La tertúlia de Girona FM Jordi Grau dirigeix i presenta l'espai d'opinió i de part de dilluns a dijous de 10 a 11 del matí a la ràdio de la ciutat.
Molt bon dia, entrem en temps de Tartuli a Girona FM, com passen 5 minuts de les 10 del matí d'aquest 13 de març. Tal dia com avui fa 5 anys, ens alertaven que a partir de l'endemà quedaríem tancats i reclosos a casa per una cosa que era la pandèmia, la Covid, que llavors ja sabíem què era, però no sabíem cap a on ens portaria. Peren ser uns quants mesos, més d'un any, d'incertesa, i tal dia com avui va ser el dia que ens va esclatar la realitat al damunt.
Aquell dia ja no hi va haver-hi escoles, aquell dia ja no vam fer programa de ràdio en aquesta emissora que feia molt poc que l'havíem engegada i l'endemà tots tancats a casa. En parlarem d'això i d'altres coses bàsicament relacionades amb la ciutat, amb les tres persones que m'acompanyen avui aquí als estudis del carrer Balmas.
Senyor Toni Bou, molt bon dia, com estem? Molt bon dia senyor Jordi Ullens. Has recuperat ja de la xerrada que va fer ahir al casino de Girona sobre els càtars? I que va reunir moltíssima gent i va ser molt interessant, per cert. T'agraeixo molt interessant. La veritat és que estic un pèl cansat i tinc un gust agradol, perquè em passa sempre després de les conferències aquestes que volen ser molt divulgatives.
que quan te'n vas al llit dius tido, no he dit això, no he dit allò altre. I sobretot em sap greu no haver dit una cosa que és molt important, que és, vigiteu aquella zona que val la pena. Jo penso que indirectament a través de les diapositives ja es veia que era una zona visitable, però et quedes amb un gust agradós, però de fet, satisfet, satisfet. Una part important, diguem-ne, molt càtera, el tenim aquí com aquell que diu el cantó de casa, i abans havia estat a casa, diguem-ne.
A llançar, a llançar, els tenim ara. Ara hi ha els de llançar, però volia dir també el bicar, Casona, tota la zona aquella que... Això era nostre. Això no té discussió. Estava molt bé. Que la història s'ha escrit d'una altra manera, però que hi ha una part molt important d'aquest món, que era nostra, i sobretot el Rosselló, hi havia una presència càtera molt important. Després en parlarem, si tenim temps. M'agradaria parlar amb en Josep Carmejó, que és la segona pota d'aquesta tertúlia. Molt bon dia, Josep. Bon dia. Molt bon dia. Què tal?
Bé, em veu... Veu d'home, has dit tu. Sí, veu d'home, sí. Buscava un eufemisme. No, no, buscava un eufemisme, no, no. Però sí, sí, sí, al costipat. Jo suposo que és la fruita del temps. Gràcies, doncs, per fer l'esforç d'haver estat aquí. Fantàstic. I he deixat en l'últim lloc, i no perquè això sigui menys important a l'Isabel Salamanya, perquè és la primera vegada que ens acompanya en aquestes tertúlies. Ella és geògrafa, si no, vaig a la doctora en geografia humana.
I també, en aquests moments, és la coordinadora de Girona en l'any 2100 d'un seguit de conferències que es fan a motiu del vi mil·lenari de la nostra ciutat. Què tal? Hola, bon dia. Gràcies per ser aquí. Gràcies a vosaltres per convidar-me. Només faltaria, i això es tracta, diguem-ne, per parlar una miqueta de tot. Jo he entrat en el tema de la Covid, tu us ho imagineu, fa 5 anys tal dia com avui,
que de fet va ser el dia que ens varen dir que a partir de l'endemà ens tancaven, aquell dia ja no hi va haver escoles, ho recordo, és a dir, la varen veure venir de mica en mica però no varen ser conscients de la dura realitat a la que ens enfrontàvem fins que la varen tenir aquí. Quin record en teniu, a part que la gent sortia a aplaudir i que tothom deia que ens faria millors i tot, cosa que jo crec que ja no se n'arrecorda ningú d'això. Isabel.
La veritat és que, saps què passa? Els que treballem molt a casa, doncs estar a casa tampoc em va ser una angoixa. Per tant, no ho recordo malament, però com que jo passo moltes hores també davant d'ordinadors treballant i preparant classes, no ho recordo.
I tampoc tinc... bé, no me pesa, no ho recordo. Per tant, ara que ho has dit, dic, ostres, això... Ara fa cinc anys, no me n'han recordat. També he de donar la impressió que vas ser en una altra vida, i fa només cinc anys. Sí que tinc alguns records agradables, perquè mira, també estàvem a casa i, per tant, a vegades també et relacionaves d'una manera que d'altres vegades no t'hauria relacionat, però sí que tinc dades agradables. Jo vaig tenir un germà, doncs...
ha hospitalitzat i malauradament es va morir. Però a vegades aquestes coses també les intentes positivitzar els moments bons que hem passat amb el meu germà. Per tant, sí que és un mal record vist des d'aquest punt. O fins i tot quan fèiem classes amb la universitat a través de videoconferències va ser molt angoixant. Si gairebé m'ho has anat recordant, era molt angoixant, perquè tu estaves davant d'una pantalla,
No sabia si tenies alumnes al darrere i ens reonaves sola. I llavors, a vegades tu ja acabaves la classe i es quedaven les pantalles, els alumnes encara hi eren. Volia dir que no havien vingut, sinó que es vien connectant. Per tant, sí que hi ha coses que ens van provocar unes sensacions estranyes. Estranyes que ara me'ls he recordat, però, sortesament, soc una mica positiva i intento positivar-ho. No sé, Toni, va tenir molta feina a l'hora de gestionar crèdits de l'ICO i... Va ser brutal.
va ser una època d'un estrès fora de sèrie perquè al principi ningú no sabia què havies de fer, era servei essencial, però tot el tema laboral dels éreus, els éreus i tota aquesta història, els ertos, perdó. I després això va comportar i hi havia molta confusió i anaves a treballar cada dia i anaves a treballar com aquell Will Smith en la pel·lícula, aquell l'últim hombre que passaves per Girony i no hi havia absolutament ningú.
Jo recordo un viatge de Girona a Figueres, que pel nacional no vaig trobar ningú, cap cotxe. I això t'impressionava, això em feia estar al lloc per dir... Clar, perquè tens oficina a Girona i Figueres i per tant era feina. Era feina, era feina, a mi em deixaven córrer, a mi em deixaven córrer. No sé si el senyor Capmejor era servei essencial en aquests moments o no, però et va... quin l'acord t'entens. Primer de desconcert, de confusió, perquè...
En aquell moment encara treballava al restaurant, per tant, estàvem més expectants de dir, ostres, què passarà, quant durarà, si són set dies, deu dies, quinze dies, va fer vacances... O m'he acordat que allà, ara m'hi has fet pensar. Sí, sí. Però a més, va coincidir que quan em van detenir vam venir a casa era en plena pandèmia.
