La cultura cura, un programa per a Corts Inquiets. Pilar Fornés conversa sobre la cultura i la vida amb convidats protagonistes del món creatiu gironí. Cada dijous a dos quarts de quatre de la tarda i quan vulguis en podcast a gironafm.cat.
La cultura cura, un programa per a cors inquiets.
Benvingudes i benvinguts a La Cultura Cura, un programa radiofònic per a persones que volen sentir, que volen emocionar-se, que també volen informar-se per potser preparar-se, llegir un llibre que us podem recomanar, anar al teatre, anar al cine, escoltar música, perquè nosaltres pensem que la cultura sana i que consumir
O fer cultura, com fa el nostre convidat avui, ens ajuda a ser més bones persones i a estar més equilibrats. Avui tenim Martí Pere Ferrer. Martí, no cal presentar-te molt perquè els gironins et coneixen de tota la vida. Ja tenim una edat.
Sí, a casa em coneixen, sí. Són de la mateixa edat. Són modest, jo. Del 65. Els anys 80 també vam coincidir a Girona, jo et recordo. Qui dius? Sí, sí, sí. L'època del Tripijoc, de Trastòbilis...
Era una Girona que ha canviat molt, perquè el món ha canviat molt. Però tu vas tenir clar des del principi, quan se't pregunta tu qui ets o què vols fer amb la teva vida o quin és el teu propòsit, tu tens clar. Tu de jovenet ja volies ser actor.
Sí, sí, jo crec que no concretava com un ofici encara, però jo sí que em sentia diferent de la resta de la meva gent que m'envoltava. És a dir, mai he tingut ni bullying, ni bàlic, ni bullying, ni bèlic. Però és cert que jo quan era l'hora del pati, aquí a l'anexa, que tenim molt a prop d'aquí, jo em posàvem un raconet del pati amb dos o tres i...
Com que no m'agradava el futbol, estàvem allà recolzats a la paret xerrant com una mica els friquis, no? I que tampoc ho veia així, però ara, des de la distància, me n'adono que hi havia alguna cosa que no encaixava amb la resta dels a més. I vaig tenir la sort que la mestra, que és la Dolors Reig, que encara treballo amb ella com a presidenta d'Amics de l'UNESCO de Girona, que hi estic col·laborant,
va saber veure que hi havia tres o quatre nens que volíem fer unes altres coses, ens va obrir la porta al teatre de l'escola i allà vam descobrir el nostre paradís. I allà jo vaig vehicular una mica, vaig entendre que aquell espai era el meu. A mi m'agradava molt estar en un escenari i fer coses i explicar històries. I allà vaig descobrir una mica el que després va ser la meva vocació i el que estic fent encara.
Deu ser com relaxant o deu ser... Crec que és important saber el que a tu t'agrada, el que tu pots fer, el teu propòsit, no? Vull dir que amb la teva llarga vida, que hauràs tingut, com tots, bons moments i no tan bons, perquè la feina artística pot arribar a ser molt inestable,
però aquesta satisfacció vital que tu realment tens clar el que vols fer. Tens una edat però vols continuar, tens nous projectes, tens noves il·lusions, això t'ajuda a tirar endavant.
Sí, i a més és perquè jo vaig sentir la sort que jo em vaig formar teatralment, diguéssim, com tu has dit molt bé, amb el grup Trip i Jo, que jo tenia potser 14 o 15 anys, que jo anava d'espectador i un dia em van deixar participar, i el segon dia hi vaig tornar i el tercer dia em van dir, bueno, ja quedem que vinguis una mica més fix, i vaig començar a portar un pal i vaig acabar fent els protagonistes. Però vull dir amb això que jo estava amb unes companyies que ens construïen els nostres espectacles, carregàvem, descarregàvem, fèiem escenografies, escrivíem, jo dibuixava el cartell...
Per tant, em van donar unes eines que no era aquell actor que vol fer només teatre i s'aprèn un text i surt al escenari, sinó que a mi em va fer l'actor global, en el sentit que jo m'he sabut espavilar sempre, és a dir, m'he construït els meus decorats quan m'ha calgut, he sabut fer les llums, i per tant, en aquest sentit em sento...
com bé hem tingut sort de formar part d'una escola d'ofici més que d'una escola teòrica del teatre, tot i després a l'Institut del Teatre ja em vaig formar en sentit més estricte de l'ofici d'actor. Però aquesta idea de l'actor una mica del Renaixement, que ho has de saber fer tot, a mi m'ha salvat.
