la descriu com una persona molt bonica, molt amable, molt simpàtica, molt bonica, i que els amics de la família, doncs, més d'una vegada la van agafar com a model. El Carles ja feia tertúlies literàries i tal, i llavors van passar a fer-ho també anar a l'argenteria, per així, aleshores, tenir més relació.
Una relació que esdevingué matrimoni després de superar l'escull de l'edat. Clementina Arderiu era quatre anys més gran que en Carla Riba i en el context de l'època això no agradava gaire. Grans poetes i pares de quatre fills foren una parella molt benvinguda.
Eren no només marit i muller, van marit i muller, no només no perquè van tenir quatre fills, sinó que a més compartien tertúlies literàries, viatges, vull dir, tenien una relació també que tampoc no era tan freqüent en l'època, també molt d'amics i col·legues de parlar de totes aquestes coses. Música
Escriptores que van deixar un llegat literari i que reivindiquem de nou. Clementina Arderiu. Veus indispensables. 1912. Jocs florals de l'agrupació excursionista Déu i pàtria. Clementina Arderiu és guardonada i recull la flor natural. Allí coneix el seu marit, Carla Riba, un dels grans poetes del nostre temps que posa nom al preuat premi Carla Riba de poesia.
Podríem pensar que Clementina Arderiu va viure a l'ombra del seu marit, però res més lluny de la realitat. Va ser una dona absolutament independent, poèticament parlant, i ens en va deixar testimoni escrit en el seu segon llibre, L'Alta Llibertat, publicat el 1920, concretament en el poema Cançó de la vella confiança, que ens recita Rosa Ardit.
A la mat he donades totes les claus, jo tinc les seves i fem les paus, però resta una cambra al fons del fons, on entrar no podríem ni breus segons. Tantes forces ocultes, tants pensaments, allà dins són escàpols de tots moments, bé seria de vegades sutjar-hi un poc.
L'aldarull colpiria més que no un roc. Contentem-nos d'una ombra o d'un ressò. Que ell es dugui els seus comptes com me'ls duc jo. Som molt amics, jo t'ho explico tot i comentem tot, però aquí cadascú amb el seu estil i la seva poesia.
Vull dir que està molt bé que tens una de la vella confiança, no? Sí, sí, una dona absolutament independent, en molts sentits, però poèticament evidentment no està lligada a Carla Ribas, sinó que té la seva pròpia personalitat. Però molt bé tu has dit, Animes.
Cançons i al·legies és el seu primer llibre, publicat l'any 1916, on hi trobem la compilació dels textos escrits des de 1913. Quatre anys més tard arribava L'alta llibertat, un recull de 35 poemes on Clementina es mostra en plenitud, amb un llenguatge acurat i ple de musicalitat, un dels trets més característics de la seva poesia, i on també veiem la influència d'en Josep Carné.
Amb en Carla Riba compartia opinions. Eren companys de professió, però no tant en qüestió d'influències.
Rosa Ardí. Ells es donaven suport l'un a l'altre i es comentaven i a veure, molta gent de la que jo conec que escriu, com és natural i evident, té algú que és més amic i no ha de ser necessàriament de la família, no, un altre poeta, un altre novel·lista, un altre segista, el que sigui, amb el qual comentes la teva obra i perquè algú abans de publicar et digui, et faci veure el que pots millorar i el que pots treure. Llavors ells tenien les seves converses
La influència del Carles Ribé no. Es diu també que té influència d'en Josep Carné. Clar, pensa ell, escriu entre l'època del noucentisme i de la poesia post-simbolista. Llavors, en Carné, del Carné diuen que li ve el fet de tenir moltes composicions de poemes amb l'estructura de la cançó, com també en Carné.
Però el cas és que ella sempre havia llegit molt i li agradava molt la poesia popular. Llavors, doncs aquesta, ja penso que això li ve, el fet de la cançó, de l'estructura aquesta, li ve de la poesia popular, que compta, compta, perquè ella...
amb la seva alta formació musical, doncs la musicalitat en la llengua la mira molt, la té molt treballada, no la mira, la té molt treballada, diguem-ho millor, la treballa molt, aplica un gran rigor en la musicalitat de les paraules, dels versos, dels versos.
