Parlarem amb la Rosarona, que ens presentarà el seu segon disc, Caro Diario, que escoltarem o podrem escoltar aquest dissabte, dia 29 de març, amb clau del festival Estrenes. Estrenes, molt bé. En qualsevol cas, si hem d'anar per ordre, comencem per llibres. Doncs t'hi posem.
I avui obrim amb ocells de bosc. Mirar, pensar-hi, explicar-se, coure, recordar. Es tracta del nou llibre d'Antoni Puigbert, poeta, narrador, també articulista, bisbalent, amb tocs gironins, que ens presenta la seva nova obra, peculiar, si més no, i és que tots ho som a la nostra manera, també. Antoni Puigbert, bon dia i bona hora. Què tal, bon dia. Em sembla que vas arribar tu el carrival més abans que nosaltres, eh? Sí, sí, sí.
T'ho dic perquè ets, bueno, vius aquí a Girona, bisbalenc de tota la vida. No, tota la vida no. Molts més anys a Girona. Molts més anys a Girona, eh? Sí, que ja soc grandet i és la meva infantesa, la Bisbala. En aquest sentit, t'anava a dir, en aquesta obra ens parles de menjar?
Sí, parlo de moltes coses, però el pretext és el menjar, és a dir, l'excusa, el fil conductor que em permet lligar coses molt diferents, materials molt diferents, que són materials de memòria personal, Bisbalenca, per exemple, de memòria periodística o professional, tots els meus dinars i converses amb personatges de la política catalana, com ara, no sé, Puigdemont, Maragall, Pujol, Rajoy...
Science de Santa Maria, etcètera, que per la meva feina a l'avantguàrdia he conegut i he tractat, o altres materials d'amanitats diverses, sobretot basades en la lectura, les moltes lectures que he fet, perquè soc un lector voràs, i també amb els...
Paisatges que he visitat, els camins que he recorregut, la memòria que tinc sobre fets passats, etc. Una mica de tot, no? És a dir, és com un dietari, però en comptes d'organitzar-lo a partir de l'any, que el llibre anterior es deia La finestra discreta, era un dietari convencional...
És a dir, no passava cap any concret, era un dietari, però cada mes i cada estació, i sortien perfectament arrodonides, no? És a dir, s'estructurava sobre la roda del temps, i en canvi aquest llibre s'estructura sobre el fil del menjar.
però el menjar sempre entès com una excusa, com quan dines amb uns amics, doncs potser sí que comentes una mica si t'agrada o no el que menges, però moltes vegades ni t'ho mires, perquè la conversa és més important que no pas el menjar pròpiament dit, doncs una mica és el que passa en el llibre.
És el que t'anava a dir, a vegades és millor el sobretaula que no pas tant l'àpat. Sí, de fet el títol que a mi m'agradava era sobretaula, però l'editor va considerar massa poc en punys, no? I tu l'has dit en plural, però no, és ocell de bosc i em defineix més a mi que en el llibre.
Una persona que, diguéssim, ha conegut moltes coses, té moltes idees, però que no li agrada ser engaviat, ni en cap estol d'ocells, ni en cap gàbia. És aquest el motiu del títol, principalment? Sí, sí, hem d'escriure bastant a mi, ocell de bosc. Al final també, tot seguit d'una sèrie de conceptes, el de mirar, pensar i explicar-se, coure, recordar, també et defineixen a tu?
No, defineixen el llibre. Això és un llibre de reflexió, de descripció, de cocció, perquè hi ha moltes coses que s'han anat coent en el meu pensament al llarg dels anys, i que, per tant, hi ha aquesta comparació amb l'acte de cuinar, no?,
I la reflexió, i per tant pensar en les coses, no? O sigui, jo porto, he estat molts anys professor i després la segona part professional de la meva vida l'he dedicat al periodisme d'opinió. I aleshores crec que l'avantguàrdia des de fa molts anys.
i abans havia escrit El País i El Punt, i aleshores, clar, la meva obligació és pensar les coses que passen, és a dir, reflexionar sobre les coses que passen. Jo he procurat sempre no ser el típic escriptor reactiu, que davant d'un impacte reacciona, diguéssim, emocionalment, en favor o en contra, que és característic, diguéssim, del periodisme actual, sinó tenir una posició més pensativa, més reflexiva,
I aleshores, doncs, d'alguna manera el llibre també tradueix aquesta visió del món, perquè hi ha una part del llibre que es diu el xoco, sempre són referències a menjar, el xoco és aquella mena de societats basques, en principi em sembla que només són masculines, que es troben per cuinar, un dels membres ha de fer el menjar pels altres, no?, i es troben i xerren, no?
I aleshores hi va haver un cas, que és l'inicial que jo parlo, un cas en el moment aquest era més activ i doncs que van segrestar amb un membre d'un xocó.
I els altres companys del Xoco, com si no hagués passat res, es van continuar reunint, fent els menjars, bevent, etcètera, celebrant el festí del menjar. I, bé, d'alguna manera aquest és l'origen d'un capítol del llibre on jo faig una anàlisi del que està passant al món des del punt de vista, sobretot,
de l'anàlisi dels pensaments, dels corrents de pensaments que dominen el món actual. I ho faig, diguéssim, per anar més enllà del xoco, és a dir, per anar més enllà d'aquesta a favor o en contra o d'aquesta covardia que a vegades tenim a l'hora d'enfrontar-nos amb la realitat i que fa que fem veure que no passa res quan tenim un company que potser el mataran. Hi ha parcialitat en aquesta concepció?
