La cultura cura, un programa per a Corts Inquiets. Pilar Fornès conversa sobre la cultura i la vida amb convidats protagonistes del món creatiu gironí. Cada dijous a dos quarts de quatre de la tarda i quan vulguis en podcast a gironafm.cat.
And I'm feeling good. La cultura cura. Un programa per a cors inquiets. River running free. You know how I feel. Blossom on the tree. You know how I feel.
Bon dia a tothom, benvingudes i benvinguts a la Cultura Cura, un programa que té el lema que si vols tenir més benestar emocional, els llibres, el teatre, la dansa, són eines que ens poden ajudar en el dia a dia i per això estem aquí, per tenir converses amb companyes
i per posar músiques que tingui a veure amb el tema. I avui saludem per començar a l'Aroa Cortés. Hola, Aroa. Hola, Pilar. I la Mariona Bosch per parlar amb elles del teatre com a eina terapèutica. Ràpidament els demanaré que es presentin elles mateixes i aleshores ja entrarem en matèria.
Pues yo soy psicóloga, trabajo en el SIE de la Lempurda y este proyecto de teatro me ha hecho poder compartir mi camino con Enraona Teatra y con Mariona Vos. Y además también soy la psicóloga de la Asociación Tramuntana Después del Suicidio, que trabaja con supervivientes.
Mariona. I jo soc la Mariona Bosch, directora i professora de teatre d'Enraona Teatre, una associació que vam crear amb el meu marit, Joan Lluís Bozzo. La vam crear una mica, diguem-ne, per desvincular-nos del tema de teatre comercial, que estàvem acostumats a través de d'Ollllagom, i donar veu a col·lectius en risc d'exclusió. D'aquí el nom d'Enraona Teatre, perquè considerem que el primer pas per senar és parlar.
Aleshores, hi ha una tradició, em comentaves, Mariona, amb el teatre social, que m'estaves explicant que hi ha haver del Teatre Fòrum de l'època grega, que ho he trobat molt interessant, eh? Sí, correcte, sí, perquè sí que és cert que Augusto Boal és una figura molt important amb el Teatre Fòrum, però al final no va inventar res de nou, amb tots els respectes, perquè és una persona que, evidentment,
Molt excel·lent. Però el Tetraforum ja es feia a l'època grega. Al final era una manera de donar visibilitat a totes aquelles problemàtiques socials diàries que passaven al poble i que els assistents, el públic, pogués intervenir de manera més directa.
amb el que succeïa a l'escenari. Per tant, diguem-ne que ja és una cosa, no hem inventat res de nou, és una cosa molt antiga, mil·lenària. Sí que és cert que hi ha països en què està més arrelat d'altres menys, però intentem, aquí hi ha altres companyies, de teatre social, moltíssimes més a Catalunya, però intentem donar-li més impuls.
Avui ens centrarem en una obra, perquè aquesta companyia porta com uns 18 grups de risc, m'heu explicat. Però parlarem d'una obra que es diu Les Empoderades. Què és això de Les Empoderades? Empoderades que ve de poder i d'agafar força. Sí, de fet és Empoderades, perquè és de l'Empordal, dones empoderades. Aleshores hem fet aquesta conjunció de noms...
Aquest joc de paraules. De fet, va ser una de les actrius que el va proposar quan buscàvem nom... Aquest és el nom del grup, que es diuen Les Emporderades. Arrel d'aquí vam crear una obra de teatre que es diu Ara jo, amb dones del CIE, que és on Leroy treballa com a psicòloga,
Dones que totes elles, un total de 16 dones, han patit violència de gènere. Ara estan en un moment, diguem-ne, doncs ja bastant recuperades, no?, perquè ells sí que va fer una criba de dones que, evidentment, estiguessin en un moment vital que els resultés beneficiós i no generés l'efecte contrari, no?
