Deputació de Girona.
Bon dia, entrem en Temps de Tertúdia, Girona FM, com passen 5 minuts a les 10 del matí d'aquest 15 de maig, per maig cada dia o raig, en plena setmana de temps de flors i disposats a parlar de la ciutat i el que ells vulguin amb les 3 persones que m'acompanyen avui aquí en els estudis del carrer Balmes i a les quals els agraeixo molt la seva presència. Després m'haureu de permetre que després de la salutació us faci
Faci una petita entrada perquè avui me la porto preparada. Senyor Josep Can Major, molt bon dia. Bon dia, senyor Grau. Com està? Sempre bé. Així m'agrada, positiu. Custió d'actitud. És una qüestió d'actitud. No d'aptituds. L'aptitud se li suposa, l'actitud es necessita. Això és així. Exacte. Mari Carme Ferrer, què tal? Molt bon dia. Molt bon dia, molt bé. La nostra llibretera de capçalera, perquè sé que tu dius, no, ja no sóc llibretera, sí, sí, llibretera se n'he sempre. Sí, sí, sí. Com estàs? Molt i molt bé.
Me n'alegro molt. Després també preguntaré per les teves caminades matinals, com també ho faré amb la tercera pota d'aquesta tertúlia, però no per això menys important, el senyor Pere Albertí. Què tal? Hola, molt bon dia, molt bon dia. Avui és un gran dia. Un molt bon dia. Un molt bon dia. I encantat d'estar aquí amb dos bons amics. Sí, perquè... Igualment. Igualment, igualment.
amb persones entranyables i que t'estimes, doncs és un plaer. És així, eh? No serà tertúlia per diabètics avui, eh? Però jo portava a preparar la pregunta perquè m'ho heu de permetre, Josep, Maria Carme, m'heu de permetre que avui li feliciti molt efusivament en Pere Albertí.
Per dues qüestions. Una, perquè de bon matí ens ha regalat una foto magnífica per les xarxes de les Gavarres amb aigua i els sons dels ocells, i ell deia que avui ho era perquè celebrava, diguem-ne, la permanència matemàtica del Girona Primera Divisió. I ara aquí ve, que vull que m'expliquis, perquè ahir, a l'hora de començar aquesta tertúlia, va venir en Pere... Acabat.
Acabat d'arribar de Valladolid després de no sé quantes hores d'autocar. Explica'ns el que va ser per anar a veure un partit bastant dolent, per altra banda, però que va acabar bé, diguem-ne. Exactament. Va ser una verdadera aventura. És a dir, jo suposo que en el bus venien molt de nanos del jovent i són nanos que, bueno, ho aguanten tot, eh? Com si véssim anat a, jo què sé, a Helsinki, véssim aguantat el viatge. Però, clar, un cop ja té a prop de 72 anys la cosa s'acomplica una mica.
I clar, pujar a l'autobús un dimarts a les 7 del dematí, tirar-te pràcticament 11 hores per arribar a Valladolid, baixar el bus, ja era l'hora d'entrar al camp, entrar al camp amb prou feines, amb una cerveseta que te la venien amb una palla perquè te la paguessis més ràpid. I...
Entrar al camp, veure el partit, que, per cert, un partit bastant dolentot, però emocionant, i sortir del camp... Ara van patir perquè aquella gent del Valladolid, malgrat que van tenir allò que en diuen els castellans, vergüenza torera, i van presentar batalla, i la veritat és que, tot i que són bastant justos, i és nota perquè tenen sense punts,
però van tenir 3 o 4 ocasions que ens van fer tremolar. Els que anàvem amb el Girona ens van fer tremolar de dalt a baix, no sé si tu vas viure així. No, home, i tant. Llavors, nosaltres sabíem que, a part de la dignitat que volíem posar en el camp aquesta gent, també per rere, tu ja saps, coneixes l'ambient, que saps que hi ha determinats equips que no interessava que el Girona guanyés, doncs per mantenir una mica les possibilitats d'ells de salvar-se i sempre corren... Bueno, deixem-ho córrer aquí...
Si vols ja t'ho dic jo, és a dir, que no hi havia ganes. Per exemple, amb un altre partit que no tenia res a veure, però en el que l'Alavesi jugava a la salvació, un dels personatges més nefastos de la història de l'arbitratge mundial, com és Gil Manzano, va pitar un penal que és directament una vergonya i que mereixeria, diguem-ne, que aquest senyor no pogués tornar a sortir amb la cara. Però és igual, l'Alavesi és un equip que convenia que es quedés i el Girona no necessàriament.
I llavors us continuo dient sortir del camp 10 minuts per fer un riu, pujar a l'autobús i au, vinga, tira milles cap a llenvilles, mai tan ben dit, i arribem aquí a les 8 del matí. És a dir...
com arribava aquí vaig anar a dormir perquè tenies ganes vaig anar evidentment a fer una petita volta amb l'Enriqueta que l'enyorava moltíssim vam anar a fer una volteta a comprar quatre cosetes i us vaig venir a saludar perquè tocava saludar en Jordi que m'ha fet il·lusió trobar-te i ell sobretot en en Pau que és una gran persona i un bon amic i que compartim l'afició i l'empenta pel Girona
I després vaig arribar a casa i amb l'adrenalina a tope... No podies dormir. No, evidentment no. Me vaig posar calça curta i, ah, vinga, corre cap a les Gavarres, tu. Ah, corre cap a les Gavarres. I vaig anar a fer una volteta i fer la foto pertinent per donar bon dia, com sempre intento fer a la ciutadania, i ja està.
I re, i ahir al vespre, doncs, a les 9... Esclar, perquè això era ahir, que estàvem molt contents perquè amb la victòria del Girona la salvació estava pràcticament assegurada. Però... Ahir, a les 9 del vespre. A les 9 del vespre hi havia la segona bona notícia, el Leganés, per desgràcia, parells pobres, que també és un equip que no en cau ni bé ni malament, però ningú, no sé, és a dir, sempre et sents una mica de compassió, però... I fa gràcia allò de l'equip Ope Pineda. Sí, exacte. Bueno, doncs, per dia, i en Pere...
encara despert, va obrir una ampolla de cava, un parell de copes, i ben més content que un ginjo, a dormir, tu. I he fet una becaïna, escolta. Una becaïna? Però una becaïna llarga, eh? Llarguíssima, no? Llarguíssima. A les set del dematí, altre cop calça curta i altre cop a les gavarres.
Sí, sí, que és la foto d'avui de l'aigua baixant i dels ocells i tot això. Bé, res, anèdotes. Li havia de preguntar perquè sembla que és meritori les 60 persones que van anar a agafar aquell autobús i algunes més que van anar amb cotxes particulars perquè al final que era un centenar en total. Però fixeu-vos en una cosa, ahir, bueno, és que ja soc una mica malalt d'aquesta història, tenia el partit gravat i vaig posar-lo...
