La Càpsula, amb Oriol Mas.
Benvinguts un dia més aquí a La Càpsula, un nou programa de La Càpsula, 25. Portem ja 25 programes entre la temporada passada i aquesta dedicats a la música soul i també amb altres músiques aquí a Girona FM intentant portar-vos els protagonistes, l'actualitat i també recordant els grans temes, els grans clàssics de la música soul. Per tant, programa 25, estem en certa manera d'anar a bona, anem enfilant també al final d'aquest 2025 precisament
i ben aviat doncs mica en mica anem tinguent notícies també del futur del Black Music Festival, la propera edició, també d'altres coses que van passant que en parlarem més endavant en tot cas però avui dedicarem un programa a les darreres notícies que hem tingut d'actualitat de la música sou.
Perquè aquest programa 25 serà, en certa manera, un programa retrospectiu que dedicarem a dues males notícies que hem tingut aquests últims dies. Ho vam dir a l'últim programa, per una banda, la mort...
de Jimmy Cliff el 24 de novembre, per tant avui li dedicarem un espai a aquest gran artista de la música reggae i pocs dies després coneixíem la mort de Steve Cooper, un dels noms capitals per entendre la música soul. Cooper va morir el 3 de desembre amb 84 anys a Nashville, per tant dediquem aquest programa 25 a parts iguals a dues de les figures més importants de la música, del soul i del reggae respectivament.
Comencem amb Steve Cooper, conegut com a The Colonel, ja de ben jove es va incorporar a les TACs com a guitarrista i ben aviat en va assumir allà a les tasques de productor, compositor i ànima a l'estudi de gravació de la discogràfica de Memphis. Primer va formar part dels Marquis i tot seguit el 1962 va ser un dels fundadors de Booker T and the MGs, banda de la casa i que a part de discos instrumentals va ser la banda de suport de molts dels principals artistes de les TACs.
Cooper és autor de desenes i desenes de cançons i com a guitarrista va participar en les gravacions de gairebé totes les estrelles de la discogràfica de Memphis. Això li va valer una notorietat que el va convertir en un dels grans guitarristes de tots els temps, formant part també dels Blues Brothers i treballant amb grans noms de la història de la música més enllà també del soul. Fins i tot va tenir també una trajectòria discogràfica pròpia. Per tant, dediquem aquesta primera part de la càpsula a Steve Cooper, que evidentment s'ho mereix, comencem repassant aquesta trajectòria
Precisament en el primer programa d'aquesta segona temporada de la càpsula el vam començar amb el Green Onions del Bukartian d'Amgis, una versió en directe. Per tant, avui no hi tornarem, però ens n'anem igualment al disc titulat Green Onions i a la quarta peça de l'àlbum que actuava com a seqüela precisament de la cançó icònica dels Bukartian d'Amgis. Això que sentirem tot seguit és More Onions, on podem gaudir de la guitarra d'Steve Cooper com en tantes i tantes peces de la banda.
Sentíem, doncs, a Steve Kruppers amb la seva banda de sempre, els Booker T, and the MGs. La influència de Krupper a les taxis de tal magnitud que resumir la seva trajectòria obliga a fer un viatge per als grans èxits de la discogràfica i, per tant, també de la història de la música sol.
Un dels que li va estar eternament agraït és Wilson Pickett, perquè alguns dels seus grans èxits portaven el segell de Cooper a la composició. Per exemple, aquests que se'n tenen ara, el 6-3-4-5-7-8-9, cançó coescrita entre el colonel i Eddie Floyd, que va cantar Wilson Pickett i que va arribar al número 1 de les llistes de Soul.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Parlàvem d'Eddie Floyd, doncs anem cap a aquest cantant, cap a un dels últims grans del soul de l'estat que continua viu. Esperem que entrem al 2026 i que no haguem tenut cap mala notícia amb ell. La discogràfica el va fitxar per escriure cançons per a d'altres artistes, fins que el 1967 van decidir que un tema que havia de ser per Oti Redding, doncs que se'l quedaria ell i que així es començaria la seva carrera en solitari. Aquest tema era ni més ni menys que No Combut i també porta la firma d'Steve Cooper.
Gràcies.
Avui que estem recordant a Steve Cooper, que li estem fent aquest homenatge, estem punxant evidentment molts dels grans clàssics de la música sol. Anem per una altra, el Seating on the Dock of the Bay d'Otis Redding. La cançó està coescrita entre el mateix Otis Redding i també amb Steve Cooper. La van gravar tot just 3 dies abans del fatídic accident d'avioneta que li va costar la vida el desembre del 1967 a Otis Redding.
