Fins demà!
Bon dia. Avui em plau de mantenir una conversa amb Jaume C. Pons a l'Horda, que l'he convidat a parlar amb nosaltres per dos motius. Perquè acaba de treure el setembre del 2025 el seu darrer llibre de poemes. Em sembla que el disseter he llegit en algun lloc, el corc.
i també per parlar una mica de l'any Josep Maria Llompart i de la Penya, que és ell el comissari de l'any Llompart. Val a dir que la relació d'en Jaume amb Girona és de fa un temps i que jo he de dir que el 2010 va ser un dels cinc participants a la nit de poetes.
amb la Vinet Panyella, la Laia Noguera, el Vicenç Llorca i el Xavier Díez, un any que vam homenatjar Fernando Pessoa, un autor que llegeixes, em sembla, almenys n'he llegit una de les citacions o un dels epígrafs al corc, i també es va fer un homenatge a Carles Fages de Climent. Per tant, començarem parlant de Llumpart. Com està anant o com està acabant aquest any Llumpart, Jaume?
Primer de tot, Lluís, moltíssimes gràcies per convidar-me en el teu programa. Per mi és un gust i un privilegi i estic molt content. S'altra cosa és que el corc sí que es verà que hi ha hagut persones que diuen que és el meu 17è o 18è llibre, però en realitat és el 20è. I això a mi em fa molta il·lusió perquè volia que fos un llibre molt especial, que arribés en aquesta data simbòlica del llibre de poesia número 20,
I estic molt content que hagi estat al cor perquè crec que és un llibre molt important per a jo. I després també ara m'ha demanat sobre l'any Joan Part i la veritat és que l'estim acabant. Ha estat tot aquest 2025 perquè en comemorat l'efemèride que fa exactament 100 anys va néixer en Josep Maria Joan Part i des de gener fins a desembre hem fet un munt d'activitats.
A mi m'alegra molt perquè hem aconseguit una cosa que no sabia fer fins ara, que era un autor homenatjat o celebrat en efemèride per part de les institucions de lletres catalanes, que és l'organisme que em va acomenar a Escondes Ariad. Fins ara no sabia aconseguir mai que un autor d'aquestes característiques formés part de la programació de tots els festivals de poesia. I això en guany ho hem aconseguit amb en Josep Maria Llompar, cosa que era un dels objectius perquè volíem
tornar-lo a situar dintre del panorama, del cànon poètic de la literatura catalana. I, per tant, això ens ha servit per tenir-lo a través dels seus versos, però també a partir de concerts de grups de música que han aconseguit agafar les seves composicions i donar-los una nova vida, però també xerrades, conferències, trobades i tota mena d'activitats.
Per tant, només aquesta fita a mi em sembla molt important. Després, que a més també hem tingut grans actes, ha estat el poeta oficial del Poema del Dia Mundial de la Poesia, que com bé saps i sabeu les persones que mos escoltau es queda 21 de març i se varen fer actes per tots els països catalans. I després també hem aconseguit que dialogui amb altres arts, amb música, amb ràdio...
amb representacions teatrals, i s'ha aconseguit una altra fita molt important, que és l'edició d'obres fonamentals. La biografia definitiva d'Anna Pilar Nau, una investigadora que ha tractat molt en John Part, i el primer tom de les obres completes de Josep Maria John Part és la nova editorial Mon. I això significarà que durant els següents 6-7 anys, cada any tindrem un volum, un tom o dos,
d'aquestes obres completes i cada volum estem parlant d'unes 600-700 pàgines amb la qual cosa això realment ha estat sembrar una sèrie de llavors que aniran arrelant i congriant i creixent en el futur per tant molta satisfacció
Sí, sí, Déu-n'hi-do. Que aquesta celebració d'un any i un part tingui aquestes conseqüències a molt més llarg termini és una de les coses a valorar. De fet, quan comentaves les activitats que s'han fet, jo en recordo un parell o tres a Girona, al Palau Solterra, de fet en vaig participar jo en una, en què la Glòria Vila i Aimerí, que ens va musicar poemes de...
de Llompart. Tu vas venir a mantenir una conversa amb l'expresident Torra per parlar del Llompart més home, més la seva presència en la societat i en la política lingüística també del seu moment i, per tant, ha estat una cosa que ha valgut molt la pena. De fet, què ens diu o què porta Llompart als poetes d'avui?
