Què li diu el seu nom? Quina és la seva música? Quins són els seus records? Quin és el seu somni? La cara oculta de la lluna. Els protagonistes de la vida quotidiana. Vivències, anècdotes, experiències, sentiments, cançons i moments.
L'actualitat i la mirada del nostre convidat. Històries humanes. La cara oculta de la lluna. Un podcast dirigit i presentat per Àngela Iats.
Benvinguts a La cara oculta de la Lluna. La cara oculta de la Lluna és un espai de conversa on la música es converteix en memòria i les cançons obren portes als records. Cada episodi és un viatge emocional. A través d'una banda sonora, quatre cançons ens ajuden a descobrir...
La part menys visible del nostre convidat, els seus orígens, els seus somnis, les seves lluites i la seva mirada actual. No és una entrevista, és una travessa, un espai per escoltar sense presses, perquè la part més important d'una persona gairebé sempre és la que no es veu.
La cara oculta de la lluna és un lloc on la paraula respira, el silenci té sentit i la cultura s'esdevé una manera d'entendre la vida.
Hi ha persones que caminen per una ciutat sense fer soroll, persones que la fan respirar i omplen d'oxigen. Hi ha persones que venen llibres i hi ha persones que obren finestres. Avui a la cara oculta de la lluna ens acompanya un home que ha convertit la cultura en un espai de trobada, un home que ha fet de la paraula un refugi i del cinema una plaça pública.
Un home que ha vist passar generacions senceres sense... entreprestejeries de llibres i pantalles de cinema i que, sense pressa, ha ajudat a construir una manera de viure la cultura des de Girona cap al món.
Quan parla no sembla que expliqui coses importants i tanmateix tot el que diu pesa. Té aquella ironia suau dels que hi han vist passar moltes modes i no s'han deixat arrossegar. Té la mirada desperta de qui encara sent curiositat i té el gest tranquil de qui sap que el seu lloc al món no és el focus, sinó una llum que el porta a escoltar, a discutir i a aprendre.
Guillem Terribas, benvingut al programa. Estic allò que diuen acollonitzar. Dues coses. Aquest text que has fet està molt bé, molt ben escrit, no per allò que dius de mi, sinó per la manera que ho dius.
Però llavors també, esclar, la sintonia aquesta que tens és una de les cançons que possiblement vés posat en el recorregut de la meva vida. Mira, avui hi estava pensant, perquè, si no recordo malament, tu i jo vàrem anar a veure Pink Floyd. Amb en Quim Coromines. Amb en Quim Coromines, a l'Estadi de l'Espanyol. I m'ha estranyat que no hagis triat Pink Floyd en la teva banda sonora.
Doncs és una de les bandes sonores que volia posar i quan li he sentit dic carai, ja comencem amb la banda sonora meva perquè és un dels esdeveniments molt importants i va ser fantàstic. Sí, sí, ho recordo, va ser un concert impactant per tots els que vam anar-hi. Molt impactant.
Només veient els camions que hi havia a fora. I els ports que volaven. I la música que hi havia. Jo sempre ho tinc, i més aquest començament era impressionant. Llavors, una altra vegada van anar a veure el Rolling Stone, però per mi ja no va ser el mateix.
No, no, el de Pink Floyd, jo recordo, per mi també va ser impactant. I per tant, doncs, en aquest cas tenim quatre, cinc bandes sonores, que és la de la sintonia. Bé, Pink Floyd avui no està en la banda sonora d'en Guillem de Ribas. Però bé, també forma... És que és difícil triar quatre cançons a la teva vida.
Sí, jo he intentat agafar quatre cançons que no són allò, podríem dir, les que escolto cada dia o coses d'aquestes, però que sí que representen moments a la meva vida i que, per tant, m'aboquen un moment, una situació que forma part d'aquesta vida. Moments que anirem descobrint. La Lluna té algun significat especial per tu?
La lluna, sí, sí, sí, jo... La lluna que més he mirat és la del 69 o 69, que sortia de fer una obra de teatre a Salt, que era... Sí, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no me'n recordo, una obra de teatre, i que quan vàrem acabar vàrem anar tot...
dos nois i dos noies, o sigui, jo i un altre noi amb unes altres noies, passejant cap a Girona a peu, i la lluna era fantàstica, era una lluna maquíssima, però resulta que aquell dia, quan vaig arribar a casa, a les tres o quarts de quatre de la matinada, vaig veure quan l'home arribava a la lluna, o sigui, és el mateix dia, i ho tinc ben gravat. Emocionalment... Sí, emocionalment, passejar a la nit amb...
parella, i veure la lluna, que era lluna plena, precisament. Ara que parles de nit, has viscut més dies sota la lluna o sota el sol? Ets un home de nit o de dia? Jo sóc un home de nit, cada vegada menys, no perquè no aguanti, perquè ara sóc dels que aguanto més...
El que passa és que cada vegada me trobo més que ja no hi ha l'ambient, o sigui, ja no he trobat gent de la meva generació i vaig, podríem dir, a veure, amb tots els respectes, en criatures i els parcs.
I els llocs ja no són... Jo sempre he pensat que a Girona hi havia hagut... A la nit podies anar per dins de Girona, als llims, podies anar a bars que hi havia un ambient... Bueno, no ho sé, el Molit, molts altres llocs. Hi havia el Boomerang, que tu eres l'ànima del Boomerang, però hi havia el Don Carlo, hi havia la màquina, hi havia tota una sèrie de discoteques que... I acabaves allà a la nit, sobretot. Teníem una altra edat, també, eh?
