García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
Fins demà!
Senyor Pere? Senyor Guillem? Molt bé, i senyor Arnau? Bé, també diu. Ha aixecat la mà. Vinga, va, doncs tots tres estem a punt per fer un altre programa d'aquests que cada cap de setmana podeu escoltar aquí, al Girona FM, també es pot escoltar a Ràdio Caldes i es pot escoltar a Ràdio Sal. Mira per on, a quants llocs la gent pot arribar en aquest programa. A veure, la música seva avui.
A veure, exactament, doncs vinga, anem per la música. La setmana passada, en comentar la pel·lícula Song, Song, Blue, i el molt bon treball que fan els seus protagonistes, l'Equip Hudson i Hugh Hackman, m'ha fet pensar que ell, si jo va agafar fama mundial en interpretar paper de Wolverine a la saga X-Men, de la que em va interpretar 10, va començar la seva carrera com a actor de teatre a la seva Austràlia natal.
Allà va començar també a fer teatre musical. Primer va ser Gastó de la vella i la bèstia, l'any 95. També va ser Joe Gillis del Sant Set Boulevard de Lloyd Webber de l'any 96. Direm que tot i haver nascut a Sydney, fa 57 anys, té nacionalitat anglesa, ja que els seus pares, que eren anglesos, van emigrar a Austràlia l'any 1967.
Per tant, com a anglès no va tenir cap problema per poder treballar a Londres, on el 15 de juliol de l'any 1998, a la sala Olivier del Teatre Nacional, va estrenar la producció d'Oklahoma de Rogers i Harvesting, dirigida per Trevor Nunn, que és el musical que escoltarem avui. Per cert, ara al veure el nom de Richard Rogers, he pensat, i aquella pel·lícula Blue Moon que van dir que potser la farien i no la fa ningú? Doncs mira, no la fa ningú.
Molt bé, doncs ens quedem sense. A més a més és una pel·lícula que està molt bé i que a més a més és el mateix director de Nouvelle Vague. Doncs mira, doncs ja veus. Dorm, però de moment doncs això, eh? Dorm, moment dorm. Es fan massa pel·lícules que no tot s'arriba. Vinga, molt bé. Doncs com a cantant direm que Hugh Hammond, a més dels títols comentats, va interpretar a Austràlia i a Broadway el Noi d'Os, una biografia musical del cantant Peter Allen.
i darrerament va estar en la reposició del musical The Music Man, que aquí com a pel·lícula la coneixíem com Vivir d'il·lusió. Va ser nominat als Òscars pel seu treball a la versió cinematogràfica dels Miserables i també el cinema va ser el varnum de la pel·lícula The Great Showman, que l'altre dia la vaig veure per televisió i em va agradar molt més que en el cinema.
A la televisió es veu millor les pel·lícules. Doncs me va agradar més que al cinema. Ara m'ha agradat molt imitar a Neil Diamond a la pel·lícula Song, Song, Blue. Però nosaltres tornem a Oklahoma de l'any 1998 i escoltem a Hugh Hackman cantant Oh, quin matí tan bonic. Això és Oklahoma.
Gràcies.
There's a bright golden haze on the meadow. There's a bright golden haze on the meadow. The corn is as high as an elephant's eye. And it looks like it's climbing clear up to the sky.
Oh, what a beautiful morning Oh, what a beautiful day I got a beautiful feeling Everything's going my way
All the cattle are standing like statues. All the cattle are standing like statues. They don't turn their heads as they see me ride by. But our little brown maverick is winking.
Oh, what a beautiful morning. Oh, what a beautiful day. I got a beautiful feeling. Everything's going my way. Aunt Taylor. Nice! Scared me to death. What you doing round here? Well, I come a singing to you.
All the sounds of the earth are like music. All the sounds of the earth are like music. The breeze is so busy it don't miss a tree. And an old weeping willer is laughing at
Oh, what a beautiful morning Oh, what a beautiful day I got a beautiful feeling Everything's going my way Oh, what a...
Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Què hi ha de nou pel Rialto?
Fins demà!
A veure, després d'haver escoltat el primer tema que el senyor Pere ens ha portat, que és d'Oklahoma, què ha passat? Què ha passat? Però el Rinaldo, vostè veig que ha fet diverses coses, no? Ha anat a veure l'assistenta. Sí. I què? Ui, vaig quedar parat de tanta gent que hi havia al cine.
Jo hi vaig anar un dimarts, s'ha de dir, i no, era normal. Home, el dimarts, a més, és el dia que val més dos euros. És el dia que... Doncs no, estava normal. Va, normal. Hi havia una cinquanta persones. Jo vaig anar-hi un dissabte, molta i molta gent. Llavors, el diumenge, vaig anar a veure una altra pel·lícula, al matí, al mateix, als cines, i hi havia una cua que anava fins al carrer, cosa que no havia vist, i tothom anava a veure l'assistema. Perquè va escoltar el nostre programa de ràdio,
que la que parlàvem de la pel·lícula i vàrem parlar sobretot del llibre i tot això, vull dir que... No, no, doncs l'assistenta i me va agradar, la veritat sigui dir-me que... Ja li vaig dir que li agradaria i que no feia por. No, no, no, bueno, és un terror psicològic més que arreu i més aquell de cobrir una por. Però hi ha coses que me rebenten de tota manera que no sé per què...
Per exemple, que una senyora te digui, agafa'm entrades per un teatre i llavors te digui que jo no t'ho he dit, això no m'agrada. Però està fet expressament per crear tot aquell ambient. Igual que li diu, ves-me a buscar la criatura i llavors resulta que no. És per anar creant un ambient d'histerisme total perquè la fot jo al carrer que és el que ella vol.
Sí, però vull dir que ella... Però no acabem de parar, escoltar tot és una trama, que aquesta és fantàstic, perquè com a actor i com a... dius, hòstia, aquesta tia està loca, perquè li està fent... Ostres, i tant! No, no està loca, està preparant un terreny, que és el que jo moltes vegades faig amb vostè, el provoco... M'està fent un assistent... Estic fent allò, a veure si és allò, eh? No, de moment aguanta...
però està bé l'actuació la pel·lícula està bé mira, una cosa que me va agradar molt la novel·la és millor, eh, encara sí, bueno, doncs a part de l'argument que està molt bé a mi m'agrada aquestes pel·lícules de terror que hi ha que les rebutjo vull dir que les rebutjo doncs ja tenen un nivell, aquí no aquí eres luxe, uns espais bonics tot, vull dir gent maca, vull dir els protagonistes tots són guapos
Vull dir, tots els elements... A part que la història està molt ben explicada. No sé si aquesta senyora, la Freida McFadden, si tindrà... Perquè em va dir que ja hi havia dos... Quatre, quatre ja n'hi ha. O sigui, aquest i tres més. I 20 milions d'exemplars venuts. Aquí a Espanya, un milió. I a Catalunya, 30 milions. Però de la primera o de totes altres? De tot plegat.
