El més clàssic i el més actual del sou cada dos divendres a les 10 de la nit al 92.7 de la FM i en podcast a gironafm.cat La càpsula amb Oriol Mas
Bon dia, benvinguts un dia més a La Càpsula, programa número 30 ja, el que fem en aquesta segona temporada, com cada dos divendres aquí a Girona FM i com sempre a gironafm.cat els podeu recuperar a tots en format podcast. Arrenquem doncs una nova càpsula.
I ho fem avui amb un programa més senzill, un programa concentrat en dues figures vinculades a dos dels principals concerts que tenim els pròxims dies a Girona i Sala amb el Black Music Festival, perquè el cap de setmana que ve serà un dels caps de setmana estrella del festival. Primer amb el concert de Ben Harper, que ha penjat ja el cartell d'entrades exaurides a la sala gran de l'Auditori, però el concert solitari que oferirà el 14 de març.
I per altra banda Guida Mino, que serà a la Mirona el dia abans presentant el disc R.I.B. acabat de sortir del forn en un concert on compartirà escenari amb Art Freak entre perpetual singers, en el que segur que serà un dels espectacles més singulars que podrem veure en aquest Black Music. Avui tindrem amb nosaltres a Guida Mino.
I comencem la càpsula parlant de Ben Harper. Com dèiem, el cantant californià porta una carrera ja molt i molt extensa, que ha evolucionat entre diferents estils i que l'ha consolidat com un artista amb capacitat de sorprendre i sobretot de convèncer. L'hem vist ja en diverses ocasions a Catalunya i a les comarques gironines, precisament, on ha actuat en diversos festivals i ara és el torn del Black Music Festival.
En aquest concert vindrà en solitari, en el que promet ser un espectacle a la veu i a la guitarra. De la seva trajectòria hi ha molta influència de la música negra, per exemple en aquesta primera cançó que sentirem tot seguit, d'un disc del 2022, el Bloodline Maintenance, que escoltarem la cançó Need to Know Basis, un tema amb un esperit gairebé fang que ens servirà per donar entrada en aquest programa, començar amb Ben Harper.
Fins demà!
Your love is on a need-to-know basis And I need to know right now
Fins demà!
Hem començat amb aquest tro, amb aquest Need to know basis de Ben Harper. Tenim ja a punt a Guillemino, a qui farem avui l'entrevista abans, però continuem parlant un moment de Ben Harper perquè, com dèiem, té una trajectòria molt diversa, ha tocat molts estils diferents, però hi ha dos treballs on aprofundeix molt més en les arrels de la música nord-americana i, per tant, també de la música negra. Un és el No Mercy on Indies Land, un disc fet a duo amb l'històric del blues blanc,
de Chicago, Charlie Musselwhite, un disc de blues, però també amb pinzellada soul, que mereix ser escoltat de dalt a baix i que des d'aquí us ho recomanem. I també un que sentirem tot seguit, que és uns anys abans, en canvi, havia sorprès amb un disc i una gira amb el grup de gospel de Blind Boys of Alabama. Van publicar el disc There Will Be A Light, el 2004, i segurament va ser el seu primer gran experiment fora de l'estil que fins aleshores li havia portat l'èxit i la popularitat.
És un disc amb molt de gospel però també amb molt de soul. Sentim tot seguit la cançó Church on Time. We're gonna make it to the church on time We're gonna make it to the church on time Put on your Sunday fast I'll put on my
Bona nit.
I'm going to get my, my, my soul in line. I got to make it to the church on time. We're going to make it to the church on time. We're going to make it to the church on time. We're going to leave all of our troubles behind. I got to make it to the church on time.
To the church on time We're gonna make it To the church on time You may be rich You may not have a dime We've got to make it To the church on time We're gonna make it Oh, we're gonna make it Oh, we're gonna make it To the church on time Trouble at heart Oh, with your trouble in mind We're gonna, gonna make it Lord To the church on time
Fins demà!
Fins demà!
We're going to make it. We're going to make it.
