Què li diu el seu nom? Quina és la seva música? Quins són els seus records? Quin és el seu somni? La cara oculta de la lluna. Els protagonistes de la vida quotidiana. Vivències, anècdotes, experiències, sentiments, cançons i moments.
L'actualitat i la mirada del nostre convidat. Històries humanes. La cara oculta de la lluna. Un podcast dirigit i presentat per Àngela Yats.
Diuen que, metafòricament, la cara oculta de la Lluna es pot aplicar a la vida de les persones. Tots tenim una part visible i una part oculta. La part visible és la que ens mostrem al món, la que reflecteix la nostra personalitat, els nostres gustos, les nostres opinions i les nostres emocions, per què no? La part oculta és la que guardem habitualment per nosaltres mateixos.
la que conté els nostres secrets, les nostres pors i els nostres desitjos i els nostres somnis.
Avui a la cara oculta de la Lluna ens acompanya algú que ha passat gran part de la seva vida entre el cel i la Terra. Algú que ha après que volar no sempre és llibertat, que sovint volar és responsabilitat, és arribar quan el temps s'esgota, sostenir el silenci mentre tot tremola.
Joan Caral ha estat pilot d'helicòpter de rescat durant molts anys. Ha volat cap a llocs on ningú voldria ser cridat. Ha mirat la vida des de dalt quan penjava d'un fil. I ha après a conviure amb aquest límit fràgil que separa el després del no-res.
En l'última etapa del seu camí professional, el seu vol es va posar encara més al servei de la vida i va ser pilot d'urgències, pilot d'helicòpter d'urgències de l'Hospital Trueta de Girona. Un altre ritme, una altra mirada, però el mateix pes dins del pit.
Darrere del casc, del soroll de les èl·lics i de les decisions urgents, hi ha una persona sensible, un home que ha acumulat històries de molts colors, històries que sovint no s'expliquen. Històries que avui volem escoltar a poc a poc, sense presses, i a través de la música que l'ha acompanyat. Benvingut a la cara culta de la Lluna, Joan Caral. Hola, bona tarda.
Quan mires la Lluna, què hi veus refletit en tu mateix?
És una pregunta important. Que veig, doncs com dius tu, hi ha la part visible i la part que guardem per nosaltres. I a vegades aquesta part només l'exterioritzes en segons quin ambient et trobes, quan estàs en un ambient més proper, més teu, i és quan et ve de gust explicar alguna cosa. Si no, normalment, com dius tu, t'ho guardes. Són experiències teves que has viscut, que has tingut, i te les guardes per tot.
Qui és el Joan que quan el vol s'acaba i el silenci torna? Com és aquest Joan?
Quan el dolça calles i torna. Diguem que és una persona que és conscient de la vulnerabilitat que tenim tots perquè viure constantment veient accidents i veient com hi ha famílies senceres que en pocs minuts perdent la vida et fa que reflexionis molt sobre això.
I que t'adonis que, com sóc de nosaltres, està exposat a 5 minuts més. O sigui, no sabem mai quan s'arribarà el nostre fill. Potser en aquests moments és quan ets conscient que tot és efímer, no? Correcte.
Tot és efímer i tot és delicat. I és el moment que tu, amb aquesta reflexió, comences a valorar realment el que és la vida, realment què és important, i no lluitar per causes perdudes, no lluitar per coses que tampoc tenen gran rellevància ni importància. Simplement és a dir, hòstia, que l'he prestat aquí.
I possiblement també aquí aprenem una mica a relativitzar les coses, no? De fer-les petites. Correcte. Sí. Hi havia un senyor que li deia a vostè com ho fa per ser tan feliç. I deia no discutir mai amb ningú. I l'altre dia, home, no serà per això. I diu, bueno, doncs poder no serà per això. Aquest d'acordir l'ha explicat l'Eugeni, no? Sí, sí. No sé de qui és, però és real. O sigui, a vegades entrem en una confrontació que és que no fa falta, que no cal, no cal. És millor que no.
De les dues etapes, o sigui, tu has estat pilot de rescat i has estat pilot d'urgències. Bàsicament, què destacaries d'una i què destacaries de l'altra? O amb quina te quedaries i per què?
Són etapes diferents, o sigui, el pilot de rescat de muntanya és molt més arriscat perquè normalment on tens que factuar una operació de grua que diem, o sigui, baixar per la grua i a través de l'arnès recollir una persona que normalment està bloquejada en una paret,
Normalment sempre veiem que ojalà aquella persona estigués dos metres a la dreta o tres a l'esquerra, no està, just amb el punt que més dificultat dona. És casual, però és així. I, bé, d'això vaig estar 17 anys fent rescat de muntanya i t'hi trobes de tot.
