García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
Comença una altra vegada aquest programa tan esperat a les zones de Girona FM. Senyor Pere García. Senyor Guillem Terribles. Comencem amb un programa que avui suposo que anirem apretats perquè tenim previst parlar amb en Josep Maria Pou i quan parlem amb en Josep Maria Pou ens animem tant
que possiblement acabarem el programa i encara estarem parlant. Encara estarem parlant. És que en Pau parla tan bé que només fas que escoltar, escoltar i aprendre. Per tant, avisem que hem d'anar ràpid pel que pugui ser. A veure, la música, avui quina música ens porta? A veure, vostè dissabte passat va veure una molt bona bohème des del Metropolitan de Nova York, no?
En directe i, a més a més, en entrevistes amb els... Hi ha un moment d'una entrevista, abans de la tercera part, que estan parlant amb el protagonista i quan acaba la conversa es suma a córrer
i al cap d'un minut s'aixeca el teló i està assegut a la taula. Vull dir que acaba l'entrevista i ha d'anar corrents a col·locar-se. Molt bé, doncs vostè va veure la bohème a Nova York, però sabia que a Broadway també hi va haver una bohème, l'òpera de Puzzini convertida en comèdia musical? Doncs no. Doncs bé, resulta que l'any 1990 va a l'Urman, director d'un Romeo i Julieta, que no és el Romeo i Julieta que li agrada a vostè,
Per cert, ja que diu Romeo i Julieta, la direcció, la producció era Safirelli, o sigui, es va agafar la producció d'ell. No, però vull dir, llavors n'hi ha una de més moderna. De Romeo? Sí, de Romeo i Julieta, una que a tothom li agradava molt i jo no l'he pas vista. Doncs aquesta la dirigia en Baderman. Ah, sí, està bé, eh? Sí, sí, Leonardo DiCaprio. El director de Molent Rus, el director d'Austràlia...
De Leonardo Capri, que és una versió que està bé, moderna. Doncs bé, doncs... Som mafiosos. En Badalur me'n va estrenar en l'òpera de Sinda i una producció de la Bohem situat a l'acció l'any 1957. L'èxit va ser tan gran que uns productors hi van veure potencial per fer una comèdia musical.
Així, l'any 2002, i concretament en el Broadway Teatre de Broadway, s'estrena una versió de la bohem convertida en musical. Va tenir 12 funcions prèvies i 228 funcions normals, després d'haver fet ja un rodatge al Corrent Teatre de San Francisco.
La Bohème és la història de l'amor condemnat entre la tísica mimi i un noia que és modista i Rodolfo un escriptor. L'acció original estava centrada en el París de 1830 i com hem dit l'Hurman la passa al 57.
Per la producció de Broadway es van triar tres repartiments diferents pels papers protagonistes. Així, pels papers de Rodolfo i Mimi tenien només dues funcions a la setmana cada parella, mentre que els papers de Marcelo i Mnuseta actuaven quatre dies cada un.
Com a curiositat direm que per les nominacions als Premi Tony ho van estar els tres repartiments triats i el Premi a millor actor i millor actrius van anar a parar amb ells. L'estrena va ser el 8 de desembre del 2002 i aquell dia Mimi seria la xinesa Wei Wang mentre que Rodolfo el va interpretar l'anglès Alfred Buu
un actor molt conegut, sobretot per haver interpretat milers de vegades el paper de Baljant, Els Miserables. Ara els escoltem a tots dos, a l'Avec Juan i en Alfred Bu, cantant el tema O suave fancícula.
Fave fanciulla, lo dolce visuo Dimitre, circ, confuso al malunar. In terra visa,
Frembo nell'anima, dolçances fegues, Frembo nell'alçances fegues,
Fins demà!
Tu, perdita, sei mia. Aspetta agli amici. Fa-mi mandi via. Vorrei dir, mamma dosa. Lì. Se me dissi, calmai. Caldimi.
Parebbe così dolce restar qui, c'è freddo fuori. E al ritorno...
D'ammi el braccio, mia piccina, e Cristo, Signor, che ma mi dì.
Gràcies.
Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Què hi ha de nou pel Rialto?
Doncs pel Rialto hi ha hagut molta cosa, però ara que la memòria me té fresca això, dilluns passat vostè va fer una conferència, que no vaig poder-hi ser, em va saber molt de greu. Dimarts em sembla que era, dimarts. Dimarts, dimarts, exacte, hi ha passat que era dilluns, no dimarts, jo ja tinc una raó per no haver-hi anat, ja l'hi explicaré. A veure, doncs què va ser aquella? Una conferència que feia parlant de què?
A veure, els amics del Museu d'Art, fa uns 3 o 4 mesos, a través d'un... Bé, els amics del Museu d'Art jo hi tinc molta relació, a part que soc a mi honorari, he estat a la Junta durant molts anys, i en Joan Gaia, que encara està a la Junta fa 3 o 4 mesos, em va proposar de dir, escolta, seria bo que algun dia vinguessis a fer una xerrada pels amics del Museu i per la gent en general,
per parlar de la rebotiga de la llibreria 22, o sigui, els marros, les xafarderies i coses que passen en una llibreria, i més com la 22, que hi ha passat tanta gent i que tu deus saber moltes coses. Ja, ja, ja. I bueno, a mi m'atreveixo a tot, eh? I resulta que vaig fer una mena de...
de guioxis, per exemple, Quim Monzó, Juan Luis Panero, Gil de Viemna, Xerdia, gent que d'una manera, la Montserrat Roig, el Modena Grandes, allò, per anar explicant la creació de la llibreria, Quimera i tot això, però explicat sempre des d'un punt de vista ja de la distància que li dones d'allò de poder fer una certa ironia, tot plegat.
I bé, i llavors, doncs, amb unes imatges que ja estan penjades al YouTube de 40 anys a la llibreria 22 i 45 anys, anaven passant al darrere amb muses. I bé, va ser una hora i quasi una hora i mitja explicant històries que, a més a més, a mi hi va haver algun moment que explicant-te'ls...
Ara semblarà una botada, això, però m'emocionava. Home, recordar una cosa de tant de temps enrere. Sí, però recordar, per exemple, en Juan Luis Panero, que era entranyable i que discutia, més clar, ell se n'en fotia perquè a mi m'agradava molt. Bueno, m'ha agradat sempre, ha influït molt l'Ava Garner. I en canvi ell deia, querido, jo he estado con ella, he hablado con ella. Vull dir que...
et feia aquelles coses. Fins on va fer un llibre de contes i explicava una història de l'Ava Garner i estava dedicat a mi. Però vull dir explicar coses d'aquestes, de com iniciem la relació, per exemple, amb l'Enric Irasowski, que va ser el Jesucrist de Pasolini. Com comencem la relació i que llavors es fa quasi inacabable, arribant, per exemple, que els dijous
els dijous sants jo li enviava un whatsapp i li deia hasta el domingo, perquè moria durant tres dies. Bé, era això, no, bastant bé. Molt bé, doncs estupendo. A veure, aquesta setmana ha anat gaire als llocs, ha anat gaire al teatre, ha anat gaire al cinema. He anat a veure la Bohème, que ja ha quedat, la musical, que em va agradar molt, tres hores, però fantàstic.
