Els diumenges de 9 a 10 del matí. I quan vulgueu, en format podcast a gironafm.ca Benvinguts a Girona FM. Benvinguts a la ràdio de Girona. Valors.
Doncs és un goig tenir amb nosaltres la Carme Ruscalleda, conegudíssima, però vaja, no està mai de més recordar que aquesta dona ha sigut, ha ostentat en un cert moment, fins a set estrelles Michelin, és a dir, que era el setè cel de les categories gastronòmiques de l'alta restauració. Tot això venint d'una botiga de caviures, Carme.
Sí, i tant, i tant. Bé, va ser l'embrió la botiga, eh? Sí. La botiga va ser l'embrió. L'embrió de sentir la força. El teu home, en Raül Balam, que vau... Sí. El primer moment que vau dir, bueno, comencem a fer plats preparats. Sí, exacte. Una mica jo penso que ja des de la botiga era observar les necessitats del client, que necessitava que l'ajudéssim a que el seu dia a dia fos més àgil, fos més fàcil. Ja.
Els anys 70, a la nostra botiga, ja hi havia cada dia una mongeta cuinta diferent, una croqueta diferent, una pasta fresca diferent, al cap de setmana platillos, i això va ser el que ens va fer sentir, la força de dir, pararem taula pública. Que sempre, esclar...
Parar el menjat per un altre és una qüestió molt delicada, no? Perquè cadascú, com que tenim un rei al cos, cadascú ens agrada d'una manera diferent. A vegades des de la botiga de que vius entenc que és diferent del restaurant, no? A vegades no. Igual. Jo penso que quan un, encara que només vengui mongetes cuites, ha de sentir el compromís que aquella persona que te les ve a comprar no li falli. Que torni i et feliciti. Sí, sempre has sentit aquest compromís. Sí, però vull dir que allò no hi posis massa sal perquè si ho diguis l'A...
Fixa't, i nosaltres, que llavors ja fèiem canelons per emportar, sempre hi havia algú que deia, les plaques les feu al dente, m'agraden molt. Vaig deia, home, doncs, a mi acabes fent allò que a tu t'agrada, que creus que agradarà als altres. I, a més a més, has de tenir molt clar, no pots agradar a tothom. La clau és que no facis trampa, que sàpigues que allò està ben fet. Ja, ja.
Amb la Carme Ruscalleda parlem de cuina, però parlem sobretot del que suposa l'esforç, del treball, de la dedicació. Sempre penso que dedicar-se a la cuina és realment 24 hores sobre 24. És una feina molt esclava, no? Quan estem parlant d'un gran restaurant com tots els que han portat la teva firma, no?
És una professió complexa, molt complexa, però si t'atrapa, si realment la gaudeixes, te l'emportes fins i tot a dormir. Jo somio, continuo somiant cuina. I t'he de dir que això ja és una sort de Déu Nostre Senyor, algun problema, que vas a dormir emprenyat que allò s'ha torçat. I dius, per què s'ha torçat si no ens havia de passar? Dormint trobes la solució.
M'ha passat moltes vegades. Parlàvem de l'esforç i dormint se suposa que no hi ha esforç. Dormint, que poden ser moltes vegades somnis d'angoixa. Aquell somni recurrent de veure gent entrar pel jardí que venen, tots en diu menjats, i no tens res a punt. I dic, com ens pot passar això? Això, aquest somni recurrent. Però d'altres coses més agradables, de trobar aquella solució d'aquell encallat que no ens en sortíem, això que ve...
Parlem del restaurant Sant Pau de Sant Pol de Mar, al Maresme, però que després, com dèiem, també he tingut altres llars, la més allunyada, la de Tòquio, en el seu moment, que no sé, entenc que algú et devia venir a fitxar, no?