Si teniu l'oportunitat, només, només, només s'escolten els crits de la gent del Girona. En sèrio? Només s'escolten els crits. Van anar a callar tot un estadi que hi devien haver potser la meva persona. Però Déu-n'hi-do, la gent hi havia per allò malament que havien. Callats!
callats, com si fossin tots muts, una convenció de muts, i només se sentia la gentada, la petita gentada del Girona, allà cridant, ballant, i, bueno, escolta, són, a veure, aquesta vida petits... És que va venir una mica tot rodó, eh?, perquè, a més a més, el gol va marcar estuant i va ser allò tot plegat... Sí, sí, sí, sí.
Bueno, ja està. Molt bé. M'havia de permetre... No, no, no. Això no és una tertúlia esportiva. Ara vindrà la segona part, que és la de fer reflexió. Avui, crec que és avui, hi ha un article d'en Joan Vallclara, que el que dèiem abans, és a dir, durant la temporada, sobretot la segona part de la temporada, però ja la primera, quan hi va haver tota la nou de les entrades de la Champions, Girona aquest any va competir relativament bé a la Champions, però no va guanyar, però va competir relativament bé...
Escolta, ja firmaríem una primera part de la Lliga amb 28 punts sempre, però la segona part de la Lliga no ha estat bona i s'ha maixecat molt i tal. I avui per això l'article d'en Vall diu una cosa, diu, escolta, el que hauríem de fer és felicitar-nos per aquests quatre anys més els dos primers que van fer perquè un equip amb el Girona que no tenia una estructura formada...
que estigui primera, doncs deixem-nos-ho de punyetes. I és veritat que ara qui li toca fer-ho haurà d'analitzar per què els fitxatges no han funcionat, que no han funcionat la gran majoria d'ells, i perquè hi ha hagut com aquest bloqueig mental, no? Però bé. Però el Girona continua sent en equip. A nivell esportiu ha de ser aquest debat. I un segon debat a nivell de ciutat...
on carai ubiquem el camp i quines obres es tenen que fer que això és una altra història però no pot marxar de la ciutat jo crec jo personalment opino exactament com tu Maricarma tinc un article fet fa 4 mesos que el vaig tirant endavant perquè és d'aquells que no l'acabo de publicar passen sols
amb la incertesa aquesta que hi havia però que el publicaré i en el qual també dic, és a dir, jo no dic el que han de fer perquè ja sabran el que han de fer però és evident que jo soc més partidari de remodelar Montilivi que no d'anar a fora, he entrat a la ONS perquè anar a fora obriria incertesa. I viatjar, ser viatjats també te dona experiència i te dona possibilitats de veure altres solucions.
Valladolid té un estadi ubicat a l'estrarrània de la ciutat, a uns dos quilòmetres del centre, però sabeu que aquí no deixen aparcar la gent ni res exactament al mateix lloc que a prop del camp no es pot aparcar? Sabeu on aparca la gent a Valladolid?
A 50 metres del camp, amb una esplanada increïble, cap problema. I diu, bueno, li vas preguntar allà a un policia municipal, dic, això ja està permès, diu, sí, aquí tenim un sítio. Dic, però no tenen mesures, és a dir, evidentment en castellà, no tenen mesures restrictives respecte a temes de seguretat. És el que han explicat aquí de Montelibri, no?
No, no, no, no hi ha cap mena de problema, vull dir, és nosaltres el control, per tant, de vegades som una mica més papistes que el Papa. Jo em posava els nervis com tallauen precisament a totes les de Palau que no permetia anar per callar, jo crec que en feien un gran massa. Tota manera també hi ha una altra reflexió a fer, i amb això tenco la part esportiva, si voleu.
que és que el dia que el Girona jugava a la vida per salvar la categoria va ploure, és veritat va ploure força però només hi havia 100.000 persones al camp de les 14.000 7.790 crec tenim l'afició que tenim i som els que som, és a dir, jo recordo encara partits el 2009 devia ser el 2010, com estàvem allà en aquell pou de segona divisió bueno, tampoc era un pou havíem aconseguit pujar el 2008 exactament, exactament
El que era un pou és el que jo vaig viure quan seguia el Girona, que vaig viure el descens, el regional preferent. Just a la fusta, aquí te dic. I després va baixar a Primera Catalana, que era una altra categoria. Honor als que aquell moment hi anava, honor. Però en aquella època havíem arribat a ser 800 al camp, amb partits... No n'he vist 300 ben bé i prou. Amb algun dia de pluja a l'hivern a Montiliví, allò sí que era realment...
Un partit de segona divisió, em sembla que van venir els del Betis, que plovia molt i a sobre ens cantàvem que allò no era un estari, que era un futbolí. Ai, ai, ai, ai. Se'ls ha de reconèixer que tenen una certa gràcia, però se'ls ha de reconèixer també que aquesta gràcia se la podrien guardar per ells en determinats moments.
Molt bé, doncs jo deia això perquè m'agrada que ens hagis explicat aquesta facés, perquè clar, vas estar 24 hores fora, vas anar a Valladolid, vas veure un partit de futbol i vas patir... I s'ha fotut una ampolla de cava. I s'ha fotut una ampolla de cava al final. I el que anava a dir, perdona, Josep, que no és que no vulgui, però és que aquest matí també la Mari Carme, també de bon matí, estava passejant per les hortes de Sant Eugènia. Sí.
Sí, sí, sí. M'he aixecat aquest matí i dic, ja tinc de començar de bon dematí, perquè l'hivern fa fred i no vaig a caminar tan aviat. M'organitzo perquè cada dia camino 5 o 6 quilòmetres. Avui n'he fet 5 i mig. Molt bé. Perquè com que avui faré moltes coses, dic també, ja tinc una edat, o sigui, estic jubilada, ja no cal que faci segons quines coses.
I no sabeu, bueno, tu sí que ho saps, i tu potser també camines, no ho sé, però la qüestió, el que t'ha relaxat, el que t'anima, ets un altre després de caminar, ets un altre, i a més, disfrutar d'aquesta manera, gaudint de la natura,
És una passada perquè aquella hora els ocells, les garces, et saludes amb tots, aquesta gent jove que corre com que cada dia la veus adeu, després unes senyores que cada dia el senyor que passeja el gos... Bé, fas un tipus de relacions molt diferents de les que fas a la vida normal i gaudir de la natura d'aquesta manera i...
No us imagineu el que faig, eh? Surto de casa meva, passo per les hortes, me'n vaig fins a... passo pel pont de Fontejau, que allà en el pont de Fontejau me veu tothom perquè tothom me diu, ai, què feies pel pont de Fontejau? Vaig a caminar, no es veu com vaig vestida? Vaig a caminar. Llavors, agafo... me'n vaig fins a la Nesle i a darrere la Nesle. El Ter està preciós. En el meu estat cada dia poso una foto d'anar a caminar
I em diuen, però on t'has anat? Dic, és que tenim uns voltants de Girona que no ens els coneixem. És una passada. Per la zona aquella hi ha tot allò de les Deveses d'en Bru i el camí aquell que s'ha obert. Exacte, vaig passar per tot allà. I arribar fins a Sant Gregori ja és...
una passada però a Sant Gregori llavors has de fer més de 5 quilòmetres a més que et vinguin a buscar no, no, no avui he fet 5 i mig hi ha dies que en faig 6 i algun dia en faig 12 però ja tinc d'anar acompanyada o sigui si vaig a caminar en sèrio m'agrada anar acompanyada però això és salut
I les hortes estan molt maques, eh? Estan precioses, de veritat, eh? I les cobrant cap a casa. És que és així, i jo, com que també hi ha Vic a Sant Eugènia, doncs... Ara li no ho preguntava, en Josep, si ell era més de galarras o d'asfalt, i no sabia com entrar-ho, però com que la Maricarma ha parlat d'ocells, entre mig ha dit garse, que tu ets una mica garse, eh?