De fet, va ser un projecte, que la Roa també us l'explicarà millor que jo, perquè va ser una idea, de fet, del CIE, on va néixer aquesta idea, i van ser ells que ens van contactar en Raúna Teatre, perquè ens coneixien d'aquesta, una altra obra que fem que es diu ara Pot Ser Tu Puc Ser Jo, que va sobre Salon Mental Juvenil, i ens van proposar, doncs, de fer un grup de teatre terapèutic amb aquestes dones, i a la vegada crear una peça teatral per donar-los veu, per empoderar-les, i mai millor dit,
i per donar visibilitat i també fer aquesta feina de consciència social amb el públic. Ara, explica'ns una mica què és un CIE. Vosaltres depeneu del Consell Comarcal, sou un servei públic? No, en realitat, el CIE és un servei d'intervenció especialitzada, depèn de la Generalitat, i és on es atén a tota mujer o adolescente o hijos de estas mujeres que han sido víctimes de violència de gènere o violències machistas.
Si algú ens estigués escoltant, perquè ja sabeu que aquest tema a vegades és molt invisible, al final del programa donarem una mica d'informació de servei sobre persones que estiguin a Girona o que estiguin a Figueres o el que sigui, on es poden acostar i com s'ha de fer per anar a demanar ajuda, perquè és el que comentàveu, que són persones que...
no poden arribar a un servei i posar-se a fer teatre, com si diguéssim, sinó que ja és un procés molt dur, a més, a tots nivells, psicològic, social, judicial, però el teatre com a forma també terapèutica, però també com una forma de divertiment, perquè la vida també és molt important, que tinguem alegria per fer... Com està funcionant aquest grup? Porteu quant temps amb aquestes dones?
Pues mira, el proyecto nace el día 18 de marzo, así que ahora pronto haremos un año. Sí que es verdad que arranca un poco en el verano del 2024, cuando una de las usuarias, Amburdarada, le comenta a Ana Ruth Magosa, que es otra psicóloga compañera del SIE, cómo llevar las historias, porque esta señora escribe, cómo llevarlo al teatro.
A partir de aquí, Ana lo comenta con el equipo, yo conocí a Enraona Teatra por las redes, y a partir de aquí nos reunimos, les exponemos, y cuando ellos nos dan el ok de que es un proyecto que ven viable, nos reunimos con el SIAD del Consejo Comarcal de la Lampurdá, un poquito también para esta colaboración.
És una xarxa de diverses entitats, tan públiques com privades, amb el mateix objectiu. Anem a escoltar primer tema musical, que sempre a la cultura cura demanem que, si sou tan amables, que ens feu propostes i vosaltres, millor que nosaltres, a vegades ens heu portat aquests tres temes. Comencem amb un grup que a mi m'agrada molt i que han tornat als escenaris després de fa molt temps. Quan has tocat el cel...
i sense a prop l'infern camines sense fe, sense destí, sense saviesa. Fugint del que no entens, fugint d'aquest present, pensar en aquells anells és l'única forma que tens de continuar. Tornarem a ser grans i tornarem
quan sortim d'aquesta tempesta que amaguem rere rostre indiferent.
Aquest matí preparant el programa la veia com una cançó d'esperança, no sé. Suposo que cada una de vosaltres la veureu d'una manera, no? Però això que dius, del cel a l'infern, no? Aquesta emoció que ens pot passar. Totalment. De fet, és una cançó, en aquest cas, triada per una de les usuàries, o de les alumnes, no? Usuari del CIE i alumna de teatre.
perquè era una cançó molt representativa per la seva família, justament per aquesta lluita de dir tornarem a ser forts, tornarem, malgrat les circumstàncies que pesen tant de la violència de gènere, malgrat això tornarem. I de fet amb aquesta obra, si bé és cert que el to és tràgic, perquè les històries són tràgiques, i si volem fer honor a la veritat no podem canviar la història, la volem mostrar tal com és.
