Benvinguts a la Ràdio de Girona. Valors.
Parlant amb en Jordi Grau, parlant d'estar vinculat amb el territori, ell a través de la seva feina hi està, hi ha estat, hi estarà, perquè entenc que no ho entenc d'altra manera, periodista de Socarrel, ha estat director junt del Punt Avui, director del Punt Avui a les comarques gironines, del Punt del Barcelonès Nord, va ser el primer director també del Nou Esportiu,
de Catalunya, va començar la seva carrera a Ràdio Girona, al diari de Girona, estem parlant dels anys 74, 81, ha col·laborat amb tots els mitjans, a TV3, a Catalunya Ràdio, a RAC1, a la SER, al Puravui, a Televisió, a Televisió Espanyola, a la Xarxa, actualment segueix col·laborant al Puravui, també a Girona FM, on condueix un programa de tertúlia
pel que en diríem de proximitat, i també presenta des de fa 10 anys a la Ciutat dels Llibres Televisió de Girona.
ha escrit diversos llibres. Puigdemont, el president Carles, va ser coordinador i coautor de Els Borbons en pilotes, les pilotes dels Borbons, ha escrit també sobre la Guerra Civil, ha publicat també recentment un recull de casos de crònica negra amb la periodista Ture Soler. I és el president del Col·legi de Periodistes de Catalunya de la Demarcació de Girona. Jordi.
És una feinada la que has fet, la que fas. Jo crec que l'única explicació de tot això és que ja soc molt gran, que ja m'he fet molt gran i que vaig començar molt jove, 49 anys de professió donant per molt i la veritat és que he tingut la sort que...
que he treballat sempre més o menys, diguem-ne, en pocs mitjans, encara que ara hàgim dir molts, però que n'he col·laborat amb molts. I llavors soc dels que en el seu moment, diguem-ne, vaig fer una opció de fer això que ara em diuen premsa de proximitat, que abans en deien de comarques, que és aquella, diguem-ne, que parla d'aquelles coses que passen al cantó de casa.
Que sovint, no sé si aquesta proximitat dificulta també la feina, perquè saps que el que t'està llegint te'l pots trobar pel carrer o a la cantonada o fent un cafè, no? Aquest és un tema interessant, perquè quan alguna vegada escoltes i escoltes, no sé, notícies dels Estats Units o d'altra punta de món...
et dona la impressió que a l'emissor d'aquella notícia tu li has fet la confiança i te'l creus. Però si fas premsa de proximitat i parles d'una cosa que ha passat al cantó de casa, no necessàriament bona, perquè no sempre parlen de coses bones, doncs tens la cosa aquella que la gent ho ha vist, coneix, sap, i si hi ha imprecisions, doncs te'ls ha tirat al damunt. Per tant, jo crec que és molt més complicat fer-ho, però que les armes són exactament les mateixes, no?
La feina és la mateixa. La feina és la mateixa i s'ha de fer de la mateixa manera. L'única cosa que tens és allò que dèiem, que a vegades parles d'algú i no precisament bé i te'l trobes a la cantonada l'endemà. I això et condiciona? Perquè a vegades hi ha un factor que a tots ens passa, que volem que es parli bé de casa nostra. Si a vegades has de parlar malament pel que sigui, per un fet, fins a quin punt això et condiciona a l'hora de fer la feina? No ha de fer-ho.
En absolut. És a dir, jo crec que el periodista, jo quan vaig començar es parlava molt de la imparcialitat i la neutralitat dels periodistes. Amb els anys hem descartat aquestes paraules. Davant de la fam no pot ser neutral, davant de la injustícia no pot ser imparcial. Hi ha coses contra les quals has de lluitar i venim d'allà on venim. Pensa que jo vaig començar a treballar l'any 74, queda una miqueta tot explicat.
Jo crec que la base de tot plegat és l'honestedat. Si tu fas les coses amb honestedat, els has de fer tant si ho fas per la televisió del teu país, la televisió de Catalunya, com per un mitjà internacional, com per un mitjà de poble. Jo crec que l'honestedat és la base d'aquest ofici.
