Girona FM. Els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio. És dimarts, 17 de març, i aquesta és l'actualitat del dia. Us parla Mireia Arroyo.
El balanç de la ventada de diumenge acaba amb 188 actuacions dels serveis municipals, actuacions que des d'ahir les brigades municipals treballen per recuperar la normalitat. L'alcalde Lluc Salelles confia que les branques i arbres caiguts es puguin retirar al llarg d'aquesta setmana, a excepció de les zones més buscoses com les de Sant Daniel o Montjuïc.
Una trentena de veïns participen en la primera audiència del pressupost de Girona, una sessió que va guanyar intensitat en el torn obert de paraula on els veïns van interpel·lar l'alcalde Lluc Salelles amb dubtes, observacions i crítiques. Les intervencions es van centrar sobretot en qüestions com l'educació, la integració social i la participació ciutadana.
Girona reubica esdeveniments que s'han fet habitualment al parc de la Devesa per preservar-ne l'estat. La decisió es va anunciar al ple municipal del desembre passat pel regidor d'Acció Climàtica, Sergi Cot, després de la caiguda de tres arbres l'any anterior. Aquest canvi ja s'ha fet visible el passat cap de setmana amb el trasllat de la fira Formatgem al Palau de Fires, després d'anys al passeig de la Devesa.
El trasllat respon tant a la voluntat d'evitar la compactació del sol com a factors meteorològics, amb previsió de pluja i vent que han afavorit l'elecció d'un espai cobert.
L'escola d'hostaleria de Girona critica l'intrusisme laboral que hi ha entre cambrers i demana dignificar la professió. En una entrevista a la CN, amb motiu del 60è aniversari de l'escola, el director ha apuntat que un dels reptes que té la professió és la dignificació. Per això apunta que caldria exigir formació per determinades feines de l'hostaleria, tal com passa en altres àmbits com ara l'educació en el lliure.
El Trueta aplica un implant reabsorbible per tractar obstruccions d'artèries per sota del genoll. El dispositiu es diferencia de la resta perquè està fet d'un material que amb el temps es reabsorbeix dins del cos. El dispositiu funciona com un suport provisional que manté el vas sanguini obert mentre es recupera la circulació. El Trueta és pioner a Catalunya en aplicar aquesta tècnica i suposa un abans respecte a altres tractaments que es feien fins ara.
Tal comença les obres per construir el nou pavelló a la zona poliesportiva. Es tracta d'un espai que tindrà 2.209 metres quadrats amb una pista de bàsquet, dues de badminton i una de voleibol. Les obres de construcció d'aquest pavelló es faran en una sola fase i els treballs s'allargaran entre 12 i 15 mesos.
I en esports, Girona perd l'ATP Challenger per decisió de la nova Junta. La mesura s'emmarca en el nou rum de l'entitat sota la presidència de Francesc Reblet, escollit el desembre passat, que aposta per una gestió més sostenible. Segons ha explicat el mateix Reblet, el torneig suposava una càrrega inassumible per al club, malgrat la projecció assolida en les últimes edicions. La nova Junta centrarà els esforços en la millora de les instal·lacions...
amb projectes com la modernització del gimnàs, l'ampliació de pistes de pàdel i la transformació d'algunes pistes de terra batuda en pista ràpida, amb la voluntat d'evitar costos extres per als socis. I pel que fa al temps, dia avui amb el sol com a protagonista en una jornada que arribarà als 20 graus de màxima. Això és tot.
Escolta tota la nostra programació a la carta i estigues informat del que passa al teu entorn més proper. GironaFM.ar La ràdio de Girona, vagis on vagis. Benvinguts a Girona FM. Benvinguts a la ràdio de Girona. Valors.