Sí, però ara, per exemple, els de l'edat que teníem nosaltres d'aquella època, no hi ha ni màquina, ni llims, ni... Bueno, fan altres coses. No ho sé, aquí és el que jo a la nit aquesta... No sé què fan. Mira, d'aquí a poc també un dels convidats que tinc, és un noi jove, de 29 anys, que ha fet la volta al món. Llavors li preguntaré, a veure exactament què...
A veure, en Xavier Coromines, que és de la meva edat, té 75 anys, aquest dona la volta al món amb bicicleta. Imagina't, ha envoltat tot Austràlia, Sud-amèrica, Nord-amèrica, ha anat fins al Japó i ara aquests dies està envoltant no sé per on, vull dir que no cal tenir 29 anys. Haurem de convidar el programa. Sí, home, Xavier Coromines és una institució que ha de venir.
Parlem d'arrels. Quan penses en la teva infància, quina imatge pel cal? Bé, em ve el poble de Salt, que allà on vivia era el carrer Lan Cortés, ara és el carrer Llarg, i tot eren cases que ens coneixíem i que teníem motius d'aquest problema, d'aquest carrer de Pelot...
a casa meva era a Can Nic, vull dir que, i que es vivia allà fora, el carrer no estava asfaltat, era una manera de viure molt, molt, molt tranquil·la, no hi havia presses, no hi havia televisions, no hi havia pocs cags, no hi havia els mòbils, que tot el dia la gent està mirant què diu WhatsApp, entre ells jo, per exemple, però vull dir,
Era una vida que no hi havia pressa. El temps era... El temps jugava a favor teu. Ara mai no tens temps, sempre vas en pressa i tot això. Però aquests són els records que tinc i d'anar fins al terra, a l'estiu ens ballàvem. I després també un estar de França a casa dels meus tios que vivien a Pagès quan tenia 7 anys i vaig estar-hi uns 8 o 9 mesos. Sempre més m'ha quedat aquella època de França. Sempre hi torno a França.
Quin ambient es respirava a casa teva? Era un ambient molt rar. Però llavors vaig veure que no era rar, sinó que era l'ambient que hi havia molt a per tot. Allò era el camp i qui pugui. Jo quedo meravellat quan ara els pares van sempre amb aquella protecció. Vivíem molt lliurement. Com ha canviat això?
Sí, sí, jo a vegades quedo meravellat, per exemple, de dir, quan jo tenia 7 anys, meu pare me va agafar, me va portar amb la meva germana fins a Cervera, i allà a Cervera un tio que no coneixia, que era tio, doncs, va agafar i vam anar a França en una casa que no coneixíem ningú, i allà hi vàrem estar-hi 7 mesos. I no estem traumatitzats, ni estem res, sinó que recordo com un bon moment.
Ara agafo una criatura de 7 anys, la fots 7 mesos a muntanya, i amb una família que no coneix i et foten a la presó. O per exemple, jo quan vaig fer, tenia 17, era l'any 69, me'n vaig anar a París amb autostop, durant 12 dies.
sense... doncs ara m'arriam a París i l'únic que ens guiàvem era a través del mapa del metro, baixàvem a baixar el metro i deia, on som? Som aquí, doncs volem anar cap allà. I no passa res, vull dir, vaig a marxar i a casa meva van dir, bueno, jo havia estalviat 4.000 pessetes, em sembla, i l'altre company era amb dos, doncs 8.000 pessetes, 8.000...
I vam anar, no ho sé, dormíem en un hotel que jo crec que ara ni que em paguessin d'allò hi aniria perquè era una cosa raríssima. Sí, hi ha coses... Però vull dir, hi havia una inconsciència i una manera de fer que... No dic que fos millor que ara, vull dir que ara seria impensable moltes coses que fèiem en aquella època. Sens dubte, en la vida hi ha coses que milloren, coses que empitxonen. Hi havia llibres en aquesta època a casa teva?
Sí, el meu pare... Jo, d'entrada, he de dir que durant 40 i escaig d'anys he fet de llibreter, però tampoc he de dir que no soc aquell, un lector voràs. Ho soc més ara, per exemple, que estic jubilat, que no pas mentre era llibreter. A llibreter va haver-hi un moment que tenia un problema de dir ho he de saber-ho tot i vaig dir prou, escolta,
A veure, un moment, tranquil, no pots llegir-ho tot. Per tant, tu fes el teu ritme i l'altre espavila-te a escoltar, a consultar, a mirar i tot això, però no pots llegir-ho tot. A casa meu llegia molt el meu pare. Sí, sí, i jo vaig tenir una biblioteca i a l'Emili me'n vaig endur bastants llibres allà.
Vaig seguir bastantes recomanacions, per exemple, en Modest Prats em va descobrir Manuel de Pedrolo, i també en Joan Sala, sobretot, i en certa glòria, o la plaça del Liman, que són novel·les que vaig llegir quan tenia 16 o 17 anys, o històries que vaig llegir. La gent es pensa que el fet d'haver treballat la llibreria soc un lector voràs,
El llibre té, ha de ser molt hàbil en saber i escoltar els gustos de la gent i a partir d'aquí catalogar la gent per un tipus determinat de... Per exemple, si hi ha una persona X que li agrada aquest tipus de lectura, doncs una altra persona que és d'aquest mateix també li pot agradar i és quan anaves per aquí.
