La tertúlia de Girona FM. Jordi Grau dirigeix i presenta l'espai d'opinió i de part de dilluns a dijous de 10 a 11 del matí a la ràdio de la ciutat.
A Arturia, Girona FM, com passen 6 minuts de les 10 del matí d'aquest 15 de gener, un dia, com ahir, fred, un dia de la setmana dels verbuts, un dia en el qual les temperatures han baixat sota zero i en el que els serveis de l'Ajuntament de Girona tenen obert la UNED i la SOPA i l'AMRA forçada per tal de donar cabuda a tota aquella gent
que passa la vida al carrer. Un dia en què parlarem molt d'educació, espero, per les tres persones que m'acompanyen avui aquí en els estudis del carrer Balmes de Girona i a les que passaré a saludar.
Seguidament, senyor Ángel Guirado, molt bon dia. Anava a dir senyor Ángel Guirado perquè allò que dèiem abans de començar del tema dels currículums, és clar, vostè és doctor en psicologia, és director de l'Observatori d'Altes Capacitats, és president de les Comarques Gironines, del Col·legi Oficial,
de Psicologia, de Catalunya, ha estat delegat d'ensenyament, un director de serveis territorials, ha estat regidor en una vida molt activa per Àngel. Bon dia, què tal? Com estàs? Bon dia a tothom. I bon dia a les acompanyants. Ara les apresentarem. Com prova l'any?
Prou de bé. Això està bé. Com diu un amic meu, encara no hem tingut temps d'espatllar-lo. Jo penso que l'any, com és habitual, comença fent bons propòsits, tothom es fa bons propòsits i després no es compleix. Per tant, això ja és una pràctica habitual. És un tòpic. Perquè amb la teva qualitat de doctor en psicologia, et faré una pregunta, però abans, si m'ho permets,
l'Anna Sala, directora de la biblioteca de Sergià de Ter. Bon dia. Com ha anat l'entrada d'any? De moment bé. Per aquests pocs dies podem estar prou contents. Ens agrada molt que ens puguis acompanyar avui aquí. I ja pel final, i no perquè sigui menys important, la senyora Anna Julià és directora de formació i innovació del Montessori. Hauria de dir el Montessori Girona, que se m'escavava, però no.
de Monteseli Palau, però també d'altres centres que suposo que teniu comarques gironines. Què tal? Molt bon dia. Hola, bon dia. Gràcies per ser aquí també, per acompanyar'ns. Com prova l'entrada d'any? Com prova la represa, diguem-ne, després de les vacances de Nadal del curs?
Bé, molt bé, jo crec que quan diem comprovar l'any cal fer-se la pregunta de com estàs tu per abordar el que vingui i jo em sento prou bé, amb forces, tinc salut i energia i il·lusió, per tant, espero que el que arribi, el que porti l'any, doncs estarem allà per anar-ho trampejant i, si pot ser, explorant i gaudint-ho.
Això és el més important. Deia que li preguntaria una cosa a l'Àngel, va proposar una miqueta de tot això, diu, hem fet els propòsits, diguem-ne, de canviar coses en aquest any, però dilluns que ve resulta que a nivell mundial se celebra, celebra és una paraula que no m'agrada, però és el que s'ha batejat com el Blue Monday, el dia més trist de l'any. També s'ha de dir que tot això és una cosa de favi típic d'Àngel, que va començar com una campanya de publicitat d'una agència de viatges anglesa,
en base a unes teories d'un psicòleg, però realment va ser una campanya, i es veu que el dia 20, el tercer dilluns del mes de gener, és el dia que es considera més trist, perquè ja no ens anem recordant de les festes, hem d'apagar les factures de tot el que ha vingut, queden molts dies per al proper festiu intersemenal, aquest any jo crec que ens anirem
a la setmana santa, els propòsits d'any nou que teníem no s'han complert. Tot això que és, Àngel, és una acollonada. Realment hi ha una base per poder considerar que hi ha un dia més trist que l'altre.
Com amb moltes d'aquestes coses, els americans sempre han marcat la pauta, i aquesta és una tradició, no una celebració, però americana, que penso que també coincideix... Penso que va coincidir, però no és anglo-saxona, per dir-ho d'alguna manera. Va coincidir, em sembla, també amb un crac a nivell econòmic de la borsa de New York,
i que molts inversionistes varen perdre els diners i aquell dia va ser un dia negre. A més, coincideix amb tot el que has dit. Fa fred, és el dia que hi ha menys llum... Però hi ha una cosa que ho compensa tot.
les rebaixes. Encara n'hi ha? Em pensava que hi havia rebaixes tot l'any. Però les rebaixes és la cua final de tot un procés que comença amb el Black Friday, que continua amb els tions, els reis, els narals, i tot plegat, i ara ve les rebaixes. És tota aquesta tira de situacions que estan pensades bàsicament perquè consumim,
a través de l'engany que ens fan tots els mitjans de publicitat i marketing que hi ha al mercat, que estudien perfectament el funcionament humà, com funcionem mentalment, com funciona el nostre cervell, per caure amb molta facilitat a totes les trampes que ens plantegen.
