Gràcies.
en una plaça de no sé quin poble, per primera vegada viu ballar l'ovall de la sardana Irosi Noble. Mai més l'he vist i encara el podria pintar. Jacint Verdaguer.
Bon dia, Girona. Salut, amics, coneguts i saludats. Ensetem el segon programa d'aquest any 2026. Avui tenim dues històries que podríem dir transcorreixen paral·leles. Un músic ja consagrat amb un brillant currículum i un que comença. Us ho explicarem tot seguit.
Fins demà!
Es fa i es desfà. I es diu Sardana. A Girona FM, el 92.7, i dediquem 60 minuts cada diumenge a les 9 del matí. Dirigeix i presenta Montserrat Joventany. També ens podeu escoltar des de qualsevol lloc de Catalunya en streaming. A través de la web www.gironafm.cat
Fins demà!
Sabíeu que hi ha molts músics que tenen sardanes dedicades? Doncs aquesta precisament és una d'elles, la va comprendre el gran Ricard Vilodassau. Es titula En refila de verga i la gravació és de la Cobla Sabadell. Música
Gràcies.
Fins demà!
Bona nit.
Música
Bona nit.
Acabem d'escoltar en Rocila de Berga, d'en Ricard Viladesau, amb la Copla Sabadell. I en Rocila de Berga és ni més ni menys que un músic consagrat, com us dèiem al començar, una persona que ha fet una brillant carrera i encara està fent una brillant carrera. Josep Ferraz, un goig tenir-te aquí al programa. Bon dia.
Escolta, ens hauràs de disculpar perquè hem hagut de posar aquesta gravació de la Copla Sabadell perquè ha sigut un lapsus personal meu. M'he deixat a casa el CD en el que interpretaves en Rafila de Berga tu. No passa res. L'important és que es toqui i...
Content de sentir-la. Doncs en Josep Farràs per un costat, que va començar tocant la tenora joveneta, ara ens ho explicarà, i per l'altra banda tinc un ullet que només té 11 anys, si vosaltres el veigués ho diríeu no pot ser, perquè a més a més és, com diem el Ripollàs, i suposo que el Berguedà també ho deia, molt escotorit.
Sí. Eh, que sí, aquí a Girona aquesta paraula no... Escutorit, trempat, sí. Exacte, no la sento tant. Doncs, un xicotet que jo estava convençuda que anava per periodista o per locutor de ràdio. Perquè tot sovint, bueno, tot sovint, sempre que hi ha sardanes a Girona, el veiem fent despíquen anunciant les sardanes. Però resulta que avui, bueno, dies enrere em vaig assabentar que també va per tenorista...
I avui m'he enterat també que resulta que li agradaria conduir trens. O sigui que no sé al final a veure quina de les tres professions sortirà. El cas és que aquest xicot, Miquel, contenta de tenir-te aquí.
Gràcies. Només 11 anys, ja veureu com s'explica. Doncs aquest xicot estudia tenora i és alumne d'en Josep Ferraz. I resulta que... Què va passar, Miquel, el dia 14 de desembre a la Rambla de Girona? Aquell dia va ser el primer dia que vaig tocar la tenora en públic, concretament a la Rambla de la Llibertat de Girona.
I com va anar tot això? Explica'm-ho, va. Doncs feia un mes, probablement, no ho sé segur, en Ferraz em va proposar de tocar una sardana amb la Copla Salvatana el dia de la Marató i em va proposar el Cid Petit, que era una sardana que era molt bonica per mi i em va agradar de fer-ho perquè això em va animar més a tocar en un futur.
I quina impressió et va fer quan va ser... Jo ja tinc molt claríssim que tu, que hi hagi molta gent, no tens problema. No, tens taules. Però el fet de tenir una figura tan important com en Josep Farràs a la dreta, que no és igual com tenir-lo quan et fa classes a tu en públic, és una altra cosa, i en David Martínez, que és un altre de la Salvatana, que també fa molts anys que hi és, i una primera figura, allà al mig, com t'hi veies tu?
Bueno, em veia una mica estrany allà al carrer, entre dos, bueno, grans músics, i quan va començar la sardana recordo que vaig pensar, bueno, ara ja no hi ha volta enrere, ara comença i a tocar. Josep, i tu què me'n dius d'aquest xicotet? Home, orgullós. Per què? És un molt bon alumne.
