Com estem cinèfils i aquesta setmana ens anem al 1999. Us vull parlar de L'último Escalón, una pel·lícula dirigida pel guionista David Coebb i protagonitzada per Kevin Bacon. Sí, en un barri de Chicago, doncs, passant en una casa, uns fenòmens paranormals i tot tindrà a veure, doncs, en unes coses que van passar allà, en aquella casa. No us dic més, no us dic més, perquè jo li ficaré humor, com sempre, i li intentaré ficar una mica de gràcia a una història bastant túrbia dintre del que cap.
L'espai de la plana ràdio dedicat al cinema és Pantalles amb les sinopsis i les curiositats d'Eugeni Quaspall de Pérez.
Molt bones cinefils! Mireu, mireu, si us dic la veritat, aquesta setmana tenia dubtes seriosos en quant a quina obra de DCT Art enviar-vos, no? Finalment, i després de rumiar i passar per diverses possibilitats i una decisió totalment digna del cagadubtisme, a veure si m'obico una mica, que estic ja en el ment per les branques. 1999, dirigida per David Coeb, guionista de Jurassic Park, per cert, ja deia que em sonava. Això sí, protagonitzada per Kevin Cancelada.
Kevin Bacon, senyors, a veure qui no ha agafat el xist. I aquest ha estat fet tan expressament que no sé si ha comptat el barbarisme, és igual. Us posaré en context. En una barriada de Chicago tenim un veïnat molt peculiar, humil i molt pintoresc. Fan festes del carrer baix i fan guateques a baix de casa i a casa dels d'altres confiats, en poques paraules, el típic. Tenim el crio.
a un crió, vaja, Jake, d'uns 7 anys aprocs, que envia el pare a buscar el pijama de bitxos un cop acaba el bany. El pare li diu que no, que li toca el de bombers, que el de bitxos està baix, i Jake insisteix en que vagi a buscar el de bitxos. Em seguiu? Què té a veure? No patiu, que tot té relació, a veure-ho. A tot això és per preguntar a la paret, bé, això és el que es veu, si li fa mal estar morta.
Quincangeli. En fi.
En fi, seguim, ho deixem aquí de moment. El pare és ni més ni menys que aquell vimpanceta. És que m'encanta dir això, el barbarisme i xistolent alhora. Interpreta Tom, un músic frustrat que compagina amb la feina d'arreglar els pals de la llum. Estic pensant de mirar-la aquesta nit, que fa temps que no... Ai, perdó, perdó, perdó. Una de les dits de divendres, el veí del costat fa una quedada casolana de copitxueles. Que no sé si comptar-lo, conteu-lo si voleu, me la bufa.
Convida a Tom i a la dona. I no patiu que Tom s'endú el trasto aquell dels crios, no? Com es diu allò? Aquells walkie-talkies? És igual, ja sap el que vull dir. A tot això, la cunyada de Tom comença a explicar, entre altres, que està fent un cubs d'hipnosi i entre bé fes burles i, va, el diré aquesta vegada que a Chondeo li proposa que l'hipnotitzi. Ell diu que no funcionarà perquè no hi creu, bla, bla, bla... Insisteix que seguirà amb detalls de la precisió tot... És igual. Un cop ho fa...
es hipnotitza, no?, i després d'uns quants flaixos i unes imatges perturbadores es desperta, suat, i tothom s'està partint d'ell. La cunyala li diu que forma part del 8% i que no era bona. Resulta que hi ha un percentatge petit que són hipnotitzats del tot. Pel·lícules, no. A veure, aquí s'han passat, tres pobles, però en fi, queda molt bé. L'amo de la casa, IBEI, li diu que es deixia rotllos i que li expliquen més coses de Joel Lucas. I resulta que és el crió que li feia bullying al col·le i no havia parlat mai d'ell. Ah...
Doncs bé, a la nit està com nervioset, no? S'està bellugant-se el llit més que una oruga. Tant que la dona magui es pensa que vol tema, però no. Se'n va finalment a baix, a la sala d'estar, i després de per quatre coses que li passen, que no es diré, se'n va veure una mica a la tele. Però la imatge d'una jove al costat que li apareix, li diu no sé què, el rejina més no poguer.
Desapareix del moment i el crió, que està al peu de l'escala, se li acosta i li diu que no li tengas miedo, papi. Este crió, este crió ja...
El tema és que truca la cunyada pel matí i li pregunta que què li va fer a l'hipnotitzar, a l'hipnotitzar-la, no? I res, a veure, simplement li va obrir la ment i la va fer hipersensible. Era un tancat de vent i aquí li va obrir una porta. Una nit, aconseguiran de forma poc usual un cangur per poder anar a ver el partido, típic dels yankees. La cangur sentirà el crió parlar amb algú des del walkie-talkie i quan puja...
