La Càpsula, amb Oriol Mas.
Molt benvinguts un dia més aquí a La Càpsula, arrenquem un nou programa de La Càpsula, molt bon any, molt bon 2026, ara que fem aquest primer programa de l'any que hem encetat fa pocs dies, precisament amb el programa número 26 de La Càpsula. Estem al mes de gener, d'aquí quatre dies ja començarà el Black Music Festival i per tant ja podeu consultar l'agenda, podeu consultar els concerts que hi ha
programats en parlarem, en parlarem aquí en la càpsula més endavant, però abans farem avui en aquest primer programa de l'any una retrospectiva del 2025 d'alguns dels discos que han sonat aquest any que vam deixar tot just fa unes setmanes.
Perquè, de fet, com sabeu, aquí a la càpsula a llarg de la temporada anem seguint molts dels discos que van apareixent al mercat i també els artistes que tenen concerts previstos aquí a Girona i a Catalunya. Per sort tenim molt de material per anar alternant amb el soul més clàssic aquí setmana rere setmana i amb aquests programes específics que també anem dedicant a artistes o aspectes concrets del soul. I avui el que farem és repassar alguns dels discos que fins ara no havíem pogut parlar-ne encara en la càpsula, que havien quedat al marge, que havien quedat
Quedat fora, un cop havien sortit al mercat, farem aquesta retrospectiva i ho farem precisament començant amb una de les sensacions del Black Music Festival de l'any passat, que van ser Annie and the Caldwells, que expliquen que van deixar l'Apollo amb la boca oberta amb una actuació enèrgica.
i desbordant. És un grup familiar creat amb el gospel com a element central i que el 2025 va publicar el disc Can Lose My Soul, que s'ha fet amb els elogis del públic i també de la premsa especialitzada. És un disc curt de 6 cançons, 35 minuts, però que té temps per viatjar entre el gospel, el soul i altres referències també de la música negra a través d'aquest grup familiar. Aquest disc s'obre amb la cançó que sentirem tot seguit, que es diu Wrong. Això són Annie and the Caldwells.
Bona nit.
Bona nit.
I was wrong.
Gràcies.
En aquesta retrospectiva del 2025 hem de recordar també alguns dels grans noms del sol que ens van deixar l'any passat perquè va ser un any que va començar ben bé a principis de gener amb la mort de Sam Moore, a qui vam dedicar fa poc un programa especial que podeu recuperar via podcast i tot seguit també vam conèixer la mort de Roberta Flach i Jerry Butler.
tres noms capitals de la història del soul, i a finals d'any hem acomiadat Steve Cooper i Jimmy Cliff, aquí també vam dedicar un programa conjunt al darrer programa del 2025. Un altre dels noms a qui hem perdut aquest any, l'any passat, va ser el de Sly Stone, ànima i fundador de Sly and the Family Stone, va ser el mes de juny quan va traspassar justament
Dos mesos després de publicar un disc, un document històric d'un altíssim valor, un concert de Sly and the Family Stone gravat el 26 de març del 1967 al local de Winchester Cathedral de Redwood City, a l'àrea urbana de San Francisco. Feia poques setmanes que el grup s'havia format i era la banda resident a aquest local on hi van fer actuacions diàries plenes de versions de soul de l'època i també amb alguns ja temes propis.
De seguida van fer el salt cap a la fama però, per sort, el mànager d'aquell moment va guardar gravacions d'alguns d'aquests concerts inicials on es poden comprovar algunes de les que serien les senyals d'identitat del grup més endavant. Són brutals, per exemple, les versions de Show Me, Trial Ideal Tenderness o Baby I Need Your Loving, però us deixem ara amb una versió de Skate Now, original de Luke Orney, en mans d'uns joveníssims Sly and the Family Stone.
Fins demà!
Gràcies.
One at a time for the future cycle.