Fa relativament poc que estudia amb tu. Sí, fa un any, sí, sí, sí. Va venir, mira, l'any passat a la Rambla, vam parlar amb B, bueno, li vaig dir amb el seu pare, dic, no li agradaria tocar cap instrument amb en Miquel? I el pare em va dir, diu, sí, li ha agradat molt la tenora, dic, doncs provem-ho. I es va apuntar a l'escola de música,
que hi ha les beques Rosent Palmada, Banyoles, l'escola de música de Banyoles. Ara en parlarem de l'escola de música, també. I bé, va anar... I és un noi, doncs, que li agrada molt, i com que es nota, que li agrada, perquè treballa molt, i li vaig dir, mira, si estudies molt això, et convidaré a tocar una sardana. Em vam parlar molts de Terra Nostra, els hi va semblar molt bé,
I ja va debutar. Jo crec que és una cosa que els ajuda molt i és un estímul. Oh, clar, i tant, i tant. Poder tocar un dia al carrer la feina que has fet amb una coble. I no amb una coble qualsevol. No, en aquest cas, bueno, amb una coble de renom i d'això, bueno, molt bé. I crec que això s'hauria de fer més, perquè no n'hi ha prou amb estudiar i estar a casa estudiant i tocar alguna mica...
concert de final de curs, o concert de Nadal, no, s'ha de posar una mica en pràctica, i això no es fa, i crec que s'hauria de fer més, perquè els alumnes s'estimulen molt. Això és el que anava a dir jo, és un gran estímul. Sí, home, i tant que sí, és un al·licient per ells.
Després parlarem de la teva tasca a l'Escola de Banyoles. Ara, Arnau, si ens posessis un fragment de la sardana en si petit, d'en Bernès, un musiquera de Sant Feliu de Guixols, que suposo que és una sardana que és força facileta perquè la puguin tocar danos així, no?
Sí, no, no, sí, jo ja els hi poso sempre, n'hi ha un seguit de sardanes, que són molt fàcils, i a ells els hi va molt bé. Quan parles d'una escola de coble o d'una escola de música, has de parlar del Sit Petit, la fermina d'en Marros, el Tirona de l'Oferil, sardanes així, recorda Calella, d'en Vicenç Bou, són sardanes que per ells els hi va molt bé, no els hi porta dificultat i els hi va molt bé. Se suposa que en Miquel aquell dia va fer el segon honor?
Va fer el segon tenor, sí. Ho vaig suposar ja, però perdona, sóc una neòfita jo amb aquestes... No, però també podria fer el primer amb aquestes sardanes, no passa res. Sí que et puja el llistó a l'enferràs, eh? L'any que ve farem el primer.
Què hi dius tu amb tot això? Que primer ve la nit dels músics. Ah, vols anar a tocar la nit dels músics? Em vol fer anar a tocar. Bueno, n'hi ha d'altres també, Ferraz. Sí, molts. Allà dalt a Gullana fan una festa al mes de setembre que hi poden anar tots els músics que volen. Sí. Espera, com és aquell de... A les escaules. A les escaules, sí. A les escaules val la pena. A la...
a la mare del món no, ja no el fan el senyor que ho organitzava es va morir hi ha la nit dels músics de l'escala també vull dir que amb aquests
Però, bueno, comencem per la nit dels músics de caçà. Que serà el mes de mat, juny. I anirem, sí. No sé com cau ara. Em sembla que és la primera setmana de juny, si no vaig acabar. Bueno, és que depèn de com va la Pasqua. Depèn de la Pasqua, sí. Depèn de corpus. Però bé, ja el farem venir, el farem venir. Doncs la nit dels músics de caçà ja són paraules majors, eh?
Perquè allà és una macrocobla. Una macrocobla, sí, i tant. Són més de 80 músics, em sembla. Depèn de l'any. Depèn de l'any. Habitualment... No, habitualment no són tants. No? No, aquest any perquè coincidia amb els 50 anys... Sí, coincidia amb un aniversari. Amb els 50 anys de l'agrupació sostenista. Però bé, jo estava acostumada a veure't allà al mig del públic, però aquesta vegada t'ho he de venir a fer fotografies amb la cobla.
