè estava a Barcelona a l'entrega dels premis de les lletres catalanes. Vostè sempre va a actes així solemnes i de gran ringo-rango. Només ho ha de dir i pot venir d'acompanyant.
Bé, i què? Bé, a veure Bon sopar hi havia? No, no hi ha sopar, no hi ha res Ah, no? A la sortida No, ni això, una copa de vi o d'aigua No, de xampany o aigua Jo em va tocar aigua perquè hi havia molta gent
apilonada allà. La gràcia, si això fos a l'estiu, a fora hi ha una esplanada bestial del Manacas. Sí, sí, sí. Per cert, quan pujàvem hi havia una exhibició de les llums amb música i tot això. Quan pujàvem, cap allà, perquè va ser a les 10 de la nit.
No, abans d'entrar amb un xiringuito que hi havia per allà, un Frankfurt i va caixotar. Vinga, cap a tintre. Bé, van canviar, era la nit de Santa Llúcia, que es feia entre el 13, 14, 15 de desembre. Sí. Es feien pràcticament tots aquests premis, ara n'hi ha hagut. El dret de Santa Llúcia. Sí.
I llavors aquest any és el primer en què s'ha canviat per fer una gran nit i més o menys a l'estil del que pot ser els Gaudí o els Goyes o jo em vaig dir a nivell d'Aroma com si fos un assaig del que seria l'endemà als Oscars de Hollywood, que ja en parlem més endavant. Exacte.
Bé, la nit va estar bé, hi havia bastanta gent, tots estàvem asseguts. Hi havia pedums? Sí, totes. Totes hi eren? Sí, a veure, a mi em va tocar anar a la segona fila per qüestions tècniques, que era del jurat del Premi Sant Jordi, doncs ens van posar allò de VIP, i em va fer molta gràcia, això ho van comentar amb en Toni Puntí, de TV3, que el tenia al costat,
que per primera vegada les autoritats no anaven a davant, sinó que anaven a rea nostra, o sigui, a quatre files més enrere que nosaltres. Per tant, des de davant vaig poder veure molt bé tot plegat, però en canvi no vaig poder xafardejar ben bé qui hi havia i qui hi havia. Des darrere pot hi haurà més la gent, però dit això,
Jo penso que està bé, i com sempre llarga, perquè hi van posant moltes coses. Deu haver donat tothom, perquè quants premis donen aquí? Un? Dó més? No, home, no, en donen molts, que no ho veu vostè, això. Jo vaig anar a veure el Principi d'Arquímedes i com vaig arribar vaig veure la Pilarín Vallès i...
Sí, i la Roser Catdevila, que es van fer un homenatge, que va estar molt i molt bé, però a veure, mira, el món del teatre va guanyar moltes coses, perquè la Cristina Genever va guanyar el Premi Somni, que és la novel·la Somni, que era Premi Nou Talent, o sigui, la primera novel·la que escrivia.
ha escrit una novel·la de la gent de Bar ha escrit una novel·la i que l'ha guanyat i era allò primer primer talent llavors hi va haver-hi en Carles Rabassa que va guanyar el Premi Sant Jordi aquest senyor és poetes, les illes aquest el vaig veure, aquest el vaig veure
És una obra que té 400 i escaig de pagos. És un de molt pesat, un que no marxava mai, també va guanyar un premi. Aquest el tenia davant meu, aquest era de traducció. El tenia davant meu que va dir, no sé què dir, jo no m'agraden aquestes coses, però ja que sóc aquí, problemes vam tenir després perquè marxés. I a més a més, al moment de marxar va dir, ah, volia dir una cosa que no me'n recordo. Jo vaig dir, bueno, ja ho diràs quan te faci a l'entrevista. I així sí, ho va dir. Ho va dir.
la millor novel·la de l'any aquí abans, Òmnium Cultural dic abans, anys enrere feia un premi a la millor novel·la publicada i feia un acte només per aquest premi que es feia més o menys el mes de novembre i resulta que ara l'hi han posat aquí per tant és un premi que ja hi era i l'han posat aquí
I la millor novel·la de l'any la va guanyar la gran família d'Antònia Carré-Pons. Entre aquestes millors novel·les de l'any hi havia Virgili, de Quim Espanyol, que recomano. L'Antònia Carré-Pons, una senyora que va fer un disc
Va dir una cosa que, esclar, això, diu, a veure si l'any que ve, diu, d'aquí hi havia vuit finalistes, sis eren homes i dos dones. A veure si l'any que ve no ens guanyen els homes per golejada i poden ser més. Però això no té res a veure la cosa de les dones.
els homes, estem parlant de qualitat, si el que sigui ha trobat que hi havia no buscaran per fer novel·les de senyores encara que no estiguin bé o no agradi per fer la paritat que els homes no ens guanyin per
golejar. Doncs mira, com si, bueno, home, així és, metafòricament ja està bé, volguem dir que les dones també han provat i queixar-se d'això. Un jurat d'homes i dones trien la novel·la de l'any. Sí. Les novel·les en trien vuit.
