Les dones no sempre han caminat amb comoditat per la nostra literatura. Des d'aquesta secció volem posar un granet de sorra més recuperant la vida i l'obra de set autores del nostre país que no sempre han estat prou reconegudes.
Veus indispensables. Set escriptores que tenen molt a dir.
Obrim les portes amb Caterina Albert, que va voler ser coneguda sota el pseudònim de Víctor Català. Però què en sabem realment? Per què aquest renom? Quines altres obres, a banda de Solitud, van marcar la seva trajectòria literària? Ho descobrirem acompanyats de la historiadora i investigadora en literatura contemporània a la Universitat de Girona, Mita Casa Coberta, que actualment dirigeix la càtedra Víctor Català d'Estudis sobre el Modernisme.
Nascuda a l'escala l'11 de setembre de 1869, fou la gran de quatre germans i va créixer en una família liberal, amb uns pares que li van permetre experimentar i aprendre en llibertat. És un fet molt present en la vida de Caterina Albert i que l'autora va recordar sempre. Fem un petit repàs d'aquests inicis amb mita casa coberta.
Veus indispensables. Provenia d'una família de propietaris rurals. Mita Casa Coberta, historiadora i investigadora en literatura contemporània a la Universitat de Girona. Pensem en gent tradicionalista, més aviat carca, etc. I no, aquesta vegada resulta que aquests propietaris rurals empordanesos eren republicans i per tant molt liberals.
Per què dic això? Ella va ser la filla gran de quatre germans, van venir dos nois després i una noia al final, i de fet era la pobilla. Ella, a diferència dels altres, va ser la que no va anar a la universitat. Evidentment que va tenir una educació tant a casa molt bona com també a l'escola de l'escala, però no estava destinada a ser el que després ella va voler ser.
Va tenir una educació realment molt bona perquè va tenir professors particulars de música, de pintura, d'escultura i, sobretot, una gran biblioteca que li van deixar utilitzar sense cap mena de problema perquè...
En aquella època, justament, el problema de les dones burgeses era que l'educació servia per tallar-los les ales. Doncs en aquest cas, no. Per tant, ella té uns escrits preciosos, ja del final de la seva vida, de records.
de quan era petita i de les malifetes que havia fet pintant, dibuixant les parets de casa seva, la plantofada que li va clavar al seu pare, etcètera, però era una persona amb una capacitat artística, creativa, absolutament brutal. Per tant, com que ningú no li va tallar les ales, doncs ella va llegir, va escriure. Víctor Català, autores que van deixar un llegat literari i que reivindiquem de nou.
No vull que em segresteu el pensament dintre de fets o fórmules pactades. Vull, com les aus, les ales alliberades per volar en tot moment, ara dreta, ara esquerra, per l'espai ple d'infinites rutes invisibles. Fragment del poema Insubmissió, inclòs dins el llibre blanc. Víctor Català. Veus indispensables.
Curiosa de mena, Catarina Albert es va impregnar de l'ambient que l'envoltava, relacionant-se estretament amb la gent del poble i escoltant els contes i les rondalles de la seva àvia, una font d'inspiració que la va portar a escriure. Mitat que s'ha coberta, ens desvetlla alguns detalls de la seva joventut i dels seus inicis en el món de l'escriptura.
La cosa divertida, des del meu punt de vista, és clar, és que quan comença a publicar, que comença a publicar molt aviat, ho fa en revistes humorístiques, satídiques, com l'Escella de la Torratxa, sempre amb pseudònim, no Víctor Català, sinó d'altres pseudònims, i el que és absolutament al·lucinant, i que ha sortit ara amb una tesi que va fer la Irene Muñoz,
és que també escriu a la premsa republicana articles en castellà, perquè el republicanisme en aquell moment era en castellà, de tipus polític, i es posa amb tothom, i és divertidíssim. I comença a escriure en català. Per què? Doncs perquè durant els anys de la seva adolescència es produeix un fenomen a Catalunya que és la construcció...
de la cultura del catalanisme, que a partir d'això, dels anys 80, per tant, ben bé quan ella és a la seva adolescència, doncs es converteix en el modernisme. I això la fascina, perquè és tot el moviment artístic, la idea de l'art total, etcètera.
Són sis. Sis dones. Sis de Lleida. Sis dones deportades a un camp de concentració. Sis històries de vida i un gros oblí. Les sis de Ravensbrück. Coloma Cero Costa. Generosa Cortina Roig. Conxita Granger Veleta. Maria Maranges Bober. Lola Casadellà Puig. I Felicitat Casa Nadal. Les sis de Ravensbrück. En veu de dona. A Lleida, al Pirineu i Aran.
Una coproducció de MUNFM i la xarxa, amb la col·laboració de l'àrea d'igualtat de la Diputació de Lleida. Qui són les 6 de Ravensbrück? La primera vegada que vaig sentir a parlar d'aquestes dones va ser a la presentació del llibre de la Míriam Roma, la historiadora del meu poble, d'Almenar. Com molta gent, sabia que molts catalans havien mort a Mauthausen, però no sabia que moltes catalanes havien estat deportades a Ravensbrück.
En la memòria col·lectiva tenim la Neus Català i no en totes les memòries. Escoltar aquelles biografies em va provocar la necessitat de fer d'altaveu. Al projecte s'hi han sumat l'Anna Canyi, la Míriam Roma, la Laia Manresa, l'Abel Porroy i tot d'altres persones que s'hi han anat involucrant. Som l'Anna Gasol i la Pili Garcia i aquesta és la història de la Coloma Ceró. Coloma Ceró.
Dia d'entrada al camp de concentració. Camp de concentració de Ravensbrück. 3 de febrer de 1944. Matrícula. 27.037. Capítol 1. Coloma Cero Costa, la primera regidora de Vilafranca.
Ravensbrück, literalment de l'alemany Pont de Corps, situat a 90 quilòmetres al nord de Berlín, va ser construït l'any 39 amb mà d'obra esclava provinent del camp de concentració de Sachsenhausen. Ravensbrück va ser l'únic camp del sistema concentracionari nazi per a dones i infants.
Partint de l'estudi en perspectiva de gènere de la Miriam Roma, de pagès editors, us explicarem la trajectòria vital d'aquestes sis dones que comparteixen l'haver estat deportades a Ravensbrück i l'haver estat invisibilitzades durant moltes dècades. Nosaltres els farem aquest petit homenatge perquè, com diu la Neus Català, la memòria no és venjança, és justícia.
Som a l'Albagès, un poble de les Garrigues a la segona dècada del segle XX. La Coloma Seró neix en una família humil de pagesos, a Calcavaler Seró. En l'actualitat, a l'Albagès ja no queda ni la casa que van habitar. El Josep Rubió Sobrepere, garriguent historiador especialitzat en recuperar la història de les Garrigues, ens acompanya al llarg d'aquest episodi per donar veu a la Coloma.
Traçar o reconstruir encara avui la trajectòria vital de la Coloma Cerro Costa continua sent tot un repte. Les dates de naixement fluctuen segons la font que es pugui consultar, o el 12 de juny de 1912 o el 12 de juny de 1914. La localització de la partida de naixement en el Registre Civil de la Població de la OVG va ser clau per tal de certificar les dades donades anteriorment.
La Coloma és una dona valenta i avançada als seus temps, perquè amb 20 anys deixa el poble per anar a viure i estudiar a Lleida.
De ben jove, la Coloma marxà cap a Lleida i es va presentar el llistat de mestres que havien de fer el curset de selecció per a l'ingrés a Magisteri. Era l'any 1933. Paral·lelament a la seva tasca d'estudiant i posteriorment docent, la Coloma s'involucrà també en l'esfera política a la ciutat de Lleida. D'aquesta manera s'afilia al PSUC i es dedica a fer xerrades i actes de propaganda, organitzats conjuntament amb la UGT, per diferents pobles de les Garrigues, però també del Segrià.
Som a l'any 36 i està a punt d'esclatar la guerra, i la Coloma comença a exercir de mestre a l'escola de Montpol, al Solsonès. Allí s'hi està un parell d'anys, fins que les tropes franquistes van guanyant territori i ocupen Lleida. És llavors que es trasllada a Vilafranca del Penedès, on hi deixa petjada. Salvador Campamà és vilafranquí historiador. La Coloma Saró va arribar a Vilafranca fugint de l'ocupació franquista de Lleida.
Ella va arribar, de fet, a una plaça de mestre, a una de les escoles públiques de Vilafranca que s'havien creat durant la República. I va prendre possessió d'aquesta plaça de mestre el maig del 1938. Concretament, la Coloma va aconseguir la plaça en una antigua escola religiosa que havia estat incautada per la República mesos abans d'esclatar la guerra. Es tractava del grup escolar Francesc Macià.
Recordeu que la Coloma, quan van a estudiar a Lleida, entra en política i milita al PSUC. Aquesta militància, el constant degoteig de regidors que són cridats a files i les tensions al Consistori faciliten que la Coloma entre a formar part de l'equip de govern de l'Ajuntament de Vilafranca i esdevingui la primera regidora de la història de la ciutat.
a l'últim estiu de la guerra, hi havia greus tensions en el govern municipal de Vilafranca entre d'una banda Esquerra Republicana, que era el partit que ostentava l'alcaldia, l'alcalde era Fèlix Malaguer, i el partit de la Colona, el Suc, unes tensions que van provocar un trencament de l'equip de govern i una crisi que va presenciar la Colona. Aquests fets, indirectament, van permetre
que la Coloma fes un pas més en el consistori i l'agost accedís a la regidoria de la cultura. La Coloma sovint envia cartes a l'Albagès, a casa dels seus pares. Ho fa des de Vilafranca i més tard des de França. Els pares de la Coloma són analfabets i és el mestre republicà del poble qui els llegeix les cartes. El pare del Josep Maria, el Ventosa Quadrat. Això és el que recorda el Josep Maria.
Resulta que, d'amagat, pujaven a casa i portaven les cartes de la Coloma 0 perquè el meu pare els llegís. Estaven fetes en castellà, eh? Se sentaven allí, els llegia i llavors li contrastaven a la Coloma i ho feia el meu pare.
Aquesta bona gent, per què els dies i les càrnes? Perquè aquesta gent, amb la guerra i tot això, la filla va marxar pel que es veu, era molt llesta, i va marxar cap allà i va estudiar la normal i es va fer mestre. Ells van arribar molt a la misèria, la casa la tenint la part de dalt esfonçada, i gairebé vivint baix a l'entrada.
i vivien de manera molt precària. Al ser la colonna a fora i no sabíem d'anar-les, llavors què van fer? Va haver una família del poble que els van cuidar fins que es van morir, a canvi de les terres i la casa.
Els pares de la Coloma moren a l'Albagès, a la misèria, a la mateixa casa on vam veure néixer la seva filla. Sabem pel testimoni del pare del Josep Maria Alventosa que la Coloma és una dona molt alta, rosa i atractiva. És una llàstima que aquesta sigui l'única imatge que ens puguem fer perquè no queda cap testimoni gràfic d'ella. Ens quedem momentàniament al municipi de l'Albagès perquè la sort que va tenir la Coloma de mantenir correspondència amb els seus pares no la van tenir molts altres veïns del municipi.
L'any 2019, quan el Miquel Àngel Llimós, exalcalde de l'Ajuntament de l'Albagés, buscava fotos antigues a l'Arxiu Històric, hi va trobar una carpeta on estaven classificades unes cartes escrites entre el 39 i el 41, que mai no van arribar als seus destinataris.