Escolta'm una cosa, Miquel, quina de les tres coses, si t'haguessis de quedar amb una de les tres coses que m'has dit abans d'entrar a l'estudi que et crida l'atenció, que és tocar la tenora, els trens i parlar, o sigui, treballar la ràdio a un lloc d'aquests, amb quina et quedaries ara en aquest moment? Ara i sense cap dubte amb els trens.
Ai, ai, ai, Ferraz, això per ella, eh? No, però ella ja pensa bé, perquè com que ara els trens van automàtics, pot posar el tren, pot posar l'automàtic i pot tocar la tenora. Home, potser tantes coses alhora, no. Ja està, pot anar amb l'AVE de Barcelona-Madrid i pot tocar 3 hores la tenora. Mira que bé, ja t'he donat la solució. Arnau, anem per escoltar aquesta sardana, aquesta gravació que ens va fer arribar l'amic Pere Güell del debut d'en Miquel a la Rambla de Girona.
Bona nit.
Gràcies.
Bona nit.
Bona nit
Josep Ferraz, jo ara estava pensant quan et veia aquí tan seriós i escoltant. Quan tu vas sentir en Miquel allà a la plaça, devies rememorar quan tu eres un nano, perquè vas tenir alguna experiència d'aquestes quan tu vivies a Berga i estudiaves tenora? Bé, jo en vaig tenir una abans de debutar.
amb la cobla infantil de Berga, que es va posar... no es va posar malalt, es va... uns parents del segon tenor que hi havia a la cobla Pirineu...
van tenir un accident de trànsit i malauradament es van matar i llavors, clar, aquell dia el tenor segon evidentment no va anar a tocar i sé que a les 10 del matí em van venir a buscar a casa que jo tenia 9 anys judeu i em van venir a buscar a casa jo ja havia començat amb la tenora, ja feia poc però has de venir, has de venir i vaig tenir una experiència per força d'aquestes que no et queda més remei no et queda més remei, esclar, jo no havia tocat mai una sardana al carrer però bueno, mira...
Va ser la primera vegada. Sí, home, ja vas fent. Has portat en tots aquests anys que portes de carrera més o menys un compte dels milers de sardanes que deus haver tocat? No, no ho he comptat mai, però... Però si ho haguessis de dir així, a grosso modo, què diries? Un dia ho vull comptar, vull comptar més o menys, perquè jo ho tinc tot apuntat, eh? Des que vaig començar, et podria dir tots els llocs que he anat amb la...
amb la Cople de Berga, la infantil ciutat de Berga, amb la Cople Pirineu, amb la Mògam i amb la Salvatana, podria dir que a tots els llocs he actuat. I a vegades em faig creus que penso, com pot ser?
Els mils i mils de vegades que hem pujat i baixat de l'escenari. Però mils, mils... És que partes molts anys, ja. Imagina't només l'any que pugem a l'escenari, doncs... 125 vegades. I això sense comptar les vegades que pugem i baixem. Ja et dic només pujar. 125 vegades per 40 anys que porta tocant és bestial. Déu-n'hi-do. No te'n pots fer pagues. Ara conto les que em falten per pujar fins que em jubili, ja.
Quants anys a la Salvatana? Perquè jo recordo que et vaig veure a la Salvatana a principis dels 90. Amb tu, Montserrat, ens vam conèixer. A la Farella de Llançà. A la platja de la Farella de Llançà, l'any 1988.
que fèiem un dia de festa amb la Moga, que érem per allà dalt, que ens quedàvem sempre a dormir, i el Joan Casadamunt em va dir, mira, aquesta senyora és la Montserrat Joventany de Ripoll, que és sardanista, i tot això. Sí, doncs i érem amb en Ramon en peu descans i els nostres fills petits. Els teus fills eren petits, petits, la Núria i l'Enric, i me'n recordo, i amb la Salvatana vaig cantar el 91, fa 36 temporades.
Jo sabia que era el 1900 no sé què, però no ho tenia clar. Sí, sí. Déu-n'hi-do. Vaig provar... Era curiós perquè jo tocava amb la Moga l'any 88, l'any 87 tocava amb la Moga, i em van telefonar de la Salvatana. Em va telefonar en Raimon Sabater i em va dir, diu, necessitem un tenora perquè plega en Josep Maria Brugué. I em van fer una prova...