I, per tant, tot això ens fa sentir feliços anar a comprar allò que abans valia x i ara val x partit per dos. Doncs, escolta, això ens emple de satisfacció i compensa a l'obmonde i compensa totes les fatigues que hem passat durant tots aquests dies.
Sí, però potser ja és després, no? Això ja és un post rebaixes, no? Aquest tercer... I ja és allò els fascicles aquells que per zero com a no sé quant pots col·leccionar, que després no ens sentirem a parlar més, o és aquella decepció ja que les rebaixes ja han passat i ja queda la segona, si rebaixes, no? I per tant, jo estic d'acord una mica, que s'ha cremat molt això, no? Els fascicles venien molt al començament de curses, allò.
Però també aquest període. Jo crec que quan ja sembla que no queda res per comprar... Sí, que ja vaig veure una coneguda marca, d'aquelles que recordem de temps d'arreu, que oferia llibres, em penso que era a 1 amb cèntims, que dius llibres, diguem-ne, de la... llibres potents. Doncs anar a la Rambla o a la plaça Catalunya o al diumenge, això es troba. També és veritat.
Però sí que és cert que aquest desànim, la costa de dinero... El 14 de febrer alguns celebren la festa dels enamorats, després vindrà Sant Josep... Hi ha un invent muntat per tal que ens tinguem sempre preparats a consumir i sentir-nos feliços. Ens tenen enganyats. Totalment enganyats.
Jo era quan parlava de les rebaixes, pensava que el més trist de tot és quan vas a rebaixes, veus tota la roba allà mal posada, tirada, no sé què, i te'n vas a la secció de nova temporada, no? Enamorar-te novament de la nova temporada, eh? Perquè la rebaixa ja ho deixes allà, dius, veus, tan tirat, i d'això és que... Saps per què posen els pilons? Sí, perquè ho vegis així més. Perquè és una mica agretar i trobar l'oferta, i això satisfa molt.
Et veig molt posat en el tema de les baixes, Àngel. És un tema d'actualitat que m'obliga a estar alerta i a estar a fons del tema. De tota manera, sí que és veritat que amb això de la fred és la sensació que hi ha de tornar a començar, però es pot agafar, com ho deia l'Anna Julià, amb aquell esperit de dir que tenim salut, estem bé, tirem endavant. No tothom hi està. Suposo que deu anar molt relacionat amb la gent
i moltes persones amb les que jo he parlat aquests dies s'ho agafen bé el tema de la fred, és a dir que arriba benvinguda de la fred, com benvinguda de la pluja, perquè havien passat anys que jo no agafava ni els guants, i això que soc bastant fredorica de mans, i en canvi ara la gent doncs que bé que faci fred.
Jo crec que tot és molt relatiu i que hi hagi fred i pluja ara sembla que està més benvingut i potser aquest dia tan trist... Aquest matí un tertulià d'aquesta casa, Pere Albertí, que cada dia s'aixeca molt aviat per anar cap a les gavarres, explicava per les xarxes que estàvem a menys quatre a les gavarres. I per tant, fred i ara es parla que potser vindrà una llevantada, per tant, al millor també vindrà.
una miqueta d'ego. Recordem que fa cinc anys estàvem negats perquè ara tothom parla que aviat ja començàvem a parlar del Covid, però també us en recordeu de la glòria que va provocar molts d'anys, especialment aquí a la ciutat de Girona. En fi, és allò una cosa enrere d'altra, no?
Escolteu, aprofitant avui que tenim aquí l'Anna. Jo abans li deia l'Anna Julià del Montessori Girona, però no sé si s'ha de dir Girona, perquè teniu altres centres, comarques gironines, i a més a més, tu com a directora, no sé si ho dic bé, de formació d'innovació responsable... Responsable de formació d'innovació a l'equip directiu. També has estat al capdavant de l'organització Montessori a nivell d'estat. A nivell de l'estat, sí.
L'any 2012, quan vam començar a arrencar tota la reinvenció, no diria refundació, perquè no va ser una refundació, però sí que va ser la transformació del sistema que hi havia, que sí que era una escola innovadora, però que vam fer l'aposta per Montessori, al cap d'uns anys ens van venir de Saragossa i de Madrid gent de l'antiga,
de l'antiga associació Montessori, ens van demanar que em formessin part i ens hi vam veure posats. I després, quan la presidenta va plegar, em va demanar si podia assumir la direcció i, des del 2013, crec que no ho dic bé, estava fent la presidenta. Clar, de les hores ens han crescut moltíssim els projectes Montessori a tot l'estat i nosaltres tenim una petita escola a Figueres,
i un centre d'infantil a Turbuella de Montgri. Parlem de Montessori Palau i englobem els tres centres, però lògicament el centre important és aquí a Girona. Abans, com ens hem saludat amb l'Anna, li he de recordar que encara jo recordava
i l'Àngel també estaria entre aquests, suposo, aquella petita escola, diguem-ne, a Montessori, allà a un carrer del que no recordo el nom, però que estava davant d'on després hi havia els vins encesa i va venir el restaurant Edelweiss, estem fent xironisme ara, i es parlava molt d'aquell projecte d'aquella senyora que es deia Maria Montessori, si no la recordo malament, i que era un projecte molt innovador, continua siguin un projecte diferent i innovador.