És un goig veure-us perquè sou una eminència i això sempre imposa respecte quan tens algú al davant que acumula experiència i coneixement. I només em toca dir-vos gràcies, gràcies per la vostra dedicació als altres.
però en el vostre cas hi ha estudi, hi ha experiència, hi ha aportació global a la medicina i a la ciència que ara repassarem i redescobrirem, perquè la família Brugada, de fet, és molt estimada, especialment a les terres de Girona, no cal dir-ho, però també de retruc a tot el país
i a tot el planeta. Ara ho explicarem. En tot cas, avui volíem fixar-nos en el valor i en el que suposa treballar pels altres, millorant la vida de les persones, i especialment en el cas del doctor Roman Brugada.
que és actualment cap del Servei de Cardiologia de l'Hospital Troeta de Girona, però a més a més director del Centre de Genètica Cardiovascular de l'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona, que quan ho acabes de dir has de...
si no tens una vida més saludable, fas exercici sovint, menges bé, que això és gairebé com un mantra, que es diu, a veure, remei per malalties del cor, que és la vostra especialitat, estar en un bon estat de salut previ, sempre hem d'estar bé abans,
Sí, òbviament, hi ha factors ambientals, el que mengem, l'activitat física que fem, també hi ha factors que no podem controlar, el fet que anem fent més grans i per tant la malaltia cardiovascular augmenta amb la gent més gran, el fet de ser homes també ens posa més risc i també hi ha un factor genètic familiar, si pertans a una família que té molta malaltia cardiovascular també tens més risc.
amb aquesta gent, precisament, són amb els que els diguem que hem de, allò que no podem canviar, no el podem canviar, hem de intentar modificar tots aquells hàbits de salut, sobretot en aquesta gent que té més factors de risc que no puguem modificar, com per exemple la genètica. Ara hi entrarem en les vostres aportacions familiars, també, amb aquest síndrome brugada,
i la relació que té això amb la investigació sobre la mort sobtada i les arrítmies, però abans, sobre això d'estar pels altres, és alguna cosa que ja dueu a dins? Pensar que treballeu pel benestar de la societat quan estic a la medicina?
És obvi que els metges quan estudiem medicina o quan volem entrar a fer el grau de medicina entrem per vocació. Jo crec que la majoria d'estudiants que tenim a les facultats són gent que tenen vocació de servei, vocació de cuidar la gent. És obvi que a nosaltres ens agradaria que no hi hagués malalties, malgrat que perdríem la feina.
i per tant som molt proclius a demanar a la gent que deixi de fumar sabent que això tira ens un tret al peu, no? Si deixen de fumar potser hi haurà menys malalties, tindrem menys feina. Però és que al final nosaltres estem per un servei i el que volem és òbviament que la gent tingui una bona qualitat de vida i tingui una vida el més llarga possible.
I el cor és el motor, no? El cor fa que tot circuli, no? Sí, sí, esclar, el cor és un òrgan central, òbviament, tot el cos humà és imprescindible, totes les seves peces perquè la persona tingui bona qualitat de vida, però el cor és un òrgan central perquè el cor és el que fa que tot funcioni bé, que la persona es trobi bé.
que la persona pugui fer activitat, pugui respirar millor, i per tant és imprescindible, aquesta és una eina que hem de mantenir el màxim de cuidada, però òbviament tot el cos és imprescindible tenir el màxim de cuidat. Pensava que amb això de les emoticones, clar, el cor deu ser, no sé si la més difosa o no, tot i que aquests dies enrere sentia també una enquesta que diu que els que fan servir les emoticones a les xarxes
Som els més grans, que la gent jove ja no fa servir emoticones per comunicar-se, però sí que el cor té una força, té un sentit que va més enllà fins i tot del que és el seu funcionament biològic o fisiològic, i fins i tot en el nostre llenguatge.
Un cor agra, un cor secat o un cor alegre. Sí, perquè el cor és més que una màquina, una bomba que tenim en el cos, també l'hem agafat més com un concepte sentimental, d'emocions, d'estimar, de sentir el neguit, el cor pres, i per tant tot això ha fet que el cor sigui més que simplement una màquina en el cos humà.