I li vaig comentar de poder anar a l'arxiu a donar un cop d'ull per si podíem trobar fotos antigues del poble, perquè m'interessava aquest tema de poder trobar material antic. La sorpresa és que el primer que havia trobat és aquesta carpeta, molt ben classificada, un total de 39 carpetes, de 42 persones, que se'ls havien cautat correspondència que corresponia des de l'any 39 al 41.
L'Albagès és un dels pobles amb el nombre d'executats més alt per càpita de la postgarra franquista a les Garrigues i té una de les ràtios més elevades de tot Catalunya. S'hi van executar 11 persones durant aquell període de la postgarra.
En aquella carpeta a l'antic arxiu de l'Ajuntament, classificades i oblidades, s'hi van trobar la correspondència de 8 d'aquestes 11 persones executades. Són les cartes de comiat a la família o demanant clemència a les autoritats que van enviar els empresonats i represaliats des de la presó de Lleida. Les últimes cartes que van escriure els executats i que el consistori franquista havia retingut.
Tenint en compte que se'n van executar 11 persones durant aquell període, ens trobem que hi ha correspondència de 8 de les 11 d'aquelles persones en aquestes cartes. I moltes van ser les últimes lletres que van escriure.
Els afectats per la repressió van ser principalment homes d'entre els 20 i 40 anys, casats amb l'ofici de pagès, de tradició política catalanista i republicana, anarquista o comunista. Els índecs repressius més elevats es troben a les comarques agràries i, més concretament, als pobles d'en menys de 5.000 habitants. Les condemnes s'aplicaven de manera arbitrària, tal com va passar a l'Albagès.
Hi ha gent que potser va ser executada i no hi ha cap informe, no tenim constància que hi hagués res. I d'altres, llegies l'informe, hi havia unes acusacions tan fortes com la gent que van executar, la mateixa, però van quedar amb llibertat i van fer vida normal al poble.
Les acusacions polítiques eren una cosa i a l'hora de les execucions van comptar molt rencilles entre veïns, enveges i ajustament de comptes. Previament s'havien fet un consell de guerra a set veïns del poble de caire de dretes, pròxims més a l'Eglésia, però se'ls va condonar la pena. Llavors, quan va ser la postguerra, va ser al revés, però llavors no hi va haver clemencia.
Les cartes van ser retornades als familiars 80 anys després d'haver estat escrites. Va ser difícil retornar-les perquè la majoria dels remitents havien mort i els descendants ja no vivien a l'Albagès. De fet, avui, a l'Albagès, només hi queden 300 persones d'aquells 1.000 habitants als anys 30. Ni la Coloma, que ja no tornarà mai més a l'Albagès. Com a mestra i regidora de Cultura Vilafranca té un objectiu clar, intentar que tot i el context bèl·lic es respiri la màxima normalitat dins de les escoles.
Salvador Campamà, historiador vilafranquí, ens explica algunes de les decisions que va prendre la Coloma com a membre del govern a Vilafranca. A la Coloma es va marcar un objectiu molt clar.
amb màxima normalitat, cosa que era molt difícil en aquell tram final de la guerra. Feia mesos i mesos que s'arrossegava una greu carestia de tot, alimentària, energètica. Aquesta carestia arribava a les famílies que tenien infants escolaritzats. Aquesta carestia arribava a les escoles.
Però, a més a més, Vilafranca patia un constant risc d'ombardetge aèri de l'aviació feixista, perquè Vilafranca estava molt a prop del que s'adomena el vesper de la Gloriosa. El vesper de la Gloriosa era un seguit de camps aèris republicans ubicats al voltant de Vilafranca. De fet, un dels principals refugis antiaeris de la ciutat
Estava construït a prop dels centres educatius que hi havia a Vilafrenca. Estava construït a la Rambla, on en una banda hi havia el nou institut d'educació secundària, que ocupava els locals que fins a la República havien allotjat un col·legi de primària de monges, i d'altra banda, cap damunt de la Rambla, hi havia les escoles graduades que havia creat la República,
en substitució d'una antiga caserna militar. Per tant, la Coloma Saró ho té molt difícil per mantenir aquella normalitat que ella tant desitjava.
La Coloma fa mans i mànigues per mantenir una mínima normalitat a les aules, malgrat que la por i la misèria s'estenen a la mateixa velocitat i en la mateixa direcció amb què ho fa la guerra. Un entrebany dur com a regidora de cultura li va arribar al setembre de l'any 38,
quan, en plena batalla de l'Ebre, l'institut, aquell institut que es trobava a la Rambla, va convertir-se en un hospital militar, en un hospital de sang, per acollir els soldats ferits a la batalla de l'Ebre. La Coloma va haver d'organitzar el trasllat de l'institut cap a unes noves instal·lacions menys adequades a les que ocupava
Fins a quin moment? Amb tot, la Coloma Saró, Regió Ara de Cultura, va actuar amb normalitat pel que fa a signar places d'escolarització.
pel curs 38-39, ella va signar a quina de les diferents escoles de la ciutat havia d'anar cada infant, va organitzar colònies escolars amb la intenció de dur res a terme aquella mateixa tardor i hivern, per tant a les acaballes de la guerra, però va topar amb un altre escull, un ordre de la Generalitat de Catalunya del 7 de novembre del 38,
establint que es tanquessin les escoles de Vilafranca degut a una epidèmia de diftèria.
L'anal de la Coloma és aconseguir que els infants notin el menys possible els estrells de la guerra, tot i tenir el vespe de la Gloriosa, els camps aèris republicans al costat i les tropes franquistes apropant-se. Organitza les colònies per mantenir allunyada la canalla dels bombardejos. Com a republicana, aspira a fer laic a la societat i, per tant, també l'escola, plena de sotanes. L'última activitat que organitza és la Setmana de l'Infant, l'equivalent laic dels reis.
Durant la República, la Diada de Reis s'havia substituït per una setmana de l'infant, amb ànim que aquella celebració tingués un contingut absolutament laic, alliberat del contingut religiós que té la Diada de Reis.
Doncs la Coloma Soró, en vigílies de l'ocupació feixista de Vilafranca, va preparar amb un gran detallisme la que seria l'última setmana de l'infant de la república i de la història de Vilafranca, de fet.
una Setmana de l'Infant que ocupava tota la primera setmana de l'any 1939. Hem de pensar que les tropes feixistes van entrar a Vilafranca el 21 de gener de 1939. Doncs, per exemple, el 7 de gener, és a dir, 15 dies abans de l'entrada de l'exèrcit de Franco a Vilafranca, la Coloma, dins del marc de la Setmana de l'Infant, havia organitzat una sessió de cinema infantil
el programa de la qual prometia obsequir amb un berenar a tots aquests infants que anessin a veure la pel·lícula. És molt important aquest detall. Un berenar en temps de carestia, en temps de misèria, en temps en què els aliments més bàsics eren racionats, és un gran reclam per a treure els infants al cinema.
Dejan las armas. El caudillo perdona y revive. Seguid el ejemplo de vuestros camaradas basados a nuestras líneas. Solo aquí lograréis la victoria, alegría en el hogar y paz en el alma.
Pocs dies després de celebrar la Setmana de l'Infant, la Coloma Ceró, mestra comunista, ha de fugir. El 21 de gener les tropes franquistes entren a Vilafranca.
A partir de la Setmana de l'Infant es perd o arrastra la Coloma Saró de Vilafranca, de fet es perd o arrastra de moltes persones a Vilafranca, perquè la ciutat estava a punt de caure en mans de les tropes feixistes i la Coloma va ser una de les desenes de vilafranquins i vilafranquines que van decidir emprendre el camí de l'exili, d'un exili que per ella seria definitiu.
En veu de dona, a Lleida, el Pirineu i Aran, les 6 de Ravensdorf. La xarxa de comunicació local.
What is jazz? Vine a descobrir què és el jazz a Terrassa. Del 6 al 27 de març, prop de 60 activitats al 45è Festival Jazz Terrassa.
Figures internacionals, talent de casa i noves veus per a un jazz en constant evolució. Diversitat i llibertat creativa en un festival diferent, trencador i atrevit.
La xarxa de comunicació local.
La igualtat real és un dret i és el nostre compromís. La Diputació de Barcelona i els municipis de la demarcació fem polítiques feministes. Per garantir drets. Per eliminar desigualtats. Per construir ciutats i pobles igualitaris. Per avançar cap a una societat més justa. Actitud feminista és passar a l'acció i és el nostre compromís. Fem possible la igualtat. 8 de març, Dia Internacional de les Dones. Diputació de Barcelona.
Cop Camp, l'Ateneu Cooperatiu del Camp de Tarragona, està d'aniversari. Celebra la primera dècada de trajectòria amb una jornada de debat i també amb una mica de festa, que 10 anys no es fan cada dia.
El divendres 13 de març, COPCAM organitza el Fòrum Cooperatiu del Camp de Tarragona per celebrar el seu desè aniversari. La jornada tindrà lloc a Vilaseca, al Tarragonès, i és gratuïta, però amb aforament limitat. Serà un dia per fer tallers, compartir reflexions, degustar productes locals i gaudir de la música. El matí començarà amb una ponència sobre la transformació econòmica del Camp de Tarragona i el paper que hi juga
i pot jugar l'economia social i solidària. Una petita parada per esmorzar amb film musical de nínia mai i tot seguit una sèrie de laboratoris per confabular. Si tocaran temes com el de creixement turístic, l'ocupació o el consum conscient, dinar per agafar forces i una jam de pensament, una taula rodona sobre cultura i cooperativisme, abans de l'actuació de la companyia de teatre,
acri de produccions. I per rematar-ho, triple concert, una mica de trip-hop amb homínida, rigui i música urbana amb mata i electrònica amb faixa. Divendres 13 de març, Fòrum Cooperatiu del Camp de Tarragona a Vilaseca. Més informació a copcamp.cat
Sabies que... La síndrome d'Estocolm deu el seu nom a un segrest que va tenir lloc l'agost del 1973 a Estocolm, on dos delinqüents comuns van retenir quatre estatges durant cinc dies. Aquesta síndrome és un estat psicològic en què la víctima d'un segrest o la persona retinguda contra la seva pròpia voluntat desenvolupa una relació de complicitat amb el segrestador.
En aquell cas, les víctimes van defensar els seus captors fins i tot després d'acabar el segrest i van mostrar també una conducta reticent davant dels procediments legals que es van emprendre contra els mateixos segrestadors.
Són sis. Sis dones. Sis de Lleida. Sis dones deportades a un camp de concentració. Sis històries de vida i un gros oblí. Les sis de Ravensbrück. Coloma Cero Costa. Generosa Cortina Roig. Conxita Granger Veleta. Maria Maranges Bober. Lola Casadellà Puig. I Felicitat Casa Nadal. Les sis de Ravensbrück. En veu de dona. A Lleida, al Pirineu i Aran.
Una coproducció de MUNFM i la xarxa, amb la col·laboració de l'àrea d'igualtat de la Diputació de Lleida. La Coloma Seró, mestra comunista de les Garrigues, deixa el càrrec de regidora de l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès, la primera dona que entra al consistori, i emprèn l'exili fugint de les tropes franquistes. Un exili que serà definitiu. Nom. Coloma Seró.