Doncs mentre acabem de sentir a Ben Harper recordem-ho que serà el dia 14 a l'auditori amb entrades ja exaurides el que ha sigut també el protagonista d'aquestes primeres cançons d'aquí a la càpsula i passem ja a qui serà el protagonista tot el que resta de programa que és Guillemino que ens estarà presentant el seu nou disc R i B i també la seva actuació
el dia abans, el dia 13, a la Mirona. Arrenquem, doncs, amb aquest disc, amb R i B, mentre s'acaba d'agafar allò que es posa còmode per l'entrevista, comencem amb la primera cançó del disc, que es diu No pot sortir malament. No pot sortir malament, tant és el que corregem, si et
però tu i jo sí que també. Vindrem el nostre moment, ens hem trobat finalment, després de tot aquest temps. Ha arribat el moment i no em vols subit i malament. És igual de veritat, tu i cap, perquè ens fa content. Després de tants anys i tant treballar,
i estàs pensant que m'estàs escoltant. No, no diguis mai, no, que potser no valdrà.
Fins demà el nostre moment.
Ho treballo des del dia 1. Normalment no li dic a ningú una cosa dintre teu, et dirà que no ets prou. Però tu saps, ja ho sé, moment zero, tot és nou. La família tu i jo i qui vulgui s'aprovi. Ara sí que sí, senyores i senyors. Estic a punt de començar, però ara t'hi puc prontos. Ho treballo de valent així que no, no. No pot sortir, no.
Fins demà!
Doncs acabem de sentir aquest no pot sortir malament del nou disc de Guillemino, d'aquest R.I.B., que arriba set anys després d'haver publicat el seu darrer treball. Guillemino, benvingut. Com esteu? Molt bé. Aquí a la càpsula, gràcies per venir avui aquí. Ho deia, en set anys sense treure disc, després d'uns anys també, moments personals complicats, que tu mateix has explicat en diverses ocasions. En tot cas, en quin context, per la gent que ens escolta, en quin context apareix aquest treball i per què ara?
Doncs això de Set anys de silenci és el setè disc i són set cançons, això per començar. No ho havia previst així, però resultat, casualitat, que els números coincideixen. I el disc apareix després d'un procés d'estar parat amb la música de l'últim disc, que era el 2018-19,
i després vaig estar malalt, vaig tenir un càncer que va ser sortosament molt ràpid de passar i va quedar com un espai una mica de tornar a refer-se de tot això i també la feina i la vida i la família que vas fent i no tens massa temps per parar-te i un cop ja trobes el moment per mirar-te una mica més i treballar-ho van tornar a aparèixer les ganes de...
La música no l'havia deixat mai, sempre l'havia fet per mi mateix, no sé si aniré ni teràpia, per pura necessitat, perquè vas fent música, però aquesta cosa de dir, va, anem a tornar a publicar, va trigar a aparèixer i quan ha aparegut ho he agafat i he fet cançons noves també i les he publicat.
però a vegades és un disc curt, no arriba a la mitja hora, set cançons, per què tan curt? Hi ha material que has descartat? Sí, sí, hi ha material descartat, perquè també és veritat que el món ha canviat força en aquests anys, ja el 2019 els discos ja eren curts a per si, i fot 20 anys també n'eren de curs alguns,
però diguéssim que ara gairebé passa que amb la música et planteges coses, no?, de si estem altre cop en el món dels singles, com si fossin els anys 50-60 als Estats Units, o aquí, que tot eren singles, i hem tornat en aquesta dinàmica, i llavors el disc perd pes. Aleshores hi ha gent que agafa i diu, jo fotré un disc de 20 cançons. I jo en aquest cas he sigut prudent, perquè fotia molt de temps que no entrava en el show business altre cop i vaig dir, d'avui, farem una cosa, anirem a poc a poc.
Has gravat més cançons que aniràs traient en single o el que has gravat són aquestes set? No, en tinc més, el que passa és que, per exemple, tinc totes les cançons de tot aquest temps que et deia, de transició, que anava fent que potser no lligaven gaire a totes elles, i aleshores aquestes les he guardat en un calaix i les trauré més endavant. I d'altres, o sigui, cançons en tinc força, però també mires d'emmarcar-les en un concepte concret i aquestes set, algunes una mica més diferent, més pop,
però bàsicament em funcionaven totes elles bé. I vaig pensar, mira, millor breu, no?, i que sigui més fàcil de pair, i sobretot perquè el món de la promoció és molt voràs, no?, i tu treus un disc i la setmana que ve ja ha passat, no?, aleshores realment sap greu a vegades aquesta cosa de llançar les cançons amb...
en bé, no pas en va, llançar-les i llançar-les, sembla que les llencis, perquè les llences i després són tassons, a vegades tantes cançons es queden amb un single, una cançó, aquest és el motiu. Tu ara ho deies, que també intentes lligar un concepte, aquest disc torna una miqueta cap a potser als treballs que havies fet dècada dels 2000, aquest arrenbí, aquest arrenbí, tu vas dir ja l'esticulat així fent aquest joc de paraules, per què tornes aquell so?
