El Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Recorda, dissabtes de 10 a 12 de la nit, diumenges de 9 a 11 del matí, a Girona FM, 92.7. Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, cocodrilo. No pasaste de callar. Hasta luego, cocodrilo.
Al centre comercial Gran Junquera ens fem encara més grans. Arriben marques molt esperades com Zara, Adidas, Stradivarius, JD, Versca, Mango i moltes més. Per fi ho podem dir. Obrim la nova part el 10 d'octubre. Descobreix un nou Gran Junquera. Ara, més gran que mai.
Vols comprar o vendre una empresa a Girona? A Reempresa posem en contacte persones que volen vendre el seu negoci amb persones que volen iniciar una empresa sense haver de començar de zero. Oferim assessorament personalitzat i suport financer gratuïts gràcies a la col·laboració amb la Diputació de Girona. Visita'ns a reempresa.org
La tertúlia de Girona FM. Jordi Grau dirigeix i presenta l'espai d'opinió i debat de dilluns a dijous de 10 a 11 del matí a la Ràdio de la Ciutat.
Bon dia, passen 5 minuts a les 10 del matí i entrem en temps de tertúlia Girona FM d'aquest dijous 10 d'octubre del 2024, 15 dies del començament de les fires, com aquell qui diu, per parlar de la ciutat, del país, del que ells vulguin, amb les 4 persones que m'acompanyen avui, totes elles aquí en els estudis del carrer Valmes i a les quals els agraeixo molt.
que vinguin. M'ha permetreu que comenci perquè encara no havia vingut en aquests estudis en aquesta temporada. De fet, hi ha dues persones que no ho havien fet. La Lluïsa Feixeda, doctora amb història a l'art, ho dic bé, professora de l'UDG i tantes altres coses. Què tal?
Molt bé, molt bon dia i contenta de ser aquí. Moltíssimes gràcies per ser-hi. Dic que tampoc no havia vingut aquesta temporada i me'n refereixo també a en Xavier Díaz, historiador, professor, ensenyant... No farem currículs, que avui el currículum seria molt llarg, diguem-ne. Què tal, com estàs?
Molt bé, molt content de reprendre en ple mes d'octubre aquesta relació amb la ràdio. I nosaltres el tenim aquí. I sí que benvingut a les tertúlies a aquesta temporada, però també és un plaer tornar-los a veure el senyor Ricard Planes, editor de Bonart. Hola, molt bon dia. Gestor cultural. Sí, aquestes coses que es diuen. Aquestes coses que es diuen o que els digueu. Segons qui els dius s'entenen. Quan els dius tu jo hem perdut, eh? Gràcies, gràcies. Pobre guatge críptic.
Moltíssimes gràcies per ser aquí, com també els donem en Josep Campmajor, que sempre ens fa una especial il·lusió tenir-lo, i més després d'una interrupció involuntària en la seva presència aquí, que no amb les tertúlies, però sí d'una manera física. Què tal?
Molt bé, bé, content de tornar a ser aquí físicament en 3D i això m'encanta. Escolteu, estic encantat perquè tenim aquí, diguem-ne, quatre primeres espaces i podríem parlar de moltíssimes, moltíssimes coses, de fet... Artístiques segur, eh? Perquè hi ha un clúster artístic aquí i ja saps que quan vinc, alguna petja cultural...
i hem de deixar permeta'm la broma que les espaces no serveixen una època de punyalades de fet és el que anava a dir que abans d'entra estàvem parlant de punyalades però tornem a la cultura que és civilització estàs preparant el 25 aniversari de la revista de Bonarc que es va crear a Girona i que de fet és l'única revista
d'aquest tipus diguem-ne que parli d'art del país si no ha xerrat almenys en paper i en digital n'hi ha alguna altra en digital sí hi ha diferents projectes però en paper no és resistencialisme ben entès
En digital sí, hi ha Adesc, per exemple, que és un portal que porta la Montse Badia, que col·laborem molt conjuntament amb ell en molts projectes. També hi ha el temps de les arts, que també fan molt bona feina, no només amb temes d'art, sinó també toquen literatura, teatre, música, etcètera, i encapçalat per l'Eliseu Climent i tot el seu equip.
I bé, hi ha altres portals més petits i després tot el que fan els mitjans de comunicació en el seu dia a dia, que també és important cobrir la informació. I jo venia precisament de Madrid, del Círculo de Velles Artes, que com a Bonart i com a Fundació Coromines hem col·laborat amb un projecte d'un gironí, un escultor, l'Àlvaro Soler Arpa.
que ha fet una exposició molt interessant conjuntament amb Greenpeace i sobretot per un tema de relacionar tot el tema de la sostenibilitat, el tema de les espècies i va estar molt bé, vam poder fer una presentació prou interessant i sobretot per donar a conèixer
l'impacte dels plàstics en la vida quotidiana. Ens estem menjant indirectament una targeta de crèdit al dia amb tots els productes, les aigües i tots els derivats que puguin haver-hi. Ens vam quedar tots una mica sorpresos. De trosset de plàstic en trosset de plàstic. Sí, sí, és bastant xocing i en aquest sentit has servit les seves escultures per
és un artista que havia exposat a la Galeria Manuel Marcos de Barcelona i bé, és un personatge prou interessant que a part és dibuixant i fa tots els storyboards de gent com en Bayona i altres cineastes per tant, va ser una bona excursió i també vam aprofitar per anar a l'associació de revistes culturals a la seu d'Espanya
que nosaltres com a bon art hi som tant a la catalana com a l'espanyola i la veritat és que veure que encara hi ha 70 revistes en paper que encara hi ha la memòria en paper que queda fixada que encara a alguns ens fa mal malauradament és així la cohabitació és el que és i les dinàmiques de moltes generacions començant per la nostra també on el paper té una manera de consumir-lo entre cometes molt determinada
Ja t'ha fet la falca, ja t'ha fet la falca. Per si de cas al final no hi ha temps, ha dit, comencem. És bo, és bo. Ha fet bé, ha fet bé. Està molt bé perquè, de fet, jo, per exemple, no el coneixia i m'ha semblat interessant aquesta reflexió, aquesta manera de pensar i reflexionar en el món de l'ara. Això, tu, Lluís, en saps molt, escomençarien moltes coses...
Bé, la veritat és que és una cosa curiosa. Mira, porta una samarreta avui en Ricard, que és d'un artista que es diu Dora Garcia, que va escriure aquesta frase que ha fet molta fortuna, perquè diu d'una manera molt senzilla una veritat molt autèntica, que és que l'art és per tothom.
però només ho saben algunes elits. Què vol dir això? Que en realitat l'art d'avui en dia, l'art contemporani, parla de... els artistes viuen en el nostre món, els interessen i afecten les mateixes coses que la resta de nosaltres i parlen exactament d'aquestes coses. El que passa és que entre que la gent en general està molt ben acostumada
i a no pensar gaire, exacte, a no arriscar-se gaire, i entre que a vegades les institucions tampoc ho posem del tot fàcil, doncs relativament massa poca gent sap aquesta veritat, diguem-ne, aquest fet que de fet l'art parla del nostre món. I fixa't, som tan peculiars la gent, som tan...
jo diria gairebé mandrosos, que ens pensem i ens resulta més fàcil anar a un museu a veure art de segles anteriors, dels quals estem molt desconectats. Molta gent ja no entén els sentits religiosos, ni molt menys els històrics, ni sap qui són aquells personatges retratats, ni els fets. Però per alguna raó, bàsicament perquè és molt figuratiu, doncs em sembla que això ho entenen millor que coses més contemporàries que parlen del plàstic, que parlen del canvi climàtic, que parlen de les migracions, que parlen de la informació, que parlen dels nostres temes. Però clar, això...