Podries haver-me dignificat un falcó, no? Una cosa així. Un trencossos, no? Va sortint gas. Sí, sí, sí. No, jo faig molts quilòmetres al dia, eh? Jo faig més de 200 quilòmetres.
Però no caminant. No, caminant a pat, potser dos o tres. Perquè vas a treballar a Barcelona molts dies. Cada dia, quasi menys. Si toca tortulia, però... I en trobo molts animals, també, molts pajarracos, molts senglars, molts senglars catalans, senglars japonesos, allà al voltant de la Sagrada Família... Vas entrar al públic...
Sí, bueno, sí. I no ens fa por. Si considerem, perdona, si considerem que Renfe i Ave és públic i és transport, sí. Perquè realment, ahir quan tornava a estar l'autopista col·lapsada, hi havia hagut un accident allà a la zona de la Roca del Vallès.
I hi havia, potser, no us enganyo, 10 o 12 quilòmetres d'acord i pensava, verge santa, aquesta pobra gent que va cada dia. L'autopista està molt perillosa. És a dir, vam estar molts i molts anys demanant que fessin el favor de treure'ns els peatges i ara algú ens pensem, potser, algun peatge d'aquests mínims, una vinyeta, eurovinyeta...
ho solucionaria, perquè en aquests moments, diguem-ne, ja... És a dir, l'autopista ha deixat de ser una autopista i fins i tot el director general de trànsit va dir que alguna zona el posarien de 60 quilòmetres, llavors ja no és una autopista. Quin problema tenim? Que no tenim autopista però que tampoc tenim el que tenen la resta de l'Estat...
o que tenen l'estat espanyol, això la resta no m'agrada tant, que és que són autovies. És a dir, si hi hagués unes autovies desdoblades de la frontera a Barcelona, segurament les coses hi ha millor, però no hi ha hagut desdoblament, l'autopista està absolutament col·lapsada, els trens no funcionen i l'alta velocitat, que fins fa uns mesos havia anat bé, ara comença a fer el burro.
I la solució no és posar normatives, posem ara 60, perquè, guiteu, també hi ha la normativa que els camions no poden avançar en determinats dies i tal, llavors, vés-hi, qui els fa complir aquesta normativa? Si no hi ha ningú que els faci complir, jo puc ficar una normativa que al carrer de la Creu només hi passaré en Pere Albertí per no tenir cap ensurt? Si ningú el fa complir...
no hi ha gaire res a fer de vegades pensem Europa és un exemple Europa passos fronterers com el que som perquè el tram Barcelona fins a la Jonquera és un pas fronterer per camions per turistes s'ho troben a Luxemburg s'ho troben a la frontera entre Bèlgica i França a la zona de l'Ill passen exactament els mateixos col·lapses i allà tenen autopistes gratuïtes
tenen autovies també i és exactament el mateix és un tema de saturació i de costums i d'hàbits el tema del transport per carretera és un tema que no es pot resoldre no sé que hi hagi moltes sancions i si hi ha moltes sancions tornes a tenir problemes perquè hi ha moltes vagues però si pots triar entre transport per carretera i transport per tren doncs com a mínim llavors pots triar però és que ara el transport de mercaderies per tren està com està no existeix el que diuen que allò del corredor mediterrani per tant
La paradoxa és que molts dels camions que passen per casa nostra van a descarregar l'estació de Sant Chals a Perpinyà.
perquè és l'estació de mercaderies amb més moviment d'Europa. I la majoria van allà, és a dir, molts que venen sobretot de la zona de les hortes d'Alacant, d'Almeria, fins i tot, arriben fins a l'estació de Sanxals i d'allà descarreguen el producte de l'horta i l'envien cap a París. I el tram per Pinyà-París és un dels que suporta més transport de mercaderies de tota Europa.
I això és una paradoxa, perquè si en comptes de ser Sant Charles, és a Barcelona, per exemple, hi ha tot un tram que, el tram que és el vial del Mediterrani, que sembla que ens l'estan negant i ens el negaran sempre més, hauria de permetre afluixar aquest trànsit de camions.
Però, de moment, ho hem de suportar i no... I llavors una altra cosa molt clara és que el transport a Europa, el públic, funciona. Almenys als països que hi ha anat. O sigui, i la puntualitat i el tot. I una cosa molt important. El concepte de servei.
Totalment d'acord. El concepte de serveis. Tu te'n vas, i això em parla un dia, i ja sé que és reiteratiu, perquè és com parlar del futbol. Te'n vas a l'estació de Sants, Girona no, eh? Admeto que a Girona hi ha un tracte i un servei per part de la gent de Renfe i Adif exquisit, eh? La veritat és que sí. Però te'n vas a Barcelona...
i és una estació no europea. Els treballadors, amb la seva majoria, no són excepcions, l'excepció és trobar algú amable, són mal educats, són mal parlats, tots parlen castellà, pràcticament ningú parla català, i tracten a qui li donen un servei, i cobren per això, un tracte de bestiar.
i tu te'n vas a l'estació de Sants, a la zona de l'AVE, que et dius, home, mira, l'AVE, no, no, i allò són unes fileres, te'n dosen allà, com si fossis, no, i et parlen malament, no, no, dos filers, dos filers, i et parlen com que, escolti, què li he fet jo a vostè, no? I si no li agrada...
Estic d'acord amb això, per el que sigui, però que a l'estació de Girona la majoria de la gent és una certa amabilitat, que és el que has de demanar a qualsevol cosa, i t'ho diuen perquè tens un dubte, i a més si t'hi diuen no sap quan passarà el tren, t'ho diuen clarament, no sabem per què ha passat això.
I a baix... Però això entra una miqueta en el tema aquell del tema de servei públic. Jo crec que els ciutadans hauríem d'exigir un tracte correcte. No demanem res més, eh? Un tracte correcte. A més a més, per això som ciutadans, per això paguem els nostres impostos i per això hi ha gent que són treballadors públics que treballen, diguem-ne, per nosaltres. No passa habitualment. El que passa és que suposo que estan molt descontents. Jo he trobat gent magnífica
i altres que no ho són tant però reconec que hi ha però llavors en determinats serveis et donen la impressió en això, que et tracten com si fossis bastè i dius que no i aquest punt de soberbia del servei el servei ofert, quan s'ofereix en un punt de soberbia deixa de ser servei i s'estableix un altre tipus de relació amb qui el rep potser és perquè és un servei colonial
això una, això és molt important això és bàsic i es veu fins i tot quan tracten estrangers o sigui, quan Sants té, és un nus que rep molt trànsit de gent que va a l'aeroport, ve de l'aeroport o agafa trens internacionals el tracte que reben per part d'aquests treballadors és horrible perquè a més ningú fa l'esforç de parlar en anglès o en francès
ni en català, perquè no, perquè no sé ni si no el saben, però no és política d'empresa. Per tant, la mateixa empresa ja decideix que el tracte cap a un dels usuaris majoritaris se'l passa pel forn, o no li interessa. Però això ho traslladen els locals, o sigui, tracten exactament igual...