però evidentment amb un missatge d'esperança. De fet, què millor que amb aquest col·loqui que veus aquestes dones que han viscut escenes que han viscut en primera persona i en canvi ara es tenen aquest empoderament, aquest empurderament de pujar a l'escenari i dir, sí, ha sigut una merda, parlem malament, perquè sí, és una merda, amb males paraules, la violència de gènere és molt dur, deixa moltes seqüeles molt sovint, o gairebé tots els casos, però se'n surt, se'n surt, i elles en són l'exemple clar
que amb teràpia, amb ajuda, amb xarxa, és possible, doncs, bueno, conviure-hi. Fes diversos bolos pel Baix Empordà, esteu buscant bolos per tot Catalunya, n'heu trobat alguns, vindreu a Salt Girona aviat, també. Sí, però Salt és amb l'altra obra, és amb el pot ser tu, pot ser jo. Perquè la companyia, m'ho recordes, és en Raona? Sí, en Raona Teatre, i venim amb una altra obra que té molt a veure amb violència de gènere, perquè també es parla d'abusos sexuals, en aquest cas de menors,
i vindrem al Teatre d'Assalt amb el Temporada Alta aquest mes de març. De fet, les empreses tenen responsabilitat social per llei, vull dir que ojalà totes les empreses tinguessin aquesta visió més psicosocial. Tant de bo.
Al final la violència no deixa de ser, nace desde una parte estructural de la sociedad, el patriarcado, que parece que es una palabra que está muy usada, pero es muy real, el impacto que hay sobre la mujer.
y es responsabilidad tanto del sistema o de empresas o del sistema político como de la propia sociedad en sí de poder cambiar estas raíces, poder eliminar el sistema que todavía apoya tanto a macromachismos como puedan ser estos micromachismos que a veces pasan totalmente desapercibidos.
De hecho, en la obra de teatro también se muestra, porque cuando uno piensa en violencia directamente, la gente piensa en violencia física o la violencia sexual, pero no nos olvidemos de la violencia institucional que también existe, o la violencia económica entre otras, la violencia psicológica que también está presente y que al final es responsabilidad de todos a ir poco a poco rompiendo estos patrones que todavía la sustentan.
Sí, de fet, una de les coses que volem denunciar molt amb aquesta obra és també la violència institucional, com molt bé deia l'Aroa, perquè sovint, o gairebé sempre, revictimitza. I això ens trobem de dir, ostres, ja és prou dur la història que has viscut, perquè quan busques ajuda, quan per fi t'atreveixes a enraonar, a demanar ajuda, doncs no diré que no la tinguis, però si més no que el sistema sigui lent. És a dir, ens hem trobat amb moltes dones,
que el seu agressor no l'han pogut denunciar perquè el delicte havia passat més de 30 anys. En aquest cas, dones de víctimes de violència sexual, d'abusos sexuals, no han pogut denunciar. I continuen veient sovint l'agressor passar pel carrer. Aquesta persona no ha tingut cap conseqüència pel que ha fet. El crim ha prescrit, però el dolor no prescriu.
Clar, aleshores, com convius amb el meu dolor? No prescriu, però aquella persona no ha tingut cap conseqüència. Que és molt cert que sempre diem que la reparació no ha de passar per l'empresonament només, però sí que és cert que dona, doncs home, molt allò a germinar les víctimes, pensar que hi ha hagut alguna conseqüència i després, ai, perdonar-ho,
I després, molt també el tema dels tempos, no?, amb els judicis. Ens trobem, doncs, amb víctimes de violència sexual, algunes d'elles menors, que el judici pot trigar 5, 6, 7 anys a donar-se. Mentre estan homes que estan denunciats, potser morts de rellunyament o no, però segueixen al carrer impunes, esperant aquests 5, 6, 7 anys, mentre algunes d'aquestes denunciants viuen un autèntic calvari i algunes, doncs,
De fet, les dades de denúncies són una part de l'iceberg, perquè hi ha moltes dones, i ho entenc, que no volen denunciar. Formen parte de lo que se llama la cifra negra. Son aquellos casos que pasan y que por diferentes motivos no son denunciados o están prescritos, como decía Mariona,
Parlem-nos a pensar una cosa, estamos hablando de procesos judiciales extensos, muy largos, que a mí me gusta siempre separar el proceso de recuperación del proceso judicial, porque tienen que ir por separado, pero al final las víctimas no pueden cerrar tampoco una etapa porque están esperando.
que llegue este juicio y es volver a abrir una herida que en ocasiones, no te voy a decir que está cicatrizada, pero a veces está en proceso y que es necesario que llegue esta parte judicial, indiferentemente de lo mejor luego de cuál sea el resultado. Pero la justicia está colapsada, se demora y esto al final también es revictimizante para todas y cada una de ellas.