Clar, t'omple molt. Sí, m'omple molt, però és que és el meu, no sé fer una altra cosa. Mai has tingut cap crisi existencial, inclús pel que he llegit com va haver-hi la pandèmia, tu també, vas trobar un plan B de seguida. Vaig trobar un plan B, inclús si busco a internet, actors de TV3 no poden comer i algunes coses així...
Va ser un moment que vaig fer un tuit de dir, esclar, estàvem tots una mica passant-ho malament, però tothom, no només els actors. Però és veritat que jo el primer dia vaig fer el tuit de dir, ostres, què farem els actors ara? I el segon dia jo ja tenia una idea. És a dir, la idea és que podem reunir-nos, sis persones, un actor i cinc espectadors. Doncs vaig iniciar aquesta idea de teatre al menjador.
i va ser durant tota la pandèmia, jo pensava, bueno, per comprar-te un paquet de macarrons o per pagar la llum. I allò que havia de ser una cosa, una mica de subsistència, es va convertir en un hit, perquè vaig fer cap a 100 funcions a casa, van venir totes les teles, totes les ràdios, fan directes, clar, inclús algú em va anomenar, em sembla que la Marta Madrèix em va anomenar al Congrés o al Parlament, diguent, hi ha un actor a Girona que fa teatre al menjador, no? Bé, el que et vull dir és que tinc aquesta capacitat de reinventar-me
I no he tingut mai la idea de deixar-ho. Sempre ho dic, faig el numeret d'actor dolgut, perquè sempre els actors plorem una mica, que sempre ja va amb el càrrec, sempre tot està a punt d'assorrar-se, però jo crec que és això, aquesta... la sort que tenim d'estar sempre al cor de fluixa que ens fa ser creatius. Escoltem una mica de música que ens ha escollit en Martí Pere Ferrer, que avui ens acompanya a la cultura cura.
La sensibilitat és una fulla verda, com els ulls infinits que dauren les vivències, tremola, vibra i sent el més lleuger contacte.
Només pot restar immòbil dins les humides planes del llibre de l'amor.
La sensibilitat. Ara anava pensant, un actor que sigui molt neutre, amb emocions molt tranquil·letes, pot fer d'actor? O la matèria prima d'un actriu o d'un actor són bàsicament les emocions?
No, evidentment que són les emocions i tenir una vida plena de vivències, de records, de nostàlia, de sentiments, de sensacions, però el que jo crec és que un actor en la seva vida normal no ha d'anar fent el cabra pel carrer, és a dir, que no cal que ho demostrin al carrer, ho ha de demostrar a l'escenari.
Normalment els actors són gent molt discreta, són gent tímida, els que jo conec, que reconec, que els identifico com actors bons, són aquells que no tenen necessitat de dir-ho, ni que es vegi. I a mi em passa, jo no soc bo, però jo en una reunió sempre intento passar desapercebut perquè...
No confongo el que és la meva vida real de dir, mireu-me que sóc el bufó de l'acord, sinó que jo ho faig quan toca com toca i qui me diu que ho he de fer i com ho he de fer. Per tant, jo crec que sé separar bastant això.
i sobretot això que hem escoltat ara, no sé si te'n puc parlar una mica, de la sensibilitat, és una cançó que és de la Glòria Vila, la Glòria Vila és una noia encantadora, una cantant que tenim aquí, que és de Sant Gregori, jo faig espectacles amb ella, la conec des que teníem 16 anys i sempre li faig encàrrecs de dir música amb aquest poema, música amb aquesta cançó, i això és un poema de Montserrat Baireda, que és parenta meva, jo soc Pere Ferrer Baireda,
i en aquests moments estem fent un espectacle que es diu La sensibilitat a la tramuntana, i aquesta sensibilitat que tenen aquests poemes de la Montserrat de Vireda ho vam traduir en un espectacle on la Glòria va musicar 3 o 4 cançons, que les poden escoltar per internet si volen, que té una sensibilitat a la cançó, a la lletra, i després nosaltres representem aquest espectacle allà on tots el demanen. En tenim un aviat però no recordo quan, però vull dir que la idea és
També treballar amb gent jove amb talent, no? I la Gloria Vila és una persona encantadora que només l'has d'empenyar i és tota creativitat, veu, sonoritat i... Sensibilitat. Tu ets una persona bastant polifacètica, has fet d'actor bàsicament a diferents mitjans, també has estat a la televisió...
