La teva ràdio. La gironina.
Si escolteu aquesta sintonia, i a més a més avui és divendres, vol dir que el programa es diu García i Tarribas. Molt bé, i presentar pel senyor Guillem Tarribas. I pel senyor Pere García. Jo dic els divendres, després que el dissabte també es pot escoltar. Exactament, a les 11 del matí. I si voleu també el podeu escoltar a qualsevol hora del dia, a partir del divendres, entrant a les...
aquesta cosa de les xarxes i que busqueu Girona FM i trobareu tot el programa. O sigui, no cal que estigueu allò esperant a la ràdio. Senyor Pere, de què va avui? No, de moment seguim les pautes marcades per sempre i anem a escoltar música, que per cert, aquesta setmana li toca a vostè triar la banda sonora o el que sigui musical. Molt bé, doncs la setmana
L'any passat vam parlar de circ i vam parlar d'una música que se'n deia Home i Papà, que s'utilitza a la pel·lícula Sueños de Circo, una pel·lícula de l'any 1954 a Alemanya, de Kurt Oswald, i que dura el que dura normalment una pel·lícula de 95 minuts.
La pel·lícula està interpretada per Lily Palmer, Romy Snyder, Werner Unsch i és una pel·lícula que porta alegria per tots costats i és tot el món del circ, arriba un poble petit i l'esdeveniment que arriba a ser jo. Recordo que em va impressionar molt, em va agradar molt.
i no la trobo, no sé com veus-la, no la he tornat a veure. N'ha estat mai més editada. Jo, per exemple, fa molt de temps que estic buscant un baix Charlie de Vicente Minelli i no la trobo jo. Jo aquesta la vaig veure precisament a la televisió. No, no, jo la vaig veure al cinema. Ui, aquesta pel·lícula la vaig veure al cinema. Com que era de cinema, em va agradar molt i la vaig veure dos o tres vegades. Però recordo perfectament que la feien...
Tres anys. No, doncs, mira, doncs, i recordo perfectament que la feien conjuntament, jo la feien a l'Otònia i a l'Orient, doncs la feien conjuntament amb El secreto de los incas, una pel·lícula que sortia l'ahir Masubac, que amb aquells gorgoritos me va deixar ben atabalat, que me cansava veure Sonhos de Circo, perquè abans havia de veure El secreto de los incas. Estic molt present.
doncs el senyor de les incas m'açona a mi també charlton gesto n'hi havia però hi havia l'inmasumac que és una cantant no sé d'on era doncs el sonyos de circo ara que diu també la vaig veure devia ser sal al cap d'un temps devia ser el 57-58
Però llavors recordo t'haver-la vista amb l'any negre a la tele dels anys 60. Jo sembla que no l'he vista mai més, jo. Molt bé, doncs escolti, la pel·lícula parla d'això que explicar la música és d'un suïss que es diu Paul Volcaldran i la va composar l'any 1939, atenció, per un musical. Ah, mira. Un musical suïss, de suïssa que es deia...
El lúcio negro. I llavors, doncs, la pel·lícula del 1954 la va recuperar, la va cantar la Rick Palmer i es va fer favors a tot el món. Ella la cantava dalt d'un cavall, em sembla, eh? Sí, li vaig explicar l'altre dia. Escolta, doncs, anem-la a escoltar. ... ... ...
Fins demà!
Senyor Pere, pel·lículaments i tot. Molt bé. Els hi ha agradat molt, veig dels que l'han escoltada. Sí, és que és un fragment de la pel·lícula. Val, val, val. És un fragment i és la Lili Palmer que està en un grup de gent que són la gent del poble i estan celebrant no sé què aquest fragment que no el recordava jo. Però és ella que l'està cantant. Val, molt bé. I si fixa en aquesta versió o en aquest fragment té molt de musical.
Sí, mira, hi ha un cor, doncs sí, segurament que sí. Apa, què més, senyor Pere? Va, res més, o sigui, ara ja hem d'anar amb un altre apartat. Si ens posa la Marta Lafalca, irem a... Esteu escoltant Garcia Iterribas. Què hi ha de nou pel Rialto?
Doncs moltes coses hi ha hagut. Jo, per exemple, la setmana passada no vaig recordar-me de dir que havia anat a veure el dia abans la Nadine Sierra a l'Auditori, que va fer un recital extraordinari, la gent va sortir encantada de l'Auditori, la Nadine Sierra espectacular, el primer tema que va sortir es va canviar de vestit dues vegades,
La primera va sortir amb un vestit que s'hagués cantat qualsevol tema de revista que ha servit, perquè ensenyava a Vic Jacoix, una senyora espectacular, la Dani Sierra. A part de que és espectacular, canta de manera espectacular. I el programa que va triar va ser fantàstic. Únicament vaig trobar-hi dues faltes, que va ser que la primera part va ser tota d'òpera, molt bé, òpera molt senzilla, molt a l'abast de tothom, el que m'agrada a mi també...
I la segona part va ser encara més popular, va començar a cantar amb ella amb la prima rosa d'una sarsuela i va seguir amb dos temes de musicals. Va cantar en primer lloc, va cantar My Fair Lady, podria ballar tota la nit, i la segona un tema de Porci en Ves. I la veritat que quan canta musicals,
no queda bé. Els musicals jo crec que s'han de cantar amb la veu que tenim vostè i jo. Bé, nosaltres tampoc, perquè com deien, em sembla que és a Luces de Bohemia, un li diu en canti i diu, no, jo tinc la nota més baixa que el cerdo, però nosaltres tenim això, la nota més baixa que el porc.
Però, bueno, una cantant d'òpera li queda malament com canten aquells temes. Perquè aquí hi era massa possiblement, no? Jo recordo una gravació que va fer en carreres del WhatsApp. Sí, exacte. I en Versteix el va enviar quasi a una escena. Ja me'n recordo.
Amb la Kiriti Kanova, també un altre cantant d'òpera, no, doncs veus aquell disc de guassall d'història, és dels que he escoltat menys vegades per això, perquè no m'agrada com canten aquests... Perquè és exigent molt, no? Això mateix. Llavors, el divendres... Perdoni un moment, però està molt bé, no, que toqués sarsuela, perquè els americans coneixen això. Sí, no, no, i la va cantar bé, eh? I ho coneixen, això que és.