Llavors, el dimarts, el mateix dia que jo feia la xerrada, a les 6 de la tarda, en el Trifoll, vaig estar-hi una estona, però ja l'havia vist, quan un riu esdevé al mar. Ah, ja sentim de parlar-ne molt bé, i ara què fan? Fan una sessió? No, van fer un preestrena, dins la temporada alta, es va fer un preestrena amb Pere Vilà i la Claude Hernández, que és la protagonista...
una nana trempadíssima, que hi vaig estar estona parlant amb ella, és maquíssima, cantadora, jove, molt jove, fa teatre, està fent una obra a la sala B, que et va dir. Bé, doncs aquesta pel·lícula es va estrenar, és una pel·lícula que dura 3 hores i s'aguanten, i que l'any que ve s'estrenarà. Molt bé. Però vostè sí que ha fet moltes coses. Jo sí, jo sí, vaig començar. Circa en les olles de Canadà.
Exactament, va ser el primer que vaig veure. Això va ser divendres. Divendres vaig veure el Cirque Eloís de Canadà amb l'espectacle It Evolucion, un espectacle que vaig quedar parat perquè hi havia molt més ball i molta més coreografia que amb un espectacle d'una companyia de ball que vaig veure la setmana passada.
Pel que fa al circ, doncs jo crec que ha arribat el moment que al circ ja, si no tornen a portar-hi lleons i trapecistes d'aquells que es poden matar, doncs vull dir, hi ha això de les cintes, els equilibristes estan tan vistos... I els que penyen per allà a sobre, no?, els que van donant voltes allà penjats... Aquelles cintes, esclar, però això està tan vist que ja dius, bueno...
No, estava bé, però jo el que em va agradar més va ser tot el que feia referència a valls i coreografies. Com a espectacle de circ, ni un moment em va emocionar res. Això era el divendres, però el diumenge va anar a veure una cosa d'una hora i quart que li va agradar molt. Molt, que eren psicalíptiques. L'espectacle escrit, el text era d'en Josep Maria Miró, que era del teatre, el va dirigir en Xavier Albertí,
que és la persona que, segons ens va dir la Montplans la setmana passada, sap més de couples i de cançons d'aquells anys. I també ens ho ha demostrat a nosaltres. Exactament. I de debò que l'espectacle és fantàstic, sobretot per això. Jo vaig demanar que hauria d'haver-hi un compacte amb totes les cançons que canten. Una interpretació. La Montplans, quan trepitja l'escenari, s'ho menja. Fa el que li dóna la gana a l'escenari...
I tot el que fa li agrada. Però l'Aina Sánchez té una veu preciosa, canta molt bé, interpreta molt bé, i va passar com així gris. O sigui, jo li vaig dir, tu hauries de demanar que les teves cançons totes acabin amb un ximpum, perquè de la manera que acaben les cançons, la gent queda parada i es posa a aplaudir quan han passat ja uns segons. Cosa que en la Montplan està amb una cava i tothom salta. M'ha l'agonyat perquè ho feia moltíssim.
Molt i molt bé. I encara les cors, què? Re, encara les cors amb una perruca increïble, que la sort que al final se la treu, feia d'acompanyant. També canta, però tu, comparat al costat d'aquests dos monstres, que són l'Eina Sánchez i la Montplans, ell quedava totalment apagat. Fantàstic l'orquestra, o sigui, eren l'ecropier. Sí.
sis musis que tocaven de meravella, ni per un moment els van tapar. De debò, va ser un espectacle. A més a més, la durada era la justa, no cansava absolutament res, molt, molt, molt bo, molt recomanable per petits teatres, per petits centres, per biblioteques, per el que sigui, perquè està molt i molt bé. Hi ha una versió només en piano que, per el que en diuen, resulta tan bé.
I llavors també vaig anar a veure la pel·lícula. No, no, me deixi acabar, me deixi començar. No, no, dir, la pel·lícula més vista a Espanya, dimarts passat, dia que val dos euros pels jubilats, és una pel·lícula que s'està fent aquí a Girona, que es diu Sempre és Inver, i que ara vostè en vol parlar.
No, que la vaig anar a veure. Sí, per això. A part dels accidents que ja li vaig explicar i ara no els abandonaré a explicar. Sí, és un gafe, és un gafe vostè, perquè jo vaig molt sovint a la sala 2 i no li passa res. Vostè va a la sala 2, fa fred, no se sent bé, no hi ha subtítols. Terrible, terrible, de debò. Sí, sí. Doncs bé, sempre és domingo, la pel·lícula.
Mira, jo crec que arriba un moment que aquella pel·lícula ja no saben com acabar-la. Ja no saben com fer-la. O sigui, quan ja ell se n'ha de tornar altra vegada cap a Espanya, que va a comprar l'ampolla... Allò de l'ampolla... És el final, allò. Però tu, vostè no té sentit de l'humor. Sí que té sentit de l'humor, però... De la imaginació del fantàstic. Allò és la broma més maca que arriba a haver-hi a la pel·lícula. D'agafar una ampolla, posar-la a la cadena...
d'un avió i surt intacta i dreta i quan les maletes surten home, allò és una provocació a la manera que tracten les maletes que els reboten jo sempre que vaig amb una cadena de l'aeroport dic aquí s'hauria de fer un jutge denunciar la manera que surten rebotides i en canvi allà es veu la botella intacta, dreta i no va ser ramar allò si s'ho agafa en sèrio plegui, marxi, marxi
Però bueno, allò... És una broma contra... Allò, vostè i altres especialistes... No, especialistes no. Allò és una... Jo quan vaig veure allò dic, vale, és una conya contra les maletes, perquè és el que a mi... Aquella escena, posada, posem per cas, en una pel·lícula de l'Alfredo Landa, i la criticarien, dirien... No, trobaria fantàstica. Un moment, les pel·lícules de l'Alfredo Landa, hi ha coses divertidíssimes i d'una gran ironia, eh? Sí, home...
Per exemple, n'hi ha una d'Antoni Leblanc, que em sembla que és la Xica de la Corroja, que ell va amb una moto i un senyor està arreglant allò, arreglant el cotxe allà dintre intentant que funcioni.
I el pare ell diu, què passa? Que no s'engega. I ell diu, vale, un moment. Engegui. I s'engega. Diu, ah, escolti, molt bé. I què? Diu, 100 pesetas. Diu, però si no ha fet res més que fer això. Diu, sí, però sabia allà on s'havia de fer. La gràcia no és arreglar-ho, sinó saber arreglar-ho. Doncs bé.
No, no, no, no, bueno, deixant a part aquesta tonteria, la pel·lícula, ja dic, arriba un moment que dius, bueno, i ara què? Ara aquest noi se'n va a Mallorca a buscar la noia, la nova... Mallorca mai és hivern. No, però la pel·lícula se'n diu precisament sempre és invierno. No, sin amor, la pel·lícula se'n diu sin invierno, però la frase d'allò és sin amor sempre és invierno. És la frase que diuen en un moment de la pel·lícula.
