Gràcies.
Bon dia. Avui ens fa una il·lusió especial el programa perquè és una manera que tenim de presentar-vos una nova veu dins la poesia catalana que és la Júlia Santís, nascuda a Barcelona el 1995 i que aquest febrer ha publicat a la
coneguda editorial, ja cap de brot, edicions, el seu primer llibre, Palpentes. El llibre va obtenir el premi en el vuitè certamen Art Jove de Poesia Salvador i Borra del 2025. Un certamen atípic, potser, no?,
A veure, Júlia, moltes gràcies per atendre'ns. Com va anar això? Com és la teva entrada en el món de la poesia i en el món de la poesia publicada o editada? Hola, bon dia. Gràcies, Júlia. Doncs la veritat és que crec que la millor que podria haver tingut amb el certamen de Salvador Iborra, perquè és un...
És un certamen que, com deies, és atípic i que acompanya molt a les persones que s'hi presenten, a les persones que queden finalistes, sobretot, i a la persona que guanya el premi. I, doncs això, m'he sentit molt acompanyada i com amb l'oportunitat de conèixer altres persones que estan escrivint com jo, que comencen a escriure,
Així que res, molt contenta, la veritat. Perquè, de fet, aquest certamen vau ser una desena o dotzena de finalistes, em sembla recordar. Després, abans de saber qui era el guanyador, em sembla, us van oferir una estada de formació a Mallorca d'uns tres dies, entre el 10 i el 12 d'octubre, i és després d'aquesta formació que es decideix qui és el guanyador i en què consisteix aquesta formació, de fet.
Sí, ens van convocar primer això, les persones que havíem quedat finalistes. De fet, la persona guanyadora ja estava escollida pel jurat, però nosaltres no ho sabíem. Llavors ens vam trobar en el primer cap de setmana, en les mateixes condicions, totes les persones que estàvem allà, en el sentit que no sabíem qui havia guanyat, i rebíem aquests...
tallers de formació, tant en escriptura com en recitació, com en com musicar o com acompanyar musicalment un poema. I vam preparar el recital que després faríem a l'entrega de premis a Barcelona.
Molt bé. I el llibre, el teu projecte, era un projecte de llibre conscient, pensat, amb una estructura més o menys unitària, ja en parlarem, o bé tenies un recull de textos, vas fer un recull amb poemes que tenies dispersos per aquí enllà i els vas ajuntar. Com va anar? Doncs el poemari va aparèixer, de fet, vaig començar a escriure, sabia que volia...
doncs d'alguna manera rumiar al voltant d'algunes coses que m'ocupaven, d'algunes experiències, temes, inquietuds. I així vaig començar a escriure i en el procés em vaig adonar que estava apareixent un poemari, que hi havia una relació entre aquests textos i que allò podia ser un llibre. Llavors, en el moment en què em vaig començar a ser més conscient, ja el vaig començar a treballar més com a llibre.
fins a arribar al procés final, que sí que vaig treballar més ja la composició del conjunt, com dialogaven els textos entre si, quines parts sentia que hi havia d'haver, com més a nivell compositiu. Que, de fet, el poema és el poemari, el llibre es diu Palpentes. Hi ha 32 poemes en total, ho he estat mirant, hi ha un poema inicial...
Després hi ha tres parts amb les que jugues, en principi, el títol, suposo que també ve d'aquí, amb l'expressió aquesta de fer les coses a les palpentes, perquè la primera secció és titular a, la segona a les, i la tercera a palpentes, amb un nombre de versos, de poemes, perdó, diferent. Però per què palpentes com a títol? Doncs...
El títol ve del que estan intentant fer aquests poemes d'alguna manera o del que intento que passi en aquests poemes, que té a veure amb entrar en relació amb la materialitat de les coses, de coses que formen part del nostre quotidià, en la seva majoria, i com entrar en relació amb aquesta materialitat
amb aquestes coses que ens són quotidianes, però fer-ho des d'un lloc que d'alguna manera ens estranyi, que ens desplaci de la manera habitual com ho fem. I aquí entra aquesta sensorialitat que no passa només per la visió, que és el que predomina en les nostres societats, sinó que passa
una tactilitat, per altres exploracions sensorials que ens ajuden també a entendre la matèria d'una altra manera, a desiderarquitzar també aquesta relació que tenim, que establim habitualment amb la matèria. Perquè el tacte és important, em sembla haver-ho llegit en algun dels poemes i hi ha alguna expressió molt clara.
A part d'això, quan vaig començar a llegir o rellegir el llibre, em va venir al cap la pregunta. A veure, la citació inicial que hi ha de les dues, la de la poeta argentina Maki Corbalán, «Fuera de todo quiero narrar una dentro»,
És com una declaració d'intencions o un anunci del que trobarem al llibre, parles de la materialitat, però és un endins el que trobarem, és una exploració dels interiors de les coses o dels éssers.