Quina la meva? Per descomptat, tots som parcials, tots tenim un punt de mira, i el meu punt de mira és el meu. El que procuro és que no sigui d'estol d'ocells, és a dir, que no sigui de partit.
sinó que sigui la meva, que és el que he anat fent al llarg meu temps. Jo tinc una ideologia, tinc una visió de les coses, per descomptat, com la té tothom, i la neutralitat no existeix. El que sí que existeix és la voluntat d'acostar-te tant com puguis a la veritat. La veritat és, com deien els antics, un mirall trencat. Tu tens un trosset de la veritat. El que has de fer és ajuntar-los tots per recuperar el mirall. Aquesta és l'ideal, no?
costa molt de fer això però per tant el que has de tenir és una visió molt interessada en la posició de l'altre el que no és la teva i la dels altres diguem en plural perquè no estem un davant d'un altre sinó que som molts que estem reflexionant o mirant o reaccionant davant del que passa i aleshores intentes posicionar-te no només des de l'òptica sinó mirant les òptiques dels altres per mirar les òptiques dels altres els has d'entendre
Has d'entendre els seus arguments, els has de conèixer els seus arguments, no les seves simplificacions, no les reduccions que se'n fa des d'una trinxera o d'una altra. I bé, aquesta és una mica la meva posició, no vol dir que mai aconsegueixis reunir tots els fragments del mirall, per tant, segurament no ussoleixes l'objectiu, però entens la voluntat. Aquest ha estat el criteri que ha marcat el meu periodisme d'opinió al llarg dels anys i crec que en el llibre queda reflectit.
És una llum de raó i lògica davant d'una societat completament polaritzada, des del Barça-Madrid fins a les corrents polítiques. Sí, perquè s'ha futbolitzat la política, ja fa anys que es va futbolitzar, és una de les coses que he explicat més vegades a la meva vida, parlant de política.
Sí, això no vol dir que no t'emportin els corrents d'un i d'altre, ja saps que els ponts és el primer que són bombardejats en la guerra, doncs jo moltes vegades he intentat fer de pont i sobretot amb el procés,
que aquí Girona es va viure tan intensament, des d'una visió, doncs jo, esclar, he tingut posicions criticades per tothom. O sigui, vaig haver de deixar Twitter per un article que vaig fer, una crònica que vaig fer del judici a Madrid del procés, quan va parlar Millo,
que aquell dia em va tocar a mi de sèrie, i llavors tot el corrent del PP i els intel·lectuals, etcètera, i tot el món agitador al voltant del PP em va assajar, i ja no vaig poder aguantar més, i me'n vaig anar, vaig pensar, això tampoc no és d'anar al món a patir, no?,
Però, en canvi, he tingut moltes crítiques del món independentista cap a la meva posició. És a dir, si quedes al mig, que no és aquí distància freda per no voler-te mullar o tacar les mans, sinó simplement perquè vols comprendre les posicions dels uns i els altres i vols intentar trobar un camí de sortida quan el conflicte s'està tornant, com va ser el nostre, i redempt. És a dir, que no té solució possible.
doncs has de buscar un camí de trobada, no? I ha estat la seva, la meva filosofia. I, clar, hi surts perdent, personalment, a vegades, però també hi guanyes perquè estàs tranquil i en pau amb la teva consciència, no? Que és la cosa més important que hi ha amb el meu parent, no? Hi ha gent que...
La seva consciència no li importa i li interessa més, no sé, l'èxit o el triomf o surfejar l'onada d'èxit que hi hagi en aquell moment, no? A mi m'ha interessat això altre i estic content. I en certa manera crec que el llibre reflecteix, hi ha moltes coses que no tenen res a veure amb la política en el llibre, però inevitablement també hi ha coses que tenen a veure amb la política perquè...
és com un dietari de la meva vida. Què m'interessa a mi? Llegir, passejar, conèixer persones, recordar i reflexionar sobre el món. Tot això ja és en el llibre. Per tant, hi ha una part política, però no és la... El que és molt interessant, i que em sap greu que s'han parlat poca gira, jo comptava que s'empraria molt més i que hi hauria més, no diré més polèmica, però més curiositat, perquè jo...
de tota la part aquesta dels que se'n diuen els dinars i cafès de compromís, que poso no sempre de compromís, entre parèntesi, dinars i cafès, parèntesi, no sempre, en cap parèntesi, de compromís, que són aquests dinars que es tenen en polítics, no? Quan escrius en un diari important, més o menys tens aquesta possibilitat d'entrar en contacte amb molta gent, amb dinars de proximitat, mai sol, sempre amb altra gent.
I aleshores faig uns retrats més o menys llargs que en Josep Pla, que és un mestre, deia retrats de passaport, que podríem dir fotomató més tard, que ara el jove ja no sabeu el que és. Jo sí, encara hi arribo. I que ara em podríem dir una selfie, o una petita foto de carrer que fas amb una persona que passa. Però n'hi ha un que no és un retrat de passaport, sinó que és un
un homenot, que és els retrats que feien Pla, però llargs, sobre personatges del seu temps, no? I aquest és el d'en Puigdemont. Carles Puigdemont té un llibre, té un homenot, amb bastantes pàgines, no sé si són 25 o 30 pàgines, dedicades a la relació que jo he tingut amb ell, que és una relació bastant antiga, de quan tots dos escrivíem el punt, ell era corrector, llavors el punt, després va passar a ser redactor...
i jo era dels primers opinadors que va haver-hi el punt, quan el punt va néixer, i des de llavors teníem una relació. Després vam tenir un altre moment de relació molt intens a la Casa de Cultura, per raons que s'expliquen al llibre, que ara estaria llargues d'esmentar, i després, els anys d'alcalde, pràcticament no ens vèiem alguna vegada al tren o així...
però quan vam tenir relació va ser els últims mesos del procés. Ell va voler que jo anés a Palau a dinar amb ell just abans del 17, de l'octubre del 17, és a dir, abans de l'estiu, al mes de juny, i des d'aleshores, del juny fins al...