I, evidentment, és un tracte colonial. Si pots recordar, em vas a fer una pel·lícula de les Filipines del 1880 i és exactament el mateix tracte d'espectiu, de soberbia, perquè estic per sobre teu, però estàs per sobre el meu, senzillament perquè qui et paga el sou és un estat. Bàsicament això, eh? Perquè tu el trasllades a aquella persona i la poses en una botiga, en un bar, o fer de pagès...
i qui li paga la nòmina en aquell moment acaba determinant que el seu tracte cap a qui dona serveis és un altre, ha de ser un altre és curiós, jo sempre això la funció de servidor públic jo sempre, com puc explico d'una anècdota, una vegada amb l'Enriqueta van viatjar a Escòcia i tornant entres per la, diguem-ne a Barcelona com que has viatjat amb passaport te fan tornant allà i te
L'oblidat internacional. Sí, i te controla el passaport. Hi havia una policia, una noia policia, que ha rebut el nom i me diu, bueno, bienvenido de nuevo, Pedro. Dic, no, Pere, me torno al passaport. No me va contestar, em faig enderir, em torno al passaport. I jo vaig pensar, no vaig dir res perquè no tenia pas ganes ni humor de fotre'm amb un guirigall.
Però és aquesta actitud una mica de fetxenda, no? Sí, sí. Que no toca, no toca. És a dir, si estem en un bar i això tenim una conversa en un bar prenent un cafè i em passa aquesta anèdota, podem dir-la a ella o parlar amb ella. Però ella en aquell moment era una servidora pública. Exacte. No era una persona més amb les seves idees que pot tenir o les que sí, que m'importen tres pitos. És correctament això que dius. No, tu necessites un servei. Clar.
Estàs allà en un lloc d'un servei. Un servei que pagues. Que pagues. Però ja us dic... I no poc, eh? I no poc. Exacte. I te'n vas a l'estranger i als serveis públics, els trens passen a l'hora, un dia pot passar alguna cosa, els autobusos a l'hora... Pots anar a qualsevol lloc del país que t'hi porten, vull dir que és una altra cosa i això és el que necessitem. Necessitem que Catalunya passi exactament el mateix, eh? Correcte.
El temps que vaig ser fora et deien, ostres, d'aquí una hora has de ser aquí, a 100 quilòmetres. I el primer dia que m'ho van dir vaig dir, home, bueno... Ja m'ho anem. Sí, he d'acafar la bicicleta, he d'anar fins a l'estació, he de fer el transbordo a midir...
una hora, una hora perquè si un tren pel que sigui falla alguna cosa, immediatament et posen un recanvi i et diuen, mira, aquell que anava cap a on l'hem reconvertit i pots pujar, baixar i t'informen, i si cal, fins i tot hi ha algú a peu de pista, a peu d'andana que et va dient, escolta, fes això no és perfecte, no és perfecte, evidentment tampoc ho demanem però és molt millor i vaig venir amb aquest xip
vaig venir amb aquest gip i el primer dia que vaig a Girona a Barcelona vaig tardar dues hores i mitja per fer un trajecte que dius home és necessari i ja no et dic una altra cosa intenta anar des d'Estanbul a Cadaqués Estambul Cadaqués tardes menys des d'Estanbul a Barcelona que de Barcelona a Cadaqués
En transport públic, en transport públic. I això ens ho hauríem de fer mirar. O sigui, és una paradoxa. S'està discutint, no, mira, ara la plaça Espanya ja és propietat de l'Ajuntament i la farem bonica i farem no sé què. De què em serveix tenir una plaça bonica? O sigui, la intermodalitat de l'estació...
no en tinc ni idea de com l'he de gestionar ni com ho puc fer. Oh, és que ara tindrem... Hi havia la signatura d'això del Trueta. Uuuh, que tema! Dius, oh, ens hem discutit, barallat, no sé què, per una cosa que igualment serà el 31 o el...
El president va... Era un acte de compromís, que jo, diguem-ne, em va estrenyar aquí, és un acte de compromís, però com que hi ha hagut... La jugada és bona, eh? I la jugada és boníssima, però com que hi ha hagut certs moviments, que després si voleu en podem parlar...
un acte de compromís bé, tenim un acte de compromís i ha anomenat un coordinador de tota la de seguiment de com funciona tota l'instructura que és el doctor Ferran Cordon i per tant, diguem-ne, sembla que es van fent els terminis i ahir el president va parlar que si tot anava bé a finals del 31 jo el 33 o el 34 ja hi firmaria i ells, crec
28 començar les obres, no? Sí. 28 començar les obres i tenen tot. Sí, sí. Però, per cert, bueno, serà parlant molt del Trueta, l'Americana Medeiu, i perquè ella ens traurà el tema del parc Jordi Vilamitjana, ja... Totalment de tot. Ja ho sé, però aquí hi ha dues coses, és a dir, una...
la justa reivindicació dels veïns que l'han de fer i l'altra, diguem-ne, el que és l'obra. L'obra jo, mira, també tinc escrit un article que el publicaré un dia d'aquests en el sentit de dir el trueta que ens fa patir, perquè jo encara, abans d'ahir, aquí a la taula hi havia l'Eva Palau, directora mèdica de la Clínica Girona, que diu que ella no té pas clar que el trueta passi per davant del clínic.
i si el clínic passa per davant ja ens podem calçar perquè trigarem temps a tenir hospital de referència vaig entrevistar per revista de Girona el doctor Campistol que és el director general del clínic i una de les preguntes que li vaig poder fer és tu vindries ara de director del Trueta? ni pensar-ho, primer perquè porta molts anys al clínic i se'l coneix però és gironí vull dir que... sí, sí, però...
Escolta, i com, com, quina perspectiva tens del trueta? Diu, bueno, serà un clínic petit. Serà un clínic petit. I si és un clínic petit...
ja l'haurem encertada. I si és capaç de treballar amb els altres, amb Vall d'Hebron, amb Vallvitge, amb el Clínic, home, doncs la potència de Catalunya, del país, la xarxa serà molt important. Però entemo que no passarà. Entemo que no passarà. Per què no passarà? Perquè hi ha polítics d'entremig. Per tant, ens enfrontem a... El doctor Canvisto. Aleshores,
Què passarà amb el Trueta? Què acabarà sent el Trueta? Tal com es planteja i amb la petitesa de mentalitat amb la que es planteja acabarà sent un Santa Catarina una mica més gros. A mi hi ha un tema que me molesta d'una manera important i el vaig dient perquè com que ja encara que jo estic aquí de moderador però també... Tu no ets un moderador. Ets moderador de part.