3 són finalistes i de les 3 guanya una dona, en aquest cas. Doncs es queixen perquè no hi havia més dones de finalistes. Premi Àngel Guimarà, ja hi tornem a ser, teatre, o sigui, va haver-hi molt de teatre, de literatura dramàtica. Es va guanyar la segona línia de José María Sardà.
Marc Artigau. Sí. El nostre amic Marc Artigau. També li van donar un premi. Sí, Mercè Doreda de Contes. Aquest serà el nostre pou. O sigui, la seva companya, la Clara Carol, que havia guanyat aquest premi feia 4 o 5 anys. Doncs ara l'ha guanyat Marc Artigau i que d'aquí una setmana o 15 dies ja estarà a les llibreries. Premi Carles Ribas, que aquest té molt de prestigi de poesia. El va guanyar Jaume Coll amb l'obra Com les fulles.
Premi Folk i Torres, el va guanyar novel·la juvenil, per dir-ho d'una manera. El va guanyar Víctor Borràs amb animat que canten del cel. Premi Joquem Ruïda, que també és de novel·la, hi ha de més grans, de més joves. Una veritat, d'Alejandro Palomas. Qui va fer tot el món... No, també ho vaig veure, Mèri. Sí, va sortir amb la pancarta de No a la guerra. Sí, sí.
Tot el muntatge, tot el tignador va estar dirigit, o sigui, qui va dirigir, qui va fer... En Graset. En Graset era el presentador, però qui va fer la planificació de l'escena, de tot això, era en Lluís Danés. Qui és en Lluís Danés? Doncs en Lluís Danés és el que ha fet diversos documentals sobre les actuacions en directe de Lluís Llach i altres coses.
Molt bé, doncs, possiblement el moment més emotiu va ser quan van sortir la Roser Catdevila i la Pilarín Vallès, que els van fer un homenatge, i aquí és quan vostè... Vaig veure també això, sí. Bueno, em sembla que he fet una bona explicació de com va anar i tot aquestes coses. Molt bé, decide què ha vist d'aquestes... Sí, va deixar acabar de fer un petit... Digui, digui, digui.
Com que ens fem grans i a vegades parlem així de memòria... De memòria i... La setmana passada ens van fer un diu entre Paul Newman al Buscadides i tot això, i al final van dir coses que no eren. Per aclarir... Ben fet, què era? A veure, Marcada por el Odio és la pel·lícula que va de boxe i que hi treballa la Pierre Angeli. Sí. Sí.
La que hi treballa la Pepi Lauri, que és la que fa Twin Peaks, és El Buscar... Era... No. Era... Era El Buscar Vides. Val. Que anys després van fer una pel·li que la dirigien Martínez Corset, Tom Cruise i Paul Newman, que es deia El Color del Dinero. Val.
dit això, que he d'aclarir que a vegades desorientem però mentre anava cap a casa meva vaig anar reflexionant i de memòria vas lligar tot això doncs ratificat dit això, pel·lícules a veure, què ha vist aquesta setmana vostè?
Jo de cinema no, només vaig anar a veure la dels 40-25 anys del Trifol Dilluns, la pel·lícula... A veure, deixa'm buscar els meus arxius, deixa'm buscar... Sí, perquè la memòria amb això no me fa res, perquè no recordo a ningú d'aquests que fan... La passada era Folies que cauen. Folles que cauen. Folles que cauen.
Una pel·li que a mi em va agradar molt en el seu moment, dirigida per Akiko Resmaki, i que és una pel·lícula que hi ha un sentit de l'humor, però a més a més una gran història d'amor. Vaig a veure aquesta cosa. No he vist l'arquitecto... Ui, no, ho va agradar. I vostè sí. A veure, expliqui.
Em va passar una cosa molt curiosa, i és que vam anar... No, un familiar va dir això, hem anat a veure l'arquitecte i ens ha agradat força. Va dir, saps què? Hi anirem. Però sense gent de ganes, sense saber què era l'arquitecte... Però jo ja li vaig... És que no escoltar... Sí, sí, sí, ja em va parlar, però aquell argument que em va dir no em va entrar. Vaig dir, això no l'iré...
Doncs mira, l'arquitecte va ser una molt bona sorpresa perquè em va agradar moltíssim. Vaig descobrir un director que és aquest, l'Estèfan de Mustier, i un actor sensacional, Claes Bang, que és noruec, i la pel·lícula, de debò, que està molt i molt bé. Si la fan, la fan encara aquesta setmana. Sí, sí, sí, tranquil. Doncs recomano als que no sàpiguen... Bueno, aquesta setmana ve la de l'Almodóper, farà anar molta gent al cinema, però... No, més que...
el noi aquell de l'inspector de policia, l'horter aquell, Santiago Segura, el personatge, que és la vegada, dos milions de persones ja hi han anat, i és la pel·lícula que s'ha vist més avançat a tot el que pot ser avatars i tot el que vingui, és la pel·lícula de la història del cinema espanyol, hi ha anat més gent en un camp de setmana.