I, per tant, no només s'escriu amb cançó, perquè, per exemple, hi ha un poema del primer llibre, Cançons i olegies, que està molt bé, que es diu Anacreòntica perquè és l'estructura del poeta grec Anacreón, per exemple. Vull dir que sí, que una mica no dic que no, però vaja, tenia la seva pròpia personalitat, això per una banda. També deia en algun moment Simaragall perquè hi ha un poema que hi ha algun vers, però vaja, això ja no tant. Això ja queda molt bona. Però de Carné sí que diuen, per exemple, Carné.
Veus indispensables. Clementina Arderiu.
el segon poemari de Clementina Arderiu, l'alta llibertat, i trobem l'actitud amb què ha cara a situacions vitals com la mort o la solitud, sentiments com la gelosia o la desgana. Ens mostra un procés de creixement personal que va unit al camí de la vida, i ho fa des de l'optimisme, l'esperança i la religió. L'encomanar-se a Déu, acceptar la vida amb els seus entrebancs.
Una obra enmarcada en la poètica noucentista. En aquests 35 poemes n'hi trobem 4 que són versions de Rebindranat Tagore, amb la fortuna que el manuscrit original es conserva amb el seu fons personal a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Dentre els poemes en voldríem destacar el que porta per títol El pendís, on es mostra la personalitat i la sensibilitat d'Arderiu, una reflexió sobre el paper de la dona en aquella època, relegada a la llar i amb moltes dificultats per poder desenvolupar la seva part artística i cultural. Raquel Martínez ens en recita un fragment. Jo deia ahir, essa i sentir fortuna rara.
Per què la gent, rosec mesquí, no s'anemara, desa i sentir? I era per mi, goig pur, més ara, per un pendís, rodoladís, jo faig ma via. Un pas amunt i enllisco sis.
Si defallia per Montpendís, tan dret i llis rodolaria. Si en vull salvar, ve cal pujar, no mira enrere. En l'aire sols puc esguardar, que en la vorera l'herba es secar i es revoltar sa cavallera. Fragment del poema El Pendís, de Clementina Arderiu. Veus indispensables.
Els primers anys del matrimoni Riba Arderiu transcorren entre viatges, el naixement dels seus fills i la literatura. Clementina publica l'any 1936 el poemari Cants i paraules, però el 17 de juliol d'aquell mateix any esclata la Guerra Civil Espanyola, fet que canviaria el rumb de moltes vides, entre elles la de la família dels dos poetes.
En un primer moment decideixen quedar-se a Barcelona. Els motius? Els seus ideals i la lleialtat d'en Carla Riva cap a les persones de l'escola de bibliotecàries, que depenien d'ell. L'any 1938, Clementina Arderiu obté el Premi Folguera per sempre i ara, una obra que no veia la llum fins al 1946, perquè al final de la guerra, el 39, obligaria la família Riva Arderiu a emprendre l'exili.
El Carl arriba, l'arribada efectivament a la guerra, arriba el 38 i tal, doncs vam decidir marxar a l'exili, bueno, van haver de marxar, com aquest que diu, perquè eren simpatitzants del catalanisme i de la república. Llavors era prou com per...
per haver de marxar. Llavors, doncs, ella s'hagués pogut quedar, potser, però va decidir, evidentment, no, l'anava a deixar, i també van decidir que s'anaven ella, bé, ella anava amb ell, evidentment, i amb els fills, i es van emportar els fills, també. L'exili va ser molt dur, fam, misèria, bé, en fi, tot el que van passar tots, tremendo. Té tres poemes,
dedicats a això. En Carles Riba llavors va haver de començar també a fer, per exemple, traduccions al castellà, quan ell era un gran helenista i havia fet traduccions al català d'Eurípides, de Sòfocles, de part de l'Odissea, etcètera, i de l'Alemany, que també sabia, del francès, de tal. I va haver, doncs, això. Va ser un tall important.
Després de quatre anys d'exili a França, el 1943 tornen a Catalunya. Els primers mesos són acollits a casa d'una amiga, abans d'instal·lar-se novament a Barcelona. Van ser anys durs, de fam i misèries, i la tornada a la ciutat no va ser del tot propícia per a Clementina.
Llavors van tornar al 43. Per un cantó van estar, diguem-ne, contents de tornar perquè els dos fills grans, que eren el Jordi i l'Oriol, havien arribat un any abans, havien tornat, vaja, tornat un any abans perquè el gran, el Jordi, tenia l'edat del servei militar i si no s'hagués presentat hagués estat declarat pròfug.