Has tingut altres experiències, altres coses. Sí, he fet una mica de tot, però aquest món de l'Aren B és un món que m'havia costat una mica amb algunes cançons, però que no l'havia treballat del tot. I és molt interessant, m'agrada estèticament i el trobo irrevindicable perquè poder també, dintre de...
aquí en aquest programa, ja ho coneixes, perquè ja ho treballes, però diguéssim que el món de la música negra, que se'n diu així, black music, en el nostre país és poc. Bé, sobretot l'arambí, el soul, el fang encara, però l'arambí encara és un gènere una mica menys conegut, no?
i en canvi m'he ficat i m'he submergit i m'agrada molt i trobo que és molt xulo. Sobretot parlar de l'amor, i com que l'amor tothom el treballa, em semblava una bona excusa per parlar de l'amor des del prisma actual amb un marc sonor molt concret.
En tot cas, anem a escoltar aquest marc sonor, per segona vegada aquí en el programa, anem a sentir la cançó R i B. Aquesta, precisament. Aquesta, calceu-vos, perquè aquesta cançó és una cançó molt romàntica o una mica més, si vols. És la que tenc el disc, escoltem-la.
Un setre de l'hora que sigui cullerada. De la salsa més picant. Sis proves de mort. Impossibles de superar set persones penades. A les quals no pot rebre si avui canades. Deixa'm tornar.
És veritat que en el meu país sempre fa més calor aquí dins. Vull fondre aquesta fred al teu interior. He posat l'estufa enmig de l'agost. Corro per casa mitjans i prou. Per fi ens han deixat sols.
El ruïl torno a pruva. No, mai, tot a m'ha fet. Ver a ibé, tu el jo passant-me.
I mentre estem escoltant aquesta cançó R.I.B. de l'últim disc de Guillem, que es titula també així fent aquest joc de paraules, parlàvem abans precisament d'aquestes referències una miqueta, aquestes referències a nivell sonor. Posem-hi noms, va.
Referències a nivell sonor, mira, la més actual de totes, que és una que no sé si la farà sonar a poder, que és un tio que jo no el conec de res, a vegades t'has d'anar reciclant o has d'anar coneguent gent, i m'ha arribat recentment, i és aquest tal McGee, que és un tio que sembla que és molt conegut als Estats Units, i jo tot just l'estic descobrint ara, i m'ha agradat...
pensar en posar-la aquí al programa perquè és ben nou per mi. Aquesta cançó ja té un parell d'anys o així. Però hi ha com una espècie d'Estats Units ara, hi ha una espècie de successors naturals del Prince. O sigui, el Prince dels 80, que és el Prince aquell magnífic, aquell estat de gràcia.
doncs hi ha una gent jove que han recollit una mica aquesta herència i l'estan creuant amb el món de la música indi, una música, evidentment, sona completament molt contemporani, però per mi és la sensació de dir que hi ha continuadors, hi ha gent que està buscant
Pensa que el Prince, si tu vas a l'Instagram del Prince ara, que el porta algú de la seva família o vés a saber qui, ja fan reels tipus si t'agrada aquest artista o aquest a l'altre, si t'agrada McGee i si t'agrada Dijon, que és el seu pertinent, un tio que és el mateix pal, diu t'agradarà Prince. Estem parlant d'un tio que és un megamita de la música
que el seu prop Instagram ja l'estan venent com, ei, no us oblideu del Prince.