Però m'ha fet gràcia veure que l'ha anat a veure... Torrente, Torrente. Torrente, sí. Torrente Presidente. L'ha anat a veure gent que no és ben bé del món del cinema, sinó del món de la política, i aquesta pel·lícula veu que té coses que o són molt estranyes o són molt reals de com està el món de la política aquí a Espanya.
No és allò una pel·lícula de Cachondeo. N'hi ha, però vull dir que... És una pel·lícula de Cachondeo sèrio. Exacte. Però bé, jo recomano l'Arquitecto. De debò aneu a veure que sortireu molt, molt, molt agraïts d'haver-hi anat. De debò que sí. A veure, dit això ja, que estem en món del cinema, diumenge a la nit, 98a edició dels Oscars de Hollywood. Què li sembla això?
Home, bé, bé, està bé. Jo ja fa anys que no ho miro. Jo soc d'aquests que diu que ha baixat un 10 o 12% l'audiència i que ja no hi ha tanta gent que el miri. I té un sentit, vostè i jo hem viscut els Oscars dels anys 70 i 80, que moltes pel·lícules no s'havien estrenat de les que donàvem l'Òscar.
i que, per tant, ens assabentàvem de tot el que més o menys passava allà i tenia un interès perquè les pel·lícules que estaven nominades o que guanyaven Òscars eren les que després arribarien a veure'ls. L'Especador és una que estava nominada, la vista? Jo la vaig veure estar en una plataforma, però no me'n vaig assabentar. Es va estrenar el mes de gener i febrer. Per tant, és clar...
Hi ha... Años A, que es diu, es parlava de los picadores i després arribava, perquè totes arribaven amb bastant de retard aquí. I llavors tu anaves a veure els picadores perquè havia tingut 16 il·luminacions, migona, 4...
Però ara, ja, Los Picadores, jo la vaig veure en una plataforma fa un mes. No, no, sé que hi és, però no hi he anat, per això em preguntava què tal. Jo, quan vaig veure que tenia 16 nominacions i no tenia ni idea de com era la pel·lícula, i ho sento perquè és una pel·lícula que està molt bé i que la recomano des de la seva visió. Ara m'hauria agradat veure-la en cinema pantalla gran.
Bé, doncs jo el fet que hi hagi una batalla a tres o tres, guanyi sis Oscars... Una batalla a tres o tres fa dos mesos... Que està a la plataforma també, sí, sí, sí. Doncs jo que una pel·lícula com una batalla a tres o tres, guanyi sis Oscars, i entre ells els de millor pel·lícula de l'any...
El director, mira, en Paul Thomas Anderson és un director que normalment fa les coses bé. Va fer una pel·li que a vostè li agrada molt, L'Ilo Invisible, que és del mateix director. Sí, bueno, no, no, no, i una del món del petroli també, no, no. O sigui, és un bon director, però que em vols que et digui que aquesta pel·lícula, per ser una pel·lícula d'Òscar i guanyar sis Òscars, ho trobo absurd. Encant es troba normal, per exemple, que la J.T. Buckley guanyi per Hammett, està bé...
No n'hi ha res de l'altre món, tampoc, però vull dir que són tant pel·lícules com interpretacions que no els trobo tan destacables. Mira, trobo molt destacable la d'en Sean Penn també per una batalla tras otra. Aquesta sí que la trobo bé perquè va fer un treball molt i molt bon Sean Penn al llarg de la pel·lícula.
Sí, de totes maneres, aquí s'ha de dir que ens refiem, això m'ho va fer veure molt fa uns 30 anys, l'Edmund Rock, quan feia en els cinemes a Catalunya, que ho portava, jo ho portava bastant, i ho feia amb en Matiu Ciurana,
la Montrock guanyava sempre i li deia però com t'ho fas si d'allò? no, llegeixo les revistes americanes com va la cosa nosaltres votem segons el nostre criteri europeu-gironí i ells voten sobre Amèrica i Texas per dir-ho d'una manera ja no es passa d'allà i llavors per exemple no es vota el mateix per dir una cosa els Gaudís que els Goya per exemple els Goya no voten mai a la Carla Simó
I s'hi presenta, però no ha guanyat mai res. La Carla Simó, que ha guanyat el Premi Berlín, ha guanyat els Gaudís, i a Espanya no li han donat mai cap premi. Mai. No, o sigui, jo... L'Albert Serra li han donat un premi a Espanya, després d'haver fet moltes pel·lícules que han estat nominades a molts festivals, i al Festival de Cants els Gaudís li han donat premi, mai.