Dia d'entrada al camp de concentració. Camp de concentració de Ravensbrück. 3 de febrer de 1944. Matrícula. 27.037. Capítol 2. Coloma Cero Costa. La Josefín.
França rep persones refugiades durant tota la Guerra Civil Espanyola. L'onada més important va ser la quarta, a inicis del 1939, causada per l'imminent caiguda de Barcelona i els constants bombardejos franquistes. Unes 400.000 persones, de les quals 170.000 eren dones, canalla i gent gran, creuen la frontera, i entre elles hi ha la Coloma i l'Electra.
Una investigació molt recent revela episodis de la biografia de la Coloma que fins ara eren desconeguts. La Coloma, el 10 de setembre de 1937, té una filla, fruit d'una relació amb el comissari delegat de Lleida de la UGT, Joaquim Vilaclaramunt, amb qui no s'arriba a casar. El registre de naixement de Lleida està inscrita com a Electra Vilaceró, un nom molt a l'estil dels noms que es posaven durant la república.
La Coloma marxa cap a Vilafranca, sola, amb la nena. I a Vilafranca coneix un brigadista portuguès amb qui es casa l'any 1938. L'historiador Josep Rubió sobre Pere, que explica la biografia de la Coloma en aquesta sèrie, ens parla del marit de la Coloma, l'Ignacio Anta Gómez.
Ignacio Anta era un militar portuguès nascut a Braganza, que quan era alumne de l'escola militar portuguesa va venir a lluitar a la Guerra Civil en favor del bàndol republicà com a atinent d'artilleria. Amb ell i la seva filla Electra, que en aquest moment té 16 mesos, emprèn el camí de l'exili.
La Coloma és una dona transgressora en molts sentits, que personifica els valors republicans. És evident que el de llibertat i d'igualtat, i també el de fraternitat. El 25 de gener de 1939, els dos es van veure abocats a exiliar-se. Sembla que la Coloma dirigia un grup de 300 persones des de Sant Joan de les Abadeses cap a l'exili, assumint tasques d'assistència social.
La Coloma, l'Electra i l'Ignacio creuen els Pirineus l'hivern del 39. Les condicions són duríssimes i la criatura no ho resisteix. En la dor de la Coloma no sobreviu al camí de l'exili. More el 31 de gener del 39 a Boló. A la partida de defunció apareix com a Pepita, no com a Electra. A la pèrdua de la Pepita se li suma una guerra i l'anel per sobreviure-la.
per desgràcia no és ni de bon tros un cas únic moltes de les dones exiliades i deportades van veure morir els seus fills i les seves filles
Recuperar la memòria de les 6 de Ravensbrück és un dels nostres objectius, però també volem parlar de dones, de totes nosaltres, des del present. I si alguna cosa pot entendre la humanitat en els temps que sigui, és la mort d'un fill, és un dolor universal. La remei Capitán Artacho és especialista en l'acompanyament al dol. El dol de la pèrdua d'un fill és esgarrador, és mortíferra.
No es pot, com aquell que diu, costa de tornar-te a refer, a transformar la teva vida de nou en nou, tornar-la a viure una altra vegada, perquè són molts passets molt a poquet a poquet que s'han de fer per poder anar tancant aquesta ferida. I sempre, la majoria de vegades, necessites algú que t'acompanyi. Per això et dic que sí que és molt desgarrador i sort que ara, sort que ara,
Fa poqueta, no et pensis. Imagina't els anys que fa que les dones estan perdent bebès i tenen aquest dol tan poc reconegut, que és el dol d'un fill o el dol perinatal. Ara, gràcies a Déu, hi ha moltes associacions que mimen molt aquest aspecte, moltíssim, perquè el cuidado d'un dol d'un fill sí que és veritat que s'està treballant molt des d'associacions, terapeutes, psicòlegs, psiquiatres...
Aquest és el dolor, la mort d'una filla, que acompanya la Coloma en el seu pas cap a França. Tot i les circumstàncies, la Coloma és capaç de dirigir un grup de 300 persones i les condueix des de Sant Joan de les Abadeses, al Ripollès, cap a l'exili a França, creuant els Pirineus.
Ho hem calculat. Des de Vilafranca del Penedès i fins a la frontera amb França, passant per Sant Joan de les Abadeses, hi ha més de 200 quilòmetres per carretera. N'hi hem de sumar uns quants més perquè el trajecte el van fer per camins i amb desnivell. I recordeu que estem a l'hivern.
és que l'haurien d'haver arrossegat a ella, però és ella qui es tira d'aquest grup tan nombrós de 300 persones cap a França. I si encara aquest no fos un acte prou heroic, la Coloma, que acaba de veure morir la seva filla, es fa càrrec dels 60 nens i nenes òrfanes que hi havia al grup, assumint el rol de la mare de tots ells, l'anomenada Maternitat Social.
Segons la Montserrat Roig, creuà la frontera amb 60 nens orfes o separats de les seves famílies. Això era a finals de gener de 1939. Va haver de lluitar molt per salvar-los d'unes dones espanyoles que els volien retornar a l'Espanya de Franco. Aquest episodi el recull així la Montserrat Roig als catalans als camps nazis.
La Coloma Ceró era una mestra de Lleida que va passar la frontera amb 60 nens. Va haver de lluitar com una fura per salvar-los d'unes dones espanyoles que els volien tornar a l'Espanya de Franco. La Coloma Cerós recorda que hi havia tres nens amb els ulls oberts i plens de terror. Eren germans, fills d'Ultat Martínez. I la Coloma Ceró els va arrencar una vegada de mala manera de les urpes d'aquelles dones perquè s'havia trobat la més petita, genollada a terra i plorant. Una d'elles havia dit a la nena...
Vamos, arrodíllate y reza por el alma de tu padre, que era un asesino. Però què va passar? Què se'n va fer dels 60 nens orfes que va salvar la Coloma? No tenim cap més dades de què em va passar als nens, només tenim les dades que van fer cap a Argelers, amb la dificultat que això suposa haver estat al camp d'Argelers i la vida que allí van patir, i a partir d'aquí...
La vida amb els nens no la sabem, el que sí que sabem és una miqueta que la Coloma i el seu marit van anar després al Camp de Gour i ja després van anar talents on van començar a fer la vida a França.
A França, la norma és que les dones adoptin el cognom del marit. La Coloma passa a anomenar-se Coloma Anta, però nosaltres mantindrem el seu nom original, Coloma Seró. De fet, aquest canvi en el nom és un dels problemes amb què es troben les persones que fan recerca, i és que la identificació, els noms i els cognoms estan lligats al gènere. La historiadora Antonieta Jarne hi suma la immensa dificultat a trobar el segon cognom de les dones que investiga, el de la mare, que és el que es perd.
Hi ha moltes complicacions a l'hora de fer recerca històrica sobre qüestions de gènere. Les complicacions diguem-ne que es van sobreposant, seria com una mena de nines russes que s'hi van afegint. I coses des de molt aparentment transcendents, com pot ser tota una documentació relativa amb un determinat afer,
com qüestions molt més aparentment més domèstiques, com pot ser la qüestió de tenir un segon cognom.
Jo, amb els anys que fa que m'hi dedico, doncs allò, passar-te dies i dies i setmanes i setmanes intentant allò, creuar dades, informacions, fonts, per aconseguir una cosa, en principi, tan elemental com pot ser un segon cognom. Sempre es van afegint dificultats perquè la invisibilitat de la dona... És que no és una frase feta, és que és absolutament real...
i, dissortadament, encara en molts aspectes, molt vigent. En els diferents registres, la Coloma apareix com a Coloma Ceró, Coloma Cerós, Coloma Anta, Coloma Grobocopatel, inclús com a Paloma Grobocopatel. La nostra protagonista es diu Coloma Ceró Costa.
Som a l'estiu del 1939. La Coloma i el seu marit, l'Ignacio, han sobreviscut als camps d'Argelers i de Gurs i s'instal·len a la ciutat de Talens, des d'on intenten exiliar-se a Llatinoamèrica, en concret, a Mèxic. Sabem que abans d'anar a viure a la ciutat de Talens van estar a Bordeus, concretament vivint a la rue Rigolets 72.
I això ho coneixem gràcies a la localització d'una carta enviada a l'ambaixador de Mèxic a França per part d'Inasio Anta, sol·licitant la possibilitat d'acceptar-los com a emigrants en alguns dels vaixells que partien des dels ports francesos cap a Mèxic, a ell i a la seva esposa, la Coloma. Mai va obtenir resposta.
No aconsegueixen sortir de França. S'ha d'entendre que França no és el destí dels exiliats. El destí per a més de mig milió de persones que fugia del franquisme és aquest, fugir del franquisme. França és un país de trànsit per les 300.000 persones que continuen el seu exili cap a Anglaterra, la Unió Soviètica o Amèrica, especialment cap a Mèxic. La historiadora Antonieta Jarne parla d'alguns d'aquests camins que van seguir les persones exiliades.
Jo sempre dic que més que exili hauríem de parlar d'exilis. Òbviament la porta d'entrada és França, per motius geogràfics obvis. Però clar, a França ben aviat es troben que és una França ocupada.
A partir d'aquí les rutes són molt diverses. N'hi ha, per exemple, algunes que són mestres, que estan afiliades al PSUC, al Partit dels Comunistes de Catalunya, i aleshores, això plogades pel partit, òbviament, acaben a la Unió Soviètica.
I allí, a la Unió Soviètica, fan de mestres de les colònies dels nens, bàsicament nens espanyols, que han estat refugiats a la Unió Soviètica. A França també es queda una colònia més o menys significativa,
que passen moltes dificultats, moltes, per moltes raons. Perquè el Partit Comunista d'Espanya els abandona, els militants que han passat la frontera. A la vegada també es trobaran amb la França ocupada,
I després, un cop s'apaivagui tot després de la Segona Guerra Mundial, ve la Guerra Freda, no ho podem perdre de vista. I amb la Guerra Freda el govern francès, tan democràtic i tan estupendo, il·legalitza el Partit Comunista, amb la qual cosa tota aquella gent segueixen les dificultats.
No tots els destins són iguals. Els que migren cap a Mèxic, la Coloma i l'Ignacio no tenen aquesta sort, es troben unes condicions molt diferents als que s'acaben quedant a França. Una altra cosa, en canvi, són les rutes que des d'un primer moment creuen l'Atlàntic.
i acaben a Mèxic, bàsicament. Primer, abans d'arribar a Mèxic, el Partit Comunista d'Espanya, en un primer moment ho passa d'una manera bastant complicada, acaben en un primer moment a la República Dominicana, per exemple el cas de...
a Lleida de l'Aurelia Pijuán, la primera dona que és regidora a la paeria, acaba a la República Dominicana. A la República Dominicana es troben que hi ha una dictadura igual com la que han deixat enrere, perquè hi ha la dictadura de Rafael León i d'Astrojillo. Els deixen allà a la Salva Dominicana...
perquè recolectin sucre i, en fi, amb unes condicions realment molt dures. Hi ha uns informes del Partit Comunista que diuen si aquesta gent no aconseguim traure'ls aviat d'aquí moriran, moriran de gana i de tot.