En canvi, quan fas vols d'helicòpter sanitari d'emergències, doncs és diferent. O sigui, els vols són molt curtets, acostumen a ser de 5-10 minuts. Tu penses que a l'Hospital Trueta, a tot el que és el perímetre de la nostra costa, són entre 5 i 10 minuts de vol. O sigui, t'hi plantes amb cada ques en 10 minuts com a molt. I et plantes a Barcelona en 20 minuts. O sigui, les distàncies són relativament curtes.
i la tasca és diferent, potser pots tenir molts serveis en un dia,
Però ja durant el vol, i això depèn molt de cada pilot com és, en el meu cas i el nostre equip, jo ja ens posàvem els guants de sanitaris. I era aterrar, i un es quedava protegint la màquina, i l'altre, pilot o copilot, donant-me un cop de mà al metge a l'infermer, perquè quan arribes a l'accident sempre falten mans. I hem arribat a fer, bueno, auxiliar a fer intubacions al mateix carrer, el que sigui.
perus cardíacs, RCP, tot això és el dia a dia. Imagino que d'experiències en deus tenir un munt i coses que t'han passat i coses que fins i tot t'han frapat la mateixa persona. Però tu, quan eres petit, ja tenies aquest somni de ser pilot? Sí, jo de petit ja deia que seria l'únic que faria gratis tota la vida. O sigui, tenia així de clar.
Jo abans d'helicòpter vaig començar amb avions i la meva idea inicial era volar avions de línia. Un dia quan ja treballava amb avionetes a l'aeroport de Sabadell, el de l'engar del costat, que era amb helicòpter, em va dir, vols pujar? Vaig aquí a Televisió Espanyola i vaig dir, bueno, pujo. I en aquell moment vaig ser conscient que tot el recorregut que ha de fer un avió per enlaerar-se
O sigui, ha d'anar a rodadura, al punt d'espera, després fer el circuit, aquí el senyor s'aixeca vertical, gira, arriba allà, baixa en vertical, dic, home, dic, aquí, toma, dic, està volant, obre la finestra, estira el braç, agafa una puma i està volant. A mi em va enamorar la manubrabilitat de l'helicòpter.
I en aquella època jo volava 5 hores cada dia, 8 el dissabte i 8 el diumenge, i m'anava simultàniament pagant hores d'helicòpter. I de seguida, quan només tenia 100 hores d'helicòpter, ja em va sortir feina. L'avió tenia uns 2.300 o una cosa així. I ja està. I a partir d'aquí ja els avions van quedar aparcats i vaig seguir només a mà.
Què li diries a una persona que té pànic als avions o a l'helicòpter? Ja m'hi he trobat, m'hi he trobat a metges d'Altureta, que teníem veritable pànic. I recordo que va haver una època que aquí a l'Altureta ens vam pintar l'helicòpter i cada dia teníem que anar a dormir a l'aeroport. O sigui que cada dia portant l'helicòpter a l'aeroport ja anem cap aquí.
I ell s'ha aprofitat aquest trajecte, jo a aquest metge li heia, mira, quan engegui, avui, engegaré, però no sortirem a volar, ens quedarem quets. I ja està, primera lliçó. El segon dia aixecaré un pam, tornaré a baixar. Mig metro, baixo, un metro, baixo, i aquest senyor al cap d'una setmana estava volant a la molina, a la muntanya ple de neu i feliç. Bé, és qüestió d'agafar confiança i ja està.
què li diria? Si sapiguessin totes les normatives de seguretat que tenen els avions, quedaria molt parat. Sí, ara estem quedant sorpresos una mica pel tema dels trens. Sí, sí, sí. Tu pensa, per dir-ho ràpid i curt, l'avió, quan s'enlaira, porta un avió de línia, estic parlant, eh? Porta un pes determinat de tal manera que ha de tenir previst que falli un dels motors, de tots els motors que falli el motor
que més afecta, que normalment són els exteriors,
el moment més crític i amb el qual ha de tenir o prou pista per frenar o prou potència per enlairar-se. Això es diu criteri de pista compensada. Amb el qual aquesta seguretat jo diria que amb els cotxes no la tenim. Joan, tu m'has triat una cançó com la primera cançó de la teva vida, una de Roberta Flach. Això té connexions amb la teva infància o on te la col·loques aquesta cançó? Sí.