Continua sent molt innovador perquè la neurociència en tots els avenços que s'ha fet amb l'observació del cervell, que en aquell moment la Maria Montessori fa 100 anys intuïa a partir de l'observació que ella era metge, però moltes coses que ella les va escriure en els seus llibres i les va observar, ara ja fa uns quants anys.
que el món de la psicologia i de la medicina, sobretot, s'hi han fixat, s'hi han observat i s'està demostrant. Per exemple, el tema de les funcions executives, que ella no en parlava amb aquests termes, però sí que va detectar la importància de l'atenció, del moviment, de tota una sèrie d'espectes que ara la neurociència ha corroborat.
Continua sent molt innovador perquè si tu parles de donar un marc de llibertat i que l'alumne, el nen prengui decisions en relació al seu procés d'aprenentatge i que dins d'un entorn preparat, adequat a cada etapa de desenvolupament,
aquest infant amb un currículum estructurat però pot prendre decisions, estem parlant d'un model molt innovador, perquè és no anar tothom en el mateix ritme sinó seguir una mica els interessos del nen, i insisteixo amb un currículum molt estructurat però seguint els interessos del nen,
Doncs aleshores el guia el va guiant. Per tant, estem parlant que el mestre fa de guia, ja no és un mestre que transmet uns coneixements i que l'infant pren un protagonisme. Per tant, nosaltres pensem, estem convençudes i convençuts que sí que és un mètode que continua sent innovador. Encara hi ha qui diu que no se l'ha acabat d'entendre, la Maria Montessori. Àngel, que t'he vist que escoltaves molt
M'agrada escoltar quan parlen d'educació perquè qualsevol aportació que es faci sempre és de gran interès. Montessori va fer unes aportacions que avui dia són de primeríssima actualitat perquè sempre s'ha parlat de les col·lectives,
Però en el centre de l'aprenentatge és l'alumne, etcètera. I s'ha parlat des d'un punt de vista molt teòric. S'ha teoritzat molt sobre això, però a la pràctica ho has de veure. I quan visites una escola, visites una aula, i veus com treballen els alumnes, i veus la mestra que va amb una capeteta, un llengüisteteta,
i va prenent nota del que va fent un nen, que va fent l'altre i que d'alguna manera li pot servir per anar-lo ajustant, anar-li promocionant nous inputs i noves propostes en funció del que va fent i el que li pugui costar de fer-ho, etc. Però que veus que els nanos, perquè això jo ho he vist i he estat visitant aules d'aquí de Montessori Palau, marxes d'allà amb la idea que
Una cosa és la teoria, que alguns se l'omplen la boca i molts que ho fan no han trepitjat mai un aula, no han estat mai en una escola i no han fet mai de professors ni d'amnestres ni de res, però que tenen un constructe teòric molt ben elaborat però que després fa aigües per molts costats. Però quan visites la realitat veus que es poden fer les coses molt ben fetes i Montessori
les escoles Montessori que apliquen la metodologia que va proposar la Maria Montessori, fan una activitat que s'ajusta molt a aquest marc teori i és la teoria posada a la pràctica, que és en definitiva el que ens interessa.
veure com l'alumne se sent centre d'aprenentatge, que va desenvolupant les seves capacitats en funció dels seus interessos, però sobretot en funció de les seves habilitats, que aquestes habilitats s'han d'anar treballant perquè vagin millorant, i que un cop va adquirint noves habilitats és font per nous coneixements, i això és una roda que és un circuit que va sempre creixent i que li facilita adquirir nous aprenentatges. Per tant, en definitiva, el que es busca és que cadascú pugui arribar al màxim on les seves possibilitats li permetin.
i aquesta metodologia és una manera de poder-ho fer. Ara, com parlaves de teoria i pràctica, hi ha hagut un moment que me n'he recordat d'un altre col·laborador d'aquesta casa, en Xavier Díaz, que a vegades carrega una miqueta, diguem-ne, contra una cosa en la qual em penso que també heu coincidit
o menys ara, en el sentit que de vegades qui ha marcat polítiques educatives és gent que no ha atrapitjat ni una escola. Anna, tu aquí, és clar, avui estàs en, això són paraules majors, però tu formes part d'una part molt important, diguem-ne, que és aquest món, perquè ets mare d'alumnes, diguem-ne, vull dir que encara...
Encara coneixes una miqueta tot això, no? Sí, quan es sentia parlar tots dos pensava que només puc parlar com a mare, no com a experta. És prou important. Com a experta en res. Però sentia parlar l'Anna i a mi m'ha vingut al cap que moltes de les coses que deia jo crec que s'han intentat aplicar a l'escola pública però sense recursos ni sense formació adequada pels docents, que suposo que sí que és el que podeu fer a les escoles Montessori.