Bé, la qüestió és això, que és la pel·lícula que ha vist més gent el dia del... Sí, m'he quedat parat, he quedat parat. No, no, ja està bé, ja està bé. En el cinema Trifor estava que no sí que havien. No, no, aquell dia que hi havia tant d'incidents, també hi havia molta gent. Doncs molt bé, ja hem dit tot el que més... No, és una pel·lícula, a veure, a mi la trobo més interessant, per dir-ho d'una manera, el saben aquel. Sí, molt més. Ara, aquesta és una pel·li com a mi em passa molt sovint, em trobo a la primera visió i dic, bueno...
Es fa llarg, que hi ha un moment que baixa, li falta alguna cosa. Quan la torno a veure, dic, no, ara m'agrada. Doncs miro, haurem de tornar-hi. Una vegada en Jaume Figueres, i acabem, perquè ja... Sí. Amb la pel·lícula tercera versió, quarta, amb la... de Nacira una estrella. Sí. No, no, amb el La-la-la, perdó, el La-la-la. El La-la a mi no em va agradar. La vaig anar a veure i no em va agradar. I en Figueres va dir, és veritat, la primera visió no t'enganxa, torna a anar a veure.
La vaig solant anar a veure i em va agradar molt. No agrada, es passa això, eh? Seguim. Doncs vinga, va, no, ja n'hem de seguir més, ens han de posar una força... Va, anem al teatre ràpidament, que d'allò, digui'm. Esteu escoltant Garcia Iterribas. Anem al teatre.
Gràcies.
Comencem el nostre recorregut pels teatres de la província, que aquest cop de setmana la majoria es nodreixen de temporada alta, ja que el festival surt de Girona i de Sau. D'aquesta manera veiem de què dins la temporada alta, demà dissabte a les 8 del vespre, en el Teatre Municipal Jardí de Figueres, la prestigiosa coreògrafa Maria Pages...
la santua, Maria Pagès, diuen, i representarà de Xerisade, amb coreografia, disseny de vestuari, direcció musical i ball, esclar, de la Maria Pagès. Mentre que la dramaturgia, textos i lletres són de l'arbi i l'arti. Ells dos han cuidat de l'escenografia i de la direcció. Dansa i paraula s'uneixen en 12 escenes inspirades en figures com Medea, Ierma i Carmen. L'òvia de la Maria Pagès era de Lleida.
Bé, doncs molt bé. El dia abans direm que avui, per exemple, avui divendres, amb entrada gratuïta a la sala La Càtera de Figueres, es podrà veure El baile de l'alquimista, un documental sobre la coreògrafa Maria Pagès. I a Figueres què passa? O vull dir, perdona, de Figueres ens anem a Banyoles. I què passa, Banyoles, en el Teatre Municipal? Doncs ja volem que en el seu Teatre Municipal, també avui divendres, a les 8 del vespre, l'actriu Maria Pau Pigem serà protagonista absoluta de Teoria King Kong.
que també és de temporada alta. Diram que Teoria King Kong és un text de la Virgínia Despendés, traduït per Marina Espasa, dirigit per Isis Martín. En aquest text, l'actriu Maria Pau Pigem, que ha tingut unes crítiques molt bones, sobretot a Barcelona, fa un valent al·legat contra la moral patriarcal i una defensa de la llibertat i el desig.
La temporada alta també se'n va a l'Espai Terra, de Torrolla de Montgrí, perquè diumenge a les 6 de la tarda, amb unes magnífiques interpretacions de Maria Pujante, Cristina Plazas, Francesc Pinyon i en Berta Gratacós, en els teclers, interpretaran les bàrbares. I de què va l'esglés? Expliqui'm.
Les Barbes direm que és una obra de Lucía Carllamal, que ha traduït i dirigit en David Selvas. I que a vostè li va agradar molt. La història de tres amigues que es reuneixen per complir la darrera voluntat de la Bàrbara, per això se'n diu les Bàrbares, una amiga comuna que també hi va morir. Doncs bé, fan aquesta reunió i allà surten la visió que tenen les unes de les altres i també de si mateixes. És un text interessant i divertit i molt ben interpretat.
Teatre de Lloret de Mar, diumenge a les 6 de la tarda, una obra que fa temps que volta, i això acostuma a ser bona senyal. Parlem del menú tancat, un text de Jordi Casanovas, dirigit per Jordi Llatzer García, interpretat per Joan Arqué, Roger Coma i Òscar Muñoz.
Fa des que parlem d'aquesta obra, que és la d'un xef que tenc al restaurant per fer un homenatge, més ben dit, per convidar en els seus amics, i passa una cosa que no havia passat mai, des que entre parlar de receptes i altres coses, arriben a plorar coses que no havíem vist mai poder fer uns davant dels altres.
I de Lloret demà anem a l'Auditori Narcís Marc Ferrer de Sant Flutequixos perquè demà dissabte a les 8 de la vespre s'hi podrà veure Casa Colòries, una obra escrita i dirigida per Pere Riera amb un bon repartiment, amb l'Emma Arquilloé, en Jordi Buixaderes, en Julià Bonjoc,
Arnau Comas, o d'Alfón, Rosa Renom, amb la veu en off de Pablo Derqui. Aquesta obra, Estranada en Messi, de la temporada 2023-2024, es recupera aquesta obra de Pere Riera en un dels dramaturs del Panorama Teatral Català i que actua que en Casa Clores fa una fotografia personal feta amb tendresa i sensibilitat del pas del temps en una casa.
Esteu escoltant Garcia Iterribas. Anem al teatre. Seguim parlant de teatre i direm que a la sala La Planeta de Girona, des d'ahir dijous i fins diumenge dia 16, amb el títol d'Estrenat el territori, hi haurà hagut, hi haurà, com el seu nom indica, quatre estrenes. Va començar dijous, com hem dit, amb Un paradís a la frontera, escrita i dirigida per l'Àlex Castro.
Avui divendres a les 8 serà el torn de Nosaltres mortals, escrita i dirigida per Sara Sors. Demà dissabte s'hi podrà veure Què fai tu l'una in ciel, un espectacle familiar amb una durada de 20 minuts que es podrà veure en sessions a les 4, les 5, les 6 i les 7. I acabarà tot diumenge a les 6 de la tarda amb el de Jaume I, escrita i dirigida per Guillem Cuixart a càrrec de la companyia El cel siga.
Déu-n'hi-do. I ara entrem a temporada alta, a l'entrada de Girona, i comencem el recorregut per al Teatre de Salt, perquè avui divendres a les 8, en una funció afegida, i demà dissabte també a les 8, hi haurà una estrena. El nostre admirat Marcel Tomàs, ara a Viatge a Roma, imperial, i ens presenta en aquesta obra un tal César.
Una comedia de l'Iran on s'ajunten ruïnes, emperadors i altres... Altres romans. Sí, és una obra que, com sempre, l'acompanya, que cada vegada té més paper, com es diu? L'inevitable, tot i escrivà, no? Molt bé, doncs aquest. Això es podrà veure en el Teatre de Salt.
Tenim un tall de veu de Marcel Tomàs parlant d'aquest home. Sí, primer de tot li hem preguntat que ell va ser Shakespeare, va ser el Quixot i ara se posa en Roma i ens explica de què va la història aquesta.
Doncs sí, aquests tres espectacles comparteixen una mirada, una mirada divertida i humana d'aquests grans mites culturals, aquests personatges universals, el Shakespeare, el Quixot, i ara arriba un tal César. César, un personatge que va tastar el poder, l'ambició, la traïció, la desconfiança...
