Gràcies.
Bon dia i ben retrobats. Avui parlarem amb Laia Llobera i Serra, nascuda a Barcelona el 1983, que és la poeta que aquest setembre a la qual li va ser lliurat el Premi Miquel de Palol 2025 pel seu llibre Saur.
que ja ha gaudit d'un parell de presentacions, a Girona el 8 d'octubre, a Barcelona el 21 d'octubre, en conversa amb Carles Duarte i Caterina Riba. La pregunta, Laia, gràcies, s'imposa. Contenta amb el premi? Era esperat? Com l'has rebut? Molt contenta. Hola, bon dia a tots. Doncs l'he rebut amb, primer, molta sorpresa, perquè...
si no ho dic malament, s'hi van presentar a veure un centenar d'obres i molt contenta, molt contenta. Bé, pel públic lector de poesia, més o menys nombrós, segur, segurament sorprèn com a títol
per la raresa o poca freqüència de l'utilització d'aquesta paraula en el llenguatge habitual. Què vol dir exactament saur o saur i per què és el títol del llibre? Doncs saur és una paraula que tenim acceptada en català, tot i que no l'emprèn perquè és una mica arcaica, podríem dir.
I a l'inici del llibre cito una explicació que em fa Joan Coromina i ell ens diu que és un color groc fosc i ho explica molt bé perquè diu que és daurat brunenc, que és aquest color que podríem dir que té l'or envellit, un daurat però una mica fosc. I el llibre porta aquest nom perquè...
És un saur, podríem dir que és un desenterrament d'un or, d'un tresor, d'un tresor del passat, que és un tresor que es troba a Occitània i com a símbol, com a imatge d'aquest or que es desenterra, que es vol desvetllar, doncs em va semblar que era bonic recuperar aquesta paraula antiga, que a més a més té rincles a Occitània, també la trobem a l'Occità,
I bé, és una manera de recollir aquesta simbologia amb una paraula que és molt nostra i que també es germana en Occitania. Sí, perquè de fet, en molts presentadors també n'hem parlat a vegades, s'ha posat en relleu aquesta vinculació amb el món occità, amb el món trobadoresc, dels trobadors, dels bons homes, del catarisme...
Però, de fet, també, curiosament, allò que deies és una paraula ben viva o acceptada pels nostres diccionaris i, de fet, la secció de les cinc seccions que hi ha al llibre, que es titula com el llibre sencer, Saur, la cita inicial...
no és d'un trobador occità o d'un filòsof, sinó que és d'Agustí Bartra, i a Agustí Bartra també fa aparèixer la paraula saur. Per tant, de fet, és això que deies, que és una paraula que potser no és prou present en el nostre dia a dia, però sí que té una certa vigència.
De fet, aprofundim una mica, potser, en aquesta vinculació amb el món trobadores, perquè em sembla haver llegit al final del llibre, que el llibre vas escriure'l durant un any, més o menys, el temps de creació és d'un estiu a un altre, i està datat en un indret d'Occitània. Sí, exacte. El llibre és escrit, de fet, durant dos anys, durant dos estius.
i el temps que va entre aquests dos estius, que és quan vaig anar, diguem físicament, al que havia sigut l'antiga Occitània, intentant recórrer tots aquests contats medievals i arribant fins a la Provença i aleshores, doncs,
Perdona, m'havies preguntat. Ara n'hem perdut. Ens hem perdut una mica tots. Amb el viatge físic ens hem perdut. Em deies que havia estat escrit en dos estius, no? Sí, i la vinculació amb... La vinculació amb el món dels trobadors. Exacte, i amb el món càter, també. Amb el món càter. Clar, a veure, si ens en anem... El llibre fa un viatge a l'Occitània medieval dels segles XII i XIII.
que és un lloc i un moment de la història on tenen lloc tres esdeveniments que podríem dir que són radicalment nous i molt especials. Un és el naixement de la poesia trobadoresca, dels trobadors i de les trobaïrits, doncs les deixem a elles. Exacte. Després hi ha també tot l'univers de la cristiandat medieval, que està articulada pels monestirs, pel feudalisme...