Exactament, exactament, ni ximples hauríem pensat anar a Tòquio. 20 anys ja hem estat treballant a Tòquio. T'he de dir que qui fitxava tenia clar que ens havia d'invitar a Tòquio i que allà, in situ, ho tindríem clar. Ell ho sabia i nosaltres no i realment és una societat que t'atrapa. T'atrapa en la manera del compromís amb la feina i t'atrapa a l'hora de menjar perquè hi ha producte de molta qualitat. I aquell compromís que et deia amb la feina de no fallar, del respecte pel respectable públic...
hem fet molta via perquè hem passat de la botiga de que viures a Tòquio no és que vulguem repassar-ho tot cronològicament però sí que dius caram a Tòquio no hi arribes si prèviament no hi ha una trajectòria no hi ha un esforç no hi ha aquest com diem obrir la persiana cada dia o les portes del restaurant que tot estigui a punt
Somiar en la feina. No sé si era imaginable això, des d'aquella fase inicial en què dius passo de la botiga al restaurant, tenir el plat a taula dels clients. No sé si projectaves...
No, no, de cap manera. Saps quina era la meva ambició màxima? Poder treballar en un lloc, amb un staff especialitzat, com una orquestra, que quan dèiem ara és l'inici d'aquest discurs, que no era musical, sinó que era culinari, que tothom tingués la seva comesa, que no fóssim l'home i la dona orquestra. Vam començar a ser l'home i la dona orquestra, i al llarg dels 30 anys del Sant Bau vam acabar amb aquesta orquestra tan especialitzada. Bueno, perquè en Raül li agrada tocar la trompeta, no?
El Toni, el Toni. Perdona, el Toni, el Raül és el fill del teu home, en Toni. Sí que li va tocar la trompeta. Però això de l'orquestra, ara fora conya, sí que realment és molt complicat. També el salt, perquè et dius, quan ets a la botiga, ets tu qui cou les mongetes i ho fas tu, tot. En canvi, hi ha un moment que és més difícil delegar.
Evidentment. Més que d'al·locar és organitzar, has de desglosar totes aquelles tècniques culinàries que després es sumen en un plat i fan que no hi hagi aquell tall. Al final, d'un àpat, a banda que sigui bo, també hi ha d'haver un ritme. No pot haver-hi un tall. Això et pot espatllar l'àpat més bo de la teva vida. Per això necessites aquest estaf humà. Per això necessites fins i tot aquella complicitat de gent que senti aquest compromís.
Però te l'has de guanyar. Algú que t'arriba a treballar, que et ve a vegades gent d'aquesta que fa estagies, que venen al Sant Pol o que venien al Sant Pol per veure com es cuina, per aprendre. Però hi ha una llei natural que això ho ordena.
Sí, fixa't, la llei natural és que t'has de trobar, la gent que tu fitxes, amb algú que sap que demà ho farem millor, si avui no ha fet cap trampa. Per tant, hi ha aquest compromís que et deia d'entrada, no? Hi ha algú que ve a aprendre amb tu, que estarà, per exemple, tres mesos amb tu, que cerca aquelles... Com t'organitzes perquè el plat tingui aquell sabor pur i fresc.
Sí que si en canvi arriba una persona que tal li és, que si l'esfolsaci allò es torça, aquest farà poc temps, no l'hauràs de fer fora. Marxarà sol perquè sentirà la incomoditat de si una cosa surt malament. L'hem de repetir i no ho entendrà. Deixa'm anar una mica més enrere encara de nou, Carme, perquè hi ha un moment que a mi entenc que em costaria. Afrontar això, l'estructurar un menú, preparar un plat...
dins d'això, d'una gran estructura, i entrant unes tècniques que entenc que la botiga no necessitàveu. Clar, dius, bueno, sé que hi ha uns elements, no?, que dius, bueno, això ho has hagut d'aprendre, també, no?, per fer el salt aquí, no ho sé. Naturalment.
Mira, jo sóc autodidacta. El perfil d'un autodidacta és aquella persona que sap què vol fer, però no sap com ho ha de fer. I sempre és una persona treballadora, molt curiosa, incansable, que no para de preguntar, que no para d'estudiar i que no para de corregir prova-error. Així s'hi arribes. Evidentment, et costa més. Però ho feia anant de restaurant a restaurant o...
Sí, sí, anant de restaurant en restaurant. Sí, buscant... També et deixes portar molt per aquells gustos teus personals. Et deixes guiar molt per aquell estil culinari que hi ha a la teva comarca. Si tu ets diferent de la resta, seràs interessant. Si només vas a cavall de tendències i modes, seràs un més. Sempre cregut en aquella diferència, en aquella originalitat comarcal.
