Notícies en xarxa. Bon dia, són les 10. Us parla Maria Laram. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha reclamat la fi de la guerra a l'Orient Mitjà. En una declaració institucional, Sánchez s'ha solidaritzat amb els països atacats per Iran i ha condemnat el règim dels Oiatolàs, però ha afegit que la il·legalitat no es pot combatre també amb una altra il·legalitat. El president del govern ha recordat que la guerra de l'Iraq del 2003 va portar més inseguretat al món.
La posición del gobierno de España se resume en cuatro palabras, no a la guerra.
El mundo, Europa y España ya han estado aquí antes. Hace 23 años otra administración estadounidense nos arrastró a una guerra en Oriente Medio. Una guerra que en teoría, se dijo entonces, se hacía para eliminar las armas de destrucción masiva de Saddam Hussein, llevar la democracia y garantizar la seguridad global. Pero que en realidad, visto en perspectiva,
Sánchez ha advertit que cal estar preparat per un conflicte llarg amb afectacions econòmiques i ha assegurat que el govern treballa per impulsar mesures per mitigar l'impacte econòmic del conflicte sobre els ciutadans. El president també ha afegit que Espanya treballarà amb els països que defensin la pau i el dret internacional.
I la prescripció per a infantil i primària del curs 2026-2027 comença avui i es podrà fer fins al 18 de març. Per a l'ESO s'obrirà en aquest cas el divendres i també fins a la mateixa data. La llista provisional es publicarà el 15 d'abril, el sorteig de desempat serà el dia 28 i l'assignació final de places el 10 de juny.
I també en Educació el Consell de la Presidència, Albert Dalmau, ha expressat la confiança que el Departament d'Educació acabarà assolint un acord amb els docents i ha defensat que el pressupost del govern dona resposta a les seves demandes. En la Comissió d'Educació del Parlament de Catalunya, Dalmau ha assegurat que hi treballen per un acord de país històric que abordi mesures educatives, desburocratització, millores retributives i escola inclusiva.
I pel que fa a la mobilitat matí complicat avui a les carreteres, les cues més importants són a la B10 amb fins a 10 quilòmetres en sentit Nus de Llobregat i 4 més en sentit nord. A la B20 també 9 quilòmetres de cues en sentit Nus de Llobregat. A la B20 també hi ha 7 quilòmetres de retencions entre Sant Vicenç dels Horts i Sant Joan d'Espí en sentit Barcelona.
i es manté un carrer tallat per la varia a Castellolí. També hi ha congestió a la C32, volíem dir, entre l'Hospitalet i Esprugues per un accident, a la B23 entre Sant Feliu i Molins, i a la PESA també al Vallès en sentit Tarragona i retencions finalment a la C58 en entrada com de sortida de Barcelona. I això és tot fins aquí les notícies en xarxa. Notícies en xarxa
Recupera tota la programació a GironaFM.cat, tots els nostres continguts de Kilòmetre Zero. Informació, entrevistes, esports, cultura i tot el que passa a Girona. Descobreix el que tenim per oferir-te a GironaFM.cat, disponible on i quan vulguis. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina.
L'actualitat en 180 segons. Cada hora en punt arriba l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya concentrat en 3 minuts als botlletins informatius horaris. A Girona FM. La Gironina.
García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i disseptes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
L'Alternativa, el programa de rock que et porta també l'agenda musical i el més destacat de la cultura gironina en llengua anglesa, els divendres, cada 15 dies a les 9 de la nit. Presentat per Ryan Martin. Welcome to L'Alternativa, a Girona FM, la gironina.
Girona FM 92.7 FM La ràdio de Girona Girona FM
La principal de Girona FM, el programa dedicat al món de la sardana i la copla. Cada setmana, Montserrat Joventeny ens porta a l'actualitat, la història i l'agenda de la dansa catalana a les comarques gironines i al conjunt del país.
els diumenges de 9 a 10 del matí i quan vulgueu en format podcast a gironafm.ca Girona FM 92.7 FM la ràdio de Girona
Girona FMA.
Molt bon dia, entrem en temps de tertúlia a Girona FM, com passen 6 minuts a les 10 del matí d'aquest 4 de març. Però no sé si la tertúlia serà tan interessant com la pretertúlia, perquè hem tingut, diguem-ne, uns minuts intensos explicant experiències propies relatives amb la mobilitat, la mobilitat personal de molta gent que s'ha de desplaçar...
a Barcelona, però en tot cas el que sí que segur que farem és parlar, passar una mirada a l'actualitat mundial que ens afecta i segurament també parlar de la ciutat amb les tres persones que m'acompanyen avui aquí als estudis del Cabell Balmas. Senyor David Martí, molt bon dia. Bon dia, general.
empresari, vicepresident de la FOE i tantes altres coses que no farem perquè hem d'anar per feina. Què tal? Només tenim una hora. Només tenim una hora, perquè diuen d'altres, però vostè també Déu-n'hi-do els llocs entre els quals està. Sí, però amb els anys vas aprenent a posar límits o com a mínim a deixar coses abans d'agafar-ne d'altres. S'agafen altres vicis, no pateixi? Ja ho irà descobrint. Xavier Díaz, molt bon dia. Molt bon dia.
No sé com definir-lo, perquè jo també la cosa és aquesta llarga. Jo sempre passo per allò d'historiador, novel·lista, sindicalista, portaveu de l'Ustec, però ara no sé si he de dir jubilat o proper a la jubilació. No, no, ja estic jubilat, sí. Objectivament, ja estic jubilat. O sigui, que ara tindrà temps per fer feina, diguem-ne. De fet, no tinc la sensació que m'hagi jubilat, si em pregunta això. Potser la diferència és que m'aixeco una hora més tard, a les vuit...
tot i que avui ha sortit una estona quan reparlà de l'ESA, alguna mica abans, però Déu-n'hi-do, l'agenda la tinc bastant plena. Moltes gràcies per ser aquí, i la tercera pota d'aquesta tertúlia, no perquè sigui en tercer lloc la menys important, la senyora Assumpció Puig, molt bon dia. Molt bon dia. Ara en parlàvem, esclar, vostès ho he fet un fart d'anar i pujar de Barcelona tots els anys en què hi ha treballat, però sobretot els anys que també ha estat, diguem-ne, de gana del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, no?
Sí, sí, i ara és el que comentàvem abans era molt plàcid des que hi havia l'alta velocitat pujar i baixar de Barcelona una app que agafaves el tren i ara agafo aquest mitja hora més tard estava tot sempre molt puntual i de fa uns 4 anys cap aquí hi ha hagut cada vegada més problemes i crec que ara els problemes ja són de col·lapse realment cada dia sents que l'alta velocitat ha tingut algun problema i això és molt preocupant
L'alta velocitat té problemes, algunes vegades els trens no surten, passa habitualment, i Rodolí és estar com està, que està una mica pitjor, diguem-ne, una mica no, està pitjor del tot, alguns dies col·lapsa. I ara el que dèiem, com que les tres persones que m'acompanyen avui aquí, jo mateix, ara Déu-n'hi-do el que hem hagut d'anar o anem a Barcelona, aquella teoria que en David Martí deia, la teoria de dir jo ja havia deixat el cotxe i anava sempre en trenc,
Jo era un convers, jo sempre havia anat amb cotxe a Barcelona, i quan el tren, com deia ara l'Assumpció, anava bé, hi havia lava i tal, automàticament vaig deixar el cotxe. I ara saps que és l'única manera, com a mínim, d'arribar. Saps que arribaràs tard o no tard, però saps que arribaràs. Has d'aixecar-te abans d'hora...