És veritat que a vegades fins i tot hi ha qui diu, ah, mantens el vincle amb el territori. Sí, home, sí, esclar, sóc d'aquí, no? Hi ha gent que se sorprèn que algú pugui seguir treballant allà on ha nascut, allà on coneix, no? Per què creus que passa això també, no? Perquè a vegades valorem més aquest anat al cap i casal, anat a Madrid, anat a fora, no?
Perquè en el fons tenim, i ara utilitzaré una paraula que no m'agrada gaire, que és la de la província, però tenim un cort, un pèl província. I dóna la impressió que anar a Madrid, a Barcelona hi ha, però a Madrid no vegis, eh? Tu que has passat per Barcelona i Madrid però que segueixes tinguent les al·lels, diguem-ne, a Vila Seca, saps que sí, que a Madrid hi treballa molta gent i a Barcelona hi treballa molta gent, com a Girona.
Però la feina és la mateixa. Però la feina és exactament la mateixa i s'ha de fer de la mateixa manera. Però bé, és allò de la sensació aquella. Jo crec que a vegades és més complicat fer la feina, diguem-ne, quan tens molta proximitat. El que passa és que el boom aquest de la premsa comarcal ens va permetre a una sèrie de periodistes treballar en unes condicions similars a les que tenien a Barcelona i Madrid, cosa que abans no passava perquè en un moment determinat
Per exemple, l'empresa a la qual jo he treballat més anys de la meva vida, que era el punt, vàrem arribar a tenir més de 550 persones treballant a totes les comarques de Catalunya, i també poques, però també algunes al País Valencià i a les Illes, hi havíem tingut una persona, i a la Catalunya Nord.
És veritat que a mi quan se m'acosta algú i diu, escolta, per començar en aquest ofici, en aquesta feina, dic, home, doncs per començar, el més immediat que tinguis, perquè això justament et serveix primer per treballar en un ambient que coneixes i et permet tirar endavant. Els mitjans, a més a més, han sigut una gran escola de la professió. No sé si és injusto l'escola,
Però, en tot cas, sí que hi ha molta gent... Però és real. Els diaris, diguem-ne, de comarques, els semanaris, les ràdios municipals, les televisions locals, han estat una plataforma d'excel·lents professionals que, en aquests moments, alguns d'ells han quedat aquí, alguns d'ells han fet el sal a Barcelona, o a Madrid, o a altres llocs, però han estat una gran escola. Per què? Perquè aquí has de fer el mateix amb molt menys mitjans. I, per tant...
t'obligues espavilar-te i quan t'espaviles solen sortir les coses si poses hores de feina i tens allò una miqueta el que has de tenir per poder-ho fer és a dir que hi ha d'haver unes condicions bàsiques perquè tu saps més que ningú que per molt que s'hagi d'anar a la universitat i que ens hàgim de formar aquesta feina és un ofici i els oficis s'aprenen fent-los fent-los perquè vas a la facultat i allò que aguanta el paper després la realitat
Hi ha uns horaris, hi ha uns tancaments, hi ha unes limitacions, hi ha unes necessitats que no són amunals. Això ha canviat molt, és a dir, jo que soc més gran que tu vinc d'un moment en què no hi havia telèfonos mòbils, que no hi havia...
Una de les coses que fèiem els periodistes de successos en aquell moment, quan anàvem a algun lloc, era averiguar on hi havia una cabina de telèfonos, un teléfono públic amb un bar, això era bàsic, i portar monedes, aquesta era l'altra. Això ha canviat. No hi havia correu electrònic, que això sí que ens ha canviat la vida. Alguna vegada, els que ja som grans, pensàvem que el gran invent del segle seria el fax, i el fax va créixer i va morir, i no el va autoritzar ningú, però el correu electrònic sí que ha funcionat.
I el que passa és que ara, amb el tema que, diguem-ne, que la crisi que té, no el periodisme, sinó els mitjans, que és molt diferent, el que ha passat és que hem deixat de fer una part essencial de la nostra feina, que és sortir al carrer, mirar, preguntar... Creus que això s'ha perdut? Jo crec que s'ha perdut, sí, perquè no tenim temps per fer-ho. No tenim temps per fer-ho perquè, primer, que t'afoguen...
amb les notes de premsa que les notes de premsa s'han d'utilitzar però que no han de ser la base d'informació abans anava pels llocs i es preguntava i no creies les versions oficials no perquè t'haguessin d'enganyar però per si de cas i això ajudava molt ara és molt més complicat hi ha un altre tema que ho ha pervertit una mica tot des del meu punt de vista que són les xarxes socials
xarxes socials, a internet diuen i és tot, i és veritat, però també hi és la mentida, la falsedat i la manipulació. Per tant, s'ha d'estar molt al tanto. I aquella cosa que ens passa als periodistes d'intentar ser els primers a dir alguna cosa...