Clar, com que els nostres són molt complexes, són formes complexes, ens requereix un cert esforç i molta gent, senzillament, i continua pensant que entén millor l'art del segle XIII o XIV. Imagina't quina bestiesa, perquè en realitat n'estem molt lluny. I l'esforç per entrar-hi és molt gran.
però sí que ja ho veus és així ara m'he quedat com que allò sense paraules potser és que l'art del segle XIII està contextualitzat
a través de molts llibres de història, no? O sigui, hi ha molta èpica al voltant, hi ha molta literatura escrita i en canvi el que està passant en aquest moment encara s'ha d'escriure, no? Aquesta és la gràcia, clar. Encara s'ha d'explicar, no? S'ha d'entendre en directe o per contacte. Aquesta és la qüestió. I en canvi l'altre hi ha molta literatura.
Que ens ajuda, evidentment, a fer aquesta connexió. Jo seré fidel a un dels meus tòpics de pronunciació de tal en tant i deixar-me ser provocadors. Jo crec que sóc molt gran fan. No deixes de ser mai provocador. Ha començat amb les espases. Sí, hem de estar l'excepció. Jo sóc el panqui de la...
Sóc el panqui de la tertúlia. Jo crec que, a veure, jo que sóc bastant fan del Bionchul Han, que és una de les persones que més ens fa reflexionar sobre, diguem, la crisi de l'ésser humà com la seva desconexió entre la tradició i, diguem, l'individu, jo crec que a tots ens resulta molt més còmode veure ara del segle XV, del segle XIII, del segle XVIII, bàsicament perquè, això, jo crec que per poder mirar en dins nostre, necessitem mirar el nostre passat.
A mi l'art contemporani, jo, diguem, fora d'haver-lo fet, diguem, algunes assignatures quan anava a la universitat, i doncs tampoc soc un expert i per tant aquí jugo en tercera divisió, però tinc la sensació que sovint l'art contemporani, una mica a través del que heu explicat, més aviat parlant de l'angoixa, de la incertesa. Hi ha de tot, hi ha gent que parla de coses molt boniques.
Però precisament jo crec que l'art figuratiu, l'art tradicional, que vulguem dir, ens fa sentir-nos més segurs i ens fa sentir-nos molt més connectats amb la humanitat, en certa mesura, amb el concepte d'humanisme.
Però el que apuntes jo crec que és una cosa nuclear. Ens ensenyen a llegir i escriure. Però descodificar les imatges i tenir una mica més de cultura visual és una qüestió... Tu has dit, hem fet assignatures escadosseres. La llàstima és aquesta, que no hi hagi dinàmiques, malgrat que sí que les escoles cada vegada van més en els museus, sí que hi ha els museus i els centres d'art i les entitats estan fent un esforç molt important. I van per explicar-los el que veuen o hi van per fer una... No, ja fan dinàmiques...
No, treballen molt bé avui en dia. Hi ha praxis educatius. Jo defenso molt el treball de les escoles. Sempre diem, no, és que sempre hi carreguem tota l'escola. Aquesta és l'altra, eh? Però s'ha canviat molt en els últims anys. Queda coses per fer, evidentment, però s'ha canviat. Però hi ha una fissura. Arriba als 10, als 15 anys i després hi ha una desconexió...
I després sí que es veu aquest decalatge i també una falta del reconeixement propi, algunes vegades, o de l'autoestima social. Potser hi haurien d'haver més mecanismes de prestigiar a nivell institucional, perquè no sigui el vector de la cultura i de l'art una qüestió de dir, ah, mira, aquests quatre il·luminats, és una cosa molt d'unes elits, no? Però fins i tot, ara, diguem...
Elits que no han de ser econòmiques, intel·lectuals, perquè moltes vegades es vincula l'etiqueta d'elit a una qüestió economicista. Però endinsant-me una mica en la provocació, i explicaves molt bé, i jo hi estic d'acord, que la cultura visual ara mateix, la icònica,
Jo que acabo de dirigir un monogràfic sobre la digitalització a les aules, clar, bona part dels experts consideren que estem tornant a una mena de nova edat mitjana, en el sentit que estem menys tenint el text escrit i estem entrant a l'època de les icones, com està passant, per exemple, a través dels telèfons mòbils. I l'art contemporani, precisament, s'alimenta molt d'aquest tipus de coses. De manera que...
En l'art contemporani, que una mica tens raó, però hi entren tots els llenguatges, totes les formes, el paper, el dibuix, l'acció, la performance, la cosa efímera, la cosa que dura, tots els materials, hi entra tot. La ceràmica i el tèxtil. El tèxtil i la ceràmica i les coses més antigues del món i les més contemporànies. Justament perquè tenim aquesta tradició i ens servim i la reciclem absolutament tota.
ho deies tu, és veritat que el que passa és que creiem que tenim més codis per entendre l'art del passat perquè tenim més llibres però aquí potser la clau és aquest entendre és que en l'art contemporani no hi entenc gaire és que jo no en sé, per diferents raons que ara tampoc analitzarem a fons però és veritat que tenim aquesta sensació que jo és que no ho he entès això doncs si no ho has entès és perquè no val res doncs passa del llarg i ves a veure una altra cosa del passat ens ha arribat una tria d'obres molt selectes i en realitat
la quantitat d'obres que coneixem és molt petita. Del contemporani en tenim milers i milions, milions d'obres. Discernir entre això és molt difícil. La majoria no ens interessarà, com no ens interessa la majoria de pel·lícules ni de llibres. Però si no ho mirem, no trobarem mai la que ens interessa, no? Del Renaixement ja sabem les que ens interessen, les 10 icones que tothom coneix, tota la resta ningú les coneix i ja està i ni els importa, no? Doncs del contemporani irà passant el mateix. Però el nostre deure és com a mínim mirar. I després ja irem triant, no, això no m'agrada, això sí, això m'ho guardo, això m'interessa, això hi tornaré, no?
I així es van creant també les històries i les tradicions. Deu aconseguir entre tots tres una cosa que és molt complicada i que segurament algú es compraria, que és deixar sense paraules en Josep Campmajor.
no, però el que ha dit ell és molt pertinent ho veig contemplatiu m'esteu dient que he de mirar més i llegir menys no, no, no jo no crec que ho hagin dit no, no, no perdona, ha començat ara he prejudicat per això tergiversat és a dir que forma part del personatge realment tinc la meva condició de provocador estem als extrems ja asseguts
Però, entenc que em podia permetre això, però sí que és cert que em xoca una mica l'explicació que esteu donant, que evidentment l'he de compartir perquè sou qui més en sabeu, però me'n vaig una mica al que deia el Xavier, de dir, estem a l'època on una imatge val molt més...
i compta més i pesa més que 10.000 paraules. La mainada està creixent i ha transmès aquest coneixement als més grans en un entorn on mirar, veure, fins i tot no tocar, només mirar, té molta més importància que no pas experimentar. I experimentar a través de la lectura, a través del llenguatge, a través de tocar, fins i tot fabricar o crear. Tenim mainada...
que són zero creatius, zero creatius, perquè treballen només en un món de reproducció d'imatge. És que l'art tampoc és imatge i prou, perquè potser es deu posar en pintures, que avui en dia, si es pensava en pintura o vídeo o fotografia, estem pensant en una petita part de l'art. L'art és una experiència, moltes obres d'art tenen una dimensió de temps també, i has de dedicar un temps. Mira, si jo us, per exemple, si voleu, i li recomano al públic que ens estigui escoltant, a la gent que ens estigui escoltant,
El bòlit de la Rambla, per exemple. Ara mateix hi ha una exposició que tracta sobre el tema de les forces comunes i la recuperació de la memòria. Jo, a qualsevol persona que li interessi el tema, que li interessi la història d'aquest país, que li interessi la Guerra Civil, que li interessi què hem fet i què no hem fet i què estem fent sobre aquesta qüestió, us recomano que visiteu aquesta instal·lació en la qual hi ha una part...
amb vídeo i música i so, a la qual es pot dedicar una estona i després hi ha una altra part més informativa, diguem-ne, no? I això és una peça d'art contemporani, dues peces, de fet, d'art contemporani, que parlen d'un tema que més vigent impossible i ho fan totes d'una experiència molt bonica, des del meu punt de vista, molt bonica, molt emocional i molt sensorial.