I en el llenguatge popular, quan repasses la vida de Ramon Brugada, t'agafaria gairebé un cobriment de cor, perquè teniu una pila d'anys d'experiència també fora de Catalunya. Sí, vaig estar 16 anys a l'estranger amb...
amb la família, els meus fills van néixer a Houston, i bé, vam estar 3 anys a Atlanta, 7 a Houston, 3 a l'estat de Nova York i 3 a Montreal, realment ha estat una volta que hem anat fent, anant de més calent a més fred, i ara hem tornat cap a casa el 2008, fa 15 anys vam tornar a casa. I contents de ser a casa. Sí, sobretot contents de tornar a casa, perquè hi havia un projecte molt engrescador, que era posar en marxa la Facultat de Medicina de Girona,
i posar en marxa tot el grup de recerca cardiovascular Girona, i intentar desenvolupar una mica tota l'acadèmia mèdica, ajudar, ja n'hi havia, però ajudar, revitalitzar una mica tota l'acadèmia mèdica gironina, tant de la recerca com de l'assistència, com de la docència universitària. Dèiem això, que el vostre cognom dona nom a una síndrome, síndrome brugada,
Correcte. Sí, aquesta és una malaltia associada a mort sobtada amb gent al voltant dels 40 anys, gent que es troba bé, que l'únic problema que tenen és que quan els fas un electrocardiograma veus un detallet en l'electrocardiograma, però que no han tingut mai cap síntoma ni res i que de cop fan una mort sobtada. I això l'any 92, en Pere i en Josep ho van descriure com aquest patró electrocardiogràfic, ho van descriure.
L'any 98 jo ja em dedicava a les malalties genètiques cardiovasculars, vam veure que era una malaltia familiar i vam descobrir el primer gen associat a aquesta malaltia i ara és la síndrome de Brugada. No ho vam anomenar síndrome de Brugada als germans, sinó que això van ser els japonesos acostumats a reduir-ho tot a la mínima expressió. El nom era molt i molt llarg i vam decidir que era molt més fàcil anomenar-ho síndrome de Brugada.
Heu esmentat els vostres germans, Pere i Josep, i potser et convé, a qui no ho sàpiga, explicar que els tres germans sou cardiòlegs. Correcte, sí, en Joan Pere treballa a Bèlgica, té 14 anys més que jo, en Josep, 8 anys més, també és cardiòleg, i bé, jo també cardiòleg, sí, sí, una mica on vam pantalatre, jo crec.
I és genètic també això? No, jo crec que no és genètic, jo crec que això és més ambiental, que senties a parlar a casa de la cardiologia, primer en Pere, després en Josep, doncs després jo quan vaig anar als Estats Units vaig fer primer medicina interna, que s'ha de fer primer medicina interna als Estats Units, després vaig dir, m'agradaria encaminar-me cap a la cardiologia també, i bé, òbviament,
Però a casa no hi havia ningú que s'hagués dedicat a la medicina? No, a casa no hi havia ningú que tingués estudis universitaris, el pare tenia un escurxador, un negoci familiar d'escurxador de conills, la mare era mestressa de casa i bé, i ja està, no hi havia... Els fills els dedicarem a estudiar medicina?
No, la mare, no, sobretot la mare, eh? La mare va dir als fills els dedicarem a estudiar. Estudiar. Estudiar el que vulguin, però estudiar. És veritat que quan va arribar, jo era el petit, no? I quan va arribar a mi que jo vaig dir que potser podria fer alguna cosa diferent de medicina, la mare em va dir que no.
No, no, tu fas medicina. Tampoc ho vaig plantejar mai fer res més, però a vegades allò que deies, no, m'agradaria fer altres coses o mirar altres coses, va dir, no, tu has de fer medicina. Però és veritat que hi va haver una pressió forta a casa per part de la mare, sobretot d'estudiar, sobretot pel fet que ells no ho havien pogut fer i que havien tingut totes les dificultats de la postguerra i no havien pogut estudiar i la mare ho tenia claríssim, havíem d'estudiar.
Estem parlant d'aquesta descoberta, hi ha un factor d'atzar, o l'atzar t'ha agafat treballant, com va anar que descobríssiu que hi ha... Sí, jo crec que l'atzar sempre t'agafa treballant, o sigui, el fet que en Pere veiés aquell electrocardiograma d'un pacient i el guardés en un calaix,
i que al cap d'uns mesos o uns anys tornés a veure un electrocardiograma d'un altre pacient i el guardés en un calaix. Això només t'agafa treballant. Això t'agafa perquè tu has vist milers, si no milions, d'electrocardiogrames i aquell et sobresurt per alguna cosa. Aquell et fa sentir alguna cosa diferent, de dir aquí hi ha una cosa diferent. I jo crec que aquest va ser el punt clau, que és...
que és veritat que pots tenir sort, però que has de tenir un coneixement molt i molt gran, en aquest cas de l'electrocardiografia, per veure que allò pot ser un detall diferent, que faci que sigui una malaltia diferent. I per tant això t'agafa treballant. Que passa que després si resulta que ho estaves fent, veus l'electrocardiograma perquè te'l presenten fent unes cerveses o el que sigui, però és tot el bagatge que tens de coneixement el que et permet veure que allà hi ha un detall diferent.