I, bueno, els hi va agradar, però hi va haver un problema que ells ja havien parlat anteriorment amb en Jaume Condal. I ell me va dir, diu, passa això, t'hem volgut fer la prova igual, perquè en Viladesau ens ha parlat de tu, em van fer la prova igual i em van dir, aquesta vegada...
Tenim la paraula en Jaume Condal i no la podem ni la volem trencar perquè aquí la paraula és la paraula. I això encara segueix a la Salvatana, la paraula és la paraula. I ell va estar-hi doncs 3 anys, per raons de no es van entendre, va plegar i em van trucar de seguida. I mire l'any 91 vaig entrar fins ara. I fins ara. I ara ets d'un dels que... Bueno, ja fa anys que remenes les síres. O s'hi ven remenades, mare, els pols.
Els maldecaps, que teniu tu i el Tana, no? I tant, i tant. Que compartiu la representació de la Copla. El segon any de ser i Marcel Roles va jubilar. Em va dir, diu, vols comprar-me la part de l'orquestra? I vaig dir que sí, evidentment, i bueno, ja fa... Del 93, sí, sí. Imagina, tota la vida lligat a la Salvatana. M'he menjat moltes alegries i molts marrons. Quan es veu davant aquestes coses passa. Sí, però bueno, molt bé, estic molt content.
Miquel, abans dèiem que tu m'has explicat que t'agradaven els trens. I jo crec que hi ha una sardana que potser t'agradarà escoltar. El Carrilet d'en Ricard Viló de Sau. Sí, és una de les més preferides. Doncs ara l'escoltarem i la gravació que tenim nosaltres és dels Montgrins.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Què, Miquel, estàs content amb aquest carrilet? No, i tant. Molt bé. Ferraz, comentàvem abans allò de l'Escola de Música de Banyoles. Quants alumnes teniu de tenora? Perquè tu fas tenora i tible, fas instruments de canya? Jo faig tenora i tible, sí. Mira, això va sortir arran de la pandèmia. Un dia vaig trobar la pandèmia, que tots vam tenir temps per pensar i per rumiar. I buscar alternatives. Sí, i vaig pensar...
i per què Banyoles no té una... ja havíem provat anys enrere a fer una escola de coble amb el Foment l'any 93 quan jo vaig anar a viure Banyoles i va anar bé perquè van sortir 22 o 23 músics mira, en Pau Vila que avui el germà del nostre realitzador d'allò doncs ell va ser una de la tongada aquella que va sortir i en van sortir molts perquè encara n'hi ha que toquen
Però ara feia molts anys que no n'hi havia. Escolta, Iba Nyola és una ciutat, un niu de la sardana, un bressol... I a més a més, històricament, ha tingut compositors sempre. Històricament. Ostres, ja hem hagut els Puigferrer, Martirià Font, en Gratacós, molta més gent. En que si hi ha casa de món, hi ha molt més enrere. Sí, sí. Vull dir que... I bueno, vaig parlar amb el regidor, amb el Miquel Cuenca, li va semblar molt bé, i vam, d'una manera...
em va dir, home, diu, fer una escola municipal de música de Cople, no, però ho hem d'integrar a l'escola de música. I va ser quan llavors ells hi van posar totes les facilitats, també, en Sam Atienza, el director, la directora de la Clara Martinell, la directora de Joventuts Musicals,
I van posar molt d'interès. Ell ja es va preocupar, l'Ajuntament van facilitar a l'escola instruments de coble, que van fer un esforç important, que van comprar dues tenores i dos tibles i fiscorns, i aquí ja vam començar.
Això t'ho volia preguntar jo, perquè, esclar, fer una escola d'instruments de coble, econòmicament els instruments valen molts diners. Sí, sí, esclar. El hàndicap de voler tocar aquests instruments és que aquests instruments es fabriquen a mà.
No hi ha productors que els fagin en sèrie, els fa actualment, només queda la font civil de Gironella, i aquest, esclar, en valen molts diners, perquè Slalla feia una tenora i ho fa tot, penseu que ho fa tot a mà, des d'oblegar la campana, a fer les claus, a fer els pilonets que els aguanten...