I no hi ha res a entendre, més enllà del que s'ha d'entendre. Perdona, he entès que abans ho deies, vull dir que és veritat, com parlem de pintures, per dir pintures o escultures del passat, ja ens venen seleccionades.
I que ara ens ve tot i que hem de saber discernir. Per discernir hem de fer-ho. I llavors hi ha una cosa que... És la que et pregunto perquè és el que jo he entès. És a dir, si una obra d'art t'interpel·la, és a dir, et provoca alguna cosa i ha fet la seva funció. Si no provoca res, senzillament és una cosa i ja està. Passa de llarg i està.
Com d'un llibre, que hem après tots a no llegir-nos un llibre sencer si amb dos capítols no ens hem enganxat. Doncs això ho hauríem d'aprendre a fer amb tot, perquè hi ha tant de material que la vida no ens donarà. Això ho hauríem d'aprendre perquè tant de bo la gent només llegís dos capítols perquè hi ha molta gent que no llegeix.
Daniel Penac, això de, diguem, aprendre a no llegir llibres, però amb voluntat de polemitzar. No, no, no. Aquest any que, diguem, i agafant això... Aquest any és l'any Tàpies, eh? Sí, però va ser l'any Salvat Papa Seid, que recordo que em va tocar fer una conferència aquí al Carles Rahola,
Molt amic de tots els col·lectius d'Au Alcet i de tots els... No, d'Au Alcet, no. Abans va morir aquest diu del Rafael Barradas, del Torres Garcia. Del Torres Garcia. I de la vanguarda. Va ser padrí del seu casament, el Torres Garcia. Doncs, clar, diguem, ell es concebeva un poeta vanguardista, però, diguem, rellegint a Fuster sobre la sala d'Alpa Passeït,
Clar, jo no tenia més remei que donar-hi la raó. En realitat, diguem, el Salvat Papaseït menys interessant és l'avantguardista, perquè busca unes formes... Ui, ui, ui, ui... És com si diguessis que el fos... Ara resulta que només ens interessa el que fot la matraca política. A mi no. Això ho diu Fuster, eh? Ja sabem què diu Fuster. Hem saltat a l'unís. És a dir...
És algú que parla de qüestions transcendentals però en formes avantguardistes, però al final el format se li esgota i finalment el poeta més interessant és aquell que finalment retorna a una certa tradició i que es mor a 30 anys. Això és discutible.
Va morir molt jove i tampoc sabem on t'ho hauria anat, però això jo ho discuteixo. És igual que en Foix, que aquest sí que es va robar. Què és un poeta nacional? Un poeta nacional és aquell que... Un poeta nacional o un artista nacional. És aquell que, jo què sé, que el fem servir a les manifestacions, que el fem servir en els casaments, que el fem servir en els funerals, que el fem servir en aquests moments de transcendència humana. I al final, diguem allò, en un funeral, en un casament, qui tenim? Verdaguer, Salva Papaseit, Joan Margarit...
Bueno, jo tinc la Maria Mercè Marçal. Bueno, això, tu. Però hi ha d'altra gent que sí, per sort. Bueno, sí, la Juana Dolores té el seu punt d'interès. Mira, a mi m'interessa. I jo hi tinc la Maria Mercè Marçal per moltes d'aquestes coses. Però Maria Mercè Marçal utilitza unes formes molt... Bueno, però el que diu no ho és gent. Jo en Bukowski...
i Chesterton l'amic Grau i jo som molt de Chesterton estem pujant molt a nivell ara sí, sí podeu que baixem deixeu-me fer una provocació ja que tothom provoca aquí i potser ho he entès malament dèiem que com parlàvem que les obres antigues el moment que ho deia jo he pensat en les menines he pensat en tot això que ho tenim contextualitzat i tal eh...
Acabarà deixant de passar això perquè la gent ara a l'escola ja no li expliquen qui és Velázquez i per tant s'haurà d'esprevilar a fer-ho. No, no, precisament aquests són els pocs que s'expliquen a les escoles. En tot cas el problema és que només explica, si de cas, Velázquez, Picasso i tal, i el que ens agradaria molt és que s'obries més el ventall i es poguessin trobar més coses. Però ja he dit abans que no soc...
Jo aquí carregaré la culpa a l'escola, que penso que en molts aspectes es fan molts esforços i s'està treballant. Cada generació, freudianament, té la necessitat de matar el pare. I en l'art, és a dir, no s'entén l'art contemporani sense matar el pare. Però per poder matar el pare necessites abans un pare, necessites un coneixement profund de la tradició. El mateix Picasso és un exemple.
Sí, per exemple, a mi Picasso, jo, quan ja l'hem matat fa tant, no m'interessa gens. Per exemple, el meu fil històric, no? A mi m'interessa un altre fil. És a dir, que la gràcia de la història actual és que ja no tenim pares, no ens interessen els pares, i molt menys els megapares, aquests macropares, que hem d'anar a buscar sempre per explicar les coses. La gràcia és que la podem explicar sense ells. I saps què passa? Resulta una història molt més rica, molt més diversa,
i amb moltes més veus plurals. Això sé que és una bufeta del que jo anava dient. No, no, però tu tens raó. El problema és aquest, que per la majoria de la gent continua parlant del geni, que és un concepte que té ja més de 200 anys i li hem de deixar de parlar, i continua pensant, quan pensen artistes, en aquests quatre noms. Aquest és el problema. I això és el que ens costa transformar. Això ja ho irem fent, eh?
dels seus processos. Hi ha en debat xulos, sobretot fins i tot el canvi de l'eurocentrisme a nivell de la visió, no? Tot el que és Llatinoamèrica, tot el que és Àfrica, tot el que és Àsia, no? Els intercanvis, algunes vegades hem polaritzat, no? Que som el centre del món i que tota la visió de l'art contemporani pivota amb un eix determinat. Després també hi ha una altra cosa, quan parles de... Has parlat de salvar el passeig, que m'he confós amb en Foix, que ell també va tenir aquesta...
que va tenir aquesta època d'avantguarda que algunes vegades aquests tensionar els límits no vol dir que siguin millors o pitjors sinó que en el món creatiu el que intenta és buscar camins que algunes vegades l'experimentació evidentment que costa més poder capir el tema de l'experimentació perquè tampoc hi estem tan acostumats però passa també amb el món de la ciència, de les matemàtiques de l'arquitectura sempre han d'haver-hi aquesta gent
Alguns més, altres, alguns fragments de les seves trajectòries que tensionin, no? En De Quirico també l'última seva etapa va ser molt més realista, després jugar a una qüestió més surrealitzada, metafísica, etc. Els propis artistes també es modulen...