Dilluns vam anar a Barcelona, vam arribar a les 9 en punt, una mica tard, marxant de Girona a dos quarts de set del matí. Això abans no era així. Jo crec que estem vivint en directe un col·lapse. I totes les coses que es viuen en directe fan de mal analitzar i de mal reflexionar. No sé si haurà de venir... Els del futur ho analitzaran millor. Què ha passat i per què hem arribat aquí, no? Però és un col·lapse en directe, és que no...
És així, tu miris com tu miris. Sí, sí, de fet, vàrem tenir dies que els tres no van funcionar i des de llavors funcionava bé, diguem-ne que no funcionen. A més, es parla de la crisi de Rodalies, però al mitja distància tampoc va bé, a l'Aves tampoc va bé, llavors dius, no, clar, és que no són les Rodalies només, l'autopista està col·lapsada, mal mantinguda, o sigui, cada vegada hi ha més gent que reclama que, sisplau, que tornin als peatges, entre els quals jo.
Clar, abans tenies una infraestructura que anava bé, i que estava bé, i que funcionava bé, ara està col·lapsada, mal asfaltada, si tens un accident a l'autopista, a la gruatria, triga molt a venir-te a buscar, amb la qual cosa el col·lapse encara es fa més gran. Perillosa. Perillosa, més accidents, més morts, no ho sé, ens hem begut l'enteniment una mica. Xavier...
Jo crec que això de tornar als petges és una pèssima idea perquè el que tindrem seran les mateixes autopistes amb el mateix manteniment i amb els mateixos dos carrils ocupats per als camions, que bàsicament aquest és el problema. Sí, el problema és que ara l'autopista la paga i no la fa servir. Perquè no hi ha enlloc més on passar totes les mercaderies que haurien d'estar passant per, no sé, quatre línies ferroviàries, perquè...
Jo alguna vegada faig el joc, quan vaig per la P7, de comptar quants camions per minut em travesso a línia contrària, i és que, diguem, jo soc de lletres, però logísticament no sabria com encabir. És que haurien de sortir cada 10 minuts un tren amb 100 vagons, bàsicament. I això és un problema que posant els peatges no s'ha d'aclarar.
Però d'una manera o d'una altra, un peatge no vull dir, un peatge com escrivia abans, que havies de parar i pagar. Vostè parla d'allò que van dir, la vinyeta. La vinyeta, o alguna cosa. Al final, bueno, és que si no és l'Unió Europea, algun dia ens dirà, això ha de ser així. Però el cas és que l'autopista ara mateix, és cert, que va col·lapsada i segurament ja aniria igual. Però és que la cosa contraintuïtiva és que l'està pagant qui no la fa servir, perquè s'està pagant amb impostos.
però tornant els pàrquings també haurien de ser de franc que els pagui qui no els fa servir no ho sé, no té massa sentit no sóc especialista en això parlo des de la sensació que quan hi havia peatge anava bé i ara no hi va quan hi havia peatge bàsicament eren dos milions menys d'habitants
Aquesta és la qüestió matemàtica però tornar una mica al tema anterior que comentàveu clar, jo el veig aquí més que col·lapsa hi ha hagut la tempesta perfecta és a dir, hi ha hagut la tempesta perfecta en diversos ingredients primer aquests dos milions d'habitants que no ens esperàvem per enlloc, era un país dissenyat diguem, un país de vuit milions que va cap als deu però que té unes infraestructures per, diguem allò, tirant molt cinc milions, la meitat
amb un evident espoli fiscal que s'ha acumulat i que finalment hi ha hagut, bé, tenim un arquitecte i suposo que ens podrà definir el concepte aquest de fatiga de materials, diguem, els materials s'han fatigat i han col·lapsat, bàsicament, com un pont o qualsevol altra cosa perquè no hi ha hagut el manteniment, amb, diguem, una transició ecològica que el que ens ha portat és perquè, per exemple, a Barcelona és que
Diguem, s'han tret els cotxes, però s'han tret també els autobusos i s'han tret també els trens i s'han tret absolutament tot, de manera que jo diria que Barcelona, que és la Catalunya ciutat, en certa mesura, s'ha independitzat a Catalunya.
i bàsicament jo crec que la manera més fàcil d'arribar a Barcelona és a través del port o a través de l'aeroport i per tant doncs està donant l'esquena al país perquè efectivament la major part diguem si Catalunya té una part interessant diguem és una potència
encara, diguem-li, cultural, econòmic, el que sigui, gràcies a aquest concepte de Catalunya-ciutat, amb tota una sèrie de ciutats mitjanes, una mica com el que seria el nord d'Itàlia, o com el que seria Holanda, connectades entre si, que genera moltíssimes sinergies, i tot això està bàsicament col·lapsat,
I a banda, ja tot aquest tema, abans comentàvem a previ micròfon, és molt difícil arribar a entendre com hem arribat fins aquí, però jo, si em voleu la metàfora aquesta de com construïm en aquest país, és a dir, jo recordo, no sé, la Meridia n'ha portat sis anys,
amb un parell de senyors i unes màquines, no se'ls ha acudit, potser pensar que, com fan els xinesos, que si han de fer una estació de tren en una setmana ho fan portant 500 persones, amb 50 màquines i ben coordinat, o fins i tot durant el segle XIX, quan es construïen ferrocarrils que eren capaços als Estats Units de construir 15 quilòmetres en un dia,
a base de portar molta gent i portar molta coordinació, i no pas com tenim aquesta estructura que tu fas una contractació amb una empresa, que després subcontracta amb altres empreses, que després subcontractes amb altres, que després subcontractes amb altres, i al final te trobes un parell de senyors, probablement sense papers, amb un pic i una pala. Però mentrestant els diners s'han escolat. Assumpció, això t'ha dit, Xavier, és possible? És a dir, seria possible posar-hi molta gent i fer les coses ràpides i bé?
Clar que seria possible, el que passa és que no és la manera de fer del país. I quan acaben el paviment, després al cap d'una setmana veus que tornen a aixecar-lo perquè s'havien descuidat de passar algun tub. Que és com treballem en aquest país fa molt de temps. És una metàfora una mica dura. És una metàfora de país, una mica depriment. És depriment però crec que molt encertada.
Jo crec que és la realitat que tots vivim, no? O sigui, que no hi ha una coordinació i una planificació. I el col·lapse aquest que estàvem dient que tenim o que no tenim, clar, és que durant molts anys no hi ha hagut planificació, perquè això dèiem la Catalunya del 5, la Catalunya del 7, en Jordi Pujol, i de... Som 7 milions, ara ja som 10 milions. Però bé, ara deixem-me recuperar una experiència que jo l'he vist perquè tinc un fill que viu a Holanda,
al voltant d'Eindowen. A veure, allà hi ha moltíssims trens, hi ha moltíssimes autopistes, són molts més que nosaltres, són quasi 17 milions en un país que els quilòmetres quadrats no són gaire diferents de Catalunya. Les autopistes van a tope. El meu fill, que al final va a decidir anar amb cotxe perquè havia de fer com 3 transbordos i un autobús per arribar allà al seu lloc de treball, per fer 40 quilòmetres està una hora als dematins.