Però, finalment, quan aconsegueixen arribar a Mèxic, aquí sí que la cosa és molt diferent. No té res a veure amb els que s'han quedat a França, per exemple, perquè allí el president Lázaro Cárdenas els rep amb els braços oberts, els hi dona de seguida la nacionalitat, amb la qual cosa ells es poden dedicar de seguida a fer negocis, a treballar,
exactament amb les mateixes circumstàncies que els mexicans i amb la qual cosa, diguem-ne, que a partir d'allí tenen una vida prou còmode.
la Coloma Cero i l'Ignacio Anta queden atrapats a França. La Coloma comença a exercir de mestre a talents i, fidel als seus valors, s'involucra amb l'Ignacio a la resistència francesa per lluitar ara contra el feixisme nazi i el règim col·laboracionista del govern francès de Vichy. És la segona guerra en la qual es troben immersos i que d'alguna manera trien, per convicció ideològica, lliurar-la.
Segons les fonts, la Coloma va entrar en contacte amb la resistència francesa el 15 d'octubre de 1941. No serà que, de forma oficial, l'1 de gener de 1942 entrarà a formar part de les FFI, forces franceses de l'interior.
concretament a la unitat FTPF, franc tiradors i partisans francesos del departament de la Gironde, a Talens, com a agent d'enllaç on feia tasques de transport de material i d'allotjament d'altres membres de la resistència. La Coloma feu servir l'àlies de Josefin.
La Josefine, la Coloma de l'Albagès, ara és la Josefine. Fa de gent d'enllaç, passa informació immaterial i potser també amaga persones al seu domicili de talents. El motiu pel qual el seu àl·li és Josefine, no el sabrem mai del cert, però nosaltres creiem que és la seva manera de recordar la seva filla, la Pepita.
La història de les dones que van participar a la resistència ha estat silenciada i les seves funcions han estat desprestigiades al costat de la lluita del Maquis o la direcció dels grans moviments. Però sense la seva participació, la resistència no hauria aconseguit deixar una xarxa d'informació i d'evasió per combatre els nazis. La Coloma assumeix un risc molt alt i ho pagaran car ella i el seu marit. Els primers dies de 1942, la Josefine és detinguda.
Fou detinguda per la Gestapo el 6 de gener de 1942 a la seva pròpia casa, amb l'acusació de formar part dels maquis de la ciutat de Talens, on vivia i exercia de mestra. Sembla que fou denunciada a la Gestapo per un membre del grup anomenat Diloli, per la seva participació a la resistència francesa.
De Talens fou enviada a Bordeus, concretament al Fort d'Ià, del 26 de gener de 1942 fins al 10 de maig de 1942, que fou traslladada, posteriorment, a Fort Romainville, una fortificació militar situada al nord de París, on va estar fins al 15 d'octubre de 1942. D'allà va ser transferida al camp d'internament i trànsit a Compiègne,
Camp de Royallier-Fronstal·lac-122, amb matrícula de 19.687, el mes d'octubre de 1942, i on va restar reclosa fins al 31 de desembre d'aquell mateix any. La Colom ha passat una indeperible per les presons franceses, però tot el que ha patit i sobreviscut segurament no té parangó amb el que li espera.
Segons consta en l'expedient de la Coloma Ceró conservat a l'arxiu del Servei Històric de la Defensa, ubicat a la localitat de Vicenç, l'1 de gener de 1943 va ser deportada en direcció a Ravensbrück amb el número de presonera 27.037.
La Coloma, la Josefine, ara és un número, un de milers. Pel camp alemany de Ravensbrück hi passen més de 120.000 dones, canalla i noies adolescents. Com que tantes presoneres no hi caben, amplien el camp fins a tres vegades, arribant a tenir 35 barracons.
Les presoneres són les encarregades de construir-los i construeixen també oficines, magatzems i fàbriques. La Coloma va estar al Barracó 22, el mateix que la Neus Català, amb qui també comparteixen tren que les transporta a Ravensbrück, el tren de les 27.000, perquè hi havia 1.000 dones numerades del 27.000 al 28.000. Montse Armengou, periodista i directora de documentals de TV3 i autora, juntament amb Ricard Belis, de Ravensbrück, l'infern de les dones, ens obre la porta de l'infern.
Vindria a significar alguna cosa així com camp de corbs, i realment allà hi ha molts corbs. Ara això sembla una mica així tètric, però és un lloc paradisíac, és un lloc preciós si no sapiguéssim tot el que va passar tan terrible allà. Està situat davant d'un llac, ja et dic, preciosíssim. Malauradament en aquest llac sabem que van anar a parar les cendres de milers i milers de persones, de dones, que van morir en aquell camp i que després van anar a parar en els fons crematoris.
té una característica que el fa singular, i és que Ravensbrück va ser un camp específicament dissenyat per dones i nens. Què vol dir això? Que en els altres camps no hi havia dones? Sí, ho hem vist a les pel·lícules, en els documentals, però Ravensbrück està dissenyat específicament per elles. Per què? Perquè, com veurem, s'instal·la una sèrie d'indústries, en el mateix camp o als voltants, que precisaran d'una mà d'obra femenina. Per què?
Perquè hi havia tasques en aquells moments, que tot estava menys mecanitzat, on es necessitava una anatomia més fina, més petita, com la de les dones i els nens. Per exemple, per tot el que és l'instrumental d'aviació, els components elèctrics dels daulells de l'aviació. O per determinades tasques de les municions, del treball de preparar la munició de guerra. Per tant, és un camp específicament de dones i nens.
El 80% de les dones van ser deportades a Ravensbrück per raons polítiques. És el cas de les nostres lleidatanes. Per això estaven marcades amb un triangle vermell i, a més, amb una S d'espanyerín, espanyola. La Coloma Cero i la Neus Català devien rabiar amb aquesta S.
Després hi havia marcades amb un triangle negre les anomenades asocials. Eren les dones detingudes de dret comú, dones discapacitades, prostitutes o les que sortien del patró del nacionalsocialisme. Amb un triangle violeta es marcaven els testimonis de Jehovà i les jueves, que a Ravensbrück tot just fregaven el 2%, es marcaven amb un triangle groc. Totes elles, com diu Armengou en el seu llibre, són les oblidades dels oblidats.
Sí, sempre són les oblidades o les oblidades, perquè sempre ens oblidem d'aspectes claus, com per exemple la seva participació a la resistència, o per exemple que contra elles, a part de totes les violències comuns al gènere humà, a sobre es va exercir violències específiques de gènere, de violència sexual, o de violència afegida com separar-les dels seus fills, o de fer-les avortar, o d'esterilitzar-les, vull dir, sempre hi ha
un plus. Clar, lògicament, en un camp específicament de dones, doncs això s'incrementa. Per tant, quan parlo de les oblidades entre les oblidades, em refereixo a això. I Ravensbrück n'és un exemple. A l'abril de 1941 es crea un anex per a homes amb capacitat per a 20.000 detinguts més, la majoria dels quals van ser exterminats.
El crematori de Ravensbrück va ser inaugurat l'abril de 1943 i la Cambra de Gas a inicis de 1945. I van ser gasejades 6.000 dones, i això que el van inaugurar pocs mesos abans que el camp fos alliberat. A sobre, cada mes hi morien unes mil dones per les condicions inhumanes del camp i les malalties contagioses. Les seves sandres van ser llençades al llac Xet.
Perquè ens puguem imaginar com era un sol dia a Ravensbrück, l'Anna Canyi ens llegeix un fragment de Ravensbrück, l'infern de les dones d'Armengou.
Les jornades infernals començaven a les 3 o les 4 de la matinada. Les baralles per trobar un lavabo, un dels pocs que hi havia per 10.000 dones. Sempre bruts, un focus de malalties. Després d'aquella aigua bruta que et deien cafè, els esperaven més de dues hores d'Àpel, de passar revista, on ningú no es podia moure malgrat el fred que feia.
amb temperatures que arribaven als 20 graus sota zero, malgrat desfer-se a sobre per les diarrees provocades per la disenteria, malgrat aquells nens arrapats a les faldilles de les seves mares. Més quiets que ningú, més vells que ningú, nens que lluïen el mateix triangle que les seves mares.
Cada dia queia gent, unes queien abastonades, d'altres extenuades pel fred i la debilitat. Arribava un moment que deien «prou, ja no puc més». Després d'una llarga jornada de treball fent feines duríssimes, moltes a l'intempèrie, es feia el recompte interminable. Després d'un minso i poc calòric sopar, les deportades queien rendides a la seva màrfaga, sovint capiculades, compartint entre dues o tres al mateix llit.
Aleshores sí, si havien arribat fins aquí podien dir que havien guanyat un dia de vida, que havien fet l'acte de resistència suprem contra el feixisme, sobreviure. La Coloma sobreviu a Ravensbrück i abans de sortir-ne protagonitza una escena de la qual se n'ha fet un poema i una cançó.
En veu de dona, a Lleida, al Pirineu i Aran, les 6 de Ravensbrück. What is jazz? Vine a descobrir què és el jazz a Terrassa. Del 6 al 27 de març, prop de 60 activitats al 45è Festival Jazz Terrassa.
Figures internacionals, talent de casa i noves veus per a un jazz en constant evolució. Diversitat i llibertat creativa en un festival diferent, trencador i atrevit. Més informació a jazzterrassa.org.
La xarxa.
Porto clavada una espina que em crema per dins i que et vull explicar.
I jo tenia clar el que volia Vas arribar un dia i tot va canviar Volia ser astronauta, volia ser pintor Volia vendre una obra d'art que no entengués ni jo Volia ser la vida, volia ser el millor Jo volia, jo volia ser-ho tot, tot, tot I ara vull estar amb tu
Vull riure amb tu, tu, tu, tu, tu, tu. Baixar-nos històries, ets l'únic que em porta. Jo volia un bugat i una casa amb piscina. I guanyar molts milions sense anar a l'oficina. Viatges per tot el món, pensem que trobaria. El que tothom sempre havia somiat.
president del Barça, brindar-me als jugadors. Jo volia, jo volia ser-ho tot, tot, tot. I ara vull estar amb tu, tu, tu, tu, tu, tu. Passar la vida amb tu, tu, tu, tu, tu, tu. Feliç amb tu, tu, tu, tu, tu, tu. No comptes a les hores i em mira les coses que et fan ser tu, tu, tu.
I ara vull estar amb tu, tu, turu, tu, turu. Passar la vida amb tu, tu, turu, tu, turu. Feliç amb tu, tu, turu, tu, turu. No comptaràs hores i et mira les coses.
Notícies en xarxa.
Bona nit, són les 9, us parla Adrià Jurado. Unes 1.800 persones han sortit als carrers de Girona amb motiu del Dia de la Dona Treballadora. Ho han fet per reclamar que hi hagi una igualtat real entre dones i homes i reivindicar el feminisme. La manifestació ha sortit a la plaça d'independència de Girona i ha recorregut als carrers de Girona.
al centre de la ciutat per acabar la subdelegació del govern espanyol. En algunes ciutats les manifestacions tenen doble convocatòria, un fet que evidencia les discrepàncies, sobretot arran de l'aprovació de la llei trans. Precisament una d'aquestes ciutats és Barcelona, on la manifestació principal ha acollit 22.000 persones, segons la Guàrdia Urbana.
I la manifestació abolicionista ha comptat amb 1.400 persones. I seguim repassant dades perquè Lleida també ha acollit dues manifestacions que han reunit entre les dues 600 persones al centre de la ciutat. A Tarragona, en canvi, sí que ha sigut una manifestació unitària i ha acollit fins a 1.500 persones.