A finals d'octubre, quan ell se'n va, tenim bastant intensitat de relació i jo d'alguna manera intervenc sense... m'hi trobo, intervenint en els moments decisius finals que ell consulta algunes coses, a mi i a altres persones...
i per tant ho segueixo fins fins fins fins fins fins fins al final després ell se'n enfada molt amb mi quan està a l'exili perquè considera que jo l'he deshumanitzat com fa tothom de molta gent molts crítics de Puigdemont en els diaris especialment els diaris de Madrid però també alguns de Barcelona que han diguéssim o de Girona que l'han diguéssim deshumanitzat que em fan que em fan un quinyol no?
recordem que el concepte de deshumanització té un antecedent en els camps de concentració nazis, no? És a dir, per poder fer les desgràcies que es van fer, les matances, el maltractament que es va fer amb els tancats en els camps de concentració, primer els has de deshumanitzar, convertir en rates, però després poder fer això sense càrrec de consciència. Primo Levi, jo ho deia. Exacte, això és el que explica, perfecte, exacte, ho explica Primo Levi molt magníficament,
va passar això i tant, que va passar el paral·lelisme entre aquesta deshumanització no tan sanguinària no l'han tancat però sí que l'han convertit en una caricatura a mi em sap greu que ell es pensi que jo també jo sempre he escrit que el respecto molt, que l'aprecio molt com a humanament però que l'apreci és compatible amb la discrepància
jo puc estimar-me una persona i discrepar d'ella alhora i puc ser empàtic amb les seves circumstàncies personals però en canvi està profundament en contra de les decisions que ha pres o de la continuïtat d'aquestes decisions i llavors ell, cosa que em sembla perfectament explicable i raonable i jo no vaig contestar amb una carta terrible que em va enviar però sí que després, al cap passat uns anys i quan ell ja ha anat més o menys
gairebé normalitzar la seva situació i esperem que s'acabi de normalitzar com pugui tornar i el Suprem o el Constitucional aprovi l'amnistia per ell que és cosa que es farà aleshores pugui tornar tranquil·lament i en aquesta situació de normalització llavors jo em sento diguéssim alliberat per poder-lo descriure humanament amb tots els seus clarobscurs perquè és tal com jo el veig no vol dir que sigui així és ell
I jo esperava que aquest retrat seria més comentat a Girona, no? No ha estat així? No, no, no. Vaja, no em van anar a parlar ningú, si a mi del llibre, els lectors que me'n parlen aquí a Girona, tens la sort de tenir lectors que te'ls trobes pel carrer o te'ls trobes en algun lloc, doncs em parlen d'altres aspectes del llibre, aquest no, però jo em refreixo a la solidaritat periodística gironina, no? És a dir, tots els mitjans de comunicació de Girona
De fet, hi ha només un diari de Madrid, que em seu a Madrid, però digital, que es diu Objectif, que és el que ha tret el tema de la dona de Sánchez. No sé si estem o no, perquè no ho he estudiat. La línia. Sí, la investigació aquesta que s'està fent sobre ella.
Doncs només aquest diari s'ha interessat per algunes de les notícies. Una periodista em va dir que se l'havia llegit, que hi havia quatre notícies que es podrien explicar, que no han estat comentades periodísticament. Quatre notícies polítiques del llibre. Una conversa amb Rajoy, per exemple, ja és molt interessant, sobre el que ell va dir sobre l'Estatut.
que no es coneixia, i després en el d'en Puigdemont hi ha una intervenció del Cardenal Omella per intentar mediar amb el Papa sobre resoldre el tema just abans de la proclamació de la independència.
que jo hi vaig intervenir, en aquest moviment, diríem, no? Vaig connectar amb ell perquè ens donés una mica de temps. Ell, en la seva autobiografia, que va escriure en Xavi Xirgo, diu que l'havien fet perdre el temps, i jo explico exactament què va passar i tot, en una sèrie de detalls, i això va treure la premsa de Madrid.
Però en canvi, aquí no, i aquesta noia de Madrid, jo la vaig escriure, és una noia catalana que escriu a Madrid, Laura Fàbregas, em va dir, diu, no, el llibre té quatre notícies importants, i jo les vaig presentar a la direcció de la revista, el diari seu, i li van dir que aquesta hi prou.
perquè altres potser comprometien la posició de la revista allò que expliquem del partidisme bé, en fi tot això són detalls molt minúsculs que si no has llegit el text és difícil que l'entengui ara les persones que ens escolten o tu mateix
Parlam de sobretaules, n'hi ha hagut després de l'octubre del 17 amb Puigdemont? No, no. Ell després... Bé, després del 1 d'octubre sí, però just fins que se'n va, que és a finals d'octubre. Llavors ell, al contrari, m'escriu una carta dient que...
que trenca les relacions amb mi, que tanca, literalment, que tanca el calaix de la nostra amistat. I jo, en canvi, em refirmo a l'efecte que li tinc personal, a la tristesa que em produeix veure l'allunyat del país que ell estima i viure les circumstàncies que viu, que no són fàcils encara que puguin ser descrites amb molta broma per part d'altra gent que somriu, no?,
Però, per exemple, ell em consta, perquè m'ho han explicat, gent que el coneixen i que l'han vist, doncs sempre que surt pel carrer a Brussel·les, que és al costat d'on està ell, o a Terru, a Brussel·les, doncs clar, hi ha molts funcionaris i molts visitants espanyols que van a Brussel·les per fer gestions davant les autoritats europees, en fi, els funcionaris europeus, etcètera, i és una curla constant de gent de tota Europa, no?, i per tant d'espanyols, no?,
I s'ha trobat en situacions violentes molt sovint pel carrer, en un lloc que estàs desvalgut. Per tant, només això sol ja n'hi hauria per tenir una preocupació, perquè qualsevol beneit pot fer un mal gest, que no sigui només verbal, com ja ha passat.
Vull dir que tot això jo hi estic molt inquiet i em sap molt de greu, però a la vegada crec que ha de ser així, que l'efecte no m'ha d'impedir ser discrepant de les seves posicions, dels seus capteniments polítics. En aquest sentit, t'he de preguntar per alguna altra sobretaula, però que t'hagués sorprès en el seu moment per bé.
