La cultura cura, un programa per a Corts Inquiets. Pilar Fornès conversa sobre la cultura i la vida amb convidats protagonistes del món creatiu gironí. Cada dijous a dos quarts de quatre de la tarda i quan vulguis en podcast a gironafm.cat.
La cultura cura, un programa per a Corts Inquiets.
Bon dia, benvingudes i benvinguts a la cultura cura. Avui tenim un cor inquiet, que és en Lluís Lucero. Bon dia, Lluís. Bon dia. En Lluís és un amant de la poesia, ha dedicat molts anys a la seva vida, ho porta dins un viu i un cent,
I hem pensat que la poesia, i parlar amb ell, que també és poeta, doncs podia ser una gran ocasió d'entendre més i de gaudir més de la poesia com a eina terapèutica, que és un dels objectius d'aquest programa.
Lluís, explica'ns com comença aquesta passió, perquè tu has estat mestre, has estat poeta, ets divulgatiu, divulgador de poesia, has publicat, explica'ns.
A veure, com comença tot? Mira, he recuperat un text que vaig escriure per la revista de Girona el 2005, que ens van demanar, vaja, per què escrius? I per què poesia? Esclar, això no ho explico.
Però la poesia per mi és un gènere que requereix art, que requereix molta elaboració artística, per tant, per mi, un cert distanciament de la realitat o dels fets concrets, dels pretextos que la puguin haver suscitat, i que per tant requereix aquesta elaboració que la separa d'una pura i simple confessió,
personal, i després que com que depenent de l'extensió que vulguis donar al poema, i jo soc més aviat de poemes breus, és més assequible en el temps. Pots crear o gestar molt el text al cap abans de posar-te'l a escriure,
I per tant pots dedicar-hi petits moments de la teva vida i és fàcil trobar, perquè evidentment tu vius d'una altra cosa, vius de la feina com a professor de secundària o quan he estat professor a l'universitat i això t'ocupa molt de temps i per tant a vegades pots trobar poc temps per la teva pròpia creació.
I per tant, a vegades també és una qüestió pura i simplement pràctica. I que et pot venir el vers donat o la paraula o la imatge en qualsevol circumstància, la fixes en un paper o al cap i potser la recuperes i segueixes creant. En canvi, per crear una novel·la o ni que sigui un conte una mica llarg, això vol molt més temps d'elaboració i concentració i seure't en una taula. No sé si ho faré mai.
Per ego, estàs gaudint i és una eina per tu, també per pair emocions, perquè és això, no? De fet, quan he fet referència al text aquest del 2005, en el darrer paràgraf jo començava a dir, vaig escriure això. Allò que en un principi em va fer escriure fou l'instint de supervivència. En un entorn hostil a les diversitats massa manifestes, l'escriptura era un refugi, com els llibres, la música, l'art, on viure tranquil i créixer.
En un primer moment és això. Després et vas expandint. Primer és un refugi, després és una eina d'autoconeixement i acaba sent segurament una eina de coneixement de l'altre, també. Té tot aquest recorregut, no?
Has publicat dos llibres. Sí, soc més aviat escàs. No, perquè fas moltes coses i fas una funció molt important de divulgador, no? Tu aquí a Girona ets una persona coneguda com a referent...
i persona que col·labores i ajudes amb tot de temes culturals. Estàs als Amics de l'UNESCO també, també has donat classes a l'aula d'escriptura. Que ets molt polifacètic, però a mi em sembla que el teu compromís és molt amb la poesia i que la gaudeixes escrivint, escoltant...
Correcte. Comunicant-ho als altres a través del programa de ràdio que fas a Girona FM. Com neix això de fer ràdio? Bé, a més, clar, a vegades quan la gent em sent, fa molt de riure, em diuen, oh, quina veu més radiofònica que tens, hauries de fer tot de doblatge o no sé què.
I a vegades faig la broma que dic la veu és del meu pare, perquè per telèfon, quan compartíem telèfon, me confonien amb mon pare. En canvi, la cosa que em dèiem abans més farandolera, més així artística o literària, teatral, que també té una part, això de llegir en veu alta, ve de la meva mare.