Has fet de director, també has fet de programador cultural, has estat dirigint molts anys el festival amateur, la FITAC, autor teatral, també escrius. Vist des d'ara, estem parlant, deies que vas començar quan eres adolescent, han passat molts anys, quan veus tot aquest recorregut, aquesta història de vida, quina és l'emoció que et ve així, sense pensar-ho molt?
Que he sigut un enfortunat i que soc un enfortunat, perquè he tingut un caràcter que m'ha permès viure i sobreviure. I aquest mateix, el que et deia abans, aquest mateix sempre està caminant, com deia David Mamet, que els actors estem caminant damunt el full d'una navalla, que si apretem molt ens tallem per la meitat i si d'allò ens caiem per les bandes, sempre hi ha aquest equilibri, aquest aguantar-se, caminar pel full de la navalla, m'ha permès sempre explorar tots els camps.
I no hem d'estar corrects, la veritat és que al final trobo que la meva vida, el que m'agrada és que ha sigut molt normal dins la normalitat, he tingut la sort de sempre estar connectat amb el meu ofici. I això ho parlo molt amb companys que s'han quedat pel camí, tota la meva generació a l'Institut del Teatre,
Alguns no han continuat, d'altres són molt coneguts, l'Ariadna Gil o la Mónica López o el Marc Martínez, però d'altres han quedat pel camí. A mi em sembla que el que és l'èxit és mantenir-se, és estar fent el que t'agrada.
I no em destaco res perquè la gent, clar, encara l'altre dia vaig fer un tuit perquè jo soc bastant una mica on toca pilotes, eh? Però allò que troba gent pel carrer i diu, ah, què tal? I ja no fas res? I aquesta pregunta a les actors ens mata perquè, clar, sembla que si no surts per la televisió no fem res. Clar, jo a vegades soc un educat però a vegades em surt alguna petalleta. Dic, no, passa, faig moltes coses però vostè no ho veu.
Però el teatre potser és aquesta cosa una mica més anònima i sobretot nosaltres, que jo considero un actor de comarques, encara més anònima perquè ja vaig decidir molt temps que la meva roda era a casa, no a Barcelona i a Madrid. No t'has arrepentit mai de fer el salt?
De fet, a Madrid m'has dit que vas estar vivint 3 anys, sí que vas estar a Madrid. Però mai em vaig adaptar. No em sentia d'allà, vaig conèixer molta gent, vaig arribar a treballar amb l'Esperanza Roy, que és una actriu que encara té 90 i escaig d'anys, la vaig trucar fa molt pocs dies,
està molt gran ja, però encara ens posàvem el telèfon i rèiem com bojos d'explicar anècdotes. Jo a Madrid vaig aprendre a fer comèdia, jo venia del flotatge, llavors era tot un altre món, l'exigència era una altra, i al cap de 15 dies estar a Madrid ja me'n volia tornar a Barcelona, i jo això no aguanto, perquè jo el meu rigor, la disciplina, la cosa sèria,
però vaig tenir el valor d'aguantar i allà vaig aprendre que el teatre no és d'una manera, sinó que són moltes. Allà vaig aprendre a estripar, a passar-m'ho bé, a improvisar, a tornar-me boig a dalt d'un escenari, a riure, a ser feliç i no estar sempre apretat com amb un corsé del director estricte. Per tant, a vegades has d'aguantar. I a Madrid m'ho vaig posar molt bé. Vaig conèixer molta gent al costat de l'Esperanza i sobretot vam fer molta gira per tot Espanya, per tant...