mai havia estat nominat fins que ha fet els dos toros que han dit aquest és els nostres vull dir, esclar, hi ha molta podria dir, amb tot hi ha política però aquí hi ha molta cosa i per tant tu vas, o nosaltres anem amb uns bremos
D'aquí, i allà van amb uns veremos d'allà, que interessa. Per exemple, per què 16 nominacions a la pel·lícula Los Pecadores? 16 nominacions? Sí, sí, sí. Bé, perquè és... Ja dic, no l'he vista, no puc dir-ho, però vull dir que... Perquè és aquella cosa del que toca de negres. O sigui, els afotem tots en una pel·lícula i ja està, així es complim, que no som racistes, per dir-ho d'una manera.
i així es van fent coses d'aquestes de fer cerimònies en saben perquè per exemple el que van fer la cerimònia dels que se'n van anar i el moment que la Bàrbara Estrella va cantar en homenatge a Robert Redford que per cert ja he llegit unes declaracions de la gent fonda dient que va aquesta que hi ha a cantar en Robert Redford quan ha fet només una pel·lícula amb ell jo n'he fet quatre, ho havíem de fer tot a mi
No hi ha baralles, no? Jo treballava més... Bueno, suposo que aquestes actrius, a part de treballar d'Eva, m'he fet alguna altra cosa amb el Roc Agarret, però tots la gent fotre... Aquí ja no m'hi poso jo. Hi ha una cosa que sí que és veritat i jo crec que per això va fer-ho la... El dia de l'enterrament de Robert Dreyfors, ell hi era i li van demanar que cantés. I ella no va poder.
no va poder cantar aquesta cançó i ara doncs amb el temps que per cert una versió molt diferent de la que jo recordava de Marvin Hamsley i va fer un fragment només va fer que estava bé, era maco els americans en saben molt i molt de fer ceremònies però per mi encara no guanyen
ho fan millor l'Església Catòlica Apostòlica Romana. Jo, els enterraments de papes i tot el que fan de... Allò és una gran cerimònia, també. No hi ha ningú que els guanyi. I sense gastar-se tants diners com els Oscars. La cerimònia és dels capellars de l'Església Catòlica. No, no, ell és molt ceremoniós, està bé, és un gran espectacle.
Bé, doncs dit això... Així és que... Me faci una mica. Què va guanyar la millor pel·lícula? La millor pel·lícula va ser una batalla tras otra. El millor director, amb el Thomas Anderson. El millor actor... El millor actor, Michael B. Jordan, per Els Pecadors. La millor actriu, la Jessica Clay, per Hamid. El millor actor secundari, en Sean Penn, per una batalla tras otra. La millor secundari, l'Hemi Medigan, per Weapons. I la pel·lícula estrangera va ser Valor Sentimental.
La millor de totes les que s'hi podien presentar. Molt bé. Doncs ja està, em sembla que estem, no? Ja hem parlat dels Oscars, ja hem parlat de llibres, ja hem parlat de tot. Ah, sí, jo volia, i acabo, que vostè no hi era, però jo sí que tenia previst anar a veure, ens trobem a l'Havana.
Sí, i què? Es va suspendre, per cert. Ah, es va suspendre. Es va suspendre per a l'Ajuntament va fer tancar totes les instal·lacions municipals degut al vent. En canvi, el Tribó funcionava i és una instal·lació municipal. No els hi devia arribar a l'avís. Perquè, vegi, van les coses, no? A l'Auditori van tancar, allà a la Planeta hi havia unes banderoles. Sí. S'ha de dir que va fer vent a Girona, va fer molt de vent, van caure d'arbres...
jo puc dir-ho perquè al migdia vaig voler anar a passejar i m'ho vas deixar córrer, però a partir de les 4 de la tarda el vent va baixar en picat. I allà les banderoles de la planeta ni es movien. I hi ha tot de gent a fora que diuen, però si no fa vent, no podem... L'obra s'ha traslladat el dia 19 d'abril. Ah, jo vaig llegir que encara no sabien quan la faríem el 19 d'abril. No, segur. El dia 19 d'abril es farà l'obra, per tant, tota la gent que tenia entrades li serviran i el que no, doncs, li tornaran els diners.
Molt bé, doncs vinga. Dit això, fa el que de teatre el canto. Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al teatre.
Senyor Pere, quin dia és el de Cap Butaca Buida? Demà la dissabte, dia 21. Que per cert, m'ha estranyat que tot i siguin el dia de Cap Butaca Buida hi hagi algun teatre dels que tenen programació habitual que ho hagin passat per alt. Tot i això n'hem trobat. O sigui, hi ha escenaris, molts escenaris que celebraran això de Cap Butaca Buida, com per exemple el Teatre de Bascaró.
Demà, a dos quarts de do del vespre, l'Anna Moliner i en Joan Negria, i representaran el seu gran èxit, que volta i volta, ja podia fer quatre anys que el vaig veure a la Planeta, que se'n diu Yusei Tomato, dirigida per en Joan Maria Segura Bernardes. Aquí explica la història de la Rosa Ginsanti, que després de viure 15 anys junts, compartint el somni de convertir-se...
tirant endavant un gran projecte musical que tenien, veu que passen els anys, l'èxit no arriba i es pregunten cap on va el seu projecte i cap on va la seva història d'amor. I en el Teatre Jardí de Figueres tenen dansa contemporània, perquè avui divendres a les 8 de la vespre amb Faula de Roser López Espinosa.
