El més clàssic i el més actual del Soul cada dos divendres a les 10 de la nit al 92.7 de la FM i en podcast a gironafm.cat La Càpsula amb Oriol Mas
Càpsula, el programa de música sol de Girona FM, que com sabeu cada dos divendres ens trobem aquí per repassar les darreres novetats, per parlar també de l'agenda, de concerts, per comentar en resum tot el que passa al voltant de la música sol i recordar també alguns dels artistes clàssics d'aquest estil. Per tant, arrenquem com fem cada dos divendres aquí a la Càpsula.
I avui comencem el programa precisament amb les últimes notícies perquè fem referència als Premis Grammy de la Música que s'han entregat ara fa uns dies, una cerimònia que va servir per recordar a Di Angelo i a Roberta Flach, dos dels artistes que ens van deixar el 2025 i que va servir també per recordar, per reconèixer, perdó, la feina d'una cantant que precisament vam destacar aquí fa dos programes. Estem parlant d'Olivia Dean que es va fer amb el guardó del millor artista novell
gràcies a una trajectòria a l'alça que s'ha disparat amb un disc, The Art of Loving, publicat precisament l'any passat, el 2025. Per tant, el vam destacar aquí a la càpsula, en vam posar dues cançons i ara reconeixem també aquesta jove promesa que és ja una realitat de la música sol, de la música anglesa, que és Olivia Dean. Això és de l'album The Art of Loving, So Easy to Fall in Love.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Doncs sentíem precisament Olivia Dean amb aquest soul pop, molt encrat, evidentment cap al pop, però evidentment també amb unes arrels de la música negra que ja vam veure només amb la seva posada en escena, en aquests Grammy. Continuem parlant dels Grammy perquè de les categories d'R&B poca cosa a destacar, evidentment molt enfocada
els artistes més moderns, més de les últimes tendències, i per tant, de fet, ens hem d'anar ja a la part de música americana per retrobar-nos amb artistes coneguts d'aquest programa, de Mavils Staples, per exemple, que va ser la guardonada per doble partida gràcies al seu fantàstic treball Sad and Beautiful Wall. En el programa del 24, de la càpsula, ja en vam parlar, vam sentir algunes peces i ja vam dir...
que era un disc que havia estat aplaudit per la crítica i que era un disc que valia moltíssim la pena. Per exemple, la fantàstica Beautiful Strangers va guanyar el Grammy a la categoria de millor interpretació d'arrels estadunidenques i també va guanyar en la categoria de millor interpretació d'americana Mavis Staples amb la cançó Godspeed, que encara no havíem sentit aquí a la càpsula i que la sentim tot seguit.
I will always love you how I do
Bona nit.
Wishing you Godspeed and glory There will be mountains you won't move I'll always be there for you How I do I let go of my claim on you
Always, always, always.
Bona nit. Bona nit.
Baiting someone into being yours. Because love is the line of the clause. It is completely lawless. A feeling so supernatural. It looks like a law. This love will keep us to the blinding of the eye.
Doncs hem sentit a Maves dels Tàpels amb aquest Godspeed i continuem en la categoria d'americana, de música americana en els Grammy, on el millor àlbum va ser per un conegut també d'aquesta càpsula, que és el Big Money de John Batiste, del qual en vam parlar en el primer programa d'aquesta segona temporada perquè va ser un disc que es va publicar a l'estiu.
És un gran àlbum que sens dubte mereix aquest premi perquè és un viatge a molts dels estils de la música negra dels Estats Units. En 30 minuts és un àlbum curt, passes del soul, el blues, el gospel i fins i tot el reggae perquè tanca el disc amb això que sentirem tot seguit que és la cançó Angels. Aquest estiu podrem veure a John Batiste, al Festival Cruïlla de Barcelona, una data per apuntar de ben segur a l'agenda l'11 de juliol al Parc del Fòrum.
Fins demà!
Gràcies.
Gràcies.
