García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
Fins demà!
Com sempre, cada setmana, a nosaltres ens agrada alegrar-vos la vida i dir-vos que podeu fer coses molt interessants aquest cap de setmana. I nosaltres som en Pere García. I en Guillem Terribas. I el programa es diu... García Terribas Associats, perquè som una societat de molts anys. De moment aguantem, a veure fins quan pot anar comptant aquesta societat, aquesta associació. Està clar.
la muerte, no sé, pare. Diguem que ens acompanya. El senyor... Digue el nom, home, vostè té el guion aquí. Quin nom? Quin nom porta les vies de sol? Arnau! Arnau! Arnau! Arnau! És que m'ha agafat així amb les calces baixades. Tenim una certa dada que a vegades tenim platos de planta i tot això. Arnau Vila!
I també val la pena que veieu les coses del directe. Avui va del seu compte i a més a més la vaig veure molt variada. Els dos temes que vaig veure anunciats me'n van fer molta gràcia. Comenci a explicar... A veure, jo he trobat molt estrany que la música de The Blue Brothers la fes en Henry Mancini.
No l'ha fet l'Enric Mancini, sinó que la versió que avui escoltarem és una versió dirigida a l'orquestra d'Enric Mancini. Però la música és d'Elmer Westing, un clàssic, un gran compositor de músiques clàssiques de tot tipus, des del Cazavantasmes...
el clar i el sol, a los diez mandamientos, como un torrente, los bucaneros, o moltes... Et sembla que va fer la de los siete magníficos? També, també. 180 pel·lícules. Va néixer el 1922 i va morir als 82 anys l'any 2004. Per tant...
Hermann Sberstein és el compositor de The Blutes, que aquí es va dir granujas a tot el ritme, que a més a més se'n va fer altres versions i que la música també era del propi Hermann. La pel·lícula The Blutes Brothers està dirigida per John Landis, que és un director que de fet ha dirigit 91 pel·lícules entre sèries,
I és un especialista en pel·lícules de terror, i especialista en fer documentals sobre Boris Karloff o Christopher Lee, personatges interessantíssims, o ball sempris, sobre el món del terror. Mai no ho hagis dit. Ell és l'autor d'Hombre Lobo Americano en París, que és l'any 1998. Hi ha un altre, l'anterior, l'any 1981, que va ser quan el va donar a conèixer, que era Hombre Lobo Americano en Londres. Sí, senyor.
Eren en Jack Nicholson, no? No, no, no. No, no, no, no hi sortia. No, no, no. No els eren controlats. Superdetectiv en Hollywood, vostè els ha vist, no? El superdetectiv en Hollywood, també de John Landis. Bé, doncs, era aquest director d'aquest Devil's Brothers, que, a més a més, està interpretada per... A veure si ja els ha trobat...
Sí, els he trobat i són Don Aycoch i John Belussi. John Belussi, que és un actor que era un brutú divertidíssim, va morir d'una sobredosis quan era molt jove. També hi treballava la Carly Fisher. Per tant, la tenim a sota aquesta música, aquest ritme, que és The Blues Brothers, Granujers, a todo ritmo.
Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Què hi ha de nou pel Rialto?
Des de divendres passat, que vam ser aquí fins avui, han passat moltes coses, hem vist coses i ara volem comentar aquestes coses que hem vist. I la primera que s'ha hagut és preguntar-li al senyor Terribas si va anar a veure i Puritani. Sí, sí, bé, molt bé, em va anar molt, molt. Però l'òpera és maca, l'òpera, vull dir, la música... L'òpera és maca, la música, sobretot la música està molt i molt bé.
O sigui, en unes àrees, i ella no me'n recorda el nom, era espectacular. És curiós perquè a l'anterior òpera, que ara no recordo que l'acabaren fer, a aquestes òperes de la Metropolitana sempre hi ha un presentador, home o dona, que explica de què va a l'òpera, entrevista gent,
I sempre és un personatge de l'òpera, o sigui, un cantant o una cantant. I, curiosament, l'anterior d'aquesta òpera, la que presentava era la protagonista de l'òpera Il Puritani. I, a més a més, en un moment es va veure un assaig d'Il Puritani, d'ella amb la protagonista. I llavors vam poder...
Està molt bé. Està molt bé. La gent van sortir encantadíssima. Mira, veus, ho dic perquè si algun dia la veig anunciada, la volarem a veure, perquè si no no hi hagi res. No és gaire coneguda. És l'última òpera que va morir molt jove, als 30 anys o algo així, en Bellini. És l'última òpera que va fer...
i de les onze que va escriure i el va composar i aquesta està molt i molt bé i la música sempre està, o sigui, els temes sempre estan allò d'hi ha un de fluix i un no tant. Tots són...
Potser no som coneguts com altres, però en canvi sonava tot molt bé, un cor perfecte que va guanyant protagonisme a mesura que va passant l'obra. I el muntatge com els de Metropolitana, espectacular o era senzill? Sí, però era espectacular però senzill. Només hi havia un decorat que era una mena d'allà on hi ha, perquè parla de l'època de Cromwell, que es revoluciona contra el rei,
i per tant en una mena de Parlament, i que aquest no varia gaire tot plegat. Era espectacular, però no era allò com altres gràcies. Aquelles aides que surten 300 persones. Ah, això no, no hi surten, no. Gent hi havia públic? Sí, 76 persones. Molt bé, molt bé, molt bé.