Molt bé, el Teatre Municipal de Banyoles demà dissabte, les 8 del vespre, la companyia Leandra Clown, que dirigeix en Leandra Rivera, llavors diré una cosa, tota una institució en el món del Clown hi presentarà N'importe quoi, un espectacle de teatre gestual sense paraules, sense límits i sense ordre, desbordat de tonteries. Per cert, un dia d'aquests treballava o vam fer algun espectacle...
els seus amics de... Sí, ara, allò els hi vaig anar-hi dissabte. Ah, va anar-hi, veus? Havia de fer el carrer, però com que plovia i tot això, es va fer a dins l'escenari del Teatre Municipal i és un espectacle que a partir d'ara hi va corrents i que està molt bé, m'ho vaig passar molt i molt bé. Fantàstic.
Molt bé, doncs vinga, seguim. A l'Espai La Pinyeta de Sant Gregori, demà dissabte a les 7 de la tarda, l'actor Pep Tosà hi portarà El Fingidor, un espectacle dedicat al poeta portugués Fernando Pessoa, amb dramaturgia Tevelina Arevalo, i acompanyaran en el recital la música en directe de la Joana Gomila, l'Elisabet Respall i un vídeo de l'Agustí Torres.
Un altre programa de poemes, en aquest cas els noms com els de Brosa, Margarit, Estellers, Pinyoli, Marçal i Verdagués. Es podran escoltar també al Casino Llagorestenc de Llagostera, demà dissabte a les 8 del vespre, en recital que barreja veu i música que porta per títol Mixtura. La veu recitativa serà la de la triu Mercè Samprito, E.A., Cosa Sèria,
mentre que la música anirà a cara del compositor i guitarrista Eduard Iniesta. És curiós perquè aquest duo fa anys que van junts. Fa molts i molts anys... Jo no els he vist mai, però... I van venir a la Planeta en un acte del Premi Casero a fer també un recital de poesia i l'Eduard Iniesta l'acompanyava.
Molt bé, doncs ara anem al Teatre de la Gorga de Palamós. Allà serà en Pep Plaza i el seu monòleg el substitut, en el que es combina humor, sàtira i música, que no deixarà cap butaca buida a la Gorga de Palamós. Això s'acadarà, com hem dit, demà dissabte a les 8 del vespre. Espantacle molt recomanable. I acabem el nostre recorregut al Casal del Poble de Bordils, on diumenge a les 6 de la tarda i dilluns a les 10 del matí, sessió escolar,
hi haurà Marcel Tomàs, acompanyat del seu inseparable Toni Escribano, i allà hi representaran un tal César, el darrer espectacle d'aquesta companyia Cascai Teatre.
I ara, després d'aquest trepidant cancant, passem al Teatre de Sal, que per aquest cap de setmana té dos espectacles en el seu escenari. Per avui divendres, a les 8 del vespre, tenen programat Un pojo rojo, un espectacle de dansa, acrobàcia i humor que fa temps que volta i si ho fa és degut a l'èxit que arrossega.
Els protagonistes són una parella d'argentins formada per l'Alfonso Barón i el Luciano Rosso, que no són precisament ballarins ni precisament actors, però que s'han convertit en imprescindibles a l'escena internacional, tant a l'Amèrica Llatina com a Europa. Els ha llegit Hermes Gaido i creiem que s'hauria d'haver produccionat més aquest Un poix rojo que, com hem dit, serà avui, a les 8 del vespre, al Teatre de Sau.
Després de l'èxit que va ser aquell per fi sols, que va arribar a veure 150.000 espectadors, demà dissabte a les 5 de la tarda i a les 8 del vespre, i diumenge a les 6 de la tarda, l'extricicle Carles Sanz porta al Teatre de Salt. Per fi me'n vaig! Doncs vinga, que tingui molt d'èxit en el Teatre de Salt en Carles Sanz.
Ja que parlem del Teatre de Salt i d'en Carles Sant que tingui èxit, han anunciat al Teatre de Salt que hi haurà una nova funció pel dia 9 d'abril, a les 8 del vespre de l'espectacle No ho hauria de fer, que té com a protagonista en en Roger Coma. Ja sabeu, si volia anar-hi i les entrades estaven atzaurides, han posat a la venda entrades pel dia 9 d'abril.
I per aquest cap de setmana La Planeta ha programat, per demà dissabte a les 8 del vespre i diumenge a les 6 de la tarda, H, entre parèntesis, OVO, retable d'una dona sense òvuls, una peça de teatre documental i interdisciplinar creada i interpretada per Àngels Gordillo dins el projecte Les Minades Compartides.