La Soraya Sánchez de Santa Maria. Sí? Sí, sí, em va entusiasmar aquesta dona. Una dona preparadíssima, una formació extraordinària, i vam parlar, ho explico en el llibre, vam parlar precisament del català. Ella estava embarassada, potser això li donava un to més, estava en aquell punt ja d'un embaràs molt avançat, potser li donava aquell punt pèl sentimental que té inevitablement tota mare en aquest moment,
i vam estar parlant en general de política no érem 4 o 5 de la Vanguardia en un restaurant tranquils, en un reservat i aleshores ella ja li vaig dir no podríem parlar també del problema de la llengua perquè vaig treure el problema del català i ella em va dir que ens entenia perfectament els catalanoparlants perquè els seus sogres són portuguesos ella està casada amb un portuguès
o estava, no sé exactament ara com està la cosa, i en aquell moment estava casada amb aquest portuguès i cada vegada que parlava amb els sogres, amb un dinar o així, ella, que tenia una botiga, no sé si a Lisboa o allà on era, es queixava que els espanyols, quan van a Portugal, pretenen imposar el castellà i que parlen només amb una veu forta. És molt francès, això, eh? És molt de idiosincràcia que encara tenen un pes específic en el món.
Sí, sí, és això. No, i després aquesta cosa que hi ha llengües importants, gent que s'ho no entendeix, i per tant el portugués, home, els han d'entendre'ls. I llavors ella empatitzava molt amb nosaltres i diu, entenc perfectament en què es passa. Passa que jo després lamento que ella, jo tenia molta esperança que aquesta persona introduïs racionalitat en les relacions Catalunya-Espanya. Bueno, de fet, es va presentar per primàries, me'n recordo, per... Sí, els va perdre. Es va perdre, entre Casado. Amb en Casado, exacte, sí, sí, sí.
Però durant els anys que va ser vicepresidenta no va poder portar endavant aquesta posició que va comunicar mentre es parlava. Perquè el context també era el que era. Sí, esclar, perquè els polítics són presoners de la conjuntura, de la línia si et mous no surts a la foto. Això ho va dir Alfonso Guerra al principi de la democràcia i tots els partits ho fan tots. Això és perquè no van seguir una miqueta la teva línia, eh?
És que potser un partit... Sí, jo suposo que la discrepància organitzada no és cap problema, fins i tot dintre d'un partit. I això fa que molta gent tendeixi a veure el món com si tothom estigués organitzat en forma d'un exèrcit. Hi ha un general que mana i els soldats executen les ordres generals sense...
Em sorprèn, perquè hi ha altres formes d'organització, les empreses modernes no funcionen així, les més eficaces són precisament molt descentralitzades, amb taules de diàleg que són més fructíferes perquè fomenten les idees, però en fi, va així, en la política va així, els partits són com a exèrcit.
Doncs amb la meva els llavis, i si en voleu saber més i segurament millor, ocell de bosc, mirar, pensar-hi, explicar-se, coure i recordar d'en Toni Puigbert. Moltíssimes gràcies per aquesta estona. Se m'ha fet curt a l'entrevista. Moltes gràcies a vosaltres per l'atenció i per l'efecte.
Recupera els millors moments de la nostra programació a gironafm.cat. La web on trobaràs tots els continguts propis que fem perquè estiguis informat del que passa a Girona. Els quatre rius, les entrevistes, els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la Gironina.
Aquest abril la Costa Brava es vesteix de vi i gastronomia. Arriba al Vivid, el mes de les experiències anoturístiques a la ruta del vi de la D. Ompordà. Esmorzes entre vinyes, tastos en espais singulars, meridatges exquisits. Entra a vivid.costabrava.org i compra la teva entrada. Vivid, la primavera té gust de vi. Organitza patronat de turisme Costa Brava, Girona, Diputació de Girona.
El Festival Musicant de Camllong organitza la trobada Musicant Cultura, més de dues dècades de música catalana del país. Xerrada amb el director de Musicant, Albert Bosch, el director de projectes d'Andarroc, Jordi Novell i el periodista cultural del Punt Avui, Xavier Castellón. Actuació musical del bateria Ramon Prats i la veu de Victòria Vilalta. 20 al 2 d'abril a les 7 de la tarda al Foment de Girona. Reserva-t'hi un lloc a la web www.alfoment.org
Vine al Mercat del Lleó i trobaràs productes frescos de qualitat i de proximitat. Més de 50 parades al teu abast per comprar tot el que necessites. Carn, peix, verdures, grana, plats cuinats, fruits secs i molt més. Compra producte local. Compra al Mercat del Lleó. Ajuntament de Girona.
Girona FM 92.7 FM, la ràdio de Girona Girona FM El més clàssic i el més actual del Soul cada dos divendres a les 10 de la nit al 92.7 de la FM i en podcast a gironafm.cat
La Càpsula, el programa dedicat a la música sul, amb Oriol Mas.
García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i disseptes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
Tots som GEC a Girona FM. El periodista Carles Valdellou ens porta tota l'actualitat del GEC. Activitats esportives, socials i culturals del grup excursionista i esportiu gironí. Un repàs a la realitat de l'entitat. Els dijous a les 3 de la tarda i diumenges a les 11 del matí, cada 15 dies. Tots som GEC amb Carles Valdellou.
L'Alternativa, el programa de rock que et porta també l'agenda musical i el més destacat de la cultura gironina en llengua anglesa, els divendres, cada 15 dies a les 9 de la nit. Presentat per Ryan Martin. Welcome to L'Alternativa, a Girona FM, la gironina.
Els Quatre Rius. El magazín matinal obert a la ciutat.
I seguim en directe als Quatre Rius d'avui dimecres 26 de març. És ben bé, Arnau Vila, que aquí dia passa any en peny. Passen sis minuts del punt de dos quarts de dotze del matí quan mirem l'agenda i avui destaquem una conferència al Centre Cultural de la Mercè a partir de les set de la tarda gratuïta per parlar sobre un vell amic teu, eh, Arnau Vila?