Però, sobretot, no obsessionar-te de poder-ho llegir tot. 50 llibres cada dia arriben a les llibreries. No te'ls pots pas llegir tots. I llavors, doncs, potser per acabar en aquest sentit, després de molts anys vaig arribar a la conclusió que quan la gent me deia, per exemple...
vull regalar un llibre a una persona que està malalta a l'hospital, que està molt fatuda i perquè, doncs, allò... Diu, no sé, un llibre sobre malaltia o sobre... No, pobre, li has d'enviar... Un llibre alegre, me deia, per exemple, que estigui... No, perquè si llegeixo un llibre divertit veurà que la vida està molt més divertida que no pas la seva situació. Regala-li un llibre que estigui...
allò, el personatge, fet una merda, que ell dirà, home, jo estic molt bé, vull dir, no, no li donis una cosa que li alegre, perquè es deprimirà, o, per exemple, allò de dir, arribar a un llibre, llegeix aquest llibre, i dir, però ara llegito, no, però com ho saps que està bé, perquè m'ho han dit, i tot això, i llavors arribes a la conclusió que regala-l'hi, quin regal, no saps si li agradarà, per tant, juga una cosa,
regalar-li un llibre que a tu t'hagi agradat i tu vulguis compartir aquella lectura. Llavors, si no li agrada mala llet, tampoc potser a un altre no li agradarà, però com a mínim tu hauràs volgut compartir la lectura aquella que et va agradar amb aquell personatge que aprecies. Quan va entrar al cinema per la porta?
Petit, petit, molt petit. De totes maneres, també l'època que estem parlant, els anys 50... Jo començo a anar al cinema l'any 55, 56, 57... I era l'única cosa que hi havia, era l'única... Si es mira personatges d'aquella generació, tots som d'una generació de cinema perquè no hi havia res més.
O sigui, els dissabtes o els diumenges, com podies anar i veies qualsevol història. No hi havia allò, cinema per nanos. El Walt Disney feia una pel·lícula l'any. Vull dir, ho vèiem tot. Perquè era la manera de... Quan vaig anar a Nova York per primera vegada, jo me la coneixia tota. Ja hi he estat, jo anem aquí, cinematogràficament jo... Vull dir, el cinema t'ensenyava moltes coses. Jo hi ha una cosa que...
A més, a aquella època no hi havia ni xarxes socials, ni Instagram, ni... No hi havia ni televisió, només hi havia el cinema. Llavors, el cap de setmana... Tota la setmana era esperar, el cap de setmana, per anar a veure el programa doble,
que era la pel·lícula La Dolenta, per dir-ho d'una manera, El Nodo i La Bona. I a vegades La Dolenta era més bona que La Bona. I llavors veies les quatre pel·lícules i vas, t'hi quedaves, t'hi rengatxaves. Aquest era... Però a partir d'aquí jo vaig conèixer històries, vaig conèixer coneixement de música...
A mi, per exemple, l'expressió, el surrealisme, el cinema italià que es feia aquell de Vittori di Sica, la trone de bicicletes o aquelles pel·lícules depriments, no m'agradaven perquè això és el que jo tenia al carrer. Aquella història... La vida era molt en blanc i negre, la nostra vida, tot i que érem feliços, però era en blanc i negre.
A mi m'agradaven les pel·lícules amb color, les americanes que hi havia. Llavors, esclar, jo no entenia que, per exemple, un nano, un jove, estigués frustrat quan realment obria una nevera, que estava ple de coses, que a casa no teníem nevera, i agafava la llet aquella, i se la devia, i jo dic, aquest és el somni, jo arribar i obrir la nevera i veure'm la llet, esclar, la llet...
No, no, d'aquelles botelles... Ah, d'empolles, sí, d'empolles de vidre. Les de vidre, sí. Les de vidre, aquí, el letxero que deies. Sí, sí. Doncs d'aquelles botelles, esclar, el meu somn era arribar a obrir una nevera plena elèctrica, perquè aquí van arribar a venir les novel·les de gel, o sigui que per les elèctriques...
Per tant, hi ha una cosa que mirem aquell temps, jo no el miro de nostàlgia, sinó que eren altres temps, i era un temps que, com he dit, eren en blanc i negre, però eren feliços. Guillem, la teva banda sonora avui comença amb una paraula petita, però plena de complicitat, saps. Una paraula que no crida, una paraula que s'acosta i que demana proximitat. Per què has volgut començar amb saps de Joan Manuel Serrat?
Serrat forma part de la meva vida, no només amb cançons com Saps o paraules d'amor i tot això, sinó moltes altres, però fins i tot vaig anar a l'últim, l'he vist actuar diverses vegades per l'últim recital, aquell que es va acomiadar i vaig anar-hi, però...
saps jo vaig tenir la sort o la sort els 15 anys em vaig enamorar bojament d'una noia rossa, uns blaus i era l'època de teníem 15 anys jo tenia 15 anys i aquelles coses eh...
allò d'aquí uns anys es va perdre perquè érem massa joves. I llavors vaig tenir una depressió mental que m'havia abandonat i que no era allò. I jo em vaig quedar desfet i saps, s'ha perdut la teva olor i no recordo tot el color d'aquells ulls que tant em van a mirar, em consolaven.