Jo on veig la importància és en el fet del cultiu personal i que hem de fer un aprenentatge continu. El que t'agrada fa 20 anys potser no t'agrada més endavant perquè has tingut més capacitat de veure coses, de discernir-les, d'analitzar-les, de contrastar-les. Aquest vector crític. Ara vaig anar a veure a la Fundació Telefònica una exposició que...
No, no. M'ha sortit, em sap molt greu. Podria ser, podria ser. N'hi havia una sobre la història del telèfon, que també és molt interessant. Diu que ara faran uns telèfones que serviran fins i tot per telefonar. No, no, no. Perdoneu la broma, perquè és de molt baix nivell. No, anava a dir, gol en les gaunes.
Però dit això, la cap d'exposicions és una gironina, Maria Brancós, i ha comissariat una exposició molt interessant, que hi ha participat diferents col·lectius artístics, hi ha el Fora dels Baus, Cabo San Roque, l'Eugènia Balcells, entre altres, en Daniel Canaugar, i fa una història de tecnologia, art...
mèdia els propis elements en desús que tenia Telefònica i això serveix una mica també algunes vegades per apropar a gent que no entraria o que no entendria l'art contemporani en canvi d'una manera tecnològica jo veig que
algunes generacions hi entren amb una mica més de facilitat, sense després poder aprofundir i contextualitzar de manera molt profunda, però almenys tocant i tastant una mica aquest art, que ens queda tan lluny però que és tan a por. En qualsevol cas, l'art té a veure sobretot amb una dimensió de relació mútua entre l'individu, la persona,
i la creació artística i de vegades aquesta relació és fàcil i plena i de vegades és impossible allò que em deien la interpel·lació jo diria que hi ha molta gent que se sent interpel·lada per un determinat tipus d'art i gent que no se sent interpel·lada
No, i el que tu deies és també... Gent necessita referents. I el que deia la Maria Lluïsa, la llàstima és que els referents només han sigut masculins. A la Fundació Mafra hi havia una exposició sobre la primera exposició que va fer la Peggy Guggenheim sobre dones artistes a nivell d'avantguarda, que una mica per dignificar i dir, eh, estem aquí... I la llàstima ha sigut aquesta, però malgrat tot la gent sempre busca un Dalí, un Miró, un Picasso, un no sé què, per sentir-se una mica més segura...
per poder caminar per descobrir un món que inquieta molt, el fet de fer-se preguntes contínuament i que algunes vegades és el que genera el món de la creació, el món de l'art. Generar-se quasi més preguntes que respostes i molts interrogants que són incontestables, però bé, és part del que passa amb l'existència pur i dura.
Això que diu el Ricard és necessàriament dolent entrar... És a dir, tu abans, Lluís, has dit una cosa, has dit Picasso, jo el tinc superat, eh? No, he dit que jo no el necessito per explicar. Ha dit que l'ha matat. Sí, que l'he matat. Per exemple, ahir vaig estar mirant un documental sobre Picasso i me vaig assabentar d'una cosa de la qual parlava, que és que va tenir una gran influència de l'art africà que mai vol voler reconèixer, per exemple. No, sí que la va reconèixer. No, no suficientment.
En el documental venien a dir que no era això, però vull dir, heu parlat de Picasso, ara ha sortit Dalí, Miró, per arribar coses noves és necessari conèixer aquestes? No.
Jo discrepo. Jo crec que el coneixement sempre és acumulatiu. Sempre és acumulatiu, eh? No, jo no crec que sí. És que jo no parlo de coneixement. I jo parlo de l'experiència de l'art. És que estem parlant de coses diferents. Puc acabar? Gràcies. No, per res. És que m'ha preguntat a mi. És que tenim dos professors...
Jo no he parlat mai del coneixement. Si voleu parlar del coneixement, perquè em dedico a això fa molts anys, jo estic parlant de l'experiència de l'art. És que per anar a veure una obra d'art no has de conèixer tota la història de l'art, només l'has de veure i gaudir-la, o no gaudir-la, disgustar-te o no disgustar-te, i de la mateixa manera que per llegir un llibre no acaba de llegir tota la història de la literatura, ni per veure no per llegir tota la història del cinema. L'experiència és el que compta. Després, si allò t'interessa, voldràs saber-ne més, i després hi arribaràs a saber qui és l'artista, què va fer, on va viure, com més t'agradi, més t'hi posar
El coneixement és un altre tema, és una altra qüestió, però aquí no estem parlant d'això. Jo a l'audiència que ens escolti proposo experimentar l'art. No estudiar-lo, això ja vindrà, no? L'experiència desestructurada és estèril, normalment. Això, qualsevol que s'hagi dedicat a l'educació, t'ho podràs explicar. Però és que jo no parlo d'educació, tampoc. Parlo de plaer.
De part del plaer de l'art, del plaer de gaudir una cosa, no? I no cal saber tota la història per gaudir una cosa. Estem en una època que estem renunciant a les conquestes de la il·lustració i, per tant, doncs, sí, podem tornar-hi al racionalisme de la mitjana, a la qual, doncs, sí, efectivament... És que jo parlo de l'art. L'art és irracional per definició. I això ho diu Kant.
Per cert. Això, grau, perdona, ara parlo amb tu. Sí, sí, no. No, és allò com... Veus el que provoca parlar? No, estic fent aquella broma d'aquells programes de televisió que tens una veu en off, que van comentant la jugada i tal, igual, no? És grau, no has vist que s'assemblen una mica a la barall i en camp major a les millors èpoques? A les millors èpoques? Que quan parlàvem del procés, te'n recordes?
Jo diria que d'una manera una miqueta més educada Sí, sí, sí I sense aixecar la veu Una cosa, aquí hi ha hagut un debat molt xulo I sí que és veritat Que el tema del coneixement De les dues coses Sí, i la veritat que ho són, dues coses diferents Però algunes vegades També la gent fa associacions Sembla que per anar a veure una exposició Necessites saber tota la història de l'art I és un equívoc Aquesta és la qüestió Bueno, però un mínim Sí, però
Però sí que és veritat, perquè moltes vegades no cal entrar al MACBA i haver llegit aquí Arkegaard, no cal. I aquest apriorisme, algunes vegades... És la barrera, la gent sent que no sap prou, i no és veritat. És que l'art és art, i no és literatura, ni pensament, ni història, perquè és experiència. Això justament ho ha de finalitzar l'experiència estètica. L'altre dia els vaig dir classe, ara potser es quedarà així. L'experiència estètica veritable és com un orgasme.
Perquè és una cosa que t'agafa i et trasbalsa absolutament. Quina edat? D'una manera física i mental. I si no et porta a un altre espai, no és una autèntica experiència estètica. A partir d'aquí, universitat. No, no, però a quina edat? A quin? No, no, perquè clar, depèn de quina edat. 18, no? No, no, però em refereixo que hi ha referents que... A la universitat. Hi ha gent que amb 40 anys no sap... Una edat.
No té la referència. És que hi ha gent que és molt... Bueno, és que l'experiència estètica no la tens quan vols, tampoc. L'has de buscar, eh? La Lluïsa té alumnes de totes les edats, fins i tot alguns de més de 80 anys. Allà estem, allà estem. L'escuder no hi era, per allà. També dic coses com aquestes, també els hi dic a la gent. Anar en moto és una experiència, però és recomanable passar per l'experiència previa d'anar amb bicicleta, però bueno. Ah, sí? No té res a veure. Però bueno.
Ei, escolta, jo ja ho he explicat, em sembla molt bé. Si voleu, m'enteneu i si no, no. Que sí, que sí, que sí. El contrari. Jo crec que ja ho he explicat. Us definiré com els ropers de la cultura.