És cert. Per tant, he tingut un record una mica fosc o afegit a fosc. Però també vaig fer molts quilòmetres per altres tipus de serveis. Es demanava precisament a veure qui estava més lliure de segons quines responsabilitats per poder fer quilòmetres i creuar el país, perquè vaig poder creuar el país de punta a punta, més d'una vegada, sense trobar-te ningú a les autopistes, ningú... Mossos.
Mossos i alguns serveis d'aquests que són serveis mínims, no? Serveis mèdics sobretot o de transport bàsic. I era com vulguem dir. Ostres, m'imagino espais de guerra, no? Aquests que dius no hi ha ningú ni al camp ni a la ciutat. Recordo un reportatge que ens va encarregar revista de Girona amb el Palàcios i el Cares Palàcios.
I a mi, i diu, surt i explica, no? I deia, és que no sé què explica. El no res. El no res, com s'explica el no res, no? I la sensació, una mica de desgràcia compartida, que crec que aquest...
Potser és el que ho va fer passar millor. Pensar que no et passava a tu. No estaves malalt i aïllat, sinó que era tothom que vivia en una atmòsfera nova. I l'última, abans deies, anem fent molta conya d'això, sortirem millors...
Mil coses. Aquestes frases que hem encunyat. Cada cop que hi ha hagut alguna cosa exagerada, què hem viscut? Hi ha un abans i un després. Encara que no ens n'adonem. Crec que la societat mundial ha canviat.
Després de la pandèmia, ha canviat, no dic cap a bé o cap a mal, hi ha hagut un canvi que ha provocat que arribin ara als temps que estem vivint, 5 anys després, algunes coses que pensàvem que no tornarien o que estarien amagades o que no havien existit mai, que només estaven als llibres d'història i ara estem vivint a la nostra història quotidiana coses que la pandèmia ha favorit que tornin.
Anàvem dient no sé quines coses parles, però a vegades també relacionem coses que no sonen. Potser. Potser doncs casualitats o sincronies. Sincronies, no? Però sí, la pandèmia ens va portar moltes coses. Sobretot els hem d'analitzar bé i s'han de veure. Però penso que també hem carregat sobre la pandèmia coses que no sabem i que per tant aquí hi ha conspiracions, no ho diguis o que vulguis o el que passi, no?
Però també havíem amagat moltes circumstàncies anteriors. Jo crec que el que ens està passant ara, si és que passa el que passa en el món, en el sentit polític i geopolític, bé, estan passant coses que l'any 2008 també es van amagar. Perquè l'any 2008 tothom parlava d'una crisi immobiliària i el que va haver-hi realment va ser també una crisi alimentària.
quan vam parlar de la crisi alimentària del 2008 i des d'un punt de vista geopolític ja sabíem que hi havia qui estava interessat en dominar el pas del nord per qüestions estratègiques. Per tant, jo crec que ara, en aquests moments, estan visquen un moment molt compulsiu.
i que algú pensi que són aquells nens, perquè jo estic a l'universitat, que són aquells nens que van ser els que estaven en la pandèmia, que són els dos... jo crec que les coses són molt més complexes, jo crec que hi ha moltes complexitats i que els hauríem de llegir bé. Fent una broma fàcil, ara estem amb la Trump beat. Jo no sé si una cosa és conseqüència de l'altra, però sí que jo...
capto que, després de la pandèmia, la societat ha fet una mica de relaxació de llibertat una altra vegada. És a dir, s'estima més sentir-se protegida que no pas exercir aquest dret a la llibertat i a la crítica. I això, esclar, la Covid ens va entancar, ens van dir tot el que havíem de fer, per tant, és un model bastant evident. I després, ens estem acostumant a no exercir del tot
els nostres drets, ja ens ho reclararà l'Estat. Ara, per una altra banda, penseu una cosa, es va aconseguir en menys d'un any tenir una vacuna.
Vol dir que també quan ens hi posem, potser podem fer-ho. Té de tot, té clars i foscos aquest tema de la pandèmia. Ara, jo aquesta certa falta d'abandon o de la llibertat personal, per desgràcia la vaig captant. Home, allà en aquell moment es va decretar una estat d'alarma i per tant hi va haver unes restriccions com aquestes, la no poder circular,
i la sensació és que ens en vam sortir, que hi va haver unes conseqüències, ahir en parlàvem, hi va haver-hi un gran estalvi, perquè la gent no ho podia fer, i quan al cap d'un any o un any i mig es van acabar les restriccions,
i va haver-hi com un esclat la sensació que això s'acabava i de viure el dia i de tirar endavant i la sensació és que encara estem en aquest moment els que poden, perquè no tots poden, això també és evident
i la sensació, diguem-ne, de viure com si no hi hagués un després, i això ens pot portar a una altra, no sé si diré una bombolla, però ens pot portar a una altra patacada, perquè llavors parles amb els que hi entenen i diuen bé, la situació econòmica és la que és, en aquests moments és bona però pot deixar de ser-ho.
No sé si, com deia la Isabella, estic completament d'acord i cal una lectura segurament a molts anys vista. D'aquí 40 anys els historiadors segurament podran ser capaços de veure el conjunt, perquè hi ha coses que potser estan canviant i encara no sabem.
Els historiadors d'aquí 40 anys miraran a veure quants morts hi va haver a Madrid, perquè el govern de l'Ayuso havia dit 100.000 i escaig i ara va sortir ahir i va dir que 3.000 i escaig així d'una volada. La mentida com a arma política s'ha instaurat en aquest món. Una fan de la llibertat.
Una fan de la llibertat, aquesta llibertat. Aquest és el problema. Aquesta confusió que està portant. És un tema de llenguatges. Aquest nou virus que tenen els americans, que és el Trump,
o que es repeteix, que torna a infectar, que fot com a ministre o secretari de Sanitat de Salut un antibacunes i un negacionista, no? Amb nom important. Amb nom important, no? I dius, home,
Això és un canvi important. O que l'AMO, el principal canal de comunicació i d'explicació de notícies falses, sigui el gran assessor i que et regalin unes imatges que mai se'ns hagués passat pel cap. Que el gran líder mundial, que sempre han vetllat, han cuidat, que tot el que surt a la televisió mentre ell parla tingui una estètica que signifiqui lideratge, que signifiqui confiança,
i veure un tio amb caçadora i gorra al costat amb un xaval, un nen de 12 anys, això és un canvi, això és un canvi. I convertir la Casa Blanca en un concessionari de cotxes. Era un concessionari de cotxes a la Casa Blanca. D'una persona que teòricament no té cap altre, no té un càrrec oficial dintre del govern. És una mena de cessó de...
perquè fins i tot aquest càrrec que van dir que dinonarien és un altre, ell està allà i dona la impressió a vegades que va anar més que el Trump o que el Trump per la provoca seva. Jo no sé si això, no sé si abans de la pandèmia, deixem-ho dir així, eh, i d'acceptar que se'ns restringissin algunes llibertats en hores de la nostra protecció, no sé si això
l'escàndol hauria de ser tan gros, o si s'haguessin atrevit a fer aquest tipus de representació del que s'entén ara com a poder. Represento el poder a través d'aquesta iconografia.
de la pandèmia, que va ser el gran assaig de control, i no estic parlant de conspiracions, però és obvi que es van posar d'acord tots els governs amb coses molt essencials, que va ser la primera restricció de la població, i de les llibertats de la població, i aquí no hi havia dubtes, fins al punt que la població va dir, ah, gràcies, papa estat, amb això et dono les gràcies sempre i tornarem a ser solidaris i tornarem a ser millors.