Però és una època que ja està passada. Jo el que em fa il·lusió és el que vindrà. Ara parlarem del que vindrà, que al final és l'important. Ens poses Arnau, una altra peça? Amor meu, jo t'esperaré.
fins que no hagis tornat d'aquest llarg hivern. Jo t'esperaré. Corre tant el temps i colpeja el meu cor que va tristament tot i així.
Amor meu, jo t'esperaré. La flor s'assega, s'apaga el foc, l'ombra es dispersa de sota el món. Marina Rossell, per què has triat aquest tema?
No l'he triat tant per la Maria de Rossell, que també, perquè m'agrada molt i a més la conec, però l'he triat perquè és en català, però sobretot la cançó. A mi aquesta cançó em transporta... Sí que també jo tinc un punt nostàlgic, encara que em vaig de valent i de fort i de tot està per venir...
Sí que és cert que aquesta cançó em transporta molt a les èpoques boniques de quan viatjaves i París i sobretot també perquè és una cançó que jo la vaig posar en una de les primeres obres que vaig estrenar com a autor que es deia Sols al cel, que és una obra que passava en un cementiri on una banda de música
ja s'havien separat i un d'ells estava mort i els altres tres anaven al cementiri cada un pel seu compte i hi havia el fantasma que els esperava i hi havia aquesta cançó que començava així. És una obra que jo volia fer aquí al cementiri de Girona però no me'n vaig en sortir. És a dir, jo tenia ganes de fer una obra en un lloc real i no me'n vaig en sortir. Es veu que fer teatre, nosaltres encara tenim aquesta cosa
catòlica, que el cementir és un lloc sagrat, però bueno, anècdotes a part, és una cançó que jo t'esperaré, en el fons esperem sempre el que ha de venir, però pensant en el que hem viscut. L'amor, no? L'amor, sí, l'amor, però...
No ha sigut potser el motor de la teva vida. No, jo soc un desastre amb aquest tema. Jo crec que quan tu tries aquest ofici és molt difícil trobar gent que et segueixi. I després que a vegades som molt pesats nosaltres i som molt obsessius. I a mi no m'ha interessat mai la gent del meu ofici, és a dir, com a parella, per tant no m'ha interessat posar-me al costat algú que em fes la competència o no, però vull que estiguéssim tot el dia parlant de lo mateix,
M'ha interessat tot el contrari. I llavors també el contrari també és difícil. És a dir, que al final jo crec que la parella és el teatre. I ens passa molt. I la parella sóc jo mateix. I jo estic a casa i parlo amb mi mateix. Hi ha algú que s'ha casat amb un si mateix? Hi ha gent que es casa amb si mateix. Potser encara faré un cop de cap.
Parla'ns de les teves il·lusions actuals, que l'altre dia quan et vaig trucar tenies una veu amb molta energia i amb molta alegria i després m'has explicat què passava. Què és aquest projecte que té tan bona pinta i que et fa il·lusió, que al final és del que vivim, també, projectes d'il·lusions, de ganes de fer coses...
Jo ara, en aquest moment, estic a punt d'estrenar, estarem el dia 19 a Cabanes com a actor, jo et vaig parlar d'una altra cosa, però jo com a actor estic a punt d'estrenar amb el Carles Coll, pare, que era el director de l'Orquestra d'Empordà, i el Carles Coll, fill, que fa el cello, i una soprano, la Clara Valero, i estem a punt d'estrenar un espectacle que es diu Temps d'Amor, que és un espectacle amb música i amb petites històries molt delicades, de gent anònima, que és curiós que van començar en una ràdio aquestes històries, Paul Auster, coneixes l'autor...
feia un programa de ràdio amb una ràdio de Nova York i li van encarregar fer unes històries, va dir que no volia escriure ell, sinó que el que feia és demanar als oients d'aquest programa de ràdio que enviessin històries. I ell l'únic que feia era recollir-les, ordenar-les i arreglar-les una miqueta. Hi ha un llibre molt bonic amb aquestes històries humanes
una mica americanes, evidentment, però que nosaltres jo he recollit unes quantes d'amor, però d'amor delicat, petit, coses nostres, i fem aquest espectacle que estarem a Cabanes, a l'Alt Empordà, el dia 22, que em sembla que es diu metge.