I, com deies tu molt bé, el sorgiment dels bons homes a qui a l'Església va anomenar càter. Els càters era un moviment que reivindicava tornar a les arrels del cristianisme, no dels evangelis, que va ser tillat d'heretgia. L'Església, ells es deien bons homes, però l'Església, en to de burlar, els va anomenar càter. La paraula càter prové del grec càterós, que vol dir pur. Llavors, a l'Església ja que eren els purs,
I el llibre mireia a recuperar aquests tres elements que conflueixen, no?, el món trobadoresc, el món del catarisme i el món del feudalisme europeu. I, bueno, doncs com podeu imaginar, és un bon còctel. De fet, Simone Weil té un parell d'articles que parlen justament de la civilització occitana. Ella fa servir aquesta paraula, civilització occitana, perquè...
la compara amb la civilització grega i ella diu que allò va ser, diguem, culturalment i literàriament i espiritualment tan poderós que si allò no hagués mort o no s'hagués perdut, doncs potser avui Europa seria més avançada del que és, sobretot des del punt de vista human i espiritual.
Llavors, la relació, segurament, fins i tot formal, amb la poesia dels trobadors i els trobeirits de l'època, passa també per aquesta...
riquesa formal del cànon, de la mètrica tradicional, dels versos ben mesurats, ben rimats, amb uns certs turcs de forts, com és la sextina, que és el poema únic de la segona part, em sembla recordar, i Mortela, amb un cert homenatge.
Per tant, aquesta immersió en el món també passa per una immersió formal, no? Entenc? Que a més a més és com una mica seguint la teva trajectòria, Saur és de fet el, si no m'he descomptat, és el vuitè llibre que publiques,
és possiblement el més elaborat formalment a la manera antiga, que dirien els poetes d'una generació o d'unes generacions més endarrere que la nostra, que la poesia ha de ser ben mesurada, que hi ha d'haver rima i tot plegat.
Ha sigut un exercici difícil, però enriquidor, un repte, atreviar-se o decidir-se a fer això, venint de la llibertat a vegades formal de què venies? Sí, totalment. Jo dic molt aquesta paraula, era un projecte. El llibre era un projecte de fer ja molts anys, tenia moltes ganes de fer, com deies tu, aquesta immersió
a la recuperació de la mètrica en el sentit més clàssic del terme, perquè els trobadors són els nostres pares poètics. I sí que en tenia ganes, però bé, vas posposar en el projecte, van sortint altres coses, i al final el mateix viatge físic, el fet d'anar allà, a Occitània, va ser el moment de dir, doncs va, vinga, ara ens hi posem, i ara m'endinseré en el món trobadoresc,
i no hi ha millor manera que recuperar i ser una certa reivindicació d'aquell univers des del llenguatge dels mateixos trobadors i sí que segur és tot ell doncs una vindicació de tot aquest treball formal que com deies molt bé passa per la presentació de diferents construccions hi ha per exemple la sextina com deies que és el segon capítol que la sextina és
que és una de les construccions trobadoresques per definició. La va crear Arnau Daliel, que és un dels grans trobadors del segle XII, i que té aquesta complexitat formal perquè és un joc. Són sis estrofes, sis versos de casílabs cada estrofa, amb una tornada final que té tres versos.
No hi ha rima consonant, diguem, a la forma tradicional, sinó que és un joc de repetició de paraules, no?, al final de cada verd. Els mots en rima. Exacte, els mots en rima, però després, a part de la sextina, hi ha tota mena de... hi ha l'exandrins, hi ha octosíl·labs, de casíl·labs...
