Música Música
Bon dia. Tornem a ser aquí amb el programa Poesia amb Farcell dedicat a la poesia. Aquest mes de febrer, que acabem de començar, no ben bé, però que fa una estoneta que dura, és realment per Girona el mes de la poesia, fins i tot abans del 21 de març, que és el Dia Mundial de la Poesia. Perquè, de fet, el 5 de febrer va començar el Festival d'Ara Poesia de Girona.
i aquesta setmana encara hi ha activitats, i la setmana que ve hi ha la següent. Entremig de tot aquest allau d'activitats, heu de trobar un moment per programar-vos una activitat aliena al Festival de Poesia, que és la presentació del darrer llibre de la Rosa Font Massot, Poema del Desig, que es farà aquest divendres, 13 de febrer, a les 7 de la tarda, a la Fundació Balbi.
i per això l'hem convidada avui a parlar, a fer una petita prèvia d'aquesta presentació i d'aquest seu poema del desig. La prèvia fins a un cert punt és interessada per part de qui us parla, perquè és el presentador del llibre Divendres. Per tant, em fa una il·lusió especial que la Rosa Fona hagi vingut, perquè fa molts anys que ens coneixem,
Fa molts anys que la llegeixo, que ens llegim. Ella té menys feina que jo a llegir-me, perquè jo escric molt menys. Sé que ja vas venir a la ràdio, però avui farem una presentació més orientada als lectors i al món de la poesia. Gràcies, Rosa, per haver vingut. Moltes gràcies per convidar-me. Una pregunta que em volta pel cap.
Has parlat sovint, bueno, sovint en algunes entrevistes que ja t'han fet, del per què del títol i el per què del poema. Ens ho podries tornar a explicar també una mica. I la pregunta és, temps, és a dir, quan va començar la idea o quan se't va acudir la idea d'escriure un poema o un llibre unitari de poesia com és poema del desig?
quin procés de creació va seguir, quina durada va tenir.
Sí, d'entrada diríem que vaig adonar-me, que havia escrit bastants poemes que tenien un to al·legíac, començant per el llibre que vaig dedicar a la mort de la meva mare, titulat Esquerda, i vaig adonar-me, doncs, d'això i del desig, tornant-hi amb la paraula, del desig que tenia d'escriure un llibre sobre la mort i, diríem, el desig amorós.
A partir d'aquí vaig començar a llegir, vaig començar també a escriure, a vegades d'una manera més impulsiva, a vegades d'una manera més reposada, i em va començar a venir la imatge del mar com a metàfora d'aquesta amplitud del desig, d'aquesta immensitat del desig,
com a metàfora també del lloc on es pot considerar com l'úter, l'úter per on naveguen aquests amants, on viuen i es reclouen aquests amants. I també em vaig plantejar, això encara en els orígens més recolats, em vaig plantejar què seria el món sense desig,
En aquella actualitat en què es parlava encara del metavers, de la realitat virtual, pensava com seria el desig en un món així. Existirien la pell, la mirada, existirien aquestes sensacions, aquests sentiments?
Serien purament imatges en una pantalla i, per tant, no tindria sentit ni tan sols plantejar-se què és el desig. Serien pures formes dominades per qui sap qui.
I a partir d'aquí va néixer aquest poema del desig, vaig anar-lo treballant de mica en mica, va anar sorgint també una estructura, una estructura que em va portar cap al número 7, diríem, que va ser també el que em va guiar, i després a partir d'aquí es va anar construint com a llibre
De fet, és un llibre que parla no només del desig amorós, sinó de la creació d'un espai literari
en el qual el desig és el motor de la paraula, és a dir, el desig engendra la paraula, engendra el cant, engendra el que és la poesia, podríem dir, no? I a partir d'aquí vaig anar construint el llibre i a partir del número 7, que és el que...
té un significat especial, tant en el món cristià, per exemple, en el Gènesi, Déu va crear el món en sis dies, el sete va reposar, les set paràboles, els set pecats capitals, el set que apareix molt en el llibre de l'Apocalipsi, i després també en el món de la cultura egípcia, el set representa la vida eterna, igual que en el món cristià representa el tot, representa l'absolut.
I allò que dèiem, el darrer llibre de poesia que vas publicar, de fet el 2022 per diversos motius vas treure dos llibres, Esquerda i Temps Elíptic, però entre mig, el 24, va haver-hi la novel·la, Un bosc infinit.