Molt bé, està molt bé ser el primer a dir alguna cosa, però el que hauria de voler ser és ser el que l'expliqui per què ha passat aquella cosa, no dir-la, perquè si no llavors caiem amb allò que l'atura Soler ha batejat com a periodisme a la petició. Tots diguem exactament el mateix. Exactament el mateix. Però és veritat que potser els mitjans segueixen tenint, no sé si un prestigiarat, no? Escolta,
Si ho diu el punt avui, està contrastat, té una garantia, no si ho diu qualsevol a través d'una peulada o a través d'una xarxa concreta, no? No sé si les capçaleres segueixen tenint pes. Jo crec que el tenen, entre trelaons, perquè moltes de les notícies que complen les xarxes acaben sortint del paper.
El que passa és que tot això serveix per una tipologia de gent d'una edat ja elevada. És a dir, la gent jove no és que no miri els diaris en paper, és que no mira els diaris digitals, és que no mira la televisió de la manera que nosaltres enteníem, mirar la televisió.
és que tampoc escolta la ràdio, potser la sent, però no l'escolta, i moltes vegades s'acaba informant, diguem-ne, per això que ara en diuen influencers o tiktokers i tal. I n'hi ha que ho fan molt bé i n'hi ha una gran majoria que no ho fan tan bé.
per tant aquí hi ha un terreny ja diríem que hi ha terreny per córrer però sí que és veritat que no sé com s'ha de reformular la professió periodística però sí que hem viscut un moment en què tots els papers
Estan intercanviats. Potser fa uns anys enrere el diari tenia el prestigi, una ordenació, una portada, era un pes, era el que marcava una jornada política l'endemà. La ràdio tenia la calidesa i la immediatesa i la televisió te portava la imatge. Ara avui dia, però, tothom fa de tot.
De fet, el mitjà, diguem-ne, del qual primer van anunciar la mort i que ho resistirà tot, és la ràdio. Perquè la ràdio dona això, dona companyia, dona calidesa, dona immediatesa i la gent, a més a més, pot triar.
la televisió. La gent jove mira la televisió d'una altra manera. Mirar la televisió com la miràvem nosaltres, que esperàvem l'hora que hi hagués un programa per posar-lo, tot això, diguem-ne, s'ha acabat. Els diaris en paper jo crec que trobaran la seva sortida. No sé si, de fet, grans veus del món del periodisme ja ens donàvem per morts des de 20 o 30 anys enrere. No és així, però és veritat que cada vegada la situació és més complicada.
de subsistir, però hi ha una crisi de mitjans, perquè en un moment determinat vàrem equivocar a l'hora de canviar les eines d'informar la gent, ens vàrem pensar que tot això funcionaria com funcionava el paper, és a dir, qui tingués més difusió tindria més publicitat, i la publicitat ha anat per un altre cantó.
Això és molt complicat i jo no sé exactament què passarà. L'única cosa que sé és que el periodisme, fixa't que ja no dic la comunicació, dic el periodisme, el periodisme d'una manera o altra sobreviurà, perquè sense periodisme no hi ha democràcia i sense democràcia no hi ha llibertat.
Però aquí també les xarxes tenen potser no el mateix abast, però també no sé si dona una condició d'igualtat també respecte a tothom. Una piulada és igual que es faci des de Banyoles, que és igual que si la fa un gran mitjà des de, no sé, al final estàs de tu a tu. No sé si democratitza potser. El que passa és que jo aquí segurament democratitza. El que passa és que hi va haver un moment que vàrem parlar del periodisme ciutadà.