Saps el gerani ha florit a casa meva? Saps, saps que cada matí l'amor es lleva? Saps les llàgrimes al temps
les arrossega. Saps? Després de l'hivern neix la primavera. Saps? S'ha perdut la teva olor i no recordo ni el color d'aquells ulls.
que tant em van mirar, quan el meu cos lligaves amb les teves mans. I jo era un infant, quan et sentia prop en arribar.
Saps, ja torno a riure'm qualsevol cosa. Saps, avui els teus records no em fan cap nosa. Saps, avui els teus records no em fan cap nosa.
Tu saps a pare d'uni la teva uri,
quan el meu cos lligaves amb les teves mans i jo era un infant, quan et sentia prop en arriba la nit i em feia patir.
Saps? És una paraula íntima, de complicitat. Què saps, Guillem, ara, de precisament que no sabies als 30? Bé, que no sabies abans. Sí. A veure, sé que per més que la vida et vagi en contra o et passi una desgràcia, no hi pots fer res. O sigui, a veure...
Imagina't que diuen que tens una malaltia que és incurable. Per més que et desfacis, per més coses que facis, no hi pots fer res. O sigui, és agafar-te una mica... He après que...
Has de lluitar per la vida, has de viure intensament, però que tu no la controles. Vull dir, sempre penso que... Jo ara estic aquí, tranquil·lament, parlant amb tu, i poder, quan sortir, em pot passar una cosa que em canviï totalment la vida. Una...
que atropelli algú. O sigui, imagina't. No, però imagina't que jo ara surto i pot que sigui atropello. A mi em destrossa la vida. Imagina't que tinc un accident, qualsevol cosa. Jo no puc preveure el que em passarà, però era viure intensament per viure pel que pugui passar. Jo vaig tenir un infart fa 10 anys,
I a vegades diuen, aquell moment ha canviat totalment la vida. No, però vull dir, no me l'ha canviat. Jo he anat fent allò, l'únic que he fet ha sigut deixar de fumar. O sigui, jo ara sóc un fumador que no fuma. Però vull dir, m'he deixat de fumar i poder no... No veig tants xintonis, però això és la mateixa edat, ja fa que no em veguis tant. Però vull dir, tampoc ha sigut allò, he tornat a néixer.
Però això també ens activa una miqueta la consciència plena, no? Clar, és el que vull dir. La qui ara, no? Vol dir, per tant, viu intensament ara, però vull dir, tu no pots dominar el que et passarà. Si ara a mi, jo surto i em diuen tu tens un càncer,
per més que em torni jo, no puc fer-hi res. Per tant, el que he de fer és intentar viure intensament aquest procés i, si no, a la llei. Però jo no puc preveure. O sigui, per tant, he après que viu intensament, tampoc no corris, no tinguis pressa,
I sobretot, hi ha una cosa que, amb això d'aquesta cançó saps, s'ha perdut tot, hi ha una cosa que sempre m'ha agradat, m'ha agradat. En aquest cas, imagina't que al 15 anys és l'altra persona que em va deixar i jo vaig quedar fet una... Però patiria molt més que fos jo que la deixés. Ja.
perquè em sentia culpable d'una situació que sé que estic fent mal a una altra persona. Per tant, per dir-ho d'una manera, no és que sigui masoca, però si hi ha d'haver-hi un tall, prefereixo més que sigui l'altre, no pas jo, perquè jo no podria tallar alguna relació o alguna cosa. Em costa molt. Quan projecta una relació, una amistat, el que sigui, em costa molt tallar-la i em sap molt greu que es talli.
Què és avui la cultura per tu? Resistència, plaer, necessitat, companyia? Jo penso que és necessitat. Jo sempre dic que una societat més civilitzada, i civilitzada vol dir cultura, o sigui, si tinguéssim més coneixements, si sapiguéssim més...
fóssim més curiosos, fóssim més xafarders, per dir-ho una manera, viuríem molt millor i seríem més solidaris. Fixa't que qualsevol poder dictatorial el primer que es carrega és la cultura, perquè si la gent pensa, la gent que pensa veu coses que no estan bé.
La cultura del futbol i de la distracció de la tele tonta, no? Sí, el que passa és que hi ha gent que diu que el futbol també és cultura, vull dir que, esclar, jo no sóc el que jo respeto molt, però sí, la tele també és cultura, el que passa és que tot s'ha de saber agafar. Jo penso que cultura no només...
és per dir una manera anar al cine, anar al teatre i tot això, sinó que és una manera de viure i de coneixement. El coneixement és importantíssim. I aquest coneixement, compartir-lo, encara és molt millor. I ser solidari amb tota una sèrie de coses i respectar el pensament. Ja un dia estava amb en Jaume Figueres i discutíem sobre una... Bé, discutíem. Jo li vaig dir, escolta, m'ha agradat molt aquesta pel·lícula. I diu, a mi no.
I jo dic, carai, però si d'allò... Diu, espera't un moment, no, no continuem. La distància és tan llarga entre... A mi no m'agrada gens i a tu em va agradar molt que parlem d'una altra cosa. Esteu a un altre canal. Perquè tu no et convenceràs i jo no et convenceré, per tant, siguem civilitzats. Això passa molt en la política, també. Sí, la política, llavors sí, vull dir, hi ha un moment que és tan separat que per tant intentem anar per un altre camí.