La reacció a esquerda i de la idea de crear aquest poema del desig és immediata després de l'esquerda, al cap d'uns mesos o així, i després t'hi poses a treballar i els deixes reposar una estona, els revises un cop publicada la novel·la, etcètera.
El vaig deixar reposar, després vaig reprendre la novel·la, perquè aquesta novel·la també l'havia anat treballant de mica en mica, i quan vaig haver acabat la novel·la, i es va editar la novel·la, llavors em vaig dedicar a revisar, retocar, reelaborar, en certa manera, també aquest poema del desig.
I la importància, que en parlàvem abans fent un cafè, dels referents, de les citacions literàries que hi ha de molt divers terenar, diguéssim, o de molt divers origen. Hi ha molta literatura antiga, molta poesia antiga, però també hi ha poesia grega moderna. Quina relació s'estableix entre aquestes citacions i el text? Te la suggereixen, venen després, venen abans, depèn...
Depèn. Hi ha algunes citacions que m'han suggerit la prosa que encapçala cada cant, cada secció. I n'hi ha d'altres que no, que les he buscat, diríem, a posteriori. Però les lectures són, de fet...
relectures, perquè són llibres que llegeixo des de fa molt temps i rellegeixo des de fa molt temps i sempre ja des del principi que vaig començar a escriure em vaig plantejar que era necessari llegir els clàssics. En concret, doncs, em vaig ja, per exemple, quan va aparèixer el quadern d'Arina de Telos, que parlem de fa moltíssims anys,
ja em vaig replantejar, o plantejades, de rellegir l'Ília de l'Odissea, tot aquest món clàssic que després em va ajudar també en el llibre de poemes que vaig escriure llavors, i totes les lectures que he anat fent, sigui de la Bíblia, sigui d'aquests grecs clàssics que ara dèiem, Iorgos,
Seferis, Yanis Ritzos, totes aquestes lectures són en realitat relectures. I després hi he afegit aquestes lectures de, diríem, místiques, gairebé, com podrien ser la Hadewig d'Anvers,
O la Marguerite Poré, que aquí no surt, però que surt en alguns altres llibres anteriors. O, per exemple, la Simone Weil, que també té aquest ressò místic. I que quan parla del desig, doncs parla d'aquest moviment, diríem, d'anada i tornada. El jo fa un viatge cap a aquest desig, retorna cap a aquest jo, però aquest jo ja s'ha transformat.
i aquestes lectures de la Simone Weil o d'Espinoza, que diu que l'essència de l'home és el desig, també han anat arribant a mesura que anava escrivint el llibre.
I la presència del mar, com has dit, com una mica metàfora del desig. I et voldria preguntar, la citació inicial del llibre d'aquesta cançó croata, que es ment just després de la dedicatòria a la Marina i en Xime, suposo que es diu Xime, el que la vida ens pren, el mar ens ho torna, va ser abans, després... No, aquesta va ser després. Després.
Aquesta va ser després... Clar, així posada, quan la llegeixes i la llegeixes al començament, sembla que diguis, ostres, sembla que tot vingui d'aquí, no?, en certa manera. És que té una història. Diguem que la meva cosina, la Marina, està casada amb un croat que és en Ximeh.
vam visitar Croàcia, ells viuen a Šibenik, vam fer un viatge amb la barca que tenia en Šime, perquè ella es dedicava a portar turistes, però va resultar que en Šime, pobret, es va morir. I aleshores aquesta cançó croata és una cançó que vaig conèixer quan vam anar a Šibenik i que fins i tot està escrita en samarretes.
I aleshores, a partir d'aquí, vaig pensar, clar, aquest llibre és que l'has de dedicar a la Marina i en Xime, que són el model de, diríem, amants navegants, amants navegants, i que és molt significativa, no? El que el mar, perdó, el que la vida ens pren, sempre ho dic al revés, el mar ens ho torna, i és una mica això.
Molt bé. Llavors, parlaves de l'estructura. Aquest recorregut, aquest de trajecte amb vaixell o amb barca, que dura set dies, passa per tots els estadis del desig i els estats del mar. En certa manera, la idea era aquesta. Sí, sí. Hi ha un paral·lelisme entre el desig amorós, que a l'inici és un desig fervent,
i que després va passant per aquestes etapes fins a arribar a un final que preludia un recomençament, però és clar, entre mig hi ha hagut la tempesta, hi ha hagut la nit i per tant simbòlicament és això també.