Anem sentint aquest ritme del baix, tot aquest ritme que Slyan de Family Stone més endavant perfeccionarien evidentment al llarg de la seva...
de la seva carrera. Ho dèiem que en el programa d'avui sentirem discos publicats el 2025 que, a parar o per bé, no havien aparegut en els resums que fem en les estrenes musicals aquí a la càpsula, perquè ha sigut un any on hem tingut moltes novetats, han publicat treballs, per exemple, diurem Jones and the Indications, Andersonist...
m'ha vist estar pels Curtis Harding i molts altres artistes, alguns també de locals, que ens han deixat autèntics tresors que hem anat escoltant aquí a la càpsula. També vam sentir un dels primers singles del nou treball de Saint Paul and the Broken Bones, amb qui fem l'excepció del programa, perquè tot seguit ens anirem cap a aquest últim disc, que és d'un títol homònim al grup, igual, Saint Paul and the Broken Bones,
i aprofundirem una mica més. Un disc més soul, menys experimental que els seus últims treballs, perquè els d'Alabama tornen una mica enrere amb els seus orígens. Estaran ara de gira per Europa, però lamentablement no els podrem veure aquí a Catalunya. Ens conformem amb sentir-los. Això és Nothing More Lonely.
Bona nit.
Bona nit.
Yes, I did all of this, pushing everyone away to be connected again. Ooh, nothing's more lonely than pain. Ooh, nothing's more lonely than pain. Tried to start conversations on a thousand occasions.
I'm getting so used to failing The only thing seems to work out these days If you hope that it won't be to reveal Carefully tear the veil I want to see you clearly Cause nothing's more lonely than pain How will anyone understand
Bona nit.
Aquest 2025 va significar també el retorn de Simande, una banda britànica que als anys 70 va tenir èxits destacables gràcies a una interpretació molt lliure del fang, amb tocs de sol, de reggae, de calipso, de jazz i també d'altres ritmes de la música negra. Van estar actius només tres anys, però alguns dels seus temes s'han samplejat després amb molt d'èxit, retornant-los una fama que els va permetre regrupar-se, amb canvis a la formació evidentment, el 2015.
i amb un nou disc que van editar aleshores. Aquest 2025, deu anys després, van treure un nou treball molt recomanable que es titula Renascens, un disc amb una gran diversitat de ritmes molt ben valorat per la crítica i per fer honor als orígens fang de la banda, ens hem decantat per al tema que obre el disc una cançó que s'anomena Chasing an empty dream. Això és Simande.
Sometimes I wonder If it's all being in vain It seems nothing matters Everybody chasing fame With no message For the young to hold on to You take what you care
Bona nit. Bona nit.
Bona nit.
The sacrifices that were made Are long forgotten In the material world of today
What's the deal?
I mentre sentim el final d'aquesta cançó de Simandi, com dèiem, un fang que s'allarga fins als 6 minuts gairebé, anem ara cap a dos noms propis més de la història de la música negra, sobretot el d'Irma Thomas, la reina del sol de Nova Orleans, que després de 12 anys de silenci discogràfic ha tornat a aparèixer als 84 anys per oferir-nos un nou treball.
L'ha gravat amb una altra banda de Nova Orleans, Galactic, un grup format dels anys 90 que s'ha consolidat també en l'escena fang nord-americana. El disc es diu Audience with the Queen i barreja gospel, soul i fang, oferint-nos un conjunt molt i molt digne que sens dubte s'enfila entre el millor del 2025. Enmig de la gran varietat estilística del disc, escoltem aquest mig temps que es diu Puppet on your string.
Reaching in to my chest so you can put your hands right around my heart, boy. Beated meat in your fingers while I'm breathing. So now you are a part of me. Will you ever let me go? Will you ever even know how I feel when you're in control?
Fins demà!
Tears fall from my eyes like crazy baby That could fill up a billion seas Drowning in the very depths of my being Hoping that you'll rescue me On repeat, no more love, no more trust I got nothing left to give you
Fins demà!
So proud to wear a brand-new diamond ring. But I don't shine. Slowly pin it out of time. You have the power over me. Boy, you never know what you've done to me. Won't you?
Leave me, baby.
I don't shine. I don't shine. Slowly thinning. Slowly thinning.
Fins demà!