Bé, la mort, la mort... És un personatge molt teatral, al meu entendre, donava molt bon material. Però no només aquest personatge, sinó també Roma, el que significa Roma per tots nosaltres. Estem envoltats de ruïnes romanes, perquè qui no té una muralla romana o una resta romana al costat de casa,
Oi, estem envoltats, no només això, sinó la sanitat, fer tot el llegat romà conviu entre nosaltres. La llengua, la llengua llatina, el llatí en extremis in situ, parlant del rei de Roma por la puerta se asoma, tot això ho hem heretat dels romans.
I bé, la sanitat, totes aquestes coses, oi? I ens semblava que tenien... A part, jo també penso que hi ha un cert paral·lelisme amb el que està passant avui en dia en el món, aquesta grandesa, aquesta decadència d'aquests imperis, aquests falsos...
dictadors coberts amb democràcia. Tot això que està passant actualment ja passava fa 2.000 anys. També hi ha una reflexió en l'espectacle, per això ens agrada la història. Intentem buscar solucions en el passat per resoldre coses del present. Això és una reflexió que fem a l'espectacle.
però com a humanitat sempre fracassem, perquè constantment ens equivoquem, no aprenem dels errors del passat, constantment passa. És allò que diem, el meu avi què hagués fet, són temps diferents, temps actuals, però en certa manera Roma i el que està passant ara actualment és un mirall també, en certa manera. En fi, i què veurà el públic? Veurà un espectacle marca de la casa, Cascai, ja ho sabeu, un espectacle fresc,
Amb molt d'humor, amb molta complicitat amb el públic, molta música, números gags, en fi bogeria, divertiment, un espectacle per desconnectar, perquè la gent passi una molt bona estona, esperem, el 14 i 15 de novembre. Li hem preguntat també quina responsabilitat té Cascai Teatre d'haver fet una funció de més després d'haver emplanat la primera programada.
Sí, hi ha una certa responsabilitat. És teatre de sal, és temporada alta. El públic de temporada alta ja sabem que és molt ciberita, acostumat a veure teatre i bon teatre. Bé, la veritat és que aquesta segona funció ens ha sorprès una mica tots plegats. El Toni Escribana, el lector que m'acompanya a l'escenari,
Com deia el senyor Tarribas, algun dia em fotrà la feina aquest home. També hi ha el Gerard, la Susana, l'Andrea, tot l'equip de Cascai. La veritat és que ens fa moltíssima il·lusió aquesta segona funció. Jo m'ho agafo molt de respecte, però sobretot el que m'agradaria és que fos una nit bonica, una nit plena d'humor, bon teatre i com deia el gran Juli César a les portes de Roma, alea i acta est, que sigui el que Déu vulgui.
Hi ha dos espectacles de temporada alta que s'estrenaran abans que nosaltres tornem al proper divendres. Una és la de l'actriu Casanovas, que interpreta una lectura dels diaris de Nais Nin, una selecció de textos d'una de les escritores més lliures i singulars del segle XX. Diaris de Nais Nin es podrà veure com a estrena absoluta a la sala La Planeta el proper dimarts, dia 18 a les 8 del vespre.
Doncs ara, i sí, dins de la temporada alta, direm que una gran obra i un gran protagonista, Josep Maria Pou, serà en el Teatre Municipal de Girona, a vuit divendres, a les vuit del vespre, en una funció afegida, demà dissabte, a la mateixa hora, i diumenge a les sis de la tarda, amb l'obra Gegant, escrita per Marc Rosenblat i dirigida per Josep Maria Mestres. Tenim a l'altre costat del fil telefònic el gran Josep Maria Pou.
Josep Maria Pou, a veure, aquesta pregunta te la deu haver fet ja 100 vegades a aquestes alçades, però aquesta serà la 101. Tu veus l'obra Gegant o Royal Court de Londres. Després va passar el West End amb en John Lightfoot de protagonista. A veure, què et va fer pensar que seria un text perfecte per tu la personalitat de Lightfoot, també alt, gros, com tu, o l'obra d'en Rosemblat?
A veure, intento resumir-ho breu. Sí, jo vaig anar a veure ja corrents quan es va estrenar l'obra en el Royal Court de Londres, perquè ja feia temps que jo estava fent el seguiment d'aquesta funció des que vaig llegir a la premsa inglesa molt temps abans la notícia que l'avançament que es havia d'estrenar, es començava a assajar, etcètera. Totes les notícies que ja tenia ja vaig pensar que era un tema que em podia interessar molt.
no només a mi, sinó al públic que m'envolta i amb el qual jo tinc tractes habitualment, que és tot el públic de Catalunya en primer lloc i la resta d'Espanya després. Vaig anar corrents, corrents, quan vaig tenir l'oportunitat de seguida l'endemà d'haver-se estrenat a veure-la en el Royal Court de Londres i em vaig convèncer de seguida que era una funció que s'havia de fer, però i s'havia de fer ja el més aviat possible. Primer perquè és una funció construïda de manera teatral,
amb una carpinteria teatral de primera categoria, com fa temps que ja no s'escriuen funcions d'aquesta manera, a l'estil d'aquelles funcions que feia Arthur Miller i Pirandello i els grans autors amb molta carpinteria teatral, coneixent molt bé el ritme de cada escena. I llavors, perquè lògicament hi heu d'entendre, una funció que es titula gegant, d'entrada ja em va cridar l'atenció, hi ha pocs actors de metro 95 que puguin fer una funció que es diu gegant,
I llavors, perquè una de les exigències de l'autor, exigència primordial, és que l'actor principal que fa el personatge de Roald Dahl, que com sabeu és el gran escriptor anglès,
Era una persona que feia, ell, Maria, metro 95 i més, metro 98. D'aquí també el títol de la funció. I l'autor no demana que l'actor s'assembli en quant a cara i rasgos físics i fisonomia a l'autor, però sí que almenys tingui una alçada adequada per poder fer honor a aquesta estatura que ja tenia l'autor. Parlo de Roald Dahl.
i que Marc Rosenblatt, l'autor d'ara, ha volgut reconèixer-li posant la paraula gegant en primer lloc com a títol de la funció. O sigui que aquestes dues coses són les que em van impulsar a interessar-me per la funció.