I això jo crec que és la gran fita que van fer en Pere i en Josep en aquell moment, que és veure aquell electrocardiograma i dir, ostres, guardem-lo, que aquest el veig diferent. I després això com es comparteix? Perquè avui això ho hauríem penjat i ves a ser, s'ha de publicar en una revista científica. Sí, per compartir-ho, perquè llavors tots els investigadors...
si no ho publiquem no existim. Aquesta és la realitat. No hi ha una altra manera. O sigui, necessites publicar en revistes científics d'impacte, científiques d'impacte, que després la gent, els especialistes poden llegir, però si no ho publiques no existeix. Si tu fas recerca en un laboratori i aquelles dades es queden al laboratori i no les publiques mai, és com si no haguessis fet les recerques.
Per això hi ha aquesta pressió tan important en els investigadors per publicar, ja no només per a nivell de carrera professional, sinó a nivell de ser reconeguts, de poder posar coneixement a l'abast de tothom. Necessites publicar, sense cap mena de dubte. Doctor, diem síndrome brugada...
Però entenc que no esteu sols. No sé si a vegades per poder obtenir grans fites entre els grans equips. Com es fa això? No, òbviament actualment la medicina, la recerca...
Tota l'acadèmia no és una tasca d'un únic individu. És una tasca d'equips. Exacte, això s'ha acabat. Treballar amb equips, estem parlant de malalties rares, per tant has de treballar amb equips internacionals per acumular casos per poder arribar a conclusions més importants a nivell dels resultats, però sobretot el més important és sempre treballar amb un equip amb qui deleguis tasques. Jo sóc cap de cardiologia del Trueta i tinc
Som 39 cardiòlegs actualment, al laboratori som 40 persones treballant també més o menys, és el PIC, no pots estar a tot arreu, soc també professor a la universitat, i per tant l'important és saber delegar les diferents tasques en els diferents equips perquè tot funcioni, sempre assumint que el que sempre he assumit jo, que els èxits són de l'equip i els fracassos o els errors són meus. Sot d'un.
Perquè sí, perquè òbviament és tot jo qui ha delegat i per tant és important que la gent treballi amb la confiança que si que s'equivoquen no passa res, si no no venceríem. Són dues esferes diferents, una cosa és la recerca, l'altra és l'atenció als pacients.
però hi ha alguna cosa que els uneix, diríem? Sempre, jo crec que és imprescindible sempre tenir un ull crític amb el que veus, amb el pacient que visites, amb les dades que analitzes, per veure si allò, jo sempre he partit de la base, jo soc investigador sobretot, i per tant sempre he partit de la base que qualsevol pacient té unes dades que hem de mirar a veure si es poden publicar. Això, aquest pacient em servirà per la investigació o no.
perquè si ens serveix per la investigació he de guardar les dades. Sempre que fem una foto en el laboratori d'un resultat, jo sempre dic que la foto ha de ser com si la volguéssim publicar, perquè després, quan la vulguis tornar a fer per publicar, potser no et sortirà tan bé. Per tant, sempre intentem fer les coses sempre pensant en la investigació. I jo crec que és important, perquè la investigació forma part de l'activitat assistencial. Si no et fas preguntes constantment,
L'assistència es converteix en rutina i jo crec que és dolent. La rutina acabes, jo dic comúment als estudiants de medicina, arribarà un moment en el qual, quan tu tinguis el llistat de pacients a les 8 del matí, hi ha un moment que dius quants en tinc i arribarà un moment que si us avorriu direu quants me'n queden.