És el procés d'un desitge amorós que té com a rerefons aquesta navegació durant aquests set dies i al mateix temps també té un paral·lelisme amb el procés de la creació. El procés de la creació amb un inici, un desenvolupament més o menys tortuós i després un final que sempre esperem que pugui ser un altre començament.
Sí, sí. I, de fet, perdó, la definició o l'intent de definició d'aquest concepte de desig el fas a partir d'elements molt sensorials. És a dir, no has optat per un text, una poesia més especulativa, més filosòfica, tot i que el regrafons hi és, sinó que l'explicació d'aquesta omnipresència i poder...
del desig, l'expliques en fets molt palpables, no? Airebé podríem sentir-hi tots els sentits manifestant-se, no? El mar, les onades, el soroll, la llum, la pell, el tacte, no? És una tria conscient. És una tria entre conscient i inconscient, d'entrada perquè...
sempre em moc molt a través dels sentits. I penso que en la majoria del que he escrit intervenen molt els sentits. Per tant, tenint present que agafava com a gran símbol el mar i també la barca, que és espai de mort, de desig amorós i espai de creació alhora,
Tenint present tot això, els versos que em naixien ja portaven aquesta càrrega sensorial. Llavors, esclar, hi havia el buscar, la sensació que et produeix el mar, l'aigua, el so, el va i ve de les onades, la llum, la llum i la nit, el contrast entre la llum i la foscor...
El que podem percebre a través de l'uïda, a través del tacte, a través dels ulls, sobretot la mirada, ja és de per si el que escric sol ser, jo diria, bastant sensorial i he buscat també metàfores, imatges, que fossin així, a vegades de manera conscient i a vegades de manera inconscient.
I tot això vehiculat a través d'una forma que evita l'excessiva especulació filosòfica amb llargs períodes i subordinades i treballa molt amb les estructures breus, concretes, senzilles, amb les anàfores, els paral·lelismes, les repeticions, que potser també aboquen
Aquest moviment repetitiu de les onades, aquest anar i venir. Per tant, és a dir, en aquest cas que no hauríem de diferenciar mai la forma del fons que deien abans o que intentàvem explicar o alguns intentaven explicar als alumnes,
Aquí està tan hibridat que és que una cosa no pot ser sense l'altra, no? I aquesta és la teva voluntat des dels inicis. Sí, sí, sí, aquesta és la meva voluntat, eh? És la voluntat d'aquest vers que té un ritme, un ritme com repetitiu, eh?, iterat, com el de les onades, i que al mateix temps...
et penetren, o pretenc que penetri endins, com el so de les campanes, com això, el va i ve de les onades, és aquest tipus de ritme que d'alguna manera o una altra et fa recordar el mar i et fa recordar i et fa endinsar-te, si és que es pot, en aquest món del desig amorós.
Potser perquè, i per anar acabant, que no sé si em sembla que ja estem exaurint el temps, perquè els oïdors, el públic oient, ho percebi, ens podries llegir un poema? Sí, doncs mira, us llegiré l'últim poema de la primera part, de la primera secció, que és el que es troba precisament a la contraportada del llibre, i diu així...
Riba de sang la llum que s'entalleja sobre la pell del mar, guspires roges i onades a la boca. Admiro amb tota la llum que tinc, sense perpelles. Ets la cova profunda que espera el foc.
Molt bé, Rosa, moltes gràcies. Recordeu, aquest divendres 13 a les 7 a la Fundació Balbi, en conversa més allargaçada amb la Rosa Font, parlarem del poema del desig i sentireu més fragments d'aquest meravellós llibre de poemes. Moltes gràcies. Gràcies a vosaltres.
Bé, després d'aquesta interessantíssima conversa amb la Rosa Font, comença una petita sèrie, res, un parell, d'efemèrides poètiques.
de dues dones poetes d'aquí, d'aquí, ben a la vora. La primera que faré va néixer a Sitges el 15 de febrer del 54 i és la Vinyet, Panyella i Balcells. L'any 2025, que va ser l'any passat, recordem-ho, va publicar Lluma Bissal, que és una reunió de diverses suïts poètiques que tenia.
Molt sovint són poemes a partir d'obres artístiques, de peces artístiques. Té una petita sèrie dedicada que es diu Suite de Camille Claudel, una alumna i amant d'Auguste Rodin,
que curiosament, abans, té una certa semblança, o es podria relacionar amb el llibre del qual hem parlat fa una estona, perquè es titula La mar que s'amendú. Us llegeixo un dels poemes d'aquesta suite, a partir de l'escultura d'Auguste Rodin, La Dieu, i diu així el poema.