Aquest canvi de paradigma segurament és cíclic, eh, perquè després de l'any XIX i de la grip espanyola i de les guerres mundials i segurament de les pèrdues del model imperialista del món, hi ha hagut exocacs a la història que han provocat que passin aquestes coses.
Però ostres, la que jo estic vivint ara és aquesta. La que em toca viure ara és aquesta i és la que, per desgràcia, segurament, perquè la informació també és molt més ràpida ara, és molt més immediata, té un volum molt més alt, hi ha molta més informació i és més ràpida. Per tant, la nostra capacitat d'absorbir-la també és més lenta. Les coses estan passant, crec, de forma tan compulsiva, tan compulsiva, tan convulsa,
que no ens dona temps de veure'l amb la seva perspectiva correcta. Sí, és el que dius tu, vull dir, en aquell moment aquesta restricció d'aquest confinament era totalment acceptable, no el podem discutir, perquè a més va tenir un bon efecte, això és indiscutible també des del punt de vista científic, però també ha creat la sensació del que deia en Dejos.
Ja ens ho arreglaran tot. No cal, tampoc. Preocupem-se de consumir, preocupem-se del mòbil sobretot, quants likes tinc, que això és molt important. Jo no sé quants en teniu vosaltres ni el cap. Però que anem... ja ens ho arreglaran. Els problemes grossos ja ens els arreglarà algú altre. És el que la meva intervenció anava per aquí.
No sé si es pot fer una visió tan lligada amb la pandèmia. Jo crec que és una qüestió molt més construïda des de fa més temps. Jo crec que, ara es peu, si us deixis les enquestes.
els joves d'avui, tal com digueu, perquè és purament el trompisme i el que està passant en els discursos de Madrid, aquesta que em manin i que me diguin què he de fer. És a dir, aquesta no prendre decisions, uita que me diguin, no? I això semblaria que és el que està indicant aquest seguiment, no? Aquesta idea que la gent segueix i diu... Hòstia, és que...
Per tant, a algú ens ha passat que aquestes societats estiguin... no diria que s'han portat aquesta cosa més individualista que en diguem, i aquest que salvem jo i ho té els altres, a mi què m'expliques jo?
Per tant, que em sembla que és complexa, però és un discurs llarg en el temps. Llarg en el temps amb el qual, segurament, la pandèmia marca una culminació d'una situació, però que ja l'estaven veient jo fa molts anys que estic treballant com a professor a la universitat, i no et diré que els joves siguin més bons o més dolents, són diferents.
Generalitzades sempre deuen ser complicades. Són diferents perquè tu veus els interessos d'uns, o fins i tot et dirien coses tan tontes com passar-se a punts o no passar-se a punts, amb ser generós o no ser generós, o anar d'excursió, és a dir, a tota una sèrie de qüestions que fan que
Siguen noies avui, persones avui, molt més pensant... Bueno, un mica m'expliques, no? Una companya m'explicava que estava fent classe fa aquesta setmana i parlava sobre el canvi climàtic. I un noi li diu, mira, escolti, jo això que m'he explicat us trobo molt interessant, però a mi no m'afecta. I l'altre li diu... És a dir, no se sent interpel·lat pel canvi climàtic, no? Llavors, són els negocionismes que, efectivament, hem anat sentint. Han passat del...
Jo ja voto, el jo ja pago. En comptes d'intervenir en la societat, jo pago. Per què m'ho arreglo? Jo pago els meus impostos. Això és trist. En cuanto a Madrid, no me'n puc estar.
Tenim una expressió catalana genial, és quines penques. És el que pensava a mi que anava al cotxe quan sentia això. Això els periodistes ho teniu molt ben estudiat, que és quan repeteix la finestra. Quan repeteixes una cosa... Sí, sí. Amb nom de la llibertat s'han fet grecques bestieses, fins i tot també a Madrid, diguem-ne.
Jo diria que no és tant aquesta senyora com el fonès personatge que hi ha al darrere d'aquesta senyora que porta el guinyol. El mar. El l'oceano aquest, sí. El Miquel Àngel Rodríguez, que ja va estar al darrere d'un senyor que es deia Nart i aquelles famoses frases que anava repetint i que... és això, sí, sí, en base a la... és a dir, en nom de la llibertat, diguem-ne, ens els vam fotent un al darrere l'altre. Això que deia dels joves jo ho trobo interessant, no?, perquè ara també hi ha un...
Hi ha una certa tendència a dir els joves, és clar, no tots els joves són iguals, com no ha passat abans, abans també hi havia gent molt compromesa, gent que no ho devia ser, però la sensació aquesta, per exemple, i ens hem de refiar al que ens diuen, que diuen les enquestes, que hi ha una part de la gent jove, diguem-ne,
amb un esprit més reaccionari, és a dir, els joves sempre havien estat els capdavanters, diguem-ne, en el món de les llibertats i les reivindicacions, i ara la sensació és de dir, no?, és que hi ha molta gent d'aquesta, que deixeu-me dir així, és en general, que vota volks o que voten partits d'extrema dreta o que justifiquen la dreta més als nois que a les noies, també, però també hi ha noies. I la sensació aquella que no va amb nosaltres, no?, i això
No sé, potser fa 40 o 50 anys, diguem-ne, els nostres pares o avis havien pensat el mateix que nosaltres. Podria passar, eh. Segur que més enllà, dos mil anys. Sé que el Socrates, no recordo qui, té un escrit que diu, els joves d'avui en dia són uns responsables, ens falten el respecte, jo els aniré a la merda.
Sí, això ja es deia a l'època dels grecs. Jo crec que no els joves els hi tenim enveja bàsicament. Una cosa és dir que són uns irresponsables perquè no pensen com tu. Jo crec que són coses diferents i, per tant, efectivament els fills, els joves han de ser rebels. El problema és que ara no són rebels. Aquest és el problema. És a dir, nosaltres venim d'una generació, possiblement, jo, per l'edat que tinc, doncs tinc una generació,
que efectivament vam ser molts rebel·les i a casa meva no enteníem res. Nosaltres som una generació que trenquem tots els directius. Amb biquini, no sé què, marxar d'expulsió, marxar de viatge, no donar explicacions... És a dir, era un... El pòster del Che Guevara. Exacte. I no t'entenien, esclar que no.
