Bona nit.
de la fred, del temps, de l'estat de la ciutat i del país. En parlarem avui amb les tres persones que m'acompanyen a la taula dels estudis del carrer Balmes i que m'agradaria saludar. Emèlia Barbero. Emèlia, què tal? Molt bon dia.
Bon dia. Com estàs? Doncs entretinguda, perquè com que aquest mes és el 25, és el dia de les violències masclistes, doncs des de Valentes i Acompanyades aquest any hem preparat tres actes importants. Tres actes? Tres actes importants. Tenia apuntat aquí, eh? Parlarem, parlarem de Valentes i Acompanyades. Avui hem de parlar de moltes coses. No sé si el senyor Joan Miró en voldrà parlar d'alguna, però el primer que hem de fer és dir-li bon dia, què tal?
Bon dia, bon dia. I també estic implicat en Amnistia Internacional que està estudiant participar en aquestes activitats. Molt bé. En aquestes dies contra la violència masclista. Algun dia ens hauràs de fer una relació de les entitats a les que no hi has donat suport i serà molt curta perquè estàs a per tot també. Tot bé per això? Sí, jo ara estic esperant que els ginkos facin el seu canvi de fulla. Molt bé. Que em sembla que toca.
Parles en plural i jo realment el que conec bàsicament és el que durant un temps ens van penjar a les xarxes, que és el que hi havia al claustre de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, que era preciós aquell arbre i que com queda despullat té la seva gràcia també. Doncs aquí al carrer de la Creu en tens algun. Sí, però el que passa és que al carrer de la Creu costa d'admirar-los perquè estàs per altres coses. Ja, ja.
I la tercera pota d'aquesta tertúlia, però no per això la menys important, és el senyor Pere Albertí. Pere, com estàs? Molt bé, bon dia, bon dia a tothom. No, sí, poc important en relació amb ells dos, però bueno, intentarem aportar alguna cosa. Una setmana, com deies, que avui ja fa una mica més de fred. Ho hem notat, no? Sí, ha baixat les temperatures. Els que tenim la mala costum d'aixecar-nos molt de matí i triscar per aquí, cap a les Gavarres, avui se notava, no? He sortit de casa i, ostres, respecte ahir, bueno, ja és el que toca, no?
és el que toca així entenc que avui també de bon matí a les gavarras evidentment a controlar i la vall de Sant Daniel tots aquests que sou de Girona val la pena que l'aneu a veure perquè els colors de tardor la fan tan excepcionalment maca només tens de pujar una mica res
50 metres amunt amb algun d'aquells miradors que hi ha i veus aquelles tonalitats vermelloses, grogues, és una passada de maco. De vegades anem a viatjar molt lluny i diem oh que maco i ostres tenim aquí a 50 metres tenim coses que són essencialment maques.
Això que dius és cert, perquè jo crec que hi ha molta gent que no coneix els panorames que tenim de les Gavarres, perquè són les Gavarres, diem la vall de Sant Daniel, però és el començament de les Gavarres, mirat des de Girona, és de Calonja dirien que no, però en tot cas una massa fosestal impressionant.
I us explicaré una anècdota. Mira, un dia vaig penjar al Twitter, allà a prop de la Font del Ferro, els dies que plou molt, hi ha un saltant d'aigua que és espectacular, però un saltant d'aigua és espectacular. I algú me va escriure per privat dient, ostres, Pere, quin país és aquest saltant que és tan maco. Tens de caminar, tens de caminar mitjoreta fins a la Font del Ferro i...
anant al tanto, perquè és una mica de mal baixar, veuràs unes vistes espectaculars. Vull dir que és això, eh? En tenim d'aquests, el salt del timbarro. Hi ha molta gent que, per exemple, a la zona aquella, diguem-ne, de Germán Sábat, tirant endintre i aprofundint per aquesta banda per la... que encara no és Vall de Llémena, però que t'hi vas apropant i tot això. Hi ha paisatges i les gavarras són precioses. I tant, i tant.
ai, en Pere penso que ocupa una mica com que hi va tant, ja ocupa la nostra plaça que hi anem una miqueta menys escolteu, això del fred que deien que és el que tocava en una setmana que passen moltíssimes coses jo em voldria anar parlant deixeu-me'n parlar d'unes 50 anys de la mort d'en Franco quina por quina por pel que ve o quina por pel que vam deixar darrere
Pel que vam deixar enrere i pel que ve. Perquè que el recordem implica coses.
No, no, alguna vegada, ara aquests dies que se n'en parla molt i que han sortit llibres i tot això, hi ha una cosa que ho relaciona amb el tema, que és que la gent jove, per ells, és una figura històrica, que la coneixen o no la coneixen, però que no entenen el per què i la dèria dels que, diguem-ne, el que ens va tocar viure a mi. A mi era resquit llentes perquè, diguem-ne, que quan es va morir
jo devia tenir en aquells moments 17 anys, per tant 18 però recordo i recordo sobretot dues coses la gent parla d'esperança i a mi és curiós, com parlo 50 anys enrere me'n recordo més de la por que hi havia hi havia una certa por, hi havia esperança però hi havia una certa por
A casa meva vam viure por perquè el meu ex-marit estava a la presó de Figueres, perquè era militar de l'OMD. Això també ho hem d'explicar, unió militar democràtica, sí, sí. Més que tot perquè quan va morir, o sigui, clar, per una banda tots vam sentir una alegria, però després va entrar una por horrorosa pensant el que podia passar amb els que estaven presoners, no?,
o sigui que podia haver-hi una salvaixada, una venjança i tal i qual, jo tenia la criatura de dos anys, i la veritat és que va ser un dia molt, molt, o sigui, per una part alegria, i s'ha acabat, no?, va mort el dictador, però per l'altra, a nivell familiar, va ser una època duríssima, aquell dia i els que van seguir, eh?,
Ho recordo com si fos ara, estava a l'Autònoma en aquella època, feia l'últim any de la carrera, i recordo aquella explosió com d'alleugement i d'alegria, evidentment, però vaig baixar bufant cap a Sant Feliu, perquè evidentment van tancar-ho tot, i vaig passar per Girona a veure enriqueta, i després vaig a Sant Feliu...