Hi ha una cosa que és una, podríem dir, casualitat, perquè, de fet, Renald Dahl, l'any 1983, va fer un article crític contra Israel. I, esclar, l'obra, precisament, el que fa el director és agafar, a partir d'aquest article, muntar l'obra. Esclar, l'obra ara és d'una actualitat total. Total. Total. Però és curiós el que ha passat, perquè, mira, l'obra està escrita...
abans dels aconteixements d'aquell atemptat, que em sembla que era a octubre de fa dos anys, d'aquell atemptat de Hamas, que llavors va provocar tot el conflicte últim actual d'Israel i Gaza, que per desgràcia encara dura. En aquell moment l'obra ja estava escrita, perquè l'autor Mark Rosenblatt, que no és un autor de teatre habitual, ell és un gran director de la última generació de grans directors de teatre anglesos,
ha dirigit al National de Londres, molts espectacles, doncs ell tenia intenció ja d'agafar aquest tema, aquesta anècdota personal d'aquest moment de l'any 83, que en Roald Dahl va escriure un article on demanava, molt fort, demanava la destrucció total de l'estat d'Israel, més ben dit, demanava la desaparició de l'estat d'Israel i es declarava totalment antisemita. Això va provocar un escàndol a Anglaterra, als Estats Units,
I va ser un avançament d'allò que més tard vam conèixer nosaltres com la política de la cancel·lació, etcètera. En aquell moment hi ha molts llibreters de parla anglesa que es van amenaçar a negar-se a vendre els seus llibres i cremar-los i de més. Aquest incident de la vida de Roald Dahl és el que en Marc Ross, en el director, li va semblar que podia tenir un interès dramàtic teatral. I ell mateix, com que no era autor, era només director,
va demanar a diferents autors importantíssims d'Anglaterra que escrivissin una funció sobre aquest tema. Entre ells, com m'ha explicat el mateix autor amb qui hem tingut per sort molts tractes, David Hare i altres autors deprimidíssima. Però cap d'ells es va atrevir a tocar aquest tema, era un tema molt delicat, amb la qual cosa en Marc Rosenblatt va decidir ell mateix escriure la funció.
i amb gran encert, perquè amb el seu coneixement com a director teatral ha escrit, com us he dit abans, una funció meravellosament construïda. La funció ha sigut el gran, gran èxit de la temporada passada a Londres. He de dir-vos, avançant-me alguna pregunta vostra, però em sembla que és una informació interessant, he de dir-vos que en aquest moment som a l'únic lloc del món on es pot veure aquesta funció. A Londres va estar una temporada sencera...
portant-se tots els premis, però va acabar fa cosa d'un mes i mig ja, i l'autor no ha autoritzat cap altra representació més que aquesta que han fet a Barcelona i que ara estan fent arreu de Catalunya. A Broadway, a Nova York, no s'estrenarà fins a finals de març de l'any que ve.
O sigui que, d'alguna manera, som uns privilegiats. Molt bé. A veure, Josep Maria, i tu com t'ho fas per aconseguir els drets? O sigui, perquè, esclar, els autors deuen mirar currículums, deuen mirar qui ho estrena, qui ho fa, com ho farà. Com aconsegueixes els drets d'una obra com aquesta, com aquest gegant? Bé, he de dir-te que, efectivament, tens raó, lògicament. Els autors, quan els demanen sobretot una obra de molt èxit, algú els demana els drets per fer-ho en un altre país, en un altre idioma,
el que s'asseguren és que la gent que ho faci sigui la gent més adequada, amb un prestigi, etcètera. Això passa amb qualsevol funció, sobretot dels estrenes més recents i que tenen èxit. En aquest cas he de dir-te que, lògicament, després de veure la funció i poder tenir el text a les mans a través del representant de l'autor, i quan vam decidir que efectivament s'havia de fer, jo ja volia fer-la corrent, volia haver-la fet inclús abans del que la vaig fer.
Però vam demanar els drets, lògicament, vam fer tot el procés, per part de la productora Focus, i la primera resposta que vam rebre, molt educada, va ser que ho sentien molt, però que, com era tònic habitual d'aquest tipus de produccions, encara que ja s'havia estrenat a Londres, però estava previst el seu estren a Nova York, i que fins que no s'estremés a Nova York no es podia contemplar la possibilitat de fer-la en cap altre lloc. Aquesta és una resposta molt habitual.
Tot i així, li vam enviar tota la documentació perquè la tinguessin en compte en el moment en què poguessin donar-nos els drets, després de l'estrena a Nova York o quan fos. I la gran sorpresa nostra va ser quan al cap d'una setmana, 10 dies devien passar, de cop i volta la productora Focus rep una trucada del representant de l'autor de Londres, d'en Marc Rosenblatt, dient que ha llegit
la proposta que hem fet nosaltres de petició de drets, que ha llegit el currículum meu, que coneix tota la meva història. Imagina't, Josep Maria, com devia veure que havies representat David Herr, que havies representat Edward Albi. Tot això, doncs ja em diràs què devia pensar aquell senyor. Això ha sigut, lògicament, un fet molt important, el veure que jo havia representat molts autors anglesos,
Va veure que eres un gegant. I va contestar de seguida dient que no només ens donava els drets, sinó que se sentia molt honorat i que volia fer un seguiment d'estar molt en contacte amb nosaltres. I bé, li vam encarregar la versió a Joan Sellent, que és genial, com totes les que fa el Joan. Ell la va autoritzar i li va semblar meravellosa. I durant tot el procés d'assajos vam estar cada dia en contacte amb ell cada vegada que els assajos
Teníem un dubte, li enviaven un missatge, contestava de seguida, cosa que no es pot fer habitualment amb molts autors. Ell va venir a l'estrena, al Romea, i seguim estant en contacte amb ell. En la qual cosa us puc dir que és una aventura, la de gegant, increïble, sobretot per com ha nascut i com ha anat creixent, perquè el públic...
ja ho sabeu, l'està rebent d'una manera impressionant. Molt bé. A veure, una obra com aquesta, llavors, els de focus, que és la productora, quan veuen que necessites cinc actors més, no te diuen res, te diuen endavant, o com ho veuen, això? Home, no, no, tenim l'avantatge, home, això s'ha de calcular molt, ja saps que les productores privades tenen un límit, d'alguna manera, és lògic, hi ha pressupostos que no es poden assumir. El 80% de les grans funcions
que a mi m'agradaria fer, són funcions de 13, 14, 15 i 20 personatges. Però això, lògicament, una productora privada no ho pot assumir mai, aquest tipus de nòmines. Hi ha més o menys un límit prudent. El gran avantatge d'aquesta funció és que té 6 personatges només. I fins a 6 personatges, inclús una mica més, encara s'hi pot arribar. Amb risc, però s'hi pot arribar. No hi ha cap inconvenient per part de Focus. Recordem, d'altres coses, que Focus...
va produir els nois d'història, que eren 11 persones a l'escenari, i que també va produir una funció meravellosa com Jerusalem, que era una funció que va ser una proposta meva pel Romea, que també eren 10 o 12 a l'escenari. Quan un text consideren que és important que el públic el pugui veure i té bona qualitat de teatre, es fan els esforços que calgui. Ara veig gegant, és una nòmina, i he de dir, deixa'm que ho digui, deixeu-me que ho digui, estic
absolutament orgullós, fascinat, increïble, no paro de donar-los les gràcies als actors que m'acompanyen. Crec que poques vegades es pot veure un repartiment tan adequat i tan compacte i que s'entén tan bé i sobretot tant al servei de la funció com tots els que estan amb mi fent gegant. A veure, quan ara aquesta obra vagi a Madrid, te'ls emportaràs o allà faràs un repartiment nou? No, no, no, me'ls emporto a tots i no és que me'ls emporti a tots,
és que des de sempre són ells que volen venir. Vull dir, si no volguessin venir els haurien de substituir. Quan en altres funcions, com va passar, per exemple, amb el pare, l'última que hem fet, o com en altres funcions, quan hi ha algun actor que no vol sortir de casa seva i no vol passar-se uns mesos a Madrid ni fer gira per Espanya, llavors se l'ha de substituir. Però sempre és una decisió d'ells, els actors que estrenen en català.
amb mi qualsevol funció, sempre tenen, lògicament, tot el dret a seguir fins al final de la funció. Ara, si ells no volen sortir de gira, llavors se'ls ha de substituir. En aquest cas, tenim la sort immensa, i ho puc dir ja, que tots estan compromesos, perquè els agrada molt el text, a fer l'estrena a Madrid, que serà el febrer de l'any que ve, en el Teatro Velles Artes, i llavors començarem una gira per tot Espanya, que en aquests moments ja el té tot firmat, de moment, de moment, dic fins als Nadals,
Del 2016, ai, perdó, del 2026. Carà molt bé, això. Josep Maria Pau, aquí ara surt la típica pregunta que tu tens una edat que et conserves molt bé, però que tens una edat. Jo recordo que fa molts anys que estem parlant de la jubilació i tu dius, no puc, per què no puc? Me vaig liant i totes aquestes coses.