I els bombers han rescatat aquest diumenge a la tarda dues persones que havien quedat atrapades sobre el seu vehicle després que l'aigua l'arrossegués quan intentaven creuar el riu Gallà per un pas a nivell a Montferrí, a l'Alcamp. En la mateixa línia, el riu Mugent han trobat un cos a la zona on buscaven el conductor de la furgoneta arrossegada per l'aigua de Llinàs del Vallès. La furgoneta havia estat arrossegada uns dos quilòmetres des de la passera a l'altura de l'empresa Flamagàs. Encara s'ha de comprovar si el cos és de la persona desapareguda fa dos dies al riu i si és aquest el cos el que han trobat.
I anem a Sant Cugat del Vallès, que acollirà dissabte vinent 14 de març la segona edició de la Gincamath, una gimcama matemàtica adreçada a infants de primària. L'activitat coincidirà amb el Dia Internacional de les Matemàtiques. Les inscripcions són gratuïtes, però les places limitades. Ens l'informa des de Cugat Media, Marc Castro.
Després de l'èxit de la primera edició, que va reunir prop de 1.000 participants, en Guany s'ha ampliat la capacitat fins a 250 equips formats per 4 infants i un adult acompanyant, amb l'objectiu d'arribar a unes 1.500 persones al llarg del matí i amb una activitat que es dividirà en dos torns. Escoltem Laura Morera, doctora en didàctica de les matemàtiques, formadora de mestres i autora dels materials d'InnovaMAT, la Gincamat.
posar a l'abast de tothom l'oportunitat de poder estar pensant i divertint-se mentre un fa matemàtiques i realment que sigui com una cosa molt extès, que tothom vegi que no has de ser de lletres o de ciències, sinó que tots som capaços de resoldre reptes matemàtics mentre gaudim i ho fem amb els companys. Les activitats estan adaptades a tots els cursos de primària, de primer a sisè, amb diferents nivells de dificultat i suport de monitors en cada prova.
I parlem d'esports, ja que ahir va guanyar el Barça Sant Mamés per una genialitat de la Minyamal. I el Girona per la seva endavant petant l'últim susper. I demà dilluns serà el torn per l'Espanyol, que jugarà contra l'Oviedo. Fins aquí les notícies en xarxa. Notícies en xarxa.
Són sis. Sis dones. Sis de Lleida. Sis dones deportades a un camp de concentració. Sis històries de vida i un gros oblí. Les sis de Ravensbrück. Coloma Cero Costa. Generosa Cortina Roig. Conxita Granger Veleta. Maria Maranges Bober. Lola Casadellà Puig. I Felicitat Casa Nadal. Les sis de Ravensbrück. En veu de dona. A Lleida, al Pirineu i Aran.
Com us hem explicat en capítols anteriors, la Coloma creu els Pirineus camí de l'exili conduint un grup de 300 persones. Entre elles, 60 nans i nenes òrfanes a qui salva de les urpes d'unes falangistes.
En la travessa, mor el seu bebé de tan sols 16 mesos. Un cop a França, sobreviu al camp d'internament d'Argelers i Gurs. A Talens, on s'instal·la amb el seu marit, el brigadista portuguès Ignacio Anta, fa de mestra i s'uneix a la resistència amb el nom de Josefine. La gestapo la deté, passa per un grapat de presons franceses fins que comença el veritable terror, la deportació a Ravensbrück. Colom Aceró.
Dia d'entrada al camp de concentració. Camp de concentració de Ravensbrück. 3 de febrer de 1944. Matrícula. 27.037. Capítol 3. Coloma Cero Costa. L'anei de Ravensbrück.
La vida a Ravensbrück és l'infern, amb jornades de treball forçós interminables, torturades per les guardianes de les SS, les Aufsagerinen, mutilades pels experiments mèdics i esterilitzades, desnodrides i malaltes. Malgrat viure a l'infern, les dones deportades es protegeixen les unes a les altres, creant veritables i sòlides xarxes de solidaritat.
La Coloma es juga la vida per acompanyar la Carme Gardell, una compatriota, filla de Vallmanya, la Catalunya Nord, en el seu últim alé, com ens explica l'historiador Josep Rubió sobre Pere.
La Carme Gardell, agonitzant per la malaltia de tifos que patia, fou entaforada en un munt de cadàvers que hi havia entre dues barraques. Dues dones franceses veuen un cos que es mou encara i a la nit, sota la llum dels reflectors i amb el perill d'ésser descobertes, l'arrosseguen sota la seva barraca. Allà, entre penombres i el silenci, morirà en braços de la coloma.
mentre li diu paraules dolces a cau d'orella, només remors de paraules, paraules de consol, i la Carme Gardell morirà en calma, sense el fred d'altres cossos moribunds.
Aquesta gesta la recull la periodista i escriptora Montserrat Roig als Catalans als camps nazis, una obra en què la societat catalana s'adona de la quantitat de republicans i republicanes que van passar per aquest horror. La Montserrat Roig va fer un recull exhaustiu de represaliats i represaliades, amb noms i cognoms, testimonis i dades. L'objectiu del recull era recuperar la memòria i mantenir l'alerta, perquè, com va deixar escrit, el feixisme ens pot tornar a atacar en qualsevol moment de la història.
Aquest episodi, que protagonitza la Coloma Ceró, inspira l'escriptora Montserrat Roig i la cantant Marina Rossell a escriure el poema Mort a Ravensbrück i a musicar-lo, tal com recorda la Marina Rossell, que també és fundadora de la Mical de Ravensbrück.
Cantant, és el meu ofici, i li vaig dir al Montserrat, Montserrat, fem alguna cosa sobre això. I em diu, jo no escric poesia, jo escric literatura, jo no sé com ho puc fer. I entre totes dues vam fer aquest... Perquè jo només volia un motiu, no volia un gran poema, volia un motiu. I li vaig dir alguna cosa que estigui Maria Ravensbrück. I ens hi vam posar, ho recordo molt bé, aquell estiu.
I ens hi vam posar entre totes dues i vam fer aquestes dues estrofes, només per poder explicar això, tots els catalans als camps nazis, que es desconeixia en aquell moment. És així, la història va anar així. Ho vaig gravar, vaig gravar aquesta cançó, va ser molt fàcil per mi perquè tenia tanta passió en fer-ho que va ser molt fàcil fer la música. És un crit més que una melodia.
I ser tu, que dirien els francesos, és tot. Ningú més gran de 40 anys no podia sobreviure a la deportació, va escriure Montserrat Roig sobre la Carme Gardell. Les pàssimes condicions higièniques, el fred intens, la manca d'aliments, el treball esgotador, els càstigs físics i els experiments mèdics van del mar ràpidament les presoneres, especialment les més grans. Era el cas de la catalana Carme Gardell.
El fet de morir abraçada a una persona que li parlava la seva llengua quan allí n'hi havia mil de llengües. Era com tornar a la teva terra, era com si t'acollís la terra. La Coloma sosté entre els seus braços la Carme Gardell. Un cop és morta, li retira amb cura l'aliança de casament i se la guarda.
La Carme Gardell, amb el cognom de casada Carme Bartoli, va ser detinguda per la Gestapo per encobrir un mestre maqui a la casa on vivia, al poble de Vallmania, a la Catalunya Nord. Arran de la detenció, ella i la seva filla gran, la Sabín, són deportades a Ravensbrück. L'agost del 44 es produeix la massacre de Vallmania. En un poble de 150 habitants s'hi havien refugiat fins a 200 maquis i guerrillers, un cau de maquis.
Els soldats alemanys i els feixistes locals, uns 300 efectius amb vehicles blindats, artilleria i una avioneta, van atacar la població de manera salvatge. Van violar, assassinar i apallissar els que no havien pogut fugir i van cremar les cases del poble amb bombes incendiàries.
L'anell que es guarda a la Coloma és una aliança de matrimoni senzilla que li va posar el Joan Bartolí a la Carme Gardell quan es van casar a l'església de Sant Miquel de Setcases el 12 de juliol de 1913. Aquest anell es coneix com l'anell de Ravensbrück i gràcies a la Coloma Seró avui en dia llueix la vesneboda de la Carme Gardell, la Cristel Ferrier, que quan tenia 12 anys el va heretar de la seva tieta àvia, l'Hermín, una de les filles de la Carme Gardell.
Mi abuela no parlava nunca de això, però su hermana, Hermín, ella era la més joven dels fills de Carmen, i és ella que m'ha dit. Me explicó simplement que una dona que era amb Carmen,
Al final de la guerra, Carmen no era, com a dir, malada, enferma, enferma i se murió antes de volver a Francia.
Y cuando los campos de concentración se han abierto, ella no se puede caminar porque era más cansada y se moría en los brazos de una mujer que no sé cómo se llama esta mujer.
Y esta mujer ha tomado el anillo. Cuando había 11 o 12 años, para un Nadal, mi tía me lo ha dado en regalo.
Ja us podeu imaginar que aquesta dona que la Cristel no sap com es diu és la Coloma. Va ser la mateixa Coloma qui va retornar personalment la Neide Casada de la Carme Gardell a les seves filles. Es muy importante, mucho, mucho importante, pero es el único recuerdo que tiene de mi grande abuela. Lo pongo mucho,
La Cristal no sabia qui va ser la Coloma Ceró, ni tampoc qui era la Montserrat Roig, ni que la Marina Rosell va interpretar el poema Morir a Ravensbrück. L'hi vam explicar nosaltres. No, a la meva mare no li interessa això. I la germana de la meva abuela parlava molt, molt d'aquest temps. És molt trist que...
Espero que no se fasse una altra vegada, perquè és molt sofrig de la família i és terrible.
La Carme Gardell és l'única dona catalana que figura en la llista de morts al camp de concentració de Ravensbrück. Gestos com el de la Coloma, d'acompanyar la seva amiga Carme agonitzant per donar-li la calidesa en el seu últim alé, era un desafiament a la maquinària de deshumanització nazi.
Moltes dones van fer ús d'estratègies de supervivència que no van tenir lloc entre els homes. S'organitzaven en petits grups, en famílies, on les més grans sovint exercien el rol de mare i donaven suport moral i emocional i tenien cura de les més joves, mentre que les més joves les ajudaven en les tasques més físiques. La cultura i la solidaritat va ser la barrera que no van poder traspassar mai els nazis i que les va mantenir en vida, com va dir la Nus Català, que va sobreviure al camp al mateix barracó que la Coloma.
Si revisem l'expedient que es troba a l'arxiu de Caen, dins dels fons de la divisió dels arxius de víctimes dels conflicts contemporanis, hi posa que feu de portada cap a Ravensbrück el 31 de gener de 1943, arribant-hi el 3 de febrer d'aquell mateix any, on s'hi quedarà fins l'1 de desembre de 1944. Per tant, gairebé dos anys.
Agafant aquesta referència, es corroboraria la història que la Coloma Ceró i la Neus Català viatgessin juntes en el mateix convoi, l'almenat de les 27.000, i que ingressessin les dues el 3 de febrer de 1944 al bloc 22 del camp. Si l'arxiu decaent Terraó, la Coloma Ceró i la Neus Català van sobreviure dos anys i dos mesos, és a dir, 802 dies i les seves nits.
La Coloma surt de Ravensbrück, però ni de bon tros està alliberada. Ara és traslladada al camp d'extermini de Bergen-Belsen.