A veure, vinga. Vostè hauria de tornar-hi a veure una cosa que va haver-hi. Quina serà la propera que faran? No se me'n recorda. Sí, sí, senyora. Digui, parli mentre jo vaig recordar-me. No, doncs això, que jo vaig anar a veure Masterclass d'en Xico Masó, que també va anar-hi. A mi me va agradar molt. El senyor Tarnibas m'ha dit que no li va agradar tant. Bueno, perdoni, no, el senyor Tarnibas... A veure, tampoc ara...
No. Vostè li va agradar molt. Jo dic que està molt bé i com un martyr class és un treball que s'està fent ell mateix. Vull dir que és un treball, una lliçó magistral, per dir-ho d'una manera, sobre el món del teatre. És un cant de mort, el teatre, jo crec. Un cant de mort, com es munta una obra de teatre, com és la relació entre el director i un alumne, que arriba un moment que l'alumne domina el director, pràcticament, perquè quan ve el moment dels pallassos,
Ella domina pràcticament aquell tros i a més a més després en Xico confessa que tota la seva vida ha volgut fer pallasso i que acabarà algun dia fent una obra de pallasso. I per això es va agafar aquella noia perquè era una experta en pallassades. Jo el que no me va agradar va ser... Veu com diu no m'agradar però no vol dir que no m'agradar. Va agradar-me molt però vaig trobar que me va sobrar tot allò del teatre d'avui en dia.
que en Chico allà va posar totes les seves queixes de les coses que no li agradaven. Allò, el teatre... Sí, bueno, és una manera... Era una mena de venjança i que ara han de posar micròfonos, han de posar vídeos, han de posar... Home, és veritat, vostè és el primer de queixar-se que moltes vegades no... Sí, sí, sí, estic totalment d'acord amb això.
No, quan jo dic que a vostè li agrada molt, jo dic que ja està bé i, com diu i va explicar el propi Chico, no és una obra de teatre, no és una història, sinó que és una història que es va fent, que es va muntant, que es va explicant, que un dia, tot i que està escrit i documentat, hi ha les seves improvisacions segons també els moments i l'estat d'ànim, segons el públic, com funciona o no funciona.
i això fa que, doncs, sigui una obra que avui t'agrada i un altre dia pot agradar més i tot una sèrie de coses. T'anava a dir, no el va sorprendre, de bona entrada, que esperava que sortís en Xico allà on hi ha un foc, un cèdic... Està bé, allò, està molt bé, les motaques aquelles, que s'ha sent la veu d'ell... Allò de dic, ostia, et m'agradarà, a veure si comença així. I va haver-hi un moment que, per exemple, estava explicant els silencis, i s'ha sent un mòbil, diu que, per exemple, aquest mòbil que s'acaba de sentir... Aquest mòbil que s'acaba de sentir... Ostres!
No, però era fosc, eh? I va sentir un que tancava o feia algun loterí i que avisava. Però, no, vull dir, és que jo crec que està bé i s'ha de veure, i a més a més és un treball que jo crec que...
pot voltar perquè no necessita gaire escenografia, aquelles tres botacs i una taula però vull dir llavors pot ser una manera d'explicar com és el teatre com es viu el teatre i per què la gent fa teatre per explicar històries i que el teatre només existeix quan deien una persona i Víctor i Gasman m'ha dit dues persones i està molt bé tot aquest d'explicar que una cosa existeix gràcies a l'altra
Molt bé, doncs ja hem vist Masterclass. I llavors, de cine, què ha vist? Perquè jo vaig veure una pel·lícula que se diu Som Som Blue, que em va agradar molt i molt i molt. Vostè sempre l'hi ha agradat. No, no, no, no. Aquesta vegada em va agradar perquè és una història d'amor. A part que és una història real, o sigui, ja com comença dos carreres, diu, una història real d'amor. I sí, sí, és una història real d'amor perquè...
en Hugh Hagman i la Kate Hudson ell és un músic normal i corrent i decideixen fer una parella per cantar només les cançons de Neil Diamond i fan una mena de duo que va ser veritat va haver-hi un documental sobre aquesta parella i a partir d'aquest documental han fet aquesta pel·lícula doncs és una pel·lícula que a part de veure la història de mort d'ells dos les coses que els hi passen, els problemes que tenen que en tenen i molt greus
doncs a més a més això, tot sentim música de Neil Diamond, o sigui que preciosa pel·lícula, una banda sonora magnífica i m'agradaria molt que hi hagués banda sonora, que l'editessin, això ho buscaré, avui quan arribi a casa ho buscaré, amb totes les cançons que canten en aquest son, son blue. És curiós perquè a YouTube els pot trobar pràcticament totes, i Es Petit Foll també.
Sí, però vull dir, m'agradaria una banda sonora d'aquest... Ara estem mirant si troba alguna de les peces que l'irem buscar mentre jo explico que una pel·lícula que també es pot veure aquesta setmana encara i que és la pel·lícula de l'any, podríem dir, del començament d'any, però sobretot està basada en la novel·la que està fent furor. 20 milions d'exemplars porten venuts de l'assistent
Vostè me'n va parlar, però jo m'ha semblat una pel·lícula terrorífica i no hi he volgut anar. Vostè té manies rades. No, no, no, m'expliqui, m'expliqui, a veure. No és una pel·lícula de terror? No, no és una pel·lícula de terror. Però escoltem un moment això. Aquesta és la que m'agrada a mi.
