García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
Tornem a estar aquí una altra vegada per fer-vos feliços i donar-vos alegria i esperances per un cap de setmana que serà fred però que ja toca perquè estem a l'hivern. Senyor Pere García. Senyor Guillem Terribes, m'ha agradat molt aquesta introducció desitjant que s'ho passi molt bé. Aquest és el vostre desig. Però alguna cosa venim aquí perquè us ho passeu bé. Pere, els aplaudiments per l'Arnau. Vinga. Oh, bé, bé, hermano. Oh, oh, oh, oh.
Si no li fem això, no està content. No se posa les músiques. Vinga, per cert, parlant de músiques. Aquesta setmana li toca la música a vostè. Molt bé. Tot anirà de l'últim, l'últim. Comencem perquè són dues peces que pertanyen a dues pel·lícules que comencen, siguin l'últim. A veure... Per certs són molt diferents. Sí, totalment.
Sobretot la segona ja m'explicarà de què li ha vingut. Comenti la primera. La primera és una pel·lícula dirigida per Martín Scorsés l'any 1978 i se'n diu l'última vals. És una pel·lícula preciosa, fantàstica, possiblement. És dels millors musicals o pel·lícules sobre roqueros que s'ha fet i que Martín Scorsés va tenir molta sensibilitat.
és la filmació de l'últim recital de la banda de rock de Pan, que a més a més es pot veure a filming. Aquest final de la gira és tota una gira en què hi van intervingent, els acompanyen diversos cantants o músics com Bob Dylan, Van Morrison, Neil Nium, Neil Diamond, Eric Clapton, tots van sortint en aquest
recorregut a l'última gira de The Band, que és una banda rockera que va començar a finals de l'any 1950, que es deia The Bags en el seu principi, i l'any 1970 va ser quan es va passar a dir The Band.
En Robert, Robbie Robertson, que és mort, era el líder d'aquesta banda i l'any 1976, que és quan fan aquesta gira i la pel·lícula va sortir al 78,
Es van desfer el grup, però resulta que l'any 1984 va tornar a aparèixer aquest grup, però sense el líder, que era en Robertson. A veure, aquesta pel·lícula no sortia en Bob Dylan? Sí, ja l'he dit, ja ho he dit. No, no, però vull dir que què representava aquí al mig d'aquesta banda? Perquè resulta que és un concert que van a diversos llocs i a diversos llocs s'hi van afegint, acompanyant-los... Val, val, val, val.
Neil Diamond, Neil Young Van Robinson, Bob Dylan que a l'actuació surt Bob Dylan a tocar una cançó i tot això per tant és un concert en el que no només hi ha The Band sinó que van sortint tota aquesta gent i la música final quan acaba la pel·lícula se sent aquesta música
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Gràcies.
Bona nit!
Doncs des de divendres passat han passat moltes coses, hem vist diverses coses i ara els anem a comentar. Per exemple, divendres, divendres vam anar a l'Auditori, ple com un ou, a l'estrena de Maramundi, Tribut al Mar, a càrrec de la Sinfònica de Cople i Corda, dirigida per en Francesc Casú.
un cor de Puigreig i les actuacions de manera Serjau, de la Bet, la Mariona Escoda, en Joan Garrido i la Samantha. I, evidentment, el senyor Terribas hi eren allà. Sí, vostè a primera fila, que devia quedar sort, perquè jo a la fila 18, doncs, ja... Ja li arribava... Era...
Doncs sí, sí. Està molt bé, però jo crec que hi ha massa o molt de soroll. A la primera fila s'estava molt bé i es veia tot molt bé, perfecte, però esclar, sí, se sentia molt de soroll. A veure, jo vaig anar a veure aquest tribut al Marc...
perquè un component del grup Argeu, que té una parada, una polleria concretament al mercat de Palaforger, allà dintre, doncs me va parlar d'això, que estaven assajant... A l'estiu passat. Sí, a l'estiu passat, i que seria una cosa... I mira, vaig anar-hi. I...
Quan això era juliol o agost, no recordo quin... Doncs vaig veia d'agafar la fila, un, perquè tot l'altre estava ple. Jo vaig trobar-ho molt estrany. Però, esclar, resulta que tota una colla de gent, inclús el senyor Terribas, es veu que cada any van a sentir l'orquesta de coble i corda. Des de fa molts anys, aquest concert està patrocinat i organitzat per Metalquímia. La prova és que, al començament del mercat, va sortir Júlio Bligares...
i per tant donant la benvinguda i fent un homenatge a la seva mare, que hi era cada any, i el pare encara hi és, que al final va dir, han tocat una vanera que jo vaig composar i no ho han dit. Ah!
A veure, aquell que va sortir no era... O sigui, aquell ja era un fill... Aquell és en Josep Lagares, el pare, el patriarca és en Narcís Lagares. Ah, molt bé. Que té 80 i escaig d'anys i estava assegut allà on hi ha el passadís entre el baix i el dalt, doncs a primera fila.
Molt bé, a veure... I allà, doncs, però llavors, per exemple, es va fer el divendres, que era ple, perquè era ple perquè hi havia 800 o 900 persones, o 600 a combinades, i després les primeres files eren la gent que pagava. Pública en general, molt bé. Però és que l'endemà estava a ple, i l'altre també era ple, de gent ja no invitada. Ja, ja, ja.
Doncs ho trobo molt bé i m'agrada molt que tinguessin essi, perquè jo particularment les habaneres... Mira, no és pas que m'entusiasmin, però sentir habaneres, per exemple, cantades i darrere un cort espectacular i una orquestra fantàstica, és que és una altra cosa. Vaig quedar de debò impressionat. També hi ha gent que deien que les habaneres són tres músiques per sentir i no tanta. És ben bé que...