És una obra que està centrada en el climateri i el menopause, una experiència tan estesa com silenciada per donar veu i presència als cossos que deixen de menstruar i reivindicar-los en tota la seva integritat. Parèntesis H. Ovo, retaula d'una dona sense ovuls, porta a la creació escènica allò petit, quotidià, subtil i fins i tot poètic.
ja veu, per preparar aquest programa s'han d'anar a mirar coses i com ha dit vostè la paraula climateri i la menopausa la menopausa ja sabia el que era, més o menys ara climateri no ho sabia climateri és una cosa que ja abans de la menopausa vaig haver d'anar al diccionari es veu que hi ha gent que té aquesta situació no me la feu explicar però vaig haver d'anar a mirar-ho a l'enciclopèdia a veure què volia dir, climateri deixem el climateri i trotem el teatre
A veure, el Teatre Nat en base a Girona, el Teatre Municipal, què passa? Demà dissabte a les 8 del vespre hi ha un molt interessant espectacle de dansa. La prestigiosa ballarina i coreògrafa Sol Picó, juntament amb quatre ballarins més, interpreten La Cordero i el seu exèrcit, en dramaturgia de Roberto Frantini, música de Josep Tutusaus, dirigit i coreografiat per Sol Picó.
Li hem preguntat què és exactament la Cordero i el seu exèrcit. I la Sol Picons ha respost això. Bon dia. Doncs mira, ahí van les preguntes. Quan em dius què és la Cordero, la Cordero és un gran ritual, un ritual de transformació.
Una catarsis col·lectiva entre les ballarines i jo. És un espectacle que correspon a una trilogia de massa soroll, massa vanitat i massa alcohol. Aquesta és l'última part ja de la trilogia. És d'alguna manera quan es celebra el fet que t'has dedicat tota la vida a alguna cosa i que arriba un moment en què saps que alguna cosa has de transformar. No és un comiat, però sí que és la celebració d'una part de la vida.
L'espectacle està composat per quatre ballarines, que són una mica els quatre geners de l'Apocalipsis, perquè hi ha simbologia cap a l'Apocalipsis, en plan el Corder, per exemple, que és una mica el sacrifici, que sento que estic fent tota l'estona per intentar fer aquesta transformació i que crec que he de fer, perquè és una cosa que em costa molt de fer.
Què més li vas preguntar? No, també hi vaig preguntar com estava el món de la dans a casa nostra i la seva resposta ha estat aquesta força trista, però és aquesta el que ens ha dit. Sobreviure és, òbviament, un tema molt delicat.
Jo porto 30 anys, ja 31, i he sobreviscut perquè, bàsicament perquè he tingut un equip impressionant de gent que m'ha apoyat i que no hem defallit ni un dia, però ni un dia això vol dir que vens de gira i que el dia siguent estàs assajant una altra peça.
posant moltes hores, molta dedicació, moltes vacances, una feina realment brutal, la veritat. Fa molts anys que jo mai he tingut vacances a l'estiu, sempre he estat girant. També he tingut la sort d'apareixer en un moment a finals dels 90,
que n'hi havia menys gent, penso, i això també ens va ajudar a crear-se i a consolidar-se, però, bàsicament, el més important de tot, sobretot, penso que el gran èxit està en poder estar molt de temps i que encara faig les coses i la gent vinga a veure't. Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al cinema!
Fins demà!
Sempre que escoltem el vals de Mayferled i el vals de l'ambaixada, Guillem i jo ens posem a ballar i l'Arnau ens mira i ens aplaudeix. Dit això, anem amb un altre partit, anem a parlar de llibres. I el senyor Terribas ens porta un llibre que veig una cara, a veure, me l'ensenya bé, i la darrere...
dos cares, a veure expliqui una és de qui es parla i l'altra qui en parla de qui es parla és la Marilyn Monroe que aquest any serà 100 anys del seu naixement i per tant aquest llibre que es diu Marilyn i Miler Norman Miler aquest llibre jo el tinc amb una edició de luxe gros molt vell és aquest llibre
L'any 1972 vostè va comprar aquest llibre i jo també el vaig comprar i és una foto maquíssima en color de la Marilyn Monroe. Exacte, i ara aquí és en blanc i negre. O sigui, és el mateix, no? Sí, el llibre aquell és un llibre ple de fotos mai vistes de la Marilyn Monroe. És una meravella per les fotos, però sobretot els textos
que és de Norman Myler, que és un personatge que va néixer l'any 1923 i el 2007 va morir. Precisament és curiós perquè és un senyor com ara vostè que treballava en una empresa de seguretats socials i de fer tot això. Ell també. No, ell era enginyer però en canvi es va especialitzar en explicar històries que tenen a veure en el món de l'espectacle, del cinema i de personatges. La millor biografia que s'ha fet de la Marilyn Monroe és en Norman Myler.
Ell va guanyar precisament el premi Pulitzer amb los tipos duros no bailan. Després té una novel·la que se'n diu El Evangelio según mi hijo. Moltes altres, eh? El prisoner del sexo.