Jo m'hi trobo molt còmode, la veritat. Com que l'oralitat, segons com, o molt sovint per un docent, és la seva eina de treball, és a dir, comuniques parlant, evidentment hi ha un canvi, certament, perquè no saps qui tens de públic i que pot ser molt divers, però no, és una experiència més que no m'ha estat estranya ni m'ha costat acostumar-m'hi, em sembla.
Abans de posar una primera cançó, un poema musicat, que ja ens el presentaràs, et llegeixo això i després em dius també a veure què et suggereix. Poesia és el tronc al qual t'agafes per sobreviure a un naufragi, que és la vida. Això ho veig escriure jo.
Això ho vaig dir jo, em sembla, en una entrevista. Sí, amb l'Albert Soler. Amb l'Albert Soler. Home, va ser contundent, eh, aquí. Sí, sí, sí, de fet, sí, a vegades penso que sí, que és això. A veure, no és la poesia com a vessió,
les evasions poden ser altres, sinó la poesia com a suport. I sí, és això. A vegades necessites alguna cosa que doni sentit al que estàs vivint o passant, i un bon poema, una bona lectura de poesia, és una bona taula de salvació. Doncs escoltem un tema musical i després, si vols, ens el presentes. Sí. Varia estar a l'oblí
La bella sóc de clave l'arroé, Agulha, fúria i foc, a nal seu vid.
La que eres tan parcística a l'anò, i mòfil plena en vivo esplori ferit. Deixo a causa del dol,
Quina veu, la Maria del Mar Bonet. Correcte, una veu completament, del tot reconocible pel públic. El poema, potser ja no tant, és un sonet, el títol és sonet, de Bartomeu Rosselló Porcel.
Bartomeu Rosselló Porcel és un d'aquells joves poetes, mort malauradament molt jove de tuberculosi l'any 38, havia nascut l'any 13 a ciutat de Mallorca i va morir en un sanatori al Brull el gener del 38. Quan parlem de generació sacrificada en història de la literatura, parlem d'aquells autors que van començar a destacar com a poetes o com a escriptors,
a la república durant l'època de la república i que evidentment la guerra civil del 36 i la derrota evidentment del 39 van tallar van estroncar la seva carrera en el cas de Rosselló Pòrcel a més a més va ja a la mort ell no va veure acabar la guerra perquè va morir el 38 però bueno és aquest autor d'obra limitada poc coneguda no breu però molt valorada
I és un autor que a mi m'agrada especialment, deixant de banda la relació d'amistat que va tenir amb Salvador Espriu. Ara que estem en aquest bloc, escoltem el següent personatge que has escollit, que és en Pau Riba. Per què has pensat en en Pau? Perquè és un disc de Riba Riba que a mi m'agrada especialment, perquè és...
És una altra mena de música, ja ho veureu, molt diferent de la que hem escoltat ara. A més a més, jo vaig assistir al Teatre Municipal a la presentació d'aquest disc i Pau Riba, tot i que jo no el vaig pas descobrir el 70 amb Diòptria i totes aquelles coses que feien el Canet Rock i així perquè m'enganxava molt jovenet,
Sí que l'he descobert més tard, i bé, aquest experiment de posar música als poemes dels seus avis, de Clementina Arderiu i de Carla Riba, el vaig trobar un exercici interessant. I de fet, la cançó que he triat, que és la cançó del dia inútil, que és un poema de la Clementina Arderiu, té un estil, ja veureu, molt diferent, molt contemporani.
Quina sorpresa!
De què parla aquest poema, què explica? És la cançó del dia inútil. M'agrada d'aquest títol, m'agrada molt. I clar, i penses, amb aquesta música és un poema de la Clementina Arderiu. Esclar, la Clementina Arderiu enguany s'escau al cinquantenari de la seva mort, va morir el 76, era nascuda el 89. Era més gran que el seu marit, Carla Riba.