Gasta l'energia en una altra cosa. Sí, sí. Apareix Lluís Llach en una cançó que parla d'esperança col·lectiva. Sí. A quin temps et transporta en Llach? Quan apareix en Llach a la teva vida? En Llach... El primer que apareix per a mi és en Serrat. Llavors, de cop i vol dir, va venir una lluita entre en Llach o en Serrat.
I vaig veure que en Llach era una persona molt més contundent i era una persona que em tocava més, no la part sensible, sinó la part també combativa. Potser era una època de ràbia, d'esperança, de descoberta.
Sí, tot plegat, però aquesta cançó que posaré, i a més a més el disc aquest està molt bé, és el d'Issi Cantu Trist. Jo vaig anar a l'Emili, vaig estar 13 més i 10 dies, el de Zerion, dic a la Ion Playa de Ion Sájaro Occidental Espanyol, eh? I allà només hi havia, estava la costa, veia l'Atlàntic i sort, eh? I allà vaig estar-hi 13 més i 10 dies, que he de dir que vaig fer coneixent-se grans amics i tot això, però com vaig arribar...
Allà, al desert, els dies no existeixen, les hores no existeixen, tot és igual. I vaig arribar aquí i tothom tenia pressa. Jo recordo que anàvem, me varen portant cotxe de... Jo dic, per què vas tan de pressa? Anava a 40 o 50, no cal que... I em sentia una mica allunyat de tota la gent, els meus amics, tots tenien una manera... Jo anava pels carrers tot sol. Vull dir, em va costar molt adaptar-me a la vida aquí. I vaig anar...
el canet, que hi havia el canet de rock, el canet català. Sí, el canet que hi havia, doncs, i enllà cantava. I va cantar una sèrie de cançons que vaig dir, això, això és el que jo vull. I una d'elles és que tinguem sort.
Que la vida ens doni un camí ben llarg. Què significava per tu tenir sort? Sí, hi ha una cosa que aquest disc em va afectar molt i aquesta cançó, que curiosament és una cançó que durant molts anys no es va fer servir. Des de fa 10 o 12 anys torna a ser quasi com un cant que canta molta gent.
Jo aquest disc el vaig regalar a aquella noia d'ulls blaus, rossos, que al cap de quasi 15 anys van tornar a rejuntar-nos, i fa 50 anys que estem rejuntats, i li vaig regalar aquest disc. Li vaig regalar perquè m'agradava. I un dia, quan ja estàvem tots a punt, allò que ja havien de decidir casar-nos, em va dir, és que no...
No m'has demanat allò... I dic, perdona, tu ho has demanat el dia que em vaig regalar aquest disc, aquesta cançó.
Si em diu de Déu, vull que el dia sigui net i clar, que cap ocell trenqui l'harmonia del seu cant, que tinguis sol.
i que trobis el que t'ha mancat en mi. Si em dius avui que el sol faci el dia molt més llarg,
i així robar temps al temps un rellotge aturat que tinguem sort que trobem tot el que ens va mancar ahir i així pren
I així pren tot el fruit que et pugui donar, el camí que a poc a poc escrius per demà.
No demanis un camí planer, ni estels d'argent, ni un demà ple de promeses.
i que la vida ens ongui un camí ben llarg. I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar, el camí que a poc a poc escriu,
Precisament ara comentàvem a Microtancat que aquesta possiblement no és una de les cançons més conegudes de Lluís Llach, però sí que és una cançó que ara s'ha reinventat i ha tornat una mica a l'escena musical. Sí, a més a més, Llach, aquesta és la primera versió, que és molt tranquil·la, molt suau.
Ara ja li posa fins a bateria, satsu i molta més gràcia, però vull dir, el contingut està molt bé. I jo crec que és això, si bens a mi no demanis un camí planer, sinó que anem fent. I si em deixes, doncs bueno, que tingui sort i jo ja iré fent.
En Guillem Terribas és memòria viva d'una ciutat cultural que no s'explica sense ell. Durant anys, des de la llibreria 22, va convertir un espai físic en un espai emocional. La gent no hi anava només a comprar llibres, hi anava a sentir-se part d'alguna cosa, a escoltar. Guillem no venia històries, les activava. Com va néixer, Guillem, la llibreria 22 dins del teu cap?
Bé, són coses de la vida Normalment els grans projectes o les grans coses penso jo per experiència perquè en aquest cas hi ha altres que he vist és quan arribes a un moment o un buit total en què no hi ha res jo vaig tenir per qüestions vaig quedar sense feina per un error tècnic ara no entrarem en detalls
I a partir d'aquí, doncs, amb un amic, en Manel Casú, que coneixia, hauríem de fer alguna cosa, i d'aquí va sortir de muntar una llibreria que tingués relació amb la ciutat, que fos molt més que una... Bé, tota una sèrie de coses que llavors, doncs, van anar a predicar amb una sèrie de gent, per si els interessava el projecte,
O sigui que d'una necessitat, per dir-ho d'una manera, va sortir aquest projecte de la llibreria 22 que era d'una utopia total. Ens vam anar animant, animant, animant fins a arribar a 25 persones que van apostar per crear aquest espai.
de la llibreria 22 i la que jo, bueno, era una manera també, per dir-ho d'una manera, és a dir, solucionant el meu problema de treball i, bueno, em vaig posar, jo tenia experiència de llibreria, res, jo havia fet de comercial, feia el que podia, el que passa que després jo tenia molta relació amb el món de la pintura, l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona,
hem vist al teatre, al tallaret de sal, al proscenium, a la pastera. Jo era una persona que treballava amb el que sigui, perquè he fet de tot. He treballat en hotels, d'escrivent, he treballat venent làmperes, he treballat venent bordillos i penots, aïllaments, he fet tota una sèrie de coses, però llavors a les 7 o les 8 era com vivia i feia totes les altres activitats.