M'ha recordat moltes vegades reunions escolars de l'escola dels meus fills, que tot això també es deia i que llavors la realitat era una altra. És això, el mar teòric està molt bé.
però jo penso que molts centres i moltes escoles, si coincideix un equip docent prou potent, prou estable, perquè aquest és un altre tema, si dones una estabilitat, no són només els mestres Montessori que s'adonen que això és necessari, és en general tots els mestres, per tant estic d'acord amb tu que segurament que les intencions
i són, però el que falta potser són recursos que a vegades són de formació, que és una formació que implica un esforç per part del docent, implica uns recursos econòmics, un temps, però també una estabilitat de l'equip.
que l'equip pot avançar si hi ha una estabilitat de les persones que en formen part i també del marc normatiu, si hi ha una estabilitat aquest equip avançant. A vegades aquest mateix equip, tan il·lusionat... Jo he conegut entorns d'escoles rurals i he vist projectes molt macos i molt propers al que passa en un entorn molt tesori.
barrejades, que s'interactuen amb ells, el que pot tirar més, que li interessa més un tema, es pot anar a treballar amb els grans. Però això és clar, Montessori ja ho provoca i ja està dins del que són les pautes. I en canvi, si tu ho tens al cap com a docent, clar, tens moltes barreres perquè no ho tens. O sigui, necessites un entorn preparat, una formació, etc. Però sí que estaríem d'acord, Anna. Sí, no, vull dir que està molt bé la teoria que ha volgut aplicar la pública però que sense recursos, ni sense formació, ni sense...
ha estat un fracàs, que és el que estem trobant ara amb l'ensenyament públic.
Jo crec que teniu raó a totes, les dues teniu raó, però amb matisos, perquè puc dir-ho i puc dir-ho amb coneixement de causa. El sistema educatiu és un sistema intervencionista. Diguem-ho així i amb majúscules, és intervencionista. Des de les directrius que es donen, qui ha tingut més o menys experiència en el sistema educatiu, aquestes directrius van baixant com en cascada fins a arribar al centre. El centre ha d'aplicar-ho.
Aquest intervencionisme ha fet molt de mal i està fent molt de mal al sistema. Ens diuen què és el que hem d'aprendre, com ho hem de fer, quins són els criteris d'evaluació, quins són els indicadors d'aquests criteris, quin sistema d'indicadors hi ha... És a dir, els ho marquen tot de manera que el marge de maniobra que té una escola, que tenen uns mestres, és petit.
és petit i per tant l'única cosa que fan en moltes escoles és que m'ajustuen al que em demanen i aprenc el camí del que és més senzill, el que em demanen i per tant la meva iniciativa ha estat tallada.
Aquest intervencionisme ha fet mal i farà molt de mal, perquè cada govern vol fer el seu model intervencionista. Ara estem parlant que faran una modificació del sistema d'accés als mestres, a magistrèries, a través d'unes proves...
El sistema d'invents no se'n poden fer gaires, perquè hi ha el que hi ha. Per tant, ensenyar és més una qüestió d'actitud. Un docent ha de tenir una actitud oberta davant del que té davant. Són nens que tenen unes característiques molt específices, concretes i diferents uns dels altres, i ha d'actuar d'acord amb allò que té allà al davant. Per tant, les intervencions que et vinguin donades de dalt
s'han de deixar amb stand-by perquè el que tens al davant no s'ajusta a les intervencions que et demanen que facis. Tot el que són els informes o les avaluacions pisa, que són les competències bàsiques. És un sistema intervencionista per a què el govern o els responsables de l'educació d'un país intenten obtenir dades com si el sistema educatiu fos una empresa.
i una empresa sí que es mereix o es valora per els resultats que té. Per tant, el sistema educatiu o l'educació es pot valorar per resultat. Aquests resultats serviran per alguna cosa quan aquesta persona sigui adulta, sigui gran i hagi utilitzat el coneixement en el seu camp professional o personal.
Hi ha molts dubtes abans de tot això. Per tant, quan diu la companya que les teories i la pràctica van per camins moltes vegades diferents, hem de buscar una explicació i un culpable de tot això, que és aquest model intervencionista. He conegut moltes escoles que han volgut portar a terme projectes innovadors i els han dit que no, que no podia ser, perquè aquest projecte innovador implicava poder canviar l'horari, per exemple.
implicava un recurs més d'un professor més, perquè les organitzacions de l'aula implicaven en moments concrets passar a la meitat dels grups, i tot això exigia un professor més. No, això no pot ser, perquè el criteri ja dà entrades en la intervenció. Per tant, s'ha acabat molta iniciativa a nivell docent, i en moltes escoles que estan fent una molt bona feina.
Sí, Àngel, això que comentes que el professorat o el docent o els equips docents i les plantilles s'han hagut d'ajustar-me amb això que em demanen ara, que ara volem que parlarem d'això, ara volem que fem projectes, ara volem que fem situacions d'aprenentatge, ara volem d'aquesta manera, però és que això és un desgast molt gran. Encara que tu només et limitis
i intentar aplicar això que t'estan demanant, com que es canvia tan sovint, això desgasta molt l'equip, perquè si l'equip posem per cas en un determinat s'il·lusiona amb un model o unes demandes que es fan o unes propostes i ho arrenca i després al cap de dos anys o tres anys ha de fer marxa enrere d'allò on teníem una cosa ara n'hem de dir una altra i s'ha de canviar la manera de valorar, això és un desgast?
