Fins demà!
Bon dia, Girona. Salut amics, coneguts i saludats. Salutacions de part de l'Arnau Vila, el nostre tècnic. Us parla, com de costum, Montserrat Joventeny. I avui ens disposem a encetar un programa molt especial. Commemoració de l'aniversari del naixement i la mort, perquè en Ricard Viladesau va ser un home del mes de gener, del gran mestre Ricard Viladesau. Música
En Ricard Vila de Sau i Caner va néixer a Calonja, fill d'en Fermí de Cal Agustinet i de la Carmeta del Mas, Pont Joan, del barri de les Fonts. En Ricard va ser el segon dels seus fills. Va néixer un 18 de gener de 1918 i va morir a Barcelona un 26 de gener de 2005. Va estar durant 20 anys tenor de la principal de la Bisbal.
Esteu escoltant la tenora de Ricard Viladesau amb la principal de l'abisbal i aquesta oca amb naps. Música
Bona nit.
Jo no t'havia escoltat mai encara, però de tant parlar la gent de tu s'havia de t'habilitat tan rara en tocar la tenora com ningú. De contemplar ton rostre i ton posat m'ha arribat l'ocasió. Prou l'esperava i he quedat com els altres extasiat mentre el màgic instrument polsaves.
Ara bé, no en tinc prou amb la façana, jo vull saber també com ets per dins, deixar enrere t'estructura humana i sondejar a fons t'on ser desfins. Com ets, Vila de Sau? Deixa'm jutjar-te, ja sé que no sóc aquí, però ho vull fer, extraure del teu fons els de mirar-te quan de veritat i mentida hi pugui haver.
Però em distrec escoltant-te amb tan plaer quan llences els teus sons a l'infinit que no tinc voluntat. Tot el meu ser impregnat del teu ar tornes esperit.
I l'ànima se'm puja flor de pell, que no és possible ja formar un criteri. Encantes la funció del meu cervell i segueixo llavors en el misteri. Més ja no està el misteri. Ben mirat, tu mateix de l'enigma em dones la clau. Si ets esperit, amb mà divina vas guiat. Si ets matèria, ets tot cor, Viladassau. Albert Martínez
Bona nit.
Ricard Viladasau va ser acomiadat a Palafrugell. El diari de Girona del diumenge 6 de febrer del 2005 deia Última Déu, el príncep de la tenora. Músics, sardanistes, amics i particulars van dir ahir l'última Déu en terra gironines a Ricard Viladasau després de l'enterrament 11 dies enrere a Barcelona de les despulles del mestre. Un emotiu acte que va omplir l'església parroquial de Sant Martí de Palafrugell
on va tenir lloc ahir al migdia, deia Diari de Girona el dia 6, amb les pàgines més emblemàtiques del mestre de Calonja, com l'Empordanet, la Vall de Calonja, Girona 1808 o Girona m'enamora. La principal de l'abisbal li deia adeu a la sortida de l'església i durant l'acte de comiat un munt de tenoristes de les millors cobles de Catalunya interpretaven música del mestre per acomiadar-lo.
Fins demà!
I per les fires de Girona d'aquell mateix 2005 any en què va morir Ricard Viladesau, Girona va rebre la tenora del mestre. La ciutat de Girona va rebre ahir l'instrument del músic i el fons musical del mestre durant el concert que va oferir la principal de la Bisbal al Centre Cultural de la Mercè en presència dels seus familiars. Aquest era el titular del concert de fires de Sant Narcís del Diari de Girona.
on hi apareix la llavors alcaldessa Anna Pagans amb la viuda de Ricard Viladesau i els seus familiars fent entrega de la tenora del mestre. Han passat 21 anys des de la mort de Ricard Viladesau i el gran príncep de la tenora continua present amb totes les seves sardanes arreu.
Fins demà!
Des de la principal de Girona FM hem volgut saber què en pensen de Ricard Viladesau un seguit d'alumnes seus, tots ells primeres figures de la tenora Jordi Molina Hola, sóc Jordi Molina, tenorista i compositor vaig ser alumne del...
del mestre Ricard Viladasau. Vaig començar quan tenia 10 anys, l'any 70. Vaig naixer el 62 i venia de Blanes, de l'escola de Coble del Col·legi. I vaig començar a anar aquí, el que ara és Auditori VIA-D, classes que feia en Ricard
per la Diputació de Girona. Doncs va ser el meu mestre dels 10 anys fins que vaig ser adult, vaig anar a tota l'adolescència a casa seva a Barcelona i després, quan vaig entrar als Montgrins, encara vaig continuar un temps. Vaig anar més de 10 anys a classe amb ell.