A partir d'aquí jo tenim una sèrie de conèixer i vam crear aquest llibre i jo quedo tot admirat perquè això era el mes de juliol i l'octubre l'obríem. Vull dir que el juliol, l'estiu, que és l'època pitjor per fer coses, vam crear, buscar aquesta gent, buscar diners, buscar fusters, serrallers i paletes per habilitar-la i el 20 d'octubre la inauguràvem.
Algú va dir que era una bogeria? Sí, i també van dir que seria una flor d'estiu. I aquesta frase, això serà flor d'estiu, és la que sempre m'ha estimulat a no parar i a fer callar tota la gent que en aquell moment va pensar això.
A mi hi ha molta gent que creia que jo fracassaria o que aquest no té, però... I per tant, sempre... I ara molta gent em diu, fas molt bona cara, estàs molt bé...
Jo hi he patit i he fet moltes coses per demostrar que allò que vàrem fer fa 47 anys valia la pena i que allò que es va dir que havia de ser un espai que aglutinés tota una sèrie de coses de la ciutat, jo crec que s'ha aconseguit.
I també una cosa que sempre vaig tenir molt clar. Si volíem fer tota una sèrie d'activitats, premis literaris, presentacions, debats, tertúlies, tot el que sigui, però havíem de vendre i ser bons llibreters. I per tant, la combinació era perquè, és clar, si no feien prou diners no podíem fer l'altre, que l'altre no donava diners.
I per tant, aquest saber combinar una cosa amb l'altra era difícil. I això em va portar... Jo estic molt agraït a la llibreria perquè si ara estic aquí és per la llibreria i si m'han donat alguns premis o algunes coses o reconeixements és per la llibreria. Però jo i família l'hi han donat també.
Però no tota la vida surt bé. I hi ha algun fracàs d'aquella època que encara recordis com una punxada? Bueno, a part d'aquell dia que vaig a Canari i tot això... No, a la llibraria hi ha alguna cosa punxada? No. A veure, hi ha hagut moments, quan dic malament, que eren econòmics. Vull dir, moments que... Hi va haver-hi un o dos moments que vaig quasi abandonar.
recordo una vegada que vaig dir molt bé jo he portat la llibreria va ser ja que la llibreria ja estava considerada però hi va haver uns moments de crisi la llibreria 22 era el món de la llibreria els beneficis no són com les grans empreses que han tingut un 70% de benefici
A la llibreria si tenia beneficis era un 5% i les pèrdues normalment eren d'un 20%, sempre era d'allò. Vull dir que no és una cosa per fer-hi diners de la manera que està pensat i tot això. I sí que hi va haver un moment que vaig dir, bueno, jo he aixecat la llibreria, ja l'estic enfonsant. Jo, si l'estic enfonsant, ja heu de buscar una altra persona perquè la torni a aixecar.
I recordo que en Joan Ribes em va venir a trobar, em va agafar i va dir, tu aguanta, aguanta. I això em va donar ànims de dir, hi ha persones que encara confien que jo puc tornar-ho a aixecant.
I sí que hi va haver-hi moments d'allò, però... O sigui, jo recordo, n'hem tingut molts millors que els dolents. Els dolents eren allò d'arribar a final de mes. I això, arribar a final de mes era molt d'allò, però tot l'altre... O sigui, la gent que he arribat a conèixer i la gent que jo... Llavors tenim, no sé, aquella persona i jo hi he estat...
Això és... No ho sé, per exemple, tenim una mica en comú, que jo l'he vist créixer literàriament i d'allò que és el Javier Cercas, que és clar, veure aquell nano de 17-18 anys que venia allà a la llibreria, que anava loco per la qüestió de novel·les sudamericanes, juntament amb en Felip, que llavors en Felip va venir a treballar a la llibreria,
Vull dir, m'he vist a créixer, ja dic, com a persona i com a escritor en Cerques, és un exemple d'allò que se't diu satisfacció. Però n'he vist molts altres i he tingut la sort de conèixer personatges que jo mai no em vaig pensar.
I en qüestió de cinema també he tingut per anar combinant... Com mirar la pintura? Que tu també pintes, eh? Vull dir que també... Com mirar la pintura... Avui parlem de tu, eh? Ja, ja, però jo també deixo anar coses, eh? Que també sé... Teatre, precisament jo he fet teatre i he estat un dels creadors de temporada alta... Ai, d'habitó a temporada alta del tallaret de tota una sèrie del Pintura, Assemblea Democràtica d'Artistes.
Vull dir, si anem al cinema Trifó, per exemple, és una parida d'una colla de gent en què jo he capitanejat pràcticament fins ara, que he dit ara que ara sóc en el col·lectiu, però ja no sóc el president ni la cara més visible, per dir-ho d'una manera. Esclar, a través del Trifó he conegut
gent, no sé, per exemple, amb en Sergi López ja no som coneguts, som amics intranyables i tot això, vull dir que no sé, per exemple, jo recordo passejar per Girona i ensenyant-te-li i estiguin amb l'Isabel Iper, jo crec que això és l'Isabel Iper per mi i per molta altra gent és la triu europea més important que hi ha i estar amb aquesta persona normal i corrent, allò diguem bé,
Es apenen un cafè, no, ara anem aquí. Sense dubte, tot això són enriquiments emocionals a la vida. Guillem, la vida es fa adulta. Què és el que més pesa, les responsabilitats, les expectatives, el cansament?