Ja que hem parlat de gent amb aquest Joan Batiste, comencem també a parlar dels concerts més propers que tenim aquí a la vora de Girona. Per exemple, el 21 de febrer, que hi ha un homenatge a Amy Winehouse, que es diu To Amy, protagonitzat per Andrea Motis amb la Barcelona Gospel Messenger, que per tant serà un...
un espectacle que segur que servirà per recordar Amy Winehouse, i com dèiem també en l'anterior programa, doncs, mica en mica, aquests dies, anirem desgranant també tota la programació del Black Music Festival, que comença avui divendres, precisament amb els Rambalaia a Torrulla de Montgrí,
i la Black Music Big Band aquest cap de setmana a Viladecans. Serà el dia 13 de febrer, amb la inauguració oficial del festival, amb un concert a la Mirona, amb Seba i Gilipoges. Seba prové dels ritmes jamaicans, amb grups com els 100 grams de Tets, grups que havíem sentit per aquí, comarques jamaics,
i per tant vindrà acompanyat en aquest cas d'una banda formada per músics de l'escena parisenca. I els camps de cartell són, com dèiem, gilipoges, una banda que barreja jazz amb altres estils, amb el que és una proposta única que en directe promet diversió i una nit a 200 per hora. De fet, en els directes és on aquesta banda de Madrid està forjant
la seva reputació. Anem al segon disc del 2024 que es titula Progressar adequadament i que s'obre amb aquesta Jaco Malfoy.
Gràcies.
Com podeu sentir, una proposta diferent, una proposta singular, la que ens portarà Gil i Pojàs per inaugurar aquest Black Music Festival el dia 13 de febrer. L'endemà, el 14 de febrer, serà la Black Music Big Band, qui farà la seva festa d'aniversari dels 10 anys amb un concert a la Mirona, on es faran acompanyar de convidats i amics per celebrar-ho com Déu mana. Aquesta banda, sorgida del festival, ha sigut un autèntic èxit musical, pedagògic i divulgatiu,
i bona prova en són les ramificacions que ja n'estan sortint, com ara el cor de gospel o la Black Music Big Band Junior. Han protagonitzat molts projectes diversos, ara ens quedem amb el que van dedicar a la gran Arisa Franklin, a qui sentirem tot seguit aquesta Black Music Big Band, la cançó Baby I Love You, interpretant la reina del Soul, amb una versió amb la Nuri Mancebo de Big Black Reno a la veu. Per tant, nosaltres ens afegim aquest aniversari dels 10 anys amb aquesta peça.
Bébé, bébé, bébé, bébé
Bona nit. Bona nit.
Bébé, bébé, bébé, bébé, bébé, bébé
Don't be afraid, eh, baby. Just as I know. Just as I know. Oh, it's not a defect. I want to see you ready. Chains of your eyes. Be the more you've got to get. Cause I love you, girl. Baby, baby, baby, I love you. Baby, baby, baby, baby, I love you.
I love you, I love you, I love you, baby, I love you. If you feel you wanna kiss me, go right ahead out of my eye. All you got to do is snomp your finger.
I love you, I love you, I love you, I love you, baby I love you
I seguim en aquest cap de setmana, perquè passem ja el diumenge dia 15, on ens haurem de desplaçar fins a Aigua Viva per el doble concert de Silver Flame i els Red Beans and the Paper Souls. Els Silver Flame els vam sentir en l'últim programa i estaran presentant el disc Fly On, publicat fa encara no mig any, i que els confirma com una de les principals bandes de rock d'aquí de Girona d'avui.
I aniran acompanyats dels Red Beans, que vindran de terres franceses, que ens portaran també el seu rock matisat amb sonoritats negres. A la torrentera d'Aigua Viva hi tindrem, doncs, un xou per als més amants de les guitarres a partir de dos quarts de set de la tarda. Això que sentirem és I Am Don dels Red Beans and the Paper Source.
Bona nit.
Fins demà!
Doncs tanquem ara aquesta repassada dels propers concerts del Black Music Festival amb una de les principals recomanacions que ens va fer el seu director, en Pau Marquès, en l'entrevista que li van fer en l'últim programa. Parlem dels Harlem Gospel Travelers, una banda de Nova York, obertament queer, i que ja han publicat tres treballs fins ara, i amb un dels quals han estat fins i tot nominats als Grammy.