I dèiem, ara tothom pots fer de periodista perquè veu alguna cosa, pots fer una pilada i a més a més hi pots posar una foto. A mi m'ha agradat dir sempre, i amb això discrepo de teòrics que en deuen saber més que jo, però que segurament han treballat bastant menys en diaris que no pas jo,
Que això és molt important, però això no són periodistes, això són fons d'informació. Perquè és veritat que en un moment determinat algú pot fer una pilulada de que ha vist alguna cosa o pot penjar una foto d'un accident, però el que és important és primer averiguar si allò és veritat, perquè hem sabut que hi ha manipulacions molt importants.
I segona, intentar explicar per què ha passat, que era una mica la funció del periodisme. Sí que és veritat que algú pot dir, ha passat això, però llavors l'emissió del periodisme és comprovar-ho i penjar-ho. I allò que era un experiment després ha anat a més, fins al punt que molts mitjans ara fan aparèixer la figura del fast-checking, del comprovador,
de certs fets, que això teòricament era l'inrevés, no? A veure, si ho diu no sé qui, és que és veritat. I ara, en canvi, molts mitjans acaben presentant la figura d'un no, no, aquest és el nostre notari, aquest dirà si és veritat o no. No passa que hi ha verificadors dels que jo no me n'enfiaria gens ni mica. Tampoc. Com que els mitjans privats, sobretot, tenen menys recursos, doncs han retallat per aquí i el problema és aquest, que quan retalles la informació se'n pot acabar veient afectada.
la informació és cara fer informació és caríssim això ho havia dit diferent gent en un moment determinat algú va explicar que com que la informació és cara tothom es va posar a opinar i opinar està molt bé les tertúlies és un invent de la ràdio espanyola que deu tenir 40 anys encara no
jo crec que les tertúlies ben fetes serveixen per acabar d'explicar les coses que passen a la gent ara bé, algunes tertúlies que tenim no serveixen per això perquè ha acabat passant una miqueta que diguem-ne que la gent no va intentar explicar què ha passat i donar el seu punt de vista sinó que dona un punt de vista ja predeterminat en funció
d'allà on te ve, del partit que és, del sector que toca, i llavors això crec que ha comportat un cert desprestigi de la tertúlia. Jo sóc un gran defensor de la tertúlia, però jo crec que les tertúlies les ha de fer gent independent, si és que n'hi ha, és a dir, per portar un portaveu de cada partit. De cada partit ja vas al Parlament i fas una comissió. Exacte, i segueix molt avorrit i no serveix per res. Exacte.
Tornant als mitjans locals o comarcals, no sé com creus quines funcions tenen. No sé si moltes vegades jo penso recordar...
qui és la persona clau o les persones claus d'una ciutat, d'una comarca, fer aquesta feina de memòria que no te la farà un mitjà d'un altre abast, saber qui són els esportistes clau, el cuiner clau, els que conformen aquesta societat, això seria una de les funcions també d'aquest.
M'has respost la pregunta, és exactament això. Explicar què passa i explicar per què passa. Llavors també tenia una cosa que s'està perdent i que jo la reivindico, que és la memòria. Les redaccions, siguin de televisió, de ràdio, en els mitjans petits, en els mitjans grans, hi havia molta memòria de gent que havia viscut les coses. Aquesta gent, diguem-ne, per una qüestió de data desaparegut,
Però hi ha coses que si passen és perquè s'ha de recordar d'allà on venen i perquè han pogut passar. I aquest jo crec que és un dels papers que la premsa local i comarcal encara està fent molt bé. Explicar les coses que passen, explicar per què passen i recuperar la memòria del per què algunes de les coses que passen d'allà on venen.
Sobretot perquè, a més a més, aquestes societats nostres són molt canviants, incorporen fornades de gent que venen de fora, diríem, que fa 10 anys o 20 anys que no eren aquí i que, per tant, va bé que sàpiguen aquell poble, aquella ciutat, quins elements tenia i com quina ha sigut la seva història.