Sí, sí, d'allò. Una cosa, per Nadal el faran per TV3, o sigui... Sí, sí, vaig sentir que... O sigui, el dissat el varen gravar, o sigui, el divendres varen fer perspectives de com anava i el dissat el varen gravar. Molt bé, doncs de debò una cosa que estava molt bé i si teniu... Bueno, si veieu per televisió, molt bé, però si teniu coses jo de veure-ho en directe, perquè llavors em vaig comprar el doble compacte d'això i no és el mateix. La veritat que no és el mateix...
escoltar-lo a casa amb el teu tocadiscos, que no pas veure-lo allà. És curiós, eh? Tocadiscos. No sé com se'n diu. Un moment, perdona, ara la to de DVDs. Però vull dir, ara hi ha més tocadiscos que DVDs, eh? Vull dir que...
La Mariona Escoda a mi em va agradar. A mi em va agradar molt la Mariona Escoda, em va agradar molt aquella noia, la Samantha, que no m'havia sentit a parlar. És valenciana, és valenciana. Mai de la vida m'havia sentit a parlar, però sobretot ja dic, aquesta i cor, se'ls vas trobar fantàstics, fantàstics, fantàstics. Molt bé. Doncs molt bé, me n'alegro molt. L'any que ve hi tornen, sempre és més o menys per aquestes dades. Ja vagilaré, ja vagilaré, ja miraré a veure si me donen alguna invitació, a veure.
No, perquè de debò, a part d'això, a l'auditori no sé si tot. Sé que hi ha una empresa que fa concerts que són una mica més cars, però de debò que l'entrada resultava molt bé. I si a més tens més de 60 anys, encara més bé. Doncs bé, tindrem en compte això de cares l'any que ve.
Molt bé, què més? A veure, jo vaig veure un espectacle que se deia The Macbeth Song, dirigit per l'Oriol Brogi, que té com a protagonistes actors de La Perla 29, com poden ser la Marcia Sisteró, l'Andrew Tarbet i l'Enric Cambrany, que tots tres parlaven anglès i tots tres fan d'actors, però tenen una cosa, que han de lluitar contra tres músics anglesos de Tiger Lilas, que, esclar, és molt difícil lluitar contra aquesta gent. Tots expliquen la història de Macbeth,
resumida, la veritat que no és tota la història de Macbeth. Tots l'expliquen, però esclar, allà on hi ha... O sigui, els músics és per agafar, han portat-los a sopar i si cal muntar-los a un pis, muntar-los a un pis, perquè són sensacionals. Com és que no va anar-hi?
Bueno, qüestions estratègiques de dies. Vostè no va anar a veure la de l'endemà? No, no vaig anar a veure jo. A veure, expliqui'm. Per cert, jo ja he explicat que de Mac Benson estava molt bé, sobretot per la banda. Vostè va anar a veure, ai, no sé què, que serem tan feliços. Això. I què?
A mi em va estar molt bé. Ha de riure o no ha de riure, això? No, a veure, moment, no és allò que riguis contínuament, però tens... és molt irònica i, a més a més, és una... és molt intel·ligent i els actors, sobretot pels actors...
És un joc entre la vida i, sobretot, el que és art. Què és un robot i el que no és robot? O sigui, un robot està manipulat tècnicament, però nosaltres també estem manipulats per la tècnica. Per exemple, vostè està pendent de, quan arriba cada seu, agafar el Facebook i explicar a tota una sèrie de gent i, per tant, estem continuament utilitzant elements d'aquests que no saps si...
Que si t'escuites, apretes el botó i quedes escutat. És un joc sobre això i l'únic que dona sentit acabar la pena a la vida és la vida-sueño de Calderón de la Barca. I per tant, d'entant en tant, quan es torna la cosa una mica tonta, comencen a recitar Calderón de la Barca, que això li dona un to.
fantàstic davant de l'esquizofrènia, la locura d'aquesta gent, que són quasi que uns robots. És divertit veure com en Pere Arquiller se li torna i ha de tocar, no el troba un botó de la mà perquè es torni a posar bé. Però allà on torna la serenitat i torna la... És... Amb Calderón. Quan surt Calderón de la mà. Molt bé. I això té molta gràcia, eh? I està... Però molt i molt... I bé, els actors són...
Ho fan bé tots, la Daniela Brau, la jove també. Possiblement la que sobresurt més a tots està molt bé, però la Conejero potser és més difícil perquè ella és sempre molt igual, llavors en Pere Arquillo i en Joan Carreras estan...
Tots estan bé i és una obra que, esclar, es va estrenar mundialment, per dir-ho d'una manera, divendres, sal, es va fer. I esclar, jo la vaig anar a veure a les 9 del vespre de diumenge, que a les 6 de la tarda l'havien fet. I és una obra que han de quedar escotadíssims perquè és tota l'estona d'una excitació.
I jo penso que, a més a més, quan vagin rodant, em sembla que la setmana que havia la fan a Barcelona, l'Iran polint allò, no és que jo digui que no, però sempre es va polint en els estrenes, després es veu que això podria... Jo crec que serà una obra que irà guanyant, o sigui...
Ens va agradar molt, doncs, la gent que la vagi a veure ara, possiblement encara li agradi més. Doncs, per problemes de logística no la vaig poder veure, però ja segur, si jo hi soc, que la veuré el mes de febrer perquè aquesta té la programació del Teatre de Salt. O sigui, va posar-se a la venda les entrades per un dia al Teatre de Salt i han de fer ja una segona funció.
Jo ho trobo normalíssim. Jo fins i tot, si puc, hi tornaré a anar-hi. Doncs sàpiga això, al febrer. Ja s'han menut totes les... Les de la primera sessió, m'he dit de la sessió programada, li van preguntar a en Domènech i jo li vaig dir, abans d'estrenar-se ja creieu que s'anada... I diu, sí, doncs mira, ja s'han de fer dues.