Val, Déu-n'hi-do. Home, Déu-n'hi-do. 20 milions, que ho varen calcular l'altre. Sí, sí, sí, comptàvem un euro per cada llibre, que el llibre em sembla que val 18 o 20 euros, o 20 i escaig d'euros, que tinguis només un euro per llibre, són 20 milions que li han baixat a aquesta senyora que continua fent de metge. Molt bé.
Doncs, no, no, l'assistent també, i crec que ho entarà molt. Llavors, bueno, llavors, vaig anar a veure, que aquí sí que vaig quedar parat una que se'n diu El sendero de la sal, de la Mariana Elliot, que, de debò, vaig quedar sorprès que al cine hi hagués tanta... No estava plena ni malmenys, era una sala relativament petita dels al cine, però tot i així vaig quedar parat que gent anés a veure una pel·lícula
que se'n digués el Sendero de la Sal, una directora, Marianne Eliott, que jo particularment no la coneix, i sobretot uns actors que... Iliana Anderson, sí, que estic anomenada, però ja són Isaacs, no sé, una pel·lícula que no haguessis donat un duro, doncs està molt bé, i em va agradar això, que hi hagués molta gent que anés a veure aquesta pel·lícula. Estava Eliana Comando. Menjava molt o no? Menjava molt o no?
La gent. No, aquest dia no tant. El dia de l'assistenta, molt. El dia de l'assistenta, molt, molt, molt. A veure, el negoci és això més que el cine? Home, totalment. Totalment. La venda de menjar aquest és un benefici pràcticament d'un 95%.
i en canvi amb la pel·lícula han de pagar per al cinema i va un 40% doncs sí, sí, doncs el dia de l'assistenta però és que hi ha unes caixes de crispetes que no sé quan deuen durar però vull dir, més que la projecció de la pel·lícula segur bé, però el cinema de la cel què?
A darrere de la sal, molt maca, de debò que sí. Penes i treballs d'un matrimoni que els atira, perquè no contesten una carta que no sé què els hi devia dir en aquella carta, se'ls queda en la casa, se'ls queda en tot. La parella, en comptes d'agafar-s'ho malament...
agafen la motxilla i se'n van a córrer, això, el Sendero de la Sal, un camí que hi ha al sud d'Inglaterra, i anem nosaltres passant amb ells tot el camí aquest. A part que hi ha imatges molt boniques, passen una sèrie de calamitats, pluies, trompestes, vents, tots els hi emporten, tot cauen, sempre estan menjant espagueti,
però la pel·lícula de De Boca passa com aquell carrer i és interessantíssima veure com viuen aquesta gent. Jo penso, pobre de mi, si hagués de fer això. És que vostè ja, res, només sortir de cada seu a buscar l'ascensor i a vegades hi ha problemes. Escolti, i ja està, i no hi ha res més. No, i vaig anar a la presentació d'un llibre. Ah, carai, carai. Vaig anar a la presentació del llibre a Barcelona. Jo he anat a molts altres. A Barcelona va anar.
No, el llibre se'n diu Barcelona, que és un recull d'articles d'en Prudència i Bertrana a la Fundació Balbi, que no sol ho anar-hi mai. Bueno, no vaig que hi havia mai el lloc d'aquestes coses. I va agradar-me molt. A veure, vostè que fem xefarderia ara, la Maria Àngela Vilallonga en sap molt de presentar coses. És una dona que, a més a més, si fa una presentació amb altra gent...
Ella ho parla també coacapa, ara pràcticament. La manera de bé la llongua és una professora, té un bagatge importantíssim en el món de la comunicació. Però ella feia de mestre. Ella és professora a la Universitat de Girona, una de les millors professors que hi ha hagut, i sobretot és de llengües clàssiques o grec i llatí, però és d'un prestigi acollonant, no només aquí a Girona, sinó tot Catalunya.
Va ser consellera de Cultura. Va ser consellera de Cultura i, a més a més, va estar a la institució de la llengua i, a més a més, és presidenta de la Fundació Prudència Bertrana, en la qual el senyor Jordi García, que hi participava en aquest estat... Sí, llegia Trosso, llegiu un capítol. Molt bé llegides, per cert, eh? Doncs ella és presidenta de la Fundació Prudència Bertrana.
I que, bueno, que allà... Doncs vaig quedar molt meravellat de veure com presentava. Bueno, ja l'he vist presentant els Bertrani, ja l'he vist presentant, però esclar, allò és una presentació... Però allà he estat, jo he estat amb moltes presentacions de llibres com a espectador i com a organitzador, eh? Vull dir que, si veiessis una vegada que va presentar un llibre de...
Parlant del senyor Jordi García, que va escriure, va llegir també, però vostè, per exemple, va dir que, esclar, es pensava que només en Josep Maria de Sagarra feia articles bons, però aquí va quedar parat que el senyor Prudència Bertrana... Era un estil del que feia l'aparitiu de Sagarra, això de Barcelona, anava recolint coses, però no tenia la seva gràcia.
Aquell que se'n deia El Pí, la plaça d'El Pí, me va agradar molt. Vaig trobar ja el títol boníssim i llavors que llegia també. No, no, va estar bé, un acte que va estar bé. Per tant, és un llibre que té la tauleta per llegir, la tauleta de nit per llegir, o no? No. No, va. No, no, no. Què més ha fet? No ha fet res més? Jo res més, però vostè no explica res del que va fer. Ah, perquè no m'ha deixat, esperi. Ah, vinc de teatre, que vostè no hi va poder anar perquè se'm va anar amb un sopar amb els amics de l'òpera. Això també. Veu com també li controlo...
Molt bé, molt bé, va estar. Sí, a veure què va passar. El sopar va anar bé. El sopar va anar bé i els cantants van cantar molt bé. Dues noies, dues senyores i un pianista que van fer-ho molt i molt bé. I cada vegada hi ha més gent. Vull dir, érem 80 persones. Al final serà bestial. Jo encara no hi he vingut per aquest i altres coses, però vaig anar a veure la mà. Vaig anar a veure la mà. I què?