Gràcies a Déu. A mi hi ha una cosa que m'ha molesta, que és la sensació aquella de dir, bueno, us farem un hospital, perquè realment el Trueta, no sé si no se'n recordeu, però com Marina Geli va ser consellera, parlava que el 2010-2011 ja tindríem el meu Trueta en els terrenys de l'actual Trueta, en el qual s'estan fent inversions. També ho va dir
Però que s'aguanta pels fils, però que s'aguanta pels fils, també diguem-ho tot clar, i per tant un nou campus de salut és important. Però la sensació aquella d'ho farem, escolta, i diu, no, és que és un projecte molt important per les comarques gironines, és veritat, però no és un projecte de comarques gironines, és un projecte de país.
El nou Trueta és un projecte tan important com el nou Clínic i el nivell del que té la Vall d'Hebron, Bellvitge, Trias i Pujol, que és Can Rebutí i tots aquests. I aquí hi ha la segona lluita que s'ha de fer. Una, que es construeixi. Segona, que se li doni el que ell diuen el nivell de complexitat. Crec que vaig aprendre la paraula. Què vol dir el nivell de complexitat? Vol dir calés.
Si tu tens el nivell de complexitat alt, et donen els calés per poder-ho fer tot. A veure, no estem parlant d'operacions hiper... És a dir, no tothom ha de fer absolutament de tot, però que tot el que es pugui fer a la Vall d'Hebron, a Bellvitge, a Gargut i al Clínic, també es pugui fer al Trueta, que no sigui allò un hospital de segona. I la mirada a Barcelona, desgraciadament, és una mirada a Barcelona.
perquè sempre és així molt centralista sempre és així però que tenim a veure, sigui com sigui que tenim que desencallar, mira jo al Trueta vaig tenir la la sort i la desgràcia que passaria molt de temps com l'Enriqueta va estar molt fotuda, pobra
I sempre he tingut la sensació que allà tenim uns professionals increïbles, magnífics, meravellosos, que ho donen tot, amb unes instal·lacions deplorables que s'aguanten per un fil, sí senyor. S'aguanten per un fil.
I allò estigues a encallar perquè és un referent de país, d'acord? Però sobretot també de comarca gironida. És l'hospital de referència. Clar, clar, clar.
Més que això, això ho vaig a fer explicar i ara puc dir noms, per exemple, pel doctor Rafael Macià, que va ser director del Trueta i que és un dels que més lluita per dir, no només necessitem un hospital, sinó necessitem que tingui aquesta complexitat que vol dir els diners suficients per fer-ho tot. Per què? Diu, escolta, la Vall d'Hebron és un hospital de referència sobre 700 o 800 mil persones, com ho és Bellvitge...
El Trueta ho és sobre un milió, però a més a més de la població flotant, que té un nom que diu població flotant, que vol dir els turistes que venen a l'estiu, que són molts i molts. I a més a més és l'hospital, o sigui, no només és l'hospital de referència, sinó que és l'hospital comarcal. El Trueta del Gironès Nord i del Pla de l'Estany, i el Santa Caterina del Gironès Sud i de la Selva Interior. Per tant, vol dir que fa unes dobles funcions. Per tant, es necessita...
Ahir, jo també ho vull dir-ho, ahir em va sorprendre aquest acte de compromís tan ben muntat perquè tapa algunes inquietuds que hi havia, algunes d'elles fins i tot inquietuds que mostrava el propi grup municipal del Partit Socialista a l'Ajuntament de Girona, diguem-ne que...
Que en certa manera, doncs... Però, a veure, què diu en Josep Can Major, que diu que no? No, no, no, no dic pas que no a tu, eh? O sigui, han estat inquietuds enfondades, inquietuds induïdes amb mala fe. O sigui, no fotem, hòstia. Ara faré un comentari irònic.
Veus, Carme, com no passa res si al Parc Expert tindrem el gran hospital. Ui, aquest tema no me'l toquis. Portem uns mesos de dinàmica comunicativa per part de les institucions públiques i les administracions també, però sobretot la part institucional de l'administració pública.
parlant del Trueta, amb una frivolitat tan estúpida i tan... impertinent, impertinent, sobretot, que no cal, no cal. Impertinencies n'hi ha pels dos cantons, perquè jo també he vist algunes actuacions, deixem-ho dir així, veïnals que... Sí, però perdona'm, els veïns... Jo crec que se'ns han d'escoltar els veïns. Els veïns poden ser impertinents, deixem-ho dir així.
Estic d'acord, estic d'acord que poden... De les dues parts del negoci... Ja, ja, però de les dues parts del negoci de la política, qui té més dret a si hi pertinen és el veí. Això és veritat. Per tant, i quan al davant tens una resposta aparentment proporcionada
Perfecte, però quan la tens desproporcionada, home, segurament la impertinència puja de nivell. I amb això no estic dient que hi ha certs graus, segurament de demagògia, que també han aplicat als veïns, o s'està aplicant des del... I amb aprofitament d'alguns sectors polítics, que agafen els veïns i els diuen, ai, sí, sí, us dono la raó, però que quan els toqui manar, o si els toqués manar alguna vegada, estarien a l'altre costat, perquè no és el mateix receptar que aprendre, no?
És que ho sento molt dir-ho així, però els polítics no podem pas esperar gaire res. A mi em sap molt de greu perquè jo soc molt politiquera i ho he sigut molt i estic en un moment d'una decepció dels polítics impressionant, impressionant.
Tu has estat presidenta, o ets presidenta. Però d'un gremi, que és diferent. És diferent, no? Però la veritat és que ni tan sols se'ns ha escoltat als veïns. O sigui, se'ns ha donat menjar part perquè estéssim tranquils, que alguna cosa es faria i no s'ha fet res. Perquè aquí hi ha una cosa molt clara. El meu parer, vull dir, és un parer personal, que perquè sigui part de Girona,
el Trueta es necessita el parc de Jordi Vilamitxana només és per això perquè sigui de Girona perquè tot l'altre dona sal i és així i ens volen treure un parc que nosaltres hi hem fet molt i encara que es digui que no hi va gent hi va moltíssima gent els caps de setmana
Passeu-hi, de veritat. Hi ha zones i zones, eh? Hi ha zones i zones, però... La zona que hi ha a la zona de l'escait, a darrere el camp de futbol i tot això, jo reconec que hi va molta gent, l'altra zona... Escolta, hi va gent... Els diumenges hi van a fer celebracions com les que es feien, diguem-ne... Com les que es fan a Fontejau. Com es fa? Hi ha exactament el mateix. I llavors la gent que camina?
que don tot a la volta perquè creu que hi ha ambient i no té por i fa aquestes coses jo penso que és una zona que se'ns va donar i que se'ns hauria de respectar perquè també ens la va donar l'Ajuntament a canvi d'una altra zona que es van fer uns altres pisos i sempre se'ns va treguent la nostra zona de Sant Eugènia no sé per què sempre rebem els de Sant Eugènia
la gent que ho fa diria que el que es fa és que es trasllada al parc, no... és a dir, es trasllada per aquell corredor... Però es trasllada a un lloc que no hi anirà ningú cada vegada ens ho fan més lluny Depèn d'on tu es miri, més lluny d'uns
De Sant Eugènia, està molt més a prop del Parc Grí i de tot això. Si haguessin tingut la intenció d'estar convençuts amb aquest plantejament, de dir que igualment el parc el repliquem a un altre costat, només dues coses. Una, vol dir que hi ha un altre lloc on hi cap un parc i encara no l'han fet.