I me'n recordo com si fos ara, que el pare va dir, escolta, busca alguna cosa d'aquelles que tu coneixes, i van buscar la Piranaica, us en recordeu? A veure què deia la Piranaica, què passaria? A veure si era veritat que era mort, no? Estava més fora de joc que nosaltres, aquella gent també m'assembla pobres. I el preocupant de tot el tema, avui escoltava...
amb una emisora, que deien les editorials dels diaris de Madrid i els comentaristes que deien. Per exemple, en Jiménez Los Santos, Joan, la figura d'en Franco. Dient que avui...
dient que gràcies a ell, ell va poder estudiar perquè va fer un sistema de beques per a la gent que no tenia recursos, que avui dir això és impensable i que avui l'únic que li fa vergonya, no li feia gens de vergonya dir que és un...
admirador de determinades polítiques d'en Franco, i en canvi el que li fa vergonya és que tinguem un país governat per aquests socialistes, que no sé què... Això és molt preocupant. Bueno, perquè s'ha perdut, deixeu-m'ho dir, s'ha perdut la vergonya en aquest sentit de reivindicar-ho i aquesta gent...
Aquesta gent que hem de recordar, has parlat de Jiménez dos Santos, una persona que ve de l'esquerra més escabanosa, però que en el fons tenia un viatge que era espanyolista i que en el fons amagava amb un feixisme, que és el que porten practicant, un feixisme com a mínim, diguem-ne, dialèctic.
Has dit una cosa important, que han perdut la vergonya. Jo sempre dic que aquestes persones o aquest sentiment o aquesta ideologia s'han mantingut, el que passa que no s'atrevien a... I ara, l'altre dia, quan vaig veure la foto d'aquell grup cantant el cara al sol...
les banderes i no sé què, me va venir com un calfret a casa, vaig dir, hosti i això els joves, que parlàvem abans amb en Joan penso que no se'ls ha explicat prou bé perquè no tenen una referència per poder avaluar i criticar-lo jo tenia 39 anys i ho vaig saber perquè vaig baixar a fer un cafè en aquell moment ens estàvem traslladant de pis i per tant jo estava a Girona sol
Doncs m'aixeco, baixo al bar i en aquell moment passen les escoles que tornaven cap a casa. I vaig ser conscient que havia passat alguna cosa. Llavors vaig a la universitat, al col·legi universitari, i em trobo els meus alumnes, que havien vingut alguns de molt lluny. Vaig fer classe. Vaig fer classe. Tu a aquella època, i perdona, em pots dir que no n'he de fer res, ja m'he ditaves...
No, bueno, estava embolicat. Eres compañero de viaje en aquell moment, eh? Que es deia, no, no, ho deia perquè esclar, hi va haver gent que sí que militava en aquests moments i que també van passar por, com que hi havia gent que estava a la presó, alguns d'ells amics nostres...
En Coromines de Sal, per exemple, que havia entrat per intentar muntar una cèl·lula de comissars a la torre, portava 13 o 14 o 12 mesos i encara ni va estar-hi 3 o 4 mesos a la presó.
de Girona per aquella història, vull dir, i feia por una miqueta la reacció que hi hauria. Esclar, tu abans deies, com en Pere ha parlat en Jiménez Rosantos, deies, abans o ara, no, abans d'això, no, no, però esclar, en aquell moment, és evident que en aquell moment tota la premsa, esclar, la premsa que hi havia era, excepte en la Vanguardia, era el de Movimiento.
Per tant, i els diaris estaven preparats de dies, t'ho puc donar a fer, perquè jo ja et remenava el Franco Amurto aquell que quan van avisar i que va sortir en els diaris amb edicions especials, encara recordo aquelles planes de los sitios que eren llargues i grosses, tot allò estava preparat perquè ja se sabia, feia dies que el mantenien artificialment en vida, però era allò de...
Us recordeu la lucecita del pardo que encara deien que s'apaga el parte del equip homèdico habitual? Sí, sí, bueno, hi va haver-hi gent que va veure perquè no sé quina hora però formalment ho devien dir a les cinc i escaig de la matinada que va sortir a l'àrea naval perquè fem una frase espanyol es franco muerto.
vaig mirar l'època que es deia contra Franco vivíem els mejos. Sí, sí, sí. És això, això va venir després, no? Al final resultarà que és veritat allò que no està mort, està reparant de... A veure, ha deixat una marca en el país. El que la gent no sap, perquè no s'ha explicat prou, és que de fet les coses van anar millorant en contra.
de la política del govern franquista. Perquè inicialment és... L'autarquia va ser un desastre. L'autarquia, que és un daltabaix, té la sort, diguem així, que s'apunta amb els renovadors.
amb els economistes. Bueno, sí, amb els de l'Opus, diguem-ne, amb tota la gent al voltant dels López, eh?, el López Rodó i... I que entra el turisme. Sí, sí. Entra el turisme tard, perquè els altres països ja en tenien, i aquí, doncs, les ordres del règim canvien. El règim ordena a la Guàrdia Civil, deixeu tranquil·les a les turistes. Mm-hm.
Esclar, això en parles amb la gent jove i dona la impressió que estàs, però és veritat, és a dir, deixen de controlar els trajes de bany, passen a haver-hi els bikinis, comença el mite a les sueques, que va ser un gran mite i mira que se'n van fer pel·lícules, esclar, el que era molt important és que aquesta gent portaven divises. Exacte.
i de l'autarquia aquella que volia dir la pobresa de la gran majoria, doncs hi ha gent que, diguem-ne, que tira endavant i que ja no ha de començar a migrar, perquè en aquella època també n'hi ha molta gent que va haver de marxar i va fotre el com. És veritat, després, que en dos o tres anys va canviar tot, perquè el 75, 20 de novembre del 75, dijous, farà... Mira, també era un dijous aquell any, del 1975, era un dijous...
Ho recordo jo perquè alguna vegada m'ho han preguntat, què van es pensar? Jo en aquell moment tenia 18 anys, treballava a Ràdio Girona i tenia dues preocupacions bàsiques aquell matí. Una, perquè el meu pare m'havia cobrat una cosa que li devien i m'havia promès que me compraria un abric que el vaig anar a comprar a Can Candi, us em recordeu al començament del carrer Joan Maragall, ara hi ha l'Ònix, però allà era Can Candi, em vaig comprar el que en aquella època es deia una cabrona, aquells abrics de pell que d'això...
I l'altra gran preocupació era si amb els tres dies de dol que van instaurar, quan començaven, perquè jo tenia una cita molt important el diumenge a la discoteca màquina, i si l'obririen o no l'obririen. I realment van retardar, normalment l'obrien a les 5 i aquell dia la van obrir a les 6 o així, però hi va haver discoteca, diguem-ne. Que hi ha dius, però esclar, 18 anys, però esclar, hi havia gent que no...