Per tant, és admirable que tinguis ja programat fins al 26. Però hi ha una pregunta en si és, recordo que en aquell documental sobre Orson Welles tu explicaves que passejant pel carrer anaves llegir i memoritzant. Encara utilitzes aquest mètode d'anar pel carrer a casa teu i anar memoritzant per parts, o sigui...
Sí, sí, perquè és l'únic que tinc, és el meu personal. Jo no puc estudiar, i sobretot aquests personatges que estic fent, que són, que sempre tenen molt de text perquè ocupen tota la funció. Jo sóc incapaç d'estudiar dintre de casa meva assegut, en un sofà, ni tan sols estirat el llit, ni passejant per casa. Jo he de sortir al carrer, he d'estudiar envoltat de gent, he d'estudiar envoltat de vida. És un mètode que a mi em funciona com a la gent
Jo surto, quan estic estudiant, en el procés d'estudiar un text, surto de casa a les 7 del matí, com qui surt a fer footing, no em poso un xàndal, per descomptat, perquè no em fa falta, però surto a les 7 del matí, amb el llibre a la mà, i dic, bé, he d'estar dues hores passejant pels carrers de Barcelona, pel meu guard, inclús me'n vaig més lluny, fins que m'hagi après aquestes, em poso un termini, 5 pàgines, i quan al cap d'unes 3 hores, més o menys,
a base d'anar pel carrer, repetint, repetint i afegint línies al que ja vas aprenent, torno a casa i ja està. I aquell dia ja he sumat unes quantes pàgines més. A mi em funciona molt bé aquest sistema i no el deixo mai. Es conserva bé arxivat el cervell aquestes parts? Sí, no, no. L'altre sempre es conserva molt bé en el cervell perquè entra a poc a poc i el cervell és màgic, el cervell sap perfectament
quan allò que li entra és un text teatral que s'ha de repetir cada dia durant molt temps o és un text de cine o de televisió que només tens que saber un dia i prou i que llavors un cop ja l'has gravat davant de la càmera ja el tens d'oblidar jo no sé per què els textos teatrals es queden al cap
durant molt de temps, per sort. A veure, portem a gegant. Tres premis Olivera. Premi a millor obra Olivera, millor obra nova, millor actor i millor autorrevelació. Aquesta gegant és una obra que obliga l'espectador a reflexionar, debatre i compartir opinions o podem anar-la allà, veure-la i sortirem sense tenir cap altra preocupació?
No, no, no, us dic ben bé, us dic ben bé, i crec que això és un al·licient pel públic, que sortireu del teatre, ja no dic emocionats, sinó conmocionats. És una obra que conmociona, com moltes de les que jo he fet habitualment, com era la Cabra en el seu moment. És una obra que obliga el públic a participar-hi activament, activament. I ho dic per l'experiència que hem tingut de les temporades que hem fet a Barcelona.
Des del primer moment, sí, és veritat que pot ser que els primers minuts el públic encara no acabi d'entendre què està passant, però en realitat és una funció molt senzilla, perquè passa tot a dintre d'una casa al llarg d'un dinar, d'una reunió, on Roald Dahl i la seva segona esposa conviden a dinar a l'editor anglès i a l'editora americana per debatre d'aquest gran problema que està tenint en aquell moment, que tota la premsa i l'opinió pública està en contra.
La funció no és més que el públic el que veurà és el debat que aquests personatges tenen, la discussió que tenen. Ara, automàticament el públic és com si pujés a l'escenari al cap de deu minuts d'haver començat. Mira, et puc dir que, per exemple, hi ha un moment determinat que comença un dinar, arriba la convidada, es fan els honors i de cop a volta comencen una conversació més o menys informal
I en Roald Dahl, en un moment determinat, li pregunta a l'editora americana, és vostè jueva? Així, de cop i volta. I en aquest moment es produeix, ho notem cada dia a l'escenari, es produeix en tot el pati de butaques, ja, com si hi hagués hagut una descàrrega elèctrica. Tothom, l'un, es posa en tensió i a partir d'aquí el públic està, vamos, com en una silla elèctrica, en tensió tota la funció. T'ho puc assegurar, ja ho comprovareu.
I, lògicament, el tema que planteja sobre les relacions d'Israel i Palestina, que són eterns, per desgràcia, però ara més actuals que mai, doncs fan que el públic també, d'alguna manera, es vegi obligat a col·locar-se, no? I em consta que el final de la funció, que, a més, és un final sorprenent, sorprenent, el final de la funció el públic també se'n va a casa seva
amb les butxaques, ja no dic el cap, les butxaques plenes de motius de reflexió i de discussió i de debat. Mira, com a anècdota,
hi ha un restaurant molt conegut aquí a Barcelona davant mateix del Teatre Goya, la bodega Sepúlveda, i m'expliquen... És la bodega de la Conxa Velasco. Exacte, exacte, i la de molts actors, en què jo anava cada dia a sopar ara quan estava a la Goya. Fa poc i vaig anar a dinar, també. Doncs el personal, els propietaris de la bodega em diuen, no saps, senyor Pou, la gent que ve després del teatre a sopar
La quantitat d'hores i hores que es passen discutint, els hem de fer fora a les 3 de la matinada perquè segueixen discutint sobre la funció.
És una anècdota només, però és un exemple. Josep Maria, ha estat un plaer. Us vull dir una cosa. Digues, digues, digues. Un segon, que sembla que us pot interessar, sobretot els que us estan escoltant en un programa com aquest tan tradicional vostre. El diumenge que ve, jo estaré a Girona aquest divendres, dissabte i diumenge, però diumenge, justament a dos quarts de deu del vespre,
Per Televisió Espanyola, la segona cadena, en aquella sèrie tan important que es diu Imprescindibles, que haureu vist, que passen uns documentals increïbles, doncs passen un documental sobre mi, sobre la meva persona, el meu ofici, tota la meva història professional.
un documental que es titula José María Pau, el hombre que respira teatro. Sí, José María, que també s'ha passat uns dies abans o aquests dies a Montcina, no? Sí, no, no, es va fer una estrena com una cosa extraordinària el dilluns passat en un cinema d'aquí a Barcelona. Ah, això és que va treure la invitació. Amb 500 persones entusiasmades i us he de dir que, bueno, encara que és una mica de vanitat,
Però el documental té molt d'interès, sobretot per a gent que estima el teatre i que li agrada el teatre. Diumenge, repeteix diumenge, quina hora? La gent que vagi a veure la funció el diumenge ha d'anar a casa corrents. No, perquè comença a les 6, diumenge. La funció comença a les 6, acabarà a dos, tres quarts de nou. Sí, sí.