Per tant, no és que estiguin mantenint un parc, és que n'hem perdut un, perquè si hi ha un lloc... Perdona, estem... És demagògic, et diràs... És un poder demagògic. No, deixem defensar-ho des d'una altra posició. M'encanta discutir amb el Jordi Grau. Per què resulta que la tendència a la vella Europa és parlar de verd...
Miri, fa servir una expressió que avui fa servir la Mercè Garcia en un dels seus articles. I parla de la regla europea del 3.30.300, que és tres arbres en un barri que com a mínim el 30% sigui verd...
i el més lluny que tinguis una zona verda siguin 300 metres com a màxim. Per què la tendència és aquesta? Sabent que vivim en un moment d'emergència climàtica, que ara tenim aigua però fa un any no en teníem, no tenim refugis climàtics, no tenim refugis verds, la salut...
no només els que presumeixen que hem de ballar per la salut emocional i tenim fins i tot una residoria de salut emocional la salut emocional no ve només perquè algú a cau d'orella ens digui oh, estic amb tu sinó que realment et demostrin a través de tenir una ciutat verda amable, transitable pensada per les persones i no per les màquines i per l'asfalt resulta que qüestionem el fet de dir home
quanta més extensió verda tinguem, millor qualitat es hem donat als nostres veïns. No, és que no podem pagar a un privat...
un rescat d'una propietat immobiliària. Per tant, què fem? Desmantlem un parc i li deixem fer pisos allà. No, és que jo no volia fer pisos. No, però ara podràs fer pisos i podràs cobrar-te això que t'estem expropiant. Home, és pervers. Sí, és pervers. Completament. És molt pervers.
A veure, Josep, és tan pervers com que perquè per fer truites necessita trencar ous. Cada vegada que s'han fet grans històries en aquesta ciutat i en d'altres, hi ha hagut un terme que molesta molt, que és el terme de l'expropiació, que està absolutament begulat. Si es paga, és així. I ara, deixa'm fer un punt de demagogia, ja insisteixo que ho faig. No pots fer aquest discurs, com he sentit en alguns que ho fan, i llavors immediatament fer el discurs de dir que ens falta habitatge,
Perquè falta d'habitatge, i falta d'habitatge de protecció oficial, també. Falta una forma d'habitatge, perquè n'hi ha molt d'una altra. Hi ha un habitatge temporal i transitori, que n'hi ha, n'hi ha, n'hi ha molt. El Col·legi d'Apis, amb això, ho certificarà. La tendència natural, últimament, dels últims anys, dels propietaris immobiliaris, és veure quin rendiment poden treure, quin millor rendiment poden treure.
Per tant, la visió no acaba sent tenir un habitatge pensat per l'ús dels residents.
És molt més rendible tenir habitatges temporals. I no els qualifico, no els qualifico. No, no els qualifiques, però parles d'un determinat barri de Girona, no dels barris de Girona. No, no, no, vés a Sant Narcís. Vés a Sant Narcís i comencen a Santa Eugènia. El que passa que heu plantejat... Perdona, entra a les webs de recerca d'habitacions temporals o d'habitacions per setmana. Ara la gran oferta ja no és el centre de Girona.
Doncs mira, ho desconeixia, ho faré de buscar. Heu entrat en un tema que alguna estona en podem parlar més en calma i més tranquil·litat, que és tota la gestió del verd, com deies tu, i dels espais arberats i parts de Girona. Nosaltres ara, per exemple, als Pedreres tenim un merder.
Però bé, aviam, sí, jo vaig anar a l'assemblea. Bé, jo me sembla que s'ha fet una mala gestió de com es tindria que fer, perquè es va fer dues convocatòries veïnals per parlar del projecte, però clar, amb la primera me sembla que érem sis o set.
i el segon... Com es va publicitar? Aquí és el problema, no? És a dir, la importància. Però a l'última que vaig anar, que vaig intentar estar callat i no dir gaire res, hi ha gent també que en poc criteri... És a dir, per exemple, nosaltres allà, en aquell parc, des del 2017 o 16, han caigut 21 arbres, eh?
21 arbres, han caigut, vam tenir, hem tingut, és l'única intervenció que vaig fer, hem tingut molta sort, perquè el primer que va caure va ser amb una corba davant de Can Martí, és allà com baixes, va caure un pi molt gran, era un diumenge de novembre a les 4 a la tarda, que no hi havia ni els cargols, no va aixafar ni un cargol, va aixafar un cotxe que baixava que ho va veure caure perquè va caure a poc a poc.
I la segona caiguda va ser el dia 22 d'abril, el 22 d'abril del 2020. Què passava el 22 d'abril del 2020? Estàvem confinats. Sí, senyora. Sí, senyora. I des de casa, jo estava al menjar i vaig començar a sentir pum, pum, pum, anaven caigant com d'allò. I hi havia algú que va dir, és que no estic de tallar...
ni un arbre esteia d'allà, ni un arbre... Aviam, amics meus, jo penso que hi ha persones que entenen més que jo i que són els tècnics que haurien de fer, que per cert, aquí haurien de posar-ho una mica en sèrio algun dia, copiar exemples de coses que es fan en altres ciutats, com per exemple Barcelona, que tenen una regidoria de medi ambient...
té una, diguem-ne, una oficina de gestió del risc de l'arbrat d'una mental, i que intenta, tot i així, a Barcelona hi han tingut ensurs. Sí, sí. Tot i així es passa. Has dit una cosa, Pere, perdona que et talli, però has dit una cosa, perquè tu la dius amb una certa delicadesa, perquè ets així de bona persona,
Però jo la diré una mica bestiesa, és a dir, el que digui no s'ha de treure mai ni un arbre, diu una bestiesa i no sap el que és la gestió ni dels arbres ni dels espais públics, és a dir, un arbre que està malalt i que creia pel dill s'ha de treure, després s'ha de replantar, si tu ho vols, però s'ha de fer, és evident, i aquí tenim un problema que és allò perquè...
A vegades, els mateixos que diuen això, si després aquell arbre hagués caigut el sign d'una criatura i hagués vingut una desgràcia, els primers que demanarien i exigirien que perquè allò no s'havia fet. No dic que sigui el cas, però a vegades passen totes aquestes coses. És a dir, hi ha d'haver-hi una gestió. Hi ha d'haver-hi una gestió forestal al boscos, perquè això ara queda molt malament dir-ho.