I ara deixem algun dels grans noms propis de la història del Soul com és Irma Thomas i ens anem a un altre nom propi, en aquest cas ja més modern i un dels noms que s'està consolidant en l'escena del Soul actual. Estem parlant d'Olive Yadin, cantant anglesa, que va de camí de convertir-se en un autèntic boom al seu país i que aquest 2026
ja té per davant una gira que acumula soltauts en diversos dies seguits a l'O2 de Londres, a Dublín o fins i tot al mateix Madison Square Garden de Nova York. Cantant de Neo Soul, al setembre va publicar l'àlbum The Art of Loving, un disc on demostra una gran veu i uns arranjaments que la fan estar a mig camí entre el so més actual i les arrels més clàssiques. Sentirem ara dues cançons, les sentirem per partida doble,
el primer single d'aquest disc, que va ser Men I Need, amb un so gairebé dels anys 80, i tot seguit la cançó de reals més clàssiques que es diu Close Up. Per tant, Olivia Dean, per partida doble, però un consell, escolteu el disc sencer i segur que hi descobrireu també altres peces que us enamoraran. Això és Men I Need i Close Up. Talk to me, talk to me Talk to me, talk to me
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
How can you get close to someone you keep out of reach? And where does that leave me? Cause you don't make it easy Now I'm all closer I can't tell if you need me Or want me all that much That I must read completely Every single touch
Fins demà!
Bona nit.
Now I'm all closer.
Now I'm all closer. It don't look like love. Mmm. Mmm.
Deixem Olivia dint, però continuem a Anglaterra amb aquesta nova fornada de cantants de neo-soul que s'està vivint a l'illa i que destaquen per unir el so actual amb influències del hip-hop, de l'R&B, del llegat d'Emi Winehouse fins i tot, jo crec que ja podem començar a parlar del llegat d'Emi Winehouse, amb els ritmes més clàssics dels anys 60, dels 70, de la Motown, del jazz o fins i tot de la música disco.
Joy Crooks és, sens dubte, una de les exponents de més valor en aquest context, que dèiem, en aquesta nova fornada a Anglaterra. La cantant lundinenca, en aquest cas, ha publicat el 2025 el disc Juniper, un autèntic regal, que ha acumulat ja diversos singles. Dels que ha tret, ens quedem per avui, amb aquest que sentirem tot seguit, que és I Know You'd Kill. Segur, però, que tornarem a tenir de visita a Joy Crooks més endavant, aquí a la càpsula. De moment sentim aquest I Know You'd Kill.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
I know you were killed I know you were killed Cut like a diamond Cut like a diamond I know you were killed I know you were killed Cut like a diamond
Bona nit.
Canviem d'estil i també de continent, anem ara cap als Estats Units, on també està sortint ja aquests últims anys una nova onada de formacions molt interessant de grups que toquen sol, sota el paraigües de discogràfiques com Dabton Records o Colemine, que estan oferint noves sonoritats i publicant discos molt i molt recomanables. És el cas de Johnny Burgos, que ja havíem escoltat aquí a la càpsula, és un músic de Brooklyn que va arrencar el 2024,
i aquest 2025 passat va treure el seu segon disc a finals d'any precisament, un àlbum que es titula A Long Short Story, acompanyat de Jeremy Page i publicat per Collinine. Burgos s'enquadra en el so de moltes d'aquestes bandes actuals nord-americanes i una mostra, és això que sentirem, Under Your Window.
Bona nit.
It was smooth sailing till we sank like a rock I felt you bailing and my heart nearly stopped I should probably let go but I'm stuck under yours
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
I anem ara cap a un estil més clàssic amb una de les novetats que ens ha portat precisament Dabton Records aquest 2025, The Womack Sisters, assignat per el Segell Nova Yorkès i ja hem pogut collir els primers fruits d'aquesta col·laboració. Un single d'aromes totalment clàssiques amb dos temes que ens porten al sol dels anys 60, gràcies a les veus de les tres germanes que integren el grup i que tenen aquest estil, aquesta música a les seves venes.
No en va, tenen un arbre genealògic que fa, com a mínim, respecte. Netes de Sam Cooke, filles de Womack & Womack i nebodes de Bobby Womack. Per tant, una herència que saben aprofitar perfectament, com descobrirem tot seguit i com segur que anirem seguint més endavant. Sentirem la cançó I Just Don't Want You To Say Goodbye, de Womack Sisters.