I aquest ha estat realment on el més fern per nosaltres, però evidentment som en un món modern, ho hem de menjar d'una altra manera, no ho hem de fer tan feixuc, ni tan pesat, ni tan espès, ni tan gras, i avui dia també tenim eines i tècniques que ens hi ajuden. Però nosaltres sempre hem estat...
molt fàcils d'entendre. Penso que et seus... Ara t'hi pots resseure, però t'asseies a la cuina... El Sant Pau està obert. Exacte. T'asseies al Sant Pau i entenies que eres el Maresme i entenies si era primavera, si era estiu, si era tardor o era hivern. Aquell diàlgut amb la naturalesa i amb aquella cultura de comarca no la deixàvem. I això també ha estat original. Ara...
em fa molt feliç quan sento parlar de temporades, de quilòmetre zero, d'hortets, de pescadors. Això és el que he fet jo tota la vida. Exactament. En els nostres inicis érem de pagès, i en canvi ara és tendència, ara és sostenibilitat, i és que les coses o han de ser sostenibles o no seran.
Necessites tenir un públic que ho conegui, això? Sí, esclar. Al final, els establiments els acaba conduint i guiant el públic. Tu sense un públic has de baixar la pressiona. Aquesta és la teva sort que el teu establiment, la teva casa, tingui aquell interès perquè es desplacin i perquè arribin fins a la teva porta. El públic sap molt, eh? I cada vegada més. I el públic que ja es mou...
amb una línia de restaurants, d'aquests que no hi falti detalls, sap moltes coses. Fins i tot, moltes vegades, et sap fer entendre i fer veure coses que se t'han escapat. És molt important que no perdis aquell contacte amb el públic, amb aquelles impressions amb el que has sentit, amb el que li ha agradat o amb el que no li ha pogut agradar.
Estava pensant també que tu has viscut tota l'evolució de la cuina catalana d'aquests últims anys que també necessita després d'un d'això d'un públic entès que li agrada de gaudir d'anar un dia a casa teva l'altre dia amb un altre que hi hagi revistes especialitzades que hi hagi llibres i tu en aquest sentit també la teva voluntat pedagògica a través de llibres de receptaris d'anar-ne fent això també ajuda també
Sovint penso quina sort arribar a treballar en aquest moment o la societat el cuinés a un temple d'una altra manera. Quan vaig començar, fixa't, d'això ja fa 35 anys, era només creuar el carrer des de la botiga al Sant Pau, que era en front. Els que m'estimaven,
Em donaven el pèsam. Sí, tant, s'entristien. Per mi em deien, et tancaràs en una cuina. I jo, en canvi, hi veia un món de llibertat i realment un món ple de colors i de possibilitats. I, en canvi, aquesta mateixa gent, que continuen sent veïns meus, ara m'aturen i estan contents perquè un nen o una nena està a l'escola i farà formació professional d'hostaleria.
És veritat que era una època en què el cuiner estava amagat, en què els caps de sala eren els que marcaven més restaurants. I l'espai de la cuina era el racó més fosc i més profund de l'establiment. I en canvi ara és el lloc més il·luminat i mostrem-lo. És fantàstic.
Però no sé si abans passa com quan anem al metge i dius, no, no, és que jo he vist internet i ja sé el que tinc. Ja. I has trobat també allò que abans la gent, volem saber més que el mestre. No, bé, no, però escolta'l, perquè potser et descobrirà un pas que desconeixies i tant, jo crec.
I amb això els passos creus també que a vegades correm massa, de sobte, potser sense tenir una bona base de menjar a casa, aterres en un gran restaurant i dius, aquí potser no acabes de gaudir prou perquè no coneixes la feina que hi ha al darrere, el producte d'on ve, això també és important.
M'adon que estem en un moment on la cuina pot ser molt tècnica i fins i tot sense productes frescos, i un altre que defensa aquesta estacionalitat que comentàvem. Sí que em sap greu que un jove que es formi en aquest camp deixi de banda la tradició, la història...