Però la gent t'ho explica, tenim masses boscos a Catalunya, i una de les conseqüències de tenir masses boscos, perquè hem abandonat terres de cultiu que s'han convertit en zones de bosc, és que necessitem més aigua, perquè el que no saben és que els boscos xupen molta aigua. Per què baixa menys aigua el terra? Això ho va dir en Pau Ramon d'Aigües Vida. Per què? Doncs perquè els arbres aquests la xupen, per tant, una cosa porta a l'altra, i ha d'haver-hi una gestió, i gestionar significa prendre decisions, i prendre decisions no sempre agraden.
Jordi, mireu les fotos, si teniu l'oportunitat, mireu les fotos de Fernoli, es deia? Sí. Fernoli. Mireu les fotos que hi ha de la vall de Sant Daniel i veureu que tot el que veureu ara de la zona de Sant Miquel i pujant cap a l'Olivet, no veureu gaire sabres. Tot eren feixes. Tot eren feixes, amics meus. Més zones de trinxeres militars.
la muntanya de l'O saps què hi ha a dalt i tots els turonets a un quilòmetre de la zona militar no hi havia d'haver cababra perquè no s'hi pogués amagar ningú però feixes n'hi havia per això les feixes agrícoles eren us recomano que mireu per exemple hi ha una pàgina que vaig trobar per internet que hi ha ubicades totes les antigues masies
A prop de Girona n'hi havia cap a 40 i escaig, no em queda cap. A la font de la pòlgora, sector est, queden quatre masies del segle XVI i XVII. Que alguna l'estan expoliant, perquè hi ha unes finestres magnífiques que cada dia que hi vaig pateixo i ja han mancat. Una expolitat de l'Ajuntament. Sí, però n'hi ha una més a sobre que una ja han...
A Fonteixau també n'hi ha dos, eh? Fet desaparèixer alguna finestra. Hi ha dos masies, que hi passo jo cada dia, bueno, si dono la volta, d'una del segle XIV i una del segle XVI. Tu que t'agrada caminar, saps que una de les coses que m'agrada tant en quant, els dies que tinc temps, m'ha quedat al voltant de les masies i allà vaig observant i he trobat talls de plats de ceràmica que són del segle, deuen ser del segle XV, XVI... Què dius?
sí, sí, sí perquè evidentment la gestió dels residus la teníem molt fàcil abans el cantó i endavant quan se'ls ha trencat el plat i alguns estan allà sí, sí, en vaig alguno han canviat els noms perquè ara fem compostatge i abans hi havia fa més
Sí, sí, sí, sí. I abans que parlàvem, no vull tornar a tocar el tema, però, per exemple, tot el que era Can Giver del Polà, jo recordo que hi havia les 4 o 5 masies, Cal Voluntari, etcètera, etcètera, perquè allà no hi havia absolutament res, eren sorreres, i allà va néixer un barri, un barri que, per cert, s'està degradant, perquè va créixer els anys 70 i 80, i molts edificis ara necessiten...
que això sí que es necessitarà un pla de barris per la seva restauració, perquè això és un pla molt seriós. En tot cas, tu acabes de dir el temps verbal, faltarà, no sé què, és una pena que haguem de dir, faltarà, ara hauria d'estar...
plantejat quina és la resolució d'això, no? Quan vam visitar Vitòria per veure quina era les coses bones que tenia la ciutat i que podíem anotar pel llibre que estem fent amb la Mercè del gener del 2050... Encara es manté el títol, no? Sí, sí, sí. Perdona l'abroma. No, no, no, no, ja...
No, ho dic perquè quan fa que l'està treballant fa... Dos anys bons. Llargs. Llargs, sí, hi ha l'exil d'entremig, però sí, sí, sí. Una de les primeres coses escrites és dir, sembla que aquest llibre vingui tard. No, no, no, tens raó. Sembla que vingui tard, però no. Resulta que falten 25 anys pel 2050, per tant és fiscalitzable, entremig hi ha hagut algunes coses, hi ha hagut la resolució de sortir d'una pandèmia...
Hi ha hagut un exili, hi ha hagut un canvi en el mateix Ajuntament, amb la pèrdua d'un govern, amb campanyes nefastes i vergonyoses, amb noms alemanys impronunciables, etcètera. Però el que no hi ha és planificació. I deia, Vitoria té planificada la ciutat a 50 anys vista.
De forma que la corona verda que l'envolta no és només un lloc per anar a passejar i caminar, sinó és, quan més verd, millor salut tindran els vitorians i les vitorianes. Per tant, estalviarem molts calés, amb 50 anys vista, amb tema mèdic. Però a sobre ens és...
una corona natural, un cinturó de seguretat natural, pel creixement especulatiu. Perquè hem planificat que dins d'aquesta corona només podem fer aquest barri i aquest barri. I si algú vol construir de nou perquè falta habitatge, el construirà d'aquí. Perquè hem calculat que dins d'aquesta corona només hi queben 350.000 persones. I Vitòria no pot créixer més de 350.000 persones. Un, ja està.
Ahir parlàvem, ahir teníem una, va donar la casualitat que en la Tartuli hi havia gent representant, dic va donar la casualitat perquè no necessàriament n'havia de ser així, d'associacions veïnals i perquè hi havia Ramon Ternero que ens explicava que com ell va arribar a Montilivi, Montilivi era un barri en què hi havia 600 persones, com a molt.
Ara estan a punt de ser 6.000 i s'estan plantejant noves organitzacions que faran copugiment. I ell deia, tenim capacitat de créixer d'una manera il·limitada? I la resposta segurament és no, perquè esclar, una cosa és créixer amb habitatges, que està bé, però créixer amb habitatges vol dir també créixer amb serveis, vol dir tenir CAPs, vol dir tenir centres cívics... Papereres, persones que les recullin, gent que es compri els carrers...
i el tema és que venim d'una ciutat de 70.000 habitants que amb algunes desenes d'anys ara ja estem tocant els 110 i... No, no, això és la... Oficial, sí, sí, no, no, aquí viuen 130.000 persones. I llavors... Ai, perdó. No, no, disculpa. I el que no es pot fer és barris oblidar-los. No.
que és el que s'està fent, hi ha barris jo vi com un barri que ara sembla que es comença a fer alguna cosa, però és que estem oblidats oblidats Sant Eugeni està oblidat però passa per això, perquè s'ha anat tirant s'ha anat tirant, s'ha anat tirant, s'ha anat tirant Sant Eugeni ha tingut la comunitat i altres històries que han permès tenir certa vida més o menys veïnal però es va tirant, es va tirant per què cauen 21 arbres a les pedreres?
S'han... s'han... s'han reemplaçat. T'ho he explicat. No, no, dic, s'han reemplaçat. No perquè estaven pendents d'aquest projecte. Per tant, hem tingut pel que sigui, per la dilatació, hem perdut 21 obres...