I'm a kickin' song.
Molt bé, doncs, el son, son, blues ve que vagi sonant. Parlem de l'assistenta. A veure, l'assistenta, la pel·lícula que es va estrenar divendres, que es veu a molts de cinemes a tot el país, és una pel·lícula dirigida per Paul Feix.
amb guió de la pròpia escritora que va escriure la novel·la, que és la Frida McFadden, i que està interpretada per l'Amanda Siegfried. L'Amanda Siegfried és la de, se'n recorda, de Mamma Mia,
La filla, la noia d'aquella noia. Sí, sí, sí. És que me sona aquesta. Doncs l'Amanda és la... I després hi treballa l'Amanda i la Signey, que no la coneixia, però és immensa, guapíssima, però vull dir una triu boníssima.
Bé, la història és sobre una assistenta que és perfecta, sap cuinar, sap cuidar l'escritura, sap endreçar les coses i viuen en una casa fantàstica, a Torst Winchester, on hi ha una senyora que està una mica, podríem dir, histèrica, histèrica, que és l'amant de Seifre,
i un senyor molt agradable que treballa en un lloc com a tècnic, però li agrada l'arquitectura, tècnic... Època actual? Època actual, totalment actual, tècnic amb qüestions informàtiques, però és el número 1 i tot això.
I és molt agradable, molt guapo, molt atent, molt d'allò, l'enveja de totes les amigues de la dona. I la criada està per allà al mig rebent bufetades a tots costats. Però arriba un moment que les coses canvien. O sigui, és la típica història que tot és a un costat i llavors...
dius, on dia? I brum, hi ha tres canvis que a partir... O sigui, la primera tres quarts d'hora que has explicat tot això, dius, bueno, bueno, però llavors a partir que porta tres quarts d'hora a la pel·lícula fins tres quarts d'hora més, perquè dura cent, cent, cent, cent de minuts, cent trenta-un minuts, però passen bé, és espaterrant, és fantàstic, està molt bé, però això també passa amb la novel·la.
La novel·la, que aquí a Espanya porta 4 milions d'exemplars menys... Mai no havia sentit a parlar fins que he vist la pel·lícula. Doncs la novel·la 4 milions, Catalunya en català em porta editades 40.000 exemplars, 40.000...
I a més a més, ja d'aquesta novel·la se n'han fet dues parts més, en què hi ha l'assistenta, però després hi ha les dues novel·les més que han sortit sobre aquesta assistenta.
La novel·la, ja dic, la gent la devora, sobretot la primera. La segona ja no tant, perquè ja saps una mica com actua aquesta lacriada. I la tercera ja també saps moltes més coses, però sempre hi ha un rerefons fantàstic.
A veure, quan ha dit això de que tot, la casa molt maca, i de cop hi ha un canvi, aquest canvi no serà un canvi de terror? No, no hi ha terror. No hi ha terror, però sí que hi ha mala llet. Però no fan por, no hi ha por. Però sí que hi ha allò que dius...
La mare que ho va arribar, així tot anava per aquí. Vas entenent moltes coses. Molt bé, molt bé. I la novel·la atrapa, perquè també té aquest esquema, la novel·la, una primera part, segona part i una tercera part.
I llavors al final està molt bé perquè també te dona peu a la segona part de la novel·la. De la novel·la, que a més a més... I la pel·lícula sembla ser que també es farà una segona part. Vinga, doncs la m'apunto perquè l'aniré a veure. Bé, la vagi a veure que li agradarà. Què més? No, ja estem. Doncs vinga, que l'Arnau ens posi una altra falca i anem a tocar un altre tema. Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al teatre.
Fins demà!
Doncs vinga, anem a parlar de teatre, ja que aquest cap de setmana sembla ser que la cosa es comença a animar i ja hi ha programació en diferents escenaris de la província. No molts, però, per exemple, n'hi ha en el Teatre del Jardí de Figueres. Allà demà dissabte, a les 7 de la tarda, s'hi podrà veure un dels grans èxis de la temporada, Gegant, de Marc Rosemblat, traduïda per en Joan Sallent, dirigida per en Josep Maria Pestres, amb en Josep Maria Pó com a protagonista. Nosaltres ja l'hem vist, eh, senyor Terriba?
Sí, senyor, i es va agradar. El decorat molt pompós, eh? Home, és el que m'agrada, també. Si per sortir en teatres, ell què? Home, també s'aplega, també és teatre d'avions, d'aquells que es va plegant. Bueno, doncs en Josep Maria Pau aquí interpreta un escritor anglès, en Roald Dahl, autor de títols com Charlie, la fàbrica de xocolata o Matilda.
que aquí explica el moment en què ell va escriure una columna antisemita en un diari anglès que va generar unes conseqüències inhospitades. Vist avui en dia el comportament de l'estat d'Israel al Pròxim Orient és un debat molt actual i així apareix a l'espectacle.
L'obra ha estat un gran èxit a Londres i en una setmana es tindrà la seva estrena a Broadway. Maurem com anirà. En aquí, José María Pau, com a protagonista, està a un gran nivell interpretatiu. Però hem de dir que tant la Victòria Pagès com en Pep Planes, la Clàudia Benito, la Ida Llop, fins i tot la gent Barceló, que té un petit paper de jardiner que té una escena sola, estan extraordinaris. Molt recomanable si no l'heu vist aquest gegant.