Jordi, també el periodisme de proximitat té o ha de tenir un paper a l'hora de difondre tradicions, cultura, no sé quin pes creus i quina importància té això?
en la nostra feina. És absolutament bàsic, sobretot en els mitjans, jo crec que en tots els mitjans, però sobretot en els mitjans locals i comarcals i de proximitat. Som com som perquè tenim una cultura, perquè tenim i hem de parlar d'aquesta cultura. Parlar d'aquesta cultura vol dir parlar del patrimoni, parlar de la gent del territori, parlar dels que ens han precedit, però també parlar dels que hi són en aquell moment, de les empreses que estan fent molt bona feina, de gent que de manera professional o no
està fent teatre, està fent cinema, està fent revistes, és a dir, tenim un patrimoni humà tan important que fa que el nostre patrimoni cultural també ho sigui d'important i alguna vegada ens fa com una certa vergonya i sembla que com si fos allò una cosa de segona divisió, doncs no, tenim castells, tenim gegants, tenim faràndula...
tenim unes tradicions i unes festes que ens han fet com som i per tant que hem de reivindicar i que hem d'explicar.
Dèiem també la vinculació entre el periodista i els agents locals. Quina relació creus que hi ha d'haver? Hi ha d'haver distància? Hi ha d'haver complicitat? Un periodista no pot estar amb la seva torre d'Iborí mirant què passa. Ha d'interrelacionar-se amb tots els agents econòmics, culturals, socials, polítics... Però ha de fer-ho des d'un punt de vista... Jo sempre he defensat, i no sé si estaràs d'acord...
que, per exemple, amb la classe política hi pots tenir coneixença, i és bo tenir coneixença, però és complicat tenir amistat, cadascú en el seu territori. És a dir, quan es barregen les coses, i això va passar molt a la transició espanyola, deixes de fer bé la teva feina. I la feina s'ha de fer, és a dir, has de conèixer la gent, has de saber què fa, has de parlar-hi, però cadascú en el seu lloc. I el periodista no s'ha de barrejar en segons qui, ni ha de ser amic de segons què.
Quines característiques creus que ha de tenir algú que pensi que jo treballaré a la meva ciutat en periodisme, en comunicació? Il·lusió, perquè diners en farà pocs. Il·lusió, ganes de treballar per aquella societat, és una manera de fer-ho. Això ara pot semblar com una mica friki de dir, però jo crec que molta...
de la gent que en un moment determinat ens vàrem dedicar a aquesta feina, volíem fer-la, teníem ganes de fer-la, vàrem aprendre a fer-la fent-la, i vàrem ser un cert pilar de la societat, que ara està molt desprestigiat, però perquè també la figura del periodista s'ha difuminat, periodista, comunicador, i al final te diuen, no, bre, i t'acaben parlant de programes de sobre taula de...
de televisió que barregin el concepte de periodisme. Bé, jo crec que el periodisme és una cosa bastant més sèria que no explicar qui va amb qui o què va amb què, que també ho podria ser-ho si es fes d'una manera sèria, també ho podria ser-ho d'informació si es fes d'una manera sèria.
És veritat que també s'ha precaritzat la professió, perquè sovint per reduir costos el mateix periodista que va fer la crònica ha de fer la foto, ha de fer la versió digital, ha de fer el text potser per una ràdio, fins i tot per una tele, que això també passa en mitjans grans, potser on va començar però no sé si va ser en els mitjans comarcals i ara passa en els altres també.
segurament tenim gent magnífica treballant a l'agència nostrada, que ha de fer totes aquestes coses, ha de fer foto, ha de fer vídeo, ha de fer text, llavors ha de fer les xarxes, llavors la gran pregunta és, i té temps per fer preguntes, té temps per pensar-los, i aquest és el problema, no?,
la rapidesa, la immediatesa, una agència segurament ha de fer aquestes coses, la majoria de la professió el que hauria de fer hauria de ser més pausada, més pensada, i esclar, per fer les coses bé necessites dues coses, que és gent i temps.
Aquest factor tecnològic que ha afegit les xarxes digitals i ara no sé si l'horitzó de la intel·ligència artificial ens ve a ajudar o ens ve a complicar també la professió. El problema de la intel·ligència artificial, tal com el veig jo, és que l'està manipulant l'home.
i per tant tindrà totes les mancances que té qui ho fa. La intel·ligència artificial pot ser un... És a dir, si pensem que la intel·ligència artificial ens servirà per fer discursos pels polítics, doncs escolta, acabem ja, eh? Per què no és això? La intel·ligència artificial et pot manipular fotos, i utilitzo clarament la paraula manipular,
I jo crec que això és un perill. Però jo no m'atenco a dir, no, la intel·ligència artificial és un perill, l'hauríem de... No, no, no, està molt bé sempre i quan la sapiguem utilitzar bé. Què passarà? Hi haurà gent que ho farà, d'utilitzar-la bé, hi ha gent que la utilitzarà malament i es barrergerà una miqueta tot plegat.