Llavors penses, aquestes dones que a vegades són bones poetes però que segons com per la tradició han estat a l'ombra d'altres poetes homes i així, i penses, bueno, poeta de dissabte a la tarda, de quan tinc una estoneta i fer... Llavors llegeixes o escoltes aquest text i després el vas a buscar...
i entres a partir d'aquesta música i te la fa tan contemporània i possiblement les reflexions aquestes de dir les mosques que et busquen la pell de tots els petits problemes que pots tenir al llarg del dia de la més estricta quotidianitat però que se'n pot fer una bona poesia que possiblement no sé què diria la Clementina si hagués sentit aquesta versió del seu net però bé, a mi em sembla que arriba i si el que a vegades hem d'intentar
és fer arribar la poesia a les noves generacions o a la literatura perquè en treguin un profit perquè se n'ha de treure un profit de molts tipus possiblement acostar-los al seu llenguatge tot i que possiblement aquest estil de música ja queda com molt lluny del que ells escolten no crec jo que hagués triat mai si és que s'ha fet un poema català amb música de reggaeton per entendre'ns però tot pot passar
Josep Tero?
Josep Tero, sí. I el poema de què és? I el poema és de Constantinos Cavafis. A veure, per què he triat Tero i Cavafis? Tero perquè és d'aquí, vull dir, és fill de l'escala, el conec i m'agrada la seva música i les lletres que en alguns discos són seves també estan molt i molt bé.
I per què Cavafis? Bé, Cavafis, tot i que les grans capçaleres de premsa no se n'han fet massa ressò, evidentment té una tradició en la literatura catalana de temps, començant per les traduccions, que la versió de Carla Riba és la que canta ell,
després va traduir Ferreter, i ara, darrerament, ha sigut Premi Aurora Bertrana de Traducció, la traducció de tota la poesia de Cavafis, feta per l'Eusebia Llensa, i aquesta mateixa traducció li ha merescut a l'Eusebi un premi a la traducció d'una obra grega del govern grec.
Per tant, és una notícia, a veure, que el govern grec premia una traducció de Cavafis al català, a mi em sembla que és una notícia que hauria hagut de sortir a portades de la majoria de diaris. Evidentment, a l'Empordà, em sembla molt, al diari de l'Alt Empordà sí que hi ha un article, però bé, hem de passar més enllà, no?
Però per què? Per això. I és un poema molt conegut i té aquesta melangia, no? Has de recordar el que vas viure o el que no vas voler viure o no vas poder viure perquè potser ja no en tens més oportunitats, no? I per això l'he triat. Ara el sentiu en grec. Soma cimí, su cimí.
τώρα που είναι όλα μες στο παρελθόν,
μοιάζεις χαϊδόν και στες επιθυμίες. Εκείνες αναδόθηκες, πως διαλύζαν, θυμίσου μες τα μάτια που σε κοιτάζαν, πως σε τρέμα μες την φωνή. Για σε, για σε, για σε, για σε θυμίσου σώμα,
Josep Tero, musicant Cavafis. Cimí Susoma, que el meu recorda. Preciós. Sí. Què més, Lluís Lucero, que has tingut l'amabilitat de venir a Girona FM a parlar de poesia, a parlar de poesia com un acte terapèutic, a ensenyar-nos la teva poesia.
que tu has publicat i que ens agradaria que llegissis alguna cosa i si recordes alguna anècdota de com el vas composar. A veure, el més fàcil és parlar de l'últim, que és Tamiris i els Jacints, i em van parlar. L'he presentat ja diverses vegades i a diversos llocs.
A veure, és un llibre que vaig tenir clar quan el 2012 vaig publicar La lenta digestió de les crisàlides, que és el meu primer llibre així, gros. Va ser per estímuls externs, si vols. Era un aniversari a Rodó de la meva mare i va dir, ostres, fa molt que escrius poesia i encara no has publicat cap llibre, a veure si me'n treus un. I vaig treure aquest.
que és un recull de molts textos diversos i escrits en diverses èpoques i de diverses temàtiques, segons com. Però quan vam presentar aquest llibre, La lenta digestió de l'escrissàlia, des del 2013, ja vaig dir que el segon, i ho he vist escrit en algunes altres parts,
Vaig dir que el segon llibre es diria Tamiris i els Jacins. Ho tenia molt clar. I tenia ja clar també, segurament, que se centraria més en qüestions de sentiments, de l'enamorament o del desig, com han dit en algunes crítiques.