Per tant, una cosa és que siguin rebels, que no els puguem entendre, entre cometes. Potser ara saps què passa? Hi ha masses pares que pensen que entenen els seus fills i són massa... Allò... No, no, és que jo... És a dir, hem arribat a un punt, encara, en què els fills ho expliquen tant tot.
Fins i tot, també li estem portant la llibertat de pensar diferent que tu, perquè tu ara ja els entens. Ara els pares els entenen. No és mala observació aquesta. Te la compro, te la compro. Si tu abans havies de sortir de casa per fer allò que havies de dissimular, i segurament els teus pares ho devien saber, i allò que deien abans, el fos que no venc, ara fa el que no sient.
Tots els pares, totes les mares ho saben tot. Tots els fills ho expliquen tot. I això és que tenen moltes confiança. Però és que necessiten els seus espais, els seus espais també de revolució, de llibertat, d'enredar, no? Sense enredar-me'ls pot sortir de la paraula. Tu deies el futur.
Com un repte, com una aventura, no et plantejaves massa, no et preocupaves massa el futur. Ara jo crec que els hi pesa massa, que hem creat massa... La sensació és que ja 15 anys estem demanant, i tu què vols ser quan siguis gran? També és veritat que hi ha molta gent que diem... Doncs 15 anys que volíem ser, perquè ja ho érem.
de grans. Alguns es pensen, jo crec que tots els que tenim fills d'aquesta edat, alguns es pensen que, i això és molt trist, que ja no hi ha futur i que per tant no val la pena lluitar per coses que abans es consideraven òbvies per les quals s'havia de lluitar, no? La sensació aquesta...
que segurament la nostra generació no teníem. Parlo de la meva generació, la d'en Toni. En Josep aquí queda molt més jove. Aquella sensació, diguem-ne, que havies de lluitar per guanyar-te la vida, que havies de pencar. Veníem amb la voluntat de trencar uns principis d'autoritat que ara han desaparegut a l'escola. No estic justificant aquella escola, perquè hi havia moltes coses que no ho eren prou.
Hi havia una sensació que hi havia unes etapes i que ara tot això s'ha diluït i que hi ha gent que en vint anys pot pensar que ja no val la pena perquè no hi ha futur. Nosaltres hi hem venut una mica nosaltres, aquest nou futur. Jo crec que també hi ha una lectura lligada amb tota aquesta situació del nou futur.
Jo crec que hi ha uns discursos en aquesta generació que hi ha ara, la més jove, que és dels vint anys d'ara, que és una generació que, estem parlant, va néixer el 2002-2003, per tant, sí que és una generació que ha viscut totes les crisis possibles en molt poc temps possibles. És a dir, tot això que estaven dient ara, sí, s'ha viscut, això és cert. I a més, és un moment de moltes cerres, perquè penseu que acabem. Acabem la pandèmia
I entrem a la guerra. I entrem a la guerra i que ja estem en una serra. Just això me'n recordo l'Ernest Lluc un dia fa molts anys, evidentment, quan era professor. Jo li vaig preguntar una cosa sobre les crisi i em va dir, mira, les crisi són cicles, m'explica, no, tants anys, diu, però d'aquí trenta anys o quaranta, seran una serra, una serra d'una serradora. Se n'aniran a primar. I per tant, crearan, realment, molt de desconcert. Jo crec que, mira, tenies raó, l'Ernest Lluc. Ai, l'Ernest.
Per tant, això també desorienta molt. També és veritat. Per tant, aquest desconcert constant... Per tant, jo te'n diria que...
Bé, nosaltres no sé si pensàvem en el futur. Jo vaig acabar la meva escola als 14 anys i me'n vaig anar a treballar a la fàbrica 7 anys i em van preguntar quin era el meu futur. Vaig anar a fer dilles, vaig anar a cosir fins que vaig estudiar i vaig sortir. En Josep s'està carregant de raons per deixar-los anar tot de plegat.
És cert que vivim temps convulsos i la mainada d'ara, deixem dir mainada i tu dius 20 anys, l'esperança de vida ha fet que la mainada siguin gent que fa 50 anys eren adults i ara no ho són. Els xavals a 25 anys ara no són adults, ja està, punt. I aquesta franja s'ha obert, la forquilla s'ha obert molt perquè dels 15 als 25 tens un gruix aquí de...
de gent que ho tenen tot, molt fàcil, no hi ha la filosofia de l'esforç zero, no tenen perspectiva,
tot i creure que tenen molta informació, i que aquesta informació són àvils movent informació, per tant, tenen molta informació però no tenen coneixement, no han tingut espai per tenir pràctica, i no ho generalitzo per generalitzar, sinó que forma part del tarannà quotidià, és habitual. L'excepció és trobar algú que no estigui dins d'aquests paràmetres. Crec que hi ha molta diversitat. Estem en una societat molt heterogènia, que nosaltres érem molt homogènia a la nostra societat.
Sí, però això li dona certes avantatges, perquè en altres coses li dones certes avantatges. Ara tens el control dins la parent descontrol. Tenim una societat jove absolutament conservadora.
Terriblement conservadora. I no perquè hagin après o recuperat arguments en els que se sentin còmodes defensant el seu conservadurisme. No, no, no. Senzillament se'ls ja ha induït a ser conservadors, segurament, a través del consum de continguts, a través de...
fins i tot el tracte que els pares han tingut o mantenen amb ells. I tenim una societat jove que hauria d'estar ja sent el muscle productiu, intel·lectual, econòmic, de recerca de cara al futur, i el tenim en una mena de coixí en el que s'accepten molt pocs riscos. Un exemple que segurament serà molt exagerat
Però que ens pot il·lustrar, l'altre dia estàvem intentant valorar i diuen, escolta, les properes manifestacions, per queixar-nos, sabeu qui seran els que encendran els contenidors. Seran xavals de 50-55 anys. Xavals. El xaval de 50-55 anys. Els revolucionaris són aquesta franja d'edat. I això és un moment a la història que no existeixes, perquè abans, als 50-55 anys ja et mories.
Fa 70 anys abans, l'esperança de vida feia que fossis un àvia. El meu àvia era molt àvia als 55 anys. I va morir als 57 i ja semblava que havia viscut molt. Per tant, els xavals revolucionaris són la franja aquesta dels 45 i els 55, que dius, home, per què? Perquè encara saps que queden arguments pels que tu has de plantar cara, segurament.
algunes resistències, encara tens ganes d'induir els altres a també fer-ho, per tant els teus companys de viatge solen tenir la teva mateixa edat, perquè per sota d'això hi ha un gap tan bèstia, hi ha una distància tan bèstia i un desinterès tan bèstia que no sé si serem capaços de remuntar-ho. Jo no hi estic pas d'acord. Ja ho sé. També t'he de dir que tot el que digui no hi estaràs d'acord, perquè ja és això, ja és aquest tipus de debat que ja trobo. No hi estic pas d'acord. No estic d'acord en el fet que...