El crit en veu molt baixa, l'esglai de ser llançada a la tenebra amb els llavis humits de l'última besada. Truco a una porta alta amb dos vetents tancats. Ni la pedra ni el bronza no em responen. M'espera el fred de l'aigua de la nit. Em colgarà l'obscuritat a l'alba negra.
L'altre és de l'endemà, és a dir, no del 15 sinó del 16 de febrer, però de 1907 va néixer a Barcelona Anna Maria Martínez Sagi, que darrerament, abans de Nadal, em sembla molt, es va presentar una biografia d'ella a la Biblioteca Carla Rahola,
Doncs, això que dèiem, l'Anna Maria Martínez Sagi, a part de ser una dona esportista, directiva del Barça i moltes altres coses, també va escriure una notable poesia en castellà, que l'any 2019 va ser reunit al volum La Voz Sola, una antologia a cura de Juan Manuel de Prada.
Anna Maria Martínez Sàgia va morir a Sant Padó el 2000. D'un llibre que es deia o que es diu Laberinto de Presencias, de l'any 69, en una petita secció de poemes escrits a partir del 33, de 1933, titulat Amor perdido, i en certa manera l'amor perdido també pot ser un desig perdut, hi ha un breu poema que es titula Fidelidad i que voldria compartir amb vosaltres.
Tot i que el començament, possiblement el discutiríem, jo diria, tant la rosa font com jo. Inútiles las palabras, el viento las esparce brutal en la distancia. Sonido huero, polvo, ceniza amarga, burdo artificio, senda trillada. En el silencio unidas, van tu alma y mi alma.
I com hem dit al començament, com que és un mes ple amb una agenda farcida d'activitats poètiques, he començat dient que hi ha encara en funcionament el festival Ara Poesia, però és que abans, i sense canviar d'espai, ens quedem a la mateixa Fundació Balbi, però el dissabte 14...
A les 12 del migdia hi ha l'espectacle, o l'acte, com una espurna, un tribut a Màrius Torres amb Antoni Clapés, Montse Bellveí i Marc Serra a la música. Per tant, si heu quedat encara amb desig de sentir més poesia, podeu passar dissabte al matí per la Fundació Balbi i escoltar poemes de Màrius Torres.
Si tornem a l'Ara Poesia, al Festival de Poesia de Girona, abans, és a dir, podeu fer un cap de setmana poètic. Comença el 12, dijous, a les 7, amb una lectura o un espectacle.
amb Maria Sevilla i Anna Pentinat a les 7 de la tarda. Divendres tenim la presentació de Poema del desig de la Rosa Font i dissabte, com una espurna, el tribut a Màrius Torres, també a la Fundació Balbi.
Però si passem de setmana i anem a més enllà, podeu encadenar tres dies seguits, que jo us recomanaria. Dimegres 18, Casa de Cultura, a les 7, una taula rodona amb Sebastià Zamora, Jaume Ponja-Lorda i Xavier Pla, a l'entorn de Blai Bonet i Pierpaolo Pasolini. Molt interessant, els dos poetes. Blai Bonet, recordeu que aquest any és l'any Blai Bonet, el centenari del seu naixement.
L'endemà, dijous 19, a les 7 de la tarda també, a la Casa de Cultura, com la Gazella Bas, una conferència performativa sobre Clementina Arderiu, de la qual també se celebra un aniversari aquest any, amb la poeta Maria Callís, la Blanca Lamar i Raquel Tomàs a les projeccions.
I si encara heu quedat amb ganes de més poesia, recordeu, divendres 20, a les 8 del vespre, un espectacle titulat Bateguen et Zavares, sobretot amb textos de Josep Maria Llompar i també Laia Malo, a càrrec del grup Janski, que formen el Jaume Reus, músic, i la mateixa Laia Malo, com a poeta i lectora dels textos.
Per tant, ja veieu que no passo de divendres 20, perquè aniríem massa enllà, però recordeu, el març, el febrer s'acaba el 28, encara hi ha activitats la darrera setmana. Doncs ja ho sabeu, la poesia té molta vida, a Girona diríem que gairebé força i més. Per tant, ja ho sabeu, ens reveiem en alguna d'aquestes activitats i, si no, d'aquí 15 dies al programa. Moltes gràcies.
Fins demà!