Per què? Perquè estan les autopistes col·lapsades. I a Holanda ja fa molt de temps, per exemple, que l'autopista, durant les hores de matí 7 o al matí 7 de la tarda, és obligatori anar sent per un tema també de contaminació. Però també, quan hi arribes i veus que tothom va sent, dius, és una autopista més relaxada, o sigui...
Hem d'anar aprenguent. Ara, per exemple, a l'AP7 tots hi tenim problemes quan ens hi fiquem. Però és que volem anar a 120 o anem a 125 i volem adelantar aquest camió. Llavors, jo la primera vegada que vaig anar conduint el meu cotxe i em vaig trobar a molts 100 km per hora de l'autopista holandesa vaig fer, ui, mira...
Quatre carrils, tots assent, ningú es vol adelantar perquè és que tots anem assent, el camió també, saps què vull dir? Hem d'anar prenguent que el col·lapse l'hem d'anar digerint també des de la nostra manera també d'entendre o de fer servir.
tot això. Abans dèieu si seria possible avui en dia amb la reglamentació que hi ha portar més gent a fer les obres de la Meridiana i ara pensàvem al Camp Nou al final han fet això tampoc no és un exemple d'èxit perquè ahir ho vèiem encara estem en mig camp i ja es veurà quan s'acaba però no sé si seria possible però també és veritat que fer obra pública, fer infraestructura en aquest país en els últims 10, 15, 20 anys s'ha fet molt més complex també
Per poca planificació, per pocs acords i pocs consensos entre els partits, perquè ja no hi ha majories absolutes, jo crec que feliçment, però això implica una responsabilitat que crec que no s'està exigint prou als partits i als polítics en definitiva, que és que hi hagi certs consensos per fer infraestructura. Sempre dic el mateix, si hi ha tota una sèrie de coses en aquest país que el 85% de la gent, sigui de dretes, de centre, d'esquerres o d'ultra, el que sigui, i està d'acord, s'haurien de fer.
perquè són de sentit comú, llavors no es fan perquè la política petita es posa per davant de la gran. I l'altre és també que, clar, jo em poso a la pell d'un alcalde o a la pell d'un conseller de la Generalitat i dius, bueno, anem a planificar, farem tal cosa, i llavors te trobes cinc plataformes, quatre associacions, moltes de les quals es representen a si mateixos i prou i només els dies feiners,
Clar, llavors dius, és que és tot molt complicat. I aquest paral·lelisme que feies ara amb Holanda, clar, però és que no som holandesos. Aquests dies amb amics fem bastanta broma sobre la cosa aquesta que es deia fa uns quants anys, que volem ser la Dinamarca del Sud. Dius, cony, ja la tens aquí, la Dinamarca del Sud.
Sí, som la Sicília del Nord, amb sort, amb sort. Tot i així, per no pecar de pessimista, estic d'acord amb el que deies abans, eh? Malgrat tot, continuem sent una potència econòmica, cultural, vull dir, no... Jo a vegades dic que som un petit miracle, eh?
Per no dir el català, que encara es parli català i sentis parlar català, això ja definitivament ho és un miracle. És cosa de pubilles, burgeses i feixistes, no? Per lo que va dir algú ahir amb una ràdio. Les vam tenir fa 5 anys amb la Vassallo. És una persona, per fer un resum que no gira rodó.
És una manera molt catalana, molt educada de dir-ho, diguem-ne. Però respecte al que deies, clar, jo, diguem, el meu camp, que és d'historiador, tot i que no soc medievalista, però que, diguem, al final, quan ho combines amb la geografia, ja, diguem, Catalunya és una regió europea
que té una estructura molt determinada, el que he explicat sobre el nord d'Itàlia i el que he explicat sobre el que eren els Països Baixos, és a dir, tota una sèrie de ciutats mitjanes connectades entre si, amb una ciutat important, marítima, de vocació comercial, que vulguis o no ha constituït tot un entramat polític, econòmic, cultural,
que bàsicament és això, no? És a dir, a veure, clar, jo crec que bona part del col·lapse que patim és actuar en contra de la naturalesa. Espanya, diguem, fa tot el possible per mantenir una capital artificial, per poder mantenir una nació artificial, quan en realitat tothom entén que a la península ibérica els grans pols econòmics són, d'una banda, el que seria l'eix mediterrani, probablement
al sud d'Andalusia, unes ciutats com Sevilla i Càdiz, que també estan a port, i finalment Lisboa, que és la porta a l'Atlàntic, o fins i tot si molt apureu el País Basc, industrial, mirant cap al nord d'Europa.
I, en canvi, hi ha un gran forat negre que absorbeix tots els recursos i que, per alguna manera, la metàfora astrofísica ens va traient tota la matèria. Ens va absorbint tota la matèria fins que a deixar-nos despullats. Bàsicament és això. I deies artificial i em feia pensar en dos casos, un ja...
Per tornar al tema de l'autopista, l'autopista AP7 la va pagar el Banc Mundial en el seu moment. I el Banc Mundial va dir, jo aquesta autopista la faré passar per allà on ha de passar, que és pel Mediterrani, no per on volien que passés. O la SEAT, quan Fiat tallava el bacallà amb la SEAT, va dir, no, no, les inversions es fan a Barcelona, no es faran a Valladolid o no sé on, que les volien fer. Perquè al final, el sentit comú ve de fora, no?
Jo quan per qüestions personals he d'agafar tant en tant, he d'anar cap al priorat, doncs primer agafes la P7, que són dos carrils ocupats de camions, i després agafes la P2, que és la que va fins a Madrid, que trobo un camió cada 5 minuts.
És una qüestió de comerç. En realitat, el comerç passa exactament tot a través de la Mediterrània i jo no sé on deuen... Bé, sí, té una ciutat important, que és una ciutat consumidora, però no hi ha un entramat
No ho sé. Parlaríem de dèficit fiscal i podríem discutir si són 22 o 25 mil milions, tot això està molt bé, però la sensació és aquesta, que allò que fins i tot des del forat negre ens havien dit la locomotora d'Espanya i tot això que està entrant en col·laps, és un col·laps espanyol.
predeterminat, és a dir deixeu-m'ho dir parlàons polítiques perquè econòmicament no tindria cap mena de sentit però les infraestructures ens cauen a trossos els metges van a la vaga els mestres estan contínuament a la vaga la sensació aquella que hem estat uns mesos que donava la impressió que el país se'ns engronava una miqueta i la sensació com deia en David és que malgrat tot però malgrat tot
ens porta a pensar en el que havia dit en Xavier, que en Xavier ha dit que tenim unes infraestructures de país de 6 milions, són 8 milions, 200 mil, i hi ha gent que d'una manera que pot ser excessivament alegre parla de la Catalunya dels 10 milions, sense pensar que la Catalunya dels 10 milions necessitaria serveis per 10 milions.
