Molt bones cinefils, i què tenim aquesta setmana? Aquí tenim una pel·lícula basada en una novel·la de Stephen King dirigida per Mary Lambert, Cementerio Viviente, Cementerio de Mascotes, Pet Cementerio, bueno, com volguéssiu dir-la, una pel·lícula de terror de l'any 1989 basada en un cementerio de mascotes, i no diré més, una pel·lícula bastant dura en part, però jo li posaré humor perquè és molt necessari riure una miqueta.
L'espai de la plana ràdio dedicat al cinema és Pantalles amb les sinopsis i les curiositats d'Eugeni Quaspall de Pérez.
Molt bones cinèfils! Atents, atents, atents, atents, perquè avui, avui toca a Stephen, senyor Esteve Ray, eh? 1989, dirigida per Mary Lambert, i com ja he mencionat abans, no m'importa re-mencionar que està basada en una novel·la del senyor Esteve Ray, Stephen King, per alguns despistats. Anem al gra, i per parts, com diria, algun assassí esbodellador.
La família Crete, Luis, Rachel, els seus fills Ellie i Jade, i la seva mascota, Charge, es traslladen de Chicago a una zona rural Lutbou, Maine, això és típic del senyor Stephen King, sempre fa pobles xicotets, després que Luis acceptés una feina com a metge del col·le.
Potser seria un institut. No em demaneu massa, que ja m'enteneu, suposo. Church és un gat, per cert. Perquè alguna cosa que es diu... Bé, crec que no ho he mencionat. És un gat d'aquests així, no sé quina rasa és, però és d'aquests així, grisos. És igual. És Church. A l'altra banda, ho dic perquè tindrà protagonisme, no per l'altra cosa. A l'altra banda...
O per altra banda, més ben dit, tenim un home d'edat avançada que sembla Tim Linderman, el cantant de Rammstein, però amb uns anyets de més. Un home viudo i alegrat de tenir veïns nous amb crios per perturbar-los bàsicament les seves històries macabres i regiradores. Aquesta me l'acabo d'inventar. Del poble.
El petit té dos anys i la nena ni idea, posem-li uns 8. La casa de Fusta està just davant d'una carretera on passen camions cagant llets. I ja em direu quines ganes d'arribar a cometre alguna aberració involuntària, nena tota hòstia, però bé. Una nit, el jove metge es passeja per la zona i l'ancià entranyable que s'assembla a Linderman, per cert, es diu Fred, la dona, la pobra que es va morir, es deia Caló.
Ja paro, ja paro, ja paro. A veure qui no l'ha entès. Doncs, com deia... No sé com es deia la dona, la veritat. Doncs, com deia, el teníem al porxo com a bon yanqui assegut inflant-se a xirifuquis. Doctor, és vostè! Pasa i tómese una cerveza! Va i li treu una...
No, no, no, no puc dir marques, però sempre estan bevent aquest pixat de burra els americans, quina mania. Entre altres coses, li explica que dins del bosc, allà ben endinsat, hi ha un cementiri d'animals i que la carretera que travessa el poble és la culpable de la seva existència. No, seran culpables els camions i els capullos que van a tota llet, però bé, és igual, ja m'enteneu.
Total, que brindant amb aquell pixum en el qual no dirà la marca, li suggereix que castri el gat, normal, perquè no marxi i no es passi per la carretera. El dia següent, el primer dia per donar la benvinguda, li duen, això al metge, perquè m'enteneu, li duen a un jove amb tota la cervellada sortint-li pel cap. Ara que hi penso, no sé per on hi hauria de sortir, sinó, però bueno...
El cas és que l'han atropellat un camió, però anem a veure, és que només passen camions d'aquesta carretera. Bé, no rieu, no rieu, que és seriós, això va. Després de, òbviament, palmar-la, al poc li fa, li mig ressuscitarà, el típic que l'agafa pel braç, tots ens espantem aquí, i li dirà una frase mig rara sobre un terra i el cor d'un home, és igual.
A mitjanit se li apareixerà el fantasma amb el cervell encara supurant-li pel cap. I un altre cop amb obvietats.
No, no, si això és cosa meva, ja m'enteneu. Total, o no, no m'enteneu, perquè és paraules. Total, el més normal que farà un és seguir-lo pel bosc perquè li vol ensenyar una cosa, jo també ho faria. Finalment li assenyalarà una zona de dalt, del cementiri d'animals, i bàsicament en frases típiques de fantasma. I li dirà que mai vagi on els morts caminen. Vale, sí, i ell què està fent? Està caminant i seguint-lo. No, no es referia a això, ja, però...
El dia següent es despertarà al seu llit pensant-se que ha estat un somni, però no. Està ple quan es treu els llençols, està ple de fang i ha embrutat els mateixos llençols, pròpiament dit. Total, que es posarà a la roba bruta així a amagar totis. Senyor meu, a veure, com no posis tu una rentadora, la dona es dona a compte. Jo no sé què està amagant. Al poc,
La dona i els crios se n'aniran a casa dels sogres que no traguen el metge i viceversa. No es soporten entre ells, en poques paraules. A l'estar sol rep una trucada del cantant de Rammstein de la tercera edat. Suposo que ja em seguiu.
Total, de fred, de fred, sí. Total, que li diu que té una mala notícia i que hi ha un gat atropellat a la carretera. I sí, sí, és charge, senyors i senyors. Vaja. El desenganxa literalment, com si fos un esparadrap, li diu que... Que menys, si t'ha atropellat un camió, però bueno. I li diu que la filla tindrà un cert disgustet. També vaig a dir un detall una mica escabró, si l'hagués atropellat bé el camió no quedaria gat, però bueno, és igual.