Mira, li devien dir, perquè ja fa temps que volta per aquí, ara l'ha d'insir-ne, i va cantar, ja dic, mirava la primorosa, la lletra la cantava molt bé, o sigui, no era allò de dir, amb fons d'estranger, no, semblava com si fos espanyola, però no ho sé, la veritat sigui dita. Molt bé.
Llavors, el divendres vam coincidir, el tenia al costat, veient òpera. Vam anar a veure Norma, de Bellini. Sí, bé, bé, el que passa que una vegada més hi ha dos problemes en el teatre municipal. Una, l'orquestra tapa una mica... I han de treure sis files, han de treure més a més. I el de la primera fila té l'orquestra allà que... Els morros. Sí, allò que deu veure la partitura, deu veure més la partitura que no pas l'òpera.
i això és clar tenir tota aquesta música davant de la veu deu ser una mica dificultós això per una banda i l'altra l'escenari que encara el decorat era molt senzill aquesta vegada era molt senzill i cabien i es podien moure però es veu tot molt a tapellit
Molt, molt, molt. Això és mal que no... Jo crec que aniria bé a l'auditori, però a l'auditori no pots posar-hi decorant, no pots posar-hi gairebé res, a part que els bucistes també haurien d'estar a l'escenari, a l'auditori. No hi ha res. Com diu Salvador Sonyer, ja ha dit moltes vegades, fa falta un teatre aquí, Girón, un teatre nou. En un moment, fa falta un teatre amb un escenari ample...
Un foso per l'onquesta. I una capacitat de com a mínim 1.000 o 1.200 persones. Doncs vinga, però tot i així la norma va estar molt bé, molt encantada, amb la Carmen Buendia i amb Marcela com a protagonistes. L'espai escènic, com diu vostè, aquesta vegada no era gaire per a tots uns escalons i què hi havia? Una mena d'arbre, una mena d'arbre. Sí, no sé el que era allò, però vull dir que... I a foc i tot.
Estava bé, permetia que encara es moguessin la gent relativament bé, que per mi el cor d'aquesta vegada estava limitat, vull dir, no hi era tot el cor que canta normalment amb els amics de la Pere de Sabadell, però no, no, va quedar bé i l'espectacle va ser, a part d'aquesta norma, és molt bonica.
Jo el dissabte vaig anar a teatre. Ah, sí, vaig de veure l'Enterrador. Jo no havia sentit de parlar mai d'un actor que es diu Pepe Zapata. Aquest senyor va fer l'Enterrador, una obra que explica les vivències d'un enterrador, l'Enterrador de Paterna, en Leoncio Badia, i que aquest senyor enterrava els afusellats de després de la guerra, o sigui, els que anaven al Pare Don que en deien,
Doncs ella es cuidava d'enterrar-los, però el senyor, amb moltes en vista al futur, cosa que està passant ara, a tots els hi posava un identificador. I si ara, no sé si ho han fet ja, amb això de les fosses comunes, si anéssim allà estic segur que cadascú sabria quin és el seu mort.
L'obra està bé, doncs aquest senyor Pepe Zapata, jo no havia sentit a parlar mai, l'actor, doncs vaig mirar el seu currículum i Déu-n'hi-do, el que esclar, no ha treballat el nacional, no ha treballat el lliure, ha treballat en teatres alternatius, però la veritat és que ho va fer molt bé i l'obra era molt interessant. L'única cosa és que ja començo a estar una mica cansat
d'obres de teatre en què 45 anys després encara se segueixi parlant... Bueno, què? 50 anys després encara se segueixi parlant dels últims 50 anys. Bueno, escolti, sí, sí, però per exemple, els americans porten 200 anys parlant de la seva història del Wynster.
Però no parlen gaire de la llarra de secessió, no en parlen gaire. Déu-n'hi-do, els colonos que arriben cada vegada. Si veies actualment a les sèries Netflix, HBO i tot això, hi ha unes 30 pel·lícules que són colonos que van colonitzar i tots els problemes que arriben a haver-hi amb els indis, amb trobar les terres i tota una sèrie d'històries que estan passant.
Aquí ens expliquen aquestes històries, però tot i això encara hi ha molta cosa amagada. Encara hi ha gent que està buscant els seus diners. I encara hi ha partits polítics i que governen que encara no han denunciat aquests crims i no han denunciat... O sigui, tu has sentit a parlar alguna vegada al PP que vam estar 40 anys en una dictadura?
mai han parlat de dictadura no sé si ara en llibres d'història en parlen sí, poden parlar però mai han parlat d'un cop d'estat mai, en canvi per exemple sí que parlen de cop d'estat diu que aquest noi en Sànchez està fent cop d'estats i que l'1 d'octubre va ser un cop d'estat i en canvi el 36, l'any 1936 el que va fer en Franco no era un cop d'estat i el 23F el que va fer en Tejero no era un cop d'estat en canvi l'1 d'octubre va sortir una gent a votar i va fer un cop d'estat
Però sí, sí, d'acord. No oblidem aquestes coses. Estic d'acord amb vostè, però vull dir que en teatre i en cine, mira que la Guerra Civil ha donat per fer molts daguions. Repeteixo també, moltes històries sobre la vida humana, sobre l'amor i tot això, és una cosa que està passant contínuament i se'n parla. Jo crec que val la pena anar recordant que hi va haver una cosa que encara no, en aquests moments, un partit que ha governat Espanya encara no ho ha denunciat.
i ha demanat perdó sí, sí, sí i per tant hem d'anar-los rastregant a la cara que va passar això molt bé, me deixo una mica així compungit doncs mira, això és clar, a vegades diem això i a canvi la frase d'allò era diferent no ens podem passar 40 anys no, hem d'anar tirant endavant però no ho oblidem
Molt bé, doncs canviem de tema perquè la política no ens amaga. No, no té res a veure. Qualsevol opinió és política. O sigui, vostè quan pensa que un carrer està brut, està fent política. Per cert, diumenge no va anar a teatre a la Planeta, vostè. No, què hi havia, diumenge a la Planeta? Aquella a la Casa de Tots, no? No, no, no, hi havia una obra que se'n deia Soc la Mercè.