Sí senyor, i a més a més ara ens anem amb una cosa totalment diferent, perquè demà dissabte, a dos quarts de nou del vespre, es podrà veure en el Teatre de Roses l'espectacle de Pep Plaça, que presentarà el monòleg, o el substitut, en el que explica experiències viscudes després d'estar anys imitant esportistes, polítics, periodistes i cantants de teatre, ràdios i televisions.
Ell és el substitut i vol deixar de ser una comparsa o un figurant. Ara ens ofereix un monòleg que no és un monòleg, ja que ens acompanya de 50 personatges que combinen humor, sàtiri i música. Aquest espectacle, realment aquestes 50 persones que surten, són les que ell va imitant, que és d'una manera fantàstica i que també emplaça, té un do de la imitació que només s'ha de girar per transformar-se en el personatge que vol fer.
Sí, senyor. I el substitut té això, té la gràcia que passes una hora i mitja sorprenent amb les històries viscudes, que el 90% és veritat, el 10% és... Invenció. Però vol dir, ell sí, en Pep Plaça, deu haver viscut molts moments que sí que els aporta a tots a l'escenari. Suposo que gairebé tots els actors...
Si algun dia decidissin posar les seves vivències, com ha fet també el Bojo Glàs, doncs vull dir... Ai, el de Bojo Glàs, el de Tricicle, en Carles Sainz... Per mi el de Tricicle està bé, però per mi té més gràcia el del substitut perquè...
Pep Plassa té... és una persona que és molt... O sigui, per dir-ho d'una manera, el del jugular... El dels tricicles. Ai, el tricicle. No, no, ja tot el meu.
Feia mímica. Sí. I, per tant, aquí parla i poder no dominar possiblement, penso, perquè el que he vist no domina tant... En canvi, en Pep Plaça s'enrotlla com una persiana perquè sempre la seva gràcia ha sigut el parlar. No sé si m'explico. Per tant, té una agilitat d'explicar coses que li han passat...
de la vida normal del carrer, en la que la gent se sent més identificada que no pas potser el tricicle, que explica històries personals que els hi ha passat amb els seus companys, amb gires i amb teatre. Molt bé. Doncs ja sabeu, dos quarts de l'altre del vespre, el Teatre de les Roses, el substitut amb Pep Plaça.
Ara ens anem a l'Ateneu de Salrà, allà també demà dissabte a les 8 del vespre, un espectacle que a mi em va agradar molt aquesta darrera temporada alta. En refereixo a Psicalíptiques, amb Dramatúrgia i en Josep Maria Miró, direcció d'en Xavier Albertí, amb Lamont Plans, l'Eina Sànchez i en Carles Cors, que rescaten el coplè com a gènere clau a la cultura popular catalana de principis del segle XX.
Es tracta d'un manifest escènic en què la veu de les coplatistes esdevé símbol d'emancipació, modernitat i crítica social. Diré que l'Aina Sánchez i la Montplans estan esplèndides, tant actuant com cantant. Ja com hem dit, encara les cors que els acompanya, ell només canta una cançó, crec, no recordo bé,
però no és tan destacable, perquè no té ni la veu tan bonica com la d'aquestes dues senyores, ni té tanta intervenció. De totes maneres, Ser Calíptiques és recomanable. A veure, una cosa que no sé. Ser Calíptiques tenia dues versions, una amb un pianista i una amb una orquestra. O sigui, ara no sé exactament de massa ra que hi haurà.
Però què vàres veure amb orquestra? Jo l'era amb orquestra del Teatre Municipal, sí. Era l'Ecrupier. Ah, sí, sí, sí, és veritat. No sé si també seran assorrar. De tota manera, tan sols per veure i escoltar aquestes dues senyores, la Montplans i l'Eina Sánchez val la pena anar a veure, ciclíptiques.
Molt bé, doncs i acabem el nostre passeig al Teatre Municipal de Banyoles, on diumenge s'hi podrà veure Bule a Bule, una creació i idea original de Pep Bou, que interpreten ell i Martín Gatani. Ells dos es submerseixen un cop més en el seu fascinant món de les bombolles de sabó. Bule a Bule ofereix un viatge poètic i unídic basat en quatre elements senzills, però que essencials, que és el sabó, l'aigua, música i llum.
Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al teatre!
Avui parlarem de teatre infantil també, perquè en aquest cas es tracta d'una estrena. Aquesta estrena tindrà lloc el proper diumenge, dia 18, en funcions a les 12 del matí i 6 de la tarda. I serà a la sala La Planeta, perquè la companyia Poca Cosa Teatre presentarà De Caps, una funció escrita i interpretada per Meritxell Llanes i que ha dirigit Arnau Nadal.
Decaps és una història nascuda de la vella rondalla catalana El Drac de la Veritat, adaptada als nostres dies amb humor i tendresa. És un espectacle per a petits i grans sobre l'amor a la terra, a la força de la família i el coratge de reinventar-se. Decaps serà a la sala La Planeta diumenge 10 i 18 a les 12 del matí i a les 6 de la tarda.
Molt bé, i acabem amb l'apartat teatral en el Teatre Municipal de Girona, que estrena temporada avui divendres a les 8 del vespre amb l'obra La Mà, de Martín Badona, que ha dirigit en Pau Carrió i interpreten en Pol López, l'Albert Prat, la Mia Sala Patau i la Soriba Sisai.