Enorme per als docents. Per tant, això que has dit tu em sembla fonamental. Agafar-te amb pinces les propostes i veure que moltes vegades tu pots continuar amb la teva essència
canviar el mínim que et vagin canviar, jo parlo amb tota franquesa, per intentar seguir endavant amb el projecte que tens, perquè si estàs pendent del que et demanen... Tu has fet la llista, jo no la faria tan ben feta. La teoria et parla d'un nen que a la pràctica no existeix.
et parlen d'unes edats que tenen unes característiques però que, a la pràctica, aquestes característiques venen modulades per un altre tipus d'efectors com pot ser l'entorn, la família, etc. Aquell nen prototip que t'han ensenyat o els han ensenyat a les escoles de Magistèria o a la facultat, a la realitat no és així. Llavors hi ha un problema quan tu arribes a l'escola i trobes allà unes necessitats que dius això no anem a parlar amb ningú i ara dic fer front a això.
No només això, jo sempre explico quan em pregunten Montessori, què és el més important del model pedagògic Montessori, perquè és un model pedagògic, no és una idea, una iniciativa, una ocorrència, un recurs.
una activitat d'ensenyament d'aprenentatge perquè tens la base científica que et marca un currículum, com ha de ser, és aquest, et marca com s'ha de formar el professorat i et diu com formar-lo i tal forma, et marca com ha de ser el treball del nen a cada pla de desenvolupament, per tant, quin tipus d'activitats ha de fer el nen i com ha de ser la intervenció de l'adult en cada cas. En aquestes propostes, moltes vegades et donen el marc teòric d'algunes idees, però no et diuen el com.
Què hi poso dintre de la classe? Està molt de moda i està molt bé. Està molt bé el disseny, és a dir, que les aules siguin més amoroses, més agradables, més alegres, però ha de venir com a conseqüència de què hi farem a dins l'aula. Aleshores, jo penso que aquest desgast per un costat del mestre, que ha d'anar-se adaptant les escoles al que demanen, i després la manca d'una cosa completa, un model complet que diguis com ho farem tot això.
Hem obert uns quants malons aquí. Aquest dia llegia un article del professor Germà Bel que deia que cada vegada que hi ha un canvi de govern canvien el 95% dels càrrecs directius del Departament de la Conselleria.
i això vol dir que en els altres càrrecs hi deu haver-hi, si en canvi en el 95 hi deu quedar un 5% que són tècnics. Crec que parlava de Suècia, no ho voldria dir, en el qual quan hi ha un canvi de govern el que canvia és un 5% dels càrrecs polítics perquè la majoria, el 95%, són tècnics. Aquest és un problema.
moltíssimes vegades. La sensació, i ara jo també parlo com a pare, però ja conec tots els processos perquè hem passat per l'ESO i hem passat per la Universitat i te n'adones que hi ha un cert tesori.
Et faria una pregunta complicada, Àngel, com que has fet el tema has parlat que mestres i professors tenien actitud i que es necessitava aquesta actitud. Deixa'm fer una pregunta. L'actitud amb B i S també. És a dir, surten els professors tan preparats, els mestres i professors tan preparats com se suposa que
que sortien abans, aquesta pregunta no posa en qüestió res, però alguna gent que hi entén sí que diu que és un dels temes que s'hauria de treballar molt. Quedaré malament, molta gent, avui, si dic el que penso. Quedaré malament.
Bé, parlant de preparació, tots sabem que s'aprenen a fer les coses quan surten de la universitat. En realitat, aprens un cop acabes, un cop tens un títol o el que et permet posar-te en circulació, és quan aprens. Abans has adquirit tot un conjunt de coneixements que poden ser útils o no. Diuen que habitualment en el camp de l'educació i l'ensenyament són poc útils.
per vàries raons. La primera és perquè qui ensenya aquests continguts, que són professors universitaris, una bona part d'ells no han estat docents, no han trepitjat l'escola, no han passat moltes hores convisquent amb alumnes i amb altres docents. Per tant, no coneixen la realitat, les dinàmiques, el clima, el pensament docent. Cal entendre el pensament docent. Si no s'entén el pensament docent, és molt difícil canviar el sistema educatiu.
Per tant, d'entrada, els professors, la majoria de professorat, tot i que hi ha els associats, que com a concepte és intentar vincular el món teòric amb el món pràctic, aquest és el sentit de l'associat, però que l'associat se'n desentén bastant del funcionament universitari perquè el seu lloc de treball no és a la universitat ni a l'altre lloc.
i és on realment cobra, perquè els associats estan molt mal pagats. D'entrada, els associats tenen aquesta funció, però el mateix sistema educatiu ha estat exigint que les universitats reduïn el nombre d'associats per anar incrementant professorat de plantilla. Amb qualsevol cosa, aquest problema s'anirà fent cada vegada més gros si la universitat s'aparta del món real, del món de l'educació, del món de l'empresa, del món de tecnologies, i se'n van apartant.