A veure, jo penso que en Pau Carrió, el director, no ha sabut interpretar el que l'autor McDonagh, que és un actor boníssim irlandès, i que té una ironia i té una manera d'explicar el que passa a la vida quotidiana d'alguns personatges que són personatges estranys. Aquesta obra era una obra estranya amb un tel de malamor, un serge...
o el recepcionista, un personatge. Bé, o Albert Prat ho feia. Albert Prat estava fantàstic, a més a més vestit d'una manera... Sí, ja he vist. En López, una mica estrònic, descontrolat, jo crec que aquí l'Òscar, Pau Carrillo no el va controlar, però molt bé, i el que sí que no sabíem d'un baixava, sobretot la noia a la mia sala, no sabia què estava fent allà,
I en Saribet Casall només cridava i ningú entenia el que deia. O sigui, era una obra histriònica que no calia que fos tan histriònica. I això va fer que en alguns moments la gent passés llargament. Hi havia gent al teatre. Hi havia gent, estava ple, tot baix, tot primer pis. La gent n'hi havia i tot això. Vull dir que estava bé.
I llavors, doncs, vaig anar al cinema a veure si podria, t'hi daria una patada. Sí, vaig parlar-ne la setmana passada i és un títol que me fa gràcia, no sé la pel·lícula què, però el títol em fa gràcia. El pel·lícula està molt bé, però és d'aquelles que vostè li fumariu una patada a la pel·lícula. Doncs fora. Perquè està molt bé, però és...
pateixes durant tota la vida, que aquella pobra dona. La pel·lícula està dirigida, i dir-ho jo, de Mary Bronstain, però el que està molt bé és la Rosa Berne, que és l'actriu, i és una dona, interpreta un personatge que, pobra, és per enviar-ho tot...
Té una filla que a nivell de filmació està molt bé, perquè no es veu mai la nena, que està malalta, té un problema que està entubada i que l'ha de cuidar i està sola. Té el seu marí que la truca contínuament a veure què fa. Al final la veiem un moment i sembla que fos mariner o capità de vaixell.
i a més a més és psicòleg que ha de tractar gent que està pitjor que ella, tot plegat, és un caos, un caos total que realment n'hi hauria per fumar una petada, una petada, a tot el que passa. És una pel·li que la recomano amb parella, entre cometes, atenció que la pel·li està molt bé, està molt bé feta,
trata d'un tema d'aparació total però atenció eh llavors si no us agrada no em foteu les culpes o sigui no us la recomano però aneu a veure què més? que ens aposi la Marta una falca i anem amb un altre tema
Esteu escoltant Garcia Iterribas. Anem al teatre. Doncs anem al teatre i comencem per la que passa, per exemple, a Figueres, que aquesta setmana és a la sala La Cate, on diumenge dia 25 a les 6 de la tarda la companyia la intempèria i presentarà les cases dels altres.
És un espectacle collage que combina anècdotes i detalls de vida per obrir-nos les portes a cases alienes a través de fragments íntims i quotidians. És una història explicada per diferents testimonis que ens obren les portes de casa seva per ensenyar-nos algun dels seus racons.
La dramatúrgia és de l'Elia Borràs, la Berta Camps i l'Eva Ferrer. Borràs i Camps, a més a més, són les directores. I la Paula Fossati, l'Eva Ferrer i la Berta Camps... No, l'Eva Ferrer o la Berta Camps, una o l'altra, són les protagonistes. Es podrà veure a Girona, no, aquest home? Es troba de la sala La Planeta, concretament els dies 6 i 7 de març, la casa dels altres.
El Teatre de Bescanó ha encetat la temporada i atenció, senyor Pere, que normalment sempre deia que no volia temporada si no passava abans aquí. Doncs vinga, ja l'està contractant per la setmana que ve. Molt bé. El Teatre de Bescanó, demà dissabte, dos quarts de nou del vespre, Biel Durant i Anna Moliner seran els protogristes de Cramming, que és una comèdia rosa escrita i dirigida per Marta Butxaca. I què parla?
Aquí hi ha una noia romàntica que li agraden sobretot els peluts, particularment un os panda que se'n diu Crami, que és de què, precisament, coincideix amb un noi pràctic i hipocondriac i supersticiós. És a dir, són totalment oposats, però esclar, si és una comèdia romàntica ja ens podem imaginar com acaba.
De Bescarons anem al Teatre de Lloret de Mar, perquè allà, demà dissabte, a les 8 del vespre, i s'ha de dir que ja, podem dir-ho, pràcticament estarà ple, ple fins a dalt de tot, perquè Joan Pere serà un sogre de lloguer, la comèdia de Susana Garanxana, que dirigirà per Daniel Anglès, en la que Joan Pere acompanyen en el repartiment la gran Montse Alcanyís, Júlia Jové i Edu Lloberes.
Aquí en Joan Pere interpreta un actor que és contractat per fer-se passar pel pare d'un noi i que aquest pare és un hippie que viu a Austràlia. Jo us podeu imaginar els embolis que organitza en Pere fent veure que és un australià a Barcelona. Bé, si també deu estar ja ple a salt perquè hi ha un sogre de lloguer i anirà el dia 30 i 31 de gener.
I de Lloret passem a la Veïna Blanes. Allà, concretament, avui divendres, a les 8 del vespre, dos grans actors, com són en Jordi Buxederes i en Ramon Madaula, acompanyats de l'Anna Casals, interpretaran Els Bons, de la gran és autor Ramon Madaula, i que ha dirigit en Paco Mir. Els Bons és una obra que fa temps que volta, ja que aquí n'hem parlat moltes i moltes vegades, a la que són dos amics que fan pastorets...
i sempre fan els mateixos papers, un fa d'àngel i l'altre fa de dimoni. Però bé, aquesta vegada el que fa de dimoni no pot ser-hi i ha d'ensenyar a l'altre a fer de dolent. Que l'altre és l'alcalde. Exactament, i cosa que li costa molt, perquè acostumat sempre a fer d'angelet, doncs fer de satanàs costa molt.
Això són els papers que fan en Ramon Madaula i en Jordi Buixaderas. Tan sols per veure-los amb ells val la pena, perquè a mi l'obra, francament, no és pas com entusiasme. A mi sí. I ara anem a veure la programació del Teatre de Gironi de Sala, a veure què passa, senyor Pere.
A veure, aquest cap de setmana, de moment, al Teatre de Sal no hi ha res, perquè la programació comença la setmana que ve, precisament amb el Sogre de Lloguer, però sí que hi ha teatre a la Sala La Planeta i al Teatre Municipal. Tenim aquí en Jordi Sobirà, que és programador i gestionador de la Sala La Planeta, i parlem amb ell sobre aquesta programació. Tenim, com hem dit entre nosaltres, Jordi Sobirà, que és un dels responsables...
de la Planeta i volem que ens parli de la programació i com ha anat aquest inici amb Chico Masó i tot això. Senyor Pere, ataquí primer. No, primer de tot, bon dia, Jordi. Bon dia, com esteu? Bé, mira, la programació va començar, com ha dit en Guillem, el 10 de gener, el 10 i l'11, amb la presència d'en Chico Masó i l'espectacle Una mena de Masterclass que, per cert, va estar molt bé.