Mira, la veritat és que ens porta molta consciència i molta il·lusió. Consciència. El seu exemple ens demostra que en Joan Part va viure i va créixer i va madurar. O sigui, ell fins que no va assolir la maduresa, fins als 50 anys, ell va viure sota la dictadura franquista. En la qual cosa, la majoria de la seva vida conscient i adulta va estar sota un règim dictatorial.
I malgrat les pitjors circumstàncies possibles, ell va fer una feina ingentíssima amb una generositat formidable per tal de defensar la llengua i la cultura catalana, quan estava pitjor que mai. I per tant, només això, en aquest moment en què ens trobàvem de retorn salvatge de les ultradretes, de partits polítics que s'ho desmenten de la democràcia,
en el final han acabat adoptant noves formes i camaleòniques per ocultar les seves arrels feixistes. Això ja ens indica una capacitat de lluita i de resistència que en jo en part és exemplar. Per tant, per mi això és fonamental. I a més a més, és aquest fet resistencialista que,
per la volada que ha tingut la literatura, la llengua i la cultura catalana els darrers anys, molts pensàvem que ja ho teníem garantit, però ara veiem que la batalla en els carrers l'estem perdent, que estem perdent persones que parlen llengua catalana al carrer, que les dades i els números són cada vegada més catastròfics, i a més a més, ara s'està parlant molt de la Catalunya dels 10 milions, i la Catalunya dels 10 milions ja sabem el que significarà per la llengua catalana. Per tant, i dintre d'aquesta situació,
El contrari que és, malgrat la situació en la qual mostra la mare, aquesta lletinizació, que era el que dan jo en part en els seus articles ja fa més de 40 anys, tenim la literatura catalana més rica de la nostra història, amb més generacions que mai, més estils que mai, més editorials que mai, més premis que mai. Per tant, tenim una benhaurança cultural extraordinària que no queda reflectida en la benhaurança de la llengua parlada al carrer. I tot això...
són temes que en John Parr va tractar amb els seus manifestos, amb els seus articles, amb les seves conferències, amb les seves xerrades i amb la difusió que va fer de la llengua catalana. Perquè ell va començar defensant
una llengua que patia un procés de minorització salvatge i una manca de representativitat en els estadis oficials i a la situació, diguéssim, reglamentàries, i després va veure com tot això acabava vivint un procés de llatinització, que significava que en el teatre t'unaves a veure una obra en català perfectament, podies anar al teatre principal de Palma a veure una obra de teatre en català, però al mateix temps ves que la gent del carrer començava a parlar en castellà.
I amb altres llengues. És que clar, aquí també no estem tenint en compte la quantitat d'immigració que tenim, que en el carrer pots sentir a vegades ara, o xines, o fins i tot costa sentir castellà, per no parlar de la turistificació que està patint tot el territori de parla catalana.
I, clar, tots aquests discursos de l'odi que ja comencen a fer grups polítics estan tenint molt d'aprofundiment en la societat perquè el que tenim és una situació de caos i de por brutal. Ara bé, el que jo dic és que no hem de permetre que partits xenòfobs, racistes i fills de puta, a través de discursos molt ben elaborats però que al final són falsaris, que no s'adacuen a la nostra realitat,
acabin assalint el poder, cosa que és el que a mi més por em fa ara mateix en les futures eleccions. I, clar, tot això ve de dir-me per què en John Park. Doncs perquè 100 anys després del seu naixement jo crec que en John Park encara ens continua il·luminant, ens ofereix exemple, ens dona una il·lusió per continuar fent molta feina, com s'acaba a fer ell,
I després també molts dels temes que ell va tocar són perfectament vàlids i contemporanis ara mateix. A la jornada acadèmica que li van dedicar a l'Institut d'Estudis Catalans vàrem veure que pocs autors com en John Park realment siguin d'una modernitat estoradora i aclaparadora. I per això jo crec que és un autor que si hem tingut tant d'èxit és perquè encara ara podem dialogar amb ell d'una manera molt fructosa.