Soc la Mercè, no, no vaig anar, ja, però esteia perquè hi vivia en Pep Vila, no? Perquè era dirigida per en Pep Vila, no hi era, no hi era en Pep Vila. Jo, Pep Vila a mi m'agrada, és un noi que, home, per exemple... I també parla de la guerra, m'assembla, no? No, no, no. Parla de la postguerra. Val, de la postguerra. El tractament de la dona a la postguerra, i sobretot una criada...
que és un tema que també s'ha utilitzat molt, una criada que a casa seu ha estat molt malament apagès i l'envien a la ciutat i que a més a més és una mica tonteta a través d'una recomanació del rector del poble que vagi a servir en una casa que no vegis aquella casa com va.
No, el Pep Vila m'agrada perquè és un senyor que, a part que és un bon actor, sap dirigir molt i hi ha creat personatges o companyies, per exemple, el Teatre de Garrilla va sortir d'ell, o sigui, és una creació d'en Pep Vila, tots aquests nois van anar a classe d'en Pep Vila, però en Tomàs, el nostre amic que fa tot aquestes... En Marcel. En Marcel Tomàs també és de l'escola d'en Pep Vila, vull dir que...
I aquí és una obra, això que va d'aquest tema, i és un monòleg molt ben fet, molt ben especificat, molt ben explicat i interpretat per l'Helena Ballester, però a la que et vas col·locar, et vas començar a animar, es va acabar. Durava, encara no mitja hora.
Imaginem vostè d'allà on viu, a Sant Narcís, fins a la planeta, quasi, quasi hi està a mitja hora. Home, més a vegades, ara que vaig coix. I més a l'anari que no pas veure-ho. Es va camar de cop i la gent ens va quedar...
això l'Àngel Quintana l'Àngel Quintana sempre els espectacles perquè duren poc vaig pensar en ell l'Àngel Quintana l'obra està molt bé, llàstima que no és una mitja hora perquè aquesta no jo feia bé, la història era interessant, tot estava bé
però era ben bé una píldora, un tast, que llavors més pogut ser la història d'una altra dona, o el que sigui, però va... A veure, mentre vostè estava veient una cosa de mitja hora, i vaig anar al Trifó a veure l'último vikingo... Que dura més de mitja hora, 115 minuts...
I està bé aquella pel·lícula. Té moments una mica així desmadrats, però té la seva gràcia. La veritat, en Max Mikkelsen, un dels protagonistes que jo coneixia, però els altres no el coneixia cap, està molt i molt bé fent aquest personatge que se creu que és en John Lennon. Molt bé. Perquè tots estan pirats. Tots.
l'altre que vol que vingui l'altra vegada un altre holocaust que li fan cantar una cançó dels Vítils i ell només vol cantar la xiquitita dels Abba la pel·lícula també cantaré una altra cançó va, cantaré una altra cançó xiquitita
Bé, a veure, és una pel·li d'un humor negre bestial molt divertit. Jo vaig quedar parat perquè hi vaig anar-hi el dimarts. Sí. El dimarts és com si hi anés els diumenges. És el dia de dos euros, el dimarts. Sí, i per tant és com si quan vostè va els diumenges als cines i tot això, doncs allà al cine, a l'ocínica, hi ha tanta gent i menjant. Ostres, sí. Aquí estava ple, feia la sala dos a dia, hi havia 50 persones, 55 persones...
i em va tocar, vaig trobar un lloc raconat a la penúltima fila i em va tocar al costat d'unes senyores encantadores que reien durant tota la pel·lícula i a més a més comentaven ara faran això i vaig pensar
el Trifó, mai m'havia sentit el Trifó com si anés a l'Albeis i aquelles senyores s'ho van passar tan bé i a més jo quedava parat perquè eren molt àgils perquè la pel·lícula es havia de llegir tot perquè eren noruec i enganxaven tots els diàlegs tot el que van dir a la primera i quan m'acabava diu que bona que és aquesta pel·lícula i que bé que ho fan
vaig sortir meravellant de veure com... La gent disfrutava. Disfrutava d'una pel·li de les que s'han de llegir. Sí, sí, sí. Per cert, jo ahir vaig anar a veure una que no s'ha de llegir, que segurament que no ha llegit el meu comentari en el Facebook, que se'm diu El Mago del Kremlin. Sí, no s'ha de llegir aquesta. No, no s'ha de llegir. Ah, però la vista, perquè no la vista en el... No, que també la fan en el trifó aquesta. Sí, sí.
O no, Kremlin. La d'en Putin. Sí. Vostè no escolta el programa aquest. És que no escolta aquest programa. Ostres! No, no, ara, sí, ja ho sé. O sigui, no. Aquesta la feien a 3 quarts de 7 que en el Trifol la fan amb un horari intempestiu. Que no me va venir a mi a les 4 de la tarda. Estic dormint a aquella hora. Però bé, doncs vaig anar a veure aquesta en el Zocine i no he pogut comentar-la perquè em vaig a dormir dues vegades. Això que la pel·lícula ha d'estar molt bé. A la meva dona li va agradar molt.
Molt, la recomano, però ara un dia aniré a les 4 de la tarda al Trifor, no, aquella hora m'adorm, no puc anar-hi. No és que dormis, faràs una misdiada llarguíssima. Doncs està bé aquella, eh, el que vaig veure està bé. No l'he vista, no l'he vista, no l'he vista. No, doncs de debò. A veure, li va agradar molt, tant que es va enrabiar perquè jo m'havia adormit, o sigui que així ha estat les coses. Vinga. Molt bé.
Una altra falca? No té res més per explicar? No, no, jo ja estic... Fa molt poca cosa, darrerament. Perdoni, vaig anar a l'òpera, vaig anar el diumenge a teatre, el dissabte vaig tenir la neta, vaig estar amb la neta de lloc, vull dir, home... No, no, ja està bé, ja està bé, vinga. He anat a superliteraris, vaig anar el dijous passat...