Ho vaig veure una vegada que tu m'hi vas portar al seu taller ja fa molts anys. Doncs esclar, és una feinada. El ginsoler, va buscar ginsoler, comprar ginsoler... Que sigui suficientment sec per poder-lo tallar... Esclar, ell pensa que ara va comprar un ginsoler...
que feia penseu que el ginsoler és un arbre que creix un centímetre cada 10 anys i una vegada vam anar amb en Pardo de l'Avisbal que ja l'avi hi havia en Fidel, en Pere doncs l'avi de Fidel va comprar ja un ginsoler que una persona sol no els abraçava imagineu els anys que havien de tenir i esclar la fusta de ginsoler és una fusta que és molt dura tu talles un taulor de ginsoler i s'enfonsa
Totes les altres fustes floten, el ginsolet s'enfonsa. Vull dir que té una densitat bestial. I, esclar, s'ha de tenir uns coneixements, unes eines per treballar-li, i això tot es fa mai, esclar, valen diners, aquests instruments. I llavors això que m'acabes de dir que s'enfonsa perquè pesa molt més, això és un problema pel tenorista? Perquè, esclar, la campana en si ara ja està solucionada, amb aquestes d'alumini ja està. Però i la part de fusta de ginsolet...?
Pensa que, esclar, queda ben bé un cilindre buit. Llavors, esclar, ja... Fa volum però és buit. Fa volum però és buit. A veure, jo la primera tenora que vaig tenir, per exemple, d'en Sibila, pesava un quilo 200 grams o així. Ara en tinc una que me l'he fet jo a mida, me l'ha fet ell, com jo li he dit, i pesa 600 grams.
Clar, 400 grans, més o menys. Estem parlant de la meitat de pes, i peses uns 600-670. Amb la campana d'alumini hem lograt moltíssim. Primer tothom se'ns va tirar sobre, que era una porqueria, que no sonava. Sí, ara la porta molta gent. Ara la porta tothom. Vam començar a fer-la.
Jo vaig, com sempre, jo soc el cunillet d'indies d'en Sibila, em va fer les campanes, tot, jo vaig anar tocant, anava molt i molt i molt bé, encara me'n recordo que el vaig anar a Serral, va ser la primera que va fer, i, bueno, clar, tothom va anar a casa, era un degoteig de gent que venia a provar la campana, i ara ja tothom, tothom té les campanes d'alumini, perquè, esclar, pesen molt menys, i veure, sonen exactament, igual, diguin o que diguin, tu et posaràs a davant d'una i de l'altra, i sonen exactament igual, si no més, que la d'alpaca.
Quantes n'has tingut tu de tenores, de diferents constructors? Demà encara estaríem comptant, no ho sé pas. Què vas començar amb a què? Vaig començar amb una Romero, d'un senyor que es deia Romero, que em va costar 90.000 pessetes, encara me'n recordo. I ara quant val una tenora? Ara val 5.000 euros.
Sí, sí, esclar. I un tiple 3.000. Sí, sí, esclar. És que primer que no hi ha constructors. Segon que, esclar, és que, esclar, si estem parlant amb un sacso...
un Saxo Selmer normalet val 6.000 euros, i que un clarinet una mica ja bo val 5.000-6.000 euros, esclar, una tenora, jo no ho trobo cart, perquè una tenora, ell, si veiguéssiu el taller, jo avui he parlat baixant a Girona, que he baixat abans, a les 9 al dematí ja he parlat, ja feia una hora que era el taller, i el truques a les 9 i a les 10 i encara és el taller, cada dia, cada dia, cada dia, i esclar, són moltes, moltes, moltes hores de fer.
Però, bueno, llavors vaig tenir també diversos catrois, que eren una llegenda, que anaven tan bé, vaig comprar el catroi d'en Josep Roura, que havia estat molts anys a la Vizval, vaig, bueno, bastants, vaig provar un puig d'aníbol, que també...
Aquella època hi vaig tocant temps, em va anar bastant bé, però llavors el Civil ja vam començar a treballar molt seriosament, justament amb el Pau Uriols de Vilanova, i ara es fan unes tenores bestials. L'Uriols no havia fet el príncipe, només Flaviols, això és el que anava a dir. L'Uriols és un cervell de la fusta, saps?
treballa molt el que és els mandrinats, el que és tot, i es van ajuntar i han fet un equip fantàstic. Bueno, ara tothom... Bueno, de fet, només queden ells. En Puigdallíbul ja no. No, en Puigdallíbul és molt gran, se'n deu anar ja 90 anys, i no em fa res, no fa res. No queda ningú més.