A veure, d'ara fins al... I vol original, a més a més. Això mateix. D'ara fins al mes de juny hi ha molta programació a la Planeta. No l'anirem dient tota perquè ens emplenaria aquest programa i el que ve. Però per sobre, tu ens pots dir a veure què creus que és més recomanable de veure. Mira, d'entrada jo diria que aquest cap de setmana, 23 i 24 de gener...
a les 8 al vespre se podrà veure el munteplats de Harold Pinter. D'on t'ha sortit aquest munteplats fet només per senyores, veig? Bueno, per dues senyores. Sí, mira, aquest, el munteplats, un clàssic de Pinter, ha estat muntat per la companyia banyolina Teatre Brick i la gràcia d'aquest muntatge, com bé has dit tu, Pere, és que els personatges de Gus i Ben són només dos personatges en aquesta obra,
estan interpretades per dues dones. I a més a més, les actrius, la Teresa Solà i la Belín Bosch, s'intercanvien els papers. Un dia una representarà en Ben i l'altra en Gus, i l'endemà s'intercanvien els papers. Una mica la gràcia també és veure com canvia la perspectiva de l'espectacle interpretat per una actriu o per una altra. Això obligaria algun espectador a anar dos dies a veure la mateixa obra.
Si algú, la companyia li convida a això, aquest fet. Nosaltres, amb què vingueu un dia, ja també... Molt bé. Vinga, què més ens destacaries, tu? A veure, no ho sé, per continuar seguint així... Perquè és veritat que aquesta programació reposem algunes coses que ja s'havien fet o a l'anterior temporada o a passades edicions...
però faig un repàs de les novetats, perquè el següent cap de setmana, 31 de gener i 1 de febrer, ens visita una companyia que es diu Axis Clown i fan un espectacle de memòria històrica amb llenguatge de clown i molta... Com es diu això? Ai, ara no em sortirà la paraula. És igual, teatre sense text, una mica...
però recuperen una figura històrica que es veu que hi va haver durant els bombardejos de la guerra civil a Barcelona que un home per distreure la mainada mentre estaven la gent en refugis o sota les parades de metro i està documentada aquesta figura que es posava el nas de pallasso i els feia números de clown o de pallassos per distreure la mainada
se n'oblidessin, doncs, de les bombes. Una mena d'atarlar, però... Exacte. Molt bé, el senyor Pere, escolti, ens acaba de deixar meravellats. Per què? Home, perquè ha sabut relacionar molt ràpidament el que deien d'aquests dos claus. A veure, això mirant el programa que tinc aquí davant de La Planeta...
pensaria que és un espectacle infantil, i em dius que no. No, no, no, és un espectacle per adults, d'acord? Això no vol dir que amb einada més petita també puguin venir, ja? Ja, ja. Perquè jo crec que, en el cas que té components suposo durs, perquè no és només de riure, no és clown només aquest espectacle.
Hi ha un espectacle, que ara anem mirant així, de la Cristina Arenas, que és una triu de Kilòmetre Zero molt nostra, però que a nivell de tot Catalunya fa un espectacle de la companyia Les Mississippi, on s'acaba el món. Sí, aquest espectacle, de fet, jo crec que quan s'acosti la data, seria molt interessant que la poguéssiu convidar i us en parlés ella, perquè és un espectacle que...
Ella és actriu, però ara a més a més també és dramaturga i directora. Com a directora ja es coneix una mica, però com a dramaturga crec que s'estrena amb aquest text. Però en canvi no hi treballa, només fa la dramaturgia. No, no, sí que hi treballa, però amb la direcció i la dramaturgia. Això ho vull dir, però no interpretant. Exacte.
On s'interpreta és a No cal anar a l'Havana. Sí, aquí ja ens n'anem al... Que això és el mes de març. El mes de març, amb la companyia La Genoveva, que han recuperat aquest espectacle que ja fa 3 o 4 anys van estrenar... Jo la vaig veure a La Planeta. Sí, ella va venir a La Planeta. Que és de Marc Cartigau. Exacte.
I que també hi treballa la Cristina, Miquel Mirall i en Josep Sobresals. Exacte, i aquest espectacle recupera una mica les cançons de taverna, de les havaneres... Em va agradar molt, recordo. Sí, sí, sí, a més... Recordes perquè et van convidar a un... Home, no recordo només perquè et van convidar a un cremat a l'entrada. És el primer que m'ha dit. Jo crec que la voluntat de la companyia és continuar amb aquesta premissa, o sigui, que qui vingui, convidat estarà a un cremat.
Molt bé. A veure, una cosa que m'agrada molt, llàstima que no vingui ell perquè aneu a ser molt bellot, és en Feliu Formosa, que tornem el 6 de febrer, que fan un espectacle d'ell que se'n diu Groc. No, i comptarem amb la seva presència. Oh, que bé, m'entusiasma. Mira, doncs ja pots comptar que vindré jo segur. Si res no es torça perquè està molt bellet. Molt, molt, molt. Feliu Formosa vindrà, assistirà a l'estrena d'aquest espectacle de poesia sobre el seu poemari Groc,
interpretat i creat per les actrius Marta Corral i la Mònica Van Campen. I elles són molt amigues d'en Feliu Formosa i els feia molta il·lusió poder estrenar aquest espectacle comptant que tenien molta il·lusió, sobretot, que en Feliu pogués assistir a aquest espectacle. Igual que jo, en Feliu era molt amic, molt amic de la Cristina Servià. Fa molts anys van fer una pas de poetes. Sí, sí, sí.
A veure, l'espectacle se'n diu Groc, que es podrà veure el 6 de febrer. Felip Formosa és l'autor dels poemes que reciten. Al costat del programa que es veia en Felip Formosa, veig una companyia, la cova és mica, una companyia de Palamós, me sembla, que fan un espectacle, Heaven Help Me, dansa en Feu la Planeta, o sigui...