A aquell home, el metge, es queda pensatiu. Bé, el metge no, perdó, el Linderman gran, poques paraules, li diu que hi ha una opció, no? I el durà a un lloc on just al mort li havia dit que no n'és. Aquí ja comença la cosa a posar-se una mica així, eh? Justament allà hi ha un antic cementiri. I de natius americans. De americans de veritat, vaja.
just a la part de dalt del cementiri d'animals, que ara que hi penso, quina mania sempre el nostre estic fent, una altra mania és que té de posar cementiris natius. Però bé, ja està bé que faci apologia.
El tema és que li diu que l'enterri allà, que l'ha d'enterrar allà. I ell es quedarà mirant, perquè es veu que ho ha de fer ell. Com que la terra és més dura que el matinà, li costarà el seu i se li farà de nit. L'ancià del Rammstein es fumarà mig paquet amb la caputxa que, per cert, no para de fumar, aquest home. A més, s'encén els llumins amb la jaqueta. És molt característic.
Un cop acaba, certa feina, li diu que no digui res del que han fet ni a la seva dona. Total, que el dia següent veu a George que ve fet un fàstic pensant-se que l'ha enterrat viu. Amb un acatipent que tomba, li bufa, apareix pels racons de la casa, va tot fet un cristo i li tira rates a la banyera. Home...
Ara que hi penso, tret de les dues primeres coses ja ho tenen això els gats, sobretot en època de cel. Sobretot en primavera, vaja. En fi, el tema és que no serà normal, tot bé té a veure amb aquella, òbviament, ja ho sabeu això, en un cementiri, en el cementiri de dalt, on l'ha enterrat, on el mort li va dir que nanai del peluquin. I ja no dic més, si és que el que ve després és no apte per a sensibles i per pares de criatures, això us ho puc assegurar.
Així que ara aniríem a... Bueno, teniu en compte les meves advertències. I ja anem a les esperades curiositats. Curiositats.
El guió el va escriure el mateix autor de la novel·la. L'escriptor Stephen King va adaptar personalment el guió de la seva pròpia novel·la. No és gaire habitual que l'autor original escrigui el guió complet d'una adaptació cinematogràfica. En fi, que bé parlo avui. Stephen King apareix fent un cameo. Sí, apareix. El mateix Stephen King surt breument a la pel·lícula durant el funeral. El que està donant les oracions.
El gat, George, el van interpretar diversos gats. I el personatge del gat George no feia només un gat, es van utilitzar entre 6 i 8 gats diferents per aconseguir totes les escenes. I què més podem tindre? Stephen King va tenir una casa a prop d'una carretera molt transitada on sovint morien animals atropellats. Els nens del barri havien creat un petit cementiri d'animals, cosa que va inspirar a fer la novel·la. Sempre surt d'alguna cosa.
El nen actor que feia de Gage, el petit, no sabia que era una pel·lícula de terror. L'actor infantil, Mike Hughes, era molt petit quan va rodar la pel·lícula. Els adults del rodatge li van explicar que era una història divertida sobre un gat màgic perquè no s'espantés amb les escenes. Quina mala llet. I fet, bàsicament, ara us diré les meves reflexions finals, la meva opinió sobre tal film.
És una pel·lícula... Mireu, de fet, hi ha un remake, no? No sabria dir quin any era, però fa uns 10 anys es va treure un remake que he de reconèixer que no està gens malament, tot i que cabien diverses coses. Mireu-la també el remake perquè és curiós, a mi m'agrada. Fan cap a mi aquests remakes que foten una cagada absoluta i espectacular, però en aquest cas el remake és un bon remake i m'hi estic repetint massa. Però ara parlem de la versió del 1989, que és la que acabes de parlar,
i que jo prefereixo. Francament, és molt crua perquè passa una cosa a la pel·lícula que no la puc explicar aquí. És molt dura. De fet, Stephen King va dir que havia sigut una pel·lícula que la troba molt perturbadora. Mira que ha escrit coses d'aquest home. Escriu hasta el vàter. Però, quasi, quasi que diria que sí. Però el tema és que parla d'una cosa que no puc explicar i és molt túrbia. Molt túrbia, en sèrio. És bastant bèstia. Però la pel·lícula en si és una bona pel·lícula de terror en la qual...
té la seva gràcia. I sobretot hi ha una cosa que us perturbarà encara més, que és celda. Recordeu-vos de celda. Només dic això, no ho he explicat aquí, però recordeu-vos de celda. Sí, sí, celda. En fi, no dormireu en diversos dies.
És molt bona pel·lícula. Sincerament, a mi les novel·les de Stephen King sempre m'han agradat molt i les pel·lícules adaptades la majoria solen ser molt fidels o solen estar molt bé. Més un expert, encara més que jo et diré, no, és veritat, perquè, oh, menys els xicos del Maif, que aquí sí que es veu que va dir, no la vull anar a veure, no m'agrada l'adaptació. La majoria a mi sempre m'han agradat molt i francament, jo la recomano, ara.
les advertències que us he donat. Hi ha coses que, uf, són una mica turbies. 1989, hi ha coses que avui en dia ja no es fan, però en aquell moment sí. Però és una bona pel·lícula, no puc dir més, mireu-la, mireu-la i res, i espero que dintre de tot us haguéssiu rigut una estoneta, jo m'he estat aguantant, me faig autorriure moltes vegades, però en fi, no puc dir més. Així que espero que ho haguéssiu disfrutat i fons la propera, cinefils!
I això ha estat Pantalles, les sinopsis i curiositats d'Eugeni Guasball de Pérez. Pot seguir-nos a les xarxes socials, arroba a les pantalles, i no oblideu que cada divendres us portem totes les estrenes i novetats de cine i sèries a les sales i les plataformes.