La Catalunya dels 10 milions serà si no pensem un model econòmic diferent. Mentre el model econòmic que tinguem continuï sent intensiu en mà d'obra, intensiu en serveis, intensiu en turisme, intensiu en indústria de baixa qualificació, etc.
Ahir llegia un article d'en Pau Canaleta que vaig trobar molt interessant perquè parlava de tres coses que ara ens semblen mentida però que d'aquí relativament pocs anys passaran. I una d'elles era que ens barallarem per la immigració. És a dir, els països desenvolupats, diguem-ne rics o diguem-ne com vulguem, són països que d'aquí uns pocs anys ens barallarem per atraure la immigració. O sigui, ara deixem que es mori en el Mediterrani...
siguin ja molt salvatges, i ens barallarem perquè vinguin, perquè necessitarem mà d'obra. Jo li vull donar la volta a tot això, perquè aquí... Si no canviem el model econòmic, eh? Has parlat del teu fill a Holanda, jo també tinc una fill a l'estranger, i jo diria que al voltant de la meitat de la gent de la meva generació, que tenim fills entre 20 i 30 anys...
Els tenim a fora. Aquest és un problema molt greu, perquè efectivament, d'alguna manera, no marxen les persones menys qualificades. Aquí hi ha una fuga de cervells, però almenys una...
descapitalització molt important diguem, fa uns anys vaig escriure un article, quan encara no eren ni 8 milions en aquest sentit molt alineat amb el Sala i Cullell que deia que Catalunya no creix Catalunya s'engreixa perquè bàsicament el que té més població és més asteroides és a dir, és poder mantenir aquest model que no va enlloc
a còpia de feina barata i d'activitats de, diguem, de nulla utilitat social i de nulla utilitat econòmica. Totalment, i fins i tot amb poc marge, imagina't si és dolent el negoci que ni tan sols les empreses guanyen diners. Aquests pobres senyors que van, diguem, amb la bicicleta carregada, diguem, quan en realitat, diguem, que jo sàpiga, el 95% de la població és capaç d'anar-se'n a la botiga i comprar el menjar, bueno, diguem, és la típica activitat completament inútil.
però sí que tornant una mica al forat negre de Madrid clar, hi ha una qüestió diguem històrica i que no es repeteix només a Catalunya sinó que es repeteix a bona part del món en els últims 30 anys
diguem, la indústria tal com la coneixíem, aquella que es dedicava a fer coses, jo que sé, a fabricar bicicletes, a fabricar bolígrafs, a fabricar avions, coses de més sofisticades a menys sofisticades, diguem, s'ha deixat anar per, diguem, per apostar per els centres financers i especuladors.
Madrid és un exemple d'això Madrid fabrica fum però en certa mesura bona part dels Estats Units també van apostar bàsicament per tot aquest fum de l'especulació financera immobiliària i bàsicament van carregar la seva indústria he llegit alguna cosa bastant interessant i bastant provocativa en el sentit que bona part dels papers d'Epstein sobretot apunten a tota aquesta elit financera
Qui està molt esquitxat és... No en doni noms que el denunciaran expresidents del govern espanyol, eh? No, sí, exacte, tothom en pens, però és igual. Més enllà del senyor aquest del bigoti, doncs hi ha moltíssima altra gent, en termes generals.
Algú ha apuntat que en realitat les elites de les tecnologies, de l'Elon Musk i companyia, volen desplaçar tot aquestes elites financeres perquè ja no els han servei i a més, i això connectaria amb el que està passant a Iran i als Estats Units, i això cito el professor Antoni Soi, que també va col·laborar, que és un economista molt interessant, que clar, el model de globalització s'ha acabat
I una cosa com la que va passar amb la pandèmia, que de cop i volta la immensa majoria de països industrials eren capaços de fer, de fabricar coses tan sofisticades com mascaretes, que les vam haver d'importar tots a la Xina, doncs s'han adonat que...
Diguem, hem de tornar una mica com a finals del segle XIX, en el qual les grans potències s'havien d'assegurar allò que en deien les commodities, les matèries primeres. I, per tant, tota aquesta política imperial que està fent els Estats Units, d'intentar controlar Venezuela, controlar Amèrica Llatina, controlar Europa, o controlar Àsia, o fins i tot recuperar Àfrica, tenint en compte que la Xina els havia robat la cartera per la part del darrere, per cert, amb una economia planificada...
diguem, una economia comunista que fa servir el capitalisme com a tècnica, com a invent, com a invent està molt bé. Doncs l'únic de fet és que no és una democràcia, però a part d'això està molt ben pensat. Està molt bé, sobretot si estàs a dalt, diguem-ne. Sí, sí, clar, clar, per això ho dic irònicament, però clar, és que al final... No, no, se t'ha entès perfectament, eh?
Doncs clar, ara ens trobaríem en una fase d'una mica de polítiques imperials, en les quals cada, entre cometes, cada imperi tracta de controlar l'accés a petroli, terres rares, tot aquest tipus de coses. Ho pots revestir d'ideologia, però en el fons és una mica el que feien les grans potències europees fins al segle XIX, principis del segle XX.
totalment d'acord i aquests grans magnats de la tecnologia per dir-ho així que necessita molta energia i per tant tot això de l'estalvi energètic s'ha anat a no res perquè evidentment la intel·ligència artificial necessita moltíssima electricitat
I aigua, no? I què? I aigua, no? Sí, però quan sempre que es diu això de l'aigua, uns texans fabricar-los també gasten molta aigua i en canvi anem gastant texans i rentant-los cada setmana sense cap mena de pudor. Això de l'aigua al final és una tonteria. L'aigua dels servidors es necessita per refrigerar-los i això pot ser un circuit tancat. És a dir, això que els gasta aigua és una tonteria.
Però tot omple Instagram i tot omple les xarxes i els diaris. Tot ajuda a fer bullir l'olla. No, no, està bé escoltar els que en sabeu perquè jo tenia l'impacte aquesta que... Llum sí, no? Sí, es gasta molta llum per refrigerar aigua, això és veritat, però que es gasta aigua...
Sí, però tot això que estem veient el que comporta, diguéssim, és una mica que estem com emboirats, o sigui, que realment els polítics que tenim no estan veient, diguéssim, o planificant futur. O sigui, estan, ja diria, ni responent al dia a dia, perquè és que el dia a dia és prou complicat com perquè el puguin respondre, eh? I una mica aquest és el problema que jo veig o que em preocupa més, o sigui, que és com si tinguéssim una llosa al cap, no veiem.
per on hem d'anar sabem diagnosticar estem hiperdiagnosticats però és que no tenim cap lideratge que ens aporti una mica més enllà aquesta llosa que tenim al cap no sé com ho hem de fer però ens l'hem de treure a nivell de
de societat civil, però sobretot a nivell de lideratges que ens diguin cap on estem. Perquè està clar que Catalunya no és Espanya, no ho ha sigut mai, estem a tinta d'un estat artificial, per dir alguna cosa, i que s'intenta controlar des d'un altre punt que no anem bé. Però és que Catalunya, com dius tu, encara és un miracle. És un miracle.