No, no, és que, i tres, n'hauran de fer tres, perquè és que és una obra que irà pujant, ja veràs. Ara, per exemple, quan vagi a Barcelona, se'n parlarà molt més d'aquesta obra. A veure, què més ha vist? No ha vist Nuremberg, la pel·lícula? No, no l'he vist.
vaig a veure la dels colors però bueno, sí, ja n'he sentit a parlar de Nuremberg i vostè em va parlar molt i parla de la pel·lícula d'en Bart Lancaster que està fantàstica que precisament té una música boníssima i que hi treballa la Marlene Dietrich que hi ha una versió del Lili Marlene en aquesta pel·li fantàstica
Molt bé. Aquest Nuremberg, bueno, no ho sé, i si puc... Vaja, vaja, perquè està molt bé. Resulta que n'hi van haver 13 de judicis de Nuremberg, o sigui, 13 judicis que es van fer després de la guerra. Aquest va ser, segons diuen, el més llarg d'aquesta pel·lícula, que és sobre els alts càrrecs del règim de Hitler.
Podria s'hauria de tornar a fer més judicis d'aquests. Sí, ha apassionat la pel·lícula. Extraordinària en Russell Crowe i en Rami Mahler. Molt, molt reconèixement. Molt grassonets en Russell Crowe. Però bueno, es veu que era així. És que s'han greixat així. Ah, sí, sí. Molt bé, dit això, fa el que va Arnau i anem amb un altre tema. Esteu escoltant Garcia Iterribas. Anem al teatre.
Fins demà!
I comencem pel Teatre de Jardí de Figueres, perquè dilluns dia 8 a les 6 de la tarda, el fenomen Joan Pera, que a vostè li té un... No, no, però aniré a veure, eh? Home, segur complirà la sala, segur que ja deu estar plena, un sogre de lloguer, comèdia escrita per Susana Granxà.
i Jaume Viñas, en direcció de Daniel Anglès, interpretada per Joan Pera, Júlia Jové, Edu Lloberes i la fantàstica Montselt Caïs, una triu històrica del llibre. I que, a més a més, l'obra de què vaig? L'obra, mira, és un seguit de malentesos, mentides i mitges veritats,
que provoquen embolics i situacions divertides. Aquí el protagonista, que és en Joan Pera, acaba capgirant un sopar i la vida de tots els convidats en aquest sopar. O sigui, evidentment, suposo que Joan Pera fa de les seves. Ja que parlem de Joan Pera, diem que un sogre de lloguer serà en el Teatre de Sala els propers dies 30 i 31 de gener i que les entrades ja estan a la venda. Ens anem a Lloret de Mar, perquè què passa en el seu teatre avui divendres a les 8 del vespre? Doncs si podré veure...
A la cuina, de la que n'és autora Laura Obert, una autora que no sabia que era autora també i actriu de teatre. Està feta a partir de l'obra del mateix títol, La cuina, d'Arnold Bésquer, amb traducció de Jordi Bordes i que l'ha dirigit l'Adrià Obert. I en el repartiment hi trobem la Laura Obert, la Llorenç González, la Núria Cuiàs, en Ricard Ferrer i la Laura Pau.
Direm que Laura Obert i la companyia Els Pirates s'inspiren en el clàssic d'Arnold Bessler per reubicar el drama a Barcelona dels nostres dies i costar-nos el seu estil d'interpretar amb música i fent servir diferents canvis de personatges, ja que a la cuina, la cuina original, hi ha molta gent i ells en canvi són només 5 persones, o sigui que part de la trama d'aquesta cuina és que 5 interpreten a 50 quasi bé.
Sí, aquesta obra es va poder veure l'any passat per temporada alta, que al mateix temps també se'n havia fet una pel·lícula. Doncs ho tenia completament desconegut, això. Sí, sí, doncs això. Anem a l'Espai Ter de Torroella de Montgrí. Allà hi trobem una obra d'aquelles que apareixen de sobte, sense haver voltat per aquí, que en aquest cas porta Torroella una de les grans del teatre i el cinema espanyol actual. Parlem de l'actriu Emma Suárez. Carai, a l'Espai Ter sempre et porta sorpreses, eh, senyor Pere? Exactament.
Doncs Emma Suárez és la protagonista de El quarto de atrás, un text de la Carmen Martín Gaite que ha adaptat per l'escena i ha fet la dramaturgia Maria Folguera i ha dirigit Raquel Camacho. Amb Emma Suárez en el repartiment hi ha l'Alberto Iglesias i la Nora Hernández. Aquesta adaptació cènica de la novel·la de Carmen Martín Gaite ens convida a mirar enrere per entendre qui som i sobretot per què hi som.
Sí, aquest espectacle, com hem dit, es pot veure a l'Espariter de Torrolla de Montgrí, el quarto d'atràs, dissabte dia 6 a 2.45 del vespre. Esteu escoltant Garcia Iterribes. Anem al teatre!
I ara anem a la programació de temporada alta. Aquest cap de setmana... Ah, per cert, que no hi vaig anar-hi. No, doncs hem d'informar d'això, de qui va guanyar el premi en el 15è torneig de dramaturgia catalana que es va celebrar dilluns passat dia 1 a La Planeta.
I a més a més, escolta, amb dues grans actrius, la Mercè Arànega i la Bruna Cosí. Exactament. L'obra guanyadora va ser Mare Postissa, d'en Martí Torres Maineris, que va guanyant l'Ivan Campillo per la seva obra, que vol ser princesa. Direm que, com és tradicional, el guanyador se n'emporta un sopar al celler de Can Roca, i l'obra, com ha dit en Guillem, està interpretada per aquestes dues molt bones actrius, Mercè Arànega i Bruna Cosí.