Cooper va seguir treballant en aquesta i en altres peces que havien deixat gravades i dos mesos després, el febrer del 1968, van aparèixer en el disc pòstum Doc of the Bay arribant al número 1 de les llistes. El punteig de guitarra de Cooper, com les onades, com la tornada xiulada, com l'entrada amb el baix, com tot en aquesta cançó, és ja part de la història.
Sittin' in the mornin' sun I'll be sittin' when the evening comes Watching the ships roll in And then I'll watch them roll away again, yeah I'm sittin' on the dock of the bay Watching the tide roll
Fins demà!
Sittin' on a darker bay Wastin' time Looks like nothing's gonna change Everything still remains the same I can't do what ten people tell me to do
So I guess I'll remain the same. Sitting here resting my bones. And this loneliness won't leave me alone. Listen, 2,000 miles I roam. Just to make this adopt my home. Now I'm just gonna sit at the dock of a bay. Watching the tide roll.
Bona nit.
Steve Cooper, com dèiem a la introducció, va formar part dels Blues Brothers. Va acompanyar Dan Aykroyd i James Belushi tant en les gravacions com en els concerts en directe i, evidentment, també a la pel·lícula. Va ser una part molt important d'aquella banda, formada per estrelles del soul i del blues, que els va servir com a reconeixement i com a plataforma per reivindicar-se.
De fet, Cooper va estar sempre present en les principals reunificacions de la banda i gràcies a això el vam poder veure en directe a Barcelona cantant els Blues Brothers amb Eddie Floyd com a cantant principal. Anem al tercer disc de la banda de la pel·lícula dels Blues Brothers, el Made in America, gravat en directe el 1980 en ple apogeu d'aquest grup. Un disc que conté aquesta versió de Johnny Taylor, Who's Making Love?
Gather round me and let me give you some good advice
Who's makin' love to your old lady? Why you without makin' love? Who's makin' love to your old lady? Why you without makin' love? I know so, so many fellas All in the same old act
I'm going to be beat on, treated so bad. Well, I never, never take something. Something I never, never take love. Who's making love to your old lady while you were out making love? Who's making love to your old lady while you were out making love?
I know there are some women who are guilty of this too. I'm not trying to run your life. The choices are people. Hey, you, you, you, you. The reason why I asked this question, I used to be the same.
I thought it was a bit too late. That's when it all started. Somebody was loving my old lady. While I was not making love. Somebody was loving
Fins demà!
Fins demà!
Com parlàvem també a la introducció, Steve Cooper als últims anys també va publicar discos ell per la seva banda i fins i tot va arribar a tenir nominacions, per exemple, als Premis Grammy en l'àmbit de la música negra. L'últim llegat que ens queda d'Steve Cooper és el disc que va editar l'any passat amb els Midnight Tower, una banda que el va acompanyar per gravar els seus últims travalls discogràfics. Un grup que ell va definir com a rock and soul i que demostra que Cooper va estar fins a l'últim moment creant i enganxat a la guitarra.
Dins d'aquest disc hi trobem aquesta cançó que sentirem tot seguit, Too Much Stress, que compta amb la col·laboració d'un altre dels grans guitarristes de la història de la música, Bregan May, The Queen. Per tant, aquí tenim Steve Cooper en The Midnight Tower, Too Much Stress.
Bona nit.
Just trying to do the best I can, yeah. I'm way behind, I must confess. My apologies to my stress.
Fins demà!
I acabem aquest homenatge a Steve Cooper, aquesta mitja horeta que li hem dedicat aquí a la càpsula amb un dels riffs més coneguts que va tenir al llarg de la seva vida, el de la cançó Soul Man. Recordem, fa un parell de programes, vam fer un especial dedicat a Sam Moore, que va morir precisament a principis d'any, li vam dedicar un espai i en aquest cas, però...