També hay que tener en cuenta que la cifra negra... Bueno, muchas personas que no dan el paso de denunciar es justamente porque saben que el tiempo de espera es muy largo, que en muchas ocasiones se van a tener que exponer y que puede ser que se crucen con su agresor en el otro lado de la calle, porque a veces ni siquiera existe esta orden de protección. Escoltem la Valeria Castro amb la cançó Guerrera, a veure què ens sugereix aquesta cançó ara.
Viva voz que no hay para microfonía Canta de pulmón, tu historia no se desafía Eres aliciente, eres lo que le hace falta a la gente
Ai guerrera, jo te llevaré en el alma la vida entera. Ai guerrera, de la Valeria Castro. Què us sugereix aquest tema? Per què l'heu escollit? A mi me sugiere cohesión, humanidad,
resignificar el propio dolor, florecer, ver cómo esta canción cuando sale en la obra y empieza una de las compañeras, Amalia, bailándola, rompiéndose en el escenario para luego florecer y cómo salen el resto de mujeres, auparla en alto y decir no estás sola, no estás sola y se puede salir adelante.
Estem parlant de l'obra teatral, Ara jo, en què s'exposen vivències reals de dones que han viscut o han patit violència masclista i el teatre és una eina més de curació, de sanació, que és un dels objectius d'aquest programa.
Hi ha un tema molt interessant també que feu al col·loqui i que està funcionant bastant bé quan penses, potser la gent no té ganes d'explicar ni d'exposar-se, però jo crec que hi ha com una tendència a sortir de l'armari de molts temes. La gent ja ha dit, hasta aquí mos llegau i tu s'ha de ser més transparent. Va bé aquests col·loquis que feu després d'ara jo,
Sí, són col·loquis que es fan ben bé seguidament de l'obra, col·loquis post-funció que diem nosaltres, que estan dirigits dinamitzats per la mateixa Aroa, com a psicòloga. També fins ara intervenia la Neus Joanola, tècnica d'Igualtat i Feminismes del Consell Comarcal.
També intervenia la Mercè com a jurista i tres de les actrius i dones, que són la Pili, la Laura i la Davínia, i després la Betty Espanyol, que també és la meva companya que co dirigim l'obra, i jo mateixa. Aleshores donem testimoniatge de com hem viscut el procés i sobretot obrim diàleg amb el públic.
I és el moment potser més màgic, no?, perquè tens aquell retorn de com els he arribat i fins i tot molt sovint, gairebé, bueno no, sense el gairebé, a cada funció sempre hi ha algú del públic que s'aixeca i diu, jo també n'he patit de violència de gènere i encara no ho havia dit.
i això sabrà explicar-vos-ho millor que jo, que ella és l'experta, al final ella és la psicòloga, però és un moment molt catàrtic. Sí, i a més, és curiós perquè quan començem el col·loquio hi ha molt silenci, com que ningú fa el pas. Sí que és veritat que és una obra potente, que et remueix per dins, que et fa reflexionar, perquè al final és la idea.
pero cuando alguna valiente de pronto rompe ese silencio siguen otras valientes también rompiendo el suyo ya sea porque sean víctimas o lo hayan sido o ya sea porque digan ya está bien, esto hay que poder pararlo y agradecer también a las mujeres valientes que suben en cada función del escenario representando a muchas tantas que o bien
ya no están para poder romper su silencio o aquellas que están en proceso de poder hacerlo. Pel que he entès, són com seqüències, com petits relats. Els guions els han fet, elles han col·laborat amb el... Com ha anat això del guionatge? De fet, s'ha fet tot amb elles i no tenim un guió com a tal. Si en tenim com un guió, allò que posa, doncs,
Francisca, dos punts la frase, sinó que tenim el que s'anomena una escaleta, en què cada escena et diu el que ha de passar. Són escenes independents totes elles, que mostren els diferents tipus de violència masclista, des de la física, la sexual,
la institucional, la vicària, diferents tipus, basats en les seves pròpies històries i sí que, tot i que no s'ha escrit com a tal, perquè fem això de l'escaleta, tot són històries que elles han compartit amb el grup i entre totes vam triar a quines volíem donar visibilitat. En total crec que són unes 12 o 13 escenes
i s'han escrit, entre cometes, d'acord amb les seves vivències i la seva experiència. Per tant, han format part de tot el procés des del minut zero i des del respecte hem tingut molt clar sempre que aquí havien de triar què volien explicar i com, que és el més important, havien de ser elles. Evitant tot morbo, absolutament, i qui millor que elles mateixes per dir d'aquesta història vull mostrar fins aquí o puc mostrar fins aquí.