I ara ja entrem, tatxintatxant, a la darrera setmana del Festival Temporada Alta 2025. I anem al Teatre de Salt, perquè què passa avui a les 8 del vespre? Doncs que l'actriu i escritora Bàrbara Mestaza explorarà les grietes de la cultura de la cancel·lació en un drama tenit de thriller sobre la culpa, la justícia i la reparació. Es tracta de l'obra Tallar-se un peu amb una motosserra.
títol llarg i curiós, de la que, a més d'interpretar la Bàrbara Mestaza, n'és autora i directora. L'acompanyen en el repartiment Rosa Voladeres i Júlia Molins. És una estrena absoluta que tindrà una postfunció, més o menys, a dos quarts de deu del vespre, dinamitzat per en Jordi García. Creia que en Jordi García està... És a portar per arreu. Ho dic perquè d'aquí una estona tornarà a sortir els seus
ja ve de seguida sí, doncs a veure que bé perquè al Teatre de Salt dilluns dia 8 a les 6 de la tarda Rosa Renom sí senyor guanyadora del Premi Butaca la tenim a l'altre costat del fil telefònic per parlar de la Majordoma l'obra de Josep Maria Miró de la Callella n'és protagonista i diguem això diguem que també de la Majordoma hi haurà postfunció a dos quarts de vuit del vespre també a càrrec de Jordi Gracia anem a escoltar la Rosa Renom anem-hi
El passat dia 17 de novembre es van entregar els Premis Butaca en la seva 21a edició. Resulta que el Premi a la Milloc Triu el va guanyar Rosa Renom pel seu treball a l'Obre la Majordoma i en primer lloc tenim a la Rosa aquí.
li volem dir enhorabona i com va viure aquell moment i què significa aquest premi. Perquè el Premi Votat és un premi que es dona per votació popular, o sigui, no són un grup d'un jurat, no, no, és el públic que vota. I li va donar el premi a la Rosa Renom. Què va sentir, Rosa?
Home, nervis, em vaig posar nerviosa com una filla. Es va veure, es va notar, estaves nerviosa. Sí, perquè justament el ser una cosa com de votació, clar, jo pensava que les altres nominades eren tot de coses, o del Nacional, o de coses que s'havien vist molt més, que havia vist molta més gent. I jo, bueno, doncs estava molt contenta que m'haguessin nominat, però no hi comptava gaire.
I quan diuen que si dius, oi, ara hauràs de parlar, què és això que fa tanta cosa? Però estic contenta, em va fer molta il·lusió. I el que vas dir va estar molt bé, també, més a més. A veure, amb la majordoma i després del cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc...
Inicia en Josep Maria Miró el que ell anomena tríptic de l'epifania, en el que segons el títol, la major d'home, ja ho hem dit, és el segon, no sabem quin serà el tercer. Què significa que per tu en Josep Maria escrigués aquest text de la major d'home?
Home, jo estic molt contenta que l'escriguis perquè l'he pogut fer. Jo no tenia ganes de fer més monòlegs i quan m'ho va proposar li vaig dir que un monòleg ara no, ja porto temps fent coses que em toca parlar sol a l'escenari, em sembla que no en tinc ganes. Però ho vaig llegir i és un text molt ben escrit, el Josep Maria escriu molt bé, el personatge tenia gràcia perquè és un personatge que no és monolític, que és cantallut, que...
que és imperfecta. Bé, que em va venir de gust, o sigui que estic molt contenta que hagi escrit aquest text. Sí, sí, espero que n'escrigui molt més, molts més. A veure, i què és aquesta majordoma? O sigui, per el que hem llegit escuetament així, una dona que torna a casa seu al cap de 27 anys d'absència. Què més li passa amb aquests 27 anys en aquesta dona? Moltes coses...
Sí, home, és el que explica una mica. Representa que va fugir corrents de casa seva en una situació una mica patètica, patètica, maltractada, una situació de violència i va marxar deixant l'home i un nen petit. I torna al cap de 27 anys i una mica explica tot el viatge d'aquests 27 anys.
ja no és la dona que va marxar, és una noia joveneta, i ja torna a fer-te una dona. Llavors, en aquest viatge li han passat moltes coses. També ha anat pel cantó fos de la vida, d'alguna manera, no tant han sigut flors i violes, li han passat coses dures, però s'ha empoderat, que es diu ara, que ha crescut.
I això, i també ha fet coses com imperfectes, i ha fet coses, bueno, rares, i ella n'és conscient que això que no és perfecte. Però és una mica l'explicació d'aquest viatge que ha fet. Ha explicat per ella que és un personatge també que afabula, que exagera les coses, o sigui que això, que no és una heroïna perfecta i...
i encantada, sinó que té fallos, també té fallos, té vicis, té de tot. I això és el que li dona la gràcia, també trobo. Rosa Renom, estem parlant de l'obra La majordoma, que dilluns dia 8 a les 6 de la tarda estarà a Salt. A tu no ho fa gaire mandra venir a Girona, venir a Salt? No, m'agrada molt. A mi m'agrada molt, ja ho sabeu, que m'agrada molt. Per això ho dic. No, perquè m'agrada molt el públic, l'afició al teatre...
El teatre de salt m'agrada molt, a més trobo que és un teatre que és molt bonic amb la mida i tot això, i amb la relació amb el públic, no ho sé, m'agrada, sí, m'agrada. A veure, Rosa, tu havies fet abans algun monòleg i si no havies fet cap, ara que et trobes pel mig, on te pots trobar més bé? Acompanyada amb algú que te salvi si te perds? Què te representa, tu, fer un monòleg? Sí, n'havia fet algun ja, sí.
I m'agrada més trobar-me acompanyada i que me salvin, no només que me salvin, sinó el ping-pong que es crea amb els companys quan és al teatre. És una cosa que sempre m'ha agradat. El que sí que reconec que amb un oleg aprens moltes coses. O sigui, el ping-pong aquest el fas amb el públic. I encara que siguis tu només que vas portant el fil de la història, que és com si expliquessis un conte d'alguna manera, sí que vas notant a la gent com respira, com ho reben, com...
i és molt bonic, i també una mica el que et suposa, o sigui, has d'aprendre com a perdre la por, i t'has de llançar del tobogant, quan comences és com un tobogant que fa molt respecte, perquè dius, bueno, és com un riu, això jo m'hi tiro, i saps, és com anar portant una mica les regnes, però el que et porta també, és una sensació bastant de vèrtic, i això, aprens una mica...
a gaudir del dir, de l'explicar sense fer trampes, perquè no pots fer trampes, has d'anar com fluint allò, be water my friend, que diu aquell, saps?