Però el que em deies tu és també aquest com a autor, estic molt content perquè hi havia una obra... Jo sempre vaig per trilogies, diguéssim, jo he fet a nivell d'autor originals, tinc tres històries...
Després també he dirigit a tres grans clàssics, Canigó, Verdaguer, Rossinyol. Vaig de tres en tres, a Nureyev, a Van Gogh, a Tennessee Williams. Total, que un d'aquests tres monòlegs que estan escrits, jo el vaig traduir quan vaig estar a Llatinoamèrica també, per un actor d'allà, i va arribar a les mans d'un actor de Madrid, l'Ignacio Galán, que és un actor molt conegut allà,
i em va trucar i em va dir que volia fer l'obra. I amb l'Alejandra Jiménez, que també és una directora sevillana afincada a Palau Tordera, estan assajant ara, aquests dies, i l'única condició que ho vaig posar com a autor va dir, per què no veniu a assajar els últims dies a Girona? I estrenarem a Girona,
el dia 19 per Sant Josep. I des d'aquí, Pilar i Arnau, qui vulgui, farem un assaig de portes obertes. Esteu tots convidats, convidem els oients que vulguin venir, a la Mercè, el dia 19, a dos quarts de vuit, perquè podran veure aquesta obra que es diu Vine a verte, que és una obra que jo m'ha donat moltes alegries i ara, per fi, es fa una producció important que girarà per tot l'estat espanyol. Que bé, no? Sí, em fa il·lusió, això.
Escolta, recomana'ns pels nostres oients, no sé quina afició tens més o és una afició que no té res a veure amb la cultura, però algú de cine, algun llibre, teatre, música, algú que hagis descobert últimament i que diguis, va, això no ens ho podem perdre.
Que ets més tu, ets cinèfil? Sí, m'agrada el cine, hi vaig poquet, però mira, jo ara on estic més posat, més enfocat, potser també sempre per tema de projectes, però ja fa molts anys que dirigeixo l'acte de nit de poetes a Girona, que hi ha una segona part sempre teatralitzada, on es recupera un poeta una mica oblidat amb vinculació a les comarques de Girona,
i ara doncs estic en un espectacle de la Rosa Leveroni, que és una poetesa que jo des d'aquí la vull recomanar, perquè Rosa Leveroni és una poetesa, i més ara que ve el dia de la dona, una dona supersenzilla, superhumil, amb un gran talent, el que passa que va néixer dona i va tenir una guerra civil després. Per tant, és un homenatge a totes aquestes dones creatives, artistes, que podien haver sigut i no van ser,
i per tant estic fent un espectacle per biblioteques, que el divendres estic, per exemple, a la Biblioteca de Tordera, Rosa Leveroni a les meves estimades bibliotecàries, perquè ella també va ser bibliotecària, i jo quan m'agrada molt rescatar de l'oblit a gent, perquè penso que jo també un dia m'oblidaran, i m'agradaria que al cap d'uns anys l'Arnau, que li agrada el teatre, quan tingués 80 anys fes un espectacle sobre mi, però l'Arnau és el tècnic, no sé, no és que m'he tornat boig, però vull dir que m'agrada...
Ja m'ho deia la meva mare, que soc una mica tonto, que sempre em preocupa més dels altres que de mi mateix, però sí que m'agrada posar la mirada en els altres i ajudar que els altres tornin-hi. Per exemple, si em demanes que recomani alguna cosa, et recomano les obres completes de Rosa Le Veroni, poetesa que va acabar la seva vida visquent en una barraca de pescadors davant de la casa de Dalí, a Port Lligat, i si aneu allà en aquelles barraques que venen souvenirs,
que són un dos per dos. Allà vivia Rosalie Veroni, hi ha una placa preciosa que diu aquí va viure Rosalie Veroni, i que va ser una de les poetes importantíssimes, que va tractar el desamor, perquè va viure sempre enamorada i no corresposta, però també va ser una valenta que feia d'enllaç la guerra civil dels escriptors catalans a l'exili, els a l'interior, i ella jugant-s'hi la pell, amb una actitud com molt de no fer res, va fer molta feina.
a les dones valentes, a les dones oblidades, a les dones artistes i estic en aquesta cosa i per tant recobereu Rosa Leveroni perquè s'ho mereix. I gran participació pel Dia de la Dona i tots els actes que es portaran a terme aquí a Girona com cada any. No em podràs aconseguir, ara guardo el meu amor perquè qui em vulgui estimar a mi te'n pots anar.
