Deo, olors, sabors i colors de l'Ebre. Un podcast amb ADN Brenc per conèixer el nostre territori a través dels cinc sentits.
Ahmed Elgamosi va arribar del Marroc fa 8 anys quan en tenia 17. Un jove ple de somnis conscient que res seria fàcil. Va escollir en posta perquè aquí viu sa germana i volia tindre un suport familiar fins a adaptar-se i fer-se un espai en una ciutat nova amb un idioma nou i moltes dificultats. La principal, la feina, però també un dret bàsic, l'habitatge.
La verdad, lo más difícil es la feina, porque aquí para trabajar en una situación irregular es algo difícil. No puedes conseguir ni contrata ni nada. Vas a trabajar en unos trabajos que son un poquito difíciles,
pues el idioma estoy intentando hablar poco a poco ahora estoy hablando castellano y también entiendo catalán pero para hablar catalán me falta un poquito más y también las cosas de las cosas del casa es algo un poco difícil porque para tener una casa aquí te falta una contrata te falta una nómina te falta... nosotros estas cosas no las podemos tener por eso
Ahmed de seguida va acceptar formar part del projecte i la seva relació improbable amb Postina la va establir amb Jesús Gómez.
és xulo perquè tu aprens, perquè tu veus altres coses, perquè tu dius, ostres, tio, en el que li ha passat a aquest tio, jo hagués fet exactament el mateix, és a dir, o si això li hagués passat a un fill, jo tinc fills d'aquesta edat, si això li hagués passat a un fill, joder, jo el mateix, o més que ell, no? I per tant, d'alguna manera,
No només empatitzes, que trobo que al final tothom empatitzem, sinó que també mos beneficia personalment. Per tant, jo quan vaig acabar d'això, per a mi, agraïment als que m'ho vau oferir i agraïment a Ahmed que vam estar bé una hora xerrant, mos vam contar coses.
La història de l'Ahmet i el Jesús és una de les 21 que formen part d'este projecte Despertar Mirades, traslladat a una exposició que es pot veure al Museu de les Terres de l'Ebre i que té com a punt de partida el Pla de Barris. La regidora de Drets Socials i Ciutadania, Núria Ferrer, ens explica l'objectiu d'este projecte vinculat a l'equip d'atenció a les persones joves vulnerabilitzades de l'àrea de Drets Socials i Ciutadania.
Bé, és una proposta que sorgix arran de tot el treball previ que fem al Pla de Barris, en el projecte Barres en Futur, que ens situem al barri de la Vila i analitzem qui és qui viu en aquest barri per veure quines són les necessitats i què podem treballar i ens adonem que hi ha gent que hi viu al barri
que passa moltes vegades invisibilitzada, que o estan allà o molta gent del barri que pensen que és gent que ha vingut, que està vivint al barri però que no són del barri. I aquí comencem a pegar voltes i comencem a treballar en els espais de participació, que ja treballàvem també des del Pla de Barris, i una de les propostes que surt és el grup de joves que viuen a la zona
I llavors aquí comencem a treballar i buscar promoure relacions improbables perquè aquests joves que moltes vegades passen invisibilitzats allà on viuen, que la gent els ho fiquéssim cara, els ho fiquéssim nom, i que els reconeguéssim com a veïns perquè al final és el que són.
Les conclusions principals surten que les barreres burocràtiques, la dificultat d'accés a l'habitatge i la impossibilitat legal de treballar durant els primers dos anys de residència són un obstacle major per a la integració, mentre que l'empatia i el reconeixement mutu actuen com a motors de cohesió social, tal com han explicat els tècnics Sara i Girona i Jesús Díez, que han explicat el per què, el com i el resultat del projecte.
Sobretot també volien els joves transmetre, evitar la temor que existeix, l'estigmatització, i això per a ells era una oportunitat que se brindava. A partir d'aquí van començar a fer les parelles, van començar a cridar veïns i veïnes d'amposta, unes vegades representants de la cultura, de l'espectacle...
Però unes altres vegades veïns anònims que tal com anàvem preguntant si volíem participar, ens anàvem dient que sí, que sí, que encantats, que volíem conèixer estos joves i les seues històries de vida.
En aquestes trobades, que normalment, com hem dit, són molt improbables, van sortir unes converses i una manera de contar-se la història com si es coneguessin d'abans. I va ser molt bonic. Sabíem que havia de tindre algun final, alguna manera de poder mostrar al món el que nosaltres havíem estat fent. I donant-li voltes de com podia ser això, vam decidir que l'exposició havia de culminar tot aquest treball fet.
Amb l'intercanvi, Ahmed i altres joves migrants senten que la societat on han establert la seva vida els acull i els escolta, que s'interessa per ells i això, d'alguna manera, malgrat totes les dificultats majors, també implica complir una part del somni. Ya, trabajamos ahora estamos bien, estoy muy feliz porque estoy seguro que hoy en día voy a hacer lo que quiero, voy a seguir adelante, voy a tener mis sueños.