I quan arribeu, que poden passar anys, però quan tu arribes a les 8 del matí i en lloc de dir quants en tinc em diu quants me'n queden, que vol dir quants me'n queden abans de marxar, vol dir que has entrat en una etapa de rutina a la teva feina, que fa que ja no gaudeixis de la feina. Jo crec que per això és important la investigació. La investigació et fa buscar el detall.
Per dir una manera, per aquell expert, per veure aquella vàlvula del cor, per què funciona diferent, ha de ser un expert en vàlvules. I ha de ser molt bo en vàlvules per veure aquell detall. Per tant, la recerca et fa ser molt bo amb la teva assistència global per poder veure el detall. El mateix que he explicat de l'electrocardiograma. Tu has de ser molt bo amb electrocardiografia per poder veure que aquell electrocardiograma té un detall que no has vist mai enlloc més i que te'l fa guardar.
I a partir d'aquest resultat, vos o la resta de metges de cardiòlegs del món, quan es troben un pacient, poden determinar, ah, calla, pot ser que vostè tingui aquesta síndrome? Sí, esclar, un pacient, típic pacient amb síndrome de burgada és el pacient que de 40 anys, que va fer una pèrdua de coneixement,
que ve el metge, li fas un electrocardiograma i li veus aquell patró electrocardiogràfic que és com una aleta de tauron, diguem. I per tant, dius, mira, síndrome de Brugada, pèrdua de coneixement, necessita un desfibrilador.
A vegades ens hi trobem una altra manera, que és el pacient que ve per una revisió, que es troba bé, no ha tingut mai res, que li fas l'electrocardiograma per la revisió d'empresa i li trobes l'electrocardiograma. Bé, aquest és un pacient que no té símptomes, segurament té menys risc, però se l'ha de valorar i se li ha de fer una investigació clínica per determinar fins a quin grau de risc té de patir una mort sobtada i quin grau de protecció necessita. Però, esclar, això ha fet...
que aquest patró electrocardiogràfic s'hagi ara ja reconegut mundialment com un patró associat a mort soltada. Precisament, ahir jo mirava a veure quants articles hi ha de síndrome de Brugada, estem arribant als 6.000 articles mundials amb síndrome de Brugada. Això amb 30 anys és una bestiesa, són molts articles científics lligats a la síndrome de Brugada.
Heu esmentat una paraula màgica, que és desfibrilador. Correcte. I tinc entès que vau ser un dels grans promotors que els desfibriladors siguin gairebé, no cada casa, però tots els municipis. Sí, sí, vam fer un projecte amb DipSalut, l'organisme de salut de la Diputació de Girona, el 2008,
ens vam posar d'acord per posar desfibriladors a tots els pobles, 221 municipis de la província, i havia, me'n recordo, el senyor Marigó, en Campal Descansi, que em va dir, Ramon, jo només tinc una condició. Diu, jo represento a tots els municipis i jo sé que científicament no està recomanat posar un desfibrilador a tots els municipis petits. Diu, però jo represento a tots els municipis com a mínim un desfibrilador per municipi. I per què no...
Bé, perquè la probabilitat que l'utilitzis és molt més baixa. Estadística. Sí, però estadística, no? Però és veritat que, per exemple, un dels últims casos que vam salvar va ser un noi de 27 anys, amallà de Montcal, 400 habitants, van anar a buscar el desfibrilador que estava allà a l'Ajuntament, estava jugant a futbol i vam posar el desfibrilador i el noi es va salvar i està perfecte. I, per tant, és veritat que no està justificat i la probabilitat d'utilitzar-los és molt més baixa. Però si et toca a tu...
Clar, al final salvar una vida de 27 anys pràcticament, ara ho veurem, perquè això és un tema de costa efectivitat que estem analitzant ara, tenim mil desfibriladors i hem salvat unes 80 vides més o menys, però ara el que hem de veure és quants anys de vida hem salvat. Però pràcticament el vol de 27 anys es justifica tot el projecte. Tot el projecte. Tot el projecte, sí, sí.
Sí, sí, perquè òbviament tenim una esperança de vida de 80 anys, doncs viurà 55-56 anys més, doncs amb això es justifica tot el projecte. I això ho val dur perquè veieu que els Estats Units o el Canadà on heu treballat ja n'hi havia a tot arreu?