I encara estem funcionant. I aquesta gent, o sigui, és tu que deies, dintre d'un temps ens barallarem per la immigració. Si no canviem el model econòmic, sí, és un model econòmic que no l'ha decidit ningú. A més, em fa molta gràcia quan es parla de la Catalunya dels 10 milions...
Com si en plan, és que, nois, ve això i no hi ha res més a fer. I dius, bueno, però si els hospitals ja estan saturats, l'educació està saturada, les infraestructures estan petant una rere l'altra, no tenim habitatge, com, carai, on viurà la gent que hagi de venir aquí a treballar, a fer de cambrer. Em sap greu per la metàfora així barata, eh?
Però és que com ens ho farem? I allò s'explica com si fos una cosa que ja no tingués remei. Però es poden prendre decisions sobre quin model econòmic, no? És que ni tan sols hi ha una discussió pública. Exacte, és que no hi és. No hi ha ni el debat. Si no hi ha ni el debat, és com si fos una mena de placa i dius, serà així, ja estàs. I dius, home, però alguna cosa hem de poder fer, no? Perquè si ara és un país on ja pràcticament tot està col·lapsat i estem en risc de fallida en tots els sentits,
I llavors un altre tema, dèiem la decisió del model econòmic. Catalunya i Euskadi als anys 90 tenien el mateix PIB per càpita, aproximadament. El PIB per càpita del País Basc ha crescut molt i el PIB per càpita de Catalunya pràcticament està igual. De fet, si es deflaciona, està quasi igual. I el tema del creixement demogràfic. No han abandonat la indústria, tenen indústria de valors. Han crescut una mica el turisme, però poquet. Estan allà mateix.
i de la indústria no perdoneu, i això es fa sense quartos perquè llavors sempre hi ha aquell que diu no, no parleu dels bascos perquè els bascos tenen el concert econòmic i nosaltres no hi ha una qüestió cultural però això és política jo quan he anat al País Bàs i he anat a un restaurant veus cambrers que són bascos i a Madrid també a Madrid t'atenen molt bé en els restaurants Caballero sí, Caballero, bones tardes sí
No, abans en Xavier ha mencionat molt de passada en Josep Salacoll, Josep Salacoll, un empordanès del barri de Sant Narcís de Girona, que ara és ciutadà noruec i que viu a Noruega, on fa de professor, ha tret un llibre que jo el trobo molt interessant, que es diu «No som sis milions»,
en el qual fa una cosa que aquí havíem deixat de fer. Parla de la immigració, però ho fa en primera persona, perquè ell és un immigrant i ell explica el procés que va haver de passar per a qui va ser ciutadà de Noruega. Entre ells, per exemple, parlar l'idioma i passar uns determinats exàmens per fer-ho, no? Això imagina que ho fessis aquí. I llavors ell parla... Fem-me tant a 90 també l'ajuda, eh?
Jo diria que es queda curt en un metro, perquè és una d'aquelles coses que sempre que el veig m'impressiona, cada vegada que el veig el veig més alt, és una cosa molt gran. Però llavors es parla d'una manera molt entenedora i parla del tema de la immigració aquí, i parla de Catalunya, però ho fa d'una manera en clau econòmica, que diu que el gran problema que hi ha és que aquí tenim la immigració que una part de la població vol,
que és la que necessita mà d'obra barata, i explica l'experiència de Noruega en la qual allà hi ha immigrats, qui són? Els de països europeus o de gent de països, de ciutadans de països que han entrat en funció de l'estatus de refugiat polític.
No hi ha refugiats econòmics. No els volen. Però per què no els volen? No els volen perquè, ell diu, és una manera, diguem-ne, d'assegurar que els sous que es paguen a Noruega per les feines siguin uns sous adequats. Al final és el que manté un sistema amb el nasport de l'edat. Jo el recomano, no vull dir que s'hagi d'estar d'acord. Hi ha gent que pel sou fet que l'hagi escrit li diu que és un racista.
Us puc assegurar que no és el cas perquè allà el racisme no n'hi ha perquè comença parlant d'ell mateix i el que passa és que ell proposa, ell més que proposa, perquè no proposa gaire res, ell explica una sèrie de coses que ens estan passant aquí i amb les quals jo hi estic bastant d'acord.
principalment en una, que és que del tema de la immigració s'ha de parlar, que no vol dir que s'ha de parlar en el context que alguns ho fan de dir, tots fora, no volem. S'ha de debatre seriosament. S'ha de debatre. Perquè quan no se'n parla, llavors passa el que passa. Llavors ve Aliança, ve Vox, etcètera.
Jo que he parlat amb el... Bueno, l'he entrevistat un parell de vegades, el Soler Salé Collell, diu una altra cosa més interessant que se'ns ha passat per alt i que té a veure també amb la pròpia cohesió de la pròpia societat. Diu que bona part d'aquestes feines barates, a treballar en hotels, en un restaurant, etcètera, etcètera, qui ho fa? Doncs ho fan sobretot estudiants de secundària, de 16, 17, 18, 19 anys... En Noruega, això. En Noruega. En Noruega.
que treballen unes hores a la setmana, un parell d'hores potser cada dia, o els caps de setmana, es treuen uns diners, fa que aquesta part d'introducció prematura en el que seria el món del treball, sense deixar d'estudiar, fa que els propis estudiants comencin a assumir
es comencen a endinsar en el món dels adults i en el món de les responsabilitats, cosa que aquí hem abandonat del tot en el món educatiu d'aquest país. Però és que, a més, un dels problemes, un dels danys col·laterals de la immigració
és que al final la població d'una manera inconscient assumeix que determinades tasques només han de ser per determinades persones d'uns orígens determinats, cosa que genera una falsa idea
de la feina, per exemple, del propi procés del treball, de la seva dignitat, de la responsabilitat i també generar molta pressió perquè la gent al final vagi a la universitat a fer carreres que potser ni tan sols volen fer. En realitat, i això tenim algú de la FOEC, sabem perfectament que hi ha algun tipus de feines que són no sofisticades sinó sofisticadíssimes, eh?
Per mi és més fàcil trobar, diria jo, un enginyer nuclear que un bon lampista. O un soldador, o un fresador, o un matricer... Bé, del rang de la construcció em falten molts d'ofici. Un bon paleta, un bon fuster... Jo crec que ho has definit, ho has explicat molt bé, perquè a més a més és molt gràfic. Aquí vivíem en una època, encara...
que vull pensar que l'anirem abandonant en algun moment, però que és un tema de pòsit cultural, que és perquè el meu fill progressi ha d'anar a la universitat. I això era el que deien els meus pares, de mi, que jo en faré 50 aquest any. Però que avui encara estiguem en aquesta situació és directament absurd, és no voler el millor pel teu fill, jo soc profe universitari, sempre ho dic, un dia em faran fora, ja està, però bueno, no passa res. Però és que és veritat, és a dir...
Clar que hi ha d'haver gent que estudia a la universitat, només faltaria, però la manera d'avui en dia de trobar un futur laboral bo, amb uns bons sous, unes bones condicions, uns bons convenis, unes bones circumstàncies i no saber mai a la vida què és l'atur, està en la indústria, està en el treball, està en les feines manuals del valor afegit, que no substituiran la intel·ligència artificial o que trigarà molts anys a fer-ho, etcètera, etcètera. Llavors, això ho tenim molt mal entès.