Era un mestre molt exigent. Sempre estava a sobre, costava que digués que això estava bé. Era molt impressionant el fet que ell toqués el costat teu moltes vegades. A vegades no sabia ben bé explicar com volia que es fes o com s'havia de fer allò, però el millor exemple era com ell ho interpretava. Després, quan vaig entrar als Montgrins, em va escriure una obligada de tenora que es diu La gran il·lusió, dedicada al meu pare.
pel fet que li feia moltíssima il·lusió que jo em dediqués professionalment a tocar la tenora i a l'entrar als mongrins així va ser i va escriure aquesta obligada l'any 84 la gran il·lusió obligada de tenora que vaig tocar durant molts anys evidentment tinc un gran record d'haver-lo conegut i que hagi sigut el meu mestre
Ricard Viladesau va dedicar a la família Molina, més concretament al seu pare, la sardana que es titula La gran il·lusió, que és la que escoltem a continuació. La gran il·lusió
Bona nit.
Bona nit
Gràcies.
I el seu germà, Xavier Molina, també músic, ens parla més o menys d'aquesta sardana i de les seves vivències en Viladesau. Va ser el meu primer professor, diguéssim, seriós de tenora, perquè fins llavors només simplement anava a tocar la tenora amb el que m'havien ensenyat els companys de la cobla.
i vaig estar amb ell uns quants anys allà que va venir a Blanes i llavors vaig estar uns quants anys desplaçant-me a Barcelona cada setmana per fer classes a casa seva ja d'adult i amb tot l'interès i tota la tota la intenció de dedicar-me a aquest món i dedicar-me a la tenora i estudiar-la bé
I així va anar. Vaig estar, doncs, 4 o 5 anys anant a classes amb ell a Barcelona, aquest setmanalment. El meu pare li va comentar que la seva gran il·lusió seria que el meu germà acabés tocant la tenora en alguna copla gran, o que acabés tocant la tenora molt bé, no? I el Vila de Sau es va quedar amb aquesta frase del meu pare i li va dedicar la sardana en el meu pare,
però perquè la interpreta és el meu germà i li va posar de títol La gran il·lusió. La gran il·lusió
Vaig començar amb el mestre Ricard Viladesau a finals del 1969. Jo en aquells moments estava amb la principal de Llagostera. Allà hi havia el triple, en Joan Rovira de Berges, que ell havia tocat amb en Viladesau amb la caravana. I me'n recordo que a la festa major de Blanes, que estàvem junts principal de Llagostera i principal de la Bisbal,
Ell li va dir, en en Viladesau li va dir, hauries de fer lliçó en aquest noi. I va dir, si home, Joan, ja l'hi farem, ja l'hi farem. Ell estava fent l'últim any de la principal de l'abisbal, ell després. Diu, que a final d'any em vingui a veure i en parlarem. Jo sí, sí, jo... El novembre devia ser cap a l'abisbal...
parlar amb ell i ja vàrem començar les classes allà vàrem començar les classes i vaig anar unes quantes classes a l'abisbal no masses perquè ell de seguida ja molt aviat va marxar a viure a Barcelona llavors jo anava a classe a Barcelona doncs així va començar la meva relació amb Mila de Sau i això va començar el 69
I es va acabar fins que es va morir. Fins que es va morir jo vaig estar anant amb ell sempre. Com, bé, molts anys, doncs, a fer la classe. Però després, quan hi ha més endavant, jo me'n recordo anar a Vallafranc a parlar amb ell,
portava la tenora, tocava, m'ensenyava coses que composava, si eren obligades, me'ls feia passar, vinga, va, escoltar-los, a veure això com va, i d'allò. Aquí va ser, doncs, la meva vinculació amb el mestre Vila de Sau, ha sigut de tota la seva vida i vaig anar-hi. En Vila de Sau era un mestre molt dur, molt dur.
volia les coses ben fetes. Ell ja... Hi ha dues maneres de fer les coses, o fer-les bé o malament. I amb ell o es fan bé o... Només valia fer-ho bé. Ja tenia unes frases que... Unes frases... La cultura de l'esforç per ell era...