Per cert, vaig rebre una munta de l'Ajuntament de Salt perquè vaig passar per un carrer de Salt que està prohibit passar-hi, anant al Teatre de Salt. M'assembla que no anirem més al Teatre de Salt fins que no facin un aparcament. Però aquell carrer hi fan multes contínuament, és aquell que allà per darrere hi puges cap al teatre. Si estàs allà buscant aparcament a baix, llavors què has de fer? Tornar enrere.
Al principi ho vaig fer dues vegades i el meu germà que viu allà no ho tornis a fer perquè volen enganxar gent per multar. Ja no hi he tornat a passar. Nosaltres tampoc no hi passarem més.
Però bueno, és que és un inconvenient, la veritat seguirita. Sí, sí, en aquest sentit el teatre ha d'anar allà a baix de tot, allà a la fàbrica Gasol, que allà hi ha un gran aparcament bestial. Que si ha plovut, que ha desenfengat fins a dalt el coll. També pot passar això, també pot passar. Bueno, vinga, deixem estar tot sigui pel teatre. Vinga, que ens aposi la Marta a una altra falca i anem a un altre espai. Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al teatre.
Fins demà!
Doncs bé, anem al teatre i comencem el nostre recorregut pels teatres amb la programació professional que tenim més al costat de la capital. Anem a celebrar aquest poble tan encantador i allà ja la teniu, perquè demà dissabte a les 8 de la vespre la companyia Teatre Nú hi representarà estimadíssims malvats. Escrit i dirigida per Víctor Borràs amb Jordi Vidal, Anna en sala...
mentre que Laia Vallès cuida de l'apartat sonor. Què va exactament aquí? Mira, doncs, això de, com es diuen els estimadíssims malvats, explica... O sigui, és un espectacle...
que es fa una pregunta. A veure, quan un malvat es comença a fer simpàtic, què passa? Tot bé, això és el que passa veient aquesta obra. La vida del malvat reviu i la gent el recorda i el canta. En canvi, de les víctimes no en parla ningú. No en sabem res. És curiós, no? Que els malvats siguin més protagonistes que les pobres víctimes. Real com la vida mateixa. Vinga. A Serrar anem a l'auditori 6, Març Ferrer de Sant Fleu de Guíxols. Què hi passa allà demà dissabte?
Demà dissabte, a un quart de nou del vespre, ja són ganes també posar a un quart de nou del vespre, s'hi podrà passar una molt bona estona, ja que l'espectacle se'n diu una estona amb Joan Pere, un espectacle únic on el còmic català repassa la seva vida en clau d'humor. Es tracta d'un cant, el goig de viure, en el que Joan Pere ens conduirà per tots els varillants de riure menys truculents. Ell es pot dir que és un veritable mite sempre vigent.
Anem ara al Teatre de Blanes perquè demà dissabte a les 8 del vespre un gran amic del senyor... Carai, un gran amic del senyor... No ho havia llegit, això encara. No, no, un gran amic del senyor Terriba. Sí, és veritat, representar nom Solum dirigit per Jordi Picó, que és curiós perquè en Sergi López ja fa temps que estava dient si aniria o no aniria als Oscars, perquè la pel·lícula que ell interpreta està anomenada...
I ell deia, home, no sé, jo tinc una representació a Blanes, no sé què faré. Finalment, ha fet un butifarra als Òscars. Perquè quan és els Òscars? Doncs miri, és que vostè no s'entera ni dels Goyes, i l'altre dia no van parlar dels Goyes, no van parlar pràcticament dels Gaudís. I diumenge, senyor Pere, hi ha els Òscars. I vostè, que fa els guions, ni en parla. O sigui, mira si han caigut baixos els Òscars que el senyor Pere, que ha viscut...
Cent dos anys pensant en els Oscars, doncs ni se'n recorda. Doncs el senyor Sergi López ha fet l'opció de quedar-se a Blanes en comptes d'anar a Los Angeles. Bé, així anirà a Blanes i presentarà el nom Solon.
A Sant Julià de Remis què passa? Concretament en el Centre Cívic, demà dissabte a les 8 del vespre, un èxit assegurat amb la presència de Quim Masferrer amb el seu gran èxit que és Bona Gent, l'espectacle en el que el públic n'és protagonista. Què més hem de dir que no sapigueu de Bona Gent?
Sou molt bona gent. Acabem en el teatre al Jardí de Figueres. Allà la funció tindrà lloc avui divendres a les 8 del vespre. Maria Molins i Roger Coma són els protagonistes de Gothenburg, escrita i dirigida per Jordi Casanovas. En una nit i després de 32 anys de silenci es retroben la parella protagonista per reconstruir l'última nit del viatge a Gothenburg, on la seva connexió es va trencar per sempre.
Solament amb l'ajut d'un vell diari i records fermentats han de resoldre el misteri del que realment va passar. Bé, recordem que està interpretada per Maria Molins i Roger Coma. I el repartiment també hi podem trobar-hi a la Berta Rabascall i Jan Medievilla.
I ara fem camí cap al Teatre Municipal de Girona, on avui divendres, a les 8 del vespre, amb les entrades exaurides, es podrà veure la producció del Teatre Nacional de Catalunya, La Corona d'Espines, de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Xavier Albertí, amb Àngels Gunyalons i Abel Folc, al davant d'un repartiment de fins a 10 actors.
Van esgotar les entrades al Nacional i a Girona també ho han fet, o sigui que la Corona d'Espines segueix atreient a la gent al cap de 100 anys de la seva estrena, o sigui que alguna cosa deu tenir aigua quan la beneixen. Hem parlat amb en Xavier Albertí, director d'aquesta Corona d'Espines, i li hem preguntat això, com és que al cap de més de 100 anys la gent encara corri a veure aquesta obra de segarra, i ens ha dit això.
La corona d'espines ens ha demostrat que aquest país nostre té ganes, té set, de relacionar-se d'una forma més activa amb el seu llegat, amb els seus clàssics. Josep Maria Sagarra situa la corona d'espines a la Solsona de 1793, l'any en què precisament la guillotina separarà al cap del cos del rei de França, Lluís XVI, i de la seva esposa, Maria Antonieta, i començarà
un període de transformació profunda de la societat europea on la gent deixarà de ser subdits per passar a ser ciutadans. I això ho escriu el 1930, en un moment en què falta poc perquè es proclami la segona república o un altre canvi radical en la societat.