Endevina qui? Doncs ara ho descobrirem en aquesta entrevista. Sobre Dante! Sobre Dante! Molt bé, molt bé, molt bé. A la conferència anirà a càrrec de Josep Brugada. Ell és llicenciat en Filologia Catalana, també màster en Introducció a la Recerca. I, si no m'equivoco, ja el tenim amb nosaltres. Bon dia i bona hora, Josep!
Hola, bon dia, buongiorno. Buongiorno, sí, com per començar, jo t'ho he de dir, nosaltres som molt fans de Dante, especialment de l'Inferno, vull dir de la seva recreació, però en qualsevol cas, avui, per què aquesta conferència?
Bé, perquè me la van demanar i bé, estic treballant sobre la biografia del poeta i per tant estic desenmascarant alguns tòpics que hi ha sobre el poeta de Florència...
i estic preparant aquests materials. Bé, ho dic perquè en català no hi ha cap biografia sobre el poeta i aleshores ho estic treballant. En aquest sentit, una miqueta la conferència sobre quins eixos tindrà aquesta tarda. Bé, intentaré explicar...
diguem-ne, desmascarar alguns dels tòpics que planen sobre la vida de Dante. És a dir, per exemple, sempre s'ha dit que la seva gran mussa inspiradora era Beatrizia di Folco Portinari, que era una noieta, una donzella que ell va conèixer a la ciutat de Florencia. Bé, això és veritat, tot i que
Alguns historiadors neguen que existís, la veritat és que ella va existir però va morir molt jove, la qual cosa va provocar una crisi psicològica en el poeta.
De manera que després la va idealitzar en tota una sèrie d'alegories i metàfores en totes les obres que ell va realitzar. Per exemple, en el paradís, en els cants del paradís, ell la fa parlar, però és la veu de la seva consciència. D'acord? Beatrice di Folko Portinari ja era morta,
I aleshores, però ell segueix projectant-se i parla amb ella, però ella li torna les converses i li fa veure la realitat. O sigui que és una abstracció, però és una abstracció que té un retorn. Clar.
Clar, clar. D'acord? Llavors, per exemple, hi ha també el tòpic que era un home molt esquerp, molt moralista, però va tenir una joventut, diguem-ne, una mica entremaliada.
Això també s'ha de dir, perquè algunes de les rimes que després ell incorpora a la Vita Nuova, que és una de les primeres obres de joventut que ell fa, és una obra autobiogràfica, en aquesta obra ja incorpora poemes que havia dedicat a altres dones, a altres donzelles, a altres noietes. No tots els poemes de la Vita Nuova estan dedicades a Beatrizia.
Josep, en aquest sentit, jo crec que Dante és aquesta figura que potser tothom com a mínim li hauria de sonar. Sí, home, és un
és un poeta universal per mi, almenys ho és, no? Tothom ha anat a Florència i bé, els florentins el planyen per això, perquè clar, penseu que el van desterrar de la ciutat, el van desterrar gairebé quan tenia 35 anys, el metzo del camí di nostra vita, mi li trobai per una selva oscura,
és a dir, en un moment de depressió el fan fora de la ciutat i ara els florentins es planyen de no tenir-lo enterrat a la seva ciutat perquè Dante està enterrat a Ravenna que és on va morir víctima de la malària i clar, els florentins per ells és el gran poeta nacional de la seva república i de tota la república italiana
i el reivindiquen. Però hi ha un litigi que fins i tot hi va intervenir un papa en el segle XVIII i no hi va haver maneres. És a dir, Dante segueix a rebent-ne. Això és el càstig que diem la...
que el destí ha fet per als Toscans de Florencia. Doncs per saber-ne una miqueta més sobre Dante i en paral·lel a aquesta biografia en català, ja ho sabeu, tots escoltar Josep Brugada aquesta tarda a les 7 al Centre Cultural de la Mercè. Josep Brugada, moltíssimes gràcies per acompanyar-nos aquesta estona. Mientes. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Ciao. Ciao, ciao.
Vine al Mercat del Lleó i trobaràs productes frescos de qualitat i de proximitat. Més de 50 parades al teu abast per comprar tot el que necessites. Carn, peix, verdures, grana, plats cuinats, fruits secs i molt més. Compra producte local. Compra al Mercat del Lleó. Ajuntament de Girona.
Aquest abril la Costa Brava es vesteix de vi i gastronomia. Arriba al Vivid, el mes de les experiències anoturístiques a la ruta del vi de la D. Ompordà. Esmorzes entre vinyes, tastos en espais singulars, maridatges exquisits. Entra a vivid.costabrava.org i compra la teva entrada. Vivid, la primavera té gust a vi. Organitza patronat de turisme Costa Brava, Girona, Diputació de Girona.
El Festival Musicant de Camllong organitza la trobada Musicant Cultura, més de dues dècades de música catalana del país. Xerrada amb el director de Musicant, Albert Bosch, el director de projectes d'Andarroc, Jordi Novell, i el periodista cultural del Punt Avui, Xavier Castellón. Actuació musical del bateria Ramon Prats i la veu de Victòria Vilalta. 20 al 2 d'abril a les 7 de la tarda, al Foment de Girona. Reserva-t'hi un lloc a la web www.alfoment.org.
Girona FM 92.7 FM, la ràdio de Girona. Girona FM
Ja tenen set anys i ara tot els cremes refreguen els cossos pels camps del costat. Un vestit de flors i una camisa descansen a l'herba si el riu és a prop.
Marxen les hores buscant pigues noves, tan sols els ocells les han vist, agafant les piscis sabent que és l'inici, sobre els seus caps s'ha fet la nit. Quan li agafa la mà.
No passa el temps, saps que t'estimo, mai m'ha passat. No sé què som, què està passant? I entra uns clics als dits de l'altre, com si fos un videoclip. Què ens ha passat? No sé què som, però què ho ha pastat?
La Jana ja dorm, perquè quan sent un pit contra l'esquena li agafa la son. L'Eva s'ha llevat, està molt nerviosa perquè té un examen a la facultat.
que no sap cap tema dels 30 que té per llegir. S'apropa la Jana, que ve per darrere, diu que amb ella ha après a ser feliç.
Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Els quatre rius, amb saïd esvai. Una finestra a tot el que passa per sobre al Güell, l'Unyà, el Galligans i el Ter. Sintonitza al 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina.
How many times can a girl go back to a man And how many times can a man
I sona de fons, Caro Diario, escoltem la veu de Rosarona, que presenta disc homònim aquest dissabte 29 de març a la sempre bonica plaça independència de Girona de la mà del festival Estrenes. Rosarona, bon dia i bona hora. Hola, bon dia, què tal? T'anava a dir, si no fos per l'Estrenes, tampoc t'hauria costat gaire trobar una excusa per venir a Girona, que últimament esteu venint tots. Sí, és veritat, realment.
amb ganes ja d'aquest concert d'aquest dissabte? Sí, la veritat és que sí a més ha sortit el sol que s'agraeix moltíssim i la primavera no sé, és com un molt bon inici Tret de sortida a més, ostres, i amb un festival estrenes que em sembla que vaja, sempre serveix com a bona posada de llarg i més per aquest segon àlbum Sí, sí, totalment
i ha existit com a espectadora és un plaer poder existir com a cantant Caro Diario, aquest segon àlbum que presentes vaja, fins i tot una mica més íntim que el primer sí podríem dir que sí si era possible així ha sigut realment una miqueta com l'has enfocat des del punt de vista de sonoritats bueno, o sigui a nivell de sonoritat jo crec que
fa que sigui més íntim el fet que la veu és el principal i sembla que tots els altres elements siguin per acompanyar la veu i no al revés i que és molt minimalista també vull dir, hi ha elements molt clau i molt pocs a vegades és molt complicat fer les coses fàcils o simples sí, sí bueno, és que moltes vegades
He de confessar que a la producció potser vam omplir més o volíem omplir més i ens anàvem retenint a nosaltres mateixos, no? O després vam fer neteja de cuidar. Clar. Hem començat amb la part tècnica, t'ho dic perquè és la més senzilla. Ara entrem a la part argumental. Què ens expliques exactament en aquest Caro Diario? Caro Diario és una mena de, com diu el títol, estimat diari,
Evidentment, no tot és que m'hagi passat de veritat del tot exactament igual. Hi ha una part de ficció i de joc musical-literari de creació, però sí que és com tot l'ep és un viatge, jo crec, de cura i d'autoracceptació del que s'està vivint.
Sí, com d'autoacceptació del que vius i que potser no has d'entendre tot el que vius i que està bé. I llavors, evidentment, parlo d'amor, perquè és el tema principal de la vida, jo crec. Total. I ja està. Això és el que té de tu, aquest disc? El que té de mi? L'amor, vols dir? L'amor, el significat, a vegades l'autoacceptació, també. Sí, o sigui, realment, jo durant aquest àlbum...
No només a nivell de tema va d'això, sinó que jo quan el vaig fer vaig realment viure bastant per això, no? I són cançons que a mi em van servir a mi mateixa a reconciliar-me, ja no només a mi mateixa en general, sinó a mi mateixa com a artista, com a cantant i com a creadora. Que és una cosa que havia com perdut bastant, jo crec. Quina és la sorpresa més agradable que t'emportes d'aquest disc? És aquesta, precisament, Retrobar-te?
En part, sí, també. Clar, és que un disc, des que te l'inventes fins que s'acaba, poden passar moltes coses. O sigui, clar, comencem la gira... Vull dir, cada vegada em vaig endurint coses diferents. Potser en el procés de creació sí que va ser més això d'autocreatiu i com a autosatisfacció de dir, buah, volia fer això i ho estic fent, i estic contenta i satisfeta, i la gent amb qui he treballat i m'he trobat pel camí també són coses que no estic molt agraïda.
però també ara, per exemple, això me l'ha posat en directe, m'estic trobant també amb altres coses, amb altres enriquiments que potser ni m'esperava tant. És el que t'anava dir abans? Abans d'entrar al directe, tens gaire ressaca emocional de tota aquesta aventura d'estudi o...?
Sí, sí, a mi m'agrada molt estudiar i crear. Llavors, ara tinc ganes de tornar a dinar, la veritat. O sigui, com que ja tinc com fet aquest album, o sigui, el caro diari ja està fet, ja he sortit i ja ho tinc tot com quadradet i apamat, ara tinc ganes de començar amb algú nou. Però bueno, pas a pas.
Sí, ja ho has dit bé, pas a pas, i abans de tot això toca directes, i ara sí, el que parlàvem una miqueta, com has reconvertit, entenc que també dintre de la simplicitat i de donar-li la importància a la veu, entenc que també a l'hora de fer la performance després, doncs també et simplifica les coses, que no passa amb 70 samples diferents. Sí, a nivell de sonor, o sigui...
La proposta que porto ara no vol dir que per sempre més rodarona sigui així ara mateix en directe, però sí que vam voler que fos simple i que així la veu fos la protagonista i també per practicitat, la veritat. I llavors, amb un guitarrista i jo, jo veu, ell i guitarra i ja està, o sigui, no hi ha més instruments.
I faig una mica com de performance teatre, no sé com li vols dir. O sigui, una mica tampoc molt. M'ho passo molt bé, la veritat. I, a més a més, crec que ningú s'esperava que ho acabaríem tirant per aquí. O sigui, ni nosaltres mateixos, però quan vam fer stage ens va com quadrar molt. I de moment ho tirarem per aquí, però és això. A la llarga no sé gaire si ens quedarem amb això, però de moment aquesta és la proposta i n'estic molt contenta. Bé, és el que podrem veure aquest dissabte, no?
Sí. A part entrada lliure, eh? Vull dir que qui vulgui anar-hi pot anar a Plaça Independència i et trobaran allà. Sí, sí. Ai, que bé. Doncs, Rosarona, et sembla? Jo a vegades sempre ho dic, eh? Una cançó val més que mil paraules. Et sembla si mereixem escoltant-te però en comptes de parlar cantant? Vale, em sembla bé. Vinga, va, doncs. Rosarona, moltíssimes gràcies. Qualsevol cosa et vindrem a veure dissabte a les trenes. Gràcies per tot. Perfecte. Adeu.