Ahir vam sortir de l'estudi i vam anar amb una conferència a l'Auditori de Girona organitzat pel moviment G-Mentor. És un moviment, un grup de persones, de professionals que organitza conferències
amb l'objectiu de fomentar el benestar social. Com és el tema que ens interessa, el benestar social, emocional, allà que vam anar, amb el lema «veus que ens transformen», organitzant una sèrie de trobades. Ahir estava en José Luis Marín, que és psiquiatra i psicoterapeuta,
I bé, com moltes vegades es fa, el títol era una mica per provocar, per cridar l'atenció. El títol era d'on està la salut mental, on està la salut mental. Ei, volem fer un resum ràpid de les idees que ens van interessar, que ens estan fent pensar.
Va començar explicant la reforma psiquiàtrica del 1986 que es va produir aquí a Espanya, que va ser molt important. I bàsicament l'anàlisi que hi fa és que ens hem de plantejar com integrar el cos i la ment per viure millor. En aquests moments ens trobem a nivell psiquiàtric i psicològic en un moment de fragmentació, quan en realitat el que es tracta és que som un cos i se'ns ha de veure com un cos
Tot sencer, o sigui, està parlant d'una medicina holística i integrativa. En relació a la salut espanyola, catalana, fa falta realment reformes estructurals i canviar el sistema de salut. Ell té més de 40 anys d'experiència com a psicòleg clínic i ho veu cada dia. Es va centrar bàsicament en parlar de depressió i ansietat,
Això vol dir que no va parlar d'enfermetats, ho va anomenar enfermetats o trastorns més greus com la bipolaritat i l'esquizofrènia. El que ell té clar, després de veure tantes persones, tants pacients,
i de tots els estudis que ha fet a nivell internacional i europeu és que la depressió i l'ansietat té uns determinants socials i sobretot el que ell té molt car darrere una depressió i una ansietat en general hi ha una experiència traumàtica reivindicar el tema del trauma el model biomèdic no funciona hem de tenir una mirada psicosomàtica
Parlar de salut mental cronifica el problema. A vegades les paraules posen més dificultats que ajuden. Això em va agradar molt. Ell va comentar que existeixen persones deprimides, no la depressió. No anomenem l'enfermetat. Hi ha persones a les que hem d'escoltar i hem de continuar.
ajudant dintre del que podem. Va parlar molt poc o molt, depèn de com ho miris, de medicaments, el tema dels medicaments. Com ja sabeu, Espanya és un dels països de la Unió Europea on hi ha més consum d'antidepressius amb les conseqüències que té.
Va parlar un moment de l'esquizofrènia, diu, l'esquizofrènia no és una malaltia, aquí podríem discutir-ho, però sí que estic d'acord que és una persona que està tenint un patiment molt fort, igual que les persones que desitgin o estiguin pensant en el suïcidi, estan patint molt, no és que no vulguin viure, és que no volen patir més, no volen patir més, no pots més.
Què més? Em va recomanar alguna sèrie, Netflix, Medicina Letal, i va acabar dient que, que és una frase molt maca, i amb la que acabem ja aquest breu resum de la trobada d'ahir, no estoy loco, estoy herido.
Vas ser qui em vas fer i tu em vas fer tan mal. Què et pensaves que ara et vindria a suplicar? Oh no, no, ja ho he superat. Mentre trobi altres amors, sé que ja et puc oblidar. Canta vida que ara tinc.
Martí Pere Ferrer, ens has fet molta companyia, ens has explicat moltes coses. Aquí Girona FM és casa teva. Recordeu que la cultura cura es pot escoltar també per Ràdio Palafrugell i Ràdio Sal. Martí, que vagi molt bé. Moltes gràcies per convidar-me i com diu aquesta cançó, l'important és sobreviure, sobreviurem. Sobreviurem, passi el que passi, i els missils que hi hagi, però aquí estem per sobreviure i per tirar endavant. I la cultura cura.
Molt bé, gràcies.