Let Mr. Ron say goodbye to Mrs. Wright. He missed his day as she left that night. But I know
I just don't want you to say goodbye to me. My knees are weak. And boy, you got me in the days. I'm locked up in this love of ours.
But I'm free in so many ways. Wait a minute. BG, what you trying to tell her?
I just don't want you to say goodbye to me I just don't want you to say goodbye to me
Fins demà!
Fins demà!
I ara passem d'aquest soul més clàssic a un soul més contemporani, una miqueta més sofisticat, però també amb referències clàssiques, evidentment, com són The Marlowe's, un trio originari d'Indonèsia que han publicat en Big Crown Records, una altra de les grans discogràfiques del soul actual. Amb un soul molt propi, aquest 2025, no han trec cap disc, però sí que ens han obsequiat amb diversos singles que es poden escoltar a les plataformes. Per exemple, aquesta que sentirem tot seguit, I Would Be Lost,
que va haver-hi la llum en pla estiu. La recuperem ara a la càpsula. Això és Dimarlous.
Gràcies.
the way you hold me the way you set
Fins demà!
grup amb molta personalitat pròpia aquests de Marlows que també val la pena anar seguint i passem ara d'Indonèsia cap als Estats Units, anem cap al disc Sincerly de Kali Uchis, nom artístic de Carly Marina Uchis, o Carly Marina, com vulgueu, és una cantant nord-americana d'origen llatinoamericà, motiu pel qual ha alternat la producció discogràfica en anglès i en castellà.
Ell mateix reconeix que la seva principal influència és la música negra dels anys 60 i dels 70, però el seu estil ha evolucionat també cap a sons més moderns, envoltant-se de primeres espases de l'arambí contemporani. Sincerly és un disc molt llarg, de més d'una hora, que navega entre estils negres clàssics i actuals i que alterna moments brillants amb altres que, sincerament, són prescindibles. Escoltem ara la cançó All I Can Say, i això és Kali Uchis.
Gràcies.
Fins demà!
Bona nit.
Gràcies.
I anem enfilant al final del programa amb una banda de Brooklyn, Sei Xixi, una banda femenina que forma part d'aquest ecosistema que s'està formant en aquest barri de Nova York d'on estan sortint tants i tants projectes de grups, de discogràfiques i de tot molt de moviment d'escena al voltant del sol.
En el seu cas, la proposta va directament cap als anys 70, amb unes referències que s'endinsen molt més en la música disco que no pas en el sol al que estem acostumats aquí a la càpsula. Aquest 2025 han publicat el seu tercer treball, Cat and Rewind, format per cançons diverses però que veuen sobretot d'aquest fang més sofisticat, més evolucionat i de la força de la música disco, com aquesta cançó Disco Life.
Fins demà!
i aprofitem aquest canvi de registre amb el Sei Xixi per ja enfilar ara sí al final del programa per també anar cap a un estil diferent del soul en aquest cas viatgem cap a Jamaica per motius que no venen al cas recuperem avui la figura d'Ernest Ranglin indiscutiblement
el millor guitarrista que ha donat aquesta illa caridenya. Encara viu amb 93 anys, Ranglin ha sigut una figura clau en l'evolució de la música jamaicana des del mento cap a l'escar i el reggae i ha publicat multitud de discurs propis i col·laboracions amb artistes d'arreu del món.
Gran instrumentista, productor i arrenjador, anem ara fins a l'any 1969, quan va publicar el disc Mr. Ranglin' with Soul, un disc on es barregen les seves aficions jazzístiques amb el reggae, el soul i altres estils musicals. Un disc bàsicament instrumental que serveix d'acompanyament perfecte en qualsevol moment.
Ens acomiadem avui de la càpsula amb aquest disc, en Berners Ranglin, la cançó Am I Easy to Forget, una vegada més aquí a la càpsula amb el suport, el control tècnic de la Marta Pérez, us ho esperem altra vegada d'aquí 15 dies aquí a Girona FM. Us deixem amb Berners Ranglin.
Fins ara!
Bona nit!
Fins demà!
Gràcies.