Penso que són les responsabilitats. Quan parlàvem... Per exemple, tens la responsabilitat de ser pare. Que ningú te n'ensenya ni tot això i t'espaviles. Tens la responsabilitat que deia en el treball. Perquè jo penso que les responsabilitats no només són de la gent que dirigeix. En el meu cas, per exemple, és clar, jo durant molts anys vaig ser un secundari i de cop i volta soc l'Estarrim, per dir-ho, el protagonista. Quan hi ha qualsevol programa no hi ha ningú més a dalt.
Però vull dir, també hi ha responsabilitat per la gent que no tenen un càrrec de ser director, gerent o el que sigui, de fer un treball bé. Per tant, sí que hi ha una sèrie de responsabilitats que durant la vida vas agafant. Però hi ha un moment
que ara tu també l'estàs visquent. Quan arriba la jubilació, que d'una manera o altra pares i... Ets propietari del teu temps. És fantàstic. Jo mai de la vida m'hauria imaginat que això de la jubilació...
Aquesta sensació no es pot explicar. No, no, no. S'ha de viure. És bestial. O sigui, allò, el paradís... Res, jo ja passo llargament si és allà. El paradís és això. O sigui, aixecar-te al matí i dir... No tinc res a fer. Tota la gent que té una responsabilitat que treballa sap que cada dia de cada dia té una cosa. Ha de fer una cosa i ho ha de fer bé perquè si no ho fa bé pot tenir problemes. Ara...
Si a mi em diuen anar a un lloc a fer una xerrada, escolta, que has estat molt... Bueno, doncs, tio, ja no vinc pas més. Vull dir, tot és relatiu. Tot és molt relatiu. Llavors, cada dia és lliure i si l'omples, jo a vegades veig de cul que no puc anar per allò perquè l'he malomplert, per dir-ho d'una manera. Sí, sí, diuen que tenim una agenda més plena ara, que treballem més ara que fa. Sí, però a la que jo... Això diu la meva dona. Sí, esclar, jo també, però...
Perquè és el que jo vull, ningú no m'hi obliga, i si no ho faig, i ningú em dirà, no ets responsable, no ets això, no, ja està. Per tant, sí que quan tens una responsabilitat, sigui des de fer de pares, fer de... És com, per exemple, un altre moment idíl·lic, jo no sé si tu ja has arribat a aquest estat, tu ets àvia o no?
No, encara no. Doncs quan hi arribis, la de la jubilació és un part de riure. Ser avi no mai havia entès això de calzar. Ser avi és les pòsteres de la vida. I realment és bestial, bestial.
Amb les criatures sempre estàs, va, afanya't, va, renta't, va, menja't, va, anem aquí, va, anem a l'escola, va, basteix't, va, pa callar ara, no, sempre... els nens diuen, què farem, on vas anar? I a més a més arriba un i diu, estet, el torno. Els avis serveixen per malcriar, no?
Serveixen els avis, jo ho diria d'una altra manera. Els pares han de ser rígids. No, això no ho pots fer-ho, això tampoc ho pots fer-ho, no mengis caramels que et faran malbé la boca, no facis això, no facis allò dalt. O sigui, els pobres pares han d'estar contínuament controlant que no facin allò que no han de fer. I això els ha d'educar per on han d'anar. Els avis són els que alliberen tota aquesta repressió, podríem dir entre cometes, dels pares.
Llavors els avis el que fan, ah, un caramel té un caramel. I els nanos són molt hàbils i saben què és el que han de fer. The River parla de promeses, joves que la realitat transforma. Hi ha algun somni que no es va complir?
Doncs mira, tampoc tinc grans somnis de dir m'agradaria fer això, m'agradaria anar allà i tot això. No tinc un somni de dir he somiat amb això i no ho he aconseguit. Poder per... Ja no he pogut somiar per si no ho podia fer-ho, però vull dir no, no hi ha...
Sí que ja no. Per exemple, m'hauria agradat molt anar a San Francisco, per dir una manera, als Estats Units, per dir una... Però ara ja no, perquè sembla ser que allò ja no és el que era. El San Francisco dels anys 60, tot això...
I come from down in the valley Where, mister, when you're young They bring you up to doom Like your daddy, John Me and Mary, we met in high school When she was just 17 We'd drive out of this valley
Fins demà!
Bona nit.
I got a job working construction for the Johnstown Company But lately there ain't been much work on account of the economy Now all them things that seem so important Well, mister, they vanished right into the air Now I just act like I don't remember
Amb Bruce Presting, una altra de les peces que ha triat Guillem Terribas per la seva banda sonora de la seva vida. Un altre monstre de la música. Sí, aquest també... Mira, la primera que vaig veure també va ser amb tu, en el concert d'Amnistia, i vaig quedar tan bocabadat de la força, de la potència, de l'energia, perquè va tocar l'estim, va tocar tota una sèrie de gent...