Aleshores van arribar, però bé, la primera cosa, que al arribar a la casa, que tenien llogada a Sarrià, li havien robat el piano. Això de robar-li el piano, això és una cosa importantíssima, perquè ella tocava molt bé el piano. La música i la poesia, en Clementina Arderiu, eren vida, passió i professió, i la pèrdua del piano en arribar de l'exili va ser un episodi més de la duresa i misèries de la guerra i la postguerra.
7 escriptores que tenen molt a dir Clementina Arderiu
Han passat ja vuit anys des que Clementina Arderiu rebeix el Premi Joaquim Fulguera per Sempre i Ara. Ens situem a l'any 1946, quan finalment es publica. Una edició acompanyada de cinc litografies en color de la pintora russa Olga Sakarov, instal·lada a Catalunya fugint de la Primera Guerra Mundial. Clementina formava part del Cercle d'Amistats de la Pintora,
una colla de dones artistes i intel·lectuals, entre les quals hi trobem les escultores Luisa Granero i Maria Llimona, o l'escriptora Elisabeth Malder. Poesies Completes, publicat el 1952, inclou el poemari Sempre i Ara ampliat amb 14 poemes, on hi trobem els capítols Sentiment de Guerra i Sentiment d'Exili, que inclouen els tres únics poemes d'aquest caire escrits per la poeta.
Prec en la guerra. Perdó de les victòries, de les desfetes, de les batalles. Perdó, senyor. No m'esgarrifa la mort apenes. Viure m'espanta. Perdó, senyor. El món que fèreu no us acontenta i ara el voldríeu millor, senyor? Gràcia pels joves que a mira esperen.
Per ells voldria amb la bo, senyor. L'estiu s'acaba. Raïm de serba volia més a... Perdó, senyor. Que roll sense nombre que va esgranant-se esdeveníem. Senyor, perdó. Sempre i ara. Sentiment de la guerra. 1936-1950. Clementina Arderiu.
Veus indispensables.
De tornada de l'exili, obre una nova etapa per a Clementina Arderiu. La família s'instal·la en un pis de l'Avinguda de la República Argentina, que serà un punt de trobada d'intel·lectuals i de resistència cultural. Rosa Ardí. Les reunions de resistència entre, bueno, amb el Carles i els altres escriptors, els que havien fet l'exili interior, com si diguéssim, no?, també, perquè dels altres, doncs, ja sabem que van tornar molt tard, i alguns que van anar a Xile i, en fi, i tal, aquests...
anar més a prop, anar a França. Va continuar, ella va continuar i participava com els altres en les tertúlies literàries, i en fi, fent aquesta mena de resistència i parlant perquè amb ella, quan va arribar aquí, i això pel que deies, una de les coses, a part del piano, una de les coses que li va doldre molt, que a vegades són aspectes diferents, és com estava tractada la seva llengua.
El fet aquest la va marcar especialment, a part de tota la misèria que suposava, d'una Barcelona tristíssima, grisa, res a veure amb el que s'havia viscut. Aquesta mena de consol i entre ells de donar-se suport també i d'intentar veure si per un altre dia tenia una solidesa per poder treure després a vore els llibres.
Una placa de bronza identifica l'edifici on residia el matrimoni. Seria el seu últim domicili, un espai on intel·lectuals i poetes amb trajectòries consolidades compartien inquietuds amb les noves generacions en un període de postguerra, un acte de rebel·lia davant del règim.
Tornen els viatges a l'Alemanya Federal i a la Gran Bretanya, i la inspiració. I fruita aquesta, els poemes d'Esadí, publicat el 1959 i guardonat amb el Premi Ossa Menor i el Premi Lletrador.
Ara que ja de tanta cosa torno, no em pregunteu que no sabria dir-vos per quina brida m'he sentit lligada. El cor encara vol gronxar-se desbocat a les barques de la fira. I dic que sí, que en mi tot clama d'esma cap a aquella petita esbojarrada. I ja no sóc, sinó una dona absorta, amb la veu i amb el riure, que s'aturen. Sempre i ara, del poemari, és a dir, 1936-1950.
Però 1959 va ser també l'any de la pèrdua d'en Carles Riba. De la mateixa manera que l'últim llibre, aquest, el de l'esperança encara, va sortir també una mica més tard. En Carles va morir el 1959. Llavors, quan va morir ell, ella...
Va quedar, diguem-ne, com buida, no? Amb la relació que teníem va ser un cop, evidentment, i aleshores va estar dos anys sense escriure. Després va anar escrivint, escrivint, i al final, doncs, es va publicar l'últim llibre, L'Esperança Encara.