Aquella cultura que ens correspon i que a mi només s'emmiralli amb el triple salt mortal, amb aquella boleta que l'evita i s'obre potser l'has de caçar amb la boca. Això és magnífic. Precisament hi ha d'haver també escenografia, hi ha d'haver sorpreses, però no abandonem els fonaments i que formem part d'un ecosistema natural, que això ens dona realment salut,
i que també donem corda a tota una indústria agroalimentària, del camp, del mar, de la muntanya, del corral. Si perdem aquests atributs tan ferms, aquella boleta que l'habita potser no ens farà tanta il·lusió. Potser sí que vivim en societats d'extrems, no?
aquest reclam de la sostenibilitat del quilòmetre zero, per una banda, però per altra, doncs, no sé, aquestes vides tan apressades que, ja et dic, fan que els supermercats o tot arreu hi hagi ja gairebé tot el menjar ja acabant, no?, quan hagis de passar només pel microones i ja està, no? Sí, sí, sí.
Això me'n faig un tip de no parar de transmetre. Poseu la cuina i l'alimentació a la llista de les coses interessants de la vostra vida. Tothom té temps per mirar sèries. És la conversa més habitual. Quina sèrie has vist? I potser són de 13 capítols. I se'ls han vist tots. Sempre hi ha morts.
és que si no hi ha sang i fetge no deu tenir èxit per tant, ostres, no deixes davant d'aquests coneixements culinàries de quan la gent havia de ventar el foc hi ha cosetes que marxen soles i que potser serà menjar per 3 dies i ara que tens un equipament a casa teva de fred de nevera, de congelació home, has de menjar, com et correspon com et correspon en aquella cultura que n'ets hereu d'això sí que no em canso de fer-ne pedagogia
Però on és el progrés? El progrés és en aquesta evolució... El progrés és que no hi hagi confusió. El progrés és que t'interessis per aquests fideus de cabell d'Àngel Blaus, però que entenguis que els fideuers van arribar potser quan feien la Catedral del Mar. Ja hi havia fideuers a Catalunya. Això és el que hauríem d'anar de bracet, no?
De poder distingir. Si tornem a treballar en equip, en aquest esforç, no sé realment com s'organitza i com fas que tothom estigui content. També el que renta els plats, al final també hi ha de ser. És molt important. El pinja. Sí, sí. Mira, quan nosaltres vàrem fer, realment va ser una...
Un esforç fins i tot hasta molt atrevit de fer una cuina de cara al jardí que tingués llum natural. Vaig tenir molt clar que la persona que era a la pica havia de veure el jardí com la vèiem els cuiners.
perquè és important que el plat t'arribi impecablement net, sense cap màcula ni sense cap empremta, per això la seva feina és important. Jo penso que fas equip quan tu realment ets amb l'equip i estàs patint i estàs organitzant i estàs viscant aquella mise en place, menges amb ells, s'aixeca el taló i comença el servei i vius tot el que passarà durant aquella representació, perquè no deixa de ser com una representació d'una època, d'una òpera, no?
Reculls i allò ho deixes net perquè al vespre hi tornaràs i ho tornaràs a estrenar. Sí, seri, la clau és seri. Seri i penso que ser capaç d'encomanar aquell treball que saps que es pot fer. I això, el meu pare sempre em deia, tu podràs encarregar un treball quan tu saps el que representa fer-lo. Una persona que no sap aquelles dificultats, difícil podrà encarregar.
No li pots exigir tampoc. Exacte, ni encarregar ni exigir. Has de començar a ser exigent amb tu mateix i llavors amb el treball conjunt, que és un treball molt coral. Sí, però la teva responsabilitat no és la mateixa que la d'aquella persona, no? Perquè tu tens tot el restaurant al cap, que vol dir la part empresarial, pagar uns sous, mantenir uns horaris, que puguin descansar, les condicions laborals...
És una gestió que toca molts pals i has d'estar atents a tots. I realment, la funció empresarial, a tot, molt respecte. Molt respecte pel maleït diner. Molt respecte, sí. I nosaltres ho hem fet tot, sempre amb financiació bancària. Hem tingut sempre aquells bancs que ens han posat un culleret de maragdes que ha pesat.
Exacte, que pesa i que quan t'alliberes fas un respir molt gran, però això també et dona coratge, coratge quan no tens un coixí econòmic per fer una reforma o tirar endavant.