Bé, jo la col·loco a Brasil perquè el meu pare havia muntat aquí la primera fábrica d'antibiótics, que per això vam estar vist que era una temporada a León. I després, quan jo tenia entre 9 i no arribava 10 anys, vam anar al Brasil i vaig tornar als 17. I la recordo allà, però simplement perquè tenia un transistor i la cançó m'agradava, no té cap connotació més. Però bé, suposo que aquí tindria ja 14 o 15 anys.
Qui et va ensenyar, sense paraules, el valor de cuidar els altres? Jo crec que això surt de la mateixa empatia a partir del moment que tu veus la vulnerabilitat que tothom pot tenir. Llavors, o sigui, avui li pot passar a una altra persona, però és que demà et pot passar a tu, o sigui...
I després també que estàs en un ambient que l'ambient de per si ja és així. O sigui, tu pensa que nosaltres estem a la torta i potser estem que ens acaben de posar el plat a taula i hi ha una sortida i tu sors i aquell plat és que era ja. I poder aquell mateix plat aquell dia vas i tornes tres vegades i al final ja se t'ha passat la gana.
Quin, si ara tanquessis els ulls, abans d'escoltar la cançó, quin és el primer record que et ve al cap quan els atanques? Quina cançó? La de la Roberta Flach. No. Doncs Brasil, Sao Paulo, 14 o 15 anys. Simplement que m'agradava. No em ve més.
Strumming my band with his fingers Singing my life with his words Killing me softly with his song Killing me softly with his song Telling my whole life with his words Killing me softly with his song
I heard he sang a good song. I heard he had a style. And so I came to see him to listen for a while. And there he was, this young boy, a stranger to my eyes, strumming my faith with his fingers, singing my life with his words.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
in all my dark despair. And then he looked right through me as if I wasn't there. And he just kept on singing, singing clear and strong, strumming my bed with his fingers, singing my life with his words.
I'm killing me softly with his song, killing me softly with his song, telling my whole life with his words, killing me softly with his song.
Fins demà!
Avui amb nosaltres, Joan Caral, sense el seu helicòpter, està clar. Estem aquí només tenint una petita xerrada. Joan, quan fa que no voles? Doncs mira, casualment vaig volar ara el mes passat, però feia 11 anys que no volava. I vas pilotar?
Sí, sí, sí. A més vaig militar amb un dels que jo dic que és un fill meu. Jo tinc fills aeronàutics, que són gent que va aprendre amb mi. És per mi, doncs, d'alguna manera és un orgull veure com els professionals que ara són i com es desenvolupen i com fan rescatxa d'alt nivell i tant. Mira, no fa gaire es va jubilar un aquí a Torreta, que és un dels meus fills, a les seves cases,
I el dia que es va jover a comentar jo ja era present i va dir el rescat més complicat de la meva vida l'he fet amb tu. I automàticament jo me'n recordo quin era. I és una història que val la pena comentar-la. Era un avi, una àvia i el net. I venien de França i anaven cap al refugi de Núria.
I va començar a venir la boira, de tal manera que l'avi va arribar al refugi, però l'avi i el net no van arribar. I ens van quedar en un punt que es consideren que tant si veníem per una banda com per l'altra, ens trobaríem. A mi aquell dia em van activar des de l'aeroport de Sabadell a les 5 del matí, quan encara era de nit, vam sortir.
I recordo que era un dia que hi havia tanta boira i entre la boira i la neu no hi havia visibilitat. Era un dia que anaves un metro davant, dos enrere, fins que vam aconseguir arribar a la cornissa on estaven l'àvia i el net. Res, va ser apujar un patí.
obrir la porta lateral. Recordo la cara del nen de deu anys, que eren uns ulls rodons, uns ulls que t'expressen que ja no hi ha dolor, que és un abandonament total, que en aquell moment estàs més enllà que aquí. I aquell nen l'únic que tenia era una hipotèrmia i el van portar a l'hospital de capdavant, perquè era el que havia més a prop, però aquell moment només tenia fred, res més. I quan van preguntar per l'àvia, l'àvia va morir abraçant la criatura.
O sigui que aquest nen es va salvar pel cos de l'àvia. Per l'escalfor. Per l'escalfor de l'àvia. Aquestes coses et fan reflexionar molt, no? Com pot ser a vegades que un grup es disgrega,
En fi, hi ha molts interrogants aquí que a vegades ens farien pensar una mica com ho podem fer millor. Diuen que el cel és enigmàtic, que contempla moltes coses abstractes, no? Però a tu què et va treure del cel? La llibertat, la seva llibertat, el repte de lo desconegut o el silenci i la pau?