Era bàsica. Llavors, allò que et deia, pensa que no et regalaran res, que tu ho has de guanyar tu. I l'altra cosa, amb aquest instrument o ets un esclau o no faràs mai res. D'això ja t'ho deixava molt clar. Vol dir que o anaves amb la lliçó...
bastant ben sabuda, o si no em feia vida, havia d'eclipsat, quan dues vegades una cosa no sortia, no et deixava ja rarament que et deixés fer la tercera. Et deia, guaita, no cal que perdis el temps tu ni jo, cap a casa i quan sàpigues la lliçó torna. Això era, marxaves d'allà molt fotut,
Però això, almenys en el meu cas, era molt i molt bo, perquè et motivava molt, et motivava molt, i era la manera que anessis endavant. Per mi era un gran mestre. Jo vaig tenir una gran sort amb en Viladassau, que al ser un dels primers alumnes, i que l'any 75 jo entrés a formar part de l'orquestra Montgrins,
Ell venia a passar-nos a les sardanes. I passava a les seves també, les sardanes i les obligades. I esclar, ja aquestes obligades ens quedaven en repertori. Em quedaven a mi en repertori. Llavors jo ho tenia molt i molt bé. Cada any pogués anar variant d'obligada amb obligades noves. Això per mi va ser una gran sort. Després, a l'any 77...
aquest any sí, ell me'n va fer una per mi, una dedicada a mi, i em la va dedicar, que és la llibertat. Aquesta, doncs, jo aquesta m'hi he mudat fins que he plegat, doncs, tota la meva trajectòria musical, doncs, ha estat en el meu repertori, aquesta sardana. I, guaita, l'he anat fent, l'he anat deixant reposar, l'he anat fent, i, guaita, i sempre, sempre, això, sí.
Llavors, també n'hi va haver, n'hi ha un altre, que el 83, quan jo vaig entrar a la principal de la Bisbal, ell en va fer una, en va fer una per mi, però no és que fos dedicada a mi, va fer per mi perquè entrava a la Bisbal, doncs va fer una sardana ja una mica complicadota, però d'allò. L'ardidesa. Aquesta jo la vaig estrenar
a l'Aplec de Castellà del Vallès, el primer diumenge de març, i tot aquell any la vaig tenir per mi, l'anaven fent els Aplecs, perquè era una sordana que estava molt i molt bé.
i d'allò després ja la va tenir tothom. Però aquesta també era jo. Però bé, amb l'Avisbal va continuar el mateix, eh. Ell obligada que feia, doncs que jo venia allà també a ensenyar i la passava i ja em quedava un repertori per mi i jo els apuïda allà. Però això fins al final, eh, tot tot és l'última seran obligada que ell va fer.
La sardana del rector va ser el mateix. Encara anàvem rectificant coses que ell estava ingressat a l'hospital i per telèfon anava dient canvia això, hagi espert, canvia això, hagi espert. Fins al final va ser el mateix. Jo me'n vaig beneficiar de totes les seves. Per dir que jo a en Viladesau només puc fer que està-li molt i molt agraït.
Viladesau va dedicar a alguns dels seus alumnes diferents sardanes. En el cas d'en Josep Llispert va ser aquesta llibertat que escoltem tot seguit. Llispert és, en aquesta gravació de la principal de l'abisbal, el tenor solista.
Fins demà!
Fins demà!
Dos anys abans de la mort de Ricard Viladesau, corregut el 2005, per tant estem parlant del 2003, vam ser a la Tenora de Llefranc, a la seva residència d'estiu, i vam parlar amb Ricard Viladesau. Aquests són uns fragments de l'entrevista. Jo era molt amic d'en Ripa Rossell, Tible, i cada any m'ho deia, diu, per què no véns el més val, home?