De fet, a nivell, i ara ja passem a la teva vessant d'escriptor, si vols, de fet, a nivell personal, jo recordo que en l'epíleg, em sembla molt que és la Núria Cadenas del llibre, que és de la Núria, sí,
La Núria Perpinyà. Perpinyà, perdó, sí. Ara que ens hem confós. Era una Núria. Parla de les cinc pàgines que tu tens d'epígrafs i, de fet, n'hi ha un dels epígrafs que és de Llompart, precisament. Sí, sí. Amb una referència al corc, a les gotineues del corc. Però també hi ha el corculius de Plauta. Quin corc és...
el del títol i per què el corc. Jo veig que, de fet, amb el teu discurs, amb les teves idees i com les comuniques, vas fent aquesta feina d'acorcar unes estructures que estan una mica ja podrides i que el que convé és renovar-les del tot. Per tant, no sé si per aquí també van les raons del títol. Ens ho podries explicar? Mira, la veritat és que el corc ha estat
un títol benèfic per tota aquesta polifonia i per tota aquesta polissèmia. El cor que en afecta, per mi, o sigui, jo no sé si ha estat, no sé si és perquè soc molt lúcid o perquè estic molt loc, això directament, però clar, jo amb el poder no puc, perquè el poder
crea tota una afició i una màscara, que a mi m'assembla una gran fira de vanitats i un munt d'hipocresia, i per tant el que jo crec és que totes les estructures de poder i tot allò que és oficial s'ha de desmantellar. En aquest sentit jo soc molt anarquista. Molt Pasolinià, segons com, també. Molt Pasolinià, en efecte. En Pasolini també és un dels meus mestres. I per tant, per mi Escort és aquesta lluita subterrània
com de vieconc i entre trinxeres, d'anar corcant i d'anar fent lluitant contra els estaments oficials. Això per una banda. I per mi el corc és això. I la poesia per mi, segurament en gènere literari, que permet més això. Per la llibertat que dona i perquè avui en dies, si vols que ningú no s'enteri de res, ho has de convertir en poema. I així segur que ningú no ho llegirà.
I per tant, per una banda, la virtut d'aquest secretisme, d'aquest no sortir en les llistes dels llibres ni més venuts, ni més valorats, ni més important de l'any, tota aquesta cosa fa que les persones que ens dediquem a la poesia ho facem amb convicció plena. Amb una convicció que no ens reportarà ni economia, ni un benefici, ni un prestigi de cap manera.
I abans, encara quan dèiem que eres poeta, podies encara follar una mica, però avui en dia ja n'hi ha això. En la qual cosa, jo a aquesta etapa ja ni tan sols no la vaig arribar a viure. Per tant, els qui fem poesia estem directament sombats. Però és aquesta cosa de bogeria que ens dona la llibertat. I després també el corc, que hi ha un autorretrat. Perquè jo sóc aquest corc. Jo sóc aquest corc que correu amb el fet de resistir.
que creu en aquesta força i capacitat de sublevació, i també és anar en contra del sistema i fer-ho en sentit de l'humor. Però també és un diàleg en sobre d'en Plauta, en sobre de teatre, perquè el cor, com explica Núria Perpinyà, és un personatge camaleònic que s'adapta i que s'infiltra. Una miqueta seguint els dictats d'un altre mestre per jo, que és en Lluís Calvo, que en el seu llibre d'assaig, d'assaig jo es l'he infiltrat, parla de
de subvertir les estructures a partir del tema de la infiltració, no? Aquestes gotineues de corc que diuen jo en part. I ja, per acabar, a part del diàleg en Manplauta, que és un diàleg directe perquè hi tenia aquesta obra de teatre que és del corc, hi ha aquests ressons. Jo, molta gent s'ha pensat, és el corc. No, no és el corc de Nicaralambra. Per tant, és com si fos un títol que estigués mal fet, no?