I quin percentatge creus que has tingut o has mantingut o has decidit aplicar això a les tendències? Dius, això que et deia ara, no? Sí. M'han interessat les tendències, però mai he estat catàleg de tendència i actualitat. Sempre he estat molt arrelada allà on era, sempre, evidentment. Quan arriba el ceviche... Sí.
que és una manera de manir un peix, doncs m'he atrevit a manir un bacallà, que sempre l'hem menjant nosaltres, no amb ceviche, però sí amb un ratllat de tomàquet, pebrot i all, amb una pinzellada, com un ceviche a la catalana. Això sí que m'he atrevit. He fet ràmens a la catalana.
Que és una escudella, diríem. És una escudella, que és la seva escudella, però que m'he atrevi de dir realment a la catalana, amb altres ingredients que ells no hi posen, però sí amb aquells fideus i amb aquell ou final que t'hi trobes, i amb la seva picada crua, just escaldada amb el brossi.
I a la llarga creus que a vegades hi ha alguns plats d'aquests que quan són tendències s'acaben quedant? Segur, segur. I ja surt el corpus de la cuina catalana. Segur, esclar. Jo recordo quan va arribar el gazpatxo. Jo potser tenia 9 o 10 anys. Una cuinera que era cordobesa li va ensenyar a la meva mare de fer aquest triturat amb el tomàquet. Ella feia salmonejo en un gazpatxo. Més espès.
i ens va agradar tant que ja es va convertir en una menja a l'estiu habitual, no?, a casa nostra. Potser en cireres o potser... Sí, esclar, llavors fas aquest joc, perquè esclar, tu et pots contemplar un cuiner, pots contemplar un tomàquet com una maduixa.
i en aquesta contemplació es pot atrevir a venir una maduixa com un tomàquet i el resultat és òptim jo t'invito a que quan hi hagi maduixes d'aquestes d'estiu sucoses, madures n'agafis una i et freguis el pa com fas amb un tomàquet i hi posis oli i sal, és boníssim
o aquestes amanides, que es barregen... Correcte. I mira, i és una manera perquè la societat mengi fruita. És terrible que el que més es mengi són plàtans i mandarines. Per què? O i tant, perquè és fàcil de pelar. Som uns mandrosos. Som uns mandrosos. Per tant, si... A un jove li dius, escolta, et faré una amanideta amb poma i taronja, peladeta s'ho menja volant. El que no farà és l'acció aquella de pelar-se. Si poses
Fora mandra. Fora mandra. Per tant, aquesta tendència de posar dels vegetals cruços, posar-hi fruita, en una amanida, això, que bé. Fins i tot un punt de vinagre que també hi acaba lligant. Sí, exacte, un vinagre sempre recolat, evidentment.
Si domina massa, no. Jo encara respecto molt el que seria que aquesta tecnologia que teniu als restaurants no sigui a casa, però sí que també s'estès això després, com un altre circuit comercial, hi ha gent que té aquests robots de cuina, no?, sigui de la marca que sigui, que també han entrat amb molta força. Abans el màxim que hi havia era un Ollo Express, però ara, fill meu, hi ha gairebé de tot, no?
Jo sovint penso, què daria per veure la meva àvia? Només amb un turmix a la mà. Es tornaria ximple, perquè esclar, tot era mà. Rentaven a mà, encenien el foc a mà, l'havien de ventar perquè si no baixava, sí. Internet...
Ha fet mal o ha fet bé? Ha fet bé. Sí, home, les modernitats, la tecnologia, ens fa bé. El que passa és que és aquell genivet que talla per dues bandes. Pot fer bé i pot fer malament. És com totes les coses. Aquests robots de cuina són magnífics.
però la teva alimentació no ha de ser només basada en aquesta alimentació. El buit, la tècnica de menjar el buit, fa que les col·lectivitats puguin tenir un menjar fet a l'avançada, que ho pugui emmagatzemar, però si la teva cuina només és el buit, això ja transforma una mica el sabor de les coses. Visca la tecnologia, però utilitzem-la amb coneixement.