S'ha de contextualitzar. S'ha de contextualitzar també, però no. Ara, també, perdona, eh? Jo em preocupa, que no sàpiga qui són el lòper. Si ho sé, tu no els he vist. També t'he de dir que... Intento empatitzar... Però podries parlar-ne sense haver-los vist, eh? Prefereixo no fer d'opinader el que sap de tot.
Ah, no pas poc, si tu inventes la meitat de les coses. Si vols genialment, eh? Ara està aquesta casa. Ara, m'imagino, intento empatitzar amb la gent que ens escolta, eh? I cada cop algú ha posat l'emissor. Just el moment en què la Lluís estava dient, no, no, és que s'han de matar tots els pares. Tots els pares han de morir.
Jo dic, què està parlant? Perquè podria estar parlant de política, també. De política catalana. El mateix argumento em serviria. El mantinc amb la política catalana. De futbol, fins i tot. Hem arribat a la tertúlia, diguem-ne, parlant de... Ha començat amb ganivets i venia en relació al com està el moment. Em sembla que m'ha fet molt bé i molt àvil més. Però... Qui ha dit que l'artàs ha avorrit?
Perquè parla de la nostra vida, aquesta és la gràcia. Ni de la força de la ploma o de les pases. M'ha arribat el cas. No, no, si voleu parlem d'apunyalades. Hi ha hagut el debat de política general. Ui, que avorrit. No, no s'ha pas apunyalat gaire. És que no l'enteneu.
A l'Illa no l'entenem, és veritat. És massa contemporària pel meu gust. Vaig veure per les xarxes una d'aquelles coses de vegades que penses que hi ha gent que pensa molt en aquestes coses, que hi ha una notícia que, bueno, una de les notícies que ella va anunciar que es farien 50.000 pisos o 50.000 habitatges abans del 2020.
del 2030, i van recuperar una notícia de Montilla tallant el món, quedant a l'illa, que deia exactament el mateix en el 2006, crec, o 2007, no ho sé. Us interessa poc el debat de política general? Entrem directament a l'espanyolada. Si vols, també el comentari sarcàstic, allò que se'ns pixa en la cara, al final ens hem acostumat a la pluja daurada.
mira, la línia que anava aquí anem al final comença a agradar i tot ja de punyalades i d'art censurat es pot anar a visitar el museu d'art prohibit que és molt interessant
És molt interessant i vaig anar-hi amb tu precisament i després hi he tornat i realment em va interessar El tema de la censura, l'autocensura tots aquests conceptes Mira, ara estem en un moment important per parlar d'això perquè precisament ahir el govern li va demanar al CAC que opinés o que m'aixequés en Joel Díaz perquè aquella frase que va dir
sobre el tema ja hi entra però tornem al tema de sempre la sensació aquella cansa però la sensació aquella dels que respassin els límits cansa molt vivim en una societat que és en què ens vigilem contínuament jo, n'altres els meus temes predilectes són els grups de whatsapp espantosos i jo dic que n'hi ha un al meu barri que ens sap molt de greu que és espantós però estic en un moment de fascinació no puc acabar de sortir perquè sempre penso no podem anar més lluny i sempre hi ha alguna cosa pitjor però per exemple ahir algú diu
Hi ha un grup de joves, a les 8 del vespre, hi ha un grup de joves al parc, menjant pizzas i bevent, i fent no sé què, una vintena de joves, i dius, val, i què passa? No volem que els joves relacionin, sortin de casa, no sé què, si estan a les 8 del vespre al parc, però hi havia algú com vigilant, convidant a vigilar, vull dir, ens estem com hipervigilant, d'una manera...
Afegeix-nos aquests grups. Ui, no, no. És com l'art, comparteix-ho. No, no, no. Aquest és molt espantós. Ho he de dir, em sap greu per als veïns de Montjuïc, però em sap greu. Més d'una vegada, perquè és extraordinari. D'aquest grup, bàsicament, parlant de tot el que va passar amb el tema del porta-porta, perquè va ser heavy, que no sé si és una paraula que... Ara es porta més al metal, no? Ho dic per al debat d'investidura d'ahir.
Ja m'he perdut, ja no sé el que és el heavy, no el que és el metal, i em passa una mica això, la música m'agrada o no m'agrada, i per tant funciona una miqueta amb aquesta d'això, no? No, però el tema, a veure, la Lluís ha fet com un... de cansament, per dir-ho alguna cosa. De la hipervigilància i la censura excessiva, no? A mi em preocupa, perquè... Graven cent vegades al dia, de mitjana. Però en els últims temps passa això, no? És a dir, sempre hi ha hagut gent que ha traspassat els línies.
Està bé. I a mi, en franqués, la frase que va dir, anava a dir aquest noi de la sotana, perquè no me'ls recordava que es devia jugar al dies, és bàsicament... Sabeu que parlaves d'en Junqueras. No, és bàsicament... No fa gràcia. Desafortunada, no fa cap mena de gràcia, és estúpida. D'aquí...
Allò de la censura és una mica com ja li va passar a un dels seus companys de la Sotana amb el programa que presentava en Joel Díaz, que es deia Zona Franca, que se'l van encarregar, Manel Vidal de Salt, que se'l van encarregar pel tema aquell de l'esbàstica, de dir que deixés clar el tema dels límits i tal, però la cosa aquella que hi hauria algú...
que ens digui què podem dir, què no podem dir, què hem de pensar, què no hem de pensar, i en canvi, llavors surt, no sé, surt el president de Castell i la Manxa i diu, tot, los catalanes és mío i aquí no passa res, per dir-ho d'alguna manera, no? La sensació que estem en un munt, en aquell punt. I això m'interessa des d'aquesta perspectiva, ja que hem parlat molt de l'art. Té límits? Ha de tenir límits, diguem-ne, a la llibertat d'expressió?
Perdó, la llibertat d'expressió o la llibertat, o en diré llibertat, la llibertat de vigilància, perquè és diferent, és a dir, podem dir el que volem, sí.
hi ha un límit, segurament. Però és que ara el problema no és aquest. El problema, fins i tot intel·lectual i ètic, no és aquest, i moral. És dir, quin és el límit de la vigilància? Perquè ara responem en funció de saber si estem o no vigilats i quin és el grau de vigilància. Abans tu, Lluís, et parlaves del grup aquest de WhatsApp, eh? T'ho has parlat amb molta valentia del grup de WhatsApp de Montjuïc, no? Perquè n'he parlat altres vegades, no sóc l'única que n'ha parlat. Hi ha llibertat d'expressió, però ara jo, no ho sé, les MGEs estan al grup.
Deixeu-ho dir, eh? Perquè, home, ella és política en acció, no sé si el que dirà o vindrà condicionat el que farà... No opina res d'aquestes coses, només dona algunes informacions. Per tant, ella segurament com a persona responsable d'accions o de possibles accions i de possibles indicacions del que hem de fer i el que hem de fer, potser ve condicionada una mica pel que pot dir o no pot dir si se sent més o menys vigilada.
Per tant, això que ho trasllado en un tema domèstic i segurament anecdòtic, ho podem traslladar a tots els nivells. A nivell intel·lectual, els intel·lectuals del moment estan emetent zero pensament, sou quatre que ho esteu fent. Per què? Perquè saben que l'opinió pública ve condicionada per qui escolta i qui controla, no per el teu dret a pensar de forma lliure.