Hi ha sonets a la italiana, moltes quartetes i molts quartets. De fet, estilísticament, i tornem o no ens movem del món dels trobadors, de fet, et mous...
perquè ho esmentes en alguns casos, entre el trobar clus i el trobar leu, no? El trobar ric no l'hi acabem de veure, potser, però aquests dos trobars, el trobar més senzill, més assequible, més proper, diria que és a la cinquena, potser, darrera secció, que l'aboques, i el trobar clus...
aquest més afinar el concepte a través de les paraules, més que fer una mostra gratuïta, més gratuïta de parafernàlies formals. Per tant, et mous en aquest terreny. I evidentment no és un text, si ha estat de difícil o laboriosa creació, evidentment tampoc és de fàcil ni immediata lectura per veure en totes les capes, no?
I, de fet, el Pere Ballart en la pila parla que... Bé, tu has parlat d'un projecte, que era un projecte. Ell fa servir la paraula aquesta, no? La recerca. Quina recerca o quin era l'objectiu, exacte, quina era la finalitat d'aquesta recerca? Què pretenies o què buscaves? Molt bé, sí. No, no. Pere Ballart ho explica. Jo crec que fa servir la paraula...
més precisa que és aquesta aquesta, aquesta voluntat d'indagar, de buscar... Com que hi ha aquesta voluntat de recuperar aquest tresor, que és Occitània, no podia ser d'altra manera. Hi ha una voluntat d'anar a trobar les arrels d'aquesta Occitània que era eminentment espiritual. Aquesta Occitània dels càters, que van reivindicar tornar a portar una vida autèntica
una mica com a crítica també a la corrupció de l'Església i com a crítica a un sistema que imparava en aquell moment, que és una situació que no ens és gens llunyana, perquè també estem vivint temps de molt de màrqueting, de màrqueting personal, molta imatge, de posar en valor coses més de la superficialitat i no de la profunditat,
i llavors vol recuperar una mica aquesta lluita que hi ha els càters, van intentar reivindicar una mica i per això se'ls va exterminar, perquè l'Església en aquell moment, encapçalada per Innocència III, amb l'ajut de Simona Bonfort, van decidir, òbviament també per temes polítics, perquè els comptats occitans es feien forts i anaven molt de la mà amb els càters,
doncs allò va quedar resat. Era recuperar també aquests valors i aquesta saviesa que estan enterrats però que encara hi són presents.
Aquesta tornada que deies a les maneres primigènies d'entendre la vida també passa per una recuperació de la natura i per un cant a la natura en molts dels poemes i parts que té el llibre. Però quan jo et preguntava això de la recerca era també perquè em sembla recordar que quan vam presentar el llibre a Girona
vas dir que escrivies, em sembla, ho tinc apuntat, eh? Diria que ho devies dir tu. Escric per indagar, conèixer els misteris de l'existència. És aquest el motiu darrer de la recerca i es pot fer de moltes maneres. I aquesta és una, no? Exacte. Sí, sí, sí, totalment. La vinculació de l'home amb la natura, amb la creació, n'és una de molt intensa i molt profunda.
que és molt present a Saur, i jo crec que n'hi ha un altre, que també hi apareix molt, que és a través del que vam passar, de fer ressorgir aquesta idea de tot allò que ens ha conformat i que parla de la nostra identitat, i que ens arrela també a una història, que és una història col·lectiva, perquè al final sí que és veritat
que a tot el món occità en aquell moment no hi havia nacionalitats, però és innegable que hi havia una germania amb Catalunya. Els trobadors dialogaven, els trobadors del nord amb els del sud. Guillem de Berguedà escriuen occità. Exacte. Hi ha aquesta reivindicació una mica de la tradició, de recuperació de la tradició per dialogar-hi també per fer aquesta recerca espiritual. O sigui que
Una voluntat de recuperar la tradició per dialogar-hi, jo diria, però això crec que sí que és important, no és una voluntat de dialogar amb el passat i prou. És un diàleg amb la tradició amb vistes al present i al futur, també des del punt de vista espiritual, no només al passat, perquè si només reivindiquem el passat llavors caiem en una mena de tradicionalisme
que per si sol és aixorc. Això en parlava molt Lluís Duc, que deia que l'autèntica tradició recrea, no? No es limita repetir, no és una repetició del que van fer els trobadors. Saur no vol repetir el que van fer els trobadors, sinó és dialogar amb allò que van fer aquelles persones en un passat perquè en el nostre present ens permeti de fer un aprenentatge. Perquè al final la recuperació dels avantpassats
és aquesta transmissió de valors, de saviesa, de cultura, de tradició. No sempre podem reivindicar tots els avantpassats, perquè a vegades, doncs, esclar, la història té episodis molt foscos, en els quals no reivindicarem aquells ancestres, però en el cas occità...