Amb dos anys i mig, la veritat és que va canviar tot, que ara ens porta aquella famosa frase, Franco va morir el franquisme és discutible que morís, en tot cas es va dissimular, però, per veritat, amb dos anys i mig, al cap de 7 o 8 mesos, Arias Navarro, que era el president del govern d'en Franco, i va continuar seguint amb en Joan Carles,
va ser destituït, Agolfo Suárez va muntar la llei de la reforma política el 76 en poc temps, el 77, gloriós dissabte de glòria, van legalitzar el partit comunista que va ser el dels últims, i el 15 de juny del 77 hi havia les primeres eleccions en teoria lliures que van donar lloc després a les del 77 que ja van ser les constituents, per dir-ho d'alguna manera.
És a dir, que va anar tot molt ràpid. El país estava més avançat, més adaptat que els dirigents.
va ser una època també 75, 76, 77 una mica convulsa amb una situació l'extrema dreta va matar molta gent Montejurra el cas de Totxa i aquells tiros amb les manifestacions els famosos tiros a l'aire que sempre mataven estudiants curiosament diguem-ne d'esquerres tots vull dir
Jo me'n recordo d'aquella època... Hi havia por, eh? Hi havia por, sí. Hi havia por. Estàvem en un nucli que hi havia en Josep Vicente, tota aquella gent, i vàrem muntar en aquella època, us en recordeu-lo, la marxa de la llibertat. Oita, 1976. I allà que vàrem tenir dies i hores i hores de preparació de la marxa...
vam anar al passeig de Sant Feliu, vam muntar les coses i va durar 15 segons perquè va aparèixer el Guàrdia Civil, ens van trincar tots i cap a casa però va ser una època també d'esperances, de lluites va ser una època que jo no ho recordo jo ho recordo tant
No et diré amb alegria, però sí, amb una certa... allò que tenies esperança que la cosa podia canviar i que, vista en perspectiva... Mira, l'altre dia en parlàvem amb l'enriqueta, que estàvem allà desvegats, allà a Canàries prenguent el sol, i parlàvem precisament d'aquesta època. I jo li deia, vols dir que val la pena? Ha valgut la pena tot el que... Ui, això, pensem...
va valdrà la pena tot allò, aquells sacrificis que varen fer perquè totes aquestes hores de reunions i això eren hores que no estàvem amb ella que era l'època maca de festejar va valgar la pena i diu, home, vas fer el que tocava per consciència fer doncs és veritat, però vista en perspectiva Joana ha dit que sí, molt clar i l'Amèlia crec que també sí, va valdrà la pena però el que passa que ara estem sobretot en la gent gran i
Doncs estem en un bucle, no?, veient que hi ha un retorn no únicament a Catalunya o a Espanya, sinó a tot Europa, o sigui, tota aquesta feina, tota aquesta il·lusió, totes aquestes hores dedicades, desprecindint o deixant de banda la família, els amics, o sigui...
Entre cometes serien com sacrificis, doncs ara veus això i la veritat és que te desmoralitzes una miqueta i penses, hòstia, encara que surtis a lluitar, no, que sortim, que sortim a la gent a lluitar, ja no tindràs temps de veure...
si de veritat som capaços d'aturar aquesta onada tan recordadora que hi ha. I les manifestacions de Barcelona del febrer i del març, d'una de les quals va tornar en Casero. En Casero sense ulls. Sense ulls. Que va donar lloc a aquell famós quadre amb el ull tapat en...
Ara no et sortirà el nom del pintor, el pintor de Marquès, d'Enric Marquès i Rivalta, el pintor de Llegusten anava a dir, d'Enric Marquès i Rivalta, sí, sí. Jo no veig capaç a la gent de mobilitzar-se amb la il·lusió que teníem nosaltres. Per exemple, crec que va ser a finals de gener del 76, per tant encara no dos mesos després...
i va haver-hi els famosos concerts d'enllà a Barcelona, al Palau de la Música, que van donar lloc a un dels millors discos de la seva història en directe, però hi havia com una voluntat, és a dir, hi havia por al respecte, però també la gent tenia l'emperta de tirar endavant, però també era una època que aquí a Girona, recordem-ho, aquí a Girona ja no parlo de Madrid i coses així, aquí a Girona actuaven els guerrilleros de Cristo Rey, i
I algun periodista va rebre les seves amenaces i alguna pallissa. És a dir, que hi havia la doble història perquè el que passa és que el franquisme que en aquells moments manava ràpidament es va reconvertir a través d'un CD i coses així. I els que varen quedar van ser la gent...
no sé, Jaime Sardana de Quintana, que es va fer de Forza Nueva i que, escolta, que és una excel·lent persona, però que era un declarat, diguem-ne, home de l'ultradreta i continua sent-ho, diguem-ne, no? I penseu que els joves d'ara... És una pregunta complicada, perquè ara alguns venen que els joves d'ara són d'ultradreta perquè s'han... I avui, ahir sentia una interpretació que em va interessar molt més, diguem...
No és que ara els joves s'hagin tornat ultradreta, però sí que s'han cansat d'un cert punt d'autoritarisme, i l'autoritarisme el visualitzen a l'esquerra, curiosament, perquè és la que han anat tornant un temps i la que els hi ha marcat uns límits que ells no estan disposats a acceptar.
Què en penseu? He fet una cara diguent què ens pregunta aquest ara. No, no, és que és complicat. O sigui, jo per una banda penso que en aquella època teníem por però teníem il·lusions. O sigui, hi havia els dos sentiments que llavors la por potser te podia frenar però com que tenies uns objectius que et feien il·lusió doncs eres capaç de lluitar.
Ara, jo crec que és tot com un magma, o sigui, no els veig, no tenen por, no crec que tinguin por, tot i que el futur que tenen, la veritat és que és bastant oscur i difícil, però per altra banda, tampoc els veig aquesta il·lusió, aquesta trampera de dir, hosti, aconseguim això, volem això, no sé, com una cosa freda, una cosa ambigua, una sensació que...
és una barreja de circumstàncies i de coses a veure Jordi tu has treballat molts anys avui dia avui dia el jovent jo veig que ho tenen molt magre mira com jo vaig acabar
Me'n recordo com si fos ara, com vaig, per cert, una anècdota, vaig el 77, el 6 de juny del 77, entrava, feia l'Emili, no havia vingut fer milicis universitàries, perquè per consciència vaig considerar que no volia ser cap... No volies ser ni el Feles ni ser gent, vaia. I vaig anar allà a l'Emili i em va tocar, vaig pensar, bueno, un any, què cony un any, va tocar Marina, toca tots els nassos...