És a dir, efectivament, tenim la sort, si nosaltres tenim la sort, doncs jo puc tenir la sort de viure fins als 86 anys d'una manera amb qualitat de vida, perquè, efectivament, l'esperança de viure... I amb ganes. I l'esperança de viure, i per tant, per això he de dir que tenim una societat molt més complexa. Els joves d'avui hi ha molta més complexitat, som una societat molt més heterogènia, molt més diversa. I per tant això fa... És a dir, avui a les nostres escoles, a les nostres universitats, a la nostra societat,
ja avui el nano és a la universitat que fa vint anys no hi hauria nascut per la procedència familiar, però ara n'hi ha molts que tampoc hi arriben per la seva procedència familiar. Per tant, jo crec que hi ha una molta, molta barreja. Jo crec que amb una cosa que heu estat d'acord, que és la necessitat del confort. Aquesta potser és el que hauríem de... que això que deia, aquesta comprensió, aquesta volguer entendre'ls tant, aquesta volguer... això dona un cert confort, una certa seguretat, que ens solucionen els papes i ells són,
Vindran a buscar en el tren, tu no et vas en tren i diuen, truca mama, me'n vindràs a buscar, tu no ho has vist? A l'hora que sigui, eh? Primer perquè no hi havia mòbils, però ni ho pensaves. Per tant, ara, això que no siguin després nanos amb moltes possibilitats, bueno, de veritat, hi ha nanos i nois i noies amb moltes i moltes coneixements que no teníem. Sí, això és veritat.
Us ho puc assegurar, eh? Per això senzillament no. Hores de lectura, deixem-ho dir així, d'estudi, eh? I accés, i saber on trobar la informació. Però amb criteri, parla'm de l'expressió de criteri, o sigui, una societat amb criteri, amb la capacitat de no ser xaiets i plantejar-nos les formes que agrada... Tenen uns interessos diferents dels que teus. Tenen uns interessos segurament diferents dels teus. La lluita aquesta que estem parlant, la porten diferent. Són diferents.
Hi ha algunes coses que no els van bé amb ells, el que dèiem abans, però no sé, jo crec que és molt complex. Jo crec que s'està produint com un repartiment de la riquesa. Hi ha uns senyors que estan molt preparats.
i potser estan més ben preparats que abans i els que no estan preparats són menys preparats que mai però tant són més massa que mai per desàcia no hi ha la societat no la fa el geni o això el fa el normal i aquests en tenim cada vegada menys hi ha un espai molt gran entre la persona que té qualitats i que té talent i després hi ha aquell que ja ho ha abandonat tot d'entrada i que no hi ha res a fer però cada any hi ha més també
Jo tinc 68 anys. Nosaltres vam ser una generació, els nostres pares van anar treballant. Nosaltres ens vam posar a treballar amb els jovenets. Jo, 14 anys, estava a la fàbrica, anaves a treballar i això va permetre d'anar-nos formant.
En aquell moment hi havia diferències socials importants però fa molt temps hem pogut escalar socialment i hem arribat on estem majoritàriament. A partir de l'any 2000 tenim un trencament social important que ens ve per les noves poblacions vingudes de fora.
que és culturalment diferent, estem en un moment, per tant, aquestes desigualtats, i això potser no és, quan parlem de joves, per això dic, estem parlant d'aquí, dels joves d'aquí, els meus fills, els meus nens, o estem parlant d'unes poblacions, que són molts, de noves generacions vingudes de fora, que aquests tenen uns altres problemes. Jo crec que... i que estan vivint situacions molt diferents. Per tant, a mi em sembla que...
Ara és que en moment mai a la història de la humanitat i de nosaltres hi havia hagut tanta diferència social. Tanta. És a dir, avui el nivell de rei de Duns i els d'Atlàntics estan molt separades. Però no estan tan separades les de les classes mitjanes que ens hem anat descapitalitzant, que això és cert, sinó perquè teníem un muntant de població nouvinguda.
A Girona, avui, jo us explicava l'altre dia un demògraf, el 40% dels nens i nenes que neixen, el 40% són de parelles mixtes, extracommunitaris o ja tots extracommunitaris.
Ara, però fa cinc anys érem ja el 35. Per tant vol dir que estem en una situació d'un recanvi que potser hauríem d'analitzar o pensar bé que ja no és els nostres joves, som molts de joves
amb molta diversitat i diferència, que segurament provoquen, diríem, unes situacions que una part petita, o una part ja no la veiem, de joves nostres que estan treballant a Alemanya, però en bones condicions, d'anar-nos científicament impressionants, us asseureu que n'hi ha. Però aquests ara ens van quedant emmascrats, perquè hi ha tot uns altres poblacions que mascaren, diríem,
Sí, però és que els xavals amb talent i amb ganes de fer coses nostres, que se'n van a Alemanya... Sí, sí, però el majorísme en Alemanya se'n van a Bèlgica o se'n van a... No, el majorísme no, una minoria, però és que són molts senyors. Sí, dels bons es troben allà amb els bons...
que ha produït la societat guineana, els bons que ha produït la societat senegalesa, els bons que ha produït la societat colombiana. O sigui, diríem, els bons estan atrets habitualment pels països que els poden oferir una sèrie d'oportunitats, ja sigui des d'un punt de vista econòmic, cultural fins i tot, social, d'integració, pensant en el seu propi futur.
No voldria dir que aquí ens venen els que no tenen aquest atractiu. Anem a un punt de demagogia a forçar això. Avui tornava molt aviat aquest matí.
des d'una ciutat de l'aire metropolitana de Barcelona fins a Girona amb transport públic. I és un bon exercici de treball de camp. Les hores intempestives, la massa productiva que es mou cap a un costat i cap a l'altre i que és molt fàcil d'identificar i les normes de civilitat que uns i els altres compartim.
i que aquesta és l'altra part, estem parlant de conservadurisme i l'altra part és la civilitat, de ser més o menys educat, estic aprenent molt aquests dies, aquests últims mesos, i ens en faríem creus, no et diria pas que els més... d'utilitzar altres sobres públics o...
Bé, perdona, això de Rodoliè seria un altre tema, si vols. I tant. Per desviar el tema. Però jo diré, i ara simplificaré, eh, però els més mal educats no són els que tenen altres cultures a les nostres. No, no, jo que no. O sigui, jo... Jo he pensat molt... I tu diria, diria-ho no necessàriament. La Isabel deia una cosa d'aquí, ara estem intentant integrar una sèrie de gent que són més joves que tu, en tinc 67, eh. Però nosaltres vam tenir... Mira, ets ell més jove i tot. Calla.
Nosaltres també vam tenir una onada immigratòria que vam tindre a integrar i que convivien a nosaltres, i allà on realment es va produir la integració o el fer-te amic d'aquesta gent, és al col·legi. I tant. És a l'escola. A l'escola va ser el lloc on era d'això. Tu parles amb un mestre i està...