que s'excitar sí que ho hem de fer, no? És clar. És una gran riquesa espiritual. I sent un tema tòpic, si vols, de la poesia dels trobadors, la fina morts, evidentment, si algú s'espera trobar en aquest llibre
La fina morts, jo diria que la mort ja és present, però és una mort que va més enllà de la fina morts trobadoresca per arribar a una mort més complet, fins i tot més espiritual.
Quan tu parlaves de la recuperació del passat, jo recordo un vers, un parell de versos finals d'un poema molt breu del llibre, aquell que diu al final «Amar és invocar qui ha precedit el nostre pas del viure fins la mort», aquesta recuperació, i per tant la presència de l'espiritualitat.
també es fa notar en el llibre. I suposo, en vam parlar, em sembla, Girona, que no és alier aquest fet que també tinguis una llicenciatura en ciències religioses, a part de la llengua i literatura catalanes i traducció i interpretació. Per tant,
Aquest món és complet i aquesta reivindicació, com ho has dit bé, del món medieval, trobadors, bons homes i un cert feudalisme, que no ben bé, tampoc és una reivindicació, és el que s'hi brida en aquest llibre i el fa tan nou, perquè a mi m'ha sorprès.
Però, per altra banda, també hi ha la presència de Bartra, com hem dit abans. Que, de fet, és el fragment de les cinc parts que té el llibre, si no em falla la memòria, en què els poemes tenen títol. Per què Bartra i no Foix? Bartra és un descobriment que jo faig, no el poeta, que ja el coneixia, perquè...
Fa molts anys vaig fer una tesi doctoral sobre l'obra narrativa d'Anna Murià, té la seva parella, per tant coneixia molt bé l'univers polític de Barça, però el que descobreixo, que això és una mica, és el meu descobriment del tresor, dins del tresor, podíem dir, és que quan estic acabant d'escriure Saur, descobreixo que a l'obra genealògic de casa, de la família, hi ha Barça, per tant, que comparteixo, diguem,
arrels amb el poeta. I això va ser un descobriment molt gros, perquè, esclar, vaig estar molts anys treballant, doncs, diguem, la parella literària Barçana Morià i descobrir que és el teu obra genealògic és un xoc, no? Llavors, vaig descobrir també que Barça emprava el mot saur en un dels seus poemes i em va semblar que
que hi havia d'anar obligatoriament una mica per fer aquest reconeixement també cap a l'avantpassat, que és Bartra, en aquest cas, cap a l'avantpassat poètic. Perfecte. Suposo que devem estar prou bé de temps, però potser perquè el públic, els oïdors, es facin una idea de què poden trobar en el llibre i de com sona, perquè la música de les paraules, del vers, també és important. De fet, has estat...
poeta convidada al Palau de la Música vas estar-hi la temporada 23-24 doncs perquè la gent se'n faci una idea potser seria bo d'acabar aquesta xerrada, aquesta entrevista amb la lectura d'alguns dels versos del llibre que et sembla? Em sembla molt bé Mireu jo potser
Com que has parlat tan bé i ho has explicat molt bé tot l'element del món trobadores, jo potser llegiria el primer poema de tots, que és el pòrtic d'entrada i allà on es veu que hi ha aquesta voluntat d'anar a raure el món de la lírica provençal. Perfecte. Un sonet a l'italiana, oi? Un sonet a la italiana, exacte.