A mi aquesta cosa com bruta de sèrie B o de sèrie Z, si fots cinema, sempre m'ha agradat molt. Perquè a mi m'agrada molt el cine de Roma, el cine de Jesús Franco, que és un director espanyol que m'encanta. I per tant, veig que jo vaig una miqueta cap a anar a aquestes bandes. I a més a més, hi ha un moment que un dels versos que parla d'aquest corc d'existir, que jo tenia un altre títol, que no era tan bo,
I al final va a veure que no, que a través de la meva companya, la poeta Anna Wall, va a veure que en efecte el cor que eres millor títol possible. I de fet, quant de temps? El lapse de temps en què han estat escrits els poemes, de quan parlem, per què s'han reunit, per què s'han reunit en l'ordre en què han aparegut, hi ha algun motiu...
hi ha un discurs intern que vols transmetre, hi ha una presència molt forta, lògicament, perquè ja ho hem dit al començament, amb tots aquests epígrafs de reconeguts mestres i després al final les dedicatòries, o aquell títol curiós que hi dones, que ara no me'n recordaré de memòria, però que són les, com ho dius?,
Els preciosos propòsits de procreació. Exacte, els preciosos propòsits de procreació. Aquest diàleg amb la tradició i amb els referents em fa pensar també una mica en un dels últims llibres, La cirereta del pastig del Josep Domènech Ponsatí, que també hi ha una relació estreta amb els referents. Ens ho expliques una mica tot plegat?
I de fet, volia dir una cosa. En un dels epígrafs que fa servir de Blake, i potser també aniríem per aquí, que diu l'exuberància és bellesa, jo penso que el teu llibre és exuberant.
perquè hi ha molta diversitat de formes, de tons, de temes, de metres, de recursos, i és en aquesta gran diversitat, fins i tot en temes que podrien ser poc poètics per segons quina tradició, és on hi ha, on raula l'interès i la bellesa de l'obra. Sí, sí, tens tota sa raó. Aquesta cita d'en Blake que diu Exuberances Beauty, l'exuberància és bellesa, va cap en aquest sentit,
I no només el cor, és que la meva és una obra exuberant, en el sentit de dir que és una obra molt carregada, postbarroca, fins i tot rococó. Per un dels meus mestres que està aquí homenatjat, que és en Vial Masquida, que jo sempre he disfrutat molt de ser la literatura, tant quan ha fet poesia, com quan ha fet novel·les, com quan ha fet contes, o quan ha fet articles cada setmana per Diario de Mallorca, que a mi els seus articles me torna el boco.
quan els vaig descobrir, me'n vaig fer fan. I ara cada setmana mos fa una closca de lletra a la web, que m'assembla un dels blocs millors que hem tingut mai a la nostra història. A veure, el corc és un llibre mutant. És com un monstre de Frankenstein. El que passa és que és curiós perquè surt el llibre coincidint amb l'estrena de la pel·lícula d'en Guillermo del Toro, d'una nova adaptació que fa de la novel·la d'Anna Menichel.
Mira, en el final hem tancut una miqueta aquest esperit pel temps. Per què ho dic? Perquè el cor, els primers poemes daten de quan més o menys jo vaig començar a escriure després d'un canvi que vaig fer a partir de les lectures el 2007. Per què sé que és el 2007? Perquè aquell poema el vaig escriure és el poema Alfa i Omega i Mercuri, que són tres sonets dedicats a l'Antoni Artigas, a l'Embial Majoral i a l'Àndol Carrón,
I quan els vaig escriure, tot d'una, varen sortir publicats una revista que s'ha de ser Esclop, que ja no existeix, que dirigia en Joan Follana, i era una revista de poesia de tots els periodes que era molt xula. I per tant, jo me'n record que era aquest any perquè va sortir publicat en aquesta època. Per tant, els primers poemes són d'aquest període, però és un llibre que aquests poemes m'han anat acompanyant. I aquests poemes, d'una manera o altra, tot i que jo he anat escrivint i publicant 20 llibres, de 9 llibres abans que aquest,
no acabaven de trobar un encaix. No acabaven de formar part d'allò. I per tant, jo els anava conservant, ficant en carpetes i els anava recitant i sempre m'ha funcionat. I aquest fet de recitar-los i que funcionessin i que m'agradessin i que jo els anava re treballant d'aquests poemes són bàlids però encara no han trobat la forma. I a partir d'un determinat moment vaig ficar-les tot junts i vaig veure que tenia una història. I el cor va d'aquests poemes
que comencen gairebé com un crit, com una negació i com una explicitació de la violència del món, del caos, de la situació que estem vivint ara mateix, que a mi m'assembla entre guerres, genocidis, situació geopolítica mundial, i després dintre de la literatura catalana, que jo veig que les noves generacions fan com si les generacions anteriors no haguessin existit mai, creant un nou conflicte freudiant,
que això és una cosa que m'assembla d'un egoisme profundíssim, i clar, jo faig una denúncia, jo faig un estat de la qüestió i faig una denúncia, com d'en Blai Bonet, d'aquí l'any que hi ve a celebrar el centenari de naixement, jo faig una denúncia de la situació, jo faig una denúncia dels fets. I a partir d'aquí, se passa de la negró a la claror. És un viatge que segueix l'estructura típica canònica dels viatges antropològics i ancestrals i legendaris d'en Josep
I després, aquesta manera d'anar cap a la llum passa a través de l'acceptació dels mestratges i de la tradició. I per això és un llibre exuberant, perquè agafa tota la tradició catalana, agafa tots els mestres que a mi més m'interessen, i després una gran capacitat de recursos, des de versos breus, d'art menor, fins a versos majors, com de casíl·labs i de casíl·labs d'endrems.