Amb un so basat en el gospel, però que evoluciona també cap altres estils més soul i fang, portaran el seu xou a l'auditori el 18 de febrer, presentant el seu últim disc, Rhapsody, un disc publicat per Coleman Records, cosa que ja és de per si una garantia. Aquest àlbum s'obre amb la cançó We Don't Love.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
It's a shame. It's a shame. It's a shame. It's a shame. My, my, my.
I deixem ja aquesta part més vinculada a l'agenda dels propers concerts. Passem ara a repassar alguns dels treballs editats recentment, començant per el gran Van Morrison, perquè tot allò que fa al Lleó de Belfast és recomanable.
i porta ja uns anys amb una altíssima productivitat discogràfica. Acaba de treure aquest gener un nou disc, Somebody tried to sell me a bridge, que és una hora i vint minuts, dedicats sobretot al blues. Amb col·laboracions com, per exemple, amb artistes com Taj Mahal o Elvin Bishop, Morrison s'entrega amb tota la força al blues més autèntic i, com sempre que ho fa, en surt victoriós. Fins i tot té temps també per explorar al llarg d'aquesta hora llarga de disc
ritmes més decantats cap al sol, com aquesta cançó que sentirem tot seguit, que és Ain't That A Shame. You broke my heart When you said that we're gonna part
I think you're the one, you're the one to play. You made me cry.
Well, you said good-bye. Ain't nothing the same. My, my, my, my, my, my tooth full of pain. Ain't nothing the same.
I know you know I'm going to break down and cry. Ain't that a shame? My life, my tears fell like flames. Ain't that a shame? You're the one, you're the one, you're the one to play.
M'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n.
Fins demà!
Aquesta cançó va acabant lentament, aquest Ain't That A Shame de Van Morrison, un country soul aquí, que evidentment és una bona mostra del que podem sentir un disc bàsicament dedicat en aquest cas al blues. Precisament Van Morrison participa en l'últim disc de James Hunter,
Tenim un inici de 2026 molt i molt potent perquè els anglesos, James Hunter 6, acaben de publicar aquest gener el treball off the fence, que com sempre irradia elegància pels quatre costats. Rhythm and Blues original, gravat en ple 2026, com si fossin els anys 50 i 60. N'havíem sentit l'avançament, a short think, i ara ens hi dedicarem amb una doble parada. Primer...
amb aquest Ain't That A Trip, cantat entre James Hunter i Pat Morrison, i tot seguit amb la cançó Gun Shai.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
You know I'm gunshot whenever you're around Tongue tight like a lovesy clown Ain't right, said I wish I could Before I pick up my gun so good Oh, I Oh, I Gunshot Kind of guy You know I Said I
Gana gana. Gana gana. Gana gana. Gana gana.
I d'aquestes aromes clàssiques anem ara cap a un gran dels grans, un clàssic que ens porta a un nou treball aquest 2026. Estem parlant d'Algreen, que ha publicat fa ben pocs dies un EP titulat Tool of Somebody, en el que és el seu primer treball discogràfic original des del 2008.
Green, que ho ha sigut tot en el món del soul, ens obsequia amb quatre cançons que són versions d'altres artistes. Una, Everybody Hearts, de Rem, ja l'havíem sentit aquí a la càpsula, i la resta són To Love Somebody, dels Vigis, I Found a Reason, de la Velvet Underground, i Perfect Day, de Lou Reed. Green ja havia versionat aquesta Perfect Day anteriorment, però ara ho fa acompanyat de Raie, una de les veus de la nova fornada del R&B anglès. L'escoltem.
Just a perfect day. Drink wine in the park. Then later, when it's dark, we go home. Just a perfect day.
I'm glad I spent it with you.
Such a perfect day. You just keep me hanging on. You just keep me hanging on. Just a perfect day. Problems all left alone.
Fins demà!