No, i n'hi havia als aeroports, però després vam plantejar la possibilitat de fer un projecte pilot a Girona, com un projecte de recerca, vam anar al Departament de Salut, a veure si ens el deixàvem fer com a projecte de recerca, de posar desfibril·lades i veure quina era l'efectivitat. Bé, el que hem vist és que...
Òbviament necessitem molta formació a la població, necessitem que hi hagi desfibriladors, que la gent perdi la por a l'ús del desfibrilador, sempre els diguem, el desfibrilador no farà cap mal, l'únic que pot fer és salvar la vida de la persona, si el poses i la persona no té una rítmia, el desfibrilador ni es carrega, per tant, no pot donar una descàrrega. Però ell ens van donar el vistiplau per tirar endavant el projecte, el 2008-2009,
El 2011 vam acabar tota la implantació de 750 i ara ja estem en una etapa que ja estem cap als 1.000. I bé, és un projecte que continua, és un projecte que vam arribar als 10 anys, ara ens han renovat 5 anys més per anar valorant. Sobretot ara el que estem valorant és la costa d'efectivitat i com estan els pacients al llarg d'aquests anys.
Amb això el cor, o en general, només ens en recordem de Santa Bàrbara quan trona, és a dir, nosaltres, clar, t'aixeques al matí, esmorzes, vas a treballar, si un està bé no hi pensa que s'ha de cuidar, no? Sí, aquest és el gran repte que tenim, sobretot amb els esportistes d'elit, no? Aquests corredors de muntanya que estan típics, no? Que dius, és necessari que aquesta gent es facin unes revisions, perquè realment, si podem pujar a una muntanya durant 20 hores, és que es troben bé, no? Sí.
Està clar. Però sí que és important, com a mínim, que es facin les revisions perquè no només per assegurar que no hi hagi cap malaltia o cap problema que els pugui posar en risc quan fan l'esport, que a vegades ens hem trobat amb algun pacient, amb algun corredor que té una malaltia prèvia que no sabia i que el podia posar en risc, però també perquè, òbviament, l'activitat intensa fa que aquests individus, doncs, el cor pateixi més i, per tant, necessitin unes revisions. La gent normal, nosaltres sempre recomanem, i això ho hem fet a Banyoles, precisament,
Recomanem que la gent vagi al metge, que es faci una revisió. Ara a Banyoles estem fent electrocardiogrames amb els nois de 14 anys a quart d'ESO i ara més a més els fem una ecocardioscòpia. Mirem el cor amb un ecocardiograma amb imatge una mica més senzilla que un ecocardiograma rutinari. Però estem veient les vàlvules, estem veient el cor, estem veient si el cor és més gruixut del compte i tot això el que ens dona és una visió de com està la gent a 14 anys, de si hi ha alguna malaltia que els pot posar en algun tipus de risc
i després, òbviament, intentar prevenir que no desenvolupin cap problema. Perquè té obsolescència programada el cort, o com va això? Jo crec que té obsolescència programada, però aquesta obsolescència programada està al voltant dels 100 anys, i si arribem als 100 anys o no depèn molt de com l'utilitzem. Jo crec que si descarreguem les bateries cada dia i no les carreguem, jo, del tot, jo crec que aquest cort, doncs, pateix més. Va patir més. Jo crec que això és un concepte ambiental.
Tenim una obsolescència programada, jo crec que hi ha la senyora Branyes que té 107 anys a Olot, però jo crec que podríem assumir que a 100 anys pràcticament tenim l'obsolescència programada els humans.
Doctor, estem parlant de la vostra experiència de tots aquests anys, de la vostra dedicació al cor, a la cardiologia, i a l'altre costat hi som nosaltres. No sé si els humans, les societats han canviat respecte fa uns anys, fins i tot el concepte de qualitat de vida, i no sé si aquesta qualitat de vida d'ara
acaba espatllant potser, no sé si abans caminàvem més que ara, i això feia que el nostre cor o que els nostres cossos estiguin millor, potser hi havia feines més físiques que no pas ara, si ara som més sedentaris, no sé com veieu això de...