Deixa'm dir una cosa, en una època, i ara dono la paraula a tu, Xavier, en una època, per exemple, que parlo molts anys enrere, tot i que no teníem excessiva confiança en el que hi havia als tribunals, però en teníem una mica més que no pas ara, sempre havia defensat particularment i en diferents foros que els límits estaven en el Codi Penal, és a dir, és tot permès, escolti, no, dir una mentida podrida dient aquest senyor ha fet això que no ho ha fet i tal...
Coses d'aquestes, no? Ara ja en tinc més dubtes, però la sensació aquesta de la voluntat de controlar, la paraula és aquesta, controlar, perquè estem espiats per tots cantons i és el que dic, qui vigila els vigilats, que és el que anaves a dir tu. Exactament.
Perdona, que he fet tot aquest loll, no sé si t'interessa el tema, no t'interessen els mínims de... No, no, a veure, jo crec que ser cretí no hauria de ser delictiu, ser idiota no hauria de ser delictiu. En tot cas, jo crec que és la força de la censura social. Quan algú diu una cosa, perquè jo crec que el Joel Díaz es va passar a tres pobles...
i, diguem, potser es mereix, diguem, allò, algun correctiu moral, més que no pas, diguem, allò, jurídic, però, evidentment, diguem, començar a limitar la llibertat d'expressió... Primer veig per no saber que hi havia un nom que era Violant. Sí. Que després en... Si que ho devia saber, no?
però va fer la broma igual la ironia és fonamentar a través d'aquests dobles sentits de llenguatge que és més trista encara jo no me'n vaig enterar aquest és un dels altres temes jo n'he sentit a la ràdio avui perquè evidentment no escolto el podcast en qüestió ja ha de haver de 3 o 4 dies també és evident que has d'entendre o has de saber què és la Sotana que és un tipus de programa que es fa al final algú ha dit que és un podcast que fa una sèrie de gent i que té el seu públic i
No hi ha hagut un atac, és una broma sense gràcia, però no era un atac, jo entenc, personal. No, no, jo t'ho he pensat això, eh? No ocupa la desigualtat, diguem, dels objectes de la ironia, perquè, diguem, que fàcil que s'atreveixen en contra de la Sílvia Urreols, per posar un exemple, i que difícil, jo què sé, de posar-se contra, jo què sé, contra el monarca o contra algú de Vox. Ja s'ha acabat, el monarca, eh? Ara ja sí, ara ja és pim-pam-pum. No, no, o...
perdoneu-me una altra una citació pròpia que queda molt lleig avui faig un article en el que dic això és a dir, ara hi ha gent que comença a dir oh, Arlelles feia petons amb la Bàrbara Arlelles feien paelles i això fa 35-40 anys que ho sap tothom
que s'ha publicat, que ha sortit amb llibres. Però els mitjans en el seu moment no ho explicàveu, no dic vosaltres en concret, eh, no ho explicaven els mitjans. Ahir hi havia... Jo vaig fer un llibre divertit perquè precisament... No, no parlo de tu, vull dir, en aquest cas a nivell més del país. Però no volíem parlar. Ara perquè algú ha donat el permís i, per exemple, mitjans, fins i tot controlats per gent de la noblesa, com comptes, vull dir, ara en parlen, abans no en parlàvem. El David Trouba hi feia un artista...
Sí, clar que deia que per voler portar el Quim Monzó els van fer fora en ell al Wyoming. Sí, cosa que també és segura. I perquè el Quim Monzó havia parlat del rei, no perquè anés a parlar necessàriament. El programa es deia, el peor programa a la setmana, el presentava el gran Wyoming, David Travera, el director, i varen censurar Quim Monzó, que el portaven abans que pogués intervenir perquè havia fet una broma amb el Persones Humanes d'en Miquel Calzada a TV3. És a dir...
Això també passava perquè hi havia figures que eren intocables. Encara n'hi ha d'intocables. L'Emèrit potser no, però per exemple el seu fill sí. Però tu deies, jo crec que sí que hi ha límits a la lliure d'expressió, perquè arriba un moment que és completament delictiva, que és, posem un cas que ha sigut jutjat, quan la Brigitte Macron es dediquen a dir que aquesta senyora en realitat és un home trans, que no sé què i no sé quantos, no perquè fos la Brigitte Macron, la dona de l'Emmanuel,
No perquè ser trans o no, si no passa res, però perquè és d'inventar tota una història supercomplexa amb podcast i no sé què, diguent que aquesta senyora de Déu és un home i amb la Begoña van fer exactament el mateix. Doncs no, senyor, això és una... Això va al jutjat i ja està. Per això dic la difamació. O l'Albice Pérez que té diferents casos oberts que tots ells els hauria de perdre. És difamació per allò. Sí que té un límit la llibertat d'expressió, que és quan arribem a la difamació de l'altre.
La difamació i l'amenaça jo crec que és fàcilment identificable. I l'amenaça per descomptat. Sí, però no paren, no paren. És a dir, hi ha molts mitjans que continuen d'una manera continua. I hi ha moments en què no està tan lluny, perquè el que un podia dir, no, això és difamatòria, però quan un riu suena, saps? Aquella cosa sempre... Es va reconèixer que alguna de les coses que s'havien publicat, per exemple, contra l'arcalde Triès en el seu moment, o contra Mas, eren mentida, i en canvi el tribunal ho ha emparat amb la llibertat d'expressió.
El gran problema és que ja no tenen les fies dels tribunals. Hi ha una crisi de la veritat. Hi ha una cosa que és fins a quins límits hi ha i el que és punible, i després n'hi ha un altre, els límits que ens posem nosaltres a l'hora d'exercir un exercici crític del que ens passa en el nostre entorn. Jo ara, per exemple, amb tot el...
Tornem al món de l'art, la Bienal Manifesta, que s'està fent a Barcelona i la Conurbació, i la inversió que s'hi ha fet, ho vaig escriure en un article, després em va trucar a TV3, vaig fer unes declaracions, hi ha molt poca gent del nostre sector...
que n'ha fet una reflexió, més crítica o menys crítica. I això també serveix com a indicador de l'autocensura o la llibertat democràtica que hi ha a les nostres societats. Quan saps que moltes de les accions culturals tenen patrocinis institucionals i que la gent, el pastís és petit i la gent no s'hi vol posar.
en contra dels estaments que són els que generen els fluxos. La temperatura de la democràcia de les societats també és que l'exercici del periodisme es pugui expressar o de la crítica o de la historiografia compromesa, etc. I algunes vegades veig que hi ha mecanismes d'autorepressió per veure que, si no, l'exercici d'aquestes pràctiques serà complicat.
Dic-lo de manifesta perquè a mi no m'importa que es gastin diners en matèria de cultura, sinó crec que se n'haurien de gastar més, sinó com es tutoritzen, com es treballen amb els agents articuladors del territori que són prou potents per no quedar desclassificats, i jo vaig titular, és un nou colonialisme cultural, tenim encara aquest sentit d'autoestima social,
no del tot resolta i el que és cultura anglosaxona encara té una importància que la té a nivell d'implementació i a nivell de mercat i encara ens sentim una mica amb deute que ens han de venir a padrinar quan avui en dia les òptiques que s'estan mirant totes les coses a nivell global són molt més, no només d'un eix molt determinat. Bé...