Un problema està aquí. El segon, els programes de docents de les universitats, que tenen una vigència de quatre anys i que s'han d'anar renovant perquè s'han d'anar avaluant, etcètera, el Pla Bolònia obliga a fer una avaluació d'aquests programes, costa molt de modificar i la realitat va més de pressa que el sistema educatiu té temps a plantejar. No a plantejar, a programar, a planificar.
Sempre van endarrerits respecte al que fa falta a la societat. Llavors surten professors, titulats, on la realitat no es correspon amb el que han estudiat. Aquí tenim una bretxa importantíssima que el sistema educatiu hauria de compensar a través de la formació permanent del professorat, que tampoc existeix.
hi ha una formació permanent que el professorat s'ha de buscar pel seu compte llevat d'institucions que vetllen perquè el seu professorat, la seva plantilla, estigui sempre al màxim de formades. Però el sistema educatiu deixa molt a la seva llibertat que el professorat es formi. O bé fa el que últimament es va, com a moda, com a model,
a la formació en el seu propi centre de treball a través de l'intercanvi d'experiències. Per tant, és un cercle tancat on les experiències són les que són i s'intercanvien. Això pot ajudar a millorar les capacitats, coneixements, estratègies, metodologies, pot ajudar, però jo crec que qui ha de prendre la formació continuada del professorat és el sistema educatiu, és el govern.
no pot ser que es deixi a la iniciativa lliure o a la privada, que facin el que els professors creguin que han de fer, sinó que tu tens uns treballadors en una empresa, que en aquest cas podem considerar que és una empresa, i tu què vols que facin els teus treballadors?
Com vols que tinguin els seus clients, que són els pares, que són els alumnes? De quina manera ho han de fer? El que han de fer, el com ho han de fer, i això és feina de qui té la responsabilitat del sistema. No pot ser que això recaigui sobre el propi treballador. I els sindicats, en aquest sentit, tenen una part de raó quan això ho critiquen. I clar, cada govern intenta deixar
impremta marca del que ha estat al seu govern. I per això aquest 90% que se'n diguin o el 95% va canviant perquè són cercles concèntrics d'amistats, de compravenda, d'intentar col·locar els teus, siguin o no siguin experts, sàpiguen molt o no sàpiguen, perquè confien que sigui el tècnic que finalment pugui resoldre el problema. Doncs bé, si aquest és el model del sistema educatiu cal canviar moltes coses.
perquè vagi millor. Es nota que has passat pel món de la política perquè ho has dit tot però has dit amb una elegància, però jo crec que se t'ha entès bastant. És un d'aquells temes, jo ara faré preguntes de periodista a nivell molt baix, el debat de l'educació i l'ensenyament.
Alguna vegada n'hem parlat aquí amb altres tertúlies de dir que està molt bé però l'educació és alguna cosa més que no a l'àmbit de l'escola. L'educació hauria de formar part d'una altra cosa. I a vegades diem, però s'ensenya tant com abans a les escoles?
Jo soc molt crítica, ja ho sabeu, i penso que hem anat a pitjor del que anàvem. No vull dir que hi ha molts canvis, estic d'acord, però no crec que no tants canvis com s'han fet, o almenys si s'han fet que les idees fossin clares. Ara sentia l'Àngel i pensava que són els governs els que han de plantejar unes directrius i saber cap on volen anar i formar el professorat cap allà on volen anar, però realment saben on volen anar.
perquè ara venia al cap aquestes noves reformes que es volen fer batxillerat a partir del curs vinent, que surten unes propostes però no són capaços ni tan sols de defensar aquestes propostes que ells havien plantejat perquè al cap de quatre dies tornen enrere.
Realment sabem on anem, perquè si realment s'han de treure hores de matèries científiques, que no ho sé, perquè no soc experta en res, però si proposen treure hores de matèries científiques, al cap de quatre dies tornen a sortir que no, que les tornen a recuperar. La literatura, tres quarts del mateix. Realment hi ha unes directrius, sabem el camí on anem, i aquí, si sabem on anem, hem de formar el professional cap allà on anem, jo crec que no sabem on anem.
donen la impressió que l'interès és deixar una petjada i van fer aquell canvi. Perquè hem escoltat la notícia, ara juntem, ara separem, ara quatre hores, ara tres, per tant no arribem al que teníem però sembla que... sembla tot com si fóssim un glau sonda o no sé, però en qualsevol cas el que no han explicat és per què duen a terme aquests canvis.
i quan fas una proposta has de saber defensar-la fins al final, perquè si tu creus que només fan falta tres hores, només fan falta tres hores la defenses. I quins indicadors has recollit de les universitats, de com arriben de preparats els estudiants, de les competències futures que hauran de tenir com a persones en el món laboral,
Digue'm alguna cosa que ho justifiqui perquè, si no, deixa que treballem i que anem millorant sobre el que tenim i que ho fem d'una manera constructiva, rectificant coses i millorant. No em facis aquests canvis que m'implicaran un desgavell a nivell organitzatiu de desgast.