Ferraz, tu vas tocar al costat d'una persona que va ser durant 30 anys director de la Salvatana, un bon amic nostre, Pere Fontàs, i ell conjuntament amb en Josep Mir, que era el tenor allà aleshores de la Salvatana, vam fer una sardana que la van dedicar a les dues esposes, perquè totes dues es deien Paquita. Es deien Paquita, totes dues. Doncs ara l'escoltarem, però aquesta gravació ja és amb en Josep Ferraz a la tenora. Sí, sí. La Salvatana.
Fins demà!
Música Música
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Aquest sí, que era en Josep Farràs. Aquest sí. Farràs, hi ha una cosa que m'agradaria que tu ens comentessis. El futur dels tenoristes, potser també dels Tiblaires, però més que res dels tenoristes, perquè, esclar, la sardana ha passat per diferents etapes. Primer ens preocupaven perquè els músics eren molt vells i no hi hauria generacions noves. Però després van començar les cobles infantils, van començar Blanes i van seguir la juvenil de Sabadell i l'un i l'altre...
i ara semblava que portàvem uns anys que la cosa funcionava molt bé. Però, i el futur dels tenoristes, com ho veus tu que estàs dins d'aquest món? Bé, és una cosa... Jo et diré la meva opinió personal del que penso. Tenoristes en surten molts, tiblaires en surten també molts, fiscots ja no tants, instruments de coble... Però jo no em preocupa més que em surtin. Em preocupa més...
la manera que Apagón estan enfocant aquest instrument, els canvis que porten, sobretot de la manera de tocar. A veure, nosaltres estem acostumats, la tenora és un instrument de plaça, és un instrument...
per mostrar emocions, per mostrar sentiments, alegries, penes. És un instrument que està pensat per tocar plaça i tocar un instrument valent, un instrument actiu. Em preocupa una mica la forma de tocar d'ara dels nous tenoristes. A mi em fa patir molt la forma de tocar d'ara,
Per exemple, jo vaig tenir la sort de tenir tres molt bons mestres, en Josep Gispert, en Francesc Alías i en Viladesau. Vaig anar molts anys amb en Viladesau. Era com un segon pare, era una molt bona persona. En mi, tenia un caràcter...
Molt dur, però a mi no l'hi va tenir mai dur. Ens vam entendre molt bé. Potser depenent de les circumstàncies, si ell devia veure que la persona que estava sota el seu tutelatge treballava, el seu comportament devia ser un. I si no era així, devia ser un altre, potser. Sí, a mi es va portar molt bé. Era dur, molt exigent, molt. Però ensenyava a tocar d'una manera com ell tocava.
jo sempre he intentat tocar com a mi m'ha semblat i com ell em va ensenyar però ara esclar, a vegades sento els nous tenores que pugen i em fan patir molt perquè semblen ostres, és que ara els equiparen els oboers i els fagots i els ensenyen a tocar d'una manera molt concreta, molt fluixet molt... em fan patir una mica la manera de tocar d'ara a mi, dels nous que pugen sí, perquè no sents
no sents és un instrument que s'ha de tocar s'ha de tocar molt bé amb sentiment però com cal també s'ha de tocar amb ràbia i ara li falta aquella trempera potser sí, sí, em fa patir una mica i això he comentat però bueno, els mestres d'ara que pugen
Doncs ells ho veuen així, i jo crec que no és així, però bé, no ho sé, potser estem estrenant en una altra època, i jo ja em quedo anticuat, però no ho sé, vull dir, a mi em fa patir quan sento. De fet, les cobles de Girona, si mirem enrere, jo tinc més anys que tu, tocaven amb una brillantor i una...
d'una manera que ara, en general, ja no hi és. Si escoltem gravacions de... Mira, aquests dies vaig tenir oportunitat de sentir unes gravacions de la principal de Girona, tu les recordaràs, amb sardanes dels germans Casals, l'enriquem Pau Casals. Sí, sí.