Sí, d'alguna manera sí. Crec que totes dues cites de l'inici aludeixen molt al que després hi ha dins del poemari i per mi també van ser, d'alguna manera, guies en l'escriptura, totes dues cites. I en el cas de la primera, de la que parlaves, crec que sí, en tot el poemari hi ha una exploració d'aquest dins i fora, d'aquest dins que alhora és fora, hi ha una circulació entre dins i fora
dels cossos, de la matèria, de les coses, dels éssers que apareixen, ja siguin animals o plantes, i un intent per explorar com aquest dins i fora no són...
coses totalment separades, sinó que hi ha sempre una circulació passant. Perquè, de fet, fins i tot des d'un punt de vista lingüístic, jo que no soc gaire, que no m'havien agradat mai ni la biologia ni les ciències naturals,
Veig que en alguns moments fa servir un vocabulari molt específicament que pertany a aquestes ciències. Per exemple, una curiositat, tots els poemes que poden ser d'extensió diversa i amb una particularitat que també m'agradaria que expliquessis, que és aquesta absoluta absència de majúscules i gairebé de signes de puntuació, excepte algun interrogant i alguna coma. Els dos únics poemes
que estan titulats, que ho porten títol. Un és el nom llatí d'un Likken, l'Alexanthoria elegans, i l'altre és una referència també a Lynn Margulis, una biòloga evolutiva dels Estats Units, Selecció natural contra la redundància. Tens contactes, diguéssim, interessos professionals o no, amb el món de les ciències naturals, diguem-ne, o de la biologia, o...
Sí, és una cosa amb què m'he anat trobant a mesura que m'he anat interessant per diferents coses. He anat descobrint que hi havia molt d'interès, que tenia molt d'interès per aquests camps de coneixement i per apropar-me des d'un lloc poc ortodox o des d'un lloc no tant des de l'ortodoxia científica, diguéssim, sinó en aquest cas des de veure què li...
què li pot fer la llengua a la matèria i de quina manera ens podem relacionar amb aquesta matèria i amb aquest coneixement des de la llengua, des del llenguatge i des de tot el que pot obrir l'imaginari poètic. I sí, de fet, l'escriptura de Palpentes ha anat acompanyada de moltes lectures
o ha anat, diguéssim, de la mà, com que han apregut de la mà aquestes lectures que jo anava fent, per exemple, de Linn Margulis, però també de moltes altres autores, i l'escriptura d'aquest poemari. I és una cosa que m'interessa seguir explorant i que segueixo escrivint en paral·lel a fer aquestes lectures i a fer-me aquestes preguntes.
Perquè després també hi ha una part, diguéssim, en la teva formació o en la teva activitat, com de manera més o menys, no diré enigmàtica, però amb un punt de poca claredat, o almenys per mi, quan a la solapa del llibre et presentes, investiga de maneres torçades de fer en l'encreuament entre la poesia, el cos en moviment, les pràctiques...
fabulatives. Això del cos en moviment és també un aspecte important en la teva vida creadora? Sí, sí. Fa anys que investigo des de la dansa, des de diferents pràctiques corporals i pràctiques somàtiques. I he fet algunes incursions, diguéssim, en les pràctiques performatives o escèniques,
i actualment estic també donant classe, facilitant tallers regulars d'exploració de moviments, des de la improvisació, sobretot. I diria que és també com un fet important en relació a la meva escriptura, com que hi ha tota aquesta... aquesta importància del tacte i de la sensació també veu molt de les meves experiències en el camp de...
del cos, del moviment, de la dansa. I de fet, miro molt cap a aquestes experiències per veure de quina manera també això pot informar l'escriptura, pot informar la poesia.
De fet, ho has dit abans, la importància de la creació i dels interiors. Hi ha en un dels poemes inicials del començament, de la primera secció, dos versos que dius en el si de la carn s'avisma la paraula. És això, no? Sí, és això.
Conèixer o mirar de saber com la paraula pot fer-nos conèixer uns mateixos a l'altre, perquè de fet, sobretot a la segona part, que no sé si té per algun motiu i fa servir l'article les,
Hi ha un tu, un sual, un nosaltres, aquesta intimitat, aquest coneixement pel tacte que dèiem al començament, no? Per tant, té un component, diguéssim, de desig o de realització del desig, també, no? Sí. Molt bé. Doncs Déu-n'hi-do. A veure, què més ens vós explicar del llibre?