Volem tornar amb aquesta peça amb el sou humà. No és una cançó escrita per Cooper, però evidentment no seria el que és sense la seva guitarra. Ara bé, per sentir-la, canviem d'any, ens anem a una versió del 2007 del cantant de sou australià Guy Sebastian, que va editar un disc de versions de les TAX, amb la producció i la col·laboració de la guitarra d'Steve Cooper.
li va seguir una gira i un disc en directe, que també Cooper on el va acompanyar també a Austràlia i allà on va actuar aquest cantant de soul australià. I podem sentir-ne la cançó el famós Play It Steve, que l'identifica i que ens marca també la petjada de Steve Cooper en el Soul Man i per tant també la història de la música. Així la convidem a la càpsula, Steve Cooper Soul Man en majúscules.
Comin' to ya on a dusty road Good lovin', I got a trunk load And when you get it, ooh, you got something So don't worry, cause I'm comin' I'm a soul man I'm a soul man
Fins demà!
Fins demà!
I'm a soul man. I'm a soul man.
Fins demà!
I'm a soul man. I'm a soul man. I'm a soul man. That's what I am. I'm a soul man. I'm a soul man. I'm a soul man.
I hem acomiadat a Steve Cooper que enviem de registre, parlem ara de Jimmy Cliff, perquè ja vam dir a l'últim programa que li dedicaríem un espai especial, i com bé sabeu a la càpsula també ens agrada molt moure'ns al ritme de l'escar i del reggae. Jimmy Cliff ha sigut un dels més grans de la música jamaicana i per això avui es mereix també aquest homenatge.
Va morir el passat 24 de novembre als 81 anys i les mostres de condol van ser generalitzades en el món de la música. Segurament Jimmy Cliff ha sigut, darrere de Bob Marley, l'artista jamaicà més internacional i amb més incidència musical. Tot plegat va començar a principis dels anys 60, amb l'aparició de les K, estila que Cliff deu els seus primers singles, com aquest Missis Jamaica.
Fins demà!
Oh, you may not have such a fabulous shape to suit the rest of the world. But you do suit me, that's all I want to know. I need not know nothing more. You're my Miss Jamaica. My Miss Jamaica. You're my Miss Jamaica. I'm calling you myself.
Bona nit.
You're my Miss Jamaica, I'm crowning you myself. Cause you're my Miss Jamaica, Miss Jamaica, Miss Jamaica.
La carrera de Jimmy Cliff de seguida va saltar cap a Anglaterra des d'on es va començar a projectar arreu del món amb Iceland Records. A finals dels 60 va començar a col·leccionar els seus primers èxits globals, per exemple Many Rivers to Cross, àmpliament versionada. Un dels hits que va tenir en aquell moment, però va ser aquest que sentirem tot seguit, el Wonderful World, Beautiful People,
convertit ja en un clàssic del reggae amb violins, un subgènere també molt destacat en aquesta part final dels anys 60. Per tant, escoltem l'original Wonderful World, Beautiful People, de Jimmy Cliff.
Un punt crucial a la carrera de Jimmy Cliff va ser el 1972 amb la pel·lícula The Harder Day Com, que narrava la vida d'un jamaicà que anava del camp a la ciutat on es volia fer un lloc en la música i en canvi acabava dedicant-se al món criminal, al crim. La pel·lícula va ser molt important per al coneixement del reggae alreu del món i la banda sonora és espectacular amb cançons que han esdevingut ja icones de la música jamaicana. Per exemple, el famós Rivers of Babylon el trobareu en versió original aquí, en aquesta pel·lícula.
o aquesta que sentirem tot seguit, el You Can Get It If You Really Want, popularitzada per Desmond Decker, però que la versió original és la que sortia en el The Harder Day Com, és aquesta que sentim de Jimmy Cliff. You can get it if you really want You can get it if you really want
You can get it if you really want, but you must try, try and try, try and try. You'll succeed at last. Persecution, you must fear. Win and lose, you've got to get your share.
Got your mind set on a dream You can get it, don't hold it by sea now You can get it if you really want You can get it if you really want You can get it if you really want But you must try Try and try Try and try You'll succeed at last
Rome was not built in a day Opposition will come your way But the hotter the battle you see It's the sweeter the victory now You can get it if you really want You can get it if you really want
if you really want. But you must try, try and try, try and try. You'll succeed at last. You can get it if you really want.
Gràcies.
I anirem ara tot seguit cap a una versió, en aquest cas, d'una cançó menys coneguda de Jimmy Cliff. El 1972, amb Cat Stevens a la producció, va editar un single amb la cançó Trapped a la cara A. Un single que va passar força desapercebut i que de fet no entra en la llista de grans èxits de Jimmy Cliff. Però qui sí que li ha tret partit és Bruce Springsteen, que com sabeu és també un convidat habitual aquí en el programa.