I resulta que per ningú és important perdre 21 arbres, que vol dir moltes tones de salut, deixem-ho dir així, però sobretot una intenció. Si tu tens 21 arbres que et cauen malament, perquè els has d'estar cuidant, però n'has de plantar 21 de seguida, com a mínim. O fes com Vitoria, que quan en cau un o en tenen un de malalt, en planten 3.
això demostra intenció i aquí la intenció que hi ha darrere dels consistoris de supervivència que portem des de fa 20 anys és arribar al final dels 4 anys i sense masses mals als altres 4 anys parlarem del Trueta és que el Trueta ha d'estar a Girona quin nom té l'Hospital de Vallvitge a quina ciutat està?
Hospitalet. I Can Ruti? A Badalona. Quantes ja no ho sap tot això? I si tu parles del clínic a algú de Girona, on està distribuït el clínic? I on te fan el nou clínic?
L'importància la rep el servei que dona a la comunitat aquell servei. A mi tant se'm fa si el Trueta és el Trueta de Girona o és el Trueta. Jo aniré al Trueta. Quin tinc a prop? És el Trueta de Sal? Ningú dirà que és el Trueta de Sal. O el Trueta de Vilablareig. És el Trueta. Tant se'm fa. I aquesta manca de generositat, de lideratge d'una capital...
sobre el seu territori sol ser cara, sol ser molt cara a la llarga, molt cara. Cauen 19 arbres o 21 arbres, necessitem 60. Algú hauria d'estar a dir, no, és que necessitem 60. Hi ha un parc que és prescindible. No hi ha cap parc prescindible. Falta...
No hi ha diners per pagar a algú que se li expropia una cosa per fer un pedaç dins d'un projecte urbanístic? O sigui, miro des d'una altra perspectiva. Per què és sacrificable el parc? Per què és sacrificable un benestar? Perquè d'aquí 30 anys ens passarà factura.
D'aquí 30 anys segurament hi haurà més usuaris del Trobeta perquè resulta que no tenim parcs i no tenim zones verdes, tenim places dures. És demagògia? Bueno, ho trobarem d'aquí un temps. El 2050. El 2050. Esperem que hi hagi sortit el llibre. Aquesta és la broma que...
Ara anava a ser coral, però no ho sé. Hem de dir-ho, però tothom ho sap, però el Marçà Garcia i en Josep Campmajor estan elaborant un llibre que és sobre la visió de la ciutat de Girona 2050, fet a partir de trobades amb moltíssima gent. 126. Amb 126 persones diferents. Són moltes hores d'enregistrament i està molt bé. Molt interessant.
Ho és, ho és interessant. Com interessant ha estat aquesta tertúlia que hem començat parlant del Girona i de l'Odissea que va viure a l'Odissea. Però bueno, deixa'm-ho dir així, deixa'm dir l'Odissea. L'èpica, l'èpica. És èpica per anar a veure un partit dolent però que segurament serà molt important a la història del Girona. Avui aquest matí sentia del Figeli que deia que
Baixar segona hagués canviat moltes coses i no hauria de ser així, però hauria estat així. Perdona que te talli, vés canviant moltes coses per una quanta gent que allà... Bueno, en fi, acabem-ho bé, no? Acabem-ho bé. En parlarem a la pròpia de Tartuli. Nosaltres ara acabem perquè ara són les 11. Vinga.
Girona FM. Els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio. És dijous 15 de maig i aquesta és l'actualitat del dia. Us parla Pau Villafanya.
Govern, Girona i Sals signen el nou protocol per reformar el compromís amb el campus de salut que suposarà 700 milions d'inversió i s'espera que sigui una realitat a finals del 2031. El president Salvador Illa, que va presidir l'acte, va afirmar que el campus de salut no té marxa enrere i que el protocol fixa el pla de treball, el calendari i la inversió perquè el complex sigui realitat en un termini viable i definit.
Comencen les obres per substituir les cambres frigorífiques del Mercat del Lleó. Durant el temps que durin els treballs es preveu que l'equipament funcioni amb normalitat, ja que les actuacions no afectaran la zona de les parades i les vendes. Precisament el primer pas de les obres és la construcció d'una paret provisional que separi la zona de les obres de la resta del mercat. Està previst que durant el mes de juliol les noves cambres ja estiguin instal·lades.
Els preus s'apugen 7 dècimes a l'abril a les comarques de Girona i la inflació interanual repunta lleugerament al 2,3%. La proximitat de l'estiu i també de la temporada alta es deixa notar, perquè entre els serveis que més s'han encarit hi ha aquells vinculats al turisme. Durant el darrer mes els allotjaments s'han apujat un 15,9% i els paquets turístics per la seva banda ho han fet en un 13,7%.
La Fundació Girona Est celebra el seu cinquè aniversari d'impacte social a la Casa de les Arts de Girona, un esdeveniment que comptarà amb la participació de més de 200 participants per celebrar i agrair a totes les persones i organitzacions que han fet possible aquest recorregut, consolidant Girona Est com un referent en dinamització social i comunitari.
L'Ajuntament de Girona porta a terme la campanya anual de control del mosquit tigre. Durant els mesos de maig, juliol i setembre, i de forma periòdica, s'aplicarà un producte a l'herbicida de baixa toxicitat per a les persones i el medi ambient, els principals focus de cria de mosquit tigre de la via pública. Des del Consistori, recorden que és imprescindible la col·laboració i responsabilitat ciutadana en evitar acumulacions d'aigua en els espais privats on aquest insecte pugui proliferar.
La Cioter presenta el programa esportiu més ambiciós per la novena edició. L'organització ha anunciat el programa esportiu del festival que tindrà lloc als propers 19, 20 i 21 de setembre. Un programa esportiu que reflecteix el creixement d'un esdeveniment clau en el sector, en el marc d'un festival que segueix a l'alça amb 68.000 visitants i 6.100 participants a les proves esportives.
I en esports, el Girona celebra la permanència matemàtica després de la derrota del Leganès. Una permanència que ara és matemàtica després de la victòria a Valladolid. Amb 41 punts, els gironins, com el Sevilla, ja no poden descendir de cap de les maneres. Per l'altra banda, processen a Ferran Ruiz, jugador del Girona B, i tres excompanys entre ells, a Sencio del Madrid, per gravar i compartir vídeos sexuals d'una menor, segons va informar aquest dimecres a la tarda al Tribunal Superior de Justícia de Canàries.
Per últim, Nova Baixa, l'Esparro ni Girona per la propera temporada. Després de la confirmació que Natàcia Mag no vestirà la samarreta de l'únic any que ve, el club ha anunciat que Minyatoret tampoc ho farà.
I pel que fa temps, dia avui amb núvols i sol, però amb ambient quasi estiu-enc i amb temperatures que rondaran els 25 graus. Això és tot. Escolta tota la nostra programació a la carta i estigues informat del que passa al teu entorn més proper. GironaFM.cat La ràdio de Girona, vagis on vagis.
Deputació de Girona.
Recupera els millors moments de la nostra programació a gironafm.cat, la web on trobaràs tots els continguts propis que fem perquè estiguis informat del que passa a Girona. Els quatre rius, les entrevistes, els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la teva.