No m'hi he vist mai, m'assembla. Sí, anem programant. Nosaltres, sobretot, fem teatre, però també intentem acollir altres disciplines artístiques i la dansa n'és una. I, a més a més, Cobosmica ja fa... Jo crec que quatre anys seguits que els portem. Perquè aquest espectacle està concebut en un projecte educatiu, perquè a Cobosmica tenen una línia educativa en què reben...
intèrprets ballarines d'arreu del món, d'arreu del món, no només d'Europa, sinó d'Austràlia, d'Estats Units. És una companyia internacional molt reconeguda i realment jo, de veritat, no sóc expert en dansa, però aquests espectacles amb tantes ballarines a escena tenen un poder hipnòtic
i que tenen moltes coses a explicar. Sí, sí, sí, us ho dic sincerament. Doncs mira, a part d'això, la Planeta el veig a l'escenari, no per tenir molta gent ballant allà, no l'hi veig. I ja que parlem de dansa, deixeu-me fer un petit incís en dansa, perquè de dansa no només portem aquest espectacle, Heaven Help Me, del 7 de febrer, sinó que el 28 de març també tenim la darrera estrena de les Lolas, una companyia gironina,
en un solo interpretat per la Montse Canal Rabaseda, que es diu Travessa Camí a l'Inconegut, el 28 de març. I, a més a més, jo crec que és un dels espectacles estrella d'aquest semestre, rebem la cèlebre coreògrafa i ballarina Montse Colomer, molt veterana. Sí, sí.
És el que està a la portada del programa? Exacte, a la portada del programa i vindrà el 26 d'abril amb el seu espectacle, l'espectacle Celebration, en què fa un recorregut històric, doncs, des de... Sí, sí, sí. I de veritat que...
Promet ser molt potent, aquest espectacle. Hi ha dos espectacles que es recuperen i que també són molt recomanables. Un és molt recent, que és un tal César, del cascaiteat, però n'hi ha un altre, de la Meri Anys, que és Quilòmetres, que també és un espectacle que s'ha fet a la Planeta i que està molt bé que es recuperin.
La Mary ens va proposar de recuperar, en certa manera, com per tancar el cercle, perquè fa just 10 anys que el va estrenar a La Planeta, precisament, ha fet molts quilòmetres, amb aquest espectacle que es diu Kilòmetres, i li feia molta il·lusió tancar el cercle i, com es diu vulgarment, matar l'espectacle, però també és una manera de...
Bé, de tancar el cercle, d'allà on te va sorgir. A més, la Meri ha anat estrenant habitualment tots els seus espectacles, ens l'estimem molt, i ella s'estima molt la sala, també. I bé, per això ens recuperem aquest espectacle a l'11 i 12 d'abril. A veure, Quilòmetres és aquella que parla de sabates, perquè llavors n'hi ha una que posa gomets. Bé, no és que parli de sabates.
sabates. Un recorregut familiar. Exacte. A partir de la metàfora de les sabates va fent passes, va fent quilòmetres, recupera cartes antigues dels seus avis. Hi ha molta autobiografia. Gent del carrer del Carme eren precisament els font valls. Molt entranyable. Però els seus orígens també estan molt lligats amb, si no recordo malament, amb Tenerife.
Sí, sí, sí. El pare em sembla que era una família que deien els canaris que van arribar, van venir aquí. Què anava a dir? Hem parlat de la dansa, dels covos, de mica covos, però allò que has dit tu de les loles, a veure, un espectacle de dansa en què només hi ha una ballarina, això com s'aguanta, això?
No, noi, de la mateixa manera que s'aguanta un espectacle amb un sol intèrpret de teatre, no? No ho veig, o sigui... Sí, sí, tenen moltes coses a explicar. Pensa que també la dansa moltes vegades s'acompanyen amb il·luminacions molt acurades i moltes vegades també revestides amb projeccions o amb ambients sonors que transmeten allò que volen explicar de l'espectacle.
la dansa és força més entendible del que pot arribar a semblar moltes vegades potser necessites el suport una mica de la sinopsis prèvia però llavors ja amb el títol et suggereix alguna cosa travessa camí a l'inconegut doncs probablement vagi a través de passos d'aquests que hem de fer sortir de la nostra espai de confort per aconseguir algun objectiu o salvar-te d'alguna cosa
Molt bé. Una cosa que em va agradar molt, molt, molt és la Guillermota que fa en Jordi Vidal. Sí, és un espectacle multipremiat. Molt bé. El va girant i en Jordi també ens l'estimem molt, en Jordi ens estima molt a nosaltres i per això vam arribar a una bona entesa de recuperar aquest espectacle que...
No us el perdeu. No està fantàstic. Jo la vaig veure i tornaria a veure. Jordi Sobirà, a La Planeta, estem repassant una mica així, sense ordre ni d'allò, però sí que hi ha una cosa que seria bo per la gent que ens escolta. Tot aquest programa està penjat a la web. Es poden demanar entrades anticipades. Sí, sí, i tenim abonaments aquest any, abonaments molt interessants. A veure, explica, explica això. Això és interessant.
Bé, tenim públic habitual, ens hem fixat que hi ha públic que són molt fidels a nosaltres, i una mica per compensar aquesta fidelitat, bé, doncs animem que si algú està molt... A la Planeta tenim una tendència que és que molt de públic ve a última hora, o sigui, es decideix com a última hora, cosa que ens n'alegrem i està molt bé.
Però a vegades potser hi ha gent que es pot mirar ja més detingutament el programa i dir, ostres, a mi m'interessen molt tres espectacles concrets, us animem a mirar els nostres amonaments que obtindreu, per exemple, només en tres espectacles ja obtindreu un 20% de descompte, que no és poca cosa. I en si és un 25%.
Sí, amb més de 6 o més, 25%. També tenim l'abonament dels espectacles de dansa o els abonaments d'espectacles familiars. A partir de dos espectacles ja es gaudeix d'un 15% de descompte. Després hi ha descomptes per jubilats, aturats, majors de 65 anys.
però a vegades potser hi ha gent que doncs això per premiar una mica la fidelitat per exemple vostè senyor Pere que ja ha fet 65 anys molt bé exactament un d'aquests familiars no a mi la planeta m'atracta molt bé no hi ha una altra cosa hi ha una altra cosa que també sabeu perquè aneu mirant les vendes d'entrades anticipades per anar veient com va i com va
De moment. Ostres, ara m'enganxes. T'he enganxat malament. Sí, m'enganxes malament perquè, la veritat, això se n'encarrega més la Maria Àngels, un clàssic de la Planeta i l'escena gironina. Però jo ho vaig controlant més setmana a setmana, una mica, per anar veient el que vindrà properament, per fer una mica de previsió. Però...
no, no, era perquè a vegades pot haver-hi algun espectacle que hi ha moltes entrades venudes i era de dir escolteu, fanyeu-vos que això perquè a vosaltres us és difícil posar una altra funció és pràcticament impossible per tant, doncs hi ha algun espectacle que val la pena que s'ho minin a veure com està
Hi ha quasi per anar acabant, senyor Pere. No, teatre infantil n'hi ha també. Sí, home, teatre familiar. Mira, ens vam estrenar aquest passat cap de setmana precisament amb un nou espectacle de la Merianes per a públic familiar, de caps que aquesta setmana n'estem fent campanyes escolars en què surten entusiasmadíssims la mainada. Sí, a veure si més endavant el recuperem.