És un aprenentatge, està molt bé, et fa créixer, trobo, d'alguna manera, però impressiona i esgota molt. A veure, amb el teatre d'en Josep Maria Miró, concretament amb el cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc, com a espectador vas veient l'obra i vas seguint una trama molt bé, però hi ha moltes coses amagades amb aquesta trampa. Amb la majordoma passa el mateix o és més planera la majordoma?
És diferent. Jo no el vaig poder veure mai, el cos més bonic. No, el vaig llegir però no l'he pogut veure mai. El que passa és que, pel que en sé, el Pere interpretava diversos personatges. En canvi, aquí és la majordona, la majordoma, és ella. És ella i que explica coses i que parla a qui s'ha trobat i si el mossèn, un mossèn que és important a l'obra, però vull dir que és ella, sempre és ella. Llavors, en aquest sentit, és diferent.
Rosa, a veure, tu ara estàs, com explicava, sola, davant del perill, per dir-ho d'una manera, amb la majordoma i sembla ser que, com has dit, t'agrada més estar acompanyada i fer grup i tot això. Estàs preparant alguna cosa per anar fent aquesta majordoma? Bé, ara és el moment aquest que una mica discutim coses de mirar com el futur, però encara està tot com molt...
Perquè és això, ara la feina és tan rara. Oh, per això ho dic, per això ho dic. Sí, ara tinc molt temps de gira encara amb això. Sí. Però... I després tornarem a fer allò del Casar i Scamio, que també ho vam estrenar aquí a Girona.
la història de la Maria Cassares i l'Albert Camus, la correspondència. Ah, molt bé, sí, sí. Amb en Jordi Guixetet. Sí, sí, és veritat. I encara si no recordo malament, fa un parell de setmanes o tres vam comentar aquí que a Sant Feliu anaven a fer Caixa Colores, vull dir, també eres allà, tu?
No, Casa Caloris ho vaig haver de deixar Val, és que les dades que ens van arribar també hi figuraves tu allà en el repartiment i dic, coi, tantes coses, fa la Rosa Novell Ai, perdó, la Rosa Renom No puc, ja em sap greu perquè era molt bonic Casa Caloris i em vaig passar molt bé però és això, no, no era una cosa o una altra i això ara ho fa la Rosa Gàmit que també està fantàstica i és una obra que també recomano molt que és molt bonica de fer
I ara ells la tornaran a fer a la bequeta aquest Nadal. Molt bé. És això. A veure, i quina vida té pel davant la majordoma? Llarga vida encara? De moment sí, de moment fins a març estarem fent bolos així per Catalunya. Sí, llavors no sé, no sé encara què pot passar, perquè també
A part del premi aquest butà que a Milloc Triu també ens van donar el premi a espectacle de petit format, que fa molta gràcia. No hi ha res, no hi ha scenografia, no hi ha músiques, no hi ha res, però bé, ens van donar aquest premi i fa molta il·lusió. No hem estat mai en el teatre d'en Rigola, què tal estan allà?
És molt bonic, perquè és molt petitó, però està molt cuidat. O sigui, està molt ben aïllat, se sent tot molt bé. O sigui, pots parlar sense res i la gent... O sigui, tu els notes respirar amb ells i els notes si tanquen un ull o si mouen les parpelles i ells també t'ho noten a tu. I això està molt bé. És ben bé com explicar un conte en secret a algú. Saps, allò? Està molt bé.
I a més sembla que sigui com lluny, que la gent diuen, ui, però on és això, perquè és a Sants i això, però és molt fàcil arribar-hi, de fet. Ja, ja. El tren, el metro, tens tot allà. I està bé, és un teatre molt boniquet.
Rosa, renom dilluns, dia 8, estaràs en un teatre més gros, que acabes de dir que t'agrada, que és el de Sal. Sí, que m'agrada, sí, hi he treballat moltes vegades i li tinc carinyo. I precisament amb aquesta majordoma, quan acabi la representació, més o menys, cap allà dels quart de 8, hi haurà un altre García, que no és en Pere García, però que té a veure amb en Pere García, perquè és el seu fill, en Jordi García, que mantindreu una mena de conversa postfunció.
Molt bé. Doncs allà serem, allà te veurem i allà segur que t'aplaudirem perquè estem ja segurs... O sigui, veure la Rosa Renoma anunciada ja ens predisposa per anar-hi amb més ganes. Vinga. Mira, ja m'has animat el dia. Això. Molt bé. Adéu. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Adéu, que vagi bé. Adéu. Adéu, adéu.
Sí, després d'haver parlat amb la Rosa Renomi i la major d'homes, seguim. En aquest cas, ara ens anem al Teatre Municipal, perquè què passarà al Teatre Municipal avui divendres? Doncs que tindrà lloc una altra estrena, concretament serà avui divendres i demà dissabte a les 6 de la tarda en una funció fegida. Avui divendres a les 8 del vespre. Exactament, i demà a les 6 de la tarda i a dos quarts de nou del vespre.
Direm que les ara ja senyores, abans havien estat les noies, les noies de teatre, estrenen Avui no ploraré, una comèdia escrita i dirigida per Nelson Valente que és alhora tendra i esmolada sobre el dolor que arrosseguem i la fragilitat dels llaços familiars.
Avui no ploraré, està interpretada per la Mama Menduc, la Marta Pérez, la Carme Pla i l'Àgata Roca. I els acompanyen, com ja va sent habitual, en Jordi Rico, gironí, i l'Albert Rivalta, suposem que Barcelona. Sí, i que atua molt sovint amb elles.
A la sala La Planeta també hi ha una estrena. Demà dissabte, dia 6, a les 8 del vespre, què hi haurà? Doncs es tracta de l'obra Abecedari, una creació de la Muclis i Sentis, que també l'han dirigit. Aquesta companyia, que fa dos anys va sorprendre el públic de temporada alta amb l'obra...
no dir de gossos i malditos, ara va a partir de l'Avecedari, explorant la memòria i la desaparició a través d'una tomba. I les preguntes que sols es poden respondre després de la mort. Vaja tema que han anat a buscar també aquests, però vinga. Però ho arreglem tot en el canal, centre d'arts escèniques, i hi haurà dansa al carrer, a càrrec de la companyia Malpelo. Demà dissabte a les 6 del vespre, no, demà dissabte, dia 6, a les 8 del vespre.