Un any i mig cap a Cartagena. I saps el que me va frapar molt? Entro al quartel, hi havia el quartel de marineria, hi havia un pati d'armes molt gran, amb quatre canons, i amb un veig una pintada que posava Viva el Frap. I vaig pensar... El Frap? Poc anem per bé. Frente de la revolució antifascista. Poc anem per bé, que aquí dintre, amb aquesta gent, passi això. Hi ha un canó. Poc anem per bé.
Tampoc anem per bé. A veure com acabarà tot plegat. No devien saber què era el Fra, perquè per allà... Jo ho sé, no ho sé. Però jo t'ho vull dir que quan vaig tornar...
Treballar era molt senzill, era molt senzill. Vaig entrar a treballar en un institut però immediatament me trucava una gent d'un altre institut si volia anar, que no sé... I avui dia els jovents ho tenen molt cru en aquest aspecte. No potser amb el tema del treball, però per exemple la vivenda. Què li oferim? I hi ha moltes coses que...
que la rebel·lia d'aquesta gent, que tenen que tenir una certa rebel·lia, perquè quan si no ets rebel·l de jove, malament rai, doncs els impulsa a buscar solucions o excuses o el que em vulguis dir de com en sortissen. I possiblement veuen amb...
Premises molt més dretanes i autoritàries. I aquí jo penso que l'esquerra també falla en no oferir solucions reals. I no parlar clar.
de la realitat l'esquerra jo em sembla que he de buscar solucions això amb el bonisme que de vegades s'han aplicat en moltes coses potser tenim que repensar-nos-ho a veure...
Com afrontar determinades situacions, perquè si no, d'aquí dos dies, on fa, saps, estar en aquest país? Bé, però escolta'm, vol dir que l'opció que ara van escollint no és per portar la contrària, sobretot?
és allò que et deia una miqueta d'anar contra del que ells entenen, un autoritarisme, que els hi ha marcat els drets, els drets de les dones que han pujat, la sensació d'imposició, això és la discussió que jo vaig sentir i la que vaig pensar, perquè vull no creure que, a veure, és evident que hi deu haver-hi allò de parlar dels joves no és així, hi ha joves que deuen ser de molt d'esquerres i joves molt trempats i joves que fan...
que estan fent voluntariat i també n'hi deu veure com n'hi ha hagut sempre, diguem-ne, que estan no a la dreta sinó a l'ultradreta, per tant, no parlem dels joves, hi ha una part dels joves. Però sí que és veritat que les enquestes marquen una tendència despreocupant, no?
el que deies per això, que no tots deuen anar aquí però aquesta sensació de dir de portar-la a contrari, com que diguem-ne com que han manat els d'un cantó el pèndol tira cap a l'altre. Quan era petitet diguéssim, la resposta dels avis a qualsevol problema d'aquests era, una guerra hauríem de viure. És veritat, penso que l'havíem escoltat més d'una vegada aquests però i tant de bo no sigui així. I tant de bo no sigui així, perquè som la primera generació que no ha conegut la guerra en el seu territori
O sigui, hem entenit. Però a la península no. I això a Espanya no passava. Les guerres eren constants.
Però el tema, mira, si voleu, relacionem amb el que estàvem parlant i que hem parlat aquí, no? La sensació aquesta que hi ha partits de... És a dir, així com per exemple la pujada de l'ultradreta, que alguns diuen arriba a l'ultradreta, l'ultradreta fa molts anys que hi és, no ha desaparegut mai, però fa molts anys que hi és. El partit verd d'Espanya té una...
un pes que, per exemple, Catalunya no ha tingut. Ja d'aquí a Catalunya ens ve d'un signe, diguem-ne, contrari, i diuen alguns, també la sensació aquesta, no?, de... que està pujant i que pot alterar les... que està alterant totes les enquestes i totes les percepcions, i el que jo n'he dit, allò, les enquestes de carrer fan veure que pot haver-hi un partit, Aliança Catalana, diguem-ho clar, que pot pujar molt. Alguns n'han dit ultradreta, altres és el discurs dels riols...
La veritat és que la sensació és que poder les enquestes oficials, jo no me'ls crec, però les enquestes, el que en diu el NAS després de molts anys, dius que aquesta gent poden tenir una forta pujada. Esclar, això ve d'un gran malestar. Quin és aquest malestar?
No sé, però a mi el que em xoca és que precisament deies tu, els joves estan cansats de l'autoritarisme i tal, però aquests partits, diguem d'extrema dreta, per posar-li un nom, precisament són autoritaris. O sigui, no ofereixen més llibertat. Al revés, els seus plantejaments, la seva inclús estètica, no?, és com més autoritària. I a mi això, la veritat és que, com que no som una especialista, som limitada...
A vegades no ho entenc, o sigui, no sóc capaç de ficar-me en el cap d'aquests joves i dir, però com és possible, ara que tens una vida, d'acord que hi ha totes les dificultats, que dèiem, habitatge, la feina, o sigui, moltes coses, com deies tu, molt fotudes pel jove, però, d'altra banda, és una època de llibertat.
La llibertat en el seu àmbit, amb les famílies, o sigui, bueno, els pares autoritaris ja han desaparegut també, no? Llavors, ara que tenen més llibertat, o sigui, atreu aquest autoritarisme, no ho entenc massa, no ho entenc. No, ja dic que és portar la contrària, i això ho hem fet tots, també a una determinada edat.
Si no, no s'entén l'èxit de formacions polítiques com se acaba la fiesta. Sí, sí, aquest donacordaro que va treure diputats del Parlament Europeu, que passa que llavors aquest també ara està, diguem-ne, correlat per les demandes i les investigacions, perquè en el fons... El problema és que aquest portal a contra no és inocu.
O sigui, és que les conseqüències i cap on va pot portar a un viure, a un conviure, dolent. O sigui, no sé, en fi, soc incapaç de definir-ho, que passa que són coses que sí que a vegades quan estàs pensant i veus, dius, bueno, doncs és el que hi ha. Els que avui estem debatent aquí tenim una mitjana d'edat...