Mira, jo ja de petit somiava que el pati de casa meva feia tres passes i ja sortia amb volant, com Batman, ja sortia amb volant. I ja veia un cable de telèfons que assistia i mirava el cable ja per sobre o per sota. I era per sota, que era més fàcil, i el passava per sota.
I això, a la meva època d'avió, no tenia gaire sentit. Quan vaig passar helicòpter, els cables, les línies elèctriques, són els pitjors dels nostres enemics. La boira i la línia és una combinació mortal, no? Que m'agrada ser la llibertat, el moviment, el que tu vas línia recta a tot arreu. I, bé,
No hi ha parets. No hi ha parets, és que no hi ha obstacles. No hi ha murs. No hi ha res, no hi ha murs. Com a motiu, pots trobar una àliga, cojo, que les àligues són molt territorials, i si trobes una àliga davant, aparta't tu, perquè ja no s'aparta, o sigui, ja està al seu territori. Traient això?
O sigui, jo, diguem que per terra no sé anar-hi als jocs, perquè jo vaig per rumbos. O sigui, dic, vale, aquí està la Junquera, aquí està cada què, és així, sí, i puc arribar girant cada 5 graus, doncs faig tot el recorregut. És curiós, és diferent. Perquè en el cel també hi ha mapes, no?
Sí, sí, en el cel hi ha mapes i hi ha aerovies, però aquestes aerovies són per avions de línies que van a partir d'una alçada determinada. Nosaltres no, nosaltres anem a l'alçada. Bé, mentre no tinguem obstacles, quan més a prop del terrabàs, sobretot en una ladera, més sustentació tens.
Ja m'has comentat una miqueta la teva experiència, que volies comentar sobre el tema d'un rescat, però recordes el primer rescat que et va fer entendre que res tornaria a ser igual a la vida? Mira, més que el primer rescat, recordo el primer company que va morir,
que per mi era un ídol, era un deu, una persona que quan li deies un quilo d'això, li deia, no, no, perdona, Joan, un quilo, no, 998 grams, o sigui, era la persona més precisa, exquisita, observadora de tot. I aquest noi, Javier Santo Domingo, va morir buscant l'alcalde de Castellfoli de la Roca, a prop d'Olot,
i va morir enganxat amb una línia elèctrica que ja havia repassat la setmana anterior, jo vaig dir, si a aquest home li passa això, què és el que no em pot arribar a passar a mi? No és ben bé la pregunta que m'has fet, però sí que la volia deixar en constància perquè a vegades pensem que ens podem menjar al món i realment acabem pensant que hem de volar amb els cinc sentits i a més a més la intuïció. La intuïció és una cosa que et salva moltes vegades.
és com el metge que es pregunta a si mateix que se m'està passant d'aquest pacient, que se m'escapa. Sí, no, no, es correspon perfectament a la pregunta que t'he fet. Precisament, quan ens passen coses, hi ha un moment en què aquella cosa que ens passa ens fa un clic, ens activa una altra palanca o ens desactiva i ens fa veure altres coses que ja no tornaran a ser igual del que teníem previst o el que teníem planificat o el que teníem...
a la nostra ment, no? Per tant, contestaves perfectament la pregunta. Però com vas aprendre a conviure amb la por? Perquè no et queda una altra. O sigui, que jo sàpiga a l'únic supervivent que li ha caigut un llamp
Apoyant un patí a terra amb un helicòpter. A mi em va caure un llamp. Jo en aquell moment no podia bellugar mà dreta, ni mà esquerra, ni un peu ni l'altre. Més tindrà que apretar la panxa.
sortir d'allà perquè ningú més anava amb mi sortir d'allà i buscar un lloc on pogués fer un aterratge d'emergència perquè anava tocat a quatre minuts d'allà tenia la base nostra i va ser el moment que vaig aterrar que quan vaig començar a veure tots els desperfectes que m'havia fet el llamp
és quan et comencen a tremolar les cames. En aquell moment, abans no perquè l'instint de supervivència no et deixa que t'abandonis. Això és com les vegades que hem sentit que una mare aixeca un cotxe perquè té un fill a sota. O sigui, d'on treus la força? La força no sabem d'on la treus, però la treus.
Si haguéssim de si tu ara fessis una reflexió interna i te demanessin que fessis una descripció en tres paraules d'en Joan Caral, quines tres paraules faria servir? Des de la honestitat? Sí, mira, jo em considero empàtic
Un és, i que no m'agrada perdre el temps. Fins i tot de mi han arribat a dir si era antisocial. I després, alguna persona que em coneixia bé em deia, el Joan no és antisocial, és socialment selectiu. O sigui, el temps que tenim en aquest món, m'agrada gaudir-lo bé. Si no estic còmodo, canvio de lloc. Jo crec que aquestes són les tres característiques que em poden definir.