Veus indispensables. Clementina Arderiu. La mort de Carla Riba provoca un parèntesi en la vida de Clementina Arderiu, però no va deixar d'escriure i deu anys després arribava l'esperança encara, el poemari amb el que va guanyar el Premi Crítica Serra d'Or de Poesia.
Hem citat les influències poètiques i alguns dels cercles propers a Clementina Arderiu, molts compartits amb el seu marit, com l'amistat amb la poeta Rosa Labaroni, amb un fet que Rosa Ardit destaca. L'any 1953 es va afegir un aspecte singular a la vida de la Clementina i del Carles.
D'entre tots els amistats escriptors i tal que tenien, tenien també força amistat amb la poeta Rosa Leveroni, que havia estat alumna del Carles quan ell feia classes a l'Escola de Bibliotecàries de Barcelona. Llavors, doncs, havien visitat Cadaqués i hi havia una amistat i admiració, i admiració per part de la Rosa Leveroni respecte al Carles, no?,
Llavors, doncs, la Rosa Leveroni va organitzar una col·lecta, diguem-ne, va organitzar amb un grup d'intel·lectuals i escriptors i escriptors, però també hi havia altres tipus d'intel·lectuals, per recollir diners i regalar-li en el Carla Riba, al motiu del seu 60è aniversari, una caseta de pescadors, i a partir de llavors, doncs, bé, també la Clementina va... La Clementina, dic la Clementina perquè parlem d'ella...
el que m'agrada el Carles, clar, i la família arriba, doncs van compaginar també el fet de les estades també a Cadaqués. I el que és maco d'aquí, i també lliga amb la poètica, és que ell aquí, doncs això que dèiem, no? Hi ha un poema que sí que m'agradaria llegir perquè és molt representatiu de la meva cambra Cadaqués.
La meva cambra cadaqués. M'han fet marinera gent envolta. Cadaqués m'ha pres el cor. Perquè la meva caseta és gentil com un exbot. M'hi portaren una imatge amb cara fina i greu. Entre el meu son i el meu dia la cambra fa resplendent. Quina angoixa em pot estrenya si la verge em fa costat? Tinc Montserrat amb l'aurora pel balcó que dona el mar. Veus indispensables.
Una dona capdavantera que va saber conviure en equilibri amb la poeta i la mestressa de casa, amb la Clementina i la senyora Riba, mirall i companya d'altres dones com la Maria Antonia Salvà. Una dona capdavantera, sens dubte, capdavantera, perquè a veure, i que va ser una mica també una mica mirall d'alguna altra capdavantera, com per exemple la Maria Antonia Salvà, que clar, que estava a les illes, no? Ella també se sentia bastant sola en el seu moment,
i quan va rebre un llibre que se li va enviar el 1917 aquest primer llibre de la Clementina Cançons i Elogies la Maria Antonia Massanet té un estudi que llavors diu si hagués de citar totes aquelles coses que m'han corpresa dins del vostre llibre no acabaria mai i llavors les cartes que s'intercanvien que se'm van enviar posen de manifestant la simpatia mútua com el respecte mútu i la visió dels rols de gènere clar, perquè això sí que no tenia massa amb qui parlar-ho
El seu net, Pau Riba, va musicar l'any 1994 alguns dels seus poemes. Us recomanem que ho gaudiu. Nosaltres no voldríem acabar aquesta secció sense escoltar-ne un que està unit estretament a la Clementina, el nom, i que escoltarem de la veu de Rosa Ardit. Clementina em dic, Clementina em deia, altre temps jo fui un xic de morega.
El nom m'era llarg, igual que una queixa, i empunyia el cor quan les amiguetes, per fer-me notxar, molts cops me'l retraien. Quin nom més bonic, deia alguna d'elles, però no t'escau, és nom de princesa. Ai, quin nom més estrany, moltes feien. I jo, al fons de tot, sentia l'enveja dels seus noms tan clars de Maria o Pepa.
Clementina em dic, Clementina em deia. Però un any s'enfuig i un altre any governa. Aquell nom que abans feu una timidesa i es tornar després una dolça fressa sobre el llavi nu, jo mateixa el deia, ara més honor i més meravella, cap nom no és tan vell damunt de la terra com el que l'ha amat em canta a l'orella. I entra en el recés de l'ànima meva,
I em puja el cervell i em clou les parpelles. Del cel de l'amor tombava una estrella. Ara el nom amb llum damunt la testa. Clementina em dic. Clementina em deia. Clementina Arderiu. Veus indispensables. Set escriptores que tenen molt a dir. Clementina Arderiu.