Són reflexions que jo crec que ens hem de fer, i el món del periodisme jo crec que és un problema, cada vegada hi ha menys espais crítics, els mitjans estan molt més condicionats, tenen dinàmiques empresarials a darrere molt potents, i després ja entenem que el concepte de l'objectivitat és una entelequia, però d'aquí a generar fake news que siguin punibles, o poder...
poder llegir amb una certa tranquil·litat un mitjà i mitjanament creure-te'l ja ho sé que és una mica il·lus però també estaria bé fer-ho Hans Magnus Ensenberger va escriure als anys 90 un interessant llibre que es deia Perspectives de llarga civil que vaticinava en certa mesura una cosa que em sembla bastant interessant és a dir que el tema aquest de les autoritats els cànons, això que has criticat que en certa mesura tens raó
una autoritat única, tot això, fins i tot el monopoli de la informació, vull recordar que fa 50 anys fins i tot la ràdio havia de connectar-se amb Ràdio Nacional Espanyola per el parte oficial, això és una cosa d'aquestes,
i que te'l podies creure més o menys. Però de cop i volta tot això es va fondre, va perdre el monopoli de la informació, però va ser substituït per una mena d'oligopoli dels mitjans de comunicació. Però ara, amb les xarxes socials i amb la digitalització, tot això també han perdut l'oligopoli
I ara qualsevol pot ser creador d'informació, però evidentment el poder no és idiota, i per una manera els mitjans lliures que poguessin haver, malgrat que visquin des de la precarietat econòmica, de vegades també utilitzes les xarxes per intoxicar i generar aquesta mena d'impossibilitat de generar relatges alternatius a la pràctica.
És a dir, és com el joc del rugby, algú agafa la pilota i de seguida, no passen 5 segons, abans que te caiguin a sobre 30 tius de 100 quilos a sobre. Ens queden 11 minuts, ho dic, perquè no 11, 10 en aquests moments, és a dir, ha passat molt ràpidament, no hem parlat d'apunyalades, ara pensava allò que deies els mitjans, hi ha un cert control dels mitjans, s'ha intentat sempre, però a vegades és descarat...
ahir Xavier Vendrell va anar i va fer unes declaracions sobre Junqueras en un programa de la Ràdio Pública Catalana i va dir una cosa, va donar una informació més, és a dir per exemple que Junqueras el dia que s'havia d'anar reunir després de declarar la Ràdio Pública no només no es va presentar sinó que es va amagar a Montserrat, el que era nou era el de Montserrat l'altre ja més o menys se sabia i per exemple la televisió pública no s'ha fet la sort d'aquestes declaracions fetes a la Ràdio Pública coses d'aquestes passen diguem-ne i passen contínuament
Va, Josep, que avui has tingut poca participació.
No, però tampoc me la donguis amb aquests melons, perquè només tenim 10 minuts. No, no, aquest és el tema. Junts està en un procés precongressual molt complicat. Esquerra està en un procés, diguem-ne, de barall, en un congrés amb 4 candidatures i que ningú sap per on petarà, perquè juncaristes, lubiristes, l'Obera Bosch que està per allà al mig... Alfred Bosch. Alfred Bosch, perdó, els de...
que no es sap ben bé i tot plegat i mentrestant l'illa va fent un discurs diguem-ne molt a dia, molt personatge però ho irà tirant endavant ara estarà una temporada potser callat perquè han de venir pressupostos però després tornaran a tirar endavant que potser és el que molta gent espera que es facin algunes desaladores o que hi hagi alguna cosa o que es faci alguna cosa que això ja seria un miracle
Perquè l'Illa ho té bé, no? Ho té molt bé, perquè primer no hi ha compareixença de l'enemic, per tant, com que ningú li planta cara com cal o com caldria, doncs té molt de terreny per endavant, no ho farà malament, perquè hi ha tantes coses, com deia ara la Lluïsa, hi ha tantes coses per fer que per poc que faci...
i ara té el control també dels canals d'explicació del mateix govern per tant podrà explicar i magnificar tant com vulgui les coses poques o grans que faci per tant, ostres, té per endavant una... ho té fàcil, ho té molt fàcil més enllà de com sigui ell com...
estèticament es mostri cap enfora. La caiguda lliure d'esquerra és molt preocupant perquè el que acabi quedant quan piqui amb el terra pot ser una esquitxada tan bèstia que tot el país sencer...
És molt plàstic, això. És molt plàstic, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí. Ara me n'aniré un clàssic, no? Però segurament és molt Goy, eh? Zeus és, no? Menjant-se els seus fills, no? És una mica això. Ara que parles de Goy, vaig poder anar a l'estrena de la pel·lícula de l'Albert Serra parlant de... Un altre, un altre.
Tardes de ser l'edat. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Junts, abans el Xavier ha estat molt precís quan deia que Junts, com a mínim, el que pugui passar Junts són tan polite, són tan british que segurament no sortia cap enfora. Això no ho ha dit.
ha parlat de sicilians i de british sí, britànics i sicilians el que passa és que tant de bo fos així, som molt catalans cosa que vol dir que en un moment o altre la cosa se sabrà i tampoc pinten bastos després ha sortit algú de Monty Python que ho explicarà sí, és una mica sí
i la CUP com que no hi és ni se l'espera per tant tenim un problema sobretot estic descrivint uns partits que fins ara són els que haurien d'haver estat fent coses els últims 10 anys i deixant un llegat que fos constructiu i que a partir d'aquest llegat i aquests fonaments es poguessin construir coses en el futur però això no ho tenim per tant és molt incert no el futur
el present i el mig temps. I estan regalant el terreny a la Sílvia Urriols. I estan regalant el terreny a la Sílvia Urriols. Veus, aquí és on hi ha entorns de Junts que això ho han vist, i aquí és part també del seu error, aquest apropament que sense voler fan a la frontissa que hi ha entre la Sílvia Urriols i alguns conceptes preconvergents. El que és molt perillós.
El que és molt perillós és que si tu no fas d'oposició, algú fa d'oposició per tu. I estan deixant que sigui la silla de riols la cap de l'oposició de facto. Però això, sí, però en el fons, aquest sector ja hi era junts, en el sentit que, igual que hem dit sempre, que Vox era una sissió del PP...
rets, d'alguna manera també l'Uriol és una decisió d'una certa ala de convergència, que sempre hi era, abans hi havia aquests cotxal parties que ho agafaven tot i ara s'han anat... I d'unió van... Sí, d'unió, d'unió. No, però estaven dins el gran conjunt, no? Per tant, tota aquesta gent ja hi era, evidentment es van radicalitzant i ara ha sigut un moment propici perquè emergeixin. Jo, com que penso que tot és cíclic, penso que Esquerra ja es referà, si queda alguna cosa, jo crec que sí, que alguna cosa els quedarà per refer-se i junts també en algun moment s'hi ha definit. Penso que s'han equivocat molt, no volem fer oposició,
Penso que es van fer unes promeses electorals que no es compleixen en cap sentit i que, tornant al que dèiem abans, penso que hi ha persones que ja han tingut el seu moment i la seva oportunitat, han estat molts anys al capdavant dels seus partits, han fet moltes accions. Un no ha arribat mai a ser president de la Generalitat, em sap greu, mira, jo tampoc, i no passa res. No, vull dir que sembla que tinc una espina clavada, no? Doncs no, senyor Junqueras, en aquest cas, no?
El seu temps probablement ha passat, i gràcies pels serveis prestats, pel seu partit, i per l'altra banda passa exactament el mateix. Em sembla que en Carles Puigdemont també té tota una batalla, ha fet tota una feina, encara li queda amb la seva batalla, però el que és gestionar el partit potser ja ho hauríem d'anar passant uns altres lideratges amb un altre punt de vista. Però els hi costa, els hi costa. Potser no l'acaba gestionant Carles Puigdemont.