L'hem estrenat l'any 25, en un moment en què el món està convuls i que tots sabem i intuïm que hem de caminar cap a algun altre lloc on les cohesions de la nostra societat millorin aquesta mena de degradació en la que vivim. Si això pot fer la paraula, si això pot fer el verd, si això pot fer una aventura d'una prostituta glorificada
que ha negat la seva maternitat per sobreviure i que sap que de la veritat n'ha de sortir una regeneració, això arriba al nostre espectador i això arriba d'una forma en què cada dia que hem aixecat el taló d'aquesta corona d'espines hem rebut un aplaudiment que ens fa sentir que calia tornar a visitar els nostres clàssics.
I, escolta, què més em va dir Xavier Albertí? Mira, jo li vaig comentar que la Corona d'Espina és un text en vers, cosa poc usual en els escenaris, i li vaig preguntar com havia anat, o sigui, com és que la gent aguanta, més ben dit, aguanta bé una obra en vers i els actors com l'interpreten, perquè és molt difícil la vers en el teatre. La seva resposta va ser aquesta.
Una obra de teatre en vers és una obra que té una estructura formal d'una precisió tècnica que requereix un intèrpret format. Durant molt de temps el nostre teatre en vers, en la llarga nit del franquisme, va ser representat bàsicament per estructures de grups d'aficionats, els que els hi hem d'agrair i els hi devem la pervivència del nostre teatre en aquesta llarga i frustrosa nit.
Però per poder dir bé el vers s'ha de tenir una tècnica depurada, s'ha d'haver estudiat, s'ha d'haver treballat i això amb les joves generacions d'actors s'està produint i amb els grans actors que tenen ganes i tenen un sentit de musicalitat ens poden demostrar que el teatre en vers pot conviure amb nosaltres d'una forma excel·lent
si s'hi treballa, si respecta, si es té sentit de la musicalitat, si s'evita aquest fenomen que durant massa temps ha contaminat les nostres produccions en vers, que és la cantarella, i això és tècnicament possible. I quan el vers es diu ben dit, el que sent l'espectador és una música profunda que l'atrapa no només a nivell ideològic, sinó també a nivell sensorial.
I ara passem a la sala La Planeta de Girona, perquè demà dissabte a les 8 del vespre, i atenció, diumenge a les 6 de la tarda, torna un espectacle del tot recomanable. No cal anar a l'Havana. Senyor Pere, què és aquest espectacle que torna? Aquest espectacle ja es va veure a La Planeta, deu fer coses de dos o tres anys...
a càrrec de la companyia La Genoveva, formada per en Miquel Malirac, en Josep Sobrevalls i la Cristina Terzi, que per cert, la Cristina Terzi substitueix a l'anunciada Cristina Arenas, que si està assajant alguna cosa, ara no recordo quin és, i no pot venir a Girona.
Diríem que no cal anar a l'Havana, està escrita per en Marc Cartigau i dirigida per en Joan Maria Segura Bernardes. I és un viatge musical i poètic que, entre maneres, humor i records d'estiu, que passa mentre estem fent clubs de rom, a l'entrada els donaran una copeta de rom, l'escenari queda transformat en una taverna viva i acollidora.
I acabem el Teatre de Salt, perquè fa 13 anys es va veure El principi d'Arquímedes, escrita per Josep Maria Miró, i que Ventura Pons en va fer una pel·lícula.
Ara, de nou, aquest espectacle a l'escenari torna, demà dissabte, a les 8 del vespre, i després que hagi representat per mig món, torna al Teatre de Salt, al Principi d'Arquímedes, que és un muntatge dirigit per Leonardo Granados, amb qui treballa una Marta Rida, però qui més? De què va?
No, jo recordo que la tornaré a anar a veure perquè ja dic 13 anys, són molts anys. Jo vaig veure la pel·lícula d'en Ventura. No. I l'obra s'ha representat per tot el món. Sí, és un entrenador d'una piscina que dona classes de natació als nens i amb una nena sembla ser que li ha fet un petó i a partir d'aquí hi ha tota l'embolica entre els pares
que no se sap a veure qui té raó. Jo la recordo molt vagament, per això que tornaré a anar a veure el principi d'Arquímedes de Sau. La cosa és més dura i té molt més crítica. Resulta que la nena aquesta té por de tirar-se a la piscina. I l'entrenador l'acarícia i li diu no tinguis por, dona, que no passa res. Però l'acarícia en el sentit de donar-li com a protecció que no passarà res.
I això està vist per altres nens que diuen que el professor els toca i totes aquestes coses i llavors hi ha tota una sèrie de mals entesos amb l'associació de pares, fins que passa el que...
Hem parlat amb en Josep Maria Miró i li hem preguntat el per què del retorn del Principi d'Arquimedes i ens ha dit això. Jo sóc el primer sorprès a vegades de la repercussió que ha tingut el Principi d'Arquimedes, que fins a dia d'avui se n'han fet una cinquantena de produccions de tot el món i que, com bé dius, per a mi va ser una porta d'obertura al món. Llavors...
Jo crec que hi havia la intuïció, una mirada sobre un temps en aquell moment, sobre un conflicte que a més, en aquell moment era una intuïció que no vaig escriure el 2011 i que ha anat creixent i que ha sigut una mena de paradigma al món. I llavors jo crec que això sumat també amb una estructura que juga amb l'espectador i que el fa posicionar-se, jo crec que és un dels elements de...
d'aquesta mena també d'efecte dominó, perquè un dels primers llocs que es va estrenar va ser a Argentina i això va generar una mena d'efecte dominó a Llatinoamèrica. Però un mai entén aquestes coses perquè, per exemple, el cos més bonic, quan jo la vaig escriure vaig sentir que era el més local que havia escrit.
I en canvi, de cop i volta, és una obra que també està arribant a llocs molt diversos i que dius, uau, jo l'escrivia pensant que escrivia una cosa des de la meva intimitat, des d'un poble petit de Catalunya, i resulta que dialoga amb Uruguai, amb Itàlia, amb Nova York, amb altres llocs del món, i per tant és una cosa meravellosa i molt sorprenent. També has parlat amb el director, Leonardo Granados, i què et va dir exactament?