De la qualitat de vida. Bé, és obvi que hem millorat, jo crec, malgrat que sembla que torna a augmentar amb el tabac, amb el tabaquisme, hem empitjorat amb l'obesitat infantil, per tant, això va molt lligat al fet que cada vegada hi ha menys activitat física.
No mireu la panxa. No, no miro cap panxa. Hem millorat en l'alimentació, malgrat que també estan pitjorant en molts aspectes, sobretot en molts menjars processats. Hem disminuït molt l'activitat física a nivell d'activitat física del treball, i per tant això també segurament té un efecte.
Bé, a la qualitat de vida tampoc es pot negar que acaba vivint més anys i també això forma part del fet que tenim cada vegada sistemes de tractament millors, no? Però és òbvi que tot és un vas comunicant, no? I per tant, com millor qualitat, com més millors hàbits de salut, més qualitat de vida, menys necessitat de medicina. La medicina està allà per augmentar-nos aquesta esperança de vida i intentar retornar-nos a la qualitat de vida, però és òbvi que és un vas comunicant tot això. Sí.
Estava pensant també, doctor Brugada, que ara tenim això de la intel·ligència artificial, que en diem, que no sé si ja l'esteu utilitzant també per fer recerca o no, o de quina manera la tecnologia, tots aquests anys que treballeu i que teniu d'experiència, ha anat millorant o acompanyant la vostra feina. Bé, jo podria posar un exemple. L'any 94, en el laboratori nostre, no teníem ordinador,
i recordo que el cap de cardiologia en aquell moment, el doctor Roberts, es canviava l'ordinador i ens van presentar 5 o 6 caps de grup al seu despatx a demanar que ens donés el seu ordinador vell. I ara el que tenim és, teníem tot de màquines i un ordinador al despatx o un ordinador al laboratori i ara el que tenim és una màquina que és com una impressora que és capaç d'analitzar
multitud de genomes en un dia i tot rodejat d'informàtics i ordinadors per analitzar les dades. Ha canviat completament. A l'any 94 jo era capaç de seqüenciar en un molt bon dia, jo amb tècniques radioactives molt i molt brutes, era capaç de seqüenciar mil bases d'ADN en un dia i això era un gran dia de feina. Allò que arribaves a casa i diies, ostres, m'ha sortit tot bé avui.
No se m'ha espatllat res i he pogut seqüenciar mil bases d'ADN. Actualment al laboratori, sense radioactivitat, podem seqüenciar 5 i 6 milions de... 5 i 600 milions de bases d'ADN cada dia. No, no, ha canviat completament. I òbviament aquí necessites intel·ligència artificial, perquè per agafar aquests 500 milions de bases i acabar i dir, mira, aquí hi ha una base que podria ser una mutació associada a mort sobtada, vol dir que hi ha d'haver molta informàtica perquè m'acabin o que al final del dia em diguin
T'he pogut trobar aquesta una base dels 500 milions que hem analitzat. La intel·ligència artificial arribarà a tot arreu, a la medicina, òbviament, ja hi és, en els laboratoris ja hi és. El gran problema que a mi em fa patir és que la intel·ligència artificial potenciarà la imbacilitat natural, perquè cada vegada ens anem refiant més
de la intel·ligència artificial i necessitarem aprendre menys. Avui jo escoltava a la ràdio les traduccions instantànies que fan les màquines, que dius, és increïble, és que no et cal aprendre idiomes, com qui diu, és brutal. Una mancança més, no?, perquè el cervell el fem anar, no?, per entendre altres llenguatges i d'això, al final, ja no fas multiplicacions, ja no fas l'esforç d'aprendre idiomes, al final. Sí, sí.
Bé, això t'hi trobes a vegades, jo me'n recordo als Estats Units, que estaves al supermercat, que s'espatllava la caixa de cobrament i que no et sabien fer la resta, i no et sabien tornar a canvi. I, ostres, ens hem acostumat tant a això, o fins i tot, jo també ho reconec personalment, la meva lletra, no era lletra de metge en absolut, a mi se m'agarrota la mà,
quan escric, simplement perquè estic acostumat a escriure a l'ordinador. Per tant, anem perdent aquestes finures, ens anem tornant més...