És clar, vosaltres sou una escola privada i per tant és evident que s'han de seguir les directrius, però diguem-ne que és diferent d'altres, diguem-ne, de les escoles públiques o fins i tot les concertades, que déu-n'hi-do el que pateixen perquè estan al mig i reben patacades de per tots cantants. Totalment. Jo sempre he dit alguna vegada que sí, que tots aquests grans defensors de la pública, que jo ho soc.
Però tots aquests grans defensors de la pública, d'un dia per l'altre, la concertada baixés, el sistema educatiu s'aniria a Campis-Traus, perquè no podria aguantar. Per tant, aquest és un tema. Però el que ha dit l'Anna, l'Anna Julià, és molt pertinent. Per què? No ens ho expliquen. El català està desapareixent del carrer.
El nivell de català no és que sigui bo. El nivell de cultura general, entesa per cultura general de les èpoques, jo crec que és diferent. No sé si millor o pitjor, però en tot cas és diferent i em dona la impressió que no és tan bo. Es necessiten gent en el món de les enginyeries i en canvi estem intentant reduir. Llavors dius, a què ho veies tot això?
Jo ara pensava en allò que en un moment determinat es va dir perquè els noms també la terminologia canvia, les competències bàsiques. I llavors jo m'he llegit el llibre d'Andamià Bardera que es diu Incompetències Bàsiques i espanta una mica el sentit de dir que hi ha moltes escoles en les quals la gent no surt mínimament preparada amb aquelles quatre coses que abans es deien que eren mínimament bàsiques per afrontar la vida.
Sí, a veure, jo tampoc no vull ser molt dramàtica en el sentit que crec que moltes vegades els infants i els joves aprenen i creixen i es desenvolupen, malgrat els mestres i el sistema educatiu. Són espavilats, els hi hem posat un munt de matèries, de reptes d'idiomes, així que potser en aquell moment en què hi havia més coneixements,
doncs no teníem, i és cert que segurament que en nom de les competències hem buidat i després hem dit que per tenir una competència també cal una mica de coneixement i de memòria, però al primer moment semblava que no, que és competència i que la memòria res i s'ha vist que no i, òbviament,
els que vam seguir. Nosaltres vam ser uns d'ells, però no els únics, no estic convençuda que els nens han d'aprendre coses perquè si no, de què faran relació, comparació i crítica? Si no saben res, no aniran a buscar cada moment. Però sí que crec que hi ha gent jove molt preparada i els alumnes i els nens aprenen coses, n'aprenen moltes,
i que no sé, jo veig brots verds, en el sentit que no és tan dramàtic, però sí que és cert que tot això de les competències ens van fer creure o intentaven fer-nos creure que ara tot era competència i que no calia tenir coneixement. Nosaltres vam ser molt reassis a fer el pas dels fets, conceptes, procediments, actituds, valors, normes, que ho vam treballar molt a fons, perquè quan tu involucres
100 persones amb grups a treballar, què ens estan dient, què està dient la llei, fets, conceptes, a veure, pensem-ho bé, procediments, actituds, com ho podem implementar, i dediques moltes i moltes hores, espera't que després et vinguin, que has de fer competències, perquè dius, un moment, jo hi vaig dedicar...
No sé quantes hores de treballar això. Espera't que jo faci el canvi i ja veurem com ho tradueixo. Molta prudència, que tu deies, i ara, sortosament, també ja s'ha dit que això... Però és cert que no pot ser que passin les coses, volen per aquí i se'n van. Una altra cosa, volen per aquí i se'n van.
Sí que jo crec que els nois i joves van adquirint competències i n'adquiriran, i com que també penso, com l'Àngel, que els sistemes aquests de mesura estandaritzada i tot això tampoc mesuren gaire, tampoc ens hem d'estirar els cabells, però sí que hauríem d'intentar, com a ciutadans, exigir una mica més d'estabilitat, de motxilla, que els acompanya a la biblioteca a llegir, que comparteixen llibres, que els protegeix de tot el tema pantalles, i jo crec que sí que està per aquest...
És el que ens convé, pares crítics i que sàpiguen el que busquen. Després se'ls ha d'orientar, també, en aquests pares, però jo crec que sí que... No sé si vosaltres detecteu això, ja no com a mares, sinó des de la biblioteca. No, des de la biblioteca notes molts de canvis d'aquests i és veritat que cada vegada tens més clar o veus més la gent cap on vol anar. Que tenen criteris.
Ara el que deia l'Àngel venia a mi que és veritat que has de mirar quina línia pedagògica té a l'escola però a vegades comences amb una línia i acabes amb una altra perquè hi ha canvis de direccions pels mitjans. A mi també em va passar. Vaig començar amb una escola amb una línia i va haver-hi un canvi de direcció i va haver-hi una altra.
Sí, però ell parlava fa un moment del català, has deixat anar així, però moltes persones, per exemple, en confós, idioma vehicular amb model pedagògic, per exemple, no? O persones que... M'explico, és a dir, llavors... No, no, o sigui, tu esculls un model pedagògic perquè està generat al voltant d'unes idees,
sobre com s'ha d'ensenyar, com és el nen, com se l'observa, com se'l permet moure, i això no té res a veure amb les llengües. Sí que és veritat que els d'aquí, nosaltres, per exemple, que hem optat per ensenyar amb el model d'aquí, no, en canvi, incloure altres currículums de fora, però això també crec que ha distorsionat molt el fet de què estic escollint i què no.