Bergen-Belsen servia majoritàriament perquè s'hi enviessin presoners d'altres camps de concentració destinats a fàbriques del Reich, que ja no tenien condicions físiques per continuar treballant i se'ls considerava inútils per a la feina. Bàsicament se'ls traslladava perquè hi morissin, perquè ni se'ls curava ni gairebé se'ls alimentava, perquè no hi havia res per donar els milers de presoners i presoneres que hi havia. Moltes eren obligades a treballar al comando de les sabates. Havien de recuperar el cuiro de les sabates que havien recollit des de tota Alemanya i l'Europa ocupada.
A partir de novembre de 1944, a la secció femenina de Bergen-Belsen hi arriben unes 9.000 dones i nenes, entre elles, la Coloma. Així explica una altra catalana, la Mònica Gené, l'arribada a Bergen-Belsen. Llegamos a Bergen-Belsen y desde lejos vimos lo que era una montaña de cadáveres descompuestos. Lo primero que vimos fue un enorme montón de zapatos. Eran zapatos de los muertos. Esto nos causó una impresión terrible.
El campo de Bergen-Belsen era un campo de exterminio, únicamente de exterminio, y a nosotras nos llevaban para exterminarnos. Lo que pasó fue que los acontecimientos se precipitaron y ya no tuvieron tiempo. Allí estuvimos cinco días esperando que nos mataran. A Bergen-Belsen, per cert, hi mor l'Anna Frank.
Si estarà allí fins al seu alliberament per les tropes angleses, el dia 15 d'abril de 1945, tot i que no fou repatriada a França, fins al 29 de maig de 1945 a Arras, on fou hospitalitzada digut al seu delicat estat de salut.
Quan els britànics alliberen el camp, entre milers de cadàvers descampats hi troben vives al voltant de 60.000 persones, entre les quals hi ha les lleidatanes, la Maria i Pepita Maranges, la Felicitat Gaza i la Coloma Ceró. La majoria, però, en una condició crítica per una epidèmia de tifos.
Molt probablement la Coloma emmalaltí a Bergen-Belsen, tal com ho van fer multitud de presoneres abans de l'alliberament, tant de tuberculose o de tifus. També podria ser que el camp, especialment els últims dies, formés part d'un dels comandaments que s'encarregava d'arrossegar els cossos de víctimes a les fosses del camp.
D'aquestes 60.000, més de 10.000 van morir de malnutrició o malaltia a les poques setmanes de l'alliberament. La Coloma surt del camp molt malalta i és hospitalitzada, però sobreviu. Inés Ioanta, el seu marit, correrà sort inversa, també empresonat a França, en el seu cas, el gener de 1941. Fó deportat al camp de Sachsenhausen, on morirà a la Cambra de Gas el febrer de 1945.
La Coloma sobreviu a la Segona Guerra Mundial, amb la qual es troba immersa amb tan sols 33 anys. Però no ho fan ni la seva filla de 16 mesos, ni el seu marit, l'Ignacio, que és gasejat. La Coloma, com la resta de persones exiliades, no van poder tornar a Catalunya perquè van ser declarades apàtrides pel ministre d'Assumptes Exteriors del règim de Franco, Ramon Serrano Sunyer, i es queden a viure a França, si més no, fins que morís el dictador.
Un cop alliberada la Coloma es va quedar a França. Sembla que es va instal·lar un altre cop a Talens, a la mateixa adreça on va residir. Posteriorment va anar a viure a Toulouse, al carrer Faraón 46. I a poc a poc la Coloma es refa. La Coloma seré tornat a Talens, allà on la van detenir amb el seu primer marit, l'Ignacio Anta, gasillat a Sachsenhausen. Refà la seva vida al costat d'un altre resistent, el Víctor Grobocopatel, a Toulouse.
El 15 de novembre de 1950 es celebrar el matrimoni civil entre la Coló Maseró i Víctor Grobocopatel, a la població de Cauderan, on vivien al carrer La Fontaine número 6. Víctor Grobocopatel, d'origen romanès, havia estat un guerriller que havia lluitat en la clandestinitat.
també la resistència, i va fer servir l'àlice de José González Ferrer. Posteriorment van marxar a viure a Mende, el llenguadoc. Això era l'any 1955. Amb dos formaren part activa de l'Amical dels antics guerrillers espanyols a França, FFI, de Tolosa fins com a mínim l'any 1979.
Aquí es perd el rastre de la Coloma. S'aparta de la política activa. Si més no, ja no ens arriba que s'hi dediqui de forma directa. Tampoc sabem si té més fills. La Coloma serà mort vídua, als 84 anys, a Lunel, prop de Montpellier.
Groboco Patel va morir a Montpellier l'any 1991, deixant vídua la Coloma, que morirà més tard a la població de Lunel, proper a Montpellier, el 20 de desembre de 1996, a l'edat de 84 anys.
El 1987 Coloma Seró rep la medalla d'honor francesa per deportació i internament per actes de resistència a títol militar. El 15 de novembre de 2022, l'Ajuntament de Vilafranca va aprovar que el seu nom tingués un espai en el futur nomenclàtor de la ciutat. De moment, però, encara no el té. El 2024 es crea a les Garrigues una entitat antifeixista que du el seu nom, la coordinadora Coloma Seró Costa. El periodista de Som Garrigues, Miquel Andreu, n'és un dels fundadors.
que el seu nom sigui el símbol d'aquesta lluita. Al final pensem que a vegades la paraula antifeixista fa una mica de por o pot tirar una mica enrere segons quina gent, però és que al final la defensa dels drets humans no pot ser altra cosa que antifeixista, perquè el feixisme i el nazisme contra els quals va lluitar la Coloma són la negació de tot això.
La Coloma Cerocosta, filla d'una família pagesa i analfabeta de l'Albagés, mestra, comunista, afiliada al SUC, és de bé la primera regidora de Vilafranca. Creua els Pirineus després que la seva filla de 16 mesos morís, dirigint un grup de 300 persones, entre elles 60 nens orfes de qui es responsabilitza.
Arriba a França, on és internada als camps d'Argelers i Gurs. S'involucra la resistència francesa amb el nom de Josephine. Acaba sent detinguda per la Gestapo i aquí comença el seu periple per diverses presons franceses des d'on va ser deportada a Ravensbrück. Ejuga la vida per intentar rescatar la Carme Gardell, que agonitza entaforada en una pila de cadàvers i mor als seus braços.
Sobreviu a l'horror nazi de Ravensbrück i de Bergen-Belsen i, un cop alliberada, continua el seu activisme polític des de l'amical dels antics guerrillers espanyols a França i mor sense ser reconeguda a casa nostra en vida. El seu nom quedarà per sempre en la lletra del poema i la cançó Morir a Ravensbrück de la Montserrat Roig i la Marina Rossell, com recorda la cantautora.
Moltes vegades l'he cantat a Ravensbrück, sí. I no sabria explicar, però no sabria explicar bé l'emoció. Només és que cantava una cançó on allà tenia un sentit bestial, un sentit sobrehumà, diguem, no? No sé ni quin exemple posar, però cantava una cançó allà on havia passat això que la cançó explica.
I això és una emoció que et sobrepassa. Perquè un camp d'extermini l'hem d'imaginar el terror, però no només el terror. Bé, és una cosa que et sobrepassa la condició humana. Sobreviure. Com un acte de resistència. El camp era un glob de nit llum de tot i entre carenes.
La Carme s'està morint, el seu plany es perd per sempre. El seu plany es perd per sempre. El seu plany. El camp era un glob de nit, el norfom vers el sotcendrà.
Així jo no vull morir lluny dels prats i les arbredes, lluny de tot i entre careines lluny. La coloma que la sent a poc a poc s'hi arrossega, diu mentre l'estrenc ben fort dels seus mots a cau d'orella.
a poc s'hi arrossega, a poc a poc. El camp era un glob de nit lluny de tot i entre carenes. Així jo no vull morir lluny dels prats i les arbredes, lluny de tot i entre carenes, lluny.
Situació alliberada
amb veu de dona, a Lleida, al Pirineu i Aran, les 6 de Ravensdruc.
En aquest capítol volem agrair la participació de Josep Rubió Sobrepere, doctor en Història Contemporània de la Universitat de Lleida i president del Centre d'Estudis de les Garrigues. Salvador Campamà, historiador i membre de l'Institut d'Estudis Penedesencs. Antonieta Jarne, historiadora. Miquel Àngel Llimós, exalcalde de l'Ajuntament de l'Albagès. Josep Maria Alventosa Quadrat, fill de l'Albagès. Remei Capitán Artacho, especialista en l'acompanyament al dol.
Montserrat Armengou, periodista i directura de documentals de TV3 i autora, juntament amb Ricard Belis, de Ravensbrück, l'infern de les dones. Marina Rossell, per la seva interpretació i cançó, Moria Ravensbrück, i Crestel Ferrier, reneboda de la Carme Bartolí. També hem comptat amb la col·laboració del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, amb la BON, el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonmesón, i els bucs d'assaig, el Mercat de Lleida.
I les veus d'Anna Canyi, Jordi Morenilla, Maria Lara, Anna Gasol i Pili Garcia. Agraïments especials a la Neus Català, autora de La resistència i la deportació, i a la Montserrat Roig, autora dels Catalans als camps nazis.
Les 6 de Ravensbrück és una coproducció de Munt i la xarxa de comunicació local amb el suport de l'àrea d'igualtat de la Diputació de Lleida. Una docu-sèrie inspirada en el treball en perspectiva de gènere amb el mateix títol de Míriam Roma de Pagès Editors, amb Pili Garcia a la direcció, Anna Canya a la producció, Abel Porroy i la Gata Roja Produccions amb música i muntatge sonor de David Pradas. I amb la música els crèdits de l'Arges Van del Farràs.
Un guió de Pili García i Anna Gasol amb l'assessorament de la Laia Manresa i el recolzament de Josep Calvet, historiador i cap de continguts i projectes del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. La xarxa de comunicació local
What is jazz? Vine a descobrir què és el jazz a Terrassa. Del 6 al 27 de març, prop de 60 activitats, el 45è festival Jazz Terrassa. Figures internacionals, talent de casa i noves veus per a un jazz en constant evolució. Diversitat i llibertat creativa en un festival diferent, trencador i atrevit. Més informació a jazzterrassa.org.
La xarxa de comunicació local.
La igualtat real és un dret i és el nostre compromís. La Diputació de Barcelona i els municipis de la demarcació fem polítiques feministes. Per garantir drets. Per eliminar desigualtats. Per construir ciutats i pobles igualitaris. Per avançar cap a una societat més justa. Actitud feminista és passar a l'acció i és el nostre compromís. Fem possible la igualtat. 8 de març, Dia Internacional de les Dones. Diputació de Barcelona.
Continguts en xarxa. La cartellera es renova amb La nòvia, un remake molt lliure de La nòvia de Frankenstein. També s'estrena el film d'animació Hoppers, protagonitzat per un castor, i Mads Mikkelsen, encapçant el repartiment de L'último vikingo. ¿Puede ayudarme alguien?
Por favor. Yo no quería esto. La nòvia ens porta als anys 30. Frankenstein demana ajuda a la doctora Eufronius per crear una companya. Tornaran a la vida una dona assassinada i aquest fet desencadenarà un romans, l'interès de la policia i un canvi social radical. Tienes que dejarme terminar de hablar. La estación central. Hay una bolsa. La sacas y la encierras en el bosque donde la casa de mamá. ¿Puedo enterrarla en otro sitio?