Però l'any 1972 va sortir publicat aquell llibre en fotografies. Ara l'editorial Contra el redita en format de llibre normal, sense tapes dures, fotografies i tot allò que hi havia l'any 1972, que fer-ho ara deu costar un ronyó. S'han dedicat a agafar el text interessantíssim de Norman Mailer que parla sobre la Marilyn Monroe ara que fa 100 anys del seu naixement.
Molt bé, dit això, anem a les estrenes. A veure, ja ho he dit. Ui, una galirada molt a vostè. La gran estrena de la setmana serà Amarga Navidad, la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar, amb la Bárbara Lenier, gran actriu de teatre, el Leonardo Esbarragalia, l'Aitana Sánchez Gijón, que si no hi ha res de nou, més que bé la veuré fent la malquerida, i la Victoria Luengo de protagonista.
Que abans era la Vicky. Exactament. La pel·lícula explica dues històries. La primera té com a protagonista a una publicista, que és la Bàrbara Alenia, i passa durant el pont de la Constitució del 2004. L'altra està centrada en el 2026, en què les Bargalia, en el paper d'un director de cinema, es troba totalment bloquejat mentre escriu un guió...
que té precisament com a protagonista la publicista que fa anys era la seva parella. Arriba també a una altra pel·lícula que se'n diu Una hija de Tokio.
dirigida per Guillaume Senes, amb Romen Diolís, Judit Xelma i Mei Xirne Masuki. El protagonista és un taxista que ha passat tres anys al Japó i que cada nit recorre els carrers de Tòquio. Quan, després d'una separació molt dolorosa en la que va perdre la custòdia de la seva filla, després d'estar molts anys buscant-la i no trobar-la, decideix tornar a França. Quan està a punt de marxar, precisament, un dia la seva filla puja al taxi.
I no digui res més, no cal que digui res més. No, però veus estar bé, això que a l'últim moment la trobi. Què més? Una altra pel·lícula que s'estrena en versió original i que, segons la crítica internacional, diu que és una pel·lícula la més vella de l'any. És una pel·lícula que la gran cosa que té és la interpretació de la seva triu
que es diu Nadia Meliti i que va guanyar el Premi d'Interpretació en el darrer Festival de Cants. La pel·lícula se'n diu La hija pequeña, és una pel·lícula francesa del 2025 i que dura 106 minuts i està dirigida per Asia Jersey. La història parla d'una noia que es diu Fàtima, que té 17 anys, és la petita de tres germanes,
i que viu en els suburbis de París i la seva família és franco-argeliana. És una bona estudiant, té accés a la universitat, però arriba un moment en què deixa la família per tenir una nova vida i aquí descobreix tota una sèrie de coses que en la seva família no els hauria conegut mai.
I aquí hi ha un dilema de si és millor tot el coneixement i tot el que li havia ensenyat la família o tot el que està aprenent i la vida que ara té i que porta i que a més a més es troba en una situació que tant la religió musulmana com la seva família no admeten.
Ara ja sé quina és. Vaig veure el tràiler, m'assembla. A veure, aquesta noia té el problema, no és cap problema, que és lesbiana. Però no per què m'ho diu. Home, perquè ja ho dirà tota la propaganda. Si van a veure el tràiler, veuen 50 cenes. Però ella no ho sap, que és lesbiana, fins que surt i deixa la família i s'alliberi, és quan descobreix això. Però a vostè, que li agrada trencar
O sigui, jo mai ho diré, si llavors ho llegeixo i no ho diu el tràiler... Si ho han de veure l'arquitecte, m'haurà d'aquest tràiler. Si no el tràiler ho diu, vale, però jo no ho dic. Jo vull tenir la consciència tranquil·la que no he dit de què anava. Jo ho dic el còrting a la boca. M'ho he fet venir bé per dir i descobreix una situació en la que la família no ho admet ni la seva religió.
Jo anava escoltant el que anava explicant d'aquesta noia. Per tant, ho explicava bé, no? Sí, sí, sí. I pensava que això deu ser una pel·lícula. Però llavors, quan ha dit una cosa que la religió marroquina o àraba o no sigui... Musulmana. Musulmana ho impedeix, dic, oi, si ja sé qui és aquesta...
La pel·lícula, també segons la crítica que l'ha vist abans i ja han sortit i tot això, es diu que és d'una delicadesa extraordinària i a més a més, la gran avantatge, tornen a parlar contínuament d'aquesta noia, d'aquesta triu, la Sijersi, que dona sentit i credibilitat en aquesta pel·lícula poètica i sensible.
Molt bé, ja que estem en el trifoni d'aquest dilluns, dia 23, dos quarts de set del vespre i dos quarts de nou també del vespre, tindrà lloc la projecció de la pel·lícula La zona d'interès, que és la darrera d'aquest cicle de la Filmoteca, que ha dedicat a les 25 pel·lícules millors estrenades a Girona. No, no ho has sabut dir-ho mai.