No, jo li vaig preguntar sobre veure què li semblava aquesta versió i si ell marca pautes amb els directors. I ens ha dit això, perquè la primera versió la va dirigir ell, o sigui, ell la va escriure i la va dirigir. I ara aquesta, del 2024, hi ha aquest director, Leonardo Granados, i ell ens explica com va anar la direcció. Jo no acostumo ni amb l'Arquimedes ni amb cap obra a dir-li cap director ni cap directora
com l'hauria de dirigir, perquè si no semblaria que la meva mirada com a director o descriptor també és única. I em sembla que una de les coses que és interessant és diversificar la mirada. Jo una obra com El principi d'Arquimedes i la dimensió que ha tingut tot el món sempre dic que m'ha ajudat a ser més generós, a sortir de la meva mirada, del meu prejudici sobre el text i veure que hi havia mirades diverses. Llavors jo sempre soc molt respectuós
i fins i tot en alguna ocasió algun director li he dit que em tracti com un autor mort amb respecte, però com si estigués mort. I el que es trobarà la gent amb el muntatge del Leo Granados és un muntatge d'algú que a més té 26, bueno acaba de fer 27 anys quan el va estrenar 25 i que per tant no tenia tota la informació ni la mirada sobre el muntatge original
i a més ell tenia 12 anys en el moment que es va estrenar i per tant per mi és una mirada jove que és molt interessant i per tant hi ha alguna cosa respecte amb el text de mirada jove i em sembla jo vaig proposar que fos algú jove que ho dirigís vaig dir l'he dirigit i ja no em toca fer-ho sento que l'ha de dirigir algú i l'ha de dirigir algú que tingui 25 anys i és una cosa que penso que va ser una decisió que
que estic molt content i que a més amb el Leo ens ha unit encara més i m'ha fet que el respecti molt artísticament i com a persona inquieta i que pensa i que dóna moltes voltes i fins i tot a mi m'ha obligat
a revisar el TICS, vull dir que hi ha algunes coses revisades i crec que jo sol no hauria revisat el TICS i en canvi amb una mirada jove ha fet que torni a ficar la lupa sobre el TICS i veure que el TICS és una cosa que està viva, en teatre sobretot.
Fins demà!
Doncs vinga, anem al cinema, però com és habitual, abans passem per la llibreria, i el senyor Terribes ha anat allà, ha agafat un llibre i ens ho comenta. Doncs sí, és un llibre de proximitat, o sigui, un llibre fet pels collars de la revista de Girona, una col·lecció interessantíssima que toca temes des de socials,
geogràfics, costumistes, d'història, i un d'ells, que pertany a la col·lecció Guia, se'n diu El Cinema. I quan deia que era un llibre de proximitat, perquè parla d'una manera senzilla, amena, però molt ben explicat,
i la història del cinema amb personatges, pel·lícules, documents, productors i filmacions, actrius que d'una manera o altra o són gironins o han fet alguna cosa a Girona.
A veure, el llibre és de la revista de Girona. Sí senyor, de la revista de Girona. És una col·lecció molt interessant que en aquest cas és la col·lecció guia i n'hi ha d'altres, o sigui, n'hi ha de guies i les altres que són d'història. Aquesta és una guia per tenir un coneixement sobre el cinema i està escrit per una persona que en sap de cinema, que és en Jordi d'Orca Costa. Ell va néixer a Santa Paula en 1979
Va estudiar a la Universitat de Girona, llavors també a la Pompeu Fabra. És un personatge expert en comunicació i en aquests moments està al Museu dels Cinemes, que és el que s'encuida de comunicació i programador.
doncs ell ha estat el responsable de fer aquest llibre en què tal com està fet aquestes guies totes estan tallats pel mateix disseny que és dues pàgines per explicar personatges o per explicar el que en aquest moment volen explicar, per exemple.
La Carles Simón, doncs explica, la Carles Simón d'un bé, què ha fet, què ha arribat a fer i les pel·lis que s'han arribat a fer. La Isa Campo, doncs també el mateix. Llavors passa de l'Isaac i la Cuesta, parla de Robert Bell Solà, parla d'Albert Serra,
Parla d'Antoni Martí. Cefa Ponsatí, també. La Cefa ensenyava a les escoles el cinema. Rodatges de la demarcació de Girona. Girona-Plató. La Costa Brava, escenari-film. Hi ha una foto, per exemple, de la Begarners. Només no podia faltar. El cinema de documentalisme.
Lluís Galter, que és un actor, director de Figueres. Antoni Martí, ara, sí, també hi és. Christophe Farnier, que és francès, però que... També hauria de parlar d'en Jordi Lledó, en parla? Ja hi arribarem, ja hi arribarem. Jo no he quedat aquí amb algunes fotos...
I surto jo, miri per on. Ara en veig una que surto jo. Preestrena del documental Feliç Mil Aniversari, Pere Solés, David Jim Bernat i després en el cinema Trifó. David Jim Bernat i Pere Solés que són, podrem dir, companyia,
Edmund Rock també hi surt, la producció de cinema, hi surt el grup de Girona rodant la pel·lícula Amor adores. Aquesta és la del Lledó. Ara, però també hi ha un altre que vaig tenir una certa relació i li vaig presentar la pel·lícula en els cinemes ABC, que era en Quim d'Ensalat, que va fer una pel·lícula que era director i productor, que se'n deia Waka Waka.
Com es deia? Guaca, guaca. Saps que a Sant Eugènia hi havia una fleca que es deia d'en Salat? Sí. Doncs bé, eren els seus pares. Ah, molt bé. Molt bé, doncs a tots interprets, doncs també hi ha des d'en Roger Coma, de la nit a Casablanca.
Atrius de cinema, doncs hi ha la Cristina Servià o hi ha la Carla Nieto, que surt una fotografia que hi ha l'Immun Rock, Carla Nieto i Guillem Tarribas en la presentació de la pel·lícula Lope de Vega en el Socine. Molt bé. En Pere Portavella. En Pere Portavella i Joaquim Jordà.