Per tant, que s'està reivindicant també. S'està reivindicant. Vull dir que realment passen els anys i ha d'haver-hi continuadors de tota aquesta estela. Una mica... I bé, jo dintre del meu entorn català miro de treballar-ho també, no? Aquestes influències. Ara escoltarem aquesta cançó que seleccionar, com sabeu, sempre que tenim convidats aquí a la càpsula, doncs els demanem que ens trinquem cançons seves i també cançons d'altres artistes per saber qui és el que escolten i saber també ubicar una miqueta tot el seu marc
Marc Sonor, una cançó que es diu Alesis, que ara la sentirem, però amb això què deies? Tu ets més d'escoltar anys 80, d'escoltar més actual, barrejar-ho tot una miqueta, te'n vas més lluny fins i tot, perquè sí que és veritat que ara hi ha un cert ressorgiment d'aquesta música negra que reivindica 80s, 70s també, molt de falseta o molt de...
Sí, jo una mica tot arreu, eh? Bàsicament la música soul per mi és pura sensibilitat i soc més de soul suau, diguéssim, que soul poderós, tot i que també m'agrada el soul poderós, eh? El soul aquest de les grans veus i tal, però el soul així fi i sensible realment és una cosa. El falset, tot això, és molt bonic i això ho trobes a... No sé, ara... Volia recordar el nom, no em recordo del... Com seria aquell tio? El...
un grup que es deia Delfònics, que era un grup dels 70, l'Onda aquesta Filadèlfia, un soul molt satí i molt maco, el cantant, que no em recordo el nom, li van fer un disc després, com el produït fa com 10 o 15 anys, que era preciós, amb perles, amb cançons molt alternatives, i realment hi havia uns hits que...
Jo crec que el bonic d'anar enrere, sobretot als 60-70, és anar a buscar les composicions. Hi ha composicions precioses de soul i després has d'anar cap al futur o cap a l'actualitat per veure les reinterpretacions de tota aquesta música. Al final, si hi ha una bona cançó darrere, com sempre, l'arquitectura de la cançó, pots. Per exemple, aquesta cançó del McGee, ara, realment és una bona cançó, però clar, està vestida molt contemporània, però es pot veure.
Doncs escoltem-me aquí, Alexis.
Fins demà!
Fins demà!
Bébé, don't you want to get a move on? Oh, because I do. Yes, I do. Don't you want to get a move on? Oh, because I do. Yes, we can find a way, we can find a way.
Mentre anem escoltant de fons, tornem al disc, protagonista avui aquí a la càpsula, aquest R&B de Guilleminó, que presenta el dia 13 a la Mirona dins el Black Music Festival. Quin tipus d'espectacle podem preveure aquest dia?
Doncs presentarem, de fet és una estrena absoluta del disc, perquè el vam preestrenar a Figueres el mes de desembre passat, però sí que és l'estrena amb la banda nova, amb tots els components de la banda, i farem totes les cançons del disc, més cançons antigues, i em fot gràcia tocar el Black Music perquè...
Ara estava intentant recordar, quan hi vaig tocar per últim cop, era poder el 2014, i crec que la circumstància era exactament igual, és a dir, obria per un grup internacional, que no soc capaç ara de recordar qui eres, hauria d'anar a buscar a l'hemeroteca, suposo que la web del Black Music és fàcil de trobar. Ho buscarem, ho buscarem.
I era exactament el mateix, és a dir, ara som taloners d'ARP, Freak i The Perpetual Singers, que són aquest grup, que és brutal, aquest grup, i això hi farem el disc amb tota la banda i amb moltes ganes. I crec que era el 2014, això sí que me'n recordo, escenari també de La Mirona, i era pels vols de març, perquè el festival sempre es fa, vull dir, això que m'agrada, ja veus que m'agraden molt els números rodons.
I llavors aquí tindrem el disc sencer, suposo, amb quina banda, com aniràs a acompanyar, és la mateixa banda que has utilitzat en el disc, no? No, el disc l'he gravat bàsicament jo i amb alguns instrumentistes, però sí que tindrem, per exemple, qui ha gravat els saxos, que...
que sentíem a R i B i alguns temes, és el Nil Mujal, que és un saxofonista molt bo, d'aquests que li pots cantar la melodia i ja te l'està tocant, aquest nivell de... No cal papers, no sé, a veure què fa, pum, i t'ho fa. Molt bo.
Després tenim la Jacemi Boada com a col·laboració vocal, que estarà cantant també alguns temes, i la banda està feta de l'Eduard Gené a les tecles, l'Arnau Picó a bateria i l'Alicia Maloquer a la guitarra. Hi ha dues noies i tres noies.