Confio zero en qui soc, m'esgarrapo caríssim, no vaig enlloc. Se'm tensa tant la pell que em sagresta el cervell. Cervell, cervell. Tot va perfecte, ho estem fent bé.
Em pare que estic patit. Am molestat tot el que tinguis. Am molestat tot el que tinguis.
Doncs digam' per què estic patint.
Em molesta tot el que tinc dins. Aquest abril la Costa Brava es vesteix de vi i gastronomia. Arriba el Vivid, el mes de les experiències anoturístiques a la ruta del vi de la D. Ompordà. Esmorzes entre vinyes, tastos en espais singulars, meridatges exquisits. Entra a vivid.costabrava.org i compra la teva entrada. Vivid, la primavera té gust de vi. Organitza patronat de turisme Costa Brava, Girona, Diputació de Girona.
Vine al Mercat del Lleó i trobaràs productes frescos de qualitat i de proximitat. Més de 50 parades al teu abast per comprar tot el que necessites. Carn, peix, verdures, grana, plats cuinats, fruits secs i molt més. Compra producte local. Compra al Mercat del Lleó. Ajuntament de Girona.
La teva ràdio La Gironina
Som la teva veu. Som la gironina.
Totes les disciplines esportives amb una mirada propera i de ciutat. Girona FM. La teva ràdio. La gironina. Cocodril Club.
Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80, escolta Girona FM els matins de diumenges de 9 a 11 i les nits de dissabtes de 10 a 12. És el temps del Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Recorda, dissabtes de 10 a 12 de la nit, diumenges de 9 a 11 del matí, a Girona FM, 92.7 Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla.
Hasta luego cocodrilo No pasaste de callar Hasta luego cocodrilo
I com sempre, salvant el món des d'aquest número 15 del carrer Valmes de Girona, com no podia ser d'altra manera, amo i senyor de la ràdio gironina Arnau Vilabondi, bona hora. Pels botons, eh? Pels botons només. Pels botons i poc més. Has vist? Encara no ho havia dit avui, eh? Encara no ho havíem dit. Com estem? Bé, home. De dijous ja la setmana que comença a fer baixada, demà ja divendres, i a més a més tenim els pantans plens i avui fa sol, és perfecte això.
Sí, bueno, quin remei, clar, i la vida continua. Sí, sí. Ja ho vas veure, eh, les imatges d'ahir, de l'incendi, tot plegat allà al supermercat. Sí, davant de la palça d'Octubre. Llàstima que passin aquestes coses, que sembla que quan passa molt lluny no passa res, o no ens afecta tant, i en canvi quan passa Girona a quatre carrers, doncs... Completament d'acord. És més delicat, la cosa. Completament d'acord. Sí, sí, ho sentim més, vaja. Per això mateix és el que sempre dic, que al final, escolta, cuidem-nos, aprofitem el temps que tenim, vull dir, tot el que podem fer, que mai se sap quan acaba la partida.
I en aquest cas, tot l'escalf del món només faltaria i una abraçada a tots els amics i coneguts i família de la víctima. En qualsevol cas, avui toca parlar de llibres. Recordo un dia més que s'acosta perillosament al Sant Jordi. Per tant, avui presentem la novel·la de Vicenç Lozano. També parlarem amb el Col·legi d'Arquitectes.
Saps per què, Arnau? Ho sabrem, ho descobrirem, però per què? Tu pots avançar? Home, i tant, parlarem d'una exposició fantàstica, preciosa i meravellosa, que podrem comentar amb l'arquitecte Júlia Breis, i, a més a més, temps de música, que tornarà a passar per aquí el minibús intergalàctic. Fantàstic. Venen l'Arami i l'Aivet, que de fet tenen, ja volo, el Cruïlla. El Cruïlla, sí, sí, el Cruïlla. Ho hem vist aquest matí, molt bé, molt bé. Tot just és el seu...
segon any amb disc i tota la pesca va en sèrio projecte 3-4 són tots aquests són galàctics més que galàctics, aquests coincidien tots a la taula del bar de la facultat de lletres d'aquí de l'UDG són tots l'Edu, érem tots allà allà mateix però això si de cas ho repassarem al final i nosaltres ens toca com que la ràdio és ordre
Anem pel principi i Arnau, quan el riu sona... És que porta aigua.
I avui presentem Potser no hi va haver mai primavera. La novel·la de Vicenç Lozano, periodista, historiador, especialista en Itàlia, en el Vaticà, també redactor de la secció internacional de TV3 entre els anys 1984 i l'any 2019.
Vicent Alzano, bon dia i bona hora. Bon dia, content de ser aquí amb vosaltres. I nosaltres molt content que hagis vingut. T'ho dic perquè jo sempre dic, ostres, la gent porta amb si experiències i històries, però és que la teva motxilla és grossa, eh? Sí, no, tinc una trajectòria bastant curiosa, bastant fructífera, diguéssim, en molts nivells i molt satisfet i molt agraït per haver pogut fer el periodisme que he fet.
Periodisme d'una altra època, fins i tot. Sí, ara és una mica diferent i molt delicat i molt incert, sobretot.
Entenc que t'agrada més el teu, eh? T'ho dic perquè a mi també m'agrada més el teu. Sí, evidentment, el món ara de precarietat, sobretot, que hi ha entre els joves periodistes, realment és preocupant. És preocupant, doncs, la immersió que hi ha amb les xarxes socials. Les xarxes socials s'estan reconvertint en els mitjans de comunicació i de referència, sobretot per la gent jove.
I això crea, doncs, problemes, crea inexactituds, crea fake news, també, i crea, doncs, una joventut, jo diria que molt informada, però mal informada. Després d'uns anys tan i tan intensos a la teva trajectòria professional, entenc que ara estàs en un moment potser més tranquil, pausat. Home, tranquil i pausat, poc, perquè no paro, no paro, no paro contínuament, només em faltava ara aquests dies, doncs, el tema de la...