I en Soriba Cisai és un senyor. Direm que l'autor, Martín Madonec, és també autor de títols com La reina de vellesa de l'Ineny, La calavera de Codemara, L'home dels coixins, entre altres, que té una producció molt extensa. Pel que fa al cinema, aquest senyor va dirigir, amb guió seu, Almas en pena en Isherin, que va estar nominada al d'Òscar. Me'n recordo maquíssima. I trista, tristica, sí, que anava tallant dits a base de les desgràcies.
Això mateix. Doncs a la mà, McDonagh, que ens presenta la història d'un home que vol recuperar la seva mà que li van tallar quan era petit. I té mani aquest noi amb les mans, eh? Primer els dits i després la mata. L'acció té lloc en un hotel de l'Amèrica Profunda amb uns contes macabres que proposa l'espectador entrar en un joc trepidant.
El que meravella i ara quedarà plesa, palesa aquesta meravella meva, són els actors qui treballen. És fantàstic. Doncs molt bé, dit això, direm que hem parlat amb l'Albert Prat. I una de les coses que li hem preguntat a l'Albert és veure... Ell fa un recepcionista d'hotel molt desmadrat. Ell diu que no, però sí que ho és. Doncs bé, li hem preguntat a l'Albert Prat si la mà és una comèdia negra. I ell ens ha respost això.
La mà és una comèdia negra. Sempre és difícil explicar què és una comèdia negra. Jo no t'ho sabria explicar massa, tampoc, el que sí que sé o el que puc veure. És la impressió que jo vaig tenir quan la vaig llegir, que pensava com es fa aquesta peça, perquè sí que les situacions són molt extremes, són personatges en situacions molt...
molt al límit de molta violència, podríem dir, i davant de la situació aquesta de violència reaccionen de manera molt...
estranya, podríem dir, i és una mica el cas del personatge que interpreto jo, del recepcionista que jo potser no el qualificaria de celebrat, sinó més aviat de, no sé, de persona, no sé com dir-ho, sense por, que això ja, diguéssim, algú que no tingui por, doncs ja et pot suposar que té un comportament una mica estrany.
però en el fons el meu recepcionista més que ha celebrat és una persona que això no té por perquè és una persona que ha estat una mica marginada de la societat i que sola, invisibilitzada i llavors qualsevol cosa que passi extraordinària a la seva vida li genera satisfacció no sé si aclareixo o complico
o complico el que em demanes però espero fer-te una pinzellada del paper que interpreto jo
La mà es va estrenar a la sala Villarreal de Barcelona. Les crítiques van ser així mixtes, gent que li va agradar molt, gent que no li va agradar gaire. A mi, McDonald, que és un actor que m'agrada molt i segurament seria dos que m'han agradat. Doncs també, li vam preguntar a en... Albert Prat. Ara no me sortia. Li vam preguntar a l'Albert Prat a veure si la mà estava entre la reina de vellesa de l'Ineny, per exemple, i l'home dels coixins, que són, per mi...
les dues obres puntals de la carrera de McDonough. I ell no es va mullar gaire, però va dir-nos això. I sobre si és una obra menor o d'això, ostres, a mi se'm fa difícil... D'entrada, és complicat fer rànquings, no és una cosa que a mi m'agradi massa. Trobo que és molt diferent... Jo a la reina de Vallès sí que la vaig veure, la versió del Mario Gas, que va fer fa molts i molts anys...
i guardo un molt bon record l'Home dels Coixins no la vaig veure però l'he llegit i llavors d'altres peces d'ell no conec, conec algunes coses de cinema
I trobo que és una peça que és de l'univers d'aquest autor, que és un autor amb un univers molt particular i molt propi, que trobo que és un molt bon autor, un gran autor, perquè quan algú té un univers tan particular i quan veus una escena i dius, ostres, això és McDonagh, vol dir que és algú amb un estil propi, que no és una cosa senzilla d'aconseguir. Llavors jo la trobo una peça que és fantàstica, la que fem de la mà. La trobo que és una...
que és una bogeria, és un deliri meravellós. I això ja la fa especial. Si és millor o pitjor que les altres, jo això em costa molt de qualificar d'aquesta manera. No perquè pensi que és ni millor ni pitjor, sinó perquè em costa qualificar les coses com a millor o pitjor. Trobo que poden ser complementàries. Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al cinema.
El vals de l'embaixada de My Fair Lady ens aporta anar al cinema però abans passar per la llibreria i al senyor Terribas avui li preguntem què ens ha portat.
Bé, fa una estona hem parlat de la pel·lícula L'Assistenta. Sí, clar, has parlat de L'Assistenta. Parlaré una mica més del llibre que ja anem parlant, però explicar una mica que l'autora, la Freda McFaddle, va néixer l'1 de maig del 1980 i és un pseudònim. Ah, sí? Com és tu? No, no se sap, perquè aquesta senyora, aquesta noia...
encara té 46-47 anys. Encara és una noia. És metgessa. Ah. Sí, i és una metgessa que falla metgessa. I no vol que els seus pacients sàpiguen que també és així famosa per no crear problemes. I per tant, doncs, ella continua fent de metgessa i continua forrant-se
amb aquests 20 milions d'exemplars que ha venut l'assistenta. S'imagina que només guanyi un euro per exemplar? Ara t'ho va dir jo, 28 milions, doncs ja estaria bé. Amb un any, eh? És que és increïble, això.