Doncs el poema 1 diu així. Per un bleir del cor a l'alta nit, enduta per un vent de trobaclus, he convocat els brups de l'esperit i el salt marbrat que m'obre el mot reclus. Un corriol d'argent encès amb curs, el pit un foc de blats que branda el crit.
d'un temps en què l'amor no ens era intrus i alçava l'alegratge més petit. Quin murmuleig del cel porta el neguit, que viva el bosc arcà del cap finit. Cerco el tresor perdut entre el follatge i el zíno a flor de terra el meu salatge. L'or del matí caplleva la cinglera
Pel cant de Déu ignot, veig la dracera. Perfecte. Moltes gràcies, Laia. Ara, després d'aquest petit tast, que a més a més has triat bé, l'obertura del llibre, de la secció que es titula, de fet, amb un títol preciós, aquesta font tan clara, de fet, la font als orígens,
Em sembla que el que li cal al públic que ens ha estat escoltant és llançar-se escales avall, baixar ràpidament en una llibreria, si encara no ho ha fet, comprar-se el llibre i gaudir-ne com n'hem gaudit nosaltres. Moltes, moltes gràcies. Fins la propera. Moltíssimes gràcies a tu, Lluís. Una abraçada. Una abraçada.
Seguim amb el programa a la secció Efemèrides, però enguany començarem amb una efemèrida no estrictament poètica. Tots som conscients del que va passar el 20 de novembre de fa uns 50 anys,
I per aquest motiu m'emplau de compartir amb vosaltres la lectura d'un poema de Jaroslav Seifert, un poeta txec, que va ser Premi Nobel de Literatura el 1984.
Us llegeixo un molt breu poema en la traducció de Mònica Ats Gustovà, el volum antològic de 1984, precisament, El crit dels fantasmes i altres poemes. El títol és La mort del general Franco.
I comença amb unes declaracions, o es fa ressò, d'unes declaracions de Carmen Polo de Franco a la premsa italiana en aquells moments, que això devia ser als anys 40 o 50. Va dir, el general ama sinceramente España.
Seifert diu en el poema «Tothom assassina allò que més estima», digué Wild en un poema. El mateix haurà pensat Franco «Espanya et mataré». Pel gran amor de Franco, el país sembla un cementiri.
Ara sí que anem amb una efemèride
Precisament poètica. Tot i que amb una certa relació. Joaquim Amat Piniella va néixer a Manresa el 22 de novembre de 1913. Va morir a l'Hospitalet de Llobregat el 3 d'agost de 1974. Però un període de la seva vida, just després del final de la Guerra Civil, o poc després del final de la Guerra Civil, passant per Argelers i escapant-se'n, etcètera, va passar uns anys a Mauthausen.
En aquesta època va escriure poemes i del seu llibre reeditat recentment, el 2024, Les llunyanies, poemes de l'exili, 1940-1946, us n'he triat un poema titulat Els morts i que està datat a Lager-Ternberg, un camp, l'agost de 1944.
I no esteu assí, ara que la fruita cau de madura. Jo us he vist en la puxança de la vostra acció i m'han cremat les flames de la vostra fe generosa. Han passat els anys i llurpols és glòria per al record. I no esteu assí, ara que la fruita cau de madura.
Jo us he vist vençuts, les dents serrades de ràbia, i m'ha fet plorar la queixa del vostre dolor fertilitzant. Heu travessat mons i llorcimes són, corona de sacrificis. I no esteu així, ara que la fruita cau de madura. Jo us he vist condemnats, els ulls estúpids d'horror, i he sagnat amb vosaltres a l'hora en què la mort vencia.
Heu parat la marxa triomfal amb una gesta d'herois. Per què no esteu assí si la fruita cau de madura?
Doncs bé, fins aquí el programa d'avui. Hem acabat amb dos textos una mica durets, potser, però bé, a vegades s'imposa també, la poesia passa per aquests temes i per aquests tons. Esperem que de retrobar-nos d'aquí uns 15 dies. Moltes gràcies.