La malaltia i l'ingrés del papa, doncs, a Poliglínia Gemèlia Roma. He estat a Roma, he tornat a Roma fa tres setmanes i, bé, seguint tots els esdeveniments i, a més a més, vull dir, presentant, òbviament, presentant i fent tota la feina de promoció, doncs, de la meva nova novel·la.
És el que et anava a dir, parlem de la novel·la, potser no hi va haver mai primavera, he de començar pel títol. Sí, és un títol una mica llarg, costa fins i tot una mica de dir, però a mi, jo quan vaig dir aquest títol, era per trencar una mica amb l'esquema de títols de llibres supercurs, supercurs,
que potser sí que entren més a la gent, però que bé, que la gent pugui fer un esforç també, i cony, no tot ha de ser tan fàcil a la vida, no?
I aquest títol ve del que ve, ve de que potser no hi va haver mai Primavera Republicana. Estem parlant de la República Espanyola i la novel·la es basa sobretot en aquest complot que va existir i del qual jo entrec molts detalls i moltes coses que fins i tot es desconeixen.
doncs la novel·la va d'aquest complot i està amb una trama d'espionatge amb una trama detectivesca que jo crec que la fa molt atractiva i estic molt agraït a la gent i sobretot al públic que l'ha comprada i l'ha llegida perquè els inputs que m'estan arribant són molt positius que és molt fàcilment, molt ràpid que és molt interessant a tots nivells que és molt trepidant, hi ha molta intriga molt misteri i fa que enganxi, en definitiva
Té de dir que és una fórmula que ja coneixem i que és d'èxit. És a dir, barrejar el fenomen detectivesc amb l'església, amb tot el que tenim de conspiracions, etcètera. És una fórmula d'èxit on no podies faltar-hi tant. Sí, és una fórmula que pot ser una fórmula d'èxit, però jo baso aquesta fórmula en la realitat. O sigui, la realitat va ser així. La realitat va ser que la novel·la acabada és el 14 d'abril del 31...
quan es proclama la República Espanyola, i recordem també la República Catalana, que no va acabar de funcionar perquè s'hi va oposar immediatament Madrid i no van voler sentir parlar d'un tema amb la República Catalana dins la Federació Ibèrica, perquè mai Macià va proclamar la independència, tampoc, de Catalunya, diguem-ho clar.
Evidentment, la novel·la va des d'aquest 14 d'abril del 31 fins al 18 de juliol del 1936, quan acaba triomfant el cop d'estat que ens portava a la Guerra Civil i després a 40 anys de dictadura del general Franco.
En aquest sentit, fets històrics, especialment amb un detonant, amb un assassinat, concretament a l'Hotel Ritz. Sí, tot comença a l'Hotel Ritz, amb el descobriment d'una taca de sang immensa a un llit de l'Hotel Ritz...
al llit de l'habitació on es troba un industrial amb la seva amant i tirant el fil d'aquesta història d'aquest possible assassinat s'arriba a la conclusió que s'estan preparant ja tot un seguit de forces que curiosament són les mateixes que ara actuen contra la llibertat
És a dir, els sectors de l'exèrcit, de la dreta, de l'ultradreta, els sectors financers, etcètera, que conspiren contra la república i també l'església catòlica.
En aquest sentit, una investigació que em sembla, que m'ho comentaves abans de començar, quatre anys. Sí, sí, quatre anys de llegir, doncs, per a homenoteques, llegint tots els diaris i revistes de l'època, de totes les tendències i colors, traient molta informació d'això, també traient molta informació de contactes
amb amics catedràtics d'Història de la Universitat de Barcelona i de l'Autònoma, que m'han ajudat, també proporcionant-me tesis doctorals que no s'han publicat sobre aquest període, en el qual hi ha molt poca cosa escrita. I també, molt important també,
doncs els contactes que vaig fer amb gent que va viure a l'època de la República i que m'han sabut dibuixar la Barcelona de l'època d'una manera molt real i que és la que intento traslladar al lector perquè se senti, diguéssim, dins la història i se senti recorrent als carrers de la ciutat. En tota aquesta investigació hi va haver algun moment que va saltar la llebre? És a dir, vas trobar-te amb algunes informacions off the record...
que potser no surten el llibre, perquè t'han servit com per contextualitzar. Sí, m'he trobat amb moltes coses, les he intentat reflectir gairebé totes al llibre, que passa que he hagut de descartar també moltes coses que no m'anaven bé, diguéssim, per la trama del llibre, però el llibre va del 31 al 36, és cronològic,
és la història narrada per un periodista que va viure l'època, no podia ser d'una altra manera, havia de fer una trama amb un periodista, no podia fer amb un químic, no podia fer amb un enginyer de camins, perquè no m'hi hauria representat.
és un periodista que segueix la flama que havia deixat Judà Maria Planes, que és gran amic seu, que s'oblava també al llibre. Judà Maria Planes va ser un periodista que va trencar la manera de fer periodisme de l'època, era un periodisme molt notarial...
I va ser un personatge que va fer carrer, que parlava amb la gent, que feia grans reportatges, grans cròniques, grans entrevistes, i que era un periodisme viu. És el pare, una mica, del periodisme modern a Catalunya. A partir d'això, a partir de la vida, diguéssim, de...
d'una família burgesa propietària d'una fàbrica tèxtil al Poble Nou, també dibuixo la vida dels obrers, diguéssim, del Poble Nou. O sigui, hi ha la Barcelona burgesa, la Barcelona obrera i anarquista, sobretot, de l'època,
reflectida en la seva manera quotidiana de viure, els seus espais de diversió, les grans festes de la burguesia, els hotels de Barcelona, els grans restaurants on hi havia menús, diguéssim que costaven 12 pessetes, que era realment una cosa prohibitiva, diguéssim, per la majoria de la gent que cobrava de sou mitjà uns 17-18, no arribava a 20 pessetes. També la vida dels