Llavors tindrem aquest diumenge mateix una companyia històrica de Titelles, també, Xo Titelles, amb Safrà i Serafí, aquest està pensat pels més petits, i és molt bonica aquesta història, molt i molt i molt entranyable. Després també un espectacle més de poesia, però també pensat pel públic més petit,
el 8 de febrer, que es diu Pomes, Peres i Poemes, també de la companyia La Sola Sia. I després ens n'anem cap al maig, amb l'espectacle també de Titelles, de Malda Closca, de la companyia La Cabuda, el 17 de maig, també per gaudir amb la mainada.
Ens deixarem moltes coses, però a mi també m'agradaria destacar que... Digui, digui. Ara hi ets, en profit. També tenim diverses estrenes durant la temporada i una d'elles és, ens n'anem molt al final, 29 i 30 de maig, però una companyia sorgida de l'Eram, que es diu Colectivo Alipori, amb un espectacle que es diu Berecundia. Aquest espectacle es va poder veure un...
un esbós, bueno, no estava acabat, diguem-ne, estava força embestat, però no estava acabat en el passat Festival Z, que es fa el mes de juliol. Sí, el juliol. I jo el vaig poder veure i em va sorprendre molt gratament que, a més d'una escola universitària, com és l'Eram,
doncs sorgeixin propostes molt interessants a partir també de les vivències personals d'elles, de les actrius, en què són tres i totes tres tenen casuístiques diferents però no tenen pare, s'han quedat sense pare, i a partir d'aquí em fan un relat.
molt divertit, irònic i punyent. Una de les actrius és la Paula Benito, que és la que acompanyava en Xico Masó. Exacte, molt bé, molt bé, molt bé, Guillem. I aquí, a més a més, també hi ha un acompanyament artícit d'un gran pallasso, per dir-ho d'una manera, que és en Pere Osta. I en Xico Masó, que és un aprenent de pallasso,
Doncs també hi és. Sí, perquè en Xico... Aquests espectacles que sorgeixen de l'ERAM moltes vegades és el projecte final de carrera i reben el suport a nivell de tutoria, de guia, de guiatge dels diferents professors que puguin haver-hi a l'ERAM. I en Xico n'és un d'ells, en Pere Osta també. I en aquest cas van escollir aquests dos perquè els guiessin i els ajudessin en la creació.
Molt bé, no hi ha cap espectacle a Verba Quino o d'aquells... De què? Perdona? Ah, de Verbatim, sí, mira, de fet n'hi ha... Mira, aquest, el 1938, podria estar a la línia que us he comentat abans de l'Axis Clown, podria estar a la línia de teatre Verbatim, perquè també és teatre documental, teatre històric, però llavors també recuperem... El Milikaka, es recupera el Milikaka... Ja l'he vist, aquest, sí.
El Milikaka, que va ser una producció nostra de fa bastantes temporades, que és text de Jumon R i Marc Angelet, que ara decideixen la companyia nucli d'ells, diguem, formada per ells, recuperar l'espectacle i nosaltres els ajudem a tenir aquest impuls perquè després ells el puguin girar, aquest espectacle, d'acord?
I és un espectacle que recupera les lluites antibalicistes, antimilitaristes dels anys 80 i 90, recuperant aquests testimonis. Després també tornem a tenir l'espectacle Nosaltres, mortals, que es va poder veure el passat mes de novembre dins de l'estrena del territori, aquella...
allò que fem amb les diverses sales alternatives d'arreu de Catalunya i és criteri personal meu però és un espectacle que més em va agradar d'aquest cicle i és un espectacle també que recupera els testimonis de dones que han passat de diferents èpoques que han passat per les presons i va des de l'actualitat i va retrocedint i com el tracta de les presons a les dones i és molt interessant molt recomanable, molt punyent
el que dèiem, hi ha la web que és laplaneta.cat que hi ha tota aquesta informació i també la venda d'entrades però també hi ha com sempre aquests llibrets molt ben explicades i documentades i per tant que ningú us pugui queixer és que no ho sabia i xarxes socials també per exemple, sempre a Facebook i al Twitter i el que...
Twitter el tenim raconat, però Instagram i Facebook. I després també aquesta emissora que cada setmana hi ha recordant els diferents espectacles. I nosaltres que us ho agraïm. Molt bé, Jordi, moltes gràcies per venir aquí en persona a explicar-nos aquestes històries tan i tan importants per la subsistència de la humanitat davant de tot aquestes coses que estan passant en el nostre entorn.
Sí, home, que visqui la Planeta. Vinga, gràcies a vosaltres. Adéu-siau. I de la Planeta passem al Teatre Municipal de Girona, que demà dissabte a les 8 del vespre tindrà un molt interessant programa de dansa amb l'espectacle Tempo, amb coreografia i direcció de Toni Mira, tot un clàssic de la dansa a casa nostra. A en Toni Mira li hem preguntat diverses coses i la primera que li hem preguntat és què és exactament Tempo.
Tempo és un espectacle. Jo vaig tancar la companyia Nats Nus el 2010 i des de llavors he estat aquests 15 anys fent moltes coreografies, però sempre han estat encàrrecs. I tenia ganes de tornar a fer una coreografia que no fos un encàrrec, perquè durant els 20 i escaig d'anys de la companyia de Nats Nus se m'havien quedat coses per explicar que encara no havia fet.
L'espectacle es diu Tempo perquè parlem sobre els ritmes, sobre com els diferents ritmes musicals ens afecten emocionalment i com aquesta emoció la transpassem o l'expliquem, la transformem en moviment, en dansa en aquest cas.
Llavors, amb aquest espectacle sentirem un swing, un bolero, un vals, un blues, una boleria, una tarantela. Llavors, cadascun d'aquests ritmes ens provoquen diferents emocions i teníem ganes d'expressar-les en un escenari.
respecte a quines tècniques, doncs bé, jo justament en aquest espectacle he volgut agafar ballarins molt joves, el més gran té 30 anys, i tots ells venen de diferents tècniques. Avui en dia els ballarins tenen realment una formació fantàstica perquè fan classes de tota mena, des d'urbanes fins a contemporani, clàssic, claquer, etc. I de fet, ho veureu,
els set ballarins són molt diferents. Hi ha moments que són molt iguals, però hi ha moments que hi ha set solos i es nota molt, hi ha alguns que realment tenen una base clàssica molt important, molts d'altres han estat treballant, venen de danses urbanes, de tècniques més contemporànies, alguns han estudiat claquer i també es nota, és a dir, que realment la varietat d'estils de ballar n'hi ha molts, però sobretot l'important és que és una companyia
Bé, que hem intentat estar molt junts i crec que també això es nota a l'escenari. I sobretot volem intentar apropar-nos molt al públic perquè estem parlant d'emocions i de coses que segurament en més d'un i en més d'un cop li ha passat a la gent que estarà asseguda al Teatre Municipal de Girona.