Però ell va ser al final i va ser bestial, bestial. I vaig dir, aquest home és... O sigui, tant punt surt, porta una energia que t'enganxa. I l'he vist 5 o 6 vegades, i cada vegada que el veus t'enganxa. I jo, ara encara ho vaig veure l'any passat, i allò de sortir, hi ha la gent...
Això només ho he vist fer Bruce Springteeth, que pari, que et ganxi i que connecti tan ràpidament amb la gent. Has triat per tacar Novecento, una música cinematogràfica. Sí, d'aquí nova. Amb una peça que evoca la lluita de classes, la dignitat i la memòria col·lectiva. Per què has volgut que aquesta sigui la peça final?
perquè el cinema forma part de la meva vida i per tant hem començat a parlar una mica dels inicis de la meva vida i volia acabar amb els inicis, amb el final de la meva vida, que és el mateix dels inicis. El cinema...
Hi ha hagut un moment que m'ha ensenyat a conèixer autors. Qualsevol història cinematogràfica abans ha hagut d'escriure i, per tant, quan es parla de guionistes o es parla de gent que escriu pel cinema són escritors tan o tan bons com els que han fet una gran obra i els que la daten també.
Però a les històries de cinema, n'hi ha moltes dolentes, com els llibres, com la música, com el que sigui, i n'hi ha moltes de bones. I No veig xento és una pel·lícula que representa un moment, això que has dit, també el recordar-te que mai t'has de confiar. L'amo sempre és l'amo. Per més amistat, per més de jocs que hi puguis tenir, sempre és l'amo. I sempre guanya. I això No veig xento t'ho deixa molt clar.
Vas tenir consciència política a partir d'aquí, o ja la tenies? No, ja la tenies. Curiosament, la primera part la vaig veure a Perpinyà, i la segona ja vaig veure les dues aquí, però vaig anar a Perpinyà a veure-la. No, ja tenia consciència, i després ja també, d'una manera o altra, vaig descobrir un altre gran compositor que per mi forma part encara més a la meva vida, que és Lenio Monricone.
Enri Monricone és un gran autor de música, jo recomano't un reportatge que hi ha a Movistar, i em sembla que a Filmin també hi és, que és un gran queridor Monricone, que dura cap a dues hores, la vaig veure en cine dues vegades sèries,
sobre la vida d'ell i el que fa, per exemple, aquesta peça que escoltarem és Ennio Monricone, ho hem dit, però sempre agafa una base popular. I aquí és a través d'una música popular del nord d'Itàlia que fa aquesta música amb instruments d'aquella època i és bestial.
És el començament de la pel·lícula que hi ha aquell famós quadre de camperols que van junts i la pel·lícula es va, quan es veu de lluny, i es va acostant, acostant, acostant, mentre va començant aquesta música que l'ha trobat d'una delicadesa tremenda i amb un final impressionant.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bé, estem arribant a la part final. Com sempre, el temps s'esgota i sempre se'ns queden coses per explicar. Les històries humanes són llargues i complexes. T'has tornat més tolerant o més exigent? Tolerant, molt més. Creus que la teva manera d'entendre la cultura neix d'aquesta mirada social, possiblement?
Jo crec que es neix a l'entorn. Jo durant molta època, ja ho he dit un moment, era un secundari que observava i xafardejava i tenia curiositat. I això em va fer que estigués, com he dit també abans, en teatre, cinema, música, tot. Sempre he après de l'altra gent. Hi ha alguna cosa que encara vulguis fer i no hagis fet? No.
No és que ho hagi fet tot, tinc molta cosa per fer, però no és allò de dir, ara m'agradaria fer... No. Vaig fent. Quin llegat t'agradaria deixar, més enllà dels llibres venuts? I escrits, alguns n'he escrit també, eh? Vull dir que, de no, a veure... No, el llegat és...
bé, si alguna vegada algú vol saber coses que jo li pugui ensenyar, doncs no ho sé, és que no tampoc no ho sé, no vull que l'agrafi i ho vulgui. I per acabar, hi ha una cosa que abans que s'esgoti el temps volia comentar-la, però molt ràpidament va tenir pocs segons. Tu de viatge de noces vas anar a Londres.
Sí, home. I vas coincidir amb un amic comú que tenim allà. I em vas trobar amb una petita sorpresa.
les posses. Sí, home! No era una sorpresa, sinó que era una cosa que havia de passar per taulons per no remenar-t'ho. Allà vaig veure el primer personatge que va ocupar, per dir-ho d'una manera, i allà era en Quim Colomines, que el que recordo és haver de passar per una mena de taulons aixecats perquè estava ple de posses. Sí, sí.
Hi ha llunes plenes que enlluernen, però és la cara oculta on hi ha el misteri. Avui hem descobert en Guillem, un Guillem que va més enllà del llibreter, del programador, del dinamitzador cultural. Hem escoltat a la persona que escoltava el món amb curiositat i que volia transformar-lo, l'home que el va sostenir malgrat el cansament i la mirada serena de qui sap que la cultura no és només un ofici, és una manera de ser i una manera de viure. Guillem...
gràcies per deixar-nos entrar en aquesta part menys visible, gràcies per recordar-nos que darrere de cada llibre hi ha una vida, i darrere de cada vida hi ha una banda sonora que l'acompanya. Molt bé, moltíssimes gràcies per haver compartit aquesta hora amb vosaltres.
La cara oculta de la lluna. La vessant humana dels nostres convidats. Els records. Les pors. Els desitjos. Els somnis.