I el documental surt a la segona cadena de televisió a dos quarts de veu. Per això, i si no, sempre pots recuperar-ho. Home, sí, no, i la gent que no vagi al teatre el diumenge segur que està a casa i el pot veure tranquil·lament. Recordem això, Gigant estava programada per demà dissabte a les vuit del vespre i diumenge a les sis de la tarda. La demanda que hi ha hagut, com hi ha hagut demandes en el Goya i en el Romer i per tot on ha anat fins ara, ha hagut d'afegir una funció per avui divendres a les vuit del vespre. Allà trobareu en Pou, trobareu el Gigant...
Això és una altra història que te la comentaré un dia. Gràcies per ser aquí amb nosaltres. Jo vindré diumenge a veure'n. Guillem no sé quin dia hi ha. Jo no sé si és dissent o diumenge. Diumenge ens sembla. Diumenge fes-ho més bé perquè hi serem nosaltres. Josep Maria, una última cosa.
Broadway, els musicals, quin desastre els musicals, s'han perdut totalment. Mira, la princesa de Versalles està a punt de caure, Maybe a Happy Ending no els hi va gaire bé, Book van tancar, les dones autèntiques tenen curbes, Smash, què passa? Ja no haurem d'anar més ni a Londres ni a Nova York? Passa que d'alguna manera tot és cíclic,
i de la mateixa manera que fa uns anys Broadway va fer fora dels seus teatres el teatre dels grans autors, el teatre dramàtic, el teatre de text, i tot es va omplir, sobretot, ho saps molt bé, arrel d'aquest tipus de musicals de Jesucristo Superstar, Evita i de més, que van crear un tipus d'un gènere nou de megamusicals. Doncs ha passat tota una època en què tots els teatres estaven ocupats per musicals i ara hi ha un altre públic,
un públic nou que està molt més interessat potser en tornar una altra vegada al teatre de text, al teatre de debat i demés, i no està tant per la cosa musical. Jo crec també particularment que hi ha una crisi enorme de compositors. Totalment. De compositors i hi ha un musical d'una altra manera. Jo crec que s'ha de pensar...
en l'exemple que ha marcat Hamilton, per exemple. Hamilton ha sigut un trencament molt gros, ha marcat un nou estil de musical, amb un nou estil de música, de coreografies i de més, i molta gent vol imitar això, però no tots arriba a nou talent i a la perfecció que té Hamilton. I alguna cosa sí que està passant a tot arreu, a Londres també, una crisi...
els musicals estan de cap a caída, al contrari del que està passant en aquest país nostre. Exacte, per cert, Josep Maria, tu que ets bon ogeador, Omeri no la tens buscada? Com? Omeri. Ah, Omeri, sí, no, però esclar, Omeri vindrà, vindrà, sí, no, jo no he pogut anar a Nova York aquest estiu, com vaig habitualment, per compromisos de feina, però sé que Omeri està anunciat ja que vindrà a Londres, em sembla que vindrà a Londres el mes de
febrer o març de l'any que ve. Dic vindrà a Londres perquè Londres està aquí al costat. Tu, però aquí no hi ha ningú que l'hagi buscada? Per fer-la aquí? Sí. No tinc ni idea, no ho sé, no ho sé. El que puc dir és que per part nostra, per part meva, per part de Focus, no en tinc notícia, em sembla que no.
Però bé, tot pot ser, tot pot ser. Tenim molt vinculat a Focus una persona que dirigeix el Teatre Condal, com és en Dani Anglès, que està tan ojo avizor al voltant d'aquest tipus de coses com jo estic al voltant d'altres. Vinga, perfecte. Et veiem diumenge. Moltes gràcies i que vagi endavant el gegant fins al desembre de l'any que ve. Gràcies, Guillem. Gràcies, Pere. Que vagi bé. Que vagi bé, Josep Maria. Gràcies. Adéu.
Esteu escoltant Garcia i Tarribas. Anem al cinema!
I com sempre, abans d'anar al cinema, passem per la llibreria que avui el senyor Terribas porta un llibre que ja m'està fent denteta perquè m'agradaria llegir-lo immediatament. Parli, parli! És un llibre que ha sortit amb la seva versió original aquest any i molt ràpidament ha arribat aquí entre nosaltres, editat per Libros La Cúpula,
i que se'n diu Lo hicimos bien chico. Memòries. Memòries d'un gran actor, Antoni Hopskin. Un llibre que hi ha molt de text i hi ha algunes fotos, també, algunes fotos...
però sobretot hi ha text i molt de contingut de la vida d'aquest personatge que com els grans actors surten del teatre i per viure bé i alimentar-se i poder fer coses i viatges es fa cinema i que també com els grans actors de teatre quan arriben a una certa edat es decanten més cap al cinema que no és tan cansat per dir-ho d'una manera, no és la funció diària d'anar repetint i de tant en tant se'n va al cinema. Tot això
Ho explica Antoni Hoskins i és curiós perquè al final del llibre hi ha una sèrie de textes que ell ha après i que li han influït des del seu, no sé, aquesta és la qüestió de Hamlet, però n'hi ha una que se'n diu La isla del lago Innisfree.
i diu, me levantaré e iré a Innisfree. És de doble B baixa B iats. És curiós perquè Innisfree és el poble de l'home tranquil. I a més a més és el tros també que Clint Eastwood llegeix, perquè es passa tota l'estona llegint,
quan està a l'hospital la pel·lícula Million Dollar Baby, quan la noia està agonitzant, ell està al seu costat i li va llegint poemes de llits, i un d'ells és aquest, la illa de Innisfree. Tot un homenatge a l'islandès llets i també a John Ford, l'home tranquil, i tota una sèrie de coses.
Un llibre que té 315 pàgines que el senyor Pere, com ha dit, ja li interessa. M'està fent d'enteta, exacte. És un gran actor. És curiós perquè sortien pel·lícules que en aquell moment no coneixíem gaire. Per exemple, l'any 1968, vostè recorda una pel·lícula interpretada per la Catherine Herpum? I en Peter O'Toole, que se'n deia León en invierno. I sortís ell. Sí, jo ho recordo perfectament. Aquella pel·lícula m'agrada molt.
Bueno, era la continuació de Béquet o l'honor de Déu. Sí. Era la continuació de la història inventada d'allò. Bé, doncs Sàpia no només va fer, ha fet, per exemple, El silenci dels anyills, sinó que ha fet moltes i moltes altres. Moltes, moltes i moltes. Però sobretot teatre, teatre. Antoni Hopskis, lo hicimos bien, chico.