vas a venir al bisbal, que tu i jo farem baixar les places, no, no enri, perquè ja estic molt content, jo estava bé o cremant allò, feia com volia, feia molt bé, i ell va dir, no, mira allà, home, no, prefereixo ser un petit amo que un gros mosso, i ho vas equivocat, et faràs l'amo si vens allà, dic, no, no, no, no m'enredaràs pas, i això va dur molts anys, que m'ho deia, li volirà, però va venir un moment,
que en Tromfa, en Pere Tromfa el trompeta, sí. És bastant animalot. Els músics, generalment, són bastant animalots. Però aquell passava. I diu, me la feia una mala passada. I no li vaig perdonar. I vaig plegar. Vaig venir que era la festa de Palaford i ell...
i ve el principal de Bisbal i va venir en Paco Capelles va venir a l'Orlean del Bialà el joventut d'allà encara no vols venir al Bisbal i dic home mira, ara m'ho dieu en un moment que casos podria dir que sí
podria ser que pogués morir. Jo què dius ara? Sí, home, sí. Hi ha una sardana de Ricard Viladesau que el mestre no va permetre mai que la interpretés ningú, només ell. És aquesta serroncadora que sona ara amb la principal de l'abisbal i amb Viladesau de tenor solista.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
I després d'escoltar aquesta serroncadora, amb Ricard Vila de Sau, de tenor solista i la principal de l'abisbal, tornem a aquella entrevista que li vam fer el 2003 a la seva casa d'estiuetj de Llefranc, la tenora. Hi vaig estar 20 anys i sempre em va deixar fer el que vaig moure. Era sèrio perquè era sèrio de caràcter. Un nas llarga, esclar. Nas de cània, que li deia. Però vull dir que no passava res. A vos se ve...
Gullava diners. Què vol passar a Tiro? Tot això la gent no ho sap, però jo sí que ho sé. Al Casals era un home extraordinari. Un home extraordinari com a home, com a músic, com a tot el que vulguis. I ell passava hores sentit per l'aquell home, perquè no em cansava mai. I era una vegada que van anar a tocar al pont Marium.
Perpinyà. I amb aquestes, que va venir Casals, i sentiu el concert que fèiem. I es va emocionar, sempre s'emocionava, no? I llavors ja van demanar unes fotografies, ja va demanar unes fotografies, i sí, sí, va enviar unes fotografies, i a mi em va enviar una fotografia, que és el que guardo.
perquè no es cap cuento això, que diu Arjabra de Sau, príncep de Botanora, amb l'afecte i admiració de Bocasals. Girona, que enamoren tots, quan enamoren mi, i els mosos ens enamoren.
Eternament, eternament.
Només que hagués fet aquestes dades d'ara, t'han tenia prou. Ja en tenia prou. Ja en tenia prou. Fetes totes. Perquè sou les dades més èxit de totes. I continuem des de la principal de Girona FM parlant amb els músics que han estat deixebles de Ricard Viladesau. Bon dia. Soc Jaume Call i Durant. Toco la tenora i sóc deixeble de Ricard Viladesau. Actualment toco la tenora de la Copla Vida de la Jonquera.
He tocat a diverses cobles. Les més rellevants són la ciutat de Girona, Costa Brava i Sant Jordi. Tinc molts bons records de les llissons a casa del mestre Vilassau a Barcelona. Llissons molt rigoroses i exigents i les que valorava l'esforç que l'alumne havia fet per poder assumir-les, almenys en el meu cas. Per a mi, professionalment, van ser molt profitoses. Hi vaig anar uns set anys.
i després esporàdicament algun dia. Va composar dues sardanes de tenora pensant en mi, a la valenta i l'estiuet de Sant Martí. Vila d'Issau ha sigut i segueix sent el meu referent.
Fins demà!
Fins demà!
Us convidem ara a escoltar novament a Ricard Viladassau, a la seva etapa de 20 anys amb la principal de l'abisbal. La sardana que escoltem és Aigua Xalida. Aigua Xalida
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit
Fins demà!
Fins demà!
En Ricard Viladesau, us dèiem abans, va dedicar algunes cerdanes en els seus deixebles. Ara ens parla Martí Camós. En Ricard Viladesau va dedicar a ell i en Jordi Molina, quan tocaven junts els mongrins, tenores flamejants. En Ricard Viladesau, en les classes, era seriós, però també tenia la seva part simpàtica i la seva part, diguem així, satírica, d'humor empordanès. Ell era de Calonja.