Sí, no, jo la intel·ligència artificial... Deies a la FUE, només que anéssim pels instituts explicant el que cobra una persona acabada de graduar d'EFP quan entra a una fàbrica, és que ningú més voldria anar a la universitat mai més a la vida. A veure, jo tinc la mala experiència que la intel·ligència artificial és capaç de fer tesis doctorals però és incapaç de muntar-me un moble de l'IKEA. I no el muntarà mai, un moble de l'IKEA, i mira que és fàcil, però no ho farà mai. Bé, això seria disposible, perdoni.
Muntar un moble de l'Ikea, que sigui fàcil. Bé, no, no, clar, és que som inútils funcionant. Els mobles de l'Ikea ja no porten ni cargols, es munten amb encaixos, es munten encaixant les peces, com si posa un Lego. És un demà molt cultural, o sigui, els pares tenen aquesta necessitat que el fill vagi a la universitat,
Sí, perquè volem el millor pels fills, òbviament. Volem el millor, però a més a més, i que els acronen fills que acaben, perquè, per exemple, quan ha sortit els diaris que hi ha pares que van a protestar els exàmens dels seus fills, o sigui, és una cosa de... O anem a acompanyar el nen o la nena a comprar els llibres. Exacte. Llavors, què passa? Que abans, jo quan vaig anar a la universitat, treballava també tots els fills de setmana i durant les vacances. Molts treballa, eh? Molts treballa. Molts treballa.
Ara, jo no sé si molts treballen o no treballen, però molts, diguéssim, arriben fins a l'edat que surts a la universitat, que són 21 o 22 ja, que no saben el que és el món del treball, no? I això també és preocupant. Les responsabilitats són molt més educatives que les grans teories pedagògiques. Totalment.
I és un problema, jo vaig estar fa un parell d'estius a Croàcia, i recordo el zoo a Zagreb, on totes les persones que te trobaves a les taquilles eren nanos, nanos, croates, que estaven allà amb 18, 19, 20 anys, i a més a més feia il·lusió, en comptes, allà hi tenien moltes estones mortes, i en comptes d'estar remenant el mòbil, estaven llegint un llibre.
I vaig pensar, hòstia, quina imatge més maca, no? Estàs allà picant tiquets en un zoo i quan estàs avorrit llegeixes. Ara em vas fer pensar en una altra cosa, que és molts de museus petits, locals, a la zona d'Europa, de França, o d'Alemanya i d'Holanda, hi ha jubilats, que fan mig jornada allà. Clar, no, aquest és l'altre, eh? Però aquí hi anem segur.
aquí ja anem segur, que a més a més penso que està bé però és que està molt bé perquè a més a més t'agafen i et diuen no vol que li expliqui qui li ha d'ensenyar l'ofici jo abans ho he estat a punt de dir quan parlaves tu Xavier del tema aquest d'integrar la gent jove al món laboral home és que això ja ho fèiem, s'havia fet tota la vida
Tu començaves escombrant el taller i acabaves siguent l'encarregat si eres trempat. I ja està, és així, això s'ha perdut. No, l'aprenent no, perquè és una manera d'explotar. Clar que hi ha empresaris que exploten a la gent, clar que n'hi ha, n'hi haurà sempre, però que n'hi ha menys, perquè tu al final el que fas, si ets mínimament conscient del que estàs fent i no ets gamarús, tu el que intentes és que la gent es quedi, estigui feliç, es guanya bé la vida i sobretot, sisplau, que no et marxi. Perquè és un drama trobar gent.
Llavors, l'aprenent, l'aprenent, clar, l'aprenent no és algú que li estàs allà fotent pals, l'aprenent és algú que començarà escombrant, clar que sí, i no passa res, i no passa res, això s'ha deixat perdre. I sempre, amb aquesta sensació, penso a vegades massa d'intervencionisme, d'intentar arreglar-ho però en el fons espatllar-ho. Sí, però també hi ha una crítica, diguem-ho, a l'empresariat en el que en el fons...
la precarietat, la feina barata que representa la immigració, és com una mena de fentanil. No, no, totalment d'acord. I abans quan posaves la imatge de Globo, no? Tu no has dit el nom, però és igual, ja ho dic jo, Globo, que a més a més són el pitjor, perquè són uns manguis, van amb la idea que no, són una start-up i l'economia de plataformes, no, tu el que ets és un nou esclavista,
que a més a més... Sí, sí, sí. És igual, ara, és igual. Perdó, eh? No, no, no, anava a dir una altra cosa. No, que... Ah, no, clar, és que ara, com que ens han obligat a posar-los tots al règim general, ara l'empresa no guanya diners. Home, clar, és que jo també en guanyaria molts diners. Si tots els meus treballadors fossin autònoms, no et fot. Vull dir, clar, és que... O sigui, de què va això? De complir les lleis o de no complir-les?
per això és un esclavatge la gràcia de Globo és precisament tenir immigrants sense papers no els pots regularitzar perquè no existeixen però s'aprofiten del sistema jo no els hi vull cap bé a aquesta empresa sempre que puc intento no parlar-ne mai per no fer-los ni mitja publicitat cosa que no estem complint però en tot cas és per criticar-los
Però vull dir que aquestes disfuncions, aprofitar-se del treballador avui en dia té aquests noms i que noms són aquesta mena de... Però en una indústria, ho saps tu igual que jo o més, està tot molt regulat. És a dir, tu vas a una fàbrica avui en dia i no hi ha un paper terra, la gent va comodíssima, bàsicament està apretant botons...
hòstia, no fotem, no és com era abans per no dir coses com que per exemple hi ha un buit i això des de les patronals s'ha intentat solucionar mil vegades entre els 16 i els 18 anys que és que els nanos no poden estar a l'empresa fent les pràctiques han d'estar a l'institut però si hi ha millors condicions de seguretat a les empreses que als instituts avui en dia llavors per què no poden estar allà? es provoca aquest forat, la gent marxa i deixen l'ofici que estaven aprenent i és un drama, i mira que seria fàcil d'arreglar però no hi ha manera
No, no, això en el Consell Escolar de Catalunya és una d'aquestes coses que no enteníem com una cosa tan absurda. Se n'ha fet una causa de guerra i no hi ha manera de que... I per què? A veure, jo tinc la sensació que des del punt de vista de la política s'ha arribat a un proteccionisme... Bueno, hi ha una sobreprotecció de l'alumne tan gran que al final ha convertit el sistema educatiu en un... Bueno, l'ha col·lapsat també.
perquè ara hi ha l'objectiu polític marcat per la Unió Europea que hi hagi un 90% d'alumnes de 18 anys que estiguin seguint estudis reglats. Ja no se'n parla del fracàs escolar perquè s'obliga a aprovar a tothom. Exacte, el fracàs escolar és un problema, solució, aprovarem a tothom. I així era fàcils.