Prozac, de Tranquimetin, però no sap què fer, pobre mestre, no? Jo no sé si aquí hem passat tota aquesta batalla... Per aquests nouvinguts o pels nostres? Pels nouvinguts. I pels nostres, no? Els nostres també, també. Perquè escolta, el que no té un TDAH té una dislèxia, el que no té la dislèxia té una no sé què, i aquests no són pas els dislèxics, els TDAHs, no sé què, no són pas els moros, eh? Són els nostres.
Doncs hem mirat tant, que ara resulta que allò que abans en dèiem nerviosos, ara són que estan mal lateralitzats. Vull dir... És a dir... Sí, sí. Se t'entén perfectament amb aquesta... Escolta, no, és interessantíssim el que passa, que jo també aquí volia parlar de temes de ciutat. Ahir vàrem dedicar pràcticament tota la tertúlia a parlar de Sal, i vàrem tenir l'Arcalde que ens va explicar els incidents,
D'aquí vindria també aquestes bosses de gent immigrada perquè d'aquella immigració que parlava en Toni o d'aquelles onades d'immigració va haver-hi una mica de tot. La gran majoria de gent se'n van sortir i quan se'n van sortir va tirar, però també n'hi va haver uns quants que no van sortir-se'n d'aquella.
i de les noves immigracions que han arribat als últims temps, i Salt n'és un exemple, també hi ha hagut gent que se n'han sortit. Però si és veritat que els que no s'han sortit s'han quedat allà, i això explica moltes coses, des dels quatre regidors de vols que té Salt, per exemple, eh, vull dir perquè a vegades els penúltims són els que estan més preocupats per als últims, o per una sensació que alguna cosa s'ha perdut. Jo volia parlar una mica de... no de Salt, eh, Salt com a exemple, però per exemple de Girona, aprofitant a més a més que tenim la coordinadora
del Girona en l'any 2100, perquè és clar, esteu fent durant tot un any, esteu treballant, ja hi ha hagut un tema que l'heu centrat en el món de l'educació, un altre tema amb els canvis demogràfics, amb el tema dels vents comuns, allò aigua, aire, terra i foc, energia, i això, és clar, hem de pensar en la Girona del futur. Com tenim la Girona del present? Les dues coses barrejades en aquest quart d'hora llarg que ens queda.
Isabel, tu n'estàs contenta de com va tot això del Girona en el 2017? Bueno, això és una cosa que em van carregar per mi justament als debats. Després seguiran altres coses. Sí, bueno, parlava dels debats bàsicament, sí, sí. I després em van deixar via lliure perquè entés els debats que a mi m'interessaven, que a mi creia que podien ser interessants per la ciutat i vaig posar aquests debats i em sembla que han anat bé i són molt interessants. I esperaria que a partir d'aquí doncs poguessin pensar al futur.
Jo crec que això que hem de parlar de temes d'emigració ho tenim fumut. Jo us he de dir una cosa, jo era regidora l'any 2000 d'aquesta ciutat.
I sempre penso com és que no vam veure l'any 2000 el que venia, però no vam veure l'Ajuntament de Girona, l'Ajuntament de Sal, l'Ajuntament... No. Va ser un onada, una aglopada, diguem-ho així, de poblacions diferents.
Jo quan vaig entrar a l'Ajuntament de Girona, Cesc Umbriaire només eren aquells que eren de comissions obreres, que havien estat del SUC i ho dominaven, i per tant negociàvem allò a través de sindicats i d'allòs que havien de ser d'aquella línia, i en aquells moments van fer la nau nova de la Mossersa,
I jo vaig dir, ja podríem posar vàter per nois i noies, dutxes. De cap manera, perquè aquí no va entrar mai una noia. Per tant, veníem d'una lluita. El qual volia dir, controlàvem molt allò, en tots els sentits, fins i tot els dolents. Per tant, jo li vaig dir, per què que hi entri nois que es compren al carrer? Potser ho faran més bé. Aquestes coses que ara et sembla. Què va passar? Ara, fixa't aquí, estàs cobrant.
I com va haver-hi aquest relleu tan ràpid? Doncs vol dir que nosaltres no vam ser conscients políticament perquè estiguem en un moment d'alta devorança, amb el que tots aquests esfenys, la d'escombriaire, la de paleta, tot això ho vam anar abandonant perquè sortosament vam poder ocupar altres llocs, o anar a les universitats, etc.
Clar, això ens va provocar uns guetos a Girona, en el cas de Sant Eugènia, a Sal d'una manera molt més forta, perquè té una estructura social i d'habitatge més feble. I, clar, ara què ens passa? Doncs ara ens trobem, i per tant no és que me vulgui culpar, perquè jo crec que és el que va passar, no? Ens trobem, el que jo ni dic als alumnes, li explico. Mireu, sabeu què és gestionar al final d'una claveguera?
quan jo portava la mobilitat sempre ho explicava. Si tu gestionaves al final d'una claveguera...
és, dius mira, això és el caos o s'ordena sol i es matarà o a veure què passa, no? Per què? Perquè estàs gestionant merda. No ara estic dient que la població sigui merda, eh? No, no, no. Però que estàs gestionant una complexitat en la que ara això és molt, molt difícil. Molt. I per tant aquí, bé, això és el que ens està passant, eh? Amb el qual és una situació que, i ara segurament que algú em senti i diré, en el cas de Sal,
hem estat tots plegats pocs solidaris en el temps, però també en Santa Eugèria hem estat pocs solidaris. I quines vegades l'alcalde ara està intentant moure del tema de l'àrea metropolitana? Ho hem intentat tot moure a l'àrea metropolitana, però sabeu què passa? Les rindes del sol a Vilablareig són molt més altes que les d'aquí, perquè qui pot anar a Vilablareig a viure? La meva filla, on viu.
Per què? Perquè ens està passant i ell sí que s'ha envalidat. Per tant, això, estem en una situació molt complexa. O que som solidaris tots o això no s'arregla així tan fàcil. Hem passat molt ràpid de la Catalunya als 6 milions a la Catalunya als més de 8 milions i els serveis no han acompanyat i aquest serà un segon problema que tindrem. Un dels debats que vam fer aquí són dos. Hi ha dos temes que són imprescindibles de tractar. El de les migracions o el de la bellesa?