Antoni, com hem dit, és un clàssic des de fa molts anys. Va començar amb l'obra que se deia Estrangers on the Night, l'any 1989, que és la que va començar la seva carrera i a partir d'aquí ha fet un carreron, que se'n diu. També li hem preguntat, en aquest temps, què ha après? Diuen que els artistes sempre tenim una única obsessió i que estem una mica...
durant el llarg de la carrera treballant amb aquesta obsessió. La meva obsessió sempre ha estat l'espai i el ritme. L'espai perquè vaig estudiar arquitectura abans d'estudiar dansa i el ritme perquè la primera vegada que vaig ballar en un escenari va ser ballant claquer. I el ritme i l'espai són dues coses, el temps i l'espai són dues coses que m'obsessionen.
No sé si he canviat gaire, és el que et deia. Suposo que he après, he après de tots els ballarins i els coreògrafs amb els quals m'he creuat en aquests 37 anys, de tots els espectacles que he vist, però m'adono que, per exemple, la manera de construir els espectacles ho estic fent igual que el meu primer espectacle a l'Estrangers in the Night, com molt bé has dit. O sigui que, no ho sé, m'he anat empapant del que he vist i del que he fet,
i amb què m'he creuat durant aquests 37 anys, però suposo que la intenció és la mateixa que tenia quan vaig fer el primer espectacle. Preguntant si ha après alguna cosa de coreògraf de Broadway, la seva resposta ha estat aquesta. Sobretot dels musicals que ballava Alfred Ester, perquè ja et dic,
Jo vaig començar ballant claquer. Suposo que sí que he après, no específicament copiant, però sí que hi ha alguna cosa dels musicals que he après. Sobretot, penso que el que sí que més m'ha influït, o més que m'hagi influït sempre...
he tingut molt present, és l'intentar comunicar molt amb el públic, és a dir, trencar molt la quarta barrera i realment explicar les coses d'una forma més o menys fàcil i explicar coses que siguin molt properes a la gent. Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al cinema!
Doncs vinga, anem al cinema, però abans, com és clàssic ja també en el programa, passem abans per la llibreria i el senyor Guillem Terribas, llibreteria de mèrit, ens parla d'un llibre que no sé avui quin llibre serà.
Bé, és un llibre que bé, que explica moltes històries d'una època d'un país i que feien moltes pel·lícules dedicades al Wainster i que va ser quan un actor americà que als Estats Units no tenia gaire fama i que havia fet pel·lícules i sèries, una d'elles per exemple la Mula Francis, el van contratar aquí amb pel·lícules d'Espagueti i Wainster per donar-li aquell to americà.
i aquest noi era en Clint Eastwood, i va estar aquí rodant una sèrie de pel·lícules que dirigia Sergio Leone, un director que havia, com a italià, que havia començat fent pel·lícules de Peoples, la de romans i grecs, això mateix.
Doncs bé, va fer aquestes pel·lícules i una d'elles era La mort i tenia un preci. Vostè se'n recorda d'aquesta pel·lícula? La mort i tenia un preci, sí, però que en Clinisme hagués fet Peplums? No, Sergio Leone. Ah, Sergio Leone. Sergio Leone havia dirigit Peplums. I en Clinisme va fer aquesta pel·lícula en la que s'ha de dir que hi ha anèdodes perquè en va fer tres més amb en Sergio Leone de pel·lícules Wunster i ella portava un...
una mena de manta jaqueta una mena de ponxo que sempre deia quan acabava la pel·lícula guardeu-lo però no el renteu perquè aquella solera bé aquest llibre explica això i moltes altres coses perquè a veure el llibre com se'n diu? home ja l'he dit a la mort i tenia un preci
És tota la història del rodatge de la morta, tenia un preci en fotografia, anèdotes, com es va aconseguir tot una sèrie de coses, com era Clint Eastwood, com va arribar aquí, com era l'Ivan Cliff,
O, per exemple, el que feia de Dolent, que era Maria Enrico Salerno. Tots aquests personatges que havien sortit i que treballaven en aquesta obligació i que també van continuar amb altres.
Bé, tot això i molt més explica en aquesta història. Jean Maria Volante, perdona. Jean Maria Volante, l'Ivan Criff, però sobretot Clint Eastwood, que li donava aquella patira que era aquell to americà. I a partir d'aquí Clint Eastwood ha arribat allà on ha arribat. Clint Eastwood sempre ha dit que va començar des de baix i ha anat a dalt de tot. Altres didators eren a dalt de tot i han anat a baix de tot.
Bé, tot això ho escriu un personatge molt conegut en el món del cinema que coneix molt i que ha investigat i que és un xafarder i que té molta documentació. Ens refereixo a Carlos Aguilar. Vostè se'n recorda d'aquells llibres que durant molts anys van anar molt bé perquè hi havia les fitxes... Quan no existia el Google i tu volies tenir una fitxa tècnica de qualsevol pel·lícula que s'havien estrenat, per exemple, a Espanya, per exemple, un volum deia...
Pel·lícules estrenades a Espanya... Durant un any? No, no. Durant un any era un altre. Aquest era un diccionari, una guia que et donava els intèrprets i la sinopsi. Era el cine per a leer, se'n deia o alguna cosa així. I agafava, per exemple, de l'any 80 fins al 90.
Un altre volum hi havia del 90 al 2000, i això en Carlos Aguilar era el que recopilava, i per tant era un llibre essencial per tenir allò, ara quan vols saber d'una pel·lícula que fa temps, entres a film i tens tota la relació, la crítica, doncs aquest ho feia en Carlos Aguilar quan no hi havia la tecnologia.
ara ha fet aquest llibre que la muerte tenía un precio la eternidad d'una mirada curiosament, a part de totes aquestes històries i moltes fotografies al final del llibre hi surt tota la fitxa artística, tècnica qui va fer tot des del maquillatge, l'atret, els exteriors, els interiors els interiors eren la xinacita a Roma els títols de crèdit els que sortien tots els títols de crèdit
El dia que es va estrenar a Roma va ser un cinema que era el Supercinema el 19 de desembre del 65 i a Madrid es va estrenar el Carlos III Rodzi Consolado y Regio el 5 de setembre de 1966. La primera reposició va ser el Lope de Vega i el Monumental a Madrid el 29 del 7 del 72. Totes aquestes cosetes i moltes més explica Carlos Aguilar a La muerte tenía un precio.