I ara venen els drets de les pel·lícules perquè ha fet el desguionista i deu tenir una part de la producció perquè està la productora. I a més a més la pel·lícula primera, segona i després del segon. A veure, 28 milions a un euro. No, 20 milions. 20 milions a un euro. Són 20 milions. Si val 10 euros... No, no, jo només dic un euro per milió. Doncs bueno, un euro per milió són 20 milions, sí.
Llavors, comptem que en comptes d'un euro siguin 10 el que val el llibre, que val molt més. El llibre val 18-19 euros. Doncs ja són 280 milions. Deixem els números i anem a la novel·la. La Freda Faden, des de joveneta, des que tenia 9 anys, que li agradava escriure i anava fent coses fins que el 2013 es va animar.
I va autoeditar-se llibres. I va començar a autoeditar-se. Va editar 5 o 6. Autoeditar-se vol dir pagar-se l'edició d'ella i totes aquestes coses. Però va haver-hi un editorial que va veure un dels llibres aquests i li va agradar. Es va posar en contacte també. Diu, escolta, perquè el pròxim no ens el dones a nosaltres i ho publicarem. El pròxim va ser l'assistenta. Estic un xollo per aquesta editorial. Va funcionar molt bé. Llavors ella va fer una segona part que se'n diu El secret de l'assistenta.
I llavors va ser un èxit, total, tornem, i va fer una tercera part, que se'n diu l'assistenta et vagila. En castellà estan editats per Ediciones B, i en català també hi ha una mateixa versió per la mateixa editorial. La Rosa dels Vents se'n diu l'editorial, però és el mateix grup peïnit.
Bé, ja m'ha explicat de què anava l'assistent, és d'aquesta criada, que doncs és una noia, que no sabem els seus... El seu passat. El seu passat, que també, Déu ni no, el que és el seu passat. Se sap aquí a la política. Sí, sí, tot va sortint, però d'entrada tu veus una noia que va demanar feina d'assistenta amb un currículum fantàstic,
i que la senyora, contentíssim, la contrata, i llavors és una dona noia molt eficient. Però llavors anem veient coses rares d'aquesta noia, però encara coses més rares de la, podríem dir, de la propietària, de la senyora Winchester. I també veiem un senyor, que és el marit,
que creiem com a l'entós que és massa amable. Entre mis hi ha una filla que és una mica rara. I tot això llavors es va explicant i es va dient tot el que hi ha al darrere d'aquestes rareses mentre vas llegint la primera part. La segona part en tens totes les rareses. Aquesta és la gràcia d'aquesta novel·la que et deixa agafat.
A la segona part, com que ja saps una mica de què va la cosa, ja no et sorprèn tant l'actuació de la criada i la manipulació que hi pot haver-hi. Però també és molt interessant perquè està escrit d'una manera molt lleugera, gens complicada i que va a la idea. Aquestes són les que m'han dit. Va a la idea, no està per perdre temps si el cel és blau i els ocells volen i tot això, sinó que té molta cosa per dir i no perd el temps.
Aquí també ha tingut tant d'èxit la novel·la, la venda de novel·les. Aquí un milió d'exemplars venuts a Espanya, de moment, i 40.000 en català. Ah, molt bé. Escolta, parlem de fa mig any, un any. Ja, ja, ja, doncs està molt bé, carai.
Doncs mira, m'ha agradat que m'ho digués perquè no hagués anat a veure per res l'assistenta convençut que era una novel·la, una pel·lícula d'apoi, no em deia res. I si pot, regali la novel·la. Molt bé, ho intentarem. A veure, vinga, de cinema, de cinema i a domicí que arriba una pel·lícula que se'n diu... Bueno, hi arriben d'altres, però parlem d'aquestes. Exactament, i a domicí que són d'aquestes.
28 anys després, El temple de los huesos, una pel·lícula de terror dirigida per Nia da Costa i que és la quarta entrega, no n'he vista cap, d'una franquícia que ara explica la història d'un personatge que intenta sobreviure a una secta de fanàtics, un personatge que està infectat podria canviar el món. De debò, que amb aquest argument...
poques ganes tinc d'anar a veure... Per què no li han les pel·lícules a poc vostè? No, no, no, tinc com una mania, és veritat, és veritat, vull dir que no em feu cas, jo vaig molt a la meva i sí, si no m'agraden a mi, i no, heu d'anar a veure tot el que us agradi a vosaltres.
Molt bé. Una pel·lícula que se'n diu Torno de Guàrdia és la que arriba, és una pel·lícula suïssa del 2025, que dura 92 minuts. Sí. És la història d'una infermera que és perfecta, que està a partot, atent d'una manera correcta, coneix la gent, és entranyable, escolta la gent, fins que hi ha un moment a la història...
que, com passen moltes coses, que es complica i a partir d'aquí, quan dic que es complica, passen coses que no haurien de passar i que li compliquen la vida a la infermera.
De fet, és un homenatge a la gent que treballa a hospitals. És àgil i té un ritme trepidant. I és entrar, no sé si li agrada veure tot el que passa amb urgències... Ara estic mirant el... He vist el primer capítol... De pit? Sí.
Ah, molt bé. He vist el primer capítol. És que ara jo volia parlar de PIC. Sí, doncs mira, que la va guanyar el Globo d'Or a Milocèmia. Es guanya tots els premis. Doncs he vist el primer episodi i m'agrada, però vull dir que, esclar, això d'hospitals i de clíniques... Se n'han fet moltes, moltes.