I llavors jo anava escrivint poemes, alguns com a exercici, quan era professor de l'aula d'escriptura i posava exercicis als alumnes, m'obligava jo també, perquè si no m'obligava no escrivia, a escriure un poema de la mètrica, la temàtica o l'estil o el to que havia proposat als alumnes. Llavors, un d'aquests alumnes és un dels editors de Cap de Brot.
I fa un parell d'anys o així em diu, què? Com tenim aquest llibre? Aquest llibre del qual tant parles? Dic, bueno, ho va fent, no? Bé, va fent, hi ha alguns poemes, van creixent. Què t'interessaria publicar-lo amb nosaltres? Vas dir, ah, sí, perfecte, perquè si no em va haver de fora, potser no l'hauria publicat fins d'aquí 20 anys. Bueno, 20 anys no...
I llavors vaig dir, vale, ens hi posarem. I llavors vaig anar recollint, vaig anar escrivint, els havia de donar el parreis del 25. Parreis del 25 feia quatre dies, cinc, no, quatre, que m'havien ingressat a la clínica Girona per un problema cardíac. Per tant, els vaig dir, perdoneu, però anirà una mica més tard, puc? I em van dir, sí, sí. I llavors, en aquest cas...
Realment com que la salut, tot i estar 15 dies ingressat i molt controlat lògicament perquè en feien proves i tot plegat, havies d'omplir el temps d'alguna altra manera perquè si no és un avorriment estar tancat en una clínica.
I per tant vaig dir, porteu-me a l'ordinador, porteu-me llibres, i vaig seguir pensant, tens un compromís amb aquests nois, han de treure el llibre, doncs posa-t'hi. I llavors, evidentment, hi ha poemes que ja tenia pensats, que ja tenien títol, o que tenien una idea, o que havia d'escriure, no? Ja quan vaig visitar París diverses vegades i vaig descobrir que el Marais...
Hi ha un carrer que es diu La Rue des Mauvais Garçons, el carrer dels nois dolents. Vaig dir, això és el títol d'un poema. Vaig dir, ara l'he d'escriure. Bé, ja arribarà. Llavors, a partir d'idees, de coses, de versos, de fragments que tenies més o menys al cap, vas anar creant. I després també és veritat que va haver-hi poemes que de la mateixa experiència de dir hospitalària, has estat una mica fotut, potser van sorgir en aquell moment, no? Només...
Però bé, és això, la créció, i evidentment en aquest llibre hi ha poemes escrits fa anys, però anys no, dècades, i n'hi ha d'altres que són acabats quatre dies abans de donar-los com a definitiu el llibre, no?
Per tant, bé, és una gestació lenta, però la creació final possiblement és més limitada en el temps i aprofitant aquesta pausa, no? A vegades la pausa en la teva vida de cada dia quotidiana, la feina, etcètera, et permet escriure. Per això hi ha vegades poemes, per exemple aquest de La Rue des Mauvais Garçons, que l'experiència, o que si és breu, l'has escrit fins i tot durant un viatge, no?
et treuen de la teva zona de confort, del teu ambient habitual, has d'estar per altres coses que no pots estar a casa, i per tant a vegades et ve així, no direm la inspiració, però et ve una paraula, et ve una imatge...
I llavors, a partir d'aquí, amb l'experiència viscuda, vas creant. Però bé, és una mica aquesta. No és una lenta gestació, com la lenta gestió de les crisàlides, però Déu-n'hi-do, no sóc de ritmes ràpids. Ens vols recitar algun poema? Sí, per què no? Recordem que tu fas el programa de ràdio. Poesia en farcell. Poesia en farcell, quin dia el fas?