Són els dos grans temes, perquè d'aquí 20 anys, la generació més plena
que ja comencem a entrar a la jubilació arribarà als 60 anys però arribarem a la generació més plena dels anys 60-70 juntament amb els primers emigrants que ens han arribat que també comencen a jubilar. Per tant, diré, tota una població en procés de creixement, d'envelliment que tindrà una esperança de vida, com dèiem abans, molt llarga però que es poden representar el 40-50% de la població
i tota una nova població que és aquesta que neix, que són de poblacions, doncs, de culturalment diferents. Per tant, tenim una situació que jo crec que és urgent, urgent, que hi hagi impacte sobre això. És que és urgentíssim. Per les dues bandes, eh? Perquè els serveis d'aquesta població, que no és una població que vol ser independent, no som els que ens hem envellit, però que necessitem uns... i que som consumidors, i que som considerables de cultura, que som consumidors perquè som gent, diríem,
que hem tingut la sort de tenir un procés, però se'ns haurà de donar una mena de serveis d'habitatge diferent en els que se'ns haurà de donar una altra població. I aquest és un tema que no es resol així amb tortúlies, sinó que es resol d'una manera molt seriosa. Però també se'n resol parlant-te'n i deixant-te'l amagat com he fet durant massa temps, no? I et dic una cosa, i se'n resol també a vegades amb taules que no has d'enrunar gaire.
També és veritat. Ens roda gaire a fora. Deixa'm donar veu a la veu jove d'aquesta taula que és en Josep Camp Major. L'Arnau. Fixa't que l'Arnau és el més punyeter de tots. Si comença la tertúlia, deixa tot endollat i marxa. És el més savi. Varies coses. Evidentment davant de grans reptes, les dades ens ajuden a posicionar-los. I són imprescindibles. També ajuda molt el...
el sentit no tangible que et permet extreure, anar a fer un cafè a Font de la Pòlvora, anar a fer un cafè a Àngel Guimarà, anar a fer un cafè a Pont Major i anar a fer un cafè a la Rambla.
perquè et vas trobant tot això. No ajuda massa tampoc, segurament ja és un tema dialèctic parlar de moros, per exemple. Ja sé que moltes vegades la dialèctica de les tertúlies de bar o de les tertúlies de radiofonades no ajuden massa els exemples de la claveguera.
Però evidentment que tenim un dèficit que portem ara tant als últims 30 anys de lideratge, segur. I quan dic això, no estic apuntant governs ni governants de lideratge a l'hora d'intentar resoldre els problemes. Perquè el lideratge l'haurien d'estar exercint no només ajuntaments, sinó també associacions de comerciants, empresaris, gent de la cultura. El lideratge hauria de ser compartit, sempre.
que Girona no té una àrea metropolitana que sigui capaç d'enfrontar els processos de canvi i d'adaptació més enllà dels conceptes econòmics, també és un problema. Ciutats europees han estat capaces d'enfrontar-ho saltant-se aquests principis de rendes bàsiques o de rendes immobiliàries.
I només un exemple que l'estem patint aquests últims dies amb una dialèctica pública dels líders polítics que fa vergonya aliena i que comença a ser insultant quan es parla del nou trompet. I de si els parcs es poden traslladar o no es poden traslladar per beneficiar
segons espais immobiliaris, i que tu ets més tonto que jo, i que tu no vols altrueta, i que jo no sé què. Aquesta dialèctica el que fa és tornar-nos més tontos idiotes del que ja estem. Sigui el color que estigui defensant una posició, o sigui el color que estigui defensant una altra posició. Però, evidentment, necessitem afrontar-ho
perquè no es resoldrà sol. L'altre dia que estàvem en una de les cites sempre es deia Chesterton o la Mercè García. Estem treballant amb una cosa una mica més agosarada, que no són Girona 2100, sinó una cosa que és més fiscalitzable, que és Girona 2050, amb un llibre que portem 125 entrevistes.
Comença a ser l'hora que el comenceu a posar, perquè ja fa molts anys que esteu parlant. És que ve d'abans de la pandèmia això, eh? Que ningú entengui com un retret calient. No, no, està bé, està bé. L'editor està, que ens vol expulsar al país, però no li estan donant tampoc massa... No és l'únic comissari. Exactament.
El que ens estem trobant és que és tan interessant, és tan plen, que l'estem allargant, és allò de dir, ja ho farem, ja ho estem fent, i de fet estan prou evolucionats, però cada dia tot va tan ràpid, i les opinions d'alguns... Hem entrevistat persones que ara en aquest moment estan expressant opinions totalment diferents de fa un any.
I no ha canviat el que passa al món. Ha canviat la seva posició política. Ha canviat el càrrec que ocupa. I això és preocupant. Això és significatiu. No estaríem parlant de la merda aquesta del Trueta si tinguéssim una àrea metropolitana definida o un continu urbà. Passaria això perquè hi hauria molta generositat. I tu i jo vam tenir un debat fa molts anys. Molts anys.
En el que em vas obrir els ulls amb una cosa que jo no veia, que era el tema de la comunicació a través del transport públic a la ciutat, tranvia i tal, i recordo una exposició que vas fer en un auditori no gaire lluny d'aquí en el que defensaves com hauria de ser un model de comunicació compartida.
de transport públic. Això necessita visió metropolitana, si no, ara no s'entén. Jo prometeu que sigui pessimista. No, tu ets el dels bons homes. Sí, però soc pessimista. Jo vaig sentir unes quantes vegades això dels bons homes, referit als càtars, sí, sí.
No ho arreglarem. Sí, perquè portem 30 anys parlant d'això. Potser ens som més conscients ara, però jo no veig... Sí, la lluita política a curt termini fa que sigui impossible que això s'arregli. Els quatre anys, eh? Exacte. Perquè això vol
solucions a molt llarg termini. Vol molta generositat per part de les dues bandes. No l'hi veig, perquè aquest... tothom és molt bona persona, però de racistes ens som un rato tots plegats a la vida privada, eh? Si parlem en català la intimitat. Potser la intimitat som racistes, eh? Deixem-nos de punyetes. Però tenim prejudicis. I els tenim nosaltres i els tenen l'altra banda. Vull dir, té l'altra també.
Tenim fins i tot entre ciutats, perquè si preguntes als governants de salt, també diuen que Girona no ha estat generosa. Però en canvi, una cosa, i no t'adreig la paraula, te la adono, vull dir, en canvi, una altra cosa que reptes, com els que s'estan discutint ara amb el Girona 2000, perquè els tenim aquí, o els del Girona 2050, només es poden arreglar des d'una visió d'àrea urbana, d'àrea metropolitana, de com vulgui, perquè, per exemple, el tema del transport públic és un tema
que afecta directament el tema de les grans instal·lacions com és el Trueta, és un tema que afecta. El tema de la mobilitat, si volem treure cotxes de giro no els hem de posar a l'Ajuntament. Tot això requereix de molta, d'aquesta generositat que heu dit, i esclar, és que generositat i política és complicat.
Amb el tema de Girona, en canvi, jo soc més optimista, perquè com l'Isabel diu, home, jo ara entrenem una sèrie de gent que som més grans, però que som bons consumidors, a més, de vents molt heterogènics, des de la cultura a les medicines. Això, jo sempre poso l'exemple de Florida, de Miami. Miami era l'estat més desastrós que et poguessis imaginar de Norteamèrica, i s'hi anaven ajudant la gent perquè era barato.