I aniràs enrere, la teva carrera també? Sí, farem un blog soul clàssic, diguéssim, del disc Un Altre Jo, que és el disc que vaig fer així, bueno, vaig presentar aquest disc, per exemple, al Black Music Festival, que és un disc gravat amb cinta analògica, gravat aquí a Cornellà del Terri,
en tres dies sense control Z, és a dir, directament el que sortia, fins que ho fèiem bé, no vol dir el primer que sortia, però ho havíem de fer bé i havíem de tocar tots junts, com gravat a l'antiga, això farem un blog també. Una cançó que m'agrada d'aquesta època és una que es diu Make it all.
Ah, bueno, aquesta és encara més enrere, sí. Però també és aquest solo una miqueta més clàssic, fins i tot, una miqueta més tirat més enrere. Però aquesta sonarà o no? Aquesta no. Aquesta no. No, aquesta no perquè... Bueno, mira, saps què passa? Que ja gairebé no canto mai res en anglès.
O sigui, cançons en anglès, d'aquestes és de les últimes que devia fer, de cançons en anglès, ja vaig dir que, bueno, vaig trobar com l'estètica del català ja es va imposar i es va quedar. Doncs ara també és un tema que podem trobar, però ja el tocarem després. Escoltem, Make it all, de Guilleminó.
Bona nit.
It feels like nothing can be new Still no chance this day is over I'ma keep it getting closer Just this time between what matters now And what matters next there is you There's only you
You and I make this all. You and I make this all.
Fins demà!
I continuem amb l'entrevista. Aquest Guillami, només dels seus orígens, més endavant va treure un disc també molt i molt recomanable, un disc molt més clàssic en aquest cas, una mica més allunyat del que ens té més acostumats, però que també precisament, segurament, era un dels seus atractius, que era el disc que va treure amb els controls Z, on ja anava directament, sobretot en 60 o un sol, aquest més...
poderós que deies tu, de més vents, més en primer pla, més rítmic fins i tot. Com va sorgir aquell treball? Quin record en tens? Doncs això és un treball que, com et deia, vaig voler acostar-me cap aquí. També hi ha un artista que aprofito per anomenar-lo, però que em va influir molt quan començava a fer música, era un tio que es diu Jamie Liddell,
que era un tio que venia de l'electrònica i també es va passar com al Soul i va començar a fer cançons així, o sigui, discos completament clàssics i realment m'hi sentia molt identificat perquè m'agradava molt la música Soul i jo estava més enlluernat per l'electrònica, tot això, i vaig veure aquest tio que fotia això i vaig dir, jo haig de fer com ell, haig de fer exactament el mateix viatge. Jo t'hi vas posar per poc, eh? No, perquè ell havia fet un disc que es deia Jim, que era això, havia fet uns primers discos electrònica,
i després havia fet un disc de sol molt clàssic i amb una veu que el tio s'ho podia permetre. I jo vaig dir, va, jo vull fer el mateix, i vaig fer aquest viatge. I llavors és un disc que vam gravar això, com et dèiem, en tres dies,
amb dos bolos previs per apretar bé tothom, és a dir, sense haver assajat gaire, vam buscar un parell de bolos, al Rosselló i a l'Avisbal, i en un mateix dia vam fer dos bolos, un a la tarda i un a la matinada.
i l'endemà diumenge el senyor va descansar, perquè això és molt solero, també el diumenge vam descansar, i el dilluns a gravar a Cornell-Alterri, als Estudis Ground, i comencem a fer el tracking, i aleshores, clar, vaig generar una tensió que, bueno, el món del músic ja ho té això, que anem una mica tots a tope,
Una tensió que va ser molt positiva per la gravació, perquè com que era una gravació en directe vaig pensar que si abans toquem ens fotrem l'hòstia poder al concert i després el dilluns ja ens ho sabrem una mica millor. I així va ser i realment dilluns, dimarts, dimecres ja teníem el disc gravat.
Has tornat a repetir després una manera de plantejar un disc així, de produir un disc així o no? No, m'agradaria, com que els projectes no sé si amb sort pots anar fent, m'agradaria gravar en directe tot un disc sencer, tocat tot, de pa a pa.