Molt bé, un nou espectacle de la companyia que dirigeixen Maria Muñoz i Pep Ramis, amb 12 intérpretes de diferents edats i orígens que connecten la memòria i el futur a través del gest, la música i la presència compartida. I atenció, amb aquesta ràfaga, els focs explosius de final de temporada, la Míriam Isclair i Daphne Valdús són els protagonistes d'Honestedat.
Obra escrit i dirigida per Francesc Oeller. De què va? Té un argument curiós. És a l'entorn d'una actriu veterana, la Miriam Iscla, enfrontada a un jove director, en Daf Bisbaldús, que no s'entenen perquè ella es nega a rodar una escena nua, sense que ho justifiqui el guió. L'obra va partir d'aquí. Francesc Oeller, que ara aquests dies el veiem altra vegada, s'ha reincorporat
A la novel·la, com si fos aquí, interpretant en Ferni, la seva obra mostra dos personatges atrapats entre el compromís artístic i la responsabilitat personal. Un tema molt interessant. Unes te dades es podrà veure en el Teatre de Salt diumenge dia 7 a les 8 del vespre. I al Canal Centre d'Arts Escèniques, també dilluns a les 6 de la tarda,
Maria Goirec Zelaia, que tan bon record va deixar l'any passat al Sasso, què farà? Torna amb una revisió lliure de la Llerma de García Lorca, construïda en l'actualitat, però, això és el curiós, sense el text del poeta Granadí. I ho fa així.
Cada vegada veus que són més estranges en el teatre. Ho fa a través de personatges que encarnen frustració, efectes i silencis en una funció que parla d'absències, presió social i dolor no expresat. No sé si García Lorca va voler dir tot això, però bé, de moment els d'aquesta companyia, la Maria Goyri Celaya, s'ha tret de la mànica tot això. Aquí la posició és a les 19.40, més o menys, i anirà càrrec de Manuel Pérez Muñoz.
A veure, també hi haurà música a temporada alta. Hi ha tot, ara hi ha coets per acabar la programació, que ja dic, acaba aquest dimarts. A la sala Montsalvatge de l'Auditori de Girona, què hi haurà? La Chicago Mascoy, un conjunt de gospel, d'aquells que canten gospel a New York, però en aquest cas el canten a Chicago. Això serà demà a les 8 del vespre.
Llavors jurarà la cantautora mallorquina Maria Ein, que serà a la sala 2 de la Mirona demà dissabte a les 10 del vespre. I acabem a la sala Cambra de l'Auditori diumenge a les 6 de la tarda a les 7 de la tarda. No, no, perdoni, diumenge a les 6 de la tarda. Amb l'actor Lluís Omar i el duo de pianistes format per l'Emili Brugalla i Vesto Estambolov.
que s'ajuntaran per interpretar un espectacle que ells han titulat Bach, Dostoyevsky i Messian, un diàleg entre paraula i música. Què més volem? Doncs mira, aquí s'acabarà tota la moguda que va començar al mes d'octubre. Al setembre, ja no me'n recordo. Al setembre, home, amb la Pati Smith, i s'acaba, i això vol dir que l'any que ve hi tornaran, però...
que el teatre no s'acabarà perquè ja l'altre dia vàrem parlar amb en Domènec sobre la programació de Qui hi haurà salt. Ara la setmana que ve ja presenta la del Teatre Municipal. Sí, senyor, i llavors que no també ja tenen acabada el Qui hi haurà, i els de Lloret, i els de Blanes, i per tot també hi estan treballant. Molt bé, o sigui, tornarem, seguirem parlant de teatre. Com sempre. Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al cinema.
Bona nit.
La setmana passada, el dia que abans d'anar al cinema anem a la llibreria, vaig tenir una molt agradable sorpresa. Se l'ha mirat o què? Home, me l'he mirat i ja he començat a llegir. O sigui, un llibre sobre l'Emparo Rivelles. Fantàstic, ha de ser. Estic en el començament. Però, esclar...
jo m'agradaria que fos una biografia de l'Emparo Rivelles i al principi parlen de l'Emparo Rivelles però hi ha molt per explicar parlen molt de les seves pel·lícules i està més centrat en les pel·lícules que no pas en la vida de les Rivelles però bé, fantàstic llibre el acabaré de llegir tots però ja veurà, no, quan expliquen aquí és clar, de fet és el món d'Emparo Rivelles i és el món del cinema però a cada capítol van explicant coses entens, això
Per exemple, quan digui van a Mèxic a fer d'allò, explicarà coses que va passar a Mèxic. No ho expliquen al mateix temps, perquè cada vegada, i si no recordo malament, també van a Hollywood a fer... De moment estic amb les pel·lícules espanyoles, que són les que m'hi interessen.
van a Hollywood a fer pel·lícules versions americanes que es feien per Espanya, després feien dues versions. No confoten amb el que feia la Imperio Argentina, que feia d'Alemanyes i llavors eren espanyoles. Una cosa d'aquesta, sí. Molt bé, doncs... Doncs avui quin llibre hi ha? Aquell fantàstic. Avui jo vull tornar a parlar d'un altre llibre que hi havíem parlat, però perquè...