El col·lectiu de crítics de cinema, des de fa molts anys, més de 25 anys, ens trobem, fem un sopar i diguem quines són les pel·lícules que més ens han agradat estrenades a Girona, que vol dir en el Trifó, l'Albenis, quan hi havia l'Albenis, i els al cine. Llavors, ara que s'ha fet 25 anys al cinema Trifó,
El que s'ha fet és triar els deu components del col·lectiu de crítics dels 25 anys que ha fet el Trifó, una pel·lícula cadascú de les que li ha agradat d'aquests 25 anys. Per tant, cada pel·lícula ha estat defensada per un dels col·lectius. Per exemple, aquesta última, la que...
La zona d'interès està defensada per l'Igri Cordiola. Però són d'aquests 25 anys, 10 persones que formen part del col·lectiu han triat la pel·lícula que a ells els sembla representativa d'aquests 25 anys.
Molt bé, doncs això tindrà lloc dilluns. En canvi, abans, el dia 21, que és dissabte, a les 5 de la tarda, també en el Trifó, projecció d'òpera des del Metropolitan de Nova York, en aquest cas serà la retransmissió de Tristan Isolda, l'òpera de Wagner, que té com a protagonista a l'Elisa Davidson, que jo vaig veure Tristan Isolda interpretat per l'Elisa Davidson en el Liceu fa un mes o dos, doncs ara la fan des de Nova York.
són 312 minuts, porteu coixins, no, el Tifo ja sí està bé, el Tifo ja sí està bé, però 312 minuts i almenys no és que se me fes llarga, però no tornaria pas a anar-hi. Podria veure aquesta, podria veure la projecció, però no, em sembla que no.
Jo sí que aniré com totes perquè n'hem fet de més llargues i tot, eh? Més llargues de 312 minuts? Sí, sí, sí. Mira que vam arribar a Girona la matinada, eh? Entrar a les 7 i sortir-ne cap allà a les 12 de la nit. A veure, també recordar-vos que avui es fa un acte
en el Trifó, perquè s'estrena una pel·lícula documental que és sobre George Orwell. Avui, a la dos quart d'avui del vespre, serà presentada per un dels especialistes més importants de George Orwell, que és Miquel Merga. Serà avui a dos quart de nou. És un documental de Manuel Carrier-Oliver, a SAI,
No, perdona, d'Emmanuel Carrier com a guió i també d'Oliver Assayas. La direcció és Raúl Pec. I és un documental que es va passar a Cants i que la gent que va anar a Cants del col·lectiu, Àngel Quintana, Ima Meridopa i la llonga, els va entusiasmar. I el propi Miquel Berget, que també l'ha vist perquè es va estrenar la setmana passada,
doncs també vindrà a defensar-la. Per tant, tota la gent que li agrada Orwell o li agrada... Tot el que està passant, això ja ho havia explicat més o menys Orwell, i avui es ratificarà a partir de dos quarts d'avui del vespre i que, a més a més, serà fent. És una pel·lícula que no només es fa avui, sinó que s'hi anà projectant.
Molt bé, dit això, hi ha alguna altra cosa més per comentar? No, ja hem acabat i la sort és que no ens veurem aquesta setmana a teatre. No, aquesta setmana no... No estarem junts, mira per on. Vinga, molt bé, doncs vinga. Què posem de musical? Si tenim temps, anem altra vegada a sentir-ho fragmentables. Direm que quan Ann Baxter va deixar el musical l'any 1972, la va substituir Arlen Dahl, també un actriu que sempre estava en segon pla a les pel·lícules.
Ell va treballar-hi un mes just abans de tancar. L'espectacle després va passar a Londres l'any 1972, altre cop a l'òribacal de protagonista i allà va arribar a les 400 funcions. Doncs repartiment original de Brombo i ara escoltem l'Uni Franklin i el cor cantant el tema que porta el nom de l'espectacle. Aplaus, aplaudiments. I amb això diguem adeu-siau, fins la setmana que ve. Que vagi bé, bona setmana.
Is it that we're living for? Applause, applause. Nothing I know brings on the glow like sweet applause. You're thinking you're through that nobody cares. Then suddenly you
Starting. And somehow you're in charge again. And it's a ball. Prophets all sing. Life seems to swing. And you're the king of it all. Cause you've had a taste of the sound that says love.
Applaus! Applaus! Applaus! When I was eight, I was in a school play. I'll never forget it. I had one line to say. My big moment came. I said, what ho the prince? My sister applauded.
I've been hooked ever since. It's better than pot. It's better than booze. A shot of applause will stamp out the blues. You work till you're dead. It ain't for the bread. Call me out of my head. Your bank account's bare. Your cat has the flu. You're losing your head.
You hear it That happy sound rolls over you And just like that Everything's right, this is the night Love gets you right where you're at Cause you've had a taste of The sound that says love
Fins demà!
Bona nit!