Això es fa molt últimament també. Però això és molt difícil de fer, eh? És molt difícil de fer i a més a més actualment les produccions són produccions molt treballades, hi ha molta postproducció a la música i també és una cosa de reivindicar, reivindicar la música
tal qual matèria primera sense tallar, sense adulterar, tal qual aquí tens la mandanga, aquí la tens directament. Crec que això és una cosa molt reivindicada, la gent que hem tocat més o menys sempre, jo he fotut electrònica i m'ha agradat sempre embolicar-me, però després al final on realment pots demostrar el que fas és tocant tal qual, i això és una cosa que costa més a veure actualment i és difícil de fer i és molt agraït.
Doncs esperarem, aviam si surt aquest projecte. Mentrestant, us deixem la cançó que he seleccionat jo, en aquest cas, de l'època amb els controlsetes d'aquest un altre jo, d'aquest disc, que es diu la cançó, una balada, en aquest cas, Quan, Quan, Quan.
Dius, dius, dius que vols i vols estar Quan, quan, quan m'acoges a tu més
El cel s'està fent clar amb els ulls tancats. El gel s'està trencant
I ajuntem les mans. El tel d'un gat de llet al matí nadal. Em dic que
És el camí que em porta al teu costat. Per això no pot ser millor. Quan, quan, quan et tinc a prop. Dius, dius, dius que vols i vols estar.
La cosa ja te'n vas, ja te'n vas. I ets niu i ets estola la pagada. Em cates ben a prop un cu-cu-cu tan-tan.
Esquí, ets pintes en cel a la tornada. M'ha semblat haver-te vist a prop de casa. Desig, una paraula que t'espa.
Ets ritme i ets cançó desesperada d'aquest segon que ja ha marxat. Per això no pot ser millor.
que vols i vols estar. Per quan, quan, quan m'ha cosa ja donar?
No, no, no, no pot ser millor Abans de tornar a parlar de l'R.I.B., d'aquest últim disc, parlem un moment, perquè n'hem fet algunes pinzellades a l'entrevista, de l'escena a Catalunya ara mateix, d'aquest sector, precisament, del sou, del fang, tu deies, que són de la música negra, que sí que hi ha una escena consolidada, minoritària, però consolidada, en canvi, aquests sons més moderns, més R&B, més...
més de partir de 90, 2000 sobretot cap endavant, sí que hi ha molt pocs grups que toquin, tu ets dels pocs, que ara mateix s'atreveixen en una cosa així i a més a més en català. Per què creus que aquí quan parlem de música negra ens anem ja sempre a soul, fan 60, 70...
disco fins i tot. No t'ho sé explicar, deu ser un tema cultural del país, és a dir, la música negra, com dèiem al principi, no ha fet el forat, diguéssim, que té... Bueno, a qualsevol altre país europeu la música negra ha fet un forat increïble, no? Si ens posem una mica a teoritzar, podríem parlar de la dictadura, podríem parlar de tantes coses que van fer que aquí estiguéssim més aïllats, poder, d'influències, no? Són païs més de...
més de cantautor, d'un altre... Tenim una ànima, diguéssim, diferent, no? Menys celebratòria, potser. No ho sé, no ho sé, són tot teories que potser corren per allà. I aleshores... Llavors hi ha el tema de l'estereotip de la música negra, que a tots ens agrada, una sèrie de cançons, tothom és relatable, tothom li poses al James Brown, li poses a...
els Stevie Wonder o l'Areta Franklin, tothom, ah, això és maco, això fa sentir bé, però aleshores el tema lingüístic, la capa lingüística, és la que ens faltaria, no? I en català, per què no, per què som tan pocs? Bé, perquè la gent poder, és un tema numèric, si la gent li agrada més a altres músiques, la gent aposta, té una cultura musical que el fa anar cap allà, i la música sol queda més relegada a una cosa més minoritària.
Tu parlaves abans que hi ha gairebé tot el que ha fet en aquest últim vist, tot és en català, ja. És una qüestió de militància, és una qüestió d'expressar-te a tu, és una qüestió... Totes dues coses. Sí, sí, hi ha de tot aquí, no? Militància, òbviament, perquè és una cosa que hi estic a sobre, no? I també de sentir-s'hi còmode, que és on te pots expressar millor...