La qual cosa ha generat una cosa perversa, que és que, diguem, no és que l'escola s'adapti a les característiques de l'estudiant, sinó que s'adapta a la voluntat d'esforç de l'estudiant, que evidentment, si no té pressions, doncs... És tirà nula. I ara ha generat un col·lapse. He de dir que és un col·lapse que no és exclusivament català i espanyol, és una qüestió que està passant per tota Europa i que...
Tornem a parlar de la Xina, no? Ara mateix el que seria el sistema educatiu que està mostrant millors resultats i creixent, i no només des de la perspectiva de resultats educatius, sinó fins i tot de coeficient intel·lectual, que és una cosa que teòricament va innata,
En els països europeus baixa dos punts cada deu anys i a la Xina està creixent d'una manera molt clara. I quin sistema educatiu té la Xina? Bàsicament el mateix que teníem nosaltres als anys 50 o 60. És un sistema, diguem per alguna manera, carrincló. Però clar, què passa a la Xina a diferència d'Europa? La Xina és un lloc on la promesa de l'ascens social...
utilitzant el sistema educatiu com a plataforma, és així, és a dir, és un país que està eixamplant les seves classes mitjanes i per tant, doncs, diguem, l'esforç de recompensa i en canvi als països europeus les classes mitjanes es van fer més estretes
i, en tot cas, les claves mitjanes tracten de protegir-se i, per tant, tracten de sabotejar el sistema educatiu per tenir el mínim possible de competència. I, de fet, bona part de les claves mitjanes, diguem-ne, s'atrinxeren a les escoles privades o a les escoles concertades per evitar, precisament, la competència i no només, diguem, la competència, sinó que, a més, a través de currículums estúpids, a través d'unes polítiques d'inclusió que no van enlloc,
al final han generat aquest col·lapse que fa que el 90% dels estudiants estiguin als 18 anys a l'institut, però que no hi ha garanties que sàpiguen les taules a multiplicar, ni que sàpiguen ni que tinguin una competència lectora mínimament acceptable. Això després ho trobeu a les universitats. A les universitats, bé, a les universitats sí, però sobretot on ens ho trobem és en el mercat laboral i en les empreses.
Perquè, clar, la universitat al final és una continuació d'això. Evidentment, el nivell... s'ha hagut de baixar, perquè és que, clar, si tu t'arriben alumnes que tenen un nivell més baix... No, per descomptat. No podem dir els joves. És molt desigual. És un lloc on s'ha de eixamplar desigualtats. Estic d'acord amb ells. S'ha eixamplat, hi ha més fractura en aquest sentit. Per exemple, hi ha molts més alumnes...
que fan doble grau ara la gent només li deixen fer doble grau si tens un expedient molt potent i són gent brillantíssima graus d'enginyeria i AD o dret i AD i coses d'aquestes i són gent molt potent
Però notes que els falta molta capacitat d'espavilar-se mínimament, de superar pressió. Són gent que veus, molt macos la majoria, jo no tinc cap crític en aquest sentit, però són gent que veus que els han estat tan entre cotons sempre...
que no saps com, carai, s'enfrontaran a la vida. Llavors, què acaben fent? Jo també ho faria, lògicament. Intentar allargar al màxim aquesta etapa, no? Llavors, de l'Institut de la Universitat, de la Universitat del Màster, i anem fent. Quan, com deies tu abans, Xavier, si entren en contacte abans amb el món laboral, s'espavilen més. Prenen un principi de realitat.
guanyen diners, poden començar a estalviar, el dia que es trobin amb la sort, entre cometes, de si es poden comprar un pis, poden tindre un mínim estalvi per poder fer una mínima entradeta, no ho sé, és a dir, és una manera d'anar-te ficant en el sistema. Ho estem fent molt malament, en general. Hi ha molta gent, també, que fa la formació professional. Sí, sí, sí, i cada vegada més. Està molt plena. Mira, perquè us feu una idea, a les comarques gironines només hi ha un institut que faci FP de fusteria, un.
A Banyoles. En el millor dels casos n'hi entren 25 i poden acabar en 15. Cada any surten 15 fusters, entre cometes, en farien falta com a mínim el triple o més perquè no tanquessin els tallers de fusteria que hi ha. No perquè se n'obrin de nous, no, no, simplement perquè no tanquin els que hi ha. Si ho extrapoles a Ferreres o extrapoles... Busca un soldador.
Busco amb lampistes, que és el que dèiem abans. I són oficis ben pagats. Tant si fas d'autònom com si treballes per un altre, et guanyaràs bé la vida. De fet, hi ha hagut alguns gremis, deixeu-m'ho dir així, que s'han muntat les seves pròpies escoles. N'hi ha vàrius. El del metall ho té. I fins i tot no només gremis, fins i tot empreses. La SEAT. Bé, la SEAT, això per descomptat. El seu propi institut. Però aquí, Girona, tenim Tàbil, tenim Comexi, tenim Comes...
A Balanes, tenim diversos d'aquests, perquè no els ha quedat més remei. De fet, formen els seus propis treballadors i també els d'altres. De fet, una planificació econòmica podria implicar, per exemple, generar una escola de conductors de trens, per exemple.
Que ens faran molta falta. Convidríem, convidríem. Molta falta. Sí, sí, sí. Escolta, hem tingut, no dic portem, portem molta estona i hem tingut una, jo crec que és una tertúlia molt agradable de temes així, però clar, hem plantejat més problemes que no solucions. Assumpció. No som tertulians. No ens demanis tant.
No, no, però si tot això, diguem-ne, s'ha teoritzat, la gent ho veu, alguns polítics, dic alguns perquè no voldria dir tots, ho tenen clar, per què no hi posem la meia, tot això? És a dir, està molt bé, hem fet el diagnòstic, però com s'arregla això?
t'ho pregunto tu perquè m'és més fàcil perquè estàs aquí al cantó meu i per la teva experiència jo torno a dir el que he dit abans ens hem de treure la llosa que hi ha a sobre i hem de planificar de futur els polítics necessitem que tinguin que deixin de banda la resposta immediata
per reflexionar cap on anem i quines són les estratègies de futur. Si no tenim aquesta reflexió des del lideratge polític, clar, la societat civil podem fer moltes coses i podem ajudar amb moltes coses, però necessitem que hi hagi algú que ho vegi. Fa temps que li vaig dir al president Puigdemont, un dia que el vaig anar a veure ja que estava a la vora d'allà amb de viu el meu fill,
I li vaig dir, hi ha una llosa al cap en la política catalana i ens n'hem de sortir, sigui com sigui, i crec que encara estem en el mateix punt. Estem donant respostes immediates, i com que els problemes estan sortint de per dos costats, perquè, clar, mira la Sílvia Paneque, la Sílvia Paneque, és que no deu tenir temps ni de pensar en què es posa per sortir de casa, perquè és que realment li plou sobremullat, que diguem-ne.