Aquest podcast l'han fet possible Mònica Sucias, Raquel Martínez i Josep Maria Soler, amb l'assessorament de Rosa Ardit, catedràtica de llengua i literatura catalana. Veus indispensables. Una producció d'Ona la Torra per a la xarxa Més. S'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa Més.
Aquest Nadal viuràs el teu millor regal. El millor regal pot ser la màgia d'un somriure, un passeig entre llums de colors, una tradició en família, la il·lusió d'un infant o la sorpresa de l'inesperat. Aquest Nadal, el millor regal, és Castell d'Aro, Platja d'Aro i Segaró.
Grans sorteig de Nadal a Platja d'Aro. Si compres als nostres establiments pots guanyar un lingot d'or de 24 quirats, una bicicleta elèctrica, una Smart TV i milers d'euros en obsequis amb el calendari d'advent. Vine, compra i festa d'or. Aquest Nadal el millor regal és Castell d'Aro, Platja d'Aro i Segaró.
Entra al Jardí de l'ànima, el programa sobre benestar, consciència i transformació personal de Girona FM, amb Imma Garolera, Afra Quintanes i Lavinia Martorano. Cada dues setmanes, els dimecres de 3 a 4 de la tarda, i quan vulguis en podcast a gironafm.cat.
L'actualitat en 180 segons. Cada hora en punt arriba l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya concentrat en 3 minuts als botlletins informatius horaris. A Girona FM. La Gironina.
Recupera tota la programació a gironafm.cat, tots els nostres continguts de quilòmetre zero. Informació, entrevistes, esports, cultura i tot el que passa a Girona. Descobreix el que tenim per oferir-te a gironafm.cat, disponible on i quan vulguis. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina.
Info Podcast, la càpsula informativa de 3 minuts amb tota la informació bàsica del dia. Notícies, agenda i informació de servei. Un producte de Girona FM i la xarxa fet i pensat en digital. En exclusiva a gironafm.cat i les xarxes socials de l'emissora. Subscriu-t'hi.
Girona entre vestidors. Vols descobrir que es cou a Fira de Girona? Els dijous, un cop al mes? Alexandra Cantos et posa el dia de les activitats, fòrums, concerts i tots els esdeveniments que t'ofereix la Fira, amb totes les anècdotes i curiositats. A Girona FM i també en podcast. Som la teva veu. Som la Gironina.
Som la teva veu. Som la gironina.
La ràdio de Girona. Els colors són al carrer, blanc, vermell i blau. La gent arrossega els peus, n'hi ha molts que dormen al ras.
Hi ha un senyal d'avís al mig del camí, un piló de gent dient morts estaria més bé. Jo no sóc el diable però si ho pensen ells miraré d'oblidar-ho com puc i com sé. Resistint en el món lliure. Resistint en el món lliure.
Resistint en el món lliure. Resistint en el món lliure.
En els braços porta un nen, un fanal s'encén, fora d'un covell. Ell li posa el nen a dins, buixó la vena corrent, odia la vida i tot el que ha anat fent. Hi ha un altre nen, sense escola ni braçol, sense gens de mort, no serà mai bon. Resistint a l'home lliure,
Resistint al món lliure. Resistint al món lliure. Resistint al món lliure.
Hi ha un miler de punts de cull pel qui no té on anar. Tenim fines i amables armes per matar. Tenim grans magatzems i paper pel cul, caixes de surro sintètic per la capa d'usó. El defensor del poble ens diu que tinguem fe. Tenim camins per córrer i els dipòsits clers.
Resistina no volia.
92.7 FM Girona FM Tu que sempre mires a la cara Quan van maldades Mai surts corrents
Tu que t'has fet gran a batzegades, d'on més n'aprens, és dels mals moments. Tu que t'has tirat tota la vida somiant despert profundament. Tu que encara enllefes la ferida d'entendre el món sempre en present.
Ets el més gran, el més brillant que he conegut. Número un, per sigui gran vull ser com tu. Ets tan tossut que mai no et dones per vençut. Ets tan tossut que mai no et dones per vençut. Tu que sempre has volgut jugar fort, a no tenir por i anar amb el cor.
Tu no has deixat mai de perseguir-la, sempre has jugat amb la sort a favor.