I al final jo vaig començar cantant en anglès perquè els meus referents eren tots en anglès. I aleshores quan comences i tens 18 o 19 anys o 20, dius, ostres, ara mon fill vol guanyar un Grammy, no? I li dic, carinyo, primer hem de guanyar un Premi Inderrock, si de cas. No, no, jo vull guanyar un Grammy. Està més ambiciós, no? Però...
S'ha d'anar una mica equilibrant la cosa amb el temps, jo crec que això és una cosa que quan vas creixent vas veient més la realitat. Però en aquest cas cantant català per mi és la cosa més natural del món i la cosa més important que puc fer. Anem a la següent cançó que has escollit perquè descobrim aquí a la càpsula que precisament és en català, slips. Presenta'ns-ho a tu mateix. Els slips són un grup d'això que parlàvem, de funk R&B dels 90, de principis dels 90,
que van ser coneguts perquè, clar, als anys 90 hi havia molt pocs grups de música en català, llavors aquests, vull dir, realment era més fàcil destacar, no? I feien una proposta força mainstream, força comercial, escoltant molt també aquest Prince del Housequake, del Sign of the Times, de tota aquesta època del Prince i aquest tipus de grups,
i escoltats avui en dia, crec que són deliciosos. Aquesta cançó que sonarà també és una mica baladera, amb una mica de rap lent, i realment ha agafat el pas del temps i crec que li ha jugat a favor, perquè les produccions ens molen l'Aren B, i si t'agrada aquesta estètica, és molt disfrutable. Està molt bé que els reivindiquem des d'aquí a la càpsula, sonen per primera vegada...
Ai de tu ningú i sembla que això se'n fa molt tu, per què no pot ser millor? Surto al sol i per mi escom si tu m'avies ahir perquè no tinc prou, per què no pot ser millor? Si ho compro el permís per ser feliç, això se'n fa patir, per què no pot ser millor?
Sortiré a buscar-te, però tinc por de disfressar-te, nen, perquè no pot ser millor. He mirat el cel, l'esquena és un espai. No vol parlar, no reflexa ni somriu. He de ser muïnat, no vull creure en el que he dit.
I mira, et trobo a faltar tant, encara em sento de fany. Oh, sisplau, torna aquí a mi.
Fins demà!
Fins demà!
El nostre amor gegant Et trobo a faltar tant Que ara em sento de fallir O sisplau, torna aquí amb mi Que t'estimo com a Tessina El nostre amor gegant Et trobo a faltar tant
Fos esplaudo ma que a mi...
Doncs ho dèiem, abans tornem ara a l'RID, aquest disc, aquest últim disc d'Illamino, que juga amb aquest joc de paraules, que ho també has explicat ja en algunes entrevistes, no? També d'arrar, de fer-ho bé... Aquest és el missatge que vols transmetre també amb el disc? Que et pots equivocar, que la pots encertar...
Sí, i una mica també com a trajectòria vital i també circonscrita a la part de la feina amorosa, no? És a dir, aquesta cosa de les relacions amoroses entre persones, entre parelles, que molts cops, bueno, tots estem ficats en la nostra pròpia pel·lícula de la nostra relació amorosa,
i està bé com poder reflexionar sobre què fem bé, què fem malament, o l'altre, però a vegades em posaré una mica cristià, fins i tot una mica predicador, ja que estem en programes soul. No, però és veritat, hi penso, no estic fent broma, hi penso realment, com realment tot el que sigui revisar-nos a nosaltres mateixos sobre els nostres comportaments d'estimar cap als altres,
sempre hi apareix un benefici cap a l'altre i cap a tu mateix, és a dir, obrar de forma correcta amb l'altre a nivell amorós, a nivell d'estimació, és el millor que pots fer.