Just a perfect day I'm glad I spent it with you Such a perfect day You just keep me hanging on You just keep me hanging on
Hey, hey. You're gonna reap just what you sow. Don't you know? Hey, hey.
You're gonna reap just what you sow. Don't you know me? You're gonna reap just what you sow. You're gonna reap just what you sow. Don't you know me?
Aprofitem aquesta gran versió de Perfect Day d'Algreen per tornar cap als orígens, per anar tancant el programa, tirant enrere ja unes quantes dècades i anant cap al soul més clàssic. Anem cap a la Motown, que feia dies que no viatjàvem cap a Detroit, i ho fem...
amb la gran Brenda Holloway i un dels grans èxits de la fàbrica, l'Ebri Little Bit Hurts. Cançó original del 1962, ella l'havia publicat en una altra discogràfica i Motown li va haver d'insistir que la gravés de nou per ells perquè creien que tenia fusta per ser una cançó que anés cap al capdamunt de les llistes. Ella al final hi va accedir i va ser un èxit instantani.
Every little bit hurts. Every little bit hurts. Every night I cry, every night I sigh, every night I wonder why you treat me cold, yet you won't let me go.
I can't go on giving my life away
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Doncs a la gran Brenda Holloway passem a un altre dels grans del sol, a James Carr, una de les veus més profundes d'aquesta música. Famós per el dark end of the street, que ja hem sentit aquí a la càpsula, el seu trastorn bipolar no li va permetre ser especialment productiu ni fer una gran trajectòria.
Tot i això ens va deixar uns quants àlbums i moltes peces per a la història, com aquest Pouring Down the Water on a Drowning Man, que més tard es va recuperar gràcies a l'escena Northern Soul anglesa i que ha quedat com una altra de les seves grans composicions.
Fins demà!
Bona nit.
Brag that I like everything you do. You put salt in my wound. You're sad but it's true.
You see I'm a driver.
I deixem ara aquest sol del sud dels Estats Units, tornem cap al nord, anem cap a Chicago en aquest cas, amb The Impressions. Ens anem fins al 1965, etapa on Curtis Mayfield ja havia agafat les regnes del grup substituint a Jerry Butler i començaven a destacar, a mantenir-se també a dalt de totes les llistes d'èxits. Aleshores van publicar aquest single, You've Been Cheating, que després s'ha recuperat en diversos discurs recopilatoris de grans èxits de The Impressions. Sens dubte, val la pena tornar-lo a sentir
A showcom name is You've Been Cheating. I'm trying hard to forget That you've been cheating
Bona nit.
You made me suspect and I know You don't want me Cookies crumble and that's how we go You don't want me And your lies can't be seen in your eyes And from wrong you'll never be free No use in crying, you've been lying You've been cheating, cheating on me
Fins demà!
Bona nit.
No és una de les cançons més conegudes dels Impressions, aquest European Sitting, però sens dubte és una de les més ballables. Acabem el programa, arribem ja al final de la càpsula d'aquest programa número 28 amb Bobby Womack. Womack va començar als anys 60 amb el Gospel, com la gran majoria de cantants, al costat de Sam Cooke i treballant també per a Aritha Franklin, Glosson, Piquet i molts i molts altres.
Finalment el 1967 va iniciar la seva carrera en solitari i el seu primer gran èxit va ser una versió del California Dreaming dels Mames andapapes. A partir d'aquí va iniciar una trajectòria que es va allargar fins al final de la seva vida i que va passar per els diferents estadis del sol i de la música negra. Ens aturem a l'any 1970 amb l'àlbum My Prescription i hi trobem aquesta petita joia How I Miss You Baby. En tot cas, nosaltres esperem que no ens trobeu a faltar
Ens sentim altra vegada d'aquí a 15 dies. Oh, how I miss you, baby. Oh, how I miss you, baby. Listen to me.
Bona nit.
Fins demà!
Baby, I wanna say sorry Oh, in a strong enough word Cause once in my life I'm so sincere And I mean every word I listen to what my friends had to say Ooh, they messed me up again
Bona nit. Bona nit.