Allà hi havia, o hi ha, una brillantomba, aquells enregistraments, i si tenim en compte dels anys que es van fer, que tampoc hi havia la tecnologia d'ara, és quan valores més aquella coble i dius, carai, aquesta gent com hi anava. I ara és el que dius tu, jo penso exactament igual que tu, eh? Sents cobles en determinats llocs i dius, hi faltaria una mica d'empenta. Sí, sí, però sobretot, ja t'ho dic, les tenores, la manera de tocar...
Sí, aguantar amb uns cants molt llars, uns pianos... La manera de vibrar també ara no és vibra, es toca plà, es vibra una mica al final, allò... Un pianíssim en determinats moments ja va bé. Una mica de vibrat, allò... Ostres, és que per mi no és la manera de tocar, però bueno, no ho sé...
potser són d'altres tendències, potser són d'altres coses. Abans també sentíem gravacions, que abans, jo recordo que m'havia explicat també la de Sau, que anaven a gravar, ells a Bisbal gravaven a Barcelona, i gravaven, ara no me'n recordo, a la Sedet o no sé, en gravaven, a Horta, i penjaven dos micros del sostre, i allà sonava, era el son natural de la Copla. Ara posen tants filtres i tantes històries, que jo per mi esperto el son. Masses tecnologies, potser?
Bueno, no ho sé, no ho sé, s'ha de calibrar molt bé, com més simple, a vegades millor. Ferraz, hi ha una pregunta que no la puc deixar, com està la salut de la Salvatana? Bé, molt, molt, molt bé, bé, bé. Mira, amb la part d'orquestra, de l'any 2000 és l'orquestra que més treballa a Catalunya, amb la part d'orquestra, orquestra, eh, concert de festa major i ball.
Això ho hem cuidat molt, pel fet que, bueno, primer que ens agrada cuidar-ho, segon que hem tingut la sort que, ara sobretot aquests últims anys, ha entrat a la direcció, a l'Eliseu Quintana, que és un...
que és una bèstia musical i sap molt el que fa, toca molt de peus a terra, sap molt el que fa i per la part de direcció de l'orquestra és fantàstic, tant per fer arranjaments com per idees.
Molt bé, i la Cople també la fem però potser la tenim una mica no tan activa com abans perquè ara ja hi ha moltes orquestres que s'han dedicat més a Cople, que han deixat molt, no vull dir noms, però han deixat molt enrere la part de l'orquestra.
i es dediquen molt a la Copla, molt, molt, clar, t'estic dient que fan el doble d'audicions amb la Copla que amb l'orquestra, i nosaltres sempre ens hem mantingut una mica més fidels a l'orquestra, perquè, a part, no té pas d'enganyar, vivim de l'orquestra. Jo t'ho anava diari. L'orquestra és el que dona calés per viure, i per fer, i per invertir, i per tot, nosaltres portem un muntatge que...
no porta ningú més, val molts calés, moltes suades, moltes hores de feina i de projectes, però quan dóna resultat, doncs clar, no es pot deixar mai això. I també porteu una cosa que és molt important, el vestuari. El vestuari, sí. Porteu uns vestuaris suntuosos. Sí, sí. I si fem una ullada, jo sovint us segueixo al Facebook i veus els comentaris de la gent i us creio la Salvatana.
No, no, està bé de salut Abans has nombrat l'Eliseu a Quintana ja buscarem el moment també de la mateixa manera que hem buscat un moment per portar-te amb tu per portar-lo i que ens expliqui també tota la seva trajectòria tot i que avui ha sigut una repassada molt curta perquè esclar teníem el tema del Miquel i també això ocupa espai però bueno, torna quan vulguis Ferraz
Molt bé, ja ho saps. Tornaré com vulgui, doncs. No, quan tu veig que hi ha una cosa que diguis, home, d'això no hauríem de parlar. Sí, home, ja tinc la seva gent confiança amb tu. Home, aquestes alçades. Per dir-t'ho. Aquestes alçades. Anem per escoltar una altra sardana, una gravació que és ja força més antiga, d'en Francesc Marlos, perquè els oients ens diuen, de vegades en trobo gent i em diuen, no, és que poses una sardana, estan balladores. Doncs va, pels que les volen balladores, i a més a més segueix protagonista la tenora d'en Ferraz, Llaminera.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Ferraz, i jo no és pas que vulgui dir-te bé ni molt menys, però vas agafant anys. Com ho veus ara quan ja tinguis de dir adeu a la Salvatana? Encara no, però clar, els anys van passant. Acosta't al micro, sisplau. Bé, ho veig bé, ho veig bé. A veure...