Ah, el último vikingo, Lanker, surt de la presó després de complir una condemna de 15 anys per un robatori. Els diners de l'atracament van ser enterrats pel seu germà Manfred, interpretat per Mats Mikkelsen. Només ells sap on són. Per desgràcia, des de llavors, en Manfred ha desenvolupat un trastorn mental que l'ha fet oblidar-ho tot. Junts farà un viatge inesperat per trobar els diners i descobrir qui són en realitat.
Hem creat una tecnologia revolucionària que ens permet un accés sense precedents al món animal. L'anomenem Hoppers. Que fort. Ostres, això és com avatar. No hi té res a veure, amb avatar. L'estudi Pixar presenta el film d'animació Hoppers. La història segueix una jove, la Mabel, que pot transferir la seva ment a un castor robot amb l'objectiu d'infiltrar-se en el regne animal. Acaba fent-se amiga d'un castor regi, el rei Jordi, i unint els animals per lluitar contra els plans d'un promotor immobiliari.
Esclafar? Nens, esclafen a nosaltres ells! Per què no li enrebés? Potser no cal arribar-hi, això d'esclafar. Esclafar! Esclafar! Esclafar! Esclafar! Esclafar! Esclafar! Ha sigut molt fort. La xarxa de comunicació local.
Paraules habitables. De quedar-s'hi a viure no per no dir. Bretxa salarial de gènere. Diferència entre el salari mitjà dels homes i de les dones. Seguim motius, motius, de seguir lluitant. Celebrem el 8M, però el que hi reivindiquem les dones serveix per a tots els dies de l'any. Per això aquest Paraules habitables el volem dedicar a la discriminació salarial.
que popularment coneixem com a bretxa salarial de gènere. En parlem amb la Sandra Quadrado i la Míriam Martín Lloret, del Termcat.
Míriam, bretxa per què? La denominació bretxa prové del francès breix i aquest del frànsic brecam, que vol dir esboranc, fesa. És un mot propi de l'àmbit de la poliorcètica que els diccionaris defineixen com l'art, sempre qüestionable, dels setges. És a dir, el conjunt de tècniques d'enginyeria militar utilitzades per defensar o atacar una fortificació. Fa referència a l'obertura que fa l'artilleria en una muralla.
En el seu diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Joan Colomines ens explica que Bretxa ja es troba documentat com a mot nou en textos catalans referents a la Guerra dels Segadors.
i que es va divulgar molt més en la guerra de successió i en les següents. I des de quan traiem l'artilleria per denunciar la diferència salarial entre homes i dones, Sandra? Tot i que la diferència o desigualtat és un concepte present durant tota la història de la humanitat, de fet, no va ser fins l'any 1980,
que Eleanor Mary Smell, líder feminista i analista política estatunidenca, va posar-hi nom per primer cop, amb el terme gender gap. Aquest substantiu anglès, gap, procedent del norrer o nòrdic antic, que vol dir abisme o crit, té un paral·lelisme semàntic amb bretxa, perquè, entre altres significats, designa una ruptura en una barrera com una mena d'amor.
De fet, els termes que descriuen desigualtats socials per les dones tampoc són gaire antics. Els primers reconeixements de les primeres onades feministes van necessitar un nou llenguatge, perquè aquestes paraules fins aleshores no existien. El feminisme, durant la dècada dels 70,
va aconseguir codificar un corpus de termes que els va permetre descriure i denunciar les seves experiències individuals i alhora fer-se escoltar per primera vegada. Fer servir paraules justes i precises ens permeten identificar situacions que fins aleshores no existien i alhora poden servir per denunciar situacions injustes per a les dones.
Amb aquell gap inicial, què va passar? Perquè és veritat que fa un temps sonava molt, però que la cosa ha anat a menys. Si bé la forma anglesa, gap, va obrir inicialment una certa bretxa en llengües com el català, gap de gènere, el castellà, gap de gènere, el francès, gap de gènere, o l'italià, gap di gènere, a mesura que aquest concepte ha esdevingut objecte de debat social i està present en els mitjans de comunicació,
les institucions o els indicadors estadístics, les llengües han anat trobant alternatives pròpies i més entenedores pels parlants que han frenat l'avenç de l'anglicisme. En el cas del català, a més de les denominacions bretxa de gènere i bretxa salarial de gènere, que són les formes actualment més esteses en l'ús, també es documenten altres denominacions que utilitzen substantius igualment vàlids, fractura, esquerda, escletxa...
diferència o desigualtat, entre d'altres. Probablement, la consolidació de bretxa en aquests termes i en altres semànticament relacionats, com bretxa de pobresa o bretxa digital, es pot explicar pel veïnatge amb el castellà bretxa. I també pel significat inherent al mot de ruptura intencionada d'allò que hauria de protegir alguna cosa.
siguin fortificacions o drets bàsics. Entre aquests drets bàsics, el sou equivalent, que és el que denuncia el terme de les paraules habitables d'avui, aquesta bretxa salarial de gènere. Exactament, sí. Parlem de la diferència salarial entre homes i dones, sempre amb les dones a la baixa...
que és un fenomen identificat i estudiat. L'any 2023 el Premi Nobel d'Economia va ser per una dona, la tercera en 45 edicions, que ha estudiat a bastament aquest greuge. És Claudia Goldin, catedràtica d'Economia de la Universitat de Harvard.
que ha recopilat i analitzat les dades sobre el mercat laboral als Estats Units dels darrers 200 anys. Goldin ha estudiat les desigualtats de gènere, ha identificat i ha explicat les causes de la bretxa existent i ha avançat en aquesta comprensió de la situació de les dones en el mercat de treball. Amb les darreres dades que tenim de l'any 2022, la bretxa salarial de gènere ha disminuït, encara que només hagi estat de 0,34 punts respecte de l'any anterior.
Evidentment, volem que la tendència de disminució de la bretxa continuï, tal com passava als anys anteriors. Encara queda molt per fer per assolir la igualtat salarial de gènere. Voldríem destacar quatre dades que ens semblen molt rellevants i que il·lustren abastament aquesta desigualtat i aquesta discriminació cap a les dones.
Per exemple, del nombre total de famílies monoparentals a Catalunya, el 82% són dones. Més de la meitat de les noies de 17 i 18 anys han patit algun cas d'assetjament sexual. El 26% de les dones treballa a temps parcials i només ho fan un 12,9 homes. El 59% de les dones dediquen més de dues hores al dia a les feines de casa, respecte a un 35% dels homes.
I això quan s'ha acabat la jornada laboral on, atenció, també hi trobem el sostre de vidre. El sostre de vidre és la barrera invisible que representa les limitacions amb què es troben les dones per ascendir en la seva carrera professional fins als càrrecs de més responsabilitat. Sostre de vidre, com bretxa de gènere o bretxa salarial,
Són termes, tots ells sintagmàtics, que segueixen una mateixa pauta estructural. Un substantiu que fa de nucli, sostre o bretxa, i un complement que l'acompanya, de vidre, de gènere... Fixem-nos, però, que es tracta de substantius amb una càrrega semàntica que podem associar fàcilment a les diverses situacions desfavorables que massa sovint afecten les dones en l'àmbit del treball. Però no només el sostre.
També existeix el concepte de porta de vidre. Sí, la porta de vidre és la barrera invisible que representa les limitacions amb què es troba una dona en començar a treballar, la qual impedeix el desenvolupament de la seva carrera professional en igualtat de condicions amb un home. Lingüísticament tot és molt visual i un recurs metafòric. Jo m'ho imagino com una gàbia transparent a dreta i esquerra i al sostre, com quan no veus que la vidriera està tancada i et vas fotent hòsties.
Doncs això. Tenim el sostre de vidre, la porta de vidre i el terra apagalós o enganxós. Doncs sí, el terra apagalós o terra enganxós és la barrera invisible que es basa en les tasques i càrregues que culturalment s'associen a les dones.
les quals impedeixen el desenvolupament de la seva carrera professional en igualtat de condicions que els homes. D'aquí que l'àmbit laboral necessiti urgentment una regulació en perspectiva de gènere, que és un altre terme important, oi, Sandra? Els termes són un mirall de la societat.
i els que recull la terminologia de les dones en el món laboral del termcat reflecteixen efectivament una realitat laboral de desigualtat entre dones i homes encara ben present avui arreu del món. Una realitat laboral i social que voldríem diferent, que voldríem basada en l'equitat de gènere. De moment calen encara moltes dosis d'aquesta perspectiva de gènere.
I cal treballar també per equilibrar una altra balança, que és la del treball domèstic o reproductiu. Potser que el nom ja ho diu tot, no? Sí, parlem d'una feina que no comporta remuneració directa ni cap altra forma de pagament i que les estadístiques econòmiques oficials no preveuen.
Aquí s'inclou tant el treball domèstic com el voluntariat. Històricament el que és el treball de més pes que ha fet la dona ha estat considerat no treball i per tant és treball no remunerat. En són exemples el treball domèstic i de cura, també anomenat treball reproductiu, que inclou les activitats de manteniment de la llar, netejar, cuinar, etc. Les activitats que es desenvolupen fora de l'espai físic de la llar, compres, gestions, etc. i les activitats de cura.
Malgrat que és un treball no remunerat, el treball domèstic i de cura té un valor econòmic que s'inclou en el compte satèl·lit del treball no remunerat. I abans d'acabar, la part més fosca. L'abús de poder o l'assetjament. L'abús de poder o l'abús d'autoritat és l'ús indegut d'un càrrec que sobrepassa les consideracions jurídiques
o socials que té assignades. Sovint es materialitza en una forma d'assetjament laboral escumesa pels alts càrrecs o treballadors amb un rang superior a les víctimes.
situades en una posició inferior a l'organigrama de l'organització on es relacionen. Pel que fa a l'assetjament, és una conducta persistent contra la llibertat d'una persona que comet el qui li sol·licita favors de naturalesa sexual per a ell o per un tercer, d'una manera que resulta humiliant i intimidatòria per a la dona, que li pot provocar problemes psicològics, morals i professionals.
De fet, el terme assetjament sexual es registra per primera vegada l'any 1974 per Mary Row a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts i es va fer servir per descriure conductes masculines inapropiades. Poc temps després es va tornar a utilitzar en un context similar, aquest cop a la Universitat de Cornell, l'any 1975.
Com bé ens recorda Rebeca Solnit, per les dones tenir veu és crucial, perquè tot allò que no es diu no es coneix i no existeix fins que algú trenca aquest silenci.
Les dones, sí, estan types de ser perfectes. Mares equilibrades, cuineres com l'àvia, dones amb gust, excel·lents treballadores, somriures a dojo i muà, muà, petonet que t'engalto. Montserrat Roig, som una ganga. La lluita de la dona no pot destriar-se de la millora global de la societat. Maria Aurèlia Campmany, Quim Quima.
Paraules habitables és un podcast de la xarxa en col·laboració amb el Termcat. Les dones no sempre han caminat amb comoditat per la nostra literatura. Des d'aquesta secció volem posar un granet de sorra més recuperant la vida i l'obra de set autores del nostre país que no sempre han estat prou reconegudes.
Veus indispensables. Set escriptores que tenen molt a dir. Clementina Arderiu.
Per presentar la poeta Clementina Arderiu ens acompanya Rosa Ardit, catedràtica de Llengua i Literatura Catalana i coautora de l'antologia Tres poetes de Cadaqués. Està bé el de conèixer la persona i la personalitat de Clementina Arderiu, perquè la referència que s'entén així en general és que és la dona d'en Carles Riba.