Hi ha gent que li va agradar, encara el Trifor es va deixar de fer ahir dijous, però si no recordo malament, et sembla que els ho tenen i encara la continuen fent, és la d'Entrueba, no hay amor en invierno, siempre es invierno.
però reivindicar que si us ha agradat la pel·lícula, que la pel·lícula d'aquí un temps la podreu tornar a veure en alguna plataforma, és Blitz, la novel·la que s'ha reeditat, editada per Anagrama, que és la història, o sigui, fa 10 anys, ell va escriure aquesta novel·la Blitz, el 2015, va tenir el seu èxit, com totes les de... i que explica molt bé la història de Siempre es invierno,
que està basada en aquesta novel·la però la gràcia de la novel·la és que com totes les novel·les poden explicar més coses i sobretot aquesta relació i per això es m'hi ha fet pensar l'article de Jordi Grau Jordi Grau la va anar a veure cosa que normalment no veig que vagi al cine doncs va anar a veure aquesta pel·lícula
l'última novel·la de la Gemma Ruiz i la pel·lícula de David Trouba també novel·la i pel·lícula sobre la relació d'una dona madura amb un noi jove que això es porta poc en el cinema i poc a la vida real quan el més normal és al revés reimindicot la novel·la de Blitz reimindicot també la novel·la de la Gemma Ruiz
I la pel·lícula que jo soc del parer que les primeres visions de les pel·lícules d'entroba tens la sensació que els hi falta alguna cosa. A la segona visió els hi trobes. Doncs ja dic, jo de moment com que t'ho hagués vist la primera trobo que li falta.
Per això, per això, no, no, si ho entenc, ja veurà, si vostè, em sembla que estarà igual d'allò, al telefònic, a Movistar, em sembla que sortirà a Movistar, però bé, i si no, llegiu la novel·la, la novel·la és fantàstica, a més a més és curta, té unes 200 pàgines. Molt.
Ja està. Parlem de cinema, doncs. Parlem de cinema. A veure, què fan en el Trifó aquesta setmana? En el Trifó fan una pel·lícula noruega, mira-hi per on. Uau! Sí, una pel·lícula noruega que la crítica la deixa molt bé i que se'n diu precisament Valor sentimental. És una pel·lícula que parla de dues germanes, la Nora i Ernest...
que es troben a través del pare, un carismàtic Gustaf, un antic director de renom, un director de cinema, i la Nora Cassatís, atriu de teatre, ha dit no a una pel·lícula.
Però aquesta pel·lícula després, com que ha dit que no, agafen una nord-americana i llavors veu que això s'ha perdut una gran oportunitat. O sigui que és cinema dins del cinema, sobre el món del teatre i sobre totes aquestes relacions. La pel·lícula està dirigida per Joassim Trier i llavors en el repartiment de la interpretació hi ha gent d'allà a Noruega que no...
No són coneguts aquí com Renata Reins, Eli Fanning i altra gent. Com he dit, la crítica en general la deixa molt bé, com una pel·lícula molt ben feta i interessantíssima sobre les relacions entre la vida humana i la interpretació.
A veure, s'han enterat si hi ha anat gent a veure Floris per Antonio? Ah, sí, molta gent. Què diu ara? Quina sorpresa. És una de les pel·lis que veig a veure aquesta setmana. Sí. A més a més, hi ha hagut sorpreses perquè... Ostres, a mi em sorprèn que em digui això. Doncs sí, sí, està... Bé, és la que està tirant més. De totes les que d'allò és la que...
que d'aquí veig que hi ha molta folclòrica amagada que ara deu sortir la llum, aquí. No, però és una vida interessant, jo suposo, amb la història d'aquest personatge, el roquero, totalment roquero. Vostè l'ha vist? No, però jo vaig veure el trailer, vaig veure el trailer, vaig veure. La vaig veure, home, la vaig veure. I vaig veure la Flores que deia, mira, tu abuela, tu abuela, sortien d'allà ensenyant-te-li la panxa. Sí, sí, no, no, està molt bé les explicacions, és molt intimista, i a més a més la filla ho fa molt bé...
A més, no sabia qui era de l'Issac i la Cuesta, jo. Sí, sí, sí. Ella, la filla d'en Flores, l'Antonio, que és a triu... Sí, l'Alba Flores. Doncs és a triu. Va dir, aquesta pel·li vull que... Perquè ella és la productora i la que la ideia sordella de l'Alba...
La faci l'Issaki. I l'Issaki sí, perquè ja havia fet una pel·lícula sobre també els Reals Gitanes i que per això ho volia. Però la pel·lícula està molt ben feta i molt digna. Jo crec que és molt i molt interessant.
hi ha moments molt delicats, intimistes i entranyables. I les dues germanes, la Lolita i la Rosario? Sí, esclar, la Rosario, per exemple, s'entenia molt millor amb l'Antonio, perquè la Lolita era la germana gran, per tant l'Antonio es feia més amb la... I està molt bé, i al final acaba molt bé...
En el tràiler, una cosa que va dir que me va quedar, perquè el tràiler no entén, diu éramos uno, o sigui, tots i tots éramos uno. I a la Lolita a vegades ho explica, diu, esclar, jo veia que sempre, per exemple, li feia cançons per ella i mai em va fer per a mi. Però de bon rotllo, eh? Ja, ja, ja. Bé, jo la recomano, la recomano totalment.
Molt bé, doncs dit això, ja hem parlat del trifó, parlem de les altres sales. Una de les pel·lícules que riu que pot ser interessant és una que porta per títol Eternity, dirigida per David Freyne amb l'Elisabeth Olsen, Miles Teller i Callum Turner. És una comèdia romàntica que se situa en un misteriós i estrany més enllà...
on les ànimes, una mena de purgatori, estan allà per decidir el seu destí etern. Allà, la protagonista ha de decidir triar entre l'home amb qui va compartir la vida o trobar-se de nou amb el seu primer amor, que va morir jove i que l'ha estat esperant durant dècades. M'agrada, m'agrada aquest argument. Per cert, que Flores para Antonio també la fan al Socini. Ah, doncs així ja me n'aniré a veure-la. Ah, sí, s'aniran
Sí, perquè és clar, el Trifó ja l'ha tribut, no l'ha tribut? No, Flores continua. Ah, val, doncs jo pensava que l'altre em digui. No, no, Flores, home, només s'ha fet una setmana. No, no, continua, que passa que no tants de passes. Ja, ja, ja. Jo em sembla que els Ocine només fan un passi a la nit, o dues o a les 10 o a les 6, però bé, no mireu cartellera, ara m'ho estic...