Jordi és jove és veritat que avui ja ha coincidit així no és una cosa planificada a mi em fa pensar que estem debatent un tema que avui dia les xarxes
tenen una preponderància grandíssima en tot aquest tema i això també tots aquests grups d'extrema dreta sobretot és veritat, xapó ho estan treballant molt bé, punyeteros estan fent unes campanyes difamatòries i tal és el seu ambient però si saben moure molt
I llavors el que hauríem d'intentar és... I ens fa una certa por. A mi de vegades jo llegeixo coses que són de l'alçada d'un campanar. Sobretot en tema de negocionisme hi ha coses que... Com pot ser que una persona que l'altre dia ho posava en un tuit i menys guapo m'han dit de tot. Com pot ser que una persona que dubto que tingui
títols de primària, pugui puntificar sobre temes, per exemple, sobre temes de canvi climàtic i tot això. Que no té cap estudi, evidentment, científic ni res. Però, noi, és el que ven. És el que ven. I tu publiques, tu ets un d'aquests celebrats, i publiques qualsevol cosa, que el cel és de color blau perquè hi tiren detergent,
i si ho saben vendre bé i algun futbolista que ho està fent doncs és això aquest és el problema que també estem en un moment en què si mai n'hi havia hagut mínima la confiança en els mitjans tradicionals s'ha trencat és veritat, això és una cosa que s'ha de fer
Però no ens en donem compte que a les xarxes hi és tot, però també és la desinformació, la mentida, la manipulació, i això està guanyant la partida en aquests moments. I és el que deies tu, no? Però molts han utilitzat també les xarxes en un moment determinat, diguem-ne, per fer mal polític, d'una manera partidista, deixem-ho dir així.
I llavors el que passa és això, que el que ha passat és que ens han posat a tots el mateix sac i la sensació és que no te'n pots enfiar de res, però en canvi la gent se n'enfia de gent que diu que vols lleixir-se a curar el càncer o de terraplanistes, que aquest dia ho deia, vull dir, si discuteixes amb un terraplanista i posa la seva lesotura, ho has perdut, perquè sempre dirà les tonteries, això ho deien abans, diguem-ne, si discuteixes amb un tonto ho has perdut, perquè ells sempre...
diguem-ne, poses el seu nivell, hauràs de baixar i ella guanyarà sempre perquè sempre serà més tonto i que passen per tant, les xarxes jo crec que en un moment determinat la gent també trobarà la fórmula de dir, per alguns és un divertiment però és veritat que en aquests moments han sortit perfils que tenen una gran mà de seguidors que m'agradaria veure com els han aconseguit, aquesta és una altra que s'ha fet moltes deixem-ho dir així, trampes amb les xarxes i que només diguem-ne marquen i remarquen les coses dolentes, si fos amb això...
Esclar, tu mires segons quins perfils de xarxes que no t'atreviries a sortir al cap de Girona, perquè, escolta, la inseguretat se'n menjaria, això és mentida. Que hi ha punts d'inseguretat, això és cert, això és cert, però que hi ha una gran inseguretat o que hi ha punts de brutícia, és cert, que tot és brut i que és d'això, no és veritat i s'ha de començar a fer. Clar, com hi lluites contra això, quan hi ha gent disposada a mirar, o he vist això, o m'han dit per un grup de WhatsApp, o...
És molt perillós tot això, però qui t'ho ha dit? Aquest és el tema. Fa 40 anys els que portaven la contrària eren els ecologistes. Ara resulta que són els... estan dins el govern, diguem-ho així, i ja no porten la contrària. Per tant, quina contrària portes? L'anti-ecologisme.
I l'altra qüestió és que jo, mentre esmorzo, miro les notícies que m'ofereix l'ordinador. Què passa? Em trobo que hi ha notícies amb un titular cridaner.
o titulars que no són titulars que és el que s'ha dit al pescaclics, per exemple titulars en forma de pregunta que em porten a dir a veure què vol dir aquest fins que te'n dones contra la sisena vegada que t'estan prenguent el peu és a dir, entres en la notícia i no t'explica res perquè el que vol és que estiguis més temps allà dintre perquè com més temps tens més els hi arrendeix perquè els anuncis que van sortint paguen
I en aquests moments també tens que han programat les consultes de manera que allò que sigui escandalós atrau més.
I ja dic, és a dir, és la prova el que jo explico, que jo mateix caic, ara ja no tant, però al principi queia en aquesta notícia espectacular que després no era res. Sí, sí, sí. Però clar, ja havia entrat. Sí. I a poc et descuitis, has clicat amb el dit en un lloc que no convenia i t'has convertit en seguidor. Sí.
No, no, sí, sí. I passa a les xarxes, però també, per desgràcia, hi ha alguns del teu gremi periodistes que fan el joc des de determinats mitjans de comunicació, sobretot d'Ebrellà, que... Ostres, és que hi ha notícies que...
Aviam, què us tinc d'explicar? Tot el que ha passat amb el tema del procés, etcètera, que és la difusió de notícies falses no corroborades per una persona que, teòricament, és una persona que ha estudiat periodisme i, per tant, suposo que deveu tenir un codi de l'antologia.
El codi és, i es va reformular, diguem-ne, ampliant-lo, que en l'últim congrés de periodistes fa dos caps de setmana, però el codi deontològic, què passa? Que està molt pensat perquè el compleixin els mitjans i els periodistes. Tota aquesta gent que no són la majoria de vegades periodistes, o si ho són,
no tenen cap respecte i el codi odontològic, com que no té facultats ensinadores més que des d'un punt de vista moral, doncs el que passa és que alguns el passen pel forn. Bueno, i també com que els mitjans de comunicació són propietat de moltes...
A vegades també les línies i les tendències també venen imposades. Jo m'imagino que periodistes, que un rat, diguéssim, no? Deu ser molt complicat també treballar en segons aquests mitjans per conjugar el codi ideontològic amb les pressions que poden rebre.
Fins i tot fa 30 o 40 anys jo diria que hi havia un fet, tot i que tot és qüestionable, perquè tu et mires l'ABC l'any 39, l'any 42 o 43 i encara et deia que l'Amanya guanyava la guerra i feia totes aquelles coses, vull dir, perquè hi ha mitjans que han jugat sempre exactament el mateix.
Però la sensació és que en aquell moment hi havia una cosa amb la qual estàvem més o menys tot d'acord, que era que els fets eren sagrats i que les interpretacions podien ser totalment... Ara no, ara el problema és que hi ha molts de fets que te'ls presenten com a fets que són falsos. El que li va passar al president Mas, o el que li va passar amb en Xavier Trias, o el que es va dir en el seu moment del president Maragall...