I a partir d'aquí és un llibre que, clar, se nota que hi ha hagut molta feina al darrere, uns 18 anys de configuració, i després cal un dels poemes que a mi més m'agraden i que més funcionen. I per tant, ha estat tot un viatge. I jo m'imagino que en part, si el llibre també està en contundent, no dic que sigui bo, dic que com a mínim és contundent, és també perquè hi ha hagut molta feina al darrere. I per tant, el cor que és un viatge que se pot llegir com una novel·la, és també un autorretrat,
I també és una confirmació de les capacitats textuals que he arribat a assolir després de molt de temps de fer-hi feina.
D'un llarg aprenentatge que també t'hi ha ajudat, lògicament, la teva feina com a editor, la teva feina com a traductor, certament. Llavors, esclar, en això que estaves dient, m'ha aparegut, diguéssim, en certa manera, de l'epígraf que fa servir de Jacques Roubault, m'ha aparegut l'homenatge, no? Hommage et profanation sont les deux mamelles de la littérature.
Però la profanació, en certa manera, en alguns tons, també hi és en aquest teu llibre. Per tant, no és del tot, no és gens, de fet, no són gens gratuïtes els epígrafs que fas aparèixer tant al començament com al final del llibre, sinó que expliquen o ofereixen unes pautes de lectura del contingut. Sí, sí.
I, de fet, els darrers anys he anat incorporant cada vegada més cites i més epígrafs en els llibres perquè no només ajuden a través de les lectures, sinó, com tu dius, guien a través d'unes coordenades. O sigui, no és que sigui ficat per demostrar la guai que sóc i l'humor que he llegit o mira quines coses que t'ha fet. No, a mi cada epígraf m'adona una explicació. Hi ha una d'en Feliu Formosa que, per exemple, diu que jo per escriure abans he de llegir per agafar esto.
I això és el que a mi em passa. Vull dir, molts d'aquests poemes són diàlegs amb la Víctor Català, amb la Farai de Burgos, Teresa Pasqual, Felícia Fuster, Margarita Ballester, Jaume Esquida, ja esmentat, però també Iris Murdo, Pasolini, Casanzakis, etcètera, perquè són lectures que per mi són molt importants i a partir d'elles...
faig un homenatge que és una profanació. I per què és una profanació? És una profanació perquè si és una repetició directa i única del model, allò no serveix per res. El que serveix és agafar allò que t'apropulsi cap a una altra banda, que és una idea molt jodrowskiana per altra banda, i una altra dels meus mestres. I per tant, allà ha d'haver un homenatge, un tribut, un agraïment, però després també portar aquest llavors cap a una altra banda.
I al final jo sempre veig que la meva feina sempre és la mateixa. Es llegir i propulsar aquesta lectura com una passió. Jo si escric és perquè com a lector he passat molt de gust i vol dir reproduir aquell plaer de lector. I després també com a tradutor, llibres que a mi m'han agradat, els he duit en 14.