Anem a la segona cançó que ens has triat per la xerrada, per la nostra cara oculta d'avui. Quins records t'aporta Gladiator? La banda sonora, vaja.
Sí, sí. Mira, aquesta cançó m'ha perseguit sempre. Em recorda cursos de creixement personal, que vaig fer com cinc o uns set cursos en total. Són cursos de cinc dies. Després, l'última vegada que vaig sentir aquesta versió, una mica més lenta, va ser l'enterrament de la meva mare fa quatre mesos.
I és una cançó que sempre t'inspira la superació sobre tu mateix. Quan tens un repte a la vida i no saps com afrontar-lo, has de tirar de tu mateix.
Aquesta no era exactament la versió que ens havies demanat, era bastant més lenta. La cançó sí que és la mateixa. Totes són bones. Però bé, ens deies que això t'aportava uns records de recents de la pèrdua d'un ser d'estimat i en aquest procés de dol aquesta era la cançó que ens la representava.
Em comentaves ara, micro tancat, que hi havia un tema que t'havia també impactat emocionalment, que era el tema dels incendis, dels focs i... Diguem que dintre de totes les professions que realment sí, és la teva vocació veritable, l'agodeixes amb tot l'entusiasme del món, hi ha dies, hi ha moments que el tema et sobrepassa.
O sigui, i ara per sempre em venia al cap el dia que 90 soldats van quedar sepultats per una allau de neu. De 90 van morir 17. Aquell dia no van parar de pujar col·laboradors, o sigui, pompiers de la Vall d'Aran, bombers de Catalunya...
Protecció Civil, gendarmeries amb gossos, gent de Guàrdia Civil, tothom preparat per anar fundejant el que era la neu i d'aquí van sortir 17 morts i la resta, tots eren nois soldats voluntaris de 18 anys.
O sigui, en aquell moment tu veus la cara d'aquests nens i no t'expliques com pot haver una tragèdia d'aquestes. Això va ser el pic de la maledeta i seria cap a l'any 89 o 90. Després recordo, per exemple, a nivell d'incendis, que jo he estat fent incendis durant 25 anys, perquè tant a l'època que fèiem rescats com a l'època que estàvem treballant a Troeta, a l'estiu,
no fent vacances, o sigui, al principi de la meva vida professional t'anaves tres mesos a pagar focs seguits. O sigui, t'agafava una campanya i tres mesos. Després això es va anar reduint i ara, doncs, finalment jo feia 21 dies treballant, 7 dies de descans. Dintre d'aquests 21 dies t'alternaven setmanes d'incendis. I recordo el 4 de juliol del 94 que va ser
el pitjor dia de la meva vida a nivell d'incendis. Catalunya estava cremant amb 350 focs simultanis i la impotència que tu tens quan Catalunya està dintre de fum i per sortir d'aquest fum has de pujar 1.500 metres, 5.000 peus. És que no t'ho pots ni creure.
Primer comences amb un foc, normalment apagues el que és la vegetació, després anaves apagant vivendes i al final acabes traient gent que pot quedar bloquejada pel foc i si no es morirà allà. És molt dur. Com es viu tot això amb la família?
Jo crec que jo he parlat molt amb cadascú dels meus companys. El tema família, tu ets més intrepid i més inconscient quan no tens descendència. A partir del moment que tu tens fills, ets una mica més conservador.
Com es viu? Doncs imagina't, a l'estiu, les meves filles, jo tinc bessones, a l'estiu elles tenien els seus mesos de vacances i el papa estava 21 dies cada mes treballant. Es conviu, és part de la professió. I com es torna a casa després d'haver vist el pitjor o el millor?
Sempre intentem desconnectar. Jo crec que el pitjor sempre és quan hi ha una criatura pel mig. O sigui, dintre les ciències sanitàries, quan a nosaltres a les mans ens queda una criatura petita, el servei automàticament t'envien un altre servei diferent, encara que sigui...
un uñero, com sou tonteria, perquè puguis esborrar de la teva ment el que se t'ha mort una criatura. Els crios és el que ens afecta a tots. Els adults no tant. Cada adult ha tingut el seu temps de reflexionar, de viure i de fer-ho d'una altra manera. Els nens s'ha afectat molt, moltíssim. Una altra de les cançons que també has triat ha sigut una de fer algun mag, Sara. Per què?