Doncs clar, tot això i tota la informació que es té, els pares van confosos. Tenen molts dubtes davant de la tria. I és bo que tinguin dubtes. Perquè llavors van a una o dues o tres escoles a escoltar el que els expliquen a la jornada de portes obertes.
visiten les instal·lacions i veuen el que els ofereixen, etc. Van d'una escola a una altra i van veient si allà té això, allà no ho té, però allà té una cosa, allà no té, i tenen molts dubtes. El meu criteri, i això ara parlo només del que jo sempre explico quan m'ho pregunten,
allà en el sector de xarxes, el públic i la privada, ja ho sabem, dintre de la privada n'hi ha privades concertades i privades que no ho són, i dintre de la pública hi ha escoles de barri i escoles municipals o escoles supramunicipals. I moltes diferències. I moltes diferències entre unes i altres. Quina és la teva escola, la que tu creus que hauries de portar als teus fills, on tu vius?
allà, al teu barri. Té escola, al teu barri? Sí, té aquesta edat, però no m'agrada. En principi és aquella la teva escola, d'entrada. Per què? Perquè hi ha la realitat sociològica que et correspon a tu, perquè tu vius allà i vius amb altra gent com tu. Per tant, els teus fills es trobaran, quan surtin de l'escola, amb activitats extraescolars, l'equip de futbol, i es trobaran aquells nens que has compartit a la teva escola.
I quan siguin una mica més grans seran els teus companys que faran colla, aniran aquí, aniran allà. Per tant, conviure en el lloc on vas a l'escola i la teva escola és on tu convius... Ja seria un primer criteri. ...és un criteri que sempre l'has de defensar. Ara bé, llavors hi ha la comoditat.
És còmode que tu portis el teu fill a l'escola del teu poble o del teu barri? Per exemple, una mestra ha de portar els seus fills a la seva pròpia escola on ella treballa? És convenient o no? És una pregunta que té moltes respostes però aquest no és el moment. El meu horari laboral em permet portar el nen a l'escola a les 9?
i és millor que el porti allà on m'obren a les vuit perquè jo podré fer compatible la meva feina amb portògons a l'escola, doncs podré haver de prendre decisions en relació a si m'ofereixen transport, si m'ofereixen menjador, si m'ofereixen alguna activitat extraescolar a partir de les cinc, i tot això em permetrà a mi combinar la meva feina amb l'educació dels meus fills.
Per tant, poder haver de prendre una decisió que no és la decisió que jo ara estic apuntant, de dir que porto l'escola al meu barri. Quan és una escola que està en un poble, no hi ha dubte, aquella és la meva escola i no hi ha més volta. Però llavors té totes les avantatges
que jo he dit, els companys els trobaràs després jugant a futbol, els trobaràs al carrer, faran excursions, es barrejaran els nens de primer, segon i tercer, i per tant, un apren de l'altre, i el mestre haurà après unes tècniques de treball que amb una escola homogènia això no haurà après. Hi ha avantatges i inconvenients, tot això s'ha de posar sobre la taula. Vagin a l'escola que vagin,
que hi creguin, que hi confiquin, que la reforcin i que exigeixin. A l'acabar, però que hi confiquin i que hi aportin. Esprec crític, però amb confiança. Això també és un factor important.
Sí, perquè estem arribant al final de la tertúlia i la sensació és una miqueta aquesta, és a dir, generalitzar sempre és un error. Abans hi havia gent espavilada i gent que no ho era, i ara suposo que deu passar exactament el mateix, gent que se'n sortirà, gent que tindrà més problemes per fer-ho, però la sensació també és veritat, és que en determinada manera continuen havent-hi bretxes que seran molt difícils, diguem-ne, de tancar, perquè no hi ha ni...
ni els recursos ni les idees, segurament, per fer-ho. No sé, he fet una conclusió que no sé si hi esteu d'acord, però... Sí, però hauríem de, en una ciutat com Girona, penso que amb les opcions i les oportunitats que té i els recursos que té, ens n'hauríem de sortir. Ens en sortirem, Anna?
No ho sé, jo soc molt pessimista, ja ho sabeu. Penso que cal un revulsiu molt gran en el món educatiu ara mateix per sortir-nos-en. No, no ens ho sortirem. Girona és ciutat educadora, però continuem tenint un barri marginal, com és el sector est de la ciutat.
i d'això ens estem parlant de fa 40 anys, quasi bé tants com a anys té Montessori Pural. Esteu voltant dels 60 anys? Sí, voltant dels 60. Molt bé. Per tant, estem allà mateix. Ha estat una teoria magnífica, que hem parlat de tot i de la manera que ho hem fet i us voldria agrair moltíssimes gràcies. Anna i Julià, esperem que ens acompanyis
properament si pots, com li demanem també a l'Anna Sala i a l'Àngel Girado. Nosaltres, si tot va bé, tornarem demà. Ara són les 11.