Per què la separació? Respon a algun sentit, no direm ocult, però al separar l'expressió amb ales i palpentes o fantasasiem una mica? Doncs la veritat és que, com et deia abans, quan vaig començar a escriure i a mesura que vaig començar a tenir més poemes,
El títol va aparèixer bastant aviat en el procés i es va mantenir fins al final i en el moment en què sí que vaig començar a entendre que estaven apareixent diferents parts, com que hi havia alguns poemes que els podia agrupar que parlaven d'alguna cosa, uns altres que parlaven d'una altra. Llavors va aparèixer aquesta idea d'utilitzar aquesta expressió, dividir-la en tres parts
I, a més a més, feia molt de sentit amb el que hi havia en cada una d'aquestes tres parts. Comença amb l'A, que són poemes, els d'aquesta part que estan pensant molt sobre el llenguatge, amb aquesta A, que és la lletra que obre l'Avassadari. La segona part, aquest, l'As, que comentaves, doncs, apareix una...
una segona persona o una tercera o un algú a qui s'adreça aquesta veu poètica que a vegades és individual aquest algú i a vegades és col·lectiu i apareixen temes que tenen a veure amb la memòria, amb la genealogia com ens inscrivim en aquestes genealogies i després apareix el desig, com el que comentaves aquesta relació amb un altre
que també jo i que també soc l'altre. I a l'última part, el Palpentes, potser aquestes identitats que sempre són fluïdes per mi, perquè aquestes maneres torçades de fer que comentaves abans no tenen a veure amb pensar també les identitats des d'un lloc més fluid. Però en la tercera part apareixen també altres materialitats que són
no humanes o que tenen una altra relació amb l'humà que desdibuixen encara més aquestes identitats que han pogut aparèixer a la segona part o aquestes veus. Com per fer un recorregut diria que seria una mica això el recorregut de les tres parts.
I el que comentava abans de la tria estilística, de l'absència de majúscules, de signes de puntuació, respon a un objectiu concret? Jo m'imagino que sí. Jo a vegades quan ho explicava era, bé, el poeta vol que el lector entri més en el text i que se'l faci més seu i que el contacte sigui més directe i, per tant, que la lectura sigui més aprofundida, però...
Van per aquí les causes o els motius o és una altra cosa més d'imatge, més física? Va per aquí, per una banda, i aquesta entrada a la llengua, que és una llengua que també és la llengua que parlem diàriament, que és la llengua de l'oralitat, que està en un lloc...
O sigui, que d'alguna manera no ens remet a un registre tan formal de l'escriptura, amb l'absència de majúscules i de puntuació, i que fa que el ritme que apareix en el text també aparegui per la materialitat d'aquesta llengua a la pàgina, d'aquestes paraules a les pàgines, que fan aparèixer espais. Sí, m'agrada jugar amb el...
amb l'espai de la pàgina i, a més a més, també hi ha la idea del que comentava abans, aquesta desgerarquització de la matèria, que també vol aparèixer en aquesta absència de majúscules, on totes les paraules estan a un mateix nivell, estan jugant al mateix,
I, sí, sí, aniria per aquí. I, en certa manera, un poema que m'ha sorprès, i especialment que és el darrer, aquest joc on és l'ombra ja no és som ombra,
Aquestes, no sé, jo quan ho estava rellegint ahir pensava, aquestes hesitacions, aquests dubtes, aquesta mena de caquets és això que dius, no reproduir sobre el paper i també amb la manera d'expressar-ho, els dubtes aquests de l'oralitat.
De dir, estem pensant a l'hora que estem dient les coses i per això hi ha aquestes aturades, aquestes repeticions, aquests anant enrere. Per tant, en aquest poema es veu, sobretot, penso jo, molt clarament aquest fet, no?
Bé, potser seria l'hora de sentir en la teva veu algun d'aquests poemes i més que res per qui no pugui assistir aquest dissabte 28 de febrer a les 7 al Saló de Coronas del Palau dels Borges a Gandia on es presentarà el llibre, el presentaràs amb la Teresa Pasqual i ara també un recital de poetes finalistes del Salvador Iborra i un espectacle amb l'Ismael Sanpera.
Això ens queda una mica lluny en l'espai. Més proper en l'espai, però més lluny en el temps, també hi ha prevista el 20 de març a la biblioteca Julià Cotilla de Llagostera la presentació d'aquest llibre en el marc del Festival de Poesia Arrima't. Per tant, per a aquells que estiguin dolorosos de sentir algun d'aquests poemes i no ens puguem desplaçar que en dia o ens quedi massa lluny o veiem massa lluny el març,
Un poema que has distriat per llegir el públic i anar acabant l'entrevista. Tu mateixa. Vas veure morir un ocell i vas pensar que el cel també hauria de caure, negre, fosc, blau, porpre, de matinada, per tornar a ordenar el món de les coses salvatges. No veus les cares, ni els becs, ni les panxes,
Ara les veus es trien el paisatge, se't fiquen els ulls i tenen gust de moll sota les ales, cauen dins teu, de vegades, i les pesques amb la llengua i les empasses. Cauen les veus i el cel segueix enfilant-se.