S'emet els dijous, però cada 15 dies. Vaig començar fent-ho setmanalment, però després del toc d'atenció de salut vaig dir agafem-nos-ho amb calma i fem-ho cada 15 dies. Un poema...
Per cert, una portada molt maca, aquest llibre, i una mida també molt adient. Sí, sí. Va. Mira, va, un dels últims escrits, i que va una mica en la línia del que et deia, de fet...
Escolta el cos i estigues emetent allò que vol, li cal o bé reclama, amb avisos pleents o dolorosos. No en tens cap altre aquí. Que no et retregui allò que no has viscut o sabut viure quan potser s'esqueia. Que no li requin omissions covardes quan hagi de morir.
Poema preciós de Lluís Lucero. Lluís, un dels motius per què volíem que ens fessis companyia a la cultura cura és el tema de que s'organitzen actes, festivals, com és el Festival de Poesia. Les persones que ja fa anys que ho segueixen ho coneixen, però m'agradaria que ens fessis com una mica de resum
de quin objectiu té aquest festival, com s'organitza, quin tipus d'activitats... Jo suposo que... Clar, jo hi vaig participar en algunes de les primeres edicions amb diverses col·laboracions i una de més prolongada en el temps, entre el 2007 i el 2013, que era una passejada poètica per Girona amb autors contemporanis.
Per tant, jo penso que l'objectiu és bàsicament acostar la poesia al gran públic, al públic que hi pot mostrar o que hi pot tenir objectivament algun interès, i potser també al que no, o que troba que és un gènere difícil i que això limita la gent a acostar-s'hi.
Per tant, la manera com es fa, darrerament sobretot, és molt a través de l'oralitat i de la música. És a dir, un recital no deixa de ser, si segons com vulgui el poeta, amb explicació o sense, però ja només llegint el poema, el mateix autor segurament fa que sigui més comprensible i que fàcilment arribi,
i després molt sovint amb la música o la col·laboració d'altres arts, projeccions, dansa, el que sigui. Per exemple, el dissabte 7 de febrer,
Jo tenia el llibre de la Greta Sibling ja, Ecografia, però aproximar-te a la poesia de la Greta amb dues veus, la del Xevi Gata, que feia música amb la veu i amb sons culturals i amb llengües estranyes, i combinar això amb una recitació del poema a mitja llum i de memòria, amb aquesta actitud performativa...
va ser una manera molt interessant d'entrar en la poesia de la Greta Sibling i que, a més a més, és a dir, no és que em sorpregués, però que va arribar a molt públic divers. Jo hi havia anat amb la meva mare i a la meva mare li va encantar l'experiència. Per tant, és això, no? És fer que la poesia arribi
a tothom o a la major part de públic i també públic jove. Per tant, que hi hagi propostes trencadores o una mica amb música molt contemporània fa que també t'hi puguis aproximar amb més facilitat.
Per tant, jo crec que és una bona proposta. És molt recomanable. És molt recomanable. A un altre, ella, de moltes activitats diferents. Exacte. Fins i tot hi ha una activitat del taller de Quaikus, que és com a partir de la il·lustració de l'art es pot il·lustrar. L'altre dia també llegia que ara hi ha no novel·la gràfica, sinó
representacions gràfiques des del llenguatge més o menys del còmic de la poesia, no? No és un llibre il·lustrat, és una altra cosa, és un pas més, no? Per tant, jo penso que... Recomanem el festival. Recomanem, i tant. És durant el mes de febrer, normalment. És durant el mes de febrer, que d'aquesta setmana hi ha tres o quatre activitats i la setmana que ve quatre o cinc mes. Val molt la pena. Doncs, i tant, ja anirem. Lluís Lucero, moltes gràcies per estar... A vosaltres.
La Cultura Cura, recordem que aquest programa també es pot seguir a la web, que podeu descarregar-lo i escoltar-lo com a podcast, i també a Ràdio Palafrugell i a Ràdio Sal, Ràdio Palafrugell els dissabtes a les 7 i a Ràdio Sal els dijous a les 6. Fins la propera setmana. Gràcies.