Xavier Cugat, Jaume Genové, gran personatge, un personatge que durant molts anys qualsevol que pogués parlar de cinema i necessités una foto, ell les tenia. Pere Ignasi Pages, gran. Al cinema Trifó, en la que es veu una foto de la inauguració l'any 1992, en la que es veu el senyor Enric Ratacós, el senyor Joan Pluma,
Àngel Quintana i Guillem Tarribas. Hombre, el senyor Guillem Tarribas no pot faltar. Sí, perquè n'hi ha un altre que torna a sortir en Guillem Tarribas amb l'Isaqui La Cuesta, bé, doncs això, el cinecubisme, el cineclub, l'Aram, bé, tot això va sortint en aquell llibre que vostè m'interessaria molt, perquè està ben explicat per diferents temes
Ja he dit que en Jordi d'Orque és una persona que ha viscut molt d'aquests temes. Els tibres, recordo que pertanyen a la col·lecció de la Diputació de Girona, que ha dit a la Diputació de Girona, i se'n diu Quaders de...
Quaderns de la revista de Girona, exactament. Molt bé, doncs... Estava segur d'aquen Jordi d'Or que era d'Andorra, no sé per què. De Santa Pau. De Santa Pau, un senyor que, curiosament, quan va venir aquí a Girona, quan estudiava, va venir a la llibreria 22 per veure si hi havia lloc per venir a treballar hores o mentre s'estudiava,
I en aquell moment no teníem... no, ja estàvem... i va anar a treballar a Can Geli. Molt bé. Va anar a treballar a Can Geli? Sí. No en sabia jo. A més, va fer de llibreter i, bueno, sempre hem mantingut una gran relació i ara està molt a prop de la llibreria 22 i...
Molt bé, doncs el cinema recomanat per conèixer aquest cinema de proximitat i que Girona i província ha estat un lloc que estima i fa que el cinema vagi fent coses.
Molt bé, doncs dit això anem a mirar les estrenes, que es pot dir que aquesta setmana l'estrena massiva és la de Torrente Presidente, d'en Santiago Segura, que interpreta també, a part d'en Santiago Segura, en Gabino Diego i en Leo Harlem. Jo vaig veure la primera i em va agradar, eh? La primera la vaig trobar que bé, tenia un humor negre. És la que veia en Toni Leblanc, no? La primera? Sí, ja la vaig veure també, doncs aquella. La segona em sembla que ja no sé si la vaig veure, però ja no he seguit.
A veure, aquí Torrente Presidentes, veu que ja han passat anys des de la seva darrera missió, però Torrente està convençut que Espanya està vivint un moment crític i que sols ell el pot salvar. Convençut que el país necessita mà dura, sentir comú i la seva visió de l'ordre.
Comença una campanya cap al poder amb una barreja de mitins caòtics, promeses impossibles i operacions encobertes. Està totalment fora de control. I en Santiago Segura, amb aquest torrente, vol arreglar-ho tot. Que la mirin ara els polítics a veure què hi troben. Home, hi ha un grup polític que fa molt això que està dient ell. Una altra pel·lícula que se'n diu El Testamento de Ang Lee.
Sí, està dirigida per la Mona Fatsbult amb la Amanda Seyfried, de protagonista, acompanyada de Lewis Pullman i en Tim Blake Elson. Aquí la Amanda Seyfried interpreta Anne Lee, una líder religiosa fundadora del moviment Shaker, que evidentment no sé què és, a finals del 1770. Aquesta senyora estava venerada pels seus seguidors com una figura divina i fins i tot va ser considerada el Jesucrist femení.
La forma de devoció única està basada en la música, la dansa i la vida comunitària. Mira, aquesta religió ja m'agrada. Que recordem, l'amant de Seyfer, això de cantar i ballar, no li ve de nou, ja que va ser protagonista, bueno, protagonista va estar, era la filla de la... Va ser la protagonista, la filla de la... Pare-te, pare, pare! Meryl Streep! Pare!
Sí, home, la filla de la Meryl Streep i que realment és la protagonista. I en Els Miserables també estava fantàstic. Això mateix feia de cosetes miserables. I n'ha fet d'altres pel·lícules. La música, sí, però vull dir que a la música no li ve de nou això de cantar. O sigui que jo crec que aquesta setmana, a no ser que el Trifó me sorprengui amb alguna cosa meravellosa, només aniré a veure El Testament d'Anne Lee.
Home, si a vostè li va agradar la del Viquicus, doncs aquesta és una pel·lícula francesa que dura 105 minuts i és una pel·lícula del 2025 dirigida per Estefania de Mostier.
i que té la seva gràcia, perquè està ambientada l'any 1983, on hi ha un concurs d'arquitectura on s'hi presenten les millors cases i arquitectes. Es diu Pritzer, no?, el concurs dels arquitectes.
Sí, sí, doncs bé, s'hi presenten les millors empreses al món en arquitectura i resulta que el guanya un Chicharello, que no és un arquitecte que només havia fet la seva casa i dos o tres cases dels seus veïns.
I bé, resulta que ha de fer la gran construcció de l'art de la defensa de París, i aquesta és la història d'aquest arquitecte, i és la història d'aquesta pel·lícula que s'estrena avui, aquesta setmana, per aquesta setmana.
i no hi ha res més no, hi ha molta vida si no hi ha res més comentem que segueix encara el cicle de la filmoteca i s'acaba i ja no s'acaba queden dues la d'aquesta setmana que és Falling Leaps que la fan dilluns a dos quarts de set i a dos quarts de nou
i només quedarà llavors per la setmana que ve la zona d'interès i s'haurà acabat aquest cicle de les 25 millors pel·lícules estrenades a Girona, que no pas el Trifó, de la que han fet un cicle i que la Filboteca l'ha recolzat. Són 25 pel·lícules millors segons el col·lectiu de crítics de cinema de Girona.