Collons, que no em surt allò del wakita aquí. Com es diuen aquestes coses? És igual. Ja séu, els trastors aquells. El cas és que al pujar a l'habitació no se li acut altra cosa, Jake, que dir-li que Samantha diu que està molt fosc on està. Total, que ja no hi diré més. Un que em carrego la gràcia i passo. El tema és que la cangur és la germana d'una tal Samantha i és exactament com la de que... Perdó. Ull dit Tom li va aparèixer.
I sí, la gràcia serà veure què va passar, i aquí no sé com fer humor del indigest, i la dic, turbio, ala, de l'assumpte. Sí, un assumpte molt turbi. El barri amaga coses que, malditos vecinos. Sí, a veure, un fantasma, i la germana, el crio que la veu, en fi, mireu-la, per l'amor de Déu. I ara anem a les suculentes curiositats.
Es va estrenar gairebé al mateix temps que el de Sixth Sense, el sector sentido, amb Night Shyamalan, i això va afectar la seva taquilla, perquè amb dues tractaments tractaven temes molt semblants, quasi el mateix, per no dir-ho, fantasmes i percepcions sobrenaturals.
Per fer creïbles les escenes, després del seu personatge fos hipnotitzat, Kevin Bacon va consultar amb professionals i va observar sessions reals d'hipnòsit per captar millor els canvis subtils de comportament. Mare de Déu! Però aquí sí, però aquí es flipen massa, eh? També us ho dic. Es va rodar principalment a barris obres de Chicago, buscant una atmosfera quotidiana i creïble allunyada de les típiques mencions còtiques, no? Del cinema de terror, molt original en aquest sentit.
El director va ser David Cove, més conegut com a guionista de grans produccions com Jurassic Park. Aquesta va ser una de les seves primeres pel·lícules com a director. L'escena en què el personatge de Bacon pica obsessivament al terra dels subterranis va rodar durant diversos dies i l'actor va acabar amb blaus reals als braços.
per la intensitat física. Això, això, això, ara hem patit més les pel·lícules, no com ara que totes fan CGI, sí, ja, sé la mare que es va fer. Enguany, l'actriu que fa de fantasmes, avança, és a dir, Jennifer Morrison, molts la coneixereu per dues sèries, una per... Era ser una vez, i després, òbviament, per House, la...
La Cameron, la Cameron House, això. En moltes escenes, ella es va optar per il·luminació freda, maquillatge pàl·lit i moviments lents en lloc d'efectes digitals exagerats, per fer-la més inquietant i realista.
I ara venen reflexions finals, i us he de dir que és una pel·lícula, crec que oblidada completament. No es pot dir que és gènere terror, ho és però no ho és, no? Jo crec que és una pel·lícula que, com més vegades l'he vist, m'he de compte que es podria fer una minissèrie, perquè el tema que aquell fantasma estic en aquella casa té a veure amb una cosa que va passar al barri i d'uns veïns, no diré més. I tota aquesta història i el que diuen
que va passar durant mesos, podria fer-se una miniserie sense cap problema. Dic miniserie, perquè podrien ser més, però bueno, miniseries sí que es podria fer. Perquè té tan rebombori tot, i la història és tan xunga, en poques paraules, perquè, no sé, és una pel·lícula molt simple, d'una hora i mitja a poc més, i la veritat és que està infravalorada. No crec que estigui infravalorada. Jo diria més aviat que són d'aquelles pel·lícules que s'obliden en el temps, no?
i es va estrenar al mateix temps que el Sexto Sentido i tal. Quina de les dues m'agrada més? Doncs no ho sabria dir. No ho sabria dir perquè el Sexto Sentido és molt bona pel·lícula.
Però el final de l'escalera, que va ser, es diu Steer of Ecos, el versió original, El Último Escalón, perdó, El Último Escalón. És que l'estava confonida al final de l'escalera, El Último Escalón. La veritat és que no està de menys que Sexto Sentido. El que passa és que Sexto Sentido és una pel·lícula amb sorpresa final, qui no l'haigui vist, i El Último Escalón, no tant,
Però aneu veient coses durant la pel·lícula que diuen, uff, vas descobrint cosetes. Està molt bé, jo se la recomano totalment. És més aviat una pel·lícula de fantasmes, no de terror en si. Una pel·lícula de misteri, suspens i una història bastant crua, darrere de tot. La recomano totalment. Res, i no us diràs més.
Ja està, ja està, no us preu més avui. La setmana que veus vindrem més cosetes, a veure quina pel·lícula us desmoralitzo aquesta vegada. Així que, fins la propera, Cinefils! I això ha estat Pantalles, les sinopsis i curiositats d'Eugeni Guasvall de Pérez. Pots seguir-nos a les xarxes socials arroba a les pantalles i no oblideu que cada divendres us portem totes les estrenes i novetats de cine i sèries a les sales i les plataformes.