Bé, perquè diguem que m'ha acompanyat sempre. O sigui, Sara és una cançó que l'any que va sortir m'agradava i ara continua. Jo crec que hi ha cançons que no passen a la vida, que ens acompanyaran sempre. I aquesta pot ser una d'aquestes.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Com sempre, amb la veu inconfusible d'Estivin X, cantant Sara Felgut Mag, avui amb nosaltres Joan Caral. Una vida plena d'emocions, plena de rescats, plena d'urgències. Joan, la música, tu creus que podrien viure sense música? No, absolutament no.
Hi ha moltes coses en aquesta vida, però la música sembla que també ens transporta a moments, emocions. Sí, és com et fa canviar l'estat anímic en funció del que estàs escoltant i, òbviament, els cuis que pots escoltar a cada moment, no? I parlant de música i d'altres hobbies, què t'agrada més? Escoltar música, llegir llibres...
Mira, el tema de llibres, o sigui, va haver-hi una època a la meva vida que vaig dir, com ara no tinc tant de temps per dedicar llibres, quan estic jubilat podré llegir més llibres, no? Llavors, no sé, sempre tinc set o vuit a prop de la tauleta de nit i a vegades els vaig intercalant.
I no sé, hi ha mosotos que són interessants, no? Però, per exemple, un dels meus referents és Alex Rovira, Mario Alonso, Mario Cuevas... Hi ha molta gent que té escrits que són importants.
Avui està jubilat. Sí. I com passes el temps? No paro. Això és el que diuen. Avui no paro. Això és el que diuen. Que els jubilats són els pitjors per als que...
Tinc una mica, s'ha jubilat fa poc i jo ja li deia, perquè primer em va preguntar, mira, tinc aquestes tres opcions diferents per jubilar-me, tu quin pla n'agafaries? Jo li vaig dir, Josep, si tinguessis només una setmana de vida, quin trigaries? I va dir aquest, doncs és el que has d'agafar, és el que has d'agafar.
També tens una debilitat que alguna vegada m'has comentat, que és que tens una certa debilitat per la fusta. Sí. Però exactament per què? Què té la fusta? Que té la fusta caliu. La fusta és l'únic element que pot estar cremant amb una punta i tu la agafes per l'altra i la transmissió tèrmica és nula. La fusta és adiabàtica completament.
A part que transmet caliu. Les parets, la pedra, no té caliu. La fusta, sí. Pot ser molt maca, eh? Jo he tingut cases de pedra, però vaig dir l'última que em faria de fusta. I tu ara vius en una casa de fusta. Sí, sí, sí. A veure, a mi em va passar el següent. El 2002 es va obrir la base d'helicòpter sanitari de la Torreta. I com jo era el més antic dels pilots, que per cert, deixa'm dir-te que de 10 que vam començar quedem 4, o sigui que l'escava xina és important,
podia triar i vaig triar Toretta. Vaig triar Toretta perquè els pilots, sobretot, ens agrada volar i, com he dit abans, la Toretta està ficada de tal manera que a 5 minuts set de vol tens tot a la costa i, per l'altra banda, no pot venir ningú perquè Palma de Mallorca està molt lluny. Amb la qual cosa tu ja tens molts serveis, que és el que ens agrada.
Un dia, volant amb l'helicòpter de la Toretta, passo per aquí, per sobre de Llorà, i dic, on estic? Sembla que estic al mig d'una ermita de la vall d'Aran, de la vall fosca per allà. O sigui, em vaig quedar tan impressionat amb l'ermita que després vaig agafar el cotxe, vaig començar a voltar per aquí...
I el primer que vaig fer és anar a l'Ajuntament a veure si em deixaven fer una casa fusta, em van dir que sí. I vaig dir, doncs ja està, ara és el més difícil, trobar el terreny que vull. Que va ser quan casualment es van conèixer tu i jo, perquè hi havia una parcel·la en venda al costat teu,
I vaig trigar quatre anys a trobar la parcel·la que tinc ara. Són 5.000 metres, però jo estic encantat perquè jo penso que una casa fustada respira. No pots estar enganxat amb una altra. 5.000 metres, déu-me'n. 5.000 metres ja respira, ja respira. Sí, eh...
Bé, ara no ve el cas, però la podia fer una miqueta més gran, però per això tenia que implicar les dues parcel·les. I recordo un amic meu que va dir, Joan, és qüestió de menjar poc i pa i bé. Si tu fas una habitació més, hipoteca les dues parcel·les.
i l'altre no la podràs ni vendre ni construir ni res. D'aquesta manera, l'altre queda lliure i sempre pots fer alguna cosa amb l'altre. I li vaig fer cas. Sempre has de fer cas als que en saben, eh? Sí, sí, i aquest és més jove que jo, però tinc bons amics, eh? M'ha de dir, és qüestió de menjar poc i pa i bé. Sí senyor. Què té l'avall del llemre que t'atrepés d'aquesta manera?