Jo no dic res més, o sigui que si em parla de la música que ve al darrere... Ara li parlaré, és una música... Vostè no sé si la va veure en el seu moment, jo recordo... No, no la vaig veure. Que és la sèrie més... Bueno, si s'ha de parlar d'una sèrie que va crear furor i tot això, sí que hi ha d'ales, hi ha fugitivo, n'hi ha moltes, però la que va crear tota una expectació...
i que a més a més era l'època que ja no només hi havia TV1 o TV2, sinó que ja hi havia les privades d'Antena 3 i Telecico. I que aquí a Girona no arribaven totes les cadenes encara, o sigui, es veia Barcelona i a Madrid i algunes capitals, però aquí a Girona no arribava Telecico.
i van fer una sèrie que es deia Twin Peaks. Sí, no la vaig veure. Al principi no la podíem veure, llavors la van repetir, però no la podíem veure perquè no ens arribava aquí a Girona. Com tampoc no arriba la pel·lícula Blue Moon. Però un moment, estem parlant de dues coses diferents.
si vostè parla d'una sèrie jo parlo d'una pel·lícula que no arriba la cosa és que una pel·lícula pel que sigui no arriba perquè en el dia que hi havia una programació que estava omplera i va quedar arraconada això és un problema
L'altre és que no arribés l'antena, la senyal. Sí, sí, sí. Ningú veia allò, eh? Blu Munt la van fer a Palafrugell, precisament. La van fer a Palafrugell? Sí, el que passa és que a l'hivern no hi va a Palafrugell, sinó que hi va només al juny, no, ni juny, hi va al juliol, agost, i a mitjans setembre ja deixa a Palafrugell i no hi torna a posar-hi els peus. No, però jo em sembla que no l'han fet, perquè cada setmana rebu la informació de Palafrugell. Doncs jo li puc dir que a Palafrugell han fet Blu Munt.
Ja l'hi puc dir, perquè jo em miro quan vaig a Palafotell i vaig molt sovint dir que avui la fan, però no em va bé perquè he d'anar a teatre i que estorben. Doncs vaja. Seguim, doncs... La sèrie. Estàvem parlant de Twin Peaks, que és la sèrie aquesta de 1990, que en total van tenir... 30 episodis tenia, fets en dues temporades...
i que el creador és David Lynch, però la van dirigir a altra gent. Però aquí la idea era del director David Lynch i que va crear un furor total. El compositor és Angelo Bodalament. És un senyor que va néixer als Estats Units l'any 1937 i va morir el 2022 quan tenia 85 anys.
Ell ha fet, entre pel·lícules i sèries, doncs 77, va musicar. Per dir-ho d'una manera, aquest senyor, Angelo, va musicar o ha musicat pràcticament totes les pel·lícules que ha dirigit el senyor David Lynch, des de...
totes les versions, sèries i modificacions i versions del director de Twin Peaks, doncs ell hi és al darrere posant les músiques, però també de pel·lícules com del propi director David Lynch, com Tercio Pilo Azuro, Mildred, Història Verdadera... La del Tractor, com se'n deia. Aquesta, una història verdadera.
I d'altres, eh? Llavors, també ha fet pel·lícules com, per exemple, La Plaia, una pel·lícula que hi treballava Leonardo DiCaprio. Bé, doncs, escolta, recordem que aquesta sèrie Twin Peaks va fer famós a un noi jove, en aquella època, que és el que fa d'inspector,
que es diu Kiley McLaren, i a partir d'aquell moment també va fer Terciopelo Azul i d'altres, però a aquella època es va fer famós i s'ha de dir que, jo ara l'estic tornant a revisar, la sèrie Twin Peaks es pot veure d'allò, Filmin,
amb versió original o doblada, versió original subtitulada. Ara està mirant aquesta sèrie? Sí, l'altre dia vaig dir, a veure, perquè de fet jo no la vaig poder veure mai tota del tot perquè això del Telecinco que a vegades ho veia i tot això doncs vaig veure fa algun fragment però ara la vull tornar a revisar per veure si realment era tan mítica i realment d'entrada de dir que el primer capítol ja t'enganxa. També hi treballa la Pipi Lauria, te'n recordes de la Pipi Lauria?
Sí, la Pippi Laurel era la mare d'aquella... De Carri. Sí. Molt bé. Però era l'amant o l'acompanya d'allò, el Buscavides. Te'n recordes? El Buscavides de Paul Newman? Sí, sí, que me'n recordo. De jugador de... Bé, d'això. Doncs, el que després va fer, la pel·lícula d'Anton Cruz, el rei del juegó,
que eren dos germans, no? no, no aquest era en Dustin Hoffman no, bueno, seguim fem un embolic, hem vist tantes pel·lícules a veure, la Pippi Laugle va fer el Buscavitas sí que amb Paul Newman de botsegador no sí, en aquesta feia sí, sí, sí, no ara la confonia amb una altra sí, en aquesta feia de botsegador i doncs hi treballeu la Pippi Laugle
També, vostè se'n recorda d'aquell noi que va fer What's Side Story, la primera versió? Richard Weimer. Li ha vist alguna cosa més, vostè? Va fer una pel·lícula, més que no me'n recordo quina és, però sí, li li he vist una pel·lícula. Doncs hi surten aquí, a Twin Peaks. I també hi surt en Rostam Blink.
també, bueno, Rostamlin era en Riff de la primera versió de West Side Story. Molt bé, doncs també hi surt Rostamlin en aquesta sèrie del Twin Peaks. I també era el germà petit de 7 i 9 i es para 7 hermanos. Per exemple, doncs era un senyor fantàstic. Rostamlin, doncs també surt en aquesta pel·lícula amb barba i fa com un professor de l'institut, una mica rar. Twin Peaks, es pot veure tota la sèrie, tots els capítols, encara aquesta sèrie mítica dels 1990 dirigida per David Lynch
i que la música és la que anem a escoltar ara. Començava allò, tum-tum... Ja que ha dit això d'una sèrie mítica, una sèrie mítica va ser Lo Soprano. Sí, clar. I recordo que en Jordi Dorca va tenir el meu primer contacte amb mi, diguem-me que a Broadway va veure A un Déu Salvatge interpretada per en Galdon Fini, que era el protagonista de Lo Soprano. Ah, doncs.
Tot es va relacionant aquí. Vinga, anem a escoltar la música de... Anem a escoltar la música de Twin Peaks, que és mítica també, és una música que ja crea expectació. I amb aquesta música, la Marta, que ha estat a les vies de so i ha fet possible que això que hem estat parlant durant una hora arribi a les vostres transistors, vídeos o mòbils o el que sigui. Senyor Pere, que vagi bé. Que bé, fins la setmana que ve, senyor Terribas.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Bona nit.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!