Jo estic molt d'acord amb el que diu l'assumpció i jo afegiria per part dels ciutadans no fem rendició no exigim rendició de comptes des de fa molts anys no es fa o no s'ha fet mai però jo crec que és un problema
perquè al final que un partit polític es pugui presentar a les eleccions següents al cap de 4 anys amb el mateix PowerPoint que es va presentar fa 4 i no es vegi obligat a dir tot això que vaig dir que faria només he fet un 20% això no pot ser i l'altra cosa que no es castiga des de la ciutadania és el que deia jo abans de no exigir als partits que generin els suficients consensos perquè les coses es facin perquè estem super diagnosticats sabem quins són els problemes
però s'ha de passar a l'acció i l'única manera de passar a l'acció és amb mínims consensos o això o una majoria absoluta o si encara m'ho portes més enllà com els xinos aquí mano jo i es fa el que jo dic i tu diràs si van bé home, Catalunya clar, seria amb el motor del món si no haguéssim d'estar per segons quines històries però no és el sistema que d'entrada volem ni és el millor, òbviament
Jo, a veure, estic bastant d'acord amb el que s'ha dit aquí, com a historiador he de dir que la ironia de la història fa que un cop derrotat el comunisme amb la caiguda del mur de Berlín, va i resulta que els xinesos han guanyat postumament a través d'una economia planificada que fa servir el capitalisme com a tècnica de gestió. Però quan parlem d'efectivament és un sistema autoritari, una dictadura directament, aquí no la defensa ningú,
però que efectivament en el nostre país falta un debat rigorós sobre com volem ser d'aquí 10 anys o 15 o 20 és a dir, cal com a mínim un programa perquè tenir un programa i uns objectius et permet fer una planificació una vegada saps el que vols resulta molt més fàcil veure quines passes fem fins a allò que volem fer que és la planificació
Però bé, aquest estiu passat vaig llegir un llibre molt interessant de l'antic amb això d'Espanyol al Pequín, i clar, explicava que sí, efectivament, cometen molts errors, la política xinesa, però tenen un component de pragmatisme que a la pràctica...
Quan el govern s'equivoca, si no muntes gaire merder, tens la capacitat d'intervenir directament per, jo que sé, el teu representant del Partit Comunista del teu barri corregir determinades coses i hi ha mecanismes de correcció, en certa mesura.
Bé, jo penso que necessitem urgentment una planificació, saber exactament què és el que volem, quines coses necessitem, i deixar de discutir, perquè aquí, per exemple, portem 30 anys discutint sobre tornar a posar el tren entre Girona i Olot, i en comptes de discutir-ho potser que posem les primeres vies, tampoc és tan complicat.
No és tan car. Vaig estar mirant què costava cada quilòmetre. Bé, escolta, jo crec que bona part dels... 15 quilòmetres al dia ho tindríem ràpid, això. Mira, ni que fos mig quilòmetre cada dia, cosa que és posar 250 d'un cantó i 250 de l'altre, doncs ho tindríem en menys d'un any.
ens queden 4 minuts, per tant, vull dir, no podem obrir gaires temes, però ja que tenim aquí, diguem-ne, un empresari vicepresident de la FOEC, preocupació per tot el que està passant, diguem-ne, a nivell global, perquè, esclar, no vull parlar de geopolítica, però el que vull parlar és que pujarà l'electricitat, i la gasolina, i el gas, i la inflació, i tot plegat. Vam encetar una època d'incertesa absoluta amb el Covid, i ja no hem sortit d'aquí, llavors, al final...
és anar gestionant la realitat. Ahir el president Trump deia que tallarà totes les relacions comercials amb Espanya. En els grups on jo estic i les converses que tenia, la gent ja ni se'l creu, ja s'ho agafa rient, perquè ja em diràs com es fa això, per altra banda. Que, per cert, aquí hi ha una jugada política molt, molt bona del president del govern espanyol, que és que, com que a casa meu no hi ha manera ni de tan sols pactar uns pressupostos ni una mínima llei, em dedico a fer de...
de superheroi. M'enfronto a l'Elon Musk, m'enfronto al de Telegram, m'enfronto ara ni més ni menys que Donald Trump. No ho dic irònicament, crec que està bé, perquè a més a més està marcant certa agenda i està bé. Però al final els empresaris ens hem d'adaptar al que hi ha i ja està. I també és veritat que quan una porta es tanca se'n poden obrir dos i
I al final és intentar detectar oportunitats i minimitzar els mals. És així, no? Però com que ja no saps per on et caurà... Jo, com a anècdota, aquest cap de setmana he estat fora i quan vaig tornar tenia dos diaris, el de dissabte i el de diumenge, en paper a casa. Vaig pensar, abans de llançar-los, folleja'ls, no?
Està bé fer-ho de tanta... Sí, sí, allò que em feia com mal al cor llançar-lo. És com dos llibres de Croàcia, això. Sí, era com llançar-lo directament, em feia com mal i els vaig fullejar. I amb tota la història de la invasió i de l'atac aèri d'Israel i Estats Units contra l'Iran, etcètera,
M'hi vaig adonar que ni tan sols sabia que Pakistán havia envahit Afganistan. I estava allà en plan, hòstia, he estat fora dos dies i resulta que hi ha un cataclisme mundial del qual t'havies enterat només d'una peça però et faltava l'altra. Jo crec que és un problema perquè no digerim la meitat de coses que ens passen per davant. És impossible.
Alguns diuen que enyorarem l'època de la Guerra Freda, que sabíem que hi havia bons i dolents, que tothom tenia els seus bons i els seus dolents, però com a mínim hi havia una certa, i que ara la sensació és de gran desconcert, i de fet el que acabes de dir m'assona amb una cosa que ha dit al començament de la Tartulia Xavier, que en el fons, diguem-ne, tornarà als imperis i que tothom mirarà per ell. Tot s'està.
regirant, o sigui, hi acabarà havent un nou ordre. I acabarà, diguem-ne, i acabarà recordant de l'Ofeu, el figuerenc, el farmacèutic figuerenc, que va planificar, diguem-ne, les caïudes dels imperis. O sigui, hi haurà imperis, els imperis tornaran a caure. Jo no parlaré en nom de l'historiador, però els imperis creixen, neixen, creixen i cauen, però sempre se substitueixen per un altre ordre, per algun altre imperi, alguna altra cosa. I, de fet, no sabem quina serà.
l'estratègia del senyor Trump no té gaires llums però sí que té la capacitat de pagar molt bé a gent molt intel·ligent i efectivament tot allò que sembla com una mica caòtic que és la invasió diguem allò canviar un president a Venezuela i per tant controlar el petroli de Venezuela que d'una banda tu tens accés al teu petroli i després diguem li generes uns problemes per obtenir-lo a la Xina
davant de les tres principals potències amb les quals Estats Units ha de compartir l'hegemonià mundial que és la Rússia, Iran i la Xina ataca el més feble perquè a més atacant a Iran li fots molts problemes a la Xina que la major part dels petroli que d'altra banda els xineus tampoc són idiotes i aixecen molt el peu de l'accelerador respecte a...
Total, que això és jugada política. Allà en parlarem la setmana que ve. Ja? Tenim 15 segons. Jo volia dir una cosa així molt femenia, però en qualsevol cas hem de planificar, o sigui, hem de saber què superem avui. O sigui, no ens hem de... Jo no ho sé encara. Jo tampoc, però escolteu, tindrem temps de fer-ho, però serà, diguem-ne, en una altra ocasió, perquè ara són les 11. Moltes gràcies, Xavier Díaz, Assumpció,