Veurem de tot. No sé si al final això, el periodisme de proximitat, és una eina de combat contra la intel·ligència artificial perquè és trepitjar. Trepitjar el terreny es faci més o menys que abans. Jo crec que són els que ho fem més encara i per tant són els que tenim més possibilitat d'explicar
que si alguna cosa no s'ha explicat malament, tu des de la teva visió, des d'anar... És a dir, el periodisme tal, com havia entès jo, és a dir, anar als llocs dels fets, preguntar, la preguntar, mirar, no creure necessàriament la versió oficial, això és important. Segons quin tipus, és a dir, els actes culturals, si ha d'anar-hi, la gent ha d'estar preparada per poder explicar què ha passat...
En tema de política és molt més complicat perquè ja fa molts anys que van caure amb les xarxes de les declaracions i les contradeclaracions i les contradeclaracions de les declaracions i totes aquestes coses i per tant hem aconseguit entre tots avorrir la política. La gent diu, és que n'estic fart de política, llavors hauràs de dir, escolta, no, no, és que política...
és parlar de salut política és parlar d'educació política és parlar de medi ambient política és parlar de tecnologia aquesta és la política que ens interessa les declaracions i contradeclaracions i que si i el que a vegades diguem-ne inunda els informatius de ràdio o de televisió o omple planes de diari jo crec que això a la gent li interessa bastant poc
Comentaves abans que també havies fet crònica negra, el que en diem ara com crònica negra, no sé si és complicada de fer, sobretot la de proximitat. Això t'anava a preguntar si havies tingut algun problema treballant en aquest àmbit.
Per això de la proximitat. Sí, hi ha periodistes que passen per ser grans periodistes d'aquest país que queden com esturats, jo dic per alguna de les coses que han escrit, en el sentit de dir, oh, és que ha hagut pressions. Escolta, la feina del periodista no és leure pressions, és rebutxar-los, no fer-ne cas. Per això has de tenir una empresa que la colzi o una empresa que sigui prou sèria per aguantar-ho.
A la crònica negra passa exactament el mateix. A ningú li agrada especialment sortir a les pàgines de crònica negra, no? I a ningú li agrada reconèixer que s'ho mira bé. Aquí, en aquest sentit, el nostre amic Carles Porta en Crims ha fet, diguem-ne, com que ha fet un producte molt ben fet, que ell sempre diu que és d'entreteniment, que no és periodístic,
jo crec que ha contribuït a que ara la gent no tingui vergonya de dir-ho però fa molts anys aquí hi havia un diari que es deia el Casso que ningú llegia però en tirava 7 o 800 mil cada setmana per tant són temes que interessen a la gent són temes que s'han de fer molt de rigor i és veritat que són temes que comporten a vegades més pressions que no sé si diguem-ne que si vas a cobrir temes culturals tot i que els temes culturals ulles si dius el que penses a vegades directament, no?
Hem d'anar acabant, Jordi? No sé com es troba l'equilibri aquest d'allò que dèiem, que ha sobrat durant tota la conversa, com es manté l'equilibri entre formar part del territori i haver-ne d'informar no sempre de manera agradable, com enfortint-te, diríem.
Jo crec que parlar de la zona en la qual tu vives, diguem-ne, té un valor afegit, que és que ho coneixes bé, i saps d'aquella gent que treballa i que fa molt bé les coses, perquè en un moment determinat jo he dit que s'han d'explicar coses negatives, però també és veritat que jo crec que una de les coses que els diaris de proximitat van fer molt bé va ser parlar de les nostres empreses, perquè tenim empreses molt bones, que treballen molt bé, que ho fan d'una manera molt discreta, allò tant català...
diguem-ne de comarques però hi ha gent que treballa i treballa molt bé i aquesta també és una funció de la premsa dels diaris de comarques, dels diaris d'informació local de la premsa de proximitat que ara ens diuen que és parlar de tot allò que es fa bé i se'n fan moltes de coses bé en el territori
I tant que sí. Un dels que ho fa sempre bé, des de fa tants i tants anys, és el Jordi Grau. Acabem aquesta sèrie d'entrevistes sempre preguntant la vida que és per cada un dels nostres convidats, que és una pregunta amb pes categòric molt fort. Algú que es dedica tota la seva vida als altres, a explicar el món, a obrir-nos els ulls. No sé si en aquest cas la professió va lligada al sentit del que és la vida per tu.