Però a vere un moment que això va crear un hub, que això està molt de moda ara dient hub, no sé en català com en podríem dir, un hub d'indústria dedicada a la gent gran i ara l'estat de Florida és un estat
ric gràcies a aquesta gent i a la indústria que s'ha creat a través d'aquesta gent, de farmàcies, serveis i tot plegat. Per tant, allà on hi ha reptes hi ha oportunitats. Els hem de saber què trobar. Ara, jo aquesta cosa dels quatre anys, com deia en Jordi... Josep. Josep, perdó, aquí. Avui ens hem batejat... Ho deia en Josep. Francesc. Sí. Doncs va malament, això, però no ens ajuda.
No, no, efectivament, eh, però jo et dic una cosa, a veure, hi ha coses diferents. La discussió del truet, en aquests moments, és de patxucat amb oli. És una discussió que no és ni metropolitana, és d'una situació, i ho dic claríssimament, d'haver s'estavenat
Envers Sant Abenat. Em volia tenir un tros de trueta a Girona. Jo vaig participar a les discussions, perquè m'ho van demanar, i amb el doctor Cardiola, que ens vam anar fent mítings a tots els barris. Amb Rugada. Amb Rugada i jo, fent mítings. Perquè pensàvem, i siguem pensar, que el millor sort d'aquest lloc era Sal. Per les disponibilitats, etc.
Però, el fet de pensar que un trosset ha de ser Girona, aquest és el gran error. Perquè a més a més, jo que m'he estudiat el plànol, el que li toca a Girona li toca les vies de comunicació. És a dir, li toca, si mireu, li toca una rotonda, distribució de trànsit.
I una possible entrada? Estarà mirant a l'altre, que és un centre hospitalari. La generositat era que s'estés a sal.
Per què? Perquè, i ho sento, perquè això penso diferent dels que estan ara i ho sento i els he esplicat. A veure, hipotecar tot un parc no és el parc, és la densitat de població que hi volen posar en un espai aïllat en què el gran error
Seria posar-hi comerços a sota, perquè tu que has estat comerciant, qui vols que compri a sota? Tinguin al costat un machí ple de... Per tant, no cries comunitat, no cries de xarxa urbana, no cries urbanisme, urbanitat, diguem. Fas un bolet. Això per què? Per portar unes rentes en el trueta per comprar un espai que anirà...
que hi aniran infraestructures de distribució. D'això tirat, 200 metres més avall, no passava res. No passava. I els veïns aquells que no haurien de fer aquesta operació, bé, mira, potser vissin reconvertits allà un hotel, un hòstia, jo què sé, és igual. Però ara aquí els senyors els obligues a deixar les seves granges o el que tinguin allà per fer una operació allà davant un...
I això per què? Per tant, jo crec que és una mala operació de la Madrenes i una mala herència que s'han quedat i que no han estat capaços de... I no estic a favor d'un partit o d'una altra, estic pertinent de mirar. Per tant, és a dir, l'àrea urbana és ser generós amb el repartiment de les cargues i les responsables. Això és una. I l'altre és el tema del transport públic. Sabeu què passa amb el transport públic? És que... Perdona, i acabo de seguida. La Generalitat definitivament
Atreu les concessions històriques? O no ens en sortirem? Jo no voldria deixar de ser generós, però amb el temps és el que és i no pot ser d'altra manera. Gràcies Josep Camajó, gràcies Toni Bou, gràcies J.B. Salamanya per aquesta tertúdica que hem tingut. Nosaltres, si tot va bé, tornem dilluns a les 10, perquè ara són les 11.
Girona FM. Els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio. És dijous 13 de març i aquesta és l'actualitat del dia. Us parla Eulàlia Prades.
gairebé 200 professionals de l'educació social es concentren a la plaça del Vi de Girona. Aquest dimecres el Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya va convocar concentracions a diverses ciutats catalanes per denunciar la precarietat i la manca de protecció que pateixen els professionals de la intervenció social. La mobilització va ser motivada per l'assassinat d'una treballadora social a Badajoz el diumenge passat, un fet que ha commocionat la professió i que posa de manifest l'urgència de prendre mesures efectives.
Junts exigeix a Paneke que desautoritzi el PSC a Girona després que s'hagi despenjat del consens del Campus de Salut. La diputada de Junts al Parlament, Mari Àngels Planas, ha sigut qui ha exigit a la consellera Sílvia Paneke que desautoritzi el seu partit a Girona. La consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica va assegurar que el govern del PSC serà el que portarà el nou hospital Josep Trueta a les comarques gironines i també que es comprometen que a finals d'any comenci l'elicitació del projecte.
L'aeroport de Girona Costa Brava registra al febrer 38.800 passatgers, un 51,8% més respecte al mateix mes del 2024. Si sumen aquestes xifres a les del mes de gener, la terminal gironina ja té 77.400 usuaris en els dos primers mesos de l'any, així amb un increment del 44,2% que al mateix període de 2024.
L'imam desnonat de Sal fa una crida a la calma i assegura que els alderulls no representen la seva comunitat. L'imam lamenta tot el que ha passat i des de la masquita asseguren que sempre han estat al costat dels Mossos d'Esquadra. També que aquest dilluns passat quan unes 150 persones van concentrar-se davant la comissaria de Sal per llançar pedres i ous. Diu ara també explica que s'ha posat en contacte amb tots els membres de la masquita per fer arribar un missatge als joves per tal que no sortint al carrer a seguir amb les protestes.
I en esports el València perd i, per tant, l'Uni depèn de si mateix per jugar a l'Euroliga del curs que ve. Ahir al vespre el València va perdre la pista de l'IDK Euskroten per 67 a 63. Ara l'Espar Girona depèn de si mateix per acabar primer de la Lliga regular i, conseqüentment, aconseguir un bitllet directe per a l'Euroliga de la temporada entrant.
I al temps ens hem despertat avui a Girona amb 9 graus de temperatura, en un dia que es preveu anul·lat i amb pluges persistents al llarg de la jornada. Escolta tota la nostra programació a la carta i estigues informat del que passa al teu entorn més proper. GironaFM.Card, la ràdio de Girona vagis on vagis.
Aquest abril la Costa Brava es vesteix de vi i gastronomia. Arriba el Vivid, el mes de les experiències anoturístiques a la Ruta del Vi de la Dèomfordà. Esmorzes entre vinyes, tastos en espais singulars, meridatges exquisits... Entra a vivid.costabrava.org i compra la teva entrada. Vivid, la primavera té gust de vi. Organitza patronat de turisme Costa Brava Girona, Diputació de Girona.
Recupera els millors moments de la nostra programació a gironafm.cat. La web on trobaràs tots els continguts propis que fem per que estiguis informat del que passa a Girona. Els 4 rius, les entrevistes, els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la Gironina.
Girona FM 92.7 FM, la ràdio de Girona. Girona FM
Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat, als Quatre Rius, amb Said Esbai. Una finestra a tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Tert. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio, la Gironina. Onze i cinc, benvinguts als Quatre Rius.