Bé, jo no ho sé, he dit que ell vol, no? No sé per on anem, eh? Aquí podríem discutir molt. No, no, no tinc coneixement profund de les qüestions. De fet, formalment fins ara, jo tampoc, però els fets són els fets. Formalment fins ara no ha tingut cap càrrec orgànic. A veure, no, quan he dit gestionar-nos la paraula. A veure, és el candidat, no? I és el líder, em refereia a això jo. Però ell va dir en campanya, si no guanyo, em retiraré.
la nova proposta ho vas dir molt rai va ser una proposta repetida moltes vegades doncs retira't, ho sento jo crec que hi ha una crisi de lideratges i no és fàcil generar nous líders perquè els pares no s'han matat els pares s'han matat els fills s'ha matat el fill gran i el fill mitjà però això ja tindrà el seu procés i serà potser més llarg del que molts voldrien però això ho van fer els pares
No hem de perdre de vista que també Catalunya precisament és una de les regions europees més globalitzades i el que està passant a Catalunya no és massa diferent del que està passant a altres euros d'Europa. I el tema de la Sílvia Oriol sí que és veritat que hi ha elements de junts que podien ser pròxims, però és una cosa completament nova a la braga.
És a dir... Sí, però aquest tipus de moviments també estan passant. Igual que tenim una esquerra que ha abraçat tot l'idiari woke, que per tant s'està autosuïcidant, i qualsevol moment podrà sortir una Sara Bagheknek, que serà com una Silvia Urriols, però a l'esquerra, que tindrà camp per recórrer, tindrà un mercat de vot important. També.
També tenim poblacions més envellides i que la cultura de la por, amb un concepte una mica més conservador, a tothom li apela. Això també són dades demogràfiques que determinen molt. Són els joves els que aparentment estan més a prop dels extrems i sobretot del dret.
Tenim un territori rural molt urbanitzat, deixem-ho dir així, de molta influència urbana, on el socialisme conservador i fins i tot el comunisme conservador, el que apel·lava ara el Xavier, el tenim a tocar. Segurament aquesta barreja que hem tingut de mala sortida de les iniciatives dels verds i d'alguns altres entorns més a l'esquerra, però que es movien en entorns molt urbanites,
i que segurament no s'han sabut quallar allà on treballo ara tinc a sobre en Cuscoviela per exemple no s'ha sabut trobar una sortida no s'ha pogut donar una sortida a aquestes necessitats segurament ideològiques a llocs com a Alemanya els han trobat de seguida i la Sara ha trobat un forat i ha posat el cap allà i està destrossant esquerres i dretes
i potser és el que més s'assembla a nosaltres a los riols. Bé, més aviat seria AFD, però... Sí, sí. Escolteu, ha passat lapidíssim, però encara que no us ho creieu, ha passat una hora. No hem parlat excessivament de punyalades i se m'han quedat dos temes que jo volia parlar, com ha vist en Xavier Díez, que ha fet el pròleg a un llibre que es diu Incompetències Bàsiques de Damià Bardera. Haurà de ser un altre dia que en parlem, ni de premir la notícia del dia que jo us hauria volgut traslladar
que és que Àngel Davant i Jordi Tonietti faran el pregó de les files de Girona. Això sí que és un... Ben trobat, ben trobat. Aquí hi ha consens, jo crec. Aquí hi ha un gran consens. Els mites, els mites. En tot cas, serà un altre dia que ho farem, perquè queden 5 segons per les 11. Nosaltres, si tot va bé, tornarem demà a les 10. Ara són les 11.
Girona FM. Els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio. És dijous 10 d'octubre i aquesta és l'actualitat del dia. Us parla Pau Villafanya.
L'alcalde de Girona demana a la policia municipal anar sense uniforme a rebre distincions de la Guàrdia Civil i del cos nacional de policia. En una carta que s'ha fet arribar a tota la plantilla, Salelles recorda que anys després de la repressió violenta exercida durant l'1 d'octubre del 2017, cap responsable dels dos cossos ha demanat disculpes oficials ni s'han assumit responsabilitats. Per això l'alcalde prefereix que els policies vagin als actes sense uniforme amb la finalitat de preservar el respecte i la confiança de la població gironina envers el cos de la policia municipal.
Les reaccions a la carta de l'alcalde no s'han fet esperar. El PSC reclama respecte i suport a la policia municipal i Beray ho veu delirant. Els socialistes han expressat el seu suport a la plantilla municipal en un comunicat on diuen que és un cos amb una trajectòria exemplar i un compromís amb la seguretat de la ciutat. Per altra banda, el regidor del PP, Jaume Beray, considera que és una autèntica vergonya, una humiliació i una coacció.
Els cantautors infantils gironins Àngel Davant i Jordi Tunieti pregoners de les fires de Sant Narcís. En aquesta elecció des de l'Ajuntament es vol reivindicar la música infantil en català, un àmbit cultural, musical i popular que mai ha tingut la consideració que es mereix. Alhora es vol reconèixer la trajectòria dels dos artistes, peces indispensables en el procés de normalització lingüística i en l'educació musical de la mainada.
Mor un ciclista en una sortida de via a la carretera dels Àngels a quart. Els Mossos d'Esquadra van rebre la visa i quan faltaven 10 minuts per les 11 del matí. Els Mossos investiguen les causes de l'accident que encara es desconeixen. La víctima tenia 44 anys i era veí de caçada a la selva.
La manca de pisos i les tensions amb l'habitatge centra en l'acte d'inauguració del curs acadèmic de la Universitat de Girona. L'UDG va inaugurar oficialment el curs acadèmic ahir dimecres amb un acte centrat en la manca de l'habitatge i el problema en l'accés a un allar per la majoria de la població. La lliçó inaugural va anar càrrec de la presidenta de la Fundació Habitat 3, Carme Trilla, qui va destacar la manca de polítiques en habitatge a l'Estat i també a Catalunya.
Els gironins ofegats pels deutes que es declaren insolvents augmenten un 25% durant la primera meitat del 2024. Segons recullen les dades que periòdicament fa públiques al Consell General del Poder Judicial, entre gener i juny hi ha hagut 491 particulars que s'han vist forçats a recórrer aquesta via per intentar sortir-se'n. L'any passat van ser-ne 392. L'estadística que mesura l'impacte de la crisi als jutjats també posa xifres al drama dels qui perden l'habitatge.
Durant el primer semestre a les comarques de Girona s'han executat 548 desnonaments.
I en esports, l'Uni Girona afronta avui a partir de les 6 de la tarda el primer partit a l'Eurocup contra el Yerevan Foxes, amb ganes de començar la competició europea en bon peu. Un partit marcat per la bona victòria del conjunt gironi en lliga davant del Cadillaceu i també per un viatge maritonià. En total van ser 19 hores de viatge amb una escala llarguíssima Atenes per fer els 3.500 quilòmetres que separen Girona d'Erevan.
I pel que fa el temps, dia avui que ha començat remullat i que s'espera variable amb sol i no bus durant tota la jornada, que podria deixar més aigua amb més probabilitats cap a la propera nit. Avui arribant als 21 graus de màxima. Això és tot. Escolta tota la nostra programació a la carta i estigues informant del que passa al teu entorn més proper. GironaFM.cat La ràdio de Girona, vagis on vagis.
Som la teva veu. Som la gironina.
Som gent de Girona, som gent de Bàsquet. El programa de Jan Torrent que parla sobre el Bàsquet Girona. Tot el que passa a Fontejau. Actualitat, protagonistes, curiositats i tot el dia a dia del club a gent de Bàsquet. Dimarts a dos quarts de nou del vespre i dimecres a la una del migdia, gent de Bàsquet. L'actualitat en 180 segons. Cada hora en punt arribar.