És a dir, que t'inventes fets i a partir d'aquí és molt difícil lluitar contra tot això. La xafarderia és humana.
des que la humanitat ha construït grans poblacions la xafarderia ha entrat de fet com a mètode de crear cohesió perquè tu i jo podem mal parlar d'algú que no hi és que no veiem però això l'integra en el grup
I els mateixos que són xafarders en els pobles perquè miren què passa a la casa del veí, que és el que la meva dona es queixava, diuen que vaig entrar per la porta i veig que les persianes es mouen.
Però, clar, aquesta mateixa gent, si veia que tu no sorties durant tres dies, avisaven els serveis socials. I la xafarderia no és pas dolenta de per si, el pas és que s'ha convertit en una expansió. Abans xafardejaves entre tres o quatre i ara xafardejas entre milers. Exacte. I el problema és que abans, diguem-ne, la discussió de Barba de Bar s'ha traslladat a Twitter ara.
Ja dic Twitter, que ja sé que es diu X, però a mi m'agrada dir Twitter, i llavors el problema és que sota l'anonimat, el problema és aquest, que sota l'anonimat tothom es veu molt i molt valent, i cansa haver d'anar, diguem-ne, a desmuntar segons quines teories... Jo estic en un grup que de tant en tant publicaven coses rares.
Per exemple, mira, aquests marroquís que els han donat de menjar als serveis socials van i ho llencen a les escombraries. I jo indagava una mica i deia, és falsa la notícia. S'enfadaven amb mi. Quan els deia que era falsa, s'enfadaven amb mi. Sí, sí.
Però aquí també hi ha hagut... Mira, avui hi ha un article que a alguns els hauria agradat, en Joan Vallclara, que explica que en el País Basc, el govern basc ha decidit, per exemple, fer una cosa que durant uns anys havia decidit no fer i que aquí Catalunya no fa, que és donar les estadístiques de la gent que estava a les presons per nacionalitats.
I és veritat, ha sortit el que podíem pensar que hi ha un tant percent, és a dir, que en el País Basc, insisteixo, parlo del País Basc, que té un 14% d'immigració, més del 60% de la gent que està a la presó formen part d'aquest col·lectiu.
I la teoria que fa en Joan Vallclar és dir que el que hem de fer és combatre totes les causes, no amagar-les. Què ha passat? Que durant un temps, segurament, per allò que alguns hem definit o alguns hem definit com agonisme, hem deixat de parlar de temes complicats perquè ens incomodaven. I llavors hem donat la mà...
Que la immigració comporta determinat tipus de problema és de sentit comú. Que si abans érem 6 milions i mig i ara són 8 milions de mig i no han augmentat l'ensenyament, no han augmentat les despeses, els pressupostos en habitatge, en educació, en sanitat, etcètera, etcètera, les costures estan a punt de levantar. Doncs d'aquestes coses segurament se n'ha de parlar per no donar el discurs...
a la gent que l'ha agafat i que és tot contra la immigració i que aquí es diu moltes fal·làcies. I aquest és un problema que també el tenim i que ens l'haurem d'afrontar perquè quin serà el discurs que hi haurà a les properes eleccions al Parlament o a les properes eleccions al Congrés dels Diputats? Acabarà sigint aquest, el de la seguretat, l'altra vegada, que hi és sempre, i el de la immigració. I aquest és un tema molt preocupant.
Bueno, s'han comès errors en el sentit de la manca de transparència. Pensant que tapar, o sigui, tapar en el sentit d'ocultar segons quines dades era bo quan en realitat ha facilitat que es creïn bulos mentides sobre una realitat que no se coneixia. Llavors, el que parlaves tu del bonisme i de l'esquerra a nivell no únicament de Catalunya, sinó de tothom, o sigui, és un error, o sigui, és millor la transparència.
És millor explicar la veritat. Hi ha un problema que els periodistes haurien d'explicar i que ve de 50, 60, 70 anys enrere, que és a dir, que la delinqüència moltes vegades no és que vagi associada a nacionalitats, va associada al fet social, a la pobresa. I aquest és un tema de fons del que se n'hauria de parlar, no?
i que segurament, com allò que deies tu dels grups de WhatsApp, és a dir, que pugui haver passat una vegada això que dius, ningú ho negaria perquè és possible. Eren els treballadors d'un restaurant. Que sigui una possibilitat, que sigui una possibilitat que passi de manera habitual, no ho és, però quin és el discurs que acaba dient? Ah, aquesta gent ho fa, allò... Totes les ajudes són per ells, moltes són per ells, perquè són la capa més pobra de la societat. Jo he vist que sal, sé de què parlo, és a dir,
una anècdota quan jo era regidora moltes vegades m'interpel·laven clar, les dones immigrants van al súper omplen el carro i no l'han de pagar i jo li deia, vale, molt bé t'acompanyo, anem al súper que m'estàs explicant tu
aviam, explica, ensenya'm home no, esclar, no sé què, bueno, només t'estàs dient que tu quan vas al súper te trobes dones immigrants que se'ls omple el carro i no ho paguen i tal, jo vull veure perquè clar, els hi desmuntes els hi desmuntes, no?
però cansa molt haver de desmuntar una cosa una vegada ja, però bueno, potser perquè ens falta això, transparència en moltes coses, donar dades perquè vam decidir que el que era incòmode no en parlàvem i llavors hi ha un tema això a les famílies també passa jo com vaig començar amb la meva professió una de les coses era intentar explicar aquelles coses que passaven, fos quina fos i ara et dona la impressió que et venen inputs de molts cantons però també et diré una cosa, mira, abans em penso que ha estat en Pere que ha parlat del codi odontològic
o deixeu-m'ho dir així i que ningú se m'enfadi els mateixos savis que fa 15 anys ens amatxacaven perquè no parléssim dels suïcidis perquè deien que els suïcidis provocaven l'efecte mimètic els mateixos són els que ara venen i diuen feu el favor de parlar-ne perquè toca parlar-ne perquè hem de fer prevenció és a dir, els mateixos que en tots aquests anys ens han volgut donar estadístiques per exemple, aquest dia se me va acudir preguntar
la gent que estava en el campament de nois de Mali en el parc central i que per una acció de la policia coordinada de policia i ajuntament els van treure del campament allà un tant nat no es pot dir això és el que fa mal ja sé per què no es pot dir perquè vol dir que llavors poses el focus en un lloc ja ho sé totes aquestes coses però el fet de no dir-ho trenca una miqueta tota aquella voluntat de transparència és a dir
Jo sempre ho dic, cada vegada que es fa una nova llei de transparència em foto la mà a la butxaca perquè no està pensada a donar més transparència, sinó bàsicament és una altra manera, diguem-ne, de complicar la història. Sí, perquè la veritat és que has parlat d'aquest tema que és molt sensible, no?