Tu tens aquesta vessant pedagògica, traduríem llibres, també fas més a més xerrades per les escoles? Sí, sí, sí. M'inviten molt a les escoles. Jo estic convençuda que l'administració catalana, aquí sí que marcaríem un gol, hauria de ser matèria, matèria lectiva a les escoles.
A la canalla els hem d'ensenyar aquesta cultura que ens correspon. Una cultura que al món sencer ens posa focus. Hi ha una longevitat al país relacionada amb l'alimentació. Si no, si no li donem l'esquena. Si ens desviem, potser la perdrem. Per tant, aquest coneixement l'hem d'adquirir. Després, que fotin el que vulguin. Per això ho hem de conèixer. Hem de conèixer les temporades, els productes. Perquè després aquesta frescor és el que diferencia la teva alimentació. Un cobre, no?
tornant a la tecnologia i a les xarxes i a internet també és veritat que hi ha molta canalla presonera dels TikToks i dels Pirriels i això i llors s'han de mostrar d'una manera i després no sé si d'aquí també hem patit problemes de trastorns alimentaris nanos i nanes que no mengen per estar prims d'altres que no i entenc que en aquest sentit costa també dir no s'ha de menjar, s'ha de menjar de tot
Sí, això, de fet, ho hem de practicar. Sovint, en aquestes xerrades, no només en faig per canalla o per joves, també en faig per gent gran. I se'm va a prop algú i em diu, és que a la canalla no mengen verdura. No, els costa menjar verdura. I llavors jo dic, ja menges tu de verdura? Ah, no? Doncs com vols que no menges?
Practiquem amb l'exemple. L'exemple mateix amb les xarxes, no? És interessantíssim aquest telèfon que portem a la butxaca, que podem saber què passa a l'altra punta del món i mostrar què estem fent nosaltres a l'altra punta del món. Però no siguem esclaus. Tinguem-lo, però no hi estem atrapats. I això també ho hem de practicar amb la nostra habitud per demanar la seva.
si ha de ser, perquè si vull saber com cuines un plat, té de veure allà amb un petit vídeo o el que sigui. Sí, això està molt bé, això està molt bé. Això fa perdre la por d'algú que havia llegit com muntar una merenga i li baixava la merenga. I, en canvi, veu que hi ha merengues de diferent tipus, que un xarop tirat a fil l'evacuent i després es queda allà ferma, com la que veu a les pastisseries. Sí, això està, jo trobo que és pedagògic. Per això.
Hi ha coses que intentes fer i no surten, eh? No sé què passa, que hi ha coses que... Bueno, potser en vidres maquillats, no? Clar, clar. Potser ja són del Mago Pop. Ja, directament, no? Que no t'ensenya el que passa en el backstage, eh?
Tens dots de lideratge per treballar en un restaurant com has treballat tots aquests 30 anys i com exerceixes aquest lideratge, com l'has exercit? Sí, doncs d'una manera molt natural, d'una manera naturalíssima. Pensa que quan vàrem començar i ens vàrem atrevir a parar taula pública, vàrem començar que érem un equip, érem 7 o 8 per atendre aquelles 10 taules que teníem i vàrem acabar al final siguent un equip de 35 per atendre les mateixes taules.
Això vol dir que ha estat molt progressiu. Sí, exacte. Què vol dir això? Que al final hi havia més detalls. No hi havia figurants de cartró perquè eren bonics, sinó que tots tenien la seva comesa. I la clau, per realment mantenir aquella marca que sense donar-te'n crees, has de fitxar gent més bona que tu. Gent que tingui aquell compromís com tu el sents. Gent que hagi tingut una formació que tu no has tingut. Per realment fer equip
Però això ha de costar, això, també. Ha de costar, evidentment, ha de costar, però és lent i diari. I amb tota aquesta travessia passa, clar. Te'n diríem que per somiar en gran necessites un equip de grans, també. Sí, és clar.
Has de somiar allò que és tangible. Abans deies l'exemple de Tòquio. Quan ens ho proposen, vàrem pensar que aquest home és ximple. No hi havíem ni estat. I, en canvi, quan trepitgem aquella ciutat, ens adonem que, ostres, que això ho podem fer. I més quan et diu, això ho farem com tu decideixis i com tu vulguis. El repte te l'està posant a la teva mà, no?