I aleshores, doncs, se sap poc d'ella i quan comences a entrar-hi més, dius, caram, quina personalitat, no? Clementina Arderiu, doncs, per mi, una dona forta, una dona valenta, però una dona que va saber compaginar el que era la seva època, el que era la seva època i el seu entorn, amb tot un món interior riquíssim que portava dins i que portava...
una gran sensibilitat, que la va portar i que va poder atreure, que va portar a escriure i ser una de les capdavanteres com a dona publicada. El Sam Abrams, en l'antologia aquesta, que és de l'últim, molt important aquesta, Jo era el cant, diu que era en aquell moment que estava solitària com a dona que havia publicat. Per tant, doncs una dona que
que va saber superar, diguem-ne, el que era en aquell moment tot el seu entorn, sense faltar-hi, perquè complia com a bona catòlica i, sobretot, donava molt també valor, i els seus poemes i els seus escrits ho diuen, al seu paper de mestressa de casa, i que això comporta ser mare dels fills, bona esposa, etcètera. Va ser una dona molt completa, molt completa, i aleshores hi ha això amb sis poemaris.
Nascuda el 1889, fou educada per continuar el negoci familiar, el taller i la botiga d'argenteria. Formació que va complementar amb els estudis de piano i de francès. Era una gran lectora, escrivia poesia i tenia una sòlida cultura.
Es va presentar amb uns jocs florals. I aquests jocs florals, que el 1912, si no m'equivoco, doncs aleshores els va guanyar la flor natural. I llavors era la reina de la festa. Qui era el president del jurat? El poeta Carla Riba. Clar, se'm va quedar prendat, perquè havia vist al començament de veure
aquí era la Catalina Riba, la veia retratada com una dona clàssica, així com si fos, bueno, una dona que diries que era molt austera, tal, tal. Però la seva neta, la filla del segon fill, Oriol, la Cèlia Riba Vinyes, la descriu com una persona molt bonica, molt amable, molt simpàtica, molt bonica, i que els amics de la família, doncs, més d'una vegada la van agafar com a model...
El Carles ja feia tertúlies literàries i tal, i llavors vam passar a fer-ho també anar a l'argenteria, per així aleshores tenir més relació. Una relació que esdevingué matrimoni després de superar l'escull de l'edat. Clementina Arderiu era quatre anys més gran que en Carles Riba, i en el context de l'època això no agradava gaire. Grans poetes i pares de quatre fills foren una parella molt benvinguda.
eren no només marit i muller, van marit i muller, no només no, perquè van tenir quatre fills, sinó que, a més, compartien tertúlies literàries, viatges... Vull dir, tenien una relació, també, que tampoc no era tan freqüent a l'època, també molt d'amics i col·legues de parlar de totes aquestes coses.
De quedar-s'hi a viure no per no dir. Aprovació conscient i lliure que dona una persona a participar en una pràctica sexual, d'acord amb les seves pròpies normes i preferències. A més, aquest consentiment no es pot pressuposar ni deduir del seu comportament previ i la persona que el dona el pot revocar en qualsevol moment. Es fonamenta, doncs, en la llibertat sexual de cada persona.
És increïble que a aquestes alçades del partit encara estiguem obrint debats sobre el consentiment que cal per qualsevol mostra d'efecte, i no parlem ja de sexe, sinó d'abraçades i petons. En fi, avui parlem d'aquesta definició per endinsar-nos en la terminologia del consentiment sexual del Termcat, que coordina la Sandra Quadrado.
El terme consentiment és un derivat de la forma verbal consentir, que alhora prové del llatí consentire i es documenta per primera vegada en català en un text de Ramon Llull al segle XIV. El consentiment, d'acord amb el Diccionari Normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans, en l'excepció de dret, que és la que ens interessa en aquest àmbit terminològic, és un acord deliberat, conscient i lliure de la voluntat respecte a un acte extern, propi o estrany.
El consentiment sexual no és cap decisió política, no és una invenció, és una qüestió de drets fonamentals i que el conveni d'Estambul, el conveni del Consell d'Europa sobre la prevenció, la lluita contra la violència, contra les dones, ja va adoptar el 2011. Aquí simplement ha coincidit que es va establir una llei, la coneguda com la llei del només sí és sí, però que el terme del consentiment ve de lluny.
Drets Humans, Istanbul? Aprofundim sobre això, Sandra. Què diu aquest conveni del Consell d'Europa? Segons aquest conveni, segons el conveni d'Estanbul, el consentiment s'ha de donar voluntàriament com a resultat de la capacitat de decidir de la persona en el context de les circumstàncies que l'envolten.
Es tracta simplement d'assolir una pràctica sexual segura i lliure que ha de ser acordada i consentida i que pots canviar d'opinió en qualsevol moment i que no es pot deduir de cap comportament previ. Simplement és una cosa tan bàsica com quan vas a sopar amb una altra persona, doncs també et pots posar d'acord en el que demanes o en el que deixes de demanar. Un dia et pot fer més gràcia una cosa i pels motius que siguin, doncs aquell dia...
no et ve de gust de postres un gelat de llimon. Aquell dia el voldràs de xocolata, encara que no te l'hagis pres mai, perquè el consentiment és el mateix. No podem deduir cap pràctica per un comportament previ. Una altra cosa és que sembla que hi ha persones que això d'haver de comptar sempre amb l'acord de l'altre els aclapara una mica.
i no estan acostumats a que una pràctica sexual hagi d'estar sempre desitjada i consensuada. Però això és un problema que tenim com a societat i que això, evidentment, no té raó de ser. Com dèiem abans, que el tema del consentiment és un tema intocable, que posa l'atenció de les dones al centre i que no canviarà pel més que hi hagi canvis de partits polítics. És una qüestió de drets fonamentals, de drets humans.
Per tant, com en qualsevol àmbit, és important, de fet clau, tenir termes per anomenar les coses. Tenim la paraula consentiment, des de temps de Ramon Llull, però, i la resta del vocabulari, l'assetjament sexual, per exemple. El terme assetjament sexual, en anglès, sex or harassment, es registra per primera vegada l'any 1974,
per Mary Row al MIT, a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts, i es fa servir per descriure conductes masculines inapropiades. Poc temps després es va tornar a utilitzar en un altre context similar, en aquest cas a la Universitat de Cornell l'any 1935. El feminisme, durant la dècada del 70, va aconseguir codificar un corpus de termes que els va permetre descriure i denunciar les seves experiències individuals i alhora fer-se escoltar per primera vegada. O sigui que realment no fa tant
que trobem termes per designar i per codificar les violències masclistes que s'exerceixen contra les dones. Llavors, en aquest diccionari, en la terminologia del consentiment, el que ens vam proposar és descriure tots aquells termes que siguin necessaris perquè moltes dones puguin identificar que allò que els ha passat és un delicte sexual. Un petó, per exemple, sense consentiment, és violència sexual.
no és fàcil identificar què t'ha passat, quin tipus de violència has viscut, perquè de vegades no és una violència explícita, com el que ens podem imaginar, una violència que deixa un senyal físic, ni molt menys. I només quan trobem un nom que les designi, podem identificar, a través de la definició, que allò que t'ha passat és una forma de violència masclista i que t'ha passat estrictament per una cosa, i és perquè ets dona.
I deies que no parlem només de violència física, oi? Quantes violències hi ha? Hi ha violència digital, violència sexual, violència psicològica, violència institucional, violència econòmica, violència vicària...
Per exemple, un tipus de violència digital que malauradament és molt conegut és el sex-preeding. Consisteix a compartir fotos íntimes sense consentiment. En català, d'aquest tipus de difusió, se'n diu porno difusió no consentida. En aquest cas hem buscat una alternativa catalana al terme anglès.
En la pornodifusió no consentida, els continguts poden haver estat enregistrats prèviament amb el consentiment de la víctima. En aquest cas estaríem parlant de sexting. I en aquest cas, per exemple, en lloc de buscar una alternativa catalana, s'ha optat per mantenir la forma anglesa
però amb accent a la E, adaptat a la fonètica catalana. També pot ser que aquesta difusió de continguts s'hagi produït sense el consentiment. I qui els difon aquests continguts pot ser la mateixa persona que els han registrat o bé una tercera persona. Algun altre exemple? El que fa, per exemple, a la violència psicològica, un dels termes que també hem codificat en el diccionari és un terme que s'anomena la llum de gas, el gaslighting.
A casa nostra, una de les principals divulgadores d'aquesta forma ha estat l'advocada Carla Vall, que ens va ajudar a codificar també la definició del terme i ens va ajudar a fer difusió de la proposta catalana com a alternativa a aquest manlleu, a la forma anglesa Gaslighting.
Aquest maltractament psicològic consisteix a manipular una persona mitjançant la negació persistent, la contradicció o la mentida, amb el propòsit de provocar-li confusió i fer que es qüestioni la seva memòria, la seva percepció i la seva salut mental.
El terme gaslighting té l'origen en l'obra de teatre Gaslight del dramatur Patrick Hamilton, de l'any 1938, i també en les adaptacions cinematogràfiques posteriors, en les quals un marit convéns lentament la seva dona que està boja, modificant la intensitat dels llums que funcionen amb gas i negant que l'ambient s'enfosqueixi. I barbunxar-los als collons...
Recordar una cita que fa la Rebecca Solnit en el seu llibre Records de la meva inexistència. La mort d'una dona bonica és sense cap mena de dubte el tema més poètic del món, va dir Edgar Allan Poe, que no es devia plantejar la qüestió des del punt de vista de les dones que prefereixen viure. D'aquest supòsit romàntic, que simplement és l'embolcall d'un pur relat de terror,
almenys pel 50% de la població, han passat dos segles. I aquesta mena de discurs pretesament esteticista que posiciona les dones en l'escenari de les víctimes és encara malauradament vigent. Per això era necessari canviar aquest paradigma de la cultura de la violació a la cultura del consentiment, que posés el paper i la veu de les dones al centre.
Abans de marxar, com sempre, li plantegem aquesta pregunta al Jordi Bové, que és el director del Termcat. Avui, Jordi, m'agradaria saber si hi ha paraules de les que, fixeu vosaltres, que acaben al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. I si és el cas, com ho fan? El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans és un diccionari de la llengua general i nosaltres treballem terminologia. No tota la terminologia ha d'acabar en un diccionari de la llengua general.
De fet, el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans té bastanta terminologia, més que altres diccionaris en altres idiomes. Per tant, el primer pas és que a vegades aquesta terminologia no arribarà mai, ni té... no hi ha motiu perquè hi arribi, eh?, en el Diccionari de la Llengua General. En cas que sigui un terme que dius, mira,
es va sentint els mitjans de comunicació, pel motiu que sigui, es va fent més general, llavors sí que és susceptible d'entrar en el diccionari normatiu. Tota la nostra producció ells la tenen present, sobretot allò que normalitzem, allò que passa pel Consell Supervisor, i en principi el que seria la Comissió de la Psicografia i la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans
decideixen quina terminologia ha d'entrar i, en principi, ells seguiran el que hem dit nosaltres, tot i que, per motius diferents, podria ser que arribessin a modificar la nostra decisió. Això és possible, però no és gaire habitual. Hi hauria aquest procés que farien, de fet, des de l'Institut d'Estudis Catalans. Paraules habitables és un podcast de la xarxa en col·laboració amb el TermCat.
La xarxa.
La xarxa de comunicació local.