I fa por, o sigui, tots aquests temes que són sensibles, o sigui, també és una virtut, no?, en sentit que ens fa por dir segons quines coses per no fer mal a altres persones, o sigui, que en realitat l'objectiu semblaria bo, però després a la pràctica no resulta, no resulta perquè l'opacitat provoca, doncs, això...
i molta mentida jo entenc i una de les bases que sempre hem practicat i que marca el codi però que marca sobretot el sentit comú és que les víctimes se'ls ha de protegir sempre aquest és un tema claríssim però de les coses se n'ha de parlar i ara deixeu-me amb un gir de guió d'aquells miraré l'Amèlie perquè diré una cosa no, no, no, per exemple
tema dels matrimonis forçats valentes i acompanyades és un tema que vosaltres esteu portant a tots els ajuntaments de Catalunya precisament dimecres fareu un acte per en certa manera agrair aquests 22 ajuntaments i els que vindran perquè serà una arribada matrimonis forçats no se n'en parlava i alguns encara diuen que no se n'ha de parlar perquè forma part de la cultura no, escolti, no forma part de cap cultura això és una vulneració dels drets humans
Sí, sí, el dimecres que hi ha aquest acte ja vam començar totes aquestes accions amb els ajuntaments que Girona va ser el primer perquè es declarin lliures de matrimonis forçats no únicament el titular que queda molt maco sinó que després es treballi i es donin recursos per treballar a nivell local i el dimecres el que fem és presentar oficialment la campanya ara ja ho han subscrit aquesta moció 22 ajuntaments entre Girona i Barcelona és important
I llavors presentem la campanya, o sigui, per animar els ajuntaments, ja dic, no únicament el titular, que queda molt maco, sinó que després, a nivell de les regidories, doncs, es treballi amb aquesta... Encara vull dir, mira que se'm parla de violències masclistes, però quan parles amb algú te diuen, no, això passa a l'Àfrica, no, això passa al Baquistà, això passa a no sé què, i dius, no, no, que és la teva veïna, la teva veïna de la cantonada, que a més a més ja ha nascut a Catalunya, sí,
O sigui, no és que vingui ara, sinó que ja ha nascut a Catalunya i comença, no? Valentes i acompanyades, que és una entitat presidida per l'Amèlie, precisament, i amb la Carmeta Vinyoles com a directora, no, no, que esteu fent molta feina, tu sempre dius això. Jo aprofito l'ocasió per dir que la Carme Vinyoles és el pal de paller d'aquesta...
d'aquesta associació i que la veritat és que porta tant de marxa que moltes vegades ens costa seguir-la sempre ha costat seguir la Carmeta Vinyola perquè gràcies a ella és la que està portant 500 noies de tot tipus aquí a casa nostra i és una associació que neix a Girona però que ara s'està expandint i que vol arribar
tot el país, la qual cosa, perquè el tema és aquest, que hi ha molts casos, i aquí vosaltres el que heu fet i teniu, heu reclamat molt la col·laboració, diguem-ne, de la gent del món de l'escola, que és els primers que poden detectar aquest tipus de...
Clar, és que en realitat el que fem nosaltres primer és sensibilitzar, o sigui, explicar que la gent sàpiga que existeix aquesta trista realitat, segona la prevenció i després l'acció, no?, l'abordatge integral. Però com ens arriben? Perquè és una violència que queda molt més amagada que qualsevol altra violència masclista, perquè passa en el si de la família. Queda molt tapada, no? Llavors és un tabut, per dada.
També el que dèiem abans en les esquerres i el bonisme també s'ha volgut tapar en el sentit que és la seva cultura, les seves costums i tal, però no, perquè el que ataca és el dret de les dones, o sigui que no és justificada en cap manera. I llavors el que deia el Jordi...
Com nosaltres sabem que s'està produint, o que es pot produir, o com podem evitar un matrimoni forçat? A les escoles, perquè moltes vegades detecten canvis en la vida de les nenes, nenes que en tens confiança, les escoles hi parlen inclús a la universitat. Nosaltres hem tingut cas d'una noia que estava estudiant a la universitat de Girona que es va confiar a la seva professora. O sigui que...
els serveis sanitaris, en fi, qualsevol entitat, els mateixos ajuntaments, les treballadores de serveis socials, clar, doncs aquestes són les que hem de posar les antenes per poder detectar. Després falta, diguéssim, la segona part, el circuit, no? O sigui, que és el que nosaltres intentem també treballar, òbviament, amb el suport de les administracions, per nosaltres... No hi ha prou de denunciar-ho, aquesta gent... Penseu que quan es produeixen aquestes situacions, aquestes noies
Bé, jo sempre quan parlo d'aquest tema li dic a una persona tu fes la instrucció i quan tu tens 18 anys i has de dir doncs ara començo de zero la meva vida deixo els pares, deixo els amics deixo la família, deixo la comunitat deixo els meus espais, deixo els meus territoris agafo una bosseta i me'n vaig
I començo de zero. 14, 15, 16... O sigui, prendre aquesta decisió, nosaltres per això ens diguem valentes i acompanyades, perquè les valentes són les noies. Nosaltres les acompanyem. O sigui, prendre la decisió d'aquestes jo, que a vegades és que quan penso se me posa pèl de gallina perquè dic, hosti, tu, però...
És que estem parlant de casos extrems, perquè en principi vull dir, vosaltres podeu ajudar, però hi ha hagut casos de nenes de molt curta edat també, que els han... Bueno, ara fa poc es va fer desgraciadament famós, dic desgraciadament perquè no va acabar bé, el cas d'aquella noia de Navarra que havia marxat a Ullerusa, i estem parlant de 14 anys crec que tenia, però hi ha hagut casos de nenes que els volen casar,
Bueno, molt petites. Amb 10 i amb 12. Perquè, a més a més, ara, amb el tema digital, les noves tecnologies, que són bones per algunes coses, per altres també, moltes vegades ja concerten matrimonis a nivell digital, dels famílies i tal, i ja estan aquelles nenes compromeses, no? Penseu que nosaltres els hem de donar habitatge, atenció material, material vol dir habitatge, alimentació, sanitat, acompanyar-les, poden tenir estudis, poden tenir estudis, unes matrícules, el tema dels documents, el tema sanitari, el tema dels barjos, o sigui...