Igual que el meu pare, vull dir que, a més a més, es coneixin, havien anat a col·legis junts, i les classes se'ls recordo molt bé. Ell insistia molt, sobretot a mi particularment, en les respirades, recordo, em deien, hauries de mirar d'aguantar fins aquí...
Tu ja després ho intentaves i després també tenia molt en compte que no fèiem gaire bé el compàs 6x8, la manera de solfejar-lo, de dir-lo amb l'instrument, amb la tenora.
I insistia molt, i fins que un dia em va dir, mira, de gent que toqui bé el 6x8, es podrien comptar amb els dits d'una orella. Vull dir que tenia també els seus punts d'humor. Viladesau va dedicar una sardana a la seva mare amb aquest títol. Marona és el mateix Viladesau de tenor solista amb la principal de l'abisbal.
Bona nit.
Gràcies.
Bona nit.
Bona nit.
Gràcies.
Bona nit.
Fins demà!
I nosaltres continuem aquella xerrada que vam fer el 2003 a la tenora de Llefranc amb Ricard Vilodassau. Quan vaig estar els 10 anys a Girona, m'ha agradat moltes classes, va venir molta gent, nois i noies, que jo les noies sempre els hi volia treure del cap que no toquessin la tenora, però ja és duro aquí. Bueno, doncs, vinga, toca la tenora, home. I per què?
Perquè reconec que és un instrument de cara masculí. En canvi avui dia... Jo no ho sabeixo gaire que hi hagi una dona que pugui tocar, o que se tocava, o una altra primeta no ho toca.
Trovava que una dona no era un instrument per una dona. Era una persona que era molt exigent, ell no volia perdre el temps. Jo anava a classe a les 5 de la tarda, encara llavors vivia a Berga, i jo havia vist abans baixar a l'escala corrents algun músic, algun tenorista que havia anat a lliçó i no li havia fet la lliçó com ell volia.
És clar, era una persona que exigia molt de respecte a l'hora d'anar a lliçó. Ell no volia mai perdre el temps, com t'he dit, i li agradaven molt les coses ben fetes. Ell sempre em havia dit dues coses. Només es pot tocar-ho bé o malament. Quan et diuen, ja ho farà aquest noi. Ell em deia, quan et diuen, ja ho farà malament. I llavors també em deia sempre una altra cosa, que me'n recordaré sempre, que em deia, s'ha de tocar bé perquè fer riure costa molt poc.
Extreta d'un enregistrament de la Copla Salvatana amb el mateix Ferraz de tenor solista, escoltem aquest enrafila de Berga que li va dedicar en Ricard Viladasau.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Gràcies.
Bona nit.
Fins demà!
És en Josep Gispert de tenor solista amb els mongrins i la sardana de Vila de Sau triomfadora.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Hem començat amb un poema en Vila de Sau d'Albert Martínez, escrit el 1962. I ara acabarem amb un altre que el mateix doctor li va dedicar el 1993.
Jo no t'havia escoltat mai encara, deia un pobre poema rovellat, que groc per l'anticó llegeixo ara i em sembla com si el temps no hagués passat. Els murs del meu jardí són coberts d'eure, tots els camins caimen en plenys de pols. Com és, doncs, que jo encara et pugui veure amb aquell teu posat místic i dolç?
I contemplo el teu rostre altra vegada i escolto la tenora entre els teus dits com si fossin manats per una fada amb aquells sons de somni, omplint les nits, de plecs antics que ja no són més que història, ressò de rialles velles, de vells plors, que jo conservo encara la memòria, revivint-los com si ara fos llavors. I de llavors ensà quantes sequeres, tempestes i fredors han succeït,
Quants de canvis en tot mirant enrere, quants de somnis malmesos i esveïts. Trenta anys han passat des de les hores, tots els que encara hi som ja hem envellit. Només tu amb el teu símbol, la tenora, et resisteixes a trobar la nit.
Per mi seràs príncep de la Cerdana, de molt l'empostissat per sempre més, com un mite de la història catalana. A tu, Ricard, la meva mà profana, te la dedica 31 anys després.
I fins aquí el programa especial que hem dedicat a Ricard Vilodassau, que va néixer un 18 de gener de 1918 a Calonja i va morir un 26 de gener de 2005 a Barcelona.
Gràcies.