Molt bé, Júlia, moltes gràcies. Moltes gràcies a tu. Com diguem sempre, el llibre ja és a les llibreries, busqueu-lo. Com sempre, les edicions de Cap de Brot són molt acurades. Evidentment, la presència d'aquestes mosques que es belluguen i que surten del quadre fins i tot és força indicativa també del que podem trobar i suposo que és una de les suggerències.
que els hi devies fer res, moltíssimes gràcies molta sort amb les presentacions i amb el futur del llibre i amb tots els projectes que hagin de venir moltes gràcies moltes gràcies
Seguim amb les seccions, diguéssim, gairebé habituals des de fa uns programes. Començarem amb un parell d'aniversaris. Coincideixen tots el dilluns 2, el proper dilluns. La primera veu poètica és la de Maria de la Poeta Gallega, nascuda a Vigo.
El 1964, María de los Ángeles Alfaia Bernárdez, que signa com a Anne Alfaia. L'any 2021 es va publicar, amb il·lustracions d'Imma de Batlle i traducció de Daniel Barral, el seu llibre Solejant. D'aquest llibre us comparteixo la lectura d'aquest poema.
Si jo pogués ser astre, desitjaria ser lluna, per gronxolar-me en les ones i embolicar-me en l'escuma. Si jo pogués ser astre, demanaria ser cometa, per poder escriure en el cel els meus versos de poeta.
Si jo pogués ser astre, voldria ser estrella i entre totes les que il·luminen seria el sol, la més vella. Però com que no puc ser astre, sinó la poeta que soc, ensomnis, viatjo a l'espai i li escric rimes al sol.
El segon, o la segona veu, el segon poeta, és colombià, William Ospina Buitrago, nascut a Herveo el 1954. Del seu llibre del 2018, Sanzetti, un poema titulat Espejo.
Dibuja el mar con líneas que no se quedan quietas. Vuelve a la umbría y halla la raíz sin el árbol. Del telescopio inmóvil los planetas se apartan. La perezosa sombra no haya sitio en la hierba.
Cada mañana el cielo tiene bestias distintas, ni la tortuga misma logra huir de los años. Cada pulso en el pecho marca una nueva ausencia y hay viejas casas llenas de caras nunca vistas.
Ya es gracia que algo dure con esta prisa absurda de enloquecidos átomos y siglos como liebres, que no se hayan secado las lágrimas de mármol, que ese desconocido sigas siendo tú mismo.
Bé, i acabem amb les notes d'agenda. Ja vam dir fa un programa que el mes de febrer era un mes ben ple d'activitats poètiques a Girona. De fet, avui mateix, dijous 26, gairebé us haureu de partir en dos o casar molt bé els horaris.
perquè a la Fundació Balbi, a les 6, es presenta el llibre d'Asma Awatá, L'Etern Retorn, la presentació que recàrrec de Consol Vidal. Aquesta autora, Asma Awatá, ahir, precisament, durant el Festival Ara Poesia, a la Casa de Cultura, va parlar de poesia amasiga. Per tant, és una poeta amasiga.
Sí, ara que hem obert l'ara poesia, seguim amb l'ara poesia aquest mateix dijous, però a les 7, Xerneret, un espectacle d'alta atenció amb el grup Dielèctrica, possiblement música i poesia barrejada.
I en aquesta mateixa línia, divendres 27, a les 8, tot i Soler i Gemma omet la seva petita festa amb poetes catalans de tots els temps. Dissabte, dues activitats, darrer dia del mes i darrer dia del Festival Ara Poesia.
A dos quarts de set, Teresa Colom i Eduard Iniesta. Teresa Colom llegeix els seus poemes amb l'acompanyament de guitarra d'Eduard Iniesta. I...
A les vuit, la mort, les set. Un homenatge, una estrena amb textos de Blai Bonet amb Pau Pasqual i Maria Drover. I el març començarà també, sabeu que cap a finals de març o mitjans març hi ha el Festival MOT,
Hi ha la rímet i hi ha moltes altres coses sobre les quals ja anirem informant. Per tant, ja sabeu, la poesia no s'acaba en aquest programa. Segueix, afortunadament, amb moltes activitats a fora. Gaudiu-ne, l'ara poesia, a la Casa de Cultura de Girona, els seus darrers espectacles. Moltes gràcies i fins la propera. La poesia