Què té aquesta que no tenen les altres? No, no. Pit, en canvi, sí que té el que no tenen les altres. D'una agilitat, i creït, perquè jo no entenc com poden fer aquella naturalitat amb l'actuació de tota la gent, dels aprenents, dels substituts, de la noia que està allà a la recepció, d'ell que va donant voltes d'un costat a l'altre al cap de guàrdia.
ell sempre és el mateix, o sigui, ell segueix en aquest, en el cap de guàrdia, la història, o cada capítol és un... Bé, jo en un moment he vist quatre capítols i sempre és ell, sempre és ell, ell que va donant i que va vigilar, és encantat quan entra i va mirant com ho fan la gent, mirant d'allò, si ho fan bé, però llavors veus algunes operacions, l'altre, vaig veure que amb un li van enclavar un clau,
i el tenia allà al cort i el van haver d'obrir i es va veure el cort però està per mi molt i molt ben feta repeteixo 15 episodis té la primera part i ara ha començat la segona part llavors esclar ja vaig veure on la veu a Movistar o HBO? per Movistar és que es pot veure per HBO i Movistar
Doncs això, vaig veure que hi ha una nena que està allà de pràctiques, que és la filla d'una... D'una metgesa. Doncs ja em va donar la sensació que possiblement és filla d'ell. No, no, no, tranquil, aquella metgesa no surt més de moment. No surt més aquella metgesa. No, en els quatre primers capítols. Ja pensava massa avançat. No, no, no té res, vostè sempre pensa malament.
És una nena molt maca, aquella, per dir-ho. Sí, sí, sí. I de tant en tant l'acollonen perquè la seva mare, però la seva mare no apareix. Vull dir, bueno, com a mínim els quatre capítols que jo he vist no apareix. Quants n'hi ha de capítols? A la primera part, 15, 15 capítols. I ara ha començat la segona part. Duren 50 minuts cada capítol. Doncs vinga, ja.
Bé, doncs, torno de guàrdia, però aquí està centrada en una infermera que és perfecta i totes aquestes coses, però que li passa una cosa en un moment quan a la nit està de torn de guàrdia d'urgències i bé, no diguem res més perquè... No, no, la gent que vagi no al cine. S'ha d'anar a veure. I en canvi, en el cas de Pit, sempre són coses d'urgències. Molt bé.
i són diversos casos, i tot i que hi ha ell que és l'eix, hi ha altres històries d'infermers, de metges, de tot el que sigui. Molt bé, què més? Llavors hi ha una altra pel·lícula, que aquesta és molt interessant, és americana del 2025, que dura 113 minuts, i que es diu Si pudiera, te daría una patada. És un títol així, molt d'estar per casa. Ei, tornem a les meves preferències. Jo ja amb aquest títol no aniria a veure-la. Vale, doncs...
Bé, és la història d'una noia, d'una senyora que es diu Linda, és una dona que està totalment superada per la malaltia, una misteriosa malaltia de la seva filla i que intenta esbrinar, però que al mateix temps també hi ha l'absència del seu marit i també una relació complicada amb el seu terapeuta.
Tot això són uns ingredients d'aquesta història molt ben dirigida per Mary Brostein i sobretot la interpretació és el que més roba a l'espai de Rossi Bernay. És una noia jove que no és coneguda com a mena i no la coneixem del tot.
És una història negra, però que té aquells, que es permet en alguns moments tenir aquells moments divertits. Magistral, repeteixo la interpretació de Ros Belsner, i és un molt bon retrat d'una mare en crisi. Molt bé, doncs vinga, això és tot el que es pot anar a veure, bé, tot el que sabem que s'estrena aquesta setmana, que sempre s'estrena moltes més coses a les que diem. A veure, vinga, expliqui, ara em porta aquí un programa que ja m'atrau, però a veure, què diu aquest?
Bé, seguint amb els 25 anys del Trifó, el cicle de la Filmoteca és una selecció de les pel·lícules que durant aquests 25 anys els crítics han votat com la millor pel·lícula de l'any, doncs s'ha fet una recopilació de 8 pel·lícules que són els que han votat...
Són una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu pel·lícules, que són les que han votat, han seleccionat de les que havien guanyat el col·lectiu de crítics, que per cert, aquest any ja han sortit a les llistes, la pel·lícula que ha votat com a millor pel·lícula el col·lectiu de crítics és Tardes de Soledat,
Seguida de... Albert Serra, sí. Ah, molt bé. Es te trobo estrany, això. Home, per què, eh? Perquè sí, perquè tenen uns altres gustos. Però Albert Serra ja havia guanyat també un altre pacificio. S'ha de dir, home, sempre havia estat molt ben considerat pel col·lectiu de crítics, menys per a mi, però en aquesta vegada m'ha robat el cor.
S'ha de dir que Batalla tras la batalla ha estat la segona. Ah, molt bé. Batalla tras la batalla ha estat molt bé que hagi sigut la segona. Molt bé, n'hi ha d'altres. També hi ha entre les més... Valors sentimentals, també, de les pel·lícules. Doncs bé, ara el que es farà és un cicle de deu pel·lícules que són les millors dels 25 anys del Trifó, segons el col·lectiu de crítics.
I llavors cadascú ha triat una pel·lícula a defensar-la. Per exemple, comença el dia 26, que és dilluns que ve. 19? No, doncs l'altre. Ah. L'altre dilluns comença amb i-i-i.