Mira, un cop passes la recta a Sant Gregori, jo a les meves filles quan venien cap aquí els deia ara aquí canvia el món. I si et fixes a l'estiu, t'hi mires el termòmetre i a l'estiu quan fa tanta calor automàticament la temperatura et baixa. Aquí estem amb un microclima diferent i fins i tot moltes vegades per inversió tèrmica
Quan a la vall fa fred, aquí estem més calents. O sigui, l'inversió tèrmica té això, que a vegades hi ha punts de muntanya que la temperatura a l'hivern és superior a la vall. Què té? Té un encant especial. Tu vens per aquesta carretera i vas mirant i tot és pedra, tot és natura.
com dius tu són quatre corbes però que ens separen de la resta i estarem en una altra dimensió escoltem una altra de les cançons que ens has seleccionat per avui Into de Blu de la Siena Ros aquesta cançó per què ara l'has triat? primer
Perquè em va sorprendre moltíssim que fos de... O sigui, que aquesta noia no existeix. És tot intel·ligència artificial. I penso que tant la lletra com la melodia està tan ben encertada que dic, ostres, no sé on anirem a petar, però m'agrada. Bueno, avui la ia que en diuen és un dimoni, és un monstre, això. Sí, sí.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Estem arribant gairebé a la part final del nostre espai, de la nostra xerrada, de la nostra cara oculta de la Lluna. Possiblement queden moltes coses a dintre, que com deia Pink Floyd, no és l'oculta sinó és la fosca.
Però quin llegat t'agradaria deixar més enllà de la teva feina i de la teva vida? Ara estàs, ja hem comentat, que estàs en una etapa de jubilació, de maduració i possiblement de reflexió, no? Sí, bueno, jo crec que...
En el temps, el que vas adquirint és més, entre cometes, saviesa, més responsabilitat, comences a saber les coses d'una altra manera. I, bé, el llegat que deixo és que jo d'aquest moment tinc dues filles maquíssimes que estic superorgullós d'elles, de...
de com lluiten amb aquest món i com han sortit i com transparents que són, com properes que són, les comunicacions que tenim, la conversa que tenim...
I per altra banda, també estic molt satisfet de tota aquesta gent que ha pogut aprendre del costat meu i que ara són els que, ara que estic jubilat, estan treballant per mi. Em diuen mare, em diuen la mare. Sóc la mare de molts pilots que ara estan treballant. Però han tingut alguna vinculació amb l'aviació, les teves filles? No, no, no.
No, tinc una que és infermera d'urgències, la seva mare també és metgessa d'urgències, sempre sí que estic una mica dintre d'aquest mundillo, però no, de moment encara no. Del teu estat de jubilació, això ja ho hem comentat, però què trobes a faltar?
Jo crec que a la vida són etapes. O sigui, jo vaig tenir una etapa que corria en moto i vaig dir prou de motos. Vaig tenir l'etapa de l'avió i es va quedar l'helicopter també. Jo crec que has de saber arribar al pas següent. O sigui, per mi la vida són fragments que has de disfrutar cada fragment en cada moment. I quan veus que...
com els toreros que es tallen la cua o lo que sigui, bueno, passagüent, ja està, ara estic al passagüent. Ho trobo faltar? Bueno, m'agrada, sí, però ja ho he viscut. Però inevitablement conviuen totes aquestes històries dins el teu cap, no?
Sí, però venen de noves. O sigui, havies plantat una obra abans, no? Fosses-ho ara? Tenies aquests llibres pendents? Fes-ho ara. Hi ha moltes coses que, no sé, ara, si abans no tenies prou coneixements per fer de... de seguretat, ho pots fer ara. O sigui, hi ha moltes coses que a la vida queden pendents més endavant per fer. Moltes, moltes. Què et dona pau?
Primer el silenci que tenim a la vall. Després, mira, faig ioga tres cops per setmana. La jardineria m'encanta i tot el que sigui relacions sanes em donen pau. Les altres mireu tot el que sigui tòxic ho separo de la meva vida.
Hem triat per tancar el programa una cançó que es titula Marxa tranquil·la. Per què has volgut acabar amb aquesta cançó?