Molt bé, doncs vinga, dit això, per exemple, ja que ha parlat de Clint Eastwood, recordem que dilluns dia 26, dins el cicle, millors pel·lícules del cinema Trifó... No, no, no, no, no. Les millors pel·lícules dels 25 anys. Ah, les millors pel·lícules dels 25 anys del Trifó. La selecció de 10 pel·lícules dels 25 anys que el col·lectiu de crítics va votar com a millor pel·lícula de l'any
que es havia fet a Girona, estrenant de Girona, per exemple, la que ara vostè dirà quina es fa dilluns. Dilluns que més fa Mr. River. No es va fer en el Trifó.
No, no, evidentment, jo la vaig veure a la plaça Josep Pla. Però va guanyar com a millor pel·lícula. Molt bé, doncs Mr. River que la presentarà, perquè cada dia hi ha un presentador. El col·lectiu de crítics ha seleccionat, els 10 membres del col·lectiu de crítics, ha seleccionat d'aquestes 25 una pel·lícula. Llavors, aquest senyor que ara vostè dirà, el senyor Guillem Terribas, va seleccionar Mr. River.
Doncs mira, fins i tot hi aniré perquè Mr. River per mi crec que és la millor pel·lícula de Clint Eastwood, per mi és la que m'agrada més de totes, i a més a més si la presenta el senyor Guillem quasi més obligat a anar-hi. Doncs dilluns, dia 26, a dos quarts de vuit del vespre, Mr. River al Trifor.
A veure, llavors, què més? Ja que parlem del Trifó, què més hi haurà el Trifó? A veure, el Trifó s'ha de dir que aquesta setmana no s'estrena cap pel·lícula, però en canvi es recupera una pel·lícula que li cauen seleccions als Òscars, que és Un simple accidente. Aquesta pel·lícula que va guanyar el Festival de Cants, doncs a partir de divendres es farà una sessió cada dia...
per recuperar-la, perquè és una pel·li d'aquestes que als Oscars donarà... farà que parlar, tot això. I llavors, doncs, no s'estrena tant, com que la sentimental va bé, com que... Totes els hi van bé. Continuen anant i gent, doncs, continuen les que hi havia, però s'ha de dir que dimecres, atenció, dimecres...
es farà un preestrena d'aquells que es conec, en aquest cas, en una sala de Madrid on hi haurà el guionista de la pel·lícula, Encien Baker. Es farà un preestrena de La xica zurda, que és una pel·lícula, això serà el dia 28, a dos quarts de vuit del vespre. És una pel·lícula de Taiwan del 2025, dura cent minuts i està dirigida per Sidney Shinton.
Aquesta pel·lícula es podrà veure dimecres, però després, el divendres, ja funcionarà i per tant en prenem més. I també un altre dia, el dijous, també es tornarà a fer una altra d'aquestes sessions preestrena, després col·loquim al streaming, en aquest cas amb la directora, que és la Isabel Cuixet. La pel·lícula se'n diu Tres verdades.
I per tant, aquestes pel·lícules seran les que s'estrenaran la setmana que ve, però que per estrenes podran veure el dimecres i el dijous.
Molt bé, doncs ara diguem-les que ja es poden veure a partir d'avui divendres. Perdona, he dit tres veredades. Tres adioses, la pel·lícula de la Coixet. És una pel·lícula italiana del 2026. Molt bé, doncs a partir d'avui divendres es poden veure pel·lícules noves, però de la que se'n parlarà més segurament, que és The Hammett, de la Claude Zhao. Diuen que és un treball sensacional de l'actriu Jessie Buckley en el paper d'Agnes, que interpreta l'esposa de William Shakespeare,
L'acció de Hamnet té lloc a Inglaterra l'any 1580. Allà, Shakespeare i l'Agnes es coneixen i viuen una apassionant història d'amor. Però mentre elles a Londres, amb una exitosa carrera com a escriptor i dramaturg, sobretot, elles a Tramford se les veuen amb una tragèdia molt gran de la que anés protagonista Hamnet, el seu fill. Hamnet ha tingut ja nominacions i ha guanyat premis dels Globus d'Or i segurament que per als Oscars encara s'han perdut.
La novel·la en català està editada per l'altra editorial. Molt bé. Una altra pel·lícula. També pot ser interessant en el que se'n diu Simpiedat, un tríler barrejat amb ciència-ficció. L'ha dirigit Timur Bekamitov i dé com a protagonistes a Chris Pratik i la Rebecca Ferguson.
El protagonista és un detectiu que es veu embolicat en una trama que amb ell el fa veure com el responsable d'un crim que no ha comès. I té 90 minuts per demostrar la seva innocència davant d'una jutgessa. Aquesta jutgessa està creada per intel·ligència artificial, de la que ell precisament anys abans va defensar. I que és la que ha de decidir el seu destí.
I encara n'hi ha una de curses de motos. Exactament, els que els agraden les curses de motos, el millor que poden fer és anar a veure Ídols, una coproducció entre Espanya i Itàlia dirigida per Matt Bytecros, amb Òscar Casas, que per cert és un actor català germà del també actor Mario Casas, l'Anna Mena, que és una cantant i actriu, i l'Enric Yárcel, de protagonistes.
Evidentment que hi ha curses de motos, però també es veu al darrere de les competicions, ja que seguim els problemes de la relació entre el protagonista, un corredor, i el seu pare, un corredor que és alhora el seu entrenador. Ell és un jove indisciplinat que va molt al seu aire, mentre que el seu pare, que és un exguanyador de curses, és el que l'entrena i que el fa anar pel bon camí.
Molt bé, doncs feliçment hem arribat al final del programa i vostè és el que el tanca anunciant quina peça musical posem. Molt bé, doncs tornem escoltant en Hugh Hackman pel seu treball en el Noi 2, va guanyar el premi Toni i va ser nominat novament per The Music Man. Però bé, ara anem a Oklahoma, que és la música que hem triat per avui, i escoltem precisament el tema que se'n diu Oklahoma, que el canta Hugh Hackman i tota la companyia. I amb això sí que us diguem
Adéu-siau, que vagi bé. La setmana que ve t'academ de nou. Adéu-siau.
Startin' as a farmer with a brand new wife. Soon be livin' in a brand new state. Brand new state. Gonna treat you great. Gonna give you barley, carrots and potatoes, pasta for the cattle, spinach and tomatoes, flowers on the prairie where the June bugs zoom.
Plenty of air and plenty of room. Plenty of room to swing a rope. Plenty of heart and plenty of hope. Oklahoma, where the wind comes sweeping down the plain. And the waving wheat can sure smell sweet when the wind comes right behind the rain. Oh!
Bona nit.
They say you're doing fine, Oklahoma, Oklahoma, okay. Oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh. Oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh
Fins demà!
Fins demà!