Jo l'orquestra és la meva vida, me l'estimo molt, i he estat... Ara fa 36 anys, ara tinc 65 anys... Ai, perdona, perdona. 60. És que estic pensant en el 65, ja. No, tinc 60 anys, bueno, si tinc salut, quan m'hagi de retirar, si em retiro 65 o 66, o quan sigui, no ho sé, quan ens deixin retirar, però ja no ho saps mai, això. No, ja, ja.
però bé, a vegades dic si em toco una quiniala no, si em toqués una quiniala encara que em toquessin molts calés continuaria la salvatana perquè és el que més m'estimo i tinc salut encara però el dia que plegui vull fer una cosa molt divertida que ja t'ho vindré a explicar, com que encara faràs el programa perquè aquest programa l'escolta molta gent i l'agrada molt encara faràs el programa esperem que sí
Doncs vull muntar una coble, però serà una coble molt especial. Molt, però molt especial. Doncs escolta, espero que jo el programa encara el tingui i que tu ens ho puguis ben explicar. Serà una coble de gent...
que ja ens haguem retirat i que com que ara també un músic un cop s'ha retirat pot continuar tocant petites coses i no en plan professional però amb la seguretat social ho pots arreglar vull muntar una cosa molt divertida
Només et diré que serà una coble formada tota per gent que ja s'hagin retirat, que encara que tinguin ganes de tocar, no per anar a passar el rato i anar a fer dinars, eh? No. Una coble que soni bé, que això sempre ha sigut el meu objectiu, que soni bé, no anar a fer riure, perquè això en Viladesau ho deia sempre, eh? Fer riure costa molt poc. Sí. I no es pot fer riure, no? Una cosa sèria que soni bé...
Però només amb unes característiques de tocar un tipus de sardanes que a mi tota la vida m'han agradat, que són les sardanes de sempre. I ara cada vegada en sents menys de sardanes de sempre. Sí, tens tot el que... Ara per sentir Torroella Vilavella, o per sentir Sant Martí del Canigó, o per sentir Girona i Mada, o per sentir... Ha de ser un miracle, que algú l'apogrami, saps? Perquè ara tothom... No, jo les sardanes d'abans, amb respecte de les d'ara...
tenen un pes molt important i vull fer una copla, perquè serà una copla al mateix temps divertida. Ho apuntaré a l'agenda i ho tindré en compte. Apunta l'any d'aquí set anys que ho farem, això. Josep Farràs, encantada que hagis volgut compartir aquest matí de diumenge amb nosaltres. Som una mica matines i fem aixecar la gent d'hora, però bé.
Bé, però també val la pena perquè a Girona no hi ha trànsit i arribes de seguida. Exacte. Gràcies, Josep. Miquel, m'ha agradat molt. Mira, m'anotaré aquesta cosa, que ha sigut segurament la primera periodista o responsable d'un programa de sardanes que t'ha portat a la ràdio. O sigui, que el dia que siguis un tenorista famós, podràs dir la primera entrevista me la va fer la Montserrat.
I tant. Gràcies per haver vingut també. Gràcies a tu. Que vagi molt bé totes aquestes coses que tens en mente, que si els trens, que si ser de periodista, que si tocar la tenora. Ja ho decidiràs que tens molt temps encara. Gràcies. Val, doncs ara anem per tancar programa i ho farem amb una commemoració.
En Josep Carbó, que va morir el 19... No, perdó, va néixer el 1912 Palamós i va morir el dia 4 de gener de 1988. Hem escollit una sardana seva que no s'escolta massa. L'Oli d'Olesa és una gravació força antiga de la Copla Flama de Farnès.
Gràcies.
Gràcies.
Bona nit.
I amb aquesta sardana commemorativa de l'aniversari de la mort d'en Josep Carbó, que va morir exactament el dia 4 de gener de 1988, avui ens acomiadem. Salutacions cordials de l'Arnau, que sempre lamenta els botonets i és el nostre pal de paller, perquè sense ell no tindríem programa. Us ha parlat, com sempre, Montserrat Joventany. Moltes gràcies per la vostra confiança.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.