Molt bé. Doncs, dit això, anem a parlar de cinema, que per cert, aquesta setmana hi ha poc destacable. De tot el que arriba, que jo destacaria, hi ha una pel·lícula que se'n diu La larga marxa, dirigida per Frank Lawrence amb en Cooper Hoffman. Cooper Hoffman és el fill d'aquell gran actor que era en Philip Seymour Hoffman.
en David Johnson i en Mark Hamill, en els papers protagonistes. És una pel·lícula americana situada en un futur, un futur esperem que sigui molt llunyà, en el que s'organitza una brutal competició en la que hi participen 100 adolescents que han de caminar sense parar. Si ho fan, si paren o redueixen la marxa, moren. Sols un sobreviurà. La larga marxa, direm que està basada en una novel·la del mateix títol de Stephen King. Això és garantia que pot estar bé, també.
sí, no, no, vull dir encara que sembli una d'aquelles de blockbuster d'acció, de persecució no, no, es veu que està bé hi ha un altre película que arriba que també es pot veure en versió original, el Trifor, expliqui és Die My Love, Mata't, Amor
Sí, és una pel·lícula que hi treballa. I com és que la fan al Trifo, aquesta pel·lícula? I què li passa, que ens pugui fer? No, però és una pel·lícula que sembla d'assassinats i de misteri i de por. Li sembla, sí, sí. A veure, és una pel·lícula que té un repartiment de luxe. Jennifer Lawrence, Robert Pattinson, Sissy Spacek i Nick Nolte estan al davant del repartiment.
La pel·lícula l'ha dirigit Laine Ramsey, que situa l'espai de la novel·la de A. Harvitz, que transcorria en un camp francès, l'han passat a una destartalada casa de Montana. Aquí la protagonista, que és la Jennifer Lawrence, només té la família del seu marit.
Paper que, per exemple, que interpreta en Robert Pattinson, és el marit, però la seva sogra és la Sissi Spessig. Perquè es feia una idea, la Sissi Spessig, un moment determinat de la pel·lícula, li diu «aquí tots ens tornem una mica bojos al principi de l'estada». Amb això ja dona pas a tota una sèrie de coses rares que passen en aquella casa de Montana. Realment és una pel·lícula que també s'ha de dir que la crítica està una mica dispersa. N'hi ha que la deixen bé, n'hi ha que la deixen malament...
Hi ha algú que diu que li falta una mica, que podria anar una mica més enllà del que tracta. Per tant, és una pel·lícula discutible. La directora, sí, la directora va fer una pel·li que té una... Recordo que... Sí, tenemos que hablar de Kevin, és una pel·li que va tenir un cert èxit.
Aquesta és una de les pel·lícules que s'estrenen, però també se n'estrenen una altra que se'n diu Colossos del tiempo, que és una pel·lícula francesa que dura 124 minuts i treballa, dirigida per Cedric Kiloskis, i aquí treballa la Susana Lidon i un actor francès que ara està sortint molt en moltes pel·lícules, que és Vincent Magnyanya,
i que, si recordarem, l'última pel·lícula que es va poder veure que ell hi participava, que era quasi el narrador protagonista, Tres Amigues. Vostè la recorda, la història d'aquelles Tres Amigues, que n'hi ha una que s'entén amb un de la... amb el marit d'una seva amiga? No, no me sona. Doncs sí, és una pel·lícula que, si vostè mira el seu Facebook i va tirant enrere, li va encantar. És una de les millors pel·lícules que ha vist aquest any, segons escriu, vostè...
O sigui, és d'aquest any, aquesta pel·lícula? Sí, és d'aquest any, és una pel·lícula que es va fer. No em sona absolutament de res. Retiri tres mesos i dirà que és una de les millors pel·lícules que he vist aquest any. És Tres amigues, una comèdia francesa que està molt ben feta. Doncs aquesta, aquest és l'acto que treballa en aquesta pel·lícula.
Comèdia amb un toc dramàtic que parla del París 2025, o sigui actual. 30 persones d'una mateixa família reben la notícia d'una herència que els toca una casa que està a les afores i que ha estat abandonada durant molts i molts anys.
uns quants d'aquesta família es dediquen a arreglar, a veure què passa allà dintre, i troben una mena de tresor. Aquesta mena de tresor troben la foto d'una dona que a finals del segle XIX havia viscut allà i se'n va anar a París. Bé, tota aquesta trama, molt a la francesa, ha estat vist, és un punt irònic, però també hi ha un punt dramàtic.
Per acabar, també voldria dir que vostè ho ha rebut i molta altra gent ho ha rebut, però sabeu que està obert a tothom els 25 anys del cinema Trifó, que el dia 18, dimarts, dia 18, a 2.45 de la tarda, en el Teatre Municipal, no en el Trifó, sinó en el Teatre Municipal, degut a que en el Trifó no hi cabrien les persones que...
que volem que vingui unes 400 persones. Per tant, s'habilitarà el Teatre Municipal amb una pantalla i la tècnica més avançada cinematogràficament per fer un preestrener, una pel·lícula que no s'estrenarà fins d'aquí un temps, que és Banacans i que és Nobel Vaga, també.
Hi haurà un curt que parlarà d'aquests 25 anys i al final hi haurà pica-pica. Anem, anem, anem al pica-pica. Molt bé, això serà el dia 18 a partir de dos quarts de set. Què s'ha de fer per poder entrar a la web del Cinema Trifó, allà on hi ha la notícia d'aquesta pel·lícula Nobel vaga, anar a entrades...
i buscar lloc a apretar i li sortiran empreses les entrades que són gratuïtes, però va numerat. Molt bé, doncs jo ja tinc entrada guardada i allà serem el dimarts dia 18. I m'ha dit dos quarts de set del mes. Dos quarts de set de la tarda. De la tarda, jo pensava que era a les set.
Sí, en principi havia estat a la set, però s'ha hagut d'avançar una mica perquè a la mateixa hora, i aquests han hagut de retreçar-ho una mica, a la mateixa hora a l'auditori de Girona es donen uns premis culturals al diari de Girona, i per no competir-nos, i a més a més, un dels premis cultura li donen al cinema Trifó. Per tant, haurem de fer mitja hora, no anem a la presentació,
De l'altra anem a recollir el premi i tornem. I tornem. Molt bé. Que és dura, la vida del món de l'espectacle. Duríssima, duríssima. Vinga, doncs dit això, si t'adim temps, escoltarem altra vegada un tema de la bohema. Ara l'escoltarem cantat per la canadenca Jessica Comó. Porta per títol Quan Domenbo, que és un tema preciós de la bohema. Amb això us diem...
Adéu-siau, fins la setmana que ve. Atenció, la setmana que ve, el senyor Pere, farem una festa grossa aquí a l'emissora perquè ja haurà fet 80 anys. O és el dia que fa 80 anys? Quan ja en tenim, el 26? No, és el dia abans.
El dia abans, molt bé. Ah, sí, el dimecres fa 26 anys. Doncs una gran festa en el programa... 26 anys, ja m'agradaria fer 26 anys. Doncs a mi no. No, jo tampoc. Jo estic molt bé ara, la meitat. Sàpiga que aquí l'emissora s'està preparant una gran festa per celebrar-ho. Ah, molt bé, doncs. I hi haurà regals, hi haurà de tot, eh? Vinga, que vagi bé. 80 anys no es fan per sempre, eh? No, i tant que no, a més es fan d'un dia. Apa. Adéu-siau.
La fraschetta l'abandono, per poi darsi a miglior vita. La fraschetta l'abandono, per poi darsi a miglior vita.
Bona nit! Bona nit!
Qua és? Qual dolori? Qual bruciori? Dov'è? Al pied.
No! No! No! No!