Però a Tòquio sí, però segur que hi ha hagut altres ofertes que no. Ah, no, esclar. No, no, mira, precisament ens va costar tant decidir el de Tòquio perquè havíem tingut en aquells moments ofertes molt serioses des de Madrid i des de Barcelona. I ens asseiem a la taula de diàleg. I començaven a retallar, doncs, staff. L'estaf no el tens perquè sí, el tens perquè el necessites. I començaven a retallar qualitat de compra.
La compra, si no és de qualitat, amb una bona compra ja tens el 50% fet. Si tu compres una cosa inferior, ostres, ja engegues amb menys qualitat. I si no tens un confort agradable, no pots fer la mateixa pel·lícula. I al final hi ha el teu nom. Exacte. És el que volen, el teu nom, però amb mínims. Veretit. Exacte.
I això de retructe afecta-ho tu, no? Evidentment, per això mateix, com que el que ja no busques són diners, ja no puges a aquest carro.
Què li deus a la teva professió, Carme? Doncs mira, l'idea que probablement una sensació d'una felicitat plena de compromís amb la societat, amb la societat dels que es fan grans i amb la societat que és productora des del mar, des de l'horta, des del corral. Em sento que realment puc tirar endavant i convèncer aquell que ara va desorientat.
en aquesta projecció mediàtica també que has tingut abans parlàvem de la foscor de les cuines però al final els cuiners posen focus i et venen a buscar expliqui, expliqui què fa són nous herois, són nous agenda que sou ídols per molts de nosaltres la vostra feina i això que et deia la vida aquesta vida que per tu ha sigut tant de treball tant d'esforç, tant de dedicació
Jo penso que és una sort quan et topes amb una feina que sents que tens talent per tirar-la endavant, que no pares sempre de veure un objectiu que no acabes d'arribar-hi, que demà encara pots fer-ho millor i això et carrega les piles. Encara que no estigui tan lligada amb el dia a dia d'un restaurant, continuo llevant-me amb el mateix compromís i amb la mateixa il·lusió de ser-hi.
Espero no perdre la il·lusió. Al cap i a la fi, aquesta travessia que sé que és una vida, quan perds la il·lusió és quan tens ganes d'anar-te'n i de moment d'il·lusió en tinc molta. Gràcies a la teva vida. Som molts els que hem gaudit de molts moments de felicitat. Per tant, t'ho hem d'agrair de manera intensa i viscuda i sentida. Moltes gràcies, Carme.
Tens mobles vells, electrodomèstics espatllats o objectes grans que no saps com llençar? Utilitza el servei gratuït de recollida de voluminosos de Girona. Truca al 972 244 400 i acorda la recollida a prop de casa. Els residus, on toca i quan toca. No fer-ho pot comportar sancions de fins a 600 euros. Girona, Ciutat Circular. Ajuntament de Girona.
Vacances en pau. Acollir nens i nenes saharauis durant l'estiu. Perquè els nens i nenes saharauis surtin de les dures condicions dels campaments de refugiats on viuen. Busquem famílies que acullin aquest somriure i vulguin compartir un estiu que no oblidaran.
A una nena o a un nen saharaui. És molt enriquidor per ells i per vosaltres. Participa a Vacances en Pau. Truca'ns al 609 146 539 o escriu a CatalunyaSahara arroba gmail.com Voluntaris.cat El programa de Girona FM que treballa pel foment, la promoció i el reconeixement del voluntariat social a les comarques gironines.
Un dijous al mes, Helena Garcia et porta el més destacat de la Federació Catalana de Voluntariat Social a Girona FM i en podcast a gironafm.cat. Estem compromesos amb el nostre teixit social. Som la teva veu, som la gironina. L'Alternativa, el programa de rock que et porta també l'agenda musical i el més destacat de la cultura gironina en llengua anglesa, els divendres, cada 15 dies a les 9 de la nit.
Presentat per Ryan Martin. Welcome to L'Alternativa. A Girona FM, la gironina. Girona FM 92.7 FM, la ràdio de Girona.
Girona FM.
Bon dia, entrem en temps de tertúlia, Girona FM, com passen 5 minuts a les 10 del matí d'aquests 16 de març, mitja mes, estrenem setmana, una setmana que ens