El Boss va comprar un caset de Jimmy Cliff durant la gira europea del Derriba del 1981 i va descobrir aquesta cançó. Trapped li va agradar, la va adaptar a format rock i des d'aleshores l'ha mantingut com una peça habitual a les seves gires. Ara l'escoltarem en una versió enregistrada del 1984 en un concert al Giants Stadium de Nova Jersey i que és la versió que va donar el Bruce Springsteen per al disc benèfic We Are The Wall. Trapped, Bruce Springsteen versionant a Jimmy Cliff.
Fins demà!
Well, it seems like I've been playing your game way too long And it seems the game I've played has made you strong But when the game is over I won't walk out and lose it Yeah, I know that I'll walk out of here
It seems like I've been sleeping in your bed tomorrow And it seems like you've been meaning to do it hard But I'll teach my eyes to see beyond these walls in front of me And someday I'll walk out of here
It seems like I've been playing your game way too long And it seems the game I've played has made you strong
Oh, yeah.
Un exemple de com una versió és millor que l'original, aquest trap de Bruce Springsteen versionant Jimmy Cliff. Continuem amb versions, en aquest cas una de Jimmy Cliff fent una versió d'una cançó de Johnny Nash. Aquí segurament també un exemple de com la versió és millor.
que l'original. En tot cas és una de les cançons més conegudes també de Jimmy Cliff, és aquesta interpretació de I Can See Clearly Now, una cançó que originalment Johnny Nash va gravar el 1972 convertint-se en un dels primers artistes de fora de Jamaica a gravar reggae, una cançó de reggae a Kingston.
20 anys després, Jimmy Cliff la va recuperar per la banda sonora de la pel·lícula escollit per el triomf i com la mateixa pel·lícula, la versió, va ser un èxit mundial. Això és I Can See Clearly Now.
It's gonna be a bright, bright, bright sunshine again.
Fins demà!
De tants i tants altres artistes jamaicans, Jimmy Cliff no es va prodigant accés en grans gires ni en moltes actuacions en directe. Aquí el vam poder veure el 2008 a Mataró en un concert on va demostrar que encara estava en bona forma i on va tocar gairebé tots els seus èxits.
En tot cas, Cliff sí que va continuar publicant treballs fins al final. L'últim disc va ser el 2022 amb el títol de Refugis. Allà, com havia fet tota la vida, Cliff va aprofitar per llançar els seus missatges a favor de la pau, en contra del racisme i en contra de les injustícies socials. En aquest últim treball, que ens deixa com a llegat musical, hi trobem, per exemple, aquesta cançó, Here I Am.
En l'últim programa, quan vam parlar de la mort de Jimmy Cliff, vam punxar el The Harder Day Com, que és, evidentment, una de les seves cançons icòniques i de les seves millors interpretacions. Per tant, aquesta cançó no podia faltar avui tampoc en aquest programa, en aquesta càpsula, en aquest homenatge, en aquesta part final que fem a Jimmy Cliff.
ens n'anem però no la seva versió, la vam sentir ja fa 15 dies, sinó ens n'anem el 1992 en la versió que en van fer els britànics Madness. Portaven 6 anys separats i es van tornar a ajuntar per fer dos concerts al Finsbury Park de Londres i van editar posteriorment els millors moments d'aquestes actuacions en el disc titulat Madstock. Entre aquests millors moments hi ha el, sense cap mena de dubte, el The Harder Day Com.
Així ens acomiadem avui aquí a aquesta edició 25 de la càpsula i us esperem més endavant per tornar a sentir música sol, música també reggae quan toqui, d'altres, tots els estils que calgui, ben acompanyats com sempre amb la Marta Pérez aquí en el control tècnic i per tant ens queda desitjar-vos un bon Nadal, una bona entrada de Nadal i tornem a la càpsula. De Harder Day com Madness.
Bona nit.
The suns are trying to keep me down Trying to drag me underground And they think that they have got the battle won Oh, I say, forgive them, Lord, but they know not what they've done So as sure as the sun will shine I'm gonna get my shadow what's mine And then the harder they come
I'll keep on fighting for the things I want Though I know that when you're dead you can't But I'd rather be a free man in my grave Than living as a puppet or a slave So as sure as the sun will shine I'm gonna get my share now, what's mine?
Gràcies a tots.