Bueno, perquè el més recient de la meva vida, he comentat abans que era la mort de la meva mare, i el meu germà es va encarregar de... Som cinc germans, un es va encarregar de tot. I em va dir, Joan, pots triar tu la música? I trobo que aquesta cançó és molt adient per una àvia com ha sigut ella, amb 13 nets, que ha tirat tota la família endavant.
i que tots ens l'estimem moltíssim. Un bon record. Què t'ha ensenyat la vida que no t'havia ensenyat cap vol? Que m'ha ensenyat la vida que no t'havia ensenyat cap vol. O sigui, desvincular totalment de l'experiència de volar.
La vida terrenal. Sí, però és que la vida terrenal, si ho observes, si ho observes, t'està ensenyant contínuament. O sigui, jo, per exemple, agafo i a vegades faig la siguem reflexió. Com som capaços de, si reflexionem bé, de fer el cagatiu? Què li estem ensenyant als nens petits? Agafar un pal i picar a un cercle allà a sota una manta perquè els doni alguna cosa? Clar, o sigui, això vist per un japonès deu ser alguna cosa terrible, horrible.
Jo crec que la reflexió és simplement si en comptes de deixar-nos arrossegar per la vida, que si Barça, que Real Madrid, que tal, que qual, no, siguem una mica, tinguem una mica més d'autocrítica i pensem si el que estem fent és del tot correcte o no, o quin significat té,
Si algú, precisament, si algú t'escolta avui i està passant un moment difícil, què li diries? Com a persona que ha viscut i que ha estat davant de persones que han viscut moments crítics. Doncs li diria, això també passarà.
i si vols t'explico un conte sobre això també passarà. Resumiré ràpid, era un rei que tenia un anell i amb una pedra, un diamant molt important, i a sota volia posar un missatge que li servís per un moment crític de la vida. I li van començar a passar 50.000 missatges, i al final va haver un senyor de la muntanya que va baixar i va dir, mira, no puc dir de quin missatge és, però a mi m'ha servit molt.
I si et sembla bé, te'l fiques a sota l'anell i el moment crític de la vida obres l'anell i el podràs llegir. Va començar una guerra, el rei es va trobar completament rodejat d'enemics,
Hi havia un precipici i estava a punt de llançar-se pel precipici abans de caure en mans dels enemics i ells es van recordar de l'anell, el va obrir, va llegir, això també passarà. Gràcies a això no es va abocar, després els enemics es van perdre, es van confondre, va tornar al reinat i va cridar a aquest senyor el que li havia passat al missatge. I per agrair-li que gràcies a aquest text...
no es va llençar precipici i el savi li va dir i qui t'ha dit a tu que aquest missatge és només pels moments dolents? També és pels moments bons. O sigui que els bons també has de pensar que això també passarà i es poden gaudir d'una altra manera. Per acabar, Joan, hi ha alguna cosa que encara no hagis dit i t'agradaria compartir?
que ojalà el món tingués més empatia i que han de disfrutar els moments perquè estem de pas. I com diria algun parent lluny meu, amor y mortaza del cielo baja. O sigui, mai sabem a la vida ni quan s'enamorarem ni quan morirem. Per tant, estem allà. Des de petit t'he vist sempre feliç. Obries la porta i al veure'ns aquí...
tons i abraçades seguides d'un vinga passeu tothom cap a dins. Tanco els ulls per tornar al menjador i ens passa a palavra com sempre de fons. Ja surt el cafè i treus berenar per poder alimentar a tot el veïnat. Però avui t'he vist tan cansada
Obra les ales, no miris avall. Marxa tranquil·la, aquí estarem bé. Marxa tranquil·la, com la va.
Avui a la cara oculta de la Lluna ens ha acompanyat Joan Caral, agrair-li el que hagi estat aquí amb nosaltres. És una persona que ha après que volar no sempre és llibertat, que sovint volar és responsabilitat i que és arribar quan el temps s'esgota i que és sostenir també el silenci mentre tot tremola.
Ensenyo que porto un jersei de Nadal. Amb la marxa tranquil·la ens n'anem. Moltes gràcies Joan per haver estat amb nosaltres, per haver compartit aquests 60 minuts i per haver-nos obert aquesta cara oculta que a vegades portem a dintre. Moltes gràcies. Darrer Àngel, gràcies a tu.
Fins a la propera. Sí, fins a la propera i que continuï i que segur que hi ha molta gent que té moltes coses que explica. Històries humanes. Gràcies. Aquí estarem bé Marxa tranquil·la Com la barca de paper Que s'ha dit a les onades Ha abraçat la tramuntana
La cara oculta de la lluna, la vessant humana dels nostres convidats. Els records, les pors, els desitjos, els somnis. Taking away the moments that make up a dull day.