Tot això és molt complicat, hi ha aquí l'administració... Perquè el problema que us trobeu, i això és més una pregunta, encara que l'he formulat com a afirmació, és que el problema és que quan alguna d'aquestes noies s'atreveix al pas endavant de denunciar i dir no, es troba que moltes vegades la pròpia família i la pròpia comunitat l'eslautxa.
Bé, clar, és que... I a més a més, és un... per parelles a nivell emocional, però també donem suport emocional i psicològic, perquè la necessiten, perquè no és una violència, diguéssim, del tracte físic, com passa les dones a vegades amb les parelles, però sí que és una pressió psicològica i emocional que els hi dura molts anys. I llavors, abans, clar, les policies i els Mossos deien, oh, que denunciïn això, al final s'han canviat el criteri, perquè com denuncies la teva mare...
i el teu pare quan la teva mare en realitat pensa que és el millor per tu quan la teva mare a més a més és la responsable a nivell de la família de mantenir l'honor o sigui de la família llavors aquestes no poden denunciar els pares una altra cosa és que els hagin de deixar i per elles això psicològicament és molt fort o sigui deixa els teus pares que per una banda volen una cosa que tu no vols però per l'altra banda no són dolents
I llavors això és un tema que també a nivell de les administracions s'ha de tenir clar, s'ha d'explicar, s'ha de parlar, perquè deien no, no, no en parleu massa perquè si no les famílies diran que sou racistes i tal, no és un tema de racisme. Nosaltres respectem perfectament les famílies, respectem els pares perquè tenen...
però nosaltres hem de superar unes noies perquè estan colgant els seus drets o sigui que és un tema molt complicat i la veritat és que recordeu aquells dos germanes de Terrassa que les van matar perquè clar, moltes vegades també fan aquests viatges o sigui que les escoles també ho vigilen molt el tema dels viatges o sigui, es necessita una xarxa en realitat nosaltres som aquest a la punta de llança però si no hi ha una xarxa
i una bona complicitat serà impossible lluitar contra aquesta violència 22 ajuntaments ja han aprovat mocions i això creixerà de manera exponencial perquè a mesura que es va coneguent s'extendrà com taca d'oli i és una gran feina que s'ha iniciat aquí a casa nostra i el dijous Girona voluntària fem un diàleg entre Pere Parramont el subdelegat del govern i la Carme i després el dia 25 a l'ADAC inaugurem un exposició de fotografies de l'Antoni Tudela
que les ha brodat perquè ha estat capaç de reflectir en les fotografies els sentiments que van patint les noies o sigui, des que prenen la decisió tota la emoció el seu patiment, l'alegria o sigui que el 25 esteu convidats a anar a l'edat bona feina, molt bona feina a veure, fa no tant fa no tants anys des del punt de vista històric uns segles, no és gaire temps passava aquí
i hi ha alguna comtessa de Barcelona enterrada a Santa Escreus que la van casar als 13 anys i Maria té a Jesús que té entre 13 i 14 anys
Sí, sí. Sí, però no ens hem de remuntar tant. El problema és el que ningú interviar ara. No, no, però és veritat que a nivell de Catalunya mateix, el tema de les pubilles, si no, els hereus... Deixem-ho un moment, perquè és que si no llavors hauré faltat la meva paraula amb en Pere. En Pere m'ha dit... Estava molt content...
i molt enfadat al mateix temps content perquè es havia provat l'inventari de camins a la ciutat de Gironi enfadat perquè hi havia algú que ho criticava i deia que aquestes coses no eren sèries que eren coses banals els que estimem la natura i ens agrada molt gaudir de l'entorn públic del voltant de la ciutat és una bona notícia perquè des de la pandèmia fins ara us en fariu creus de la quantitat de camins històrics
que s'han anat privatitzant, és a dir, ha vingut gent de fora de Girona que ha comprat alguna finca aquí a les Gavarres i ja il·las, el que ha fet és tancar el camí i com que ha comprat la propietat, aquell camí que històricament s'hi passava, doncs ja no s'hi pot passar. Doncs és important, és important perquè, bueno, tenim que preservar una mica el nostre patrimoni i tenim que preservar el dret que tenim... El dret de pas.
El dret de pas i de gaudir de la natura, carai, de gaudir de la natura. Per preservar s'ha de conèixer i per conèixer s'ha d'inventariar, no? Clar, que és el que m'explicava. Tenia una conversa abans d'entrar aquí a l'estudi amb en Jaume Bosacoma, que havia sigut alcalde Salrac, que m'explicava que, clar, determinats governants de l'Ajuntament de Salrac o que no es coneixien, deien, no...
No posaven traves en el nou propietari perquè no estava inventariat. Ara, si està inventariat, doncs, en principi... Bé, però, nois, ja saps que després això tindrà el recorregut que tindrà en funció de si hi ha litigis judicials. Però, en principi, és una bona notícia perquè, com a mínim, sabrem quins són aquells camins que podem continuar gaudint i per molts anys ho puguem fer.
Abans també, ja que parlem de tot això i estem a la recta final, l'Arnau me'n recordava que avui fa 25 anys que els crítics cinematogràfics de Girona van tirar davant un projecte que en aquell moment alguns no en tenien però que s'ha de reconèixer que ha funcionat molt bé, que és el del cinema Trifó. El cinema Trifó en aquests moments, en el modern, diguem-ho així, va néixer en el modern, durant un temps va haver de marxar per les obres del modern que va estar en els cinemes a plaça, al Venice plaça,
però que tornen a estar en dues sales allà compleixen 25 anys demà ho celebren però ho compleixen avui i s'ha de reconèixer que ens dona la possibilitat de veure un cinema diferent i amb llengua original i que tot això és molt important jo penso que és un luxe per Girona és un luxe per Girona ho és, ho és la veritat és que sí, sí
Doncs escolteu, hem començat en franco, acabem amb el trofó, això no vol dir res, entremig hem parlat d'inventariar camins i hem parlat sobretot de Valentes i Acompanyades, que fa una feina a la que li hem d'agrair i que ho volem fer-ho, a l'Emili Barbero, que ha sigut una de les participants en aquesta tertúlia d'avui. I a la Carme Vinyolas, eh? I a la Carme Vinyolas.
Moltes gràcies a les dues, moltes gràcies a tu per ser aquí, i també a en Joan Miró i a en Pere Albertí, que ens han regalat una tertúlia molt amena i amb molta memòria. Gràcies a vosaltres. Nosaltres, si tot va bé, tornem demà. Ara són les 11.