Una pel·lícula del 2000 amb direcció del 19 de l'1. No, perdona, m'he equivocat. Sí, el dilluns que ve, el 19, a les 19.30, només una sola sessió, farà i una pel·lícula del director, l'última pel·lícula del director Edward Yang, i en aquest cas la defensarà en Daniel Pérez. Llavors, el dia 26, per això es farà Mr. River, que és de Clint Eastwood, i precisament Clint Eastwood...
ha guanyat quatre vegades, va estar, ha guanyat quatre vegades la millor pel·lícula de l'any. Sí. Una d'elles, doncs, va ser Míster Ribas. Aquesta sí que m'agrada molt. I aquesta la defensaré jo. Ah, molt bé. Sempre m'ha explicat el 2003, que la vaig veure a Cants, precisament, que hi havia el senyor Clint Eastwood i tota la pandilla. Ah, molt bé.
Llavors es farà el dia 2 de febrer la pel·lícula Antes de l'Atardecer, meravellosa pel·lícula del director Richard Kinleaker, que és el mateix de Nouvelle Vague i que llavors va fer aquesta pel·lícula Antes de l'Atardecer, el 2004. Antes de l'Atardecer. El 2014 és Antes de l'Atardecer. No, Antes de l'Atardecer. Antes de l'Atardecer.
La primera és Amanecer, Atardecer i Anochecer. Llavors es farà Melancolia. Aquesta, antes de l'Atardecer, la defensarà en Paco Vilallonga. Llavors, el dia 9 de febrer es farà Melancolia, una pel·lícula de l'Anns Bontrien de l'any 2011 i que la defensarà en aquest cas
A veure, aquí la defensa, jo diria que és la... L'Imma Merino? No, no, l'Imma Merino, la defensa, la Carolina Martínez. Ah, l'Imma Merino, la defensa, Carol, que Carol es farà el 23 de febrer.
Que irem anunciant, però vull dir, ja es pot veure tota la relació en els fulls que ja estan impresos i entrant a la web. En aquest cas, cada un dels membres del col·lectiu defensarà una pel·lícula i ha fet un petit escrit.
sempre és el dia de la setmana sempre és el dilluns sempre és el dilluns i hi haurà pel·lícules per exemple la Mixted Rivera es faran dues sessions però en canvi antes de la tarda una sessió melancòlia dues sessions no sempre es faran dues sessions sobretot és degut a la durada de la pel·lícula molt bé què és aquesta música que escolta?
Aquesta música és una cançó que canten en la pel·lícula L'Hombre que sabia demasiado, d'Alfred Hitchcock. Allà de la pel·lícula la cantava la Doris Day, no sé quina versió haurà portat vostè. Porto la de la pel·lícula, la Doris Day, el moment en què està fent els llits i li canta la cançó en el seu film. Però també li canta... Un moment, escolta. ...
Aquest és el fill que canta. La pel·lícula hi ha un moment que ella està fent els llits i canta aquesta cançó. I el nano, ella li diu, fes la pròxima estrofa. I el nano canta la pròxima estrofa. Per això va bé que al final el nano la coneix. Per això la coneix, perquè és una cançó que la seva mare li cantava contínuament.
i aquest és el fragment en què la canten ells dos per tant, és l'original de la pel·lícula però no ho sabia que eren dos que cantaven sí, en aquesta sí perquè és el fragment de la pel·lícula llavors hi ha la versió d'Orizei i ella sola
Vinga, deixem-los estar que escoltin la gent. No, acabem. Què és? Quina pel·lícula és? De quina pel·lícula és? De quin any és? El 1956-121. James Stewart, Doris Day... I Daniel Gellit. Daniel Gellit, que era el pare de la Maria Sneijder, la que va fer l'últim tango a París. Sí, sí.
i dirigir per al Fijix. Sí, senyor. Doncs molt bé. Qui és el músic? Qui va fer la música? No sé. Bernard Herrmann. Aquest també el coneix vostè. Bueno, no sé la cançó si és de Bernard Herrmann. No, la música de la pel·lícula. La música de la pel·lícula sí que és de Bernard Herrmann. La música de la pel·lícula sí que és de Bernard Herrmann. La música de la pel·lícula sí que és de Bernard Herrmann. La música de la pel·lícula sí que és de Bernard Herrmann. La música de la pel·lícula sí que és de Bernard Herrmann. La música de la pel·lícula sí que és de Bernard Herrmann. La música de la pel·lícula sí que és de Bernard Herrmann. La música de la pel·lícula sí que és de Bernard Herrmann. La música de la pel·lícula sí que és de Bernard Herr
tornarem a rebobinar i escoltarem el frement del nen i no ens diguem adéu-siau que vagi bé, adéu-siau
When I was just a little girl I asked my mother, what will I be? Will I be pretty? Will I be rich? Here's what she said to me Que sera, sera Whatever we'll be, we'll be The future's not ours to see
¿Qué será, será? Since I am just a boy in school, I ask my teachers, what should I try? Should I paint pictures? Should I sing songs?
Que serà, serà. Whatever will be, will be. The future's not ours to see. Que serà, serà. What will be, will be.
When I grew up and fell in love, I asked my lover what lies ahead. Will we have rainbows day after day? Guess what my lover said.
The future's not ours to see Que sera, sera
Now I have children of my own. They ask their mother, what will I be? I tell them, wait and see. Que sera, sera, whatever will be.
The future's not ours to see Que sera, sera What will be, will be What will be, will be What will be, will be What will be, will be