O sigui, jo no tradues només per guanyar d'obres. Jo, quan tradues, m'adonen una quantitat econòmica que, per altra banda, mai no pagues la feina d'aquí fins. Això per començar. Però jo he volgut que obres que no tenim en català tenir-les perquè si gent passi el mateix gust que he passat jo. I després, com he dit, ho he dit els mateixos llibres que jo crec que s'haurien de publicar i per això Ana Maria Montaner i jo, Joan Montaner i jo, han fet una biblioteca a Pasolini. Exacte. Perquè a mi m'assemblava una vergonya...
que un dels genis del segle XX, que és en Pierpaolo Pasolini, no estigués traduït en el català, i l'hem hagut de llegir a través del castellà, doncs no, senyores i senyors, nosaltres ho podem llegir en català, perquè, a més a més, tenim una quantitat de persones que tradueixen meravellosament desitalià, que és una vergonya no aprofitar-les. La darrera, Ana Marina Laboreo, que mos ha traduït el millor saig d'en Pasolini, en Prismaret, que és una passada, aquest llibre. De fet, ara li acaben de donar el Premi Núvol, Ana Marina,
per haver traduït aquest llibre. Home, clar, perquè és una virgueria. Tanquem el cercle amb Pasolini, perquè, de fet, quan et vaig trucar, et vaig demanar la lectura d'un poema, i ara, abans de començar, m'has dit quin poema era. I, de fet, deixeu-me recordar, el llibre anteriorment publicat per en Jaume era Les cendres de Pasolini.
que a mi em recorda en la Txeneri Gramsci, lògicament, però bé, ens llegeixes i comparteixes amb el nostre públic cuidor el poema que has triat del corc? Sí, clar que sí, moltes gràcies. És en efecte una manatge en pas al dini, però també una cosmovisió vital i per això és un dels poemes que forma part del final del recull. Les estrelles ens marquen el destí. Nosaltres decidim si ens rebel·lam o si combregam
amb les sinfonies còsmiques. Tot dependrà de les consciències i dels fluxos que ens agonvolin, de les companyies que triem en el camp de batalla. Tanmateix, els vells mites ens guien acompanyant-nos mentre erigim els nous mites futurs. Llegats vivents que ens puguin conduir cap als distins avenirs a l'abast. Tenim una ferida, vivim per guarir-la. No hi ha res que sigui en va i anem tornant perpetuament. En cicles, en tongades, en esdevenirs,
amb missions que ens impulsen a travessar les galàxies d'un costat a l'altre, de la totalitat. En un d'aquests retorns, o en uns altres, ens anirem trobant i retrobant. I sempre, el següent cop, ho acabarem fent nosaltres.
Moltes gràcies, Jaume. Ara confiem que aquesta conversa hagi despertat l'interès i la curiositat dels oients i que vagin ràpidament a les llibreries a agafar el teu llibre, els teus llibres, també, i a gaudir-ne tranquil·lament a casa. Moltes, moltes gràcies, Jaume. Moltes gràcies. Ha estat un gust que s'ha fet curt i moltes gràcies no només per entrevistar amb mi, sinó per la feinada que fas tu, Lluís, i ponent la poesia
per Girona i pel Gironàs i per tot això. Aquesta feina va donant fruit i segur que moltes persones han arribat a descobrir que els agradava molt la poesia. Gràcies a tu. Per tant, moltes gràcies de vosaltres. Gràcies. Gràcies.
Bé, després d'aquesta interessantíssima conversa amb Jaume Ponza-Lorda, em permeto d'acabar el programa d'avui, que és també el darrere l'any, i desitjar-vos unes bones festes de Nadal i d'any nou.
Amb la lectura d'un poema, d'una novetat que m'ha arribat fa relativament poc, d'una bona amiga i poeta de Figueres, la Carme Pagès, que ha reunit en un sol volum les Nadales escrites aquests darrers anys. Cada any torna a Nadal, a cada llar un misteri. Per desitjar-vos aquestes bones festes, us llegeixo la Nadala, diem-ne, que va escriure el 2016. Es titula «Rogativa».
No vull que torni Nadal, si la lluna cansonera no encén tots els portals. Que el cel hi faci conxorxa de manera excepcional, que enllumeni infants de guerra per anunciar-los la pau, que es conjurin tots els astres per entendrir cors banals, que broti herba ben verda entre la pols dels combats i que en alçar la mirada només per una vegada el virem, cels estrellats.