Pienso una cosa, no es solamente lo que se exprese a nivel verbal, sino es la emoción que haces llegar. Porque al final se trata de eso, de mostrar cómo me he sentido y que puedas entender cómo me he sentido. Obviamente el canal siempre será a nivel de comunicación verbal y no verbal, pero lo que tiene más potencia es la emoción que hay detrás de toda la escena.
Totalment, al final parlem que no són actrius professionals, de fet la majoria d'elles, del 95% no havia pujat mai a un escenari, però resulta molt verídic i arriba molt al públic, no cal no els hi cal aquella tècnica teatral que evidentment és molt necessària en altres espectacles, però passa tant per la veritat, tant per l'emoció...
que allò que diem no en teatre, a dir, busca la veritat, a elles no els cal buscar-la, la veritat, la porten dintre. Per tant, quan fan aquestes escenes, les viuen d'una manera, les transmeten d'una manera tan real, tan vivencial, que entra per la vena al públic. És inevitable, perquè dius, ostres, ho estàs veient, en aquell moment estàs al menjador on el seu agressor l'agradia, no? Impacta, impacta molt.
i ja parlant de les vostres emocions concretament, quan veieu aquests grups o aquests homes que expressen que això està supervalorat, que és una exageració, que no existeix la violència, com us quedeu, com us ressona tot això? Aquest discurs que existeix desgraciadament ara, no? Quan els números són els que són i...
Continua com el número de dones mortes anualment sempre és com relativament estable, no? I a mi el que em crema especialment és el tema dels nens, no? Com podem arribar a estar en aquest punt, no? Però és a nivell emocional que se us remou per aquí.
Crec que la emoció primària seria la rabia. Perquè al final tot això viene un poco de lo que comentàbamos abans, de totes aquestes creences patriarcals implícites en aquesta cultura que s'ha dado per fet durant tantos anys a lo largo de la història.
Y de pronto, cuando las voces se levantan y dicen que hasta aquí, a la parte que está cómoda no le gusta. Entonces, esto es mentira, esto no está. Estos conceptos tan escuchados también por estas partes tan radicales generan rabia. Porque los números, como dices, están ahí. Y recordemos los que no salen y también están. Y eso es irrevocable.
Y no se trata de contar cuentos, ni creer en princesas ni en príncipes. Se trata de la realidad, de la realidad de muchas mujeres, tanto las que ya no están, como las que están, como por aquellas que vengan. De eso se trata esta lucha, de erradicar para que quien tiene que llegar no lo sufra, nuestras hijas y las hijas de nuestras hijas.
Totalment. Jo sempre poso l'exemple que també som mares, també hem sigut joves, i quan les meves filles, en aquest cas, per exemple, ens surten de nit, amb la gran, que és un que ja en té 17, surten de nit a una discoteca, tens por, i ella també, va dir, mama, em poso un localitzador, si veig un grup de nois, doncs canvio de vorera, això als nois no els hi passa.
Jo no he conegut, he conegut amb aquests grups, a diverses dones que han patit abusos sexuals, de nit, de dia, a qualsevol hora del dia, no he conegut encara cap home que em digui que la nit surto a la discoteca amb por que vinguin set noies amb violin.
no ha passat. No conec de moment cap cas d'un senyor que digui entre set m'han violat. I en canvi, per desgràcia, passa molt i malauradament cada vegada ho veiem més amb la joventut. Per tant, quan diuen són unes exagerades, no som unes exagerades. El que passa és que estem alçant la veu. I alçant la veu molesta. Què us sembla si escoltem l'últim tema musical, que ja anem acabant? Jo he escollit la Paz Vega.