Això és el que has, és un moment el recull de totes aquestes experiències, i ara ja tanquem un moment el cercle, d'allò que parlava al principi de l'entrevista, d'aquestes experiències personals que has viscut, ara parlaves d'un fill, del càncer que vas passant, el resum és aquest? El resum és aquest, el resum és que totes les coses t'ajuden a baixar les revolucions a la vida, pots anar molt disparat,
cap a una sèrie d'objectius, una sèrie de coses, i mentrestant vas relacionant-te amb gent. A vegades les aturades forçades, aquesta d'una malaltia, per exemple, ajuden a veure les coses d'una altra manera, i al final, si vols, ens posem molt psicoanalítics, però al final tot aquest temps, tots aquests anys, el que surt és això, una reflexió profunda sobre la manera de relacionar-me amb els altres i a fi de bé.
abans de començar el programa deia quina cançó vols posar del disc tu i tu has triat Quina cara tens? Perquè Quina cara tens és una cançó també d'un, he pensat que pel programa, lligava més estilísticament, és una cançó soulera, com del final dels 80, de grups que no eren necessàriament soul, com els Blow Monkeys, un grup que a mi em flipa molt, anglès, per exemple, que té una sonoritat amb guitarres molt netes, un saxo,
i he pensat que era una bona cançó perquè no l'hem promocionada com a single i he pensat que tinc un moment de glòria i que soni una mica la ràdio, pensava que era una bona cosa. Doncs va, escoltem-la, això és quina cara tens d'aquest R&B de Guillemino.
perquè hem de parlar, però no sé qui ets, potser no hi ets. M'he recordat de tu quan m'he llevat a un sol que no es pot aguantar. No es pot aguantar. T'he imaginat al dins del meu cap, però no tinc
Un mapa buit i sense tu.
Un altre cop torno a passar-me aquí Buscant la teva cara Un altre cop he pujat fins aquí
Penses com jo, t'agrada el mateix, no pots ser bo. Fa molta por no veure què ve. Deixa'm anar, no hi pots fer res.
I ja anem tancant l'entrevista, estem arribant al final del programa d'aquesta càpsula. Recordem, 13 de març, a la Mirona, Illa Minó presentant el seu nou disc, R.I.B., d'un concert on també hi haurà els Art Freak, una formació holandesa, si no vaig errat. També una cosa una miqueta estranya, la descobrirem allà. Moltes ganes de veure'l, si realment... Sonen bé, però són un altre registre on es barregen diferents estils, que serà un duet. Sí, sí, sí.
Entre tu i ells, que d'allà en sortirem segur ben aixerolats i contents, perquè tots els ritmes són molt ballables. En tot cas, en què estàs treballant pel futur? Doncs mira, ara que he tornat al ruedo, veus que després de 7 anys les coses s'han accelerat molt, ja tothom ho sap, portem un ritme molt tal, a nivell de llançaments també la gent no para de treure coses, estem a l'amunt dels singles, per tant crec que em plantejaré
seguir traient música i anar-ho s'alpebrant tot perquè l'activitat no pari mai, perquè és el ritme que ve imposat, ja no pots tornar a marxar. No set anys, no. Si marxes un any ara ja ets home mort, t'has de quedar i no pots marxar. Per tant, seguirem amb l'activitat musical tan... Que pot variar des d'un disc d'Arranby,
pots tornar a tancar Poblet una altra setmana no, jo segurament de les cançons que tinc fetes poder sortirà no sé, una possibilitat és que surti un disc una mica més tranquil que aquest hi ha algunes cançons balades però potser tot un disc molt més tranquil
O no ho sé, ja ho veurem, ja ens inventarem alguna cosa. M'agrada que les coses tinguin per escriure també, perquè així també tens una atenció tu en el bon sentit d'anar fent i a veure què puc fer ara. Quan tocas el que avui tens clar, podria demà més a saber. Va, marxem. L'última recomanació que ens fas, Steve Lacey.
Steve Lacey és un tio que va començar fent música amb un iPod, directament, perquè els seus pares no tenien calés per comprar-li un Mac i li van comprar un iPod de segona mà. I és un geni, va començar a fer això,
Llavors va tenir sort perquè va entrar en contacte amb el Kendrick Lamar, el gran rapero, li va produir una cançó i a partir d'aquí el tio va començar a créixer i és un tio que m'ha inspirat força en aquest últim disc perquè fa una barreja, també ve de l'església, de tocar a missa, d'aquesta formació, i fa música pop, funk, soul molt contemporani que m'inspira molt.
doncs el descobrim també aquí a la càpsula i nosaltres en tot cas ens acomiadem ja fins d'aquí 15 dies en el proper programa recordant 13 de març Guillemino a la Mirona Black Music Festival. Moltes gràcies. Fantàstic, gràcies a tu Oriol.
Fins demà!
Gràcies.
Allow me to let go of your