La vida és una mica allò que passa mentre tu estàs treballant i no te n'assabentes gairebé, però jo crec que la vida és una miqueta, diguem-ne, l'estima que nosaltres hem de tenir en els nostres familiars, en els nostres amics, a la nostra tela...
a la nostra gent, a les nostres coses, i cal viure, perquè quan te n'adones i reflexiones sobre què és la vida, ja t'ha passat la major part del temps, i per tant, a l'hi va sempre tard. Però la vida...
La vida s'ha de viure i la vida és prou important per viure-la i per viure-la bé. I viure-la bé, què vol dir? Vol dir treballar amb allò que t'agrada. Això és una cosa que és importantíssima. I també, si tens la sort de poder-ho fer i de poder-te guanyar la vida, pensar que no a tothom li passa el mateix i tenir aquell punt de solidaritat i de saber donar la mà a gent que ho necessita en el moment que ho necessita.
Moltes gràcies, Jordi Grau. Un plaer, com sempre. Gràcies per les teves reflexions, ajudar-nos a entendre això, que el local és, de fet, universal.
Gestiona els teus residus de manera fàcil i ràpida a la web app Girona Recicle. Consulta quantes vegades has dipositat cada tipus de residu, comunica una incidència o concerta la recollida de voluminosos. És molt fàcil. Entra a girona.cat barra recicle, accedeix a l'enllaç i introdueix el codi de la teva targeta. En un moment tota la informació al teu abast. Girona Ciutat Circular, Ajuntament de Girona.
Vacances en Pau. Acollir nens i nenes saharauis durant l'estiu. Perquè els nens i nenes saharauis surtin de les dures condicions dels campaments de refugiats on viuen. Busquem famílies que acullin aquest somriure i vulguin compartir un estiu que no oblidaran. Acull a una nena o a un nen saharaui. És molt enriquidor per ells i per nosaltres. Participa a Vacances en Pau. Truca'ns al 609 146 539 o escriu a catalunyasahara arroba gmail punt com.
La tertúlia de Girona FM. Jordi Grau dirigeix i presenta l'espai d'opinió i debat de dilluns a dijous de 10 a 11 del matí a la Ràdio de la Ciutat. Cada dia, veus de tots els àmbits, analitzen l'actualitat de Girona i de Catalunya i et donen les eines per entendre el que passa en clau local.
A Girona FM, la gironina. Escacs en Joc, el programa més estratègia de Girona. Cada dimarts a dos quarts de quatre de la tarda, Josep Serra ens prepara el tauler d'escacs i juga les peces a Girona FM. Cada dimarts a dos quarts de quatre de la tarda. Som la teva veu, som la gironina.
Recupera tota la programació a gironafm.cat, tots els nostres continguts de quilòmetre zero. Informació, entrevistes, esports, cultura i tot el que passa a Girona. Descobreix el que tenim per oferir-te a gironafm.cat, disponible on i quan vulguis. Girona FM, la teva ràdio. La gironina. Girona FM.
92.7 FM, la ràdio de Girona. Girona FM
Les deixalleries de Girona t'ajuden a desfer-te dels residus que no es poden llençar als contenidors. Tens deixalleries als polígons de Maixirgo i de Serrià de Ter i també pots anar a les deixalleries mòbils que recorren els barris. Recorda't de portar la targeta identificativa per accedir-hi. I si fas 6 visites a l'any, obtindràs una bonificació de 25 euros en la taxa d'escombraries. Els residus, on toca i quan toca. No fer-ho pot comportar sancions de fins a 600 euros. Girona Ciutat Circular. Ajuntament de Girona.