Abandonado en su colchón solo piensa al ver su cuerpo Ay, del quinto mandamiento María no tiene color en la sangre María se apaga y no lo sabe nadie María se fue una mañana
María sin decir nada, María ya no tiene miedo. María empieza de nuevo, María yo te necesito. María escapó de sus gritos, se mueve en las calles.
El teatre social com a eina per transformar la ferida, aquesta ferida que moltes dones i alguns homes han patit perquè venim del sistema patriarcal que venim i això és real i encara queda molta feina.
No sé si us he comentat que aquest programa s'emet per Ràdio Palafrugell i també per Ràdio Sal, a part de per aquí, i que es podeu recuperar en podcast a la web de Girona FM. Persones que ens estiguin escoltant, que els interessa el tema, que necessitin fer un assessorament, una consulta, familiars...
El que vulgueu. Quin és el circuit en aquests moments per acostar-se a serveis com el CIAT, com el CIE, que són serveis oberts a tothom i gratuïts?
Mira, al CHIE, en el caso donde yo trabajo, pueden venir derivadas por la trabajadora social, por el médico de cabecera, desde propios Mossos también, pero también pueden entrar por vía de iniciativa propia, es decir, tan fácil como buscar el teléfono y llamar y decir que necesita ayuda y a partir de ahí ya es una vía de entrada.
Obviamente, todo es confidencial y siempre se intenta poder trabajar
A mi me gusta decirles, el camino es de ellas, yo las acompaño, es el hecho de no estar solas. Y el SIAD también forma parte del Consejo Comarcal y también tiene la propia vía, ya sea por derivación o por iniciativa propia, pero aquí sí que es verdad que lo desconozco. Sé que por derivación de otros agentes comunitarios sí que existe y también hacen todo este acompañamiento a las mujeres.
És el que has comentat, per exemple, la doctora de capçalera, potser no fa falta anar a la policia a un servei social, que a vegades crea por, però la salut pot ser una bona via. En aquests moments tenim metgeses, tenim infermeres, hi ha molts professionals que estan alerta i cada cop més.
Què més? Ens deixem alguna cosa? Voleu comentar alguna cosa? Jo sí que voldria dir de la cançó que heu posat, no? Que diu, Maria s'apaga i no lo sabe nadie. I és una mica això el que també volem visibilitzar de quantes i quantes dones pateixen en silenci. Les dones que pugen a l'escenari volen ser veu no només d'elles, sinó de tantes i tantes dones que pateixen en silenci i d'altres pateixen... Bueno, d'altres que ja no hi són, malauradament.
I també fer aquesta reflexió social, de dir, moltes vegades pensem que això no existeix o que ens ve de lluny o que això a casa meva no passa, no passa mai a casa de ningú, però sí que passa. I pot passar a casa teva, a la teva família pot passar al teu veí i això existeix. I a totes les classes socials, que a vegades pensem que només està per un cantó però no està...
De fet, això és un tema que, com hem començat a treballar amb el CIE, la gent, companys de professió que els explicaven, tenien molts prejudicis. Deuen ser un determinat perfil, i deien, no. Res més lluny de la realitat. És un grup absolutament heterogeni, amb tots els sentits, i passa absolutament a tot arreu. Però tenim encara molts prejudicis dels quals crec que ens hem de desfer.
Anem acabant la cultura cura. Volem donar les gràcies especialment a l'Aroa i la Mariona, que han vingut de l'Empordà, aquestes comarques que ens encanten, a l'alt i alveja Empordà, que estan fent una feina molt interessant. Aroa Cortés és directora de teatre.
No, jo soc la psicòloga, la directora de teatre és Mariona. Tu eres la psicòloga, que estàs en el CIE, i la Mariona, que és la directora de teatre. Esteu portant endavant Empordarades, que és aquesta obra de teatre que va més anyada del teatre, que va més... Un passat més. Un passat més. Ens veiem la setmana que ve. Gràcies, Arnau. Moltes gràcies a vosaltres. Gràcies.
Dentre les cendres