Molt bé, una altra pel·lícula que arriba és una que porta per títol Golpes, dirigida per Rafael Cobos, que té com a protagonistes els actors Jesús Carroza i Luis Tosar. L'acció passa a l'Espanya dels 80, quan un dels dos germans, són dos germans,
en carroza, surt de la presó on estava tancat com a delinqüent i necessita guanyar més diners. I el més fàcil que té és juntar-se amb la seva banda d'amics d'abans i fer alguns robatoris. Però resulta que la policia encomana el seu germà, paper que interpreta en Luis Tossar, que li vagi al darrere i investigui a veure si realment ell és el que ha robat. Perquè, com que són germans, ho coneix molt bé. Aquest és l'argument de la pel·lícula Golpes.
També recordar-vos que des del 4 de desembre fins al 13, torna al festival d'aquest de terror i fantàstic, en la seva quinzena edició, a Cocollona't, aquest festival fantàstic de terror de Girona,
i que hi haurà els festivals, hi haurà els estrenes, i doncs es passaran pel·lícules en el Trifó, també es passaran a la Casa Cultura i a la Mercè. Per més, informació de tota la moguda, perquè esclar, hi haurà bastants d'acurs i actuacions i sorpreses,
entreu a www.acocollonat.com i aquí tindreu tota la informació d'aquesta quinzena i a quinze anys d'aquest festival que ha acocollonat.
Molt bé, doncs dit això, ja no queda res més per dir, sinó escoltar el segon tema que ha portat el senyor Terribas, que jo ja li he dit de què m'ha sorprès. Molt bé, vostè se sorprèn fàcilment. A més a més, és curiós perquè a vegades me fa... Vostè està dient sempre...
no, ja no fan pel·lícules com les. I sempre totes les pel·lis que fan són meravelloses. Feia temps que no veia una pel·lícula tan. Per exemple, Nuremberg. Ah, Nuremberg que em va agradar molt. Però és que la setmana passada em va haver-ho anat a que també li va agradar molt. Totes m'agraden. És un home que di tant que li agrada. A veure, l'última
L'última vegada que vi París és una pel·lícula. Aquesta m'agrada molt. A més, l'explico una història. Aquesta pel·lícula, quan es va estrenar, una pel·lícula, Elizabeth Taylor, Van Johnson, Vera Miles, no sé qui més hi ha, la van fer a la festa major de caçar. Jo estava a la festa major de caçar i volia anar-la a veure i no em van deixar entrar. I quan vaig tenir diners per comprar-me un, com es deia, un vídeo, el primer vídeo que em vaig comprar va ser l'última vegada que vi París.
Va, doncs parli, parli de l'última vegada que vi paris. No, no, això l'última vegada que vi paris és de l'any 1954, per tant jo la devia veure en el cinema Núria el 56 o 57, devia tenir 5 o 6 anys o 7 anys. Ja en tenia 10 o 11 i no en deixava. Sí, però a veure és el 54, jo dic que el cinema Núria, després d'haver voltat molts de llocs, devia arribar al cap de 3 anys.
i em vaig quedar totalment sorprès per la música i vaig quedar sorprès per l'Elisabeth Taylor i encara recordo aquell moment que Van Johnson és que només l'he vist una vegada arriba al bar i veu la pintura pintada l'Elisabeth Taylor la part de la personatge i comença a recordar mira, mira això, mira això que és màquina
Doncs, resulta que, i llavors hi ha un moment que l'Elisa Beitarra, jo tinc aquests records, sota la pluja agafa una mena de... Sí que la recorda bé. El constipat i que es mon, jo vaig plorar, me va passar de tot, i aquesta música em va quedar per sempre.
l'última vez que vi a París. Una película dirigida per Richard Brooks, que aprofito per reivindicar, com un dels millors directors. Home, sí, ni ho tenia present, això, mira. Doncs és en Richard Brooks, un dels millors directors, que, en canvi, la gent no en parla gaire, però ell és el responsable de la gata... Los hermanos Karamazov, La gata sobre el tejado de zinc... Los profesionales, Lord Jim, Dulce Pajor de Juventud, El fuego y la palabra, Semilla de maldad...
Una de gran que va fer la Jan Simons. Sí, sí. Con los ojos cerrados. Sí, con los ojos cerrados. Sí, con los ojos cerrados. Fantàstica política. Con los ojos cerrados, sí, senyor. Sobre una dona madura que té... Aquí hi ha un moment determinat. O sigui, es barallen, el matrimoni es barallen. I ell li diu... Me voy a Casablanca con Jomprey Bogart, Paul Henry. I el seu home li diu... Muertos, todo muertos. Aquest...
Molt bé, doncs 41 pel·lícules, però Richard Brooks és un gran director, que no se'n parla, jo crec, por. El compositor és Conrad Salinger, que també va fer 28 pel·lícules i moltes d'elles d'aquestes que a vostè li encanten, perquè la majoria són musicals.
Per exemple, va néixer el 1901 i va morir el 1962 als Estats Units. Però... I com diu que es diu? Es diu Conrad Salinger. Melodias Abrobai. Doncs ell és el compositor de Melodias. La vella de New York. Magnolia, se'n recorda de Magnolia? Sí, Magnolia. Amb l'Ama Garner.
No, o sigui, la magnòlia de la Beganera és de George Cucor. No, no, dic compositor, estic parlant del compositor. No, no, no, magnòlia és de Jerome Kern, la música. Bé, doncs, magnòlia, ell també hi deu remanar-hi. No, escrivia una magnòlia que no hi havia música.
Bé, doncs hi ha la magnòlia de la... És ja la que devia fer aquest senyor. Jo he mirat els seus antecedits, per dir-ho d'una manera, i la magnòlia que diu que aquest senyor ha fet la música era la de la Begarnet. Però vaja, no entrem ara... No, la de la Begarnet era Giron Kernet i se'n diu Showbots. Bé, després a micro d'allòs li ensenyaré allà el tretre. Però vaja, és un senyor que ha fet música per 28 pel·lícules i una d'elles és d'aquesta, l'última vegada que vi a París...
i que ara acabem el programa amb aquesta música. Adéu-siau. Vinga, fins la setmana que ve.
Fins demà!